1. Consideracions inicialsFa trenta anys que el Parlament

de les Illes Balears va elaborar lallei de Normalització lingüística i enfa devers quaranta que començarena proliferar, a cadascuna de les nos-tres illes, iniciatives (generalmentvinculades amb el món educatiu)per a l’ensenyament de la llenguacatalana —i en català— als nostrescentres escolars. Som, per tant, enun bon moment per avaluar què haocorregut, quin ha estat l’impactedels canvis que ha sofert el nostrepaís, i en quina situació es troba ac-tualment la llengua catalana dinsl’àmbit de l’educació. I, encara més,tenint en compte que, en el conjuntde la nostra societat, som lluny d’a-conseguir la plena normalitat d’úsper a la llengua catalana, ens hemd’esmerçar a buscar les estratègiesmés adequades per arribar a l’objec-tiu previst. Cal avaluar, per tant,com ho hem fet fins ara, què ens hamancat (i, enventualment, què ensha sobrat), i, a partir d’aquí, quinesaccions hem de dur a terme per mi-llorar la situació.Prenem com a element bàsic i fo-

namental l’objectiu d’aconseguir laplena normalització d’ús per a lallengua catalana, sense entrar endiscussions que ens puguin allunyardel consens que varen fer possiblestant l’Estatut d’Autonomia com lallei de Normalització lingüística. Noentrarem, per tant, en discussionssobre si oficialitat única o doble ofi-cialitat lingüística per al nostre país,ni en discussions sobre l’estatus po-lític que hagin d’assolir les Illes Ba-lears ni en consideracions sobre lesestratègies per cohesionar o desco-hesionar la nostra societat.

No podem defugir, emperò, el fetque totes les societats, a la nostrapart del món, han esdevingut, demica en mica, plurilingües, per moltque, de manera generalitzada,comptin també amb una sola llen-gua que fa les funcions de pont i delloc de trobada entre els parlants detotes les altres. Que siguem en unparadigma plurilingüístic no treuen absolut que la majoria de les nos-tres societats continuïn funcionant,de facto, només en una llengua, ique sigui només una —de manerahabitual— la llengua al voltant de laqual s’articula la cohesió de cada so-cietat.En aquestes consideracions ini-

cials, hem de tenir en compte unaltre aspecte que, en el nostre cas,pens que resulta rellevant: l’únicàmbit on, d’una manera ben clara,

s’han fet avanços cap a la normalit-zació de la llengua catalana ha estatl’ensenyament. Si descomptam l’úsoficial institucional (i, encara, res-tringit a les institucions locals i au-tonòmiques), la presència catalanaen tota la resta d’àmbits lingüísticsés molt lluny de res que s’assemblia la plena normalitat de l’ús de lallengua. Comptam, això sí, amb unatransmissió generacional relativa-ment normal (excepte en una partde les parelles mixtes), però aquís’atura el camí cap a la normalitza-ció. De fet, ni en les etapes més fos-ques de la dictadura franquista,aquesta transmissió generacionalno es va estroncar significativa-ment; de manera que el sistema de-mocràtic no ha implicat gransavanços en aquest aspecte. Consti-tuiria un avanç important el fet que

4 (220)

La llengua catalana:de l’aula al carrerper Bernat Joan i Marí

L’únic àmbit on clarament s’han fet avanços cap a la normalització del català és l’ensenyament (fotografia diari ARA).

