Embed Size (px)
Citation preview
L’ALFABETITZACIÓ I L’ENSENYAMENT DE PRIMERES LLETRES A
TERRASSA DURANT EL SEGLE XVIII
MARIA LLUÏSA FERNÁNDEZ CLARÉS
2
Índex:
1. Introducció ...................................................................................................................4
2. Estat de la qüestió sobre l’alfabetització i l’ensenyament de primeres lletres a
Espanya durant l’època moderna..................................................................................8
3. Terrassa a l’època moderna:.......................................................................................26
Geografia i institucions locals a la Terrassa moderna.......................26
L’evolució demogràfica a la Terrassa de l’època moderna..............27
L’economia a la Terrassa moderna...................................................28
La societat terrassenca a l’època moderna........................................30
4. Qüestions metodològiques:........................................................................................33
La tipologia de les fonts....................................................................33
La representativitat de les fonts utilitzades.......................................42
5. L’alfabetització a Terrassa i el seu terme durant la segona meitat del segle XVIII:
Una comparació de dos decennis: (1755-1764) i (1781-1790)..................................45
Nivells globals de signants i no signants i distribució de l’alfabetisme entre la
població masculina i femenina de la vila de Terrassa..........45
Distribució socioprofessional dels homes de la vila de Terrassa i de les seves
esposes................................................................................46
Una comparació entre la vila de Terrassa i el seu terme...................62
6. Un cas particular: la trajectòria vital i gràfica de Rosa Postius i Monpeó....................65
7. L’ensenyament de primeres lletres a Terrassa durant l’època moderna.......................72
7.1. La situació de l’escola de primeres lletres de Terrassa.....................72
7.2. El personal docent: la seva formació, perfil sociològic i nivell de
vida.......................................................................................................................74
7.3. El sistema de finançament.................................................................78
7.4. Contiguts, metodologia i materials didàctics....................................80
7.5. L’educació de les dones....................................................................83
8. Conclusions finals ......................................................................................................86
9. Annex: Perspectives de recerca a partir del buidatge del fons de la Reial Audiència
de l’Arxiu de la Corona d’Aragó...............................................................................88
10. Fonts i bibliografia seleccionada.............................................................................105
1. INTRODUCCIÓ
3
Presentació i objectius del treball L’objectiu d’aquest treball és estudiar l’alfabetització i l’ensenyament de
primeres lletres a Terrassa i el seu terme durant el segle XVIII.1 Es tracta d’una
aproximació al tema de l’alfabetisme en una societat d’Antic Règim tant en termes
quantitatius com qualitatius. En referència a l’anàlisi quantitativa la nostra intenció és
estudiar els documents notarials, bàsicament testaments, capítols matrimonials i
escriptures de compra i venda, conservats a l’Arxiu Històric Comarcal de Terrassa
(AHCT) durant els decennis 1755-1764 i 1781-1790 per a poder establir, a partir de la
signatura, l’indicador majoritàriament acceptat pels historiadors de l’alfabetització de
l’època moderna els quals consideren la capacitat de signar com un indici revelador de
la possessió d’uns coneixements mínims de lectura i escriptura, la competència o
incompetència gràfica de la població de la vila de Terrassa i el seu terme durant aquest
període. L’anàlisi qualitativa té com a objectiu una aproximació a les diferents causes de
la decadència de l’alfabetització. Així, a partir de l’observació dela signatura subratllem
la nostra intenció d’estudiar el desenvolupament o decadència de la capacitat del signant
al llarg de la seva trajectòria vital, ja que hem de tenir present que una signatura
executada amb poca habilitat, pot indicar dificultats físiques a causa de l’edat o malaltia,
i no només manca de familiaritat amb l’escriptura.
Finalment, l’estudi de l’ensenyament de primeres lletres, basat en la recerca de la
documentació sobre el segle XVIII conservada a l’AHCT i en la consulta del fons de la
Reial Audiència de l’Arxiu de la Corona d’Aragó (ACA) té com a objectiu
contextualitzar-lo en el panorama socioeducatiu de l’Espanya i la Catalunya moderna
analitzant els seus aspectes més importants: continguts, personal docent, mètodes
didàctics, etcètera.
El marc cronològic escollit comença l’any 1755, quan s’estableix a Catalunya el
requisit notarial obligatori de la signatura i acaba amb el decenni 1781-1790, una època
de trànsit entre l’Antic Règim i el període contemporani, en què podem observar alguns
signes de decadència del tradicional sistema de gremis i del sorgiment de la important
indústria tèxtil que es desenvoluparà al llarg del segle XIX a Terrassa. Aquests canvis es
1 Treball d’investigació de 20 crèdits ECTS dirigit pel doctor Javier Antón Pelayo, presentat el dia 12 de
setembre de 2007 al Departament d’Història Moderna i Contemporània de la Universitat Autònoma de
Barcelona davant el tribunal format pels doctors Ignasi Fernández Terricabras, Maria Gemma Rubí
Casals i Oscar Jané Checa. Qualificació: Excel.lent.
4
veuran reflectits en l’estructura social terrassenca amb el naixement d’un nou grup: els
fabricants de draps.
La vila de Terrassa es presenta com un medi especialment adient per a una
aproximació al tema de l’alfabetització a la Catalunya moderna: el ventall social és
ampli i hi confluïen tot el conjunt d’activitats característiques del Principat –
agricultura, producció artesana i indústria tèxtil- amb un nucli de població prou
important i estable com perquè fos possible l’obtenció d’una mostra àmplia
representativa del conjunt dels seus habitants.
Així, ens trobem davant d’una estructura social i econòmica que podem
qualificar de mixta amb una part considerable de la població dedicada a les activitats
agràries i amb sectors importants d’activitats típicament urbanes –indústria artesana i
manufacturera–, a més d’una elit numèricament limitada, composada per alguns
membres de la baixa noblesa i persones de professions o arts liberals -doctors en
medicina, notaris, apotecaris-. A tot aquest conjunt cal afegir-hi encara la presència d’un
petit nombre de funcionaris i militars, així com la important comunitat religiosa de
l’església del Sant Esperit.
En relació amb l’estructura del treball, en primer lloc, a mode d’introducció es
presenta un estat de la qüestió sobre l’estudi de l’alfabetització i l’ensenyament de
primeres lletres a Espanya durant l’època moderna, assenyalant els principals estudis
que s’han realitzat i els seus resultats així com una descripció de la vila de Terrassa i el
seu terme durant el segle XVIII.
En segon lloc, es farà referència al mètode d’estudi, descrivint la tipologia de les
fonts utilitzades i la seva representativitat. La part central del treball es desenvoluparà a
partir de les dades obtingudes en la nostra investigació, establint els nivells
d’alfabetització de la població terrassenca del període i analitzant aquest fenomen des
de diversos punts de vista: nivells globals, diformisme de gènere, condicions de cada
grup socio-professional i contrastos entre la vila de Terrassa i el seu terme. En
referència a l’anàlisi qualitativa s’estudia el cas particular de l’evolució gràfica d’una
dona terrassenca del vuit-cents.
Tot seguit, trobarem la part dedicada a l’ensenyament de primeres lletres, en què
s’estudiarà l’estat de l’educació durant l’època de la Il·lustració a Espanya i Catalunya
centrant-se sobretot en la recerca de documentació que referida a la instrucció de
primeres lletres es troba Arxiu de la Corona d’Aragó (ACA) i a l’Arxiu Històric
Comarcal de Terrassa (AHCT).
5
Finalment, apuntem les conclusions així com les fonts i la bibliografia
seleccionada.
Interès del projecte
Per a conèixer millor la història i societat de Catalunya a l’època moderna cal
estudiar encara molts aspectes d’interès social i cultural. Un d’aquests temes és, sens
dubte, l’alfabetització i l’ensenyament de primeres lletres al llarg del segle XVIII, partint
de la base que la instrucció rebuda marca la vida de les persones però també el seu paper
en la història. Així, l’estudi de l’alfabetització i l’ensenyament de primeres lletres ens
pot aportar una informació fonamental per a entendre les conductes i la quotidianitat de
la societat del segle XVIII en què l’escola començava a ser un poderós agent per
transferir valors, formar consciències i transmetre cultura.
Així mateix, cal destacar que aquest treball d’investigació planteja elements
innovadors en relació amb l’estudi de l’alfabetització i l’educació durant el període
preindustrial. Els principals són aquest:
1. Una recerca pionera en l’estudi de l’alfabetització i la lectura en el medi rural:
la història de l’alfabetització i l’educació durant el període preindustrial s’ha
desenvolupat prioritàriament en el marc de les grans ciutats i ha menystingut la
implantació d’aquests fenòmens en les ciutats mitjanes-petites i en el pobles.
2. Una recerca quantitativa i qualitativa: al marge de les dades quantitatives, fruït
d’una metodologia contrastada, el projecte pretén també identificar casos particulars i
estudiar com afecta la malaltia i la vellesa en la trajectòria gràfica de les persones.
3. Una recerca entre l’alfabetisme il·lustrat i els fracassos dels sistema educatiu
liberal: a finals del segle XVIII, sembla que un percentatge important de població va
arribar a dominar un alfabetisme funcional, molt útil per a enfrontar-se a una burocràcia
cada vegada més confiada en la seguretat de l’escriptura. Aquesta tendència positiva, en
el curs de la primera meitat del segle XIX, es trenca.
4. Una recerca sensible amb el gènere: la instrucció de les dones constitueix un
indicatiu del nivell cultural i social de la família. Quan les dones dominen la ploma,
acostumen a situar-se en els orígens d’un impecable procés d’ascens social.
5. Una recerca que, més enllà de les raons econòmiques, té en compte les
implicacions culturals, religioses i antropològiques: la “mentalitat alfabeta” és el fruït de
variables molt diverses, però, quan s’aconsegueix, sovint acaba generant un capital
6
humà imprescindible per a iniciar processos industrials, riscos comercials o iniciatives
culturals d’alt nivell.
2. ESTAT DE LA QÜESTIÓ SOBRE L’ALFABETITZACIÓ I
L’ENSENYAMENT DE PRIMERES LLETRES A ESPANYA DURANT
L’ÈPOCA MODERNA
7
2.1. Els estudis sobre alfabetització
Des de fa poc més de dues dècades, la historiografia espanyola s’ha ocupat del
tema de l’alfabetització empesa, en gran mesura, per la influència dels hispanistes
francesos, els quals en les seves les recerques entorn els fenòmens socials i culturals que
acompanyaren el Segle d’Or i la Il·lustració, van tenir en consideració aquesta qüestió.
L’estudi de Marie-Christine Rodríguez i Bartolomé Bennassar, fou un dels
primers treballs sobre el tema de l’alfabetització a Espanya. Aquesta investigació
s’elaborà a partir de les declaracions judicials davant del tribunal de la Inquisició. Són
de gran interès les preguntes concernents a la instrucció, ja que els acusats declaren si
saben llegir, escriure, si tenen llibres i quins, el que proporciona amplia informació
cultural dels acusats. Dels testimonis, més nombrosos i representatius que les víctimes
de la Inquisició, només es té constància de les seves firmes. La jurisdicció del Tribunal
de Toledo i quatre ciutats de l’Alta Andalusia (Còrdova, Andújar, Úbeda i Iznatoraf)
foren les zones escollides. L’època analitzada difereix d’una zona a l’altra, en el cas de
Toledo la mostra s’obtingué a partir dels expedients incoats entre 1525 i 1817 i en
l’andalús, de 1595 a 1632. En total s’enquestaren 2.848 subjectes. A més a més, en
aquest estudi s’avaluen d’una forma qualitativa les signatures distingint quatre nivells.
En primer lloc, aquells que signen bé els quals es consideren que saben llegir i escriure;
en segon lloc, els que signen; en tercer lloc, els que signen malament; i, per últim, els
que no signen i declaren que no saben llegir ni escriure. S’estableixen, doncs, tres
nivells diferents per als alfabetitzats. 2 Tot i que aquesta font informa de les dades
personals d’aquells que es presenten davant el tribunal relacionades amb el sexe, l’edat
i, en alguns casos, la professió, els desequilibris de la mostra són d’un altre tipus: en
primer lloc, en el nombre de causes per cada període i, en segon lloc, la
2 RODRÍGUEZ, Marie- Christine; BENNASSAR, Bartolomé: “Signatures et niveau culturel des
témoins et accussés dans les procès d’inquisition du ressort du Tribunal de Toléde (1525-1817) et du
ressort du Tribunal de Cordoue (1595-1632)”, Cahiers du monde hispanique et luso - brésiliènne -
Caravelle, n. 31, 1978, pp. 17-46.
8
sobrerrepresentació urbana, masculina i d’aquelles classes socials més preeminents, en
perjudici de les zones rurals, les dones i les classes socials més modestes. 3
Després d’aquelles primeres introduccions la recerca s’ha anat estenent, de
manera que, actualment, disposem de dades esparses però referides a un bon nombre
d’espais socials que comprenen des del segle XVI al XVIII.
Sobre el segle XVI han treballat Juan Eloy Gelabert a Santiago de Compostel.la
i Serafin de Tapia a Àvila. El primer tracta sobre llibres i lectura a Santiago de
Compostel.la en el segle XVI, però per referir-se als nivells d’alfabetització que
acompanyaven i facilitaven la pràctica de la lectura, ha utilitzat el “Donativo” a Felip
IV,4 de l’any 1635. L’alfabetisme detectat sobre el total de la població laica - la que
contemplava el “Donativo” - és del 28%, que es converteix en un 52.5% si es té en
compte el component eclesiàstic, força nombrós, al qual se li pot atribuir un 100%
d’alfabetisme. Aquest autor ha defensat la utilització de fonts fiscals i judicials acollint-
se als treballs d’àmbit anglès de David Cressy i C.L.S. Davies, i al ja comentat de
Rodríguez i Bennassar per a la corona de Castella, tot argumentant la fiabilitat en tots
aquells casos en què la indicació sobre la capacitat o no de signar sigui el producte
d’una demanda personal expressa en aquest sentit, condició pròpia dels interrogatoris
judicials o fiscals. Per Gelabert “el donativo” de 1635 pot constituir un punt d’inici per
la mesura de l’alfabetització a tota la corona de Castella.5
Tanmateix, els treballs realitzats per Bartolomé Bennassar posen en qüestió la
potencialitat de la font per a la resta de Castella. Bennassar observa, per Castella la
Vella, deficiències en la documentació com l’escàs nombre de declaracions en relació a
la població existent en determinades ciutats, la dispensa que obtenen nombrosos veïns i
l’abundància de pobres. Amb aquestes circumstàncies es pot sobrevalorar
l’alfabetització. A la Baixa Andalusia la totalitat de veïns semblen haver pagat
impostos, fins els més pobres, però molts dels contribuents més rics de moltes ciutats,
3 MORENO MARTÍNEZ, Pedro Luís: Alfabetización y cultura impresa en Lorca 1760-1860,
Universitat de Múrcia, Múrcia, 1989, p. 35. 4 El donatiu era un impost ocasional, a pagar per tots els caps de família o veïns, inclòs per les
classes privilegiades o exemptes que exigia el requisit de la signatura. 5 GELABERT, Juan Eloy: “Lectura y escritura en una ciudad provinciana del siglo XVI:
Santiago de Compostela”, Bulletin Hispanique, n. 3, 1982, pp. 264-290.
9
estranyament, quasi no han signat, pel que, en el cas andalús, la subestimació de la
difusió social de l’escriptura és la característica que cal destacar. 6
El cas d’Àvila ha estat abordat a partir de les escriptures notarials, sense
distinció, amb la particularitat d’haver analitzat separadament el col·lectiu de cristians
vells i població morisca, amb una taxa mitjana d’alfabetisme al llarg del segle XVI d’un
52’4% entre els primers i d’un 64’3%, entre els segons.7
Sobre el segle XVII, disposem d’informació referida a Madrid, on ha estat
treballant Claude Larquié, utilitzant 1.413 mostres testamentàries i declaracions de
pobres del període 1650-1700. Els resultats han mostrat un nivell d’alfabetització entre
la població madrilenya d’un 45’36% a mitjans del segle XVII, mentre que el
percentatge provisional de signants entre 1651 i 1700 ha estat fixat en un 37’8%.8
Aquest mateix període ha estat el punt d’observació de Fernando Marcos i
Fernando Cortés sobre l’Extremadura meridional, que ha donat una taxa d’alfabetisme
per a Badajoz d’un 44’2% a la segona meitat del segle XVII. Aquesta taxa està molt
pròxima a la que dóna a conèixer Larquié per a Madrid el 1650 (45,36%). Igualment,
els autors destaquen que la formació escolar era un patrimoni quasi exclusiu dels homes
36,54% que signen davant 7,64% de les dones. Tanmateix, a les petites comunitats
rurals de la zona analitzada el percentatge global d’illetrats es situa en el 70%. Les fonts
utilitzades han estat els testaments i les cartes de pagament de dot. 9
De la zona cantàbrica, Baudilio Barreiro va publicar l’any 1989 un avanç de
dades globals sobre l’alfabetització a Oviedo i Avilés en els segles XVII i XVIII. A
partir també de l’examen dels contractes notarials, dóna uns resultats d’un 53’5% i un
38,7% respectivament, al segle XVII, i un 50’5% i un 50’6% al segle XVIII. El seu
treball inclou, a més, una aproximació a l’estat de l’ensenyament primari a Astúries en
6 BENNASSAR, Bartolomé: “Les resistences mentales”, Aux origenes du retard económique de
l’Espagne, XVI-XIX siècles, C.N.R.S., Paris, 1983, pp. 121-123. 7 DE TAPIA, Serafín.: “Nivel de alfabetización en una ciudad castellana del siglo XVI: sectores
sociales y grupos étnicos en Ávila”, Estudia Histórica, n. 6, 1988, pp. 481-502. 8 LARQUIÉ, Claude: “L’alphabétisation à Madrid en 1650”, Revue d’Histoire Moderne et
Contemporaine, n. 28, gener - març de 1981, pp. 132-157. 9 MARCOS Fernando; CORTÉS, Fernando: Educación y analfabetismo en la Extremadura
meridional (siglo XVII), Ediciones de la Universidad de Extremadura, Càceres, 1987.
10
el segle XVIII i els trets més importants de les principals biblioteques localitzades a
través dels inventaris post - mortem. 10
Una altra zona sobre la que hi ha informació de l’últim quart del segle XVII i tot
el XVIII, és l’àrea gaditana, estudiada per Maria José de la Pascua a partir de sis
mostres testamentàries - 1675, 1700, 1725, 1750, 1755 i 1800- que recullen informació
sobre Cadis, Puerto de Maria, Medina Sidonia i Alcalà de los Gazules, la qual cosa li ha
permès establir la gradació comparada dels nivells d’alfabetització que presenten
diversos medis urbans i rurals, des de la gran ciutat, on destaquen les activitats del
sector terciari, especialment el gran comerç, fins al món rural, representat per la localitat
d’Alcalà de los Gazules, situada en l’extrem més oposat al de la capital. Les taxes
mitjanes d’alfabetisme al llarg de tot el període han resultat ser les següents: 46’9% a
Cadis, 29’7% a Puerto de Santa Maria, 19’6% a Medina Sidonia i 8% a Alcalà de los
Gazules. 11
També ha estat estudiada la zona de Pontevedra a finals de l’Antic Règim per
Margarita Sanz González a partir de fonts notarials, concretament, escriptures de venda
de terres o altres béns. El mètode concret de la investigació es basa en l’anàlisi de tres
períodes: 1700-1710, 1750-60 i 1800-1810. També ha permès la comparació dels
diferents nivells d’alfabetització que presenten les diverses zones: des del món urbà amb
la taxa d’alfabetització més elevada, fins les zones rurals interiors que aporten el
percentatge més alt de no signants o les zones rurals de costa que mostren un nivell de
signants una mica més elevat. Durant tot el segle XVIII, i d’un mode més intens durant
la seva segona meitat, el procés d’alfabetització en la Galícia Occidental mantingué un
ritme de creixement no uniforme però si continuat, que va permetre aconseguir taxes de
fins el 84% entre la població masculina adulta de zones urbanes com Pontevedra, i una
taxa mitjana en les zones estudiades del 65.36% en el període 1800-10. 12
10 BARREIRO MALLÓN, Baudilio: “Alfabetización y lectura en Asturias durante la Edad
Moderna”, Espacio, Tiempo y forma, n. 4, 1989, pp. 115- 134. 11 DE LA PASCUA, Maria José: “Aproximación a los niveles de alfabetización en la provincia
de Cádiz: las poblaciones de Cádiz, El Puerto de Santa María, Medina Sidonia y Álcala de los Gazules
entre 1675 y 1800”, Trocadero, n. 1, 1989, pp. 51- 65. 12 SÁNZ GONZÁLEZ, Margarita: “Alfabetización y escolarización en Galicia a fines del
Antiguo Régimen”, Obradoiro de Historia Moderna, n. 1, Santiago de Compostel.la, 1992, pp. 238-247.
11
Són especialment destacables per la seva extensió en el temps i l’espai i la
completa visió que ofereixen sobre el tema els treballs realitzats per Antonio Viñao
Frago i Pedro Luís Moreno, referits a Múrcia i Lorca, respectivament, i que abasteixen
de 1760 a 1860 amb la finalitat expressa d’enllaçar amb el primer cens de població que
inclou dades precises sobre nivells d’instrucció. Aquests treballs estudien tres espais
geogràfica i socialment molt diferenciats: la ciutat, l’horta i el camp. Així mateix,
ambdós autors han utilitzat les actes testamentàries, combinades amb contractes
d’arrendament, els resultats dels quals han pogut contrastar amb els que oferia una
declaració jurada d’origen fiscal, de l’any 1771, i les pròpies dades del cens de 1860.
Viñao Frago per a Múrcia l’any 1759-1760 dóna una taxa d’alfabetització pels
homes d’un 82,3% i per a les dones d’un 34,1%, que al final de segle era d’un 82,2%
pels primers i d’un 32,9% per a les dones.13 Segons Moreno Martínez a Lorca la taxa
global d’alfabetització era l’any 1759-1760 d’un 34,2% i d’un 37,1% l’any 1799-
1800.14
En relació amb l’avaluació qualitativa de la signatura han optat per una
classificació en quatre nivells. Cada signatura es puntua amb un valor mínim d‘1 i un
màxim de 4, en funció de la destresa del subjecte. El nivell 1 es considera de mà guiada,
el nivell 2 de traç memoritzat, el nivell 3 de traç normalitzat i el nivell 4 de traç
cal·ligràfic. 15
En l’àmbit del Principat de Catalunya, Montserrat Ventura publicà el seu llibre
Lletrats i illetrats a una ciutat de la Catalunya moderna Mataró, 1750-1800 l’any 1991.
L’estudi està basat en l’anàlisi d’actes notarials, principalment testaments de la ciutat en
la segona meitat del segle XVIII. El fenomen de l’alfabetització s’analitza des de
diversos punts de vista: nivells globals, dimorfisme homes/dones, condicions de cada
grup socioprofessional i contrastos de la ciutat i el seu entorn. Els resultats globals de la
població mataronina de mitjan segle XVIII que sabia signar era d’un 34,1%, mentre que
en acabar la centúria s’havia situat en el 47,1%. Si per a mitjan de segle un 54,3% dels
13 VIÑAO, FRAGO, Antonio: “ El proceso de alfabetización en el municipio de Murcia (1759-
1860)” a ALBEROLA, Armando. i LA PARRA, Emilio, La Ilustración española, Actas del Coloquio
Internacional celebrado en Alicante, Universidad de Alicante, 1986, pp. 235-250. 14 MORENO MARTÍNEZ, Pedro Luís: Alfabetización y cultura impresa en Lorca (1760-1860),
op.cit., p. 79. 15 Ibid., pp. 59-63.
12
homes eren capaços d’escriure amb més o menys dificultat les dones capaces de signar
eren un 8%.16
Pocs anys més tard, el professor Javier Antón Pelayo publicà la seva obra
dedicada a l’alfabetització de Girona en el període 1747-1807. El llibre vincula potser
per primera vegada dues tradicions d’estudi sovint separades: l’anàlisi quantitativa de
dades globals sobre signants i no - signants i la descripció de les aptitud gràfiques i
pràctiques de l’escriptura de la població considerada.
La representativitat de la població considerada és excepcional ja que
s’aconsegueix establir l’alfabetització (o illetrisme) del 57% dels individus registrats en
el padró de 1787. Els resultats globals d’alfabetització corresponen al 57% per la ciutat,
un 77% pels homes i un 27% per a les dones. Així mateix, s’estableix la distribució de
l’aptitud gràfica segons els grups d’edat, els estaments, els oficis i gremis i a més, quan
és possible trobar diferents signatures del mateix individu en diferents documents
l’observació del “desenvolupament o la decadència de l’habilitat del signant al llarg de
la seva vida i les seves alteracions”. 17
En el marc d’un projecte més ampli sobre aspectes socioculturals diversos,
Jacques Soubeyroux es proposà conèixer els nivells d’alfabetització de tot el territori
espanyol al segle XVIII. Per a això partí d’enquestes plantejades des de diverses ciutats,
amb la utilització, un cop més, dels testaments com a base de la investigació, i ha ofert
ja uns primers resultats que inclouen les ciutats de Madrid, Lleó, Santander, Burgos,
Barcelona, Ciudad Real, Múrcia i Zafra, tots ells referits a la segona meitat del segle
XVIII. De tots aquests sondeigs n’ha tret una taxa mitjana d’alfabetització d’un 28,4%.
Jacques Soubeyroux i el seu equip estableixen cinc categories a l’hora
d’analitzar qualitativament les signatures. Una d’elles correspon a aquells que no saben
signar i una altra als que manifesten estar impedits. Les tres categories restants mostren,
en el seu cas, la diferent qualitat de la signatura. Les dues primeres concorden amb els
que signen bé i molt bé, als que es consideren alfabetitzats. La tercera comprèn les
signatures caligràficament més deficients, els executors de les quals es conceptua de
semi - alfabetitzats. Així, en la classificació que presenta Soubeyroux està implícita una
16 VENTURA I MUNNÉ, Montserrat: Lletrats i illetrats a una ciutat de la Catalunya moderna,
1750-1800, Caixa d’Estalvis Laietana, Mataró, 1991, p. 39. 17 ANTÓN PELAYO, Javier: La herencia cultural. Alfabetización y lectura en la ciudad de
Girona (1747-1807), Manuscrits, Universitat Autònoma de Barcelona, Bellaterra, 1998, p. 9.
13
consideració respecte al valor de la signatura com indicador d’alfabetització. La
signatura és considerada com a nivell intermedi entre el domini de la lectura i
l’escriptura.
L’estudi mostra una profunda dicotomia en el segle XVIII espanyol: una mitjana
d’alfabetització lleugerament més baixa que en el sud de França, que contrasta amb les
taxes elevades de les ciutats més importants i altres comarques, inclòs a vegades per
sobre de les ciutats franceses. 18
Finalment, a partir d’aquests estudis podem plantejar les següents conclusions:
A Espanya, s’ha desenvolupat fonamentalment una aproximació quantitativa a
l’estudi de l’alfabetització amb una gran influència de la historiografia francesa, que té
el seu origen en l’enquesta de Maggiolo que confiava en la signatura com a indicador de
l’alfabetització19, metodologia que va ser confirmada per l’anàlisi de François Furet i
Jacques Ozouf, que arribaren a la conclusió que la signatura “és un bon baròmetre de
l’alfabetització”20 i, definitivament, per l’anglès David Cressy que afirmà que el còmput
de signatures és l’única evidencia numèrica sobre la historia de l’alfabetització i només
un acurat estudi d’un gran nombre de marques i signatures pot aclarir el nivell de
difusió de l’alfabetització i ajudar-nos a traçar la seva distribució social, espacial i
temporal.21
18 SOUBEYROUX, Jacques: “La alfabetización en la España del siglo XVIII”, Historia de la
Educación, n. 14-15, Salamanca, 1995-1996, pp. 199-233. 19 L’any 1877 Maggiolo, inspector i rector de l’Acadèmia, rebé l’encàrrec ministerial de realitzar
una enquesta que tractava de respondre una qüestió àmpliament debatuda: si la revolució havia suposat un
retrocés, estancament o millora respecte a la situació de l’educació elemental, a càrrec de l’església, en el
període precedent. Per a la realització de l’enquesta, entre 1879-80, Maggiolo emprà aproximadament
16.000 mestres que computaren les signatures o absència d’aquestes en les actes matrimonials de quatre
períodes quinquennals (1686-1690; 1786-1790; 1816-1822 i 1872-1876); VIÑAO FRAGO, Antonio:
“Del analfabetismo a la alfabetización. Análisis de una mutación antropológica e historiográfica”,
Historia de la Educación, n. 3, 1984, pp. 161-162. 20 Comparant les dades del cens de 1866 amb els resultats de l’enquesta de Maggiolo, arriben a la
conclusió de què la signatura és “un bon baròmetre de l’alfabetització”, així com que existeix una “forta
correlació” entre l’aptitud per signar el contracte matrimonial i la capacitat de llegir i escriure, tant en els
homes com en les dones; FURET, François i OZOUF, Jacques: Lire et écrire: l’alphabetisation des
français de Calvin à Jules Ferry, Les Éditions de minuit, Paris, 1977, pp. 19-28.
21 CRESSY, David: Literacy and the social order. Reading and writing in Tudor and Stuart
England, Cambridge University Press, 1980, pp. 53-61.
14
Tanmateix, a finals dels anys setanta i sobretot en la dècada dels vuitanta del
darrer segle es va produir una aproximació a la via qualitativa, a partir de la influència
de Jean Queniart, que en la seva proposta de reformar Maggiolo, plantejava la
classificació de les signatures analitzades segons l’habilitat que mostren, és a dir, a
través de la seva aproximació qualitativa. Aquesta iniciativa inspirà els estudis de
Rodríguez- Bennassar, Soubeyroux, Viñao Frago i Moreno Martínez.22
Per la nostra part, voldríem destacar la necessitat de superar els estudis
merament quantitativistes, que en paraules de Bartoli Langeli “es basen sempre en una
divisió entre els que sabien i els que no sabien escriure, millor dit signar, del que deriva
una història en blanc i negre, el blanc de l’alfabetisme és el contrari del negre de
l’analfabetisme”, i per tant, d’estudiar el major nombre possible de testimonis gràfics
per tal de conèixer els usos individuals i col.lectius de l’escriptura.23
Així mateix, voldríem assenyalar el component subjectiu que implica classificar
les signatures per la destresa dels executors ja que, com va destacar Giovanni Vigo, si
bé resulta fàcil distingir la signatura d’un jornaler de la d’un notari, tanmateix, no
resulta tan senzill classificar els casos intermedis - que són la gran majoria- sense caure
en una elecció massa subjectiva.24 Així, com subratlla Antón Pelayo, la metodologia
emprada per Queniart i els seus deixebles no té present un aspecte bàsic: el
desenvolupament o la decadència de l’habilitat del signant al llarg de la seva vida i les
22 QUENIART, Jean: “Les apprentissages scolaires élementaires au XVIII siècle: faut-il réformer
Maggiolo?”, Revue d’Histoire Moderne et Contemporaine, n. 24, 1977, pp. 3-27. L’estudi de Queniart va
ser durament criticat per altres estudiosos com Armando Petrucci o Attilio Bartoli. Petrucci afirmà
“Queniart tot i no tenir una específica preparació tècnica (és a dir, paleogràfica) ha advertit de la urgència
del problema i ha intentat elaborar encara que d’una manera aproximativa i en part arbitraria, un cànon de
criteris formals de caràcter gràfic aplicables a les anàlisis de subscripcions autògrafes”; PETRUCCI,
Armando: “David Cressy: sull’alfabetismo in Inghilterra”, Quaderni Storici, n. 3, 1982, p. 1132. Bartoli
Langeli subratlla “les limitacions que comporta les signatures per la seva naturalesa d’inscripció
estandarditzada i simplificada, […] seria preferible disposar de fonts que presentessin nombrosos textos
autògrafs d’una certa longitud i articulació de forma que els escrivents poguessin denominar-se autors
d’un text i no executors d’una mera seqüència de signes”; BARTOLI LANGELI, Attilio: “Historia del
alfabetismo y metodo cuantitativo”, Signo. Revista de Historia de la Cultura Escrita, n. 3, 1996, p. 99. 23 Ibid, p. 96. 24 VIGO, Giovanni: “Quando il popolo comincio a leggere. Per una storia dell’alfabetismo en
Italia”, Società e storia, n. 22, 1983 p. 816.
15
alteracions i inclòs absències de les signatures per causes conjunturals o parcials
provocades per malalties o defectes físics. 25
Quadre 1. Nivells d’alfabetització de diferents ciutats d’Espanya durant l’època
moderna
CIUTAT PERÍODE SIGNANTS FONT
ÀVILA (S. de Tapia) segle XVI 52,4% (cristians)
64,3%
(morescos)
Notarial
TOLEDO (B. Bennassar i C.
Rodríguez)
1525-1817 39% Inquisició
CÒRDOVA (B. Bennassar i C.
