Editorial / 3Achille Mbembe, Necropolítica / 5Scott Sherman, El nacionalisme segons Benedict Anderson / 37Manuel Alcaraz, Transparència i ètica: Un nou relat per a la Comunitat Valenciana / 50 Josep J. Conill, Llengua, cultura, normalització / 61Àlex Matas Pons, Llenguatge i crítica: Per una història textual dels intel·lectuals / 82Marta Darocha Mora, Mirades des del feminisme postcolonial / 100Joaquim Espinós, Convergències artístiques en la literatura de Manuel Baixauli / 111Pau Guinart, La gran ambició literària de Salvador Dalí / 122

Simona Škrabec, «Només els peixos morts neden amb el corrent». Introducció a Goran Simić / 137«Europa ha oblidat Bòsnia com una fossa sèptica». Entrevista a Goran Simić / 148Goran Simić, «Sobre els dies feliços» / Poemes / 156

Manuel Guerrero, Arqueologia de la utopia, arqueologia del futur: sobre l’obra artística de Xavier Arenós / 167Xavier Arenós, Fragmentació dinàmica del búnquer d’Antónov-Ovséienko / 174Josep Puigsech Farràs, Un consolat significatiu per a un búnquer especial / 190

DocumentsBenjamin Constant, La llibertat de pensament / 201

Converses«No hi ha cap llei que digui que capitalisme i democràcia hagin d’anar junts». Conversa amb Josep Ramoneda (Faust Ripoll) / 225

Fulls de dietariRafa Gomar, Pedra rasposa / 235

LlibresGuillermo Quintás (Una història que afavoreix el retrobament amb la tasca d’editor) / 245Enric Pujol (Reivindicació –raonada i raonable– de Manuel Brunet) / 253

l’espill / núm. 53tardor 2016

Directors: Antoni Furió i Gustau Muñoz Consell de redacció: Neus Campillo, Ferran Garcia-Oliver, Josep-Lluís Gómez Mompart, Manuel Guerrero, Enric Marín, Vicent Olmos, Juli Peretó, Francesc Pérez Moragón, Maria Josep Picó, Faust Ripoll, Simona Škrabec, Pau Viciano Consell assessor: Cèlia Amorós, Joan Becat, Manuel Borja-Villel, Eudald Carbonell, Narcís Comadira, Manuel Costa, Alfons Cucó, Martí Domínguez, François Dosse, Antoni Espasa, Ramon Folch, Mario Garcia Bonafé, Salvador Giner, Josep Fontana, David Jou, John Keane, Giovanni Levi, Isabel Martínez Benlloch, Joan Francesc Mira, Javier Muguerza, Damià Pons, Josep Ramoneda, Ferran Requejo, Joan Ramon Resina, Vicenç M. Rosselló, Xavier Rubert de Ventós, Pedro Ruiz Torres, Vicent Salvador, Josep Maria Terricabras, Vicent Todolí, Enzo Traverso, Josep Antoni Ybarra Edita: Universitat de València i Edicions Tres i QuatreRedacció, administració i subscripcions: Publicacions de la Universitat de ValènciaArts Gràfiques, 13. 46010 València. Tel. 963 864 115. Fax 963 864 067lespill@uv.es www.uv.es/lespillLogo: Enric Solbes Disseny: Antoni Domènech Maquetació: Inmaculada Mesa Correcció: Rubén LuzónImpressió: Guada Impressors S.L. Distribució: Gea Llibres (961 665 256) / Gaia (965 110 516) Midac Llibres (937 464 110) / Palma Distribucions (971 289 421)ISSN: 0210-587 XDipòsit legal: V-2686-1979 Preu d’aquest número: 9 €

L’Espill és membre de:

l’espill / núm. 53

pensar el terrorisme

Convé pensar seriosament sobre el terrorisme islamista. Una plaga bíblica pràcti-

cament inevitable, que ja escamparà quan se n’esgoten els ressorts interns? Hem

d’assistir passivament a una successió inacabable de barbaritats, que de moment

seguim a través de les imatges de la televisió, i que podrien sofrir el destí de totes

aquestes imatges -la banalització, una barreja de reiteració i espectacle? Hi ha al-

guna raó amagada que legitime una violència assassina que fa escac al poder? La

distància no és cap eximent. Ni tan sols l’ambivalència mateixa del terme «terroris-

me», utilitzat a tort i a dret, i sovint amb una evident càrrega manipuladora. Una

ambivalència i un ús polític que ja ens té escaldats. Convindria filar prim. Perquè

de terrorismes n’hi ha hagut molts al llarg de la història.

Els resistents antinazis eren titllats de «terroristes» pels ocupants alemanys. Els

independentistes algerians eren considerats «terroristes» pels colonialistes france-

sos. El socialisme marxista en general ha estat contrari al terrorisme de bombes i

atemptats. Però no sempre a la lluita armada. El terrorisme ha estat històricament

un instrument dels desesperats contra el poder sord i omnímode. Uns desesperats

que no tenien vies legals per defensar-se de la misèria social o de l’opressió nacio-

nal. Molt practicat per anarquistes i moviments d’alliberament nacional, ha invocat

històricament el dret de revolta contra l’opressió i de vegades les consideracions

teològiques sobre el tiranicidi justificat. L’extrema dreta, amb el suport de la dreta

respectable, també ha practicat al terrorisme. Recordem que la Falange era un par-

tit terrorista que es dedicava a atemptar per a crear el caos durant la República, per

a després presentar-se com a garant de «l’ordre».

I tanmateix, el terrorisme islamista és diferent. Per una raó bàsica. Perquè mata

indiscriminadament de manera deliberada i explícita, perquè ataca la població, el

poble, la gent, i no les insígnies del poder. I perquè es val d’un instrument forasse-

nyat i temible, com són els suïcides, que remeten a un adoctrinament profund i fa-

editorial

nàtic. El terrorisme islamista és una amenaça greu per a la humanitat, per a la pau,

la llibertat, la democràcia, la igualtat, la integritat de tothom. Però aquesta amena-

ça global, concretada en les matances de París, Niça, Berlín, Turquia, Afganistan,

Nigèria, Iraq o Jerusalem, ha de ser analitzada i escrutada, no només blasmada i

condemnada o conjurada amb totes les mesures possibles de seguretat, que també.

Per això és tan lamentable —un cas entre tants— el nivell de discurs d’un es-

criptor d’èxit com Arturo Pérez Reverte (un autor amb un rerefons ideològic que

traspua un nacionalisme espanyolista agressiu), que afirmava, preguntat sobre el

terrorisme islamista: «Es que van a ganar. Los derrotarán en Irak o en Siria pero

van a triunfar, porque son jóvenes, tienen hambre, un rencor histórico acumulado

y absolutamente comprensible, cuentas que ajustar, desesperación, cojones, fuerza

demográfica... Occidente y Europa en cambio son viejos, cobardes, caducos y no se

atreven a defenderse.» Una qüestió de collons. I d’una rancúnia històrica «absolu-

tament comprensible». De debò? Quin nivell.

El terrorisme islamista, execrable com el terrorisme en general a l’alçada del

segle XXI, és una amenaça molt complexa i multifocal. Fruit de la interconnexió

que ha propiciat la globalització i de la incapacitat de les estructures socials, de les

institucions, i de les ideologies i cultures polítiques, del món àrab i musulmà per

ajustar-se a la democràcia i a la nova època d’un capitalisme que tot ho envaeix, ba-

sat en la desigualtat i l’alta tecnologia. Hi ha a més un joc estratègic i d’ambigüitats

de presumptes amics que tot ho enterboleix, juntament amb errades de fons, o més

aviat crims, de l’estratègia occidental. I unes elits benestants que ho acaparen tot,

també al món musulmà.

De retruc la sensació d’alarma i de por reforça l’exigència de seguretat i de rela-

tivització de drets i llibertats. Uns amenacen amb la mort indiscriminada i el retorn

al segle VII. Uns altres voldrien uniformar la societat davant «l’amenaça terrorista»

(d’altra banda, massa real) i obtenir-ne els rèdits corresponents.

Però sense anàlisi matisada, sense coneixement de causa, no hi ha res a fer. Com

ha escrit Michel Wieviorka, «resistir és també reflexionar». I si com ha dit el papa

Francesc, «el terrorisme fonamentalista és fruit d’una greu misèria espiritual, lli-

gada també sovint a una considerable pobresa social», els plans sobre els quals cal

reflexionar i actuar són múltiples. L’esforç de comprensió és també una prioritat.

l’espill / núm. 53

Achille Mbembe

Necropolítica

Wa syo’lukasa pebweUmvime wa pita

[Va deixar l’empremta de les seves petjades sobre la roca i fins i tot ell mateix va passar de llarg.]

Proverbi lamba, Zàmbia

El punt de partida d’aquest assaig és l’assumpció que la sobirania en el sentit més

ampli rau en última instància en la capacitat de decidir qui pot viure i qui ha de

morir.1 És a dir: matar o concedir el dret a la vida marca els límits de la sobirania,

Achille Mbembe és investigador sènior a la Universitat de Witwatersrand (Sud-àfrica). Ha pu-blicat obres d’un gran ressò internacional, com ara On the Postcolony (2001), Crítica de la raó negra o, recentment, Politiques de l’inimitié (2016), que serà publicada pròximament en català per la IAM. El present assaig aparegué en anglès a Public Culture, 15 (1), 2003. Es publica ací amb l’amable autorització de l’autor L’article està encapçalat per la nota següent d’A. Mbembe: «Aquest assaig és el resultat de moltes converses amb Arjun Appadurai, Carol Breckenridge i François Vergès. Alguns ex-tractes foren presentats en seminaris i tallers a Evaston, Chicago, Nova York, New Haven i Johannesburg. He rebut observacions útils de Paul Gilroy, Dilip Parameshwar Gaonkar, Beth Povinelli, Ben Lee, Charles Taylor, Crawford Young, Abdoumaliq Simone, Luc Sindjoun, Sou-leymane Bachir Diagne, Carlos Forment, Ato Quayson, Ulrike Kistner, David Theo Goldberg i Deborah Posel. M’he beneficiat així mateix de comentaris addicionals i aclariments, i també del suport i l’encoratjament decisius, de Rehana Ebr-Vally i Sarah Nuttall. L’assaig està dedicat al meu difunt amic Tshikala Kayembe Biaya.»

1 L’assaig s’allunya dels punts de vista tradicionals de la ciència política i els estudis inter-nacionals sobre què representa la sobirania. En la majoria dels casos, la sobirania s’estudia només dins de les fronteres dels estats nació i es considera que resideix en les institucions sostingudes per l’Estat o bé en les institucions, o xarxes, supranacionals. Vegeu, per exemple,

6

’

aquesta capacitat és la seva característica fonamental. Exercir la sobirania significa,

doncs, exercir el control sobre la mortalitat o bé utilitzar la vida com a manifesta-

ció del poder.

Podríem resumir el que he exposat fins ara amb el terme encunyat per Michel

Foucault de biopoder: es tracta d’aquelles parcel·les de la vida sobre les quals el

poder ha pres el control.2 Preguntem-nos ara sota quines condicions pràctiques

es pot exercir el poder de concedir el dret de matar, de deixar viure o d’exposar una

persona a la mort. Qui és el subjecte d’aquest dret? La implementació d’aquest dret,

¿com fa aparèixer les persones exposades a la mort? ¿I què ens diu sobre l’enemis-

tat que les víctimes desenvolupen envers els seus assassins? ¿La noció de biopoder

pot fer paleses totes les justificacions que han permès a la política, amb el pretext

de la guerra, de la resistència o de la lluita contra el terror, convertir l’assassinat de

l’enemic en el seu únic i definitiu objectiu? La guerra, finalment, és tant el mitjà per

adquirir la sobirania com l’ocasió d’exercir el dret de matar. Si la política és una

forma de guerra, llavors hem de preguntar-nos: ¿quin lloc està reservat aquí per a la

vida, per a la mort i per al cos humà (i especialment per al cos ferit o maltractat)? ¿I

de quina manera tot això s’inscriu dins de l’ordre que assegura el poder?

La política, la confrontació amb la mort i com «esdevenir subjecte»

Per respondre totes aquestes qüestions, cal ampliar el concepte de biopoder i ex-

plorar la seva relació amb la noció de sobirania (imperium) i de l’estat d’excepció.3

L’anàlisi farà sorgir nombroses preguntes empíriques i filosòfiques que voldria exa-

minar breument d’entrada. Com és ben sabut, el concepte d’estat d’excepció ha estat

sovint relacionat amb el nazisme i el totalitarisme, com també amb els camps de

concentració i d’extermini. Els camps de la mort, en particular, han estat sovint

interpretats com la metàfora central de la sobirania i de la violència destructiva i

com l’emblema del poder absolut de la negativitat. Hannah Arendt diu: «No hi ha

el dossier «Sovereignty at the Millennium» en el número especial de la revista Political Studies, 47 (1999). Els meus punts de vista, en canvi, parteixen de la crítica del concepte de sobirania de Michel Foucault i de la relació amb la guerra i el biopoder en el seu text Il faut défendre la société: Cours au Collège de France, 1975-1976, París, Seuil, 1997, pp. 37-55, 75-100, 125-148, 213-244. Vegeu també Giorgio Agamben, Homo sacer: Le pouvoir souverain et la vie nue, París, Seuil, 1997, pp. 23-802 Michel Foucault, Il faut défendre la société, pp. 213-2343 Sobre l’estat d’excepció, vegeu Carl Schmitt, La dictature, traducció de Mira Köller i Domi-nique Séglard, París, Seuil, 2000, pp. 210-228, 235-236, 250-251, 255-256; La notion de politi-que: Théorie du partisan, traducció de Marie-Louise Steinhauser, París, Flammarion, 1992

necropolítica 7

l’espill / núm. 53

cap paral·lelisme amb la vida als camps de concentració. Aquest horror no pot ser

mai completament imaginat, per la simple raó que se situa més enllà de la vida i

de la mort.»4 Com que els interns van ser desposseïts de l’estatus polític i reduïts

a una mera vida, Giorgio Agamben considera que els camps eren «el lloc on es va

fer present la més absoluta conditio inhumana que mai s’ha donat a la Terra».5 En

l’estructura politicojudicial dels camps, afegeix Agamben, l’estat d’excepció deixava

de ser una suspensió temporal de l’estat de dret. Segons Agamben, el camp era una

ordenació permanent d’un espai aïllat per a sempre de la norma de l’estat de dret.

En la meva contribució no pretenc debatre la singularitat de la destrucció dels

jueus o d’exposar aquest cas com a exemple.6 Parteixo de la idea que la Modernitat

va ser l’origen de molts conceptes de sobirania —i per aquesta raó, la Moderni-

tat és en ella mateixa biopolítica. El pensament polític de la Modernitat tardana,

malauradament, ha deixat de banda aquesta multiplicitat i ha privilegiat les teories

normatives de la democràcia per convertir el concepte de la Raó en l’element més

important tant del projecte de la Modernitat com del topos de la sobirania.7 Des

d’aquesta perspectiva, l’expressió última de la sobirania és la producció de les nor-

mes generals vàlides per a un cos (demos) construït d’homes lliures i iguals. Aquests

homes es posicionen com a subjectes plenament capacitats de ser autoconscients

i de representar-se a ells mateixos. La política, per això, es defineix en dos sentits:

com a projecte d’autonomia i com la capacitat d’aconseguir l’acord entre els mem-

bres d’un col·lectiu a través de la comunicació i el reconeixement. És a dir: precisa-

ment en la capacitat de comunicació, la política es diferencia de la guerra.8

Dit amb altres paraules, el pensament crític de la Modernitat tardana ha articu-

lat la distinció entre la raó i desraó (passió, fantasia) com la base per a la idea de la

política, la comunitat i el subjecte —o, millor dit, havent determinat què significa

la bona vida i com es pot aconseguir, ha mostrat com es pot esdevenir a través

d’aquest procés un agent completament moral. Dins d’aquest paradigma, la raó

4 Hannah Arendt, The Origins of Totalitarianism, Nova York, Harvest, 1966, p. 4445 Giorgio Agamben, Moyens sans fins: Notes sur la politique, París, Payot & Rivages, 1995, pp. 50-516 Per a aquest debat, vegeu Saul Friedlander (ed.), Probing the Limits of Representation: Na-zism and the «Final Solution», Cambridge, Harvard University Press, 1992, i, més recentment, Bertrand Ogilvie, «Comparer l’incomparable», Multitudes, 7 (2001), pp. 130-1667 Vegeu James Bohman i William Rehg (eds.), Deliberative Democracy: Essays on Reason and Politics, Cambridge, MIT Press, 1997; Jürgen Habermas, Between Facts and Norms, Cam-bridge, MIT Press, 19968 James Schmidt (ed.), What Is Enlightenment?: Eighteenth-Century Answers and Twentieth- Century Questions, Berkeley, University of California Press, 1996

8

’

representa la veritat del subjecte i la política és l’exercici de la raó en l’esfera pública.

L’exercici de la raó és entès com l’exercici de la llibertat, l’element clau de l’autono-

mia individual. El relat sobre la sobirania en aquest cas descansa sobre la fe que el

subjecte és l’amo i l’agent controlador de la seva pròpia significació. La sobirania és

definida llavors com un procés doble de l’«autoinstauració» i de l’«autolimitació»

(cadascú es fixa els seus propis límits autònomament). L’exercici de la sobirania es

troba, doncs, en la capacitat de la societat de crear-se ella mateixa a través dels re-

cursos institucionals inspirats per uns determinats significats socials i imaginaris.9

La lectura reduccionista i normativa de la sobirania política ha estat objecte

de nombroses crítiques, que no pretenc resumir aquí.10 M’interessen només aque-

lles manifestacions de la sobirania amb un projecte central que no és la lluita per

l’autonomia, sinó la instrumentalització generalitzada de l’existència humana i la

destrucció material dels cossos humans i de les poblacions. Aquestes manifestacions

estan ben lluny de ser exemples d’una insanitat prodigiosa o de ser l’expressió de

la ruptura entre els impulsos i els interessos del cos i de la ment. De fet, igual com

en el cas dels camps de la mort, representen allò que consisteix el nomos de l’espai

polític dins del qual encara són presents ara. Més encara: l’experiència actual de

la destrucció dels homes suggereix que és possible desenvolupar una lectura de la

política, de la sobirania i del subjecte diferent d’aquella que havíem heretat dels

discursos filosòfics sobre la Modernitat. En lloc de considerar que la raó representa

la veritat del subjecte, podem mirar d’examinar les altres categories fundacionals

que són menys abstractes, més tàctils, com per exemple la vida i la mort.

És important per a aquest projecte la discussió de Hegel sobre la relació entre la

mort i el procés d’«esdevenir subjecte». La visió de Hegel sobre la mort se centra en

la bipartició del concepte de la negativitat. Primer, els humans neguen la naturale sa (la

negació s’exterioritza a través dels esforços humans per reduir la naturalesa a proveir

només la satisfacció de les seves pròpies necessitats); després, transformen l’element

negat a través del treball i de la lluita. Transformant la naturalesa, l’home crea el món;

però en aquest procés, ell mateix és també exposat a la seva pròpia negativitat. Seguint

el paradigma de Hegel, la mort humana és bàsicament voluntària. És el resultat d’un

risc assumit voluntàriament pel subjecte. D’acord amb Hegel, a través d’aquests ris-

cos, el subjecte, que és l’estat natural de l’home, venç allò que és «animal» dins seu.

9 Cornelius Castoriadis, L’institution imaginaire de la société, París, Seuil, 1975 i Figures du pensable, París, Seuil, 199910 Vegeu especialment Paul Gilroy, The Black Atlantic: Modernity and Double Consciousness, Cambridge, Harvard University Press, 1993, especialment capítol 2

necropolítica 9

l’espill / núm. 53

És a dir: l’home de debò esdevé subjecte —se separa de l’animal— a través de la

lluita i de la conscienciació amb la qual afronta la mort (entesa com a violència de

la negativitat). A través de la confrontació amb la mort, l’home queda integrat dins

el moviment incessant de la història. Esdevenir subjecte significa, doncs, desvelar

la presència de la mort. Ser capaç de suportar la consciència de la mort és, segons

Hegel, la definició mateixa de la vida espiritual. La vida espiritual, diu el filòsof, no

és la vida que tem la mort, que es protegeix de la destrucció, sinó la vida que assu-

meix la mort i viu amb ella. L’esperit aconsegueix la veritat només quan es troba

a si mateix dins del desmembrament absolut.11 La política és, doncs, la mort que

viu la vida humana. Aquesta és també la definició del coneixement absolut i de la

sobirania: cal arriscar la integritat de la pròpia vida.

Georges Bataille també ofereix una mirada crítica de com la mort estructura la

idea de la sobirania, de la política i del subjecte. Bataille desplaça el concepte hegelià

que uneix la mort, la sobirania i el subjecte en almenys tres punts. Primer, interpre-

ta la mort i la sobirania com a paroxismes d’intercanvi i de superabundància, o, per

dir-ho amb el seu propi terme, com a excés. Per a Bataille, la vida és imperfecta tot

just quan la mort l’ha capturada. La vida existeix només com l’esclat i en intercanvi

amb la mort.12 Bataille argumenta que la mort és la putrefacció de la vida, la pes-

tilència que és alhora la font i la condició repulsiva de la vida. Per això, encara que

destrueixi allò que ha d’esdevenir, que obliteri allò que havia de continuar existint

i que redueixi al no-res l’individu del qual s’apodera, la mort no es pot reduir a la

mera aniquilació del ser. Més aviat la mort és autoconscient; encara més, la mort

és la forma més luxuriosa de la vida, és a dir, és l’efusió i l’exuberància: el poder de

la proliferació. En un pas encara més radical, Bataille esborra la mort de l’horitzó

de la significació. Aquest és el contrast més gran amb Hegel, per a qui res no està

definitivament perdut dins la mort; de fet, per a Hegel, la mort conté una gran sig-

nificació i li representa el camí cap a la veritat.

Segon, Bataille ancora fermament la mort en el reialme del consum absolut (que

és una altra característica de la sobirania), mentre que Hegel intenta mantenir la

mort dins de l’economia del saber absolut i de la significació. La vida més enllà de la

11 G. W. F. Hegel, Phénoménologie de l’esprit, traducció de J. P. Lefebvre, París, Aubier, 1991. Vegeu també la crítica per part d’Alexandre Kojève, Introduction à la lecture de Hegel, París, Gallimard, 1947, especialment l’apèndix II, «L’idée de la mort dans la philosophie de Hegel», i Georges Bataille, Œuvres complètes, XII, París, Gallimard, 1988, especialment «Hegel, la mort et le sacrifice», pp. 326-348, i «Hegel, l’homme et l’histoire», pp. 349-36912 Vegeu Jean Baudrillard, «Death in Bataille», en Fred Botting i Scott Wilson (eds.), Ba-taille: A Critical Reader, Oxford, Blackwell, 1998, especialment pp. 139-141

10

’

utilitat, diu Bataille, és el domini de la sobirania. Si això és així, la mort és llavors el

punt en el qual la destrucció, la supressió i el sacrifici constitueixen un consum tan

irreversible i tan radical —un consum que no deixa reserves— que ja no poden ser

vistos com a negativitat. La mort es converteix així en el principi mateix de l’excés

—en una antieconomia. Per tant, la mort representa la metàfora de luxe o, dit d’una

altra manera, aquí hi rau el caràcter luxuriós de la mort.

Tercer, Bataille estableix el correlat entre la mort, la sobirania i la sexualitat. La

sexualitat està inextricablement connectada amb la violència i la dissolució de les

fronteres del cos i del jo a través dels impulsos orgiàstics i excrementals. Com a tal,

la sexualitat concerneix dues grans formes polaritzades d’impulsos humans —ex-

crementar i apropiar-se’n—, així com el règim de tabús relacionats amb tot això.13

La veritat del sexe i els seus atributs mortals resideixen en l’experiència de la pèrdua

de límits que separen la realitat, els esdeveniments i els objectes de la fantasia.

Per a Bataille, la sobirania té, doncs, moltes formes. Però al cap i a la fi representa

el rebuig d’acceptar els límits que ens separen de la mort, uns límits que qualsevol

subjecte hauria de respectar. El món sobirà, considera Bataille, «és el món en el qual

el límit amb la mort és esborrat». Tot seguit, continua: «La mort hi és present i la

seva presència defineix un món de violència, però encara que la mort hi sigui pre-

sent, és allà només per ser negada, mai per a res més que per a això.» I conclou: «Ser

sobirà significa actuar com si la mort no hi fos... El sobirà no reconeix altres límits

de la seva identitat que els límits de la mateixa mort, o millor dit, aquests límits

són ell mateix; ell és la transgressió d’aquests límits.» Com que el domini natural

de les prohibicions inclou també la mort, entre moltes altres coses (per exemple, la

sexualitat, la immundícia i els excrements), la sobirania significa haver de «violar

la prohibició de matar, tot i que és cert que la transgressió s’ha de produir sota les

condicions que els implicats defineixin». A diferència de la subordinació, que està

sempre arrelada en la necessitat i que al·lega la necessitat d’evitar la mort, la sobira-

nia definitivament exigeix assumir els riscos mortals.14

Tractant la sobirania com la violació de les prohibicions, Bataille reobre la qües-

tió dels límits de l’esfera política. La política, en aquest cas, no és el moviment pro-

13 Georges Bataille, Visions of Excess: Selected Writings, 1927-1939, traducció d’A. Stoekl, Minneapolis, University of Minnesota Press, 1985, pp. 94-9514 Fred Botting i Scott Wilson (eds.), The Bataille Reader, Oxford, Blackwell, 1997, pp. 318-319. Vegeu també Georges Bataille, The Accursed Share: An Essay on General Economy (vol. 1, Consumption), traducció de Robert Hurley, Nova York, Zone, 1988, i Erotism: Death & Sen-suality, traducció de Mary Dalwood, San Francisco, City Lights, 1986

necropolítica 11

l’espill / núm. 53

gressiu de la raó. La política només pot ser traçada en espiral, com una transgressió,

com una diferenciació que esborra la mateixa noció dels límits. Més exactament, la

política és la diferència que entra en joc com a violació dels tabús.15

El biopoder i la relació d’enemistat

Després d’haver presentat les lectures que relacionen la política amb la confron-

tació de la mort, vull examinar ara la sobirania expressada bàsicament com a dret

de matar. Per a la meva argumentació faré ús de la noció de Foucault de biopoder

i de dos conceptes més: l’estat d’excepció i l’estat de setge.16 Examinaré aquelles

trajectòries dins de les quals l’estat d’excepció i la relació d’enemistat s’han con-

vertit en la base normativa del dret de matar. En aquestes instàncies, el poder (no

necessàriament el poder de l’Estat) es refereix i apel·la constantment a l’excepció,

a l’emergència i a la noció de l’enemic fictici. El poder també treballa per produir

aquesta mateixa excepció i emergència, com també l’enemic fictici. En altres parau-

les, la pregunta és: ¿quina és la relació entre la política i la mort en els sistemes que

només poden funcionar com a estat d’excepció?

En la formulació de Foucault, el biopoder apareix com la força que divideix les

persones entre aquelles que han de continuar vives i aquelles que han de morir. A

partir de la base divisòria entre els vius i els morts, el poder es defineix en relació

amb el camp biològic —sobre el qual pren el control i s’hi integra. Aquest control

pressuposa la distribució de l’espècie humana en grups, la subdivisió de la població

en subgrups i l’establiment de la cesura biològica entre els uns i els altres. A aquests

fets, Foucault els havia posat l’etiqueta significativa (i identificable a primera vista)

de racisme.17

Que la raça (o, el que és el mateix, el racisme) figuri en el lloc prominent dels

càlculs del biopoder és completament justificable. Més que no pas el pensament

classista (la ideologia que defineix la història com una lluita econòmica de classes),

la raça ha estat sempre present a l’ombra del pensament polític d’Occident i també

en la seva praxi, especialment quan calia imaginar-se la inhumanitat o quan calia

governar sobre la gent forana. Parlant tant d’aquesta presència constant com del

món fantasmagòric de la raça en general, Arendt localitza les arrels del racisme en

l’experiència estremidora de l’alteritat i suggereix que la política basada en la raça

15 Georges Bataille, The Accursed Share: An Essay on General Economy, traducció de Robert Hurley, Nova York. Zone, 1988, (vol. 2, The History of Eroticism; vol. 3, Sovereignty)16 Sobre l’estat de setge, vegeu Carl Schmitt, La dictature, capítol 617 Vegeu Foucault, Il faut défendre la société, pp. 57-74

12

’

està en última instància lligada amb la política de la mort.18 I és cert: en termes de

Foucault, el racisme és, abans que res, la tecnologia pensada per poder exercir el

biopoder, «aquest vell dret dels sobirans de matar».19 Dins l’economia del biopo-

der, la funció del racisme és regular la distribució de la mort i fer possible la funció

assassina de l’Estat. Tal com diu Foucault, el racisme produeix «les condicions per

fer acceptable infligir la mort als altres».20

Foucault constata clarament que la sobirania significa el dret de matar (droit

de glaive) i que els mecanismes del biopoder estan inscrits en la manera com fun-

cionen tots els estats moderns;21 el racisme de debò pot ser vist com un element

constitutiu del poder estatal en la Modernitat. D’acord amb Foucault, l’Estat nazi

era l’exemple més complet de l’estat que exerceix el seu dret de matar. Aquest estat,

diu Foucault, va fer compatible la gestió, la protecció i el cultiu de la vida amb el

dret de matar. El biopoder va extrapolar el tema de l’enemic polític i va organitzar

la guerra contra l’enemic, exposant alhora els propis ciutadans a la guerra. L’Estat

nazi va obrir així la via per a una consolidació formidable del dret de matar, que

va culminar en el projecte de la «solució final». En aconseguir-ho, es va convertir

en l’arquetip de la formació del poder que combina les característiques de l’estat

racista, de l’estat assassí i de l’estat suïcida.

S’ha dit que la connexió completa de la guerra i de la política (i del racisme,

l’homicidi i el suïcidi), fins a no poder-los distingir l’un de l’altre, es va donar úni-

cament dins de l’Estat nazi. És en aquest estat on l’existència de l’altre era percebu-

da com una amenaça a la pròpia vida, com el perill mortal o absolut, i es creia que

aconseguint eliminar l’enemic de manera biofísica, reforçaria el propi potencial

per a la vida i la seguretat; jo proposo, en canvi, que aquestes mateixes caracterís-

tiques han de ser vistes com els elements clau en l’imaginari de la sobirania que és

característic tant de la Modernitat primera com de la tardana. Reconèixer aquest fet

implica revisar les crítiques més tradicionals a la Modernitat, siguin tant les que es

dediquen a examinar el nihilisme com les que proclamen la voluntat del poder com

a essència de la seva existència; o les que denuncien la reïficació, l’esdevenir objecte,

dels éssers humans; o la subordinació de totes les coses a la lògica impersonal i el re-

18 «Raça és, políticament parlant, no ser part de la humanitat, sinó el seu final [...], no es tracta del naixement natural de l’home sinó de la seva mort innatural.» Hannah Arendt, The Origins of Totalitarianism, p. 15719 Michel Foucault, Il faut défendre la société, p. 21420 Ibid., p. 22821 Michel Foucault, Il faut défendre la société, pp. 227-232

necropolítica 13

l’espill / núm. 53

ialme dels càlculs i la racionalitat instrumental.22 És cert que des d’una perspectiva

antropològica, aquestes crítiques implícitament rebutgen la definició de la política

com la guerra per excel·lència. Però alhora també repten la idea que, quan cal, els

càlculs per preservar la vida passen per la mort de l’altre; o que la sobirania con-

sisteixi en la voluntat i la capacitat de matar amb la intenció d’assegurar-se la vida.

Des d’una perspectiva històrica es pot constatar que molts analistes han tro-

bat les premisses materials de l’extermini nazi en el colonialisme imperial per un

costat; i per l’altre costat, en la producció industrial dels mitjans tècnics per matar

la gent —els mitjans que van ser desenvolupats durant la revolució industrial i

durant la Primera Guerra Mundial. D’acord amb Enzo Traverso, les cambres de

gas i els forns crematoris són la culminació d’un llarg procés de deshumanització.

La mort industrial va ser possible perquè la raó instrumental es va aliar amb la raó

productiva i administrativa d’Occident (la fàbrica, la burocràcia, la presó, l’exèrcit).

Havent-se mecanitzat, l’execució en sèrie es va transformar en un procediment me-

rament tècnic, impersonal, silenciós i ràpid. El desenvolupament va ser impulsat en

part pels estereotips racistes i també pel floriment d’un racisme basat en la distinció

de classes, fins que la classe obrera i els «pobles sense estat» del món industrial van

ser vistos com els «salvatges» en el món colonial.23

En realitat, el lligam entre la Modernitat i el terror té fonts múltiples. Algunes

les podem trobar en la praxi política de l’antic règim. Des d’aquesta perspectiva,

la tensió entre la passió de la massa per la sang i la noció de justícia i venjança és

crítica. Foucault mostra a Disciplina i càstig com l’execució de l’assassí múltiple

Damiens durava hores, per satisfer la gernació.24 És ben coneguda la llarga proces-

só pels carrers abans de l’execució, la mutilació de parts del cos —el ritual que es

va convertir en el tret característic de la violència popular— i l’aparició final del

cap tallat i empalat. A França, la guillotina va marcar una nova fase en la «demo-

cratització» dels mitjans per eliminar els enemics de l’Estat. La forma d’execució

que havia estat reservada per a la noblesa es va acabar aplicant a tots els ciutadans.

La decapitació va ser vista com menys cruel que la condemna a ser penjat, però les

innovacions en el camp de matar no pretenien només «civilitzar» l’art de matar.

També volien aconseguir poder tractar un nombre gran de víctimes en un espai

22 Vegeu Jürgen Habermas, The Philosophical Discourse of Modernity: Twelve Lectures, traduc-ció de Frederick G. Lawrence, Cambridge, MIT Press, 1987, especialment els capítols 3, 5 i 623 Enzo Traverso, La violence nazie: Une généalogie européenne, París, La Fabrique Éditions, 200224 Michel Foucault, Discipline and Punish: The Birth of the Prison, Nova York, Pantheon, 1977

14

’

relativament curt de temps. Alhora va emergir una nova sensibilitat cultural en

la qual el fet de matar els enemics de l’Estat era entès com una extensió del joc.

Com que el fet de matar era més íntim, més enjogassat, van aparèixer formes més

entretingudes de crueltat.

La confluència del terror i de la raó no es va manifestar enlloc millor que durant

la Revolució Francesa.25 Durant la Revolució Francesa, el terror es va constituir com

una part gairebé imprescindible de la política. Es reclamava una transparència total

entre l’Estat i la gent. La categoria política del «poble» es va convertir en la figura

retòrica que va substituir la realitat concreta. Tal com va demostrar David Bates, els

teòrics del terror creien que era possible distingir entre les expressions autèntiques

de la sobirania i les accions de l’enemic. També creien que era possible distingir en-

tre l’«error» d’un ciutadà i el «crim» d’un contrarevolucionari en l’esfera política.

El terror es va convertir així en l’aberració encastada dins el cos de la política. La

política va esdevenir alhora la força motriu de la raó i l’intent maldestre de crear un

espai on l’«error» s’eliminaria, la veritat seria visible i l’enemic en seria expulsat.26

El terror, però, no està lligat només a la creença utòpica d’un poder inqüestio-

nable de la raó humana. Està també clarament relacionat amb molts dels relats

sobre la dominació i l’emancipació, la majoria dels quals estan fundats en les idees

de la Il·lustració sobre la veritat i l’error, sobre allò que és «real» i allò que és sim-

bòlic. Marx, per exemple, connecta el treball (el cicle interminable de la producció

i el consum necessari per al manteniment de la vida humana) amb la producció

(creació d’artefactes perdurables que s’afegeixen al món de les coses). El treball és

vist com el vehicle per a l’autoconstrucció de la humanitat en la història. L’auto-

construcció de la humanitat en la història és per si sola un conflicte entre la vida i

la mort, és a dir, un conflicte sobre els camins que haurien de conduir-nos fins a la

veritat en la història: la connexió del capitalisme amb les mercaderies crea moltes

contradiccions. D’acord amb Marx, amb la implantació del comunisme i l’aboli-

ció de les relacions basades en l’intercanvi, les coses apareixerien tal com són de

debò: allò que és «real» es faria present tal com és de debò, i la diferència entre el

subjecte i l’objecte o la diferència entre l’ésser i la consciència es transcendirien.27

25 Vegeu Robert Wokler, «Contextualizing Hegel’s Phenomenology of the French Revolution and the Terror», Political Theory, 26 (1998), pp. 33-5526 David W. Bates, Enlightenment Aberrations: Error and Revolution in France, Ithaca, NY, Cor-nell University Press, 2002, capítol 627 Karl Marx, Capital: A Critique of Political Economy, vol. 3, Londres, Lawrence & Wishart, 1984, p. 817. Vegeu també Capital, vol. 1, traducció de Ben Fowkes, Harmondsworth, Angla-terra, Penguin, 1986, p. 172

necropolítica 15

l’espill / núm. 53

Però havent fet l’emancipació dels homes dependent de l’abolició de la producció

de mercaderies, Marx va esborrar la divisió importantíssima entre el reialme de la

llibertat fet per l’home i el reialme de la necessitat, determinat per la naturalesa i

per les contingències de la història.

L’activisme per abolir la producció de mercaderies i el somni sobre un accés di-

recte i sense mediadors a allò que és «real» converteix aquests processos —l’acom-

pliment de l’anomenada lògica de la història en la qual es forja la humanitat—

gairebé innecessàriament en processos violents. Tal com ho va mostrar Stephen

Louw, les creences centrals del marxisme clàssic no deixen cap possibilitat excepte

la «d’intentar introduir el comunisme a través d’una obligació administrativa que a

la pràctica vol dir que les mercaderies han de ser eliminades de les relacions socials

per força».28 Històricament, aquests intents han pres la forma de la militarització

del treball i del col·lapse de la diferenciació entre l’Estat i la societat, i també el ter-

ror revolucionari.29 Es pot considerar que tots aquests intents havien volgut eradi-

car la condició humana bàsica de pluralitat. I és cert que desdibuixant les divisions

de classes, apartant l’Estat a favor d’una voluntat realment general, es pressuposa

que el punt de vista de la pluralitat humana és l’obstacle més gran per a l’eventual

realització del telos predeterminat de la història. En altres paraules, per a Marx, la

Modernitat representa fonamentalment el subjecte que intenta demostrar la seva

sobirania a través d’una lluita fins a la mort. Igual com en el cas de Hegel, el relat

sobre la dominació i l’emancipació està aquí clarament lligat al relat sobre la veritat

i la mort. El terror i els assassinats es converteixen en els mitjans per realitzar el telos

de la història, que és conegut per endavant.

Qualsevol repàs històric sobre l’aparició del terror modern necessita reflexionar

sobre l’esclavatge, que podria ser considerat una de les primeres instàncies d’ex-

perimentació biopolítica. En molts sentits, la mateixa estructura de les plantacions

28 Stephen Louw, «In the Shadow of the Pharaohs: The Militarization of Labour Debate and Classical Marxist Theory», Economy and Society, 29 (2000), p. 24029 Sobre la militarització del treball i la transició cap al comunisme, vegeu Nikolai Bukharin, The Politics and Economics of the Transition Period, traducció d’Oliver Field, Londres, Routle-dge & Kegan Paul, 1979, i Leon Trotsky, Terrorism and Communism: A Reply to Karl Kautsky, Ann Arbor, University of Michigan Press, 1961. Sobre el col·lapse de la diferenciació entre l’Es-tat i la societat, vegeu Karl Marx, The Civil War in France, Moscou, Progress, 1972, i Vladimir I. Lenin, Selected Works in Three Volumes, vol. 2, Moscou, Progress, 1977. Per a la crítica del terror revolucionari, vegeu Maurice Merleau-Ponty, Humanism and Terror: An Essay on the Communist Problem, traducció de John O’Neill, Boston, Beacon, 1969. Com l’exemple més re-cent del terror revolucionari, vegeu també Steve J. Stern (ed.), Shining and Other Paths: War and Society in Peru, 1980-1995, Durham, NC, Duke University Press, 1998

16

’

i les seves conseqüències desastroses manifesten la figura emblemàtica i paradoxal

de l’estat d’excepció.30 La figura és paradoxal per dues raons. Primer, perquè en el

context de la plantació, la humanitat de l’esclau apareix com una figura a l’ombra.

La condició de l’esclau resulta d’una triple pèrdua: la pèrdua de la condició d’home,

la pèrdua dels drets sobre el propi cos i la pèrdua de l’estatus polític. Aquesta triple

pèrdua és idèntica amb la dominació absoluta, amb l’alienació des del naixement i

amb la mort social (expulsió de la humanitat a seques). L’estructura politicojudicial

de la plantació és l’espai on l’esclau pertany a l’amo. No es tracta de cap comunitat,

perquè la comunitat, encara que només sigui per definició, implica l’exercici del

poder de parlar i de pensar. En paraules de Paul Gilroy:

Els models extrems de comunicació definits per la institució de l’esclavatge a les

plantacions dicten que hàgim de reconèixer les ramificacions antidiscursives i

extralingüístiques que intervenen en els actes de parla. Al capdavall, potser no hi

ha a la plantació cap altra possibilitat que la rebel·lió o el suïcidi, la fuga o el dol

silenciós, perquè no hi ha tampoc cap unitat de parla gramatical que permeti uti-

litzar la raó comunicativa. En molts sentits, a la plantació, els habitants hi viuen

de manera no sincrònica.31

Com a instrument de treball, l’esclau té preu. Com a propietat, té valor. El seu

treball és necessari i utilitzat. L’esclau cal que preservi la vida, però cal que vis-

qui sempre en un estat de ferit, que visqui en un món de fantasmes i d’horror, de

crueltat intensa i de profanació. La nota violenta de la vida d’un esclau es manifesta

a través de la disposició del capatàs de comportar-se sempre d’una manera cruel

i no controlada, disposat a protagonitzar qualsevol espectacle que provoqui dolor

al cos de l’esclau.32 La violència, en aquest context, es converteix en una qüestió de

bones maneres,33 com ho són el fet de fuetejar o fins i tot prendre la vida a l’esclau:

30 Vegeu Saidiya V. Hartman, Scenes of Subjection: Terror, Slavery, and Self-Making in Ninete-enth-Century America, Oxford, Oxford University Press, 1997, i Manuel Moreno Fraginals, The Sugarmill: The Socioeconomic Complex of Sugar in Cuba, 1760-1860, Nova York, Monthly Review Press, 197631 Paul Gilroy, The Black Atlantic..., p. 5732 Vegeu Frederick Douglass, Narrative of the Life of Frederick Douglass, an American Slave, a cura de Houston A. Baker, Nova York, Penguin, 198633 El terme bones maneres és utilitzat aquí per subratllar la connexió entre l’atractiu social i el control social. D’acord amb Norbert Elias, les bones maneres encarnen el que és «consi-derat un comportament socialment acceptable, els preceptes de la conducta i el marc de la convivència». Norbert Elias, The History of Manners (vol. 1, The Civilizing Process), traducció d’Edmund Jephcott, Nova York, Pantheon, 1978, capítol 2

necropolítica 17

l’espill / núm. 53

un acte de caprici i de pura destrucció que pretén instaurar terror.34 La vida d’un

esclau en molts sentits pot ser descrita com un mort vivent. Tal com diu Susan

Buck-Morss, la condició d’esclavatge produeix una contradicció entre la llibertat

de propietat i la llibertat de la persona. La relació desigual s’estableix en paral·lel a

la desigualtat del poder sobre la vida. El poder sobre la vida de l’altre es converteix

en un comerç: la humanitat d’una persona es dissol fins al punt que sigui possible

dir que la vida d’un esclau és propietat d’un amo.35 Com que l’esclau és com si fos

una «cosa», com que és la possessió d’una altra persona, l’existència de l’esclau no

és més que una ombra.

A pesar del terror i de la simbòlica exclusió de l’esclau, l’esclau tenia la possi-

bilitat de mantenir una mirada alternativa envers el temps, el treball i ell mateix.

Aquest és el segon element paradoxal en l’univers de les plantacions construït a

partir d’un estat d’excepció. És cert que els tractaven com si ni tan sols existissin,

excepte com a meres eines o instruments de producció; però els esclaus, tanmateix,

eren capaços d’utilitzar qualsevol objecte, llenguatge o gest per convertir-lo en una

actuació i llavors estilitzar-la. Per trencar amb la cosificació d’un món en el qual

l’esclau no era més que un fragment, per fer front al seu propi desarrelament, l’es-

clau demostrava les capacitats proteiques de l’estirp humana amb la música i amb

el seu propi cos, suposadament propietat d’algú altre.36

La relació entre la vida i la mort, la política de la crueltat i la simbòlica de la pro-

fanació, estaven integrades en el sistema de les plantacions. Però ara vull comentar

la formació d’un terror específic, present a les colònies i en el règim d’apartheid.37

La característica més original d’aquesta formació del terror és la seva fixació amb

34 «Com més cridava ella, més fort la fuetejava ell; i com més ràpid corria la sang, més temps la fuetejava», explica Douglass sobre les fuetades que rebia la seva tia per part del senyor Plum-mer. «La fuetejava per fer-la cridar i la fuetejava per fer-la callar; fins que ell no es va esgotar, no va deixar de colpejar-la amb les cintes de cuir tacades de sang... L’espectacle era terrible.» Frederick Douglass, Narrative of the Life..., p. 51. Per veure com mataven els esclaus sense més ni més, vegeu les pp. 67-6835 Susan Buck-Morss, «Hegel and Haiti», Critical Inquiry, 26 (2000), pp. 821-86636 Roger D. Abrahams, Singing the Master: The Emergence of African American Culture in the Plantation South, Nova York, Pantheon, 199237 A continuació vull cridar l’atenció sobre el fet que les formes colonials de sobirania sem-pre eren fragmentàries. Eren complexes, «menys atentes amb la legitimació de la seva pròpia presència i molt més excessivament violentes que a Europa». També és important que «els estats europeus mai no van pretendre governar en els territoris colonials de la mateixa manera uniformada i amb la mateixa intensitat com ho van aplicar a les seves pròpies poblacions». T. B. Hansen i Finn Stepputat, «Sovereign Bodies: Citizens, Migrants, and States in the Postco-lonial World» (conferència inèdita, 2002)

18

’

el biopoder, amb l’estat d’excepció i amb l’estat de setge. Crucial per a aquesta fi-

xació és, de nou, la raça.38 De fet, la detecció de races, la prohibició de matrimonis

mixtos, l’esterilització forçosa i fins i tot l’extermini dels vençuts han trobat els seus

primers laboratoris d’experimentació en el món colonial. És allí on podem obser-

var la primera síntesi entre la massacre i la burocràcia que encarna la racionalitat

occidental.39 Arendt va desenvolupar la tesi que existeix un lligam entre el nacional-

socialisme i l’imperialisme tradicional. D’acord amb ella, les conquestes colonials

van revelar el potencial de la violència que abans era desconegut. El que es va poder

presenciar en la Segona Guerra Mundial és la extensió d’aquell mateix tracte que la

gent «civilitzada» d’Europa havia abans reservat per als «salvatges».

Que les tecnologies que van acabar produint el nazisme s’hagin originat en les

plantacions o en les colònies, o bé, al contrari —com considerava Foucault—, que

el nazisme i l’estalinisme no fessin res més que ampliar una sèrie de mecanismes

que ja existien en el món de l’Europa occidental i en les formacions polítiques (la

subjugació del cos, la regulació de la salut, el darwinisme social, l’eugenèsia, les

teories medicolegals sobre herència, degeneració i raça), de fet, no importa. Resta

el fet i un pensament: en la filosofia de la Modernitat, en les pràctiques polítiques

europees i en l’imaginari, la colònia representa el lloc on la sobirania consisteix fo-

namentalment en l’exercici del poder fora de la llei (ab legibus solutus) i on «la pau»

és més aviat descriptible amb el sintagma «una guerra sense fi».

De fet, aquesta visió correspon a la definició de Carl Schmitt de la sobirania que

considerava al principi del segle XX que el poder consistia a poder imposar un estat

d’excepció. Per comprendre bé l’eficàcia de la colònia com el lloc on es va originar

el terror, necessitem fer una marrada i examinar l’imaginari europeu tal com s’hi

representa la domesticació de la guerra i la creació de l’ordre judicial europeu (jus

publicum europaeum). La base d’aquest ordre són dos principis claus. El primer és

el postulat de la igualtat jurídica de tots els estats. Aquesta igualtat va ser aplicada

38 En The Racial State, Malden, MA, Blackwell, 2002. David Theo Goldberg sosté que des del segle XIX hi ha almenys dues tradicions de la racionalització racial que entren en conflicte: el naturalisme (basat en la suposada inferioritat) i l’historicisme (basat en la suposició de la «immaduresa» i amb això en la «necessitat de ser educats» dels nadius). En una comunicació privada (23 d’agost de 2002), em va dir que aquestes dues tradicions resulten ben diferents quan cal parlar de les coses relacionades amb la sobirania, l’estat d’excepció i totes les formes del necropoder. Segons el seu propi punt de vista, el necropoder pot tenir moltes formes: el terror de la mort com a tal; o de la forma més «benvolent» que resulta en la destrucció de la seva cultura, perquè així podem «salvar» tota aquesta gent davant d’ells mateixos39 Hannah Arendt, The Origins of Totalitarianism, pp. 185-221

necropolítica 19

l’espill / núm. 53

sobretot com el dret de fer la guerra (i de prendre vides). El dret de fer la guerra

significava dues coses. Primer cal dir que el dret de matar, o de trencar la pau, era

reconegut com una de les funcions preeminents de qualsevol estat. Anava de bra-

cet amb el reconeixement del fet que cap estat no podria fer reclamacions fora de

les seves fronteres. Però, al contrari, l’Estat podria no reconèixer cap autoritat per

sobre d’ell dins de les seves fronteres. L’Estat, d’altra banda, es va embarcar en les

maneres «civilitzades» de matar i va atribuir objectius racionals a l’acte de matar.

El segon principi relacionat amb la territorialització de l’estat sobirà és la de-

terminació de les seves fronteres dins del context del nou ordre global que va ser

imposat. En aquest context, el jus publicum ràpidament va assumir la forma de dis-

tingir entre aquelles parts del planeta que estaven disponibles per a les apropiacions

colonials i les altres, sobretot Europa mateixa (on el jus publicum s’havia de respec-

tar).40 Aquesta distinció, com veurem, va ser decisiva en la construcció de l’eficàcia

de la colònia com a formació del terror. Sota el jus publicum, la guerra legítima és,

en bona part, una guerra conduïda per un estat contra un altre, o per ser més pre-

cisos, la guerra entre estats «civilitzats». La centralitat de l’Estat en els càlculs de la

guerra deriva del fet que l’Estat és el model de la unitat política, el principi de l’or-

ganització racional i l’encarnació de la idea de l’universal i el signe de la moral.

En aquest mateix context, les colònies s’assemblen a les fronteres. Allí hi viuen els

«salvatges». Les colònies no estan organitzades com a formacions estatals i no han

creat un món per als humans. Els seus exèrcits no formen una entitat distingible i les

seves guerres no són guerres entre exèrcits regulars. Allí no s’hi pot distingir entre

els combatents i els no-combatents, o entre un «enemic» i un «criminal».41 És a dir,

és impossible fer la pau amb ells. Per concloure, les colònies són zones on la guerra

i el desordre, les figures internes i externes de la política, estan costat per costat, o

s’alternen l’una amb l’altra. En aquest sentit, les colònies són els indrets per excel-

lència on el control i les garanties d’un ordre judicial poden ser suspesos —són la

zona on la violència de l’estat d’excepció és cridada a operar al servei de «civilitzar».

Les colònies poden ser governades amb absoluta absència de la llei, basant-se

en la negació racial de qualsevol connexió entre el conqueridor i el nadiu. Als ulls

del conqueridor, la vida salvatge és només una de les múltiples formes de la vida

animal, una experiència horripilant, una cosa aliena que no es pot ni imaginar ni

40 Étienne Balibar, «Prolégomènes à la souveraineté: La frontière, l’Etat, le peuple», Les Temps Modernes, 610 (2000), pp. 54-5541 Eugene Victor Walter, Terror and Resistance: A Study of Political Violence With Case Studies of Some Primitive African Communities, Oxford, Oxford University Press, 1969

20

’

comprendre. D’acord amb Arendt, allò que fa els salvatges diferents dels altres

éssers humans no és tant el color de la seva pell com la por que es puguin compor-

tar com a part de la naturalesa, que ells tractin la naturalesa com si en fossin els

amos indiscutibles. La naturalesa resta, doncs, en tota la seva majestuositat, una

realitat corprenedora, i comparats amb ella, els homes són fantasmes, irreals, mers

esperits. Els salvatges són, en canvi, els éssers humans «naturals» que no tenen

un caràcter humà específic, no pertanyen a la realitat específicament humana, de

manera que «quan els homes europeus els massacraven, no s’adonaven d’algu-

na manera que estaven cometent assassinats».42

Per totes aquestes raons exposades, el dret sobirà de matar no estava subjecte

a cap regla a les colònies. A les colònies, la sobirania significava poder matar en

qualsevol moment i de qualsevol manera. La guerra colonial no estava subjecta a

regles legals o institucionals. No era una activitat legalment codificada. En lloc d’ai-

xò, el terror colonial intervenia constantment amb fantasies generades a la colònia

sobre els salvatges i la mort, i les ficcions eren tan fortes que adquirien l’efecte de

la realitat.43 La pau no és necessàriament el resultat natural d’una guerra colonial.

De fet, la distinció entre la guerra i la pau allà no hi té sentit. Les guerres colonials

estan concebudes com a expressió d’una hostilitat absoluta que situa el conqueri-

dor davant d’un enemic absolut.44 Totes les manifestacions de la guerra i l’hostilitat

que han estat marginades en l’imaginari legal europeu han trobat lloc per ressorgir

a les colònies. Aquí la distinció entre el «final de la guerra» i «mitjans de la guerra»

és una ficció; es col·lapsa la distinció, la ficció que una guerra funciona com una

competició d’acord amb unes regles, com l’oposició a una pura massacre sense

risc i amb justificacions instrumentals. Es tracta d’una distinció fútil. Aquesta pa-

radoxa intractable de la guerra va ser ben capturada per Alexandre Kojève en la

seva interpretació de Fenomenologia de l’esperit, de Hegel: l’idealisme simultani i

la inhumanitat aparent.45

El necropoder i les ocupacions colonials de la Modernitat tardana

Potser algú pensarà que les idees que he exposat es refereixen a un passat distant. En

el passat, això és cert, les guerres imperials tenien com a objectiu destruir els poders

42 Hannah Arendt, The Origins of Totalitarianism, p. 19243 Per al resum poderós d’aquest procés, vegeu Michael Taussig, Shamanism, Colonialism, and the Wild Man: A Study in Terror and Healing, Chicago, University of Chicago Press, 198744 Sobre el concepte d’enemic, vegeu L’ennemi, número especial de Raisons politiques, 5 (2002)45 Alexandre Kojève, Introduction à la lecture de Hegel

necropolítica 21

l’espill / núm. 53

locals, instal·lar les seves tropes i instituir els nous models de control militar sobre

la població civil. El grup d’ajudants locals era necessari per assistir en la gestió dels

territoris conquerits i annexats a l’imperi. Dins de l’imperi, les poblacions vençu-

des tenien l’estatus que justificava desposseir-les dels seus drets. En aquesta confi-

guració, la violència formava originàriament part del dret i la sobirania es basava

en l’argument de l’excepció. En cada estadi de l’imperialisme hi podem descobrir

també les tecnologies clau (vaixells de guerra, quinina, línies regulars de vapors,

cables telegràfics submarins i les vies de tren colonials).46

L’ocupació colonial era en ella mateixa un assumpte consistent a mesurar, delimi-

tar i imposar el control sobre una àrea geogràfica —calia gravar sobre el sòl una sèrie

de relacions socials i espacials. Imposar aquestes noves relacions espacials (territoria-

litzar-les) significava imposar fronteres i jerarquies, delimitar les zones i els enclava-

ments per subvertir els acords de propietat existents; classificar les persones d’acord

amb unes categories distintes; extreure les matèries primeres, i, finalment, manu-

facturar els imaginaris culturals. Aquests imaginaris eren els encarregats de donar

el sentit a la diferenciació de drets entre categories distintes de persones, que havien

de servir per a objectius diferents, però dins d’un mateix espai; per fer-ho curt, es

tractava d’exercir la sobirania. L’espai representava la matèria primera de la sobirania

i la violència en formava part. La sobirania significava ocupació i l’ocupació sig -

nificava relegar els colonitzats a aquella zona grisa entre ser el subjecte o ser l’objecte.

Aquest va ser el cas del règim d’apartheid a Sud-àfrica. Les ciutats es van estruc-

turar degudament i els reservats (d’àrees rurals) es van convertir en enclavaments

dins dels quals el flux del treball d’immigrants podria ser regulat, i la urbanització

africana, prohibida.47 Tal com va mostrar Belinda Bozzoli, la ciutat era un espai par-

ticularment destacable per imposar «l’opressió severa i la pobresa a base de l’exclu-

sió racial i de classe».48 La formació sociopolítica, cultural i econòmica de la ciutat

era una institució espacial peculiar, científicament planificada per poder ser contro-

lada.49 El funcionament dels enclavaments rurals i de les ciutats tenia fortes restric-

cions que separaven la producció dels mercats en àrees per als blancs i per als negres.

46 Vegeu Daniel R. Headrick, The Tools of Empire: Technology and European Imperialism in the Nineteenth Century, Nova York, Oxford University Press, 198147 Sobre la ciutat, vegeu G. G. Maasdorp i A. S. B. Humphreys (eds.), From Shantytown to Township: An Economic Study of African Poverty and Rehousing in a South African City, Ciutat del Cap, Juta, 197548 Belinda Bozzoli, «Why Were the 1980s ‘Millenarian’?: Style, Repertoire, Space and Autho-rity in South Africa’s Black Cities», Journal of Historical Sociology, 13 (2000), p. 7949 Belinda Bozzoli, «Why Were the 1980s ‘Millenarian’?»

22

’

S’impossibilitava la possessió de la terra per part dels negres, excepte en llocs molt

restringits, i al final es va il·legalitzar la residència dels negres a les granges dels blancs

(excepte com a servei emprat pels blancs). Es controlava l’arribada de la població

a les ciutats i, més tard, es va implantar la negació de la ciutadania als africans.50

Frantz Fanon descriu l’ocupació espacial de la colonització en termes vívids.

Per a ell, la colonització significa, abans que res, la segmentació de l’espai. Implica

posar fronteres exteriors i interiors, vigilades amb punts de control i comissaries de

policia; d’aquesta manera, s’imposa la regulació amb la llengua de la força bruta,

amb la presència immediata, amb una acció directa i freqüent; tot s’hi esdevé sota

el principi d’una exclusivitat recíproca.51 Més important encara és que aquesta és la

manera a través de la qual s’imposa el necropoder:

La ciutat que pertany a la població colonitzada [...] és un lloc de mala fama, po-

blat amb gent de mala reputació. Hi van néixer, però no importa ni quan ni on;

hi moriran, però no importa ni on ni com. Aquest és un univers on la dimensió

espacial ha estat abolida; la gent hi viu amuntegada els uns damunt dels altres.

La ciutat dels nadius és la ciutat de la gana; s’hi passa gana de pa i de carn, no hi

ha sabates, no hi ha carbó, no hi ha electricitat. La ciutat dels nadius és un poble

doblegat, és un poble que s’ha hagut d’agenollar.52

En aquest cas, la sobirania significa la capacitat de definir qui és important i qui

no, qui està disponible i qui no.

L’ocupació colonial de la Modernitat tardana es diferencia de moltes maneres de

l’ocupació de la primera Modernitat, especialment perquè combina la imposició

de la disciplina en el sentit de la biopolítica i la necropolítica. La forma més com-

pleta de la necropolítica és l’actual ocupació colonial de Palestina.

L’estat colonial deriva de l’exigència fonamental de la sobirania i de la legiti-

mació que parteix de l’autoritat fundada en el relat particular sobre la història i

la identitat. Aquest relat està en si mateix lligat a la idea que l’Estat té el dret diví

d’existir; el relat competeix amb un altre relat en un mateix espai sagrat. Com que

els dos relats resulten incompatibles i com que les dues poblacions estan barrejades

50 Vegeu Herman Giliomee (ed.), Up Against the Fences: Poverty, Passes and Privileges in South Africa, Ciutat del Cap, David Philip, 1985; Francis Wilson, Migrant Labour in South Africa, Johannesburg, Christian Institute of Southern Africa, 197251 Frantz Fanon, The Wretched of the Earth, traducció de C. Farrington, Nova York, Grove Weidenfeld, 1991, p. 3952 Frantz Fanon, The Wretched of the Earth, pp. 37-39

necropolítica 23

l’espill / núm. 53

indestriablement, una demarcació del territori a partir d’una identitat pura és de

fet impossible. La violència i la sobirania, en aquest cas, es fonamenten en la divi-

nitat: el poble en si va ser forjat a través de la veneració d’una divinitat i la identitat

nacional és imaginada com una identitat en contra de l’Altre, en contra de les altres

divinitats.53 La història, la geografia, la cartografia i l’arqueologia donen suport a

aquestes reclamacions, intentant relligar estretament la identitat i la topografia. La

conseqüència de tot això és que la violència colonial i l’ocupació estan fortament

inscrites en el terror sagrat de la veritat i de l’exclusivitat (expulsions en massa, la

reubicació de persones «sense nacionalitat» als camps de refugiats, l’assentament

de noves colònies). Viure sota el terror del sagrat significa anar excavant sempre

ossos que ni tan sols hi són; significa rememorar constantment un cos trencat en

mil bocins que mai no pot ser ell mateix; els límits, o millor dit, la impossibilitat

de representar-se a un mateix a través d’un «crim original», a través d’una mort

inefable: el terror de l’holocaust.54

Per tornar a les lectures espacials de Fanon de l’ocupació colonial, l’ocupació

colonial de la Modernitat tardana de Gaza i de la Franja Occidental representa les

característiques més importants de com funciona el terror específic de la formació

que he anomenat necropoder. Primer es tracta de la dinàmica de la fragmentació

territorial, aïllar-los primer i llavors expandir els propis assentaments. L’objectiu

d’aquest procés és doble: cal evitar qualsevol possibilitat de moviment i implemen-

tar la separació comparable amb un estat basat en l’apartheid. Els territoris ocupats

estan per això dividits en una xarxa indestriable de fronteres internes i en cel·les aï-

llades l’una de l’altra. D’acord amb Eyal Weizman, abandonant la divisió planifica-

da del territori i agafant-se a la creació d’una divisió tridimensional de les fronteres

a través de blocs sobirans, aquesta segmentació i dispersió redefineixen clarament

la relació entre la sobirania i l’espai.55

Segons Weizman, aquestes accions constitueixen la «política de la verticalitat».

El resultat podria ser anomenat la «sobirania vertical». Sota el règim de la sobirania

vertical, l’ocupació colonial opera a través dels esquemes de passar per sobre o pas-

sar per sota, de la divisió de l’espai aeri com també el de sota terra. El sòl està dividit

entre l’escorça terrestre i els espais subterranis. L’ocupació colonial també dicta la

53 Vegeu Regina M. Schwartz, The Curse of Cain: The Violent Legacy of Monotheism, Chicago, University of Chicago Press, 199754 Vegeu Lydia Flem, L’art et la mémoire des camps: Représenter, exterminer, a cura de Jean-Luc Nancy, París, Seuil, 200155 Vegeu Eyal Weizman, «The Politics of Verticality», Open Democracy (25 d’abril de 2002)

24

’

naturalesa mateixa del terreny i les seves variacions topogràfiques (punts d’ele-

vació i les valls, muntanyes i accessos a l’aigua). D’aquesta manera, les elevacions

ofereixen un assentament estratègic que les valls no poden pas procurar (capacitat

de vigilància, d’autoprotecció, la fortificació panòptica que permet observar molts

punts distants). Weizman diu: «Els assentaments podrien ser entesos com les lents

òptiques en forma de ciutats que serveixen per a la vigilància i per exercir el poder.»

Sota les condicions de l’ocupació colonial de la Modernitat tardana, la vigilància

està orientada tant cap a fora com cap a dins, l’ull actua com a arma i com a defensa.

En lloc d’una divisió conclusiva entre dues nacions alineades al costat d’una línia de

frontera, «l’organització de la Franja és un terreny particular on s’han creat sepa-

racions múltiples, fronteres provisionals que estan relacionades l’una amb l’altra a

través de la vigilància i el control», afirma Weizman. Sota aquestes circumstàncies,

l’ocupació colonial no només està destinada a controlar, vigilar i separar, sinó que

té la finalitat de crear reclusió. Aquesta ocupació fragmentant, junt amb l’urbanisme

fragmentat, és característica de la Modernitat tardana (enclavaments suburbans o

les comunitats recloses).56

Des del punt de vista de les infraestructures, la forma fragmentant d’ocupació

colonial es caracteritza per una xarxa de vies ràpides de circumval·lació, ponts i

túnels que se sobreposen l’un a l’altre intentant mantenir el principi definit per

Fanon com a «exclusivitat recíproca». Diu Weizman:

Les carreteres de circumval·lació intenten separar la xarxa de trànsit israeliana

de les carreteres palestines, si és possible sense deixar cap possibilitat d’encreua-

ment. El que intenten construir són dues geografies que s’encavalquen, però que

habiten en el mateix paisatge. En els punts on les xarxes es creuen, s’hi crea una

marca de separació. Molt sovint es tracta de carreteretes petites i empolsades que

permeten als palestins creuar per sota una àmplia i ràpida autopista per la qual

corren les furgonetes i els vehicles militars israelians entre els enclavaments.57

Sota les condicions de la sobirania vertical i de l’ocupació colonial fragmentant,

les comunitats queden separades al llarg de l’eix y. Això condueix a la proliferació

dels llocs de violència. Els camps de batalla no estan localitzats només sobre la su-

perfície terrestre. Els espais soterranis, així com els aeris, es transformen en zones

de conflicte. No existeix cap continuïtat entre el sòl i el cel. Fins i tot l’espai aeri

56 Vegeu Stephen Graham i Simon Marvin, Splintering Urbanism: Networked Infrastructures, Technological Mobility and the Urban Condition, Londres, Routledge, 200157 Eyal Weizman, «The Politics of Verticality»

necropolítica 25

l’espill / núm. 53

està dividit entre les capes superiors i les baixes. A tot arreu hi regna el simbolisme

del cim (qui està ocupant la posició més alta). L’ocupació del cel és per això d’una

importància crítica, perquè la majoria del control policial es dóna des de l’aire. Es

mobilitzen tota mena de tecnologies a aquests efectes: sensors als vehicles aeris sen-

se tripulació (UAV), els jets aeris de reconeixement, els planadors de Hawkey per a la

inspecció precoç, helicòpters d’assalt, satèl·lits d’observació del terra, les tècniques

de l’hologramatització. Matar adquireix una precisió extrema.

Aquesta precisió està combinada amb tàctiques de setge medieval adaptades al

format de les xarxes desconnectades dels camps de refugiats urbans. El sabotatge

sistemàtic i orquestrat de les infraestructures urbanes i socials dels enemics com-

plementa l’apropiació de la terra, de l’aigua i de l’aire. Decisiu en aquesta tècnica

d’inutilitzar l’enemic és el buldòzer. Es pretén enderrocar cases i llocs, arrencar les

oliveres de soca-rel, perforar els tancs d’aigua amb bales, bombardejar i fer malbé

les comunicacions electròniques, obrir carreteres, destruir els transformadors elèc-

trics, destrossar les pistes d’aterratge dels avions, impossibilitar les transmissions de

televisió i de ràdio, esclafar ordinadors, arrencar els símbols culturals i politicoburo-

cràtics favorables a l’Estat de Palestina, malmetre l’equipament mèdic. Es tracta, en

altres paraules, d’una guerra d’infraestructures.58 Mentre l’helicòpter Apache armat

és utilitzat per la policia des de l’aire per matar des de dalt, els buldòzers cuirassats

(Caterpillar D-9) s’utilitzen a terra com a arma de guerra i d’intimidació. A diferèn-

cia de les ocupacions colonials de la primera Modernitat, aquestes dues armes esta-

bleixen una superioritat high-tech com a eines del terror de la Modernitat tardana.59

Tal com ho il·lustra el cas dels palestins, l’ocupació colonial de la Modernitat

tardana és la concatenació de poders múltiples: disciplina, biopolítica i necropolíti-

ca. La combinació de totes tres dóna al poder colonial la dominació absoluta sobre

els habitants del territori ocupat. L’estat de setge és en si mateix una institució mili-

tar. Permet una modalitat de matar que no distingeix entre l’assassinat dels enemics

interns i el dels externs. La població sencera es converteix en l’objectiu del sobirà.

Els pobles i les ciutats assetjades estan aïllats de la resta del món. La vida diària

es militaritza. Els comandaments militars locals tenen dret de decidir com i quan

58 Vegeu Stephen Graham, «‘Clean Territory’: Urbicide in the West Bank», Open Democracy (7 d’agost de 2002)59 Compareu-ho amb les bombes de nova fabricació que els Estats Units van utilitzar en la guerra del Golf i a Kosovo, que estaven equipades amb cristalls de grafit que malmeten els conductes elèctrics i les estacions de distribució. Michael Ignatieff, Virtual War, Nova York, Metropolitan Books, 2000

26

’

volen disparar algú. Moure’s entre les cel·les territorials només és possible amb un

permís formal. Les institucions civils locals són sistemàticament destruïdes. La po-

blació sota el setge no té cap mitjà de vida. Matar de manera invisible s’afegeix a les

execucions sumàries.

Màquines de guerra i heteronomies

Després d’examinar com funciona el necropoder sota l’ocupació colonial de la

Modernitat tardana, m’agradaria parlar de les guerres actuals. Les guerres actuals

pertanyen a un nou moment i diria que no es poden comprendre amb les teories

anteriors de la «violència contractual» o amb tipologies com la guerra «justa» o

«injusta», ni tampoc amb l’instrumental desenvolupat per Carl von Clausewitz.60

D’acord amb Zygmunt Bauman, les guerres de la globalització no inclouen la con-

questa, l’adquisició i l’ocupació d’un territori entre els seus objectius. Idealment, es

tracta d’afers que es resolen amb un entrar i sortir.

La diferència creixent entre els ginys d’alta tecnologia i els mitjans no tecnològics

s’ha fet evident en la guerra del Golf i a Kosovo. En els dos casos es va emprar la

doctrina d’una «força dominant imparable» gràcies a la revolució tecnològica que

va multiplicar la capacitat militar de destrucció d’una manera sense precedents.61

La guerra des de l’aire va associada amb les altituds; l’ordenament, la visibilitat i

els serveis d’intel·ligència hi tenen el paper central. Durant la guerra del Golf, l’ús

combinat de bombes petites i de bombes carregades amb urani empobrit (DU), l’ar-

mament d’alta tecnologia a distància, els sensors electrònics, els míssils guiats per

làser i la intel·ligència cibernètica van destruir ràpidament les capacitats enemigues.

A Sèrbia, l’afebliment de les forces sèrbies es va aconseguir amb la guerra d’in-

fraestructures que va afectar objectius com ponts, vies de tren, autopistes, xarxes

de comunicació, dipòsits de cru, centrals tèrmiques i elèctriques i instal·lacions de

tractament d’aigües. L’execució d’aquestes estratègies militars, especialment quan

van combinades amb la imposició de les sancions, afecta el sistema de suport vital

de l’enemic. La destrucció del complex petroquímic de Pančevo als afores de Bel-

grad durant la campanya de Kosovo «va deixar les àrees veïnes tan impregnades de

vinil, clorit, amoníac, mercuri, nafta i dioxines que van provocar avortaments a les

60 Vegeu Michael Walzer, Just and Unjust Wars: A Moral Argument With Historical Illustrati-ons, Nova York, Basic Books, 197761 Benjamin Ederington i Michael J. Mazarr (eds.), Turning Point: The Gulf War and U.S. Military Strategy, Boulder, Westview, 1994

necropolítica 27

l’espill / núm. 53

dones embarassades, i a totes les dones de la zona se’ls va desaconsellar quedar-se

embarassades durant dos anys».62

Les guerres de la globalització pretenen forçar l’enemic a la submissió sense que

tinguin en compte les conseqüències immediates, els efectes secundaris i els «danys

col·laterals» que provoquen les accions militars. En aquest sentit, les guerres actuals

recorden més les estratègies de guerra dels pobles nòmades que no pas les guerres

territorials de la Modernitat, basades en el lema de «conquerir i annexar». En les

paraules de Bauman:

Imposen la superioritat sobre la població amb la rapidesa dels seus propis movi-

ments: tenen l’habilitat d’aparèixer de sobte i sense cap anunci previ i de desapa-

rèixer de nou sense avís, viatgen sense equipatge i no es preocupen per aquelles

pertinences que comprometen la mobilitat i el potencial de maniobrar dels po-

bles sedentaris.63

Som en un nou moment de mobilitat global. Una característica de l’era de la

mobilitat global és que les operacions militars per exercir el dret de matar no són ja

un monopoli dels estats. Els «exèrcits regulars» no són l’única modalitat d’aplicar

aquesta funció. Reclamar l’autoritat última o definitiva en un espai polític particular

no és fàcil d’aconseguir. Ara som davant d’un trencaclosques de drets de gestió que

se superposen i que resulten sempre incomplets. Les diferents instàncies jurídiques

existeixen de facto, geogràficament sobreposades i entreteixides, amb lleialtats múl-

tiples i amb sobiranies, a més a més d’enclavaments abundants.64 En aquesta hete-

ronomia territorial de drets i reclamacions, té poc sentit insistir entre regnes polítics

«interns» i «externs» que puguin ser separats per demarcacions frontereres clares.

62 Thomas W. Smith, «The New Law of War: Legitimizing Hi-Tech and Infrastructural Vio-lence», International Studies Quarterly, 46 (2002), p. 367. Sobre l’Iraq, vegeu G. L. Simons, The Scourging of Iraq: Sanctions, Law and Natural Justice, 2a ed., Nova York, St. Martin’s, 1998; ve-geu també A. Shehabaldin i W. M. Laughlin Jr., «Economic Sanctions Against Iraq: Human and Economic Costs», International Journal of Human Rights, 3, 4 (2000), pp. 1-1863 Zygmunt Bauman, «Wars of the Globalization Era», European Journal of Social Theory, 4, 1 (2001), p. 15. «Allunyats dels seus objectius, colpeixen massa de pressa perquè puguin arribar a percebre la devastació que provoquen i la sang que van vessar, els pilots que maniobren a través d’una pantalla d’ordinador no tenien cap possibilitat de mirar les seves víctimes a la cara o d’observar la misèria humana que havien sembrat», afegeix Bauman. «Els professionals militars de la nostra era no veuen cap cos, no coneixen ferides. Poden dormir bé, cap re-mordiment de consciència no els mantindrà desperts» (p. 27). Vegeu també «Penser la guerre aujourd’hui», Cahiers de la Villa Gillet, 16 (2002), pp. 75-15264 Achille Mbembe, «At the Edge of the World: Boundaries, Territoriality, and Sovereignty in Africa», Public Culture, 12 (2000), pp. 259-284

28

’

Deixeu-me agafar Àfrica com un exemple. Aquí l’economia política dels estats

va canviar dràsticament en l’últim quart del segle XX. Avui, molts dels estats afri-

cans no poden pretendre defensar el monopoli sobre la violència i els mitjans de

coerció dins dels límits del seu territori. Tampoc no poden reclamar el monopoli

del control de les seves fronteres territorials. La coerció en ella mateixa s’ha con-

vertit en una mercaderia. El poder militar es compra i es ven en un mercat on la

identitat dels proveïdors i dels compradors no significa gairebé res. Les milícies

urbanes, els exèrcits privats, les bandes dels senyors de la guerra, les empreses de

seguretat privada i els exèrcits estatals, tots ells pretenen exercir el dret de la violèn-

cia o el dret de matar. Els proveïdors de la violència no estatals controlen amb la

coerció dos recursos decisius: la mà d’obra i els minerals. Cada cop més sovint, els

exèrcits es construeixen a partir de ciutadans soldats, de nens soldats, de mercenaris

i de guàrdies privats.65

Aquests nous exèrcits emergents els podríem anomenar, si seguim la terminolo-

gia de Deleuze i Guattari, màquines de guerra.66 Les màquines de guerra estan fetes

de segments d’homes armats que se separen o s’uneixen amb l’un o amb l’altre

depenent de les tasques que han de ser dutes a terme i de les circumstàncies. Les

màquines de guerra són organitzacions polimorfes i difuses que es caracteritzen

per la seva capacitat de metamorfosi. La seva relació amb l’espai és mòbil. A vega-

des tenen lligams complexos amb els estats (des de l’autonomia fins a la incorpo-

ració). L’Estat pot, per la seva pròpia mecànica, transformar-se en una màquina

de guerra. O bé es pot apropiar d’una màquina de guerra ja existent o bé crear-ne

una de nova. Les màquines de guerra funcionen com els exèrcits regulars, però hi

incorporen nous elements que s’adapten bé al seu principi de segmentació i de

desterritorialització. Els exèrcits regulars, per la seva banda, probablement ja s’han

apoderat d’algunes de les característiques de les màquines de guerra.

La màquina de guerra combina la pluralitat de funcions. Funciona com una

organització política i com una empresa comercial. Opera a través de la captura de

persones i de pillatges i pot arribar fins i tot a encunyar la seva pròpia moneda. Per

65 En el dret internacional es regula l’ús dels «guàrdies privats» en «vaixells que són de pro-pietat privada i que naveguen en condicions de guerra i això els dóna dret de fer servir tota mena d’hostilitats permissibles al mar en una guerra». Utilitzo aquest terme per les forma-cions armades que actuen independentment de qualsevol societat políticament organitzada per perseguir interessos privats, sigui sota la màscara d’un estat o no. Vegeu Janice Thomson, Mercenaries, Pirates, and Sovereigns, Princeton, NJ, Princeton University Press, 199766 Gilles Deleuze i Félix Guattari, Capitalisme et schizophrénie, París, Les Éditions de Mi-nuit, 1980, pp. 434-527

necropolítica 29

l’espill / núm. 53

obtenir l’accés a l’extracció de petroli i als recursos naturals que hi ha en el territori

sota el seu control, les màquines de guerra desenvolupen connexions directes amb

xarxes transnacionals. Les màquines de guerra que han sorgit a l’Àfrica durant l’úl-

tim quart del segle XX estaven en relació directa amb l’erosió de la capacitat dels

estats postcolonials de cimentar econòmicament la seva autoritat política i l’ordre.

