BUTLLETÍ DEL CENTRE D’ESTUDIS SANT CEBRIÀ // Maig/2011. núm 31

LLUÍSPARERA,LA SEVARELACIÓ AMB SANT CEBRIÀ

LLUÍS PARERA CUSÍREVISTA VALLALTA 02

L A PRIMERA VEGADA QUE VA VENIRA SANT CEBRIÀ AMB ELS SEUS PARESI LA SEVA GERMANA, TENIA 11 ANYS.ERA EL 1935 I VAN ARRIBAR AL POBLEAMB L’OBJECTIU DE COMPRAR UNAFINCA A PAGÈS. VAN VISITAR EL MASGASPAR, LES PROPIETÀRIES DEL QUALL’HAVIEN POSAT A LA VENDA.

En una entrevista que el CESC li va ferl’any 2005, el mateix Lluís ens ho expli-ca: “... en Joan Coll, “El Campaner”, el veíde la caseta del Molí de Baix, ens va ensen-yar la terra... Ens ho va ensenyar tot, mun-tanya a munt, muntanya a vall... Desprèsde veure-ho tot, vàrem agrair-li la visita ivàrem tornar a Barcelona convençuts queno podríem pagar-ho.”

Però finalment la compra va ser possi-ble, el tracte es va tancar i la família PareraCusí va esdevenir propietària del MasGaspar i les seves terres, amb la intencióde passar-hi els estius, les vacances deNadal i tots els caps de setmana. L’estiu de1935, després d’haver fet alguna reformaa la casa per augmentar-ne el confort, ja elvan passar sencer a Sant Cebrià.

Un any desprès, el juliol de 1936, vaesclatar la guerra civil i la família Parera,passat l’estiu, no va tornar a Barcelona.

LLUÍS PARERALA SEVA RELACIÓ AMB SANT CEBRIÀ

PER MARTA COLELL

Luís Parera Cusí no va néixer a Sant Cebrià, però s’estimava aquest poble com si fos fill d’una de les famílies autòctonesque es remunten als anys 1600 o 1700. En Lluís va néixer a Barcelona , en el barri de Gràcia, el 12 de juny de 1924. Fill deRaimundo Parera i de Pilar Cusí, només tenia una germana, la Mercedes, amb qui estava molt unit. El domicili familiar, en elcarrer Penedès núm. 1, era un pis còmode i espaiós que, en els seus escrits, sempre recorda amb afecte i un punt de nostàlgia.

LLUÍS PARERA CUSÍREVISTA VALLALTA 03

Però tampoc es va quedar molt de tempsa Sant Cebrià; en Lluís i la Mercedes vanmarxar a Perpinyà amb la seva mare que,operada recentment de la oïda, necessita-va reposar en un lloc tranquil, allunyat delsmoments convulsos que es vivien aCatalunya. Fins que va acabar la guerra,en Lluís Parera i la seva família no van tor-nar a Sant Cebrià. L’arribada, desprès detres llargs anys d’absència, ens la narra enLluís en un quadern manuscrit, mig en cas-tellà i mig en català, que porta el títol “¿Porqué?”, esbós d’unes memòries que haviacomençat abans d’escriure el llibre La gentde Sant Cebrià i que ha deixat inacabades:“Por fin llegó el sábado, mi padre tenía el díalibre en el Fichero de Catalunya; madruga-mos con ilusión para dirigirnos a la estaciónde Francia y tomar el tren hacia Sant Pol.Allí nos esperaba Ramón, el nuevo colono,con el carro en el que se había dejado solo“una post” para podernos sentar más cómo-damente; el mulo estaba más seco pero cum-plió su menester. Después de las presentacio-nes, subimos los seis al carro, como siempre

nos acompanyaba la Sort; nos sentamos tresen la parte anterior de la “post” y los otrostres en la parte posterior mirando haciaatrás. La distribución se hizo de modo quelos pesos se compensaran y el carro queda-ra nivelado sin dañar el lomo del animal. Detal guisa y medio endomingados, nos dirigi-mos hacia Sant Cebrià... Habíamos cruza-do la riera de Can Roca sin dificultad— baja-ba poca agua—empezábamos la cuesta decan Cona y Ramón se sentó en el “capçalet”para adelantar el peso y facilitar la tracción;al descenso, recuperó su posición y yo tenséligeramente el freno para que el mulo notuviera que retrancar excesivamente. SantCebrià estaba a la vista frente a nosotros,pero el momento álgido fue después de cru-zar nuevamente la riera. Todos dirigimosnuestras miradas hacia la izquierda paracerciorarnos que nuestro querido Mas Gasparestaba aún allí.... Aquel regreso, ¡cuántaemoción!, ¡cuánta nostalgia!...”

En Luís tenía 15 anys i, com tota la sevafamília, havia de reprendre la seva vida.Per al seu pare, trobar una nova feina i, pera ell i la seva germana, continuar amb elsestudis que havien deixat aparcats en motiude la guerra:

“La Mercedes, el dia 2 de juny (de 1939)complia els 12 anys. Estava decidit que el 2d’octubre s’incorporaria novament al Col·legide La Presentació per acabar els estudisd’ensenyament mitjà. La meva situació eramés complexa. El 12 de juny complia 15 anysi solament tenia aprovat el 1r curs de batxi-llerat, menys la gramàtica. No tenia altraalternativa que escollir un peritatge on noera necessari el batxillerat i s’hi podia acce-dir a partir dels 16 anys aprovant un exa-men d’ingrés que es convocava cada juny isetembre a les respectives escoles. No va serdifícil decidir-se pel peritatge agrícola, ambtítol de la Diputació, que s’estudiava a l’EscolaIndustrial. El fet de tenir la finca i la mevaafició pel bestiar eren un “tanto” a favor...Decidit el camí que cadascú havia de pren-dre, el dia 1 d’octubre érem a Barcelona peremprendre el destí definitiu de les nostresvides. Avui puc dir que va ésser encertat.”