Rodríguez)
1595-1632 40% Inquisició
SANTIAGO DE
COMPOSTEL.LA (J.E.
Gelabert)
segle XVI 52,5% Fiscal: donativo de
1635
MADRID (C. Larquié) 1650-1700 45,36% Testaments i
declaracions de
pobres
BADAJOZ (F. Marcos i F.
Cortés )
1651-1700 44,2% Testaments i cartes
de pagament de dots
OVIEDO (B. Barreiro) segle XVII
segle
XVIII
53,5%
50,5%
Contractes notarials
AVILÉS (B. Barreiro) segle XVII
segle
XVIII
38,7%
50,6%
Contractes notarials
CADIS (M. J. de la Pascua) 1675-1800 46,9% Testaments
PUERTO DE SANTAMARIA
(M. J. de la Pascua)
1675-1800 29,7% Testaments
25 Ibid., p. 115.
16
MEDINA SIDONIA (M. J. de la
Pascua)
1675-1800 19,6% Testaments
ALCALÀ DE LOS GAZULES
(M. J. de la Pascua)
1675-1800 8% Testaments
LORCA (P. L. Moreno) 1759-1760 34,2% Testaments,
contractes
d’arrendament i
fiscals: “relaciones
juradas de 1771”
MÚRCIA (A. VIÑAO) 1759-60 82,3% homes
34,1% dones
Declaracions de
caràcter fiscal i
documents notarials
PONTEVEDRA (M. Sanz
González)
1800-1810 84,6% Escriptures de venda
i altres
TUY (M. Sanz González) 1800-1810 73,6% Escriptures de venda
i altres
DIFERENTS CIUTATS DE LA
PENÍNSULA (J. Soubeyroux)
segle
XVIII
28,4% Testaments
MATARÓ (M. Ventura) 1750-1754
1796-1800
34,1%
47,1%
Testaments
GIRONA (J. Antón Pelayo) 1787 57% Llibres notarials
2.2. Els estudis sobre l’ensenyament de primeres lletres
L’anàlisi de l’ensenyança de primeres lletres a l’època moderna s’ha beneficiat
també d’un renovat interès des de fa poc més de dues dècades per part de la
historiografia espanyola, sobretot referent a l’època de la Il·lustració i a l’àmbit local o
17
regional.26 Així, en la pràctica totalitat de les actuals comunitats autònomes espanyoles,
existeix algun treball recent dedicat al panorama educatiu durant l’època moderna.
Tanmateix, aquest tipus d’estudi és més abundant en algunes zones com per exemple,
Catalunya, Castella- Lleó i Extremadura.
Una primera aproximació al tema va ser realitzada per Isabel Azcarate Ristori a
la ciutat de Barcelona, que va subratllar la situació lamentable de l’ensenyança primària
en mans de mestres particulars durant el segle XVIII. El número de nens que assistien a
les 24 escoles dels mestres en el període 1760-1767 era de 2.189, als quals s’afegia els
300 que freqüentaven el Col·legi de la Companyia de Jesús i els 60 d’una escola de
causa pia, en total 2.459. El 1772 els alumnes dels mestres seglars eren 796 i els de les
10 escoles establertes en els convents 1.555, és a dir, 2.351. Azcarate adverteix un
descens de la població escolar de 198 alumnes que seria provocat pel creixent número
de nens que s’empraven en les fàbriques. 27
També més recentment Caterina Llobet i Carbó28 va dedicar la seva tesi doctoral
a l’estudi de l’ensenyament de primeres lletres i les escoles de nenes a Barcelona. El seu
exhaustiu estudi no només constata la presència d’escoles sinó que també estableix les
condicions del seu desenvolupament, l’actitud i expectatives de la població, la funció
dels municipis, el paper de l’Església, la situació dels mestres, els discurs pedagògic
dels reformadors, la llengua emprada,29 els recursos materials, organitzatius i
metodològics així com la repercussió de l’escola i l’ensenyament en la vida de les
criatures i el lloc que ocupava entre les altres experiències de socialització infantil.
26 MAYORDOMO, Alejandro: Història local de l’educació, Propostes i fonts per a una història
de l’educació en la societat valenciana, Departament d’Educació Comparada i Història de l’Educació,
Universitat de València, 1991, p. 31. 27 AZCARATE RISTORI, Isabel de: “La enseñanza primaria en Barcelona desde 1600 a 1775”,
Cuadernos de arqueología e historia de la ciudad, n. 5, 1964, p. 8. 28 LLOBET I CARBÓ, Caterina: Escola i infància a Catalunya a finals del segle XVIII ,
Universitat de Barcelona, 1990, p. 323-324. 29 Llobet assenyala que l’existència d’estudis de minyons anteriors a l’establiment de la
monarquia borbònica suposava una tradició escolar que emprava el català en l’aprenentatge de la llengua
escrita. Malgrat la Reial Cèdula de 1768 que ordenava el castellà com a llengua escolar arreu de l’estat,
aquest només s’utilitzarà en els afers burocràtics i documents de l’ajuntament i encara que no sempre.
També el lingüista Jordi Monés i Pujol- Busquets va assenyalar que malgrat les prescripcions legals, la
llengua catalana continuarà viva a l’escola elemental, almenys fins a la promulgació de les primeres lleis
escolars que a partir del 1825 configuraran l’ensenyament modern de l’estat espanyol. MONÉS I
PUJOL-BUSQUETS, Jordi: La llengua a l’escola (1714-1939), Barcanova, Barcelona, 1984, p. 47.
18
Llobet considera que l’índex aproximat d’escolarització primària dels nens en
l’ensenyament públic, municipal i eclesiàstic a Barcelona era d’un 41%, el qual caldria
afegir-hi un percentatge segurament reduït però difícil de calcular d’escolarització
privada. Així mateix, l’autora destaca que les nenes havien estat al marge del procés
d’escolarització destinat a instruir els minyons.
L’ensenyament de primeres lletres a Girona durant el segle XVIII va ser
analitzat per Salomó Marquès i Sureda. La investigació es cenyeix al marc institucional,
estudiant detalladament els continguts escolars, els sous dels mestres, el funcionament i
els criteris pedagògics que regien l’escola. Tot i l’afany de l’ajuntament per millorar les
condicions de l’ensenyament a la ciutat i per assumir-ne la responsabilitat immediata i
directa el percentatge de nens que assistien a l’escola l’any 1797 era el 5,5 %. 30
En la Lleida del segle XVIII l’ensenyament de primeres lletres ha estat estudiat
per Amparo Miñambres Abad, que ha subratllat que la Il·lustració tingué molt poca
repercussió en la ciutat i l’estat precari de les escoles de primeres lletres, que es
mantindria fins a finals del segle XIX. 31
El magisteri de primeres lletres a Aragó durant el període 1677- 1812 ha estat
analitzat per Maria Rosa Domínguez Cabrejas. L’autora remarca com a eixos
fonamentals del magisteri: uns orígens estretament vinculats amb l’Església; una lenta
evolució cap a una consideració del magisteri com un servei públic; l’aparició d’alguns
plantejaments de política escolar i una pretensió d’introduir millores qualitatives,
acompanyat d’un tímid reconeixement oficial de les escoles de nenes. 32
Les escoles de primeres lletres a Navarra en el transit del segle XVI al XVII han
estat analitzades per Maria Rosario Gárriz Yagüe. L’autora assenyala que el factor
30 MARQUÈS I SUREDA, Salomó: L’ensenyament a Girona al segle XVIII, UAB, Bellaterra,
1981, p. 24. També Salomó Marquès ha estat un gran estudiós de la figura de Baldiri Reixac (Baix
Empordà, 1703- Gironès, 1781), pedagog i prevere. Del pensament de Reixac cal destacar, entre altres
temes, la defensa que fa de l’ensenyament de la llengua catalana i en català; el dret de les noies a rebre
ensenyament, i també la insistència a demanar una bona educació per als fills dels pagesos. Veure la seva
edició i estudi introductori de l’obra de Baldiri Reixac: Instruccions per a l’ensenyança de minyons,
Eumo Editorial, Barcelona, 1992. 31 MIÑAMBRES ABAD, Amparo: “Las escuelas de primeras letras en la Lérida del siglo
XVIII”, III Coloquio de Historia de la educación. Educación e Ilustración, Universidad de Barcelona,
1984, p. 502. 32 DOMÍNGUEZ CABREJAS, Mª Rosa: La enseñanza de primeras letras en Aragón: hacia la
configuración de un espacio y tiempo escolares (1677-1812), Mira, Saragossa, 1999, pp. 9-10.
19
determinant que explica la distribució de les escoles és el tipus poblament, com menors
són els pobles més dificultats semblen tenir per a crear i sostenir escoles. Així, el 65%
dels pobles grans posseïen escola, el 21% dels pobles mitjans comptaven amb ella i en
els pobles petits o molt petits gairebé no hi havia escoles (2%). Gárriz Yagüe conclou
que a amplies zones de Navarra existí en el trànsit del segle XVI al XVII una xarxa
d’escoles de primeres lletres sòlidament implantada en l’àmbit urbà i semiurbà,
l’arrelament del qual en el món rural era escàs a causa de la dispersió de la població.33
Les institucions docents de nivell elemental a finals de l’Antic Règim a Navarra
han estat estudiades per Javier Laspalas Pérez. L’autor considera que el 36% de les
localitats disposaven d’una escola de nens i més d’un 6% posseïen també una escola de
nenes. Així mateix, el percentatge de nens en edat escolar que vivien en pobles amb
escoles era d’un 74% i el de les nenes d’un 44%. Laspalas, arribà a la mateixa conclusió
que Garriz Yagüe: el grau de concentració de la població determina en una gran mesura
la distribució de les escoles. Aquestes són molt nombroses en les zones on
l’assentament de població és menys dispers, mentre que en les àrees en les quals a causa
del relleu o tipus d’economia el nucli de població havia de ser de volum reduït
existeixen menys escoles. 34
En referència a Castella, una primera aportació al tema, concretament per la
ciutat de Lleó, va ser realitzada a començament de la dècada dels vuitanta per Maria
Rosa González Martínez, que va assenyalar el deteriorament de la instrucció pública
després de l’expulsió dels jesuïtes i fins l’establiment de les escoles pies, pal·liada en
part per l’interès de l’ajuntament i el bisbat de Lleó per l’establiment d’aquestes últimes,
preocupació que es basava en les idees il·lustrades de què l’ensenyança era necessària
per fomentar el progrés social i fer dels joves conciutadans útils a l’estat. 35
La situació educativa de la província de Guadalajara en els anys centrals del
segle XVIII va ser estudiada per Carmen Labrador Herraiz. La investigació, basada
33 GÁRRIZ YAGÜE, Mª Rosario: “Las escuelas de primeras letras en Navarra (1575-1625)” a
Primer encuentro sobre Historia de la Educación en Navarra, Sociedad de Estudios Históricos de
Navarra, 2001, p. 71- 73. Gárriz Yagüe considera que els pobles grans posseïen més cent focs, els mitjans
superen els cinquanta focs i els petits no arriben als vint-i-cinc focs. 34 LASPALAS PÉREZ, Javier: “Las escuelas de primeras letras en Navarra a finales del Antiguo
Régimen (1780-1820)”, Primer encuentro sobre Historia de la Educación en Navarra, op.cit., p. 97. 35 GONZÁLEZ MARTÍNEZ, Rosa M.: “La instrucción pública en León, 1780-1799”,
Investigaciones históricas, n. 3, 1982, pp. 254-255.
20
documentalment en el Cadastre del Marquès de la Ensenada, assenyala el número
d’escoles, la seva organització, situació geogràfica, i estudia la realitat individual dels
mestres de primeres lletres, en la seva significació numèrica, en la seva localització
espacial i sobretot en la seva funció professional i social. Labrador Herraiz conclou que
el nombre d’escoles era reduït i estaven irregularment distribuïdes, no condicionades per
la categoria administrativa dels municipis, ni pels efectius hipotèticament en edat
escolar. La preparació dels mestres era deficient i els seus salaris insuficients. 36
Amb el mateix objectiu d’elaborar un mapa de la situació de les escoles de
primeres lletres en el segle XVIII, a partir de l’anàlisi del cadastre de la Ensenada,
Margarita Nieto Bedoya va estudiar la ciutat de Palència i la seva província, amb un
especial interès per les zones rurals. L’autora aporta una investigació exhaustiva sobre
la localització geogràfica de les escoles, l’alumnat, el professorat, el paper de
l’ajuntament i la seva repercussió sobre les escoles de primeres lletres. L’autora conclou
que la província de Palència posseïa un total de 308 pobles dels quals 121 amb escola de
primeres lletres (39%), 134 mestres i 4 preceptors, un percentatge elevat per l’època de
la que es tracta. 37
També a l’ensenyança pública palentina de les primeres lletres, en el transit del
segle XVIII al XIX està dedicat l’estudi de Alfonso Gutiérrez Barba. L’autor subratlla
que l’educació primària estava pràcticament abandonada per les institucions públiques
des de l’expulsió de la Companyia de Jesús (1767) i fins la promulgació del Plan y
Reglamento General de Escuelas de Primeras Letras de 1825. 38
Aquesta primera aproximació a la situació de l’ensenyament de primeres lletres
palentí ha estat aprofundit per l’estudi de Luís Diaz Palenzuela, que ha calculat
l’escolarització a partir del Cadastre de la Ensanada i del vecindario de 1772.
36 LABRADOR HERRAIZ, Carmen.: La escuela en el Catastro de Ensenada. Los maestros de
primeras letras en la provincia de Guadalajara. Datos para la historia escolar de España, MEC, Madrid,
1988, p. 118. 37 NIETO BEDOYA, Margarita: La escuela en el medio rural en la provincia de Palencia a
mediados del siglo XVIII (1752), Editorial de la Universidad Complutense, Madrid, 1988, p. 298. 38 GUTIÉRREZ BARBA, Alfonso: “Una aproximación a la enseñanza pública palentina de las
primeras letras en el tránsito del siglo XVIII al XIX”, Actas del II Congreso de Historia de Palencia, vol.
5, 1990, pp. 726-727.
21
L’escolarització en les escoles de primeres lletres no arribaria al 20% dels nens
amb edats compreses entre els 5 i 12 anys. 39
La influència del moviment il·lustrat en la instrucció primària ha estat analitzat
també a la ciutat de Zamora per Leoncio Vega Gil. Aquest autor ha assenyalat que bona
part de la infantesa de Zamora quedà al marge de la cobertura educativa i cultural de
l’àmbit local a causa de la precarietat socioeconòmica en què estan immerses moltes
famílies. Així, els principis pedagògics de la Il·lustració no són vehiculats per la
instrucció elemental zamorana, pervivint la plataforma educativa provincial en la inèrcia
pedagògica tant curricular com metodològica. 40
L’ensenyança de primeres lletres a Cantàbria durant el període 1700- 1860 ha
estat estudiada per Clotilde Gutiérrez Gutiérrez. L’autora cartografia la xarxa escolar de
Cantàbria, tenint en compte l’ensenyança pública i privada, tracta les matèries
impartides en els centres, els mètodes pedagògics, la posició econòmica i social dels
ensenyants, etcètera. L’estudi Gutiérrez, seguint la metodologia emprada per Labrador a
la província de Guadalajara i Nieto a Palència, té com a eix documental fonamental el
Cadastre de Ensenada. Gutiérrez no aconsegueix dades exactes dels nens que assistien a
l’escola a mitjans del segle XVIII ja que la informació del Cadastre no és clara al
respecte, tanmateix, l’any 1844 assistien el 5,46% dels nens i l’ 1,74% de les nenes. 41
Baudilio Barreiro Mallón ha estudiat l’ensenyament de primeres lletres a mitjans
del segle XVIII a Astúries. L’autor considera una mitjana d’un mestre per cada 669
veïns, tot i que aquesta dada engloba i emmascara una gran diversitat ja que el
percentatge de mestres disminueix d’orient a occident (des de 294 de la zona oriental
per cada mestre a 737 en el centre i 1.145 a occident) i de la costa cap a l’interior.
Aquesta distribució, subratlla Barreiro està molt relacionada amb l’estructura urbana o
rural i, derivadament, amb àrees d’economia d’intercanvis i de professions
diversificades. 42
39 DÍAZ PALENZUELA, Luis A.: “Sanidad y educación en la ciudad de Palencia en el siglo
XVIII: la salud y medicina, las escuelas de primeras letras y otros centros de enseñanza”, Publicaciones
de la Institución Tello Téllez de Meneses, n. 73, 2002, p. 181. 40 VEGA GIL, Leoncio: “Instrucción elemental en Zamora durante la Ilustración”, III Coloquio
de Historia de la educación. Educación e Ilustración, Universitat de Barcelona, 1984, p. 570. 41 GUTIÉRREZ GUTIÉRREZ, Clotilde: Enseñanza de primeras letras y latinidad en Cantabria
(1700-1860), Universitat de Cantabria, Santander, 2001, p. 276. 42 BARREIRO MALLÓN, Baudilio: “Alfabetización y lectura en Asturias durante la Edad
Moderna”, op.cit., pp. 117-118.
22
Seguint la mateixa metodologia emprada per Labrador, Nieto i Gutiérrez,
l’estudi de l’escolarització a Galícia a finals de l’Antic Règim de Margarita Sanz
González es basa fonamentalment en l’anàlisi del Cadastre de Ensenada. El treball de
Sanz González es cenyeix a l’actual província de Pontevedra i tracta els aspectes més
significatius del sistema educatiu primari: els continguts i mètodes; la distribució
geogràfica, així com la seva relació amb els diversos factors de desenvolupament i la
seva evolució en el temps; el paper de l’Estat i de les diverses institucions –
especialment l’Església catòlica- que promouen i financen els centres escolars; el
personal docent, la seva formació, el seu nivell de vida i el seu paper en la societat. La
quantitat i distribució geogràfica de les escoles de la província de Pontevedra
experimenten un reduït avanç durant del segle XVIII: a començament de segle un
11,7% de les localitats tenen mestre i a mitjans de segle un 17%. En referència a la seva
distribució en el mapa les zones més desenvolupades econòmicament i millor
comunicades –el vall del Ulla, les penínsules del Salnés i el Morrazo, i el vall del Miño-
són aquelles en les que es concentra el major nombre d’escoles. 43
La política educativa a Alacant en el segle XVIII ha estat l’objecte d’estudi de la
tesi doctoral de Faustino Larrosa Martínez. L’autor destaca la manca d’autonomia de les
institucions locals i l’excessiva i lenta burocratització estatal. Aquesta falta
d’autodeterminació juntament amb els projectes dels il·lustrats alacantins, a vegades poc
fonamentats, provocà que el desfasament entre els plantejaments i el que realment es
posava en pràctica fos enorme tant en l’ensenyament primari com en els superiors.44
En referència a Extremadura, Marcos i Cortes en el seu estudi sobre educació i
alfabetització durant el segle XVII van assenyalar la insuficient i nul·la connexió entre
població- escola com a causa fonamental de l’analfabetisme endèmic que patia la zona.
La falta d’una actuació planificada per part de l’administració local i l’existència d’una
jerarquia social netament delimitada en les seves actuacions i competències i
impermeable provocarien aquesta situació. Així, els autors conclouen que el privilegi de
l’educació a la societat d’Extremadura estava reservat al clergat i la noblesa, tot i que
43 SÁNZ GONZÁLEZ, Margarita: “Alfabetización y escolarización en Galicia a fines del
Antiguo Régimen”, op.cit., pp. 229-38. 44 LARROSA MARTÍNEZ, Faustino: Política educativa en Alicante en el siglo XVIII, Instituto
de Cultura Juan Gil- Albert, Alacant, 1993, p. 14.
23
entre els hidalgos locals no són estranys els casos d’alguns la cultura dels quals gairebé
no superava els nivells mínims d’una incipient alfabetització. 45
La repercussió de la Il·lustració en l’escola primària a la ciutat de Badajoz ha
estat analitzada per Martín Domínguez Lizano. L’autor assenyala que a causa de la
situació geogràfica i la deixadesa la Il·lustració arriba amb retard i tènue ressò. Tot i
això, Domínguez ressalta que a partir d’aquest moment comença a implantar-se l’escola
pública ja que fins aleshores l’ensenyança havia estat en mans de religiosos. 46
Així mateix, la influència de la Il·lustració en l’ensenyança primària en el bisbat
de Cadis ha estat estudiada per Pablo Antón Solé. L’autor subratlla que les idees
il·lustrades no van incidir gairebé en l’ensenyança de primeres lletres pel modest origen
tridentí del clergat parroquial i el poc afecte a les reformes del segle XVIII dels
religiosos.47
Recentment Fernando Ventajas Dote ha estudiat l’educació elemental a Màlaga
durant el regnat de Ferran VI. L’autor estudia les diferents ofertes o modalitats
educatives de l’ensenyança de primeres lletres (lectura, escriptura, càlcul elemental i
doctrina cristiana); analitza la correlació existent entre la realitat econòmica i social de
la ciutat en aquest període i els seus possibles efectes en l’àmbit educatiu; i les
característiques socioprofessionals del mestres de les escoles públiques i els aspectes
més rellevants del corporativisme d’aquests docents abordant l’estudi de l’organització
en què es trobaven associats: la Congregació de San Casiano. Ventajas Dote conclou
que a l’època de Ferran VI, especialment en l’últim llustre del regnat, el panorama
educatiu de la ciutat de Màlaga presenta una millora substancial, tant quantitativa com
qualitativa, respecte als anys anteriors.48
El llarg llistat d’aportacions sobre la història de l’escola primària a Espanya, no
deuria conduir-nos a una imatge aparent del problema que tractem. No només no recull
a totes les àrees geogràfiques de l’estat ni a totes les províncies, ni s’analitzen totes les
45 MARCOS Fernando; CORTÉS, Fernando: Educación y analfabetismo en la Extremadura
meridional (siglo XVII), Ediciones de la Universidad de Extremadura, Càceres, 1987, p. 62. 46 DOMÍNGUEZ LAZARO, Martín: “La educación en Badajoz en el siglo XVIII”, VIII
Coloquio nacional de Historia de la educación, Universidad La Laguna, La Laguna, 1998, p. 430. 47 ANTÓN SOLÉ, Pablo: “Las escuelas de primeras y las cátedras de Grámatica del obispado de
Cádiz en el siglo de las luces”, Tavira, n. 9, 1992, pp. 47-60 48 VENTAJAS DOTE, Fernando: Educación y alfabetización en Málaga durante el reinado de
Fernando VI (1741-1759): la enseñanza de primeras letras, Servicio de Publicaciones Centro de
Ediciones de la Diputación de Màlaga, Màlaga, 2005, p. 181.
24
èpoques amb la mateixa intensitat sinó que és evident la manca de plantejaments de
conjunt i de síntesis sobre la totalitat de l’estat així com la important llacuna en l’estudi
de l’escola primària confessional.49
Tanmateix, cal destacar l’esforç de la historiografia de l’educació per superar els
clàssics esquemes personalistes, sobretot dels primerencs estudis realitzats pels
historiadors de la pedagogia, i prestar atenció a tots els aspectes de la realitat educativa
(fets, normes, ciència i tecnologia) i a les seves interaccions amb el sistema social
(economia, demografia, estructura social, mentalitats, poder). 50
Finalment, s’ha de subratllar la necessitat de disposar d’investigacions
espacialment ben delimitades en l’àmbit local, provincial o regional sobre el procés
d’escolarització. Només així, i després d’un necessari exercici de història comparada es
podran delinear millor els factors explicatius de les analogies i disparitats existents en el
mapa educatiu d’Espanya a l’època moderna.
49 GUEREÑA, Jean – Louis, RUIZ BERRIO, Julio i TIANA FERRER, Alejandro: Historia de la
educación en la España contemporánea: Diez años de investigación, Ministerio de Educación y ciencia,
Madrid, 1994, p. 198. També Escolano, ha fet èmfasi en què la producció històrico – educativa ofereix
una imatge excessivament fragmentada i dispersa. ESCOLANO, AGUSTÍN: “La historiografia
educativa. Tendencias generales”, DE GABRIEL, Narciso i VIÑAO FRAGO, Antonio (coord.): La
investigación histórico- educativa, Tendencias actuales, Editorial Ronsel, Barcelona, 1997, p. 82. També,
com destaca Viñao Frago la història de l’educació informal i no formal està en bona part per realitzar,
VIÑAO FRAGO, Antonio: “De la importancia y utilidad de la historia de la educación (o la
responsabilidad moral del historiador)”, Ibid., p. 36. 50Escolano realitza una enumeració dels aspectes que hauria d’incloure la història de l’escola:
l’estudi de l’espai i el temps; el currículum; els mètodes i dels materials d’instrucció; la disciplina i règim
interior dels establiments docents; els suposats pedagògics que informen l’activitat quotidiana en les
institucions, les actituds i mentalitats docents; els comportaments familiars respecte a l’escola i
l’administració educativa. ESCOLANO, Agustín: “La historiografia educativa. Tendencias generales”,
Ibid., p. 63.
25
3. TERRASSA A L’ÈPOCA MODERNA
3.1. Geografia i institucions locals a la Terrassa moderna:
A començament del segle XVI la vila i terme de Terrassa estava constituït pel
nucli urbà, nascut al voltant del castell - palau, i per les parròquies de Sant Pere de
Terrassa, Sant Julià d’Altura, Sant Quirze de Terrassa, Sant Vicenç de Jonqueres, Santa
Maria de Toudell, Sant Miquel de Toudell i Sant Martí de Sorbet. 51
A mitjans del segle XVI es formen les dues universitats o municipis de Terrassa,
que són la universitat de la vila i la universitat forana – aquesta constituïda per set
parròquies. El dia 9 de març de l’any 1562 un privilegi del lloctinent general del
Principat aprovava les capitulacions establertes entre “los hòmens de la vila i terme de
Terrassa, ço és, de les parroquies Sanct Pere, Sanct Julià, Sanct Quirze, Sanct Vicens de
Junqueres, Sancta Maria de Taudell, Sanct Miquel i Sanct Martí, las quals tots junts fan
una universitat, per apartar-se de dissensions y confusions entre ells, supliquen a vostra
senyora illustrissima sia servit donarlos licentia que’s divisis e separàs”. 52
Així, a partir de 1562 Terrassa va quedar dividida en dues universitats o
municipis diferents, encara que subjectes a un mateix Batlle: “libres quedaron ambos
ayuntamientos en todo lo concerniente a policia e imposiciones, tenian absoluta
independencia en el orden económico, pero no en la administració de justicia que
dependia del bayle de Terrassa” 53
La universitat de la vila de Terrassa, estava formada per: “seis regidores, dos
síndicos y dos diputados. Su territorio que abrazaba un cuarto de hora de circunferencia,
contaba 700 casas y 2500 personas de comunión”. La universitat de la part forana estava
formada per “cinco regidores, dos síndicos y dos diputados, comprendiendo su territorio
cuatro horas de longitud y tres y media de latitud”. 54
51 SOLÉ, Miquel.: “El marc institucional i polític de la Terrassa moderna”, Terme, n. 4,
Terrassa, 1989, p. 26. 52 MONTAÑÀ I BUCHACA, Daniel: Aspectes sanitaris dels arxius de les parròquies del terme
i vila de Terrassa segle XVI- XVIII,tesi doctoral, Universitat de Barcelona, 1986, p. 23. 53 VENTALLÓ I VINTRÓ, Josep: Tarrassa antigua y moderna. Ensayo Histórico, Imprenta y
Litografia La Industrial, Terrassa, 1879, p. 256. 54 Ibid., p. 256.
26
3.2. L’evolució demogràfica a la Terrassa de l’època moderna:
En el segle XVI Terrassa registrà signes evidents de creixement poblacional i
urbà. Una prova de la plenitud ascendent durant el segle XVI és l’important privilegi
que l’emperador Carles V, trobant-se a Barcelona concedí el 27 de juliol de 1529 a
favor dels poblats de la vila de Terrassa per tal que poguessin “edificar cases en los valls
d’aquella”. 55 Com ha afirmat Cardús, a partir d’aquest privilegi la població terrassenca
sobrepassa l’estret cinturó de les muralles medievals i s’eixampla al llarg dels diferents
camins, formant ravals a extramurs de la vila.56
Aquesta prosperitat demogràfica i econòmica trobà la seva culminació el primer
terç del segle XVII. Això sembla confirmar la intensa activitat gremial, la important
immigració francesa, la construcció de l’església parroquial del Sant Esperit57, la
compra del Castell Palau per part del municipi l’any 1622 58 i la construcció del pont de
Sant Pere per part de la universitat forana. Tanmateix, amb el nou segle arribaren la
paralització industrial, l’endeutament municipal i les guerres. Així, durant la segona
meitat del segle XVII sembla constatar-se una forta crisi demogràfica que es va veure
agreujada per les conseqüències de la Guerra dels Segadors i de Successió, que van
afectar directament Terrassa.
55 MARCET I GISBERT, Xavier: Història de Terrassa, Ajuntament de Terrassa, Terrassa, 1987,
p. 39. 56 CARDUS, Salvador: Terrassa medieval. Visió històrica, Soler i Palet, Terrassa, 1984, pp. 116-
117. 57 En el segle XVI només hi havia dos petits temples: l’oratori del castell dedicat a Sant Fruitós i
la capella del Sant Esperit, patró de la vila, que era l’església de l’Hospital. Tanmateix, cap dels dos
temples era parròquia. Ja el juliol de l’any 1543 s’acorda fer una nova església la qual no es construirà.
Quan realment s’inicià de debò tot el que pertoca a l’edificació de l’actual església del Sant Esperit és a
partir del consell general celebrat el 25 de novembre de l’any 1573. Tot i que l’obra no estava acabada el
bisbe Coloma decidir traslladar-hi la parroquialitat l’any 1601. Les obres finalitzaran l’any 1620. Veure
CARDÚS, Salvador: Belleses i records del temple del Sant Esperit de Terrassa, Tallers Gàfics Joan
Morral, Terrassa, 1955, pp. 18-20. 58 La prosperitat de la vila era creixent, l’any 1622 la municipalitat adquireix al noble Tormo i
Vilademany, els edificis i la senyoria del Castell – Palau de la vila i terme de Terrassa, per 29.500 lliures
barcelonines. CARDÚS, Salvador: Visió històrica de la Basílica del Sant Esperit, Soler i Palet, Terrassa,
1952, p. 1.
27
En el segle XVIII la vila i el terme participaren del redreç general del país, amb
un notable creixement demogràfic i econòmic. Entre 1718 i 1787 la població de
Terrassa es multiplicà per tres.59Així, l’anomenat cens de Floridablanca, primer cens
amb certes característiques modernes, realitzat l’any 1787, donà per la vila de Terrassa,
un total de 2.933 habitants i per Sant Pere 1.143. 60 Aquest creixement continuarà fins a
les darreries del segle.
Tot i això, Francisco Zamora, al seu pas per Terrassa l’any 1786, observà que la
població de Terrassa creixia bastant, “pero como su aumento no puede ser tan ejecutivo
como el de las fàbricas, no toman las de esta villa todo el aumento de que son capaces,
por falta de manos”. 61
3.3. L’economia a la Terrassa Moderna:
L’activitat econòmica de la vila i del terme de Terrassa es centrava, en les
activitats agropecuàries i l’artesanat tèxtil. En general, Terrassa, igual que tot el Vallès
Occidental, mostra l’aspecte d’una àrea agrícola que té totes les característiques d’una
agricultura estimulada per la presència urbana, on l’atracció del mercat de Barcelona
vindria complementada per la inversió de capitals en l’adquisició de terres, que sembla
ja ser important en el curs dels segles XVI i XVII i basada molt sovint en l’endeutament
i desnonament pagès. La ramaderia era, així mateix, abundant, amb nombrós bestiar
59 Segons una “relació de totes les persones tan mascles com femellas que vui se troban al 8 de
maig del mil set sens y dicet se troban existents en la vila de Tarrassa y son territori ab los noms de quada
qual…” la vila posseïa un total de 889 habitants. AHCT: Verídica e industrial relació d’habitants de
Terrassa 1718. Les dades del cens de Floridablanca procedeixen de l’estudi d’IGLÉSIES, Josep: El cens
del comte de Floridablanca 1787, Salvador Vives Casajuana, Barcelona, 1969, pp. 83-84. Com va
assenyalar Jordi Nadal el creixement del segle XVIII vindria donat per una inicial disminució de la
mortalitat, a causa de les millores alimentàries i de les mesures higièniques i sanitàries, i d’un augment de
la natalitat, conseqüència d’un avançament de l’edat de contraure matrimoni. NADAL, Jordi: La població
catalana al segle XVIII dins Història de Catalunya dirigida per SALRACH, Josep, vol. IV, Barcelona,
1978, p. 263. 60 MARCET I GISBERT, Xavier.: Història de Terrassa, op.cit., pp. 44-45. Terrassa, amb 2.933
habitants, era la vint-i-novena població més habitada del Principat i Sant Pere de Terrassa també es
comptava entre les poblacions amb més de mil habitants. Si considerem, però el terme històric, Terrassa,
amb els seus agregats, constituïa la catorzena població de Catalunya. SANLLEHÍ I UBACH, Josep: “La
demografia a Terrassa”, dins la Geografia Comarca de Catalunya, vol. 6, Fundació Enciclopèdia
Catalana, Barcelona, 1982, p. 70. 61 ZAMORA, Francisco: Diario de los viajes hechos en Cataluña, Curial Barcelona, 1973.