Aquesta capacitat inclou procurar-se els propis recursos amb el control i la regu-

lació dels accessos als recursos naturals dins d’un territori ben definit. A mitjans

dels anys 1970, la capacitat dels estats per mantenir l’ordre va començar a minvar,

i hi havia una clara connexió entre la inestabilitat monetària i la fragmentació es-

pacial. En la dècada de 1980, l’experiència brutal de la sobtada baixada de valor de

la moneda es va convertir en una cosa habitual; molts països van passar per cicles

d’hiperinflació (la qual cosa incloïa sotracs com el sobtat canvi de moneda). Du-

rant l’última dècada del segle XX, la circulació monetària va influenciar els estats i

la societat de dues maneres diferents.

Primer, es va poder observar una tendència generalitzada de manca de liqui-

ditat; els diners s’acabaven concentrant només en determinats canals, l’accés als

quals era possible només complint unes condicions cada cop més draconianes.

El resultat era que el nombre d’individus que disposaven dels mitjans materials

per a controlar persones dependents a través de la creació de deutes es va reduir

dràsticament. Històricament, la captura i la submissió de persones dependents

a través del mecanisme del deute ha estat l’aspecte central tant per assegurar la

producció com per a la construcció de lligams polítics.67 Aquests lligams eren

decisius per determinar el valor de les persones i per mesurar la seva utilitat. Si la

seva utilitat i el seu valor no eren demostrables, podrien ser convertits en esclaus,

en una penyora o en un client.

Segon, l’entrada controlada de la moneda i els moviments concentrats al voltant

de les zones amb recursos específics han fet possible la formació d’enclavaments

econòmics i han canviat els càlculs antics de la relació entre les persones i les coses.

La concentració d’activitats connectades amb l’extracció de recursos valuosos al

voltant d’aquests enclavaments ha convertit els enclavaments en indrets privilegiats

de guerra i de mort. La guerra mateixa s’alimentava de les vendes creixents de la

matèria primera extreta.68 Nous lligams es van crear entre fer la guerra, les màquines

67 Joseph C. Miller, Way of Death: Merchant Capitalism and the Angolan Slave Trade, 1730-1830, Madison, University of Wisconsin Press, 1988, especialment els capítols 2 i 468 Vegeu Jakkie Cilliers i Christian Dietrich (eds.), Angola’s War Economy: The Role of Oil and Diamonds, Pretòria, Institute for Security Studies, 2000

30

’

de la guerra i l’extracció de recursos.69 Les màquines de guerra es van implicar en la

construcció d’economies altament transnacionals, però basades localment o regio-

nalment. En la majoria dels llocs, el col·lapse de les institucions polítiques formals

sota la pressió de la violència tendeix a la formació d’economies sota el control de

les milícies. Les màquines de guerra (en aquest cas, les milícies o bé els moviments

dels rebels) ràpidament esdevenen mecanismes altament organitzats de predació,

que imposen tributs als territoris i a la població i utilitzen l’àmplia xarxa transna-

cional i de les diàspores, que els procuren tant el suport material com el financer.

En correlació amb la nova geografia de l’extracció de recursos sorgeix una for-

ma de governació sense precedents que consisteix en la gestió de les multituds. L’ex-

tracció i el saqueig dels recursos naturals per part de les màquines de guerra va de

bracet amb els intents brutals d’immobilitzar i fixar espacialment tota mena de ca -

tegories de persones o, paradoxalment, de deslligar-les, de forçar-les a dispersar-se

per àrees amplies que ja no estan contingudes dins de les fronteres dels estats. La

població com a categoria política es disgrega en rebels, nens soldats, víctimes i re-

fugiats, o bé en civils incapacitats per les mutilacions o simplement massacrats

d’acord amb els models dels antics sacrificis, mentre que els «sobrevivents», després

d’un èxode horrible, estan confinats als camps de reclusió o a les zones d’excepció.70

Aquesta forma de governabilitat és diferent dels comandaments colonials.71 Les

tècniques policíaques i de disciplina van deixar a la població l’opció d’escollir entre

l’obediència i el fingiment que era característic dels potentats colonials i postcolo-

nials. Aquesta situació va ser gradualment reemplaçada per una alternativa que és

més tràgica perquè és més extrema. Les tecnologies de la destrucció han esdevingut

més tàctils, més anatòmiques i més sensorials, en un context on l’opció és només la

vida o la mort.72 El poder continua depenent del control estret sobre els cossos (i de

69 Vegeu, per exemple, «Rapport du Groupe d’experts sur l’exploitation illégale des ressources naturelles et autres formes de richesse de la République démocratique du Congo», United Nations Report No. 2/2001/357, presentat pel secretari general al Consell de Seguretat, 12 d’abril de 2001. Vegeu també Richard Snyder, «Does Lootable Wealth Breed Disorder?: States, Regimes, and the Political Economy of Extraction» (conferència)70 Vegeu Loren B. Landau, «The Humanitarian Hangover: Transnationalization of Govern-mental Practice in Tanzania’s Refugee-Populated Areas», Refugee Survey Quarterly, 21, 1 (2002), pp. 260-299, especialment pp. 281-28771 Sobre els comandaments, vegeu Achille Mbembe, On the Postcolony, Berkeley, University of California Press, 2001, capítols 1-372 Vegeu Leisel Talley, Paul B. Spiegel i Mona Girgis, «An Investigation of Increasing Mor-tality Among Congolese Refugees in Lugufu Camp, Tanzania, May-June 1999», Journal of Re-fugee Studies, 14, 4 (2001), pp. 412-427

necropolítica 31

l’espill / núm. 53

concentrar-los dins d’un camp). Les noves tecnologies de destrucció no s’entrete-

nen ja a inscriure la sentència als cossos amb aparells disciplinaris, sinó que operen

d’acord amb la màxima economia en forma de «massacres». La generalització de

la inseguretat ha aprofundit la diferència social entre aquells qui porten armes i els

qui no (loi de répartition des armes). Cada cop més sovint, la guerra no es fa entre

els exèrcits d’estats sobirans. La fan grups armats que actuen sota la màscara d’un

estat contra grups armats que no tenen cap estat, però que controlen territoris ben

delimitats; els dos bàndols tenen com el seu objectiu principal les poblacions civils

desarmades i no organitzades en milícies. En els casos on els milicians armats han

pres completament el poder sobre l’Estat, han provocat particions territorials i

han aconseguit controlar regions senceres que llavors administren de manera feu-

dal, especialment si contenen dipòsits de minerals.73

Les maneres de matar no canvien gaire. En el cas de les massacres, els cossos sen-

se vida es redueixen ràpidament a simples esquelets. La seva morfologia els inscriu

llavors al registre de les coses indiferenciables i generals: simples restes de dolor no

sepultat, buidor, còrpores sense sentit, estranys dipòsits atrapats en una immobilitat

cruel. En cas del genocidi de Ruanda —en el qual un gran nombre d’esquelets van

ser preservats de manera visible, si és que no van ser directament exhumats—, es

podia percebre la tensa relació entre la petrificació dels ossos, la seva estranya fredor

i alhora la seva tossuda insistència de transmetre algun sentit, de voler significar.

Aquests monticles d’ossos impassibles sembla que no puguin transmetre cap

ataràxia: res més que un rebuig il·lusori d’una mort que ja havia ocorregut. En

altres casos, l’amputació física reemplaça la mort immediata i s’obre cap a la via

d’utilitzar tècniques d’incisió, d’ablació i d’excisió que també tenen els ossos com

el seu objectiu. Les traces d’aquestes cirurgies demiúrgiques persisteixen per molt

de temps en forma de contorns humans que són vius, d’això en podem estar segurs,

però la integritat corporal dels quals ha estat substituïda per peces, fragments, plecs

i també ferides immenses que no cicatritzen. La seva funció és mantenir davant dels

ulls de les víctimes —i per a tota la gent al seu voltant— l’espectacle morbós de la

desintegració.

73 Vegeu Tony Hodges, Angola: From Afro-Stalinism to Petro-Diamond Capitalism, Oxford, James Currey, 2001, capítol 7; Stephen Ellis, The Mask of Anarchy: The Destruction of Liberia and the Religious Dimension of an African Civil War, Londres, Hurst & Company, 1999

32

’

Sobre el moviment i el metall

Tornem a l’exemple de Palestina, on dues lògiques aparentment irreconciliables es

confronten l’una amb l’altra: la lògica del martiri i la lògica de la supervivència. Exa-

minant aquestes dues lògiques, voldria reflectir l’efecte mirall que tenen la mort i el

terror, per una banda, i el terror i la llibertat, per l’altra.

En la confrontació entre aquestes dues lògiques, el terror no és en un bàndol

i la mort en l’altre. El terror i la mort es troben en el cor de tots dos aspectes. Tal

com ens recorda Elias Canetti, el supervivent és aquell que havia estat seguint les

petjades de la mort, que havia conegut moltes morts, que havia estat enmig dels

caiguts, però que continua viu. Per dir-ho amb més precisió encara, el supervivent

és aquell que ha carregat el jou de tots els seus enemics, però en aquesta escomesa

no només ha aconseguit escapar amb vida, sinó que ha matat els seus atacants. La

manera més senzilla de sobreviure és matar. Canetti subratlla que en la lògica de

la supervivència, «cada home és l’enemic de l’altre». De manera encara més radi cal

podríem dir que dins la lògica de la supervivència, l’horror com el signe de la mort

es converteix en satisfacció quan comprovem que ha mort algú altre. És la mort de

l’altre, la presència física del seu cos, allò que gratifica el supervivent d’una manera

única. Amb cada enemic que ha mort, el sobrevivent se sent més segur.74

La lògica del martiri avança per línies diferents. La representa la figura del «ter-

rorista suïcida», que planteja nombroses qüestions. ¿Quina diferència intrínseca hi

ha entre matar amb un míssil des d’un helicòpter o un tanc i matar mitjançant el

propi cos? ¿La diferència entre les armes que s’han utilitzat per infligir la mort evita

que puguem establir un sistema general d’intercanvi entre les maneres de matar i

les maneres de morir?

El «terrorista suïcida» no porta cap mena d’uniforme de soldat regular i no uti-

litza tampoc cap arma. El candidat al martiri encalça la seva víctima; l’enemic és la

presa a qui cal parar la trampa. En aquest aspecte, és rellevant la localització on es

prepara l’emboscada: la parada d’autobús, el cafè, la discoteca, el mercat, el punt de

control, la carretera —és a dir, els espais on transcorre la vida quotidiana.

La disfressa del cos forma part de la preparació de l’escenari de l’emboscada. El

candidat al martiri transforma el seu cos i es col·loca una màscara per tal d’ama-

gar l’explosiu a punt per a la detonació. Mentre el tanc o el míssil són clarament

visibles, l’arma que es porta a flor de pell és invisible. Està tan integrada que forma

74 Vegeu Elias Canetti, Crowds and Power, traducció de C. Stewart, Nova York, Farrar, Straus & Giroux, 1984, pp. 227-280

necropolítica 33

l’espill / núm. 53

part del cos. És una part íntima del cos; en el moment de la detonació, el cos del

portador és destruït, i és ell que s’emporta amb ell mateix els cossos dels altres, si

no és que els redueix a fragments. El cos no és només el portador de l’arma. El cos

mateix es transforma en l’arma, i això no en sentit metafòric, sinó literalment, en

un sentit balístic.

En aquell instant, la meva mort va de bracet amb la mort de l’Altre. L’homicidi i el

suïcidi s’acompleixen en un mateix acte. En gran part, la resistència i l’autodestruc -

ció són sinònims. Per tractar amb la mort cal reduir els altres i a un mateix a l’estatus

de fragments de carn inerta, de manera que resulti difícil recollir-los tots per a l’en-

terrament. En aquests casos, la guerra és la guerra cos a cos (guerre au corps-à-corps).

Per matar, cal acostar-se al màxim al cos de l’enemic. Per fer detonar la bomba cal

resoldre la qüestió de la distància a través d’un treball d’acostament i de segellament.

¿De quina manera hem d’interpretar aquest vessar la sang si la mort no és mai

només meva, sinó que va necessàriament acompanyada de la mort d’algú altre?75

¿És diferent de la mort provocada per un tanc o un míssil en el context en el qual el

cost de la meva supervivència és calculat en termes de la meva capacitat i la meva

disposició per matar algú altre? En la lògica del «martiri», la voluntat de morir es

fusiona amb la voluntat d’emportar-se l’enemic, és a dir, significa tancar la porta a

la possibilitat de sobreviure per a tothom. Aquesta lògica sembla contrària a la pri-

mera, que consisteix a voler imposar la mort als altres, mentre s’intenta preservar

la pròpia vida. Canetti descriu el moment de la supervivència com el moment de

poder. En aquest instant, el triomf sorgeix precisament de la possibilitat d’instal-

lar-se allí on els altres (en aquest cas, els enemics) ja no hi són. Aquesta lògica de

l’heroisme és entesa de manera clàssica: cal executar els altres, mentre que la pròpia

mort és mantinguda lluny.

En la lògica del martiri, sorgeix una semiosi nova de matar. No necessàriament

hi ha una relació entre la forma i el sentit. Tal com ja he indicat, el cos es conver-

teix en l’uniforme del màrtir. El cos com a tal no és només un objecte que pro-

tegeix contra el perill i la mort. El cos com a tal no té ni poder ni valor. El poder i

el valor del cos resulten del procés d’abstracció que està basat en el desig d’eterni-

tat. En aquest sentit, el màrtir, que havia establert el moment de supremacia en el

qual el subjecte és capaç de sobreposar-se a la seva pròpia mortalitat, pot ser entès

com una actuació sota el signe del futur. Per dir-ho en altres paraules, la mort del

futur es col·lapsa en el present.

75 Martin Heidegger, Être et temps, París, Gallimard, 1986, pp. 289-322

34

’

En el seu desig d’eternitat, el cos assetjat passa per dos estadis. Primer, es trans-

forma en mera cosa, en una matèria mal·leable. Segon, la manera com és exposat a

la mort —suïcidi— li confereix la significació darrera. Aquesta, de nou, no pot ser

deduïda del caràcter del cos com a cos, sinó que la significació prové d’un nomos

transcendental exterior a ell. El cos assetjat es converteix així en una peça de metall

la funció del qual és donar naixement a la vida eterna a través del sacrifici. El cos es

duplica i en la mort, literalment i metafòricament alhora, escapa de l’estat de setge

i de l’ocupació.

Deixeu-me explorar, per concloure, la relació entre el terror, la llibertat i el sa-

crifici. Martin Heidegger sosté que els humans són «éssers-per-a-la-mort» i que

aquesta és la condició decisiva de l’autèntica llibertat humana.76 Per dir-ho d’una

altra manera, som lliures de viure les nostres pròpies vides només perquè som lliu-

res de morir la nostra pròpia mort. Allí on Heidegger assegura un estatus existen-

cial a un ésser que s’encamina cap a la mort i on considera la mort un esdeveniment

de llibertat, Bataille suggereix que «el sacrifici, de fet, no revela res». No es tracta,

doncs, només d’una manifestació absoluta de la negativitat. Es tracta també de la

comèdia. Per a Bataille, la mort revela la part animal de l’home, la que no és altra

que «l’ésser natural» del subjecte. Perquè l’home es reveli tal com és al final, ha

de morir, però ho hauria de fer mentre encara és viu —observant en si mateix

com deixa d’existir. Afegeix: «El subjecte humà ha de ser completament viu en el

moment de morir per ser conscient de la mort, per viure amb la sensació d’estar

morint-se.» La mort com a tal ha d’esdevenir la consciència d’un mateix en aquell

mateix instant en el qual s’acaba l’ésser conscient.

En aquest sentit, això és el que passa (si més no està a punt de passar, o passa

d’una manera elusiva, fugissera) en els subterfugis dels sacrificis. En el sacrifici,

el sacrificat s’identifica amb l’animal que està a punt de morir. De manera que

mor veient-se morir a si mateix, però fins i tot així, en certa manera, a través de

la seva pròpia voluntat, unit amb l’arma del seu sacrifici. Però tot això és un joc!

Per a Bataille, el que vol dir joc és més o menys el fet que el subjecte humà «volun-

tàriament s’enganya a si mateix».77

¿De quina manera es relaciona la noció de joc i d’engany amb el «terrorista

suïcida»? No pot haver-hi cap dubte que en el cas de l’home que s’immola amb

76 Martin Heidegger, Être et temps77 Georges Bataille, Œuvres complètes, p. 336

necropolítica 35

l’espill / núm. 53

una bomba al voltant del seu cos el sacrifici consisteix en una espectacular manera

de provocar-se la mort a si mateix, convertint-se en la víctima de si mateix (auto-

sacrifici). Aquell que s’autosacrifica pren possessió de la seva pròpia mort perquè

s’hi encara de manera directa. Aquest poder potser deriva de la fe que la destrucció

del propi cos no pot afectar la continuïtat de l’ésser. Radica en la idea que l’ésser

existeix fora de nosaltres. L’autosacrifici consisteix aquí en l’anul·lació d’una doble

prohibició: aquella de la autoimmolació (suïcidi) i la d’assassinat. A diferència dels

sacrificis primitius, aquí no s’utilitza cap animal per substituir la víctima. La mort

adquireix així el caràcter de transgressió. Però a diferència de la crucificació, no hi

ha aquí cap dimensió expiatòria. Res que pugui ser relacionat amb el paradigma de

Hegel del prestigi o de la revelació. I així és, els morts no poden reconèixer el seu

assassí perquè aquest també és mort. ¿Això significa que la mort passa com a pura

anihilació i el no-res, l’excés, l’escàndol?

Si ho llegim des de la perspectiva de l’esclavatge o de l’ocupació colonial, la mort

i la llibertat estan irrevocablement entreteixides. Hem vist que el terror defineix

tant els règims colonials de l’esclavatge com els que persisteixen en la Modernitat

tardana. Els dos règims coneixen també les seves instàncies específiques per ex-

perimentar la manca de llibertat. Viure sota l’ocupació de la Modernitat tardana

significa experimentar permanentment la condició de «sentir dolor»: estructures

fortificades, punts de control militar, barreres a les carreteres arreu; edificis que

evoquen memòries doloroses sobre humiliacions, interrogatoris i pallisses; els tocs

de queda que empresonen centenars de milers de persones a l’interior d’unes ca-

ses ruïnoses cada nit des de la posta del sol fins a l’alba; soldats que patrullen pels

carrers sense il·luminació i temen les seves pròpies ombres; nens cecs a causa de

les bales de goma; pares humiliats i apallissats davant de les seves pròpies famílies;

soldats que orinen contra les barreres de filferros, que disparen als dipòsits d’aigua

a dalt dels teulats només per divertir-se, que canten en veu alta eslògans ofensius,

que piquen a la porta prima de llauna per espantar les criatures, que confisquen

papers i que aboquen residus al mig dels carrers residencials; guàrdies de fronteres

que tomben una parada de verdures o tanquen les fronteres per pur caprici; ossos

trencats; tirs i danys irreparables —una mena de bogeria.78

En aquestes circumstàncies, la disciplina per preservar la vida i la necessitat de

suportar (el judici de la mort) es marquen en excés. Allò que connecta el terror, la

mort i la llibertat és la noció extàtica de la temporalitat i de la política. El futur és

78 En relació amb el que acabo de dir, vegeu Amira Hass, Drinking the Sea at Gaza: Days and Nights in a Land Under Siege, Nova York, Henry Holt, 1996

36

’

aquí, pot ser autènticament anticipat, però encara no forma part del present. El

present com a tal no és més que el moment de visió —de visió d’una llibertat que

encara ha de venir. La mort en el present és el mitjancer de la redempció. Lluny

de ser una trobada amb el límit, amb la frontera, amb la barrera, la mort és ex-

perimentada com «l’alliberament del terror i dels lligams».79 Tal com diu Gilroy,

la preferència d’escollir la mort abans que una servitud continuada ens diu molt

sobre la naturalesa de la mateixa llibertat (o la seva falta). Aquesta falta és part de

l’existència d’un esclau o d’un home colonitzat; aquesta mateixa falta és també pre-

cisament el camí per on entra la consciència de la seva pròpia mortalitat. Parlant

de la pràctica de suïcidis individuals o col·lectius dels esclaus atrapats per caçadors

d’esclaus, Gilroy apunta que la mort, en aquest cas, pot ser representada com un

agent. Perquè la mort és allò que dóna el poder a l’esclau i alhora allò sobre el qual

l’esclau té el poder. Però alhora és l’espai on operen tant la llibertat com la negació.

Conclusió

En aquest assaig he volgut exposar les formes actuals de la subjugació de la vida al

poder de la mort (necropolítica) que han canviat profundament les relacions entre

la resistència, el sacrifici i el terror. He demostrat que la noció del biopoder no és

suficient per comptabilitzar les formes contemporànies de la subjugació de la vida

al poder de la mort. Més encara, he volgut exposar els conceptes de la necropolítica

i del necropoder per descriure’ls de maneres diferents en les quals, en el nostre món

d’ara, s’utilitzen les armes per satisfer l’interès de destruir el màxim nombre de

persones i construir els mons-de-morts, unes formes noves i úniques de l’existència

social en les quals poblacions enormes han estat subjectes a unes condicions de

vida que els confereixen l’estatus de morts vivents. L’assaig subratlla també algunes

de les topografies on la repressió es basa en la crueltat (la plantació i la colònia, en

particular). He suggerit també que sota les condicions del necropoder, les línies

entre la resistència i el suïcidi, entre el sacrifici i la redempció, entre el martiri i la

llibertat, s’esborren.

Traducció de Simona Škrabec

79 Paul Gilroy, The Black Atlantic..., p. 63

’

l’espill / núm. 53

Scott Sherman

El nacionalisme segons Benedict Anderson

El 1967 Sudisman, secretari general del Partit Comunista Indonesi (PKI), la mili-

tància del qual havia estat delmada feia poc en una sèrie de massacres que havien

causat centenars de milers de morts, fou sotmès a judici. Dels cinc màxims diri-

gents del PKI només Sudisman fou conduït davant un tribunal; els altres quatre, els

havien morts a trets. Dos estrangers estigueren presents tot el temps en el procés

de Jakarta: Benedict O’Gorman Anderson, un universitari de 30 anys d’Indonèsia,

i Herbert Feith, un col·lega d’Anderson, d’Austràlia.

De la desfilada de testimonis comunistes, només dos van manifestar la seua

protesta davant el tribunal i es van negar a inculpar uns altres. Un d’aquests era

una dona ja vella que posteriorment es tornà boja; l’altre era recordat molts anys

després per Anderson amb aquestes paraules: «Era aquell xicot xinès baixet que

semblava que tenia dinou o vint anys. Molt tranquil i amb una gran dignitat, donà

el seu testimoniatge. Em va impressionar força.»

Sudisman, que fou sentenciat a mort, també mantingué el tipus. El 2001, An-

derson m’explicava:

Tenia una dignitat i una calma, i el seu discurs fou tan elevat que vaig sentir una

mena d’«obligació moral» de fer alguna cosa. Quan Sudisman abandonava per

darrera vegada la sala de vistes, ens mirà a Herb i a mi. No va dir absolutament

res, però vaig tenir el sentiment que estava pensant: «Ens heu d’ajudar. Probable-

ment vosaltres dos sou els únics en qui puc confiar perquè allò que he dit arribe

a perviure». Era com el prec que et fa una persona que agonitza.

Scott Sherman és escriptor i col·laborador de The Nation. És autor de Patience and Fortitude: Power, Real Estate, and the Fight to Save a Public Library, Melville House, 2015. Aquest article aparegué originàriament a The Nation (19 de maig de 2016)

38

’

Anderson donà resposta a aquell prec el 1975 quan traduí el discurs de Sudis-

man a l’anglès a partir d’una transcripció de l’acta judicial obtinguda d’estranquis.

Un col·lectiu editorial d’esquerres d’Austràlia publicà el discurs en un pamflet de

28 pàgines, amb una coberta de color taronja, titulat Anàlisi de responsabilitat, amb

una introducció admirativa del traductor.

Després del procés a Sudisman, Anderson va comprovar que les seues possi-

bilitats de fer recerca a Java s’havien reduït molt. El jove acadèmic, que parlava

perfectament l’indonesi, estava sotmès a vigilància: un document de l’ambaixada

dels Estats Units del 1967 consignava que Anderson era «considerat [...] un comu-

nista declarat o almenys un company de viatge». També va ser objecte d’atacs en la

premsa indonèsia: la revista Chas, que mantenia, segons es va saber, vincles amb els

serveis d’intel·ligència del país, el va qualificar de «ximple útil» en un article de pri-

mera pàgina. L’abril del 1972, Anderson fou expulsat del país. Fou el començament

d’un exili que havia de durar gairebé tres dècades.

Amb les portes d’Indonèsia tancades per a ell, Anderson es traslladà el 1974 a

Bangkok. «Fou una època magnífica per sojornar-hi», va dir passat el temps. Un

insòlit interludi entre dictadures va permetre que el radicalisme thai florís. Els bons

temps s’acabaren el 1976, quan els militars derrocaren el règim civil i afusellaren i

penjaren públicament estudiants radicals al centre de Bangkok.

Però el període que passà Anderson a Tailàndia fou essencial per a la seua ma-

duració intel·lectual, perquè el va induir a pensar en termes comparatius, cosa que

en aquella època era poc freqüent entre els investigadores de regions concretes.

«Mentre estava a Tailàndia», diria posteriorment, «em vaig veure forçat a pensar

tothora com podria escriure sobre Tailàndia i Indonèsia en un sol espai; com ho

faria?» Anderson, que va morir a Batu, Indonèsia, el desembre de 2015, als 79 anys,

superà aquest desafiament i el resultat fou el llibre Comunitats imaginades (1983),

una anàlisi clàssica del nacionalisme que ha estat traduïda a 29 idiomes.

El juny de 2001, quan Anderson tenia 64 anys, vaig fer cap a l’interior de l’estat de

Nova York per a escriure un article sobre ell per a Lingua Franca. Vivia a Freeville,

a vuit milles a l’est d’Ithaca, en una antiga casa de camp, ben àmplia, envoltada de

bestiar que pasturava en llibertat i amb un graner que tenia al capdamunt un penell

d’estil javanès. Al llarg de tres dies vàrem seure i xerrar en una cuina una mica atro-

tinada, on trobaves muntanyes de novel·les negres, revistes acadèmiques, periòdics

d’Àsia i tesis doctorals. Penjada en una paret hi havia una sorprenent fotografia en

blanc i negre d’un jove Sukarno, el jove nacionalista d’esquerres que conduí In-

donèsia a la independència el 1949 i que fou derrocat pel general Suharto el 1967.

el nacionalisme segons benedict anderson 39

l’espill / núm. 53

Quan ja em preparava per marxar, vaig preguntar a Anderson si mai s’havia

plantejat escriure unes memòries, i em va dir que no. Però dos anys després, un

editor japonès li demanà si volia fer un petit volum autobiogràfic. «Refús a contra-

cor» fou la seua resposta inicial. «Els professors d’universitat occidentals rarament

tenen vides interessants. Els seus valors són l’objectivitat, la solemnitat, la formali-

tat i —almenys oficialment— l’autoesborrament.» Però quan un bon amic i antic

estudiant seu, Kato Tsuyoshi, de la Universitat de Kyoto, va dir que estava disposat a

ajudar-lo amb el llibre i a traduir-lo al japonès, Anderson hi accedí. Es publicà, amb

gran satisfacció per la seua banda, el 2009 al Japó.

Des dels inicis del projecte, el germà de Benedict, l’historiador i crític Perry

Anderson, el va animar a publicar les seues memòries en anglès, però ell rebut-

java la idea. El 2005, quan era a prop el seu 80è aniversari, canvià d’opinió. Poc

abans de la seua mort, Anderson finalitzava el darrer esborrany d’A Life Beyond

Boundaries, que ara s’ha publicat. És un llibre ben escrit i organitzat sobre la seua

peculiar trajectòria i sensibilitat, farcit de bromes per a entesos, digressions idio-

sincràtiques i un sentit de l’humor juganer. Ofereix també una àcida visió de la

vida acadèmica. Però, sobretot, aquestes memòries són una bona introducció al

cosmopolitisme i una apologia del fet de travessar fronteres: geogràfiques, històri-

ques, lingüístiques i disciplinàries.

La història de la família Anderson sembla treta d’una novel·la de Conrad. El

rebesavi, junt amb el besavi-oncle, es varen sumar a la rebel·lió irlandesa del 1798

(la United Irishmen Rebellion), cosa que els valgué anar a presó. Un nebot d’ells

participà en la revolució de 1848 i com a conseqüència hagué de fugir a París, Is-

tanbul i, a la fi, als Estats Units, on esdevindria jutge del Tribunal Superior de Jus-

tícia de l’estat de Nova York. Una altra branca de la família incloïa entre els seus

membres terratinents angloirlandesos i militars que serviren l’Imperi britànic a

Birmània, l’Afganistan, Hong Kong i l’Índia.

El pare d’Anderson —intrèpid i amb gran facilitat per als idiomes— desenvolu-

pà la major part de la seua carrera a la Xina com a funcionari del Servei de Duanes

Marítimes xineses, que començà com una eina dels imperialistes britànics i fran-

cesos i, en paraules del seu fill, era responsable de gravar amb impostos «el comerç

marítim de la Xina imperial amb el món exterior». Benedict nasqué a Kunming

l’any 1936, però son pare prengué el 1941 una decisió que tindria conseqüències

i traslladà la família a Califòrnia. Si haguessen romàs a la Xina, probablement els

haurien tancat en un camp d’internament japonès.

El 1945 la família es traslladà a Irlanda, on varen viure en una casa plena de

«quadres, objectes, vestits i disfresses xineses, que sovint ens posàvem per diver-

40

’

tir-nos». La ràdio era una altra font d’esbarjo i formació. Als vespres la família es-

coltava les novel·les clàssiques que emetia la BBC amb la veu d’actors distingits, «de

manera que la nostra imaginació estava farcida de personatges com Anna Karènina,

el comte de Montecristo, Lord Jim, Uriah Heep, Tess dels d’Urberville, i així succes-

sivament». En aquells anys, a Irlanda hi proliferaven les companyies teatrals ambu-

lants, raó per la qual els nens Anderson (incloent-hi la germana de Benedict, Me-

lanie) varen veure moltes obres de Shakespeare, Shaw, Wilde, Sheridan i O’Casey.

Son pare morí jove, quan Benedict tenia nou anys, i els xiquets foren enviats a

escoles internat a Anglaterra. Sa mare, anglesa, apassionada dels llibres i les idees,

vivia d’una magra pensió, i per això Benedict hagué de guanyar beques. Acabà

acon seguint una de les tretze places vacants que oferia Eton, un lloc que de seguida

aguditzà en ell el sentit de les distincions de classe. Els becaris vivien en locals dife-

rents dels dels fills de l’aristocràcia britànica i havien de dur una banda especial, de

caire «medieval». Però va rebre una educació extraordinàriament arcaïtzant en lite-

ratura, història de l’art, història antiga, arqueologia i història moderna comparada.

Al cor del programa d’estudis hi havia un rigorós aprenentatge de llengües i havien

de familiaritzar-se amb el llatí, el grec, el francès, l’alemany i una mica de «rus de la

guerra freda». (Posteriorment Anderson aprendria encara indonesi, javanès, thai,

tagal, holandès i espanyol.) El francès era un puntal important de la seua educació.

Els seus professors li demanaven també traduir poemes anglesos al llatí i fins i tot

compondre poemes en aquesta llengua. Pocs estudiants havien de rebre, després

d’ell, una educació tan rigorosa i antiquada. Era la fi d’una època.

Després de sortir-se’n força bé a Eton, Benedict trobà que la vida a la Univer-

sitat de Cambridge era com unes vacances tranquil·les. Es va aficionar bojament

al cinema (especialment al cinema japonès) i assajà les beceroles de la politització.

Un capvespre, durant la crisi de Suez del 1956, travessava caminant el campus i va

observar que un grup d’estudiants de pell fosca s’estaven manifestant:

De cop i volta, del no-res, els manifestats foren assaltats per una tropa de cor-

pulents estudiants anglesos, que feien els valents, la major part dels quals eren

atletes. Cantaven «God Save the Queen!». Em va semblar incomprensible i re-

provable.

Els manifestants, indis i cingalesos en la major part, eren més baixets i esqui-

fits, i, per tant, ho tenien magre... Vaig intentar intervenir per ajudar-los, però

l’únic que vaig aconseguir fou que m’arrabassaren les ulleres de la cara i les tre-

pitjaren en el fang.

el nacionalisme segons benedict anderson 41

l’espill / núm. 53

Després de llicenciar-se a Cambridge, Anderson es passà sis mesos a casa,

barallant-se amb sa mare, que volia que esdevingués un diplomàtic britànic. Se

li presentà una alternativa quan un amic li va proposar que treballés amb ell

com a professor ajudant al Departament de Ciència Política i de l’Administració

de la Universitat de Cornell. Arribà a Ithaca enmig d’una tempesta de neu al ge-

ner de 1958 i s’hi va estar tot al llarg de la seua prolongada i productiva carrera

acadèmica.

Els anys 50 i 60 foren anys fabulosos per a fer un doctorat en estudis del sud-est

d’Àsia a Cornell. Aquesta universitat i la de Yale eren les úniques dels Estats Units

que comptaven amb programes importants en aquesta àrea. El finançament fluïa

en abundància, no només de les fundacions Ford i Rockefeller, sinó també del go-

vern dels EUA, que tenia molt d’interès a entendre les rebel·lions camperoles i els

moviments nacionalistes al Vietnam, Laos i Cambodja. Anderson gaudia amb l’ex-

citació intel·lectual de trepitjar un terreny nou: «Els estudiants se sentien com a

exploradors que investigaven societats i camps desconeguts.» Els seus companys

—alguns dels quals venien de Birmània, el Vietnam o Indonèsia— construïren li-

teralment el Projecte d’Investigació de la Indonèsia Moderna de Cornell, col·locant

puntals d’acer per a reforçar els pisos una mica desballestats de l’edifici de les fra-

ternitats, abandonat feia temps, i on es va instal·lar el Projecte d’Investigació.

Algunes de les pàgines més plaents d’A Life Beyond Boundaries són les que dedi-

ca a traçar retrats, molt elaborats i afectius, dels seus mentors. El primer de tots fou

George Kahin, l’intel·ligent cap del departament, que era especialista en les lluites

dels indonesis a finals de la dècada de 1940 per la independència enfront dels ho-

landesos. Les seues simpaties envers el nacionalisme indonesi comportaren poste-

riorment la revocació temporal del seu passaport durant els anys del maccarthisme.

Anderson confessa que Kahin, que havia participat en l’activisme dels quàquers en

defensa dels japonesos-americans en els anys 40, «em va formar políticament». Una

altra persona influent per a ell fou Claire Holt, una jueva letona de parla russa que,

després de treballar alguns anys a París i a Nova York com a crítica de ballet, marxà

a Indonèsia, on fou amant de l’arqueòleg alemany Wilhelm Stutterheim, amb qui

compartia un interès pregon per les civilitzacions precolonials d’Indonèsia. Holt no

tenia credencials acadèmiques, però Kahin se l’emportà a Cornell perquè ensenyés

llengües indonèsies als seus estudiants de doctorat. Anderson passà incomptables

hores a la seua casa, absorbint els seus exhaustius coneixements sobre l’art, la dansa

i la cultura javanesa tradicional. De vegades es llegien mútuament poesia russa en

veu alta. Va escriure: «Claire Holt fou molt especial per a mi.»

42

’

Dues persones més estigueren molt a prop del seu esperit aquells anys. Harry Benda era un jueu txec que es dedicava als negocis a Java. Els ocupants japonesos interromperen les seues activitats comercials i el tancaren en un camp d’interna-ment que quasi posà fi a la seua vida. Després Benda trobà el seu camí cap a Cor-nell, on va escriure una tesi sobre les relacions entre els japonesos i els musulmans a la Indonèsia de preguerra i de l’època de guerra. John Echols era un «perfecte gentleman americà» que sabia una dotzena de llengües i compilà el primer diccio-nari anglès-indonesi. La devoció d’Anderson envers els diccionaris prové d’Echols. Escriu: «Encara avui, el prestatge favorit de la meua biblioteca personal l’omplen exclusivament diccionaris de moltes menes.»

Anderson fou afortunat no tan sols amb els seus mentors, sinó també amb la flexibilitat dels mecanismes d’inserció acadèmica a Cornell, que foren la base de la seua carrera: «Contràriament a les regles normals de contractació —que inclouen candidatures competitives, entrevistes a fons i una clara animadversió vers el “ne-potisme”—, vaig accedir a una posició de professor ajudant sense entrevistes i sense que fos pres en consideració cap candidat de fora.»

Kahin, el seu principal mentor, havia insistit a Anderson perquè fes una tesi sobre l’ocupació japonesa d’Indonèsia del 1942 al 1945, i el jove acadèmic aterrà a Jakarta el desembre de 1961. El primer cop d’ull al país fou inoblidable: «Me’n re-corde, com si fos ara, del trajecte cap a la ciutat amb totes les finestres del taxi ober-tes. La primera cosa que em va sobtar fou l’olor —d’arbres i arbusts esponerosos, de pixum, d’encens, de llums d’oli fumejants, de brossa i sobretot del menjar que servien en tot de paradetes arrenglerades en els principals carrers.» Va romandre a Indonèsia gairebé dos anys i mig.

Jakarta no era encara la megaciutat puixant i contaminada que és avui: hi havia pocs cotxes i els barris mantenien encara el seu caràcter distintiu. Els estrangers eren escassos. En contrast amb les jerarquies socials que Anderson havia pogut ob-servar al Regne Unit i Irlanda, li impressionà de seguida l’«igualitarisme» que tro-bava pertot al seu voltant: vivia en un carrer on, en fer-se fosc, els homes jugaven a escacs a les voreres, i s’adonà que sovint s’hi enfrontaven oficinistes i conductors de bici-taxis amb alts funcionaris del govern o bé distingits homes de negocis. Per al jove Anderson allò era «una mena de paradís social». Dominà la llengua amb facilitat: al cap de quatre mesos parlava amb fluïdesa l’indonesi i trobà que «sense adonar-me’n, podia parlar perfectament amb gairebé tothom: ministres del go-vern, conductors d’autobús, oficials de l’exèrcit, minyones, homes de negocis, cam-breres, mestres d’escola, prostitutes, transvestits, petits delinqüents i polítics». (La seua compenetració amb la llengua s’aprofundí amb els anys: Anderson em va dir que molt del seu pensament ho havia elaborat en indonesi.)

el nacionalisme segons benedict anderson 43

l’espill / núm. 53

Quan no treballava als arxius de Jakarta, es dedicava a conèixer Java, recorrent

els antics palaus reials, assistint a representacions de teatre d’ombres i de possessió

pels esperits, explorant el Borobudur —l’stupa budista construïda al segle X (una

vegada dormí fins a l’alba a la terrassa més alta de l’stupa «prop dels Il·luminats»)—

i visitant els petits pobles de terra endins.

Del que diu a les seues memòries se’n desprèn que Anderson, submergit en

els quefers del treball de camp o divagant en el seu temps lliure, era escassament

conscient de les tensions polítiques, cada vegada més agudes, que aviat farien es-

clatar Java.

El dia 1 d’octubre de 1965, sis generals indonesis foren assassinats, i els seus cadà-

vers, llançats a un pou. El president Sukarno, un home d’esquerres, fou detingut;

el general Suharto va prendre el control i denuncià un intent de colp per part

del PKI. Fou el començament del que Anderson anomenaria «la catàstrofe»: un

seguit de massacres que segons un estudi de la CIA del 1968 foren comparables a

les purgues soviètiques dels anys 1930 i als assassinats en massa nazis de la Segona

Guerra Mundial.

Anderson i dos col·legues (Ruth McVey i Frederick Bunnell) observaren els es-

deveniments des de la seguretat d’Ithaca. Però estaven decidits a donar una resposta

intel·lectual al desastre indonesi i de seguida posaren mans a l’obra per a demostrar

que la versió oficial dels fets era falsa. Basant-se en un ampli repertori de periòdics

de província indonesis que arribaven a Cornell, així com en transcripcions de ràdio

indonèsia, el trio tenia a punt el gener del 1966 un informe de 162 pàgines que seria

conegut com els «Papers de Cornell».

El document, que els costà tres mesos d’escriure, afirmava que l’intent de colp

no havia sigut una prova de força dels comunistes, sinó un «afer intern de l’exèrcit»,

encapçalat per coronels de la província de la Java central. Kahin, que sempre mal-

dava per orientar la política exterior nord-americana en una direcció més humana,

envià aquest document, els Papers de Cornell, al secretari d’estat adjunt William

Bundy. D’altra banda, el document no trigà a arribar a mans de Joseph Kraft, un

columnista de projecció nacional que va difondre àmpliament les conclusions dels

joves acadèmics de Cornell.

En les nostres converses del 2001, Anderson defensava els punts principals dels

Papers de Cornell —que fou una disputa interna a l’exèrcit el que desencadenà la

violència— i parlava amb enorme passió, i amb minuciositat fascinant, sobre els

esdeveniments de 1965-1966. Però, ai las!, molt del que llavors em va explicar a mi

no es troba al seu llibre A Life Beyond Boundaries.

44

’

El PKI, explicava, tenia una orientació parlamentària que s’assemblava al Partit

Comunista Italià. A principis dels anys 60, admirava el seu nacionalisme, la seua

honradesa incorruptible i l’oposició a la guerra del Vietnam que manifestava. Però

el pas dels anys li havia aportat una clara visió dels errors del PKI. Estava del tot

desarmat, però abraçava la retòrica del maoisme: «Això va ser un gran error. Creava

por i desconcert al seu voltant. El PKI no era un exèrcit guerriller. Per això foren

massacrats; estaven tots al descobert.»

El 1999, Anderson pogué tornar a Indonèsia. El govern va permetre que entrés

de nou al país. Anderson assistí a un acte organitzat pels qui havien sobreviscut

al terror dels anys 60. Es va celebrar en un edifici de Jakarta sense inscripcions,

propietat del Ministeri de Treball, i la majoria dels assistents eren gent gran. Ander-

son recordava que «fou una experiència esborronadora», semblant a una reunió de

quàquers on la gent parlava de la seua vida i experiències. Quan es va asseure, una

remor va travessar la sala. S’esperava que l’acadèmic estranger prengués la paraula.

Posteriorment, quan l’acte ja havia conclòs, un home distingit, xinès, d’uns 50 anys,

se li acostà. Anderson s’adonà que tenia davant seu al «xicot», aquell que 32 anys

abans s’havia enfrontat amb el jutge en el procés a Sudisman, l’any 1967. Passaren

un dia junts i Anderson escoltà el seu relat, que m’explicà en els següents termes:

Molts dels comunistes que tractaven d’escapar-se dels qui els perseguien s’ama-

garen als guetos xinesos, en part perquè els xinesos són molt menys xerraires que

els indonesis i en part perquè aquells guetos estaven avesats a un cert nivell de

clandestinitat. I aquell xicot, que era un xicot radical, fou d’alguna manera re-

clutat per Sudisman perquè fos el seu correu personal, és a dir, perquè contactés

amb altra gent que s’havia amagat i actuava en la clandestinitat.

El document elaborat per Anderson i els seus col·legues, els Papers de Cornell,

¿és una obra sòlida i duradora en termes acadèmics? Anderson insistia el 2001 que

els esdeveniments de l’1 d’octubre de 1965 «foren manipulats des de dalt pel gene-

ral Suharto», a qui considerava el titellaire que manejava els fils de la conspiració.

Però investigadors actuals del Moviment del 30 de Setembre o G30S, com eren

coneguts els conspiradors, tenen una altra opinió. En un correu electrònic, l’his-

toriador de la British Columbia University John Roosa, autor de l’estudi, del 2006,

Pretext for Mass Murder: The September 30th Movement and Suharto’s Coup d’État

in Indonesia, m’indicava:

El que jo deia és que Suharto coneixia el complot de bestreta però no hi estava

implicat. A partir del que se sap, crec que és clar que Suharto no en fou l’instiga-

dor. Tot el que Ben [Benedict Anderson] tenia era mera especulació. Especulava

el nacionalisme segons benedict anderson 45

l’espill / núm. 53

que Suharto, si no en fou l’instigador, va assumir el paper de beneficiari: Suharto

hauria situat agents dobles en el grup del G30S [...] que després sabotejaren la

conspiració, assegurant-se que es cometés una atrocitat (l’assassinat dels gene-

rals) per a fracassar després. Pense que això és del tot excessiu [...]. Ben, a més,

volia absoldre el PKI de qualsevol implicació [...]. L’argument dels Papers de Cor-

nell —uns oficials javanesos que actuaren pel seu compte— és totalment errada.

Segons Roosa, alts dirigents del PKI, incloent-hi el president, D. N. Aidit, esta-

ven implicats a fons en la conspiració: «La idea d’Aidit era utilitzar alguns militars

lleials al PKI per desfer-se dels generals que hom sospitava que eren els generals de

dretes decisius, els qui estaven promovent l’anticomunisme.» Però les coses van

anar de mal borràs: «El pla inicial sembla que era capturar els generals vius i dur-

los davant Sukarno, però els conspiradors no van dur a terme el pla amb diligència

i no es van preocupar gens de mantenir amb vida els generals: els mataren a trets o

a colps quan es van resistir a ser capturats.»

Atès el fort lligam emocional d’Anderson amb aquells esdeveniments, hom po-

dria esperar que a les seues memòries hi hagués moltes referències i un bon tracta-

ment de la «catàstrofe». Però la massacre hi és evocada només de passada i des d’un

angle bastant singular, en un breu passatge dedicat al seu company Pipit Rochijat

Kartawidjaja, un exiliat i «etern estudiant» indonesi que vivia a Berlín i que durant

la llarga dictadura de Suharto tingué enfrontaments sovintejats —en els quals va

aconseguir diversos èxits— amb el «petit i corrupte» consolat d’Indonèsia a Berlín,

efectivament dirigit per un oficial dels serveis d’intel·ligència. Segons Anderson,

Pipit era «un escriptor satíric increïblement dotat i valent», els articles del qual

es caracteritzaven per fer servir «una barreja d’indonesi formal, argot de Jakarta i

baix javanès», un estil que combinava «el wayang-lore javanès, els llibres de còmics

sinoindonesis de kung-fu, escatologia i bromes obertament sexuals que feien riure

fins a plorar els seus amics».

Anderson, que diu que Pipit li va ensenyar a escriure amb fluïdesa en indonesi,

traduí un dels seus articles a l’anglès, un assaig titulat «Sóc del PKI... o no sóc del

PKI», basat en incidents dels quals Pipit havia estat testimoni, de jove, en una finca

de producció sucrera a la Java oriental el 1965. L’assaig de Pipit estava farcit d’hu-

mor negre, però, segons diu Anderson, «l’horror que havia viscut l’obsedia»:

Al seu article explicava que els clients habituals del bordell local deixaren d’anar-

hi quan s’adonaren que hi havia els genitals d’alguns comunistes clavats a la por-

ta, i recorda haver vist rais de troncs amb tot de cadàvers mutilats que baixaven

pel riu Brantas i travessaven la ciutat de Kediri, on vivia.

46

’

Escrivint al final de la seua vida un relat de memòries que sembla postideològic,

Anderson optà per evocar els dies exultants a Java —els viatges en moto per l’inte-

rior de l’illa, les partides d’escacs a les voreres, Borobudur sota la lluna plena— en

comptes d’aprofundir en la devastació del país que tant s’estimava.

La recerca inicial d’Anderson sobre les lluites per la independència d’Indonèsia en

la dècada de 1940 el varen conduir a reflexionar seriosament sobre el nacionalisme.

Havia contemplat com una intel·lectualitat nacionalista ben preparada, amb seu a

Jakarta, havia aconseguit crear no tan sols una nació anomenada Indonèsia, sinó

també una nova llengua, l’indonesi, que esdevingué la llengua de la resistència con-

tra els governants colonials holandesos. Comunitats imaginades va derivar-se tam-

bé de les realitats polítiques a l’Àsia sud-oriental arran de la guerra del Vietnam. El

llibre va sorgir a partir del que Anderson considerava, a la primeria dels anys 80,

«una transformació fonamental en la història del marxisme i dels moviments mar-

xistes»: les guerres entre el Vietnam, Cambodja i la Xina els anys 1978-79. Anderson

no entenia com uns règims marxistes es feien la guerra els uns als altres en comp-

tes de lluitar contra els imperialistes occidentals. Era un espectacle preocupant:

«M’obsedia la perspectiva de més guerres a gran escala entre estats socialistes.»

Anderson s’embarcà en un estudi a fons del nacionalisme, una força amb un

abast i una complexitat que no havien estat explicats pel marxisme com ell l’en-

tenia. El llibre que en va resultar, Comunitats imaginades, estava en part inspirat

en The Break-up of Britain (1977), de Tom Nairn, el qual, en paraules d’Anderson,

havia descrit el Regne Unit com «el residu decrèpit d’una època prenacional, pre-

republicana, i per això mateix condemnada a compartir la sort de l’Imperi austro-

hongarès». Però Anderson dissentia fortament de l’opinió de Nairn en el sentit que

«el “nacionalisme” és la patologia de la història del desenvolupament modern, tan

inexorable com la “neurosi” en l’individu». Anderson argumentava que el nacio-

nalisme no era ni una patologia ni una força fixa, immutable. En comptes d’això,

escriví: «És una comunitat política imaginada [...] perquè ni els membres de la

nació més petita mai no arribaran a conèixer la major part de la resta dels seus

compatriotes, no els veuran, ni tan sols sentiran parlar-ne mai i, tanmateix, en la

ment de cada un viu la imatge de la seua comunió.»

En un epíleg a l’edició de 2006 de Comunitats imaginades, Anderson reflexiona-

va sobre l’enorme èxit del llibre:

En la dècada de 1980 era l’únic estudi comparatiu de la història del nacionalisme

que bandejava amb decisió l’eurocentrisme i que utilitzava fonts en idiomes no

europeus. També era l’únic amb un marcat prejudici en favor dels «petits països»

el nacionalisme segons benedict anderson 47

l’espill / núm. 53

—Hongria, Tailàndia, Suïssa, el Vietnam, Escòcia i les Filipines. Comunitats ima-

ginades, a més, coincidí en el temps, en termes generals, amb l’esclat de la teoria

en el món acadèmic.

Segons escrivia Anderson el 2006, el seu llibre tractava de combinar «una mena

de materialisme històric amb el que posteriorment fou anomenat anàlisi del discurs;

el modernisme marxista es conjugava amb un postmodernisme avant la lettre».

Anderson apunta també en les seues memòries que havia volgut provocar els

seus col·legues acadèmics: «Deliberadament barrejava la Rússia tsarista amb l’Ín-

dia britànica, Hongria amb Siam i el Japó, Indonèsia amb Suïssa, i el Vietnam

amb l’Àfrica Occidental Francesa... Aquestes comparacions, el que volien era sor-

prendre i causar impacte, però també “globalitzar” l’estudi de la història del na-

cionalisme.»

Però el que li va permetre, en forma acadèmica i erudita, comparar Hongria

amb el Japó fou, sens dubte, un esperit que sempre analitzava les qüestions en ter-

mes de gran amplitud, que era d’una infinita curiositat i que era interdisciplinari.

Quan passa revista a la vida acadèmica, constata que la compartimentació en dis-

ciplines aïllades nodreix un pensament estret i provincial. En els seminaris sobre

nacionalisme, Anderson gaudia provocant els estudiants perquè miraren més enllà

del seu rogle, de la seua especialitat:

Forçava els joves antropòlegs a llegir Rousseau, els politòlegs a llegir una novel·la

cubana del segle XIX, els historiadors a llegir l’economia de List i els sociòlegs i

comparatistes literaris a llegir Maruyama Masao. Elegia Maruyama Masao per-

què era un politòleg, un asiàtic/japonès, un home molt intel·ligent que treballa-

va diversos camps i que tenia un sentit molt fi de l’humor i de la història. Era

evident per a mi que els estudiants havien rebut una formació tan professional i

especialitzada que realment eren incapaços d’entendre la terminologia, la ideo-

logia o la teoria dels altres.

També estava determinat a dissuadir-los enèrgicament d’escriure fent servir el

típic argot estereotipat i pretensiós, i de no fer l’esforç d’aprendre idiomes estran-

gers difícils (cosa freqüent entre els acadèmics nord-americans). En general, tro-

bava l’acadèmia massa solemne i els catedràtics li semblaven una mena de monjos

medievals decidits a eradicar la «frivolitat». Quan era estudiant a Cambridge, om-

plia els seus treballs de bromes, digressions i sarcasmes. En els seus primers dies a

Cornell se li va fer saber de seguida que «la tasca acadèmica és una comesa molt

seriosa», cosa que li va provocar aquesta reflexió: «Ara ja entenc el que devia fer

sentir aquella tradició xinesa d’embolicar amb força els peus de les dones.»

48

’

Anderson va sobreviure a un atac de cor el 1996 i es va jubilar de Cornell el 2001.

A partir d’aleshores passava la meitat de l’any al seu apartament en un barri de

classe mitjana baixa de Bangkok —una zona, segons em va comentar, «plena

de petits comerciants, mestres d’escola, amants de policies, aquesta mena de coses».

Alliberat dels seus deures docents i administratius, es va llançar a tota una sèrie de

projectes: un llibre sobre anarquisme i nacionalismes anticolonials, Under Three

Flags (que, segons ell, va «despistar molts lectors»); una biografia literària i política

de Kwee Thiam Tjing, el periodista i columnista sinoindonesi amb una obra que,

segons Anderson, encarnava les millors tradicions d’humanisme i cosmopolitisme

a la Indonèsia de la primeria del segle XX, i un exercici d’«antropologia amateur»,

The Fate of Rural Hell: Ascetism and Desire in Buddhist Thailand. Mai no perdé

la passió per la literatura, i ajudà a traduir Man Tiger, del jove escriptor indonesi

Eka Kurniawan, «les novel·les i narracions breus [del qual] constitueixen un gènere

en si mateixes, molt per damunt de qualsevol dels autors del sud-est d’Àsia que

conec». Comparava la sensibilitat de Kurniawan amb la de Gabriel García Márquez.

Continuà reflexionant sobre el nacionalisme, «una poderosa eina de l’Estat i

les institucions que en formen part», el qual, en nacions que van de la Xina al Pa -

kistan o Sri Lanka, és «fàcilment abatut per forces repressives i conservadores

les quals, a diferència dels nacionalismes antidinàstics anteriors, tenen ben poc

interès en les solidaritats supranacionals». I també continuà reflexionant sobre

l’esquerra i el seu destí:

Durant molt de temps, diferents formes de socialisme —anarquista, leninista, de

la Nova Esquerra, socialdemòcrata— aportaven un marc «global» dins del qual

podia desenvolupar-se un nacionalisme progressista, emancipador. D’ençà de la

caiguda del «comunisme» hi ha hagut un buit global, parcialment omplert pel

feminisme, l’ecologisme, el neoanarquisme i diversos «ismes» més, que lluitaven

de diferents maneres, i no sempre cooperativament, contra la xacra del neoli-

beralisme i de l’hipòcrita intervencionisme en nom dels «drets humans». Però

caldrà fer molta feina, i durant molt de temps, per tal d’omplir aquest buit.

Anderson explica que A Life Beyond Boundaries té dos temes principals: «El pri-

mer és la importància de la traducció per als individus i les societats. El segon, el pe-

rill d’un provincialisme arrogant, o d’oblidar que el nacionalisme seriós està lligat a

l’internacionalisme.» Estava satisfet pel fet que en el marc dels programes d’estudis

asiàtics, molts joves japonesos començaven a estudiar birmà, joves tailandesos es-

tudiaven vietnamita, i alguns filipins, coreà. Aquests estudiants, deia, «comencen a

adonar-se ara que se’l obre un horitzó enorme»:

el nacionalisme segons benedict anderson 49

l’espill / núm. 53

És important no perdre de vista que aprendre una llengua no és simplement

aprendre un mitjà lingüístic de comunicació. És també familiaritzar-se amb la ma-

nera de pensar i de sentir d’un poble que parla i escriu una llengua que és diferent

de la nostra. És aprendre la història i la cultura que hi ha rere el seu pensament

i les seues emocions i, d’aquesta manera, és aprendre a sentir empatia envers ell.

Les memòries d’Anderson acaben amb una coda sobre la memòria, la tecnolo-

gia i la poesia, en la qual el primer blanc és Google: «Google és una extraordinària

“màquina de recerca”, diu Google, sense cap ironia en l’ús que fa de la paraula

màquina, que en anglès antic podia significar trickery (com es veu en l’ús del verb

maquinar) o fins i tot “màquina de tortura”.» Anderson tem que les generacions

futures potser ja no coneixeran realment el que és un llibre: «Els llibres japonesos

estan enquadernats d’una manera, els de Birmània d’una altra.» Ara predomina el

pensament de grup: «La fe que tenen els estudiants en Google és gairebé religiosa.»

Quan era estudiant, el corprenien la cadència i els ritmes dels poemes que

s’havia après de memòria, com ara «el meravellós “Le bateau ivre”, de Rimbaud».

Avui, la cerca ha substituït la memorització: «Un efecte de “l’accés fàcil a qualsevol

cosa” és una tendència que ja havia observat molt abans que aparegués Google: no

hi ha cap raó per a recordar-se de res, perquè podem recuperar “qualsevol cosa” amb

altres mitjans.»

Els poemes que va memoritzar en la seua joventut el van acompanyar sempre.

El 2007 el van invitar a Leningrad per a impartir una classe sobre nacionalisme a

joves professors d’universitats russes de província. En adreçar-s’hi, va recordar al-

guns russos que havia conegut de la seua època a Eton i acabà recitant una estrofa

d’un poema de Vladímir Maiakovski, que com és sabut va morir en circumstàncies

penoses a Moscou el 1930. Per a la seua sorpresa, tots els estudiants s’hi van afegir

i recitaren amb ell:

Llueix sempre,

Llueix a tot arreu,

Fins al final del darrer dia!

Llueix...

I a l’infern, tota la resta!

Vet aquí el meu lema...

I el del sol!

«Cap al final, em queien les llàgrimes», recorda Anderson. «I a alguns dels estu-

diants, també.»

Traducció de Gustau Muñoz’

50

’

Manuel Alcaraz

Transparència i èticaUn nou relat per a la Comunitat Valenciana

La transparència sembla conformar l’esperit d’una nova època, i seria la marca

d’un «bon govern». Bé està que així siga, perquè expressa tant una visió crítica

amb la realitat com la convicció que les coses poden ser d’una altra manera, més

lluminosa. Tanmateix, és una «novetat» relativa perquè enfonsa les seues arrels en el

millor de la cultura històrica europea. Per exemple, els magnífics frescos del Palazzo

Comunale de Siena, pintats per Lorenzetti al segle XIV, estan dedicats als efectes del

bon i del mal govern. Transparència és el que prometia més d’un gravat de l’En-

ciclopèdia amb dames armades de llum que destrossen les tenebres que ofusquen

l’enteniment. I si jo haguera de triar una frase com a lema del meu mandat com a

conseller, triaria aquella de Maquiavel, tan injustament blasmat, quan constatava

que el més interessant de la política és copsar les diferències en les persones quan

són a la plaça i quan són al palau. Potser el més important de la cultura de la trans-

parència siga difuminar aquest límit, afirmar que existeixen la plaça i el palau, que

tots dos mereixen respecte, però que les portes i les finestres del palau han d’estar

sempre obertes de bat a bat, no tant per facilitar l’afició del tafaner com perquè al

palau s’hi respire amb l’aire fresc de les veus i els estímuls de la plaça. Ara bé, sense

deixar la Piazza de la Signoria, la plaça florentina de Maquiavel, no oblidem que va

ser l’escenari dels triomfs de Fra Savonarola, aquell fanàtic guardià de la puresa fins

Manuel Alcaraz (Alacant, 1958) és professor de Dret Constitucional a la Universitat d’Alacant, militant de Compromís i actualment conseller de Transparència, Responsabilitat Social, Par-ticipació i Cooperació de la Generalitat Valenciana. Com a autor ha col·laborat en nombroses ocasions a L’Espill i ha publicat, entre altres, Cuestión nacional y autonomía valenciana (Insti-tut Juan Gil-Albert, 1985) i De l’èxit a la crisi (PUV, 2009)

l’espill / núm. 53

transparència i ètica 51

l’espill / núm. 53

que, cremades les vanitats, el vent va canviar i va servir de teatre a la seua pròpia

foguera. I és que de poc serveixen a llarg termini espècimens així, «profetes desar-

mats» entestats a imposar la seua idea de la moralitat, en comptes de fer-se càrrec

de la pluralitat real de la societat. La transparència no té com a missió promoure

l’enveja de la virtut (que deia Antonio Machado), sinó ajudar a la formació d’en-

torns positius en els quals les diferents formes de la corrupció s’ofeguen per manca

de la foscor en la qual prosperen.

Tot i que hi tornaré, vull deixar clar d’entrada que enfront dels contorns difusos

d’allò que és transparent o participatiu, que tant agraden a alguns líders naïfs, con-

sidere que aquests valors ètics, fruit de consensos socials, ens remeten directament

a la política. Perillós missatge en aquests temps. Però jo no dubte a definir-me,

sense embuts i amb orgull, com un polític. Sóc un professor de Dret Constitucional

que fa temporalment de conseller al Govern del meu País i del meu poble. I ho sóc

perquè hauria considerat, sospesant diverses circumstàncies personals i col·lectives,

una falta d’ètica negar-me a la invitació que vaig rebre. Sóc, doncs, un polític; forme

part d’aquest grup de persones que, com ha dit Daniel Innerarity, fan malament

allò que ningú no faria millor que elles. Amb aquesta barreja de trellat i gosadia,

em sembla, cal abordar la tasca a què ens enfrontem. Polític, doncs, d’un Govern

de canvi. D’un Govern amb vocació reformista plural i pactada. I d’un reformisme

fort, en el sentit que, tot i que obert a ulteriors canvis per altres majories parlamen-

tàries, és un reformisme que busca perdurar en els seus fruits principals perquè

s’atreveix a enfrontar-se amb els problemes principals, generant un cos de lleis i

pràctiques sòlides i coherents. Perquè governar des del reformisme fort suposa je-

rarquitzar decisions, i això, i no una altra cosa, és el Pacte del Botànic. Aquesta és

la feina que fem, maldant, si més no, pel «desenrunament» de les ruïnes del passat

immediat, en expressió de Joan Romero.

Però hem de distingir entre la majoria electoral que ens ha portat al Govern i la

majoria social, còmplice i estable, que ens cal per a dur a terme les reformes. En això

encara tot just estem començant. Aconseguir-ho no dependrà només de l’agregació

mecànica d’actes puntuals. No n’hi haurà prou amb la gestió. A això ens incita, per

portar-nos a la confusió, una oposició tan desorientada com sumida en la ignoràn-

cia sobre el que poden ser els nous temps. Per descomptat que em sent satisfet dels

assoliments aconseguits, setmana rere setmana, malgrat les feres que s’amagaven

en els calaixos. Però tot això serà insuficient perquè la societat valenciana es retrobe

amb si mateixa després d’un període de convulsions, d’estar exposada a l’escarni

que porta alguns a sentir ferida la seua autoestima, com fa poc ens advertien les

grans marques empresarials valencianes. Una majoria social còmplice i solidària

52

’

amb les reformes només l’aconseguirem construint un relat global que faça intel·li-

gibles els objectius, que done coherència a l’acció de govern i que pose il·lusió on

ara hi ha decepció. Es tractarà d’un relat, complex però comprensible, amb el qual

la ciutadania valenciana puga sentir-se compromesa.

Vaig llegir una vegada que la persona més famosa de la història és Déu, però que

els diumenges segueixen tocant les campanes. També he llegit que les coses bones

només passen als qui són capaços d’explicar-les. La primera idea al·ludeix a la co-

municació, una eina essencial per a la política, encara que res no em sembla més

penós que el polític que diu: «la nostra política és bona, però no hem sabut expli-

car-la», perquè la bona política s’explica per si mateixa en els seus trets essencials.

Però, en tot cas, aquesta comunicació, aquest repic incansable, està al servei de la se-

gona idea, del relat, un fil continu susceptible de posar els pobles en la història, que

és una cosa molt més important que posar-los en el mapa. Un relat així concebut

comporta, almenys, tres coses: 1) superar la fragmentació de la realitat, la seua re-

ducció a esdeveniments inconnexos, sense estructura, «opacs» o «no transparents»

per al comú de la ciutadania; 2) dotar de sentit l’acció política, perquè passe de ser

un conjunt de pràctiques imposades a la societat a esdevenir el lligam entre societat

i governants; 3) promoure un imaginari compartit, un horitzó per construir.

Em detindré breument en aquest aspecte, perquè la primera confiscació a què

es va veure sotmesa la Comunitat Valenciana fou el segrest de la imaginació demo-

cràtica, reduïda i emmanillada pels qui s’apropiaren, en la foscor, de la capacitat de

prendre les decisions realment importants. La Comunitat Valenciana es va conver-

tir en un objecte en compravenda, incapaç de definir alternatives creïbles a allò que

hi havia perquè es va construir una normalitat fèrria entorn de valors, principis i

comptes de beneficis que només ara mostren la seua veritable faç. Al final del pro-

cés podríem dir que la nostra Comunitat desperta xiuxiuejant aquella afirmació de

Borges: he comès el major dels pecats, no he sabut ser feliç. Eixir d’aquest marasme

per donar una oportunitat a la felicitat és el contingut mateix del nou relat d’una

esquerra plural, reformista i preocupada per la cohesió social.

Retornar al poble valencià la capacitat d’imaginar i d’imaginar-se en llibertat

significa replantejar-nos els emblemes amb els quals volem ser identificats. Alguns,

no fa molt, van somiar símbols de prosperitat infinita, de luxe inacabable, de rellot-

ges que sempre marcaven l’hora de guanyar, de desdejunis amb llagostes i migdia-

des en iots daurats, de cavalcades en Ferraris, de colonització absoluta del territori

i d’anorreament del paisatge que pot lligar-nos a la memòria. Eren evidències de

poder. Un poder que es volia perpetu però que va resultar efímer; per això són

ara, en canvi, evidències d’opacitat, de la nit obscura de l’ànima valenciana. El nos-

transparència i ètica 53

l’espill / núm. 53

tre repte, a hores d’ara, consisteix a delinear altres símbols alternatius. I dic símbols

i no mers gestos, confusió en la qual, amb les presses, de vegades incorren els defen-

sors d’una indeterminada nova política, disposats a reduir la política a una disbauxa

de gestos amb la consistència intel·lectual d’emoticones. I és que els símbols polítics

no es defineixen una vegada per sempre, sinó que han d’establir-se a poc a poc,

sense poder deslligar-se de l’acció política concreta. Però d’una política de qualitat,

seriosa i honesta, que no necessita massa gesticulació, ni sorolls que acaben per

ofegar els seus propis arguments.

La transparència s’inscriu justament aquí com a eina de construcció de símbols

de cohesió i de redefinició del relat d’allò que és col·lectiu. El punt de partida del

Botànic, rescatar persones, convergeix amb les altres peces del Pacte, perquè el rescat

de les persones és urgent i necessari. I més encara si, com és el cas, el relat del canvi

exigeix, per damunt de tot, superar la fractura social que patim. Combatre aquesta

fractura, que és el pitjor llegat dels anteriors governs, exigeix reclamar un finança-

ment just i la millora radical dels serveis públics, i de tota política que pose al seu

cor la inclusió dels més febles, dels fràgils, dels exposats a tots els vents d’aquesta

fase de capitalisme hiperfinancer, globalitzat, sense rostre.

Però res d’això no serà possible sense el que el Pacte defineix com a «regeneració

democràtica». Regeneració democràtica vol dir canviar institucions, adaptar-les.

Vol dir, per exemple, en l’Estat (i nosaltres també som l’Estat) una reforma profun-

da de la Constitució. Regeneració democràtica vol dir arriscar en les maneres de fer

política, promovent la proximitat entre governants i governats. Vol dir reafirmar

la validesa de l’estat de dret, respectant lleis, encara que siga per a reformar-les. I

vol dir reinventar la idea de responsabilitat política, bandejada tot sovint pels qui

tenen més interès en la novetat que a teixir cauteles per a construir canvis de debò.

Regeneració democràtica és descobrir noves maneres de governabilitat i estabilitat,

admetent la normalitat del pluralisme i de l’acord. Però, sobretot, la regeneració

democràtica exigeix dos aspectes en els quals em detindré perquè són els dos pilars

sobre els quals caldrà bastir bona part del nou relat dels valencians i valencianes:

la reconstrucció de l’estat social i el combat enèrgic contra la cultura de la sospita.

Quan parlem de la colonització de la Comunitat Valenciana per la corrupció no

es pot oblidar que, en realitat, la corrupció ha estat en bona part la conseqüència

econòmica i cultural de la capacitat del PP per instaurar un règim global durant vint

anys, en els quals va regir de manera prepotent l’administració autonòmica, les

diputacions i la majoria de les grans ciutats. S’assegurà l’hegemonia usant i abusant

d’un finançament ara qüestionat i de tots els ressorts institucionals. Va sembrar el

país de clientelisme, va excloure sistemàticament els discrepants i va remodelar uns

54

’

senyals d’identitat lligant la seua versió estreta del conservadorisme i de la valen-

ciania amb els exemples més llampants i cars de la hipermodernitat. Va aprofitar el

cicle alcista de l’economia apostant per un capitalisme de casino que retia beneficis

amb rapidesa i generava ocupació de mala qualitat i baixa productivitat, mentre les

noves classes mitjanes semblaven el referent d’un benestar que no s’acabava mai.

Tot això respon a la pregunta inquietant de per què una bona part de la ciuta-

dania votava candidatures sobre les quals requeia la sospita versemblant, insistent,

que toleraven o practicaven la corrupció i un balafiament ostentós. D’una banda,

aquest règim va arribar a estar tan arrelat que el que se n’escapava era viscut com

una anormalitat. D’una altra, la dreta té una reserva de milers de votants ideolò-

gics que es multipliquen en moments d’auge econòmic a la recerca de seguretat,

siga real o il·lusòria, la qual cosa probablement té a veure amb l’absència d’un mo-

del econòmic sòlid, dinàmic i acceptat pel conjunt de la societat valenciana, fora del

turisme de masses, la construcció i els negocis que depenen de les administracions.

I, finalment, les forces en l’oposició sovint no vàrem saber estar a l’altura de les

circumstàncies, entestats que els ciutadans usaren el seu vot únicament per castigar,

en lloc de per a expressar l’adhesió a una alternativa creïble.

Però les coses canviaren de soca-rel amb l’impacte acumulat i creixent de la

crisi. Arran de la crisi, les noves classes mitjanes es varen trobar atrapades entre

dos pisos en l’ascensor social, els més febles s’estimbaren, i sovint tindre ocupació

no permetia cobrir necessitats peremptòries. Segons ha recordat l’Informe Foessa,

la Comunitat Valenciana se situa en el 8è lloc en rendes més baixes, amb una taxa

de pobresa i exclusió del 31,7%. Va ser llavors, quan tot això es va fer evident de

manera sagnant, que la societat va exigir el compliment de les promeses de l’estat

social: drets, serveis públics com cal, reconeixement de la dignitat i restauració de

l’esperança en la igualtat. Però va descobrir que l’estat social s’havia fet un falsari.

Justament aleshores, la corrupció va ser entesa d’una altra manera, ja no només

com una distracció de diners que podia ser fins i tot culturalment acceptable, sinó

com una forma de violència simbòlica, l’insult penetrant i permanent que unes elits

que havien trobat en el PP el seu portaveu qualificat llançaven contra el poble va-

lencià i sobre els més vulnerables.

Els grups dirigents que pogueren varen abandonar el PP a la seua sort i, com una

allau, centenars de milers de ciutadans assenyalaren els culpables. Els altres partits

pogueren formular un discurs alternatiu capaç d’omplir un tros del forat negre que

deixava l’ultraliberalisme conservador. Això és el que el PP de la Comunitat Valen-

ciana encara no ha entès: que la corrupció no és un fenomen de pomes podrides,

de casos aïllats. No ha entès que foren ells els qui varen propiciar aquest règim

transparència i ètica 55

l’espill / núm. 53

que necessàriament comportava una corrupció de gravetat extrema. I encara no

ha comprès que no n’hi ha prou amb seguir fent jocs amb paraules de Plutarc per

afirmar que la dona del Cèsar ha de semblar decent, i que això està fent, rentar-se

la cara. No ha entès que la cosa és més senzilla: la dona del Cèsar ha de ser decent,

punt. I el Cèsar també, per descomptat. Per tot això, al Govern del Botànic tenim

un problema paradoxal: per més que l’estil de l’equip dirigent del PP siga estrident

i esvalotador, ens trobem sense oposició real, perquè no ho és una que navega entre

la defensa dels senyals d’identitat d’una valenciania que gairebé ningú no ataca i la

defensa d’un passat de glòria que gairebé ningú no defensa. Tant de bo el PP òmpli-

ga ràpidament aquest buit on ara habita, perquè necessitem contrastos, debats reals

i consensos. Siga com vulga, la Comunitat Valenciana va viatjar de l’or a l’enderroc,

de l’omnipotència a la vergonya. Ací, com en el tango de Borges, una cançó de gesta

s’ha perdut en sòrdides notícies policials.

I el preu que estem pagant per aquest neguit és terrible. En altres territoris tam-

bé s’hi ha instal·lat una penetrant cultura de la sospita, però en pocs llocs com ací

regeixen comportaments que oscil·len entre l’escepticisme i el cinisme, entre la crisi

d’autoestima i el que ara sol anomenar-se dèficit de reputació, aquest fantasma que

turmenta els nostres insomnis. Si la corrupció ha rosegat la nostra economia, tam-

bé ha promogut la corrosió de la confiança en les institucions i en els polítics. Es pot

acceptar que en aquest discurs hi ha elements raonables, arguments suficients per

malfiar-se no sols dels qui se n’han anat, sinó també dels qui hem arribat fa poc. I

cal que estiguem preparats psicològicament per suportar ser jutjats pel que varen

fer uns altres. Però això no és el greu, el greu és que la cultura de la sospita ataca la

idea mateixa de democràcia. Sense esperança no hi ha reconstrucció democràtica

ni rescat de persones. Per això és trist veure com alguns dels més ferms i honestos

crítics de la situació heretada contribueixen inconscientment a escampar sospites

genèriques sobre les formes democràtiques, alimentant la desesperança.

És en aquest conjunt complex de realitats on la transparència assoleix tota la

seua importància. La transparència no és una suma de bones intencions. És un

marc clar de normes, instruments comunicatius i procediments administratius i

educatius que han de construir una cultura de la transparència, l’enemic de la qual

és, precisament, la cultura de la sospita. La transparència no és la panacea contra els

mals que afligeixen la democràcia, ni és un fi en si mateixa. Però pot ser una eina

essencial per contribuir a retornar-li el prestigi i la qualitat que havia perdut.

D’una banda, és un mecanisme que permetrà enfocar l’essència mateixa de l’es-

tat del benestar des d’una perspectiva diferent, evitant l’arbitrarietat o l’amiguisme,

i aportant certituds que faran que les relacions econòmiques entre l’Estat i la ciuta-

56

’

dania vagen per adequats i nobles canals. D’altra banda, la transparència és el mi-

llor instrument per promoure climes o entorns anticorrupció, perquè el coneixement

desarma les intencions fosques, alhora que rearma els investigadors qualificats, els

informadors, les associacions crítiques, els parlamentaris, els funcionaris cons-

cients i responsables, els empresaris i sindicalistes i, en última instància, cada ciu-

tadà i ciutadana. No és la quantitat dels qui busquen informació el que importa,

sinó la mera possibilitat que la informació siga accessible, així com el fet que qui

l’amague serà reconegut i, arribat el cas, sancionat. No es tracta, com el PP segueix

pensant, d’investigar el passat —tot i que molt ens convé a tots, encara, aportar da-

des del passat per interpretar el present—, sinó de vacunar-nos nosaltres mateixos

davant la temptació de tot poder de desviar-se cap a l’abús i el sectarisme. Per això

la transparència és el principal instrument de què disposa un govern per prevenir

genèricament la corrupció i proposar bons hàbits als qui ocupen els alts càrrecs.

No és infal·lible, però podrà detectar ionquis del poder, dels diners i fins de la xim-

pleria, alhora que prestarà un nou servei públic i contribuirà a la realització de drets

fonamentals. No es tracta, de cap manera, de proposar models d’exemplaritat pre-

sentant-nos com a campions de la virtut. Déu ens en guard, d’aital vulgar ostenta-

ció, tan mancada de trellat com contradictòria amb la sobrietat que perseguim! Ara

bé, en cap cas no renunciarem a compartir amb la ciutadania inquietuds, ni al fet

que la nova esperança en les institucions no siga fruit de la manipulació informa-

tiva, sinó de l’elaboració compartida d’aquesta nova narrativa, d’aquest nou relat.

Transparència, doncs, com a eix del nou relat amb el qual cohesionar la socie-

tat valenciana, en una terra de transparència i no de corrupció. Si aconseguim que

aquesta convicció navegue pel sistema nerviós del poble valencià, molt haurem

avançat. I transparència i anticorrupció també com a patrimoni legitimador de les

esquerres. No és que la transparència no puga i haja de ser assumida per forces con-

servadores; en altres llocs és així. I ha de ser-ho ací també. Però la veritat és que entre

nosaltres va ser assumida majoritàriament per l’esquerra en les seues expressions

pràctiques. En els anys de plom, quan el silenci va ser el company de la vergonya, va

haver-hi dissidents, autèntics partisans i partisanes de la decència, de la defensa del

territori i de la cultura, d’una democràcia autèntica contra els paranys d’alguns i les

complicitats d’uns altres, que no van alçar la veu davant les barbaritats que s’esta-

ven cometent. Aquestes persones, aquests grups, assetjats i de vegades amenaçats,

eren massivament d’esquerres. Això és ara un patrimoni molt valuós de credibilitat,

encara que només amb aquest patrimoni no s’organitzaran tots els missatges que

podrien conduir a futures victòries electorals. En tot cas, ha de ser un patrimoni

generosament compartit perquè no caiga en terreny erm. Aquestes afirmacions no

transparència i ètica 57

l’espill / núm. 53

ens han de confondre: no hem d’obstinar-nos a afirmar una superioritat moral abs-

tracta; aquest patrimoni, com l’antiga noblesa, obliga, ens compromet amb el futur.

Perquè l’esquerra pot i ha d’aportar uns valors al debat d’idees i per construir el nou

relat cohesiu. I ho ha de fer en el llarg termini, insistint en tres elements: 1) afer-

mant la preeminència d’allò que és públic sempre que xoque amb interessos privats

que desfiguren drets cívics i socials, assegurant d’aquesta manera l’autonomia de

la política enfront d’intromissions del poder econòmic, religiós, etc.; 2) trencant

en l’àmbit democràtic les jerarquies derivades de l’apropiació del poder per elits,

partidàries o no, enquistades en els aparells institucionals i alimentades pel trasllat

a la vida política de desigualtats socials, i en aquest sentit cal repensar les relacions

entre la democràcia deliberativa i la democràcia centrada en la presa de decisions,

en els factors representatius i en els participatius, i en fórmules per fer avançar una

democràcia amb igualtat real i paritària entre homes i dones; 3) introduint noves

prioritats en el discurs polític, com ara la conceptualització de la Justícia com un

quart pilar de l’estat social, el combat contra els efectes perniciosos de la bretxa

digital i de la passivitat acumulada en R+D, o una preferència determinant per la

defensa mediambiental en el marc de la lluita contra el canvi climàtic. Igualment és

imperatiu intervenir en la redefinició de la democràcia europea contra l’absolutis-

me neoliberal i en la defensa, concreta i consistent, del desenvolupament sostenible.