parelles no catalanoparlants co-mençassin a usar normalment el ca-talà amb els fills, tot fent-losbilingües (fenomen que sí que esdona, ja, amb una certa freqüència,a Catalunya, i, fora de la nostraàrea lingüística, a determinadesparts del País Basc; o que es donaamb tota normalitat, per exemple, al’estat d’Israel). Però això quedafora de l’abast estricte del sistemaeducatiu. En principi, el sistemaeducatiu ha de servir per fornir co-neixements de llengua, perquè lagent, quan acabi la seua formacióobligatòria (tal i com estableix l’Es-tatut d’Autonomia) domini fluida-ment, tant oralment com a nivellescrit, les dues llengües oficials dela nostra anomenada comunitat au-tònoma. Ara bé: proveir coneixe-ment no es fa al marge de lesactituds. Un dels entrebancs fona-mentals per assolir una competèn-cia acceptable en llengua catalanaparteix, sempre, de les actituds lin-güístiques. I, per tant, desvincularel coneixement de les actituds seria,com a mínim, poc realista.Ens entretendrem, per tant, a

analitzar alguns fenòmens que difi-culten l’adquisició normal de la llen-gua catalana per part dels no-catalanoparlants i l’aprenentatgeformal acurat entre els que tenen elcatalà com a primera llengua.

2. Alguns fenòmens a tenir encompteEntre els elements que entre-

banquen l’adquisició normal de lallengua catalana en el si del sistemaeducatiu, podem enumerar: la divi-sió entre l’aula i el carrer a l’horad’usar la llengua (català a l’aula iespanyol al carrer); la «llatinització»del català; la percepció entre els jó-vens del català com a «llengua delpoder»; el manteniment de pautesde comportament diglòssic, etc.

a) Català a l’aula, espanyol al car-rer.La introducció del català a l’en-

senyament, d’una manera bastantgeneral, s’ha anat regularitzant alllarg d’aquestes últimes tres dèca-des. Si bé és cert que encara hi hacentres, a les illes Balears, on no es

compleixen els mínims d’ensenya-ment en català (la llei estableix que,com a mínim, el cinquanta per centde les classes s’han d’impartir en ca-talà, mentre que el cinquanta percent restant s’han de repartir entrecatalà, castellà i, eventualment,una tercera llengua, d’acord amb elsrespectius projectes lingüístics iamb les decisions dels òrgans de go-vern de cada centre). Però, es com-pleixi rigorosament o no, avui diaels centres d’ensenyament —espe-cialment els centres públics i fins itot els concertats— no es poden sos-treure a la legislació vigent i, pertant, han de vehicular part de l’ac-tivitat educativa en llengua cata-lana (a més, per descomptat,d’ensenyar el català com a assigna-tura).Però, mentre el català ha anat

entrant, de mica en mica, a lesaules dels centres escolars de lesilles Balears, ha anat minvant elseu ús al carrer. En els temps mésobscurs de la dictadura franquista,quan el català estava prohibit alsàmbits formals i arraconat a la vidaprivada, la llengua tenia una fortavitalitat com a llengua d’ús social.Aleshores el català era al carrer,però es postergava a les aules. Ac-tualment, el català ocupa les aulesperò veu reduït el seu pes al carrer.Tot plegat és fruit de les condicionshistòriques de la llengua, dels can-vis demogràfics soferts al país i deles dificultats per assolir la plenanormalització de l’ús social de lallengua dins el marc legal existent.

Ens trobam, per tant, que, desd’una perspectiva estrictament pe-dagògica, hem d’utilitzar les aules,inexorablement, per suplir mancan-ces del que tenim al carrer, per tald’evitar la residualització de la llen-gua catalana. Així, sovent en exclu-siva, el sistema educatiu es res-ponsabilitza de la permanència dela llengua catalana en el si de lanostra societat, quan la responsabi-litat no correspon, ni de bon tros, enexclusiva a l’ensenyament, sinó quehauria de constituir la suma de totsels àmbits d’ús de la llengua.