28
estabulat i un altre d’estricte ús domèstic.62 Com arreu del Vallès, bona part de
l’agricultura s’articulava al voltant de la masia, unitat de producció per excel.lència del
camp català.
Tenim constància que les masies controlaven bona part de les terres de conreu,
les pastures i els boscos i que disposaven d’una àmplia oferta de ma d’obra, formada
per pagesos pobres i sense terra que habitaven els poblets del terme de Terrassa, que
cercaven la seva subsistència en les cessions de terres de les masies o en el treball
assalariat al camp.63
Però allò que retornà a la vila tota la seva vitalitat econòmica fou la indústria
tèxtil, basada en el treball de la llana i, en menor proporció, del lli. La vida gremial a
Terrassa va ésser dominada pel gremi de paraires, els integrants del qual dominaven
teòricament per igual el procés productiu del tèxtil. L’ofici s’organitzava a través de
dues confraries, la de sant Antoni Abat i la del Sagrat Cor, que vehiculaven les
necessitats religioses, caritatives i cerimonials del gremi. També els teixidors
aconseguiren un gremi propi, organitzat segurament per a defensar-se de la pressió dels
paraires, que pretenien impedir- los treballar per altres localitats. La seva confraria fou
la de Sant Miquel i sostingueren aspres baralles amb aquells sobre la fiscalització de la
qualitat en els teixits. Altres confraries, molt actives en la vida de la localitat eren la de
la Mare de Déu de l’Esperança per als joves, la de la Nostra Senyora de les dones, la de
la Mare de Déu del Roser per als camperols de la forana i la de Sant Cosme i Sant
Damià per als estrangers. Els sabaters s’organitzaren sota la protecció de Sant Cristòfol,
i els fusters sota la de Sant Joan. Sastres i ollers es reunien sota la invocació de Santa
Llúcia i els mestre de cases sota la de Sants Apòstols. Al 1551 es fundà la confraria del
Santíssim Sagrament o de la Minerva, destinada a aquest culte. Totes elles sufragaren
capelles en el temple del Sant Esperit, per al benestar de les seves ànimes i el respecte
dels seus conciutadans.64
Tot i la manca d’estudis sobre aquest tema, sembla possible plantejar la hipòtesi
d’un sistema gremial jove, i necessàriament dèbil. Aquesta debilitat quedarà demostrada
62 ALMAZÁN, Ismael: “Terrassa en el segles XVI i XVII: Entre la solidaritat i la por”, Terme, n.
4, Terrassa, 1989, p. 26. 63 ROCA I FABREGAT, Pere: “Agricultura i creixement urbà a la zona de Terrassa 1750-1850”,
Terme, n. 6, Terrassa, 1991, pp. 41-42. 64 ALMAZÁN, Ismael: “Terrassa en el segles XVI i XVII: Entre la solidaritat i la por”, op. cit.,
p. 44.
29
en dos fets de gran importància per entendre l’inici de la revolució industrial. Primer la
facilitat que tenen els immigrats per integrar-se en el sistema. És el cas dels avantpassats
de les nissagues dels primers fabricants del segle XVIII que van arribar a Terrassa a
finals del segle XVII. En estructures gremials més antigues i consolidades aquest procés
hauria estat molt més lent, i és possible que l’autonomia assolida a inicis del segle
XVIII pels paraires més rics s’hagués retardat. En aquest context apareix el segon fet
determinant, després de la Guerra de Successió, el sistema gremial terrassenc ha perdut
molta de la seva operativitat. Les restriccions legals sobre l’ús de força de treball dels
teixidors desapareixen i els paraires la poden utilitzar de manera totalment lliure.65 És
precisament en aquesta conjuntura quan els més rics d’aquests paraires es comencen a
autoqualificar de fabricants afermant-se al llarg de la segona meitat del segle XVIII, i
fins i tot abans, algunes dinasties d’industrials (els Busquets, Galí, Font i Parés, Vinyals,
Sagrera) que aconsegueixen d’organitzar sobre unes bases noves -unes bases
capitalistes- aquesta indústria tradicional.66
Així, a mitjans del segle XVIII recuperada, la vila dels desastres que havia sofert
amb la Guerra dels Segadors i la de Successió, comença a Terrassa un període
d’esplendor industrial i, a les acaballes del mateix segle, Terrassa té fama d’ésser la
població més “avanzada a tota la península en la fabricació de teixit de llana”. 67
3.4. La societat terrassenca a l’Època Moderna:
Una part considerable de la població de la vila de Terrassa i el seu terme eren
petits pagesos i la resta artesans dedicats especialment a la producció de teixits de llana,
que s’havia convertit durant els segles XVI i XVII en una de les principals activitats
d’aquesta comunitat artesanal.
Així mateix, l’anàlisi del cens de Floridablanca (1787) confirma plenament el
predomini del sector agrícola (55% de la població) mentre que la menestralia agrupa un
percentatge no menyspreable (30%) si tenim en compte l’entorn absolutament agrari
65 MARCET I GISBERT, Xavier: Història industrial de Terrassa, Diari de Terrassa, Terrassa,
1998, p. 6 66 MUÑOZ, Josep M.: “La contribució de la industria rural a la industrialització: el cas de
Sabadell i Terrassa al segle XVIII”, 1er Congrés d’Història Moderna, Barcelona, 1984, p. 408. 67 VENTALLÓ I VINTRÓ, Josep: Tarrassa antigua y moderna, op.cit., p. 249.
30
que posa de manifest l’estructura de l’ocupació de la part forana, on el 90% de la
població viu de la terra.68
També existia a Terrassa un cert nombre de “pobres vergonyants” que
augmentava en els anys de mala collita, i que cal identificar amb residents locals en
situació d’obtenir ingressos molt migrats (treballadors en atur o malalts, vídues,
etcètera). Cada dissabte s’organitzava, destinada a ells, una col.lecta on col.laboraven
dues persones de l’ajuntament i dues de la parròquia. Tot i això, la vila de Terrassa
també era un centre d’atracció de marginats forans. La proximitat de Barcelona i el fet
de trobar-se en un lloc de pas cap a Manresa atreien en general un gran nombre de
passatgers, rodamóns i pobres. Damunt d’aquests es centraven les suspicàcies de la
població, poc disposada a suportar nous indigents amb els seus relativament migrats
recursos.69
Finalment, tot i que en general les dones apareixen incloses, en la documentació
històrica només amb referència al seu nivell de parentiu familiar (com a filles, esposes o
vídues) no podríem oblidar el seu important paper a la societat terrassenca moderna.
La majoria de dones vivien com a membres d’una família dominada pels varons,
família que dictava les seves funcions primàries. Es considerava que la criança dels fills
i la cura de la llar eren tasques predestinades i apropiades biològicament a elles, encara
que això no els estalviava altres feines amb l’objectiu d’aconseguir uns ingressos
complementaris per a la seva família: treballar al camp o dedicar-se a la venda
ambulant.70
Com a dada extraordinària trobem a la nostra vila, a principis del segle XVII,
dues dones que desenvolupaven tasques com a professionals sanitàries, movent-se en un
terreny habitualment reservat als homes: una cirurgiana, Agnès Menzilla, probablement
la primera dona d’aquest ofici que ha tingut Terrassa, i una llevadora Ramona Puyola,
l’única també que es coneix en aquest segle.71
68 MUÑOZ, Josep M.: “La contribució de la industria rural a la industrialització: el cas de
Sabadell i Terrassa al segle XVIII”, op.cit., p. 402. 69 ALMAZÁN, Ismael: “Terrassa en el segles XVI i XVII: Entre la solidaritat i la por”, op.cit., p.
51. 70 MASIP CASTELAO, Maite: La dona i la família a la Terrassa moderna, Ajuntament de
Terrassa, Terrassa, 2002, p. 16 71 MONTAÑÀ I BUCHACA, Daniel: Aspectes sanitaris de les parròquies del terme i vila de
Terrassa als segles XVI, XVII i XVIII, Universitat de Barcelona, Barcelona, 1986, pp. 36-37.
31
Hem realitzat un repàs a la societat terrassenca moderna, fent èmfasi en la seva
dinàmica social així com en la seva estructura econòmica artesanal en ple procés de
transformació. Tanmateix, pensem que és important ampliar l’estat actual de la recerca
sobre la Terrassa Moderna, ja que possiblement ens manquen algunes dades essencials.
De fet l’estructura industrial de la Terrassa del segle XIX i XX no ha pogut sorgir del no
res. Esbrinar el naixement i orígens d’aquesta societat pre- industrial, la seva estructura
social, la seva organització econòmica o la seva activitat cultural són camps
d’investigació oberts al futur.
32
4. QÜESTIONS METODOLÒGIQUES:
4.1. La tipologia de les fonts:
Aquest estudi sobre l’alfabetització de la vila de Terrassa i el seu terme durant la
segona meitat del segle XVIII considerarà la signatura, tesi clarament acceptada per la
majoria d’historiadors de l’alfabetització a l’època moderna, com un indicador vàlid i
fiable d’uns coneixements mínims de la lectura i l’escriptura entre la població adulta.
Les fonts utilitzades per a realitzar aquest estudi han estat els protocols notarials
(capítols matrimonials, documents de compraventa, testaments, etcètera) que referits al
període 1755-1764 i 1781-1790 es conserven a l’Arxiu Històric Comarcal de Terrassa.72
Els protocols notarials catalans no acostumen a ser operatius per la seva utilització en el
recompte de signatures fins la publicació de les Reials Ordenances del 24 de juliol de
1755. Aquestes disposicions es derivaren de les irregularitats observades en una visita a
les escrivanies de Barcelona arran de la inobservança de les reformes introduïdes per
una Reial Ordenança de 29 de novembre de 1736, publicada al gener de l’any següent,
especialment dirigida al Principat que establia que:
“ y así como fueren escritas dichas notas (qualsevol document notarial), los
referidos escribanos las lean, presentes las partes y los testigos, y si las partes las
otorgaren las firmen de sus nombres y apellidos, y si no supieren firmar firme por ello
cualquier de los testigos u otro que sepa escribir, y el escribano haga mención como el
testigo firmó por la parte que no sabía escribir...”73
A partir de l’any 1755 els notaris de la vila de Terrassa comencen a adoptar les
modernes disposicions que es materialitzaren en una nova imatge física de l’acta
notarial, més ordenada i clara, però sobretot amb les signatures dels interessats i
testimonis.
Així, al final de l’acta notarial constaven les següents formules notarials que
donaven fe de la capacitat de signar de les persones referides:
“Y lo dit otorgant conegut de mi lo baix escrit notari ho ha firmat de sa propia
ma, de que fas fee”
72 Els documents notarials del període 1755- 1764 pertanyen a la notaria de Josep Antoni Puig i
Gorchs (1753- 1778) i l’etapa de 1781-1790 al notari Josep Torrella (1779-1802). 73ANTÓN PELAYO, Javier: La herencia cultural. Alfabetización y lectura en la ciudad de
Girona (1747-1807), op.cit., p. 141.
33
“Y dit [nom de la persona] que diu no saber de escriure y de sa facultat ho firma
de sa voluntat un dels dits testimonis”
Els documents i registres notarials tenen l’avantatge d’oferir indicis sobre la
condició econòmica i social dels individus a què es refereixen. Montserrat Ventura
subratlla entre les seves qualitats més destacables el seu caràcter massiu i quantificable
que permet agrupar els individus en funció de la seva categoria socioprofessional, del
seu gènere i de la seva capacitat d’escriure, possibilitant les comparacions en l’espai i el
temps o entre els diversos medis socials.74 Les dades d’interès bàsic, recollides de cada
protocol, han estat:
- El nom i cognom de la persona a què feia referència el document.
- El gènere.
- Professió o condició social. En el cas de les dones professió del pare i
de l’espòs.
- Lloc de residència habitual - distingint entre la vila de Terrassa i el seu
terme-.
- Presència o no de la signatura i motius pels que no va poder signar (per
no saber o per altres causes: malaltia, vellesa, ceguesa, etcètera.)
D’altra banda, el nostre treball més enllà de la línia quantitativista de l’estudi
dels alfabetitzats i dels no- alfabetitzats, de l’alfabetització en “blanc i negre”75 segons
l’expressió de Bartoli Langeli, ha volgut contemplar una aproximació de caràcter
qualitatiu a la signatura. És evident que els nivells d’instrucció entre els signants havien
de ser molt diversos: alguns varen arribar a fer de la lectura i l’escriptura la seva
professió o instrument habitual de treball, mentre que d’altres es limitaren a
l’aprenentatge d’un lletreig rudimentari. Així, a partir de l’observació de la signatura
alguns treballs sobre alfabetització a l’època moderna han distingit diversos nivells en
funció de la qualitat de les firmes76. Tanmateix, destaquem la subjectivitat i arbitrarietat
74 Ibid., p. 58.
75 BARTOLI LANGELI, Attilio: “Historia del alfabetismo…”, op.cit., p. 96. 76 La distinció de nivells de qualitat de les signatures es pot veure a: RODRÍGUEZ, Marie-
Christine i BENNASSAR, Bartolomé: “Signatures et niveau culturel des témoins et accusés…”, op.cit.;
SOUBEYROUX, Jacques: “Niveles de alfabetización en la España del siglo XVIII…”, op.cit.;
MORENO MARTÍNEZ, Pedro Luis: Alfabetización y cultura impresa en Lorca, op.cit.; i VIÑAO
FRAGO, Antonio “El proceso de alfabetización en el municipio de Murcia (1759-1860)”, op.cit.
34
present en aquest tipus de classificació, i la nostra intenció d’estudiar el
desenvolupament o decadència de la capacitat del signant al llarg de la seva trajectòria
vital, ja que hem de tenir present que una signatura executada amb poca habilitat, pot
indicar també dificultats físiques a causa de l’edat o la malaltia, i no només
desconeixement de l’escrit. Aquest declinament de l’habilitat de signar queda demostrat
amb els següents exemples:
1. Francisco Boguña, fuster de la vila de Terrassa, en la seva primera signatura
documentada expressa certa perícia (malgrat la dificultat d’enllaçar les lletres) i utilitza,
fins i tot, una formula acompanyatoria “firmo”.
7 de febrer de 1761, AHCT, notari Josep A. Puig Gorchs, n. 493/2, f.
64.
Tot i que continua rigorosament signant, l’any 1786 ( vint- i-cinc anys més tard
que la primera signatura documentada), podem observar que la seva dificultat
d’executar la signatura ha augmentat: les lletres estan mal dibuixades i totalment
desenllaçades, el mòdul és més gran i no utilitza cap fórmula acompanyadora:
26 de juny 1786, AHCT, notari Josep Torrella, n. 517/2, f. 119.
Uns mesos més tard ens consta la imminent necessitat de portar a terme una
acció notarial “en ocasió de la grave y llarga enfermetat y senectut de Francisco
Boguñà e imminent perill de mort”, i al final de l’acta s’afirma que:
“dit Francisco Boguña diu no poder escriure per causa de sa enfermetat i
de la seva facultat firma Francisco Solà testimoni”.
2 d’octubre 1786, AHCT, notari Josep Torrella, n. 517/2, f. 222.
35
2. Un altre exemple de la decadència de l’aptitud gràfica la trobem en Jaume
Matarí, doctor en medicina de la vila de Terrassa, que podem associar a les “elits
alfabetitzades” i que necessàriament hauria fet de l’escriptura un instrument habitual de
treball. Tanmateix a l’edat de vuitanta-vuit anys signa amb una greu dificultat (la
manca de destresa alhora de traçar les lletres, de rectitud i el tremolor del seu pols és
ben visible):
11 d’octubre 1799, AHCT., notari Josep Torrella, n. 524, f. 139v.
Aquesta dificultat alhora de signar la trobem especialment en els testaments. En
la nostra recerca, hem trobat vint-i-tres testaments77, que expressaven l’impediment
físic de l’interessat per signar tot i que aquest coneixia l’escriptura. Gràcies a la nostra
indagació en els llibres notarials d’aquest període hem pogut confirmar la veracitat
d’aquesta dada, ja que hem comprovat que aquests mateixos individus signaven en
altres registres o documents notarials anteriors. És el cas, per exemple, de Valentí Arpi,
oller de la vila de Terrassa, que havia signat una última acta notarial l’1 de gener de
178578 però que un any més tard el seu testament expressa la seva incapacitat:
“Per dit Valentí Arpi que diu saber pero no pot escriure per causa de la
enfermetat y de sa facultat firmo jo Josep Roca testimoni.”
18 d’octubre 1786, AHCT, notari Josep Torrella, n. 517/2, f.
194v.
Així mateix, també hem volgut fixar la nostra atenció en les diferents modalitats
de signatura dels homes i dones de la vila de Terrassa i el seu terme. Mentre sovint la
signatura dels homes solia ser simplement el seu nom i el primer cognom, les dones
utilitzaven els dos cognoms, especificant primer el cognom de casada i després el de
donzella. Tanmateix, a vegades la voluntat del signant superava el simple requisit de
77 En la nostra recerca hem analitzat 124 testaments. 78 Veure AHCT, notari Josep Torrella, n. 517/1 (1785), f. 11.
36
transcriure el seu nom i cognom, i voluntàriament, es complaïa en escriure altres
formules acompanyadores. 79A la vila i el terme de Terrassa a la segona meitat del segle
XVIII sovint s’utilitzaven les següents:
- “firmo jo…” o “firmo”
- “firmo de pròpia ma”
- “….en dit nom”
- “firmo jo… testimoni”
- “…. predit”
- càrrec: marmessor, administrador, regidor, etcètera.
- estatus: vídua, major o menor.
- Professió. Un exemple d’aquest tipus de fórmula acompanyadora el trobem a la
signatura de Joan Samaranch, corder de la vila de Terrassa:
15 de maig 1761, AHCT, notari Josep A. Puig Gorchs, n. 493/1, f.154.
Fonts demogràfiques emprades
Per al primer període d’estudi 1755-1764 atès que no existeix cap font
demogràfica de la vila i terme de Terrassa, hem utilitzat el mètode de la població
teòrica. Per tal de mesurar la població teòrica d’aquest decenni, hem utilitzat com any
de referència 1755, primer any en què apareixen les signatures dels interessats en els
protocols notarials, partint de premissa que en una societat catòlica d’Antic Règim el
número de baptismes és equivalent al nombre de naixements i que la taxa de natalitat a
Espanya és a l’entorn de 40 per mil durant el segle XVIII.80 Així, per tal de deduir la
població teòrica de Terrassa l’any 1755 hem aplicat la següent fórmula deduïda de
l’aclariment del factor “població” de la clàssica fórmula de la taxa de natalitat :
79 ANTÓN PELAYO, Javier: La herencia cultural…op.cit., p. 114.
80 Bernard Vicent proposa una taxa de natalitat espanyola del 40 per mil. Veure VICENT,
Bernard: “Récents travaux de démographie historique en Espagne (XIV-XVIII siècles)”, Annales de
Démographie Historique, 1977, pp. 463-491.
37
Població teòrica total 1755 = número de naixements_ X 1.000
taxa de natalitat (40‰)
Tanmateix, atès els límits de la documentació només disposem del número de
baptismes de les següents parròquies:
Quadre 2. Número de baptismes a la vila de Terrassa i el seu terme l’any 1755
Sant Pere Sant Quirze Sant Julià Sant Martí Vila de
Terrassa
30 15 7 4 X
Font: Daniel Montañà81
Per tal de solucionar aquesta llacuna hem utilitzat les dades del darrer any, 1738,
en què ens consten el número de naixements de les parròquies del terme (Sant Pere,
Sant Quirze, Sant Julià, Sant Martí) i de la vila de Terrassa:
Quadre 3. Numero de baptismes a la vila de Terrassa i el seu terme l’any 1738
Sant Pere Sant Quirze Sant Julià Sant Martí Vila de
Terrassa
TOTAL
20 (15,75%) 15 (11,81%) 8 (6,3 %) 4 (3,15%) 80 (62,99%) 127 (100%)
Font: Daniel Montañà
La vila de Terrassa representa el 62, 99%, del total dels naixements de la vila i
terme de Terrassa de l’any 1738, percentatge que hem considerat adient mantenir per a
l’any 1755. Així, després del nostre càlcul el nombre de naixements de la vila de
Terrassa per a l’any 1755 seria de 95.
A continuació, si apliquem la fórmula de la població teòrica total per a conèixer
el nombre d’habitants de la vila, el resultat serà el següent:
Població teòrica total vila 1755 = número de naixements (95)_ X 1.000 = 2.375
taxa de natalitat (40‰)
En referència a la població del terme de Terrassa, aquest és el resultat:
81 MONTAÑÀ I BUCHACA, Daniel: Aspectes sanitaris dels arxius de les parròquies del terme
i vila de Terrassa segle XVI- XVIII, tesi doctoral, Universitat de Barcelona, 1986, p. 234.
38
Població teòrica total terme 1755 = número de naixements (56)_ X 1.000 = 1.400
taxa de natalitat (40‰)
Per al segon decenni analitzat en el nostre estudi, 1781-1790, disposem del cens
de Floridablanca (1787) confeccionat per ordre de José Moñino y Redondo, comte de
Floridablanca. El cens indica l’edat, el sexe, l’estat civil i professió de la població global
però no ofereix una relació individualitzada dels habitants. La fiabilitat del cens ha estat
qüestionada per alguns estudiosos, tot i que s’ha tendit a valorar les seves xifres per
defecte i mai per excés. 82 Així, hem volgut comprovar la fiabilitat del cens de
Floridablanca per a la vila de Terrassa i el seu terme.
Les dades que mostra el cens de Floridablanca per a la vila de Terrassa i el seu terme
són les següents:
Quadre 4. Població de la vila de Terrassa i el seu terme segons el cens de
Floridablanca (1787)
Població de la
vila de Terrassa
2.933 Població terme
de Terrassa
1.143 Població total
4.076
Font: Josep Iglésies83
82 El professor Antoni Simon afirma que “la seva fiabilitat no deixa de ser discutible. En principi
i atenen que la finalitat no fou directament fiscal i no s’anotaven els noms, és possible que l’ocultació per
la banda dels empadronats no sigui gaire gran; aquesta però no és l’única circumstància en què les dades
poden aparèixer falsejades. La voluntat d’amagar les xifres també pot venir pel costat del mateix
ajuntament encarregat de realitzar-lo en la mesura que les dades entregades a les autoritats superiors
poden servir per fixar les quotes futures, exaccions fiscals o militars, ordinàries o extraordinàries. Això
sense comptar que en els casos de poblacions relativament nombroses en què l’única autoritat és
l’ajuntament, aquest es pot trobar sense prou recursos o capacitat per realitzar un control exhaustiu de la
població urbana, multiplicant-se les dificultats en els municipis amb abundant població rural dispersa.
SIMON, Antoni: “La població catalana a l’època moderna”, Manuscrits, n. 10, 1992, p. 237.
83 IGLÉSIES, Josep: El cens del comte de Floridablanca 1787, Salvador Vives Casajuana,
Barcelona, 1969, pp. 83-84.
39
Per a comprovar la fiabilitat d’aquestes dades utilitzarem els registres baptismals
de les parròquies de Terrassa i el seu terme per a l’any 1787:
Quadre 5. Número de baptismes a la vila de Terrassa i el seu terme l’any 1787
Sant Pere Sant Quirze Sant Julià Sant Martí Vila de
Terrassa
X 27 7 10 158
Font: Daniel Montañà
Així, com podem comprovar en el quadre n. 5 ens manquen les dades del
número de baptismes de la parròquia de Sant Pere, per tant, utilitzarem les dades del
darrer any disponible, 1779:
Quadre 6. Número de baptismes a la vila de Terrassa i el seu terme l’any 1779
Sant Pere Sant Quirze Sant Julià Sant Martí Vila de Terrassa TOTAL
27 (12,33%) 38 (17,35%) 2 (0,91%) 14
(6,39%)
138 (63, 02%) 219
(100%)
La parròquia de Sant Pere representa el 12,33% del total dels baptismes de la
vila i Terme de Terrassa de l’any 1779, percentatge que hem considerat adient mantenir
per a l’any 1787. Així, després del nostre càlcul el nombre de baptismes de la parròquia
de Sant Pere per a l’any 1787 seria de 28.
A continuació, utilitzarem la fórmula de la taxa de natalitat per a comprovar sí
les dades del cens de Floridablanca són correctes:
TN= número de naixements x 1000
Població total
En referència a la vila de Terrassa, si apliquem la fórmula de la taxa de natalitat
el resultat és el següent:
TN= número de naixements (158) X 1.000= 53, 86%
Població total (2.933)
Si calculem la taxa de natalitat del terme de Terrassa el resultat és el següent:
TN= número de baptismes (72) X 1.000= 62,99%
Població total (1.143)
Així, atès que la taxa de natalitat per a l’Antic Règim, com ja s’ha comentat
anteriorment, s’ha de situar entre el 40-45 per mil, malgrat el marge d’error, considerem
que el cens de Floridablanca és prou correcte per a utilitzar com a font demogràfica del
40
nostre estudi. En tot cas de la prova de fiabilitat realitzada en base a les taxes de
natalitat, podem apreciar que la xifra de població del cens de Floridablanca
corresponent a la vila posseeix una fiabilitat superior que la del terme.
Finalment, en base a l’evolució de les sèries de baptismes, indicador dels
naixements, podem constatar durant la segona meitat del segle XVIII un important
creixement de la vila de Terrassa, mentre que l’augment de la població del terme seria
poc notable, i tindria com a causa probablement el moviment migratori del terme cap a
la vila. 84
Quadre 7. Les sèries de baptismes de 1755 – 1787 com a indicadors de
l’evolució de Terrassa i el seu terme durant el segle XVIII
1755 1787 %
Creixement
Vila 95 Vila 158 166,32%
Terme 56 Terme 72 128,57%
84 Com afirma Antoni Simon el segle XVIII inaugura l’etapa dels creixements urbans massius en la
població catalana. SIMON, Antoni: “La població catalana a l’època moderna”, p. 249.
41
4.2. La representativitat de les fonts utilitzades
Representativitat de l’estudi en relació a la població considerada
El càlcul de la població teòrica de Terrassa ha donat com a resultat 2.375
habitants de la vila de Terrassa i 1.400 del seu terme. D’aquesta població hem
aconseguit localitzar 817 habitants de la vila de Terrassa i 350 persones del seu terme.
Quadre 8. La població teòrica de la vila de Terrassa i el seu terme i la població
localitzada 1755-1764
Població teòrica de la vila
de Terrassa
2.375 Població teòrica del terme de
Terrassa
1.400
Població localitzada de la
vila de Terrassa
817 Població localitzada del terme de
Terrassa
350
Representativitat 34,44% Població total del terme de Terrassa
considerada
25%
Per al segon període estudiat, 1781-1790, disposem del Cens de
Floridablanca(1787), que atorga a la vila de Terrassa 2.933 habitants i al seu terme
(parròquies de Sant Pere, Sant Julià, Sant Quirze i Sant Vicenç de Junquera) un total de
1.143 homes i dones. Tanmateix, ja que el nostre treball té com a objecte d’estudi les
capacitats gràfiques de la població adulta de Terrassa i el seu terme, hem considerat
oportú efectuar una correcció, descomptant al nombre total de població recollit pel cens
de Floridablanca els habitants de la vila de Terrassa i el seu terme que eren menors de
setze anys.
Quadre 9. Població de la vila de Terrassa i el seu terme segons el cens de
Floridablanca (1787):
Població total de la vila de
Terrassa
2.933 Població total del terme de Terrassa 1.143
Població menor de setze
anys de la vila de Terrassa
-1.157 Població menor de setze anys del
terme de Terrassa
-459
Població total de la vila de
Terrassa considerada
1.776 Població total del terme de Terrassa
considerada
684
42
Així, la població adulta considerada per a la vila de Terrassa és de 1.776
habitants i, per al seu terme, de 684 homes i dones. Ara bé, després de la nostra recerca
sistemàtica als llibres notarials del període 1781-1790 podem afirmar que el nombre de
persones localitzades en el nostre estudi, és el següent:
Quadre 10. Població de la vila i terme de Terrassa localitzada 1781-1790
Població de la vila de Terrassa localitzada 874 (49,21%)
Població del terme de Terrassa localitzada 364 (53,21%)
La representativitat de la població femenina, tot i ser prou significativa, és
menor en relació amb la masculina, s’observa clarament la menor freqüència en què les
dones acudien a les escrivanies notarials:
Quadre 11. Representativitat dels homes i dones de la vila Terrassa i el seu
terme 1781-1790
VILA DE TERRASSA TERME DE TERRASSA
HOMES DONES HOMES DONES
Població considerada
874 902 355 329
Població localitzada
599 275 267 98
%
68,54 30,49 75,21 29,79
La representativitat socioprofessional de l’estudi
La vila de Terrassa posseïa una estructura social i econòmica que podem
qualificar de mixta per la confluència d’activitats tradicionalment urbanes -indústria
artesana i manufacturera- amb la importància del sector primari -bàsicament agricultura.
Així mateix, trobem una petita elit, composada per alguns notables -baixa noblesa que a
la documentació apareixen amb el qualificatiu de Don- i professionals liberals - doctors
en medicina, notaris, cirurgians, etcètera-. Igualment, també tenim constància de la
presència d’altres oficis com els ensenyants o els apotecaris així com de funcionaris i
militars, generalment d’origen forà. Finalment, hem d’anotar els clergues adscrits a
l’església del Sant Esperit.
43
En el terme de Terrassa, cal destacar l’hegemonia total del sector primari -
agricultura- i d’alguns oficis que s’identifiquen fonamentalment amb activitats
derivades de la pròpia agricultura - fuster, boter, moliner- i amb la vida local - mestres
de cases, ferrers, teixidors, etcètera-.
Quadre 12. Classificació socioprofessional dels homes de vila de Terrassa i el seu
terme
Professió Vila de Terrassa Terme de Terrassa
1755-1764 1781-1790 1755-1764 1781-1790
1. Eclesiàstics 37 20 2 2
2. Nobles 7 6 0 0
3.Alts funcionaris
i professions
liberals
31 31 13 0
4. Fabricants de
draps
7 31 0 0
5. Funcionaris de
categoria baixa
3 7 0 0
6. Artesans 273 306 15 23
7. Pagesos 191 174 212 221
8. Jornalers 18 14 9 18
9. Diversos 16 10 5 3
Podem considerar que la proporció assenyalada resulta representativa de totes
les categories socioprofessionals -referides exclusivament als homes- de la vila de
Terrassa i el seu terme a la segona meitat del segle XVIII, tret possiblement dels
jornalers escassament presents a les actes notarials, absència que es deuria segurament
a les deficients condicions de vida d’aquest grup.
En referència a les dones no se’ls reconeixia en els documents una condició
social o professió pròpia - excepte les nobles i religioses- i es feia constar l’ocupació de
l’espòs o pare, pel que hem considerat que l’adscripció social de la dona l’Època
Moderna hauria d’estar en funció de l’espòs o pare.
44
5. L’ALFABETITZACIÓ A TERRASSA I EL SEU TERME DURANT LA
SEGONA MEITAT DEL SEGLE XVIII: UNA COMPARACIÓ DE DOS
DECENNIS: (1755-1764) I (1781-1790)
5.1. Nivells globals de signants i no signants i distribució de l’alfabetisme entre la
població masculina i femenina de la vila de Terrassa
Per al període de 1755-1764, seguint les bases metodològiques anteriorment
exposades, s’ha localitzat la competència gràfica de 817 individus, dels quals 319
persones (39%) han estat considerades alfabetes mentre que 498 (61%) analfabetes.
Si de les xifres globals distingim les corresponents a cada gènere el resultat és la
distribució següent:
Quadre 13. Distribució de l’alfabetisme entre la població masculina i la
femenina 1755-1764
Població localitzada SÍ % NO %
HOMES 583 305 52,32 278 47,68
DONES 234 14 5,98 220 94,02
Per al període 1781-1790 s’ha localitzat la competència gràfica de 874 individus
dels quals 303 persones (34,67%) han estat considerades alfabetes mentre 571 (65,33%)
analfabetes. Si de les xifres globals distingim les corresponents a cada gènere el resultat
és la distribució següent:
Quadre 14. Distribució de l’alfabetisme entre la població masculina i la
femenina 1781-1790
Població localitzada SÍ % NO %
HOMES 599 291 48,58 308 51,42
DONES 275 12 4,36 263 95,64
D’aquesta manera, el nivell d’alfabetització de la vila de Terrassa és superior al
de la ciutat de Mataró, on a mitjans de segle només un 40% dels homes eren capaços de
signar i les dones no arribaven al 5%, i inferior a Girona, on els homes lletrats eren un
77% i les dones un 27%.