Quan dic que això es deriva del patrimoni de les esquerres, no defense ni de bon

tros que només les esquerres han de protagonitzar l’eix d’un nou relat. I tanmateix,

també afirme que o l’impuls parteix de les esquerres o no hi haurà incentius per

redefinir el futur polític, la qual cosa ens podria condemnar a repetir els errors i

els horrors del passat així que canvie el cicle econòmic, perquè mai no faltaran els

convençuts que, habitant un Levante feliz, la nostra economia ha de basar-se en

l’assalt a la riquesa ràpida i no en l’esforç previsor i racional, centrat en l’augment

intel·ligent de la productivitat i el coneixement.

El fonament del nou relat, projectat al futur, és la reinvenció d’una cohesió in-

terna fundada en valors ètics consensuats i compartits, imprescindible per a copsar

íntimament els danys de les desigualtats, dels greuges rebuts per l’infrafinançament

o de les polítiques que varen possibilitar una corrupció a l’engròs. Aquesta cohesió

sempre tindrà un punt feble si les lluites identitàries segueixen sent la nostra prin-

cipal senya d’identitat. No és el lloc per esbossar un discurs ampli sobre la qüestió,

però em sembla que les lluites organitzades entorn de símbols calents, pròpies de la

Transició, han acabat en empat, per la qual cosa els intents del PP de ressuscitar-les

com a últim salvavides en el seu Titànic particular són més patètiques que temerà-

ries. Aquest empat, crec, es deriva de dues raons.

58

’

La primera és que el món ha canviat tant que combats exclusivament nacio-

nalitaris-simbòlics poden nedar en un buit insuportable. Avui pretén organitzar

el planeta una elit cosmopolita a la qual allò que és nacional no li diu gran cosa,

encara que no evita un nacionalisme d’estat basat en la por i el tancament de fron-

teres i en l’egoisme xenòfob. Podem arribar a una terrible situació descrita fa temps

per l’enyorat Umberto Eco, quan recordava el que s’esdevé en alguns llocs: «La

intolerància més tremenda és la dels pobres, que són les primeres víctimes de la di-

ferència. No hi ha racisme entre els rics. Els rics han produït, si de cas, les doctrines

del racisme, però els pobres en produeixen pràctica.» La conclusió, evidentment, és

que posar fi a la pobresa és el millor antídot contra el racisme. Però, mentrestant,

els signes mateixos del poder s’han tornat líquids, segons la coneguda expressió

de Bauman: els símbols no poden ser entesos ja com a coses, encara que banderes,

himnes o denominacions mereixen respecte en la mesura que representen institu-

cions o tradicions que no impugnen violentament aquestes; els símbols, ara, són

processos, als quals s’adhereixen els grups socials amb una geometria variable d’en-

tusiasme. Avui, més eficient que una bandera ho és el fervor per un equip de futbol,

encara que l’emoció pels seus colors s’alterarà depenent dels seus resultats espor-

tius, i aquests depenen de complexes situacions basades en la inversió econòmica.

El fet que aquest panorama siga essencialment contradictori i que moltes perso-

nes estiguen disposades a identificar-se a través dels emblemes tradicionals no ha

d’estranyar-nos: la història també és inèrcia. Però no només inèrcia. El pensament

conservador consisteix a no entendre això i, en aquest sentit, també pot haver-hi

una esquerra conservadora.

El balanç entre les dues posicions identitàries extremes —segona raó— s’ha

resolt en empat perquè els defensors aferrissats de cada actitud en litigi, sumats, no

foren mai la majoria a la Comunitat Valenciana: aquesta majoria es va resignar a

disputes que en gran mesura els eren íntimament alienes o només hi van participar

episòdicament o epidèrmica. Els uns varen guanyar la partida de les denominaci-

ons i varen frenar algunes ànsies d’establir vincles decidits amb els amics del nord;

els altres aconseguiren un programa de modernització cultural i guanyaren posici-

ons allà on havien de vèncer: en la concreció científica dels aspectes filològics. No

es tracta ara d’assajar l’enèsim projecte de trobada entre contraris per evitar que el

que es perpetue siga una altra vegada una forma autòctona de nacionalisme espa-

nyolista, qüestió en la qual no puc aturar-me, encara que m’apassiona. No es tracta

d’entestar-se a forçar consensos, sinó de posar les bases d’un valencianisme plural

de la majoria sobre quatre principis:

transparència i ètica 59

l’espill / núm. 53

Primer. El punt de consens bàsic ha de ser el respecte pel marc institucional vi-

gent, no entès com una realitat estàtica, sinó oberta a majors dosis d’autogovern, la

qual cosa significa assegurar la dignitat amb un finançament suficient i la defensa de

reformes legals i constitucionals que configuren un estat federal en el qual no siga

possible que des del Km. 0 s’adopten decisions unilaterals i lesives per a la Comuni-

tat Valenciana, o el buidatge competencial, tot remetent a acords adoptats en el marc

de la UE sense la nostra participació o l’abús de la tècnica de la legislació bàsica.

Segon. L’admissió normal de diverses versions d’allò que és valencià que no han

d’entrar en conflicte permanent. Aquesta normalitat ha d’admetre l’existència

d’èm fasis diversos i tenir com a punt de contacte la defensa del valencià com a

llengua pròpia, riquesa compartida que requereix el compromís d’impulsar el seu

ús social i institucional.

Tercer. Bastir polítiques pràctiques que puguen anar més enllà de la seua utilitat

immediata per esdevenir moderns senyals d’identitat perdurables. Així, la soste-

nibilitat en matèria hídrica —alliberant l’aigua del foc del conflicte—, l’obertura

a polítiques d’hospitalitat i de cooperació, els incentius en matèria d’innovació o,

com ja he apuntat, l’aprofundiment en polítiques de transparència.

Quart. La cohesió territorial és bàsica. Jo sóc un alacantí que va fer la mili a Cas-

telló, que per raons familiars passa molt temps a Elx i que va estudiar, va viure i va

treballar, i viu i treballa ara, a València, aquesta meravellosa ciutat les elits de la qual

obliden sovint els avantatges que els atribueix la capitalitat. Aquest oblit es revesteix

sovint d’ignorància davant la rica diversitat de les ciutats i comarques, començant

per les de la província d’Alacant, la cinquena d’Espanya en població amb 1.800.000

habitants, l’única província d’aquesta grandària que no és seu d’una capital de co-

munitat autònoma. Però el mateix pot dir-se de les elits provincials, començant

per les alacantines, felices en la seua abstracció, felices de sentir-se de lloguer a la

Comunitat i no copropietàries d’un país, la qual cosa justifica el lament constant,

el greuge cruelment sentit davant la percepció de qualsevol abandó, encara que cal

reconèixer que moltes vegades aquest abandó és real. És cert que els dèficits d’in-

versió sacsegen tota la Comunitat, però no es pot demanar que siguen percebuts

de la mateixa manera en tota ella. Quan a València hi van lluitar els uns i els altres

—jo també— pels colors d’una bandera, a Alacant les elits tardofranquistes, i al-

guna gent de bona fe, el que varen enarborar va ser una bandera invisible contra

l’autonomia. ¿Entendrem mai que les ferides no cicatritzen si no impera el diàleg,

la programació sostinguda d’actuacions i la renúncia a simplificar els problemes i

a esgrimir les relacions mútues com si estiguérem en un camp de batalla? Aquest

estat de desraó no s’arregla amb uns quants gestos aïllats.

60

’

Fins ací aquestes reflexions, sens dubte excessives. He al·ludit diverses vegades a

Borges i torne a fer-ho. Deia l’autor argentí que el que més por li feia era mirar-se

a l’espill i veure-hi la cara d’un altre. Probablement, quan parlem de cohesió plural,

territorial i democràtica es tracta d’això: de la necessitat que tenim de saber que

som nosaltres i que, essent-ho, triem un camí en el temps, en aquest moment espe-

cial de la nostra història, rica en segles; en aquesta cruïlla que cal salvar amb tanta

prudència com audàcia. Perquè hi ha dues possibilitats. L’una és la que va evocar

el poeta Gabriel Celaya: els espills, va escriure, no reflecteixen, sinó que «trans-

parenten», s’obren com a portes a la invenció. L’altra —dramàtica— és la que va

viure el mateix Borges, que només es va alliberar de la por de l’altre en el seu espill

quan es va quedar cec. Però això no ens passarà a nosaltres. Nosaltres, com a poble

políticament organitzat, passarem, com digué el poeta, «l’esperança de contraban».

I afirmarem col·lectivament, amb Estellés: «Ací em parirem i ací estic / pobre de

béns i ric de dies.» ’

l’espill / núm. 53

Josep J. Conill

Llengua, cultura, normalitzacióDe la fantasia normalitzadora a l’apoderament: reflexions crítiques a propòsit de la política lingüística del nou executiu valencià

La persistència de la fantasia normalitzadora

Els bons resultats de Compromís en les últimes eleccions autonòmiques han signi-

ficat l’accés per primera vegada al govern de la Generalitat Valenciana (en coalició

amb el PSPV-PSOE i el suport de Podem) d’una força política de filiació valencia-

nista. El fet ha suscitat en importants sectors de la ciutadania unes expectatives de

canvi i de regeneració de la vida pública, entre les quals figuren en un lloc desta-

cat les relacionades amb el disseny de polítiques públiques adreçades a intensificar

l’extensió de l’ús social del valencià en tots els fronts. Una empresa, val a dir, que

no s’endevina gens fàcil, atesa la dimensió dels obstacles que trobarà. Precisament

per això, i malgrat que encara és potser massa prompte per a efectuar judicis con -

cloents sobre la capacitat de gestió de l’actual govern en matèria glotopolítica,

l’analista no pot deixar de preguntar-se si les instàncies teòricament concernides

per l’execució d’aquesta política, més enllà de la bona voluntat que se’ls pressuposa,

disposen també del bagatge intel·lectual necessari per a escometre-la de manera

responsable. Com tindrem ocasió de comprovar, a hores d’ara els motius per a la

desconfiança no hi manquen.

Josep J. Conill i Ripollés (Castelló de la Plana, 1961) és professor, sociolingüista i escriptor. Au-tor, entre altres, de Del conflicte lingüístic a l’autogestió: Materials per a una sociolingüística de la complexitat (IEC, 2007), Entre Calimero i Superman: Una política lingüística per al català (El Tan-gram, 2012), Submarins de butxaca (Pagès, 2008) i Sic transit gloria, mindundi (In Púribus, 2015)

62

’

D’entrada, ja no sembla un bon auguri la referència a l’assumpte, massa sumària

i poc comprometedora, inclosa en l’Acord del Botànic. Després de dues dècades

de persecució a penes encoberta del valencià a mans dels successius governs del

PP, que s’ha traduït en un retrocés persistent del seu ús,1 l’apartat 3.12 d’aquest

document programàtic, signat pels tres partits que donen suport a l’executiu auto-

nòmic, no va més enllà de l’aposta genèrica per «unes administracions comprome-

ses amb la cultura valenciana i, especialment, en [sic] el paper del valencià». Una re-

ferència escandalosament insuficient i evasiva, sobretot tenint en compte els nivells

de concreció de l’acord respecte de moltes altres qüestions. A ningú no se li oculta

que l’acció de tot govern fa servir una agenda de prioritats, que en una situació

aguda de crisi com l’actual exigeix l’adopció peremptòria de mesures enèrgiques en

matèries socialment sensibles, la urgència de les quals cap persona d’esquerres no

gosaria qüestionar. El problema, evidentment, no consisteix en l’adopció de tals

mesures, sinó en el fet que el discurs governamental n’instrumentalitze la urgència

per a dissimular les seues primeres renúncies programàtiques en altres àmbits, amb

la qual cosa evita entrar en qüestions tan decisives com el reconeixement efectiu

dels drets lingüístics dels valencianoparlants.

El pitjor que podria fer el nou govern en aquest terreny seria incórrer en la

temptació de reeditar la inanitat del discurs «normalitzador» promogut pel PSOE

durant els governs de Joan Lerma. I no sols perquè la situació sociolingüística ac-

tual, amb els valencianoparlants reduïts a la condició d’una nombrosa però des-

mobilitzada minoria, no té res a veure amb l’existent a principis de la Transició.

També perquè el mateix discurs normalitzador —procedent de la resistència an-

tifranquista— ha entrat ja fa temps en una crisi irreversible, producte de la seua

desvergonyida trivialització a mans de les successives administracions autonòmi-

ques. De fet, ha esdevingut la cortina de fum idònia per a ocultar a l’opinió pública

els efectes d’unes polítiques lingüístiques que, amb el pretext de «normalitzar» el

valencià, han aconseguit consolidar l’estatus del castellà en la nostra societat fins

a uns extrems impensables quatre dècades enrere.2 A hores d’ara, doncs, hauria de

resultar inqüestionable que la Llei d’Ús i Ensenyament del Valencià (LUEV) va ser

un complet fracàs, no tant a causa de la seua insuficient implementació, com en-

cara semblen creure alguns «ingenus», sinó sobretot perquè es tractava d’un acord

1 Vegeu Antoni Mas i Brauli Montoya, «La situació social del català al País Valencià en el trànsit dels segles XX al XXI», Zeitschrift für Katalanistik, 24 (2011), pp. 293-3162 Per a més precisions sobre aquest assumpte, vegeu la meua aportació a la taula rodona «Els amics i els adversaris del valencià», València, Fundació Nexe, 8/VII/2013), minuts 48:30-1:13:36

llengua, cultura, normalització 63

l’espill / núm. 53

de mínims, merament despenalitzador, en comptes de la norma excepcional que la

circumstància històrica reclamava després de la llarga nit del franquisme.3

En conseqüència, la normalització lingüística, entesa com la dignificació del va-

lencià i la plena devolució dels drets dels seus parlants, mai no va ser duta realment

a terme, a causa del mal oratge. En comptes d’això, des d’instàncies institucionals

s’hi ha desplegat durant dècades, a manera de placebo, una incansable retòrica pro-

pagandística sobre les virtuts del recurs al vernacle. Aquesta fantasia normalitza-

dora —ja que d’això es tracta— representa una modalitat distorsionada de les au-

tèntiques aspiracions normalitzadores, sense altre propòsit que camuflar la política

lingüística efectiva dels governs valencians, i s’inscriu netament en el domini de la

ideologia.4 Com assenyala Ernesto Laclau, «lo que la distorsión ideológica proyecta

en un objeto particular es la plenitud imposible de la comunidad».5 Una plenitud

que passa per la temptativa de reconduir la pluralitat lingüística dels agents que

actuen en l’esfera pública cap a la subjecció a una voluntat única, representable per

l’administració autonòmica. Es tracta de disciplinar el treball lingüístic dels sectors

que malden per poder viure en valencià per a destil·lar-ne una llengua «popular».

Al capdavall, la fantasia que nodreix la normalització lingüística no és altra que la

restitució d’una societat dividida a la seua condició «primigènia» de poble, mitjan-

çant l’elevació de l’idioma minoritzat a una condició d’emblemàtica buidor, gràcies

a la qual es transforma en «la llengua d’un poble».

El resultat ha estat el previsible: l’alienació progressiva d’un col·lectiu de par-

lants que deixa a poc a poc de reconèixer-se com a tal, perquè cada dia veu com

s’afluixen els seus lligams interns i se sent menys concernit pel present i el futur

de la seua llengua. Dit amb altres paraules: ens movem des de fa dècades en una

situació d’anomia sociolingüística en què els objectius legalment prescrits al valen-

cià esdevenen incompatibles amb les normes que n’haurien de presidir la realit-

zació. Una situació caracteritzada per l’exaltació totèmica de la LUEV com a estra-

tègia paralitzant, destinada a impedir als afectats per la discriminació lingüística

la reivindicació dels seus drets quotidianament vulnerats. Mentrestant, a l’empara

3 Vegeu Vicent Pitarch, Reflexió crítica sobre la «Llei d’ús i ensenyament del valencià», Valèn-cia, Tres i Quatre, 19844 Per a una crítica del discurs normalitzador, vegeu Josep-Anton Fernàndez, El malestar en la cultura catalana: La cultura de la normalització, 1976-1999, Barcelona, Empúries, 2008; i Mário J. Herrero Valeiro, A normalização lingüística, uma ilusão necessària, La Corunya, Através, 20155 Ernesto Laclau, Misticismo, retórica y política, Buenos Aires, Fondo de Cultura Económica, 2002, p. 21

64

’

d’aquesta coartada legal s’ha consumat el capgirament de la situació idiomàtica de

partida, fins al punt que els valencianoparlants han esdevingut ja una minoria en el

seu propi país. Tot plegat no ens hauria de sobtar, perquè aquest i no cap altre era

el desenllaç «normalitzador» tàcitament previst pels successius governs sucursa-

listes que han acaparat el poder regional, producte de la prossecució per mitjans

cada cop més moderns i eficaços de l’únic objectiu ambiciós d’enginyeria social que

l’Estat espanyol du a terme contra vent i marea des de fa segles en aquestes terres,

consistent a consumar la castellanització irreversible de la societat valenciana.

Una llengua sense escola

L’eficàcia de la LUEV com a llei d’ús va ser nul·la, però és que ni tan sols resulta-

va satisfactòria com a llei d’ensenyament. Tant és així que, en comptes d’optar en

l’educació per un sistema de conjunció com l’implantat a Catalunya —que pretén

compensar les desigualtats sociolingüístiques mitjançant l’escolarització de tota la

població en la llengua del territori, que és també la més desafavorida—, va propi-

ciar la segregació dels xiquets valencians en funció de la llengua «triada» pels pares.

Òbviament, els textos legals no han deixat mai de proclamar que l’objectiu final

dels programes educatius és l’assoliment pels alumnes d’un domini equilibrat de les

dues llengües cooficials, objectiu que se acata pero no se cumple, per dir-ho en l’argot

clàssic de la burocràcia castellana, senzillament perquè resulta impracticable. Pitjor

encara: aquesta segregació no sols ha tornat inviable l’extensió de l’ús del valencià

entre les noves generacions de castellanoparlants, sinó que s’ha convertit en el dis-

positiu escolar perfecte per a l’assimilació idiomàtica dels valencianoparlants.

Els factors que expliquen l’actual degradació de les popularment anomenades

«línies en valencià» són diversos, per bé que, a grans trets, els podem agrupar en

dos apartats. El primer té a veure amb el fet que una porció no quantificada (però

quantificable) dels professors, sobretot a partir de l’ESO, anteposen les seues ne-

cessitats horàries al dret dels alumnes a rebre l’ensenyament en valencià i, sense

cap mena de complex, hi donen les classes en castellà, amb l’anuència tàcita de

les directives de molts centres i d’una inspecció educativa còmplice, que hauria

d’intervenir d’ofici per a evitar-ho. Potser algú m’objectarà que aquestes irregula-

ritats no es produirien si les famílies dels afectats fessen valer els seus drets davant

l’administració educativa, però, ara com ara, això equival a demanar peres a l’om,

atesa la indefensió apresa dels valencianoparlants, producte de segles d’escarni, dis-

criminació i violència (no sols) institucional.

En segon lloc, el fracàs d’aquestes línies es relaciona amb l’extracció lingüística

dels mateixos alumnes, sovint majoritàriament castellana. Al contrari del que vol-

llengua, cultura, normalització 65

l’espill / núm. 53

drien fer veure alguns representants d’Escola Valenciana, aquesta afluència de cas-

tellanoparlants a les línies en valencià no respon a cap prestigi de la llengua au-

tòctona, sinó a una suma de circumstàncies heterogènies. D’una banda, s’explica

a partir de la mateixa dinàmica demolingüística de la societat valenciana, on els

parlants de castellà adquireixen cada vegada més pes. De l’altra, obeeix a l’estratègia

d’una certa classe mitjana en declivi a causa de la crisi econòmica, que, de grat o per

força, encara aposta per l’ensenyament públic, però matricula els seus fills en les

línies en valencià per a evitar-ne la convivència en les mateixes aules amb els cadells

de la immigració o del lumpenproletariat. Sense oblidar tampoc que una part de les

parelles valencianoparlants o mixtes que renuncien a transmetre el valencià als fills

fan servir aquesta opció a tall d’externalització de costos, tot encomanant a l’escola

l’aprenentatge d’una llengua que la família ja no fa servir. Mentrestant, al marge

del règim vagament «proteccionista» de les línies, l’escola privada (concertada o

no) prescindeix de l’ensenyament en valencià de manera gairebé total, detall que

reflecteix la seua nul·la cotització social.

La situació descrita produeix l’efecte contrari del que s’hi pretenia aconseguir,

ja que l’objectiu de promoure la implantació de la llengua del país, consubstancial

als programes educatius de conjunció o d’immersió, degenera amb massa facilitat

en situacions de submersió lingüística,6 en què els alumnes castellanoparlants no

arriben a adquirir el valencià i els valencianoparlants, en comptes de consolidar el

domini de la llengua que porten de casa, acaben emprant durant la major part de la

jornada escolar el castellà, que els ve imposat tant per alguns professors com per la

socialització amb els companys. Ateses les circumstàncies, doncs, hi ha motius per

a creure que l’aposta d’Escola Valenciana per les «línies en valencià» constitueix

una opció equivocada, que fa de la necessitat virtut. Ara bé: això no significa que

es tracte d’una opció sense conseqüències, perquè —davant la negativa reiterada

de l’administració autonòmica a fer del valencià la llengua de l’ensenyament— la

reivindicació d’aquest model escolar ha barrat històricament el pas a la mobilitza-

ció en favor de la constitució d’autèntiques escoles valencianes, concebudes com

una xarxa alternativa de centres escolars monolingües, destinada a la reproducció

d’aquella fracció cognitiva de la comunitat lingüística que vol viure en valencià de

manera conseqüent.

6 Vegeu Vicent Pascual Granell, El tractament de les llengües en un model d’educació plurilin-güe per al sistema educatiu valencià, València, Conselleria de Cultura, Educació i Esport, 2006, pp. 39 i 46

66

’

El complex d’inferioritat està tan estès entre els soi-disant «valencianistes» que

encara hi ha qui creu que aquesta opció equivaldria a la formació de guetos, igno-

rant que els guetos són precisament les mateixes línies que hom s’entesta a defensar.

Per contra, l’estratègia «autogestionària» que propugne ací representa una de les

vies més eficaces per a l’emancipació de les minories, tal com demostra, posem per

cas, l’experiència de les dones o els negres als Estats Units.7 ¿O és que encara hi ha

algú que dubte que les escoles valencianes serien les úniques capaces d’impugnar

eficaçment la segregació acadèmica del valencià i d’aconseguir el domini òptim i

equilibrat dels dos idiomes cooficials que la legislació autonòmica prescriu amb

notòria inconseqüència?

En definitiva, la necessitat de superar la LUEV i la fantasia normalitzadora no

sols hauria de donar pas a l’exigència d’una nova política lingüística, centrada en el

reconeixement dels drets lingüístics de tots els ciutadans valencians, sinó que s’hau-

ria de traduir també en un exercici d’autocrítica a càrrec d’un col·lectiu com Escola

Valenciana, que des de fa anys actua com a capdavanter de les reivindicacions en

pro d’una major presència social del valencià. Potser va sent hora de sospitar que

alguna cosa no hi deu rutllar gaire bé quan els dirigents d’aquesta organització no

cessen de proclamar any rere any els èxits de participació assolits per les Trobades

d’Escoles en Valencià, mentre que l’ús de la llengua retrocedeix inexorablement.

No podem permetre’ns el luxe de continuar per més temps jugant a perdre. En

les actuals circumstàncies, una revolució sociolingüística com la que defense equival

a impugnar de soca-rel la posició marginal del valencià en l’interior del dispositiu

educatiu autonòmic, reivindicant una distribució més igualitària del poder lingüís-

tic.8 I això es pot dur a terme només per dues vies: bé a través de la discriminació

compensatòria, que abocaria a l’adopció d’un sistema escolar de conjunció, fona-

mentat en l’ús preferent del valencià en qualitat de llengua nacional dels valencians;

bé per mitjà de la creació de veritables escoles valencianes, enteses com un dispositiu

públic, paral·lel i alternatiu al sistema escolar actualment existent, del qual es con-

vertiria en el millor instrument crític, perquè posaria al descobert la seua ineficièn-

cia «estructural» quant a la bilingüització dels alumnes que li són confiats.

L’experiència acumulada al llarg de les últimes dècades evidencia que, per si

sola, la mobilització al voltant de les «línies en valencià» és incapaç de traure del

7 Vegeu Josep J. Conill, Del conflicte lingüístic a l’autogestió: Materials per a una sociolingüís-tica de la complexitat, Barcelona, Institut d’Estudis Catalans, 20078 Empre el terme revolució sociolingüística en el sentit que li dóna Lluís V. Aracil, Papers de sociolingüística, Barcelona, La Magrana, 1982, pp. 69-78

llengua, cultura, normalització 67

l’espill / núm. 53

marasme la nostra comunitat lingüística, atès que ni tan sols contribueix a fer-

la conscient de la seua postergació, en la mesura que l’atenció concedida al seu

futur reproductiu, concretat en la transmissió intergeneracional de l’idioma, s’hi

fa a costa d’infantilitzar la reivindicació política dels seus drets. Tal com acabem

d’assenyalar, el canvi d’aquest estat de coses exigeix una elevació del sostre rei-

vindicatiu, no sols tocant a l’àmbit escolar, sinó a tota la resta dels incentius ma-

terials —de tipus mediàtic, econòmic, comercial, laboral, etc.— que incideixen

en la preponderància social d’una llengua. L’alternativa és clara: si no s’arbitren

polítiques destinades a suprimir l’actual monopoli d’aquests incentius en mans

del castellà, la substitució lingüística prosseguirà de manera implacable i el valen-

cià hi esdevindrà com més va més marginal, fins a la seua desaparició definitiva al

llarg del present segle.9

Cultura en valencià: marginal i marginada

Com acabem d’apuntar, la situació d’autèntica emergència en què es troba a ho-

res d’ara el valencià i els recursos —escassos, per definició— disponibles al servei

d’una empresa d’abast nacional com l’extensió del seu ús social exigeixen no sols la

identificació lúcida de les resistències externes amb què poden topar, sinó una pro-

funda rectificació del discurs generat pels sectors que es proclamen lleials a la llen-

gua. D’entrada, l’empresa en qüestió s’enfronta (no és cap secret) a l’oposició dels

governs i les administracions de l’Estat i d’una gran part de l’espectre polític, i això

és vàlid tant per a la dreta com per a una fracció important de l’esquerra valenciana,

d’estricta obediència espanyola. El que ja no acostuma a resultar tan evident són les

repercussions perverses de la subcultura «valencianista» pel que fa a la imatge que

la llengua projecta de cara a la resta de la societat. Una imatge, val a dir, que caldrà

modificar radicalment si es pretén seriosament que en el futur esdevinga la llengua

de relació (Vermittlungssprache) dels valencians,10 inclosos els amplíssims sectors de

la nostra societat que a hores d’ara hi viuen completament d’esquena.

9 Aquest i no altre és el desenllaç previst pels estudis prospectius més recents, entre els quals cal destacar el de Clara Miralles, Manuel Perucho i Ernest Querol, «Models dinàmics de competició entre llengües, aplicats al cas català-castellà, al País Valencià», Anuari de psicologia de la Societat Valenciana de Psicologia (València), vol. XVI, núm. 1 (2015), pp. 31-5510 Manlleve el terme al polític austromarxista Karl Renner (1870-1959), que propugnava aquest estatus per a l’alemany en el si d’un Imperi austrohongarès dividit en diverses ètnies, com a fórmula alternativa al caràcter eminentment burocràtic i impositiu de la declaració d’oficialitat lingüística. Vegeu William M. Johnston, El genio austrohúngaro: Historia social e intelectual (1848-1938), Oviedo, KRK, 2009, pp. 282-283

68

’

En tota empresa d’extensió i establiment d’una llengua s’hi conjuguen dues ves-

sants, sovint contraposades: les mesures basades en l’educació, que contribueixen a

la formació d’elits emergents, capaces d’aportar versatilitat i diversificació als nous

usos idiomàtics, i les mesures centrades en la conservació de dominis tradicionals

de la cultura vernacla, postergades per la modernització.11 Com és obvi, les unes i

les altres no s’exclouen, però en la cruïlla actual no hauria d’existir el més mínim

dubte sobre el tipus de mesures prioritàries que ha d’arbitrar una política lingüís-

tica amb voluntat d’incidir en la transformació real de l’statu quo, tot reforçant

la xarxa social de parlants ja existent, la representació que aquests es fan de la llen-

gua i la seua transformació en un grup social de referència.12 La necessitat esdevé

encara més peremptòria atesa la profunda contracció que el repertori cultural va-

lencià ha experimentat al llarg dels darrers anys, per comparació a l’afany expansiu

que caracteritzava la producció dels últims anys de la dictadura i la primera etapa

de la Transició. Ben mirat, difícilment podria haver anat d’altra manera, tenint en

compte l’enorme retrocés del valencià al llarg de les dues últimes dècades, que s’ha

traduït en la ruralització dels seus àmbits d’ús i la seua progressiva exclusió de les

esferes més rellevants de l’activitat pública.

Entre els sectors lleials a la llengua, el procés descrit s’ha vist acompanyat per

la difusió d’actituds idealitzadores o de contrafinalitat, típiques de col·lectius amb

una posició marginal, que s’afirmen en l’exhibició compensatòria del seu estigma.13

L’al·lusió despectiva de Carolina Punset, durant el debat d’investidura de Ximo

Puig com a president de la Generalitat, al fet que «allá donde triunfa la inmersión

lingüística estamos volviendo a la aldea», hi va resultar enormement alliçonadora.

No tant pel que va dir —perfectament previsible, venint de qui ve—, sinó per la sa-

tisfacció generalitzada amb què els al·ludits s’afanyaren a assumir la seua condició

d’aldeanos, en un exercici de xovinisme més propi dels protagonistes d’un còmic

d’Astèrix que no dels defensors conseqüents i lúcids d’una llengua minoritzada en

una societat moderna. I és que, tot parafrasejant Karl Kraus, podríem dir que el

11 Vegeu Josep J. Conill, Entre Calimero i Superman: Una política lingüística per al català, Barcelona, El Tangram, 2012, especialment pp. 31-6212 L’al·lusió a la xarxa social de parlants, la representació de la llengua i el grup de referència no és pas arbitrària, atès que aquestes són les tres variables que, segons els estudis més solvents, determinen l’ús social de les llengües. Vegeu Ernest Querol, «Un nou model per a l’estudi dels processos de substitució lingüística: L’anàlisi del País Valencià», Treballs de Sociolingüística Catalana (València), núm. 16 (2002), pp. 69-8413 Vegeu Pierre Bourdieu, Langage et pouvoir symbolique, París, Fayard, 2001, pp. 132-151

llengua, cultura, normalització 69

l’espill / núm. 53

tret més antipàtic del xovinisme no és tant el rebuig a les nacions estrangeres, sinó

l’amor irracional i acrític a la pròpia.

Aquestes reaccions no desentonen pas del to predominant en el repertori cul-

tural valencià, caracteritzat a hores d’ara per un baixíssim nivell general d’exigèn-

cia que es palesa en el recurs obsessiu a l’herència de la tradició, la necrofília em-

bafadora de l’homenatge constant i acrític als «pares de la pàtria» o el predomini

aclaparador d’una infraliteratura destinada al públic captiu d’escoles i instituts. A

partir d’ací s’expliquen fenòmens tan diversos en aparença com ara el model cas-

tís de llengua propugnat per l’Acadèmia Valenciana de la Llengua, la difusió en

l’ensenyament de productes del tot aliens a la sensibilitat de les joves generacions

o el ritual dels «sopars Estellés». Per no parlar de la proliferació aclaparadora de

dolçaines i muixerangues pertot, l’entusiasme suscitat per cantants folklòrics com

Pep Gimeno, Botifarra, o la confusió imperant en el nostre petit món literari, on

qualsevol fabricant a l’engròs de literatura juvenil eclipsa amb facilitat la producció

dels escassos escriptors valuosos de què disposem.

La descripció correspon a un panorama summament desolador, i no s’hi val a

dissimular. Més enllà de l’àmbit universitari, hi regna una dramàtica penúria, tant

pel que fa a la producció vinculada a l’alta cultura com a la cultura pop, entesa com

la veritable cultura «popular» de les societats postindustrials, vinculada a uns mass

media en el nostre cas inexistents —sense excloure’n tampoc la fusió creativa de to-

tes dues. En conseqüència, l’aspiració de transformar el valencià no ja en la llengua

comuna dels habitants del País Valencià, objectiu ara com ara inabastable, sinó en

una llengua apta per a expressar el món de la vida d’amplis sectors socials, passa de

forma ineluctable per un increment quantitatiu i qualitatiu del repertori cultural,

dotant-lo d’una major versatilitat, i per l’expansió dràstica de l’oferta idiomàtica,

com a factors decisius per a l’extensió subsegüent de la competència i de l’ús.14

Per contra, entre els efectes perversos de l’escassa oferta en valencià cal destacar

l’excessiu control de la llengua per institucions idiomàticament extractives —la més

notòria de les quals és l’AVL—, que rendibilitzen en benefici propi l’existència de la

identitat lingüística valenciana per mitjà de mecanismes socials disfuncionants, ex-

pressament dissenyats, i susciten en l’observador la impressió que disposem d’una

llengua amb massa amos i massa pocs servidors.15

14 Vegeu Josep Inglès, Els espais compartits en l’oferta lingüística: Elements per a les bases d’un projecte de normalització, Barcelona, El Llamp, 1990, p. 1615 Vegeu Daron Acemoglu i James Robinson, Why Nations Fail: The Origins of Power, Pros-perity, and Poverty, Nova York, Crown, 2012

70

’

Entenguem-ho d’una vegada, si pot ser, i per sempre: la gent farà seu el valencià

només en la mesura en què es puga i pague la pena de viure-hi, i no en funció del

seu caràcter de llengua emblemàtica, tradicional o festiva, que són els àmbits a què

alguns voldrien reduir-lo. I aquest objectiu no s’aconseguirà, convé remarcar-ho, a

través de la promulgació de les Normes de Castelló com a Bé d’Interès Cultural, ni

de la creació de càtedres de pilota, ni de la difusió escolar d’auques patriòtiques i

música folklòrica, ni de la convocatòria d’aplecs amb tallers de manualitats i confe-

rències sobre el samaruc... El que requereixen les actuals circumstàncies és tot just

el contrari de la fixació etnicista que tants dels nostres «vernaculistes» prescriuen al

valencià, associant-lo de manera gairebé exclusiva amb continguts del passat, amb

molt escassa projecció no ja entre els no-valencianoparlants, sinó fins i tot entre les

joves generacions d’usuaris de la llengua.

Cap a una política lingüística explícita

Al llarg de les últimes dècades, la fantasia normalitzadora ha estat el subterfugi

perfecte emprat per les institucions autonòmiques per a ocultar la minorització

del valencià, mentre afavorien l’extensió de l’ús del castellà a l’empara del nacio-

nalisme banal espanyol.16 A hores d’ara, més de trenta anys després de l’aprovació

de la LUEV, es fa difícil dubtar de l’èxit assolit per aquest discurs, tal com demostra

la prudència exagerada —que alguns no dubtarien a qualificar de reticència o

covardia— exhibida fins ara per l’executiu de Ximo Puig en matèria de promoció

del valencià i dels seus parlants. No debades, per pròpia convicció o per càlcul

electoralista, des de fa anys els partits que li donen suport concedeixen a les rei-

vindicacions en favor de la llengua del país un lloc marginal dins del paquet de

demandes democràtiques que articulen les seues manifestacions públiques. Tot

apunta, doncs, al fet que, tret de les excepcions de rigor, ens trobem davant d’un

govern de conviccions lingüístiques poc fermes, en el si del qual l’assumpte es tro-

ba lluny de concitar un ampli acord.

Un dels indicis més evidents d’aquesta feblesa es concreta en la tendència inve-

terada a la difusió de responsabilitats, com si alguna barrera mental molt poderosa

impedís als nostres dirigents l’adopció de cap mesura destinada a revertir la subs-

titució lingüística sense l’existència prèvia de la corresponent coartada en forma

de llei o reglament aprovat per les administracions del Partit Popular. Segurament,

16 Vegeu Anselm Bodoque, La política lingüística dels governs valencians (1983-2008): Un estu-di de polítiques públiques, València, PUV, 2009

llengua, cultura, normalització 71

l’espill / núm. 53

l’exemple més destacat d’aquesta manera de procedir el trobem en l’anunci efectuat

fa uns mesos per l’Ajuntament de València, encapçalat per Joan Ribó, en relació

amb la seua voluntat de crear un Gabinet de Normalització Lingüística a partir de

la reglamentació aprovada l’any 1996, i ratificada el 2005, pel govern municipal

de Rita Barberà. La conducta que acabem de descriure respon, sense cap mena de

dubte, a la voluntat de no inquietar l’adversari polític, que en la memòria de l’es-

querra valenciana apareix com a especialment temible d’ençà de la mal anomena-

da «batalla de València», la reedició de la qual es pretén evitar a totes passades.17

Precaució inútil, val a dir, perquè la conjuntura actual té molt poc a veure amb la

Transició i els enemics de la llengua continuen a l’aguait de les maniobres que es

duen a terme en aquest terreny i són perfectament conscients del sentit de totes i

cadascuna de les nostres renúncies, que suposen el millor tribut a la seua puixança.

Les conseqüències d’aquesta tàctica d’evitació sistemàtica del conflicte són pre-

visibles i aboquen qualsevol govern amb voluntat de canvi a triar entre alternatives

indesitjables. Malament si hi du a terme una política decidida en favor del valencià,

atès que potser s’haurà d’enfrontar a la irrupció d’un conflicte «civil» instrumen-

talitzat per la dreta local, amb la complicitat dels governs i els mitjans de comuni-

cació espanyols de qualsevol signe, les repercussions del qual, sense descartar-ne la

violència, sempre són difícils de preveure. I malament si no la hi du a terme, perquè

acabarà decebent la confiança dels seus electors i es condemnarà a la més absoluta

inoperància, consistent a jugar un joc les regles del qual han estat concebudes per

a assegurar la perpetuació contra vent i marea de l’statu quo. Observeu que en tots

dos casos l’acatament dels vetos interposats pel sentit comú establert equival a ju-

gar a perdre, perquè als governants no els quedarà altra alternativa que resignar-se

a abandonar el poder a mitjà termini o adaptar-se a les imposicions i convertir-

se de manera més o menys velada en la corretja de transmissió del supremacisme

lingüístic espanyol. Tenint en compte que la primera aspiració de tot govern consis-

teix a perpetuar-se en el poder, convindrem que resulta bastant més probable que

hom trie la segona opció. De moment, aquesta sembla ser la tàctica adoptada per

l’executiu de Ximo Puig, mitjançant una política lingüística basada més en gestos i

declaracions, perfectament compatibles amb la submissió a l’ordre imperant, que

no en actes adreçats a impugnar-lo.

17 Una de les mostres més recents de l’omnipresència d’aquesta «cautela» en el discurs valen-cianista es pot detectar arreu del llibre d’Amadeu Mezquida, El valencianisme enfront d’Es-panya: Una anàlisi estratègica, Barcelona, Riurau, 2015. Consultable en línia: <http://www.fundacionexe.org/documents/demos008.pdf>

72

’

Per aquest costat, les decisions dels nous governants se situen en la línia d’aquells

que des de fa anys sostenen que cal despolititzar la nostra questione della lingua. Si

és així, dit siga de passada, no s’entén gaire bé què és el que hi pinten els responsa-

bles de política lingüística. A banda que l’acceptació d’aquesta premissa respon a

un cert sentit comú —acrític, per definició— massa estès entre les files del valencia-

nisme, que atribueix a una presumpta politització tots els mals que en les últimes

dècades afligeixen la llengua dels valencians. Tanmateix, una anàlisi més detinguda

evidencia que el nostre conflicte glotopolític es va ajustar de forma mil·limètrica a

l’estratègia dissenyada per la dreta valenciana amb el propòsit de neutralitzar les

demandes populars que, en una conjuntura de canvi de règim com la de la Transi-

ció, reclamaven l’inici d’un procés efectiu d’extensió de l’ús del valencià. Es tracta-

va, precisament, d’evitar per qualsevol mitjà la politització de l’assumpte, que tard

o d’hora hauria desembocat en l’exigència d’una paritat de drets lingüístics, pel

procediment de lingüitzar la confrontació partidista, escenificada com la defensa

essencialista —a càrrec de la dreta espanyolitzant— d’una identitat valenciana en

perill a causa de la traïció d’una esquerra quintacolumnista, venuda a l’«or català».18

La insistència en la despolitització del conflicte lingüístic, doncs, només pot afe-

blir les posicions dels defensors del valencià, atès què la renúncia al disseny explícit

de polítiques en favor de la llengua esdevé perfectament congruent amb la mena

de «normalitat» postulada pel nacionalisme banal espanyol, que afavoreix la subs-

titució lingüística amb considerable èxit des de fa dècades. En aquest sentit, la pre-

tensió que les mesures adoptades en favor del valencià no susciten reaccions hostils

constitueix més aviat una prova inequívoca de la inanitat de les accions previstes.

Perquè no hi ha acció sense reacció, i no es registra ni un sol cas en els annals de la

història en què les reivindicacions dels drets dels col·lectius marginats o minoritaris

no hagen topat amb l’aferrissada resistència d’aquells que es beneficien de la seua

subordinació. Les dones, els negres o els homosexuals, sense anar més lluny, ho

saben perfectament. I el cas valencià, convé tenir-ho ben present, no constitueix

cap excepció a la regla. Una altra cosa és que els valencians siguem, ara com ara,

una minoria sotmesa i poc reivindicativa, atès que, des del moment en què hem

esdevingut tots bilingües, el tret que ens constitueix com a tal minoria —és a dir,

el fet de parlar valencià— el podem ocultar a voluntat, convertint-nos ipso facto en

súbdits «normals» del Regne d’Espanya, no subjectes a cap mena d’estigmatització.

18 Vegeu Rafael-Lluís Ninyoles, «Els reptes de la normalització: Societat, economia i llengua», a Acadèmia Valenciana de la Llengua, Llibre blanc de l’ús del valencià - II: Iniciatives per al fo-ment del valencià, València, Acadèmia Valenciana de la Llengua, 2008, pp. 19-31

llengua, cultura, normalització 73

l’espill / núm. 53

En canvi, si el que ens constituís com a minoria fos algun tret irrenunciable, com

l’orientació sexual o el color de la pell, aleshores ens veuríem obligats a plantar

cara i a lluitar de forma conseqüent pels nostres drets. Però, ara com ara, aquest no

sembla ser el cas.

Hegemonia, mitjans de comunicació i modelització de la llengua

Les cauteles i indecisions de l’actual administració valenciana en matèria de po-

lítica lingüística responen, doncs, a la voluntat tàcita d’evitar la polèmica al vol-

tant d’aquesta matèria sensible, ni que siga a costa de perpetuar en l’essencial les

desigualtats imperants. Sens dubte, aquesta impotència constitutiva es relaciona

amb una de les mancances més escandaloses que es poden percebre des del primer

dia en l’actuació de l’actual executiu autonòmic: la seua falta de voluntat hegemò-

nica, susceptible de concretar-se en polítiques mediàtiques coherents, destinades

a articular un espai valencià de comunicació coordinat amb la resta del domini

lingüístic. Un espai amb capacitat per a dotar de sentit l’ampliació dels usos de

la llengua i contrarestar la propaganda segregada pels mitjans defensors de l’statu

quo (pràcticament tots), que hi actuen amb total impunitat com a autèntics agents

de conversió de la ciutadania. El disseny d’una política lingüística decidida i eficaç,

com la que necessita la societat valenciana actual, demana també en aquest àmbit

un canvi d’orientació que evidencie el trencament amb les polítiques dels governs

anteriors, començant per una reestructuració del mapa televisiu valencià capaç de

corregir el sectarisme amb què el govern d’Alberto Fabra va adjudicar les televi-

sions locals i comarcals, mitjançant la concessió de llicències de la TDT, als sectors

més reaccionaris de la nostra societat. Especialment remarcable, en aquest sentit,

resulta l’escassa ambició demostrada en el terreny audiovisual —el cas de la demo-

ra en la recepció de TV3 o la carència d’una televisió autonòmica en constitueixen

una pedra de toc—, sense el concurs del qual les actuacions de l’executiu corren el

risc d’aparèixer greument desvirtuades davant la ciutadania.

Tot això per no parlar del paper capdavanter que hauria de correspondre a la

televisió autonòmica com a factor dinamitzador del sector audiovisual valencià, un

àmbit avançat que una economia poc diversificada com la nostra no pot deixar de

banda per cap concepte. No es pot negligir tampoc l’efecte proteccionista exercit

pels mitjans audiovisuals propis de cara a la constitució d’un mercat comunicatiu

interior, no sols en l’àmbit de la producció, sinó sobretot pel que fa a la seua apor-

tació a la tasca de vertebració del país, mitjançant la «construcció» d’un imaginari

social específic, susceptible d’incloure la realitat valenciana en el repertori de qües-

tions fonamentals entorn de les quals gira quotidianament la discussió pública. No

74

’

19 Vegeu Josep J. Conill i Anna Salomé, «Elements per a una sociologia sistèmica del llen-guatge», Caplletra, 37 (tardor de 2004), pp. 155-195 [especialment pp. 183-187]

debades, els mass media es caracteritzen per seleccionar i canalitzar un ampli ven-

tall de temes procedents d’altres àmbits, posant-los a l’abast de la societat sencera.

Parlem d’un funcionament complex, en virtut del qual la circulació de la informa-

ció en les societats modernes es produeix gràcies a l’acoblament de la producció

del sector mediàtic amb l’activitat d’altres subsistemes socials. Només cal pensar, a

tall d’il·lustració, en la manera en què la producció de les notícies i reportatges es

relaciona amb l’esfera de la política i la divulgació científica, en la manera en què la

publicitat depèn de l’activitat econòmica i esdevé alhora un estímul del consum, o

en la relació, sovint conflictiva, que el sector de l’entreteniment i la cultura manté

amb el món de la creació.

La imbricació que acabem de descriure repercuteix sobre la llengua vehicu-

lar que utilitzen els mitjans i propicia l’aparició d’una varietat estàndard oral que

—en paral·lel a la capacitat de «construcció» de l’imaginari social— crea també

una «realitat lingüística» reconeguda pels parlants com a pròpia. Es tracta d’un

autèntic estat imaginari de la llengua, en el sentit que promou una homogeneït-

zació virtual del llenguatge oral, investida de l’autoritat que emana de la informa-

ció. És en funció d’aquesta peculiar naturalesa, que el transforma en la varietat

comuna per excel·lència, que l’estàndard disposa d’una enorme capacitat per a in-

fluir els usos lingüístics imperants en altres àmbits —que cap llengua literària del

passat no hauria pogut ni somniar—, especialment perceptible en les relacions cara

a cara, gràcies al tret de l’oralitat compartida, que li permet modelar situacions

que després s’hi transformaran en objecte «espontani» d’imitació.19

Al costat de l’estàndard, els mitjans afavoreixen la presència d’una sèrie de varie-

tats dinàmiques i canviants, de contingut escassament ètnic, vinculades a la moder-

nitat i les activitats urbanes i juvenils, atesa la seua estreta connexió amb els camps

temàtics de l’entreteniment i la publicitat, que molt sovint acaben confluint pel

costat de la moda i el consum. El valencià es mostra molt deficitari en relació amb

aquest tipus de varietats, d’enorme importància per a la configuració de les pautes

de la vida dels joves, i es troba doblement necessitat de l’aportació dels mitjans

audiovisuals per a la seua supervivència com a llengua d’una societat moderna.

Guanyar el futur, doncs, exigeix convertir la nostra llengua en vehicle d’expressió

de totes aquestes inquietuds.

llengua, cultura, normalització 75

l’espill / núm. 53

La gestió del multilingüisme com a placebo

En contrast amb l’abast nacional dels reptes plantejats, la ubicació de la nova Di-

recció General de Política Lingüística i Gestió del Multilingüisme en el marc de

l’organigrama de la Conselleria d’Educació presagia una recaiguda en els errors

comesos en el passat pels governs autonòmics del PSPV-PSOE, que són els únics

que es van plantejar la possibilitat d’arbitrar una política lingüística consistent en

alguna cosa més que la imposició a ultrança del castellà. No es tracta d’una recai-

guda gens innocent, caldrà afegir-hi, atès que la política lingüística continua sent

matèria tabú per a l’esquerra valenciana, tal com demostra la pressa mostrada per

la líder de Compromís, Mónica Oltra, a l’hora de desempallegar-se’n i evitar l’ar-

ticulació d’un programa d’actuació transversal en aquest àmbit, amb un autèntic

abast governamental, liderat des de la vicepresidència de la Generalitat Valenciana,

de la qual depèn la Conselleria d’Igualtat i Polítiques Inclusives. Com si la supera-

ció del supremacisme lingüístic no hi tingués res a veure! Per contra, confiar l’ac-

tuació en la matèria al departament d’Educació no sols demostra una concepció

ridículament reduccionista de la política lingüística, sinó que equival a reeditar

la tàctica de l’estruç. En essència, el truc consisteix a encomanar a una institució

com l’escola, ineficaç de cara a la transformació de l’ordre social, la gestió d’una

problemàtica que les instàncies governamentals voldrien sostraure al debat públic,

transformant així en un assumpte pedagògic, confiat al criteri dels «experts», un

conflicte polític en què es ventila la conculcació sistemàtica dels drets civils de part

de la ciutadania. L’adscripció dels principals responsables de la política lingüísti-

ca del nou govern al món de l’educació no és, en aquest sentit, gens casual, ja que

aquest ha estat l’únic àmbit on fins ara el valencià ha assolit una certa projecció

pública. Com no és casual tampoc el fet que Escola Valenciana siga el planter que

subministra en gran mesura els quadres de l’actual Conselleria d’Educació. Estem

immersos en un cercle viciós: com més es relega el valencià a l’escola, més difícil

resulta concebre l’eventualitat de planificar-ne l’extensió de l’ús més enllà de la

mateixa escola. El desenllaç resulta tristament previsible: el disseny de polítiques

lingüístiques de vol gallinaci, condemnades a la bestreta al fracàs.

Farem bé, doncs, de no deixar-nos entabanar per les protestes de transversa-

litat amb què els responsables governamentals emmascaren la seua escassíssima

capacitat de decisió, que han de compensar amb una sobreactuació constant. I és

que només a partir d’una concepció eminentment propagandística de la política

lingüística s’explica la pretensió de legitimar l’actuació en aquest àmbit situant-la

a l’empara d’una asèptica gestió del multilingüisme, destinada a esquivar les resis-

tències que la promoció del valencià suscita entre poderosos sectors de la nostra

76

’

societat. Ben mirat, ens trobem davant la repetició en l’àmbit de la glotopolítica del

truc del café para todos, que els notables de la Transició es van traure de la mànega

per a dissoldre les singularitats nacionals en el marasme de l’Estat autonòmic. Com

en aquella ocasió històrica, cal preveure que ara tot es resoldrà també amb una apo-

logia insubstancial del melting pot idiomàtic per a massatge de la parròquia. Això

no obstant, l’advocat del diable té l’obligació d’assenyalar que en el model americà

original les grans víctimes del melting pot van ser els aborígens —per cert, ende-

vineu qui som els aborígens valencians?— i que la renúncia a transformar la nostra

qüestió de la llengua en una qüestió d’Estat no implica pas la renúncia correlativa

d’aquest a la política d’extermini de la seua diversitat lingüística interna, que manté

impertèrrit des de fa tres-cents anys per damunt dels canvis de règim i d’ideologia.20

De moment, l’estratègia adoptada pels responsables de l’àrea és ben senzilla:

hom procura banalitzar els objectius perseguits, transformant-los en una qüestió

de pedagogia idiomàtica o d’autoaprenentatge de llengües. «Todos de la mano y

todas las lenguas de la mano» (de la mà de qui?), afirmava Rubén Trenzano, di-

rector general de Política Lingüística i Gestió del Multilingüisme, en declaracions

a El Mundo del passat 8 de juliol, amb un eslògan conciliador que sembla tret del

context guai d’una escola d’estiu, però que fins i tot com a declaració d’intencions

en el terreny de la política educativa esdevé ridículament simplista, atès que palesa

una olímpica ignorància del fet que el paper de les llengües en el currículum escolar

no resulta pas intercanviable i que les matèries i els continguts que l’integren no són

mai el producte de cap consens idíl·lic, sinó d’un joc de forces i d’interessos socials

contraposats. La demostració més contundent del que acabem d’assenyalar ens la

proporciona la peculiar ubicació del valencià dins del nostre sistema escolar —en

qualitat de llengua regional (algú en diria, més cruament, de patuès)—, que l’aboca

a una dramàtica contradicció, de la qual donen testimoni els minsos resultats ob-

tinguts per l’assignatura després de més de tres dècades d’implantació. D’entrada,

s’hi legitima a partir de l’objectiu de facilitar als valencians l’aprenentatge de la

llengua nativa —el concepte de «llengua pròpia» és del tot inadequat— de bona

part de la població del país, si no fos perquè la realitat s’afanya a rebatre aquesta

premissa cada dia que passa, tenint en compte la fase avançada en què es troba la

substitució lingüística. Per a més inri, el valencià no disposa tampoc d’un suport

institucional eficaç, susceptible de transmetre a la ciutadania que es tracta d’una

llengua necessària per a la vida quotidiana. Tot plegat podria induir certs pedagogs

20 Vegeu Josep J. Conill, Entre Calimero i Superman..., pp. 87-103

llengua, cultura, normalització 77

l’espill / núm. 53

a creure que la millor estratègia per a ensenyar-la passa per l’adopció dels mètodes

emprats en l’ensenyament de llengües estrangeres, però aquesta alternativa impug-

na l’existència mateixa de l’assignatura, perquè el valencià no satisfà els criteris que

determinen la inclusió curricular dels idiomes estrangers i suscita poc interès en-

tre la població al·loglota, de procedència eminentment espanyola, llastada per una

mentalitat amb forts prejudicis lingüístics de tall supremacista.

En aquest context, l’exaltació del multilingüisme pels actuals responsables de

política lingüística constitueix el signe més clar de la incomoditat que el valen-

cià genera entre els nostres governants. Cal no oblidar que, fins fa ben poc, per

a les administracions del PP la promoció del multilingüisme —amb el pretext de

la necessitat d’afavorir l’aprenentatge efectiu de l’anglès— representava la coarta-

da perfecta per a accelerar la marginació del valencià en l’escola sense aixecar gai-

res protestes. Curiosament, el govern actual continua assignant-li el mateix ob-

jectiu, per bé que amb una finalitat contrària: ara, la gestió del multilingüisme,

emmarcada en la temptativa de bastir un model escolar de presumpta inspiració

nòrdica, s’hi presenta com la recepta magistral destinada a neutralitzar el previsible

refús de certs sectors a l’extensió social de l’ús del valencià. La qüestió consisteix,

una vegada més, a evitar la tan temuda politització de la llengua, de manera que se

consiga el efecto sin que se note el cuidado.

En qualsevol cas, l’acatament tantes dècades després, ni que siga tàcit, dels tabús

originats durant la Transició, pot voler dir com a mínim dues coses: que el temps

transcorregut no ens ha aportat la dosi de lucidesa que caldria per a fer front a les

actuals circumstàncies o que la persistència dels vetos heretats d’aquella conjuntura

històrica ja ens va bé per a fer la viu-viu i perpetuar l’statu quo per altres mitjans.

Deixeu-me afegir encara que les dues possibilitats no s’exclouen, atès que, com afir-

ma el refrany, no hi ha pitjor cec que el que no hi vol veure. Per això, a aquells que

s’omplen la boca amb referències als models educatius nòrdics convindria recor-

dar-los que aquests prosperen en societats fonamentades en un respecte escrupolós

envers els drets lingüístics individuals i col·lectius dels seus integrants, pròpies de

països amb una concepció avançada de la democràcia. Societats, val a dir, que no

tenen res a veure amb la valenciana, on el dret d’usar i l’obligació de conèixer el cas-

tellà vénen imposats per la Constitución espanyola. Mentrestant, entre unes coses i

altres, han passat quaranta anys sense que les successives administracions autonò-

miques hagen adoptat cap mesura efectiva per a corregir la nostra discriminació

flagrant. En comptes d’això, han impulsat invariablement una patrimonialització

del valencià que les exonerava de l’adopció de mesures tangibles adreçades a pro-

moure no ja una llengua exaltada com a senya d’identitat sacrosanta dels valen-

78

’

cians —emblemàticament encarnada des de fa anys per una inoperant acadèmia,

concebuda ad hoc—, sinó els drets lingüístics d’aquella fracció de la societat que

aspirem legítimament a viure en valencià i xifrem en aquesta possibilitat una part

important de la nostra identitat com a ciutadans d’un país lliure i modern.

Apoderament, extensió de l’ús i justícia distributiva

S’acaba el temps de les excuses. La situació del valencià ha esdevingut tan precària

que el govern de la Generalitat disposa de la que potser és l’última oportunitat his-

tòrica d’engegar una política capaç d’assegurar-ne el futur. Si la deixem passar, en

el transcurs d’algunes dècades la substitució pel castellà haurà avançat tant que la

inversió del procés ja no resultarà factible de cap de les maneres. Cal donar, doncs,

un decidit colp de timó i rectificar les línies mestres de les polítiques lingüístiques

que han desembocat en l’actual marasme. El valencià continua sense ser una llen-

gua igual en dignitat a les altres i els seus parlants no poden usar-lo amb llibertat en

el seu propi país, circumstància que els aboca a la condició de ciutadans de segona,

que veuen quotidianament vulnerats els seus drets cívics —anava a dir humans—

més elementals. El nou executiu no pot amagar el cap com si res i ignorar aquesta

indignitat, si no és que vol esdevenir còmplice de la discriminació secular que pa-

tim. I això és, precisament, el que ocorre quan la major part de les nostres autoritats

s’inhibeixen covardament davant les notícies, massa sovintejades, que algun ciuta-

dà ha estat escarnit per funcionaris de l’administració o ha rebut maltractaments

en mans dels cossos i forces de seguretat de l’Estat com a conseqüència d’haver-s’hi

adreçat en valencià.

L’únic camí per a acabar amb aquesta neutralitat culpable consisteix a apostar

per una actuació emancipadora, capaç de posar en mans de la comunitat mino-

ritzada el control del seu propi destí, perquè no existeix cap política lingüística

reeixida sense el reconeixement explícit i ben diferenciat del subjecte que la usufruc-

tua i de l’objectiu que pretén assolir. I el subjecte d’una política d’aquestes dimen-

sions no pot ser altre que la comunitat valencianoparlant realment existent, lidera-

da per les demandes dels seus parlants cognitius. Amb aquest terme faig referència

a aquelles persones o col·lectius que, com a conseqüència d’una reflexió lúcida, a

més de conèixer i usar l’idioma en tots els àmbits de les seues relacions, treballen

conscientment per la superació de les discriminacions injustes que impedeixen la

cristal·lització d’una societat valencianoparlant moderna i viable, no determinada

per solidaritats mecàniques de tipus tradicional, sinó per solidaritats de tipus or-

gànic, nascudes de la interdependència entre els seus components, producte de la

divisió del treball —incloent-hi, en primer lloc, el treball idiomàtic. Dit amb altres

llengua, cultura, normalització 79

l’espill / núm. 53

paraules: estic propugnant l’apoderament (angl. empowerment) del col·lectiu valen-

cianoparlant, producte d’una profunda redistribució del poder lingüístic que, de

les instàncies polítiques i filològiques en què ara resideix, hauria de passar a mans

dels parlants cognitius. Qualsevol altra alternativa pot resultar a la llarga suïcida, tal

com ens ensenya la nostra història recent, en què el discurs sobre el valencià com a

llengua pròpia de la comunitat autònoma ha esdevingut l’excusa perfecta per a la

seua elevació a la categoria de símbol (com l’himne o la bandera, per exemple), que

les instàncies governamentals es complauen a manipular d’acord amb la conveni-

ència de cada moment.

Vull remarcar que la meua proposta no confon, tal com sovint ocorre, el subjec-

te de la política lingüística amb la població total del País Valencià, ja que es refereix,

en primera instància, a l’increment de les possibilitats de viure en valencià de la

fracció valencianoparlant de la ciutadania. Parlar d’extensió de l’ús del valencià, en

aquest sentit endogen, equival a oferir als usuaris de la llengua les màximes opor-

tunitats per a conformar l’entorn sociolingüístic d’acord amb les seues necessitats

comunicatives canviants. No es tracta, doncs, de «normalitzar» a ningú seguint les

directrius tecnocràtiques d’uns autoproclamats «experts», sinó d’eliminar les tra-

ves que impedeixen la creació d’espais de convivencialitat entre els parlants de la

llengua, susceptibles de permetre’ls el desenvolupament de les potencialitats idio-

màtiques contingudes en el seu món vital, així com la seua projecció institucional

i mediàtica, capaç de donar forma a un imaginari social favorable a la difusió dels

nous usos que hi aniran apareixent.

Una política d’aquestes característiques ha de renunciar per força a molts dog-

mes, començant per l’afany homogeneïtzador, atès que la situació lingüística im-

perant a les diverses contrades, sectors productius i classes socials del país no és

tampoc la mateixa, i no pot ser objecte de campanyes promocionals d’abast genè-

ric. L’atenció rebuda, en conseqüència, haurà de ser diversificada, bo i potenciant

en unes circumstàncies el dinamisme dels usos ja existents i compensant en d’al-

tres els dèficits detectats. En tot cas, no ha d’existir cap mena de titubeig en relació

amb el fet que la reparació de la deprivació lingüística soferta pels valencianopar-

lants constitueix part integrant essencial de les polítiques d’igualtat, en comptes

d’una dèria folklòrica o identitària. No debades, aquesta deprivació emana de la

situació culturalment precària o desfavorable d’una part de la ciutadania, i només

podrà ser corregida a través de l’equiparació dels seus drets, que demana la dotació

d’un ampli paquet de mesures de discriminació compensatòria en matèria idiomà-

tica, atès que a hores d’ara en valencià es pot, a tot estirar, malviure.

80

’

Una vegada establert el subjecte de la política d’extensió de l’ús del valencià,

caldrà delimitar-ne clarament els objectius, en termes del marc global d’actuació,

que va molt més enllà dels parlants cognitius i del mateix col·lectiu de valenciano-

parlants i s’estén a tota la població del país. La tasca de facilitació del valencià als

nostres conciutadans no sols constitueix la millor garantia que els valencianopar-

lants hi puguen exercir els seus drets lingüístics, sinó que s’ha de entendre com

un deure de fraternitat social —en el sentit revolucionari d’amistat o afecte entre

aquells que són i es tracten com a iguals. Perquè en un territori com el nostre, on

cohabiten dues llengües, cap política lingüística responsable no pot prescindir dels

efectes d’imbricació que s’hi produeixen, i no és concebible una extensió efectiva del

valencià sense la modificació en profunditat de les actuals relacions de classe que

condemnen també molts sectors castellanoparlants o procedents de la immigració

d’arreu del món a modalitats específiques, però igualment agudes, de deprivació

lingüística i cultural.

Només a partir de premisses radicals com aquestes es podrà fer realitat una

extensió emancipadora de l’ús del valencià, en el marc de la qual ja no caldrà que

l’ensenyament esmerce tots els seus esforços en la tasca, frustrant per interminable,

de transmetre un estàndard emblemàtic, privat de tota funció real, sinó que perme-

trà passar sense solució de continuïtat de la varietat lingüística familiar dels ciuta-

dans a l’adquisició mitjançant l’estàndard dels coneixements requerits per a la seua

praxi social. Es tracta, com es pot comprovar, d’una aposta decidida en favor d’un

punt de vista centrat en els continguts més que no en els procediments, on l’atenció

concedida a la riquesa multiforme de les maneres de parlar no acabe ofegant la

complexitat ni la importància dels assumptes que es ventilen en la vida pública, i

on l’adquisició de l’estàndard es produïsca en contextos significatius, com una eina

lingüística més, lligada a la promoció de les persones i els grups socials.

Sóc conscient que un programa d’actuació com aquest no es podrà dur a ter-

me sense resistències. De fet, el conflicte es farà cada vegada més explícit a mesura

que el valencià registrarà avanços socials de consideració, fins al punt que molts

dels que ara passen per simpatitzants desertaran tard o d’hora de la causa o s’hi

mostraran reticents. Al remat, el projecte d’extensió de l’ús social de la llengua, si

és capaç d’anar més enllà d’un simulacre propagandístic i involucra sectors cada

vegada més amplis de la societat, posarà en qüestió l’immobilisme en què se sus-

tenten els actuals privilegis culturals i de classe. Ara bé, aquesta conflictivitat ni es

pot ni s’ha de defugir, ja que constitueix la repercussió més visible de la lluita d’un

col·lectiu que, per mitjà de la reivindicació dels seus drets —si cal, amb accions

llengua, cultura, normalització 81

l’espill / núm. 53

de desobediència civil—, realitza una contribució de primera magnitud a la cons-

trucció d’una societat valenciana més equitativa. I això és tot just el contrari del

que s’ha esdevingut fins ara al País Valencià, on la política lingüística dels governs

autonòmics ha pretès legitimar-se gairebé sempre a partir de la consagració de la

llibertat omnímoda dels parlants individuals —entesa en un sentit neoliberal, que

prima les posicions de sortida—, i a hores d’ara apel·la a una germanor idíl·lica,

basada en la promoció d’un multilingüisme tan harmònic com aigualit. Enfront

d’aquests paranys —destinats a reforçar la substitució lingüística o, en el millor

dels casos, a pal·liar-la—, des d’una posició transformadora, coherent i d’esquerres,

cal propugnar la necessitat imperiosa d’una política d’extensió i establiment de la

llengua basada en la igualtat de drets de la ciutadania i en l’aplicació dels principis

de la justícia distributiva.

Les exigències derivades de l’adopció d’un model d’aquestes dimensions plan-

tegen als nostres governants un repte de primera magnitud, d’aquells que posen a

prova la seua voluntat real de canvi. Ara bé, l’única alternativa a la proposta que hi

hem esbossat consisteix en la pretensió indecent d’encolomar a la ciutadania del

País Valencià alguna nova versió de l’estafa que entre nosaltres acostuma a passar

per política lingüística, amb el convenciment que a través de la propaganda ins-

titucional es podrà continuar enganyant tots els valencianoparlants durant tot el

temps. I, mentrestant, als nostres dirigents només els caldrà esperar cínicament la

resolució del conflicte lingüístic per la via dels fets consumats, és a dir, per la via de

la substitució del valencià i la denegació a perpetuïtat dels drets dels seus usuaris. ’

82

’

Àlex Matas Pons

Llenguatge i críticaPer una història textual dels intel·lectuals

Despertà aquell món, i desaparegué el verb.Karl Kraus

El llenguatge no es parla impunement. El llenguatge es respira, i es viu segons ell.

Victor Klemperer

L’any 1945, Just Cabot, el director del setmanari Mirador (1929-1937), escrivia des

del seu exili a París: «L’il·legible estilo imperial no és pas un dels menors estralls de

l’època franquista. Hem pogut constatar fa ben poc, per les postals sense il·lustrar

que actualment admeten els serveis de Correus, que l’estilo imperial ja ha contami-

nat, per exemple, honrats comptables, servicials dependents de comerç i amables

funcionaris.» La seva consternació davant la intoxicació lingüística no és cap exage-

ració esporàdica, publicada circumstancialment en el primer número de la revista

Catalònia, sinó una constant que reapareix obsessivament en altres articles seus de

l’època i també en la seva correspondència personal. Pocs mesos després, per exem-

ple, en una carta adreçada a un amic, insisteix sobre la gravetat dels mals ocasionats

per l’estilo imperial. Aquest llenguatge, diu —el que empren els redactors d’aquell

Àlex Matas Pons, professor del Departament de Filologia Romànica de la Universitat de Bar-celona i membre del Grup de Recerca Literatura Comparada en l’Espai Intel·lectual Europeu. És col·laborador de L’Espill, on ha publicat nombrosos articles i traduccions, i autor del volum La ciudad y su trama: Literatura, modernidad y crítica de la cultura (2010)

l’espill / núm. 53

llenguatge i crítica 83

l’espill / núm. 53

«tros de fregall» que és la revista Destino—, li afecta tan greument el «sistema ner-

viós» que fins i tot fa que li passen les ganes de tornar al seu país.1

L’any 1944, Eugeni Xammar també havia escrit des del seu exili irat contra els

redactors del setmanari franquista castellà Destino. De la mateixa manera que Just

Cabot, pensava que la responsabilitat dels redactors de la revista en l’empobriment

intel·lectual del país era prou greu per fer-los mereixedors de la seva absoluta des-

qualificació: «Els destinataris són gent de la pitjor mena que han pres Catalunya

per una pista de circ. Surten cada setmana a divertir el públic, però només es di-

verteixen ells i encara no sempre.» Tampoc no és el d’Eugeni Xammar un escàn-

dol conjuntural provocat només per la tria que fan els «destinataris» de la llengua

castellana en detriment de la llengua catalana. És sobretot una prova del seu ferm

compromís amb el llenguatge i els seus bons usos. No escriuria sinó vint anys des-

prés contra els responsables del setmanari franquista català Tele-estel amb idèntica

ira: «Els noms de les persones que fan volar aquest Tele-estel, que el publiquen i el

dirigeixen, són una garantia àuria de franquisme integral, de franquisme de llei, de

franquisme encunyat —no és una metàfora— a la Casa de la Moneda.»2

Els dos periodistes catalans, malgrat l’estat miserable en què es troben, con-

sideren que el seu deure és el de vetllar pel bon ús de la llengua i demostren amb

aquesta actitud la fermesa del seu compromís amb el llenguatge. El seu gest a favor

d’una paraula no embrutida és un gest característic dels intel·lectuals, que tradicio-

nalment han assumit la defensa del llenguatge i han fet d’aquesta responsabilitat

la seva millor contribució a favor d’un projecte social de justícia i llibertat. El gest

dels periodistes Eugeni Xammar i Just Cabot els fa legítims membres d’una història

1 Alguns dels articles de Just Cabot es troben recollits dins el volum Indagacions i provo - cacions, Barcelona, Edicions 62, 1992. La seva correspondència ha estat editada per Valentí Soler en el volum El periodisme silenciat: Just Cabot: Vida i cartes de l’exili (1939-1961), Bar-celona, A Contravent, 20082 L’article sobre l’aparició de la revista Tele-estel va aparèixer al número 2-3 de la revista Mi-rador, la tardor-hivern dels anys 1966-1967. Es troba recollit dins el volum d’articles triats d’Eugeni Xammar Periodisme, Barcelona, Quaderns Crema, 2016. Eugeni Xammar explica-rà les circumstàncies de la seva reconciliació personal amb Josep Pla, redactor de la revista Destino, en les seves memòries narrades a Josep Badia: Seixanta anys d’anar pel món. D’altra banda, la reprovació que fa Eugeni Xammar als destinataris és conseqüent amb el contingut de les polèmiques «Cartes al director» enviades des de Berlín a La Veu de Catalunya i firmades conjuntament per Xammar i Pla. Enfrontats amb l’homenatge que havia fet l’Asociación de la Prensa Diaria de Barcelona a Eugeni d’Ors, entre altres, tots dos reporters varen escriure una compromesa defensa de l’escriptura periodística. Les cartes poden llegir-se –excepte la quarta, que va ser totalment censurada– al recull d’articles d’Eugeni Xammar, Periodisme, preparat per Josep Badia i Moret

84

’

intel·lectual que vol posar l’accent en aquest lluita aferrissada a favor estrictament

d’una llengua no empobrida i que té molt present, a més, que no es pot escriure la

història intel·lectual deslligant-la de la premsa periòdica, com es fa d’altra banda

evident des del popular afer Dreyfus.

Si Émile Zola hagués triat la fórmula d’intervenció emprada pel seu anteces-

sor Voltaire en l’escàndol al voltant de la família Calas —si hagués fet circular un

fullet—, de ben segur que no hauria aconseguit la mateixa repercussió que va me-

rèixer el seu «J’accuse... !» a la primera plana de L’Aurore el 13 de gener de l’any

1898. La seva carta adreçada al president de la República en defensa del capità jueu

Dreyfus, injustament condemnat, va significar al cap i a la fi un negoci de més de

300.000 exemplars del diari venuts. Sense aquest guany material per part dels pro-

pietaris del periòdic resulta inimaginable el que avui sabem que és una fita políti-

ca: la consagració de la figura històrica de l’intel·lectual.3 Només des d’aleshores, i

gràcies a aquest rèdit econòmic, un sol individu, avalat només per la seva autoritat

cultural, pot adreçar-se a un públic ampli i defensar els individus dels abusos per-

petrats en nom de la raó d’Estat.

Si els periodistes, com és el cas de Cabot i Xammar, sovint no han estat prou

representats és, entre altres coses, perquè la seva escriptura professional és remu-

nerada, i els intel·lectuals, en canvi, presumeixen d’independència: se’ls considera

experts en els seus àmbits d’estudi o la seva especialitat i només prenen la paraula

mitjançant la premsa periòdica circumstancialment, per adreçar-se al públic en ge-

neral de manera desinteressada. Ara bé, avui aquesta suposada independència dels

intel·lectuals —la font última de la seva autoritat pública— no és convincent i no

pot ser ja més l’origen de la genealogia intel·lectual. Sabem que l’intel·lectual, certa-

ment, va rellevar històricament les figures dels savis i els artistes, que havien viscut

sota l’aixopluc del mecenatge i tota mena d’altres tuteles, però això no significa que

gaudís mai d’una inèdita independència absoluta.

De fet, la premsa periòdica és un dels artefactes institucionals gràcies als quals

s’esdevé al segle XVIII l’esfera pública, un règim en definitiva de propietaris bur-

gesos, segons el va descriure Jürgen Habermas. No tothom podia accedir al debat

públic sobre assumptes d’interès general. És veritat que no s’hi podia intervenir en

nom dels interessos corporatius o gremials, però calia, evidentment, ser membre de

la societat lletrada de propietaris si es volia exercir l’ús de la paraula a títol indivi-

3 Vegeu l’article de Santos Juliá, «Intelectuales y prensa en el siglo XX», publicat dins el volum coordinat per Celso Almunia i Eduardo Sotillos, Del periódico a la sociedad de la informa-ción, vol. 1, Sociedad Estatal Nuevo Milenio, 2002, pp. 197-218

llenguatge i crítica 85

l’espill / núm. 53

dual. Com explica Terry Eagleton, la burgesia capitalista havia descobert en el dis-

curs lliure —el lliure intercanvi d’arguments restringit per l’únic principi del diàleg

entre membres racionals— una «imatge idealitzada de les seves pròpies relacions

socials», mai més restringides per cap altre principi que el del benefici dels seus

interessos. Allunyada qualsevol autoritat política i religiosa extrínseca a aquests in-

teressos, resultà fàcil fer passar per interessos de caràcter universal el que en realitat

no eren més que interessos propis de la classe dels propietaris.

A través del mercat, la burgesia posà al servei de la majoria un discurs «uni-

versal», no només interessat en el valor immediat dels productes, sinó també en la

seva «veritat», «bellesa» i «justícia» abstractes.4 Com ha explicat Pierre Bourdieu, la

consolidació històrica de la figura de l’intel·lectual cal interpretar-la com la prova

del fet que ha arrelat a Europa definitivament aquest règim de propietaris burgesos,

i que s’ha desenvolupat amb èxit un espai autònom que constitueix un veritable

«mercat de béns simbòlics». En aquest espai, intel·lectuals i artistes gaudeixen d’una

posició indefinida que els permet establir, segons els convingui, relacions interessa-

des amb els diferents grups que es disputen el poder. Segons la ja coneguda metàfora

econòmica del sociòleg francès, és el «capital cultural» allò que els permet ocupar

aquesta posició estratègica i inevitablement ambigua, no pas la seva independèn-

cia.5 Aquesta realitat es farà cada cop més evident, tal com explica molt bé Detlev

Claussen, a mesura que «el triomf global de la indústria cultural transformi cada

cop més els intel·lectuals en membres d’un sistema de productors dependents».6

Émile Zola gaudeix d’una posició preeminent en la genealogia històrica dels

intel·lectuals perquè la seva conducta és un bon exemple de l’optimisme il·lustrat

a favor del règim estricte de la Raó: defensava Dreyfus com podia haver defensat

el dret de qualsevol altre home —idèntics tots davant la llei— a un judici just. I,

també, perquè la seva intervenció pública i els resultats que n’obté serien la prova

positiva de l’existència d’aquest espai autònom des del qual es podria vetllar pel

bon curs de la civilització. Però, com veiem, aquest espai pretesament autònom no

resta mai al marge dels interessos polítics i econòmics, i l’única cosa que prova el fet

4 Vegeu el llibre de Terry Eagleton, La función de la crítica, Barcelona, Paidós, 1999, en parti-cular les pàgines 19 i 895 Vegeu l’article de Pierre Bourdieu, «Campo del poder, campo intelectual y habitus de clas-se», dins Intelectuales, política y poder, Buenos Aires, Eudeba, 2003, pp. 23-42. Vegeu també el llibre clàssic de Christophe Charle, El nacimiento de los intelectuales, Buenos Aires, Nueva Visión, 20096 Detlev Claussen, «Els intel·lectuals, entre la “crisi de la raó” i la “fi de la historia”», L’Espill, 1 (1999), p. 66

86

’

que existeixi és que la civilització ha esdevingut definitivament «norma política».

Això vol dir que es renova sistemàticament la promesa de justícia i prosperitat pel

futur, perquè qualsevol pot denunciar que la civilització que li dóna la paraula no

és la veritable civilització.7

La història dels intel·lectuals no pot, però, repetir els mateixos errors que ha

comès la historiografia dedicada a l’estudi de les civilitzacions, que endreça sovint

el seu relat a partir del paradigma evolutiu del progrés. És per això que la figura

històrica d’Émile Zola no hauria de ser el punt de partida genealògic. Cal recordar

que l’any 1894 el nom d’Émile Zola no figura entre la munió de membres rellevants

de la societat francesa que va signar una petició a favor de Jean Grave, un ciutadà

injustament condemnat pel crim d’haver escrit un llibre, La société mourante et

l’anarchie. La seva condemna fou un atemptat flagrant contra la llibertat d’expres-

sió, ja que s’emprava una llei de desembre del 1893 —aprovada com a conseqüèn-

cia de l’onada d’atemptats anarquistes que colpiren França en aquells anys— per

condemnar l’autoria d’un llibre que havia estat publicat el mes de maig, i que era

en realitat un recull de col·laboracions fetes a La Révolte durant els anys anteriors.