b) «Llatinització» del catalàEl primer «dany col·lateral» d’a-

questa situació és la llatinització dela llengua catalana. Parlam de «lla-tinització» quan una llengua s’usade manera regular als àmbits for-mals però es deixa d’usar en els àm-bits informals. Parcialment, aixòestà ocorrent, al nostre país, en re-lació a l’ús de la llengua catalana.Ningú no pot negar que, al llarg

d’aquests darrers trenta anys, haaugmentat molt significativamentl’ús del català en els àmbits formals(especialment dins l’àmbit de l’edu-cació i dins l’àmbit de l’Administra-ció, circumscrivint-nos, això sí, al’administració autonòmica i local),però alhora ha minvat —per les cau-ses que ja hem apuntat anterior-ment— l’ús social de la llenguacatalana. De manera que una partde la població té la percepció del ca-talà com una llengua formal, comuna llengua administrativa, com

5 (221)

Algunes actituds lingüístiques, no gaire favorables a l’ús

de la llengua catalana, influeixen molt negativament

en el que se’n pot dir llatinització del català.

6 (222)

una llengua de cultura, però no comuna llengua viva i vehicular en elsdiferents àmbits de la vida socialdel nostre país.Aquestes circumstàncies fan

possible que hi hagi, entre nosal-tres, persones que entenen bé el ca-talà, que el poden llegir sense gairesdificultats i que fins i tot es podenllançar a escriure’l però que se sen-ten incapaces de parlar-lo. Aixòtambé ocorre entre els nostres estu-diants. Estic convençut que hi hauna bona part de l’alumnat de lesilles Balears que prefereix expres-sar-se per escrit en català que nohaver d’utilitzar la nostra llenguaoralment, és a dir, que se sentenmés còmodes escrivint-la que noparlant-la. Això resulta completa-ment antinatural en l’aprenentatgede qualsevol llengua: la parla, lògi-cament, ha d’anar sempre per da-vant de l’escriptura. Si la parla nova per davant de l’escriptura, totl’entramat de l’aprenentatge de lallengua se n’acaba ressentint.Quan ens referim a les estratè-

gies d’ensenyament-aprenentatgede la llengua catalana tornaremsobre aquesta qüestió, que entenemque és del tot fonamental.

c) Percepció del català com a «llengua del poder»Un altre dany col·lateral de la

normalització no plenament asso-

lida i teòricament «imposada» (d’a-cord amb un determinat discurscontrari al procés de normalitzacióde l’ús de la llengua catalana dinsla nostra societat) ha estat el deconsiderar el català com a «llenguadel poder». Com que el català haanat avançant en els usos formals,però no ha avançat en els usos in-formals, existeix la percepció, espe-cialment entre els segments mésjóvens de la nostra societat, que elcatalà constitueix la llengua delpoder, la llengua de l’administració,la llengua de l’stablishment.I, paradoxalment, allò que en re-

alitat ocorre és que la llengua cata-lana no compta amb un poder proufort que li permeti no aparèixer coma llengua del poder. Resulta total-ment paradoxal que una part del nos-tre jovent senti el català com a llen-gua dominant i que usi l’espanyol,parlat per centenars de milions depersones i imposat per poders colo-nials a vastes extensions del planetaTerra, com a llengua per expressar larebel·lia (és a dir, com a llengua dels«oprimits», dels que responen a la do-minació dels poderosos). Evident-ment, si el català comptàs amb podersuficientment sòlid al darrere, aquestestigma cauria amb prou facilitat.Però la manca de poder confereix a lanostra llengua la consideració de«llengua del poder» i, per tant, dellengua contra la qual rebel·lar-se.

d) Manteniment de pautes de comportament diglòssicSi bé és indiscutible que la nos-

tra societat, en el seu conjunt, noencaixa amb els esquemes de la di-glòssia interlingüística, perquè tantel català com l’espanyol mirend’ocupar àmbits d’ús formal i àm-bits d’ús informals, tampoc no trobdiscutible que actualment, malgratels anys de democràcia i d’oficialitatde la llengua catalana, perduren en-cara pautes de comportament lin-güístic diglòssic entre determinatssegments de la nostra població.Aquestes pautes responen a una