Així mateix, a Terrassa durant la segona meitat del segle XVIII es produeix una
minsa disminució de l’alfabetització. Les raons d’aquesta reducció podrien ser el
45
deteriorament de la xarxa escolar i l’afluència d’immigrants de les rodalies menys
instruïts i, per tant, amb una escassa mentalitat alfabètica, el que repercutiria en
l’educació dels seus fills.
5.2. Distribució socioprofessional dels homes de la vila de Terrassa i de les seves
esposes
L’heterogeneïtat socioprofessional feia que alguns homes convertissin
l’escriptura en una eina fonamental del seu ofici i, per tant, la utilitzessin d’una manera
habitual, motiu pel qual hem considerat oportú de plantejar una divisió entre aquests
primers, que formarien part de l’elit alfabetitzada, i els que tenien una relació amb
l’escriptura més feble o imperfecta, que constituirien els grups d’alfabetització
incompleta. Igualment, atès que les dones apareixen a la documentació sempre lligades
als seus vincles masculins i a què l’aprenentatge de les primeres lletres era quelcom que
es podia produir-se al llarg de la trajectòria vital d’una persona i, per tant, després del
matrimoni, hem considerat adient realitzar una anàlisi de la perícia gràfica de les dones
a partir de la professió dels seus esposos.
1. GRUPS D’ALFABETITZACIÓ COMPLETA
1.1. Eclesiàstics. Han estat localitzats en aptitud gràfica per al període 1755-1764 trenta
set i per al segon vint membres que formaven part de la important comunitat de la
Col.legiata del Sant Esperit de Terrassa, dels quals tots eren capaços de signar els
documents notarials.
1.2. Ensenyants. Segons Amades “hom tenia el mestre per excessivament pobre i
miseriós. A ciutat sobretot hom tampoc no té d’ell un alt concepte quant al seu grau de
cultura; d’ací el qualificatiu de mestre de tites i el refrany El mestre Cassola, que no sap
llegir i posa escola.85 Lògicament els mestres de la vila eren alfabetitzats. Tanmateix,
l’única dona relacionada amb aquest grup, una vídua, va declinar l’obligació de la
signatura a favor d’un testimoni.
1.3. Fabricants de draps. Durant la segona meitat del segle XVIII es va consolidar un
important nucli de fabricants (els Busquets, Galí, Vinyals, Font i Parès, Sagrera,
etcètera) que encapçalaren la producció llanera terrassenca. 86 Aquests fabricants, 85 AMADES, Joan: Arts i oficis, Biblioteca de Tradicions Populars, Tarragona, 2004, pp. 96-97.
86 Francisco de Zamora parla de les “excelentes fábricas de paños y bayetas” que existien a
Sabadell i Terrassa; ZAMORA, Francisco, Diario de los viajes hechos en Cataluña, Barcelona, Curial,
1973.
46
agrupats des del 1724 en el gremi de fabricants de <<panyos>> sota l’advocació de
Sant Antoni Abat, antic gremi dels paraires, es beneficiaren de la legislació il·lustrada
de Carles III concentrant diverses activitats a les seves fàbriques i repartint feina a
domicili, tant a la pròpia vila, probablement als teixidors, com als pobles de la
rodalia.87Tots els homes d’aquest grup estaven familiaritzats amb l’escriptura. Les seves
consorts, en el període 1755-1764 de les dues localitzades en aptitud gràfica, una
complia amb el requisit de la signatura i l’altre no, per al període 1781-1790 de les cinc
dones trobades, només dues eren capaces de signar els seus protocols notarials. Així
mateix, les dues vídues localitzades en aptitud gràfica eren ignorants de l’escriptura.
1.4. Funcionaris de categoria alta. Sota aquest epígraf trobem els càrrecs municipals
creats a partir del Decret de Nova Planta i, sobretot, amb l’adveniment al govern de
l’equip reformista de Carles III. 88 Els ingressos d’aquests càrrecs no eren suficients per
a viure pel que la majoria individus acumulen més d’una adscripció, així, per evitar
duplicitats, a l’hora de col.locar aquests individus s’ha optat primer per l’activitat
professional al càrrec municipal. 89 En l’etapa de 1755- 1764 tots els membres d’aquest
grup estaven alfabetitzats excepte un regidor de la vila de Terrassa. Durant el segon
període de 1781-1790 l’alfabetització dels càrrecs municipals és absoluta.
87 Les ordenances de 1769, la vigència de les quals s’extenia a tot el Principat, permeteren la
concentració dels diversos processos tècnics en una sola empresa i regiren durant vint anys (1769-1789)
el desenvolupament tèxtil de Terrassa i Sabadell; MOLAS I RIBALTA, Pere: Los gremios barceloneses
del siglo XVIII, Publicaciones del Fondo para la investigación económica y social de la confederación
española de Cajas de Ahorros, Madrid, 1970, p. 387. 88 Amb la promulgació del Decret de Nova Planta (1716) es transforma el sistema administratiu
municipal: el sistema insaculatori desapareix i els càrrecs municipals estaran ara integrats per regidors -
enlloc dels antics jurats. Tanmateix, a diferència de la resta de l’estat, en el cas de Catalunya es podria dir
perfectament que els intents de reforma del municipi començaren amb l’adveniment al govern de l’equip
reformista de Carles III amb la creació dels nous càrrecs d’extracció populars dels diputats del comú i
síndics personers; TORRAS I RIBÉ, Josep M.: Els municipis catalans de l’antic règim 1453-1808,
Curial, Barcelona, 1983, p. 341. 89 Aquests càrrecs eren un servei a la comunitat i en cap cas s’hi constata un afany lucratiu. Una
família no podia subsistir econòmicament amb la magra retribució que acompanyava l’exercici d’un
càrrec municipal. Calia una activitat professional paral.lela per poder mantenir una llar; DOMÈNECH I
FIGUERAS, Núria i RÍOS i FIGUEROLA, Maria Mercè: El municipi de Sabadell a l’Edat Moderna,
Editorial Ègara, Terrassa, 1988, p. 84.
47
1.5. Nobles. Els nobles formaven part de la petita o baixa noblesa, i apareixien en la
documentació amb el títol de don. Tots els homes d’aquest grup van ser capaços de
complir amb el requisit notarial de signar així com les seves esposes.
1.6. Professionals liberals :
Adroguers: Els adroguers acostumaven a vendre productes de confiteria i
alimentació90 així com atxes o altres productes de cera, pel que hom utilitzava la
denominació d’adroguer, candeler de cera o cerer per una mateixa persona. En
l’inventari post- mortem d’Anton Pont, candeler de cera i adroguer de la vila de
Terrassa podem veure alguns dels instruments que empraven: “dos panols de treballar
cera un es a saber gran y altre mes petit tots de aram usats ab lo torn de ferro y demes
instruments necessaris per a treballarla; dos ollas de aram per fondrer la cera usadas;
una copa de llauto ab sa cassola de ferro per la cera tot usat; dos cantirs de aram grans
usats y un parolet petit de arma molt usat; una graxonera de aram mediana usada; quatre
cassons de aram uns mediants i altres mes petits i una escorradora de aram mediana
usada.” 91. Tots els membres d’aquest grup signaven de pròpia mà, excepte una de les
esposes localitzades durant el període 1755-1764.
Advocat: El 17 de novembre de 1765 un Reial Decret de Carles III equiparava
els advocats als nobles i cavallers. La formació acadèmica dels advocats durava entre
quatre i sis anys, temps imprescindible per a obtenir el grau de batxillerat, ja fos en dret
canònic, en dret civil o bé en totes dues branques. L’exercici de l’advocacia era
considerat un dels oficis més elevats per raons d’ordre intel.lectual i per la necessitat
creixent de totes les classes socials i institucions de fer ús dels seus serveis.92 L’únic
advocat de la vila localitzat, Joan Garau i Marimon, posseïa un domini perfecte de la
ploma.
90 El negoci dels adroguers i sucrers estava basat en el comerç a la menuda d’una sèrie d’articles
inclosos dins el camp de les “drogas, especies, confituras, tabacos i altras cosas….” Per tant una àmplia
gamma de matèries primeres (sucre, cacau, matèries tintòries, etcètera) i també de productes elaborats
(xocolata, tabac, melindros, etcètera); DONCEL CABOT, Jordi: “Els adroguers i sucrers de Barcelona,
1700-1820, Un exemple d’èlit gremial”, Primer Congrés d’Història Moderna de Catalunya, vol. 1,
Barcelona, 1984, p. 692.
91 1 agost de 1784, AHCT, Inventaris segle XVIII, capsa 606.
92 RAGUÉS, Ramon I PALÓS, Joan Lluís: “Professions legals i ascens social a la Catalunya
Moderna: Joan Pere Fontanella”, Vitrina. Publicació del Museu Comarcal de la Garrotxa i de l’arxiu
històric comarcal d’Olot, n. 8, 1996, p. 18.
48
Apotecaris: Els apotecaris preparaven i venien medicaments: xarops, ungüents,
cataplasmes, herbes, etcètera i podien també elaborar, igual que els candelers de cera:
ciris, torxes i exvots. 93 Els cinc apotecaris trobats en aptitud gràfica sabien signar.
Tanmateix, dues de les seves esposes trobades en aptitud gràfica durant el període 1755-
1764 eren incapaces.
Cirurgians: Els cirurgians eren un ofici liberal lligat al món de la medicina,
tenien autorització per a tractar ferides, fractures, i practicar operacions externes (cura
de fístules, abscessos, gangrenes, tumors i arrencament de queixals). Els cirurgians
formaven un grup econòmicament ben situat així com socialment ben considerat, tots
els individus localitzats davant del notari signaren amb perícia. Tanmateix, durant el
període 1755-1764 només la meitat de les seves consorts eren capaces de firmar. Per al
segon període l’única esposa localitzada, Rosa Postius i Monpeó94, era capaç de signar
els seus capítols matrimonials. Tot i que de les dues vídues trobades en aptitud gràfica
només una sabia signar.
Doctors en Medicina: Les mesures de càstig adoptades per les autoritats
borbòniques contra la societat catalana tingueren efectes immediats, severs, en la sanitat
catalana. Potser un dels més notoris fou la supressió de l’Estudi General i el Col.legi de
Doctors de Medicina de Barcelona. La solució cerverina ideada per les autoritats
borbòniques no fou sinó una rèmora, un retrocés evident en matèria de modernització de
l’ensenyament mèdic. 95 Tots els metges que s’han trobat signaren perfectament les
seves actes notarials. Tanmateix, de les tres esposes de metges localitzades durant el
període 1755-1764 només una era capaç de signar les escriptures notarials.
Notaris: Els notaris exercien una triple funció: com a notaris per a l’expedició de
contractes de dret privat (funció extrajudicial), com a escrivans de la cort del batlle local
(funció judicial) i com a notaris reials en diversos pobles i llocs d’una àmplia rodalia on
no existia notaria de districte. També foren escrivans dels consells municipals, de les
confraries i d’altres institucions i persones públiques o privades locals. Els notaris
disposaven d’una casa a la plaça de la vila de Terrassa on residien, hi tenien l’estudi i hi
93 ALBERCH, Ramon (dir.): Gremis i Oficis a Girona, Ajuntament de Girona, Girona, 1984, p.
228.
94Tot seguit, s’analitzarà la trajectòria vital i gràfica de la senyora Rosa Postius i Monpeó.
95 ZARZOSO ORELLANA, Alfonso: La pràctica mèdica a la Catalunya del segle XVIII, Tesi
doctoral, Pompeu Fabra, 2003, pp. 357-358.
49
guardaven l’arxiu.96 Durant el segle XVIII el català esdevé pràcticament la única
llengua emprada pels notaris. 97 Lògicament, els notaris de la vila de Terrassa posseïen
un hàbil domini de la ploma. Tot i això, les dues esposes d’aquest grup localitzades eren
incapaces de signar el seu nom.
2. GRUPS D’ALFABETITZACIÓ INCOMPLETA
2.1. Artesans
Oficis relacionats amb el cuir:
Basters. Els basters es dedicaven a fabricar sobretot cadires per a cavalls i mules.
El seu treball se centra en dos aspectes ben diferenciats: preparar la peça i cosir-la. El
cuir és l’element bàsic del seu treball, tant per revestir (el collar, la sella, etcètera), com
per subjectar (les corretges) i protegir (els estalvis, els guardapols, etcètera).98 Els cinc
basters localitzats per al període 1755- 1764 estaven alfabetitzats. Tanmateix, dels sis
homes localitzats durant 1781-1790 només la meitat (50%) sabien signar de pròpia mà.
Les seves consorts eren ignorants de l’escriptura.
Sabaters. Els sabaters s’agrupaven en una confraria sota la protecció de Sant
Cristòfol. Els sabaters posseïen el nivell d’instrucció més elevat entre els oficis
menestrals de la vila. Durant l’etapa de 1755-1764 dels vint sabaters localitzats disset
eren capaços de firmar (85%). Per al segon període, dels dotze sabaters descoberts en
aptitud gràfica, deu foren capaços d’escriure (83%) mentre que dos declaren no saber
(17%). Les esposes d’aquest grup eren àgrafes.
96 Arxiu Històric Comarcal de Terrassa: Fides historiae : els fons del Districte Notarial de
Terrassa: fons de la Notaria i l'Escrivania del districte de Terrassa (1237-1862), l'Arxiu General de
Protocols del Districte de Terrassa , Ajuntament de Terrassa, Terrassa, 2006, pp. 8-15. Al llarg del segle
XVII desapareix el costum dels notaris públics d’atendre els clients al carrer en un taulell dipositat per a
aquesta finalitat; LENCINA PÉREZ, Xavier: “Activitat laboral i espai familiar en els gremis barcelonins
a l’època moderna”, Tercer Congrés d’Història Moderna de Catalunya, n. 13, Barcelona, 1993, p. 336
97 També a la ciutat de Manresa durant el període 1790-1820 la documentació notarial escrita en
català suposa un 80% de totes les escriptures. La castellanització del notariat manresà no es produeix fins
després de 1820; FONOLLOSA I MARINÉ, M. Cinta i altres: “Els notaris i la llengua a la Manresa de
finals de l’Antic Règim”, Dovella. Revista cultural de la Catalunya central, n. 19, 1986, p. 18.
98 BRUCH I SALADA, M. Lluïsa i PLAZA I ARQUÉ, Júlia: Vocabulari dels basters, Carrutxa,
Reus, 1988, p. 15.
50
Oficis relacionats amb la fusta, vidre i terrissa:
Fabricant de carros. Probablement, com a la població veïna de Rubí, durant el
segle XVIII es continua fabricant el típic carro català de dues rodes tot i que també es
segueixen els avenços que arriben des d’Anglaterra i es fabriquen bon cotxes com
tartanes, berlines i carruatges de quatre rodes. 99 Només hem trobat un individu sota
aquesta categoria professional, incapaç de complir amb l’obligació jurídica de la
signatura. Igualment, la seva esposa no va ser capaç de signar un protocol notarial.
Fusters. Els fusters s’organitzaven en una confraria sota l’advocació de Sant
Joan. Els fusters, juntament amb els sabaters i sastres, posseïen un dels nivells
d’alfabetització més elevats entre els oficis artesans de la vila de Terrassa. Dels divuit
fusters trobats en aptitud gràfica durant 1755- 1764 onze (61,11%) eren alfabetitzats.
Per al període de 1781-1790 s’ha esbrinat la competència gràfica de dinou homes, dels
quals quinze (79%) foren capaços d’escriure el seu nom mentre que quatre (21%)
desconeixien els mínims rudiments per a fer ús de la ploma. Totes les dones d’aquest
grup eren illetrades només excepcionalment la senyora Josepa Rodó i Vendrell, era
capaç com a mínim d’escriure el seu nom. 100
Mestres de cases. Els mestres de cases s’organitzaven en la confraria dels Sants
Apòstols. Dins dels oficis artesanals de la vila de Terrassa els mestres de cases eren els
menys lletrats, atès que el 72% dels membres d’aquest grup eren incapaços de signar
durant la segona meitat segle XVIII. La ignorància de l’escriptura de les seves esposes
era absoluta. Probablement, aquests resultats d’alfabetització es deuen a la radical
divisió social existent en l’ofici, entre una minoria de mestres de cases examinats101 i
99 BEL CANO, Pere Albert : “ Ferrers i ferreries a Rubí: la seva història”, Butlletí Museu de
Rubí, n. 47, 2003, pp. 16-18. Els nens del Vallès amb problemes de dicció els ensenyaven a repetir
aquesta frase: “Per la carretera de Rubí corre un carro carregat de rocs” i “Pere Ramon Rubí, corre per la
carretera de Rubí, amb un carro carregat de rocs i vi tot fent barrila i arri”.
100 La senyora Josepa Rodó i Vendrell era l’esposa de Ramon Rodó també capaç de signar els
protocols notarials així com el seu fill Christofol Rodó, pagès de la vila de Terrassa.
101 Els mestres examinats eren capaços de resoldre les qüestions i activitats professionals
següents: fer traces bàsiques i interpretar les traces d’altri; distingir els bons materials dels que no ho eren,
i saber-ne l’ús correcte; conèixer les tècniques constructives, i ésser capaç, per tant, d’aixecar murs, arcs i
voltes de manera correcta amb les bastides i xindris; conèixer també les tècniques de reparació de
conduccions d’aigua, teulats, paviments, etcètera; i, finalment, obtenir uns certs resultats estètics i decidir
sobre les proporcions arquitectòniques, MONTANER I MARTORELL, Josep Maria: La modernització
51
una gran majoria de manobres que realitzaven tasques similars als jornalers (escombrar,
reparar bastimentades, netejar canalons, excavar pous i fosses, etcètera) amb qui
mantenien continues disputes102 i que desconeixien els mínims rudiments de
l’escriptura.
Ollers. Els ollers feien i venien olles i altres atuells de terrissa i estaven agrupats
en una confraria sota l’advocació de Santa Llúcia. Durant el període 1755-1764, dels
deu ollers trobats en aptitud gràfica vuit (80%) eren capaços de signar. Dels cinc ollers
en obligació de signar davant del notari entre 1781-1790, tres (60%) foren capaços de
subscriure el seu nom mentre que els altres (40%) declinaren a favor d’un testimoni. Les
nou dones d’aquest grup trobades en competència gràfica declararen no saber escriure.
Rajolers. Els rajolers feien i venien teules i rajoles. Durant el decenni de 1755-
1764 dels quatre rajolers que acudiren a les escrivanies notarials només un sabia signar
(25%). Dels sis rajolers descoberts en aptitud gràfica aconseguiren signar les actes
notarials la meitat (50%). Les cinc esposes d’aquest grup localitzades no eren instruïdes
en l’escriptura.
Torners. Els torners elaboraven petits objectes de fusta com boles, tinters o
canelobres amb l’ajuda d’un torn i treballaven també el vori. Dels torners trobats davant
l’obligació notarial de signar, pogueren escriure el seu nom entre 1755-1764 el 66% i
durant el període de 1781-1790 el 50%. Els torners tindrien un nivell d’alfabetització
mitjana, similar al dels rajolers i ollers.
Oficis relacionats amb el metall:
Ferrers. Els ferrers treballaven i polien el ferro i sovint també ferraven les
cavalcadures. El ferrer practicava l’anomenada “forja clàssica” però durant el segle
XVIII es va generalitzar l’elaboració de panys, claus, reixes i baranes de forja que eren
propis de l’ofici de manyà. 103L’any 1788 foren aprovades les Ordinacions del Gremi
de Ferrers i cerrajeros de la vila Terrassa sota l’advocació de Sant Joan Baptista.104
de l’utillatge mental de l’arquitectura a Catalunya (1714- 1859), Institut d’Estudis Catalans, Barcelona,
1990, p. 45. 102 GORT, Ezequiel: L’antic gremi dels mestres de cases de Reus, Gremi de la Construcció del
Baix Camp, Reus, 1985, p. 133.
103 BEL CANO, Pere Albert : “ Ferrers i ferreries a Rubí: la seva història”, op.cit., p. 16. 104 AHCT, Llibre d’Ordinacions dels Gremis. Confraria de Sant Joan Baptista. 1788. Signatura:
5/3.
52
Els ferrers eren un dels oficis artesans més alfabetitzats de la vila de Terrassa. Dels
quinze ferrers localitzats durant 1755-1764 tretze (87%) estaven alfabetitzats. Per al
segon període setze individus d’aquest grup han estat descoberts davant el requisit
notarial de signar dels quals onze aconseguiren complir aquesta obligació (69%). Les
nou dones d’aquest grup localitzades eren àgrafes.
Oficis relacionats amb el tèxtil i la confecció:
Cistellers. Els cistellers, poc nombrosos, feien i venien cistells, cistelles i altres
objectes de vímets i joncs. Dels dos cistellers trobats a les actes notarials només un
coneixia l’escriptura i l’esposa d’un d’aquest també era analfabeta.
Corders. Els corders treballaven essencialment amb cànem, el qual venien
pentinat o donant volum a sogues, cordes, cordills, cingles o espardenyes, entre altres
artefactes. Els corders posseïen un nivell d’alfabetització elevat. Durant la segona meitat
del segle XVIII el 64% dels corders foren capaços de traçar el seu nom amb perícia.
Les dones d’aquest grup no coneixen l’escriptura.
Paraires. L’ofici de paraire consistia en les tasques preparatòries de la llana
abans de la filatura, és a dir, rentar, pentinar, emborrar i cardar la fibra i una vegada
conclòs el procés de teixit, feina que exercia el teixidor, es procedia a la gestió del
procés d’acabat i la comercialització final del producte.105 Els paraires, juntament amb
els teixidors, eren els oficis més importants i nombrosos de la vila de Terrassa. Els
paraires s’organitzaven a través de dues confraries, la de Sant Antoni Abat i la del
Sagrat Cor, que vehiculaven les necessitats religioses, caritatives i cerimonials del
gremi.106 Tanmateix, a partir del primer quart del segle XVIII tenim notícies de paraires
que exercien sense haver passat l’examen de mestre, resistències a pagar les taxes
gremials exigides i el 1724 s’aproven unes noves ordenances del gremi de paraires, que
transformen aquest, com ja s’ha anotat, en el gremi de fabricants de draps.107
105 TARTER I FONTS, Ramon: “L’aprenentatge i les admissions en el gremi de paraires de
Moià durant el decenni 1770-1779”, Modilianum, n. 10, 1994, p. 29. 106 Tradicionalment, s’ha considerat la data de 1401, quan es fundà la confraria de Sant Antoni
Abat, com l’inici del gremi de paraires a la vila de Terrassa. TORRELLA I NIUBÓ, Francesc: Del
gremio de Parayres al Instituto Industrial: los orígenes de la industria téxtil tarrasense, Instituto
Industrial de Terrassa, Terrassa, 1953, p. 17. 107 BENAUL BERENGUER, Josep M.: “Les arrels de la industrialització” a MARCET I
GIBERT, Xavier (coord.): Historia industrial de Terrassa, op.cit., p. 36.
53
Probablement aquesta crisi gremial sigui reflex de la decadència de la instrucció
dels paraires de la vila de Terrassa. Durant el període 1755- 1764 s’han localitzat cent
sis paraires dels quals setanta (66%) dominaven l’escriptura. Tanmateix, dels cent vint
nou homes d’aquest ofici trobats en aptitud gràfica entre 1781-1790 només cinquanta sis
homes (43%) signaven correctament, els altres es declararen incapaços de fer-ho. Així
mateix, la ignorància de l’escriptura per part de les esposes era universal: les cent noies
que es maridaren amb paraires es declararen ineptes per a escriure el seu nom,
exceptuant una.
Passamaner. Els passamaners venien sobretot botons de plata i or, falsos o de fil
de seda. Igualment, també despatxaven cintes, malles, borles, trenes, bosses i, en
general, aquells artefactes que s’englobaven sota la vaga denominació de merceria.
Així, els passamaners constituïen un ofici que denotava un consum sumptuari i, per tant,
reduït. 108L’únic passamaner localitzat a la vila de Terrassa signava correctament els
seus protocols notarials.
Sastres. Els sastres confeccionaven vestits sobretot d’home, així com tapisseries,
draperies, cortines i altres peces tèxtils i es reunien en una confraria sota la protecció de
Santa Llúcia. Els sastres constituïen un dels oficis artesans més alfabetitzats de la vila
de Terrassa. Dels tretze sastres trobats en aptitud gràfica durant el període 1755-1764
onze sabien signar (85%). Així mateix, dels vuit sastres davant l’obligació notarial de
firmar entre 1781-1790 sis (75%) foren capaços. Tanmateix, de les dotze esposes
localitzades, només una coneixia l’escriptura. Es tractava de Maria Gaig i Jordà, filla
també d’un sastre de la vila de Terrassa.
Teixidors. El teixidor era un ofici plenament mecànic que es trobava supeditat al
paraire, que era qui el proveïa de primera matèria i qui comercialitzava el producte. Els
teixidors s’havien organitzat tradicionalment en una confraria sota l’advocació de Sant
Miquel 109 i sostingueren aspres batalles amb els paraires sobre la fiscalització de la
qualitat en els teixits.110 Tanmateix, a partir del primer quart del segle XVIII tenim
108 HUGUET, Ramona: Els artesans de Lleida, Pagès, Lleida, 1990, p. 228. 109Tradicionalment, s’ha considerat que des del 1401 els teixidors de la vila de Terrassa
s’organitzaren en una confraria sota l’advocació de Sant Miquel. VENTALLÓ I VINTRÓ, Josep:
Historia de la industria lanera catalana. Monografía de sus antiguos gremios, Imprenta de Josep
Ventayol i Vilà, Terrassa, 1904, p. 56. 110 MARCET I GISBERT, Xavier (coord.): Història de Terrassa, op.cit., p. 241. També a
Sabadell durant el segle XVIII es produeixen freqüents disputes entre el gremi de paraires i el de
54
notícies de teixidors que es negaven a satisfer els drets d’examen, resistències a pagar
les taxes gremials exigides, etcètera, i cap a mitjan de segle el gremi de teixidors deixa
de funcionar.111 Aquesta crisi gremial i desorganització dels teixidors, com en el cas
dels paraires, es reflexa en la decadència de la d’instrucció d’aquest grup: entre 1755-
1764 vint i tres (44%) dels cinquanta dos teixidors signen, durant el període 1781-1790
només vint-i-un teixidors coneixen l’escriptura (34%) i quaranta-un declararen no saber
davant els escrivans (66%). Les dones d’aquest grup desconeixien els mínims rudiments
per a fer ús de la ploma.
Sector d’alimentació
Flequers. Els flequers de la vila de Terrassa a partir de l’any 1752 venien
juntament pa blanc i moré o negre.112 Tot i no ser un gremi de particular empenta
econòmica, els flequers gaudien d’una certa reputació social i atenció institucional per
ser ells els encarregats d’advertir sobre les mancances de gra que durant l’Antic Règim
podien acabar en motí. Quan l’escassetat de les reserves de gra posava en perill el seu
aprovisionament informaven a l’ajuntament, perquè prengués les mesures pertanyents.
Els dos flequers localitzats entre 1755-1764 signaven correctament. Durant el període
1781-1790 els flequers posseïen un bon domini de l’escriptura, dels cinc homes trobats
a les actes notarials, quatre (80%) signaven correctament. Tanmateix, les dones d’aquest
grup quan se’ls presenta el requisit de signar els protocols declinen l’obligació a un
testimoni.
Quadre 15. Distribució dels signants i no - signants per oficis artesanans de
Terrassa 1755-1764
OFICIS HOMES DONES TOTALS
SÍ NO SÍ NO SÍ NO
Basters 100% (5) 0% - - 100% 0%
teixidors; ROCA I GARRIGA, Pere: Disputes entre els teixidors i els paraires sabadellencs a finals del
segle XVIII (1766-1790), Fundació Bosch i Cardellach, Sabadell, 1960, p. 12.
111 BENAUL BERENGUER, Josep M.: “Les arrels de la industrialització” a MARCET I
GIBERT, Xavier (coord.): Historia industrial de Terrassa, op.cit., p. 36. 112 DOMENECH TOMASA, Roser: Los arrendamientos de la villa de Terrassa en el siglo
XVIII, estudios sobre algunos aspectos de la población y economía tarrasenses, Tesi de Llicenciatura,
UAB, Bellaterra, 1975, p.76.
55
Corders 64% (9) 36% (5) 0% 100% (8) 32% 68%
Ferrers 87% (13) 13% (2) 0% 100% (5) 43,5% 56,5%
Flequers 100%(2) 0% 0% 100% (2) 50% 50%
Fusters 61% (11) 39% (7) 0% 100% (5) 30,5% 69,5%
Mestres de cases 27% (3) 73% (8) 0% 100% (5) 13,5% 86,5%
Ollers 80% (8) 20% (2) 0% 100% (7) 40% 60%
Paraires 66% (70) 34% (36) 2% (1) 98% (40) 34% 76%
Rajolers 75% (3) 25% (1) 0% 100% (3) 37,5% 62,5%
Sabaters 85% (17) 15% (3) 0% 100% (9) 42,5% 57,5%
Sastres 85% (11) 15% (2) 0% 100% (7) 42,5% 57,5%
Teixidors 44% (23) 56% (29) 0% 100% (20) 22% 78%
Torners 25% (1) 75% (3) 0% 100% (3) 50% 50%
Quadre 16. Distribució dels signants i no - signants per oficis artesans de
Terrassa 1781-1790
OFICIS HOMES DONES TOTALS
SÍ NO SÍ NO SÍ NO
Basters 50% (3) 50% (3) 0% 100% (2) 25% 75%
Cistellers 50% (1) 50% (1) 0% 100% (1) 25% 75%
Corders 64% (9) 36% (5) 0% 100% (7) 32% 68%
Fabricant de carros 0% 100% (1) 0% 100% (1) 0% 100%
Ferrers 69% (11) 31% (5) 0% 100% (4) 34,5% 65,5%
Flequers 80% (4) 20% (1) 0% 100% (4) 40% 60%
Fusters 79%(15) 21% (4) 14% (1) 86% (6) 46,5% 53,5%
Mestres de cases 28% (5) 72% (13) 0% 100% (7) 14% 86%
Ollers 60% (3) 40% (2) 0% 100% (2) 30% 70%
Paraires 43% (56) 57% (73) 0% 100% (59) 21.5% 78,5%
Passamaner 100% (1) 0% - - 100% 0%
Rajolers 50% (3) 50% (3) 0% 100% (2) 25% 75%
Sabaters 83% (10) 17% (2) 0% 100% (8) 41,5% 58,5%
Sastres 75% (6) 25% (2) 20% (1) 80% (4) 47,5% 52,5%
56
Teixidors 34% (21) 66% (41) 0% 100% (40) 17% 83%
Torners 50% (1) 50% (1) - - 50% 50%
2.2. Funcionaris de categoria baixa. Sota aquest epígraf trobem bàsicament “porters
reials o porters de la cúria” tal com apareixen en la documentació de l’època. Dels tres
“porters” que s’han trobat durant el període 1755- 1764 només un signava correctament.
Entre 1781-1790 s’ha descobert la competència gràfica de set individus d’aquest grup,
dels quals quatre (57%) foren capaços d’escriure el seu nom mentre que tres (43%) es
declararen ignorants.
2.3. Jornalers. Els jornalers apareixen en la documentació també amb la denominació
“bracers”. Aquests eren una força de treball important, sense propietat o amb una molt
petita propietat. 113Les seves condicions de vida estaven marcades per la misèria i
precarietat més absoluta, com mostren els seus resultats d’alfabetització: entre 1755-
1764 cap dels catorze jornalers localitzats sabien signar, dels catorze individus del
període 1781-1790 trobats en aptitud gràfica només tres (21,43%) pogueren escriure el
seu nom tot i que amb una deficient cal·ligrafia. Així mateix, la inaptitud gràfica de les
dones d’aquest grup era universal.
2.4. Pagesos.114 Com explica Pierre Vilar qualsevol circumstància d’infortuni (una
llarga sequera, la mort de bestiar, etcètera) podia sumir el pagès en la més absoluta
misèria: “la més petita catàstrofe individual o cada desgràcia periòdica, poden llançar al
desesper i al camins de la mendicitat.”115. Aquest és el cas de Joan Montada, pagès de
113 BENCOMO MORA, Carmen (dir.): Aproximació a la Història de Rubí, Ajuntament de Rubí,
Rubí, 1986, p. 105.
114 Cal destacar la confusió que aporta el terme pagès emprat en la documentació de l’època ja
que aquest inclou una petita minoria propietària i una gran majoria amb petites propietats que combinaven
la seva dedicació en aquestes amb el treball a jornal i que, per tant, tindrien un nivell socio- cultural més
pròxim als jornalers. Caldrien investigacions prosopogràfiques, basades en l’estudi del repartiment social
dels impostos, de la renda agrària o de la propietat de la terra, que tinguessin com a objectiu l’estudi de la
pagesia de la vila de Terrassa. També Ruiz Torres va destacar que la societat rural cap al 1780 no era una
societat homogènia composta de camperols del mateix tipus, cohesionats per formes d’associació i
d’acció que normalment qualifiquem de comunitàries sinó que es caracteritzava per un alt grau
d’heterogeneïtat i de complexitat social. Veure RUÍZ TORRES, Pedro: “Privilegi i desigualtat en el món
rural, 1780-1870”, Afers. Fulls de recerca i pensament, n. 11-12, 1991, p. 90. 115 VILAR, Pierre: Catalunya dins l’Espanya Moderna, Edicions 62, Barcelona, 1986, p. 128.