Si sorprèn que Zola no sigui entre els sotasignats és perquè en aquell moment era

precisament el president de la Societat d’Homes de Lletres.8

Émile Zola havia mantingut diferències jurídiques amb Jean Grave l’any 1891,

quan l’autor anarquista va publicar textos de diferents autors al suplement literari

de La Révolte sense pagar els drets d’autor. Efectivament, una de les tasques que

corresponien al president de la Societat d’Homes de Lletres era la de custodiar els

drets de propietat intel·lectual, i Zola, per tant, veia com els seus interessos eren to-

talment contraris a la proposta revolucionària de Grave, que atemptava obertament

contra el règim de propietaris burgès. Quan l’any 1894 el diari Le Figaro preguntà

a Zola sobre el perquè de la seva absència entre els sotasignats a favor de Grave, ell

va respondre que no podia «fer-se defensor ni propagador d’idees que rebutja, sent

com és un home d’evolució i no un home de revolució». Es mostrava així perfec-

tament conseqüent amb una declaració que havia fet dos anys abans a La Plume:

«Sóc un evolucionista, atès que crec en el desenvolupament normal i continu que

7 Raymond Williams, en el seu clàssic llibre Cultura i societat, explica precisament aquest procés des de l’anàlisi de les institucions materials de la cultura i la seva relació amb les rela-cions socials i les formes de subjectivitat a Anglaterra8 L’anàlisi detallada de la posició de Zola en l’afer Grave el fa Uri Eisenzweig en el capítol «La novel·la contra l’anarquista» del seu llibre Ficciones del anarquismo, Mèxic, FCE, 2004. També l’analitza, en un sentit ben diferent, Christophe Charle en el seu esmentat llibre El naixement dels intel·lectuals

llenguatge i crítica 87

l’espill / núm. 53

els abusos d’autoritat no poden ni accelerar ni aturar.» Zola no només era un dels

agents encarregats de la protecció de la propietat en aquest règim burgès, sinó que

la seva «fe en el progrés» el convertia en un dels seus màxims propagandistes.

Difícilment podia Zola firmar a favor de la innocència d’aquell a qui considera-

va un criminal, que pretenia a més interrompre violentament el contínuum de la

història. Uri Eisenzweig explica, però, en el seu excel·lent llibre Ficcions de l’anar-

quisme, que els motius de Zola per desentendre’s del destí de Jean Grave no tenen

en el fons tant a veure amb la revenja personal o el desacord ideològic com amb la

seva concepció del llenguatge i la seva condició de «novel·lista».9 Eisenzweig crida

l’atenció sobre una de les afirmacions fetes per Zola sobre Jean Grave a Le Figaro

—«no és un escriptor, no és un dels nostres»— i explica que aquesta mateixa ex-

clusió de caràcter gregari Zola l’havia feta ja abans extensiva a tots els anarquistes,

quan opinava sobre el cas Ravachol: «No hi ha més que una paraula per qualifi-

car-los: són poetes. És l’eterna poesia negra, tan antiga com la humanitat, com el

mal, com el dolor.»

No pot destriar-se l’enorme influència que Zola exercia en l’esfera pública de

finals del segle XIX, quan defensava la «Raó» i afirmava la seva «Fe en el Pro-

grés», de la seva condició de novel·lista, quan escrivia un influent manifest sobre

la «novel·la experimental» on la seva «Fe en la Ciència» reblava la seva coneguda

«Fe en el Progrés», i on somniava la possibilitat d’una mena de redempció social

procurada per un naturalisme literari de caràcter terapèutic. El compromís pú-

blic amb els afers generals de l’acció del novel·lista Zola no pot deslligar-se del

seu compromís amb una determinada concepció del llenguatge, i no una altra.

Quan escriu les seves novel·les, estructura les accions i els personatges segons un

ordre temporal i unes categories psicològiques, i jerarquitza la seqüència d’esde-

veniments segons una teleologia narrativa que corregeix la discontinuïtat i la im-

previsió, i que atorga sentit a aquells esdeveniments que, simplement, no en te-

nen. El novel·lista Zola pot oferir una visió tranquil·litzadora de la violència dels

atemptats anarquistes en les seves novel·les; pot explicar allò que és aparentment

gratuït i restituir en aquest únic gest narratiu la confiança en el poder instrumen-

tal del llenguatge —com a mitjà d’expressió— que la irrupció poètica de l’acció

dels anarquistes ha deixat en suspens. La poesia negra dels anarquistes de la qual

parla potser no és més que la impotència davant del mal i el dolor, que ell, Zola,

sí que es creu capaç d’extirpar.

9 Uri Eisenzweig, op. cit., p. 259

88

’

Des d’aquest punt de vista, no es pot restringir la definició de la figura històrica

de l’intel·lectual per encabir-hi només aquells qui, com Zola, «deixen de ser simples

escriptors o articulistes, i s’adrecen al conjunt del públic lector del seu temps —o a

les seves classes dirigents— amb un missatge propi que té la pretensió de canviar el

curs dels esdeveniments».10 Ignasi Moreta empra aquesta definició amb el legítim

propòsit d’«encaixar» el poeta català Joan Maragall dins la història intel·lectual:

empra una correctíssima definició consolidada per la historiografia francesa, però

subordinada certament a la popularitat del model proposat per Zola en l’afer Drey-

fus. En canvi, una definició que reclami per als intel·lectuals precisament aquesta

condició de «simples escriptors o articulistes» seria igualment vàlida, fins i tot si

obviés quines són les pràctiques de capitalització simbòlica que han fet possible que

l’excel·lència professional en segons quins àmbits del coneixement o activitats gre-

mials hagi esdevingut autoritzada opinió pública. Aquesta altra caracterització dels

intel·lectuals, atenta a la seva «simple condició d’escriptors o articulistes», permet

incloure tots aquells que, com Just Cabot i Eugeni Xammar, no tenen altre àmbit

de coneixement que el de la seva pràctica professional de l’escriptura periodística,

i, pel que fa al cas de Joan Maragall, no diferencia la tasca intel·lectual del poeta

quan discuteix mitjançant els seus articles amb el bisbe Torres i Bages, després dels

esdeveniments de la Setmana Tràgica, de la tasca del poeta que escriu la Nova oda

a Barcelona i esmena les odes que els poetes de la Renaixença havien dedicat ante-

riorment a la ciutat de Barcelona, ara ja la «ciutat de les bombes».11 Dit d’una altra

manera: el Maragall poeta no pertany a la historiografia literària i el Maragall arti-

culista no és propietat tampoc de la historiografia intel·lectual.

Aquesta altra definició dels intel·lectuals és conseqüent amb el llegat imprescin-

dible de la teoria literària, que s’ha encarregat de demostrar quines són les comple-

xitats textuals de la «ideologia», tot desmentint les nítides distincions establertes

per la tradició del pensament liberal, com per exemple la falsa distinció entre el

context i el text, entre la crítica i la creació. I, per tant, entre alta cultura i cultura

10 Ignasi Moreta fa aquesta definició de la tasca de Joan Maragall tot seguint escrupolosament la canònica definició que ha fet Christophe Charle. Es pot llegir aquesta definició en el seu excel·lent article «Joan Maragall, articulista i intel·lectual», dins el volum La projecció social de l’escriptor en la literatura catalana contemporània (Punctum & GELCC), pp. 283-292, on recull també altres possibles accepcions d’un Maragall intel·lectual11 Ignasi Moreta, gran coneixedor de l’obra de Joan Maragall, és l’encarregat d’una edició que recull els tres articles de Maragall: «Ah!... Barcelona», «La ciutat del perdó» i «La Iglésia cremada». Vegeu el llibre i el seu excel·lent pròleg La Setmana Tràgica: Tres articles, Barcelona, Fragmenta, 2009

llenguatge i crítica 89

l’espill / núm. 53

popular, entre historiografia intel·lectual i historiografia literària. Diu Martin Jay:

«[Cal que obeïm] l’imperatiu no només de transformar el context en text, sinó

també de veure en el text l’ombra del context, entenent-lo en el seu sentit més

ampli. I en el moment de fer-ho, prendrem consciència de la impossibilitat que la

significació resideixi només en una esfera o una altra, obligant-nos a parar atenció

a les múltiples tensions que es donen entre allò que és interior i allò que és exterior,

entre el fenomen lingüístic i el seu “altre” expressiu o referencial.»12

Si entenem que «ideologia» i «escriptura» no són dos membres d’una oposició

binària simple, potser serà més fàcil plantejar alternatives a la figura de Zola. De fet,

potser és inevitable plantejar-les, atès que els models narratius del novel·lista Zola i

la seva «Fe en la Ciència» no varen romandre vigents al llarg de tot el segle XX, quan

la ciència es va anar limitant cada cop més al progrés tècnic i les institucions liberals

es van veure desprestigiades per la seva manca de respostes davant les necessitats de

les massificades societats d’Occident i els paranys que la xarxa tecnològica havia anat

teixint. El model de Karl Kraus, en canvi, se’ns apareix com un òptim punt de par-

tida genealògic. El periodista vienès i director de la revista La Torxa —Die Fackel—,

l’any 1904, feia mofa significativament de la premsa austríaca «perquè només adop-

ta un to patètic quan es tracta de la innocència deportada a l’illa del Diable». Kraus,

a diferència dels seus col·legues amoïnats, com es veu, pel cas Dreyfus —el capità

havia estat deportat a l’illa del Diable—, aborda en aquest article un «cas autòcton»

—el de la senyora Giezinger, condemnada a la forca injustament— i fa una consi-

deració retòrica sobre els atemptats anarquistes ben allunyada de les consideracions

retòriques d’Émile Zola: «Quan es veu com actuen els anarquistes de la legalitat, els

qui llencen bombes se t’apareixen sota una llum molt més favorable.»13

La sàtira periodística de Kraus s’allunya obertament de les modalitats de reco-

neixement i distinció previstes per l’esfera pública i emprades sovint per alguns

intel·lectuals. La radicalitat de la seva crítica acaba aïllant-lo fins a l’extrem que des

de l’any 1911 no hi ha cap altre redactor a La Torxa que no sigui ell mateix. Els seus

col·legues són víctimes de la seva virulenta defensa d’un llenguatge estrictament

informatiu, de la seva intolerant exigència de correcció sintàctica i precisió lèxica,

de la seva malaltissa fiscalitat que no admet errates o inexactituds lingüístiques.

12 Martin Jay, «El enfoque textual de la historia intelectual», a Campos de fuerza: Entre la his-toria intelectual y la crítica cultural, Buenos Aires, Paidós, 2003, p. 30713 Aquest article que posem com a exemple de la tasca periodística de Karl Kraus, «Catàstro-fes», es pot llegir en traducció castellana dins el recull d’articles elaborat per Adan Kovacsics, «La Antorcha», Barcelona, Acantilado, 2011, pp. 41-44

90

’

Com es pot llegir en el seu inclement text sobre el poeta Heinrich Heine, el que

Kraus no perdona és que els productes periodístics ornamentin la seva naturalesa

informativa amb tòpics, impressions i opinions amb l’únic objectiu de validar la

pretesa autoritat cultural dels seus autors.14 I entre tots aquests mecanismes de què

se serveixen els autors per administrar el seu «capital cultural», és l’ús del clixé, de

la frase feta i de l’estereotip el que més enfurisma l’exigent periodista, perquè és

on veu amb més claredat «la marca que fa el pensament venal», com va dir Walter

Benjamin.15 Els seus col·legues periodistes, i tots aquells artistes i intel·lectuals con-

vertits també en agents actius de l’«opinió pública», són sospitosos per a Kraus de

col·laborar d’aquesta manera en la devaluació de la cultura, que esdevé una coarta-

da gràcies a la qual es pot convertir la informació en mercaderia.

Una genealogia dels intel·lectuals que prengués com a referència Karl Kraus par-

tiria d’una sospita: la que recau sobre tots aquells que, lluny de posar-se al servei del

llenguatge, excel·leixen en el seu ús i fan ostensibles les seves habilitats retòriques i

discursives. Aquests artífexs del maquillatge culturalista són els devaluadors últims

de la cultura, perquè prefereixen exhibir el seu domini lingüístic per consagrar-se

ells com a autoritat cultural, més que no pas posar-se al servei del llenguatge. Karl

Kraus, a diferència del que hem vist que succeïa amb Émile Zola, recela d’una con-

cepció del llenguatge confiada en el poder instrumental i expressiu de la paraula.

Contrari a qualsevol instrumentalització del llenguatge, ell detecta ben aviat la que

serà la deriva cultural del segle XX, determinada per l’estetització de la política i les

seves catastròfiques conseqüències polítiques. No és casual que Kraus cridés l’aten-

ció de Walter Benjamin, que escriu l’any 1931 un assaig sobre el periodista vie-

nès on subratlla el paradoxal silenci de Kraus durant els mesos immediatament

posteriors a l’esclat de la Primera Guerra Mundial. Benjamin explica que Kraus no

reapareixerà fins al 19 de novembre de 1914, quan pronuncia una conferència pú-

blica a la ciutat de Viena, i recorda que no serà fins al desembre d’aquell any, 1914,

que apareixerà un nou número de la revista La Torxa, constituït precisament per

aquest text únic de la seva conferència: «En aquesta gran època». La conferència i

el número de la revista són un crit desesperat d’alarma davant l’evidència que les

accions bèl·liques han desfermat el soroll irrefrenable i la xerrameca gratuïta dels

qui no tenen res a dir «en aquesta època sorollosa en la qual ressona l’espantosa

simfonia dels actes que produeixen notícies, i de les notícies culpables dels actes:

14 Es pot llegir la traducció castellana de l’article sobre Henrich Heine en el recull d’articles esmentat d’Adan Kovacsics, pp. 195-22315 Walter Benjamin, «Karl Kraus», dins Obras: Libro II: Vol. I, Madrid, Abada, 2007, p. 344

llenguatge i crítica 91

l’espill / núm. 53

en aquesta època, no esperen de mi cap paraula pròpia», afirma Kraus. És per això

que conclou taxativament la conferència i reclama una relació entre les paraules i

els actes absolutament revolucionària: «Qui encara tingui res a dir, que faci un pas

endavant, i calli!»16 La paraula, en resum, fa l’home i, conseqüentment, no hi ha cap

altra tasca intel·lectual més urgent que la de recordar que una llengua no embrutida

és l’únic requisit necessari perquè una societat justa s’esdevingui.

A mesura que el segle XX avanci, les lliçons del periodista prendran una major

rellevància i la tasca de molts intel·lectuals trobarà la seva veritable dimensió sota

la llum del seu llegat. És, per exemple, el cas d’Elias Canetti i la seva memorable

conferència pronunciada a Munic l’any 1970: «L’ofici d’escriptor». Més enllà del

fet que Canetti admetés explícitament la influència de Karl Kraus, fins a l’extrem

que un dels volums de les seves memòries porta per títol La torxa a l’oïda, crida

l’atenció que en la seva conferència afronti els esdeveniments de la Segona Guerra

Mundial des d’uns paràmetres gairebé idèntics als que havia emprat Kraus en la

Gran Guerra. Aquesta conferència, recollida en el volum d’assaigs La consciència

de les paraules, revitalitza el llegat de Kraus perquè desenvolupa el raonament a

partir de la següent declaració que escrivia un autor anònim l’any 1939: «No hi

ha res a fer. Però si de debò fos escriptor, hauria de poder impedir la guerra.» Si

en el cas de Kraus era compatible el silenci amb el gest ferm i convençut de l’em-

mudit pas al front, en el cas de Canetti la revolta íntima —és el seu pas al front—

consisteix a imposar-se a ell mateix aquesta responsabilitat fictícia. Cal que l’es-

criptor assumeixi aquesta responsabilitat perquè és ell qui «atorga una particular

importància a les paraules» i entén, per tant, que la situació «d’inevitabilitat de

la guerra» la provocà «una sèrie de paraules reiterades, emprades d’una manera

conscient i abusiva».17

16 Adan Kovacsics comenta aquest text de Walter Benjamin i estableix un oportuníssim para-l·lelisme entre el periodista vienès i el filòsof berlinès. Escriu en el seu llibre Guerra y lenguaje, Barcelona, Acantilado, 2008, sobre aquest paral·lelisme entre ambdues obres en els següents termes: «En primer lugar, el rechazo a la instrumentalización del lenguaje, a su utilización como medio, a la decisión de manejarlo, de encauzarlo, de imponerle una voluntad externa. Con la frase de uno: “La esencia espiritual se transmite en el lenguaje y no a través del lengua-je”, se corresponde, por parte del otro, la siguiente: “Ha creado lo más alto que se puede crear con el lenguaje; por encima está lo que se ha creado desde el lenguaje...”» (pp. 84-85)17 Es pot llegir la conferència completa de Canetti en traducció castellana, «El oficio de escri-tor», dins el volum La conciencia de las palabras, Mèxic, FCE, 1981, pp. 349-363. Dins aquest mateix volum poden llegir-se dos assaigs més, «Karl Kraus, escuela de resistència» i «El nuevo Karl Kraus», on Canetti aborda amb profunditat la figura del periodista i també matisa la qualitat de la seva herència

92

’

Precisament, els anys de la Segona Guerra Mundial, i els de la resistència antifei-

xista en general, són els anys que millors exemples ofereixen d’aquesta consciència

de les paraules dels intel·lectuals escriptors. Victor Klemperer, E. H. Gombrich i

George Orwell en són, com Elias Canetti, tres grans exemples. Malauradament, la

història dels intel·lectuals sovint ha emfasitzat la condició liberal de tots tres i ha

fet de l’adscripció ideològica l’element central del relat historiogràfic. Els tres intel-

lectuals han esdevingut peces clau d’un relat que aconsegueix fer oblidar el paper

històric de la intelligentsia antifeixista perquè prefereix centrar-se en les «virtuts be-

nèfiques d’un liberalisme històricament innocent i políticament clarivident». Ara

bé, aquesta presumpció historiogràfica de l’antitotalitarisme liberal —segons expli-

ca convincentment Enzo Traverso en la seva historització crítica dels intel·lectuals i

l’antifeixisme— «sembla pregonament incapaç de comprendre que cap mobilitza-

ció de masses contra l’amenaça nazi no hauria vist la llum sota la direcció dels vells

polítics liberals».18 És a dir, el liberalisme nega la profunda crisi en què varen quedar

les seves institucions i no es resigna a l’evidència històrica de la seva flagrant inca-

pacitat de fer front al feixisme. Una de les maneres de restituir el seu protagonisme

polític i històric exigeix apropiar-se de la figura de l’intel·lectual, com a institució

pròpiament liberal, i traçar una genealogia —encetada per Zola— que encabeixi

aquells autors compromesos públicament amb els valors i les institucions liberals.

En canvi, allò que defineix la veritable condició intel·lectual d’aquests tres autors

no és que combreguin o no amb una determinada ideologia (la ideologia liberal

—malgrat tot, ideologia— s’arroga el privilegi acusatori de titllar d’ideòlegs aquells

qui no combreguen amb els principis liberals), sinó la seva consciència de les parau-

les, el seu compromís amb el llenguatge. Klemperer escriu l’any 1946 un breu assaig

on reivindica «El paper de l’intel·lectual en la societat».19 Aquest breu text crida

l’atenció sobre la responsabilitat dels intel·lectuals, i ho fa immediatament després

d’haver sobreviscut als bombardeigs de les tropes aliades sobre la seva ciutat de

Dresden i després d’haver sobreviscut també a tots els anys de persecució continua-

da del nazisme. Entre els anys 1933 i 1945, plenament conseqüent amb l’assumpció

de la seva responsabilitat intel·lectual, Klemperer, des de la seva obligada reclusió,20

18 Enzo Traverso, «Els intel·lectuals i l’antifeixisme: Per una historització crítica», L’Espill, 1 (1999), pp. 72-8319 Es pot llegir una traducció catalana d’aquest article de Victor Klemperer dins el volum Assaigs, València, PUV, 2008, pp. 131-13920 Klemperer és un professor jueu de la Universitat de Dresden. Casat amb una alemanya ària, roman reclòs en una «casa de jueus» durant els anys de nazisme i evita, gràcies a aquest «ma-trimoni mixt», la molt probable deportació

llenguatge i crítica 93

l’espill / núm. 53

va escriure un diari d’on provenen les notes del seu conegut assaig LTI: Apunts d’un

filòleg. LTI són les sigles de Lingua Tertii Imperii, la Llengua del Tercer Imperi, que

Klemperer analitza amb precisió filològica mentre explica quin paper determinant

ha tingut en la deriva bèl·lica i criminal del país sencer. És un idioma ple de prés-

tecs provinents del llenguatge religiós que va esdevenir omnipresent gràcies a les

plataformes informatives i publicitàries dels organismes del Règim encarregades de

difondre les consignes polítiques sempre respectuoses amb les normes del Partit.

Klemperer analitza en aquest assaig de l’any 1947 com la premsa, la ràdio, els

llibres, els formularis, els escrits oficials i altres vehicles propagandístics estenen

progressivament la presència d’aquest llenguatge homogeni que acaba dominant

de manera absoluta l’espai públic. Escriu Jean Clair en el seu assaig La responsabi-

litat de l’artista: «Victor Klemperer prolongava de fet allò que Karl Kraus ja havia

diagnosticat amb cruel lucidesa l’any 1933 en el seu últim pamflet, La tercera nit de

Walpurgis».21 El filòleg Klemperer no només combat la degradació lingüística del

llenguatge, sinó que la seva anàlisi de l’estetització de la política inclou tota l’esce-

nografia de la teatrocràcia del Règim. Analitza, per exemple, la qualitat iconogrà-

fica del Règim a partir de les sigles SS i recorda com durant el mandat hitlerià les

caixes d’impremta i els teclats de les màquines d’escriure disposaven d’un caràcter

especial amb els angles aguts, diferent de les línies sinuoses convencionals. Una S

angulosa que era l’expressió pictòrica del raig, l’advertència del perill imminent, la

imatge de la descàrrega fulminant i brutal d’energia acumulada. Klemperer aprofi-

ta les tècniques pròpies de la filologia per descriure com el nazisme empra recursos

iconogràfics per transcendir la frontera que separa allò que és estrictament pictòric

de l’escriptura pictogràfica. Estratègies amb les quals el Règim nazi retornava al

caràcter sensible dels jeroglífics d’una manera semblant a com ho havien fet els ar-

tistes del moviment expressionista, sobretot els representants del cinema alemany

dels anys vint que acabaria coneixent-se com a «caligarisme».22

El seu compromís amb el llenguatge és inseparable de la seva condició de filòleg,

i l’estudi i el coneixement de les tècniques d’anàlisi textual no són només eines ex-

21 Jean Clair fa al·lusió a la frase famosa de Kraus que enceta aquest llibre –«Sobre Hitler, no em ve res al cap»– i les tres-centes pàgines inconseqüents que segueixen la sentència. Cal dir també que Jean Clair suggereix que aquest lluitador contra la degradació lingüística, parado-xalment, seria també víctima del que ell anomena una «genealogia de la perversió» on figuraria també el mateix Hitler. Vegeu La responsabilidad del artista, Madrid, Visor, 2000, pp. 36 i ss22 El reconegut crític de la cultura Siegfried Kracauer va escriure un assaig que aborda aques-ta qüestió en particular: De Caligari a Hitler: Historia psicológica del cine alemán, Barcelona, Paidós, 1985

94

’

clusives de l’erudició. Klemperer entén que no pot desatendre una realitat cultural

que va més enllà de la cultura escrita de l’alta cultura burgesa i està convençut que la

seva competència professional és perfectament compatible amb l’atenció que me -

reix la textualitat pròpia d’una nova cultura popular que es reprodueix sistemà-

ticament a través del so i la imatge dels aparells de ràdio i les sales de projecció

cinematogràfica. Klemperer assumeix evidentment una responsabilitat perquè així

li ho demana un precís moment de la història, i no pot destriar-se el seu gest del

conjunt de la seva trajectòria i de la seva producció científica. Això mateix es fa

evident en el cas del seu contemporani E. H. Gombrich, el conegut historiador de

l’art que es va veure obligat a fugir de Viena l’any 1938 per refugiar-se a Londres, on

acabaria dirigint l’Institut Warburg i supervisant les publicacions científiques dels

membres erudits de l’institut experts en iconologia, sobretot dedicades al període

clàssic de les arts. Com és sabut, Gombrich mai no va poder pensar l’art al marge

de la tecnologia, i una bona part dels seus estudis els va dedicar a l’anàlisi d’imatges

que havien estat reproduïdes en mitjans no estrictament artístics, com ara els pòs-

ters, les publicacions científiques o els anuncis publicitaris, segons es pot veure en

un dels seus llibres més importants, Art i il·lusió.

Durant la Segona Guerra Mundial, Gombrich treballa a Anglaterra al servei de

la BBC escoltant, traduint i llegint les emissions de ràdio alemanyes. Veu com els

dispositius de propaganda nazi, que eren tan efectius en els espectaculars actes mul-

titudinaris del Partit, amb els seus mecanismes habituals de la repetició i l’emotivitat

desenfrenada, entraven ara a les llars de milions de ciutadans alemanys gràcies als

aparells de ràdio Volksempfänger distribuïts pel Règim. Observa quins són els meca-

nismes que capten la fascinació dels oients, i com aquests resten persuadits per una

fantasmagòrica veu sense presència visible que els diu en la intimitat del seu saló o

menjador que la història que protagonitzen és en realitat l’acompliment del seu destí:

descriu per què senten que els ha estat revelat allò que és sagrat, la presència a casa

seva del «tro atemoridor que de sobte anuncia la mort o la salvació, que dicta els ma-

naments i les prohibicions».23 Com es llegeix en l’article que escriu Gombrich deta-

llant aquestes experiències seves al servei de la BBC entre els anys 1939 i 1945, Goeb-

bels feia dramàtiques i incendiàries crides per tal de mobilitzar els alemanys invocant

la «Deessa de la Història», mentre que ell constatava tristament que la «Història no

és res més que la resignada anotació dels crims que es perpetren en el seu nom».24

23 Jean Clair, op. cit., p. 3924 Hi ha traducció castellana d’aquest article de Gombrich, «Mito y realidad en las emisiones de radio alemanas durante la guerra», dins el volum Ideales e ídolos: Ensayo sobre los valores en la historia y el arte, Barcelona, Debate, 1999, pp. 93-111

llenguatge i crítica 95

l’espill / núm. 53

El text de George Orwell «La política i la llengua anglesa» és de l’any 1946, sig-

nificativament contemporani de l’assaig de Klemperer sobre «El paper de l’intel-

lectual en la societat», i és també un minuciós exercici de crítica del llenguatge que

pren com a objecte d’anàlisi múltiples articles provinents de diferents mitjans de

comunicació de tots els signes polítics imaginables. Orwell constata que no hi ha

diferències substancials entre tots ells —sigui quina sigui la ideologia que represen-

tin, des de la conservadora a l’anarquista— perquè tots comparteixen una estratègia

comuna: buidar semànticament aquelles paraules tradicionalment transcendentals

en un sentit polític o moral fins a fer-les insignificants. Buidades de tot contingut,

paraules com democràcia, socialisme, llibertat, pàtria o justícia no tenen altra funció,

segons ell, que la de fer passar per veritat allò que és mentida i convertir el crim en

quelcom respectable: «dotar el vent d’una aparent solidesa».25 Aquesta denúncia

que fa Orwell de la perversió lingüística ha estat molt aplaudida pels artífexs de la

història liberal, perquè es vol convertir el seu assaig en una prova del fet que ens

trobem davant d’un escriptor fonamentalment «lleial a la Veritat, per damunt de

qualsevol altre compromís», com escriu Christopher Hitchens en el seu llibre Per

què Orwell importa. Quan la historiografia liberal s’apropia de la figura d’Orwell

tendeix a desentendre’s, però, del compromís lingüístic i cultural de l’escriptor, i

aplaudeix sobretot el seu taxatiu judici contrari a la resta d’intel·lectuals, que se-

rien tots, sense distinció, servidors d’interessos partidistes o haurien quedat captius

de les seves respectives militàncies ideològiques. El gest acusatori d’Orwell satisfà

sense dubte la vocació antiintel·lectualista de la historiografia liberal, que menysté

el paper clàssic de l’escriptor engagé i, en general, desestima qualsevol forma d’anti-

totalitarisme que no sigui la pròpia del liberalisme.

L’any 1956, en canvi, Raymond Williams explicava en el seu conegut llibre Cul-

tura i societat que la ràpida percepció per part d’Orwell dels mals del totalitaris-

me i els perills inherents a la seva tecnologia del poder té a veure sobretot amb la

desconfiança per part de l’escriptor de qualsevol forma d’individualitat que es vegi

confirmada socialment. Orwell també va escriure, per exemple, textos fulminants

en contra de les modalitats de consum propiciades per la indústria de l’entrete-

niment nord-americana —són excel·lents «Setmanaris juvenils» i «Raffles i Miss

Blandish»—, però no s’ha posat mai prou èmfasi en aquest aspecte de la seva de-

molidora crítica dels mecanismes de la propaganda i sí, en canvi, en els seus assaigs

o les seves faules en contra del totalitarisme soviètic. La tasca d’Orwell té molt a

25 George Orwell, «Politics and the English Language», The Collected Essays, Journalism and Letters of George Orwell, vol. IV, Londres, Secker and Warburg, 1968, pp. 127-140

96

’

veure en aquest sentit amb la tasca d’Eric Hazan, un pensador aliè al liberalisme que

escriu LQR i analitza la deriva d’un llenguatge que va néixer amb la modernització

del capitalisme francès dels anys 60 i que avui ocupa tot el domini públic francès, un

cop va esdevenir, des dels anys 90, l’idioma del neoliberalisme econòmic. LQR —que

són les sigles d’allò que Eric Hazan, en un evident homenatge a Victor Klemperer,

anomena Lingua Quintae Republicae— és una anàlisi rigorosa d’un idioma que s’ha

fet mitjançant els préstecs de la retòrica de la III República i de l’estil heroic de la

Resistència. L’autor identifica en el seu assaig les formes sintàctiques i les fórmules

o expressions lingüístiques que els ciutadans adopten mecànicament a mesura que

els mitjans de comunicació i els portaveus públics les reprodueixen més insistent-

ment. La consciència que té Hazan de les paraules —i s’ha de remarcar que l’autor és

sempre molt escrupolós perquè és conscient dels riscos del seu delicat paral·lelisme

entre el llenguatge del III Reich i el de la V República— li permet observar la proli-

feració del vocabulari de la Revolució («Ciutadà», «Jacobí», «Drets de l’Home») en

l’àmbit públic, però també observa la deriva semàntica de la banalització, que vol

restar valor i mèrit a la idea de la Revolució en general, i la Revolució Francesa en

particular. Aquesta és només una de les múltiples estratègies discursives emprades

per la propaganda institucional contemporània a França, diu Hazan, amb la fina-

litat de foragitar qualsevol imaginació de la ruptura, del desacord, del dissens o la

fractura, perquè només es pot convocar el pacte, el consens, l’acord i la continuïtat.26

La historiografia textual dels intel·lectuals no pot limitar-se a traçar una línia de

relació progressiva o serial entre bocins d’història ja coneguts —manifestos, esde-

veniments, declaracions, llibres, judicis, etc.—, sinó que té el deure d’establir noves

connexions no consecutives o de descobrir episodis alternatius o altres protagonis-

tes que potser hauran quedat amagats sota l’ombra dels grans esdeveniments o les

destacades polèmiques. Aquest relat registraria un compromís del qual participen

escriptors i intel·lectuals —com Cabot i Xammar—, convençuts que posar en crisi

el llenguatge i portar a l’extrem les paradoxes generades pels usos dels clixés, les fra-

ses fetes o els estereotips són instruments gràcies als quals es pot posar en qüestió

també l’estructura mateixa de la societat. Malauradament, la historiografia intel-

lectual tendeix massa vegades a establir sèries cronològiques a partir del criteri de

l’adscripció ideològica dels autors —desentenent-se d’allò que en realitat afirmen

els seus textos— amb la finalitat de legitimar-se en el present.

26 Hi ha traducció al castellà de l’assaig d’Eric Hazan: LQR: La propaganda de cada día, Ma-drid, Laovejaroja, 2007. Vegeu les pàgines 57-58

llenguatge i crítica 97

l’espill / núm. 53

El mes de juliol de l’any 2014, per exemple, més de 70 intel·lectuals espanyols

van signar l’anomenat «Manifiesto de los libres e iguales». Si parem atenció a la

identitat dels sotasignats, veurem com hi són representats la majoria dels més pres-

tigiosos i influents intel·lectuals de la generació nascuda al voltant dels anys 50,

com ara Félix de Azúa, Andrés Trapiello, Félix Ovejero, Mario Vargas Llosa i Arcadi

Espada. Són un grup de pensadors que fa anys que combreguen amb el liberalis-

me polític i que en diverses ocasions han proclamat públicament la seva missió

històrica d’afavorir el trànsit des de l’antifranquisme a la democràcia, tot repro-

duint aquella presumpció historiogràfica que explicava Enzo Traverso d’un anti-

totalitarisme liberal que voldria apropiar-se de l’antifeixisme. Evidentment, és una

assumpció tardana d’una missió històrica que ja havien fet seva abans altres pensa-

dors liberals europeus, però el calendari històric del feixisme a Espanya l’havia feta

inversemblant fins ara.

George Orwell ha esdevingut un referent intel·lectual per a aquesta generació

d’intel·lectuals que firmen el manifest en defensa de valors o principis com la «lli-

bertat» i la «igualtat» dels espanyols, en defensa de la preeminència de la «ciuta-

dania» i «els drets fonamentals de les persones», i de la «democràcia», que es veu-

ria ara amenaçada pel «populisme antieuropeu».27 Paradoxalment, els sotasignats

s’han dedicat sistemàticament a buidar semànticament totes i cadascuna d’aquestes

paraules, com explica excel·lentment Ignacio Sánchez-Cuenca en el seu llibre La

desfachatez intelectual, amb l’objectiu potser de crear una alarma innecessària so-

bre perills inexistents, atès que no hi ha cap proposta de caràcter antidemocràtic

sobre la taula —ni tan sols la de la independència de Catalunya, contra la qual es-

criuen els sotasignats. De la mateixa manera, explica Sánchez-Cuenca, resulta obvi

que aquesta generació d’intel·lectuals s’ha conduït de manera gregària, obeint la

majoria d’ells unes mateixes derives ideològiques que els haurien portats des del

pensament d’esquerres al liberalisme o el conservadorisme.28 Tampoc no és legíti-

27 Són moltes les al·lusions a la figura d’Orwell fetes pels membres d’aquesta generació d’intel-lectuals, però podem destacar-ne a tall d’exemple una, feta en particular per Arcadi Espada. En el pròleg a una nova edició d’una selecció dels assaigs d’Orwell en castellà fa menció explícita del text «La política i la llengua anglesa» i afirma que ell veu la perversió del llenguatge més estesa a l’Espanya contemporània que enlloc: «Mi experiencia de lector de periódicos me dice que de ningún modo eso sucede con la misma frecuencia y la misma intensidad que en Es-paña.» Vegeu el pròleg a Matar a un elefante y otros escritos, Madrid, Turner, p. XII28 Ignacio Sánchez-Cuenca desenvolupa els seus arguments sobre el «Manifiesto de libres e iguales» i la condició gregària dels sotasignats en el seu llibre La desfachatez intelectual, Ma-drid, La Catarata, 2016, pp. 75-83

98

’

ma per tant, en aquest cas, l’apropiació liberal de l’antiintel·lectualisme d’Orwell,

perquè la signatura del manifest és la confirmació de l’existència d’un subjecte col-

lectiu, que contradiu la presumpció d’autonomia plena o independència absoluta.

Així ha estat des que Maurice Barrès va publicar la seva famosa protesta a Le Journal

—«La protestation des intellectuels»— i va fundar, amb un text tan rellevant com

«J’accuse...!», de Zola, l’antiintel·lectualisme: l’acte de protesta —que ara estarien

actualitzant els sotasignats— dels qui alcen la veu no contra el poder, sinó contra

aquells altres del seu mateix ofici que han alçat la veu contra el poder.29

Des de la perspectiva de la genealogia textual dels intel·lectuals, trobem que

Rafael Sánchez Ferlosio, alguns mesos abans de la publicació del «Manifiesto de los

libres e iguales» i en plena crisi econòmica i social de l’Estat espanyol, escriu unes

paraules al diari El País que es corresponen exactament amb les de Karl Kraus:

«Siempre se me ha antojado que las acuñaciones lingüísticas fijas, sin ningún ca-

rácter literario y por tanto bien diferenciadas de los refranes, aunque igualment

anónimas, eran con frecuencia tópicos ideológicos.» En el seu article «Ixen parau-

les», l’intel·lectual Sánchez Ferlosio explica quines són les fórmules lingüístiques

que s’han encarregat històricament de vincular la idea de l’oci i del descans a la

recompensa d’un sacrifici o d’un esforç; a la recompensa del treball. Des de la ins-

titució feixista de Mussolini anomenada Dopolavoro fins a l’organisme espanyol

Educación y Descanso, són moltes les consignes que han convertit el just temps de

lleure en un «merescut descans». Ja l’any 1340 el franciscà Francesc Eiximenis, con-

seller del rei Pere IV, escrivia en el seu llibre Regiment de la cosa pública: «Ociositat

fa l’hom inútil, e no solament inútil, ans encara lo fa damnós a la cosa publica, en

quant de l’ociosidat ixen paraules, e de aquelles paraules ha n’hi de falses e men-

tideres e provocants los altres a diversos mals.» És així que, des de la lògica religiosa

del sacrifici recompensat fins a la lògica política del compromís productiu amb

l’Estat, un mateix artifici retòric s’ha anat reiterant durant el curs de la història

d’Occident i ha anat conformant múltiples variants d’un mateix règim polític i so-

cial d’exclusió. No és altra cosa la condemna de les paraules nascudes de l’ociositat

dels no ocupats perquè representen una amenaça per a la Concòrdia o l’Estat.

29 Vegeu el pròleg que escriu Santos Julià a Nosotros los abajo firmantes: Una historia de Es-paña a través de manifiestos y protestas (1896-2013), Barcelona, Galaxia Gutenberg, 2014. La seva explicació és aclaridora sobre la importància del manifest de cara a la historiografia in-tel·lectual, però també il·lustra les divergències amb una possible historiografia textual, on la consciència que tenen de les paraules els intel·lectuals els exclouria potser de la condició de sotasignats d’un gènere combatiu, com és el manifest, amb una retòrica ja prevista

llenguatge i crítica 99

l’espill / núm. 53

Avui, com explica Sánchez Ferlosio, que l’ociositat dels no ocupats no és volun-

tària sinó forçosa, el dispositiu textual es fa encara més escandalós: «O sea que a fin

de cuentas va a resultar que, tanto ayer como hoy, con autoritarismo o con demo-

cracia, libres o forzosas las palabras o paraules, ¡nadie lo diría!, han sido siempre,

por sí mismas, peligrosas o dañosas para la cosa pública, o sea el Estado.»30

30 Vegeu l’article de Sánchez Ferlosio, «Ixen paraules», El País (21 de desembre del 2013), pp. 23-24

’

Col·lecció Assaig

28. Assumptes pendents. Set qüestions filosòfiques d’avui

Antoni Defez

29. Un somni europeu. Història intel·lectual de la Literatura

ComparadaAntoni MArtí MonterDe

30. Del nord i del sud. Diari d’un professor d’economiaJosep M. JorDAn

31. Valencianisme, l’aportació positiva. Cultura i política al País Valencià (1962-2012)frAncesc ViADel

32. Incitacionsenric sòriA

33. A manera de tascó. Notes sobre literatura

Vicent Alonso

34. La invenció de l’espai. Ciutat i viatge

enric Bou

35. Mentre parlemenric sòriA

36. Vista parcialtoBies GriMAltos

37. La desconnexió valencianatoni Mollà

38. Constel·lacions postmodernesenric BAlAGuer

39. El far de LøndstrupAntoni MArtí MonterDe

40. La gran depuraciófrAncesc ViADel

41. Sobre una neu invisible. Notes d’un dietari, 2003-2005

Vicent Alonso

42. El món d’ahir de Joan Estelrich. Dietaris, cultura i acció política

XAVier plA (ed.)

43. Mai no és tard (Vinyoliana)Josep pierA

44. Caminar per la vida vellalluís QuintAnA

45. L’ofici de lectorJoAn GArí

100

’

Marta Darocha Mora

Mirades des del feminisme postcolonialDel mapa global al mapa local

La contradicció de la globalització arriba avui dia al seu súmmum, ja que, més que

mai, el pensament de la frontera configura la realitat. Així és: la frontera fracciona

la vida, la desmembra, l’estripa, s’anteposa als cossos i als somnis d’una vida millor.

La frontera legitima unes veus i n’esborra d’altres, de manera que urgeix reflexio-

nar sobre la realitat global i fer un pas enrere per tal d’apostar per un tipus de

pensament que tinga en compte la pròpia localització, això és, els diferents punts

d’ancoratge sobre els quals es configuren els territoris polítics del mapa actual i que

tenen una relació d’herència amb els espais colonials.

Aquest article té com a propòsit denunciar la incomoditat provocada pel fet de

no trobar als espais de comunicació més habituals la veu de dones i, més concre-

tament, la d’aquelles que pertanyen a cultures amb un origen que es localitza més

enllà de les fronteres occidentals. Encara més: malgrat que de vegades es parle de

dones pertanyents a cultures alienes, la veu de les mateixes afectades no apareix,

traspassa els marcs teòrics proposats o es difumina en una verbositat que molt so-

vint poc té a veure amb les propostes i les reclamacions de les protagonistes.

Qualsevol persona podria sorprendre-se’n i rebatre que l’afirmació anterior

parteix d’una anàlisi errònia i que en l’actualitat ens trobem en un món globalit-

zat i interconnectat, on constantment es treballa per tal de gestionar polítiques de

cooperació i d’integració amb els països més necessitats econòmicament, i que les

noves societats plurals dirigeixen tots els seus esforços per tal de formular vies de

Marta Darocha Mora és investigadora adscrita al Departament de Filosofia de la Universitat de València

l’espill / núm. 53

mirades des del feminisme postcolonial 101

l’espill / núm. 53

convivència que incorporen costums i modes de vida diferents dels nostres, sem-

pre que es respecten uns principis ètics i democràtics bàsics. Tanmateix, no es pot

ignorar la tesi següent: l’actual mapa mundial és un desplaçament dels no tan antics

espais colonials, de manera que les relacions de dominació i explotació que van acom-

panyar el desenvolupament del sistema capitalista i imperialista continuen configu-

rant el temps present. La divisió internacional del treball, els conflictes bèl·lics i la

preeminència econòmica d’uns estats sobre altres formen part d’un procés de glo-

balització incapaç de garantir d’una manera efectiva una comunicació igualitària i

justa entre els diferents espais i identitats polítiques.

Si les relacions de poder envaeixen i conformen la política moderna, també te-

nen ressonància sobre la nostra manera d’entendre el món i la identitat. En efecte,

el problema de la identitat és fonamentalment polític. La importància del feminis-

me en aquest punt és clau, ja que gràcies al seu potencial transformador denuncia

el privilegi de la dominació patriarcal i lluita per fer un espai al subjecte de les do -

nes. El problema surt quan qüestionem els requisits d’identitat que aquest sub-

jecte comporta, ja que pareix que la major part del feminisme occidental tampoc

no ha pogut escapar dels estratagemes de poder colonials. És cert que els moviments

internacionalistes, des de ja la segona meitat del segle XX, cridaren l’atenció sobre

el desequilibri existent entre Occident i els països pertanyents al denominat Tercer

Món. El desenvolupament de l’era global anava unit a una concepció negativa de

l’alteritat, això és, de la diferència. La diferència s’identifica amb allò que és parti-

cular, minoritari, perifèric i deficient, i serveix per a reafirmar els pilars de concep-

tes eurocèntrics propis de la política moderna, com els de ciutadania o civilització.

Aquests són considerats com a universals i sovint es troben excessivament repre-

sentats en els marcs discursius, marginant les idees, les identitats i les lluites que

es troben més enllà dels marcs conceptuals hegemònics. Al mateix temps, branques

del feminisme com l’ecofeminisme, el feminisme multicultural i el postcolonial a

poc a poc s’impregnaren dels moviments internacionalistes i antiglobalització. Du-

rant la coneguda com a segona onada del feminisme, però sobretot durant la terce-

ra, entre les investigacions feministes lligades fonamentalment a la praxi política hi

comença a tindre lloc una major sensibilització sobre la multiplicitat de models de

dones existents, condicionades no sols pel gènere (habitualment l’objecte prioritari

de les reflexions del feminisme occidental), sinó també per altres variables com

l’orientació sexual, l’ètnia, la classe social o la religió escollida, per exemple.

Ara bé, poc avancem si es tracta el conflicte multicultural des de paràmetres

europeus. Fins ara, la major part del feminisme occidental ha atribuït el pensament

feminista a una invenció il·lustrada, condemnant els debats sobre aquest pensa-

102

’

ment a tindre unes arrels merament occidentals i ignorant, per tant, les lluites de

dones d’altres parts del món que sota les seues tradicions i recursos han intentat

polemitzar i afrontar les opressions patides, contribuint amb altres eines d’anàlisi

i praxi al moviment feminista. En tot cas, si s’han referit a sabers i pràctiques pro-

vinents d’altres geografies, ho han fet des del paternalisme, de vegades fins al punt

de deslegitimar-les pel fet de necessitar processos diferents dels de la pròpia cultura.

Aquest tipus de feminisme en general ha establert un model estanc de «la dona»

que n’invisibilitza d’altres que per la seua materialitat històrica i cultural no s’hi

senten identificades. Una problemàtica que s’accentua quan es dissenyen estratè-

gies polítiques i econòmiques globals que consideren aquestes dones des d’espais

d’enunciació privilegiats i des de paràmetres occidentals, condemnant-les a una

imatge discursiva que, tot i que les inclou, ho fa com a l’altra —anormal i tercer-

mundista. En conseqüència, cal transformar les vies habituals que s’aproximen a les

lluites del denominat Tercer Món a través de polítiques intervencionistes i per mitjà

d’un suport des de la distància. La solidaritat amb aquests països s’acabà d’institu-

cionalitzar definitivament a partir de la trobada de Pequín de 1995 i els posteriors

fòrums mundials. Problemes com la pobresa global, el feminisme, la immigració, el

subdesenvolupament o la sostenibilitat del medi ambient són temes que ocupen les

agendes mediàtiques, però sense arribar a formular vertaderes estratègies globals.

En el cas de les dones el tema és encara més controvertit, perquè des d’una visió

eurocèntrica i homogeneïtzadora, es continua insistint en els perills del multicul-

turalisme o en la necessària alliberació de la dona, sols tenint en compte debats

molt institucionalitzats i mediatitzats, com l’assumpte del vel, el tràfic de dones o

l’ablació de clítoris en la majoria de casos, sense considerar la veu de les mateixes

afectades. Per posar un exemple d’actualitat, afirmacions provinents d’alguns tipus

de feminismes o institucions que sostenen que el vel, el burca, el nicab o el hijab

són signes d’opressió cap a la dona —tot i que les dones musulmanes han reclamat

que es tracta de vestimentes escollides des de la llibertat, que són signes de dignitat i

que, incloses en alguns països, els serveixen per a portar a cap la seua pròpia revolu-

ció feminista— suposen un acte de cloenda i d’apropiació que avui dia infantilitza

la veu de milers de dones. No es tracta de defensar una vestimenta o una altra, sinó

de rebutjar l’obligatorietat o la prohibició sobre aquestes dones de portar-la o no, és

a dir, de crear aliances horitzontals que tinguen en compte la veu d’aquestes dones

i que donen suport a la lliure decisió d’escollir sobre el propi cos, l’estètica i la vida.

La crítica del feminisme postcolonial tracta precisament de destapar aquestes lò-

giques de subordinació que molt subtilment estableixen de manera universal una

mirades des del feminisme postcolonial 103

l’espill / núm. 53

figura normativa de la dona occidental. Més concretament, intenta desmembrar les

diferents relacions de poder que travessen els discursos i les pràctiques feministes

hegemòniques, amb l’objectiu de proposar solucions més horitzontals i democrà-

tiques. En general, el saber postcolonial desenvolupa una crítica dintre del context

d’un marc modern de poder prenent com a punt de partida la lògica de domini,

amb l’objectiu de rebutjar els modes colonials. En aquest sentit, sospita de les nar-

ratives igualitàries, neutres i emancipadores de la política moderna i se centra en les

històries culturals concretes: en la societat global, aposta per la localització. Entenem

per feminisme postcolonial «el conjunt ampli de treballs que examinen la condició

històrica de les dones als països alliberats de la dominació colonial després de la Se-

gona Guerra Mundial»,1 tot i que aquesta definició és insuficient si tenim en comp-

te els fluxos migratoris que per diverses raons fan que l’anàlisi postcolonial ja no

puga reduir-se al context dels països alliberats, sinó que s’ha d’ampliar a la situació

de les dones als països colonitzadors, rebedors de diàspores migrants. El feminisme

postcolonial entén que el projecte civilitzador modern parteix d’una superioritat

occidental, raó per la qual és necessari acabar amb les identitats regulades per les

narracions dominants, com la de «dona» o «història», ja que generen una violència

epistèmica quan són enteses com a universals i, per tant, quan constitueixen mate-

rialment l’altra com a subalterna.

Els estudis sobre la subalternitat i els estudis postcolonials es conformen acadè-

micament a finals dels anys setanta a Anglaterra, arran de la iniciativa d’un grup

d’acadèmics indis que, amb el nom de Subaltern Studies, publiquen les seues pri-

meres compilacions a Delhi, posteriorment conegudes com a estudis postcolo-

nials.2 L’esborrament de l’altra per part d’alguns feminismes blancs i racistes, així

com el fracàs d’aconseguir una revolució feminista internacional, origina l’aparició

de moviments feministes de caràcter postcolonial. La majoria de reivindicacions de

dones de color tenen lloc durant la dècada dels anys setanta, en un context anglo-

saxó multiracial bastant racista i classista. En el cas dels Estats Units, el seu inici

s’ha d’ubicar en la confluència dels moviments abolicionista i sufragista de mitjans

del segle XIX. «La combinació de racisme i sexisme va excloure les dones negres

1 M. L. Femenías, «El feminismo postcolonial y sus límites», en C. Amorós i A. de Miguel (ed.), Teoría feminista: De la ilustración a la globalización: De los debates sobre el género al mul-ticulturalismo, Madrid, Minerva Edicions, 2005, p. 1602 Des dels seus inicis, van lligats al feminisme. Textos com «Can the Subaltern Speak?», de Gayatri Chakravorty Spivak, i «Sota els ulls d’Occident: Acadèmia feminista i discursos colonials», de Chandra Talpade Mohanty, són claus en la demarcació del feminisme postco-lonial acadèmic

104

’

de tots dos.»3 En general, la teoria de la interseccionalitat caracteritza el feminisme

negre afroamericà, ja que dóna suport a la lluita dels homes negres de les antigues

comunitats esclavistes, de les dones blanques sufragistes i de les dones negres quan

el racisme s’apodera del moviment sufragista. En aquest context, Sojourner Truth

o Ida Wells van ser dones pioneres en la lluita feminista. Més tard, les seguirien,

entre moltes més, Bell Hooks, Angela Davis, Alice Walker, Audre Lorde, Patricia Hill

Collins i Barbara Smith. Quant al context europeu, els inicis del feminisme negre

se situen a la Gran Bretanya, impregnada pels fluxos i els desplaçaments de pobla-

ció originats a partir de l’extensió de l’Imperi britànic, com en els casos de l’Índia

britànica, la Commonwealth o els fluxos migratoris caribenys. Entre les precursores

acadèmiques destaquen Hazel V. Carby, Pratibha Parmar i Avtar Brah, tot i que la

varietat i els tipus de feminismes postcolonials excedeixen l’àmbit acadèmic. Les di-

ferències geogràfiques, d’ètnia, econòmiques i culturals també són característiques

dels feminismes llatinoamericans, que es vinculen entre si per la llengua majorità-

riament castellana. Aquesta peculiaritat origina que la majoria de les feministes lla-

tinoamericanes vulguen formar part d’una construcció identitària pròpia. La post-

colonialitat s’adquireix a Llatinoamèrica al segle XIX. La varietat d’ètnies —com ara

les dones indígenes pures i mestisses, o bé les predominants, com l’aimara i la quít-

xua— no és un impediment per a formar un bloc més o menys unitari que se situa

respecte a la cultura blanca i occidental, la qual ha promogut polítiques d’interven-

ció amb un enfocament de drets humans i per mitjà de l’estil intervencionista de les

ONG que dista de les necessitats autòctones. En referència als països orientals, cada

vegada en surten més reivindicacions, sobretot de dones àrabs i creients de l’islam,

per tal de denunciar la ficció literària del Pròxim Orient, ja que homogeneïtza una

àmplia varietat de polítiques i de formes de lluitar i viure. En definitiva, manifesten

la seua decepció davant l’ascens d’una islamofòbia de gènere per part de les cultures

occidentals, supeditat a interessos bèl·lics i que les redueix a la categoria de meres

dones oprimides. El cas de la Xina i Àfrica és encara més peculiar, ja que sota figures

estàtiques com les de «dona oriental» o «dona africana», de nou es produeix una re-

ducció en l’imaginari col·lectiu occidental que fa desaparèixer la complexitat i l’he-

terogeneïtat d’aquests països. Cada vegada més, a través de la literatura, la política o

l’art, les dones reclamen ser escoltades i lluiten per traspassar l’ideal de l’exotisme.4

3 M. Jabardo (ed.), Feminismos negros: Una antología, Madrid, Traficantes de Sueños, 2012, p. 274 Entre els treballs publicats sobre feminisme postcolonial a l’Estat espanyol hi destaquen: S. L. Navaz i A. R. Hernández (eds.), Descolonizando el feminismo: Teorías y prácticas desde los

mirades des del feminisme postcolonial 105

l’espill / núm. 53

Però, realment, ¿podem compartir amb aquesta perspectiva el fet que l’actua-

litat es caracteritza pel temps postcolonial? Les aportacions del pensament post-

colonial no poder passar desapercebudes, sobretot si s’interpreten com una eina

que facilita una comprensió crítica del present. El terme postcolonial denota si-

multàniament continuïtats i discontinuïtats amb el passat, posant l’èmfasi en les

noves modalitats que adquireixen les antigues pràctiques colonialistes. En aquest

sentit, és important defendre la condició postcolonial del temps present si es vol

analitzar críticament el problema de les societats globals actuals, en les quals ja no

és possible delimitar una cartografia estable de la metròpoli i les colònies, tal com

el projecte capitalista modern pretenia.5 Una vegada els dispositius de dominació

que tenen com a origen l’experiència colonial sobrepassen les fronteres i s’intro-

dueixen als espais metropolitans, es pot parlar d’una època postcolonial en la qual,

mitjançant diferents moviments d’hibridació, les lògiques de dominació que en

un passat remot sols podien imaginar-se dins de l’espai de la colònia es desplacen

i difuminen les fronteres imperialistes clàssiques, com, per exemple, la reconsi-

deració i la influència de la funció de l’esclavitud i d’algunes formes de treball

coactiu pròpies de la colònia sobre el procés de formació dels treballadors assala-

riats «lliures» a Europa. A més, la condició postcolonial permet tindre present el

trencament històric que les lluites anticolonials provocaren al llarg del segle XX, de

manera que dóna importància als moviments per la independència fent-los també

protagonistes dels relats històrics, considerant el fracàs de l’anticolonialisme com

a símptoma que aflora i influeix contínuament en el present.

Sens dubte, una de les aportacions més importants que parteix de la crítica al

subjecte per poder començar a desfer-se del feminisme i apostar pels feminismes és

la crítica al subjecte hegemònic de les dones de la pensadora Judith Butler. Sovint,

en l’àmbit polític, les demandes de justícia emanen d’una noció de subjecte amb

unes característiques que estan ben afermades a priori i legitimen les diferents rei-

vindicacions en qüestió. Però la invariabilitat del punt de partida d’aquest tipus

de teories suposa un hermetisme que estableix les fronteres del domini d’allò que

márgenes, Madrid, Cátedra Ediciones, 2011; M. Jabardo (ed.), Feminismos negros: Una anto-logía, Madrid, Traficantes de Sueños, 2012; G. Anzaldúa, A. Brah, M. Coulson, B. Hooks et al., Otras inapropiables: Feminismos desde las fronteras, Madrid, Traficantes de Sueños, 20045 S. Mezzadra i F. Rahola, «La condición postcolonial: Unas notas sobre la cualidad del tiempo histórico en el presente global», en S. Mezzadra, G. Spivak, C. Mohanty, E. Shohat, S. Hall, D. Chakrabarty, A. Mbembe, R. Young, N. Puwar i F. Rahola (eds.), Estudios postcolo-niales: Ensayos fundamentales, Madrid, Traficantes de Sueños, 2008

106

’

és polític i que, en definitiva, impedeix un punt de vista crític. Butler es qüestiona

si aquest tipus de subjecte és suficientment inclusiu i obert des del punt de vista

de la mateixa praxi política, ja que pareix que la seua clausura sobre si mateixa no

permet la mutabilitat i l’escrutini propis de l’exercici democràtic. No es tracta de

rebutjar totalment la noció de subjecte, sinó més aviat de tindre present que aquest

és el resultat d’un procés de construcció, a través de determinants mecanismes in-

volucrats en el poder. L’autora coincideix amb Michel Foucault en el fet que els sis-

temes jurídics de poder produeixen els subjectes que més tard representaran. Més

concretament, les nocions jurídiques de poder regulen l’esfera política per mitjà de

la limitació, la prohibició, la reglamentació i el control de les persones immiscides.

En aquest sentit, els subjectes regulats per tals imposicions es constitueixen i es

defineixen en relació amb aquestes. És a dir, el marc normatiu del subjecte es forma

per mitjà d’operacions que delimiten i homogeneïtzen la realitat, conformant un

significat determinant. Tanmateix, normalment es considera que aquests subjectes

estan ben arrelats, raó per la qual se’ls atribueix un cert estatisme. Un punt de vista

que entén el subjecte com una instància que es dóna per se i que rebutja analitzar

la seua història, els seus condicionants i el seu desenvolupament constitutiu, alhora

que renuncia a la possibilitat de construir la seua genealogia i considerar crítica-

ment el seu significat. Des d’una perspectiva postcolonial, les posicions de subjecte

o les situacions de parla que renuncien a la seua història i es prenen a si mateixes

com a universals parteixen d’un fort etnocentrisme cultural, ja que el subjecte uni-

versal es declara ontològicament desvinculat de la seua situació concreta cultural

d’enunciació i no repara que està posicionat i localitzat. Aquest és un problema

que afecta també el feminisme: ¿és el subjecte de les dones suficientment inclusiu

per tal de generar una solidaritat real entre totes elles, més enllà de les seues di-

ferències? Per a Butler, la producció i la integritat de la categoria de dones sols és

possible per mitjà de l’exclusió d’individus que no satisfan els requisits imposats.

En el moment en què s’estableix una ontologia específica d’allò que les dones són,

es crea resistència i són rebutjades totes aquelles que no es reconeixen o accepten

sota la normativitat que la categoria imposa. En conseqüència, l’autora entén que

fins ara la categoria de «dona» sols ha originat faccionalització, ja que el seu estatut

d’universalitat s’ha imposat sense tindre en compte els diferents contextos històrics

i els condicionants ètnics, de classe, sexuals, regionals, etc. En definitiva, sense aten-

dre la varietat de trames polítiques i culturals existents. Més concretament, la base

universal del feminisme que defèn una identitat comuna a totes les cultures no pot

ser el fonament d’un moviment polític feminista, ja que corre el perill d’excloure,

de colonitzar i de tindre idees de dominació occidental, com les que tendeixen a

mirades des del feminisme postcolonial 107

l’espill / núm. 53

construir ficcions poètiques reductores i homogeneïtzadores de les dones «del Ter-

cer Món» o «d’Orient».

En aquest sentit, les dones han de preguntar-se si es limiten a perpetuar un mo-

del estable i regulat d’allò que volen ser o si prefereixen sumar-se a un procés d’au-

tocrítica que els permeta obrir les fronteres del seu domini amb el fi d’aconseguir

identitats més democràtiques. Es tracta de problematitzar políticament el subjecte,

és a dir, de desconstruir-lo i posar en suspensió tots els seus compromisos onto-

lògics per a poder desestabilitzar-lo i ubicar-lo més enllà del que està autoritzat.

Però aleshores, ¿des de quin lloc es pot reivindicar la lluita feminista, si no és des

de la categoria de «dona»? Judith Butler és conscient d’aquesta dificultat i no nega

la necessitat política del feminisme de parlar des de la categoria de les dones, més

encara quan en la actualitat imperen models de política representativa, de manera

que les reclamacions de justícia han de fer-se amb el seu nom. Ara bé, junt amb

aquest procés ha d’obrir-se el debat sobre què i a qui està incloent la categoria

per a poder ser susceptible de democratitzar-s’hi. «Si el feminisme pressuposa que

“dones” designa un indesignable camp de diferències, que no pot ser totalitzat o

resumit per una categoria descriptiva d’identitat, aleshores el terme es transforma

en un lloc d’obertura i ressignificació permanent.»6 L’autora està fent al·lusió a una

qüestió introduïda per l’autora Gayatri Spivak: la necessitat de les feministes de

disposar d’un essencialisme estratègic, que no és altra cosa que l’ús operacional

de la categoria universal de les dones, amb el fi de poder desenvolupar i fer avençar

un programa polític feminista. Spivak és conscient que aquesta categoria supo-

sa una falsa ontologia que no expressa la diversitat i la totalitat de la realitat, de

manera que la multiplicitat supera la univocitat del signe. És per això que s’ha de

defendre el seu ús, però sempre que es tinga en compte la seua insuficiència, sense

pretendre articular-la com una essència normativa o una realitat compartida entre

les diferents cultures que és inexistent. L’essencialisme estratègic permet la lluita

política identitària, al mateix temps que assenyala la necessitat de desconstruir les

identitats fixes i estables amb el fi de potenciar les reivindicacions dels col·lectius

subalterns, aquells habitualment ignorats pels circuits comunicatius imperants.

És la mateixa Spivak l’autora d’un dels principals textos dins del rètol dels estu-

dis sobre feminisme postcolonial, la conferència «Can the Subaltern Speak?», on es

planteja teòricament si la dona subalterna pot o no pot parlar. Spivak se centra en la

6 J. Butler, El género en disputa: El feminismo y la subversión de la identidad, Barcelona, Pai-dós, 2014, p. 34

108

’

problemàtica del concepte de subalternitat, que s’ha format de manera simultània

al desenvolupament de l’imperialisme i del capitalisme global i, en conseqüència,

a partir dels processos successius de colonització i descolonització. En aquest sen-

tit, dubta sobre la possibilitat de construir el subjecte de «l’altre» directament i

transparent, sense cap intervenció de les lògiques colonitzadores que creen discurs.

Aquest qüestionament s’estén a l’intent de rastrejar la petjada de la dona subalter-

na als principals textos històrics de dues narracions hegemòniques en el context

concret de l’Índia colonial: l’origen ocult situat darrere de l’abolició britànica del

sacrifici de les viudes el 1829 i el passat clàssic i vèdic de la llei hindú. Si ens fixem en

el cas pràctic i concret de l’abolició del ritu sati —el sacrifici de les viudes en la pira

dels marits morts—, ens adonem que en els relats descriptius i legals existents n’hi

apareixen dues versions: una versió heroica que premia el paper intervencionista

dels britànics sobre la llei hindú, ja que han aconseguit abolir el ritu sati i, per tant,

suposa un pas endavant en l’alliberació de la dona índia, i una versió nostàlgica dels

mateixos indis per un passat vèdic en el qual les dones perpetuaven el seu honor

per mitjà del sacrifici. La conclusió és poc encoratjadora, ja que en aquests relats és

impossible trobar la veu de les mateixes dones afectades, una veu que sempre passa

a ocupar l’espai de «l’altra», de la diferent, és a dir, mai no hi és i, quan apareix, és

retratada per altres, és una veu subalterna. La condició de subalternitat mostra com

en els arxius colonials la dona instrumental no apareix del tot escrita, situació que

és potenciada i determinada pel fet de pertànyer al gènere femení. Efectivament,

en l’itinerari desaparegut del subjecte subaltern el rastre de la diferència sexual s’hi

troba doblement esborrat. Les dones subalternes es mouen en un terreny on la

frontera global i local és indeterminada com a conseqüència de les polítiques de

globalització. La veu consciència d’aquestes és transmesa a través de canals de co-

municació en els quals impera una política global d’aliances potenciada per dones

que pertanyen a grups socials dominants interessats en el feminisme internacional,

el qual inclou nacions en «via de desenvolupament», tot i que també a dones del

sud que mantenen una bona posició al nord. Una política d’aliances que, en tot

cas, té en compte el Tercer Món, sols accessible per al «Primer Món», i que molt

sovint comet l’errada d’interessar-se per debats molt occidentalitzats, una mirada

que quan s’amplia a l’horitzó global és insuficient. Aquesta situació empitjora si

atenem al fet que cap investigador metropolità contemporani no s’ha escapat de la

influència de la construcció monolítica i normativa de «la dona del Tercer Món».

Però ¿què ocorre amb tot allò que se situa més enllà dels marges dissenyats per la

violència epistèmica, això és, la pagesia analfabeta, els aborígens i el subproletariat

mirades des del feminisme postcolonial 109

l’espill / núm. 53

més precari? Spivak no conclou d’aquesta anàlisi que l’intel·lectual s’ha d’abste-

nir de representar el subjecte subaltern, però es necessita un projecte de des-apre-

nentatge que mostre la participació dels investigadors en aquesta formació. Si bé

la construcció de la dona subalterna és problemàtica, és possible, segons l’autora,

fer un seguiment més interessant de l’itinerari de reconeixement per assimilació

de l’altre rastrejant la constitució imperialista del subjecte colonial, un punt de par -

tida crític que tinga en compte tots els mecanismes de poder i de substitució pre-

sents en les narratives i els circuits de comunicació hegemònics per a poder cana-

litzar la veu subalterna.

És precisament la figura de la dona del Tercer Món la que condueix Chandra Tal-

pade Mohanty a qüestionar l’ús de ficcions poètiques per part de la majoria de mo-

viments i teories feministes occidentals a l’hora de representar dones que pertanyen

a altres cultures i contextos, i que redueixen i compacten la complexitat inherent a

aquestes. Com a conseqüència, es desenvolupen definicions monolítiques i essen-

cialistes, condemnant-les a una imatge de víctimes i oprimides incapaç de traspas-

sar els imaginaris col·lectius relacionats amb els països «poc desenvolupats». És per

això que en el text de «Sota els ulls d’Occident: Acadèmia feminista i discursos co-

lonials», l’autora accentua la necessitat de portar a cap dues tasques fonamentals:

una tasca de desconstrucció, acompanyada d’una crítica interna dels feminismes

hegemònics «d’Occident», i una tasca de construcció i formulació d’interessos i

estratègies feministes basades en l’autonomia, la geografia, la història i la cultura.

Tot i que heterogenis i diversos, és possible rastrejar una coherència d’efectes entre

aquests discursos que posen l’Occident com a referència primària en la teoria i en

la praxi, fent ús d’estratègies textuals que codifiquen l’altre com a no occidental.

Aquests relats essencialistes i homogeneïtzadors tracten la categoria de dones com

un grup ja constituït i coherent, amb interessos idèntics més enllà de la classe social

o de les variacions ètniques, i, en conseqüència, es basen en un concepte de diferèn-

cia sexual, de gènere i de patriarcat igualment homogeni i universal. Suposen, per

tant, un punt de vista metodològic acrític amb la noció d’universalitat, de poder

i de lluita, que pressuposa a la vegada una noció homogènia de l’opressió de les

dones com a grup.

Tanmateix, en un món global amenaçat constantment pels conflictes bèl·lics,

les crisis de refugiats, els desastres mediambientals i les crisis econòmiques, es ne-

cessiten més que mai col·lisions entre les feministes d’arreu del món. Urgeix, per

tant, destapar aquestes estratègies que colonitzen i s’apropien de les vides de les

dones i que els furten la seua agència històrica i política. Necessitem que l’acadèmia

110

’

feminista faça seua aquesta crítica, ja que no es limita de manera apolítica a crear

coneixement sobre subjectes, sinó que la seua pràctica té implicacions polítiques

i discursives que donen suport a determinades ideologies. Les aproximacions de

Judith Butler, de Spivak o de Mohanty només fan que mostrar les arrels colonit-

zadores de la tirania cultural i política creadora de discurs i fomentadora de praxi.

Més que mai, s’ha de potenciar la possibilitat d’imaginar altres maneres d’enten-

dre el feminisme com aquell lloc en el qual és real l’aglutinació de les variables de

gènere, classe i ètnia, però sense haver de renunciar a la fusió i a la lluita global

de les dones. La perspectiva postcolonial permet l’articulació d’una història dels

feminismes, que fins ara ha sigut dividida i fraccionada pel poder. El feminisme

necessita acolorir-se, descolonitzar-se i heterogeneïtzar-se per a poder donar lloc a

totes les veus possibles. Però no entenent la multiplicitat de discursos com un ele-

ment de discòrdia, sinó com la riquesa necessària per a un moviment que pretén

ser realment transformador i democràtic. Al cap i a la fi, tal com sospita Butler,

¿com pot haver-hi moviment en política allà on la divergència no existeix? Es tracta

d’apostar per les noves geometries que surten a partir de les epistemologies alterna-

tives proposades des dels feminismes contrahegemònics, capaços de potenciar una

vertadera herstory. El coneixement feminista ha de ser parcial, ha de partir d’un cos,

d’una història, és a dir, ha d’estar situat per a poder defendre’s, per a poder créixer.

Aquesta és la condició per a poder ser escoltada: la parcialitat i les reclamacions

d’una identitat però, a la vegada, l’obertura suficient per a no encapsular-se sobre

si mateixa o no imposar el mode en què la lluita feminista s’ha de portar a cap,

condicions indispensables per a concebre la col·lectivitat. En definitiva, una solució

que requereix obrir i no donar mai fi al debat, no sols sobre allò que les dones són,

sinó sobretot sobre el que poden arribar a ser. ’

l’espill / núm. 53

Joaquim Espinós

Convergències artístiques en la literatura de Manuel Baixauli

Manuel Baixauli ha esdevingut, els darrers anys, una de les veus més originals i re-

conegudes del panorama literari català, i ho ha aconseguit amb una obra no massa

extensa, però que configura un univers personal d’una gran exigència i comple-

xitat, que renova la tradició del fantàstic. La seua obra consta, fins a l’actualitat,

del llibre de relats Espiral (1998, 2010), de tres novel·les —Verso (2001), L’home

manuscrit (2007) i La cinquena planta (2014)— i del volum Ningú no ens espera

(2015), llibre de difícil classificació, a cavall entre el recull d’assaigs i el dietari. Mal-

grat la diversitat genèrica, aquests llibres configuren un tot coherent, amb múltiples

interrelacions. I és que, tal com confessa el seu àlter ego en La cinquena planta, totes

les seues obres «són fragments d’un mateix llibre, que s’acabarà quan jo m’acabe».1

En l’obra literària de Manuel Baixauli, les fronteres entre gèneres literaris es des-

dibuixen. Narració, assaig, diari i autoficció s’hi imbriquen sense solució de conti-

nuïtat. A aquesta hibridació genèrica cal afegir-hi també, i això potser no ha estat

prou observat per la crítica, la hibridació de llenguatges artístics, en la mesura que

els llibres de Baixauli incorporen materials visuals diversos —dibuixos, fotografies,

Joaquim Espinós (Benilloba, el Comtat, 1962) és professor titular de Filologia Catalana a la Universitat d’Alacant. Ha col·laborat amb treballs sobre literatura catalana contemporània en revistes com L’Espill, Caplletra, Caràcters o Catalan Review. És autor de La poètica de l’imaginari, La imaginació compromesa: L’obra d’Agustí Bartra (1999) i Història d’un entu-siasme: Nietzsche i la literatura catalana, premi Josep Vallverdú d’assaig. També ha publicat poesia i narrativa

1 Manuel Baixauli, La cinquena planta, Barcelona, Proa, 2014, p. 223

112

’

fotogrames— que dialoguen creativament amb el discurs literari. En aquest punt,

no hem d’oblidar el caràcter polifacètic de l’autor, que a més d’escriptor, és llicenciat

en Belles Arts i autor d’una obra pictòrica interessant, tot i que no massa coneguda.

És en aquest caràcter interdisciplinari de la seua obra literària que volem centrar

l’atenció. Els diferents llenguatges visuals —la pintura, la fotografia, l’arquitectura,

el cinema— es presenten interrelacionats en la literatura de Baixauli, i abasten tant

aspectes formals, amb la incorporació d’insercions visuals de diversa procedència,

com temàtics, en forma de personatges, reflexions o línies argumentals. Tot i que

entre els seus llibres s’estableix una espessa xarxa de relacions, seguirem, per raons

utilitàries, un ordre cronològic en la nostra anàlisi.

Origen: Espiral

El seu primer llibre és el recull de contes Espiral (1998). Llegint les seues pàgines

ens endinsem en un espai enrarit, familiar i estrany alhora, que ens interroga sinis-

trament. Un univers on els personatges morts o recordats conviuen amb els vius, i

on la realitat es confon amb la seua representació artística o mental. Molts dels seus

relats presenten una tirada filosòfica, i provoquen estimulants curtcircuits en les

maneres convencionals amb què el pensament lògic construeix la realitat. Són con-

tes que reflexionen i ens fan reflexionar sobre la condició humana, sobre l’absurd

existencial o sobre les màscares de la identitat. La brevetat dels relats, microrelats

en la majoria dels casos, fa que els elements decoratius, descriptius o psicològics en

siguen sistemàticament bandejats, confiant el pes de la narració a l’exposició des-

pullada del conflicte argumental, que tot sovint es carrega de ressonàncies metafí-

siques: la mort, l’atzar, el destí en són aleshores els temes predilectes, com ho seran

també en la resta de la seua obra.

Malgrat aquesta anticipació temàtica de l’obra posterior, la presència d’inser-

cions visuals en Espiral és inexistent. En l’edició primera, la de 1998, no en trobem

cap. En canvi, l’edició revisada de 2010 incorpora una fotografia del Baixauli de

dotze anys enrere. La trobem en l’epíleg, en el qual, en un dels seus freqüents desdo-

blaments, l’autor es visita a ell mateix, en l’època en què estava escrivint la primera

versió d’Espiral. La dissonància entre el nivell real, representat per la fotografia, i

el fantàstic, aportat pel relat, reforça l’atmosfera inquietant del llibre. En el vessant

argumental i temàtic, els llenguatges artístics visuals tenen una major presència.

Així, un nombre considerable de relats estan protagonitzats per pintors. És el cas de

«Camí», «Cita» o «Anunciació». I també de l’esmentat «Epíleg», en què el jove es-

criptor de la primera versió d’Espiral es considera a si mateix un pintor, i se sorprén

que el Baixauli futur haja triomfat en el món de l’escriptura. El Baixauli adult li

convergències artístiques en la literatura de manuel baixauli 113

l’espill / núm. 53

contesta: «Tu ets un pintor que escriu. En canvi jo, ara mateix, sóc un escriptor que

pinta.»2 L’arquitectura també ocupa un espai rellevant en el llibre, tot prefigurant

la importància que adquirirà en la resta de la seua producció. Es tracta d’una ar-

quitectura que podríem anomenar fantàstica, que confereix als edificis i habitacles

unes propietats màgiques. En Baixauli, les cases esdevenen llocs fronterers entre

el món dels vius i dels morts, de la realitat i el desig, o de la realitat i la seua repre-

sentació artística. Els contes «Parxís» i «Visita» en són una bona mostra, resolta

amb una economia de mitjans admirable. En el conte «Intrús», el llindar que du a

l’altra banda de l’espill es troba en una cambra recòndita del Museu del Prado, on

el protagonista es converteix en una figura més del quadre Las meninas de Veláz-

quez. En altres ocasions, les formes arquitectòniques es carreguen d’un sentit que

podríem anomenar al·legòric, en tant que esdevenen una figuració de la mort. En

el relat que dóna nom al conjunt, per exemple, el protagonista troba una caragola

enorme situada al mig d’un desert infinit, i, mogut per la curiositat, s’hi aboca i és

engolit per l’espiral de la mort. El mateix s’esdevé en «Intestí», en què un túnel es

transforma en els budells d’un déu; en «Forat», en què una estranya construcció,

sense portes ni finestres, sols amb un forat a l’altura del pit, esdevé una trampa

mortal, o en «Escala», en què l’ascens infinit i sense sentit del personatge encarna

l’absurd de l’existència.

Camí: Verso

Verso (2001), la seua primera novel·la, inaugura un procediment que repetirà en les

novel·les posteriors: la juxtaposició de diverses línies argumentals i procediments

narratius al voltant d’una trama en què els límits entre imaginació i realitat esde-

venen, com ja passava en Espiral, problemàtics. L’atracció pels mons subterranis i

els espais abandonats o funeraris perllonguen la tendència a elaborar faules filosò-

fiques apuntada a Espiral. El mateix s’esdevé respecte a les confluències artístiques,

que ara s’intensifiquen. El protagonista hi torna a ser un pintor, que rep una beca

per passar uns mesos a Roma. Però en realitat decideix passar-los en un apartament

deshabitat als afores d’un poble d’estiueig, no massa lluny de sa casa, pintant, fent

fotos i escrivint un diari. En les seues anotacions consigna la seua quotidianitat,

transfigura literàriament la seua experiència i reflexiona sobre literatura, música

i, especialment, sobre pintura. Una d’elles resulta especialment interessant, per tal

com defineix l’estètica del protagonista:3

2 Manuel Baixauli, Espiral, Barcelona, Proa, 2010, p. 1223 Manuel Baixauli, Verso, Alzira, Bromera, p. 93

114

’

Concep la pintura com un mitjà d’exploració. Sobre una superfície plana, avance

entre el no-res en un trajecte que no té fi. Pintura com a testimoniatge, emergida

del moll dels ossos. Cada quadre, una pàgina del llibre de la pròpia perplexitat.

Les imatges que engendre suggereixen laberints d’escapatòria impossible, cir-

cuits aparentment caòtics però amb un ordre intern, sols perceptible per a qui

estudie les formes amb temps i concentració. Formes que evoquen circumvolu-

cions del cervell o intestins; o tramats més filosos, irregulars, com les línies de

la mà, com el mapa d’una ciutat com Roma; camins que s’entrecreuen com els

nostres pensaments, incapaços d’avançar en direcció única, tothora interrom-

puts per interferències.

La foto de la portada, en què el mateix Baixauli apareix d’esquena observant el

seu quadre, remarca el caràcter autobiogràfic d’aquestes afirmacions.