menysvaloració, conscient o incons-cient, de la llengua pròpia, enfrontde la llengua dominant dins la nos-tra societat. I afecten d’una maneramolt directa l’activitat educativa.Entre les pautes de comporta-

ment diglòssic podem assenyalar,per exemple, el domini de l’ús del’espanyol, abassegador, en les con-verses entre catalanoparlants i nocatalanoparlants (fins i tot si totsels hispanoparlants coneixen el ca-talà i poden parlar-lo com, de ma-nera generalitzada, ocorre, perexemple als instituts d’ensenya-ment secundari o a la universitat).No s’ha revertit la norma d’ús queindica que catalanoparlants i caste-llanoparlants usen com a llenguafranca el castellà. Encara més,aquesta norma d’ús s’està trasme-

Fa trenta anys que el Parlament de la Illes Balears aprovà la llei de Normalització lingüística.

tent de manera molt perillosa a lespersones procedents de la nova im-migració, que entenen ben aviat quela llengua franca en les relacionsentre persones que parlen llengüesdiferents, al nostre país, és el caste-llà.Aquesta pauta d’ús lingüístic en

referma d’altres, de col·laterals, comara, per exemple, l’ús de l’espanyolen adreçar-se a un públic més omanco nombrós, on s’intueix que hiha parlants de diferents llengües. Ola tendència a suposar que els par-lants de terceres llengües adoptenel castellà com a llengua franca ique, de manera generalitzada, nosaben català (cosa que, evident-ment, en molts casos no és veritat).La qüestió no esdevindria tan

manifestament complicada siaquestes pautes de comportamentdiglòssic existissin només entre elsalumnes, però apareixen igualment,en moltes ocasions, entre els profes-sors. Resulta, per tant, de vital im-portància establir per part delsclaustres, de les comissions de coor-dinació pedagògica, les comissionslingüístiques o els equips pedagò-gics tot un seguit d’elements quepermetin reduir al mínim aquestespautes diglòssiques i que assegurinla transmissió de comportamentslingüístics autocentrats. Cal recor-dar que qualsevol mestre, en totmoment, a banda de ser-ho d’alguna

matèria en concret, ho és també dellengua, i que, a les aules i fora deles aules, transmetem comporta-ments lingüístics a través dels nos-tres usos habituals. Com podemfomentar la incorporació sociolin-güística a la nostra comunitat lin-güística si no la practicam? Compodem incitar al bilingüisme actiu—és a dir, al manteniment del catalàen converses bilingües— si sistemà-ticament canviam de llengua? Compodem demanar un ús habitual delcatalà, en els diferents àmbits, alsnotres estudiants si nosaltres nopresentam aquest mateix comporta-ment?

3. Sobre el grau de coneixement dela llengua catalanaSi bé l’ensenyament ha servit

perquè hi hagués un increment con-siderable del coneixement formal dela llengua catalana, la manca denormalitat d’ús al carrer ha estron-cat una incorporació normal a lanostra comunitat lingüística perpart dels no-catalanoparlants.

El canvi demogràfic ha fet queels parlants de català com a pri-mera llengua s’hagin reduït consi-derablement, percentualment, du-rant l’últim mig segle. Però els me-canismes d’incorporació han fet que,en nombres totals, mai no hi ha-via hagut tants parlants de català ales illes Balears com hi ha actual-ment.Les dades que ens ofereix l’I-

BESTAD en l’últim estudi sobreparlants habituals de la llengua ca-talana, a les illes Balears són les se-güents:Tenen el català com a llengua

habitual, a Mallorca el 46.41 % dela població, a Menorca el 62.18 %, aEivissa el 44.25 % i a Formentera el61.63 %.Però aquestes dades es poden

confrontar ben clarament amb elgrau de coneixement del català se-gons el temps de residència a cadas-cuna de les nostres illes.Podem observar, doncs, que el

grau d’incorporació a la llengua ca-talana és considerable, però que es

7 (223)