57
Viladecavalls, que en cremarse-li la casa s’havia anat pel món a demanar almoina.116 El
viatger anglès Josep Towsend explicava l’any 1786: “A tot arreu de Catalunya hom
admira a cada pas, la laboriositat dels seus habitants, els quals, treballant de sol a sol,
fan fèrtil una terra que per la seva natura – exceptuant la vinya- és d’allò més
improductiva.” 117Un dels grans mals que patien els pagesos de la vila venia per l’eixut
estiuenc: si pel mes de juliol o d’agost mancava la pluja, aquests corrien el perill de
perdre, entre d’altres, la collita del blat de moro, que en aquests mesos es trobava en ple
desenvolupament.118Així, tenim notícia que, des del 1578, els pagesos de la vila de
Terrassa i de la forana celebraven anualment una processó a Montserrat cada primer
diumenge de maig per a implorar a la Verge la seva benedicció i la concessió de
pluja.119 Els pagesos posseïen una deficient alfabetització: per al període 1755-1764
dels cent noranta un pagesos trobats en aptitud gràfica només trenta-vuit (20%)
coneixien l’escriptura. Aquest percentatge millora un xic, entre 1781-1790 dels cent
setanta quatre homes localitzats a les escriptures notarials, quaranta tres aconseguiren
signar (24,71%). Les dones d’aquest grup es declaren totes incapaces d’executar la seva
signatura, excepte una. 120
2.5. Diversos. Durant el període 1755-1764 formaven part d’aquest grup tres soldats,
quatre estudiants, un organista, un escultor, un albarder i un tirador d’or que dominaven
l’escriptura i tres traginers, un tallador de carn i un pastor illetrats. El percentatge
d’alfabetitzats era del 68%. Per al període 1781-1790 fa referència a cinc traginers dels
quals només dos sabien signar, tres pastors ignorants de l’escriptura i dos soldats que
116 IGLESIS I MONTSERRAT, Esperança: “Viladecavalls a l’Època Moderna”, a Història de
Viladecavalls, Ajuntament de Viladecavalls, Viladecavalls, 1991, p. 198.
117 TOWNSEND, Joseph: Viaje por España en la época de Carlos III 1786- 1787, Turner,
Madrid, 1988, p. 78. Els instruments que empraven els pagesos eren molt elementals. En l’inventari
post- mortem del pagès Pere Aliguer, de la parròquia de Sant Quirze, hi trobem descrits els seus béns:
“una burra jove ab sa albarda, un xapo ab manach usat, un magany sens manech usat, una pala de ferro ab
manech de fusta molt usada, un aixal ab manech usat, una destral biscahina usada ab manech de pedral,
un dall ab manech de fusta molt usat”, AHCT, Inventaris segle XVIII, Capsa 606. 118 BALLBÉ I BOADA, Miquel: Matadepera. Pagesos i menestrals, Editorial Ègara, Terrassa,
1988, p. 4.
119 SOLER I PALET, Josep: Monografia de la parroquia de Sant Julià d’Altura, Estampa de M.
Utset y Juncosa, Terrassa, 1893, pp. 41-43. 120 Ens referim a Caterina Boguña i Monpeó, Veure AHCT, notari Josep A. Puig Gorchs, n.
494/2 (1764), f.120v. .
58
compliren amb el requisit notarial. El percentatge d’alfabetització d’aquest grup és del
40%. Les seves consorts i vídues eren illetrades, excepte l’esposa de l’albarder.
Resum grups d’alfabetització completa
L’alfabetització masculina era total entre els grups dominants de la societat
terrassenca de la segona meitat del segle XVIII que inclouria el clergat, els nobles, els
fabricants de draps i els professionals liberals. L’alfabetització de les dones es situa en
un 55% entre els anys 1755-1764 i augmenta un xic a finals de segle (58%).
Resum grups d’alfabetització incompleta
L’accés a la instrucció entre els grups intermedis de la societat -artesans i
pagesos- era molt més baixa. Així mateix, observem una decadència de l’alfabetització
dels artesans al llarg del segle XVIII: si en el període 1755-1764 quasi el 64% signaven
els protocols notarials a finals del mateix segle només el 48% dels menestrals eren
capaços. Tanmateix, el nivell d’instrucció dels pagesos de la vila augmentà un xic: quasi
el 20% signaven entre 1755-1764 mentre que a finals de segle ho aconseguiren gairebé
el 25%.
A mitjans del segle XVIII els artesans més alfabetitzats eren els basters (100%),
flequers (100%), ferrers (87%) sabaters (85%), sastres (85%) i ollers (80%). En un
nivell intermedi es situen els paraires (66%), corders (64%), fusters (61%) i teixidors
(44%). Els artesans menys instruïts eren els torners (33%), mestres de cases (27%) i
rajolers (25%).
A finals del segle XVIII els artesans més alfabetitzats eren els sabaters (83%),
flequers (80%), fusters (79%) i sastres (75%). En un nivell mitjà d’alfabetització hi
trobem els ferrers (69%) i corders (64%). Els menestrals menys instruïts eren els
paraires (43%), teixidors (34%) i mestres de cases (28%).
Els artesans que accediren primer a l’alfabetització serien aquells que per
motivacions professionals posseïren un ús més pròxim i quotidià amb l’escriptura així
com una millor posició socioeconòmica.
En referència a la causa dels deficients resultats d’alfabetització dels pagesos,
podríem apuntar l’existència d’una gran majoria de camperols no propietaris o amb
petites propietats el nivell de negoci dels quals no els hauria exigit encara un control
massa rigorós ni unes relacions comercials complexes més enllà de l’àmbit local.
59
Per dessota d’artesans i pagesos, els treballadors no qualificats a mitjans del
segle XVIII, detentaven un analfabetisme absolut i, a finals d’aquest segle poc més del
20% podien signar el seu nom però amb moltes dificultats. Les dones d’aquest grup
estaven excloses de l’alfabetització tret d’algun cas excepcional.121
Quadre 17. Distribució de signants i no-signants en els grups d’alfabetització
relativa de la vila de terrassa 1755-1764
OFICIS HOMES DONES TOTALS
SÍ NO SÍ NO SÍ NO
ARTESANS 63,74%%
(174)
36,26%
(99)
0,9%
(1)
99,1%
(114)
32,32% 67,68%
FUNCIONARIS DE
CATEGÒRIA
BAIXA
33,33%
(1)
66,66%
(2)
- - 33,33% 66,66%
JORNALERS 0%
100%
(18)
0% 100%
(5)
0% 100%
PAGESOS 19,9%
(38)
80,1%
(153)
1.1%
(1)
98,9%
(89)
10,5% 89,5%
DIVERSOS 68,75
(11)
31,25%
(5)
25%
(1)
75%
(3)
46,88%
53,12%
Quadre 18. Distribució de signants i no-signants en els grups d’alfabetització
relativa de la vila de terrassa 1781-1790
OFICIS HOMES DONES TOTALS
SÍ NO SÍ NO SÍ NO
ARTESANS 48,69%
(149)
51,31%
(157)
3,29%
2
96,71%
115
25,99% 74,01%
FUNCIONARIS DE
CATEGÒRIA
BAIXA
57,14%
(4)
42,86%
(3)
- - 57,14% 42,86%
JORNALERS 21,43%
(3)
78,57%
(11)
0% 100% (7) 10,72% 89,29%
121 Durant el període 1755-1764 ens referim a l’esposa d’un paraire i entre 1781-1790 a les consorts d’un
fuster i d’un sastre.
60
PAGESOS 24,71%
(43)
75,29%
(131)
0% 100%
(97)
12,36% 87,64%
DIVERSOS 40% (4) 60% (6) 0% 100%(4) 20% 80%
5.3. Una comparació entre la vila de Terrassa i el seu terme
61
Per al període de 1755-1764, seguint les bases metodològiques anteriorment
exposades, s’ha localitzat la competència gràfica de 350 habitants del terme de Terrassa,
dels quals 89 persones (25,43%) han estat considerades alfabetes mentre que 261
(74,57%) analfabetes.
En el període 1781- 1790 s’ha localitzat la competència gràfica de 365 individus
del terme de Terrassa dels quals 89 persones (24,38%) han estat considerades alfabetes
mentre 276 (75,62%) analfabetes.
Si de les xifres globals distingim les corresponents a cada gènere, el resultat es
distribueix de la manera següent:
Quadre 19. Distribució de l’alfabetisme entre la població masculina i la
femenina 1755-1764 i 1781-1790
1755-1764 Població
localitzada
SÍ % NO %
Homes 256 89 34,77% 167 65,23%
Dones 94 0 0% 94 100%
1781-1790 Població
localitzada
SÍ % NO %
Homes 267 88 32,96% 179 67,04%
Dones 98 1 1,02% 97 98,98%
El nivell d’alfabetització més baix de la universitat forana respecte de la vila de
Terrassa és evident: el 52% dels homes signaven durant el període 1755- 1764 i un xic
menys a finals de segle -48%- mentre que les dones capaces d’escriure el seu nom
durant el primer període era quasi d’un 6% reduint-se a poc més del 4% en el decenni
1781-1790.
Així mateix, en el terme de Terrassa es produeix una minsa reducció de
l’alfabetització durant la segona meitat del segle XVIII. Aquesta disminució de la
instrucció de la població podria ser provocada, com ja hem apuntat anteriorment, per la
decadència de les estructures escolars que tindria Terrassa, a l’anomenat Segle de les
Llums, i la recepció de població immigrada amb una escassa mentalitat alfabètica.
62
Distribució socioprofessional
Al terme de Terrassa destaca l’absència d’individus susceptibles de pertànyer als
grups d’alfabetització absoluta. En aquest territori rural predominava fonamentalment
una població dedicada al treball de la terra, com ens indica una instrucció de l’any 1785:
“en la forana hi ha 300 casas las cent de ellas de pagesos amb heretats de una extensió
considerables, y las altres de treballadors que se dedican, qui a la agricultura, qui a altres
oficis”.122
El nivell d’alfabetització dels pagesos de la universitat forana disminueix d’una
forma notable durant la segona meitat del segle XVIII: durant el decenni 1755-1764 el
37% són capaços de signar mentre que entre 1781-1790 només el 31%. Tanmateix, el
nivell d’instrucció dels pagesos del terme era superior als de la vila on només el 20%
sabien signar durant el període 1755-1764 augmentant un xic en el decenni 1781-1790
amb poc més d’un 24% capaços de complir amb el requisit notarial de la firma.
Els jornalers del terme de Terrassa durant el decenni 1755-1764 ignoren
absolutament l’escriptura, millorant la seva instrucció en el període 1781-1790 amb un
22% d’alfabetitzats. El nivell d’instrucció dels jornalers del terme és similar als seus
homònims de la vila de Terrassa, que en el decenni 1755-1764 ignoren l’escriptura en
tots els casos localitzats i en el període 1781-1790 saben escriure un 21%.
En referència als artesans, eren un sector amb molt poc pes dins del terme de
Terrassa, per al decenni 1755-1764 les dades localitzades no són prou representatives i
durant el període 1781- 1790 el 52% estaven alfabetitzats 123
Les dones de la universitat forana manifesten un analfabetisme absolut124. Així,
si comparem l’alfabetització femenina de la vila de Terrassa respecte a la forana, veiem
que aquest és superior a la vila amb quasi un 6% de dones alfabetitzades durant el
període 1755-1764 i un 4% durant el decenni 1781-1790.
En conclusió, globalment els habitants de la universitat forana representen un
nivell més baix d’alfabetització, entorn el 24-25% durant la segona meitat del segle
122 Es tracta de la “Instrucció útil per a respondre a las preguntas que fa lo senyor marques de
Ferrera”, que es troba a AHCT, Documents Històrics dels segles XVIII-XIX (1781-1786), vol. 7.
123 En el periode 1755-1764 hem localitzat quinze artesans dels quals han estat considerats
alfabets el 26%. 124 Exceptuant el cas de la senyora Theresa Barna i Simon, vídua d’un apotecari de Sant Quirze.
AHCT, notari Josep Torrella, n. 515/2 (1782), f. 20-25.
63
XVIII, respecte a la vila amb un 39% dels seus habitants alfabetitzats durant el període
1755-1764 i un 34% durant el decenni 1781-1790 provocat fonamentalment pel
predomini d’una població dedicada a activitats primàries, bàsicament agrícoles, i
l’absència de categories socioprofessionals inclinades a l’ús de la ploma. Així mateix,
entre les dones d’aquesta àrea geogràfica la ignorància gràfica era universal.
Quadre 20. Resum dels nivells d’alfabetització dels homes de la universitat
forana de Terrassa per oficis 1755-1764
OFICIS HOMES
SÍ NO
Eclesiàstics 100% (2) 0%
Jornalers 0% (0) 100%
(9)
Pagesos 37,26%
(79)
62,74%
(133)
Quadre 21. Resum dels nivells d’alfabetització dels homes de la universitat
forana de Terrassa per oficis 1781-1790
OFICIS HOMES
SÍ NO
Artesans 52,17%
(12)
47,83%
(11)
Eclesiàstics 100% (2) 0%
Jornalers 22,22%
(4)
77,78%
(14)
Pagesos 68,33%
(70)
31,67%
(151)
6. UN CAS PARTICULAR: LA TRAJECTÒRIA VITAL I GRÀFICA DE ROSA POSTIUS I MONPEÓ
Com ens mostren els resultats d’alfabetització femenina de la vila de Terrassa,
l’accés de les dones a la instrucció de l’escriptura era molt deficient. L’educació per a la
64
futura esposa i mare, reina de l’àmbit domèstic, era quelcom superficial i prescindible,
reduïda als rudiments de la doctrina cristiana i a les tasques de la llar, ja que estava
socialment instituït que eren els homes els que necessitaven formar-se en coneixements
específics per al dia de demà125. Així, com afirmava l’il.lustrat Jean – Jacques
Rousseau: “tota l’educació de les dones deu ser relativa als homes. Complaure’ls, ser-
los útils, fer-se estimar i honorar-los, criar-los de joves, tenir curar d’ells quan siguin
ancians, aconsellar-los, consolar-los, fer-los agradable i dolça la vida: aquests són els
deures de les dones en totes les èpoques i el que han d’aprendre des de la infantesa”.126
També la major part d’autors dels segles XVII i XVIII aconsellaven que era millor per a
les noies no saber escriure pels perills morals que podria significar.
Dins del nostre estudi sobre alfabetització a la vila de Terrassa i el seu terme ens
ha semblat que mereixia un particular esment i anàlisi la perseverant aptitud gràfica al
llarg de la seva trajectòria vital, fins que la malaltia li ho impedí, de la senyora Rosa
Postius i Monpeó, nascuda l’any 1732 a la vila de Terrassa.
El seu pare, Josep Monpeó, fill d’un escultor de la vila de Terrassa, dominava
l’escriptura, tot i que traçava el seu nom amb molta dificultat, com podem apreciar, a
causa de la seva deficiència visual, que al final de la seva vida fins i tot li impedirà de
signar el seu testament.127 Tanmateix, la seva mare es declarava sempre incapaç de
signar les seves actes notarials. 128
125 La primera notícia sobre l’existència d’escola pública per a les noies a Terrassa la trobem el
1858, dirigida per una mestra titulada, Maria Engràcia Freixa. En el mateix any queden registrades
almenys quatre escoles privades per a nenes regides la majoria per congregacions de religioses; PEÑA
GÓMEZ, Helena: Orígens de l’escolarització femenina a Terrassa, Ajuntament de Terrassa, Terrassa,
2001, p. 34.
126 PEÑAFIEL, Ramon, Antonio: Mujer, mentalidad e identidad en la España moderna (siglo
XVIII), Universitat de Múrcia, Múrcia, 2001, p. 27.
127 AHCT, Fons notarial, not. Josep Torrella, Manuale (1770), f. 162v. En el testament de
Josep Monpeó podem llegir “per lo dit Josep Monpeó que diu que encara que sap de escriure pero per
estar privat de la vista no pot fer la sua firma i de sua voluntat firma un testimoni”.
128 AHCT., Fons notarial, not. Josep Antoni Puig i Gorchs, Quartum Manuale (1756), f. 254v;
AHCT, Fons notarial, not. Josep Antoni Puig i Gorchs, Decimum Manuale (1762), f. 254v; AHCT, Fons
notarial, not. Josep Antoni Puig i Gorchs, Manuale, (1770), f. 163.
65
AHCT, Fons notarial, not. Josep Antoni Puig i Gorchs, Decimum Manuale (1762), f. 252.
En canvi, la seva filla primogènita, Caterina Monpeó (germana de Rosa
Monpeó) sí que va ser capaç d’escriure el seu nom en els capítols matrimonials firmats
amb el seu futur espòs Mateu Bogunya, un pagès benestant de vila de Terrassa, fent ús
d’una signatura cal·ligràfica.
AHCT., Fons notarial, not. Josep Antoni Puig i Gorchs, Quartum Manuale (1756), f. 115-120v.
Així mateix, Rosa Monpeó, la segona filla del matrimoni, i la protagonista
d’aquesta recerca, va heretar dels seus pares una important dotació econòmica per al
seu matrimoni, “de una part tres centes cinquanta lliuras y de altra part la caixa de
noguer usades ab sa roba blanca y demas avarias y cent lliuras per los vestits
nupcials”129, però sobretot un preciós i valuós aixovar gràfic que segurament també la
va ajudar a concertar el seu esponsalici amb l’acabalat cirurgià de la vila de Terrassa
Emanuel Postius.130 Tot i la seva dificultat a l’hora de traçar la signatura (les lletres del
129 AHCT, Fons notarial, not. Josep Antoni Puig i Gorchs, Decimum Manuale (1762), f. 254v.
En el capítol matrimonial d’Emanuel Postius i Rosa Monpeó, podem llegir: “Josep Monpeó, pare de Rosa
Monpeó donzella per favor y contemplació del present matrimoni lo qual la dita Rosa sa filla de son
concentiment y de altres parents seus deu fer y contractar ab Emanuel Postius esdevenidor marit seu […]
per las ditas com per altres qualsevols causas y rahons de sa mera y espontanea voluntat dona y per titol
de donació pura, perfecta y simple és irrevocable, a dita Rosa sa filla de una part tres centes cinquanta
lliuras y de altra part la caixa de noguer usades ab sa roba blanca y demas avarias y cent lliuras per los
vestits nupcials”.
130 AHCT, Fons notarial, not. Josep Torrella, Manuale (1788), f. 201v- 207v. Gràcies al seu
matrimoni Rosa Postius heretarà importants propietats a la vila de Terrassa i el seu terme. Després de la
66
nom no estan lligades i el mòdul és gran) la senyora Rosa Monpeó és capaç de complir
el requisit notarial de signar els seus capítols matrimonials.
AHCT, Fons notarial, not. Josep Antoni Puig i Gorchs, Decimum Manuale (1762), f. 256v.
Tot i que la signatura de la senyora Rosa Postius i Monpeó podria ser
catalogada com a elemental i bàsica, la modificació de la seva fórmula, en el sentit de
reduir i afegir els seus cognoms de donzella i casada en el curs de la seva llarga
trajectòria gràfica, ens informa d’una certa soltesa en l’ús de la ploma.
AHCT, Fons notarial, not. Josep Torrella, Manuale (1789), f. 30
AHCT, Fons notarial, not. Josep Torrella, Manuale (1792), f. 73.
mort del seu espòs, l’any 1788 Rosa Postius realitzarà un inventari dels béns mobles i immobles que el
seu espòs posseïa i que ara passaven a les seves mans, entre els que destaquen: “una casa de dos casals
situada al carrer de la Iglesia de la vila de Terrassa; dues cases d’un casal al mateix carrer; una casa de
dos casals al carrer del Vall; una casa d’un casal al mateix carrer; una peça de terra a la vila de Terrassa,
dues peces de terra a Sant Pere i altres terres situades als limits del territori de Terrassa”.
67
AHCT, Fons notarial, not. Josep Torrella, Manuale (1795), f. 14.
Per la seva banda, els fills de Rosa Postius i Monpeó posseïen un bon domini de
l’escriptura: el primogènit Gaietà, era adroguer de la vila de Terrassa; el segon fill,
Josep, era prevere i beneficiat de la parròquia de la vila de Martorell i, el tercer fill,
Joaquim, era un comerciant que vivia a la ciutat de Barcelona. Igualment, les seves
filles, van ser capaces de consignar el seu nom a les escriptures notarials. La seva filla
Maria Gràcia signà l’any 1789 el seu capítol matrimonial amb Isidre Bosch i Pi, mestre
organista natural de la vila de Terrassa i habitant de la vila d’Altafulla.
Com es pot observar, fa un correcte ús de la ploma en la seva signatura on
s’aprecia fermesa i soltesa.
AHCT, Fons notarial, not. Josep Vendrell i Salvany, Manuale (1789), f. 104v.
Igualment, la seva filla Maria Anna firma l’any 1811 el seu capítol matrimonial
amb Quirze Gubert, apotecari de la vila de Terrassa, tot i la dificultat que mostra la
tremolor del seu pols i la línia no recta, l’ús de la fórmula acompanyadora, “firmo”,
evidencia una certa familiaritat gràfica.
68
AHCT, Fons notarial, not. Francesc Soler i Ler, Manual (1811), f.256- 260.
Tanmateix, l’aptitud gràfica de la senyora Rosa Postius entra en un procés de
decadència fruit de la ceguesa que li afectava en els últims anys de la seva vida. L’any
1810, a l’edat de setanta -vuit anys, davant l’obligació notarial de signar una escriptura
de compravenda, l’execució presenta moltes dificultats: les lletres són d’un mòdul molt
més gran que a les anteriors signatures i estan totalment desenllaçades, hi ha una manca
absoluta de rectitud i, també s’hi pot observar fàcilment la tremolor del seu pols.
Aquesta és la seva darrera signatura documentada.
AHCT, Fons notarial, not. Francesc Soler i Ler, Manual (1810), f. 177.
A partir de l’any 1811, Rosa Postius i Monpeó sempre declararà que, tot i saber
escriure, no pot executar la seva signatura ja que s’ha tornat cega. Així, davant el
requisit notarial de signar el capítol matrimonial de la seva filla Maria Anna, al final de
l’acta s’afirma que “per Rosa Postius que per la falta de vista no ha pogut signar, signa
per ella un testimoni”.131
Així mateix, quan l’any 1817 Rosa Postius sol·licita quedar exempta
d’allotjaments a les tropes, també esmenta la ceguesa i la impossibilitat de signar que
aquesta malaltia li provoca: “Rosa Postius i Monpeó habitante de la villa de Terrassa
corregimiento de Mataró con la más debida y atenta veneración a V.E. expone que en
consideración de hallarse de ochenta y cinco años de edad, viuda, ciega, continuamente
131 AHCT, Fons notarial, not. Francesc Soler i Ler, Manual (1811), f. 260.
69
70
enferma, sola en casa, no más que con una nieta de doce años de edad para servirle
suplica a V.E. tenga a bien concederle la gracia de quedar exempta de tener alojamiento
alguno, cuya gracia espera recibir la suplicante del recto y beneficio corazón de V.E.
Tarrassa y enero treinta de mil ochocientos diez y siete. Por las imposibilidades
expresadas firma en nombre de la suplicante Quirico Gubert y Ginesta, boticario”. 132
L’any 1819 Rosa Postius i Monpeó “detinguda en lo llit de malaltia corporal de
la qual temia morir pero sana d’enteniment amb integra memoria i ferma paraula”
ordenava el seu testament en el que com a bona cristiana demanava que “sien celebrat
quatre officis dobles majors immediatament de la mia mort y un altre doble major al cap
de any, que juns fan sinch officis”.133 Aquest mateix any moria.
L’estudi del cas de Rosa Postius i Monpeó ens ha permès arribar a algunes
conclusions:
1. La capacitat gràfica de les dones era un clar signe de distinció i prestigi que
afavoria el seu ascens social i el de la seva família, ja que els facilitava
contractar “bons matrimonis” amb individus que en cap cas ignoraven
l’escriptura.
2. Com va apuntar el professor Antón Pelayo al seu llibre, l’excepcional aixovar
gràfic de les dones afavoria la creació de famílies alfabèticament completes.
En el cas de Rosa Postius i Monpeó tots els seus fills i filles dominaven
perfectament la ploma.134
3. La signatura no és quelcom estàtic, susceptible de ser qualificat per la seva
qualitat, sinó que pot ser víctima d’un procés de degeneració gràfica, com ja
hem apuntat anteriorment, a causa de l’edat o la malaltia.
132 AHCT, Fons notarial, not. Francesc Soler i Ler, Manual (1817), f. 164. 133 AHCT, Fons notarial, not. Francesc Soler i Ler, Manual (1819), f. 148v.- 155v.
134 El professsor Antón Pelayo en el seu estudi sobre les filles d’Anton Vinyals assenyala que
l’excepcional aixovar gràfic del que foren dotades els permeté no només l’ascens social sinó també la
creació d’una extensa xarxa de famílies alfabèticament completes. Veure ANTÓN PELAYO, Javier: La
herencia cultural, op.cit., pp. 246-247.
Josep MONPEÓ (SI) ooTeresa BASTART (NO) escultor
Caietà (SI)adroguer
Josep (SI)prevere beneficiat a Martorell
Joaquim (SI)comerciant de Barcelona
Maria Anna (SI)oo
Quirze GUBERT (SI)apotecari
Maria Gràcia (SI)oo
Isidre BOSCH(SI)mestre organista d'Altafulla
Rosa (SI)oo
Emanuel POSTIUS (SI)cirurgià
Miquelpagès
(SI)
Caterinaoo
Mateu BOGUNYpagès
(SI)
A (SI)
GENEALOGIA DE LA FAMÍLIA
71
7. L’ENSENYAMENT DE PRIMERES LLETRES A TERRASSA
7. 1. La situació de l’escola de primeres lletres de Terrassa
L’ensenyament de primeres lletres a Terrassa era responsabilitat de l’escola del
municipi. Com indica un informe dels regidors de Terrassa de l’any 1747 no existien en
la vila altres institucions que desenvolupessin aquesta funció: “hospitales sólo hay uno
para los pobres enfermos de este pueblo, el que se mantiene de la poca venta que tiene y
lo más de limosnas; casas de niños para la enseñanza de la doctrina cristiana no las hay
y queda solo a cargo del cura dicha enseñansa; tampoco hay casa de expósitos.”135 En el
terme de la vila no existien institucions docents, com explica un interrogatori general
sobre la unitat forana del mateix any: “como en la vila unidad forana no hay ciencias,
estudios ni maestros de enseñanza no se puede dar respuesta alguna al
interrogatorio”.136
A començaments de segle XVIII la situació de l’ensenyament de primeres
lletres a Terrassa era força precària ja que, el vint de gener de 1718, els regidors de la
vila decideixen unificar l’ensenyança de primeres lletres i de gramàtica en un sol
mestre: “tingut lo honorific batlle y regidors son coloqui sobre la ensenyança de
minyons de la pressent vila, que es poch profitos a dita unitat tenir mestres conduhits,
trobantse aquella ab tants pochs medis per pagar los, majorment quant un sol mestre es
bastant per la enseyança de gramatichs y de llegir y escriurer, com sempre se havia
estilat en dita vila, han resolt unànimes y conformes que de esta hora en davant se
conduessa un sol mestre que ensenye de Gramàtiga y de llegir y escriurer abolint lo
mestre de minyons que hi ha vuy die.”137
Aquesta situació de l’ensenyament es mantingué fins a finals del segle XVIII. El
disset de novembre de 1782 l’ajuntament de la vila acordà “la divisió de l’ensenyança
pública de primeres lletres, de l’ensenyança de gramàtica per causa dels pocs avenços
135 AHCT, Ajuntament de Terrassa, Documents Històrics segle XVIII-XIX (1746- 1752), capsa
3. 136 Ibid. 137 AHCT, Ajuntament de Terrassa, Documents Històrics segle XVIII-XIX, (1717-1720) capsa
1.
experimentats en una i altra cosa; per fomentar aquesta ensenyança atès el gran numero
de nens i estudiants es veié convenient elegir un altre mestre de primeres lletres i que
l’actual mestre d’ensenyança es quedés amb l’ensenyança de gramàtica d’aquesta
vila”.138
D’altra banda, cal afegir que es probable que els nens de la vila de Terrassa
rebessin algun tipus d’instrucció no reglada oficialment que compensava la manca
d’escolarització pública. Es tractaria de preceptors de famílies nobles de la vila que es
dedicarien a ensenyar als nens i nenes al seu domicili. Així mateix, escoles privades, de
persones particulars, que rebien alumnes a casa seva o algun local destinat a aquesta
funció, i fundacions benefico- docents instituïdes per prohoms de la vila amb l’objectiu
d’elevar el nivell cultural dels seus connaturals. Molts d’aquests ensenyants no serien
mestres titulats, sinó veïns il.lustres lletrats o membres de l’Església amb vocació
docent i /o caritativa. A Rubí en tenim un exemple. En aquella població la manca
d’escoles públiques és total i un registre de l’any 1846 esmenta que un dels mestres de
la vila és un clergue sense títol que exerceix com a eclesiàstic:
“La primera escuela en la que concurren 42 niños está dirigida por un Maestro
debidamente autorizado y la otra en que concurren 82 niños está dirigida por un clérigo
sin titulo de Maestro, solo por tener beneficio eclesiástico que le obliga a enseñar a los
pobres de solemnidad y parientes del Fundador gratis. Los locales son bastante capaces.
Por el momento el Ayuntamiento no puede ocuparse de poner otra escuela que seria
muy conveniente y que fuese pagada por el común atendidos los muchos trabajos que
tiene dicha corporación, pero espera cuanto antes poder presentar los medios para dotar
un maestro y su aprobación”.
138 AHCT, Ajuntament de Terrassa, Documents Històrics segle XVIII-XIX (1781-1786) capsa 6.
73
7. 2. El personal docent: la seva formació, perfil sociològic i nivell de vida
Els mestres dedicats a l’ensenyança de primeres lletres devien posseir el títol
professional o llicència que era expedit per la Hermandad de San Casiano.139 Els
requisits per a obtenir el títol de mestre eren els següents: ser major de 25 anys;
certificat de bona conducta i de suficiència en la doctrina cristiana; informe de neteja de
sang; informe d’un mestre en què s’afirmés que el candidat havia exercit durant un any,
com a mínim, aprenent l’art de l’ensenyança i superació de l’examen públic davant els
examinadors de la Hermandad de San Casiano140.
Els mestres eren elegits per oposició en les ciutats importants mentre que en les
viles més petites simplement eren nomenats per l’Ajuntament. En la nostra recerca hem
localitzat la convocatòria d’oposició del mestre de primeres lletres i de gramàtica de la
vila de Martorell de l’any 1744: “Siendo una de las cosas más convenientes para una
reppública la enseñanza de Gramática y leer, escrivir y contar, los quales por acercarse
el tiempo en que la unidad de la villa de Martorell, obispado de Barcelona, ha de dar y
proveer a dos peritos cualquiera en su arte de los expresados. Y considerando que es
assumpto de toda su atención el providenciar para las futuras vacantes los magisterios
de gramática y leer, escrivir y contar. Conferida la materia en el Ayuntamiento de dicha
villa fue deliberado se expidan los edictos convenientes a las ciudades, villas y lugares,
donde fuere necesario. Por tanto con tenor del presente se dizen y hazen saber a todos
y qualesquiere en el arte de Grammática y leher, escrivir y contar que para el día o fiesta
de los Reyes del año venturo de 1744 por la tarde acuda, si querrán, para oponerse en
dichos reales magisterios”141.
En general fer de mestre de minyons constituïa un ofici poc atractiu, mal pagat i
sense gaire prestigi. Socialment els mestres d’escola estaven connectats amb l’estament
menestral pel seu origen i la destinació popular de la seva oferta docent. 142 Els salaris
139Des de 1657 la Hermandad de San Casiano posseïa el monopoli exclusiu de l’expedició del
títol de mestre. ESTEBAN, León i LÓPEZ MARTÍN, Ramon: Historia de la enseñanza y de la escuela,
Tirant lo Blanch, Valencia, 1994, p. 393. 140 DELGADO CRIADO, Buenaventura: “Los maestros del arte de enseñar a leer, escribir y
contar de Barcelona (1657-1760)” a III Coloquio de Historia de la Educación, Sociedad Española de
Historia de la Educación, Barcelona, 1984, p. 410. 141 AHCT, Ajuntament de Terrassa, Documents Històrics segle XVIII-XIX 1741-1752, capsa 3. 142 LLOBET I CARBÓ, Caterina: Escola i infància a Catalunya a finals del segle XVIII, op.cit.,
p. 333.