4 Manuel Baixauli, La cinquena planta, p. 112

El pintor que escriu, que aleshores encara era Baixauli, s’expressava en termes

semblants als de l’escriptor que pinta en què es convertiria anys després. Tots dos

conceben la creació com una exploració de resultats imprevisibles cap a territoris

desconeguts. En La cinquena planta, en una nova mostra de la unitat de la seua pro-

ducció, tornarà a afirmar: «Escriure és transgredir, viatjar a l’imprevisible, extravi-

ar-se en el desconegut. Escriure és visitar territoris ignots del nostre jo, on es bar-

regen el passat, el present, l’esdevenidor i el que no ha succeït o no succeirà mai.»4

convergències artístiques en la literatura de manuel baixauli 115

l’espill / núm. 53

Juntament amb la portada, a la novel·la hi apareix de manera recurrent una altra

mostra icònica. Es tracta del símbol de l’organització TOT, que juga un important

paper en la trama. Representa tant un ull vigilant com les banyes dels cornuts que

defensa.

La pintura i la fotografia tenen, doncs, en la primera novel·la de l’autor, una

presència important, indestriable de la seua amalgama discursiva i argumental. Les

novel·les següents no faran altra cosa que aprofundir i polir aquesta particular con-

fluència artística.

Plenitud: L’home manuscrit i La cinquena planta

En L’home manuscrit i La cinquena planta, el dispositiu ordit per a cohesionar l’he-

terogeneïtat dels materials narratius i artístics esdevé més complex, però es pot

reduir, al capdavall, a una senzilla fórmula, que arrela en el moll de l’os del fantàstic

contemporani: la dificultat per discernir entre el món real i l’imaginari. El miste-

riós autor que s’apareix al protagonista de L’home manuscrit ho afirma de manera

taxativa cap al final del llibre: «No són reals els nostres somnis? No esdevé real allò

que som capaços d’imaginar?»5 La trama de L’home manuscrit segueix el procés

d’iniciació d’un jove en el món de l’escriptura i de la vida —valga la redundàn-

cia—, marcat per una sèrie de fites que en regulen l’aprenentatge. Cada fase vital

és il·lustrada amb un relat, una mena de paràbola metafísica, que manté amb la

narració principal inquietants connexions. Altres relats contrapuntegen la trama

central, com ara una entrevista imaginària a l’escriptor Josep Palàcios, invocat com

a model d’exigència eremítica, o la crònica dels viatges a Mèxic i Viena. Les estra-

tègies desenvolupades a Verso per a donar coherència a la tirada de l’autor cap al

fragmentarisme —essencialment, el contrast entre els apunts diarístics i les estra-

nyes peripècies del protagonista— arriben ara a un grau de sofisticació i subtilesa

molt major. L’autor hi compon un puzle discursiu, format per reflexions, apunts

de diari, relats, viatges, fragments teatrals i jocs tipogràfics, als quals cal afegir la

incorporació de fotografies. La majoria il·lustren diversos espais que formen part

de la trama —la misteriosa casa de la platja, descrita ja a Verso; Villa Carmen, la casa

5 Manuel Baixauli, L’home manuscrit, Barcelona, Proa, 2007, p. 148

116

’

manuscrita; l’Ateneu de Sueca, i els paisatges d’Estaca de Bares i Mèxic D. F. Tan

sols una fotografia representa una figura humana. Es tracta d’un albat, germà del

protagonista, que presideix macabrament la seua cambra.

Les insercions visuals compten amb una certa tradició en les lletres contempo-

rànies, que tindria en Bruges-la-Morte, de George Rodenbach, o en Nadja, d’An-

dré Breton, dos precedents rellevants. Tanmateix, l’autor que n’ha fet un ús més

sistemàtic i popular en la creació literària recent ha estat W. G. Sebald, i creiem

que aquesta pot ser la font d’inspiració més directa de Baixauli. Tanmateix, la ins-

trumentalització que fa d’aquesta tècnica és radicalment diferent de la de Sebald.

Tal com observa J. J. Long, en l’autor d’Austerlitz la fotografia, el cinema i fins i tot

l’arquitectura hi són presents com a traces d’una memòria traumàtica, amb una

voluntat essencialment documental.6 En canvi, en Baixauli, el caràcter essencial-

ment imaginatiu dels seus relats neutralitza la funció documental de les insercions

visuals, que més aviat contribueixen a difuminar les fronteres entre realitat i ficció

i a reforçar la sensació d’estranyament.

6 J. J. Long, «W. G. Sebald: Text, imatge, art», Les variacions Sebald, Barcelona, CCCB, 2015, pp. 17-23

A L’home manuscrit també hi juga un important paper l’arquitectura. De fet,

arquitectura i literatura es fonen a la casa de les parets manuscrites, poderosa imat-

ge de la grafomania del protagonista. L’escriptura constitueix el seu hàbitat propi,

l’únic medi on pot respirar. La confluència de mitjans artístics és reforçada per

l’aparició de l’arquitecte que l’ha adquirida i per la presència també de la pintura,

ja que els fragments inintel·ligibles que n’han restat en els trossos de paret després

de l’enderroc són comparats amb un dibuix de Tàpies. Aquesta presència pictòrica

és reforçada per la reproducció de l’Autoretrat rient de Rembrandt.

La cinquena planta és, en molts sentits, una continuació de L’home manuscrit:

per l’aprofundiment en la tècnica del collage, per la naturalesa temàtica de les peces

que el componen i per les referències a aquest llibre, que expliciten el component

convergències artístiques en la literatura de manuel baixauli 117

l’espill / núm. 53

autoficcional apuntat en les novel·les anteriors. També per la intensificació del sin-

cretisme artístic, vehiculat en aquest cas a través d’una sèrie de personatges que bé

podríem considerar heterònims de l’autor: l’arquitecta Orofila Martí, l’escriptor

Timoteu, el fotògraf Foto i el violinista Fix. Tots ells tenen en comú el radicalisme

estètic, que els fa situar-se als marges dels corrents dominants, i la dedicació ob-

sessiva al seu art. Començarem parlant del que ocupa un lloc més important en

la trama: Orofila Martí. Es tracta d’un personatge procedent d’un conte anterior,

«Apunt sobre l’Etapa Cranial d’Orofila Martí», publicat al volum col·lectiu Subsòl.7

La biografia d’Orofila Martí es desenvolupa com una paròdia de les biografies d’ar-

tista, en què l’ús de les convencions realistes contrasta, com les fotografies que la il-

lustren, amb el caràcter fantàstic de la seua vida i obra. Especialment representativa

d’aquesta dissonància de codis d’interpretació és la fotografia del casalot que ad-

quirí per a instal·lar-hi el seu gabinet de treball. Casalot que més tard reapareixerà

de manera prodigiosa al mig d’un bosc. Aquesta capacitat taumatúrgica assoleix la

seua màxima expressió a la cinquena planta del sanatori, on la visionària arquitec-

ta aconsegueix convertir els desitjos en realitat, igual que ja s’esdevenia al relat «Pas-

sió» de L’home manuscrit. El poder màgic d’aquestes arquitectures singulars podria

relacionar-se amb la capacitat demiúrgica de l’art, que trobem expressada també a

la narració «Dibuix del natural», inclosa en La cinquena planta, en la qual la figura

real va desapareixent a mesura que és plasmada en el paper.

A més de ser autora d’una arquitectura fantàstica en l’ampli sentit de la paraula,

Orofila elabora uns dibuixos pels quals el protagonista sent una irresistible fascina-

ció. La majoria són esbossos dels seus edificis impossibles, però en altres ocasions

tenen un caràcter simbòlic, com ara el titulat «Cavall de trot infinit», que al·ludeix

al pas del temps. Tots dos apareixeran reproduïts també al llibre següent de Baixau-

li, Ningú no ens espera.

7 Unai Siset, Subsòl, Alzira, Bromera, 2010, pp. 79-99. Tot i tractar-se d’un llibre d’autoria anònima, la reelaboració que Baixauli fa d’aquest conte desvela la seua procedència

118

’

8 Manuel Baixauli, La cinquena planta, p. 589 Ibid., p. 106

Pel que fa a Timoteu, és un escriptor que, per a evitar perdre la salut, decideix

no escriure res més: deixar de fer literatura i ser literatura. A partir d’aleshores,

s’expressa en desolats aforismes orals que contrapuntegen tota la novel·la —«L’ho-

me? Un ésser perdut en la pròpia casa».8 En realitat, una de les possibles lectures

de la novel·la ens duria a pensar que tots els arguments que s’hi desenvolupen ja

havien estat concebuts en les obres escrites per Timoteu. I això vincularia de nou

La cinquena planta amb L’home manuscrit, on, tal com se’ns revela al final, tots els

personatges són fruit de la imaginació d’un escriptor. El personatge de Foto, per

la seua part, presenta una trajectòria artística semblant a la d’Orofila. Li interessa

també explorar els territoris fronterers entre la vida i la mort, i entre el buit i la ma-

tèria, sols que, finalment, decideix acceptar encàrrecs professionals convencionals

per tal de poder sobreviure. Fix, per últim, és un violinista de fama mundial que

renuncia a interpretar música «dissecada en partitures» i interpreta només «la mú-

sica que li brollava de dins».9

El cinema també té un paper rellevant en La cinquena planta. Més del que en

una lectura superficial podria semblar. En aquest cas, no està representat per cap

personatge, sinó per la presència de dos grans directors: Ingmar Bergman i Andrei

Tarkovski. Pel que fa al primer, el motiu triat és una obra seua poc coneguda, L’hora

del llop, que B, el protagonista, comenta després d’haver-la vista. Es tracta d’una

pel·lícula estranya, de caràcter terrorífic, gens representativa de la filmografia del

mestre suec, que té en la incomunicació i la problemàtica de les relacions personals

el seu eix central. En qualsevol cas, la tria no és gens casual. Res no ho és en l’obra

narrativa de Baixauli. L’argument de la pel·lícula encaixa perfectament en el seu

univers temàtic i, fins i tot, recorda vagament el de Verso: un pintor es trasllada amb

la seua esposa a una illa solitària per tal de superar una crisi creativa. Finalment,

acaba sucumbint davant els seus dimonis interiors, que se li apareixeran com si fo-

ren reals. Pel que fa a Andrei Tarkovski, apareix citat en diverses ocasions en el text,

i sempre en referència a una de les seues obres més celebrades: Andrei Rublev. Narra

la vida d’un pintor rus del segle XV —de nou un pintor— que decideix, durant un

llarg període, deixar de pintar. El tema, ho veiem, lliga perfectament amb la galeria

de Bartlebys que poblen les planes de La cinquena planta. Però el que interessa a B

és una escena concreta, situada al final del film, en què, després de mostrar-nos les

icones de Rublev, apareixen uns cavalls reposant tranquil·lament a la vora del riu,

enmig de la pluja. Una imatge sens dubte d’una gran bellesa, en la qual B creu veure

convergències artístiques en la literatura de manuel baixauli 119

l’espill / núm. 53

«el transcórrer del temps en una plenitud sorda».10 Un dels dibuixos d’Orofila, re-cordem-ho, es titula precisament «Cavall de trot infinit».

No serà l’única vegada que Andrei Tarkovski aparega en l’obra literària de Bai-xauli. En Ningú no ens espera hi és adduït diverses vegades. La primera, en el text titulat «Un elitista: jo», com a exemple d’artista insubornable a les seduccions co-mercials. La segona, en «El present», on comenta que, gràcies a una convalescència, té l’ocasió de veure una altra de les grans obres del director rus: Stalker. Interessa que ens detinguem en l’argument de la pel·lícula, que el mateix Baixauli ens resu-meix. Un guia furtiu condueix dos homes, un escriptor i un científic, a la Zona, un territori prohibit per motius boirosos, entre els quals s’apunta la caiguda d’un me-teorit. El motiu real és que a la Zona hi ha una casa en runes que posseeix la qualitat d’acomplir els desitjos dels qui la visiten. No és l’única vegada que Tarkovski incor-pora a les seues pel·lícules el que podríem anomenar pensament màgic. En Solaris, un oceà pensant materialitza també els desitjos dels habitants d’aquell planeta, i en Sacrifici, Alexander, el personatge protagonista, intenta aturar l’amenaça de la guerra gitant-se amb una criada a qui s’atribueixen poders sobrenaturals. Els pa-ral·lelismes amb alguns motius argumentals de Baixauli resulten evidents. Tal com hem esmentat, tant en el relat «Passió» de L’home manuscrit com en La cinquena planta, la realització dels desitjos, i el perill que això comporta, ocupen un lloc molt rellevant. Hi ha altres interessants punts de connexió entre l’univers de Tarkovski i el de Baixauli: l’autoexigència implacable, la importància de l’element oníric, la creació d’atmosferes inquietants, la tendència a expressar-se en arguments fantàs-tics que amaguen un ensenyament moral o metafísic, la presència de personatges solitaris emblemàtics de diferents actituds davant del món, el qüestionament sobre el sentit de l’art en un món dessacralitzat.11 Sens dubte, Tarkovski ha pogut ser una font d’inspiració important per a Baixauli. Senzillament, estava predestinat a caure en la seua fascinant òrbita.

Paraules i dibuixos: Ningú no ens esperaL’últim llibre de Manuel Baixauli és una antologia de les seues col·laboracions al Quadern de l’edició valenciana d’El País des del 2008 fins al 2015. Les seues colum-nes tenien un caràcter de diari públic, més centrat, però, a desvelar les claus de la seua creació que no a donar testimoniatge de la realitat immediata. Els textos ana-

10 Ibid., p. 4811 Una bona introducció a la cinematografia de Tarkovski la podeu trobar a Michel Chion, Andrei Tarkovski, París, Cahiers du Cinema, 2008. Igualment interessant és la seua autobiogra-fía: Andrei Tarkovski, Esculpir en el tiempo, Madrid, Rialp, 2004

120

’

ven acompanyats d’unes il·lustracions del mateix Baixauli que l’editorial ha tingut

el bon gust de conservar, perquè d’altra manera s’hauria desvirtuat el sentit original

de la proposta. L’autor de L’home manuscrit hi ha trobat una nova manera d’ex-

pressar la seua doble vocació creadora, que connecta amb propostes d’hibridació

entre pintura i dibuix com la de Frédéric Pajak.12 Tant per la inspiració dietarística

com per la presència del diàleg interartístic, Ningú no ens espera s’incardina de ma-

nera coherent en la resta de l’obra literària de Baixauli, situada sovint en la frontera

entre el discurs narratiu i l’assagístic, sols que en aquest cas el segon adquireix una

major importància. Ningú no ens espera convida a reflexionar sobre el conjunt de

la seua obra. És, de fet, una obra on la reflexió sobre l’art resulta recurrent, i acaba

constituint una veritable poètica de l’autor. Resulta difícil abastar la diversitat de

temes que tracta, però s’hi poden reconéixer, si més no, una sèrie de constants.

La preponderància de la imaginació sobre la realitat, la crítica a la banalitat impo-

sada pel mercat cultural, la recerca de l’excel·lència en totes les arts —amb la conse-

güent proposta d’un cànon propi— i la crítica d’algunes patums en serien algunes

de les més evidents. La quotidianitat familiar o professional també s’hi trasllueix.

De vegades, Baixauli es deixa anar per viaranys narratius, com en les entrades titu-

lades «Dues nits», «La caixa infinita» o «Resurrecció». Un cas especial el constitueix

«L’enterrador», relat i reflexió amb valor autodefinitori sobre l’origen oníric de la

inspiració creadora: «L’obra d’art, com un somni, no es pot planificar al mil·lí-

metre, no pot ser un viatge en tren, de parades prèviament establertes. Un somni,

heus ací l’exemple. Una vivència interna que ens arrossega amb desig o inquietud o

terror, que ens afecta i commou. Una vivència insòlita.»13

12 Autor que en obres com L’immense solitude o Manifeste incertain combina narrativa, refle-xió i novel·la gràfica13 Manuel Baixauli, Ningú no ens espera, Barcelona, Periscopi, p. 151

convergències artístiques en la literatura de manuel baixauli 121

l’espill / núm. 53

Cal subratllar l’enorme coherència d’estils existent entre les il·lustracions i la

seua obra narrativa. Totes dues defugen el mimetisme i construeixen correlats me-

tafísics de la realitat. L’esquematisme general de les il·lustracions, on les figures hu-

manes es resolen amb uns trets estilitzats que les deshumanitzen, remarca la seua

soledat i indefensió. Els paisatges, naturals o artificials —la inquietant arquitectura

fantàstica d’Orofila Martí hi emergeix ara i adés—, comparteixen aquesta mateixa

condició, i esdevenen metàfores desesperançades de la condició humana. Els objec-

tes també perden la seua condició utilitària o benèfica, i esdevenen estranys, quan

no amenaçadors. Les formes orgàniques de la seua pintura, esbossades en Verso,

s’hi deixen veure ara i adés, així com la simbiosi entre vida i art. Som al davant d’un

univers pictòric desassossegador i seductor alhora, amb caires de malson, figuració

òptima, al capdavall, del seu univers literari. ’

Sobre la traduccióPaul RicoeurTraducció i introducció de Guillem Calaforra

L’assassinat entès com una de les belles artsThomas De QuinceyTraducció i introducció d’Albert Mestres

Micromégas. Una història filosóficaVoltaireTraducció i introducció de Martí Domínguez

Brevíssima relació de la destruccióde les ÍndiesBartolomé de Las CasasTraducció de Pau VicianoEstudi preliminar de Meritxell BruPròleg de Miquel Barceló

Contra els galileusJulià Emperador, dit l’ApòstataTraducció i introducció de Joan F. Mira

AssaigsVictor KlempererTraducció de Marc JiménezIntroducció d’Antoni Martí Monterde

Lisboa. Llibre de navegacióJosé Cardoso PiresTraducció i introducció de Vicent Berenguer

La lluita per la vidaCharles R. Darwin / Alfred R. WallaceTraducció de Juli PeretóIntroducció de Manuel Costa i Juli Peretó

En una cambra i mitjaJoseph BrodskyTraducció d’Anna Torcal i Salvador CompanyIntroducció d’Antoni Munné

Juli despatxat de les portes del celErasme de RotterdamTraducció i introducció d’Antoni Seva

L’esperit alemany en perillErnst Robert CurtiusTraducció de Marc Jiménez Introducció d’Antoni Marti Monterde

Assaigs d’ètica i estèticaDavid HumeTraducció i introducció de Sergi Rosell

Col·lecció

122

’

Pau Guinart

La gran ambició literària de Salvador DalíUn estudi de la novel·la Hidden Faces a través de la crítica i els manuscrits

El poeta és molt més aquell que inspira que no aquell que està inspirat.

Paul Éluard

Després de tres viatges de prova als Estats Units (1934, 1936 i 1939), el 1940 Salva-

dor Dalí desembarca a Nova York per quedar-s’hi els següents vuit anys. Des de la

sortida de Lisboa, tots els artistes del transatlàntic havien estat pensant com esqui-

varien els periodistes en arribar a port. Dalí, tot al contrari, només pensava en com

captaria la seva atenció.

De la mateixa manera que la Guerra Civil l’havia fet fugir d’Espanya, la Segona

Guerra Mundial el va fer fugir d’Europa. Dalí mateix admetia que no volia saber

res de guerres, que li feien por, i era plenament conscient que els EUA eren un ter-

ritori verge per exportar-hi el surrealisme del qual s’havia imbuït a París. Havent ja

trencat definitivament amb André Breton el 1939, la seva manera d’explicar-ho era

molt simple: el surrealisme era ell.

Sense cap mena de recança, i com havia fet amb molts altres aspectes negatius de

la seva vida, Dalí va abraçar l’acrònim que Breton li havia inventat: Avida Dollars.

Pau Guinart (L’Escala, l’Alt Empordà, 1983) és doctorand a la Stanford University. Anterior-ment, va fer un màster en «Fine Arts in Filmmaking» a la New York Film Academy i un màster en «Arts in Classics and Ancient Drama» a la University of Exeter (UK), alhora que completava el seu grau d’Història a la Universitat de Girona. Ha publicat els llibres Fragmentari de Nova York. Dietari d’un empordanés als EUA (2008) i Fragmentari de Nova York 2010 (2011). En la seua tesi doctoral estudia l’obra narrativa de Salvador Dalí

l’espill / núm. 53

la gran ambició literària de salvador dalí 123

l’espill / núm. 53

Durant la seva etapa expulsat de la família pel seu pare i passant penúries amb Gala

a principis dels anys 30, s’havia adonat de la importància dels diners; per això va

envoltar-se d’un cercle de milionaris que li permetia mantenir una certa estabilitat

econòmica. Es creà així el grup del Zodíac, compost per uns dotze membres que es

comprometeren a comprar tota la obra que Dalí produís, entre els quals es trobaven

Caresse Crosby i el marquès de Cuevas.

Aquests dos personatges tenen una gran rellevància, ja que tots dos van patroci-

nar els projectes literaris més importants de l’artista empordanès. Caresse Crosby1

va ser qui va preparar l’arribada de Dalí als EUA i li va proporcionar la seva mansió

a Hampton Manor (Virgínia) per escriure l’autobiografia que li serviria de carta de

presentació: The Secret Life of Salvador Dalí (Dial Press, 1942).2 Així doncs, durant

el 1940 i el 1941 Dalí va escriure i ponderar la seva vida a fi de proporcionar al pú-

blic americà les claus per endinsar-se en el seu món.

Preparació i motivacióL’autobiografia de Dalí va ser escrita principalment en francès i va ser traduïda a

l’anglès per Haakon Chevalier, professor de la Universitat de Berkeley. Aquest llibre

va aparèixer primer als EUA, i no va ser fins tres anys més tard que es va traduir al

castellà des de l’Argentina; deu anys després va ser adaptat al francès a partir del

manuscrit original per Michel Déon (Gallimard, 1952), en una versió diferent de

l’americana.3 The Secret Life va tenir força èxit i va ser relativament ben rebuda per

la crítica, ja que aportava innovacions al gènere autobiogràfic i alguns instruments

per entendre el moviment surrealista.

Va ser llavors quan, havent posat en negre sobre blanc els primers 37 anys de la

seva vida, Dalí va decidir emprendre el que havia de ser el seu projecte literari més

ambiciós: la novel·la titulada Hidden Faces. La tardor de 1943 el mencionat mar-

quès de Cuevas,4 un aristòcrata xilè que s’havia casat amb una rica hereva america-

1 Caresse Crosby té el mèrit d’haver estat la inventora del sostenidor femení modern, però la fortuna li venia del seu marit milionari, que es va acabar suïcidant juntament amb la seva amant en un suïcidi pactat2 Per a un estudi aprofundit sobre The Secret Life of Salvador Dalí, vegeu Carmen García de la Rasilla, Salvador Dali’s Self-Portrait: Approaches to a Surrealist Autobiography, Cranbury, Bucknell University Press, 2009. Tot i així, aquesta obra és tan polifacètica i fascinant que con-tinua requerint un major estudi, sobretot en relació amb la novel·la Hidden Faces3 El 2006 Frédérique Joseph-Lowery va transcriure el manuscrit amb totes les correccions del mateix Dalí i també va rectificar algunes de les llibertats que s’havia pres Michel Déon4 Durant els anys 40 va ser un important productor de ballets a Nova York i va finançar alguns dels ballets de Dalí, com Bacanal o Mad Tristan, amb Leonide Massine

124

’

na de la família Rockefeller, posa a disposició de Dalí una casa a les muntanyes de

New Hampshire (tocant a la frontera amb el Canadà) perquè escrivís la seva gran

novel·la, que sortiria publicada la primavera de 1944 també a Dial Press.

Vocació literària

Durant la seva joventut, Dalí ja havia mostrat el seu talent com a poeta i assagista.

Dos exemples en serien el seu article «Sant Sebastià» (1927), dedicat al seu amic

Federico García Lorca, i el poema surrealista «L’amour et la mémoire» (1931). De

fet, tant García Lorca com el seu pare li havien dit que tenia grans aptituds literàries

i un considerable potencial com a escriptor. Per això es pot comprendre que Dalí

estigués esperant l’ocasió de poder dedicar-se en cos i ànima a l’escriptura. Així ho

explica ell mateix en el pròleg de Hidden Faces:5

¡Más pronto o más tarde, todos están destinados a venir a mí! Muchos, inconmo-

vibles por mis pinturas, conceden que dibujo como Leonardo. Otros, en pugna

con mi estética, reconocen que mi autobiografía es uno de los «documentos hu-

manos» de la época. Y otros más, mientras discuten la autenticidad de mi Vida

Secreta, han descubierto en mí dotes literarias superiores a la habilidad que reve-

lo en mis cuadros y en lo que denominan la «mixtificación de mis confesiones».

Pero nada menos que en 1922, el gran Poeta Federico García Lorca predijo que

yo estaba destinado al cumplimiento de una misión literaria y sugirió que mi

porvenir reposaba precisamente en la «novela pura».

En certa mesura, amb Hidden Faces Dalí homenatja el seu amic Lorca i compleix

la seva profecia. Però aquesta alta consideració que Dalí tenia per la seva escriptura

no va ser circumstancial, sinó que la va mantenir durant tota la seva vida. En una

entrevista amb Joaquín Soler Serrano del 1977, continua plenament convençut de

la seva missió literària:

Mi padre, que era notario pero que tenía una cierta afición a las artes, decía que

soy mucho mejor escribiendo que pintando. Y seguramente es verdad, porque

los pintores somos muy burros, en general. En cambio los escritores son mucho

más inteligentes. Y si yo fuera menos inteligente, pues indiscutiblemente pintaría

mucho mejor.6

5 Salvador Dalí, Obra completa: Poesía, prosa, teatro y cine, vol. III, p. 3866 <http://www.rtve.es/alacarta/videos/a-fondo/entrevista-salvador-dali-programa-fondo- 1977/388736/>

la gran ambició literària de salvador dalí 125

l’espill / núm. 53

A més, sembla que molts dels entrevistadors que el visitaven a Cadaqués s’en-

duien com a regal el seu testimoni literari més preuat: «Entre su voraginosa acti-

vidad creativa, Dalí concedió un valor excepcional a su obra literaria. En los años

setenta seguía ponderando su novela Rostros Ocultos y regalándola a algunos de sus

más distinguidos visitantes en Portlligat».7 Ho va fer, per exemple, amb l’escriptor

Bruce Chatwin, quan aquest hi va ser enviat per The Sunday Times per escriure un

article. Sembla, doncs, que Dalí mai no va deixar d’intentar treure rèdit del gran

esforç que va dedicar a la novel·la la tardor del 1943.

Hidden Faces

Segurament el públic del moment s’esperava una novel·la de tall surrealista, però

Dalí havia acabat la seva autobiografia dient que entrava en una etapa classicista

inspirada en els artistes del Renaixement. Per tant, no és d’estranyar que la seva

inclinació del moment fos més cap a la novel·la clàssica, inspirada en autors com

Balzac o Huysmans, deixant de banda l’escriptura automàtica que caracteritzava els

textos surrealistes. Tot i així, Dalí es desmarca de tota influència:8

Antes de que mi libro estuviera concluido, se decía que yo estaba escribiendo

una novela balzaquiana o huysmansiana. Contrariamente, es una novela estric-

tamente daliniana, y quienes hayan leído atentamente mi Vida Secreta irán des-

cubriendo prontamente bajo la estructura de la obra la presencia continuada y

familiar, vigorosa, de los mitos esenciales de mi propia vida y de mi mitología.

Però tot i la voluntat individualista de Dalí, les referències d’alguns clàssics de la

literatura són bastant ineludibles.9 Cal afegir que un dels principals motius del gir

classicista de Dalí és la seva famosa entrevista amb Sigmund Freud a Londres (per

mitjà de Stefan Zweig) el 19 de juliol de 1938, en la qual el pare de la psicoanàlisi li

havia confiat que ell veia el jo conscient en els quadres surrealistes i el subconscient

7 Domingo Ródenas de Moya, «El mito de la vida verdadera en la Vida Secreta de Salvador Dalí», Tintas: Quaderni di letterature iberiche e iberoamericane, 2 (2012), pp. 153-172. La cita-ció prové de la p. 1558 Salvador Dalí, Obra completa..., p. 3869 En la seva introducció a l’obra completa publicada per Destino el 2004, Agustín Sánchez Vidal identifica la influència de llibres com À rebours, de Huysmans; el Satiricó, de Petroni; el Decameró, de Boccaccio; Europa, de Briffault, etc., així com d’autors com ara Joseph de Maistre, Sade, Laclos, Balzac, Stendhal, Gobineau, Proust, Roussel i Lautréamont, i referències a Calderón de la Barca, Lope de Vega, Valle-Inclán, Quevedo, Góngora, el Cantar de Mio Cid i, sobretot, García Lorca. Salvador Dalí, Obra completa..., p. 75

126

’

en les obres clàssiques. Aquestes paraules d’un Freud ja a punt de morir (moriria

el 1939) van afectar profundament Dalí, que des dels seus dies amb el grup surrea-

lista de París veia en el psiquiatre austríac un referent al qual calia seguir amb la

màxima atenció.10

Continuïtat autobiogràficaAixí com en The Secret Life Dalí s’havia bolcat sobre si mateix per explicar la seva

evolució com a persona i artista, en la novel·la també rescatarà aspectes personals i

els ficcionalitzarà. Hidden Faces es pot considerar, doncs, com un roman à clef, és a

dir, una novel·la farcida de referències al món real que només es poden desxifrar si

es posseeixen les claus necessàries.

En aquesta ocasió, el procés d’escriptura serà semblant al de la seva autobiogra-

fia, en el sentit que Dalí escriurà el manuscrit en francès, Gala hi efectuarà algunes

correccions i Haakon Chevalier el traduirà a l’anglès, llengua en la qual es publicarà

originalment. L’única diferència és que Dalí començarà la novel·la gairebé des de

zero i s’hi dedicarà plenament, treballant catorze hores diàries durant quatre mesos,

segons explica ell mateix. The Secret Life, en canvi, havia estat preparada amb molta

més antelació, ja que des de 1938-1939 Dalí havia estat prenent notes a la mansió

La Pausa de Coco Chanel a Roquebrune, prop de la frontera francoitaliana. Com

defensa Agustín Sánchez Vidal, hi ha una clara connexió entre ambdues obres:11

En cualquier caso los dos libros mantienen una cierta continuidad de propósitos,

ya que el uno es la vieja piel que se abandona entre las piedras del camino, como

hacen las serpientes, antes de adoptar una nueva. Así lo afirma Dalí al final de su

Vida Secreta, sin indicar la procedencia de la cita, su muy frecuentado Nietzsche.

Aunque este último añadía que la culebra no consuma su muda hasta contar

bajo la vieja piel con otra nueva de repuesto. Y ése es, según creo, el papel que

cumple Rostros Ocultos.

Tenim, doncs, un Dalí pletòric i en plenes facultats, al seu màxim nivell artístic,

havent passat revista de la seva vida amb la seva autobiografia i disposat a fer el

següent pas en la seva inacabable ambició creativa. La seva novel·la havia de ser la

prova definitiva que era un geni absolut, que no se li escapava cap disciplina, i que

podia excel·lir en totes les arts com un home del Renaixement.

10 En La Vida Secreta, per exemple, Dalí s’atribueix el major nombre de trastorns i perversions psicoanalítiques possible, incloent-hi també les que Jacques Lacan va aportar a la psicoanàlisi, de manera que finalment, acceptant-les, les sublima totes juntes11 Salvador Dalí, Obra completa..., p. 63

la gran ambició literària de salvador dalí 127

l’espill / núm. 53

Argument

Hidden Faces és una història sobre sis personatges, cada un d’ells inspirat en un

insecte diferent, que pateixen les conseqüències de la Segona Guerra Mundial.12 El

traductor, Haakon Chevalier, la caracteritza de la manera següent: «[Hidden Faces

és un] epitafi a l’Europa d’abans de la guerra [...]. És essencialment una novel·la de

la decadència. El seu tema major és l’amor en la mort, el tractament contemporani

del vell mite de Tristany i Isolda» (The Saturday Review, 15 d’abril de 1944). Els dos

protagonistes són el comte de Grandsailles i Madame Solange de Cleda. Ell, repre-

sentant de la vella noblesa francesa. Ella, membre de la baixa aristocràcia a la qual

es disputa tot París per la seva bellesa i elegància.

Aquests dos personatges estan inspirats en dues papallones: la Acherontia atro-

pos i la Cledonia frustrata. El personatge de Madame de Cleda representa per a Dalí

l’arquetip de la dona mística inspirat en Santa Teresa, que canalitza la seva sensua-

litat a través de l’espiritualitat. És a través d’ella que Dalí concep una nova perver-

sió: el cledalisme.13 Si en el segle XIX havien aparegut el sadisme i el masoquisme,

calia crear una síntesi de tots dos que consistís a portar-los a l’extrem però sense

satisfer-los completament, de tal manera que tot acabés en una màxima sensualitat

insatisfeta i sublimada en espiritualitat. El cledalisme com a nova perversió seria, a

més, clau per entendre Dalí. La «clé» de «Dalí».14

A més de Grandsailles i Cleda, els altres personatges son: Betka, Veronica, John

Randolph i el vescomte d’Angerville. Betka i Veronica mantenen una estranya re-

lació en la qual Veronica, una americana instal·lada a París, vol preservar la seva

virginitat però canalitza tota la seva necessitat d’amor a través de Betka, arribant

així a una mena de relació lèsbica mai consumada.

Per la seva banda, John Randolph és un americà que ha anat a lluitar a la Guerra

Civil espanyola, on li ha quedat la cara totalment deformada. Viatja a París perquè

un metge català li la reconstrueixi, i allà, amb el nom de Baba, enamora Veronica,

12 En relació amb els insectes, la següent sentència que es troba entre els seus manuscrits pot ser aclaridora: «La conflagration mondiale allait transformer l’homme en insecte»13 Aquesta perversió havia format ja part de la vida de Dalí des de feia temps, i es desenvolu-parà encara més posteriorment amb les seves orgies interrompudes en les quals, després d’una minuciosa preparació, el més petit detall motivaria l’artista empordanès a deixar de banda l’escomesa sempre en busca d’un «plus ultra» inabastable14 En aquest sentit, és interessant constatar que en els manuscrits que es conserven a la Fun-dació Gala-Dalí, durant els primers capítols, Gala corregeix cada vegada que Dalí escriu «Ma-dame de Cledal» per posar-hi «Madame de Cledat». Finalment Dalí decideix deixar Cledal ja que així es dóna el joc de paraules que permet incloure el seu nom en cledalisme. Tot i així, en l’edició final de la novel·la s’acaba consolidant el nom de Cleda

128

’

la qual promet casar-se amb ell. En realitat s’està enamorant d’ella mateixa, ja que

no li pot veure el rostre.

Durant la Segona Guerra Mundial, Grandsailles i Baba (John Randolph) van a

lluitar junts al front del Mediterrani i Baba és declarat mort. Grandsailles pren la

creu que portava al pit i per un seguit de casualitats acaba a Nova York, al bar King

Cole de l’hotel Saint Regis (on s’allotjava Dalí), i allà es troba amb Veronica Stevens.

Ella creu que Grandsailles és Baba, ja que porta la seva creu; ell no aclareix la con-

fusió, i tots dos comencen un romanç que acaba en matrimoni.

En el següent esquema inèdit que es troba entre els manuscrits conservats a la

fundació Gala-Dalí de Figueres s’hi descriuen la novel·la i els seus personatges a

grans trets, de manera breu però aclaridora:

Hideen Fasses [sic]

Le premier Roman épique

Le primer grand drame de post-guerre

Des passions d’amour absolu; de 6 personnages a travers de 12 ans les plus

intenses de l’histoire contemporaine [...]

Randolf, l’ero. Aviateur américain l’home au visage cache celui qui perce les

nouages; et qui découvre le ciel [...]

Le Compte de Grandsailles, le deuxième home au visage caché. Home du

monde, home d’action, de conspiration, de guerre [...]

Veronica, le mythe de la virginité

Betka, la «perverse polymorphique»

Solange de Cleda: consumé pour son cledalisme

Sadisme - masochisme - Cledalisme ... mysticisme

Le Vicompte d’Angerville, l’aristocratie des sentiments

Com no podia ser d’altra manera, s’ha afirmat que cada un d’aquests personat-

ges reflecteix alguna dimensió de l’autor i de la seva biografia:15

Si Randolph representa la evolución ideológica de Dalí en los años treinta, en

Betka vemos al Dalí joven y tímido que comparte experiencias con sus colegas de

la Residencia de Estudiantes en los años veinte. Muchas anécdotas que señala Dalí

en su Vida Secreta tienen su correlato en las vivencias de Betka, la joven estudiante

que vive deslumbrada el mundo parisino. En la novela asistimos al juego seductor

entre Veronica y Betka, muy próximo al que debió darse entre Lorca y Dalí.

15 Patricio Hernández, «Los rostros ocultos de Gala y Dalí», Ínsula, 689, «La escritura de Salvador Dalí (1904-2004)» (maig de 2004)

la gran ambició literària de salvador dalí 129

l’espill / núm. 53

El paral·lelisme amb la vida de Dalí es fa encara més palès a partir del moment

en què pren la seva pròpia experiència als EUA com a guió gairebé literal per a la

novel·la.16 El matrimoni Grandsailles-Stevens (Dalí-Gala) se’n va a viure a Palm

Springs (Califòrnia), on construeixen una casa enmig del desert. Allà es produeixen

un seguit de circumstàncies surrealistes i John Randolph (Baba) acaba visitant-los,

mentre Grandsailles s’aïlla cada vegada més en el seu món. Tot i les reticències de

Veronica, John Randolph l’acaba tornant a encisar i, en adonar-se’n, Grandsailles

pronuncia unes paraules que en certa manera resumeixen els prejudicis generals

de l’època:17

—América es una tierra curiosa, ¿no es cierto, Randolph? —dijo Grandsailles

al mismo tiempo que hacía un gesto de desagrado después de haber mordido

un trozo de pera que se llevó a la boca con ayuda del tenedor y de haber puesto

el cubierto en el borde del plato—. Sus frutos no tienen sabor, sus mujeres no

tienen vergüenza, sus hombres no tienen honor.

[...]

—Los frutos de nuestra patria —dijo Randolph midiendo cada sílaba que

pronunciaba— tienen el sabor de la libertad y la hospitalidad de que usted se ha

aprovechado de modo ruin para alimentarse y alimentar sus secretos; nuestras

mujeres son esas mujeres a quienes usted intenta estérilmente corromper, per-

vertir y esterilizar; y nuestros hombres son los hombres que tienen el honor de

sacrificar sus vidas en esa Europa de usted para defender el honor que ustedes no

fueron lo suficientemente hombres para defender y rindieron vergonzosamente

al enemigo.

Grandsailles estaba intentando ponerse en pie; mas antes de que lo hubiera

hecho, recibió un golpe terrible de Randolph en pleno rostro que le hizo rodar

por el suelo en unión de la silla.

16 Segurament per motius estilístics, en una de les darreres galerades Dalí decideix eliminar totes les referències a si mateix com a personatge de la novel·la i narrador. El següent fragment en concret narra com Gala i ell van conèixer Veronica Nodier i el seu marit Grandsailles: «I had been living for three months with my wife Gala in Palm Springs where I had begun my auto-biography [...]. We were invited to dinner at the Nodiers on three occasions and once rode out to the oasis and visited their tower which was then being built [...]. I had known the count of Grandsailles in Paris merely by name and it was only towards the end of the war that I was able to discover the latter’s true personality hidden under the name of Nodier [...]. And Gala, with her clairvoyant lucidity, made the following observations about the persons we had just met who, as I was far from suspecting, were to become the characters of my future novel» (p. 450)17 Salvador Dalí, Obra completa..., pp. 905-906

130

’

Durant tot aquest exili als EUA, Madame de Cleda ha estat esperant Grandsailles

a França i ha mantingut les propietats. Però durant un interval en què pensava que

Grandsailles havia mort té relacions amb la seva Nèmesi, el vescomte d’Angerville.

A través d’una relació epistolar, Grandsailles manté viva la seva esperança, però

finalment ella confessa que ha tingut una relació amb el seu arxienemic i és rebut-

jada definitivament. En rebre aquesta darrera carta, Cleda es deixa morir. Quan

Grandsailles arriba a França desencantat de la seva aventura americana s’adona

que només ha aconseguit destruir allò que més estimava i acaba cobrint-se el rostre

amb les mans davant el camp de roures que Cleda havia plantat en la seva plana

il·luminada (l’Empordà). Aquests roures simbolitzen la fermesa de la noblesa eu-

ropea, en contrast amb uns americans retratats com a nens poderosos però massa

immadurs per poder-se comparar amb la robusta noblesa francesa.

Crítica americanaLa resposta de la crítica americana va ser contundent i devastadora. Així com The

Secret Life havia rebut bastants elogis18 i només alguna crítica negativa, com la de

George Orwell, que considerava que el llibre era moralment reprovable i que feia

«pudor», Hidden Faces va ser considerada una «curiositat de la literatura», i Dalí,

«as good novelist as the creator of Mme. Tussaud’s Waxworks in London».19 Alan

Benoit, per la seva banda, la va descriure com una mena d’olla on Dalí havia barre-

jat tot el que tenia disponible a la cuina.20

Moltes de les crítiques semblen atacar Dalí pel seu intrusisme literari i despre-

nen certa hostilitat i condescendència, sovint acusant-lo de no haver pres els refe-

rents adequats per a la novel·la. Però també cal dir que hi ha crítiques que no des-

criuen gens bé l’argument i manifesten un cert desconeixement de la cosmogonia

daliniana, que haurien pogut evitar amb un major estudi de The Secret Life. En

canvi, el que sí que li concedeixen és que la novel·la té el mèrit d’haver abordat un

tema candent: l’epitafi de l’Europa de preguerra.21 Edmund Wilson afirmava que

Hidden Faces «és una de les novel·les més antiquades que s’han escrit en anys, i que,

tot i el valor que li dóna el fet de tractar un dels temes importants del moment, de

18 La revista Time l’havia qualificat com «un dels llibres més irresistibles de l’any» i el 10 de gener de 1943, segons el Chronicle de San Francisco, és el quart llibre més venut en la categoria de no-ficció19 Harrison Smith, «Salvador Dali in Your Bathtub», The Saturday Review (24 de juny de 1944), p. 1220 Alan Benoit, «The Face on the Floor», The New Masses (15 d’agost de 1944), p. 2721 George Mayberry, «Once Over Lightly», The New Republic (12 de juny de 1944)

la gran ambició literària de salvador dalí 131

l’espill / núm. 53

la manera en què Dalí escriu sobre la Segona Guerra Mundial, igual podia escriure

sobre la Guerra de Crimea o la caiguda del Segon Imperi.»22

Després d’aquesta gran decepció, durant gairebé tres dècades la novel·la cau

en l’oblit, però en els anys 70 apareixen algunes noves crítiques als EUA i sobretot

a França, arran de la traducció de la novel·la al francès. James Walt afirma que

Dalí té una gran capacitat per identificar-se amb els seus personatges, sobretot en

l’exactitud del seu plaer i dolor (una aptitud que Dalí posa de manifest ja des del

seu assaig «Sant Sebastià»), fet que ens pot fer «smile without condescension at his

boast that he is a better psychologist than Proust». Tot seguit, Walt continua escri-

vint: «Unfortunately Dali isn’t satisfied to be the author of a witty and occasionally

soberly philosophic novel. Nor is he satisfied to impress when he has the means to

astonish. Hence his indulgence in the big lush word for the big lush word’s sake.»23

Aquí es pot veure ja com Hidden Faces és presa més seriosament, i s’admet que en

certa mesura els autoelogis de Dalí potser no eren tan exagerats, però que tot i així

es va recrear massa en la seva habilitat manierista.

Crítica francesa

Pel que fa a la crítica francesa com a reacció a la traducció de la novel·la, en la seva

exhaustiva però de vegades superficial tesi sobre l’obra literària de Dalí, Annemieke

van de Pas24 rescata tres crítiques que considera rellevants.

En primer lloc, José Pierre convida el lector a donar una oportunitat a Dalí i

el posa en relació amb altres referents: «Equidistant si es vol de Georges Onet i de

Roussel, o fins i tot d’Octave Feuillet i de Witkiewicz, és una gran novel·la popular

de costums heroics i mundans. No llegiu més Proust, Thomas Mann o Dos Passos,

llegiu Dalí!»25 En segon lloc, Dominique Fernandez expressa una opinió ambiva-

lent: «Visages Cachés, més que no una novel·la, és un somni ardent, un enorme

deliri, un missatge, una profecia... Els antidalinians es reforçaran en les seves con-

viccions davant aquesta barreja de poti-poti surrealista, de puerilitat petulant i de

fullaraca buida...».26 I finalment, Bertrand Poirot-Delpech no dubta a destruir la

novel·la sense matisos: «Tants romanços empipadors només perquè Visages Cachés

22 Edmund Wilson, «Salvador Dali as a Novelist», The New Yorker (1 de juliol de 1944), p. 6123 James Walt, «Hidden Faces by Salvador Dali», The New Republic (18 de maig de 1974), p. 2624 Annemieke van de Pas, Salvador Dalí: L’obra literària, Barcelona, Editorial Mediterrània, 198925 José Pierre, La Quinzaine Littéraire (15 de març de 1974)26 Dominique Fernandez, L’Express (12 de novembre de 1973)

132

’

estigui al mateix temps per sota de les seves ambicions preses al peu de la lletra i per

sota del seu mal gust humorístic. Un llibre ben estrany, en què el desgavell de l’elit

europea entre 1934 i 1935 pren la forma barroca d’un pastitx de Laclos i de Proust

repassat per Huysmans i Charles Plisnier!»27

Pel que fa a la crítica més actual, Hidden Faces no només ha adquirit valor amb

el temps, sinó que es reconeix obertament que cal tornar a visitar l’obra i fer-ne

un estudi detallat. Després d’identificar múltiples influències de diferents escrip-

tors en la novel·la de Dalí, Agustín Sánchez Vidal es mostra gairebé sobrepassat per

aquest projecte:28

¿Para qué seguir? Es evidente que el pintor echó el resto en esta novela, que signi-

ficaba mucho para él, y que sigue siendo una de sus obras más enigmáticas. Una

novela tan inclasificable como a ratos premiosa. Y a pesar de ello, fascinante. Tan

en serio se la tomó que llegó a incluir a sus personajes de ficción en las crónicas

mundanas del primer número de su periódico unipersonal, Dalí News (20-11-

1945). [...] Es pronto para emitir juicios definitivos sobre una obra que —como

tantos textos aquí incluidos— necesitará de grandes excavaciones textuales y

otros estudios pormenorizados sobre la procedencia de sus eclécticos materiales.

És interessant constatar que des de l’edició de l’obra completa el 2004, els tex-

tos de Dalí han rebut una gran atenció acadèmica, sobretot per part d’una nova

generació que mai no va conèixer el pintor en vida. Aquest fet diu molt del valor

i l’autonomia de l’obra escrita de Dalí. Exemples recents serien el llibre d’Efrem

Gordillo Dalí, el gran pensador,29 o la tesi doctoral de Mathilde Hamel, La période

américaine de Salvador Dalí (1938-1948) et sa production écrite, en procés de publi-

cació. Aquests nous textos s’afegeixen als ja existents de Felix Fanés, Haim Finkels-

tein, Myriam Watthée-Delmotte, Rafael Santos Torroella i els prèviament citats en

aquest assaig, entre d’altres.

Conclusió

Tot i les ferotges crítiques que la novel·la va rebre per aquesta gosadia, Dalí s’atre-

veix a comentar i sobretot a ironitzar amb la història, referint-se al passat, el present

27 Citat en Van de Pas, p. 14628 Salvador Dalí, Obra completa..., p. 7529 Efrem Gordillo, Dalí, el gran pensador: Llegat d’un escriptor desconegut, Barcelona, Edito-rial Deu i Onze, 2013

la gran ambició literària de salvador dalí 133

l’espill / núm. 53

i el futur.30 Així doncs, es tracta d’una novel·la molt propera a l’autor i profunda-

ment autobiogràfica. Com s’ha apuntat més amunt, una de les galerades contenia

el mateix Dalí i Gala com a personatges de la novel·la. Altres personatges estan

inspirats en l’aristocràcia decadent de la qual Dalí es va imbuir abans de marxar

definitivament als EUA, com per exemple el pintor Josep Maria Sert i la seva dona

Misia, o la seva estada amb ells al mas Juny de Palamós. En les cartes entre Josep

Maria Sert i Gaston Bergery que es conserven a la Hoover Institution de la Univer-

sitat de Stanford, sovint es fa referència a Bettina, que és el nom amb el qual Dalí

bateja una de les protagonistes de Hidden Faces en la primera versió de la novel·la,

i que és casualment també el nom de la dona de Bergery. A més, com s’ha apuntat,

la presència de Lorca, del seu pare i de Gala son innegables.

La revelació d’alguns d’aquests detalls porta a reflexionar sobre la qüestió de

fins a quin punt aquesta novel·la pot transmetre més «veritat» sobre Dalí que l’au-

tobiografia escrita només dos anys abans. Alguns novel·listes com André Gide o

François Mauriac han defensat que en l’autobiografia l’autor hi tendeix a projectar

una imatge idealitzada de qui és i ha estat, mentre que en la novel·la es pot entre-

veure millor qui és realment l’autor a través del que manifesten els personatges i

les seves accions, ja que no s’està intentant justificar de manera tan clara. Philip

Lejeune, pare del concepte de «pacte autobiogràfic», s’encara amb aquesta qüestió

reduint-la a l’absurd en els següents termes:31

What is this ‘truth’ that the novel makes more accessible than autobiography

does, except the personal, individual, intimate truth of the author, that is to say,

the truth to which any autobiographical project aspires? So we might say, it is as

autobiography that the novel is declared the truer.

30 Durant la seva etapa als EUA, Dalí va utilitzar el seu propi diari Dalí News per emular Nos-tradamus en la més pura tradició de la picaresca espanyola. Diego de Torres Villarroel, el dar-rer representant d’aquesta tradició en el s. XVIII amb la seva autobiografia Vida, ascendencia, nacimiento, crianza y aventuras, també es va dedicar a fer profecies en els seus famosos Alma-naques. Un exemple de profecia en Hidden Faces és la imminent mort de Hitler refugiat en el seu Niu de l’Àliga envoltat de les grans obres de l’art europeu espoliades dels diferents països envaïts durant la guerra. L’acompanyen Les esposalles de la Verge de Rafael, La Verge de les Roques de Leonardo, la Victòria de Samotràcia, etc., i aquesta és la seva assegurança perquè no el bombardegin i destrueixin tantes obres mestres31 Philippe Lejeune, On Autobiography, Minneapolis, University of Minnesota Press, 1989, pp. 26-27

134

’

En relació amb aquest debat i amb els límits del gènere autobiogràfic respecte

del de ficció, Sidonie Smith i Julia Watson amplien les fronteres del concepte de

«veritat» literària i dissolen el debat, de manera que un text com Hidden Faces gai-

rebé es podria considerar simultàniament part dels dos gèneres:32

‘Truth’ to what? To facticity? To experience? To self? To history? To community?

Truth to the said, to the unsaid, to other fictions (of man, of woman, of Ameri-

can, of black, etc.), to the genre? And truth for what and for whom? For the auto-

biographer? The reader? Society? At a time in the West when the autobiographi-

cal seems to surround us and yet when the autobiographical and novelistic seem

to have merged inextricably with one another, what does it mean to ask about

the perplexed relationship of the autobiographical to ‘truthtelling’?

Aquesta obertura dels gèneres autobiogràfic i novel·lesc, i la relativitat de la idea

de «veritat», reforcen la idea que Hidden Faces pot ser efectivament una clau mestra

per entendre Dalí i que requereix ser estudiada en profunditat. Per acabar, i com a

exemple final, entre els manuscrits conservats a la Fundació Dalí de Figueres, s’hi

troba aquesta sentència: «Un caprice érotique que durera toute notre vie»; i Gala

comenta al costat: «BON». L’erotisme no consumat i canalitzat en espiritualitat (cle-

dalisme) va ser un motiu que mai no va desaparèixer de l’obra ni de la vida de Dalí,

i li va servir de leitmotiv tant en pintura com en literatura. Ut pictura poesis.

32 Sidonie Smith i Julia Watson, Reading Autobiography: A Guide for Interpreting Life Narra-

tives, Minneapolis, University of Minnesota Press, 2010, p. 148

’

la gran ambició literària de salvador dalí 135

l’espill / núm. 53

Bibliografia

Benoit, Alan, «The Face on the Floor», The New Masses, 15 d’agost de 1944.

Dalí, Salvador, Obra completa: Poesía, prosa, teatro y cine, Vol. III.

Fernandez, Dominique, L’Express, 12 de novembre de 1973.

García de la Rasilla, Carmen, Salvador Dali’s Self-Portrait: Approaches to a Sur-

realist Autobiography, Cranbury, Bucknell University Press, 2009.

Gordillo, Efrem, Dalí, el gran pensador: Llegat d’un escriptor desconegut, Barcelo-

na, Editorial Deu i Onze, 2013.

Hernández, Patricio, «Los rostros ocultos de Gala y Dalí», Ínsula, 689, «La escritu-

ra de Salvador Dalí (1904-2004)», maig de 2004.

Lejeune, Philippe, On Autobiography, Minneapolis, University of Minnesota Press,

1989.

Mayberry, George, «Once Over Lightly», The New Republic, 12 de juny de 1944.

Pierre, José, La Quinzaine littéraire, 15 de març de 1974.

Ródenas de Moya, Domingo, «El mito de la vida verdadera en la Vida Secreta de

Salvador Dalí», Tintas: Quaderni di letterature iberiche e iberoamericane, 2, 2012,

pp. 153-172.

Smith, Harrison, «Salvador Dali in Your Bathtub», The Saturday Review, 24 de juny

de 1944.

Smith, Sidonie i Julia Watson, Reading Autobiography: A Guide for Interpreting

Life Narratives, Minneapolis,University of Minnesota Press, 2010.

Van de Pas, Annemieke, Salvador Dalí: L’obra literària, Barcelona, Editorial Medi-

terrània, 1989.

Walt, James, «Hidden Faces by Salvador Dali», The New Republic, 18 de maig de

1974.

Wilson, Edmund, «Salvador Dali as a Novelist», The New Yorker, 1 de juliol de 1944.

<http://www.rtve.es/alacarta/videos/a-fondo/entrevista-salvador-dali-progra-

ma-fondo-1977/388736/>.

l’espill / núm. 53

Simona Škrabec

Només els peixos morts neden amb el correntIntroducció a Goran Simić

In memoriam Aleš Debeljak

«La ciutat va ser assetjada del 5 d’abril de 1992 al 29 de febrer de 1995 per les tropes

de l’Exèrcit Popular Iugoslau en desintegració, pels batallons de l’autoproclamada

República Srpska i també pels txètniks de cap de setmana, és a dir, ciutadans de

Belgrad i patriotes serbis que, acabada la setmana de treball, feien un salt fins a la

ciutat atrapada dins una dolina càrstica per carregar-se d’adrenalina i tenir dret

de disparar a l’home lliurement», va escriure a Passarel·la balcànica (2010) Aleš

Debeljak.1 En sabem molt, de fet, de la Sarajevo assetjada, però ho recordem enca-

ra? François Mitterrand, ja molt demacrat per la malaltia, hi va fer una visita oficial

el 28 de juny de 1992 i en va sortir sense que la seva constatació de la gravetat de la

situació tingués cap mena de conseqüències. En lloc d’ocupar-se de la crisi, la visita

llampec, incitada per Bernat-Henry Lévy, autènticament preocupat per la situació,2

va segellar un pacte del silenci. Europa va girar l’esquena a aquell patiment; va con-

vertir la ciutat, com bé diu el poeta Goran Simić, en «una fossa sèptica». I és així

com aquesta immensa tragèdia es va inscriure en la història, com un forat negre a

la memòria, com un no-lloc.

Simona Škrabec és escriptora i traductora. Col·labora en mitjans com el diari Ara i L’Avenç. És autora, entre altres, de L’atzar i la lluita (Afers) i Una pàtria prestada (PUV, 2017)

1 Aleš Debeljak, Balkanska brv, Ljubljana, Študentska Založba, 2010, p. 222. (Si no s’indica el contrari, les traduccions de les citacions són meves)2 Bernat-Henri Lévy i Alan Ferrari (dirs.), Bosnia! (1993), 117 min

138

’

Si alguna ciutat va mostrar una solidaritat espontània i immensa en aquell ma-

teix moment, va ser Barcelona. Una placa en una de les places cèntriques de Saraje-

vo recorda aquesta, permeteu-me dir, estranya complicitat. Barcelona va entendre

el que cap altra ciutat ni grup ni poble ni polític no volia assumir ni com una pos-

sibilitat: Sarajevo era una trampa mortal i calia actuar, immediatament i amb totes

les forces disponibles. Per què? Reconec que sempre em pregunto per les raons que

van fer possible la reacció organitzada davant de l’horror que cap altra instància

no va ser capaç d’oferir. Es tractava de la Barcelona dels Jocs Olímpics, la ciutat

dels voluntaris, la ciutat dels somnis en un món nou, possible, diferent. Aquest

activisme devia haver ofert una base sòlida que va permetre improvisar una cadena

efectiva d’ajudes i va teixir uns llaços de complicitat que, entenc, encara perduren

a escala personal. I d’altra banda, Barcelona sabia què era un setge, encara que fos

d’una manera intuïtiva; la derrota del 1714 va quedar inscrita als seus carrers com

un record inesborrable, que no caduca mai. Les ciutats assetjades transmeten, des

de la mítica Troia, aquest saber tràgic. Sempre hi haurà exèrcits prou forts capaços

d’esborrar la vida pròspera, l’alegria, l’espontaneïtat, en nom de qualsevol idea que

unifica a través de la coacció. La tragèdia de Sarajevo és aquesta, ara ja ho podem

dir del cert. La ciutat va ser sacrificada perquè era un símbol de convivència pací-

fica. La ciutat de la tolerància, la ciutat a la frontera on es creuaven els sistemes de

valors i els vells imperis, havia de ser esborrada de la faç de la terra. El testimoni de

la seva vivacitat posava en dubte tot projecte de progrés basat en la puresa. No se’n

van sortir, els seus agressors. Aquesta és la bona notícia, la ciutat bigarrada encara

existeix, per bé que ara, com diu de nou Goran Simić, ha de ser estimada «en la

forma de Frankenstein».

No s’ha traduït res, ni al català ni a l’espanyol, d’aquests primers testimonis es-

crits sota l’impacte directe del setge.3 No és estrany, aquests llibres van tenir una cir-

culació tan aleatòria i desarrelada que fa encongir el cor. La majoria van fer aquell

salt del qual parla Goran Simić en l’entrevista de 2012 que reproduïm a continua-

ció: els escrits es van independitzar dels seus autors. Els escriptors i poetes havien

de seguir suportant el setge amb tota la seva duresa, mentre els seus escrits comen-

3 Entre els llibres més significatius que cal esmentar i que intentaré resumir en aquesta pre-sentació hi ha: Semezdin Mehmedinović, Sarajevo Blues [El blues de Sarajevo, 1992]; Mijenko Jergović, Sarajevski Marlboro [Marlboro de Sarajevo, 1994]; Josip Osti, Sarajevska knjiga mrtvih [El llibre dels morts de Sarajevo, 1993], i Dževan Karahasan, Dnevnik selitbe [Dietari de l’emigració, 1993]

només els peixos morts neden amb el corrent 139

l’espill / núm. 53

çaven a ser testimoniatges coneguts arreu. Els llibres es llegien als grans escenaris

dels països pacífics, feien parlar, suscitaven adhesions i el rebuig a les polítiques de

conquesta, però al lloc dels fets, real i cruel, la guerra continuava impassible. De

nou, Aleš Debeljak constatava:

Després dels acords de Dayton, la porta de l’infern es va tancar a poc a poc. Va

començar la vida normal. Es podien sentir les promeses d’una segona europeït-

zació de Bòsnia. Un grapat de promeses fetes per uns polítics avergonyits de la

UE que intentaven aconseguir allò que abans no volien ni incloure en les agendes,

és a dir, establir Bòsnia i Hercegovina com un estat funcional. Nous discursos

dels vells líders ara prometien la reconstrucció d’edificis malmesos, de gratacels i

de fàbriques, i que aquesta reconstrucció seria acompanyada per la integració de

l’Estat i dels seus habitants a les institucions internacionals. Les promeses eren

dolces com una baclaua farcida de mel i nous. Però Bòsnia i Hercegovina és avui

l’encarnació d’una trista provisionalitat que mai no s’acaba.4

Josip Osti, poeta nascut a Sarajevo, va fer a partir de 1990 noves i profundes

arrels a Eslovènia. En aquells anys va llençar un projecte editorial insòlit, els llibrets

tenien l’aspecte de material de guerrilla. La col·lecció es deia «Egzil-abc» i consistia

en uns volums fràgils, però molt bonics a causa de la seva senzillesa i la cura amb

què s’havien editat. Un dels primers títols va ser precisament una selecció dels po-

emes de Goran Simić. A la pàgina de crèdits, on acostuma a haver-hi la informació

sobre els drets d’autor, els volums d’«Egzil-abc» hi portaven aquesta crida:

Aquests llibres són distribuïts als lectors gratuïtament i suggerim que qui l’hagi

rebut el doni als altres per ser llegits i que les persones que tinguin aquesta possi-

bilitat, els multipliquin pel mitjà que sigui i els distribueixin a tothom que estigui

interessat en la seva lectura.

No va ajudar gens aquesta noble pretensió; igual com a tot Europa, el petit país

alpí va romandre sord a la veritat que divulgaven els llibrets sobre una Bòsnia gens

llunyana.

El setge de Sarajevo ha sigut poc divulgat, literàriament parlant. Hi ha una pro-

funda bretxa entre la intenció dels seus poetes de prestar un testimoniatge imme-

diat, la consciència que la literatura escriu el present de la manera més perdurable

4 Aleš Debeljak, Balkanska brv, cit., p. 232

140

’

possible i el desinterès ofensiu del públic per fer ser càrrec d’aquests testimoniatges

com a reflexions poètiques, literàries. El que crida l’atenció és que aquesta literatu-

ra —en forma de poemes, d’escrits mínims d’una urgència immediata, de petites

narracions, d’assaigs carregats de reflexió moral més compromesa— es nega a ser

convertida en un missatge simplificador. I aquesta és la raó de fons perquè s’hagi

llegit tan poca literatura sobre la tragèdia de Sarajevo. La veritat sobre aquest setge

no ha arrelat en la consciència històrica perquè no la podem resumir, ni compren-

dre, amb un relat dividit entre bons i dolents. Sarajevo no és un conflicte explicable

amb dos bàndols enfrontats. El setge no cap dins dels esquemes amb els quals in-

terpretem tota guerra, tota història.

En una entrevista de 1990, el poeta Goran Simić respon:

La Sarajevo assetjada: una ciutat de caos i de criminalitat on la llei estava en

manes de vàndals armats. Un d’aquests cabdills mafiosos, un entre molts altres,

que es deia Musan Topalović, conegut amb el sobrenom de Caco, té a la seva

consciència més de cent vides... I la majoria de les seves víctimes eren serbis,

precisament.

Simić, que va passar amb la seva dona i dos fills petits tot el setge dins la ciutat,

és serbi. Radovan Karadžić, deia el poeta en la mateixa entrevista, tracta els serbis

de Sarajevo «com un tros de sabó» amb el qual es renta les seves mans brutes. Si

ataca la ciutat, és perquè els ha d’alliberar. I si no l’ataca, llavors els qui hi han romàs

atrapats ja no són serbis, de fet, sinó els repudiats que no mereixen ser tinguts en

compte. L’oposició per part dels mateixos serbis al règim militaritzat de Radovan

Karadžić i Slobodan Milošević va ser, evidentment, la que no s’ha fet mai palesa en

aquestes versions simplificades de la història que coneixem.5

El poema de Semezdin Mehmedinović que es reprodueix a continuació6 dóna

testimoni de l’atmosfera d’aquell llarg hivern i la ferida més greu, la que calia su-

perar a qualsevol preu: la pèrdua de la capacitat de compassió, de la humanitat

mateixa.

5 «Mit o enotnem srbskem narodu je pri koncu. Pogovor z Goranom Simićem». Tretij dan, 9 (maig de 1994), pp. 20-226 Semezdin Mehmedinović, Sarajevo blues, Ljubljana, Egzil-abc, 1992, p. 9

només els peixos morts neden amb el corrent 141

l’espill / núm. 53

Cadàver

Ens vam parar al pont

i observàvem com els gossos arran de Mljacka

s’acarnissaven sobre un cadàver humà dins la neu

llavors vam engegar el cotxe

jo no vaig sentir res

escoltava com la neu cruixia sota les rodes

com si les dents trituressin una poma

i vaig sentir un desig salvatge de riure-me’n

de tu

que li dius infern a aquesta ciutat

i en vols fugir convençut

que més enllà de Sarajevo la mort no existeix.

Un altre poema de Mehmedinović ocupa tota una pàgina —no només en sentit

literal—, encara que estigui dit amb un sol vers. Sota el títol «Nens» podem llegir

aquesta advertència: «Au, Harun, entra ja d’una vegada a casa, que a fora cauen

granades!»

El llibre Sarajevo blues (1992), d’aquest autor, va ser un dels primers volums

publicats en la col·lecció «Egzil-abc» que Josip Osti va llançar des de la seguretat de

Ljubljana. Sarajevo blues va ser ràpidament traduït a l’anglès i és fins avui un dels

documents més estremidors des de l’interior d’aquell infern on la mort mateixa

esdevenia inversemblant. Mehmedinović va oferir ja aleshores el diagnòstic de com

el món acceptarà aquesta realitat estremidora:

No té importància que tota aquesta gent tingui nom: la televisió els ha traduïts al

seu llenguatge fred i els ha convertits en imatges gastades que gràcies a la càmera

han perdut tot contingut psicològic i han esdevingut mera informació. Totes les

massacres d’arreu són la multiplicació d’unes mateixes imatges. El món veu el

que passa aquí, sense dubte. Però en tot aquest ample món algú sent compassió

per nosaltres? Ningú. Perquè la televisió funciona de tal manera que fa visible la

veritable naturalesa de l’home que no coneix compassió fins que no ha experi-

mentat la tragèdia en la seva pròpia pell. El sentit tràgic es va despertar quan van

arribar els taüts embolicats amb la bandera americana: no pas abans. Les notí-

cies televisades des del Vietnam no havien provocat cap empatia. Les massacres

ens passen a nosaltres només i només nosaltres sentim compassió amb la nostra

pròpia tragèdia. I això és tot. Potser la naturalesa dels mitjans —aquest és un

142

’

consol ben trist!— ara ens resulta més transparent: mirem la televisió com mi-

rem l’interior d’un cotxe reproduït dins de l’ordinador, sense fer gens de cas de

la pantalla palpitant que rellueix amb tons violetes. Totes les altres coses són mer

decorat: la càmera que un periodista de la CNN porta a l’altura de la cintura, tan

nova i sencera que sembla irreal. El corresponsal observa un carrer sense sortida,

completament destrossat, al barri de Bistrik; no hi ha ningú en aquest desert i a

través de la porta d’un supermercat incendiat rebufen les flames...7

És realment difícil fer-se càrrec de tot allò que va ser destruït en aquest setge,

les vides humanes que, com bé diu Mehmedinović, resulten difícils de comptar

amb xifres fredes. També els danys materials són irrecuperables perquè cap edi-

fici —ni tan sols aquest supermercat de la cantonada que va acabar en flames—

no és merament un edifici, sinó un lloc viscut. Però allò que va quedar més afectat

i segurament, en bona mesura, és encara irrecuperable és el clima d’una convivèn-

cia vivificant en una ciutat que se sabia diferent de les altres. Heus aquí un fragment

de Dževan Karahasan, del seu Dietari de la migració:

Qui sap per quina llei inexpugnable, els atacs a Sarajevo van començar l’any en

el qual la comunitat jueva de Sarajevo commemorava els seus cinc-cents anys de

l’expulsió d’Espanya i l’arribada a la ciutat. Aquest mig mil·lenni de convivència

es va celebrar en una Ciutat sota setge, mig destruïda, encerclada per tots els

costats amb artilleria pesant, la més potent. Ni un ocellet no podia entrar-hi,

però les celebracions eren belles, una mica patètiques i tot, hi regnava aquella

atmosfera que és inevitable quan es commemora l’aniversari d’una Expulsió.

En aquells dies tots ens sentíem profundament commoguts, caminàvem per la

Ciutat amb les llàgrimes als ulls i no prestàvem gaire atenció a les granades. Ales-

hores vaig pensar que la celebració d’un aniversari com aquest en circumstànci-

es normals necessàriament resultaria un pèl falsa. ¿Però per què, oh, Déu meu,

volies imprimir-li aquesta mena de versemblança a la festa? ¿Per què havíem no

només d’intuir, sinó directament de sentir, si més no per moments, aquell dolor

tan immens d’una expulsió? M’hauria agradat que haguéssim celebrat l’ocasió

d’una manera menys profunda i menys simbòlica. No m’hauria fet res que la

celebració no fos gaire bonica, que tots nosaltres la sentíssim menys a dins. Però

ho vam celebrar tal com ho vam celebrar —en una Ciutat mig destruïda, en una

Ciutat encerclada fins al punt que ni els ocells no hi podien ni entrar ni sortir.

En una Ciutat que va haver de patir aquest destí per una única raó: que els seus

7 Semezdin Mehmedinović, Sarajevo blues, p. 79

només els peixos morts neden amb el corrent 143

l’espill / núm. 53

habitants hi volien viure tots junts, acceptant les diferències entre ells pel que feia

a la religió, les llengües i les cultures.

Gairebé tota la comunitat jueva de Sarajevo va abandonar aleshores la ciutat,

escriu Karahasan, i afegeix:

Vaig acompanyar els nostres jueus fins a la sortida, desitjant-los sort, amb un

nus dolorós al coll, amb l’alè de la mort tocant-me l’ànima perquè vaig saber que

aquell bon dia es va acabar una història preciosa. Vaig recordar llavors el relat

que el meu amic Albert Goldstein feia servir per aclarir-me per què ell mai no va

optar per instal·lar-se a viure a Israel: «Els meus avantpassats fa dos mil anys, en

la nit en la qual comença el seu dia de festa més gran, pronuncien la frase de l’es-

perança, la frase de conjur: L’any que ve a Jerusalem. Aquesta frase ens va mante-

nir vius, aquesta frase és l’eix vertical al voltant del qual gira la nostra percepció

del món i del lloc que ocupem en el món, aquesta frase és una part indivisible de

la nostra identitat. Pronunciada dins de la ciutat de Jerusalem, gairebé no té sen-

tit. No em sembla sensat renunciar al centre ideal del món, renunciar a un somni

que ha durat dos mil anys, renunciar a la pròpia identitat —per aquell nombre

determinat de cases concretes que formen la ciutat real de Jerusalem.» És així

com s’explicava el meu amic Albert Goldstein. I les seves paraules eren belles,

sàvies i plenes d’humor. Potser fins i tot tenia raó. Però comprovar que la veritat

és aquesta en unes circumstàncies concretes i reals fa un mal indescriptible.

Això diu Karahasan, amb el cor encongit pel fet que la seva Sarajevo estimada

també es pot haver convertit ja en un indret inassolible, en un ideal del qual es pot

parlar i que pot ser somiat, però que ja no té camins que ens hi puguin dur mai més.

¿Com comportar-se, doncs, davant d’una pèrdua de tot un món com la que va

afectar tots i cadascun dels ciutadans de Sarajevo? Senadin Musabegović hi refle-

xiona en la conversació amb un escriptor noruec que visita la ciutat en els primers

anys noranta. Musabegović té clar que ell, com a bosnià, escriu

sobre la guerra, sobre una guerra de debò, sobre allò que va passar a Bòsnia, so-

bre uns fets en els quals vaig participar jo mateix i el que passa és com si el temps

mateix es comencés a dividir, com si hagués d’assumir de cop tot el meu passat

entremesclat amb el meu present.

Tot seguit, confessa:

El ressò dels crits ofegats de la infantesa, els desigs mai realitzats, de cop sobre-

surten i es barregen amb les explosions reals de la guerra. —I continua— Es-

144

’

tem tan amarats de tot allò que ens ha passat que ja no ens adonem de fins a

quin punt la guerra ens havia marcat. Estem forçats a viure una altra guerra, una

guerra interior per guanyar-nos la capacitat de poder reflectir la guerra de debò

d’alguna manera. Hem de travessar un camp de batalla interior per adonar-nos

que la pau d’ara és falsa i que vivim en un silenci artificiós i fingit. Només així

podrem donar nom a aquest ésser esberlat, a aquesta realitat dividida, que vam

experimentar durant la guerra i que encara experimentem. I aquesta lluita per

poder articular les paraules és una nova guerra que passa dins de nosaltres ma-

teixos. No és una guerra en nom de la destrucció i de la devastació, sinó una

guerra que vol expressar i donar nom als efectes i els ecos que s’han inscrit dins

de nosaltres com una experiència palpable —i creativa. Per superar la sensació

de ser esfilagarsats internament, de percebre’ns com uns éssers devastats a cau-

sa d’una guerra, cal que travessem la nostra pròpia devastació interna; hem de

travessar l’angoixa per poder construir des d’aquesta devastació i des d’aquesta

angoixa un món nou.8

La guerra de debò va enterbolir la percepció fins al punt que aquesta ha de ser

alliberada a través d’un dolorós i difícil procés d’autoanàlisi. La lluita per poder

escriure sobre allò que va passar ho és tot menys senzilla. Convé no oblidar-ho mai.

Miljenko Jergović, avui dia establert a Zagreb com una de les veus narratives

més sòlides i conegudes dels Balcans, fa dir a un dels protagonistes del seu Marlboro

de Sarajevo aquestes paraules:9

Els periodistes estrangers van començar a parlar dels odis seculars, dels combats

tribals impossibles de desxifrar. I els bosnians ja no tenien ganes d’intentar-los

convèncer que s’equivocaven de mig a mig. Quan van esclatar les hostilitats entre

els musulmans i els croats es va confirmar que tota la noblesa s’havia acabat en

aquesta guerra, que s’havien acabat totes les persones bones. Van començar a

parlar l’un de l’altre amb aquell llenguatge de l’odi que abans utilitzaven contra

ells els txètniks. Van començar a creure que se salvarien si feien el mateix que els

serbis, que aquest era l’únic camí perquè el món i el seu déu es posessin al seu

costat. Com que el Bé en el qual creien no va poder-se realitzar, van decidir que

valia més apostar pel Mal.

Dia rere dia les circumstàncies van anar confirmant la Mentida sobre l’odi

entre els bosnians, la Mentida sobre un país on regnava una intolerància gèlida.

8 Senadin Musabegović, Rajska lopata, Sarajevo i Zagreb, Zoro, 2004, p. 1119 Miljeko Jergović, Sarajevski Marlboro, Zagreb, Durieux, 1994, p. 119

només els peixos morts neden amb el corrent 145

l’espill / núm. 53

Ningú no va fer res a favor de la Veritat, de manera que aquesta va deixar de ser

un argument. Si algú escrivís aleshores una història alternativa, ni hauria estat

esmentada. Ni en una nota a peu de pàgina. La Veritat, si és que es pronunciarà

mai, és ofensiva tant per als serbis com per als croats i els musulmans. Els pri-

mers van incitar al crim i el van cometre, i els altres van creure, tancats dins el seu

patiment, que aquells que ho van provocar tot plegat tenien raó i que ells també

haurien de començar a pensar així i fer el que els serbis havien fet. Tot el que

pugui passar en el futur serà una resplendor sorgida d’aquesta catarsi que es va

desencadenar des del mal sofert. Però sigui com sigui el futur, serà ben diferent

d’allò que eren Bòsnia i Sarajevo abans.

Qui pronuncia aquestes sentències tan precises és un estudiant africà, un

d’aquells nois que havien vingut a fer a la Iugoslàvia de Tito un intercanvi acadèmic

gràcies a l’ideal d’un país no alineat. El jove africà comprèn millor que cap corres-

ponsal enviat a documentar la guerra on es troba el punt on tot es va precipitar cap

a un final inevitable. A partir del moment en el qual la gent va començar a creure

massivament que l’Odi era l’única raó de pes, tant per als agressors com per a les

seves víctimes, la tragèdia s’havia desencadenat com una bola de neu que baixa per

un pendent massa pronunciat.

«¿Què havia vist aquell dia a l’hospital la doctora Leila del departament d’iden-

tificació de cadàvers?», pregunta Goran Simić en veu alta per fer-nos adonar de

com és de desoladora la fi d’un individu que sembla que ho pugui resistir tot. Quan

es trenca definitivament un home? Ho podem saber? Se’m fa un nus a la gola re-

cordant, com un eco, el final d’El pont sobre el Drina —l’única novel·la bosniana

que ha tingut una circulació realment internacional gràcies al Nobel a Ivo Andrić

el 1948. El premi no és pas poc controvertit si el sabem situar bé en el temps. An-

drić va pintar un fresc que abraça segles i segles de la història dels Balcans, però

va aturar la seva ploma el 1914, just quan la història es va tenyir de sang tan i tan

fresca. Pocs anys després de la Segona Guerra es va premiar, doncs, un autor que

va renunciar a parlar-ne, d’aquesta guerra i de la d’abans. Andrić va silenciar les

dues guerres que van transformar tot el continent. El Nobel a Andrić és una de

les no pas poques vegades en les quals el jurat suec es va inclinar a esborrar allò que

és més dolorós amb aproximacions múrries i llunyanes que aconsegueixen amagar

les causes, el present, les qüestions obertes. Així, la Bòsnia del pont sobre el Drina va

quedar amagada dins del vel de l’exotisme, d’un Imperi otomà llunyà i incompren-

sible en la seva visceral crueltat. Com si Bòsnia no tingués res a veure amb Europa,

com si aquells canons que ressonen al final de la novel·la no fossin la premonició

de la devastació que va portar als Balcans el nazisme.

146

’

La Leila de Simić és una ombra encara més greu que la Lotika d’Andrić, que ho

havia aguantat tot sempre fins que «passaren a l’altra ribera i arribaren a l’espaiosa

casa turca que els servia de refugi». I tot seguit, continuem llegint:

I aquí, la Lotika col·locà i ordenà tot el seu equipatge de refugiats i tota la seva

família. Però quan va haver d’estirar-se per dormir, en una habitació mig bui-

da i estranya, sense les seves coses i els seus papers amb què havia passat tota la

seva vida, li caigué l’ànima als peus, i per primera vegada des que tenia cons-

ciència la deixaren sobtadament les seves forces. El seu xiscle de dolor retronà

en aquella casa buida; una cosa que mai no havia vist ni sentit ningú, que ni tan

sols es podia sospitar que existís: el plor de la Lotika, terrible, feixuc i ofegat com

d’un home, era incontrolat i incontrolable. La família reaccionà amb estupefac-

ció [...]. Per a ells, l’ensorrament de la tieta Lotika va ser un cop més fort que la

guerra, que la fugida i que la pèrdua de la casa.10

Amb aquest plor de la Lotika «terrible, feixuc i ofegat» comença l’altra cara de la

mateixa història: després del setge de Sarajevo, van venir, per a molts dels escriptors

que en van donar testimoni, els llargs anys de l’exili. El cas de Goran Simić destaca

per la seva voluntat de no deixar-se doblegar per la fortuna adversa i d’apostar tot

el seu futur d’acord amb la necessitat de seguir escrivint, publicant, donant testi-

moni del temps en el qual viu. L’entrevista que presentem a continuació revela amb

detall la seva capacitat de resiliència i la seva obstinació de no deixar-se mai endur

pel riu perquè, com diu, «nomes els peixos morts neden amb el corrent». Simić va

aprendre anglès, fins al punt que s’ha convertit en una de les veus més singulars

de la literatura canadenca actual. L’exili va resultar una caixa de ressonància per a

les seves paraules, i la seva poesia es va convertir en un punt de referència com a

testimoniatge de la guerra dels noranta, però també com una reflexió sobre la vida

apàtrida en un món que és certament indiferent, però que podem —i hem de—

mirar d’omplir de sentit.