Nascuts a les Illes Balears 94.37 % 98.76 %

Més de 14 anys 49.42 % 86.21 %

Entre 7 i 14 anys 28.22 % 65.53 %

Menys de 7 anys 16.44 % 54.91 %

Temps de residència a les Illes Balears Sap parlar català L’entén

produeix d’una manera sensible-ment més lenta que la que caldriaesperar en situacions de plena nor-malitat d’ús de la llengua. Trobamespecialment significativa la dadareferent als que fa menys de setanys que viuen a les illes Balears,perquè mostra un decalatge moltimportant entre aquells que ja en-tenen el català i els que s’atreveixena parlar-lo habitualment. Aquesta«peresa d’incorporació» és deguda alfet que, en general, hom pot desen-volupar les seues activitats normal-ment en espanyol sense que hi hagicap impediment i que, per tant, elcatalà presenta una baixa necessi-tat d’ús. Només augmentant la ne-cessitat d’ús de la llengua podríemaccelerar el procés d’incorporació so-ciolingüística a la nostra comunitat.En aquest sentit, també consider

que resulta interessant la percepció(o no) del català com a llengua prò-pia de les illes Balears per part delsparlants. Recordem que aquestaconsideració de llengua pròpia és lalegalment vigent al nostre país ique ve determinada per l’Estatutd’Autonomia de les Illes Balears.Doncs bé, la percepció del catalàcom a llengua pròpia presenta nota-bles matisos i decalatges segons lesilles.Així mateix, també podem ava-

luar el coneixement de la llenguacatalana per grups d’edat. Aquestquadre ens posaria en qüestió l’im-

pacte del sistema educatiu en el co-neixement (no ja en l’ús) de la llen-gua catalana, si no fos que els grupsd’edat més jóvens corresponentambé als de les persones amb mésmobilitat interterritorial.Observem les dades sobre el co-

neixement del català a les illes d’Ei-vissa i Formentera, per grupsd’edat, al quadre corresponent.L’única dada que ens ve a mos-

trar un cert impacte del sistemaeducatiu és la que fa referència a lacompetència escrita en llengua ca-talana. A més joventut més compe-tència escrita, tot i que hi ha moltpoca diferència entre el grup d’edatde 36-50 anys i el de 51-65 (pràcti-cament les dades són exactamentles mateixes). Certament, el grupamb menys competència escrita ésel de més de seixanta-cinc anys, i elgrup amb més competència escrita(encara que no gaire per sobre del50 %) el grup de setze a trenta-cincanys, que compta, molt majoritària-ment, amb persones que han estatescolaritzades en el nostre sistema

educatiu i que, per tant, han estaten contacte amb l’ensenyament-aprenentatge de la llengua catalanadurant anys.I, referint-nos també a les illes

Pitiüses, podem desglosar el graude coneixement de la llengua cata-lana per nivell d’estudis, com es potveure al quadre inferior.Les dades també ens queden

molt lluny del que configuraria unasituació amb plena normalitat d’úsper a la llengua pròpia del nostrepaís. Un quaranta per cent de lespersones amb estudis superiors nosaben escriure la nostra llengua; elsque tenen estudis secundaris donenl’índex més baix de parlants de lallengua, i més de la meitat de lagent amb aquest nivell d’estudis ésincapaç d’escriure-la.Com que el sistema educatiu no

es desenvolupa al marge de la socie-tat, a l’hora de treballar les actitudslingüístiques hem de tenir encompte la situació en què es trobal’ús del català en el conjunt de lanostra societat. La interacció socie-tat-educació resulta del tot evidenti no es pot obviar a l’hora d’abordarla normalització de l’ús de la llen-gua catalana dins el nostre sistemaeducatiu.