74
dels mestres es caracteritzaven per la seva baixa capacitat adquisitiva, la inamovibilitat
que pateixen durant llargs períodes de temps al marge de les fluctuacions dels preus i el
greuge comparatiu enfront els salaris d’altres professions.143 Sovint els mestres
alternaven la seva tasca docent amb altres oficis com sagristà, organista o escrivà.144
Tanmateix, els mestres gaudien sovint de l’avantatge de posseir allotjament
gratuït, aquest és el cas del mestre de la vila de Terrassa: “Y donat forma a dita bona
condupta diposar que sie donat lo magisteri de Grammàtiga y lo llegir y escriurer al
Doctor Salvador Verdaguer al qual sie donat de salari, tots anys, sinquanta sinch lliures
ditas pagadoras per terças de quatre en quatre mesos, comensant del die present en
davant, fent franc libre e immune al dit Dr. Verdaguer de tenir allotjament (...) 145
Margarita Sanz González en el seu estudi sobre el perfil sociològic del col·lectiu
docent a Galícia a mitjans del segle XVIII destaca que es tracta d’un grup caracteritzat
per trobar-se en la maduresa – entorn als 50 anys-, probablement perquè el magisteri era
considerat una activitat que exigia poc esforç físic i a la que qualsevol individu amb uns
mínims de coneixements de lectura i escriptura, podia dedicar-se sinó trobava una
activitat més lucrativa146. Així, Estevan Call i Pedrals demanà en un memorial la seva
143 BARREIRO MALLÓN, Baudilio: “Alfabetización y lectura en Asturias durante la Edad
Moderna”, p. 122. També Labrador Herraiz en el seu estudi sobre la província de Guadalajara destacava
que els salaris insuficients dels mestres només permetien en excepcionals ocasions cobrir les mínimes
exigències vitals. LABRADOR HERRAIZ, Carmen.: La escuela en el Catastro de Ensenada. Los
maestros de primeras letras en la provincia de Guadalajara. Datos para la historia escolar de
España,op.cit., p. 118. 144 Ángeles Galino estudià la documentació existent en el Arxiu Històric Nacional de Madrid
relativa a les escoles del arquebisbat de Toledo i comprovà l’amplia disparitat en la formació dels
mestres: alguns havien estats aprovats i posseïen el títol per a ensenyar mentre que altres alternaven la
docència amb multiplicitat d’oficis com el de sagrista, escrivà, ferrer, cirurgia, sabater, etcètera.
GALINO, Angeles: “Nuevas fuentes para la historia de la educación española en el siglo XVIII”, Actas
del Congreso Internacional de Pedagogía. Evolución histórica de la educación en los tiempos modernos,
Instituto San José de Calasanz, CSIC, Madrid, 1950, pp. 191-278. 145 AHCT, Ajuntament de Terrassa, Documents històrics segle XVIII – XIX (1717-1720) capsa
1. 146 SÁNZ GONZÁLEZ, Margarita: “Alfabetización y escolarización en Galicia a fines del
Antiguo Régimen”, op.cit., p. 236. Així mateix, Clotilde Gutiérrez en el seu estudi sobre l’ensenyament
de primeres lletres a Cantabria subratlla l’elevat numero de mestres que declaren estar impedits, el 10%
dels 98 que aporten dades de naturalesa personal. GUTIÉRREZ GUTÍERREZ, Clotilde: Enseñanza de
primeras letras y latinidad en Cantabria (1700-1860), op.cit., p. 174.
75
admissió com a mestre de llegir, escriure i comptar de la ciutat de Barcelona “para
poder con este medio alimentar a sus padres que están en avanzada edad” 147.
Els nombrosos conflictes sociolaborals dels mestres de primeres lletres posen de
manifest la realitat miserable que patien i la manca d’interès i d’una veritable política
educativa per part de l’estat. Les causes d’aquesta conflictivitat eren els salaris baixos i
el retard en què rebien aquests, l’incompliment dels acords per part dels ajuntaments, els
problemes amb la mainada, la competència entre els membres del propi ofici, etcètera.
Així, els acomiadaments de mestres es produïen sovint, per motius com l’absentisme o
la manca de responsabilitat i també per favoritismes de les autoritats. Així, a la vila de
Terrassa, l’any 1781, el mestre de primeres lletres suplica en un memorial que se’l torni
admetre en el seu càrrec mentre acusa als regidors de no complir amb els pactes
acordats: “Jaime Cubaro, maestro de primeras letras en la vila de Terrassa, con la más
profunda veneración expone que van a cumplir tres años que exerce el empleo de
maestro y, sin embargo, que el suplicante convino con los que entonces se hallavan
regidores de darle su salario por tercias anticipadas y que siempre que viniesse el caso
de no gustar la villa de tener maestro deviesse darle el termino de tres meses, para
buscar su acomodo, no menos fue también ofrecido por el suplicante que
recíprocamente daría otros tres meses para despedirse, circunstancias que mutuamente
convinieron para correr con buena armonía y conformidad con todo el común de
regidores, que en el día se halla sin más motivo que el de querer acomodar un pariente
de un regidor y ha passado dicho común a despedir el suplicante sin que aya cometido
la más mínima falta que verdadera sea; es constante que el que suplica es un padre
cargado de muger y seis hijos de familia”. 148El disset de novembre de 1782, com
mostra un informe de l’ajuntament, és nomenat un nou mestre de primeres lletres:
“queda nombrado por maestro de primeras letras de la presente villa Pablo Mauri,
vezino de esta misma villa, el qual dentro diez días siguientes tenga encargada la
enseñanza pública de primeras letras de la presente villa asignándole el salario que
como a tal le corresponde de los efectos públicos de esta villa, cuyo salario devera
detraherse del que hasta ahora ha percibio el referido Jayme Cubaro y que se haga saber
a este para que dentro de los diez siguientes y precisos se arregle a lo referido.” 149
147 ACA, Consultes a la Reial Audiència, 800 (1760), f. 238. 148 AHCT, Ajuntament de Terrassa, Documents Històrics segle XVIII-XIX (1781-1786) capsa 6.
149 Ibid.
76
Seguidament, l’any 1783, dos prohoms de la vila manifesten el seu suport al
mestre remogut del seu càrrec: “Antonio Sagrera comerciante y Antonio Vidal
drogueros ambos de la villa de Terrassa exponen que uno de los regidores actuales
intentó despedir el maestro de primeras letras que también ensenya gramática para
favorecer un tío suyo ayudado de los demás regidores de algunas mugeres y parientes
que pusieron en práctica dicho proyecto sin intervención del sindico procurador de cuyo
sucesso a su tiempo dio parte al señor fiscal por considerarlo inconveniente atendiendo
que dicho Pablo Mauri nunca ha ensenyado primeras letras ni tiene buen carácter de
letra ni averse examinado y al contrario el maestro antiguo nombrado, Jayme Cubaro,
tiene la práctica en dicha villa de dos años y medio de ensenyansa de primeras letras,
mejor carácter y a más de esso tiene la ventaja que enseña gramática, circunstancias más
favorables para la ensenyança de los ninyos de dicha villa”. Finalment, el 29 de març de
1784 els regidors de la vila de Terrassa i el batlle Anton Sagrera resolen “estar
confirmada a càrrec de Jaume Cubaro la enseñanza de primeras lletras si y també de
gramàtica en la present vila ab lo situat de son salari per dita enseñanza”.150
Un cas similar té lloc a San Andreu de Palomar l’any 1764 on el regidor decà i el
procurador síndic sol·liciten que es retorni el càrrec a l’antic mestre de primeres lletres i
exposen que: “los otros quatro regidores, mancomunados y por fines particulares han
tenido sus juntas clandestinas y removido a Juan Clapers de los empleos de maestro de
primeras letras sin embargo de la contradicción de los exponentes y disentimiento de
muchos hacendados del pueblo respecto de haver servido dicho Clapers con cabal
desempeño dichos empleos, esto es el de maestro por espacio de 16 años, habiéndosele
permitido tres años, el poner una especie de coadjutor al primero atendido su grande
trabajo y años de servicio y concluyen pidiendo que no siendo justa dicha voluntaria
remoción se mande reintegrar al citado Juan Clapers en los referidos encargos.”151
Així mateix, l’any 1761 alguns habitants de la vila de Gombreny acusen als
regidors d’aquesta d’haver remogut sense causa al mestre de la pueril ensenyança i
haver nomenat en el seu lloc un individu que no compleix amb les seves obligacions:
“Exponen estos recurrentes que desde hace algunos años se hallava salariado por el
ayuntamiento de dicho pueblo Pablo Colomer clérigo maestro de la pueril enseñanza y
aunque este daba cabal satisfacción en su encargo de maestro no dudaron sin motivo
150 Ibid. 151 ACA, Consultes a la Reial Audiència, 804 (1764), f. 657.
77
alguno los actuales regidores removerle de él nombrando en su lugar a Eudaldo Amilis
eclesiástico con el mismo salario que él otro exonerándole de la obligación de dar dos
veces al día lección y permitiéndole su residencia en el santuario de la Virgen de
Mongrony distante una hora de dicho lugar, baxando este sólo dos veces a la semana
para dar lección a los muchachos en perjuhicio de estos”. 152
També Salomó Marquès en el seu estudi sobre la ciutat de Girona documenta
diversos casos d’incompliment de les seves obligacions per part d’alguns mestres. Així,
alguns pares es queixen que Benet Solanic fa marxar als infants abans d’hora,
escassament fan dues hores classe de les tres obligades. També l’any 1796 el mestre
Miquel Horts serà separat del magisteri de manera immediata per <<su irregular modo
de castigar a los niños sobre lo que havian sido repetidas las quexas de los padres>> ja
que els regidors de la ciutat han constatat el cas d’un minyó maltractat pel mestre que
<<tenia diferentes golpes de vara en la cabeza, cuio castigo no les parecía regular>>.153
7. 3. El sistema de finançament
L’escola de primeres lletres era responsabilitat municipal i l’ajuntament i les
famílies dels nens pagaven al mestre. En el cas de Terrassa el contracte del mestre de
primeres lletres era finançat en part per l’ajuntament amb béns del comú, concretament
amb l’impost del vi, com afirmaven els regidors de la vila l’any 1731: “Los regidores de
Terrassa vila con toda veneración dizen que de tiempo inmmemorial la dicha villa
percibe un real de cada carga de vino que entran en dicha villa, de cuyo subsidio se
pagan los salarios a los maestros y otros oficiales”. 154 Així mateix, era bastant comú el
fet que molts ajuntaments exigissin a les escoles locals l’admissió, de forma gratuïta,
d’un número determinat de nens pobres.155 Així, els regidors de la vila de Martorell
152 ACA, Consultes a la Reial Audiència, 801 (1761), f. 420-422.
153 MARQUÈS I SUREDA, Salomó: L’ensenyament a Girona al segle XVIII, op.cit., p. 43. 154 AHCT, Ajuntament de Terrassa, Documents Històrics segle XVIII- XIX (1721-1740), Capsa
2.
155 Les causes econòmiques semblen haver tingut una notable influència en l’absentisme escolar:
els nens havien de pagar per assistir a l’escola i a causa del baix nivell d’ingressos de la majoria de la
població, la manca de recursos era un argument més que suficient per a desanimar als pares a enviar-hi als
seus fills. D’altra banda, encara que l’escola fos gratuïta, en el sentit que el mestre cobres de l’erari
públic, enviar a un nen a l’escola significava sempre per als pares la necessitat d’afrontar un cost, el cost-
oportunitat segons diuen els economistes, ja que quan el nen està a l’escola no treballa i no guanya.
CIPOLLA, Carlo M.: Educación y desarrollo en Occidente, Ariel, Barcelona, 1983, p. 30-31. També
78
l’any 1743 informen que “tanto el de Grammática como el de leher, escrivir y contar
podrán cobrar las mesadas de los muchachos, menos que fuesen pobres de solemnidad
que en esta causa no podrán cobrar nada”156 Igualment, l’any 1771 el pressupost
aprovat pels regidors de la vila de Terrassa destinava “una dotación fija y anual para el
maestro de primeras letras mil reales ardites con la obligación de enseñar de valde a los
pobres y la calidad de estar examinado y aprobado”. 157 Una altra possible forma de
finançament de l’ensenyament de primeres lletres eren les fundacions pies que tingueren
una notable importància en l’increment de la xarxa escolar i supliren, en part, les
mancances d’un estat incapaç de finançar econòmicament el sistema educatiu.
Així, a Catalunya les dificultats de finançament de les escoles de primeres lletres
per part dels ajuntaments semblen ser importants. Durant la dècada de 1750-1760 el
marquès de la Mina autoritzà a què es fessin repartiments entre els veïns de cada vila o
ciutat, proporcionals a la seva contribució cadastral per a poder mantenir al mestre de
primeres lletres. 158 Així, l’any 1760 els regidors de Calonge sol·liciten que se’ls
permeti fer un repartiment anual amb l’objectiu de mantenir el mestre de l’ensenyança
de primeres lletres exposant “que el común no tiene emolumentos ni propio alguno para
mantener maestro de la pueril enseñanza y que para la manutención de dicho maestro se
necesitan 120 libras anuales, reconociendo los suplicantes que si muchos de los
particulares han de pagar la mesadas que se acostumbra no cuydaran de enviar sus hijos
a la escuela, lo que redundaría en grave perjuicio de la pobre juventud”; 159 els regidors
de Vilamajor l’any 1761160 i Darnius l’any 1762161 consideren necessari “hacer un
Marquès subratlla el notable grau de pobresa dels alumnes de les escoles de primeres lletres de Girona,
deixant constància de dos grups diferenciats: una majoria de pobres que no poden pagar i una petita
minoria que paguen més o menys regularment una mesada al mestre (quinze d’un total de vuitanta–cinc
minyons l’any 1806). MARQUÈS I SUREDA, Salomó: L’ensenyament a Girona al segle XVIII, op.cit.,
p. 24. 156 AHCT, Ajuntament de Terrassa, Documents Històrics segle XVIII-XIX (1741-1752), capsa
3. 157AHCT, Ajuntament de Terrassa, Documents Històrics segle XVIII-XIX (1771-1775), capsa 5. 158 VICENTE ALGUERÓ, Felipe José: “La Política educativa del Marques de la Mina, Capitán
General de Cataluña (1754-1767)”, Educación e ilustración. III Coloquio de Historia de la Educación,
Universidad de Barcelona, 1984, p. 347. 159 ACA, Consultes a la Reial Audiència, 800 (1760), f. 271-272. 160ACA, Consultes a la Reial Audiència, 801 (1761), f. 392- 393. 161 ACA, Consultes a la Reial Audiència, 802 (1762), f. 195.
79
proporcionado reparto entre los vecinos por no tener el común emolumentos para
satisfacer el salario del maestro de primeras letras y gramática”; també els regidors de
la vila de Rocafort de Queralt l’any 1764 exposen “que a causa del tiempo tan
calamitativo muchos de los pobres no pueden dar enseñanza a sus hijos por no poder
pagar las mesadas del maestro que para que no se pierda la juventud por falta de
enseñanza pasaron los suplentes de casa en casa con el maestro a las de los vecinos de
dicha villa a proponerles si querían contribuir con diez sueldos anuales cada uno
quedaría el maestro con la obligación de enseñar los muchachos sin pagarle mesada”. 16
Les queixes dels mestres per no cobrar el seu salari també són freqüents. El
mestre de primeres lletres de Tarragona sol·licita que “se mande al ayuntamiento de
dicha ciudad le paguen 90 libras, por atrasos comprendidos entre 1758 y 1761”
2
163
164
“que se mande a los
gidores de aquella le satisfagan las cantidades que refiere”. 165
166
nens empraven els catecismes d’Astete o Ripalda mentre que els més avançats en la
; el
mestre d’Aiguafreda també es queixa per no rebre el seu salari així com el de mestre
de primeres lletres i de gramàtica d’Anglesola que reclama
re
7. 4. Continguts, metodologia i materials didàctics
Durant el segle XVIII l’ensenyança de primeres lletres s’entengué com un
aprenentatge en què el nen aprenia a llegir i a escriure. Per a l’ensenyança de la pràctica
de la lectura i escriptura s’utilitzava el catecisme convertit en cartilla escolar o
beceroles. Tal com descriu Moll la cartilla contenia un abecedari, un sil·labari,
l‘ensenyança de les oracions cristianes més simples i la taula de Pitàgores. 167 Així, els
162 ACA, Consultes a la Reial Audiència, 804 (1764), f. 358- 359. 163 ACA, Consultes a la Reial Audiència, 801 (1761), f. 418-419. 164ACA, Consultes a la Reial Audiència, 804 (1764), f. 182- 183. 165 ACA, Consultes a la Reial Audiència, 799 (1760), f. 344- 346. 166 El Catecisme gaudí d’una àmplia difusió, especialment en l’ensenyament elemental ja que
s’adequava als desitjos d’evangelització, ordre i uniformitat que inspirava la tasca d’educadors i
promotors tant eclesiàstics com seculars. NAVA RODRÍGUEZ, Maria Teresa: La educación en la
Europa Moderna, Editorial Síntesis, Madrid, 1992, p. 184-185. 167 Moll destaca també que la Cartilla en llengua vernacula s’editava sense interrupció des de
1583 i era el text més popular i assequible – 4 maravedís a mitjans del segle XVIII. MOLL, Jaume: “La
Cartilla et sa distribution au XVIIeme siecle”, De l’alphabetisation aux circuits du livre en Espagne, XVI-
XIX siècles, Editions du centre national de la recherche scientifique, Paris, 1987, p. 311-332.
80
lectura utilitzaven l’Extracto de la Doctrina Cristiana de Pintón o el Catecismo de
Fleury.168
En referència al procediment lector, el pedagog Baldiri Reixac en la seva obra
Instruccions per a l’ensenyança de minyons (1749) explicava que “la primera cosa que
en l’escola deuen aprendre los minyons és llegir bé, perquè, sens saber llegir, poc o no
res podran aprendre. Però per saber llegir és menester que antes coneguem bé totes les
lletres i les sàpien ben confegir, perquè és impossible saber llegir sens saber confegir les
lletres, serà bo que s’exercítien a confegir de cor los noms que saben, perquè així los
sabran confegir millor veent-los. Però deuen advertir que per aprendre de llegir bé és
menester que no sien ni vagen apressurats en llegir, perquè la pressura fa que prenguen
unes lletres per altres, i que no vegen los accents ni los punts, i que no entenguen lo que
lligen, i que caiguen en dubte i pertorbació”169.
L’aprenentatge de la lectura es realitzava en veu alta, així ho explica Joseph de
Anduaga quan indica que: “los niños apenas entran en la escuela ocupan su asiento y
allí están, casi las tres horas, deletreando o leyendo en voz alta, confundiéndose entre sí
y causando un murmullo que puede llamarse gritería, incómoda al maestro é insufrible a
los vecinos. Después que los niños han gastado de este modo el tiempo de su lección,
pasan a darla, ó, por mejor decir, a repetirla delante del Maestro”.170 En conseqüència
d’aquest mal mètode, els nens estan un, dos o tres anys o més en l’escola per només
aprendre a llegir i quan surten llegeixen titubejant amb canterella i generalment, sense
donar sentit a la lectura. 171
168 GARCIA HURTADO, Manuel Reyes: “Reflexiones sobre algunos textos destinados a
enseñar a leer y escribir en España entre 1700 y 1780”, Obradoiro Historia Moderna, n. 13, 2004, p. 10.
La primera notícia oficial pel que respecta als llibres emprats pels mestres de primeres lletres la
proporciona la Real Provisión de Carles III de l’any 1771, quan mana que a les escoles s’hi ensenyi
<<además del pequeño y fundamental catecismo que señale el Ordinario de la diócesis, por el Compendio
Histórico de la Religión de Pintón, el Catecismo Histórico de Fleuri y algun Compendio de la Historia de
la Nación que señalan respectivamente los corregidores de las cabezas de partido>> ; ACA, Cartes
acordades, 1771 (566), f. 451
169 REIXAC, Baldiri: Instruccions per a l’ensenyança de minyons, Eumo, Vic, 1992, p.77. 170 DE ANDUAGA, Joseph: Arte de escribir por reglas y sin muestras, Madrid, 1795, p. 67. 171 GUTIÉRREZ GUTIÉRREZ, Clotilde: Enseñanza de primeras letras y latinidad en Cantabria
(1700-1860), op.cit., p. 74. També com destaca Bouza un exercici recomanat era frasejar una oració molt
coneguda, com per exemple, el Pare Nostre o l’Ave Maria, la repetició de series de paraules que
continguessin un determinat so, “hacha, muchacho” i els jocs de mots “ñudo, niño, nuño, muñeca”;
81
Pel que respecta al procediment escriptor el pedagog Baldiri Reixac subratllava
que “en lo mateix temps en què los minyons aprenen de llegir, convé que s’aplíquein a
escriure, perquè lo saber escriure prové molt del pols i moviment de la mà, la qual pren
millor la situació i moviment que deu tenir per tenir bé la pluma i formar bé les lletres
quan los hòmens són de poca edat que quan són grans i d’edat, perquè en temps de la
puerícia la mà és més flexible i s’acomoda més fàcilment al modo propi de tenir bé la
pluma i formar les lletres”. Així mateix, assenyalava que “per aprendre de fer la lletra
bona, és molt convenient que un tinga bons exemples i assajar-se a fer la lletra semblant
a la dels exemples”. 172
En referència al paper del mestre l’humanista Juan Luis Vives en la seva obra
Tratado de la enseñanza(1531) subratllava que “el maestro, hombre honesto y virtuoso,
instruirá a sus alumnos de viva voz y con lecturas; su docencia debe ser sencilla y útil,
procurando que esta se acomode a la capacidad repetitiva de los alumnos, pues las cosas
difíciles de entender no las captan las mentes poco desarrolladas; el buen preceptor no
es el más o menos docto, sino el que sabe colocarse a la altura de sus discípulos y obra
en consecuencia, porque la educación no puede ir contra el desarrollo natural del
niño”.173
També el pedagog Baldiri Reixac assenyalava que “deuen los mestres, en la
pràctica i ensenyança que fan a sos deixebles, proceir i ensenyar amb un modo clar i
proporcionat a sa capacitat, esperant que, después, en lo degut temps, los principis clars
i generals i les conseqüències que immediatament s’infereixen d’estos principis donaran
lo degut fruit en son esperit.”174
Així mateix, el pare Lluís d’Olot feia recaure sobre el mestre l’obligació de què
el nen aprengués ja que “la comprensión radica en el modo con que se proponen y
explican las cosas, para lo que el maestro ha de aprender a enseñar, adaptando su
BOUZA ÁLVAREZ, Fernando J.: Del escribano a la biblioteca. La civilización escrita europea en la
Alta Edad Moderna (siglos XV-XVII), Editorial Síntesis, Madrid, 1992, p. 53.
172 REIXAC, Baldiri: Instruccions per a l’ensenyança de minyons, op.cit., p. 83. 173 ESTEBAN, León i LÓPEZ MARTÍN, Ramon: Historia de la enseñanza y de la escuela,
op.cit., p. 308.
174 REIXAC, Baldiri: Instruccions per a l’ensenyança de minyons, op.cit., p. 32.
82
discurso a la aptitud de su auditorio y empleando caminos diferentes si observa que los
presentes no siguen sus pasos.”175
7. 5. L’educació de les dones
Les nenes havien estat al marge del procés d’escolarització destinat a instruir els
minyons. L’educació per a la futura esposa i mare, reina de l’àmbit domèstic, és
quelcom superficial i prescindible, reduïda als rudiments de la doctrina cristiana i a les
tasques de la llar, ja que estava socialment instituït que eren els homes els que
necessitaven formar-se en coneixements específics per al dia de demà. Així, els segles
que van des del Renaixement fins a la Il.lustració van ampliar les possibilitats per als
homes, i van permetre que més homes tinguessin accés a l’educació i més oportunitats
de treball. Per a les dones va suposar tot el contrari, ja que, en el terreny de l’educació,
la formació de les nenes es limitava al marc familiar i no es considerava oportú ni
necessari recórrer a sistemes d’educació exògens a la família176. La felicitat d’una mare
consistia a veure la seva filla convertida en una bona esposa i mare, que fos capaç de
reproduir el seu mateix model.177 El Catón de Pedro Alonso Rodríguez tracta la qüestió
de l’educació femenina amb paraules tan significatives com les següents: “No tienen
necesidad de cierta extensión de conocimientos pertenecientes a la política, al arte de la
guerra, a la jurisprudencia, filosofía, teología y artes, porque se está en el concepto de
que no es menester que sean sabias, que basta que sepan gobernar su casa y obedecer a
sus maridos con sumisión, porque las ciencias han hecho a muchas ridículas”. 178
Així mateix, l’il·lustrat francès Jean-Jacques Rousseau afirmava que: “tota
l’educació de les dones deu ser relativa als homes. Complaure’ls, ser-los útils, fer-se
estimar i honorar per ells, criar-los de joves, tenir curar d’ells quan siguin ancians,
aconsellar-los, consolar-los, fer-los agradable i dolça la vida: aquests són els deures de
175 OLOT, Fray Luís de, Tratado del Origen y Arte de Escribir Bien: Ilustrado con veinte y
cinco laminas, Imprenta de Narcis Oliva, Girona, 1766, pp. 131-132. 176 MASIP CASTELAO, Maite: La dona i la família a la Terrassa moderna, Ajuntament de
Terrassa, Terrassa, 2002, p. 17. 177 GIL, Concepció i SOLÉ, Roser: “Familia i condició social a la Catalunya moderna”, a NASH,
Mary: Més enllà del silenci les dones a la Història de Catalunya, Generalitat de Catalunya, Barcelona,
1988, p.111. 178 ALONSO RODRÍGUEZ, Pedro: Catón español político-cristiano, Imprenta de Burgos,
Madrid, 1816, p. 105.
83
les dones en totes les èpoques i el que han d’aprendre des de la infantesa”.179 Així, la
veritable educació de les dones consistia en la formació de l’ànima, del cor, del caràcter,
de la voluntat, de les bones formes enfront de la instrucció que era el que les
corrompia.180
Tanmateix, en el si de les famílies benestants l’educació domèstica de les noies
podia ser acurada i incloure, a més de les labors l’aprenentatge de la lectura i de
l’escriptura. Així, la il.lustrada Josefa Amar en el pròleg al seu Discurso sobre la
educación física y moral de las mugeres (1790) projecta les diferències socials en
desiguals necessitats psicològiques i intel.lectuals. Només a les dones de certa condició
social els era donada, al seu parer, una sensibilitat signe de refinament interior que
podien satisfer amb l’estudi a la vegada que colpien la dels seus esposos amb les
delícies d’una “conversa racional” i per ambdues raons era convenient que es
cultivessin: “no se pide, ni seria el caso, que todas indistintamente se dedicasen al
estudio como si hubieran de seguir una profesión ó exercicio. Esto traería
necesariamente el desorden [...] Conviene que haya distintos exercicios y clases, como
sucede entre los mismos hombres, que unos se dedican á las letras, otros á las armas,
estos á la agricultura y aquellos á los varios exercicios y artes que requiere la sociedad
general. Por la misma razón hay ciertas labores que corresponden peculiarmente á las
mugeres, como por exemplo, el coser, el hilar,... También les toca saber el manejo y
gobierno doméstico, porque están más horas en casa y pueden conocer mejor los criados
y arreglarlos.”181
Pel que respecta a les dones de l’estament popular, totes les iniciatives
d’instrucció participaren de la voluntat de formar “sujetos dóciles y útiles”. A
179 PEÑAFIEL, Ramon Antonio: Mujer, mentalidad e identidad en la España moderna (siglo
XVIII), Universitat de Múrcia, Múrcia, 2001, p. 27 180 GRAÑA CID, Maria del Mar (dir.): Las sabías mujeres: educación, saber y autoria (siglos
III- XVII), Al- Mudayna, Madrid, 1994, p. 17. Tot i això, algunes veus van començar a defensar
l’educació de les dones, un exemple és el pedagog Baldiri Reixac que afirmava que “l’esperit de les dones
és tan capaç d’aprendre les ciències com l’esperit dels hòmens I, ademés de ser les ciències un gran
adorno per l’esperit de la dona, poden també ser-li d’una gran utilitat perquè una dona també està
exposada a haver de portar lo pes i govern d’una casa, o per sa viudès, o per tenir lo marit inútil, en lo
qual cas, sens dubte, són lo saber llegir i escriure i les ciències humanes molt convenients a una dona”;
REIXAC, Baldiri: Instruccions per a l’ensenyança de minyons, op.cit., p. 22.
181 BOLUFER, Mónica: Mujeres e Ilustación. La construcción de la feminidad en la España del
siglo XVIII, Institució Alfons el Magnànim, València, 1998, p. 131- 132.
84
diferència de les escoles masculines de primeres lletres, les escoles de nenes es
limitaven a procurar ensenyança en les labors d’agulla i la moral cristiana, “la buena
educación de jóvenes en los rudimientos de la Fe Católica, en las reglas del bien obrar,
en el exercicio de las virtudes y en las labores propias de su sexo”, com establia la Reial
Cèdula de 11 de maig de 1783, quedant excloses la lectura i l’escriptura a no ser que
alguna nena manifestés especial interès i la mestra estigues preparada per a atendre-
la.182
En el cas de Terrassa tenim documentat l’any 1800 “el establecimiento pío de la
enseñanza de donzellas o mugeres”183. Cal esperar fins 1858, després de la promulgació
de la llei Moyano (1857) que establia l’ensenyament obligatori pels nens i nenes entre 6
i 9 anys de l’Estat espanyol, per a trobar la primera notícia sobre l’existència d’una
escola pública per a les noies de Terrassa, dirigida per una mestra titulada, Maria
Engràcia Freixa. Aquest mateix any queden registrades almenys quatre escoles per a
nenes privades. La majoria d’elles són regides per congregacions de religioses: el
col.legi de la Trinitat, el col.legi de la Purísima Concepció i el de les germanes
Terciàries del Carme. Tot i això, el 1860 un 61% dels alumnes terrassencs són nois i la
resta un 39% són noies, percentatges que s’acosten força a les dades referents a la
matriculació en escoles primàries pel conjunt de Catalunya. Una possible explicació
d’aquest fet seria que els recursos públics es segueixen destinant amb més facilitat a
l’escola pública per a nois. D’altra banda, podria ser que les famílies modestes
entenguessin la necessitat dels estudis per a la promoció futura dels seus fills varons.
D’aquesta manera farien l’esforç de portar els seus fills a l’escola mentre que les filles
d’aquestes famílies obreres poden restar a casa o treballar a la fàbrica, sense assistir a
l’escola, ja que eren els homes els qui necessitaven formar-se en coneixements i
promocionar-se socialment.184 182 Ibid., p. 127.
183 Coneixem l’existència de l’establiment d’ensenyança de nenes a partir del “Expediente
formado por el honorÍfico baile de la villa y termino de Tarrassa corregimiento de Mataro para la venta o
enagenacion de una de las casas que fueron del Reverendo Francisco Cabassa prebero de dicha villa oy
difuncto sita en la misma villa y calle dicha de San Pedro perteneciente al establecimiento pio de
enseñanza de donzellas o mugeres”. AHCT, Ajuntament de Terrassa, Documents històrics segle XVIII
(1796- 1800), capsa 8.
184 PEÑA GÓMEZ, Helena: Orígens de l’escolarització femenina a Terrassa, Ajuntament de
Terrassa, Terrassa, 2001, p. 33-35.
85
8. CONCLUSIONS FINALS
Finalment, apuntem les conclusions del nostre estudi:
1. La vila de Terrassa presenta un nivell d’alfabetització similar al d’algunes
ciutats espanyoles i superior a la majoria de ciutats italianes. L’alfabetització masculina
estava assegurada entre els grups socialment privilegiats i econòmicament ben situats
(eclesiàstics, nobles, fabricants de draps i d’altres professionals liberals). Pel que
respecta a la gran majoria de la població -artesans i pagesos- posseïen un nivell
d’alfabetització mitjà, determinat per la seva posició socioeconòmica que els permetria
un accés més fàcil a la instrucció. Per dessota d’aquests sectors hi trobem els
treballadors no qualificats, les difícils condicions de vida dels quals comportaven un
accés molt deficient al coneixement de l’escriptura. Així mateix, les dones de la vila de
Terrassa es trobaven excloses de l’alfabetització, excepte algunes relacionades amb els
grups dominants i algun cas excepcional entre les esposes dels artesans.
2. Durant la segona meitat del segle XVIII es produeix a Terrassa una minsa
disminució de l’alfabetització, les raons que es podrien assenyalar són el deteriorament
de la xarxa escolar i l’afluència d’immigrants de les rodalies menys instruïts i amb una
consciència menys alfabetitzada, la qual cosa repercutiria en l’educació dels seus fills.
Aquesta tendència mostra, com va apuntar Chartier, que l’accés de les societats
occidentals a l’escriptura entre els segles XVI i XVIII no tingué un progrés lineal i
continu sinó que l’alfabetització té una conjuntura en la qual poden assenyalar-se dins
una tendència secular a l’alça, contradiccions i regressions. 185
3. El nivell d’instrucció inferior de la universitat forana respecte de la vila de
Terrassa, és provocat pel predomini d’una població dedicada a activitats agràries,
bàsicament agrícoles, fet que mostra, en aquest cas, la influència favorable del medi
urbà sobre l’alfabetització, tot i que desconeixem els mitjans d’instrucció (escoles,
mestres, etcètera) amb què comptaven els habitants del terme de Terrassa.