Fa pocs anys, Goran Simić va tornar a Sarajevo. En una de les cartes per acordar

la publicació d’aquesta tria dels seus poemes a L’Espill, em va escriure: «Aquest any

la tardor és meravellosa, no plou gens. Passo moltes hores al meu hortet i acabo de

recollir les últimes pomes tardanes. Si pogués, us enviaria una cistella de fruites per

correu electrònic.» És tan a prop tot això de què parlem! Les guerres transformen

10 Ivo Andrić, El pont sobre el Drina, traducció de Slavica Bursać i Sió Capdevila, Barcelona, Edicions 62, 1994, pp. 313-314

només els peixos morts neden amb el corrent 147

l’espill / núm. 53

els indrets en llocs que s’escapen de la nostra capacitat d’imaginació, els conver-

teixen en espais en blanc. I és aquest aïllament, aquesta desvinculació cruel de la

vida que corre en altres indrets amb l’alegria de sempre, el que fa les persones tan

vulnerables, fràgils i exposades a la màxima crueltat. Potser una de les possibles de-

finicions d’una guerra és precisament aquest cercle dibuixat tot al voltant d’un ter-

ritori que suspèn la vida com a tal i instaura el terror. Tota guerra és un setge. I tot

setge és un espai on les lleis més bàsiques del respecte, la compassió i la convivència

han estat suspeses. El setge és un espai de llibertat en negatiu on tot hi és «permès».

Cloc aquesta presentació amb el cistell de pomes tardanes que acaben de madurar

en un hortet de Bòsnia per no oblidar, per no oblidar que allò que devem als altres

és veure’ls com a part del nostre propi món. ’

148

’

Europa ha oblidat Bòsnia com una fossa sèpticaEntrevista a Goran Simić

El poemari El somriure als ulls del ninot de neu1 de l’escriptor bosnià-canadenc Go-

ran Simić va ser proclamat el millor llibre de poesia publicat al Canadà durant

l’any 2012. Simić parla a l’entrevista per a la revista Dani sobre el premi rebut,

sobre els prejudicis contra els immigrants bosnians que semblen extrets d’una sèrie

televisiva banal, sobre la seva decisió d’escriure en anglès, sobre les esperances dels

emigrants en general, sobre Bòsnia avui i sobre els traumes de la guerra.

El seu llibre de poesia El somriure als ulls del ninot de neu va ser proclamat el mi-

llor llibre de poesia de l’any 2012 al Canadà. Aquest premi és especialment rellevant

perquè han premiat algú, si em permet dir-ho, que és estranger. ¿Què significa aquest

premi per a vostè personalment i com valora en general els premis literaris?

Fa temps que he deixat enrere la falsa modèstia i puc assegurar-li que aquest

premi de debò significa molt per a mi. No es tracta d’un premi atorgat per un jurat

de pocs membres, com passa habitualment, sinó que he rebut el guardó dels meus

Aquesta entrevista a Goran Simić va ser publicada a la revista Dani de Bòsnia el 22 d’agost de 2012

1 Els poemaris de Goran Simić que es poden llegir en anglès són: The Sunrise in the Eyes of the Snowman [El somriure als ulls del ninot de neu], Windsor, Biblioasis, 2010. [Original en anglès.] – From Sarajevo with Sorrow [Lament per Sarajevo], traducció d’Amela Simić, Wind-sor, Biblioasis, 2005. – Immigrant Blues [El blues de l’immigrant], traducció d’Amela Simić, Toronto, Brick, 2003. – Sprinting From the Graveyard [Fugint corrents del cementiri], traducció de David Harsent, Oxford, Oxford University Press, 1997. – Sorrow of Sarajevo [Lament per Sa-rajevo], traducció de David Harsent, Londres, Cargo, 1996. – Els poemaris en serbi que parlen de la seva experiència de la guerra són: Moji sretni dani u ludnici [Els meus dies feliços al mani-comi], Sarajevo, Bosanska knjiga, 2010. – Knjiga lutanja [El llibre del viatger perdut], Belgrad, RAD, 2002. – Els seus contes han estat publicats a: Looking for Tito [Buscant Tito], Frog Hollow Press, 2010. [Original en anglès.] – Yesterday People [La gent d’ahir], Windsor, Biblioasis, 2005. [Original en anglès]

l’espill / núm. 53

europa ha oblidat bòsnia com una fossa sèptica 149

l’espill / núm. 53

col·legues, els escriptors canadencs. El mecanisme d’aquest premi funciona de tal

manera que els autors canadencs poden proposar directament el llibre que consi-

deren el més important de l’any. Aquest premi m’arriba en un moment en el qual ja

no sento cap necessitat de reconeixements oficials. El meu llibre de poemes El blues

de l’immigrant (2003) va arribar a quatre edicions i es va convertir en un dels llibres

més llegits al Canadà, però resulta que no va ser ni tan sols pres en consideració

per al premi GG Award perquè un dels buròcrates li va posar l’etiqueta «literatura

estrangera»... Dos anys més tard, el poemari Lament per Sarajevo (2005) també

va ser exclòs de la nominació pel mateix motiu. Aquest fet va irritar els escriptors

canadencs i van decidir atorgar-me un premi extraordinari del públic. Em van re-

galar una obra d’art i em van donar una suma de diners comparable amb els premis

literaris més ben dotats del Canadà. Tots aquests entrebancs no han impedit que els

meus llibres hagin trobat el camí a les llibreries i que hagin estat llegits.

Sembla que el concepte de «literatura canadenca» no és del tot precís, oi?

Exactament. La cultura lectora i la curiositat literària al Canadà són extremada-

ment altes, però per contra tenen un concepte molt estret de la literatura canadenca.

Els autors d’avui encara paguen tribut al concepte de literatura canadenca definit

durant els anys seixanta. Aleshores, qualsevol estudiant de literatura, sense neces-

sitat d’acabar cap grau, simplement perquè provenia del Regne Unit o dels Estats

Units, rebia automàticament feina al Canadà. Els estudiants canadencs brillants i

amb els estudis acabats, en canvi, s’havien de buscar la vida en altres països. Es trac-

ta d’una mena d’imposició violenta de la conscienciació colonial. I aquest concepte

encara es preserva en el sentit que els canadencs distingeixen assíduament entre

«nosaltres i ells». Per ser brutalment explícit, és com si un editor de Sarajevo decidís

publicar un recull de poemes de caire religiós musulmà, com cassides i nasheeds, en

alfabet ciríl·lic, justificant-se pel fet que es tracta d’un alfabet oficial a l’Estat.

¿De quina manera són vistos els bosnians al Canadà?

Vaig marxar al Canadà el 1995 amb la idea de preservar els meus dos fills de

nous traumes, sense saber que la tragèdia de la pau a Bòsnia seria encara més greu

que la mateixa guerra. També volia preservar-me a mi mateix com a escriptor. Sabia

que sempre seria estranger, fos on fos que m’instal·lés a viure. Especialment perquè

els prejudicis sobre els bosnians com a immigrants en la consciència dels canadencs

es basen en idees divulgades a través dels documentals que mostren un poble que

pateix, que amb els farcells a les espatlles fuig davant de qualsevol exèrcit assedegat

de sang. Aviat vaig perdre fins i tot les ganes de comprendre d’on provenien els er-

rors tan freqüents que anava veient als diaris. Un bon dia, per exemple, vaig veure

150

’

una dona vestida de negre, una sèrbia, que plorava al costat d’un taüt, i a sota la

nota deia: «Una mare musulmana al cementiri.» L’imaginari sobre els bosnians és

simplement inamovible gràcies als mitjans de comunicació, encara que diria que els

bosnians ens hem esforçat prou perquè s’establís aquesta imatge de nosaltres. A Ità-

lia, davant de la casa on vaig viure durant una temporada, vaig observar durant dies

i dies una noieta gitana que demanava caritat portant al coll una pissarra que deia:

«Ajudeu una víctima del setge de Sarajevo.» Així que li vaig preguntar: «De quina

part de la ciutat ets?»; i ella em va dir: «De Podgorica», és a dir, era de la capital de

Montenegro. Nosaltres mateixos hem aconseguit que ens vegin tal com ens veuen.

De tota la gran panoràmica, només n’hem deixat visible la imatge d’un petit poble

desgraciat que prefereix tirar escopinades a la cara d’Ivo Andrić i d’Emir Kusturica

que reconèixer-los com a seus. Em sap greu no recordar el nom d’aquella funcionà-

ria de l’ambaixada del Canadà a Roma que em va sotmetre a l’interrogatori neces-

sari per obtenir el permís de residència per a mi i la meva família. Em va preguntar

de què pensava viure. I jo li vaig respondre que pensava continuar publicant llibres

i que tenia fins i tot la intenció de fundar una editorial pròpia. I ella em va replicar

que si jo sabia que una cosa així era pràcticament impossible. M’agradaria poder-li

enviar el meu últim llibre, i tots els llibres que he publicat amb l’editorial que vaig

fundar. Ho faria per pura ràbia, per venjar-me de la seva actitud, perquè ella no era

capaç de veure en mi res més que el nú mero de l’expedient a resoldre.

Com que aquest últim poemari l’ha escrit directament en anglès, m’agradaria pre-

guntar-li: ¿com és escriure literatura en una llengua que no és la pròpia? Li pregunto

això perquè molts escriptors reconeguts van renunciar a escriure en una altra llengua,

perquè pensaven que és molt difícil reconduir el corrent de pensaments que va néixer

en una llengua determinada perquè funcioni en una altra llengua.

Qualsevol escriptor que vulgui escriure en una llengua que no és la seva haurà

de passar per un estadi d’angoixa que l’atacarà sense miraments. Tan aviat com

vagi aprenent la llengua nova, notarà que està perdent facultats en la llengua amb

la qual va néixer. A vegades m’havia despertat de cop, com d’un malson, perquè

m’havia adonat que estava somiant en anglès, però que no podia trobar la paraula

adequada. El meu coneixement de l’anglès era el nivell d’una criatura de cinc anys

quan hi vaig arribar. Vaig començar a llegir diaris i llibres i escoltava com parlaven

els altres. Vaig començar a parlar en anglès pel malestar que em provocava haver

de demanar contínuament als altres que traduïssin allò que jo estava dient. I vaig

acabar aprenent-me el diccionari de memòria com si es tractés dels versicles de

la Bíblia. En un moment determinat em vaig adonar que només els peixos morts

neden amb el corrent i vaig negar-me a ser un peix mort. Per escriure en anglès,

europa ha oblidat bòsnia com una fossa sèptica 151

l’espill / núm. 53

primer demanava ajuda a la meva primera esposa Amela o a Slobodan Drakulić o

a Milica Babić, a totes aquelles persones de paciència infinita, per obtenir el primer

esbós en anglès, i llavors passava el text als amics escriptors que van néixer amb la

llengua anglesa a les venes perquè fessin l’edició final. I així em trobava davant d’un

text escrit per mi que em resultava forà.

Al Canadà es pot ser canadenc sense la necessitat de parlar mai en anglès o

francès. Ningú no pot obligar, per exemple, al propietari d’un restaurant portuguès

que posi els noms dels peixos en anglès. El problema és que aquest local només el

visitaran els portuguesos, fins que el propietari s’adonarà que portant el negoci

d’aquesta manera excloent no pot ni pagar l’electricitat. El meu primer assaig en

anglès el vaig escriure per pura tossuderia. En aquell temps jo intentava sobreviure

treballant com un simple operari en un magatzem de sabates. De totes maneres, el

meu article el van publicar als diaris més grans, com Globe o Mail. Més encara: per

sort, aquest mateix article encara es reedita, i molt, perquè ha estat inclòs als llibres

de text per als instituts. No sé si realment es tractava només de tossuderia o bé si jo

havia d’escriure sobre el que em passava per salvar la meva ànima, per salvar allò

que hi havia de creatiu dins meu que encara era capaç de nedar dins l’aigua. Era

una època dura, aquella. Un bon dia vaig acabar la feina al magatzem a les cinc de la

tarda, i d’allà vaig anar directe a l’aeroport per volar a Bèlgica i assistir a la presenta-

ció de la traducció dels meus poemes feta per Rada Gavrilović. Durant tres dies jo

era l’invitat d’honor d’un certamen literari, però el dimarts al matí havia de tornar

a la feina. I a la feina al magatzem, continuava portant caixes de sabates amunt i

avall sense confiar mai a cap dels meus companys que jo vivia dues vides paral·leles.

Aquesta falsa harmonia va durar fins que es va publicar l’assaig esmentat, en el qual

vaig fer visible la hipocresia de l’empresa per a la qual treballava. Vaig fer públic

que l’empresa d’alta costura no tenia escrúpols ni davant del missatge espiritual del

Nadal, en el sentit que acomiadaven els treballadors uns dies abans de les festes per

no haver-los de pagar els dies de vacances que els pertocaven. I llavors els tornaven

a readmetre a la mateixa feina després de les festes. El meu text va tenir el seu ressò a

l’esfera pública. Els petits cabdills de l’empresa em van forçar a sentir-me a la feina

com si fos un embaràs no desitjat. Així que vaig deixar aquest treball precari i vaig

decidir ser només escriptor. És l’únic que sé fer de debò.

¿Com veu la gent de Bòsnia i Hercegovina els seus escriptors que viuen a l’estranger i

tot allò que aquests hagin aconseguit a fora?

Bòsnia és tal com és, és un país tan desesperat que probablement ni tan sols ne-

cessita l’afirmació d’aquella Bòsnia que nosaltres divulguem més enllà de les fron-

152

’

teres i a la qual no volem renunciar. Si Bòsnia es preocupés de nosaltres, els qui

vivim a fora, només la meitat del que nosaltres a l’estranger ens preocupem per

ella, en resultaria una relació perfecta. Es diu que hi ha ara un cinquanta per cent

de gent analfabeta al país, i que només un dos per cent dels habitants poden per-

metre’s de comprar un llibre. Davant d’aquestes dades, Bòsnia ha de ser ben feliç

que els seus escriptors l’estimem amb aquest amor masoquista que li professem.

Els escriptors també cultivem la idea ingènua que els extremistes dels tres pobles,

els ústaixes croats, els txètniks serbis i els balie musulmans, s’extingiran un bon

dia sense més. I també creiem que les mesquites i les esglésies i més esglésies que

ara es mostren com l’únic representant de l’esperit autèntic de Bòsnia deixaran de

fer apologia dels sentiments que desperten allò que hi ha de més primitiu dins

de nosaltres mateixos. Hi ha potser cinc persones que poden comprar el meu llibre

sense que se’ls acudeixi que per aquests quinze dòlars, que són el que costa, podrien

comprar-se l’entrada per a un concert de música sèrbia amb gusla o per a un recital

de nasheeds musulmanes. Els músics oportunistes bé saben com es pot cobrar de

cara, la nostàlgia. Cal saber que un terç del pressupost de Bòsnia i Hercegovina el

suporten els ingressos de tots aquells que vivim a fora i que no estem disposats a

renunciar a la nostra pàtria, encara que ara tingui aquesta forma de Frankenstein.

Vaig necessitar molt de temps per adonar-me que com a escriptor en un país

nou perdo bona part de la meva energia lluitant amb els dimonis d’aquesta iden-

titat de la mahala, d’aquells llogarets aïllats en les seves regles inamovibles. He de

lluitar constantment amb la identitat de les inexpugnables fortaleses balcàniques

que s’anomenen palanka. Allí tot es valora com dient: «A veure qui ets i què tens i

de qui depens, i llavors ja decidirem què vals.» M’heu de creure, vaig conèixer Bòs-

nia millor observant-la des de Toronto o Sant Petersburg de Florida o Edmonton.

Ho dic perquè crec que d’una manera o altra tots nosaltres sentim vergonya de ser

ciutadans d’aquesta Bòsnia en la qual el poble, el papanluk, va escollir que prefereix

que al costat de les carreteres hi hagi fites de pedra del segle xiii, més que no pas

semàfors. Es tracta d’un concepte devastador de la societat segons el qual els rols

estan perfectament determinats. I així, fa vint anys que les dones bosnianes no te-

nen altra funció que portar flors a les tombes i plorar els morts, mentre que a l’altre

bàndol tenim els homes, que s’emborratxen fins a caure rodons i s’enorgulleixen

de la seva passió per tenir poder i celebren la intolerància. Aquest programa és un

xantatge basat en la por que han promogut els nacionalistes de tots tres pobles.

Resulta més barat pagar les corones de flors per a una família que ha perdut algú

que trobar el finançament per poder establir una plantació de plantes ornamentals.

Les flors als cementiris són més barates que pagar l’escolarització als propis fills i

europa ha oblidat bòsnia com una fossa sèptica 153

l’espill / núm. 53

evitar que s’exiliïn. Jo, en canvi, penso que és més dolorós haver d’acomiadar-se per

sempre d’un fill perquè ha de buscar-se la vida fora del país que no pas ajudar-lo

perquè pugui muntar un negoci.

Fa quinze anys que viu al Canadà, on s’ha establert com a immigrant. Sembla que

la immigració ha marcat profundament la seva literatura. Com viu avui al Canadà?

Després de quinze anys, encara se sent immigrant?

És una sensació estranya, aquesta de ser un immigrant. És estrany sentir-se lligat

a la terra de la qual he sortit. És com si amb un peu ja visqués en el futur i amb

l’altre hagués quedat atrapat en el passat. Es tracta, sense cap mena de dubte, de la

manera més difícil de viure. En els últims set anys, la meva vida ha esdevingut tan

turbulenta, tan plena de projectes desmesurats i de viatges, que vaig començar a

tenir ganes de comprar una caseta al costat d’un rierol. En tindria prou que la casa

tingués electricitat per al meu ordinador portàtil i que els matins pogués dedi-

car-los a la pesca. I que, quan tornés a casa, hi trobés la meva dona Lida i l’olor de

la cuina, i el gos i el gat amb les seves moixaines em donarien la benvinguda i seria

feliç pensant que més tard els nostres fills vindrien a visitar-nos.

És el que somio mentre m’estic aquí, a Florida. Els últims anys vaig fer tantes gi-

res per presentar la meva poesia i tants viatges per tot el món que m’havia despertat

més d’un cop en un hotel i no sabia en quina ciutat, en quin país em trobava. Li

resumeixo els meus últims sis mesos: les illes Brioni a Croàcia i treball per prepa-

rar l’òpera Sevdah, una gira per Vancouver, Calgary, Edmonton, llavors un taller a

Edimburg durant dues setmanes, després Dorchester al Regne Unit durant un mes,

una lectura a Londres, llavors un vol a Orkney per passar-hi set dies, després presses

per atrapar el festival Eden Mills a Ontario, treballar amb el PEN canadenc en un

text dramàtic en el qual participen tres escriptors exiliats més que viuen a Toronto,

llavors empaquetar tot el pis i guardar les pertinences en un guardamobles per anar

a Sarajevo amb la intenció de quedar-m’hi per sempre. Llogo el pis i de nou visc en

una casa, però de cop m’arriba una invitació per ser escriptor resident en la Uni-

versitat d’Edmonton. Així que visc un any al nord, on la temperatura mitjana és de

menys 25 graus, i em trasllado a viure a Florida, on la temperatura mitjana és de 28

graus positius. De cop em trobo a mi mateix davant del mirall i em dic: «¿A qui vols

enganyar quan dius que tens ganes de reposar?» I és llavors que m’adono que sóc un

home que viatja, un emigrant etern, un escriptor ambulant a qui Déu va obsequiar

amb talent, però li va robar la terra. Fa pocs dies vaig haver de fer, per assistir a una

cerimònia, els 12.000 kilòmetres que separen Florida d’Ontario i tornar. Fa bastant

de temps que visc a Sant Petersburg de Florida, però crec que abans que acabi l’any

m’instal·laré de nou a Sarajevo.

154

’

Va passar tot el temps de la guerra a Bòsnia, i va sobreviure. ¿Com veu avui, amb aques-

ta distància temporal i espacial, allò que va passar allí durant la dècada dels noranta?

Recordo sempre la cançó de Ðorđe Balašević: «Que es fotin, els anys noranta.» De

fet, tots consideren que sóc un iugonostàlgic, i és cert que m’he emportat de Sarajevo

la bandera iugoslava i que la penjo a la paret en tots els pisos on he viscut després

d’haver abandonat Sarajevo. Em serveix per fer la selecció d’amics. Si algú em visita

i no li agrada el que veu, encara que a mi em dóna una sensació de felicitat, llavors la

pròxima vegada quedo amb aquesta persona en un cafè. El meu fill un dia va venir

a felicitar-me per un premi vestit amb la samarreta dels Jocs Olímpics de Sarajevo.

La meva filla va venir a visitar-me des de Berlín i em va cantar cançons dels pio-

ners de Tito mentre em conduïa cap a una de les platges de Florida. Els dos fills meus

van sobreviure al setge de Sarajevo. La meva esposa Lida està convençuda que men-

jo tan poc perquè vaig perdre la gana a la Sarajevo assetjada. Però a mi no em falta

res a causa de la guerra. L’únic que enyoro és aquella Bòsnia d’abans de la guerra.

¿La guerra ha influït en la seva poètica?

És clar que la guerra em va afectar, els meus poemes s’han reduït fins a ser pur

dolor. Mentre treballava en el poemari Els meus dies feliços al manicomi, que va ser

publicat fa poc per Šimo Ešić, em vaig adonar que jo mai no m’he allunyat, des dels

primers poemes fins avui, de la indagació sobre com reacciona l’home davant les si-

tuacions de crisi. Els meus protagonistes sempre són persones ordinàries que es

volen revoltar, que volen revisar el sistema de valors tradicionals o que volen trobar

més llibertat personal. No es gens estrany, això; és lògic perquè jo m’he format com

un rebel, des que era ben jove. Jo formava part d’aquells hippies de cabells llargs

que voltaven per Sarajevo i que el sistema polític d’aleshores simplement ignorava,

perquè nosaltres estàvem interessats en la llibertat individual. Hi ha molta gent que

mai no s’han plantejat aquesta qüestió. Abans que fos major d’edat, a mi la policia

ja em va detenir i durant bastant temps em van negar el dret de tenir passaport, i

tot perquè una nit vaig fer una mica de soroll en sortir de la famosa discoteca Me-

talurg a Zenica. L’endemà el jutge de guàrdia em va condemnar a quinze dies de

presó perquè «vagava» pels carrers i vaig haver de complir la pena íntegra a la Presó

Central de Sarajevo. Podria ser que el meu credo poètic sigui que una persona que

no sent ganes de rebel·lar-se no pot ser més que un esclau i que aquesta actitud de

rebel·lió m’hagi definit per sempre. No hi ha res de més angoixant que un cercle

tancat. Després d’aquest fet desagradable, vaig aconseguir finalment obtenir el pas-

saport i vaig poder passar temporades prou llargues a Estrasburg. És a França on

vaig començar a escriure poesia de manera seriosa. Lament per Sarajevo —el llibre

va ser publicat per primera vegada per Ibro Spahić el 1994 i ja aleshores incloïa

europa ha oblidat bòsnia com una fossa sèptica 155

l’espill / núm. 53

també la traducció anglesa— era un poemari on vaig fer palès el crit d’haver estat

testimoni del setge de Sarajevo. Estic convençut que tres o quatre versos d’un poeta

tenen més pes i més poder que qualsevol llibre d’història, on les persones no són

més que números. Sembla paradoxal, però he de dir que aquest llibre i aquests

poemes s’han separat de mi com si fossin uns testimonis a part i visquessin la se-

va pròpia vida viatjant pel món. Jo encara era a Sarajevo, més ocupat amb les garra-

fes per emmagatzemar aigua potable que amb l’escriptura de llibres, però els meus

poemes ja havien trobat lectors a Finlàndia, a Dinamarca, al Regne Unit, al Canadà

i als Estats Units. Més tard, la meva experiència d’exili al Canadà va marcar una

nova fase del dolor que només vaig poder fer visible a través de la poesia. A vega-

des tinc la sensació que no cal que l’escriptor s’escarrassi buscant la forma més

apropiada per expressar-se perquè és la forma la que tota sola troba l’autor.

¿Quina és la seva opinió sobre la Bòsnia d’avui? ¿Ha canviat res des que ha deixat de

viure a Bòsnia i Hercegovina?

Bòsnia no ha canviat gens, el que ha canviat som nosaltres. Hem començat a mi-

rar-nos el món des de la perspectiva d’un ratolí després d’haver comprès el mal que

els homes podem provocar-nos els uns als altres. Hem passat quatre anys sense cap

llei i després vint anys més en una trampa moral. A vegades penso que caldria enta-

forar tot Bòsnia en una màquina de rentar roba i posar el programa que inclou tres

centrifugacions per imposar als ciutadans que deixin de parlar de política. Europa

va abandonar Bòsnia durant la guerra com si es tractés d’una fossa sèptica i ara ens

mantenen a distància acusant-nos de ser un perill i que per això les fronteres no po-

den pas desaparèixer. Vam poder veure com a Suècia les autoritats l’altre dia van fo-

ragitar vuit-centes persones que havien arribat a la frontera per demanar l’asil po-

lític. Si la política no canvia, difícilment podem esperar que aquells que utilitzen les

matemàtiques no per sumar sinó per dividir i per fer els seus recomptes ens puguin

protegir de cap manera. De debò que sento que necessitem una mena de revolució,

com si aquesta fos l’única via possible d’obtenir la catarsi. Un amic que tinc a Mèxic

em va dir sobre Bòsnia: «Quin país tan meravellós, quina gent tan amable...», i es va

quedar a mitja frase. És així com jo mateix em sento també. Com si després d’haver

perdut Iugoslàvia ens haguéssim quedat sense la mare i vaguéssim en la foscor. No

m’estranya gens que els fonamentalistes wahhabites de tant en tant s’introdueixin

a les ambaixades, o bé que les samarretes amb el rostre de l’històric líder txètnik

Draža Mihajlović es venguin com si fossin una llepolia, o bé que qualsevol habitant

de la part occidental de la ciutat de Mostar estigui disposat a transformar-se en un

ústaixa de seguida que algú li diu que no estima prou la seva pàtria croata. Però

deixem-ho estar, això; ¿qui sóc jo per opinar sobre aquestes coses? ’

156

’

Goran Simić

Sobre els dies feliços

Els últims anys, els amics i els editors m’insistien molt que escrigués les memòries

de la meva vida turbulenta, fins al punt que vaig començar a dubtar si tenien bones

intencions. Em sento massa viu encara per tenir ganes de tancar el meu passat, però

alhora em sento prou madur per no tenir ganes ni d’intentar-ho. Les memòries

sempre m’han semblat una mena de sabotatge cap al futur o bé un intent d’em-

mascarar el passat perquè les velles cicatrius es llimin fins al punt que no semblin

res més que una metàfora. No tinc tampoc clar per què hauria d’intentar influir en

l’opinió pública amb coses que són estrictament privades. Finalment només hi ha

un clau que vaig clavant al meu taüt i no sé si això em pot fer gaire simpàtic. No em

ve de gust pensar en lectors benintencionats que llavors em reconeixerien com un

cavall de pura raça a la pista de l’hipòdrom ni pensar que els altres em veurien com

un ase que participa en aquella mateixa carrera. La privacitat d’una vida ha agafat

connotacions sospitoses en aquesta era de mitjans de comunicació globals. Així que

m’he acostumat a compartir la meva solitud només amb els amics, dispersats lite-

ralment per tot el planeta, que reconec en les velles fotografies, que ara m’arriben

pels mitjans electrònics. No hi ha lloc en aquesta manera de pensar per a aquelles

línies fredes que componen els volums de memòries. Les circumstàncies històri-

ques han empès molts dels meus amics a la tomba; jo he resistit, junt amb un grapat

d’altres poetes, per poder ser el testimoni i poder comprovar que la meva generació

de poetes tristos es nega a fer-se adulta. Els poetes mai no queden dividits per una

guerra, sinó que la tristesa els uneix, així que no ens trobem pas als cementiris, sinó

en les lectures poètiques. Les circumstàncies han fet que ens hàgim tornat a trobar

Aquest assaig va ser publicat com a introducció al poemari Moji sretni dani u ludnici [Els meus dies feliços al manicomi], Tuzla, Bosanska Riječ, 2010

l’espill / núm. 53

poemes 157

l’espill / núm. 53

en aquella «i» que parteix el nom del nostre país, Bòsnia i Hercegovina. Abans, però, ja ens hem reconegut en els versos de Bertolt Brecht, que es preguntava a si mateix, i llavors es responia que en els temps foscos es cantaran els poemes sobre els temps foscos. I m’identifico també amb la conferència que va pronunciar Albert Camus l’any 1957 en la qual assegurava que se’ls ha acabat el temps, als artistes que no se senten responsables pel temps en el qual viuen.

Escriure per a mi significa una cosa molt personal, és a dir, els meus poemes són la meva biografia. Potser per això m’irrito tant quan veig que en lloc de presen-tar-me com a «Goran de Bòsnia» m’introdueixen com a «Gordon from Boston». Em sembla que ja sóc massa vell per acostumar-me a aquesta mena d’adaptacions.

En els més de cinquanta anys del meu matrimoni amb la literatura he explicat tot el que es pot explicar a través dels meus contes, llibrets per a òpera i drames per a teatre de marionetes, però on m’he mostrat més clarament és a través de la meva poesia. He viscut en dos segles diferents i he procurat apuntar les meves reaccions davant dels canvis en el món. Els meus versos i els llibres que he publicat són idèn-tics a les fases de la meva vida.

Per esquivar una mica la punta esmolada del clau que estic clavant al meu propi taüt, he organitzat aquest volum de poemes d’una manera inversa a la que el lec-tor esperaria: els meus primers poemes es troben al final del llibre, com si volgués forçar el lector que realment em vol conèixer que em trobi tal com jo era al final de tot. Quan vaig començar a escriure pensava que la poesia m’havia trobat a mi, i no a l’inrevés. Pensava que amb els versos, el món es podia millorar. I això, de fet, encara ho crec. Quan neix una criatura, per completar la felicitat només falta la poesia. Quan un polític vol fer veure que és savi, cita un vers famós d’algun poema famós. Als enterraments, la tristesa només es pot expressar a través dels versos. Tota la història de la humanitat és plena de versos, els pobles savis recorden els seus governants antics a través dels poetes que escrivien en aquells temps. La poesia és l’únic art que ha aconseguit que se li reconegui el valor de ser el testimoni del seu temps que serà pres en consideració en el futur. Només la poesia pot tenir alhora l’estatus de l’acusat, de la víctima, de l’advocat i del fiscal. Les memòries són mer decorat, encara que em trec el barret davant de tots aquells autors que han donat testimoni dels capítols foscos de la història.

Heus aquí les meves memòries escrites en versos. Alguns d’aquests poemes han trobat companyia i han format part d’òperes, de pel·lícules, han estat llegits per la ràdio. Els altres han quedat simplement fidels al paper relligat en un llibre. Alguns poemes més antics els he retocats una mica per a l’ocasió, no vaig ser capaç d’evitar aquesta temptació, però no amb la intenció de donar-los una segona joventut, sinó només per treure’n una mica de llustre.

158

’

POEMES

El pare i les abelles

Ara ja sé que el meu pare no va aprendre res sobre la guerra.No va aprendre tampoc res sobre les abelles.En la Segona Guerra Mundial es va vestir l’uniformei se’n va anar a defensar-nos del feixisme,despreocupant-se de la casa on vivíemi dels seus ruscs.Les abelles van ensalvatgir-se,atacaven els nensi la gent de la ciutat les va ofegar amb fum.

El segon any de la nova guerra,ell va tornar a l’antiga casa de la famíliaper dedicar-se a l’apicultura.Va deixar de llegir els diaris,no es queixava gaire de la política,desapareixia si algú en parlava.

M’ha enviat un pot de mel.Que encara no he obert.Vaig sentir dir que a uns deu quilòmetresde la nostra antiga casavan ser mortes i enterrades 8.000 persones.La fortor dels cossos en descomposició,sepultats al mig del camp de futbol,diuen que ofega el perfum dels til·lers en flor.Diuen que a la nit la gent no dormper les explosions dels estómacs buits dels mortsque rebenten a causa de la calor de l’estiu.

El meu pare no en sap res, d’això. Ell només està per les abelles.

Remeno les enciclopèdies i busco informaciósobre a quina distància poden volar les abellesi també si eviten les olors fortes.Llavors ploro.I no sóc capaç d’explicar als meus fillsper què els he prohibit obrir el pot de melque m’havia enviat el meu pare.Era un guerrer i un apicultor, sí, però mai ha aprèsres ni sobre la guerra ni sobre les abelles.

Tots els poemes són traduïts del serbi i estan inclosos al volum Moji sretni dani u ludnici [Els meus dies feliços al manicomi], Tuzla, Bosanska Riječ, 2010

poemes 159

l’espill / núm. 53

L’escena de després de la guerra

No sabia que bella que era casa mevafins que no la vaig veure cremar,em va dir el company d’escolaque va sortir de la guerra amb metrallaincrustada profundament sota la pell.Em va confessar que li agradava provocarels policies als aeroportsperquè no podien comprendreper què el detector de metalls es tornavaboig sense que hi veiessin cap indici aparent.

No sabia què era la naciófins que em van dir que em matarien,em va dir l’amigaque es va escapar d’un camp de presonersi mentre vagava per les muntanyes, la vanatrapar i violar uns gitanos.Després la van vendre a uns pinxos italiansque li van tatuar al dors de la mà el símbol de l’amoi el número.Em deia que portant els guants això no es nota.

Els vaig reconèixer en una petita ciutat belga.Asseguts a la vora, miraven com el riu s’enduia bossesde plàstic, llaunes i altres deixalles de la metròpoli.Ella li acaronava per sobre de la camisaels bonys de metralla incrustada al braçi ell amoixava el seu guant.

Volia saludar-losi mostrar-los la fotografia alegrede nosaltres tresd’aquell tempsquan no sabíem què significavacasa o nació.Però vaig comprendre que en la llengua de silencisamb la qual contemplaven les bosses de plàstic al riures no té sentit i que només podria trobar sentit en una llenguaque pogués fingir que encara som els rostres d’aquella vella fotoen la qual tots tres riem.

160

’

El temps de la fam

El temps de la fam vivíem de records.Enrotllàvem restes de tabac en els papers fins d’una Bíbliai les entaforàvem en capses de Marlboro,fèiem barreges d’alcohol pur i de tei llavors ho servíem a les millors ampolles de whisky escocès.Als mercats desolats anàvem amb les bossesde les botigues més prestigioses del món.Prenent el primer cafè del dia parlàvemdels protagonistes de les sèries de televisió d’abansi ningú ni esmentava els mortsni a nosaltres, que els érem tan semblants.

Em vaig recordar que el meu oncle Matia un diaes va barallar amb el meu pare per l’herènciatan brutalment que durant cinc anys no vanbescanviar cap paraula.Un dia es va emborratxar al bar del poblei va començar a dir foteses del meu pare,assegurant que era un comunista i un dilapidador.Un dels borratxos de torn,que comptava que aquesta ràbia cegali aportaria un glop d’aiguardent de franc,va donar la raó a l’oncle en totes les seves queixes,però l’oncle li va clavar una bufetada i li va dir:Jo puc dir sobre el meu germàles pitjors coses,però a tu no et dono pas aquest permís.

I així va ser que durant la guerraa Sarajevo hi vivia un periodista estrangerque després d’un sopar tristoi,després d’haver vist el que li podíem servir,va dir que la guerra s’havia d’acabarsi més no per estalviar-noshaver de menjar la porqueria.

Després les portes li romanien tancadesi s’estranyava que no el reconeguéssimquan ens trobava als mercats mísersamb les nostres bosses de les grans marques de moda,i ens veia fumar el tabac pudent, guardat en capses de Marlboro,intentant comprar menjarque només nosaltres teníem dret de dir-ne escombraries.

poemes 161

l’espill / núm. 53

El tercer poema anglès (a Sarajevo amb Borges)

Per subornar-tet’ofereixo el crit d’un homeque es va perdre al camp de minesseguint el rastre d’una ovella perduda.Et puc oferir el fragment del rostre de la donaque vaig reconèixerper l’arracada que vaig guanyar per a ellaa la fira disparant amb l’escopeta d’aire comprimita una flor de plàstic groga.Puc oferir-te la màniga del vestit de núviade la meva germanaque em va quedar a les mans quanintentava estirar-la de sotad’un tanc.

Puc mostrar-te la fotografia de la famíliaen la qual el meu germà porta uniforme,darrere d’un noiet amb la ploma a la mài una taca de tinta al front.Potser en aquesta taca hi podriesreconèixer la història de la meva família,de l’arbre genealògic del qual cauen les branques.Una rere l’altra.I jo les recullo, per fer foc.

La meva biografia es fon, Jorge,hi ha cada cop més herois i menys testimonis.

Et sedueixo com un perdedor,estic cansat d’aquesta guerra de debòque fa tan poc només passavaen els llibresi no tinc ganes de ser comparat amb els morts.

Si mai mires als ulls d’un noietque intenta des de fa anysaprendre a somriure,llavors jo també podré sentir l’olor dolça de la teva rosa grogaque vas trencar tants anys abansque jo hagués nascut.Per ara només et puc oferir aquests trenta versos tristos.

162

’

El secret de la Leila

La doctora Leiladel departament d’identificació de cadàverses va tornar bojael dia abans de Cap d’Any.Va sortir del dipòsit de cadàvers,va escampar els documents pel carreri es va tancar al seu pis, revivint escenes amb cossos desmembrats,orelles esfilagarsades i caps sense ulls.Qualsevol soroll a l’escala la feia cridari a les nits,tocava el piano desafinati udolava com un animal ferit.

Què havia vist aquell dia a l’hospital?Aquesta pregunta es vaescampar com una malaltiainfecciosa entre els veïns,el secret de la bogeria de la Leila va ser el malson de tots.L’esperit de Leila es va instal·lar a l’escalad’un edifici convertit en un taller dels horrors.

Els uns deien que ella havia reconegut la caradel seu difunt marit.Els altres consideraven que devia haver vistun cos reconstruït amb parts de persones diferents.Els tercers imaginaven un nonat a la matriu oberta.

Durant els bombardeigs, el refugi soterranies convertia en una competició d’inventar nous malsonsfins al punt que ens oblidàvem de pensar en les granadesperquè eren poca cosa en comparació amb les atrocitats imaginades.

L’escala de veïns gairebé havia recobrat la pau,però el piano de la Leila fins i tot despertaria el diable.

Quan se la van emportar amb les venes talladesel primer dia d’un any nouningú va anar a acomiadar-la.

En el seu pis ara hi viuen uns refugiatsi dormen tranquils.Tots nosaltres encara sentimles notes del seu piano desafinat.

poemes 163

l’espill / núm. 53

Una història d’amor

La història de l’amor entre Boško i Admira, que fugint de Sarajevointentaren creuar el pont creientque el futur existiaa la banda oposada del riuon s’havia estès un passat sagnant,va ser l’esdeveniment mediàtic de l’estiu.

A la meitat del pont van caure mortsi aquell que va prémer el gallet portava uniformei mai el van declarar un assassí.

Els diaris de tot el món escrivien d’ells dos.Els diaris italians van publicar el relatdel Romeu i la Julieta bosnians.Els periodistes francesos van parlar d’un amor romàntic,capaç de creuar les fronteres polítiques.Els americans hi van veure el símbol de dues nacionsque havien dividit el pont.Els britànics interpretaven amb els seus cossosl’absurditat de tota guerra.Els russos callaven.

Les fotografies dels dos amants visitaven els estius plàcids.

El meu amic Pršić, però, el soldatbosnià encarregat d’assegurar el pont,havia de veure cada diacom els cucs, les mosquetes i les gavines escuravenels cossos inflatsdel Boško i de l’Admira.Encara el sento com maleeix mentre es col·loca la màscarade gas perquè el vent bufa de l’altre costat del riui li omple els narius amb l’olor de descomposició.

Cap diari va donar aquesta notícia.

El meu accent Per Višnja

M’agrada el meu accent, m’agrada la guerra entrela mar esvalotada de paraules que ataca la meva llengua dèbilque refusa ser una barca entre les ones.El meu accent no apareix mai a les notícies oficialsdel matí només perquè visc en un carreron els anuncis col·locats als pals de fanals

164

’

xiuxiuegen amb el vent oferint un treball invisible a la gentinvisible amb l’accent estranger.M’agrada que en el meu accent hi puguin descobrirel seu propi passat i veure-hi els que són diferents,tots aquells que encara som capaçosde parlar amb peixos imaginarisdins d’un got d’aigua qualsevol.

El meu avi era pescadori jo havia crescut als molls del port,esperant que aparegués a l’horitzó.Quan jo vaig néixer,em va construir un aquari enormei cada cop que tornava de la mar, hi ficavael peix més bonic que havia capturat aquella nit.I li posava nom amb una paraulaque jo havia d’aprendre mentre esperavaque portés el peix següent.Recordo que els primers peixos es deien «jo» i «sóc»,i vaig aprendre la bellesa de la llenguaacompanyada de la lluïssor de les escates.Podria reconèixer les paraules pel seu color, pels silencis.Quan l’avi tornava de bon matí,passàvem hores davant de l’aquarifent frases amb els peixos que nedavendavant de nosaltres.És així que vaig aprendre a parlar.

Vaig abandonar casa meva aquella niten la qual el meu avi es va fer a la mar per capturar-neel negre i no va tornar mai més.

Ara, m’estic aquí a la meva habitació buidai parlo amb els esperits dels peixosque havia après a reconèixer a través de les paraules,acompanyo amb la mirada les ombres que han perdut el color,com si fos dins d’un aquari buit.L’únic so que sentoés el so dels anuncis enganxats als fanals que voleien amb el vent.M’agrada el meu accent...M’agrada el meu accent...Em repeteixo infinites vegades aquesta fraseper evitar de preguntar-me:

Qui sóc jo ara?M’assemblo una mica a aquell que erao bé sóc el peix negreque el meu avi mai havia atrapat.

poemes 165

l’espill / núm. 53

Sobre Úrsula i sobre les llengües

Uns mesos després d’arribar al CanadàÚrsula em va preguntarsi ja havia començat a somiar en anglès.Vaig sentir vergonya perquè no.En aquell temps encara tenia maletessense obriri l’única llengua que feia servir era la llengua de la tristesa.Durant el dia lluitava amb les paraules que em faltaven,durant la nit les oblidava.És com si, em va dir Úrsula,tota la vida haguessis pintat amb aquarel·lesi de cop et forcessin a dibuixar amb un retolador negre.I es va esfumar.

Va tornar un dia d’aquests amb la mateixa pregunta.De nou vaig sentir vergonya perquè encara,en el camí fins a l’escriptori,que és el camí més llarg que conec,saltava per sobre de les maletes obertes,que encara no volien ser guardades als armarisi m’incitaven amb l’olor de casa meva.Aleshores lluitava durant la nit amb les paraulesque em faltaven i durant els diesbuscava els fragments de nits que em faltaven.I ella es va esfumar de nou.

Però quan Úrsula va marxarno es va adonar que havia perdut l’apòsitque portava enganxat al turmellper amagar maldestrament aquellsnúmeros grisos que fa tempsli va tatuar a Auschwitzun soldat.Potser era un soldat senzill que creia en números.Potser era un creient que pensava quela llengua no li importa a la pàtriai la pàtriano té cap preocupació per la llenguani per la diferència entre les aquarel·les i els retoladors.

Mai més la vaig veure.Ella es va convertir en lletres i jo encara sóc només un número. ’

l’espill / núm. 53

Manuel Guerrero Brullet

Arqueologia de la utopia, arqueologia del futur: sobre l’obra artística de Xavier Arenós

És ben coneguda una de les obres fundadores del pensament crític de Michel Fou-

cault, L’arqueologia del saber (L’archéologie du savoir, 1969), on posava les bases del

seu mètode filosòfic, del seu mètode d’anàlisi dels discursos, dels diversos camps

del saber. L’arqueologia destinada a fer l’anàlisi dels textos, de les coses dites i dels

arxius li permetia de disseccionar en canal els discursos del poder, de descriure els

nous instruments i mètodes de dominació, i de conèixer la història no escrita de

tots aquells sabers que no formaven part del discurs dominant. Després d’escriure

una de les seves obres més destacades, El postmodernisme, o la lògica cultural del

capitalisme tardà, el crític i pensador Fredric Jameson publicava el llibre Arqueolo-

gia del futur: El desig anomenat utopia i altres ciència-ficcions (Archaeologies of the

Future: The Desire Called Utopia and Other Science Fictions, 2005), on analitzava

obres d’autors de ciència-ficció com Philip K. Dick, Ursula LeGuin, William Gib-

son, Brian Aldiss o Kim Stanley Robinson.

Així que l’arqueologia ha esdevingut una potent metàfora del coneixement en

la modernitat, d’aquell mètode històric que permet de conèixer en profunditat el

passat, les diferents capes del sediment de la història, les diferents capes del saber.

Un mètode de coneixement del passat que es pot aplicar a tota mena de disciplines,

i que no deixa de renovar-se per tal de poder-se aplicar a tota mena de documents,

d’arxius, d’obres del passat.

Manuel Guerrero Brullet, assagista i crític d’art, ha estat sotsdirector de l’Arts Santa Mònica (Barcelona) i ha tingut cura de nombroses exposicions. Especialista en avantguardes, col·la-bora en diverses publicacions

168

’

Com altres artistes catalans de la generació conceptual, com Francesc Abad o

Francesc Torres, o com altres artistes de generacions més properes, com Rogelio

López Cuenca, Pedro G. Romero, Fernando Sánchez Castillo o Domènec, del con-

text català i espanyol, Xavier Arenós (Vila-real, 1968) no solament s’ha dedicat a

repensar i revisar el passat, concentrant-se sobretot en el període de la Guerra Civil

espanyola, en la fascinació per la revolució i en la tradició de la utopia, sinó que ha

decidit, en els darrers temps, de centrar la seva pràctica artística en aquests períodes

històrics i en aquests mites de la modernitat inacabada.

La història com a ciència imperfecta no deixa de ser una apassionant narra-

ció subjectiva, pretesament objectiva, de fets reals i de documents irrevocables que

quan conformen un relat poden estar, en alguns casos, més a prop de la ciència-fic-

ció que de la veritat. I aquesta possible ciència-ficció no deixa de ser també, en la

majoria de relats històrics, i, d’una manera més extrema, en el cas de les dictadures

i de les experiències polítiques totalitàries, una construcció del discurs dominant,

del discurs del poder. Així, doncs, molts dels artistes que treballen en pràctiques de

marcat caràcter polític i social han pensat les seves obres com a veritables testimo-

nis i alternatives reals al discurs dominant, al discurs del poder. Sovint directament

criticant, o denunciant, el discurs dominant, les mentides del poder, o, altres ve-

gades, fent emergir la veritat, les escletxes per on emergeix la veritat, o una altra

veritat, tot mostrant exemples concrets que desmenteixen el relat institucional o la

història oficial.

Xavier Arenós acostuma a parlar del seu treball artístic com a obra de bricolatge

històric. Com a diletant i amateur de l’antropologia i de la història, s’interessa pel

que defineix com la bricohistòria. Això és, aquells relats que construeix a partir de

fets reals ben coneguts o ben poc coneguts, d’experiències històriques molt o poc

estudiades. Com un veritable arqueòleg i historiador, fa un profund treball de camp

i de recerca de totes les pistes possibles, de tota la informació que està al seu abast.

Però a diferència de l’historiador, Xavier Arenós no està tan interessat en la inter-

pretació de la història i en la recerca d’una veritat objectiva, a partir dels documents

i dels fets reals, sinó que s’interessa més per la força metafòrica de la història i per la

capacitat de l’art per fer emergir els components fantasmagòrics i traumàtics de

la història recent. Així, doncs, hi ha un component important terapèutic i pedagò-

gic —i, finalment, polític— en la pràctica artística d’Arenós que la fa ben singular.

Una pràctica que sovint formalitza en diferents formats artístics: el dibuix, l’escul-

tura, el vídeo, la fotografia, el llibre, l’assaig; però sovint, també, sense tancar l’obra

que queda oberta a noves investigacions, a noves relectures, a noves interpreta-

cions, a noves mirades.

arqueologia de la utopia, arqueologia del futur 169

l’espill / núm. 53

Alguns dels treballs més destacats de Xavier Arenós dels darrers anys em sem-

blen ben significatius. Així, per exemple, el seu projecte Arxiu Espàrtac - Els col-

lectivitzadors (2008), presentat a l’Espai Roca Umbert de Granollers. A partir de

l’experiència col·lectivitzadora de l’antiga gran fàbrica tèxtil Roca Umbert a Gra-

nollers, com a conseqüència de la revolució social de 1936, Xavier Arenós va fer

un extens treball de recerca històrica i iconogràfica per recuperar la memòria de la

fàbrica tèxtil col·lectivitzada que va passar a anomenar-se Espartaco, com el mític i

històric gladiador, alliberador dels esclaus, heroi emancipador dels temps romans.

Considerat en l’hagiografia obrera i popular com el primer revolucionari utòpic.

Que va donar nom, per exemple, uns quants anys abans, a la Lliga Espartaquista

alemanya de Rosa Luxemburg i Karl Liebknecht. Al costat del material procedent

de l’Arxiu Municipal de Granollers i altres documents, Arenós va recuperar unes

imatges concretes de la pel·lícula Spartacus (1960), dirigida per Stanley Kubrick a

partir de la novel·la de Howard Fast, i protagonitzada per Kirk Douglas. L’experi-

ència de la fàbrica col·lectivitzada Espartaco de Granollers va acabar en un gran

fracàs quan un grup de revolucionaris, al final de la Guerra Civil espanyola, la va

cremar i destruir. Alguns dels anarquistes que havien treballat a la fàbrica Espar-

taco de Granollers van contribuir a crear l’hospital Varsòvia a Tolosa, a França,

on s’havien exiliat molts dels perdedors de la Guerra Civil. Justament, Howard

Fast, l’autor de la novel·la Spartacus, represaliat pel maccarthisme, va ajudar com

altres escriptors i intel·lectuals nord-americans, formant part del Comitè d’Ajuda

als Refugiats Antifeixistes dels Estats Units, a fer possible l’hospital Varsòvia, obert

el 1944 a Tolosa. Així, doncs, a partir d’aquest relat real que enllaça la fàbrica Roca

Umbert amb el nom d’Espàrtac, la pel·lícula de Kubrick, la novel·la Spartacus de

Howard Fast i la creació de l’hospital Varsòvia a Tolosa de Llenguadoc, Xavier Are-

nós construeix un relat artístic apassionant, poderós i complex que enllaça geogra-

fies i temps diversos a partir del mite d’Espàrtac i partint d’un lloc concret com

ara la fàbrica Roca Umbert de Granollers i l’experiència revolucionària de la seva

col·lectivització. La utopia revolucionària i el fracàs de la fàbrica col·lectivitzada

Espartaco de Granollers esdevenen un exemple concret de l’arqueologia de la uto-

pia, de l’arqueologia del futur, que caracteritzen el mètode artístic ben particular

de les obres recents de Xavier Arenós.

Un altre treball remarcable és l’obra A. B. C.: Casa de estudios para artistas

(2010), que Xavier Arenós va realitzar per a l’exposició Canòdrom 00.00.00 de pre-

sentació del projecte del Canòdrom com a centre d’art a Barcelona. El projecte ana-

litza una obra, la Casa de Estudios para Artistas, la primera que l’arquitecte Antoni

Bonet Castellana (1913-1989) va realitzar en iniciar l’exili a Buenos Aires, el 1939.

170

’

El projecte de Buenos Aires és una obra programàtica que destaca alguns dels ele-

ments clau de la gramàtica constructiva d’Antoni Bonet Castellana, que després de

treballar amb Josep Lluís Sert i Josep Torres Clavé, havia estat un dels arquitectes

més joves vinculats al GATCPAC. El Canòdrom Meridiana, del 1963, obra també de

Bonet Castellana, suposa i materialitza el retorn de l’arquitecte a Catalunya. Així,

doncs, el desplaçament històric, temporal i geogràfic, i la relació entre els dos edifi-

cis d’A. B. C., ben diferents i projectats en contextos oposats, i alhora obra del ma-

teix arquitecte, esdevenen el motiu que inspira l’obra d’Arenós. L’estudi del projec-

te de la Casa de Estudios para Artistas de Buenos Aires i de l’evolució del projecte,

així com l’ús que se n’ha fet i els diferents usuaris que ha tingut i té actualment, con-

formen la base d’aquesta obra que acaba materialitzada en una maqueta de fusta de

grans dimensions de l’edifici que l’artista acaba enterrant al terra del Canòdrom de

Barcelona i en l’edició d’un llibre catàleg que estudia i documenta tot el projecte.

Actualment, Xavier Arenós està treballant en un projecte, que es presentarà a

l’IVAM, el 2017, sobre dues construccions arquitectòniques utòpiques del temps

de la Segona República espanyola: l’Institut per a Obrers creat a València, entre el

novembre de 1936 i l’octubre de 1937, quan la ciutat del Túria esdevingué la capital

de la República espanyola, i, així mateix, el projecte del Pavelló Espanyol per a l’Ex-

posició Internacional de París. Projectes en els quals Josep Renau va tenir un paper

destacat. Mitjançant la fotografia, el vídeo, el dibuix i l’escultura, la documentació

i l’assaig textual i visual, Arenós aprofundeix en el seu treball arqueològic i artístic

en les ruïnes físiques i psíquiques de dos projectes utòpics, que malgrat que foren

efímers, arribaren a fer-se realitat. Dos llocs emblemàtics de la memòria republica-

na, que, després de ser traumàticament clausurats o esborrats pel franquisme, com

tot allò que és reprimit o inacabat, perviuen en nosaltres i en la memòria col·lectiva

com un fantasma que retorna una vegada i una altra amb noves forces. Com la

guerra civil permanent. Com la revolució, sempre inacabada.

No hi ha dubte que l’arquitectura i el projecte utòpic han estat dos dels eixos

centrals de les investigacions artístiques de Xavier Arenós. No és estrany que la co-

neixença de l’existència d’un búnquer construït en l’edifici del Consolat de l’URSS a

Barcelona durant la Guerra Civil espanyola l’interessés especialment. I més, tenint

en compte que la vida subterrània, les construccions sota terra, han estat des de ben

aviat un centre d’atenció molt important del seu treball artístic. Des de la fotografia

«Topo#1», del 1996, fins a tota la sèrie de peces i construccions amb els títols «Ma-

driguera#1» (1997), «Madriguera#2» (1998), «Madriguera#3» (2001), «Madrigue-

ra#4: La respiració exacta» (2004) o «Madriguera#6: Estratègia i tàctica» (2006),

arqueologia de la utopia, arqueologia del futur 171

l’espill / núm. 53

són nombroses les obres de Xavier Arenós on es reflexionen, es recreen i revisen,

mitjançant projectes artístics i arquitectònics, tots els condicionants personals, po-

lítics, psicològics, econòmics i socials vinculats amb l’espai, la vida i l’existència

contemporània i les seves vicissituds històriques personals i col·lectives. Indagant,

espacialment i històricament, en experiències utòpiques que van néixer amb la vo-

luntat de transformar o de qüestionar la realitat.

L’obra Fragmentació dinàmica del búnquer d’Antónov-Ovséienko (2014) és un

díptic fotogràfic i escultòric que Xavier Arenós revisa, reinterpreta i desplega en

aquestes pàgines de L’Espill i que acompanyem d’un assaig històric i d’un assaig crí-

tic que la contextualitza i que l’amplia. El mateix títol de l’obra ja és una declaració

de principis de la voluntat i l’objectiu de l’artista que es planteja una fragmenta-

ció dinàmica, i, doncs, una de-construcció, des-construcció, en moviment, d’una

obra estàtica i permanent com ara un búnquer de formigó que s’ha mantingut in-

alterable, impertorbable, durant tots els anys posteriors a la Guerra Civil espanyola.

Certament, l’enginyer o l’arquitecte que el va dissenyar o dibuixar va pensar en un

refugi contra els bombardeigs que esdevé, finalment, també, amb els anys, un refugi

antinuclear. Es tracta d’una obra arquitectònica i d’enginyeria de factura impecable

que ens fa pensar en l’obra d’art total de Stalin, en el Gesamtkunstwerk Stalin que

Boris Groys ha recreat i repensat en el seu brillant i celebrat assaig. Fins al punt que

cal recordar que Vladímir Antónov-Ovséienko, vell bolxevic i figura mítica de l’as-

salt al Palau d’Hivern, que va ser nomenat cònsol a Barcelona, va acabar sent també

víctima de Stalin, i fou executat per la maquinària assassina estalinista, el 1938,

tal com ens recorda molt bé Josep Puigsech Farràs al seu documentat, complet i

indispensable estudi històric Falsa leyenda del Kremlin: El consulado y la URSS en la

Guerra Civil española (2014).

L’estructura del búnquer, el pla del búnquer, la maqueta del búnquer, les formes

de les cambres, els espais del búnquer, són recompostos, a la manera suprematista,

en una nova obra escultòrica que recorda o imita una obra que podria ser d’El

Lissitzky. Ho explicita el mateix artista, Xavier Arenós, en l’escrit que acompanya

aquesta nova revisitació de l’obra:

Fragmentació dinàmica del búnquer d’Antónov-Ovséienko pretén desconstruir

mitjançant un acte simbòlic el «materialisme» estalinista, tot fragmentant una

maqueta del búnquer —construïda prèviament— i distribuint els seus trossos

sobre una superfície plana que imita una construcció espacial dinàmica «no ob-

jectiva». Amb aquesta «desmaterialització» de les formes, es busca retornar al

«punt zero» imaginat per Malèvitx on tot pot començar de nou.

172

’

El mateix any, el 2014, a partir de la coneixença del búnquer del Consolat de

l’URSS, Xavier Arenós va realitzar una altra obra directament relacionada amb el

Quadrat negre de Malèvitx; és la fotografia titulada Quadrat negre clivellat sobre

bandera roja destenyida. L’obra mostra la superposició d’una imatge del famós qua-

drat negre de Malèvitx, pintat el 1915, sobre una bandera roja de l’URSS, amb la falç

i el martell, destenyida, que havia estat al consolat soviètic de Barcelona. La bandera

i la pintura mantenen a la reproducció fotogràfica original (79,9 cm × 131 cm) la

seva mida original. El comunisme i el suprematisme, dues ideologies, de natura-

lesa ben diferent, una de política i l’altra d’estètica, que coincidiren en el temps i

lluitaren per la revolució política, social i estètica, i que inevitablement transitaren

i evolucionaren per camins diversos. La bandera destenyida i la pintura clivellada

com a imatge, com a metàfora, de l’erosió, del fracàs, de la idea.

Afirma Boris Groys a l’assaig «L’esdevenir revolucionari: Sobre Kazimir Malè-

vitx», inclòs al seu recent volum d’assaigs In the Flow (2016) [Arte en flujo: Ensayos

sobre la evanescencia del presente (Buenos Aires: Caja Negra, 2016)], que «la qüestió

central que de manera inevitable domina el pensament contemporani i qualse-

vol reflexió sobre l’avantguarda russa és la pregunta per la relació entre revolució

artística i revolució política». Aquestes dues obres de Xavier Arenós directament

vinculades al consolat soviètic de Barcelona durant la Guerra Civil entren de ple en

aquestes reflexions.

Certament, la relació de Malèvitx, i del suprematisme, del constructivisme i de

l’avantguarda artística i literària, amb la Revolució Russa no va ser gens fàcil. Així

ho argumenta Boris Groys:

Sorgeix la sospita que el famós Quadrat negre està desvinculat de qualsevol revo-

lució social i política —cosa que porta a un gest artístic que finalment només té

rellevància dins de l’espai artístic. Malgrat això, jo diria que si el Quadrat negre

de Malèvitx no va constituir un gest revolucionari actiu —en el sentit de criticar

l’statu quo polític o de promocionar una revolució per venir—, va ser revolucio-

nari en un sentit molt més profund. Aleshores, ¿què és la revolució? No és el

procés de construir una nova societat —aquest és l’objectiu del període postre-

volucionari—, sinó la destrucció radical de la societat existent.

Sens dubte, l’obra artística de Xavier Arenós no ens dóna respostes, sinó que

planteja preguntes, interroga el passat, la història, per fer-la present, per posar en

dubte el relat dominant, per fer emergir noves preguntes, per pensar el passat, però

també el present i el futur. Què és l’art? Què és una obra artística? Quina és la fun-

ció de l’art? Són preguntes que també ens fa, es fa, l’obra de Xavier Arenós.

arqueologia de la utopia, arqueologia del futur 173

l’espill / núm. 53

A la conclusió del seu assaig «L’esdevenir revolucionari: Sobre Kazimir Malè-

vitx», Boris Groys escriu:

Malèvitx ens diu què significa ser un artista revolucionari. Significa unir-se al

flux universal material que destrueix tot ordre temporal, polític i estètic. Aquí

l’objectiu no és el canvi —entès com una transformació des de l’ordre existent

i «dolent» fins a un ordre nou i «bo». Més aviat al contrari, l’art revolucionari

abandona tot objectiu i entra en un procés no teleològic i potencialment infinit

que l’artista no pot i no vol conduir a una fi.

Les imatges buides del búnquer, amb les seves cambres, portes, passadissos i

escales, que ens ofereix Xavier Arenós, són les d’un temps i d’un espai que han

fugit, però també són les d’un present buit incapaç de refer, de repensar, la utopia.

Un passat, un present i un futur que, malgrat tot, l’art i el pensament segueixen

interrogant sens fi. ’

Ja coneixeu la web de L’Espill?

www.uv.es/lespill

A la nostra web hi trobareu:

Ø La primera època de L’EspillØ L’Espill segona època (núms. 1 a 50 en PDF)Ø Sumaris i articles en obert dels darrers númerosØ Informació sobre adquisició i subscripcionsØ Textos complementaris, articles en altres idiomes

L’Espill, una revista viva, en evolució. Compreu-la i difongueu-la!

174

’

fragmentació dinàmica del búnquer d’antónov-ovséienko 175

l’espill / núm. 53

Xavier Arenós

Fragmentació dinàmica del búnquer d’Antónov-Ovséienko

L’obra original consisteix en un díptic format per una sèrie de fotografies que

mostren l’interior del búnquer que es va construir a Barcelona durant la Guerra

Civil espanyola per a protegir el cònsol de l’URSS Antónov-Ovséienko, i per una

composició de fragments de la maqueta del mateix búnquer superposats sobre

una planxa a la «manera» suprematista. Per a aquesta publicació s’ha fet una nova

relectura de l’obra.

El búnquer es troba en el soterrani d’una casa de l’avinguda del Tibidabo, avui

seu de Mútua Universal, que va ser requisada durant la guerra per a albergar el con-

solat soviètic. Encara que l’ambaixada de l’URSS era a Madrid i va passar més tard a

València, quan s’hi va traslladar el govern de la Segona República, no podem obviar

la importància de Barcelona durant la Guerra Civil. Qualsevol fet greu que ocorre-

gués a la capital catalana es propagava com una ona a la resta de la contesa. Aquest va

ser el cas dels anomenats Fets de Maig, que van assolir el rang d’una guerra dins de

la guerra. Durant els dies compresos entre el 3 i el 8 de maig de 1937 es van produir

enfrontaments entre els comunistes del PSUC —amb el suport d’ERC— i els anar-

quistes de la CNT-FAI al costat dels «trotskistes»1 del POUM. Encara que el detonant

Xavier Arenós (Vila-real, la Plana Baixa, 1968) forma part de la generació conceptual, amb un enfocament plural i integrador de la pràctica artística. Ha dut a terme projectes expositius com Arxiu Espàrtac – Els col·lectivitzadors (2008) i A.B.C.: Casa de estudios para artistas (2010). Entre gener i maig de 2017 presenta a l’IVAM l’exposició La presència i l’absència

1 El POUM era considerat per l’URSS, el PSUC i el PCE com un partit trotskista i, encara que dis-posava en seves files d’alguns d’ells, en realitat era eminentment antiestalinista

176

’

fragmentació dinàmica del búnquer d’antónov-ovséienko 177

l’espill / núm. 53

va ser el control de l’edifici de la Telefònica en poder dels anarquistes, en realitat els

esdeveniments es van deure a posicions ideològiques i estratègiques molt diferents:

els uns tenien com a prioritat guanyar la guerra i defensar la República liberal, i els

altres, fer la revolució obrera al mateix temps que lluitar contra el feixisme.

Els Fets, a més de provocar centenars de morts i desmoralitzar les tropes del

front, van tenir greus conseqüències polítiques per als anarquistes i els poumistes.

La CNT-FAI va ser apartada dels òrgans de poder i el POUM, a més de ser il·legalit-

zat, va sofrir una dura repressió; el seu líder Andreu Nin va ser assassinat a mans

d’agents soviètics del NKVD.

A Antónov-Ovséienko, que en les seves tasques com a cònsol va exercir una

presència política molt activa, els Fets també li van passar factura. El mes d’agost2 el

van fer cessar de les seves funcions i era reclamat a l’URSS per Stalin. Pel seu passat

vinculat a Trotski —va participar de manera molt destacada en la Revolució de

1917 encapçalant l’assalt al Palau d’Hivern— i pel seu tarannà dialogant amb els

anarquistes, el 8 de febrer de 1938 era condemnat a mort.3

Si per la seva condició arquitectònica un búnquer està pensat per a preservar

i aïllar de l’exterior, en aquest cas, pel fet de trobar-se l’edifici en un estat de con-

servació similar al de quan va ser construït, s’acreix la sensació de càpsula espacio-

temporal. Recorrent les seves sales buides, els seus sostres baixos i els seus estrets

passadissos és fàcil imbuir-se d’una atmosfera fantasmal i asfixiant que ens remet

inevitablement a la figura d’Ovséienko.

Fragmentació dinàmica del búnquer d’Antónov-Ovséienko pretén desconstruir

mitjançant un acte simbòlic el «materialisme» estalinista, fragmentant una maque-

ta del búnquer —construïda prèviament— i distribuint els seus trossos sobre una

superfície plana imitant una construcció espacial dinàmica «no objectiva». Amb

aquesta «desmaterialització» de les formes, es pretén retornar a l’instant «zero»

imaginat per Malèvitx on tot pot començar de nou.

2 Josep Puigsech Farràs, Falsa leyenda del Kremlin: El consulado y la URSS en la Guerra Civil española, Madrid, Biblioteca Nueva i Siglo XXI, p. 2783 Tot i que Karl Schlögel, en Terror y utopia: Moscú en 1937, Barcelona, Acantilado, 2014, p. 181, especifica aquest dia, Josep Puigsech, en Falsa leyenda del Kremlin..., p. 285, argumenta que la data exacta de l’execució segueix sent una incògnita, encara que és probable que fos el 10 de febrer, dos dies després de la seva declaració

’

178

’

fragmentació dinàmica del búnquer d’antónov-ovséienko 179

l’espill / núm. 53

180

’

fragmentació dinàmica del búnquer d’antónov-ovséienko 181

l’espill / núm. 53

182

’

fragmentació dinàmica del búnquer d’antónov-ovséienko 183

l’espill / núm. 53

184

’

fragmentació dinàmica del búnquer d’antónov-ovséienko 185

l’espill / núm. 53

186

’

fragmentació dinàmica del búnquer d’antónov-ovséienko 187

l’espill / núm. 53

188

’

fragmentació dinàmica del búnquer d’antónov-ovséienko 189

l’espill / núm. 53

190

’

Josep Puigsech Farràs

Un consolat significatiu per a un búnquer especial

No fou cap casualitat ni, menys encara, un simple tràmit, el fet que les autoritats

de la Unió de Repúbliques Socialistes Soviètiques (URSS) decidissin establir una

representació diplomàtica a Barcelona en forma de consolat i que aquesta iniciés

les seves activitats l’1 d’octubre de 1936. Tampoc no ho fou que es decidís instal·lar

un búnquer al soterrani de l’edifici que acollia la seu consular i, posteriorment i de

manera conjunta també, la seu de l’ambaixada soviètica a la República espanyola.

L’inici de tot aquest procés tingué Ióssif Stalin com a figura central. Stalin s’en-

carregà personalment de fomentar i autoritzar l’establiment de la delegació diplo-

màtica a Barcelona. La decisió no partí del no-res. S’inserí dins del marc de les re-

lacions diplomàtiques entre l’URSS i la República que s’havien establert pocs mesos

abans. El 27 d’agost de 1936 havia arribat a Madrid l’ambaixador soviètic Marcel

Rosenberg. I setmanes després ho faria Marcelino Pascua a Moscou en qualitat

d’ambaixador republicà. Stalin i els seus col·laboradors no trigaren a detectar el

valor qualitatiu i imperatiu que Catalunya tenia per als interessos soviètics en la

Guerra Civil espanyola. I això fou la clau per a decidir l’establiment d’un consolat

que, a més, serviria també per a dirimir la clàssica i dramàtica batalla interna que

caracteritzà el funcionament de l’estalinisme de la segona meitat dels anys trenta,

en el qual, i en aquest cas concret, la presència d’un cònsol a Barcelona havia de

servir de contrapès a un ambaixador soviètic a Madrid que es movia en el sector

Josep Puigsech Farràs és professor d’Història Contemporània a la Universitat Autònoma de Barcelona. És autor, entre altres treballs, de Falsa leyenda del Kremlin: El consulado y la URSS en la Guerra Civil española (Biblioteca Nueva, 2014)

l’espill / núm. 53

un consolat significatiu per a un búnquer especial 191

l’espill / núm. 53

del Comissariat del Poble per a Afers Exteriors (NKID) de l’URSS, que Stalin con-

siderava relativament distant envers la seva figura i autoritat.1

Stalin i els seus col·laboradors més íntims foren perfectament conscients que

Barcelona, i per extensió el conjunt de Catalunya, eren vitals per a la victòria mi-

litar de la República. Catalunya era el motor industrial republicà, i més encara en

un context en el qual les indústries civils havien reorientat parcialment o totalment

la seva producció cap al front de guerra, al mateix temps que proveïen de recursos

humans cap al front. A això s’hi afegia el privilegiat espai geogràfic del territori

català. La seva frontera amb França i la sortida a la mar Mediterrània la convertien

en un punt vital com a zona de pas per a l’arribada dels agregats i assessors militars

soviètics a la República, així com d’altres membres dels cossos de l’Estat soviètic

que estarien presents en la Guerra Civil. Barcelona, i el conjunt de Catalunya, eren

considerades vitals per als interessos de la política exterior soviètica, dels quals la

victòria republicana a la Guerra Civil n’era una peça més. La política exterior soviè-

tica estava obsessionada amb la necessitat de treure l’URSS de l’aïllament interna-

cional en el qual s’havia situat durant la dècada anterior. Això es traduïa especial-

ment en la voluntat de buscar un apropament amb la Gran Bretanya i França per

a fer front a l’expansió territorial del feixisme a Europa i, amb ella, la potencialitat

d’una invasió dels països feixistes sobre l’URSS. Aquesta voluntat implicava un po-

sicionament de l’URSS en favor del model liberal democràtic a Europa i, en concret,

a Espanya.2 L’aposta soviètica era la recuperació del poder institucional del Govern

de la Generalitat sobre el conjunt de Catalunya i, amb ella, l’erosió d’un poder anar-

quista a carrers, pobles i ciutats catalans en el qual el model de la revolució obrera

defensat per aquests últims topava frontalment amb els interessos soviètics per a

la rereguarda republicana en favor del restabliment del model liberal democràtic.

Així, i només així, l’URSS potser podria començar a perdre l’estigma amb el qual era

percebuda des de Londres i París com una amenaça comunista per a Europa. Així, i

només així, potser l’URSS podria aconseguir un apropament a Londres i París per a

teixir una aliança contra l’expansió territorial del feixisme a Europa.

En definitiva, el consolat soviètic arribava a Barcelona amb una missió que, apa-

rentment, no requeria la construcció de cap búnquer a la seu consular. El consolat

1 Alastair Kocho-Williams, Russian and Soviet Diplomacy, 1900-39, Basingstoke, Palgrave Macmillan, 2012, pp. 109-147, i Daniel Kowalsky, La Unión Soviética y la Guerra Civil españo-la, Barcelona, Crítica, 2004, pp. 5-382 Robert Donaldson i Joseph L. Nogee, The Foreign Policy of Russia: Changing Systems, En-during Interests, Nova York i Londres, M. E. Sharpe, 2005, pp. 37-74

192

’

s’establia per a concentrar els esforços per a, en primer lloc, guanyar la guerra, a tra-

vés de la maximització de l’organització i els recursos humans i materials de què es

disposava a Catalunya i també aquells que arribaven des de l’URSS al territori català;

en segon lloc, per a donar ple suport a la recuperació del poder institucional a la

rereguarda catalana i, amb ella, el restabliment del model liberal democràtic en de-

triment de la revolució obrera; i, en tercer lloc, per a fomentar les relacions comer-

cials entre Barcelona i Moscou, com a part del conjunt de les relacions comer cials

que s’havien establert entre la República i l’URSS. La delegació consular arribaria

a Barcelona el primer dia del mes d’octubre de 1936 i ràpidament seria allotjada

en una seu provisional, concretament al centre de la ciutat, a l’Hotel Majestic. El

cònsol, Vladímir Antónov-Ovséienko, era un vell quadre bolxevic i figura mítica de

l’assalt al Palau d’Hivern. El seu equip estava format per un secretari, Alexei Strajov;

un traductor, Aleksander Korobitsyn; un xifrador, I. Milin; un mecanògraf, Vorovi-

ev, i un comptable, Levin, a banda, i extraoficialment, de la dona del mateix cònsol,

Sofia, encarregada de les tasques de difusió de la propaganda soviètica a Catalunya.3

Ara bé, aquí cal tenir present una primera variable, encara que secundària, que

podria explicar els motius de la futura creació del búnquer. Alguns dies després de

l’arribada de l’equip consular, i com era habitual dins dels diferents membres del

cos diplomàtic soviètic, arribaren també membres del servei d’intel·ligència soviè-

tic. El Comissariat del Poble per a Afers Interiors (NKVD) establiria una subestació

dins del consolat, dirigida per Naum Eitingon, conegut com a Leonid Kotov, un

rellevant comandant de la seguretat de l’Estat que més endavant seria una de les

figures centrals en la planificació i execució de l’assassinat de Lev Trotski a Mèxic el

1940. La capacitat d’incidència del consolat sobre aquesta subestació era totalment

innòcua. La seva funció era donar cobertura legal als integrants de l’esmentada

subestació, com a membres del cos consular acreditats a la ciutat —habitualment

com a agregats polítics—, perquè intentessin passar desapercebuts entre el perso-

nal diplomàtic soviètic a Catalunya. Lamentablement no podem saber el nombre

exacte d’aquests membres, però sí que es tractava d’un col·lectiu reduït, ja que els

seus efectius entre Barcelona i Madrid no superaven la desena de membres. Les

seves activitats requerien la màxima seguretat possible, ja que fonamentalment es

dedicaven a la infiltració dels seus agents per a assolir informació confidencial, tant

vinculada a l’esfera institucional com a les formacions polítiques i els sindicats, a

3 Josep Puigsech, «Los pasos de la diplomacia soviética para establecer el consulado de la URSS en Barcelona», a Ayer, Madrid, Asociación de Historia Contemporánea i Marcial Pons, 86-2 (2012), pp. 169-195

un consolat significatiu per a un búnquer especial 193

l’espill / núm. 53

banda d’ajudar a crear un servei de seguretat i intel·ligència al voltant de l’esfera

comunista en el territori republicà.4 Però la seguretat a Barcelona i a la resta de

Catalunya no és que estigués precisament garantida als ulls d’aquests membres dels

serveis soviètics. Primer, perquè els anarquistes havien tingut i tenien un pes con-

siderable tant en l’aparell autonòmic com en l’esfera municipal, sense oblidar la

presència d’un Partit Obrer d’Unificació Marxista (POUM) que era considerat com

a trotskista per les autoritats soviètiques i que, a més, tenia la seva principal força

política i social a Catalunya. I, segon, per l’hostilitat que havia patit la representació

diplomàtica soviètica a Barcelona entre la major part de les delegacions diplomàti-

ques establertes a la ciutat, a banda que els soviètics sospitaven que aquestes utilit-

zaven canals d’infiltració i espionatge per a tenir informació sobre els moviments

portats a terme pels soviètics a la capital catalana.

En tot cas, la creació del búnquer hagué d’esperar fins a un fet cabdal. El tras-

llat de la seu consular de l’Hotel Majestic a la seu definitiva no es concretà fins al

29 d’octubre de 1936. Quedà instal·lada a l’avinguda Tibidabo, número 15, a la part

alta de la ciutat. Es tractava d’un antic palauet de la poderosa família del doctor

Andreu, que havia sigut cedit al consolat a través de la mediació del Govern de la

Generalitat. La planta principal disposava d’un vestíbul on es podia accedir amb

automòbil i un altre on es podia arribar a peu. A partir d’aquí es trobava la sala

oficial de recepcions i, al seu costat, el despatx del cònsol. La planta superior tenia

les habitacions del personal que formava part de la missió consular i aquells que hi

eren allotjats temporalment. Per tant, inicialment el búnquer no formava part de

l’estructura de l’edifici. La família Andreu mai no l’havia necessitat. Però el conso-

lat, i posteriorment l’ambaixada, sí que el necessitarien.