4. Estratègies per avançarL’element fonamental a l’hora de

subsanar les mancances existentsen relació a l’ús i a l’aprenentatgede la llengua catalana en el nostresistema educatiu és l’autoestimalingüística. Vivim en un país on, du-rant almanco tres segles, s’ha treba-llat intensament perquè la nostrallengua fos erradicada o, com amínim, reduïda a element folklòrici anecdòtic. Tres-cents anys d’accióen contra no es reverteixen en poctemps ni esmerçant-hi pocs esfor-ços.

8 (224)

Formentera

Eivissa

Menorca

Mallorca

Consideren que la llengua pròpiade les Illes Balears és:

Català

50.28 %

42.71 %

80.03 %

67.19 %

Espanyol

11.77 %

10.70 %

6.97 %

11.58 %

Català iespanyol

11.16 %

34.85 %

6.34 %

18.96 %

Totes les llengüesque s’hi parlen

26.84 %

11.74 %

1.67 %

2.47 %

El parla

51.88 %

56.59 %

64.80 %

86.01 %

El llegeix

60.81 %

62.67 %

76.75 %

68.11 %

L’escriu

51.96 %

42.28 %

42.11 %

38.43 %

L’entén

74.78 %

72.64 %

88.41 %

94.86 %

16-35 anys

35-50 anys

51-65 anys

+ 65 anys

Dades sobre el coneixement del català a les illes d’Eivissa i Formentera, per grups d’edat

Dades sobre el coneixement del català a les illes d’Eivissa i Formentera, per nivells d’estudis

El parla

72.84 %

52.22 %

67.54 %

El llegeix

56.39 %

64.78 %

77.71 %

L’escriu

32.21 %

45.84 %

60.03 %

L’entén

83.65 %

75.08 %

85.90 %

Estudis primaris o inferiors

Estudis secundaris

Estudis superiors

I aquests esforços, des del meupunt de vista, passen per diversospropòsits indefugibles: millorarl’autoestima lingüística, revertir lesnormes d’ús lingüístic diglòssic, re-forçar el català oral (especialmenten els àmbits d’ús informal) i pro-moure pautes de comportament lin-güístic autocentrat.

a) Millorar l’autoestima lingüísticaEl primer que es va treballar per

minar en nosaltres, col·lectivament,va ser l’autoestima (en tots els seusvessants, inclòs el lingüístic). Perquè, si no, s’havia de procedir a hu-miliar els infants que usaven el ca-talà en ocasions formals (també, devegades, en les informals)? Per quès’havia de procedir a eliminar la co-neixença de tot allò que ens fos prò-xim? Per què (ara que celebram el700è aniversari de la mort del granRamon Llull) al segle XVIII s’haviad’arribar a prohibir que posàssimRamon de nom de pila als nostresinfants?Tres-cents anys de treballar per

minar la nostra autoestima lingüís-tica han deixat una petjada molt vi-sible en els nostres comportamentscol·lectius. Cal treballar, per tant,per revertir aquesta situació. Inomés es pot fer millorant la nostraautoestima lingüística.Ens manca un star system propi,

de la mateixa manera que ens faltaatenció a la creació d’aquest starsystem. I no estic parlant de la xa-bacaneria de determinades cadenesde televisió espanyoles, sinó de bas-tir un star system de debò, autèntic,sòlid, seriós. Hem d’aconseguir, perexemple, que no hi hagi cap jove ales Balears que no sàpiga qui eraRamon Llull, o qui era Ramon Mun-taner, o que no hagi llegit algunacosa de Baltasar Porcel, de MariàVillangómez o de Maria AntòniaOliver.I què hem de dir dels nostres

compatriotes que han esdevingutuniversals? No hem de conèixer lavida i miracles de Miquel Barceló? Ino hauríem de saber moltes méscoses, al costat de Llull o de Munta-ner, del menorquí Ferragut, primeralmirall de la marina dels EstatsUnits d’Amèrica? O d’Àngel Palerm,

un dels intel·lectuals més destacatsdel Mèxic del segle XX?En això, l’educació hi juga un