4. La necessitat d’estudiar, quan sigui possible, el desenvolupament o
decadència de l’habilitat del signant al llarg de la seva vida i les alteracions –o fins i tot
185 CHARTIER, Roger: “Las prácticas de lo escrito”, en ARIÈS, Philippe i DUBY, Georges,
Historia de la vida privada, Taurus, Madrid, 2001, pp. 114-116.
86
absències-, provocades per malalties o defectes físics, juntament amb la subjectivitat de
distingir diferents nivells d’instrucció en funció de la qualitat de la signatura.
5. Pel que respecta a l’ensenyament de primeres lletres, les escoles municipals
no cobrien quasi mai les necessitats populars. Quant als mestres de primeres rudiments
sobretot d’ençà de 1771 la monarquia espanyola va voler sistematitzar-ne el control,
però la fiscalització estatal efectiva de l’educació popular encara havia de tardar dècades
a fer-se efectiva. La consideració social dels mestres era deficient i els seus salaris
insuficients. Malgrat les aspiracions de reformadors i il·lustrats respecte a les funcions
socialitzadores de l’escola, no tots els nens anaven a l’escola. L’absentisme era
freqüent, el període d’ensenyament curt i incomplert. En referència a l’ensenyament
femení aquest es limitava a les labors d’agulla i els rudiments de doctrina cristiana. El
que precisament per als nens era el nucli principal del seu aprenentatge escolar,
l’alfabetització, per a les nenes seguia sent una opció minoritària i parcial: allò que pels
nens en no poder-ho adquirir era considerat ja una mancança, per a les nenes significava
sovint una possibilitat de promoció individual. La capacitat gràfica de les dones era un
clar signe de distinció i prestigi que afavoria el seu ascens social, ja que els facilitava
contractar “bons matrimonis” amb individus que en cap cas ignoraven l’escriptura.186
Aquest estudi és una aproximació a un projecte més ambiciós que consistirà en
l’estudi de l’alfabetització i l’ensenyament de primeres lletres a la Catalunya moderna,
el qual serà especialment sensible al medi rural i al gènere.
186 ANTÓN PELAYO, Javier: La herencia cultural, op.cit., pp. 246-247.
87
9. ANNEX: Perspectives de recerca a partir del buidatge del fons de la Reial
Audiència de l’Arxiu de la Corona d’Aragó
Generalment, els estudis d’història de l’educació a Espanya s’han dedicat a
explicar els grans corrents ideològics, les línies majors d’acció i les institucions
particularment significatives. Gairebé mai, en canvi, s’ha investigat la vida concreta de
l’escola. Falten recerques que ens informin de la realitat de cada dia, amb les seves
riqueses i misèries, que ens ajudin a conèixer les dificultats que sorgien i la manera de
solucionar-les, que ens donin notícies detallades dels programes i continguts escolars,
de les formes d’accés a la docència, dels salaris que rebien els mestres, del paper dels
ajuntaments i de les formes de finançament de l’escola. En conseqüència, difícilment es
poden valorar amb un mínim de rigor, visions generals i de síntesi si manquen les dades
més elementals que només una investigació puntual i eminentment positivista ens pot
proporcionar.
La documentació analitzada durant la nostra recerca, les Consultes (1760-1764) i
les Cartes Acordades (1771-1776) del fons de la Reial Audiència de l’Arxiu de la
Corona d’Aragó, apunta algunes dades per a realitzar una aproximació a la situació i
l’evolució de l’ensenyament de primeres lletres: la situació dels mestres; el paper de
l’Església; el finançament de les escoles; la responsabilitat de l’Ajuntament en la
creació i manteniment de les escoles de primeres lletres, etcètera.
En referència als dels mestres, els documents expliciten els requisits necessaris
(ser major de vint-i-cinc anys, certificat de bona conducta expedit pel bisbe i examen de
la Hermandad de San Casiano), i les obligacions inherents al càrrec com la residir a la
ciutat. També es descriu en què consisteix el compromís signat pel mestre amb
l’Ajuntament i altres aspectes de la gestió municipal no tan brillants: el sou dels mestres
és baix i sovint no se’ls paga o amb molt retard com molts lamenten; la poca dedicació
d’alguns docents; els freqüents acomiadaments, etcètera.
Tanmateix, durant el segle XVIII les autoritats van prenent consciència de la
importància i la necessitat de l’ensenyament. La documentació estudiada indica que
sovint els responsables del govern de la ciutat contractaven institucions religioses
perquè s’instal·lessin a la població i tinguessin escola oberta per a la instrucció dels
infants. D’aquesta manera aquests governants complien amb el deure de cuidar-se de la
instrucció i al mateix temps descarregaven aquesta responsabilitat en una institució
88
religiosa. Les ordres religioses, com jesuïtes i franciscans, impartien les primeres lletres
de forma gratuïta, i especialment els escolapis, que arribats a Espanya des de Roma,
iniciaren la seva expansió des de 1683, si bé la seva veritable difusió es produí en la
primera meitat del segle XVIII. L’èxit d’aquests últims davant les autoritats fou tal que
provocà el recel i recurs judicial dels mestres professionals, nomenats també mestres
examinats, al veure disminuir el número de matriculats en les seves escoles i al
comprovar, que pel contrari, la matricula augmentava en les escoles que regentaven els
Pares de les Escoles Pies.
Així, durant el segle XVIII no és únicament el municipi qui demostra un interès i
preocupació per l’ensenyament. També cal comptar-hi l’Església, sobretot a través dels
seus bisbes. Una presència indirecta en el món de l’ensenyament es fa a través dels
tribunals examinadors. Són els rectors de les parròquies i d’altres preveres escollits els
que examinen de doctrina cristiana als candidats a mestres de primeres lletres.
Tanmateix, a partir de les disposicions de Carles III, que van de 1771 a 1780, es
manifesta, per part de l’estat, un major desig de controlar l’ensenyança pública i de
separar-la del tradicional domini eclesiàstic, iniciant-se així una lenta i progressiva
secularització de la mateixa, en la línia defensada per alguns il·lustrats. Així, durant
aquest període, com indica la documentació analitzada, a Barcelona es suprimeix un bon
nombre de col·legis de primeres lletres religiosos i els béns desamortitzats s’apliquen
per a dotar a mestres de primeres lletres laics.
En referència al finançament, segons la documentació estudiada, els ajuntaments
a partir dels béns públics pagaven part del salari del mestre, amb l’obligació que aquest
havia d’ensenyar gratuïtament a un cert nombre de nens pobres. Així mateix, la manca
de recursos dels ajuntaments provocà que molts municipis demanessin permís a la Reial
Audiència per a poder realitzar repartiments amb l’objectiu de poder mantenir al mestre
de primeres lletres.
En definitiva, pensem que el buidatge sistemàtic d’aquesta font ha estat molt
profitós perquè que es presenta com un via de treball futura ja que aporta dades molt
valuoses per a una aproximació a l’educació de primeres lletres a la Catalunya de la
Il.lustració, de manera profunda i detallada.
89
9. 1. Consultes a la Reial Audiència
799 (1760)
- Contesta de 28 de mayo de 1760 sobre el memorial de Miguel Ferrer Maestro de leer,
escribir, contar y Gramática de la villa de Anglesola relativo a que se mande a los
regidores de aquella le satisfagan las cantidades que refiere (f. 344- 346)
- Contesta a S.E. de 21 de mayo de 1760 sobre el memorial de Miguel Ferrer relativo a
que se le de permiso y despacho de maestro de leer, escribir y contar de esta ciudad (f.
335)
- Contesta de 23 de junio 1776 sobre el memorial de Pedro Antonio Macia y otro
maestro de leer, escribir contar de esta ciudad de Barcelona en solicitud de la
aprobación de vida, fama, costumbres y doctrina cristiana. (f. 434-435)
- Contesta de 10 de marzo de 1760 sobre el memorial de Francisco Carriera y otros
individuos de la Hermandad de san Casiano de maestros de leer, escribir y contar de la
ciudad de Barcelona relativo a la protección que piden de la audiencia (f. 178- 180)
- Contesta a S.E. y al Rey de 9 de mayo de 1760 sobre el memorial del M.F. Pablo
Fuster religioso bernardo y catedrático de vísperas de la universidad de Cervera relativo
a que se le guarde el fuero pasivo que como académico le compete (f. 286- 299)
- Contesta de S.E. de 18 de marzo 1760 sobre el memorial del alcalde y regidores de
Massanet en solicitud de que se les permita hacer un reparto anual de 70 aplicaderas al
salario del maestro de la pueril enseñanza (f. 198- 199)
- Contesta a S.E. de 29 de abril de 1760 sobre el memorial de los regidores del Malloll y
Puipardinais en solicitud que sean reintegrados de los gastos ocasionados por la
pretensión del maestro de la pueril enseñanza de aquel lugar (f. 265- 266)
800 (1760)
- Contesta a S.E. de 20 de octubre de 1760 sobre el memorial de Juan Puigllunell
regidor de la Ametlla tocante a que se permita a el y demás regidores venideros hacer un
reparto anual de 60 para mantener el maestro por la pueril enseñanza (f. 177- 178)
- Contesta a S. E. de 24 de diciembre de 1760 sobre la carta del corregidor de Cervera
relativa a la renitencia de Jaime Binefa y demás regidores de la villa de Anglesola al
pago del salario que deben a Miguel Ferrer maestro de gramática, leer, escribir y contar
y escribano del ayuntamiento que fue de dicha villa (f. 268- 270)
90
- Contesta al Rey y a S.E. de 12 de noviembre e 1760 sobre la solicitud del cancelario
de la universidad de Cervera para que aumente el sueldo del juez del estudio y se
conceda al tribunal académico una propina en todos los doctorandos. (f. 108- 115)
- Contesta a S. E. de 9 octubre de 1760 sobre el memorial de Joseph Cabrera y otros
tocante a que se les permita exigir en esta ciudad un colegio de maestros de leer, escribir
y contar y se les aprueben las ordenanzas que proponen para su régimen (f. 150- 156)
- Contesta a S. E. de 25 de noviembre 1760 sobre dos memoriales de Estevan Call i
Pedrals en solicitud de que se le admita por uno de los maestros de leer, escribir y
contar (f. 238)
- Contesta a S.E. de 28 de noviembre 1760 sobre la instrucción del Prior y colegio de
Carmelitas descalzas de Reus para que por la vía gubernativa se termine la cuestión que
los regidores de aquella villa han por introducción de causa, dirigida a impedir la
construcción que quiere hacer dicho prior y colegio en un campo suyo (f. 244-245)
- Contesta a S.E. de 24 noviembre de 1760 sobre el memorial de los regidores de
Calonge en solicitud de que se les permita hacer un reparto entre los vecinos de aquel
lugar a fin de mantener un maestro para la pueril enseñanza (f. 271-272)
801 (1761)
- Contesta a S. E. de 1 de octubre 1761 sobre el memorial de Pedro Escuder, maestro de
la pueril enseñanza de esta ciudad en solicitud de que se le permita tener en su escuela
un ayudante (f. 474-476)
- Contesta a S.E. de 1 de octubre 1761 sobre el memorial del rector del colegio de la
compañía de Jesús de Urgel en solicitud de que se mande al bayle de Alas se abstenga
de todos procedimientos perjudiciales a las prerrogativas del de Belloch (f. 489- 490)
- Contesta a S.E. de 9 de julio 1761 sobre el memorial de Salvador Buñol y otros
estudiantes de gramática de Monblanch en que se quejan de los regidores por haberles
removido su maestro contra la pía fundación, que piden se les mande le reintegren en el
magisterio y que se practique lo dispuesto en caso de no en dicha pía fundación (f. 312-
315)
- Contesta a S. E. de 19 de enero 1761 sobre el memorial de los cónsules del colegio de
cirujanos de de esta ciudad en que piden que en caso de presentarse por Don Pedro
Virgili algunas nuevas ordenanzas concerniente al establecimiento de nuevo Colegio de
Cirugía o anatomía dentro de esta ciudad, no de a ellas cumplimiento hasta que
comunicadas a dichos cónsules puedan representar lo conveniente (f. 19- 20)
91
- Contesta a S.E. de Don Pedro Virgili cirujano de cámara de S.M. para que se mande
suspender el examen y dar títulos de cirujanos como se estilaba por el teniente de
protomédico y que se publique el Real Reglamento hecho para el establecimiento de un
nuevo colegio de cirujanos en esta capital (f. 20- 21)
- Contesta a S.E. de 31 de enero de 1761 sobre el memorial del cancelario de la
universidad de Cervera en solicitud de que no se ponga alojamiento en la casa del
doctor Mateo Moliner (f. 48-49)
- Contesta a S.E. de 14 de abril 1761 sobre la instancia de Sebastián Mora y Francisco
Fontanella regidores de Capellades para que se mande a los tres regidores que tengan
formal ayuntamiento con concurrencia de los suplicantes y del escribano para hacer el
nombramiento de maestro para la pueril enseñanza (f. 136- 137)
- Contesta a S.E. de 8 de junio de 1761 sobre el memorial de Isidro Torner beneficiado
y maestro de la pueril enseñanza de la villa de San Pedro Pescador en solicitud de que
se mande a los regidores de dicha villa hagan cesar a Cyprian Cristofol en semejante
enseñanza (f. 249-250)
- Contesta a S.E. de 4 de septiembre 1761 sobre el memorial de Eudaldo y Francisco
Casadesus y otros del lugar de Gombreny, en solicitud que se mande a los regidores de
dicho lugar providencien de maestro para la pueril enseñanza (f. 420- 422)
- Contesta a S.E. de 26 de noviembre 1761 sobre el memorial de los regidores de
Cornudella en que suplican se les permita conductar con el salario anual de 120 para el
maestro de la pueril enseñanza y organista de aquella vida a Jaime Saumell (f. 546-547)
- Contesta a S.E. de 27 de octubre de 1761 sobre el memorial de Joseph Fabregas y
Antonio Prim escribanos de Vich en solicitud a que por los motivos que se declara por
nula la admisión preventiva al colegio de causídicos de dicha ciudad hecha a favor de
Gregorio Molins (f. 585-588)
- Contesta a S.E. de 21 de enero de 1761 sobre el memorial de los regidores de
Vilamajor en solicitud de que se les apruebe la nominación de maestro para la pueril
enseñanza de aquella villa que hicieron a favor de Andres Estaper Clérigo (f. 21- 22)
- Contesta a S.E. de 21 de agosto de 1761 sobre el memorial de los regidores de
Vilamajor en solicitud de que se les permita asalariar maestro para la pueril enseñanza
con la facultad de hacer un reparto (f. 392- 393)
- Contesta a S.E. de 4 de noviembre de 1761 sobre el memorial de Manuel González
maestro de primeras letras de Tarragona en solicitud de que se mande al ayuntamiento
de dicha ciudad le paguen el salario que se le debe (f. 418- 419)
92
- Contesta de 1 octubre 1761 sobre el memorial de los cónsules del colegio de maestros
de la pueril enseñanza de esta ciudad en solicitud de que se les de permiso para hacer
publicar sus ordenanzas (f. 475-477)
- Contesta a S.E. de 3 de octubre 1761 sobre la representación de los cónsules del
colegio de maestros de la pueril enseñanza de la presente ciudad en solicitud de que se
providencie que el obispo de esta dé las aprobaciones que se le pidan a los que
pretendan la maestría de dicho colegio (f. 477-478)
- Contesta a S. E. de 23 de octubre 1761 sobre el memorial de los procuradores del
colegio de notarios reales causídicos de esta ciudad en solicitud de que se les dé permiso
para hacer observar sus ordenanzas y ejecutar a los contraventores (f. 504-507)
802 (1762)
- Contesta al Rey y a su Real Audiencia de 28 de abril de 1762 sobre la representación
del juez de estudio de la universidad de Cervera y de los autos formados en esta Real
Audiencia a instancia del ayuntamiento y particulares de Mongay sobre competencia de
jurisdicción entre esta Real Audiencia y el tribunal escolástico de dicha universidad (f.
149-154)
- Contesta al Rey y a S. E. de 2 septiembre 1762 sobre la instancia del cancelario y
claustro de diputados de la universidad de Cervera en solicitud de que se le conceda
facultad de poder remunerar a los abogados nombrados por el claustro los trabajos
extraordinarios (f. 437- 439)
- Contesta al Rey y a S. E. de 15 de enero 1762 sobre la instancia del ayuntamiento de la
Bisbal relativa a la fundación de un colegio de la Escuela Pía para la educación de la
juventud (f. 3- 6)
- Contesta a su Excma. de 5 de marzo 1762 sobre el memorial de Joseph Balius i Joseph
Corbera en que por los motivos que refieren suplican se les confirme en sus oficios de
cónsules del colegio de maestros de la pueril enseñanza de esta ciudad o bien que se
nombre a Joseph Baus (f. 69- 70)
- Contesta a su Excma. de 13 de mayo 1762 sobre el memorial de los Regidores 1 y 3 de
Darnius relativo a hacer un reparto para la conducta de maestro de primeras letras a
favor de Joseph Sisa (f. 195)
- Contesta a S. E. de 18 de junio de 1762 sobre el memorial del rector y colegio de la
compañía de Jesús de esta ciudad Don Antonio Huguet y otros terratenientes en el
93
termino de las Franquesas, en solicitud de que se den cuentas del treinteno que expresa
(f. 241- 242)
- Contesta a S.E. de 22 de junio de 1762 sobre el memorial de Matias Calaf maestro de
leer escribir y contar del lugar de Castellar en solicitud de que se mande al bayle y el
regidor no le embarrasen en la enseñanza de los niños que libremente quisieren acudir
en su casa (f. 247)
- Contesta de S. M. de 9 de julio 62 sobre el memorial del Marques de Ciutadilla y de
los regidores de Castellar en que solicitan se mande ausentar de dicho pueblo a Matías
Calaf por fomentador de discordias (f. 268)
-Contesta de 20 de mayo 1762 sobre el memorial de Francisco Pujadas en solicitud de
que se le libre el correspondiente despacho de maestro numerario del colegio de
maestros de pueril enseñanza de esta ciudad (f. 220- 221)
- Contesta de 11 de marzo 1762 sobre dos memoriales el uno de Raymundo Racolons en
solicitud de que se le mande al colegio de maestros de la pueril enseñanza de esta
ciudad, no le impida el ejercicio de la enseñanza que refiere y el otro de Francisco
Pujadas en que pide se le conceda licencia para subir a exámenes a fin de ser admitido
en dicho colegio (f. 76- 78)
- Contesta de 17 de marzo 1762 sobre dos memoriales presentados el uno por Mariano
Roig y Manuel Llacuna en que por haberles reprobado en los exámenes el colegio de
maestros de pueril enseñanza de esta ciudad piden se nombren examinadores que no
sean del colegio y el otro por el dicho colegio sobre el mismo asunto (f. 97- 99)
- Contesta de 24 noviembre de 1762 sobre dos memoriales de Antonio Albareda en que
solicita permiso para abrir escuela publica de maestro de primeras letras en esta ciudad
respecto de estar examinado y aprobado (f. 425)
- Contesta de 3 de agosto de 1762 sobre el memorial de Francisco Fabregas en que
solicita ser admitido por maestro de leer escribir y contar (f. 304)
- Contesta de 18 de enero de 1762 sobre dos memoriales de Mariano Roig i Manuel
Llacuna ambos en pretensión de que se mande a los cónsules del colegio de maestros de
la pueril enseñanza de esta ciudad les admitan a exámenes y les confieran plaza en
dicho colegio (f. 7- 8)
- Contesta de 15 de febrero sobre dos memoriales el uno presentado por Manuel
Llacuna y Mariano Roig en solicitud de que bajo alguna pena se mande al colegio de
maestros de la pueril enseñanza de esta ciudad admita a los suplentes a exámenes y el
otro por los individuos de dicho colegio en que se oponen a dicha pretensión (f. 46-47)
94
- Contesta de 22 de marzo 1762 sobre el memorial del colegio de maestros de la pueril
enseñanza de esta ciudad en solicitud de que se pasen los correspondientes oficios al
obispo para que les de la asistencia que expresan (f. 104)
- Contesta de 19 de julio 1762 sobre los memoriales de Manuel Llacuna y Mariano Roig
y del colegio de maestros de primeras letras en pretensión de que se les admita en dicho
colegio y se les de la plaza de maestros (f. 290- 291)
803 (1763)
- Contesta a S.E. de 11 de abril 1763 sobre el memorial de los cónsules del colegio de
maestros de primeras letras de Barcelona en solicitud de que se les dé asistencia para
apremios a los que expresan (f. 115- 116)
- Contesta a S. E. de 19 de mayo de 1763 sobre la representación del archipestre de
Ager, en que por los motivos que expresa solicita, que no solo se niegue al Provincial de
las escuelas pías el auxilio que pidiere contra el Padre Juan Baustista Vidal de la misma
religión, sino también que se le impida la remoción de este (f. 200- 201)
- Contesta a S.E. del 1 de agosto de 1763 sobre el memorial de los regidores de
Argentona en solicitud de que se les apruebe la escribanía de perpetuidad hecha a favor
de Joseph Duran, maestro de niños y organista de dicho lugar (f. 382)
- Contesta a S. E. de 14 de noviembre de 1763 sobre el memorial de Don Luis Bonifas y
Masso académico de merito por la escultura de la Real Academia de San Fernando en
solicitud que se mande dar curso al despacho que presenta (f. 578)
- Contesta de 15 de julio 1763 sobre el memorial de Mariano Roig en solicitud de que
mediante la certificación que presenta del hermano jesuita Pedro Bernado se mande a
los cónsules del colegio de maestros de primeras letras de esta ciudad le admitan a él (f.
358- 359)
- Contesta a S. E. de 25 de octubre 1763 sobre dos representaciones la una del rector y
comunidad de las escuelas pías de Balaguer y la otra del Provincial de dicha Religión
relativas a las diferencias suscitadas entre los recurrentes y a lo ocurrido con el alcalde
mayor y con el regidor decano de dicha ciudad sobre el asunto (f. 528-529)
- Contesta de 13 de abril 1763 sobre le memorial de Pedro Antonio Massia en solicitud
de que por los motivos que expresa se mande al colegio de maestros de escribir de
Barcelona le eximan de todo cargo y gasto (f. 129-130)
- Contesta de 7 de junio de 1763 sobre la representación de Don Pedro Virgili en que
con motivo de haber la universidad de Cervera dado títulos de maestros cirujanos a
95
diferentes mancebos, pido se mande a las justicias de los lugares donde estos habitan les
priven de ejercer la cirugía en pena de 25 p. (f. 233)
- Contesta de 4 de julio 1763 sobre el memorial de Juan Cruells en solicitud de que se
mande a los cónsules del colegio de maestros de primeras letras de Barcelona le admitan
a exámenes y confieran la maestría (f. 321)
- Contesta de 30 de julio 1763 sobre la representación de Don Lorenzo Roland
vicepresidente del Real Colegio de Cirugía de este Principado en solicitud de que se
mande a algunos curanderos que se abstengan de ejercer el arte de cirugía (f. 424)
- Contesta de 22 de noviembre de 1763 sobre el memorial del sindico del colegio de
cirujanos de esta ciudad en solicitud de que se mande que cualquiera curandero que se
encuentra ejerciendo dicha arte, sea apremiado por el suplente (f. 588-589)
- Contesta de 19 de mayo 1763 sobre el memorial de Miguel Ferrer menor en que por
los motivos que expresa solicita se mande se le dé el correspondiente despacho de
maestro de primeras letras de Barcelona (f. 193-194)
- Contesta de 10 de junio sobre el memorial de Mariano Roig en solicitud de que se
mande a los cónsules del colegio de maestros de primeras letras de esta ciudad le
admitan a exámenes y le confieran la maestría (f. 255- 256)
- Contesta de 27 de junio de 1763 sobre le memorial de Mariano Roig en que con
motivo de haberle reprobado el Colegio de Maestros de Primeras Letras de esta ciudad
en los exámenes que hizo suplica se mande sea examinado por sujeto desinteresado y en
su visita se le dé permiso para tener escuela publica (f. 286- 287)
- Contesta de 4 de julio de 1763 sobre la carta del obispo de Vich relativa a lo suscita
entre los P.P. de la escuela pía de esta provincia en asunto de si su actual Provincial fue
o no legítimamente electo y solicita no se dé oídos a recurso alguno (f. 317-318)
- Contesta de 30 de julio de 1763 sobre el memorial del colegio de maestros de primeras
letras de esta ciudad en solicitud de que se mande a Mariano Roig se presente a nuevos
exámenes y que estos se ejecuten ante alguno de los ministros de esta Real Audiencia (f.
380)
- Contesta de 19 de mayo 1763 sobre el memorial de Francisco Vila clérigo de San
Lorenzo de Moruns en solicitud de que se mande al bayle, regidores y administradores
de la cofradía de la Virgen Descolls de la villa, le reintegren en el magisterio de la pueril
enseñanza (f. 201)
- Contesta de 26 de agosto 1763 sobre e memorial del colegio de maestros de primeras
letras de Barcelona en solicitud de que se mande a Mariano Roig haga ostento del
96
Memorial y Decreto que expresan y se sujete a lo que previenen las ordenanzas de dicho
colegio (f. 417- 418)
- Contesta de 29 de noviembre de 1763 sobre el memorial de Antonio Prats en solicitud
de que se le declare por individuo del colegio de maestros de la pueril enseñanza de
Barcelona (f. 600- 601)
804 (1764)
- Contesta de 30 de octubre de 1764 sobre la instancia de la Real Academia de la
Agricultura de Lérida relativa a varios proyectos para el adelantamiento de la
agricultura (f. 535- 545)
- Contesta de 26 de noviembre de 1764 sobre el memorial de Mariano Roig en solicitud
de que se providencie lo conveniente para que cesen los abusos de los contraventores a
las ordenanzas del colegio de maestros de primeras letras (f. 619- 620)
- Contesta de 20 de septiembre de 1764 sobre cuatro memoriales presentados por los
regidores de San Andrés de Palomar y por otros de dicho lugar relativos a la remoción
de Juan Clapers de los empleos de maestro de primeras letras (f. 657)
- Contesta de 24 de febrero de 1764 sobre el memorial de los cónsules e individuos del
colegio de maestros de primeras letras de Barcelona en solicitud de que se reduzca a 16
el numero de las 24 escuelas prescritas en sus ordenanzas y que sean privados de
enseñar los sujetos que expresan (f. 62- 63)
- Contesta de 19 de mayo de 1764 sobre el memorial de los cónsules del colegio de
maestro de primeras letras de Barcelona en solicitud de que se declare el modo con que
deben medirse los 200 pasos de distancia que ha de haber de escuela a escuela (f. 192-
193)
- Contesta de 17 de julio de 1764 sobre la carta del gobernador de Vich relativa a lo que
ha pasado sobre la excomunión ejecutada contra su alcalde mayor por haber este preso a
un estudiante que iba sin luz (f. 330-331)
- Contesta de 21 de agosto de 1764 sobre la carta del alcalde mayor de Balaguer en se
queja de haberle herido con una piedra una noche unos estudiantes y solicita se
establezcan en aquella ciudad dos mozos de las escuadras de fusileros (f. 402- 403)
- Contesta de 27 de agosto de 1764 sobre la carta del alcalde mayor de Vich relativa a lo
ocurrido con aquella curia en asunto a la excomunión publicada contra el exponente por
haber arrestado un estudiante (f. 418-419)
97
- Contesta de 7 de agosto de 1764 sobre la representación de esta Real Audiencia en que
suplica a S.M. declare si podrá conceder licencia a los pueblos que lo soliciten para
hacer repartos a fin de conducir maestros de primeras letras (f. 371)
- Contesta de 25 de enero de 1764 sobre el memorial de los regidores de Palafrugell en
solicitud de que Rafael Llavia cese en el magisterio de primeras letra (f. 25- 26)
- Contesta de 14 de febrero de 1764 sobre dos memoriales presentados el uno por
Francisco Mir y otros vecinos de Granollers y el otro por el Ayuntamiento relativos a la
expedición de edictos para el magisterio de gramática (f. 47- 48)
- Contesta de 16 de febrero de 1764 sobre el memorial de los regidores de Palafrugell en
solicitud de que se mande que Rafael Llabia maestro de leer y escribir sea expedido y
privado de enseñar en ella (f. 54)
- Contesta de 14 de mayo de 1764 sobre el memorial de Mariano Coll eclesiástico en
solicitud de que mande a los regidores de Aiguafreda le paguen los salarios que le deben
por razón de la conducta de maestro de la pueril enseñanza (f.182- 183)
- Contesta de 27 de junio de 1764 sobre el memorial de los regidores y procuradores
síndicos de Rocafort de Queralt en solicitud de que se les permita hacer el reparto anual
que expresan para satisfacer al maestro de primeras letras (f. 358- 359)
- Contesta de 27 de agosto de 1764 sobre el memorial del regidor decano y procurador
sindico de Andrés de Palomar en solicitud de que se reintegre a Juan Clapers en los
empleos de maestro de primeras letras (f. 475)
- Contesta a S.E. de 6 de diciembre de 1764 sobre el memorial de Francisco Xiques,
Juan Codina y Miquel Murtra vecinos de Canet de Mar en que se quejan de Francisco
Rabassa por las molestias que les causa por la nominación de maestro de primeras letras
de dicha villa que hicieron a favor de Joseph Casalins (f. 629- 631)
- Contesta a S.E. de 6 de diciembre de 1764 sobre el memorial de Fernando Milans y
Massia, Ignacio Ramon Massia y Morera y otros de Canet de Mar en solicitud de que se
mande a los regidores de dicha villa no perpetuasen a Joseph Casalins y Castañar por
maestro de primeras letras (f. 631-633)
- Contesta a S.E. de 6 diciembre de 1764 sobre el memorial del Ayuntamiento de Rosas
en solicitud de que se mande a Joseph Palau y Feliciano Pujol sean examinados y que el
mas hábil quede por maestro de primeras letras de la dicha villa (f. 635-637)
- Contesta a S.E. de 20 diciembre de 1764 sobre cuatro memoriales presentados por los
regidores de san Andrés de Palomar y por otros de dicha villa relativos a la remoción de
98
Juan Clapers de los empleos de secretario de aquel ayuntamiento y maestro de primeras
letras (f. 657- 658)
9. 2. Cartes acordades
1771 (566)
- Real Provisión del Consistorio de 31 de enero para que la Real Audiencia informe
sobre la Real Academia de Ciencias y Artes de esta ciudad solicitando aprobación de
sus institutos y formación de clases. (f. 42-69)
- Carta Acordada del Consistorio de marzo 1771: que manda que se haga el estudio de
Latinidad en la Corona de Aragón por el Arte Compuesto de Mayans. (f. 75-76)
- Real Provisión del Consistorio del 27 de mayo para que la Audiencia informe sobre lo
representado por el cancelario y claustro de la universidad de Cervera en razón del
aumento de dotación de las cátedras. (f. 306- 315)
- Real Provisión del Consistorio de 30 de abril 1771 para que la Real Audiencia informe
sobre la intenta del Cancelario y claustro de la universidad de Cervera relativa a
sujetarse a la revalida y exámenes los bachilleres en medicina, en vista de la providencia
en justicia contra el bachiller Joseph Prats. (f. 218-223)
- Real Provisión del Consistorio de 28 mayo1771 para que la Real Audiencia informe
sobre la representación del cancelario y claustro de a universidad de Cervera relativas a
que se conserve el privilegio de imprenta. (f. 315-323)
- Real Provisión del Consistorio de 27 de noviembre 1770 para que la Audiencia
informe sobre la representación de los cónsules del Colegio de primeras letras de
Barcelona relativa a la extinción de los diez exigidos en los conventos. (f. 9-12)
- Real Providencia del Consistorio de 14 de mayo 1771: en que pasa la Carta acordada
para que no se admitan al ejercicio de la abogacía los graduados de licenciados y
doctores en las universidad de Huesca, Zaragoza y Cervera sin que tengan cuatro años
de practica de grado y se sujeten al examen prevenido. (f. 232-238)
- Carta acordada del consistorio de 27 abril de 1771 para que informe al Fiscal de la
curia de esta audiencia sobre si debe admitirse a exámenes de abogado aun bachiller
graduado en la universidad de Tolosa aun que incorporado en la de Huesca (f. 99-100)
- Carta acordada del Consistorio de 10 de agosto 1771: para que no se admita a
exámenes de abogado sujeto alguno que no haya recibido su gado en la universidad de
estos reinos. (f. 393-394)
99
- Real Provisión del Consistorio de 29 de julio de 1771 para que la Audiencia informe
sobre la instancia de Damián Francisco y otros de la ciudad de Solsona pretendiendo se
aprueben las Ordenanzas para la formación del Colegio de Causídicos de esta ciudad. (f.