La data concreta de la seva construcció segueix essent encara un misteri. Ara bé,

se situaria l’any 1937. Això és força clar si tenim present que el consolat s’establí a

finals d’octubre de 1936 en aquesta casa i que calia un mínim de temps per a fer

l’actuació al soterrani i aconseguir l’adequació dels espais, això comptant que la

seva construcció s’ordenés immediatament després de l’arribada a la casa. En tot

cas, l’evolució militar de la guerra fou la clau de volta de la construcció d’aquest

particular espai. El cònsol, així com l’ambaixador soviètic a la República, a banda

de molts altres informadors soviètics, des dels oficialment corresponsals de premsa

com Mikhaïl Koltsov o Ilià Ehrenburg fins als agregats militars com Vladímir Go-

4 Boris Volodarsky, El caso Orlov: Los servicios secretos soviéticos en la Guerra Civil de España, Barcelona, Crítica, 2013, pp. 98-100

194

’

rev, transmetien constantment una acurada visió de l’estat del present i les perspec-

tives de futur de l’evolució militar del conflicte a les autoritats soviètiques. En cap

cas no mostraren un enfocament derrotista, excepte algunes anàlisis de Rosenberg,

i sí molt realista. Antónov-Ovséienko en fou un molt bon exemple. El cònsol no

dubtà a constatar en els seus informes adreçats a la direcció del NKVD, i que poste-

riorment eren enviats a la cúpula de poder soviètic, inclòs Stalin, que les forces

republicanes no aconseguien èxits en el camp de batalla i, el que era pitjor, que

es trobaven en una dinàmica de constant regressió envers les forces sollevades. La

manca de coordinació entre els efectius republicans, la manca d’organització plani-

ficada i sistemàtica dels recursos humans i els materials republicans per al front, les

desconfiances polítiques i personals entre les autoritats republicanes i també entre

els principals líders polítics i sindicals, així com les polèmiques decisions a l’hora de

prioritzar uns fronts de batalla o altres i la manca de solidaritat entre una part dels

territoris republicans, generaven un ambient de preocupació. La guerra ni s’estava

guanyant ni, si se seguia així, es podria guanyar. Al contrari. S’estava perdent. De

fet, la derrota republicana a Màlaga a inicis de 1937 i les derrotes viscudes al front

d’Aragó es convertiren en uns greus senyals d’alarma i en la constatació que calia

canviar l’estratègia, o l’avenç de les tropes sollevades seria imparable.

Aquesta descripció realista i gens favorable per als interessos militars republicans

es complementava amb una situació específica que es vivia a la ciutat de Barce lona

i que, com en el cas anterior, va ser analitzada de manera realista i amb unes con-

clusions ben poc favorables. Ens referim als rumors primer, i la praxi després, dels

bombardejos de les forces italianes sobre la capital catalana. El consolat constatà

que Barcelona estava immersa en un ambient de creixent psicosi. El 3 d’octubre de

1936, és a dir, immediatament després de l’arribada de la delegació consular a la

ciutat, Antónov-Ovséienko ja es reuní amb el conseller de Defensa, Felip Díaz San-

dino. L’objectiu era fer una primera radiografia sobre la situació militar. I el con-

seller no dubtà ni un instant a fer-li arribar el rumor que la ciutat esperava l’atac

imminent de quatre bombarders italians Caprioni procedents de Mallorca. El pitjor

de tot era que, segons Díaz Sandino, la ciutat no disposava de recursos defensius

davant els futurs atacs aeris, atesa la manifesta feblesa de la República en aquest

camp. Era una clara advertència a navegants. La indefensió aèria de la ciutat era

crònica i, a més, l’enemic disposava d’una excel·lent plataforma per a poder atacar

la ciutat des dels aeròdroms de les illes Balears. De fet, Díaz Sandino insinuà que

si no arribava ajuda militar soviètica a la ciutat, aquesta tendència difícilment es

podria revertir. Antónov-Ovséienko es mostrà preocupat per aquest rumor i, quan

tingué una primera oportunitat per a afrontar-lo, no dubtà a fer-la servir. Les se-

un consolat significatiu per a un búnquer especial 195

l’espill / núm. 53

ves primeres trobades amb el comissari de propaganda de la Generalitat, Jaume

Miravitlles, serviren perquè li proposés desplegar una campanya de denúncia in-

ternacional contra la presència italiana a les Balears. Volia presentar-la com una

amenaça per a l’estabilitat del Mediterrani, ja que si no es posava fi a la presència

italiana, les forces de Benito Mussolini intentarien obtenir el control de tot aquest

mar. Antónov-Ovséienko esperava que França i la Gran Bretanya reaccionessin per

a evitar-ho i, així, acabar amb l’amenaça aèria que suposaven els avions italians a

les Balears per a Barcelona. La proposta, tanmateix, no tingué èxit. I l’evidència

més clara és que des del Govern de la Generalitat se seguí transmetent la preocu-

pació per aquesta amenaça al cònsol. El 12 de desembre de 1936, el conseller Joan

Porqueres reuní tots els membres del cos diplomàtic acreditat a la ciutat per a fer-

los conèixer el projecte dissenyat des de la Generalitat per a crear uns nous espais

comercials al port de Barcelona, que quedessin tan allunyats com fos possible de

les ràtzies aèries que podia patir la ciutat. Concretament es tractava d’un espai que

quedaria sota la protecció i el control d’una comissió formada per membres del

cos consular a la ciutat i on s’instal·larien diferents cambres frigorífiques prop de la

xarxa ferroviària.5 Fixem-nos precisament en aquesta darrera dada: l’interès de les

autoritats de la Generalitat per a situar aquesta nova zona de mercaderies tan lluny

com fos possible de la primera línia de costa. Es tractava també d’un dels factors

determinants perquè el consolat escollís el palauet de la família Andreu com a seu

consular: l’edifici es trobava a la part alta de la ciutat, és a dir, a l’extrem més allu-

nyat de la costa barcelonina i, per tant, era un espai més ben protegit dels primers

atacs dels avions feixistes.

Els temors es convertiren en realitat el 13 de febrer de 1937. La ciutat rebé els

primers obusos procedents de les forces italianes que donaven suport als rebels.

El balanç fou de divuit morts. Antónov-Ovséienko denuncià oficialment davant

del president Lluís Companys aquests atacs, considerant-los un acte pirata i sense

escrúpols.6 Barcelona havia entrat en una espiral de la qual no s’alliberaria fins al

final de la Guerra Civil. La ciutat aniria patint bombardejos per part de l’aviació

italiana des de les bases a les Balears, tant durant la resta del 1937 com durant el

1938, especialment durant el primer terç del 1938. Les ràtzies deixarien, aproxima-

dament a finals de 1938, un balanç d’uns 2.500 morts des de l’inici dels atacs sobre

la capital catalana.

5 Josep Puigsech, Falsa leyenda del Kremlin: El consulado y la URSS en la Guerra Civil española, Madrid, Biblioteca Nueva, 2014, pp. 59-1786 Treball, 180 (16/02/1937), p. 11

196

’

En definitiva, el front de batalla terrestre estava a una certa distància de Bar-

celona, però aquesta es trobava sota l’amenaça de la incapacitat republicana per a

ampliar el territori sota control republicà, i no només això, sinó que la tendència

dels efectius republicans era la reculada davant l’ofensiva de les forces sollevades.

El front naval es trobava estabilitzat. Però el front aeri estava en franca inferiori-

tat. Rumors i praxis demostraren els temors i els efectes dels bombardejos italians

sobre la capital catalana. Així, doncs, no ha d’estranyar que per als representants

consulars Barcelona estigués sota una doble amenaça real. Per tant, calia protegir-se

davant d’aquesta situació. Un búnquer era la millor opció possible. I més encara

si tenim presents dos elements més que estaven lligats a aquest ambient que hem

descrit i que no feien altra cosa que potenciar-lo.

El primer era la dinàmica d’inestabilitat generada pel Govern de la República.

La màxima autoritat del poder executiu republicà no havia dubtat a abandonar

la capital de l’Estat, Madrid, pocs mesos després de l’inici de la Guerra Civil, pel

temor d’una ocupació de les tropes sollevades. València s’havia convertit en la nova

capital. Però això no només havia generat un ambient d’inestabilitat, sinó que ha-

via marcat un precedent. ¿Qui podia garantir que el Govern de la República no

executaria un nou trasllat de la capital i que això no acabés afectant, d’una manera

o altra, Barcelona, que, no ho oblidem, en temps de pau havia estat la segona ciutat

més important de la República? De fet, així acabaria essent. A finals de 1937, el Go-

vern republicà decidiria traslladar novament la capital i la destinació final no seria

altra que Barcelona, tot i que més pel context generat després dels Fets de Maig de

1937 que no pas per un temor de l’ocupació de la ciutat per les tropes sollevades. A

més a més, no oblidem que l’ambaixada soviètica anava al costat del Govern repu-

blicà. Si per al consolat podia ser necessària una estructura com el búnquer, molt

més ho havia de ser encara per a l’ambaixada, en la mesura que aquesta darrera

tenia un estatus institucional superior al consolat.

El segon element era la proximitat de Barcelona respecte a la frontera francesa.

Barcelona no només era una de les tres ciutats més importants de la República en

termes demogràfics, polítics i econòmics, sinó que a més era la primera gran ciutat

republicana amb proximitat a la frontera. Aquest fet la convertia en el nucli de pas

cap al país veí. Una França que, a més, era el territori pel qual passaven part dels

enviaments militars que Moscou destinava cap a la República. Així, doncs, la im-

portància geoestratègica de Barcelona era evident i, per tant, calia protegir tant com

fos possible l’activitat del consolat a la ciutat, ja que la seva activitat era vital en clau

interna republicana, però també per a les xarxes de comunicació soviètiques amb

França i, a partir d’elles, amb Moscou.

un consolat significatiu per a un búnquer especial 197

l’espill / núm. 53

Les cartes, per tant, estaven clarament marcades. El búnquer tenia una lògica

molt evident. Ara bé, i això no és cap al·legat per a augmentar la falsa llegenda

negra sobre la participació soviètica a la Guerra Civil espanyola, podria existir una

tercera variable que hagués tingut alguna relació amb la construcció del búnquer.

Aquesta estaria lligada al paper que exercien els membres del NKVD i, de fet, els

diferents efectius dels serveis secrets soviètics que operaven a la ciutat, respecte a

com dissenyar i executar el pla d’actuació contra el POUM. El procés d’atac que els

soviètics dugueren a terme contra aquest partit, primer mitjançant la incidència so-

bre l’opinió pública, després buscant el seu aïllament institucional i polític, seguint

amb l’assassinat d’Andreu Nin i la posterior il·legalització del partit, podria haver

requerit l’ús d’un espai altament secret i amb garanties respecte a l’exterior. Al cap

i a la fi, traslladar de manera efectiva fora de les fronteres soviètiques el primer

procés de persecució contra l’enemic identificat com a trotskista, ¿no hauria re-

querit possiblement una de les seves bases d’operacions a un búnquer? Ara per ara,

la documentació disponible no permet corroborar aquestes hipòtesis. Però encara

que hagués estat així, ja hem vist que no hauria estat el factor determinant per a la

seva construcció. El factor principal de la presència consular soviètica a Barcelona

era guanyar la guerra, tal com hem vist. I una preocupació central era com afrontar

la dinàmica militar d’estancament i la lenta, però constatada, reculada de les tropes

republicanes, així com els perills dels bombardejos italians sobre la capital catalana.

La guerra havia posat sota una doble pressió la ciutat i s’hi havia hagut d’actuar. Ara

bé, a partir d’aquí, és igualment cert que el búnquer podia haver estat aprofitat, que

no pas construït, per a les tasques que dissenyaven i planificaven els serveis secrets

soviètics a la ciutat. Però, com també hem vist, ells no eren els únics que podien

aprofitar tota aquesta estructura. El cònsol i el seu equip, també. La seva missió a

Barcelona era ben significativa i un búnquer com aquest feia encara més especial la

seva activitat militar, política i econòmica. ’

L’Espill 50 – Tardor 2015

Editorial: Si Europa trontollaAdam Zagajewski, La nostra EuropaJoan F. Mira, Quatre notes sobre EuropaAntoni Mora, Entrar, sortirMarina Garcés, Filosofia i llibertat en un món comúSimona Škrabec, Parlar en nom dels altres o els reptes de la

representacióAndrei Kurkov, Els sons de la llenguaAntoni Martí Monterde, L’espai intel·lectual europeuEnzo Traverso, Les paradoxes de la crisi europeaWolf Lepenies, Nord i Sud a EuropaRobert Menasse, Breu història del futur europeuJosep Maria Terricabras, Europa, EuropaManuel Sanchis, L’euro en el seu laberintEstanislau Vidal-Folch, Camins de la cooperació europeaSebastian Landschbauer, Les ales tallades de l’òliba grega Étienne Balibar, Un nou impuls, però per a quina Europa?Ulrike Guérot, Europa com a República. El relat d’Europa al

segle XXIJosep Maria Martorell i Montserrat Daban, La recerca a Cata-

lunya en el context europeuFrancesc Xavier Grau, Europa, l’esperança del mónJosep Lluís Gómez Mompart, L’ecosistema comunicatiu euro-

peu: projectes i realitatsEnquestaAdolf Beltran, Sobre el present i el futur d’Europa|| DocumentsJoan Fuster, Una primera nota sobre Europa (1948)Vicent Ventura, Europa, un destí inevitable (1972) ||

L’Espill 51 – Hivern 2015-2016

Editorial: Eurpa davant un tombantSalvador Giner, Llull o la vis suasoriaTerry Eagleton, La lenta mort de la universitatGeorgi K. Marinov, L’elefant a l’habitacióPaola Lo Cascio, El Procés i el final d’un cicle políticToni Mollà, El poder de la comunicacióGonçal López Pampló, L’assaig, un gènere impossible?Àlex Broch, L’exercici de la raó. La narrativa de Martí Do-

mínguezPerejaume, Obra d’agrarietat – RetaulísticaManuel Guerrero Brullet, Plecs i replecs de l’obra multiforme

de PerejaumeDossierCONSIDERACIONS INTEMPESTIVES SOBRE ELS PAÏSOS CATALANSAntoni Furió, Una decisió de futurGustau Muñoz, Renovar la reflexióPau Viciano, El valencianisme polític i els països sense nom

Ferran Garcia-Oliver, L’anomalia necessàriaAntoni Rico, Superar el mite per a arribar al logos|| DocumentsCorrespondència Josep Iborra-Josep Garcia Richart (a cura

d’Enric Iborra) || Converses«De tots he après que un lloc i un jo fan la vida». Conversa amb Josep Piera (Ferran Garcia-Oliver)Fulls de dietari Enric Balaguer, Un estiu amb EpicurLlibresVicenç M. Rosselló (Xavier Pla, ed., El món d’ahir de Joan

Estelrich)Carles Cabrera (Julià Guillamon, Joan Perucho)Javier Ruiz Moscardó (Josep Maria Esquirol, La resistència

íntima)

L’Espill 52 – Primavera 2016

Editorial: Un còctel explosiuFrancesc Serés, Svetlana Aleksiévitx, distància zeroGaspar Jaén/Marco Lucchini, J. V. Foix: avantguarda, poesia

i arquitecturaCarlos Thiebaut, Els no-llocs de l’experiència del danyJulián Marrades, Infància i memòria en Walter BenjaminCarme Castells, La pro(des)pietat intel·lectualCarles Cabrera, Per què Felanitx?Vicenç M. Rosselló i Verger, Les Illes i els Països CatalansTomàs Escuder, Elogi del caminar solitari Joan Fontcuberta, Museïtzar la naturaElio Grazioli, Paralipomena, de Joan FontcubertaDossierCULTURA, ART I POLÍTICAManuel Guerrero, Per una política cultural ambiciosa i radicalIgnacio París, Impossibles: furor i ficció, contemplació i

malbaratamentManuel Borja-Villel, El valor de l’artManuel Guerrero, Cultura, educació, art, filosofía i política.

Una conversa amb Xavier Antich|| DocumentsAgustín Rubio Vela, El patriciat i la nació ||Converses«La dreta sempre juga amb l’etern joc de la por. La por a què

passarà si no es manté l’ordre establert». Conversa amb Josep Fontana (Francesc Viadel)

Fulls de dietari Gustau Muñoz, Apunts del naturalLlibresXavier Ferré (Salvador Giner, Catalunya. Assaig)Fermí Rubiralta (Sociabilitats a la Catalunya contemporània)Prudencio Viveiro (Historia de las Españas)Oliver Vergés (Memòria i frontera)

REVISTA FUNDADA PER JOAN FUSTERsegona època

Sumaris dels números 50, 51, 52

l’espill / núm. 53

DocumentsBenjamin Constant, La llibertat de pensament

Presentació

Benjamin Constant (1767-1830) fou un pensador polític, i també un influent actor

polític, altament representatiu d’un moment clau de la història de França i Europa,

en la qual es varen decantar, enmig del conflicte permanent, les idees liberals i de-

mocràtiques que han esdevingut consubstancials a la civilització europea. Constant

ha passat a la història com un dels artífexs del pensament liberal, contraposat al

republicanisme entès com a traducció política de la voluntat general. Molt preo-

cupat, doncs, per les llibertats individuals, per posar límits i fre al poder, ni que fos

emanació d’una majoria democràticament avalada.

Nascut a Lausana (Suïssa), de mare descendent d’hugonots francesos exiliats,

va fer estudis a Alemanya i Escòcia. Als 27 anys conegué Germaine de Staël, amb

la qual mantingué una prolongada i intensa relació, que durà fins el 1811. És im-

portant aquest fet perquè Madame de Staël fou una personalitat remarcable en

l’am bient polític francès, en el qual el va introduir a través del seu saló, centre de

relacions i d’influència, creador d’opinió. Madame de Staël, filla de Jacques Necker,

ministre d’Hisenda de Lluís XVI, ha estat considerada la dona més influent d’aquell

temps, i una exponent del Romanticisme i del liberalisme primerencs.

Benjamin Constant tingué així, a partir de l’arribada a París el 1794, una desta-

cada activitat política, amb una vocació de moderació contrària tant als royalistes o

monàrquics absolutistes com als radicals del jacobinisme. La identificació amb els

principis de la Revolució Francesa de 1789 i amb els seus resultats era plena, així

com era palesa la genealogia il·lustrada de les seues idees. Tanmateix, Constant no

estigué exempt de contradiccions en l’agitada França de la postrevolució. Donà

suport al Directori, a Napoleó, a Lluís XVIII... Visqué també exilis (fou apartat

per Napoleó i després recuperat durant els Cent Dies), anades i vingudes, que li

valgueren l’etiqueta despectiva de l’Inconstant Benjamin. I enmig, una febril tasca

com a escriptor i publicista, dietarista, autor de novel·les i d’una correspondència

impressionant, a més de redactar tractats i pamflets polítics. Una obra dispersa de

la qual la posteritat, selectiva com és, ha salvat només la novel·la del 1816 Adolphe

(traducció al català de Josep M. Muñoz Lloret) i el discurs, esdevingut un clàssic

del pensament polític, «De la llibertat dels antics comparada amb la dels moderns»

(1819), tot i que no en falten les edicions recents d’obres com De la force du gouver-

nement actual de la France (1796) o De l’esprit de conquête et sur l’usurpation (1814).

202

’

En l’etapa final de la seua trajectòria fou un actiu escriptor i home públic que

defensava el règim liberal i la monarquia constitucional, fins convertir-se, pràctica-

ment, en un heroi nacional, molt a l’estil francès. El 1806 havia escrit l’obra Prin-

cipes de politiques applicables à tous les gouvernements représentatifs que romangué

inèdita fins la publicació a partir del 1993 de l’edició de les Oeuvres Complètes en

53 volums. Els tres fragments agrupats ací —sobre la llibertat de premsa, la lliber-

tat religiosa i la llibertat individual— provenen d’aquell tractat, on s’exposen de

manera sistemàtica les línies bàsiques del seu pensament polític, que és sens dub-

te original i conté, d’altra banda, una visió plena d’interès dels trets distintius de la

modernitat en relació amb èpoques anteriors.

En un aspecte important, les seues idees encara ens interpel·len. Passats molts

anys, desplegada la democràcia, assumida la crítica històrica a les insuficiències i

apories del liberalisme clàssic, la tensió entre llibertat individual i poder demo-

cràtic, és tanmateix una qüestió viva i actual, que el pensament clar i penetrant de

Benjamin Constant il·lumina.

Gustau Muñoz

la llibertat de pensament 203

l’espill / núm. 53

De la llibertat de premsa

La qüestió de la llibertat de premsa ha estat tan ben esclarida d’ençà d’un cert temps

que no caldrà afegir-hi més que unes quantes observacions.

La primera és que la nostra constitució actual es distingeix de totes les prece-

dents pel fet que ha establert l’única manera eficaç de reprimir els delictes de prem-

sa, tot preservant-ne la independència, que és el judici a través de jurats.

Aquesta és una gran prova alhora de lleialtat i de llums. Els delictes de premsa

són diferents dels altres delictes perquè hi té un paper molt inferior el fet positiu

que no la intenció i el resultat. I tanmateix, només hi ha un tribunal que ha de

pronunciar-se sobre l’un, d’acord amb la seva convicció moral, i determinar l’al-

tre, mitjançant l’examen i la consideració de totes les circumstàncies. Tot tribunal,

quan ha de dictar sentència basant-se en lleis precises, es troba necessàriament da-

vant l’alternativa de permetre’s de ser arbitrari o de sancionar la impunitat.

I ara apuntaré que una predicció que vaig fer fa un any s’ha realitzat com-

pletament. Vaig dir: «Suposem una societat anterior a la invenció del llenguatge

que en comptes d’aquest mitjà de comunicació ràpid i fàcil hagués de fer servir

mitjans no tan fàcils i més lents. La descoberta del llenguatge produiria en aquesta

societat una explosió sobtada. Hom veuria perills enormes en aquests sons encara

tots nous, i molts esperits prudents i savis, magistrats severs, vells administradors,

enyorarien els bons temps de silenci tranquil i complet... I tanmateix, la sorpresa

i les prevencions s’esvairien gradualment. El llenguatge seria tan sols un mitjà

d’efectes limitats; una retracció saludable, fruit de l’experiència, preservaria els

orients d’un lliurament irreflexiu; en fi, tot retornaria a l’ordre, amb la diferència

que les comunicacions socials i per consegüent el perfeccionament de totes les

arts, la rectificació de totes les idees, comptarien amb un altre mitjà. Passarà el

mateix amb la premsa, a tot arreu on l’autoritat, justa i moderada, no s’embarcarà

en una lluita en contra seu.»

Avui, sens dubte, tenim la prova fefaent de la veritat d’aquesta asserció. Mai la

llibertat, o més aviat la llicència de la premsa, no havia sigut més il·limitada: mai no

havien proliferat tant els libels en totes les formes, ni havien estat posats amb més

diligència a l’abast de tots els curiosos. Però alhora mai no s’havia prestat menys

atenció a aquestes produccions menyspreables. Crec seriosament que avui hi ha

més libel·listes que lectors.

204

’

Diria, emperò, que malgrat el desinterès i l’aversió del públic caldrà, en interès

de la premsa mateixa, que lleis penals, redactades amb moderació, però amb justí-

cia, vinguin ben aviat a distingir el que és innocent del que és culpable, i el que és

lícit del que està prohibit. En cap país no s’han permès mai les instigacions a l’assas-

sinat i a la guerra civil, les invitacions a l’enemic estranger, els insults directes al cap

de l’Estat. Em fa content que l’experiència hagi demostrat la impotència d’aquestes

provocacions i d’aquests insults. I dono gràcies a l’home que és prou fort per man-

tenir la pau de França malgrat la fúria desfermada d’un partit perdut sense remei.

Admiro la grandesa de l’home capaç de resistir impassible enmig de tants atacs

personals. Ara bé, a Anglaterra, i Anglaterra és, sens dubte, pel que fa a la llibertat de

premsa, la terra clàssica, el rei no pot ser ultratjat en cap escrit i la mera reimpressió

de proclames dirigides contra ell comportaria punicions severes. Aquesta reserva

que imposen les lleis està inspirada en una consideració de la més alta importància.

La neutralitat del poder reial, aquesta condició indefugible de tota monarquia

constitucional, a la qual retorno tothora, perquè l’estabilitat de tot l’edifici recolza

sobre aquesta base, exigeix igualment que aquest poder no actuï contra els ciu-

tadans i que els ciutadans no actuïn contra ell. El rei a Anglaterra, l’emperador a

França, el dipositari de l’autoritat monàrquica en tots els pobles, estan al marge de

les agitacions polítiques. No són homes, són poders. Però de la mateixa manera que

no cal que tornin a ser homes, car llavors la seva funció seria desnaturalitzada, tam-

poc no es pot permetre que se’ls pugui atacar com a altres homes. La llei defensa

els ciutadans davant qualsevol agressió per la seva part: també ha de defensar-los a

ells davant qualsevol agressió per part dels ciutadans. Ultratjat en la seva persona,

el cap de l’Estat torna a ser un home. Si ataqueu l’home, l’home es defensarà, i la

constitució serà destruïda.

De la llibertat religiosa

La constitució actual ha retornat a l’única idea raonable pel que fa a la religió, la

que consagra la llibertat de culte sense restriccions, sense privilegis, sense fins i tot

obligar els individus, si observen formes exteriors purament legals, a declarar la

seva identificació amb un culte en particular. Hem evitat l’escull de la intolerància

civil amb la qual hom ha volgut substituir la intolerància religiosa pròpiament dita,

avui que el progrés de les idees s’oposa a aquesta darrera. En suport d’aquesta nova

forma d’intolerància s’ha citat sovint Rousseau, que beneïa totes les teories de la lli-

bertat i que va fornir pretextos a totes les pretensions de la tirania. Diu: «Hi ha una

professió de fe purament civil, els articles de la qual correspon al sobirà de fixar, no

precisament com a dogmes de religió, ans com a sentiments de sociabilitat. Sense

la llibertat de pensament 205

l’espill / núm. 53

poder obligar a ningú a creure en aquests dogmes, pot expulsar de l’Estat a qui no

hi cregui. Pot expulsar-lo, no pas com a impiu, sinó com a insociable.»

¿Què és això, què fa l’Estat decidint els sentiments que cal tenir? ¿Què m’importa

que el sobirà no m’obligui a creure, si em castiga pel que no crec? ¿Què m’impor-

ta que no m’esclafi com a impiu si m’esclafa com a insociable? ¿Què m’importa que

l’autoritat s’abstingui d’entrar en les subtileses de la teologia si s’aventura en una

moral hipotètica, no pas menys subtil, ni menys aliena a la seva jurisdicció natural?

No conec cap sistema de servitud que hagi consagrat errors més funestos que

l’eterna metafísica del contracte social.

La intolerància civil és també perillosa, més absurda i sobretot més injusta que

la intolerància religiosa. És també perillosa perquè té els mateixos efectes, però amb

un pretext diferent; és més absurda perquè no està motivada en la convicció; és més

injusta perquè el mal que produeix no és per a ella un deure, sinó un càlcul.

La intolerància civil pren mil formes i s’amaga en un lloc rere l’altre per tal

de defugir el raonament. Vençuda quant al principi, disputa quant a l’aplicació.

Hom ha vist homes perseguits d’ençà de gairebé trenta segles dir al govern que

els alliberava de la seva llarga proscripció que si era necessari que hi hagués en un

estat diverses religions positives, també ho era d’impedir que les sectes tolerades no

produïssin, tot subdividint-se, noves sectes. Ara bé, cada secta tolerada, ¿no és una

subdivisió d’una de més antiga? ¿Sobre quina base hauria de negar a les generacions

futures els drets que ella ha reclamat contra les generacions passades?

Hom ha pretès que cap de les esglésies reconegudes no pugui canviar els seus

dogmes sense el consentiment de l’autoritat. Però si es donava el cas que aquests

dogmes fossin rebutjats per la majoria de la comunitat religiosa, ¿podria l’autoritat

obligar-la a professar-los? Perquè en temes d’opinió, els drets de la majoria i els de

la minoria són els mateixos.

Hom pot entendre la intolerància, puix que imposa a tothom una sola pro-

fessió de fe; és almenys coherent. Pot ben creure que reté els homes al santuari de

la veritat. Però així que dues opinions són permeses, com que una d’aquestes és

necessàriament falsa, autoritzar el govern a forçar els individus de l’una i de l’altra

a romandre aferrats a l’opinió de la seva secta, o a les sectes a no canviar mai d’opi-

nió, equival a autoritzar-lo formalment a donar suport a l’error.

La llibertat completa i sencera de tots els cultes és tan favorable a la religió com

conforme a la justícia.

Penso que si la religió hagués estat sempre perfectament lliure no hauria si-

gut mai cap altra cosa que objecte de respecte i amor. No es podria ni concebre

aquest estrany fanatisme que fa de la religió com a tal objecte d’odi o de malvo-

206

’

lença. Aquest recurs que fa un ésser desgraciat a un ésser just, un ésser feble a un

ésser bo, em sembla que no hauria de suscitar, àdhuc en aquells que el consideren

quimèric, més que interès i simpatia. Qui considera un error totes les esperances de

la religió hauria de sentir-se més profundament commogut que qualsevol altre da-

vant aquest concert universal de tots els éssers sofrents; davant aquestes demandes

del dolor que s’aixequen vers un cel de bronze, des de tots els racons de la terra, que

no obtindran resposta, i davant la il·lusió compassiva que pren per una resposta el

soroll confús de tantes pregàries, repetides al lluny en l’aire.

Les causes de les nostres penes són nombroses. L’autoritat ens pot proscriure, la

mentida calumniar-nos; els lligams d’una societat artificiosa ens fereixen; la natura

inflexible esclafa el que més ens estimem; la vellesa s’apropa vers nosaltres, aquesta

època ombrívola i solemne en la qual els objectes s’enfosqueixen i semblen enre-

tirar-se, i qui sap quant de fred i quanta obscuritat s’escampa en tot allò que ens

envolta.

Contra tants de mals, cerquem consol pertot, i tots els nostres consols duradors

són religiosos. Quan els homes ens persegueixen, ens inventem no sé quin recurs

que se situa més enllà dels homes. Quan veiem esvanir-se les nostres esperances

més preades —la justícia, la llibertat, la pàtria—, ens vantem que existeix en algun

lloc un ésser que ens agrairà haver estat fidels, malgrat el segle, a la justícia, la lliber-

tat i la pàtria. Quan enyorem un objecte estimat, llancem un pont sobre l’abisme i

el travessem amb el pensament. En fi, quan la vida se’ns escapa, ens aixequem cap

a una altra vida. Així la religió és, per la seva pròpia naturalesa, la companya fidel,

l’amiga enginyosa i incansable de l’infortunat.

I això no és tot. Si la religió és consol en la desgràcia, també és, al mateix temps,

de totes les emocions la més natural. Totes les nostres sensacions físiques, tots els

nostres sentiments morals, la fan renàixer als nostres cors sense adonar-nos-en. Tot

allò que ens sembla sense límits i que produeix en nosaltres la noció d’immensitat

—la visió del cel, el silenci de la nit, la vasta extensió de la mar—, tot allò que ens

mena a l’entendriment o a l’entusiasme —la consciència d’una acció virtuosa, d’un

sacrifici generós, d’un perill conjurat coratjosament, dels socors o l’alleujament

prestat al dolor d’altri—, tot allò que fa reviure al fons de la nostra ànima els ele-

ments primitius de la nostra condició —el menyspreu del vici, l’odi a la tirania—,

tot plegat, nodreix el sentiment religiós.

Aquest sentiment es troba molt a prop de totes les passions nobles, delicades i

profundes; com en totes aquestes passions, hi ha alguna cosa misteriosa, car la raó

comuna no pot explicar cap d’aquestes passions de manera satisfactòria. L’amor

—aquesta preferència exclusiva per un objecte sense el qual havíem pogut viure

la llibertat de pensament 207

l’espill / núm. 53

durant molt de temps i al qual tants d’altres s’assemblen—, la necessitat de glòria

—aquesta set d’una celebritat que ha de prolongar-se més enllà de nosaltres—, la

joia que trobem en l’abnegació —que és una joia contrària a l’instint habitual del

nostre egoisme—, la malenconia —aquesta tristor sense causa, al fons de la qual

hi trobem un plaer que no sabríem analitzar—, mil altres sensacions que hom no

pot descriure i que ens omplen d’impressions vagues i d’emocions confuses, tot

plegat, no es pot explicar amb el rigor del raonament: totes tenen afinitat amb el

sentiment religiós. Totes aquestes coses són favorables al desenvolupament de la

moral: fan sortir l’home del cercle estret dels seus interessos i aporten a l’ànima

l’elasticitat, la delicadesa, l’exaltació que apaivaga els hàbits de la vida corrent i dels

càlculs que li són inherents. L’amor és la més barrejada d’aquestes passions perquè

té com a objectiu un goig determinat, que aquest objectiu estigui al nostre costat, i

perquè es resol en l’egoisme. El sentiment religiós, per la raó contrària, és de totes

les passions la més pura. No s’acaba amb la joventut; s’enforteix de vegades avan-

çada l’edat, com si el cel ens l’hagués donat per a consol de l’època més precària de

la nostra vida.

Un home de geni digué que la visió de l’Apol·lo del Belvedere o d’un quadre de

Rafael el feien millor. En efecte, hi ha alguna cosa en la contemplació d’allò que és

bell, en totes les seves variants, que ens aparta de nosaltres mateixos, fent-nos sen-

tir que la perfecció val més que nosaltres i que, per efecte d’aquesta convicció, ens

inspira un desinterès momentani, reviscola en nosaltres la capacitat de sacrifici, que

és la font de tota virtut. En l’emoció, qualsevol que en sigui la causa, hi ha alguna

cosa que fa circular més veloç la nostra sang, que ens procura una mena de benes-

tar, que dobla el sentiment de la nostra existència i de les nostres forces, i que per

això mateix ens fa proclius a una generositat, un coratge i una simpatia que depas-

sen la nostra disposició habitual. Fins i tot l’home corromput és millor quan està

emocionat, i tant de temps com estigui emocionat.

De cap manera no vull dir que l’absència de sentiment religiós sigui prova

d’absència de moral en un individu. Hi ha homes en els quals l’esperit n’és la part

principal, i que no podrien cedir sinó a una evidència completa. Aquests homes es

lliuren tot sovint a meditacions profundes i es troben preservats de la major part de

les temptacions corruptores pel goig de l’estudi o l’hàbit del pensament: són capa-

ços, per consegüent, d’una moralitat escrupolosa. Però en la multitud dels homes

vulgars, l’absència de sentiment religiós, que no es deu a causes semblants, és senyal

tot sovint, em sembla, d’un cor eixut, d’un esperit frívol, d’una ànima lliurada a in-

teressos petits i innobles, d’una gran esterilitat d’imaginació. Faig excepció del cas

en què la persecució hauria irritat aquesta gent. L’efecte de la persecució és revoltar

208

’

els perseguits contra allò que la mena i pot esdevenir-se llavors que homes sensi-

bles, però orgullosos, indignats davant una religió que se’ls imposa rebutgin sense

contemplacions tot allò que té relació amb la religió. Però aquesta excepció, que és

circumstancial, no canvia res de la tesi general.

Jo no tindria mala opinió d’un home il·lustrat si hom me’l presentava com a

aliè al sentiment religiós, però un poble incapaç d’aquest sentiment em semblaria

mancat d’una facultat preciosa i desheretat per la natura. Si se m’acusava ara de no

definir de manera prou precisa el sentiment religiós, preguntaria com es pot definir

amb precisió aquesta part vaga i profunda de les nostres sensacions morals, que per

la seva pròpia naturalesa desafia tots els esforços del llenguatge. ¿Com definiríeu la

impressió d’una nit obscura, d’un bosc antic, del vent que gemega a través de les

ruïnes o entre les tombes, de l’oceà que s’estén enllà del nostre esguard? ¿Com defi-

niríeu l’emoció que us causen els cants d’Ossian, l’església de Sant Pere, l’harmonia

dels sons i de les formes? ¿Com definiríeu el somieig, aquest ferment interior de

l’ànima on conflueixen i gairebé es perden, en una confusió misteriosa, totes les

potències dels sentits i del pensament? Hi ha religió al fons de totes les coses. Tot

allò que és bell, que és íntim, tot allò que és noble, participa de la religió.

La religió és el centre comú on s’apleguen enllà de l’acció del temps, i de l’abast

del vici, totes les idees de justícia, d’amor, de llibertat, de pietat que, en aquest món,

conformen la dignitat de l’espècie humana; és la tradició permanent de tot allò que

és bell, gran i bo enmig de l’enviliment i la iniquitat dels segles, la veu eterna que res-

pon a la virtut en la seva llengua, la crida del present a l’avenir, de la terra al cel, el

recurs solemne de tots els oprimits en totes les situacions, la darrera esperança de la

innocència davant la immolació i de la feblesa que és trepitjada.

¿Com s’explica, doncs, que aquesta aliança constant, aquest suport necessari,

aquesta lluentor única enmig de les tenebres que ens envolten hagi estat, en tots els

segles, objecte d’atacs sovintejats i acarnissats? ¿Com s’explica que la classe que se

n’ha declarat enemiga hagi estat gairebé sempre la més esclarida, la més independent

i la més instruïda? La raó n’és que hom ha desnaturalitzat la religió; hom ha perse-

guit l’home en aquest darrer recer, en aquest santuari íntim de la seva existència: en

mans de l’autoritat, la religió s’ha tornat amenaçadora. Després d’haver originat la

major part i els més punyents dels nostres mals, el poder ha pretès emmotllar l’home

fins i tot en el seu consol. La religió dogmàtica, potència hostil i procliu a la perse-

cució, ha volgut sotmetre al seu jou les conjectures de la imaginació i les necessitats

del cor. Ha esdevingut un flagel més terrible que aquells que havia de fer oblidar.

D’ací ve el fet que en tots els segles en què els homes han reclamat la seva in-

dependència moral hi hagi aparegut aquesta resistència a la religió, que semblava

la llibertat de pensament 209

l’espill / núm. 53

dirigida contra el més dolç dels afectes i que realment no s’oposava sinó a la més

opressiva de les tiranies. La intolerància, posant la força del costat de la fe, va fer

que el coratge es posés del costat del dubte: el furor dels creients va exaltar la vanitat

dels incrèduls, i l’home arribà així a considerar meritori un sistema que natural-

ment havia d’haver considerat com una desgràcia. La persecució provoca resistèn-

cia. L’autoritat, quan amenaça una opinió sigui quina sigui, excita a la manifestació

d’aquesta opinió tots els esperits que tenen algun valor. En l’home hi ha un prin-

cipi de revolta contra tota constricció intel·lectual. Aquest principi pot arribar a

esdevenir furor; pot ser la causa de molts crims, però deriva de tot allò que de noble

hi ha en el fons de la nostra ànima.

M’he vist sovint assaltat per la tristor i la perplexitat llegint el famós sistema

de la natura. Aquest llarg acarnissament d’un vellard entestat a tancar tot avenir

davant seu, aquesta set inexplicable de destrucció, aquest odi cec i gairebé ferotge

contra una idea dolça i consoladora, em semblaven un deliri estrany. Però ho en-

tenia tothora recordant els perills a què l’autoritat havia sotmès aquest escriptor.

En tots els temps hom ha pertorbat la reflexió dels homes irreligiosos: mai no han

tingut el temps o la llibertat per a desenvolupar a pler la seva opinió, que sempre

ha estat per a ells una propietat que hom els volia arrabassar; per això s’han dedicat

menys a aprofundir-hi que a justificar-la o defensar-la. Però deixeu-los en pau:

aviat llançaran una mirada trista sobre la terra, que han buidat de la intel·ligència

i la bondat supremes, i ells mateixos se sorprendran de la seva victòria. L’agitació

de la lluita, l’ànsia de reconquerir el dret de lliure examen, totes aquestes causes ja

no els serviran de suport. La seva imaginació, ahir tota atrafegada amb l’èxit, es gi-

rarà desvagada, i com abandonada, sobre si mateixa, i veuran l’home sol sobre una

terra que finalment l’engolirà. L’univers manca de vida; generacions passatgeres,

fugaces, fortuïtes, aïllades hi apareixen, sofreixen i moren; no hi ha cap lligam entre

aquestes generacions, la sort de les quals és ací el dolor i més enllà el no-res. S’ha

trencat qualsevol mena de comunicació entre el passat, el present i l’avenir; cap veu

no en resta, de les races que ja no viuen entre nosaltres, i la veu de les races vivents

s’estimbarà també, arribat el moment, en el mateix silenci etern. ¿Qui no s’adona

que si la incredulitat no hagués topat amb la intolerància, la càrrega descoratjadora

d’aquest sistema hauria afectat l’ànima d’aquests sectaris de tal manera que, si més

no, els hauria reclosos en l’apatia i el silenci?

Torno a dir-ho. Si l’autoritat deixa la religió en una esfera perfectament inde-

pendent, ningú ni tindria interès a atacar la religió; ni tan sols vindria la idea de

fer-ho. Però si l’autoritat pretén defensar-la, si vol sobretot fer-se’n una aliada, la

independència intel·lectual no trigarà gaire a atacar-la.

210

’

De qualsevol manera que un govern intervingui en allò que té a veure amb la

religió, fa malament.

Fa malament si vol mantenir la religió enfront de l’esperit de lliure examen, car

l’autoritat no pot actuar en matèria de conviccions; tan sols actua en relació amb

interessos. ¿Què guanya atorgant els seus favors només a persones que professen les

opinions consagrades? ¿Què guanya bandejant aquells que manifesten el seu pen-

sament, aquells que per tant són almenys gent franca, puix que els altres, amb una

fàcil mentida, saben eludir les seves precaucions? Unes precaucions que fereixen

els homes escrupolosos, i que no tenen cap força contra els qui són o esdevenen

corromputs.

¿Quins són, d’altra banda, els recursos d’un govern per afavorir una opinió?

¿Confiarà exclusivament als d’una confessió determinada les funcions importants

de l’Estat? Llavors els individus rebutjats s’irritaran davant la preferència. ¿Farà es-

criure o parlar a favor de l’opinió que protegeix? Uns altres parlaran o escriuran

en sentit contrari. ¿Limitarà la llibertat dels escrits, de les paraules, de l’eloqüència,

del raonament, fins i tot de la ironia o de la declamació? Vet-lo llavors en una nova

cursa: ja no s’ocuparà d’afavorir o de convèncer, sinó d’esclafar o de castigar. ¿Però

de veritat pensa que les seves lleis podran copsar tots els matisos i graduar-se en

proporció? Si les mesures repressives són suaus, seran desafiades i no faran sinó

agrejar sense intimidar. Si són severes, ja tenim la persecució. Una vegada en aquest

pendent esvarós i ràpid, no li serà gens fàcil aturar-se.

Però fins i tot de la mateixa persecució, ¿quin resultat en podria esperar? Cap

rei, que jo sàpiga, no s’ha vist mai envoltat de tants prestigis com Lluís XIV. L’ho-

nor, la vanitat, la moda, la moda totpoderosa, s’havien col·locat, sota el seu regnat,

en l’obediència. El rei donava a la religió el suport del tron i el del seu exemple.

Associava la salut de la seva ànima al manteniment de les pràctiques més rígides, i

havia persuadit els seus cortesans que la salut de l’ànima del rei era d’una particular

importància. I tanmateix, malgrat una sol·licitud sempre en augment per la seva

banda, malgrat l’austeritat d’una vella cort, malgrat el record de cinquanta anys de

glòria, el dubte lliscà als esperits, fins i tot abans de la seva mort. Ho veiem en les

memòries de l’època, en les minutes interceptades, escrites per llagoters assidus de

Lluís XIV, i tanmateix ofensives, ens diu Madame de Maintenon, a Déu i al rei. El

rei morí. L’embat filosòfic rebentà tots els dics. El raonament es desembarassà dels

constrenyiments que havia hagut de suportat amb impaciència i el resultat d’una

llarga compressió fou la incredulitat duta a l’extrem.

L’autoritat no fa menys mal, i d’altra banda no és menys impotent, quan enmig

d’un segle escèptic vol restablir la religió. La religió ha de restablir-se tota sola per

la llibertat de pensament 211

l’espill / núm. 53

la necessitat que en té l’home. Quan se la pertorba amb qüestions alienes, el que

s’esdevé és que hom impedeix de percebre tota la força d’aquesta necessitat. Hom

diu, i jo n’estic convençut, que la religió és de natura; així doncs, no s’ha de cobrir

la seva veu amb la de l’autoritat. La intervenció dels governs en defensa de la religió,

quan l’opinió se n’ha allunyat, té aquest inconvenient particular: que la religió és

defensada per homes que no hi creuen. Els governs estan sotmesos, com els gover-

nats, al descabdellament de les idees humanes. Quan el dubte ha penetrat en la part

esclarida d’una nació, es fa present també dins del mateix govern. Ara bé, en tots els

temps les opinions i la vanitat són més fortes que els interessos. Serà endebades que

els dipositaris de l’autoritat pensin que els beneficiarà d’afavorir la religió: podran

desplegar tot el seu poder, però no podran obligar-se ells mateixos a retre-li la seva

consideració. Trobaran un cert plaer a transmetre al públic la confidència del seu

vertader càlcul; no els agradarà gens de semblar uns convençuts, per por de ser vis-

tos com uns babaus; si la seva primera frase es consagra a prescriure credulitat, la

segona ja es dedica a recuperar per a ells els honors del dubte, i difícilment pot ser

un bon missioner qui se situa per damunt de la seva pròpia professió de fe.

Llavors s’estableix aquest axioma: que cal una religió per al poble, axioma que

afalaga la vanitat dels qui el repeteixen, perquè en repetir-lo, se separen d’aquest

poble al qual li cal una religió.

Però aquest axioma és fals en si mateix, puix que implica que la religió és més

necessària per a les classes laborioses de la societat que no per a les classes ocioses

i opulentes. Si la religió és necessària, ho és igualment per a tots els homes i de tots

els graus d’instrucció. Els crims de les classes pobres i poc esclarides presenten ca-

racterístiques més violentes, més terribles, però més fàcils alhora de descobrir i de

reprimir. La llei els encercla, els copsa, els conté fàcilment, perquè aquests crims la

desafien de manera directa. La corrupció de les classes superiors té matisos, es diver-

sifica, s’oculta a les lleis positives, es riu del seu esperit alhora que defuig les seves for-

mes, a les quals oposa, d’altra banda, el crèdit, la influència i el poder de què disposa.

Quin raonament més estrany! El pobre no pot res, està envoltat de traves, està

agafat per lligams de tota mena, no té proteccions ni suports; pot cometre un crim

aïllat, però tot s’arbora contra ell si és culpable; no troba en els jutges, triats tots

d’una classe enemiga, cap mirament, ni en les seves relacions, tan impotents com

ell, cap possibilitat d’impunitat; la seva conducta no influeix mai en la sort general

de la societat de la qual forma part... I és tan sols contra ell que voleu la garan-

tia misteriosa de la religió! El ric, en canvi, és jutjat pels seus semblants, pels seus

aliats, per homes sobre els quals repercuteixen sempre, més o menys, les penes que

li imposen. La societat li ofereix suports en abundància: pot comptar amb totes les

212

’

possibilitats materials i morals, pel sol fet de la riquesa; pot influir ben lluny, pot

capgirar una decisió o corrompre... I és aquest ésser poderós i afavorit que voleu

alliberar del jou que us sembla indispensable imposar a un ésser feble i desarmat!

Dic tot això seguint la hipòtesi ordinària segons la qual la religió és sobretot

valuosa com a reforç de les lleis penals, però aquesta no és pas la meva opinió. Jo

situo la religió més amunt; no la considero de cap de les maneres el suplement del

poder i de la força. Existeix una moral comuna basada en el càlcul, en l’interès, en

la seguretat, que pot en rigor estar-se de la religió. Pot ben bé prescindir-ne en el cas

del ric, perquè reflexiona; en el del pobre, perquè la llei l’espanta i d’altra banda les

seves ocupacions estan prescrites d’antuvi, i l’hàbit d’un treball constant produeix

en la seva vida l’efecte de la reflexió. Però quina desgràcia, el poble que només té

aquesta moral comuna! És per a crear una moral més elevada que em sembla de-

sitjable la religió. La invoco no per a reprimir els crims vulgars, sinó per a ennoblir

totes les virtuts.

Els defensors de la religió creuen sovint que fan meravella presentant-la sobre-

tot com a útil. ¿I què dirien si se’ls demostrava que fan el pitjor servei possible a la

religió?

De la mateixa manera que buscant en tota la bellesa de la natura una finalitat

positiva, un ús immediat, una aplicació a la vida ordinària, hom marceix tot l’encís

d’aquest conjunt magnífic, quan es predica tothora de la religió una utilitat vulgar,

hom la posa en dependència d’aquesta utilitat. Ja no té sinó un rang secundari. No

sembla sinó un mitjà, i per això mateix és envilida.

L’axioma segons el qual al poble li cal una religió és, a més a més, el més adient

que pot haver-hi per a destruir tota religió. El poble sap ben bé, per un instint for-

ça segur, què passa al seu voltant. L’origen d’aquest instint és el mateix que el de la

rara penetració que tenen els infants, i totes les classes dependents. El seu interès

els revela el pensament secret d’aquells que disposen del seu destí. Hom confia

massa en la bonhomia del poble quan s’espera que creurà molt de temps allò que

els seus caps refusen de creure. Tot el fruit del seu artifici és que el poble que els

veu incrèduls acaba distanciant-se de la religió, sense saber gaire per què. El que es

guanya prohibint el lliure examen és impedir l’esclariment del poble, però no que

caigui en la impietat. Hi cau per imitació, considera la religió una niciesa, una ba-

janada, i cadascú la remet als seus inferiors, els quals, per la seva banda, s’afanyen

a remetre-la encara més avall. Va descendint així cada dia més degradada; però es

troba menys amenaçada quan és atacada per totes bandes. Pot llavors trobar refugi

i recer al fons de les ànimes sensibles. La vanitat no tem caure en la beneiteria i

rebaixar-se en respectar-la.

la llibertat de pensament 213

l’espill / núm. 53

Qui ho hauria imaginat! L’autoritat obra malament fins i tot quan vol sotmetre

a la seva jurisdicció els principis de la tolerància, car imposa a la tolerància formes

positives i fixes que són contràries a la seva naturalesa.

La tolerància no és cap altra cosa que la llibertat de tots els cultes presents i

futurs. L’emperador Josep II volia instaurar la tolerància, i liberal com era en les

seves opinions, començà per ordenar que s’establís un vast catàleg de totes les ten-

dències religioses professades pels seus súbdits. No sé quantes hi foren registrades,

per acollir-se als beneficis de la seva protecció. Què va passar? Un culte que hom

havia oblidat aparegué tot de cop i Josep II, príncep tolerant, els digué que havien

arribat massa tard. Els deistes de Bohèmia foren perseguits, vista la seva data, i el

monarca filòsof entrà també en conflicte amb Brabant, que reclamava el domini

exclusiu del catolicisme, i alhora amb els malaurats bohemis, que demanaven la

llibertat de la seva opinió.

Aquesta tolerància limitada cau en un curiós error. La imaginació només pot

satisfer les necessitats de la imaginació. Si en un imperi tolereu vint religions, això

no seria res per als seguidors de la vint-i-unena. Els governs que imaginen que

deixen als governats un marge convenient de llibertat en permetre’ls de triar entre

un nombre fix de creences religioses s’assemblen a aquell francès que, arribat a una

ciutat d’Alemanya els habitants de la qual volien aprendre l’italià, els donava a triar

entre el basc i el baix bretó.

Aquesta multitud de sectes que espanta alguns és el més salutífer per a la religió,

perquè fa que la religió no deixi de ser un sentiment per esdevenir una simple for-

ma, un hàbit quasi mecànic, que es combina amb tots els vicis i, de vegades, amb

tots els crims.

Quan la religió degenera d’aquesta manera, perd tota influència sobre la moral, i

llavors s’allotja, per dir-ho així, en una casella o compartiment dels caps humans on

resta aïllada de tota la resta de l’existència. Ho veiem a Itàlia, on la missa precedeix

un assassinat, la confessió el segueix, la penitència en procura l’absolució, i l’home

així alliberat de remordiments es prepara per a nous assassinats.

Res de més senzill. Per a impedir la subdivisió de les sectes, cal impedir que l’ho-

me reflexioni sobre la religió; cal evitar que se n’ocupi; cal reduir-la a símbols que

hom repeteix, a pràctiques que hom observa. Tot esdevé exterior, tot s’ha de dur a

terme sense examen; llavors aviat tot es farà, per això mateix, sense gens d’interès i

sense atenció.

No recordo ara quins pobles mongols, obligats pel seu culte a pregàries fre-

qüents, s’havien convençut que allò que agradava als déus de les seves pregàries

era que l’aire, impulsat pel moviment dels llavis, els donava tothora prova que els

214

’

homes s’ocupaven d’ells. Aleshores, aquests pobles van inventar uns molinets de

pregar que, agitant l’aire d’una determinada manera, mantenien perpètuament

el moviment desitjat; i així doncs, mentre els molinets giraven, tothom, conven-

çut que els déus estaven satisfets, es dedicava sense neguit als seus quefers o als seus

plaers. La religió en més d’una nació europea m’ha recordat sovint els molinets

dels pobles mongols.

La multiplicació de les sectes té un gran avantatge per a la moral. Totes les sectes

naixents tendeixen a distingir-se d’aquelles de les quals se separen per una moral

més escrupolosa, i sovint també la secta que ha sofert al seu si una nova escis-

sió, animada per un afany d’emulació del tot recomanable, no vol restar enrere

en aquesta matèria en relació amb els innovadors. D’aquesta manera, l’aparició

del protestantisme reformà els costums del clergat catòlic. Si l’autoritat no inter-

vingués per a res en la religió, les sectes es multiplicarien fins a l’infinit: cada nova

congregació miraria de provar la bondat de la seva doctrina per la puresa dels seus

costums, i cada congregació abandonada voldria defensar-se amb les mateixes ar-

mes. El resultat en seria una magnífica lluita en la qual l’èxit vindria de la mà d’una

moralitat més austera: els costums millorarien sense esforç, a través d’una dinàmi-

ca natural i una rivalitat honorable. És això al capdavall el que hom pot observar

a Amèrica, i àdhuc a Escòcia, on la tolerància està lluny de ser perfecta, però on

tanmateix el presbiterianisme s’ha subdividit en nombroses ramificacions.

Fins al present el naixement de les sectes, lluny d’haver produït aquests efectes sa-

lutífers, ha estat acompanyat gairebé sempre de pertorbacions i malestar. La raó n’és

que l’autoritat s’hi ha ficat. Per les seves manifestacions, per la seva acció indiscreta,

petites dissemblances fins aleshores innòcues han esdevingut gèrmens de discòrdia.

Frederic Guillem, el pare del gran Frederic, sorprès perquè en la religió dels seus

súbdits no hi regnava la mateixa disciplina que a les seves casernes, un dia va voler

aplegar els luterans i els reformats; retallà de les fórmules respectives allò que de-

terminava les seves dissensions i els manà posar-se d’acord. Fins aleshores aquestes

dues sectes havien viscut separades però en una entesa perfecta. Condemnades a

la unió, començaren de seguida una guerra acarnissada, s’atacaren entre elles, i

resistiren a l’autoritat. A la mort de son pare, Frederic II pujà al tron. Deixà totes

les opinions lliures; les dues sectes es combateren sense que intervingués, parlaven

però no en feia cas. Ben aviat perderen l’esperança de l’èxit final i la irritació de la

por, es calmaren, les diferències subsistien però les dissensions es varen apaivagar.

En oposar-se a la multiplicació de les sectes, els governs desconeixen els seus

propis interessos. Quan les sectes són molt nombroses en un país, es contenen mú-

tuament i eviten que el sobirà hagi de transigir amb cap d’elles. Quan només hi ha

la llibertat de pensament 215

l’espill / núm. 53

una secta dominant, el poder es veu obligat a fer servir tota mena de mitjans per tal

de sentir-se segur. Quan només n’hi ha dues o tres, cadascuna amb força suficient

per amenaçar les altres, es fa necessària una vigilància i una repressió permanents.

Quina papereta! Voleu, així ho dieu, mantenir la pau, i amb aquest objectiu prohi-

biu que les opinions se subdivideixin, de manera que els homes es repartirien en

petites reunions febles i imperceptibles; i, en canvi, voleu constituir tres o quatre

grans cossos enfrontats que poseu els uns al costat dels altres i que, gràcies als esfor-

ços que dediqueu perquè siguin grans i poderosos, estan preparats per a atacar-se

al primer senyal.

Vet ací les conseqüències de la intolerància religiosa, però la intolerància antire-

ligiosa no és pas menys funesta.

L’autoritat no ha de proscriure mai una religió, fins i tot quan la creu perillo-

sa. Ha de castigar les accions culpables que una religió fa cometre, però no com

a accions religioses, sinó com a accions culpables. Llavors aconseguirà fàcilment

reprimir-les. Si les atacava com a religioses, la religió en qüestió en faria un deure, i

si l’autoritat volia anar a l’arrel de l’opinió que n’és la font, es ficaria en un laberint

de vexacions i d’iniquitats que no s’acabaria mai. L’únic mitjà d’afeblir una opinió

és establir el lliure examen. Ara bé, qui diu lliure examen diu allunyament de tot

tipus d’autoritat, absència d’intervenció col·lectiva de qualsevol mena. L’examen és

estrictament individual.

Per tal que la persecució, que com és natural revolta els esperits i els referma en la

creença perseguida, aconsegueixi al contrari destruir aquesta creença, cal introduir

la depravació en les ànimes, i això afecta no tan sols la religió que hom vol destruir,

sinó també tot sentiment de moral i de virtut. Per a persuadir un home de menys-

prear o d’abandonar un dels seus semblants, malaurat a causa d’una opinió; per

induir-lo a abandonar avui la doctrina que professava ahir, perquè de sobte tot el

que hi té a veure està amenaçat, cal esclafar-hi tot sentiment de justícia i tot orgull.

Circumscriure, com s’ha fet sovint entre nosaltres, les mesures de mà dura als

ministres d’una religió és traçar un límit il·lusori. Aviat aquestes mesures afectaran

tots aquells que professen la mateixa doctrina; tot seguit arribaran també als qui

es planyen per la desgràcia dels oprimits. No em digueu —exclamava M. de Cler-

mont-Tonerre el 1791, i els esdeveniments han justificat doblement la seva pre-

dicció—, no em digueu que perseguint a ultrança els capellans que hom anomena

refractaris s’extingirà qualsevol tipus d’oposició; jo espero justament el contrari,

i ho espero per estima a la nació francesa, car una nació que cedeix a la força, en

matèria de consciència, és una nació tan innoble, tan corrompuda, que no se’n pot

esperar res, ni pel que fa a la raó ni pel que fa a la llibertat.

216

’

La superstició només és funesta quan hom la protegeix o quan hom l’amenaça;

no la feu enrabiar amb injustícies, n’hi ha prou de treure-li els mitjans per fer mal

amb les seves accions; aleshores esdevindrà una passió innocent i s’apagarà ben

aviat, mancada de la possibilitat d’interessar pels seus sofriments o de dominar

mitjançant l’aliança amb l’autoritat.

Error o veritat, el pensament de l’home és la seva propietat més sagrada; error o

veritat, els tirans són sempre culpables quan l’ataquen. Tant qui proscriu, en nom

de la filosofia, la superstició especulativa com qui proscriu, en nom de Déu, la raó

independent, mereixen igualment l’execració dels homes de bé.

Citaré encara, per concloure, M. de Clermont-Tonerre, a qui no es podrà pas

acusar de principis exagerats. Bé que amic de la llibertat, o justament perquè era

amic de la llibertat, fou gairebé sempre rebutjat pels dos partits a l’assemblea cons-

tituent; va morir víctima de la seva moderació i la seva opinió, així em sembla, ha

de tenir algun pes. La religió i l’Estat, deia, són dues coses perfectament distintes,

perfectament separades, i la seva associació no pot sinó desnaturalitzar tant l’una

com l’altre. L’home té relacions amb el seu creador, es fa o rep tals o tals idees sobre

aquestes relacions, i d’aquest sistema d’idees se’n diu religió. La religió de cada un

és, doncs, l’opinió que cada un té de les seves relacions amb Déu. L’opinió de cada

home és lliure i per consegüent pot abraçar o no aquesta religió. L’opinió de la mi-

noria no pot sotmetre’s mai a la de la majoria: cap opinió no pot ser imposada pel

pacte social. La religió és de tots els temps, de tots els llocs i de tots els governs; el seu

santuari es troba en la consciència de l’home i la consciència és l’única facultat que

l’home no pot sacrificar mai a una convenció social. El cos social no ha d’imposar

cap culte, però tampoc no pot rebutjar-ne cap.

Tanmateix, del fet que l’autoritat no hagi d’imposar ni proscriure cap culte, no

se’n segueix de cap manera que no hagi de donar-hi emoluments; en aquest punt

la nostra constitució s’ha mantingut fidel encara als veritables principis. No es bo

enfrontar en els homes la religió a l’interès pecuniari. Obligar el ciutadà a pagar

directament qui és, d’alguna manera, el seu intèrpret prop del déu que adora, és

oferir-li l’oportunitat d’un benefici immediat si renuncia a la seva creença. És fer-li

onerosos sentiments que les distraccions del món, per als uns, i els seus treballs, per

als altres, ja combaten prou i massa. Hom ha cregut que es deia quelcom de filosòfic

amb l’afirmació que val més rompre un camp que no pagar un sacerdot o bastir un

temple. Ara bé, ¿què és bastir un temple o pagar un sacerdot sinó reconèixer que

existeix un ésser bo, just i poderós amb el qual bé val la pena d’estar en comunica-

ció? M’agrada que l’Estat reconegui, pagant-los un emolument, no dic un clergat,

sinó els sacerdots de totes les comunions una mica nombroses; m’agrada, dic, que

la llibertat de pensament 217

l’espill / núm. 53

l’Estat reconegui així que aquesta comunicació no s’ha interromput i que la terra no ha renegat del cel.

Les sectes acabades d’aparèixer no tenen necessitat que la societat es faci càrrec del manteniment dels seus sacerdots. Estan amerades del fervor d’una opinió que comença i d’una convicció pregona. Però així que una secta ha aconseguit d’aplegar entorn dels seus altars un nombre una mica considerable de membres de l’asso-ciació general, aquesta associació ha de pagar un emolument a la nova església. Pagant-les a totes, la càrrega esdevé igual per a tots i, en comptes de ser un privilegi, és una càrrega compartida que es reparteix de manera igual.

Amb la religió passa com amb les grans calçades: m’agrada que l’Estat les man-tingui, però també que deixi a cada un el dret de triar el seu camí.

De la llibertat individualTotes les constitucions que s’han donat a França garantien igualment la llibertat in-dividual, però, sota l’imperi d’aquestes constitucions, la llibertat individual ha estat violada sempre. I és que amb una simple declaració no n’hi ha prou, ha d’haver-hi salvaguardes positives, s’han de tenir cossos suficientment poderosos per a emprar en favor dels oprimits els mitjans de defensa que consagra la llei escrita. La nostra constitució actual és l’única que ha creat aquestes salvaguardes i ha donat suficient poder als cossos intermedis. La llibertat de premsa, protegida davant qualsevol in-tromissió gràcies als judicis per jurats; la responsabilitat dels ministres i sobretot la dels seus agents inferiors, reconeguda; i, en fi, l’existència d’una representació nom-brosa i independent... Vet ací els baluards que defensen avui la llibertat individual.

Aquesta llibertat, en efecte, és la finalitat de tota associació humana; sobre ella recolza la moral pública i privada i és alhora la base dels càlculs de la indústria; sense la llibertat no hi ha, per als homes, ni pau, ni dignitat, ni felicitat.

L’arbitrarietat destrueix la moral, perquè no hi ha moral sense seguretat, no hi ha afeccions suaus sense la certesa que els objectes d’aquestes afeccions innocents es troben a recer de qualsevol atac. Quan l’arbitrarietat esclafa sense escrúpol els homes que troba suspectes, no persegueix tan sols un individu, és la nació tota sen-cera que indigna de primer i que degrada tot seguit. Els homes tendeixen sempre a alliberar-se del dolor; quan allò que s’estimen està amenaçat, se n’aparten o bé ho defensen. Els costums, diu el Sr. de Paw, es corrompen tot d’una a les viles atacades per la pesta; hi ha robatoris mutus mentre hom mor; l’arbitrarietat és a la moral el que la pesta al costat físic de l’existència.

És l’enemic dels lligams domèstics, perquè la sanció dels lligams domèstics és l’esperança fonamentada de viure plegats, de viure lliures, sota l’aixopluc que la justícia garanteix als ciutadans.

218

’

L’arbitrarietat força el fill a veure com és oprimit son pare sense poder defen-

sar-lo, la muller a suportar en silenci la detenció del seu marit, els amics i els pro-

pers a negar els afectes més sagrats. L’arbitrarietat és l’enemic de totes les transac-

cions en què es basa la prosperitat dels pobles: desbarata el crèdit, posa fi al comerç,

esclafa totes les seguretats. Quan un individu pateix sense haver estat reconegut

culpable, tot aquell que no manca pas d’intel·ligència se sent amenaçat, i amb raó;

quan les garanties són destruïdes, totes les transaccions se’n ressenten, la terra tre-

mola, i les gents viuen espantades.

Quan hom tolera l’arbitrarietat, s’estén de manera que qualsevol ciutadà pot

trobar-se-la de cop armada en contra d’ell. No n’hi ha prou de mantenir-se al mar-

ge i deixar que esclafi els altres. Mil lligams ens uneixen als nostres semblants, i ni

l’egoisme més eficaç no pot trencar-los tots. Us creieu invulnerables en la vostra

penombra voluntària, però teniu un fill agitat per la joventut; un germà menys

prudent que vosaltres es permet xiuxiuejar alguna cosa; un antic enemic, al qual

vàreu ferir, en el passat s’ha espavilat i ara té una mica d’influència.

Què fareu, aleshores? Després d’haver blasmat tota reclamació i d’haver rebutjat

qualsevol queixa, ara us queixareu vosaltres? Esteu condemnats d’antuvi, per la

vostra pròpia consciència i per aquesta opinió pública envilida que vosaltres ma-

teixos heu contribuït a formar. Cedireu sense resistència? Però hom us permetrà

cedir? ¿Creieu que hom no apartarà, que hom no perseguirà, arribat el cas, algú

considerat molest, cometent una injustícia monumental?

Heu vist els oprimits, els heu considerats culpables... Per consegüent, heu empe-

drat el camí pel qual marxeu ara vosaltres.

L’arbitrarietat és incompatible amb l’existència d’un govern considerat des del

punt de vista de la institució. Perquè les institucions polítiques no són sinó con-

tractes i la naturalesa dels contractes és establir límits fixos. L’arbitrarietat, però, és

just el contrari del que constitueix un contracte, i soscava des de la base qualsevol

institució política.

L’arbitrarietat és perillosa per a un govern considerat des del punt de vista de

l’acció que li escau. Perquè tot i que accelera la seva marxa i li dóna de vegades una

aparença de força, li lleva, emperò, sempre a la seva acció regularitat i durada.

Si es diu a un poble: les vostres lleis són insuficients per governar-vos, és com

autoritzar aquest poble a respondre-hi: si les nostres lleis són insuficients, volem

altres lleis. Perquè amb aquests mots, tota l’autoritat legítima és posada en qüestió:

no en resta ja més que la força. Car seria creure massa en la capacitat d’engany dels

homes dir-los: heu consentit que us imposessin tal o tal inconvenient per assegu-

rar-vos protecció. Nosaltres us traiem aquesta protecció, però us hi deixem l’incon-

la llibertat de pensament 219

l’espill / núm. 53

venient; així doncs, suportareu, per una banda, totes les traves de l’estat social i, per

l’altra, estareu exposats a tots els atzars de l’estat salvatge.

L’arbitrarietat no és cap ajuda per a un govern, des del punt de vista de la segure-

tat. Allò que un govern fa contra els seus enemics des de la llei, els seus enemics no

poden fer-ho contra ell des de la llei, car aquesta és precisa i formal. Però allò que

fa contra els seus enemics des de l’arbitrarietat, els seus enemics poden fer-ho tam-

bé contra ell arbitràriament, car l’arbitrarietat és vaga i sense límits.

Quan un govern constituït es permet emprar mesures arbitràries, sacrifica la fi-

nalitat de la seva existència a les mesures que pren per conservar-la. ¿Per què volem

que l’autoritat reprimeixi els qui atacarien les nostres propietats, la nostra llibertat

o la nostra vida? Per tal que aquests gaudis ens siguin assegurats. Però si la nostra

fortuna pot ser destruïda, la nostra llibertat amenaçada i la nostra vida pertorbada

per l’arbitrarietat, quin bé ens fa l’autoritat? ¿Per què volem que castigui els qui

conspirarien contra la constitució de l’Estat? Perquè hom tem que una organitza-

ció legal sigui substituïda per un poder opressor. Però si l’autoritat mateixa exer-

ceix aquest poder opressor, quin avantatge representa? Un avantatge de fer durant

un cert temps, potser. Les mesures arbitràries d’un govern consolidat són sempre

menys copioses que les de les faccions que encara han d’establir el seu poder, però

fins i tot aquest avantatge es perd per culpa de l’arbitrarietat. Una vegada acceptats,

hom troba els seus mitjans tan expeditius, tan còmodes, que ja no se’n volen em-

prar d’altres. Al principi hom els presenta com un recurs extrem que cal utilitzar en

circumstàncies del tot extraordinàries, però aviat l’arbitrarietat esdevé la solució de

tots els problemes i la pràctica habitual.

Allò que preserva de l’arbitrarietat és l’observança de les formes. Les formes són

les deïtats tutelars de les associacions humanes; les formes són l’única defensa de la

innocència; les formes són l’única relació dels homes entre si. D’altra banda, tot és

obscur: tot resta a mercè de la consciència solitària, de l’opinió vacil·lant. Només les

formes són clares i precises, només a les formes hi pot apel·lar l’oprimit.

El remei de l’arbitrarietat és la responsabilitat dels agents. Els antics pensaven

que els llocs tacats pel crim havien de patir una expiació i jo, per la meva banda,

crec que en l’avenir el sòl deshonorat per un acte d’arbitrarietat, per tal de ser pu-

rificat, necessitarà el càstig esclatant del culpable, i cada cop que veiés en un poble

un ciutadà encarcerat arbitràriament i no hi veiés tot seguit la punició d’aquesta

violació de les formes, diria: aquest poble pot desitjar de ser lliure, i pot merèixer

ser-ho, però no coneix encara els elements primers de la llibertat.

Molts no hi perceben, en l’exercici de l’arbitrarietat, sinó una mesura de poli-

cia, i com que aparentment esperen que en seran sempre els beneficiaris, i mai els

220

’

objectes de l’arbitrarietat, la troben molt encertada en pro de la pau pública i de

l’ordre més convenient; d’altres, més desconfiats, no hi veuen més que un cas, una

vexació particular. Tanmateix, el perill és molt més gran.

Doneu als dipositaris de l’autoritat executiva el poder d’atemptar contra la lli-

bertat individual i anul·lareu totes les garanties que són la condició primera i l’úni-

ca finalitat de la reunió dels homes sota l’imperi de les lleis.

Voleu la independència dels tribunals, dels jutges i els jurats. Però si els mem-

bres dels tribunals, els jurats i els jutges poden ser detinguts arbitràriament, ¿què se

n’hauria fet, de la seva independència? ¿Què passaria si estigués permesa l’arbitra-

rietat contra ells, no per la seva conducta pública, sinó per motius que es mantin-

drien en secret? L’autoritat ministerial, sens dubte, no en decretaria obertament la

detenció i es mantindrien asseguts al seu lloc, dins del recinte en aparença inviola-

ble on la llei els havia col·locats. Tampoc no gosaria, si obeïen la seva consciència en

contra de la voluntat del govern, manar que foren detinguts o enviats a l’exili, com

a jurats i com a jutges. Però sí que els detindria, sí que els enviaria a l’exili, com a

individus suspectes. Si de cas deixaria passar un temps, esperaria que el judici que

havia estat als seus ulls una ofensa criminal fos oblidat, per assignar qualsevol altre

motiu a les mesures punitives exercides contra ells. No serien, doncs, uns quants

ciutadans obscurs els qui hauríeu lliurat a l’arbitrarietat de la justícia; serien tots els

tribunals, tots els jutges, tots els jurats, tots els acusats, per consegüent, que haurien

posat a mercè de l’arbitrarietat.

En un país en què els ministres disposessin la detenció o l’exili dels individus

sense judici, seria endebades pensar a acordar, en benefici de les llums, alguna lli-

bertat o alguna seguretat a la premsa. Si un escriptor, tot actuant conforme a les

lleis, es permetia atacar les opinions o censurar els actes de l’autoritat, no seria

arrestat o enviat a l’exili com a escriptor. Seria detingut o exiliat com un individu

perillós, sense precisar-ne la causa.

No val la pena multiplicar els exemples a propòsit d’una veritat tan manifesta.

Totes les funcions públiques i totes les situacions privades es veurien igualment

amenaçades. El creditor molest que té com a deutor un agent del poder, el pare

intractable que li refusa la mà de la filla, l’espòs incòmode que defensa contra ell la

bona conducta de la seva dona, el competidor amb mèrits que l’alarmen o l’inspec-

tor la vigilància del qual li fa nosa, tots plegats no serien, de cap manera, arrestats o

exiliats com a creditors, com a pares, com a esposos, com a inspectors o com a ri-

vals. Però si l’autoritat pot arrestar-los, si pot exiliar-los, per raons que es mantenen

en secret, ¿quina garantia pot haver-hi que no s’inventarà aquestes raons secretes?

Representaria cap risc fer-ho? S’acceptaria que no se li poden demanar comptes

la llibertat de pensament 221

l’espill / núm. 53

legalment. I quant a l’explicació que per prudència potser creuria que devia a l’opi-

nió, com que res no podria ser ni analitzat en profunditat ni verificat, és del tot

evident que amb la calúmnia n’hi hauria ben bé prou per a motivar la persecució.

Res no es troba fora de l’abast de l’arbitrarietat, una vegada que ha estat ac-

ceptada. Cap institució no se li escapa. Les anul·la totes des de la base. Enganya la

societat amb formes que ella converteix en impotents. Tots els juraments esdevenen

perjuris; totes les garanties, paranys per als malaurats que hi han confiat.

Quan s’excusa l’arbitrarietat, o quan se’n miren de pal·liar els perills, hom rao-

na sempre com si els ciutadans només tinguessin relacions amb el dipositari su-

prem de l’autoritat. Però també tenen relacions inevitables i més directes amb tots

els agents secundaris. Quan permeteu l’exili, l’empresonament o qualsevol altra

vexació no autoritzada per cap llei, que no ha estat precedida per cap judici, no

col·loqueu els ciutadans sota el poder del monarca, ni tan sols sota el poder dels

ministres: els poseu sota la vara de l’autoritat més subalterna. Una autoritat que pot

atènyer amb una mesura de tipus preventiu que després justificarà amb una expli-

cació mentidera. Guanya perquè enganya, i la facultat d’enganyar la té assegurada.

Perquè en la mesura que el Príncep i els Ministres es troben feliçment dedicats a

dirigir els afers generals i afavorir l’engrandiment i la prosperitat de l’Estat, de la

seva dignitat, de la seva riquesa i del seu poder, en aquesta mateixa mesura l’abast

de les seves importants funcions els fa impossible l’examen detallat dels interessos

dels individus, uns interessos menors i imperceptibles comparats amb el conjunt,

però no per això menys sagrats, per tal com inclouen la vida, la llibertat, la seguretat

de la innocència. La cura d’aquests interessos ha de ser derivada, així doncs, als qui

poden ocupar-se’n, als tribunals, encarregats exclusivament de la investigació dels

greuges, de la verificació de les queixes, de l’esclariment dels delictes; als tribunals,

que disposen de temps, i en tenen el deure, d’aprofundir en tot, de sospesar-ho tot

en una balança exacta; als tribunals, que tenen aquesta missió específica i que són

els únics que poden dur-la a terme.

No separo de cap manera en les meves reflexions l’exili de les detencions i els

empresonaments arbitraris. Perquè és un greu error considerar l’exili com una

pena més suau. Ens enganyen les tradicions de l’antiga monarquia. L’exili d’uns

quants homes distingits és enganyós i ens pot distreure. Ens ve a la memòria el

Sr. de Choiseul, envoltat dels homenatges d’amics generosos, i l’exili ens sembla

una festa triomfal. Però davallem a rangs més obscurs, i traslladem-nos a altres

èpoques. Veurem en aquests rangs més obscurs com l’exili arrenca el pare als seus

fills, l’espòs a la seva muller, el comerciant a les seves empreses; que força els pares

a interrompre l’educació de la seva família i a confiar-la a mans mercenàries; que

222

’

separa els amics dels seus amics; que pertorba profundament l’home ja vell en els

seus hàbits, l’home industriós en les seves especulacions, el talent en els seus tre-

balls. Veurem l’exili associat a la pobresa, perquè la penúria i la privació perseguei-

xen la víctima en terra estranya, on haurà de satisfer les primeres necessitats amb

dificultat i seran impossibles els mínims plaers. Veurem l’exili associat al descrèdit,

per tal com envolta els qui atrapa amb sospites i malfiances, arrossegant-los a una

atmosfera de proscripció, lliurant-los d’un dia a l’altre a la fredor del primer es-

tranger, a la insolència del darrer agent. Veurem com l’exili glaça tots els afectes en

la seva font mateixa; com la fatiga priva l’exiliat de l’amic amb què es feia, alhora

que l’oblit li disputa els altres amics, el record dels quals representava als seus ulls

la pàtria absent; que l’egoisme va assumint les acusacions com a justificació de la

indiferència, i el proscrit desemparat s’esforça endebades per retenir, al fons de

la seva ànima solitària, algun vestigi imperfecte de la seva vida passada.

El govern actual és el primer de tots els governs de França que ha renunciat

formalment a aquesta prerrogativa terrible en la constitució que ha proposat. És

consagrant d’aquesta manera tots els drets, totes les llibertats; és assegurant a la

nació allò que la nació volia el 1789 i que vol encara avui, allò que ha demanat amb

perseverança impertorbable, de vint-i-cinc anys ençà, totes les vegades que ha po-

gut recuperar la capacitat de fer-se escoltar; és així com aquest govern arrelarà cada

dia més profundament en el cor dels francesos.

Traducció de Gustau Muñoz

’

l’espill / núm. 53

Converses«No hi ha cap llei que digui que capitalisme

i democràcia hagin d’anar junts»Conversa amb Josep Ramoneda

Faust Ripoll

He concertat una cita amb Josep Ramoneda un matí a la llibreria La Central del

carrer de Mallorca de Barcelona, parada obligatòria per a tots aquells a qui ens

agrada perdre el temps tafanejant prestatgeries i taules plenes amb les últimes no-

vetats editorials. Com a recompensa, és difícil no eixir-ne amb algun llibre a les

mans. Ell ja hi és, traginant alguns exemplars de La Maleta de Portbou, la revista

d’humanitats i d’economia que dirigeix. Mentre acaba, faig una volta ràpida per

la llibreria (ja hi tornaré més tard, pense; o millor a la del Raval, que m’agafa més a

prop de l’hotel). Quan ja ha conclòs les seues gestions, anem a dinar a un restaurant

vegetarià molt a prop. Està ple, però tenim sort i encara agafem una tauleta. Hi ha

molta gent jove i, per tant, està molt animat. Tant, que als dos ens fa por que el so-

roll i les rialles ofeguen la gravació. Però no; fem una prova de veu i verifique que,

més o menys, puc escoltar la conversa. Comencem el dinar i la conversa.