paper molt important, i resulta pe-rifèric, però de cap manera desvin-culat, de la normalització de lallengua catalana en aquest àmbit.Difícilment podrem generar acti-tuds lingüístiques positives si elsnostres referents són aliens, mentreels que podrien ser-ho ens són deltot desconeguts. Voldria reivindicar,per tant, una major capacitat delgovern de les Illes Balears a l’horad’incidir en els curricula educatius,i, molt especialment, en tot allò quefaci referència a l’autocentramentdel nostre sistema educatiu. Ja éshora que, com a societat adulta, pu-guem bastir un model educatiupropi per a les Illes Balears. Faanys que en parlam, dècades i tot,però no s’arriba a concretar en resque no depengui majoritàriamentdels programes que ens venen im-posats des del govern de l’Estat.

b) Revertir les normes d’ús lingüístic diglòssicSi aconseguim millorar l’autoes-

tima lingüística dels nostres estu-diants (ep, i dels nostres professors,també!) estarem alhora contribuinta revertir les normes d’ús lingüísticdiglòssic, que només s’expliquen per

la desídia i per la baixa autoestimadels parlants. Per què ens resultatan fàcil acomodar-nos a la llenguadominant i tan difícil mantenir elcatalà en les més elementals con-verses interpersonals? Per quèmolts conciutadans nostres se sen-ten insegurs a l’hora d’usar en pú-blic la llengua catalana? Per quèanam sempre demanant disculpes ojustificant-nos perquè feim servir lanostra llengua?Resulta del tot evident que els

parlants de llengües plenamentnormalitzades pel que fa al seu úspúblic no duen a terme cap d’aques-tes curioses pràctiques que podemobservar diàriament en el si de lanostra societat. Per tant, és evidentque existeix una interrelació entrela millora de l’autoestima, l’auto-centrament i la capacitat d’evitarcomportaments diglòssics.

c) Reforçar el català oralSi volem evitar que la llengua

catalana es llatinitzi l’hem de trac-tar com una llengua viva. I, pertant, hem de prioritzar, entre leshabilitats vinculades amb les des-treses lingüístiques, l’assumpcióplena de la llengua oral.Resulta una anomalia d’allò més

evident el fet que hi hagi personesque se senten relativament segures

9 (225)

escrivint en català, que no tenencap ni un problema de comprensió ique, en canvi, no s’atreveixen a par-lar-lo, no el tenen incorporat de capde les maneres com a llengua oral.Aquí, sí que hi juga un paper im-

portant l’àmbit de l’educació, per-què una part dels jóvens de les illesBalears tenen l’àmbit educatiu coml’únic àmbit on usen la llengua ca-talana. Per tant, hem de prioritzarallò que correspon a una llenguaviva: l’ús oral. Una major o menordestresa a l’hora d’escriure la llen-gua catalana (i no diguem ja el co-neixement teòric al voltant de lallengua o de la literatura) no tétanta importància, ni de bon tros,com l’adquisició de la llengua a ni-vell oral, com la capacitat de parlar-la habitualment. Quan existeixaquesta capacitat, quan es trobaben assentada, trobam més facilitatper adquirir l’hàbit de parlar-la ha-bitualment. Però la resta de destre-ses no operen necessàriament enaquesta direcció. Per tant, hem deprioritzar, dins l’àmbit de l’educa-ció, la pràctica de la llengua oral, lallengua parlada.Certament, hem de defugir la

idea que es tracta d’una responsabi-litat bàsicament del professorat deLlengua Catalana. Ben al contrari,per principi, tot professor és profes-sor de llengua. I tot docent, impar-teixi l’assignatura que imparteixi,ha de ser corresponsable en la for-mació en llengua catalana dels nos-tres alumnes. Particularment, pensque hi poden fer molt més, a l’horade transmetre bons hàbits i bones

pràctiques d’ús lingüístic,els que imparteixen d’altresmatèries que no nosaltresmateixos. Perquè els alum-nes no tenen una percepciómarcada en relació a ells iles assignatures que impar-teixen, mentre que el profes-sorat de Llengua Catalanaja ve marcat d’entrada.