402-419)
- Carta acordada del consistió de 6 de septiembre 1771 declaratoria de que en la
universidad de Yrache, Ávila y Almagro se ha suprimido facultad de enseñar y conferir
grados de cánones, leyes y medicina. (f. 418-419)
- Carta acordada del Consistorio de 4 de junio 1771: avisando que la reimpresión del
nuevo arte de Mayans corra a cargo del Hospital General de Zaragoza y universidad de
Cervera. (f. 272- 274)
- Real Provisión del Consistorio de 28 de marzo 1771 para que la Real Audiencia
informe las representaciones del cancelario y claustro de las universidades de Cervera
relativas a que se conserve en ella la imprenta. (f. 315-323)
- Carta acordada del consistorio de 17 de diciembre 1771 que pasa los ejemplares de la
Real Cedula relativa a la extinción de cátedras y enseñanza de la escuela jesuítica. (f.
506)
- Carta acordada del Consistorio de Hacienda de 10 de septiembre de 1771 escrita al
Señor Regente con Majestad e incluye la Real Cedula de su Majestad para que esta Real
Audiencia informe sobre la exempción de personal que pretende Miguel Garriga y otros
bachilleres en leyes y medicina de Granollers sobre que tiene representado el intendente
interino. (f. 419-420)
- Carta acordada del Consistorio del 13 abril de septiembre 1771 con los ejemplares de
la provisión que prescribe los requisitos que deben tener los que se dediquen al
Magisterio de Primeras Letras (f. 451)
567 (1772)
- Carta acordada del Consistorio de 18 febrero 1772 que recuerda a la Real Audiencia
el informe pedido sobre la aprobación de varias pretensiones de la Real Academia de
Ciencias naturales (f. 52- 53)
- Carta acordada del Consistorio de 11 de marzo 1772 para que la audiencia informe
sobre el Plan general de estudios formado para el Colegio de Cordeles de esta ciudad y
sobre encargarse a la Real Academia de Ciencias naturales y Arte las clases de
matemática y otras (f. 101- 149)
100
- Real Provisión del Consistorio del 1 de diciembre de 1772 para que la audiencia
informe oyendo al fiscal y a la Academia de Ciencias Naturales y Artes teniendo
presente el plan expresado sobre la solicitud de dicha Academia tocante a su colocación,
dotación, enseñanza y demás puntos que se expresan. (f. 481- 484)
- Carta acordada del Consistorio de 29 de febrero 1772 que declara que los médicos que
con previo nombramiento de la ciudad de Gerona ocupan sus dos becas en la
universidad de Montpeller y obtienen el grado de director no están sujetos a la revalida
de los forasteros (f. 51)
- Carta acordada del consistorio de 27 abril 1772 para que el presidente y regentes de las
chancillerías y audiencias informen sobre varios puntos relativos al modo de formarse
los estudios generales para cátedras de gramática. (f. 167)
- Papel de su S.M. del 7 julio 1772 en que transcribe a la Real Audiencia para el
cumplimento de la Carta acordada del Consejo del 11 mismo: con la que se manda en
vista de la representación del Cancelario de la universidad de Cervera que los graduados
de doctores desde 1718 tanto en la universidad de Tolosa como en las demás fuera de
España no usen de las insignias doctorales (f. 262- 264)
- Papel de S.M. de 8 de septiembre en que transcribe a la Real Audiencia la Acordada
del Consistorio de 2 del mismo con la que se manda que dentro ocho días precisamente
se remita a él el informe pedido sobre la instancia de los maestros de primeras letras en
razón de que los religiosos de varios conventos cesasen en la Enseñanza de ellas (f. 326-
327)
- Real Provisión del Consistorio de 9 julio 1772 para que la Audiencia informe sobre la
instancia de los doctores en Medicina Francisco Salva y Campillo y Juan Gener y
Cendra en pretensión a que se declare valida la incorporación hecha en Huesca del
Grado de Doctor recibido en Tolosa permitiéndoles el libre uso y ejercicio en otra
facultad de medicina. (f. 270- 280)
- Carta acordada del Consistorio de 24 marzo 1772 que recuerda a la Audiencia el
informe sobre el expediente de los maestros de primeras letras de esta ciudad (f. 97- 98)
- Carta acordada de la Cámara de 6 abril de 1772 para que la Audiencia informe sobre la
solicitud del prior y otros del valle Aran sobre que los bienes y rentas que gozaba el
convento suprimido de Agustinos se apliquen para dotar dos Maestros de Primeras
Letras (f. 154-158)
101
- Carta acordada de la Cámara del 12 diciembre 1772 para que la Audiencia informe de
la practica, estudio, costumbres y limpieza de sangre de Francisco Just que pretende
examinarse de escribano del Colegio de Notarios públicos de Barcelona (f. 480-481)
- Carta acordada del Consistorio del 1 de febrero de 1772 para que la Audiencia arregle
el numero procuradores y ordenanzas que deberá tener el colegio de Notarios causídicos
que se establece en Villafranca (f. 45-46)
568 (1773)
- Carta acordada de la Cámara de 21 de enero 1773 para que la Audiencia en vista de la
solicitud de la Junta de Regidores del Hospital Real y General de Zaragoza
pretendiendo se establezca en el un colegio de cirugía igual al de esta ciudad informe
que estudio se hace, que autores, cuantos maestros hay y lo demás que en ella se expresa
(f. 8)
- Real Provisión del Convento de marzo de 1773 para que la Audiencia informe sobre
las inclusas ordenanzas de la congregación de Nuestra señora erigida en el Colegio de
Belén de Barcelona (f. 208- 247)
569 (1774)
- Carta acordada de 5 noviembre de 1774 y Real cedula de su majestad en la cual se
manda que las cátedras de las universidades se provean y sirvan por ahora en la misma
forma y en la calidad de perpetuas o temporales. (f. 384-387)
- Real Provisión del Consejo de 22 de noviembre de 1774 para que la audiencia informe
sobre la instancia de Josep Mas y otros de Manresa afín de que se les conceda permiso
para poder establecer en dicha ciudad un colegio de procuradores causídicos (f. 401-
405)
571 (1775)
- Carta acordada del consejo de 11 de marzo de 1775 en que se prohíbe a todos los
catalanes la practica y ejercicio de la medicina dentro de este Principado sin hacer
constar haber cursado un año en el Colegio de Cirugía de esta ciudad el estudio de
Anatomía (f. 83- 85)
- Carta del Señor Don Manuel Ventura de Figueroa de 30 de junio 1775 en que se pasa
a la audiencia dos ejemplares del nuevo discurso sobre la educación popular de los
102
artesanos que prescribe las reglas mas fáciles para que puedan adelantar la mejor
perfección de las Artes (f. 140- 141)
- Carta acordada del Consejo de 23 de diciembre de 1775 para que la audiencia informe
sobre la propuesta de censor regio de la universidad de Cervera que ha formado el
cancelario y claustro de la universidad (f. 124-125)
- Real Provisión del Consejo de 29 de noviembre 1774 para que la audiencia informe
sobre la instancia de Francisco Rallart y otros de la ciudad de Manresa solicitando
permiso para establecer un Colegio de Escribanos en dicha ciudad (f. 3- 7)
- Carta acordada del consejo 7 de marzo de 1775 para que la audiencia ejecute el
informe pedido sobre la instancia de Joseph Mas y otros vecinos de Manresa,
solicitando se les conceda facultad para formar o establecer un colegio de escribanos (f.
42- 43)
- Carta acordada de la cámara d 13 de septiembre de 1775 para que la audiencia evacue
el informe pedido sobre varios puntos relativos al modo de formarse los estudios
generales para cátedras de gramática (f. 222- 224)
- Real cedula de S.M. y señores del consejo por la cual se declaran comprendidos en la
expedida en ocho de julio de mil setecientos sesenta y tres para la universidad de
Valladolid y demás del Reino en punto de exención de reemplazos del ejércitos, a los
cursantes matriculados y graduados en las facultades de artes y teología de la
universidad de Sigüenza. (f. 81)
572 (1776)
- Carta acordad del consejo de 12 de junio de 1776 para que la Audiencia informe sobre
la instancia de Joseph Marcos de Riverola i Sola en razón al abuso que han cometido los
Padres de las Escuelas Pías de la villa de Igualada (f. 121- 126)
- Carta acordada del consejo de 15 de diciembre de 1776 para que la audiencia evacue el
informe pedido sobre la instancia de Marcos de Riverola y Sola de Igualada en razón
del abuso introducido en ella por los padres de las Escuelas Pías (f. 240)
- Real Provisión del consejo de 18 de enero de 1776 para que la audiencia informe sobre
la instancia de Miguel Vidal labrador del lugar de Monpalau en razón a la cantidad de
dinero que expresa resulta de la prestación que se debe contribuir a sus hijos por el
colegio de Cordellas y fundación de dos becas (f. 38-42)
103
- Real Provisión del Consejo de 18 de enero de 1776 para que el director del colegio de
Cordellas informe sobre la instancia de Miguel Vidal en razón del mismo asunto (f. 42-
45)
- Real Provisión del Consejo de 18 de enero de 1776 para que el director y demás
individuos del colegio de Cordeles contribuyan a los hijos de Miguel Vidal con la
pensión de 200 libras para el fin y en los términos que se expresan (f. 45- 49)
- Real Cedula del Consejo de 28 de febrero de 1776 en que incluye la Real Cedula de su
Majestad por la que se manda no se permitan las insignias doctorales a los que en
adelante sean graduados de doctores en las universidades fuera del reino permitiendo
por equidad que usen de ellas los que actualmente tienen sus grados en la universidad de
Tolosa y de Francia (f. 23- 28)
104
10. FONTS I BIBLIOGRAFIA SELECCIONADA
Fonts:
- Arxiu Històric Comarcal de Terrassa (AHCT)
Notari: Felix Gusi
Manual: 1737
Notari: Josep Antoni Puig i Gorchs.
Manuals: 1753, 1754, 1755, 1756, 1757, 1758, 1759, 1760, 1761, 1762, 1763,
1764, 1765, 1766, 1767, 1768, 1769, 1770, 1771, 1772, 1773, 1774, 1775, 1776, 1777 i
1778.
Notari: Pere Vilamitjana
Manuals: 1778 i 1779
Notari: Josep Torrella
Manuals: 1780, 1781, 1782, 1783, 1784, 1785, 1786, 1787, 1788, 1789, 1790,
1791, 1792, 1793, 1794, 1795, 1796, 1797, 1798, 1799, 1800, 1801 i 1802.
Notari: Francesc Baleix i Baró
Manual: 1780
Notari: Josep Vendrell i Salvany
Manuals: 1786, 1787, 1788, 1789, 1790, 1791, 1792, 1793, 1794, 1795, 1796,
1797, 1798 i 1799.
Notari Francesc Soler i Ler
Manuals: 1803, 1804, 1805, 1806, 1807, 1808, 1809, 1810, 1811, 1812, 1813,
1814, 1815, 1816, 1817, 1818 i 1819.
Ajuntament de Terrassa, Documents històrics segle XVIII – XIX, 8 volums.
- Arxiu de la Corona d’Aragó (ACA)
Fons de la Reial Audiència
1. Consultes a la Reial Audiència 1760-1765
2. Cartes acordades 1771-1776
105
Bibliografía seleccionada sobre alfabetització:
- ANTÓN PELAYO, Javier: La herencia cultural. Alfabetización y lectura en la
ciudad de Girona (1747-1807), Manuscrits, Universitat Autònoma de Barcelona,
Bellaterra, 1998.
- BARREIRO MALLÓN, Baudilio: “Alfabetización y lectura en Asturias
durante la Edad Moderna”, Espacio, Tiempo y forma, n. 4, 1989, pp. 115-134.
- BENNASSAR, Bartolomé: “Les resistences mentales”, Aux origens du retard
económique de l’Espagne, XVI-XIX siècles, C.N.R.S., París, 1983, pp. 121-123.
- BARTOLI LANGELI, Attilio: “Historia del alfabetismo y método
cuantitativo”, Signo. Revista de Historia de la Cultura Escrita, n. 3, 1996, pp. 87-106.
- CRESSY, David: Literacy and Social Order. Reading and Writing in Tudor
and Stuart England, Cambridge University Press, Cambridge, 1980.
- DE LA PASCUA SÁNCHEZ, Mª José: “Aproximación a los niveles de
alfabetización en la provincia de Cádiz: las poblaciones e Cádiz, El Puerto de Santa
Maria, Medina Sidonia y Alcalá de los Gazules entre 1675 y 1800”, Trocadero, n. 1,
1989, pp. 51-65.
- DE TAPIA, Serafín: “Nivel de alfabetización en una ciudad castellana del siglo
XVI: sectores sociales y grupos étnicos en Avila”, Estudia Histórica, n. 6, 1988, pp.
481-502.
- FURET, François i OZOUF, Jacques: Lire et écrire: l’alphabetisation des
français de Calvin à Jules Ferry, Les Éditions de minuit, Paris, 1977.
- GELABERT, Juan Eloy: “Lectura y escritura en una ciudad provinciana del
siglo XVI: Santiago de Compostela”, Bulletin Hispanique, n. 3, 1982, pp. 264-290.
- LARQUIE, Claude: “L’alphabetisation à Madrid en 1650”, Revue d’Histoire
Moderne et Contemporaine, n. 28, Paris, 1981, pp.132-157.
- MARCOS, Fernando; CORTÉS, Fernando: Educación y analfabetismo en la
Extremadura meridional (siglo XVII), Ediciones de la Universidad de Extremadura,
Cáceres, 1987.
- MORENO MARTÍNEZ, Pedro Luis: Alfabetización y cultura impresa en
Lorca 1760-1860, Universidad de Murcia, Murcia, 1989.
- PETRUCCI, Armando: “David Cressy: sull’alfabetismo in Inghilterra”,
Quaderni Storici, n. 51, 1982, pp. 1129-1133.
106
- QUENIART, Jean: “Les apprentissages scolaires élementaires au XVIII siècle:
faut-il réformer Maggiolo?”, Revue d’Histoire Moderne et Contemporaine, n. 24, 1977,
pp. 3-27.
- RODRÍGUEZ, Marie- Christine; BENNASSAR, Bartolomé: “Signatures et
niveau culturel des témoins et accussés dans les procès d’inquisition du ressort du
Tribunal de Toléde (1525-1817) et du ressort du Tribunal de Cordoue (1595-1632)”,
Cahiers du monde hispanique et luso- brésiliènne- Caravelle, n. 31, 1978, pp. 17-46.
- SÁNZ GONZÁLEZ, Margarita: “Alfabetización y escolarización en Galicia a
fines del Antiguo Régimen”, Obradoiro de Historia Moderna, n. 1, Santiago de
Compostela, 1992, pp. 229-249.
- SOUBEYROUX, Jacques: “La alfabetización en la España del siglo XVIII”,
Historia de la Educación, n.14-15, Salamanca, 1995-1996, pp. 199-233.
- VENTURA I MUNNÉ, Montserrat: Lletrats i illetrats a una ciutat de la
Catalunya moderna, 1750-1800, Caixa d’Estalvis Laietana, Mataró, 1991.
- VIGO, Giovanni: “Quando il popolo comincio a leggere. Per una storia
dell’alfabetismo en Italia”, Società e storia, n. 22, 1983, pp. 803-828.
- VIÑAO FRAGO, Antonio: “El proceso de alfabetización en el municipio de
Murcia (1759-1860)” a Alberola, Armando i La Parra, Emilio, La Ilustración española,
Actas del Coloquio Internacional celebrado en Alicante, Universidad de Alicante, 1985,
pp. 235- 250.
- VIÑAO FRAGO, Antonio: “Alfabetización e Ilustración: Difusión y usos de
la cultura escrita”, Revista de Educación, número extraordinari 1988, pp. 275-302.
- VIÑAO FRAGO, Antonio: “Del analfabetismo a la alfabetización. Análisis de
una mutación antropológica e historiográfica” (2 parts), Historia de la Educación, n. 3,
1984, pp. 151-189 i n. 4, 1985, pp. 209-226.
Bibliografia seleccionada sobre ensenyament de primeres lletres:
- ALONSO RODRÍGUEZ, Pedro: Catón español político-cristiano, Imprenta de
Burgos, Madrid, 1816.
- ANTÓN SOLÉ, Pablo: “Las escuelas de primeras y las cátedras de Grámatica
del obispado de Cádiz en el siglo de las luces”, Tavira, 9, 1992.
- AZCARATE RISTORI, Isabel de: “La enseñanza primaria en Barcelona desde
1600 a 1775”, Cuadernos de arqueología e historia de la ciudad, n. 5, 1964.
107
- BOUZA ÁLVAREZ, Fernando J.: Del escribano a la biblioteca. La
civilización escrita europea en la Alta Edad Moderna (siglos XV-XVII), Editorial
Síntesis, Madrid, 1992.
- DE ANDUAGA, Joseph: Arte de escribir por reglas y sin muestras, Madrid,
1795.
- DE GABRIEL, Narciso i VIÑAO FRAGO, Antonio (coord.): La investigación
histórico- educativa, Tendencias actuales, Editorial Ronsel, Barcelona, 1997.
- DELGADO CRIADO, Buenaventura: “Los maestros del arte de enseñar a leer,
escribir y contar de Barcelona (1657-1760)” a III Coloquio de Historia de la
Educación, Sociedad Española de Historia de la Educación, Barcelona, 1984.
- DÍAZ PALENZUELA, Luis A.: “Sanidad y educación en la ciudad de Palencia
en el siglo XVIII: la salud y medicina, las escuelas de primeras letras y otros centros de
enseñanza”, Publicaciones de la Institución Tello Téllez de Meneses, n. 73, 2002.
- DOMÍNGUEZ CABREJAS, Mª Rosa: La enseñanza de primeras letras en
Aragón: hacia la configuración de un espacio y tiempo escolares (1677-1812), Mira,
Zaragoza, 1999.
- DOMÍNGUEZ LAZARO, Martín: “La educación en Badajoz en el siglo
XVIII”, VIII Coloquio nacional de Historia de la educación, Universidad La Laguna,
La Laguna, 1998.
- ESTEBAN, León i LÓPEZ MARTÍN, Ramon: Historia de la enseñanza y de
la escuela, Tirant lo Blanch, Valencia, 1994.
- GALINO, Angeles: “Nuevas fuentes para la historia de la educación española
en el siglo XVIII”, Actas del Congreso Internacional de Pedagogía. Evolución histórica
de la educación en los tiempos modernos, Instituto San José de Calasanz, CSIC,
Madrid, 1950, pp. 191-278.
- GARCIA HURTADO, Manuel Reyes: “Reflexiones sobre algunos textos
destinados a enseñar a leer y escribir en España entre 1700 y 1780”, Obradoiro Historia
Moderna, n. 13, 2004.
- GÁRRIZ YAGÜE, Mª Rosario: “Las escuelas de primeras letras en Navarra
(1575-1625)” a Primer encuentro sobre Historia de la Educación en Navarra, Sociedad
de Estudios Históricos de Navarra, 2001.
- GONZÁLEZ MARTÍNEZ, Rosa M.: “La instrucción pública en León, 1780-
1799”, Investigaciones históricas, n. 3, 1982.
108
- GUEREÑA, Jean – Louis, RUIZ BERRIO, Julio i TIANA FERRER,
Alejandro: Historia de la educación en la España contemporánea: Diez años de
investigación, Ministerio de Educación y ciencia, Madrid, 1994.
- GUTIÉRREZ BARBA, Alfonso: “Una aproximación a la enseñanza pública
palentina de las primeras letras en el tránsito del siglo XVIII al XIX”, Actas del II
Congreso de Historia de Palencia, vol. 5, 1990.
- GUTIÉRREZ GUTIÉRREZ, Clotilde: Enseñanza de primeras letras y
latinidad en Cantabria (1700-1860), Universidad de Cantabria, Santander, 2001
- LABRADOR HERRAIZ, Carmen.: La escuela en el Catastro de Ensenada.
Los maestros de primeras letras en la provincia de Guadalajara. Datos para la historia
escolar de España, MEC, Madrid, 1988.
- LARROSA MARTÍNEZ, Faustino: Política educativa en Alicante en el siglo
XVIII, Instituto de Cultura Juan Gil- Albert, Alacant, 1993.
- LASPALAS PÉREZ, JAVIER: “Las escuelas de primeras letras en Navarra a
finales del Antiguo Régimen (1780-1820)”, Primer encuentro sobre Historia de la
Educación en Navarra, Sociedad de Estudios Históricos de Navarra, 2001.
- LLOBET I CARBÓ, Caterina: Escola i infància a Catalunya a finals del segle
XVIII , Universitat de Barcelona, 1990.
- MARCOS Fernando; CORTÉS, Fernando: Educación y analfabetismo en la
Extremadura meridional (siglo XVII), Ediciones de la Universidad de Extremadura,
Cáceres, 1987, p. 62.
- MARQUÈS I SUREDA, Salomó: L’ensenyament a Girona al segle XVIII,
UAB, Bellaterra, 1981.
- MAYORDOMO, Alejandro: Història local de l’educació, Propostes i fonts
per a una història de l’educació en la societat valenciana, Departament d’Educació
Comparada i Història de l’Educació, Universitat de València, 1991
- MIÑAMBRES ABAD, Amparo: “Las escuelas de primeras letras en la Lérida
del siglo XVIII”, III Coloquio de Historia de la educación. Educación e Ilustración,
Universidad de Barcelona, 1984.
- MOLL, Jaume: “La Cartilla et sa distribution au XVIIeme siecle”, De
l’alphabetisation aux circuits du livre en Espagne, XVI- XIX siècles, Editions du centre
national de la recherche scientifique, Paris, 1987.
- NAVA RODRÍGUEZ, Maria Teresa: La educación en la Europa Moderna,
Editorial Síntesis, Madrid, 1992.
109
- NIETO BEDOYA, Margarita: La escuela en el medio rural en la provincia de
Palencia a mediados del siglo XVIII (1752), Editorial de la Universidad Complutense,
Madrid, 1988.
- OLOT, Fray Luís de, Tratado del Origen y Arte de Escribir Bien: Ilustrado
con veinte y cinco laminas, Imprenta de Narcis Oliva, Girona, 1766.
- REIXAC, Baldiri: Instruccions per a l’ensenyança de minyons, Eumo, Vic,
1992.
- VEGA GIL, Leoncio: “Instrucción elemental en Zamora durante la
Ilustración”, III Coloquio de Historia de la educación. Educación e Ilustración,
Universidad de Barcelona, 1984.
- VENTAJAS DOTE, Fernando: Educación y alfabetización en Málaga durante
el reinado de Fernando VI (1741-1759): la enseñanza de primeras letras, Servicio de
Publicaciones Centro de Ediciones de la Diputación de Màlaga, Màlaga, 2005.
- VICENTE ALGUERÓ, Felipe José: “La Política educativa del Marques de la
Mina, Capitán General de Cataluña (1754-1767)”, Educación e ilustración. III Coloquio
de Historia de la Educación, Universidad de Barcelona, 1984,
Bibliografia seleccionada sobre Terrassa:
- AMADES, Joan: Arts i oficis, Biblioteca de Tradicions Populars, Tarragona,
2004, p. 96-97.
- ALMAZÁN, Ismael: “Terrassa en el segles XVI i XVII: Entre la solidaritat i
la por”, Terme, n. 4, Terrassa, 1989.
- ALMAZÁN, Ismael: Els camins de la justícia. Ordre i desordre al Vallès del
segle XVI- XVII, Àmfora, 2000.
- CARDÚS, Salvador: Visió històrica de la Basílica del Sant Esperit, Terrassa,
1952.
- CARDÚS, Salvador: Belleses i records del temple del Sant Esperit de
Terrassa, Soler i Palet, Terrassa, 1955.
- CARDUS, Salvador.: Terrassa medieval. Visió histórica, Soler i Palet,
Terrassa, 1984.
- CASTELLS CAÑAMERAS, Josep: Història de la indústria téxtil de Terrassa,
Imprenta Moderna, Terrassa, 1951.
- CIPOLLA, Carlo M.: Educación y desarrollo en Occidente, Ariel, Barcelona,
1983.
110
- DOMÈNECH FARGAS, Josep M.: Breu Història de Terrassa, Fundació Soler
i Palet, Terrassa, 1972.
- DOMENECH TOMASA, Roser: Los arrendamientos de la villa de Terrassa
en el siglo XVIII, estudios sobre algunos aspectos de la población y economía
tarrasenses, Tesis de Llicenciatura, UAB, Bellaterra, 1975.
- MARCET I GISBERT, Xavier (coord.): Història de Terrassa, Ajuntament de
Terrassa, Terrassa, 1987.
- MARCET I GISBERT, Xavier (coord.): Història industrial de Terrassa, Diari
de Terrassa, Terrassa, 1998.
- MASIP CASTELAO, Maite: La dona i la família a la Terrassa moderna,
Ajuntament de Terrassa, Terrassa, 2002.
- MONTAÑÀ I BUCHACA, Daniel: Aspectes sanitaris dels arxius de les
parròquies del terme i vila de Terrassa segle XVI- XVIII, tesi doctoral, Universitat de
Barcelona, 1986.
- MONTAÑÀ I BUCHACA, Daniel: Aspectes sanitaris de les parròquies del
terme i vila de Terrassa als segles XVI, XVII i XVIII, Universitat de Barcelona,
Barcelona, 1986.
- MONTANER I MARTORELL, Josep Maria: La modernització de l’utillatge
mental de l’arquitectura a Catalunya (1714- 1859), Institut d’Estudis Catalans,
Barcelona, 1990
- MUÑOZ, Josep M.: “La contribució de la industria rural a la industrializació:
el cas de Sabadell i Terrassa al segle XVIII”, 1er Congrés d’Història Moderna,
Barcelona, 1984.
- PEÑA GÓMEZ, Helena: Orígens de l’escolarització femenina a Terrassa,
Ajuntament de Terrassa, Terrassa, 2001.
- RAGÓN, Baltasar: La indústria tarrasense a través de los tiempos, Instituto
Industrial, Terrassa, 1942.
- ROCA I FABREGAT, Pere: “Agricultura i creixement urbà a la zona de
Terrassa 1750-1850”, Terme, n.6, Terrassa, 1991.
- SANLLEHÍ I UBACH, Josep: “La demografia a Terrassa”, dins la Geografia
Comarca de Catalunya, vol. 6, Fundació Enciclopèdia Catalana, Barcelona, 1982
- SOLÉ, Miquel: “El marc institucional i polític de la Terrassa moderna”,
Terme, n. 4, Terrassa, 1989.
111
- SOLER I PALET, Josep: Monografía de la parroquia de Sant Julià d’Altura,
Estampa de M. Utset y Juncosa, Terrassa, 1893.
- SOLER I PALET, Josep: Monografía de la iglesia parroquial de Terrassa,
Tipografia L’Avenç, Terrassa, 1898.
- TORRELLA I NIUBÓ, Francesc: Del gremio de Parayres al Instituto
Industrial: los orígenes de la industria téxtil tarrasense, Instituto Industrial de Terrassa,
Terrassa, 1953.
- TORRELLA I NIUBÓ, Francesc: Aspectos sociales de los antiguos gremios
textiles catalanes, Instituto Jerónimo Zurita, 1958.
- TORRELLA I NIUBÓ, Francesc: Vida económico- social de un gremio textil
en una ciudad catalana en los siglos XV y XVI, Instituto Jerónimo Zurita, 1952.
- VENTALLÓ I VINTRÓ, Josep: Historia de la industria lanera catalana.
Monografía de sus antiguos gremios, Imprenta Josep Ventayol i Vilà, Terrassa, 1904.
- VENTALLÓ I VINTRÓ, Josep: Tarrassa antigua y moderna. Ensayo
Histórico, Imprenta y Litografía La Industrial, Terrassa, 1879.
Altres títols
- ALBERCH, Ramon: Gremis i oficis a Girona, Ajuntament de Girona, Girona,
1984.
- BALLBÉ I BOADA, Miquel: Matadepera. Pagesos i menestrals, Editorial
Ègara, Terrassa, 1988.
- BEL CANO, Pere Albert : “ Ferrers i ferreries a Rubí: la seva història”,
Butlletí Museu de Rubí, n. 47, 2003
- BENCOMO MORA, Carmen (dir.): Aproximació a la Història de Rubí,
Ajuntament de Rubí, Rubí, 1986.
- BOLUFER, Mónica: Mujeres e Ilustación.La construcción de la feminidad en
la España del siglo XVIII, Institució Alfons el Magnànim, València, 1998.
- BRUCH I SALADA, M. Lluïsa i PLAZA I ARQUÉ, Júlia: Vocabulari dels
basters, Carrutxa, Reus, 1988.
- CHARTIER, Roger: “Las prácticas de lo escrito”, en ARIÈS, Philippe i
DUBY, Georges: Historia de la vida privada, Taurus, Madrid, 2001.
- DOMÈNECH I FIGUERAS, Núria i RÍOS i FIGUEROLA, Maria Mercè: El
municipi de Sabadell a l’Edat Moderna, Editorial Ègara, Terrassa, 1988.
112
- DONCEL CABOT, Jordi: “Els adroguers i sucrers de Barcelona, 1700-1820,
Un exemple d’èlit gremial”, Primer Congrés d’Història Moderna de Catalunya, vol. 1,
Barcelona, 1984.
- FONOLLOSA I MARINÉ, M. Cinta i altres: “Els notaris i la llengua a la
Manresa de finals de l’Antic Règim”, Dovella. Revista cultural de la Catalunya central,
n. 19, 1986.
- GORT, Ezequiel: L’antic gremi dels mestres de cases de Reus, Gremi de la
Construcció del Baix Camp, Reus, 1985.
- GRAÑA CID, Maria del Mar (dir.): Las sabías mujeres: educación, saber y
autoria (siglos III- XVII), Al- Mudayna, Madrid, 1994.
- HUGUET, Ramona: Els artesans de Lleida, Pagès, Lleida, 1990.
- IGLÉSIES, Josep: El cens del comte de Floridablanca 1787, Salvador Vives
Casajuana, Barcelona, 1969.
- IGLESIS I MONTSERRAT, Esperança: “Viladecavalls a l’Època Moderna” a
Història de Viladecavalls, Ajuntament de Viladecavalls, Viladecavalls, 1991.
- LENCINA PÉREZ, Xavier: “Activitat laboral i espai familiar en els gremis
barcelonins a l’època moderna”, Tercer Congrés d’Història Moderna de Catalunya, n.
13, Barcelona, 1993.
- MOLAS I RIBALTA, Pere: Los gremios barceloneses del siglo XVIII,
Publicaciones del Fondo para la investigación económica y social de la confederación
española de Cajas de Ahorros, Madrid, 1970.
- MONÉS I PUJOL-BUSQUETS, Jordi: La llengua a l’escola (1714-1939),
Barcanova, Barcelona, 1984.
- NADAL, Jordi: La població catalana al segle XVIII dins Història de
Catalunya dirigida per SALRACH, Josep, vol. IV, Barcelona, 1978, p. 263.
- NASH, Mary: Més enllà del silenci: les dones a la Història de Catalunya,
Generalitat de Catalunya, Barcelona, 1988.
- PEÑAFIEL, Ramon Antonio: Mujer, Mentalidad e identidad en la España
Moderna (siglo XVIII), Universidad de Múrcia, Múrcia, 2001.
- RAGUÉS, Ramon I PALÓS, Joan Lluís: “Professions legals i ascens social a la
Catalunya Moderna: Joan Pere Fontanella”, Vitrina. Publicació del Museu Comarcal de
la Garrotxa i de l’arxiu històric comarcal d’Olot, n. 8, 1996, p. 18.
113
- ROCA I GARRIGA, PERE: Disputes entre els teixidors i els paraires
sabadellencs a finals del segle XVIII (1766-1790), Fundació Bosch i Cardellach,
Sabadell, 1960.
- RICART I SAMPIETRO, Dolors: “El discurs eclesiàstic al voltant del món
femení a la Catalunya del segle XVIII”, Pedralbes, n. 6, 1986.
-RUÍZ TORRES, Pedro: “Privilegi i desigualtat en el món rural, 1780-1870”,
Afers. Fulls de recerca i pensament, n. 11-12, 1991.
- SIMON, Antoni: “La població catalana a l’època moderna”, Manuscrits, n. 10,
1992.
- SIMON I TARRÉS, Antoni: La població catalana a l’edat moderna. Deu
estudis, Manuscrits, Universitat Autònoma de Barcelona, 1996.
- TORRAS I RIBÉ, Josep M.: Els municipis catalans de l’antic règim 1453-
1808, Curial, Barcelona, 1983.
- TOWNSEND, Joseph: Viaje por España en la época de Carlos III 1786- 1787,
Turner, Madrid, 1988.
- VICENT, Bernard,: “Récents travaux de démographie historique en Espagne
(XIV-XVIII siècles)”, Annales de Démographie Historique, 1977, pp. 463-491.
- VILAR, Pierre: Catalunya dins l’Espanya Moderna, Edicions 62, Barcelona,
1986.
- ZAMORA, Francisco: Diario de los viajes hechos en Catalunya, Curial,
Barcelona, 1973.
- ZARZOSO ORELLANA, Alfonso: La pràctica mèdica a la Catalunya del
segle XVIII, Tesi doctoral, Pompeu Fabra, 2003, p. 357-358.
114