Últimament, alertes sovint sobre el perill que ens dirigim cap a un «autoritarisme post-

democràtic». Quins símptomes en veus i quines possibles sortides?

De símptomes, en veig molts, ja que es pot agafar des de molts cantons. Des

d’un punt de vista social, és una conseqüència de la crisi que patim, tot i que s’ana-

va incubant des de fa temps. A Europa s’ha viscut una fantasia que proclamava que

tots érem una immensa classe mitjana, excepte una minoria que vivia en una altra

òrbita i un grup d’invisibles que estaven fora del sistema. En aquesta immensa clas-

se mitjana, de la qual es creia que formava part el 80 o 85 per cent de la població,

els uns compraven a Louis Vuitton i els altres a Zara, però els valors eren bastant

compartits: tenir un cotxe i si era possible tenir-ne dos o més, tenir una segona

residència costés el que costés, viatjar durant les vacances... i això s’ha esfondrat a

conseqüència de la crisi del 2008. S’ha produït una fractura enorme i han crescut

molt els sectors que es donaven per descavalcats. Una gran part d’aquestes classes

mitjanes que es creien que mai més no estarien veient l’abisme l’han tornat a veure.

Aquesta situació s’ha agreujat a causa de les polítiques d’austeritat. En aquest mo-

ment, la gran novetat del món és que mentre que les desigualtats s’escurcen una

mica globalment, es fan molt més grans, per contra, a Europa i als Estats Units,

226

’

fins al punt que per primera vegada el tema de la desigualtat es troba a les porta-

des dels grans mitjans de comunicació, inclosos els més vinculats al poder econò-

mic del gran capitalisme, com ara el Financial Times o The Economist. Quan s’ar-

riba a determinats llindars de desigualtat, el risc que això s’hagi d’acabar amb una

solució autoritària creix. El segon element afegit a la crisi, la unificació europea, ha

acabat debilitant els estats nacionals, malgrat que són els que continuen tenint la

paella pel mànec, i la gent té la percepció que la política ja no té la capacitat de posar

límit als poders econòmics. El poder econòmic és global, però la política continua

sent nacional i local. Això explica, entre altres coses, determinats moviments de

replegament sobre si mateix i sobretot el gran problema que en aquests moments

trobem en les democràcies europees: hi ha una manca manifesta d’alternativa.

¿Es pot dir que l’autoritarisme democràtic ja ha arribat?

L’autoritarisme postdemocràtic ja comença a ser clarament un fet. Ens ve es-

pecialment d’Hongria i de Polònia, i consisteix en llibertat absoluta per al poder

econòmic i repressió política i moral. Això va creixent i fa forat a molts països. Hi

ha, sobre aquest tema, una sèrie de dades que s’han de tenir en compte. En primer

lloc, i és una cosa ja sabuda, no hi ha cap llei que digui que capitalisme i democràcia

hagin d’anar junts; a l’inrevés, el capitalisme mai no s’ha sentit incòmode amb les

dictadures. L’equilibri entre capitalisme i democràcia és un equilibri precari, per-

què el principi de la democràcia i de la igualtat es contraposa amb el principi rec-

tor del capitalisme, que proclama que el qui guanya s’ho emporta; per tant, en els

últims temps estem veient com el capitalisme s’està expandint molt en formes de

capitalisme d’estat que no tenen res de democràtiques, com ara el capitalisme xinès

o el capitalisme mafiós rus. L’èxit de Putin, de fet, consisteix a posar les màfies sota

control. La pregunta ara, per tant, és si el nostre destí és la democràcia o és el des-

potisme oriental; l’altra pregunta és si hi ha alternativa al capitalisme, però l’antic

capitalisme avui no significa gran cosa. Aleshores em sembla urgent que l’esquerra

sigui capaç de construir Europa, d’oferir una certa alternativa que serà continental

o no serà, que permeti que Europa, que representa el 20 o 25% del PIB mundial,

exerceixi el poder real que podria tenir.

Per tant, parafrasejant Joan Fuster, per a tu la democràcia serà d’esquerres o no serà?

La democràcia o té una alternativa d’esquerra real o acabarà sent un sistema

autoritari postdemocràtic, al qual no li caldran camps de concentració, no li caldran

grans exhibicions repressives. Simplement anar generant indiferència perquè la gent

vagi distanciant-se de la política i que, com a màxim, la gent voti cada quatre anys.

conversa amb josep ramoneda 227

l’espill / núm. 53

Però sí que trobem ara un clamor per la democràcia real, no?

Una de les novetats interessants a Espanya, i que no estava prevista, és la trans-

formació dels moviments socials de protesta en partits polítics, ja que la feina dels

moviments socials, en el fons, era legitimar el sistema, perquè feien palès que es pot

protestar, que es pot fer soroll. Ara els antisistema han entrat en el sistema, i s’ha

de veure en què acaba, si el sistema se’ls menja o si són capaços d’obrir el sistema.

Unidos Podemos és la vertadera esquerra necessària?

Podem va aparèixer amb el discurs de la transversalitat i dient que l’oposició

dreta-esquerra no existeix, i es va recolzar en la categoria imprecisa de poble. Rà-

pidament la dinàmica de les coses l’ha portat allà on porta sempre la democràcia,

ja que la democràcia és, per definició, un sistema de majories i d’oposicions entre

dretes i esquerres, i a l’hora de la veritat han quedat ancorats a l’esquerra. És lògic. És

una finta estratègica que els permetrà avançar, o no; aquesta és una de les incògnites.

La socialdemocràcia, que s’ha quedat sense terreny de joc entre el capitalisme i el co-

munisme, està també condemnada a desaparèixer?

L’esfondrament de la socialdemocràcia deriva del fet que no té res a proposar

significativament diferent de la dreta. La socialdemocràcia no té discurs en aquest

moment, i això fa que cada vegada s’assembli més a la dreta i, en conseqüència,

perdi cada vegada més vots en tots els llocs. Ho vam veure arran de les eleccions del

20 de desembre, on hi havia la possibilitat de constituir un govern d’esquerres; els

socialistes no s’hi han atrevit. Els socialistes tenen assumit que el seu lloc està sense

fissures en el sistema, i els costa acceptar que el sistema o s’obre o es tanca definiti-

vament. Hi havia una oportunitat d’obrir-lo una mica; si no, de segur que entrarem

en una nova fase, que de segur que serà més autoritària i, de retop, de segur que més

conflictiva. Tot això ha generat una crisi política gran. En alguns països, aquesta fase

s’expressa per la ruptura del bipartidisme i l’aparició de diferents grups. En el cas

d’Espanya ens trobem en un cas en certa manera privilegiat, perquè això ha passat

a través de l’extrema esquerra, i en gran part d’Europa, a través de l’extrema dreta.

Per què els socialistes assumeixen les polítiques de la dreta?

Perquè tenen por de la por de la gent, així de senzill. La gent té por i a ells els

falta coratge.

I com podem sortir d’aquest estat de coses?

La qüestió és aquesta, d’on i com es pot crear una nova cultura que canviï aques-

ta lògica, i aquí apareix un factor intergeneracional. La societat està partida per

228

’

la meitat, i el PP i el PSOE ja només representen els majors de 50 anys. ¿I som els

majors de 50 els qui hem de decidir el destí dels qui en tenen menys de 50? Doncs

estem en aquest punt. Els nous, cap a on aniran? No és clar. Hi ha una cultura digi-

tal de la qual encara no sabem gran cosa; hi ha uns canvis en la mateixa lògica de les

coses. Si fos només un problema d’hegemonia ideològica en un període determinat

es podria canviar, però si és un problema de canvi o de relació amb els altres és més

complicat, ja que ¿com es produeix aquesta relació amb els altres? ¿És possible una

relació amb menys comunicació directa, personal, mediatitzada per la xarxa? Tot

això són coses sobre les quals estem a les beceroles.

¿La xarxa pot estar creant en alguns sectors de la població una mena de massa crítica

que permeta revertir la situació?

No ho sé. Hi ha molta mitologia sobre la xarxa com a gran factor d’allibera-

ment. Es va començar dient que ara per fi cadascú podrà ser editor de si mateix.

Amb la xarxa no ha passat res que no hagi passat sempre amb qualsevol avenç tec-

nològic. És cert que el fenomen és molt important i està molt bé que es doni; que

té potencials enormement positius i potencials enormement destructius. L’energia

nuclear pot il·luminar tot el planeta o pot fer-lo saltar. Doncs amb la xarxa passa

el mateix, pot tenir aquest potencial alliberador o un gran potencial de control

sense precedents.

Però el fet és que la xarxa, sobretot a través dels diaris digitals, actua de contrapès ideo-

lògic als mitjans de comunicació tradicionals, com ara El País, La Razón, El Mundo...

Sí, però encara estan lluny de tenir pes i influència. El fet que actuï en aquest

sentit alternatiu està molt bé, però al mateix temps el potencial de control

d’aquests instruments no té precedents. Trobem ara a tot arreu el discurs de la

transparència, però aquella societat en què l’àmbit privat es fa públic és una so-

cietat totalitària; almenys així ens ho van dir Hannah Arendt o Milan Kundera,

entre d’altres. Sobretot, s’ha d’evitar el papanatisme digital. La realitat que tro-

bem cada dia és que hi ha molts problemes perquè la gent tingui una ocupa-

ció, un salari digne, però cadascú, rics i pobres, llencem quantitats industrials

d’informació a la xarxa que ningú no ens paga, però amb la qual deu o quinze

supermagnats del món digital guanyen milions i milions d’euros sense pagar-

nos-en ni un duro. On és el poder en aquesta societat? En els ciutadans? Quin és

l’intel·lectual més important del món avui? Segurament, l’algoritme de Google.

Almenys, siguem-ne conscients.

conversa amb josep ramoneda 229

l’espill / núm. 53

Ara la pregunta és òbvia: ¿quin paper té l’intel·lectual a la manera de Sartre en la

nostra societat?

Molt poc paper. Sartre és un personatge d’una època: l’època del periodisme

escrit. A més, és una figura molt francesa, bastant limitada, i avui dia el poder i la

influència es troba en altres mans. Així, si una persona vol vendre un llibre, a pesar

de tenir més de 200.000 seguidors a Twitter que el comentin positivament, no mou

ni una compra. Si surts en el programa del Gran Wyoming, la setmana següent es

disparen les vendes. Ara per ara és així; no sabem com serà demà.

Canvie de tema, tot aprofitant que hem de demanar les postres. I el tema, ara, és

Europa. A més, tractant-se de Ramoneda, del qual vaig tenir la primera notícia en

llegir el seu nom com a assessor de la col·lecció «Textos filosòfics» de l’editorial Laia,

i que reivindica la primera Il·lustració —la de Montaigne, La Boétie i Maquiavel—,

no m’estic de fer alguna pregunta relacionada amb el paper de la filosofia o de les

humanitats, tant maltractades i desprestigiades a causa del predomini de la techné.

Quina Europa ens defineix ara, la dels cafès o la de les tanques i les fronteres?

Europa està passant una crisi molt seriosa. El procés europeu era inimaginable.

Surt del tabú de la guerra civil, després de la II Guerra Mundial, quan s’ha sortit

de l’última sala de l’infern, amb la idea de no tornar-hi mai més. Fins aquí, molt

bé. Després la construcció ha tingut molts problemes, i a partir d’un moment de-

terminat, seguint la lògica dominant a la cultura europea, ja sigui la liberal, ja sigui

conservadora o ja sigui marxista, que afirmen que l’economia és determinant en

última instància, s’ha construït el procés. Per tant, es va procedir primer econòmi-

cament i només després políticament, i això pesa. I si a això hi sumem que hi hagut

una acceleració i han començat a entrar-hi països que no estaven en condicions

de fer-ho —no sols en condicions econòmiques, sinó també culturals i de siste-

ma de valors—, ara Europa es troba en una situació molt complicada, amb dues

fractures: la fractura nord-sud i la fractura est-oest. Jo ja entenc que els ciutadans

de l’est van sobreviure sobre la base del catolicisme, sobre la base d’una cultura

insalvadora, però això ara per a Europa és un destorb.

¿No tenim una idea d’Europa?

No s’ha inventat una estructura supranacional, una manera nova i diferent de

governar. És clar que mai no serà com els Estats Units, mai no serà una nació, és

impossible, i no té sentit, però no ha sabut inventar l’alternativa. Manen els països

més forts. ¿Com ens podem defensar de Rússia si Alemanya té milers d’empreses

230

’

instal·lades a Moscou i són les principals beneficiàries del capitalisme salvatge rus,

i si l’excanceller Schröder és el president de Gazprom? Europa, per tant, s’està de-

bilitant a si mateixa d’una manera tremenda, i les noves incorporacions no han fet

més que afeblir Europa, perquè no tenen la mateixa cultura, perquè no acaben de

creure en el projecte i perquè vénen d’una història molt dolorosa.

Però hi va haver un moment en què la idea d’Europa, encara que com una associació

intergovernamental, s’associava amb el mite de benestar, la solidaritat, la cohesió, el

progrés. De fet, el somni europeu, per a nosaltres, era la salvació.

Per a Espanya sí que era una salvació. Però Europa ja trontollava. Europa no ha

tingut fins avui una política unificada digna d’aquest nom, sinó a l’inrevés, ha servit

per a esvair la dinàmica conservador-socialdemòcrata, que havia estat molt útil.

I ara estan tots en la mateixa política, decidint les mateixes coses i decebent cada

vegada més les expectatives de la ciutadania.

Respecte dels refugiats, ¿representa Europa l’imperi de la llei enfront de l’imperi de la

dignitat?

Això és la crisi definitiva. Ja vaig escriure fa uns mesos que la crisi dels refugiats

s’emportaria Europa. Europa no ha tingut el coratge d’afrontar aquesta crisi. Si

el Líban pot tenir dos milions i mig de refugiats, ¿com és possible que Europa no

pugui tenir-ne un i mig? No té sentit. A més, no va amb l’opinió majoritària de

la ciutadania. Vaig ser a Alemanya, en centres de refugiats, i he comprovat que els

ciutadans d’aquest país estan molt per davant dels responsables polítics. Angela

Merkel va començar molt bé, va tenir un moment de coratge moral, però es va es -

pantar de seguida. Però no va treballar políticament el tema. Quan vaig ser a Ale-

manya ho vaig poder comprovar. Molta gent em va dir que per primera vegada en

la vida havia vist improvisació en la seva manera d’afrontar aquest tema. Merkel va

fer un pas endavant intentant convertir la crisi dels refugiats en una oportunitat,

però sense haver-ho pactat amb els altres partits, sense tenir protocols d’actuació ni

recursos per afrontar-ho. Se li’n va anar de les mans. I Alemanya encara és un dels

països que més coses positives ha fet pels refugiats. El govern francès ha assumit

ràpidament l’agenda de l’extrema dreta.

¿La filosofia pot desenvolupar algun paper en l’actualitat? ¿Pot convertir-se en una

«ontologia de l’actualitat», com dius tot parlant sobre Foucault?

La filosofia té l’avantatge que és un poder, un discurs, lliure, ja que no té ni mè-

tode ni objecte precís, i per això permet obrir portes i perspectives des de les quals

mirar les coses amb una mica de distància. En el fons, és el paper de les humanitats.

conversa amb josep ramoneda 231

l’espill / núm. 53

En un món accelerat com aquest són més necessàries que mai, al meu entendre, per

poder mirar les coses sense la pressió i l’opressió del dia a dia, de les tecnologies, de

la maquineta que ens permet enviar un missatge cada tres segons, etc. Per això és

tan important que un país tingui una tradició d’humanitats potent, i Espanya no

la té. De fet, a Alemanya el 14% dels estudiants universitaris estudien Humanitats,

i a Espanya, el 7%; una diferència sensible.

¿No hi ha cap discurs moral que es contrapose al relat neoliberal que exalça la compe-

titivitat, l’emprenedor?

Hi ha un cert intent, que és el discurs dels comuns, però és molt incipient, en-

cara que és molt clàssic i ve de lluny. No és cap novetat. De moment, no està clar

que prengui cos. El poder dels diners és molt gran i tothom accepta amb tota na-

turalitat que les grans decisions les prenguin poders contramajoritaris que no ha

elegit ningú, com ara l’FMI, el president del BCE... I tothom té assumit que són els

qui han de decidir; no ens queixem! D’altra banda, l’emprenedor és un mite que no

porta enlloc. És un tòpic que, a més, s’hauria de manejar amb cura, perquè provoca

grans tragèdies. He vist moltíssima gent que ha capitalitzat l’atur perquè li han dit

que havia de ser emprenedor, i al cap de tres mesos estava sense atur i amb un deu-

te que no sabia com pagar. Com diuen els americans, que en això tenen l’avantatge

de ser més transparents, més cínics i més clars, l’emprenedor és family and friends.

Si tens una família i uns amics que t’ajudin, pots ser tan emprenedor com vulguis;

si no, malament.

El discurs dels comuns pot ser clàssic, però també ho és el de la por i la reacció. ¿Per què

aquest últim continua sent tan eficaç i funciona?

Això ja ho va explicar La Boétie fa molts anys. La servitud voluntària és el que

explica la submissió en el món de la política, i les causes segueixen sent les mateixes:

la por, els costums i els sistemes clientelars. En aquest sentit no ha canviat res.

¿No ha canviat res de res, a pesar de la crisi?

Les nostres ciutadanies han assolit uns nivells de benestar alt i, malgrat tot el que

han perdut, encara els queda la por de perdre’n més. El discurs de la por, com hem

dit, funciona molt. El discurs de xantatge del poder econòmic, que diu: «o feu el

que us diem o traurem els capitals cap a un altre lloc», encara hi posa més pressió.

Hem d’acceptar que la política no és només l’exèrcit i la policia, i que la resta es de-

cideix en unes altres instàncies. Doncs parlem-ne!, però en tot cas no ho acceptem

cegament, fent com si no passés res.

232

’

Però ¿no et sembla que l’opinió pública està ara més alerta que mai?

Sí, ara ho està una mica més, i per això encara és més greu que la socialdemo-

cràcia no estigui a l’altura i que, per exemple, assumeixi l’agenda de l’extrema dreta

en el tema de la immigració i dels refugiats.

Sembla que tornem al començament. Escomet l’últim bloc de preguntes abans que

ens porten el compte i el cap se’ns carregue més a causa de la gatzara incessant

que omple el localet.

Com interpretes tot el que està passant a Catalunya?

El que està passant a Catalunya és propi del moment actual. Amb un procés de

globalització es generen unes desarticulacions, uns salts; no sabem com acabaran

prenent cos totes les novetats i com s’articularan, i això històricament ha produït

sempre un cert replegament sobre si mateix. I això passa aquí i a tot arreu. En un

moment en el qual ens diuen que en el futur tot són sacrificis, que hem de fer grans

esforços perquè és l’única manera de sortir-ne, quan ens parlen de la necessitat

de mantenir l’austeritat, doncs aquí, a casa nostra, hi ha una petita utopia, i una

utopia disponible: aquí hi ha un país, que si aconseguim d’arribar-hi no estarà

malament..., i funciona!, perquè tothom vol tenir expectatives polítiques positives

i reals, perquè la gent no vol que li diguin que el món s’ha acabat. I per això té èxit

l’independentisme. L’independentisme neix amb un mes de diferència respecte del

15M, i és molt lògic, ja que ambdós responen al mateix fenomen. I cadascú agafa els

elements que té a mà. Aquí hi ha un país, una nació, disponible.

¿Però el procés independentista no es troba en via morta ara mateix?

Però no ens enganyem. Aquí cal tenir en compte la doctrina del Financial Times.

L’editorial que va fer l’endemà de les eleccions de Catalunya del 27 de setembre del

2015 ho va dir molt clar: miri, vostès han tret un resultat que no els dóna autoritat

moral per exigir un referèndum; ergo, el dia que tinguin un resultat que els doni

autoritat moral per exigir-lo, doncs aquell dia el tindran. Catalunya no té cap altra

força que el vot. No té poder polític, no té capacitat de coacció. Si demà el president

de la Generalitat declarés la independència, demà passat no passaria res, estaríem

exactament igual. A més, Catalunya és més aviat una societat poruga, i ara per ara

no se la jugarà. Catalunya: sols pacientment, no amb aquesta lògica absurda de

declarar que 9N, demà serem independents; 27S, demà serem independents... això

l’únic que fa és generar una frustració rere una altra frustració. Amb molta cal-

ma, sabent que la demografia va a favor nostre, dels independentistes, paciència!

conversa amb josep ramoneda 233

l’espill / núm. 53

Si algun dia arriben en una votació, la que sigui, a demostrar que tenen el 55%, que

no es preocupin: llavors Europa ja demanarà al govern espanyol que faci alguna

cosa. Però mentre això no passi, no tenen ni suport econòmic ni suport polític. La

resta només és soroll. Encara estem sentint això del full de ruta, que d’aquí a catorze

mesos han de passar no sé quantes coses, i tothom sap que no passarà res, l’únic

que pot passar és que Esquerra Republicana de Catalunya vegi que ja és el moment

d’aconseguir l’hegemonia del sobiranisme i provoqui les eleccions per guanyar-les.

Això és tot el que pot passar.

¿El referèndum serà la clau que obrirà tots els panys?

Almenys tindria la virtut aclaridora. Sabríem on som, si tot això està inflat o res-

pon a una realitat. La meva opinió és que si Rajoy, el 2012, hagués agafat el toro per

les banyes, hauria guanyat per 70-30%; si ho fes ara, per 55-45%, i si ho fa d’aquí

a deu anys més, perdran 45-55%. Mentrestant, situació pantà. No dóna per a gaire

èpica, el cas català. És un cas típic del procés de globalització: natural replegament

sobre si mateix davant d’uns canvis d’escala encara imprecisos i sense cognoms

precisos. És el que fan els magnats de Silicon Valley, que s’estan construint una

plataforma davant de San Francisco, en aigües internacionals, per instal·lar-s’hi i

viure-hi a la seva manera, al marge de tot i de tots.

I acabem, pensarosos, amb aquesta imatge d’una altra utopia atlàntica (pacífica, en

aquest cas) completament idiota (en el sentit original del mot), i que sembla un mal

averany. Però en eixir al carrer recuperem el to i convenim de tornar-nos a trobar. ’

Foto

graf

ia d

e C

arle

s D

omèn

ec

l’espill / núm. 53

Fulls de dietari

Rafa Gomar

Pedra rasposa

A Isidre Crespo, per l’amistat i el mestratge constants

He anat a casa d’un amic i m’ha mostrat la gàbia on la filla té un conill com a masco-

ta. En observar l’habitacle del conill, per contrast, he recordat les conilleres que tenia

el meu avi en el corral i aquelles vegades que quan criava la conilla, em deia: «Vine,

alça la tapadora i voràs. Mira’ls però no hi fiques la mà, a la conilla no li agrada.»

Aquell caixó lateral estava ple de pèl i, en apartar-lo amb cura, hi entreveia les

cries, uns cossos petits de pell rosada. Esperava que es feren una mica més grans i,

quan l’avi em donava el vistiplau, els en treia un per un. M’encantava esbrinar les

diferents combinacions de colors de la llorigada i acariciar-los el cos, tan suau.

Paral·lelament, com un flaix, he remembrat aquelles escenes en què l’avi matava

els conills i jo esdevenia el seu ajudant; un protocol que formava part de la natura-

litat quotidiana i que avui molts hipòcrites qualificarien de crueltat.

El ganivet havia de tenir la fulla ben afilada. De fet l’avi anava sovint a esmo-

lar-lo amb aquella pedra redona, de color rogenc, que manejava amb un pedal

lateral i que estava a l’estança on guardava ferramentes, eines i atifells de tota mena.

Quan l’àvia havia decidit fer paella per a dinar, ell anava a la conillera i en triava un.

Jo li preparava una cadira baixeta, posava un plat fondo i una safa davant, i el gani-

Rafa Gomar (Gandia, la Safor, 1955) treballa com a traductor i redactor a la Sindicatura de Comptes de la Generalitat Valenciana, tasca que compagina amb una important trajectòria li-terària. Ha publicat narrativa breu, novel·la i poesia. També és un destacat dietarista. En aquest camp, sobresurt la seua darrera obra, Fràgil sol de tardor (El Cep i la Nansa, 2015)

236

’

vet damunt del plat. Amb el conill agafat, s’asseia, el posava en terra en horitzontal

i, amb un peu, li aixafava les potes de darrere i amb l’altre les de davant, estirava les

orelles cap arrere per alçar-li el coll, el degollava i deixava que la sang caiguera dins

del plat; una sang que l’àvia aprofitaria per a fer les mandonguilles.

Una vegada la sang deixava de rajar, jo intervenia sostenint el conill ben fort per

les potes, cara cap avall. L’avi premia la panxa del conill per traure el possible pixum

o excrements que pogueren quedar-hi dins, feia uns petits talls al voltant de les po-

tes de darrere i, amb el ganivet, obria a poc a poc la pell per les cuixes i l’entrecuix.

En acabar de fer els petits talls, jo l’havia d’aguantar amb més força encara: l’avi,

amb una estirada forta, l’espellava fins a les potes de davant. Després, repetia els ma-

teixos talls i les mateixes accions a les potes davanteres per traure’n la pell completa-

ment, tallava el cap, obria el conill en canal i deixava caure’n les vísceres dins la safa.

Malgrat les vegades que havia ajudat l’avi, la sentor forta de les vísceres m’ocupa-

va els narius i m’impressionava fins al punt de fer-me venir un principi d’ois. Aques-

ta olor m’impactava tant com observar el cor del conill bategant encara o aquell

fumet que sorgia des del seu cos calent. L’avi rescatava el fetge i els ronyons, i els

posava en el plat; llevava el possible greix del cos de l’animal i s’alçava de la cadira

per rentar-lo sota l’aixeta fins que quedara ben net. Mentrestant, jo portava el plat

de la sang a la cuina, agafava una font del rebost, collia un parell de llimes i esperava.

En tornar amb el cos del conill a les mans, l’avi ja no s’asseia. Sobre la taula,

usava el ganivet i les alicates d’esporgar per tallar el conill a trossos i posar-los a la

font. Partia el cap per la meitat i, quan ja l’havia trossejat tot, hi escorria el suc de

les llimes per damunt.

Quan em deia: «Au, açò ja està clar!», jo deixava la font sobre el banc de la cuina,

besava l’àvia i me n’anava a jugar...

En la meua infantesa, no sols no s’estilaven aquestes actuals dèries de les masco-

tes, sinó que hauria estat ridícul i estrafolari que alguna criatura fes la demanda de

tenir un conill a l’habitació i més encara que se li concedira. Llavors, no pensàvem

en el trànsit de la vida ni ens fèiem preguntes sobre els drets dels animals. No ens

agradava matar els conills ni les gallines ni els pollastres, però ho vivíem amb ab-

soluta normalitat, com una qüestió de supervivència. La mort ni s’amagava ni es

banalitzava amb tanta violència gratuïta i televisiva com ara; l’assumíem, però li

teníem molt més de respecte.

Fet i fet, és evident que tot i estar tan a prop en el temps cronològic, la distància

entre les generacions i la diferència de les societats que ens ha tocat viure és abismal.

* * *

pedra rasposa 237

l’espill / núm. 53

Encara que parlava pels colzes, m’omplia el rostre de saliva.

* * *

Mentre ens prenem una cervesa a la terrassa, el meu amic A. exclama: «Que bo

si aquell jove practicara la gerontofília i la nimfomania geriàtrica!»

* * *

La dona que s’ha assegut al meu costat en l’autobús té una pell densa, compacta,

d’una textura ben a prop de la mantega. De fet, li mire les venes dels braços i les

mans, i l’espessor de la pell pràcticament li les amaga. ¿Seria factible demanar-li

amb naturalitat que fóra tan amable de deixar-me satisfer el desig de palpar la den-

sitat de la seua pell?

* * *

Segurament el millor d’estar jubilat serà que els dies posteriors a les festes de

Reis tindré temps de jugar amb els regals que em duran per haver-me portat tan bé

i haver sigut tan bon xic al llarg de la vida laboral. Agg!

* * *

Anant a peu cap a casa, he passat pel pont de l’Exposició que travessa el Jardí del

Túria. Com en altres ponts d’altres urbs, hi veig cadenats a les barres de la barana

i torne a espantar-me de com són de fetitxistes algunes persones. Fetitxistes i re-

trògrads. L’amor possessiu, tancat, cadenat, falsament romàntic, falsament amor...

En quin segle dieu que vivim? Quan s’acabarà tanta cursileria?!

* * *

Cada dia em preocupen més algunes reaccions espontànies que abans no efec-

tuava. Ahir vaig veure pel carrer el meu amic i vaig allunyar-me’n en comptes d’a-

propar-m’hi i saludar-lo; i l’altra vesprada vaig canviar l’itinerari en eixir del treball

per no acompanyar una col·lega. Per què aquests atacs de misantropia?

* * *

238

’

Vinyoli, a mi també m’agradaria superar aquest sentiment de poquedat que ben

sovint em paralitza i m’arrossega l’ànim pel fang i l’ompli de puces i polls!

* * *

En aquest sopar a la fresca, vora la mar, després de brindar per nosaltres i beu-

re’ns el primer glop d’un Marina Alta, he recordat aquella sentència de Guillem

Simó: «Condicions mínimes per a la felicitat: viure a un centenar de quilòmetres

dels nens cridaners i dels papàs babaus i sords.»

* * *

La gran part de les meues visceralitats acaben en la tassa del vàter: Ihà! Ihà!

* * *

A qui té el cor glaçat, no és inútil regalar-li cap obsequi?

* * *

Avui m’abellia passejar pels barris de la ciutat on encara hi ha gats als solars sot-

jant des de dalt les tàpies i la vida quotidiana sembla ser senzilla, elemental, modesta,

primitiva i ingènua alhora. Em venia de gust observar les escales de mamperlans

gastats, decorades amb taulells antics; i els balcons plens de trastos i la roba estesa;

i les façanes necessitades de dues o tres mans de pintura; i aquella brutícia més o

menys tolerable, i aquell deteriorament general que provoca el transcurs del temps.

I observar gent diversa, i empastifar-me la roba amb les olors dels sopars i l’oli fregit

que surt de la cuina dels bars quan trepitge les voreres. I veure la gent parlant i fu-

mant asseguda al portal, i sentir alguns crits i algunes baralles, i observar xiquets que

corren desbocats, com poltres salvatges, amb els genolls bruts i la boca mostosa...

El barri on habite és un barri dormitori tan asèptic que necessite fugir de tant en

tant a altres llocs per a sacsejar els sentits!

* * *

F. ha relatat un record que jo també protagonitzava. Era una escena que havia

oblidat per complet i m’ha sorprès agradosament. En els records de quantes perso-

nes habitem?

* * *

pedra rasposa 239

l’espill / núm. 53

Hi ha molts polítics, molts sermonaires i persones del carrer a qui els encanta la

paraula estable. De fet sembla que somien i aconsellen abrandadament una família

estable, un govern estable, un país estable, un amor estable... Vull recordar-los que

en català, estable també és sinònim de porquera.

* * *

Si la literatura no es viu com la sentia Walter Benjamin: «Ben aviat vaig aprendre

a disfressar-me amb les paraules»; o més concretament: «Llavors, obria el llibre per

la primera pàgina amb la solemnitat de qui trepitja un continent nou»...

Si no es viu així o no la podem fer viure així, amb aquesta passió enriquidora

que uneix plaer, aventura i coneixement, no podrem augmentar mai el nombre de

lectors. Això sí, hem de ser conscients que, malgrat els esforços, mai no ens apro-

parem al cercle de lectors aconseguit pel llibre més llegit del món: el catàleg d’Ikea.

* * *

La companya de treball, Laura, ha publicat enguany, en 2013, editat per l’Eixam,

el Diario de Gaskin, un dietari escrit pel seu pare que abasta des del 20 de febrer de

1941 fins al 28 de febrer de 1943.

Antonio Gassó Fuentes —Gasquin o Gaskin, l’inici del cognom i l’acabament a

la russa— va nàixer a Xàtiva en 1919. Pertanyia a les Joventuts Socialistes Unifica-

des (JSU) i en esclatar la Guerra Civil es va presentar com a voluntari per a formar

part de l’aviació republicana. Seleccionat en els cursos de pilot de caça, va rebre

instrucció militar i de vol a Kirovabad (l’actual Azerbaidjan) durant sis mesos —de

març a agost de 1938—, on va aprovar i acabar amb el grau de sergent per a incor-

porar-se a la Zona Centre.

Després de morir Gaskin —el 4 d’agost de 1974, als 55 anys i sense haver pogut

veure el canvi polític—, en el fons d’un armari, en una caixa de sabates polsosa

i rebregada de tants bacs i trasllats com havia sofert, Laura va trobar uns papers

guardats durant més de trenta anys. Primer dubtava, no volia violar la intimitat del

pare, però finalment va recopilar-los. Escrits a llapis, molts quasi il·legibles, desco-

breix que es tracta d’un diari dels anys d’internament en un camp de treball francès

ubicat enmig del desert per a construir el ferrocarril transsaharià.

Laura va planxar, escanejar i transcriure els fullets trobats i, una vegada lle-

gits, decideix publicar-los. Li sembla un document de gran valor emocional i

històric; un testimoni directe de primera mà que necessitava socialitzar per a ho-

menatjar les persones que lluitaren contra el feixisme. El del seu pare era un cas

240

’

més entre les nombroses víctimes del colp d’estat militar contra la República, la

guerra civil posterior i la ferotge repressió sobre els vençuts al final del conflicte,

el destí de les quals ha estat amagat i silenciat tant per les autoritats franceses com

per les espanyoles.

(Un dels casos més flagrants d’aquests oblits ha sigut el tractament patit per la

companyia de xoc de la II Divisió Blindada a les ordres del general Leclerc, cone-

guda com La Nueve. Comandada pel capità francès Raymond Dronne, estava for-

mada per 146 republicans espanyols —anarquistes molts d’ells— dels 160 comba-

tents que la componien, i el seu tinent, i mà dreta del capità, era el valencià Amat

Granell, que va ser dels primers militars de la resistència que alliberaren París dels

nazis i hi entraren a l’Ajuntament el 24 d’agost de 1944... Aquest reconeixement va

ser ben tardà, i curiosament avui, 3 de juny de 2015, els reis d’Espanya, juntament

amb l’alcaldessa de París, Anne Hidalgo, i el ministre Valls —socialistes francesos

d’origen espanyol—, han homenatjat La Nueve, inaugurant un jardí adjacent a

l’Ajuntament de París amb el seu nom. Oh là là, quel glamour ! Quelle sensibilité !

No està malament, tan sols han passat més de setanta anys!)

El Diario de Gaskin és un testimoni directe i commovedor del tracte cruel, humi-

liant i vergonyós que els governs de França van propinar als republicans espanyols

exiliats. Inexplicablement i injustament, el govern democràtic francès de Daladier i

Reynaud (febrer-abril de 1939) va confinar els republicans espanyols en camps de

treball sota règim militar, tant més enllà dels Pirineus com al nord d’Àfrica. I quan

Hitler va ocupar França, el mariscal Pétain —que va instaurar el seu govern el 10 de

juliol de 1940— hi va endurir fins a extrems inhumans les seues condicions de vida.

El règim habitual en els camps no disciplinaris era el del treball forçat de dilluns

a dissabte, i en els camps disciplinaris el règim s’enfortia. De fet, Gaskin, que va

estar tres vegades a la presó de Bou-Arfa i diversos períodes en camps disciplinaris,

també ho conta. El dietari narra de manera concisa i breu la duresa de la vida en els

camps: la fam (l’alimentació escassa) i la set (l’aigua racionada); el fred intens de la

nit i la calor asfixiant del dia (la roba justa); les malalties, calamitats i misèries per a

sobreviure; els immunds barracons on habitaven; l’esgotament físic fins a l’extenu-

ació, les vexacions constants o l’enviament sistemàtic per faltes menors a la presó o

a camps especials de càstig...

Antonio Gassó també relata les pallisses i tortures més habituals, com ara lli-

gar una persona a un pal un dia sencer sense protecció, confinar-la a la gàbia o

l’anomenada tomba, que consistia a obligar-la a excavar una fossa arran de terra i

romandre-hi durant un temps indeterminat, amb l’alimentació i l’aigua mínims,

i també sense protecció...

pedra rasposa 241

l’espill / núm. 53

No hem de buscar literatura en aquest dietari. Gaskin no hi tenia ni espai ni

temps, ni tampoc era la seua intenció. Potser els historiadors ja han investigat sobre

aquests esdeveniments, però aquest testimoni és difícil de trobar en arxius i heme-

roteques per la seua veracitat, sense cap amanerament retòric, floritures literàries

ni possibles interpretacions. És el relat cru i autèntic d’uns fets que tornen a aver-

gonyir l’espècie humana.

No eren camps d’extermini, és cert, però la dinàmica quotidiana constituïa la

flagrant violació dels drets humans d’unes persones que fugien d’una guerra. Què

us recorda aquesta actitud cap als refugiats? I per extensió, ¿quin comportament

solen tenir les institucions pel que fa a alguns centres d’acollida tant de refugiats

com d’emigrants? Europa abans i ara: vergonya, cavallers, vergonya!

En febrer de 1943, Gaskin aconsegueix escapar-se del camp de treball i passa al

Marroc, on viu prop de vint anys, fins que en 1959 torna a Castelló.

* * *

L’Stranbrook

El 28 de març de 1939, va salpar del port d’Alacant el mercant Stranbrook amb

2.638 republicans que fugien de la repressió franquista. El capità, el gal·lès Archi-

bald Dickson, a les 23 hores i sense encendre cap llum per a evitar que els desco-

briren, va ordenar partir cap a Orà. De tanta gent com hi havia, el vaixell va estar a

punt d’escorar diverses vegades. L’excés de pes i la distribució poc uniforme de les

persones va convertir les vint hores del trajecte en un viatge perillós.

Per si amb el viatge no fóra prou, les autoritats franceses, tot i les gestions efec-

tuades pel diputat socialista Rodolfo Llopis, sols en deixaren baixar dones i xiquets,

i van tardar un mes per a deixar desembarcar la resta del passatge. El 24 d’abril

de 1939 encara quedaven 1.300 refugiats a bord no autoritzats a aixafar terra. Les

condicions vitals i higièniques s’hi havien deteriorat, el menjar era escassíssim, no

hi havia assistència mèdica, la invasió de polls i altres paràsits era diària, i els brots

epidèmics, imminents.

Entre els passatgers hi havia un grup d’aviadors i, com que eren militars, les

autoritats franceses els presenten una única opció: els camps de treball del Sàhara

o la Legió Estrangera. Els qui van triar els camps no podien imaginar el que els

esperava. Gaskin era un d’ells.

Es calcula que al voltant de deu mil persones arribaren a les costes africanes en

les embarcacions que salparen de diferents ports de la costa mediterrània. Pocs dels

nostres dirigents volen recordar que les vivències de molts republicans, tan pròxi-

242

’

mes en el temps cronològic, eren ben semblants a les que pateixen moltes persones

en l’actualitat sota la vista grossa i la hipocresia dels estats benestants.

* * *

A., una altra vegada, em comenta: «M’he deixat bigot. I tot ha sigut perquè

l’altre dia, mirant un àlbum de fotos de quan era jove, em vaig agradar tant que

m’hauria follat a mi mateix. Llavors em vaig dir: me’l deixaré una altra vegada a

veure si algú...»

* * *

Sovint, de bon matí, a la parada de l’autobús, ve una mare amb els dos fills. Ell

té la cara plena de pigues i deu tenir tres o quatre anys més que la xiqueta. Ella és

menuda; du unes ulleres redones de color blau, amb unes lents grosses que li en-

grandeixen els ulls. Els dos van carregats amb motxilla i m’encanta veure com ju-

guen junts i, sobretot, com s’estimen. Són dos germans que sota la mirada amatent

de la mare, sense crits ni estridències, amb una innocent i envejable educació, riuen

i es cuiden l’un a l’altre. El xiquet sol apagar l’àvida curiositat de la germana amb

explicacions a les seues preguntes, i ella l’abraça de tant en tant i tanca els ulls de tan

feliç com s’hi troba. Els dos tenen una mirada intel·ligent, revestida d’afectivitat.

En pujar a l’autobús, si puc, dissimuladament, procure quedar-me ben a prop

d’ells per escoltar les seues converses. És un goig vorejar el seu món i compartir

amb ells la fantasia, la innocència i la bonhomia que traspuen!

* * *

A la llarga tots els verbs seran impersonals.

* * *

Una dona amb cara i cabells de paput!

* * *

Afortunadament, no he d’excavar la terra del Cabeçol ni desfullar els pètals de

les roses per esbrinar on és la a on acaba el teu nom.

* * *

pedra rasposa 243

l’espill / núm. 53

Acabe de llegir Temps de segona mà: La fi de l’home roig, de la bielorussa, Pre-

mi Nobel de Literatura 2015, Svetlana Aleksiévitx, i m’ha semblat extraordinari.

Aquest llibre es basa en entrevistes a persones que han patit la realitat de la dicta-

dura i el trànsit d’un «comunisme decrèpit a un capitalisme salvatge i inhumà».

Es tracta de donar la paraula i escoltar testimonis de gent anònima que ha viscut

i patit, gent del carrer que configuren la visió coral d’una realitat allunyada de la

versió oficial dels governants.

Svetlana és una dona valenta, senzilla, sòbria i lúcida, que creu en les persones

i confegeix una literatura amb tècniques del periodisme per tal de trencar la visió

del pensament únic, siga capitalista o comunista, neoliberal o postcomunista. Es

tracta d’una persona que sap obrir el cor dels qui viuen i pateixen, i té la paciència

inesgotable per a escoltar i escriure les seues històries. Tant les societats totalitàries,

més o menys dissimulades, com les democràcies de major o menor grau de qualitat

democràtica, assetgen les persones en la incertesa i les omplin de pors i recels.

Estic d’acord amb el mestre Joan Fuster quan diu: «Qualsevol poder és abús de

poder. Això va en la mateixa naturalesa de les coses.» Però ja fa massa temps que

sabem que la humanitat, segons com, altera la naturalesa de les coses. ¿Fins a quan

tolerarem els abusos que els estats cometen contra els ciutadans i quan deixarem de

cloquejar davant la cruel perversitat dels amos del món?

(2013-2016)’

l’espill / núm. 53

Llibres

Guillermo Quintás

Una història que afavoreix el retrobament amb la tasca d’editor

Historia de la edición en España, 1939-1975Jesús A. Martínez Martín (dir.)1000 pp., 2015, Madrid, Marcial Pons

Hi ha docents universitaris que reconeixen i salden els deutes que han contret amb

el sector de l’edició. Són docents que, a diferència d’altres que pateixen una mala

assimilació de l’estat de coses sorgit de la digitalització, mai no han pensat a pres-

cindir de l’editor perquè no han equiparat un editor amb l’organitzador d’una base

de dades ni l’activitat editorial amb la de l’informàtic que dissemina la base i afa-

voreix la seua con sulta en línia. Són professors que són capaços d’apreciar en tots

els seus extrems el valor socialitzador del llibre i la cultura impresa. En definitiva,

docents que són lectors i que tenen una altra mirada, la que cal mantenir per a la

cultura impresa, ja que reconei xen en l’editor «no sols un intermediari, tècnic o

gestor, sinó un creador de sentit». Ens trobem davant d’aquests universitaris quan

revisem la Historia de la edición en España, 1939-1975, dirigida per Jesús A. Mar-

tínez Martín i publicada per Marcial Pons, que fa gala una vegada més de l’atenció

i la cura que han caracteritzat el seu quefer.

Una mirada a l’índex ja posa en relleu que l’obra no és el resultat d’un atropellat

repartiment de temes entre col·legues més o menys pròxims. Tot al contrari: aquest

es tudi compta amb el suport del grup d’investigació que ha convertit en objecte de

recerca la història de la cultura impresa a Espanya i els resultats del qual trasllada a

aquesta obra que, entre altres valors, té el de ser una veritable obra de referència pel

que fa a l’atenció prestada a fonts de diversa naturalesa: administratives, fiscals, re-

gistrals, estadístiques, normatives, bibliogràfiques i hemerogràfiques. Aquesta pro-

pietat justifica ja per ella mateixa que aquesta història siga d’obligada presència en

les biblioteques universitàries i dels departaments d’història contemporània, així

com de les facultats de periodisme, de comunicació i de sociologia.

246

’

Si hem advertit que aquest tractat no agrupa una sèrie de capítols i d’autors, és

perquè volem destacar la seua forma de desenvolupament: selecciona unes línies de

reflexió que poden ser tractades bé com el centre que defineix un capítol, bé com

un moment de la perifèria d’un capítol. Així, un capítol pot tenir el seu centre en

l’estudi de l’INLE (Instituto Nacional del Libro Español), l’autarquia editorial, el

Servicio Nacio nal de Lectura, el llibre científic o el llibre d’assaig. Ara bé, aquest

centre irradia una certa llum sobre el que és tema perifèric, com ara l’edició oficial,

i permet que el lector es vaja construint la seua configuració dels diferents temes

en cada capítol. Així, quan es revisen institucions com l’INLE, creat el 23 de maig

de 1939 amb la finalitat d’assignar un propòsit polític i cultural al llibre, que no-

més «hauria d’arribar on fes fal ta», o quan s’informa sobre la lectura pública o les

biblioteques, sempre hi ha una cons tant: associar tals preocupacions a la política

de control de la producció editorial i la vi gilància administrativa sobre editorials,

llibreries, distribuïdores o importadors. Aquesta tasca no podia ser desplegada en la

societat sense generar textos. I, per això, s’organitzà i regulà «una ingent producció

institucional [...] que fomentà la producció estatal en detriment de les iniciatives

editorials privades», mitjançant pràctiques molt diverses que van des del control de

la quota (cupo) de paper fins a la repressió i el tancament directe del projecte o la

programació editorial. Una producció institucional que passa a ser coneguda com

a edició oficial i que és desplegada per ajuntaments, diputacions, ministeris, uni-

versitats, facultats, etc. L’edició de totes aquestes entitats havia de respondre «a un

pla mínim de selecció i decor que oferesca garanties polítiques i espirituals impres-

cindibles». Tots els textos apunten en una mateixa direcció: afavorir «la sistemàtica

ordenació de la cultura espanyola», tal com havia estat pensada pel franquisme i

la Falange. Tants esforços només aconseguiren «una enganyosa hegemonia», en la

qual col·laborà de manera destaca da el control falangista, que passaria a ser subs-

tituït «pel poder eclesiàstic en educació, pensament i moral social». Hem de reco-

nèixer, com hem indicat, que l’edició oficial es quedà sense espai i sense definició.

Per això, centres editorials que, com l’Instituto de Estudios Políticos, mantingueren

una dignitat que distava de ser compartida per altres editorials, fins i tot pels se-

cretariats de publicacions de les facultats i universitats, van recórrer a la reedició

de textos per a cobrir el desconcert i la decadència generats en ser conscients de la

manca d’hegemonia per a liderar el moviment editorial.

L’obra permet apreciar els valors que justificaren la manera de procedir d’editors

significats en determinats moments clau, com ara la Transició (capítol XII), quan

l’objecte de l’activitat era «el negoci editorial en totes les seues manifestacions, però

llibres 247

l’espill / núm. 53

supeditat a un principi: l’impuls de la cultura i de la llibertat de pensament i expres-

sió, sense vincular-se amb la militància política». Els qui no van conèixer aquells

moments i avui repensen la seua vinculació amb l’activitat editorial sempre hau-

ran de sentir-se captivats per les persones de les quals se’ns parla en aquest tractat,

que van ser capaces de superar qualsevol dificultat mitjançant l’acord i l’aliança

i que arribaren a plasmar per a anys una forma de comunicació especialment pro-

ductiva per a la nostra societat, que estava necessitada «del sentit crític i de l’agita-

ció cultural mitjançant la socialització del llibre de masses». L’obra mostra com es

va materialitzar aquesta socialització i com sobre l’activitat dels editors s’articulà

la política de comunicació necessària per a accedir a la democràcia i consolidar-la.

El fet de mostrar aquesta articulació justifica aquesta obra, ja que si alguna cosa

necessitem en la nostra societat i en aquests dies és una política de la comunicació

que articule la societat i dissolga el conflicte.1

La forma en què està organitzat l’estudi aconsegueix que cada un dels capí-

tols «cobre el seu sentit en funció dels altres capítols» i del tema que dóna títol a

la publica ció. El lector no arribarà a tenir la sensació d’estar davant d’una suma

atropellada d’es crits que no fan justícia a un títol suggeridor, pensat per a vendre.2

Tot el contrari: se sabrà en tot moment davant l’anàlisi integrada de la cultura im-

presa, perquè els diferents capítols mantenen «una vinculació temàtica» (marcada

pel títol) i «metodològica» (ajustada per la tasca de l’historiador) que «permeten

penetrar la veritable naturalesa del Règim que asserví el país durant quasi quatre

dècades». El veritable abast d’aquesta història es posa en relleu en projectar-se sis-

temàticament el fet següent: «El llibre és més que una associació material, tangible,

recognoscible i específica, amb diferents formats que contenen textos. Suposa una

pràctica cultural i social la construcció de sentit de la qual està en estreta vincula-

ció amb els lectors i les condicions socials que el fan possible en un temps histò-

ric determinat.» A l’anàlisi d’aquesta pràctica cultural serveix l’organització de la

1 Capítols com el XXVII i XXVIII estan plens de dades relatives a les edicions científiques o d’as-saig i ciències socials, que han estat especialment rellevants per a comprendre les diferents eta-pes del règim franquista. De la duresa de les relacions, en dóna idea l’afirmació de Josep Maria Castellet en descriure les relacions amb la censura: «La sensació d’indignitat era absoluta»2 Aquesta pràctica és cada vegada més freqüent i no sols en les edicions espanyoles. Una pràc-tica que pot oferir bons resultats per a «traure» treballs acadèmics, per bé que cada vegada s’evidencia més que el títol d’una obra col·lectiva pot ser només una feliç idea per a promo-cionar-se, ja que de vegades el títol només fa justícia a algun treball d’aquest col·lectiu i una part important del volum s’hauria pogut publicar amb qualsevol altre títol. N’hi ha prou amb denunciar-ne la pràctica editorial, sense entrar en la denúncia de casos i títols concrets

248

’

complexa xarxa traçada pels trenta-dos capítols que s’estructuren en tres parts. La

primera d’elles atén la política del llibre i les relacions mantingudes entre l’Estat i

l’edició; les seues pàgines mostren, per descomptat, com s’articularen «censura» i

«poder discrecional». La segona part recupera els temes propis de l’economia de

l’edició i, per tant, ens dóna a conèixer qui i com editaren i distribuïren llibres i pe-

riòdics. Finalment, la tercera part aborda els continguts i mostra què s’edità. Sobre

el contingut de cada capítol s’articula la lectura de les dades que poden reaparèixer

en les diferents parts; així, un tema, com ara la censura, la transició, el control o

l’edició oficial, pot reaparèixer des de l’òptica pròpia de cada una de les parts.

Ara bé, si algun efecte produeix aquesta articulació al llarg de mil pàgines és la

de donar compte d’una història que a aquest lector li resultà en alguns moments

molt seua, molt nostra, sabuda en part, fins i tot feta en part per ell, per nosaltres.

Molts lec tors d’aquesta obra tindran en algun moment aquesta mateixa sensació,

perquè van ser lectors de les mateixes col·leccions, es mantingueren atents a l’exis-

tència de novetats i seguiren l’extensió del debat en els cercles socials i universita-

ris. Així, doncs, es com prendrà que em resulte incomprensible l’anàlisi dels qui,

a l’altura dels nostres dies, han pretès donar compte de les polítiques culturals a

Espanya durant «els últims trenta anys» sense prestar una atenció monogràfica a la

cultura impresa,3 en la qual, per cert, no ha estat molt brillant ni molt àgil l’edició

de titularitat pública que perllonga en el temps l’edició oficial sorgida a l’empara de

l’INLE. Si reclame com a deguda l’atenció a la cultura impresa és perquè «els grups

editorials que haurien de dominar el nostre panora ma editorial i el de la comunica-

ció no foren [ni són] experiències aïllades» o que discor regueren en paral·lel. L’obra

que comentem mostra, adoptant diversos punts de vista, que, associada a la cultura

impresa, hi ha una teoria i pràctica de la informació que, per al període 1939-1975,

va ser la pròpia del franquisme; des d’ella i contra ella opera l’editor per a generar

la política informativa que necessita la nova i democràtica socie tat.

Molts són els ensenyaments que pot obtenir un possible lector d’aquesta histò-

ria que aspire a exercir d’editor, com, per exemple, que una editorial no es justifica

social ment per un parell d’èxits, com no se salva Editora Nacional per haver donat

a llum un treball de Xavier Zubiri (Naturaleza, Historia, Dios), Laín Entralgo (Me-

3 Em referesc, per exemple, a J. Rius-Ulldemolins i J. A. Rubio Arostegui (eds.), Treinta años de políticas culturales en España, València, PUV, 2016. Sorprèn la funció reservada a la cultura impresa en aquest estudi elaborat per docents universitaris que, en conseqüència, han mantingut edicions en totes les seues universitats; més encara, publiquen la seua anàlisi amb el peu d’una editorial universitària

llibres 249

l’espill / núm. 53

dicina e histo ria) o Manuel Machado (Poesía: Obra completa), ni el CSIC per haver

publicat textos de Manuel Sacristán, Emilio Lledó o José Luis Pinillos, atès que, en

nom de l’edició oficial, es va dur a terme «un procés depurador que va ser cruent

i arbitrari». El text que recensionem ens ensenya que un editor serveix una teoria

i pràctica de la informació que, en la mesura en què quedà plasmada en Editora

Nacional, anà canviant tal com ho anà fent el règim: «des de l’adoctrinament en un

sistema autàrquic de control estatal, consignes oficials i censura, cap a un model

empresarial més funcional i operatiu, amb resultats dispars i no sempre satisfac-

toris». Aquesta història, reconstruïda en diversos llocs de l’obra (el capítol XXVIII,

per exemple, se centra en l’evolució d’Editora Nacio nal, Publicaciones Españolas,

Instituto de Estudios Políticos i fins i tot el Consejo Supe rior de Investigaciones Ci-

entíficas) pot aproximar-se al lector fins al punt que el porte, com m’ha portat a mi,

a modificar el meu judici sobre la cancel·lació d’Editora Nacio nal, duta a terme pel

ministre Javier Solana; una cancel·lació que vaig acceptar de mal grat en aquells dies

de 1980, perquè estava assaborint una de les meues primeres publi cacions, i ja s’ha-

via perdut el ressò de les paraules d’Umbral: «Editora Nacional és una cosa que [...]

ha servit majorment per a editar els escriptors que no trobaven editor.» Semblava

succeir tot el contrari: els textos dels clàssics editats per Editora Nacional arribaven

a les taules de les biblioteques personals després d’haver estat curats i preparats pels

professors universitaris del moment, que, per cert, no participaven de cap manera

dels objectius dissenyats per a les publicacions oficials per l’Institut d’Espanya, ali-

mentades folgadament per multitud d’institucions perquè contribuïssen a «esbor-

rar tota empremta de les condicions històriques de partida del Règim».

I el coneixement de múltiples dades que estan integrades en aquesta història

també obre un altre espai de reflexió: l’ocupat per les editorials i publicacions ofi-

cials, les servituds de les quals foren tan grans com foren i continuen sent els seus

privilegis; de fet, en algun moment he defensat que «la vigent atomització [de les

editorials] suposa en ella mateixa un balafiament».4 Excel·lent moment per a qües-

tionar-nos les servituds i els privilegis que indueixen avui a mantenir sobre elles i

entre elles un llenguatge triomfalista.5 La presa de contacte amb alguna de les cir-

4 Guillermo Quintás, «Sobre la edición universitaria», Los entornos de la edición, València, JPM, 2014, p. 1435 Aquest és l’esperit que inspira en certa manera un titular: «Un sello para la historia». En veritat, és de lloar el propòsit formulat amb les paraules següents: «[...] ser espejo de cómo hacer las cosas para que salgan bien. Y los editores universitarios habremos demostrado una vez más, con determinación, que queremos estar en la primera fila de los nuevos tiempos»

250

’

cumstàncies de què ens donen compte capítols com el III («La modernització de la

censura: La llei de 1966 i la seua aplicació»), el IX («Les publicacions oficials: Editora

Nacional»), el XXVII (L’edició acadèmica: Les edicions científiques i el llibre tècnic»)

i el XXVIII («L’assaig i els llibres en Ciències Socials») inviten a una anàlisi de la situ-

ació present d’aquestes edicions i, alhora, a l’abandonament d’una falsa polèmica,

o d’una polèmica que simplifica i desfigura l’activitat de l’editor: una indústria edi-

torial puixant no pot practicar una escissió de les edicions entre l’edició comercial

en cerca de la rendibilitat i l’edició intel·lectual al servei de la crítica i la democrà-

cia. Aquesta distinció ha sofert diverses transformacions, però només una idea ha

guanyat cos: l’editor que dota de fonaments ferms i estables la seua editorial podrà

mantenir un veritable servei a la cultura del seu país i programar de conformitat

amb les necessitats que entén pròpies de la seua societat i cultura; qui no aconse-

guesca aquest objectiu sempre dependrà de favors del poder, siga administratiu o

dels diners (em referesc al capítol XII). Conèixer els esforços i les inversions dutes

a terme per a garantir aquesta presència de la cultura impresa és una tasca acom-

plerta en aquest treball de manera exemplar, com es pot apreciar, per exemple, en

descriure i explicar «la transició editorial dels anys setanta». La complexitat del pro-

cés d’aquesta transició ve suggerida pel següent judici: «La transició política canvià

molts horitzons dels editors i el context en què havien crescut al recer de l’Estat.

Les pautes del mercat i la transició econòmica de finals dels anys setanta i comen-

çaments dels vuitanta, desmantellant el capitalisme corporatiu i intervencionista,

situaren l’economia editorial en un procés d’internacionalització.» Aquest procés

ha vingut a caracteritzar el desenvolupament mateix de la nostra cultura editorial.

L’obra ens mostra alguns abandonaments que ens resulten familiars, però que per a

molts possibles lectors assoleixen el nivell d’allò que és inversemblant. Enrere hem

deixat el llenguatge d’una època i un règim: categories com «delictes d’imprem-

(UNElibros, 31). No és un fragment aïllat, les editorials de l’UNE accentuen aquesta valoració: «Si nos atenemos a los libros publicados por las editoriales que forman la UNE podemos con-cluir que representamos el 30% del fondo vivo de no ficción en España y el 10% del fondo digital. Y publicamos el 20% de las novedades de libro de no ficción en España. Los datos, convendrán conmigo, son relevantes. Y si, además, consideráramos a las editoriales que for-man la UNE como si de un grupo editorial se tratara concluiríamos que el Grupo UNE es uno de los cinco grandes grupos editoriales de libro académico en España, que son los que tienen un catálogo con más de 10.000 referencias. Nos acompañarían Grupo 62, Planeta, Hachette Livre y Grupo SM» (UNElibros, 32). El que no se’ns indica és el cost del metre cúbic que acull aquests 10.000 títols ni la rotació d’aquests títols

llibres 251

l’espill / núm. 53

ta», «segrest preventiu», «potencial agitador», «instrument material de dissidència»,

«crítics destructius», «autors ressentits», «censor», «crema de llibres», «sana moral»,

«idees dissolvents», «lectors ingenus», «sala de llibres prohibits», «autarquisme cul-

tural», «metodologia censòria», «depuració sistemàtica de les biblioteques», «lec-

tura sana», etc.; alguna d’aquestes categories pot reaparèixer en els nostres mitjans,

però referides a altres cultures o altres períodes de la nostra cultura. La circulació

d’aquestes categories posa en relleu allò que és fonamental per als espanyols i allò

que és característic d’una època: «Els espanyols no van ser lliures d’escollir les seues

lectures, perquè tampoc els escriptors no ho van ser per a plasmar sense constricci-

ons el seu pensament, ni els editors per a dur a la impremta les obres.»

La transcendència d’aquesta censura i regulació de la cultura impresa es va dei-

xar sentir de manera clau en el dia a dia de les universitats espanyoles, ja que els

debats propis del segle XX arribaren de la mà dels editors (com la dels tres editors

d’Alianza Editorial, José Ortega Spottorno, Javier Pradera i Jaime Salinas, vinculats

a El País i a Alfaguara) i de les col·leccions de butxaca; algunes titulacions mantin-

gueren en les seues aules un món en paral·lel als debats propis de l’època que ens

van ser traslladats per editors espanyols o iberoamericans. Per això, alguns dels

judicis d’aquesta obra podrien ser matisats, i allí on es reconeix a alguna edito-

rial «haver connectat amb les aules universitàries», seria més just atribuir-li ha-

ver introduït, alimentat i regulat el debat que es mantenia en l’entorn de les aules

universitàries.6 Cal reconèixer i subratllar aquest fet, atès que l’edició de titularitat

pública només es feia notar encara per la seua baixa repercussió i per la manera

com satisfeia els interessos d’«allò que era públic», sempre equiparats amb els del

règim. Aquest judici resulta benigne quan es coneixen els detalls aportats en l’anà-

lisi de Jesús A. Martínez relatius a la constitució de societats editorials, a la xarxa de

relacions personals i de projectes articulats, per exemple, sota la influència de Jordi

Herralde, José Ortega Spottorno, Jesús Polanco, Javier Pradera o Jaime Salinas, que

acabarien consolidant «el primer grup de comunicació» i, per descomptat, «fent

del llibre l’instrument central de la seua estratègia d’assetjament» contra la Dicta-

dura. La descripció del «context editorial i econòmic d’encreuaments i projectes

editorials entre empreses» caracteritzà una època especialment fructífera per a Es-

panya i per a les lletres espanyoles i iberoamericanes. Les persones que articularen

aquesta xarxa de projectes han merescut la presència que el text de Martínez els

6 Guillermo Quintás, «Nuestros editores», op. cit., pp. 26 i ss

252

’

atorga; el seu treball pot ser avui desconegut per a tota una generació i, per això,

aquest tractat pot contribuir des de les aules universitàries a la recuperació de la

tasca i els aconseguiments d’aquests homes. Alguna cosa passa a ser tan patent per

a l’historiador com present ho va ser per a molts de nosaltres: els acords i la gestió

editorial no sols obriren espais que la societat necessitava, punts de trobada entre,

per exemple, catòlics i humanistes, sinó que l’activitat en Taurus, Tecnos, Alianza

Editorial, Edicusa, Península, Edicions 62, Siglo XXI, ZYX, etc., acabà deixant sense

espai i sense públic l’edició oficial, pensada i nodrida per «una política de control

sobre la producció editorial i de vigilància administrativa sobre editorials, llibreries

i distribuïdors, amb la finalitat d’articular un corpus de textos amb els quals esbor-

rar tota empremta de les condicions històriques de partida del Règim i difondre

en el seu lloc un discurs nou que, amplificat pels mitjans de comunicació, passe a

formar part del substrat social». Però el que donà de si l’esdevenir del Règim va ser

la demostració d’haver perdut una hegemonia editorial que només va ser aparent

i que va ser ràpidament rescatada per segells editorials que avui omplen les nostres

biblioteques personals i que mantingueren un clar biaix acadèmic.

He de reconèixer que, en presentar-se les diferents cares d’aquest poliedre que

constituí l’aliança de l’edició oficial i la política informativa del franquisme, no he

pogut alliberar-me d’un altre valor que aquesta història contada té per a nosaltres:

el d’advertir-nos sobre les dimensions i funcions que té l’edició que gestionen enti-

tats públiques (universitats, ministeris, ajuntaments, diputacions, museus, etc.). Els

gestors d’avui són els mateixos de l’edició oficial d’ahir i poden repetir-se alguns

dels errors d’altres temps, posats en relleu en aquesta història. Em referesc a la ne-

cessitat de dis senyar l’activitat de titularitat pública de manera que es coneguen els

seus costos, es re convertesca la subvenció anual en inversió i es discutesca un pla

editorial per a guanyar un nombre crític d’usuaris. No crec que, per exemple, l’edi-

ció universitària estiga en qüestió o que s’hagen d’abandonar els estudis locals. El

que acabarà posant-se en qües tió és la infraestructura editorial que serveix aquesta

edició segons els canviants gustos i preferències dels diferents equips que s’alternen

en el govern de les universitats, les diputacions o els ajuntaments. El repàs d’aquesta

història il·lustra la conveniència d’atendre una profunda redefinició de la política

informativa a la qual serveixen aquests minifundis editorials que, dia a dia, seguei-

xen abandonant espais i formes d’edició.

Traducció d’Antoni Furió’

llibres 253

l’espill / núm. 53

Enric Pujol

Reivindicació —raonada i raonable— de Manuel Brunet

Manuel Brunet: El periodisme d’idees a l’ull de l’huracàFrancesc Montero362 pp., 2016, Catarroja, Afers

La figura del periodista i escriptor Manuel Brunet (Vic, 1889 – Figueres, 1956)

no havia tingut, fins ara, un estudi biogràfic detallat que permetés situar-lo, de

manera precisa i allunyat de prejudicis, en el context històric en què va viure i en

què desenvolupà la seva obra. Per aquesta raó, el seu paper en la cultura catalana

de la primera meitat del segle XX havia quedat força desdibuixat. L’acurat llibre de

Francesc Montero ve a omplir el buit que existia.

Es tracta d’una versió reduïda de la tesi doctoral que, el 2011, Montero dedicà al

personatge, del qual ha esdevingut el principal especialista. No ha de sobtar, doncs,

que ell hagi estat recentment també l’editor d’El meravellós desembarcament dels

grecs a Empúries (2014), el principal títol de l’obra narrativa de Brunet, que apare-

gué per primer cop el 1925 i que va ser considerada com la visió més irònica feta

del gran mite noucentista de la «Catalunya grega».

El rigor i la ponderació que evidencia l’autor en aquesta monografia no es des-

diu d’un to explícitament reivindicatiu envers l’aportació de Brunet a les lletres i,

sobretot al periodisme, durant el lapse de temps que va dels anys vint a finals dels

anys cinquanta. De fet, Montero contribueix, de manera implícita, a reforçar la

idea que el segle XX fou, en el seu conjunt, una veritable «edat d’or» de la literatura

catalana (tal com havia defensat Joan Triadú a Memòries d’un segle d’or), i que, en

aquest període de puixança, el periodisme hi tingué un paper molt destacat.

L’evolució ideològica i política de Brunet

Entre els encerts més rellevants de l’estudi, cal remarcar el fet d’haver sabut situar

Brunet en el món intel·lectual d’abans i de després de la guerra civil dels anys 1936-

1939. Així, es fa un repàs detallat de l’evolució política que seguí l’escriptor durant

el primer terç del segle. Format en el si del noucentisme, Brunet s’afilià al partit de

centreesquerra Acció Catalana i col·laborà a La Publicitat, per passar després a la

Lliga Regionalista, el partit del catalanisme conservador, cosa que li possibilità l’en-

trada al diari La Veu de Catalunya, on destacà com a comentarista polític.

Amb l’esclat de la guerra civil dels anys 1936-1939, Brunet va haver de fugir de

Catalunya perquè fou perseguit pels comitès revolucionaris. Exiliat a Itàlia durant

254

’

el conflicte, féu costat al bàndol franquista i participà en els aparells de propaganda

antirepublicans, sobretot els impulsats per dirigents de la Lliga. Al final de la guer-

ra, va retornar a Catalunya, però descobrí que s’havia convertit en un «vencedor

vençut», segons definició pròpia. En aquest sentit, cal recordar que, malgrat el seu

suport als militars insurrectes, quan retornà va haver de passar per un expedient

de depuració (que és reproduït al llibre). Així mateix, se sap, per unes «Notes per-

sonals» (fins ara inèdites i que ara ens descobreix Montero), que era absolutament

contrari a la prohibició del català.

Per als de Falange, Brunet era un separatista potencial pel seu catalanisme,

mentre que l’oposició democràtica el veia com un col·laboracionista del règim dic -

tatorial. Malgrat aquesta circumstància (o precisament per això), va aconseguir

integrar-se al grup que féu possible la publicació Destino, gràcies a l’ajut d’Ignasi

Agustí. Junt amb Josep Pla, Josep Vergés, Joan Teixidor, Nèstor Luján i d’altres, con-

vertiren la publicació en «una revista franquista antifranquista», com la va definir

ell mateix.

Segons Montero, els tres eixos principals del pensament de Brunet al llarg de

la seva vida foren el catalanisme (que durant el franquisme va haver de recloure

en un àmbit privat), el conservadorisme polític (que el dugué a qüestionar no tan

sols el règim republicà, sinó la mateixa democràcia) i el catolicisme ortodox (que

explicità amb el seu pseudònim periodístic de Romano en les seves col·laboracions

a Destino).

Una altra de les virtuts del llibre que ens ocupa és l’anàlisi detallada que fa de

l’obra escrita de Brunet, sobretot de la periodística, que és, amb molta distància, la

més extensa i reeixida de la seva producció escrita. No en va, el mateix Brunet pensa-

va que «la millor forma literària de fer la història contemporània és el periodisme».

Montero fa un estudi cronològic i per blocs en funció de les publicacions en

què col·laborà Brunet (especialment La Publicitat, La Veu de Catalunya i Destino).

I presta una atenció especial als articles que dedicà a la Primera i la Segona Guerra

Mundial, així com a les seves polèmiques més sorolloses, que alimentaren el seu

prestigi de polemista ferotge. Potser alguns dels apartats dedicats a aquesta anàlisi

són massa detallats per a un públic ampli, però per als mínimament interessats en

la història i la cultura contemporànies són altament instructius.

El valor dels egodocuments

L’aportació de documentació inèdita constitueix un altre dels atractius de l’estudi,

sobretot la referida a l’etapa de postguerra. Al costat de les cartes personals, hi ha

llibres 255

l’espill / núm. 53

les «Notes personals» de què ja hem parlat, no pensades per ser publicades alesho-

res, en què expressa la seva opinió sobre la situació que vivia en aquells moments.

Esperem que ben aviat puguin ser editades.

En certa manera, aquestes anotacions s’acosten molt a les que va fer el seu amic

Josep Pla els anys 1956 (data de la mort de Brunet), 1957 i 1964, que s’han publicat

recentment en el volum La vida lenta (2014). Tant en el cas de Brunet com en el de

Pla, aquests documents personals (junt amb la correspondència) ens serveixen per

conèixer la seva aversió íntima envers el règim dictatorial, que no podien manifes-

tar públicament sense exposar-se a patir represàlies.

Així, en les anotacions de Brunet podem llegir aquesta definició: «Falange és

una mena de FAI amb processó de Corpus.» O aquesta opinió, molt contundent,

sobre la repressió de postguerra: «Les depuracions i els qualificatius de “rojo” i “se-

paratista” servien per arraconar multitud d’homes intel·ligents de dreta i d’esquer-

ra, presents a Espanya o emigrats, que poden anar amb el cap ben alt [...]. Aquesta

tàctica ha afamat milers de famílies, ha fet impossible la reconciliació, ha significat

l’estraperlització de la cultura i ha submergit el país en la mediocritat.» I encara

aquesta altra: «Sense la germanofília i el feixisme no hi hauria hagut cap govern

espanyol que s’atrevís a perseguir la llengua catalana i basca com s’ha fet des de

l’alliberació [...]. Segurament [és] per això que és tan rar a Catalunya trobar un

catalanista germanòfil.»

Per la seva banda, Pla, a La vida lenta, també hi declarava la seva aversió al règim

dictatorial: «Jo sé perfectament que anem al desastre, però no tinc ni la força ni

la joventut per dir-ho i anar a la presó.» I, més endavant: «El fàstic físic que em fa

Franco em deprimeix.» Però en aquests escrits planians també hi trobem diferents

esments de Brunet, com aquesta definició, redactada arran de la seva mort: «Un

vigatà bútxara i energumènic, molt orgullós, però no crec que hagués deixat un sol

moment d’ésser catalanista. El coneixia de 1920. He pensat en ell tot el dia.» Més en-

davant, Pla, en el mateix dietari, arriba a dir de Brunet que era «antiespanyol» i que

«tenia un despreci absolut per l’Església espanyola», però que era «arcaic i papalí». I

també hi ha aquesta darrera anotació: «Trobem Serra Floreta, viatjant de farmàcia,

un dels últims amics de Brunet. M’explica la seva solitud i la seva pobresa.»

Ja se sap que Brunet era un catòlic de pedra picada (dels d’abans del Concili

Vaticà II) i que Pla era un descregut. No tan conegut és, però, que en un moment

determinat (com es revela en el treball de Montero), Brunet va intentar convertir,

de debò, Pla a la fe catòlica, però que, pel que es veu, no hi reeixí.

256

’

L’opció monàrquica

Els motius de Pla per tal de no manifestar públicament la seva oposició al règim es

basaven, com s’ha vist, en la temença de la repressió contra la seva persona. Els de

Brunet, com a mínim durant els anys quaranta, responien a una altra mena d’ànsia

que exposà en una carta al seu amic Joan Llongueras, el 22 de desembre de 1944,

cap al final de la Segona Guerra Mundial (publicada, naturalment, en el llibre que

ens ocupa): «La meva fitxa política diu “separatista”. Però això no és el més greu.

Els periòdics rojos que surten a Tolosa, Montpeller i Perpinyà, especialment els

de llengua catalana, m’amenacen terriblement per la meva feina a La Veu [...]. I

contínuament rebo anònims, sobretot pels articles de caràcter religiós [...]. Us en-

ganyaria si us digués que això no em priva de dormir. Si vingués un daltabaix em

tornaria a quedar sense feina i sense una pesseta [...]. Creieu que n’hi ha un feix. No

em penedeixo de res del que he fet i en iguals circumstàncies faria igual. Però m’ha

sortit massa car.»

Per contrarestar aquesta preocupació de les possibles represàlies dels opositors

a la dictadura, Brunet va fer costat als qui veien en la monarquia de Joan de Borbó

una alternativa al franquisme que podia ser afavorida pels aliats victoriosos. En

una altra de les seves notes personals d’aquella època, va escriure: «Ben mirat no

té res de deshonrós dir-se monàrquic de conveniència. El monarquisme de conve-

niència és segurament més racional que el sentiment monàrquic.» I encara en una

altra d’aquestes notes féu aquesta valoració: «En pocs anys Espanya ha conegut els

règims següents: Monarquia liberal, Monarquia amb Dictadura militar, República

moderada i República amb Front Popular, la guerra civil, anarco-comunisme i fei-

xisme. Espanya ha vist en pocs anys tots els règims possibles. Però, fet i fet, el règim

més civilitzat fou la Monarquia.»

Brunet va morir l’any 1956, que és una data molt prematura per poder ende-

vinar quina seria l’evolució posterior de la dictadura franquista, que durà gairebé

vint anys més. No es pot saber, de cap manera, quina actitud hauria pres ell mateix

durant el procés de liquidació del règim dictatorial. Però potser no és tan forasse-

nyat pensar que podria haver fet una evolució similar a la de gent que es trobava

en una situació semblant, com era el cas de Josep Pla o del poeta Carles Fages de

Climent, que arribaren a l’antifranquisme tot mantenint les seves posicions catala-

nistes conservadores. Una altra cosa encara més complicada de saber és com hauria

reaccionat davant l’evolució de l’Església catòlica i, sobretot, davant del Concili

Vaticà II (1962-1965) i l’emergència posterior de catòlics fervents que proclamaren

la compatibilitat del socialisme amb el cristianisme.

llibres 257

l’espill / núm. 53

L’Empordà i els empordanesos

Brunet va ser un dels reformuladors del mite de l’Empordà, ja des d’El meravellós

desembarcament dels grecs a Empúries (1925), que li donà una extraordinària po-

pularitat.

Prova d’aquest èxit editorial en són les successives reedicions. Ja en l’etapa de

postguerra, va incorporar al llibre l’assaig L’Empordà i els empordanesos, on apro-

fundí aquesta línia de fer el panegíric de l’empordanisme.

I és que per a ell, instal·lar-se a l’Empordà després de la guerra fou una mena

de taula de salvament. Primer anà a Castelló d’Empúries, on va anar a viure a ca la

seva sogra. I poc després a Figueres, on residí fins a la mort. Montero insisteix en la

importància de l’etapa figuerenca d’aquest periodista, molt poc coneguda. La ciutat

va ser el seu escenari quotidià durant una colla d’anys i es convertí en una mena de

refugi que li va permetre dur endavant la seva obra dels darrers temps.

El Casino Esport fou el seu «quarter general», on feia la tertúlia habitual i on

s’hi estava «fins que els darrers se n’anaven a recés», com va deixar escrit el també

periodista i escriptor figuerenc Joan Guillamet, que se’n considerava deixeble. I

és que Brunet va deixar una profunda empremta a la capital de l’Empordà, ja que

contribuí a animar i a formar tot un grup d’autors més joves. Així mateix, va em-

prendre la renovació d’algunes publicacions com Vida parroquial i ajudà a engegar

la revista Canigó.

Un esment especial cal fer de la seva amistat amb Anna M. Dalí, la germana del

famós pintor; una relació a la qual Montero hi dedica tot un apartat. Fou ell qui

l’animà a escriure el llibre Salvador Dalí vist per la seva germana (aparegut el 1949

i reeditat fa poc, el 2012, amb un extens i aclaridor estudi introductori de Mariona

Seguranyes) i també qui la va convèncer que l’havia d’escriure en català. Aquest

llibre d’Anna M. Dalí, malgrat expressar opinions subjectives més que discutibles,

és una obra clau en la historiografia daliniana, ja que s’hi fa la reivindicació de la

importància de l’obra artística del Dalí jove (ara tan ben valorada, però aleshores

absolutament desconeguda).

Una idea-força, aquesta de la reivindicació del Dalí jove, que Brunet es féu tam-

bé seva i defensà de manera ultrancera, fins i tot contra el mateix Dalí, amb qui

menà un torcebraç públic que arribà un punt que fou insostenible. La duresa de

Brunet contra Dalí fou tan implacable que el pintor va qualificar de «brunets» tots

aquells qui es mostraven crítics amb la seva obra i la seva actuació pública. ’

BUTLLETA DE SUBSCRIPCIÓ

Nom i cognoms

Adreça Població Codi postal

Telèfon c/e

Em subscric a la revista L’Espill per 3 números (1 any) a partir del número ,

raó per la qual:

❒ Us tramet un xec per valor de 24 euros* a nom de: Universitat de

València. Revista L’Espill.

❒ Us envie fotocòpia de l’ingrés de 24 euros*, a nom de la revista

L’Espill, en el compte corrent de la Universitat de València (Bankia,

Urbana Sorolla de València: ES59-2038-9651-68-6000262136).

❒ Us autoritze que domicilieu el cobrament de la subscripció anual al

meu compte corrent (iban)

(24 dígits) del Banc o Caixa

(En aquest cas la renovació, si no s’indica el contrari, serà automàtica.)

* Preu a Europa: 27 euros. Resta del món: 30 euros.

Data

Signatura

L’Espill. Publicacions de la Universitat de Valènciac/ Arts Gràfiques, 13 – 46010 València

lespill@uv.es