I aquesta reflexió, emdóna peu a introduir-me enl’últim aspecte que volia co-mentar:

d) Transmetre pautes d’úslingüístic autocentratSi volem que el català deixi

de ser una llengua minoritzada,hem de deixar d’actuar com si el ca-talà fos una llengua minoritària.M’explicaré: per revertir la situaciód’ús social en què es troba la llen-gua catalana resulta del tot impres-cindible modificar substancialmentles pautes d’ús lingüístic, el compor-tament lingüístic, per tal de conver-tir-lo en un comportament lingüísticsimilar al de llengües com la nostraque no han patit els entrebancs que,col·lectivament, hem patit nosal-tres.Jornades com la d’avui ens per-

meten reflexionar sobre què ensmanca, a nivell organitzatiu, alsnostres centres perquè l’ús de lallengua catalana hi esdevingui nor-mal, natural, plenament incorporatal sistema, sense cap grinyol inne-cessari i molest. Ens ajuden, aixímateix, a reflexionar sobre aspectespsicolingüístic molts importants,que guarden relació amb les pautesd’ús i amb el nostre captenimenthabitual. I, feta la reflexió, comp-tam amb elements del tot necessa-ris per poder treballar aquestsaspectes a les aules, amb els nostresestudiants.Avui dia, més bé o més mala-

ment, tothom entén, dins les nos-tres aules, la llengua catalana.També podem afirmar, sense gairepor a equivocar-nos, que tothomseria capaç de fer-la servir si es tro-bàs amb una necessitat d’ús sufi-cient. Per tant, elements com ara lainseguretat de ser o no entesos siparlam català, en aquest àmbit, ha

desaparegut ja completament.De la mateixa manera que, en

major o menor grau, han caigut lamajoria de mites que constituïen elspilars fonamentals per als nostresprejudicis més arrelats. Algú ambun mínim de sentit del ridícul s’a-treveix, avui dia, a afirmar que hemde parlar castellà en públic «pereducació»? Algú que no vagi revestitd’una capa espessa d’ignorància potatrevir-se, avui dia, a afirmar que elcatalà resulta una llengua poc aptaper a determinats usos? Per algunacosa ha servit que la llengua cata-lana entràs a formar part regladadel nostre sistema educatiu i que fosoficial al nostre país, als nostrespaïsos. Determinats prejudicis tron-tollen quan canvien mínimamentles arquitectures institucionals.Però amb això, com s’ha demos-

trat al llarg d’aquestes últimes dè-cades, no n’hi ha prou. Tenim elcamí relativament aplanat perquèla llengua catalana ocupi el lloc queli pertoca, el de llengua pròpia i ve-hicular, en el sistema educatiu deles illes Balears. Però encara ensmanca una espurna, un pas enda-vant, un canvi substancial perquè lateoria es transformi en pràctica,perquè canviem determinats usoslingüístics i ens comportem d’acordamb allò que marca l’arquitecturainstitucional a què fèiem referència.El català no és cap dialecte (com

preconitzava la dictadura anterior),ni cap llengua regional (com encaran’hi ha que preconitzen), ni cap«llengua autonòmica» (com sentimavui encara ben sovent), ni cap llen-gua de segona divisió… És, ben sen-zillament, la nostra llengua, lallengua del nostre país, la quevolem llengua comuna de la nostrasocietat. Basta que actuem tenint-ho en compte.(Conferència de clausura de la

Jornada Formativa de presentacióde la Guia per a l’elaboració del Pro-jecte Lingüístic de Centre i de l’Aca-dèmia Oberta, organitzada perl’Institut d’Estudis Catalans i laUniversitat de les Illes Balears.Palma, 30/05/206 i Eivissa,31/05/2016).

10 (226)