En Lluís tenia 20 anys quan va acabarla carrera de pèrit agrícola havent fet simul-tàniament el servei militar en la milíciauniversitària. Era temps de començar a tre-ballar, administrant primer finques agrí-coles d’amics de la família i més tard for-mant part de l’equip de pèrits de laDiputació amb l’encàrrec d’establir el

En Lluis Parera assegut al costat de la llar de foc de casa seva, al desembre del 2006

El passat 7 de setembre el cos del nostrepare va arribar al final del seu camí. Ensha deixat, però nosaltres seguim parlantd’ell en present perquè encara el tenimentre nosaltres, dins nostre. Tenim el seusomriure, les seves mans càlides, els seusconsells i els seus records. La seva emprem-ta en tots els que l’hem conegut és profun-da i no s’esborrarà amb el pas del temps.

Ens ha regalat 86 anys de la seva exis-tència, 86 anys de lucidesa i força; i tambéun darrer estiu intens, ple de vivències.Encara el veiem a la seva terrassa obser-vant com juga la canalla; el veiem a l’hort,entre els camps que tant estima; el veiemvora el foc, reflexionant sobre la vida i lamort.

El nostre pare va pensar molt. Molt. Vavoler entendre el sentit de l’existènciahumana, el sentit d’aquest Déu que li vandonar de jove i que ell va saber transfor-mar en un sentit religiós més obert, méshumà, més filosòfic. El nostre pare va intuirel més enllà, el què ens podem trobar uncop superada la vida. I al mateix temps vasaber reconèixer les seves pròpies limita-cions, les limitacions de tota persona huma-na per entendre el misteri de la vida. El 7de setembre el nostre pare va encetar aquestviatge transcendent. Per fi haurà pogutresoldre aquest enigma que tant li va inte-ressar. Ha encetat una nova etapa, un noucamí.

I els que ens hem quedat sabrem quehem tingut sort d’haver estat al seu cos-tat, parlarem de les seves teories, somriu-rem amb els seus acudits tan únics, i recor-darem tot el què ens ha ensenyat. I quanens reunim al voltant d’una taula, tota lafamília, el trobarem a faltar. Però sabremque ell estarà content de veure’ns junts,perquè res li agradava més que ser el capd’una taula ben parada i ben plena d’amori alegria. El nostre pare és i serà entrenosaltres, i la seva energia ens escalfaràen els moments difícils. La seva llumsegueix ben viva.

PER NÚRIA PARERA

EL DARRER VIATGE

amb una dedicació de 4 hores setmanals.El mes de setembre, el professor que impar-tia l’assignatura va demanar la baixa del’Escola i la direcció va demanar a en LluísParera que es fes càrrec de total’assignatura de Construccions i que dei-xés les pràctiques de Conreus. Un any méstard, el 1957, en Lluís va entrar a treballaren una empresa de instal·lació de regs coma responsable de la oficina de projectes. Eljuny de 1958 es va casar amb la LourdesCiuró, que coneixia des de feia molts anys.Els Ciuró eren l’altra família estiuejant enel poble des de la guerra. Ben aviat arriba-ren els fills; l’Isabel (1960), l’Anna (1961),en Xavier (1962), la Margarita (1965), enJordi (1966) i la Núria (1972).

Durant uns anys la família Parera vaviure més temps a Barcelona que a SantCebrià, però no faltaven mai els caps desetmana ni durant les vacances:

“...Això sí, els caps de setmana pujàvemtots. Vuit dins un dos cavalls! El petit es posa-

Cadastre de la província de Barcelona. Enaquests moments en Lluís residia gairebétot l’any a Sant Cebrià, ja que ell s’ocupavadels registres cadastrals del Maresme i,quan aquests van estar enllestits, del Vallèsoriental. Era una molt bona època per a lafinca que en Lluís recorda amb detall:“Durant aquesta etapa en Miquel Bas era elmasover. És sense dubte l’època en que la fin-ca lluí en tot el seu esplendor. En Miquel teniatotes les feixes, 60 en total, perfectament ani-vellades; l’aigua era conduïda a totes ellesper canonades de ciment soterrades—la ins-tal·lació la va fer en Fàbregas de Sant Polajudat pel seu fill Jordi abans que fes els estu-dis d’aparellador— ... Fonamentalment fèiemla collita de patates per exportar aAnglaterra. La exportació es feia en coves de50 quilos, tapats amb una arpillera que escosia al cove i que portava impresa tota lainformació d’origen. Com a segona collitaper vendre, es feien els pèsols d’Australia, lamongeta tendra “llaminera” i també “la pero-

na”, importada d’Argentina, que no teniatanta qualitat però que rendia molt... Quantal bestiar, criàvem moltes gallines, ens dedi-càvem exclusivament a la cria de la raça Prat.El 1951 vàrem construir el galliner gran (CanGallina) amb cabuda per a 500 gallines. Elspollastres els teníem en els galliners antics ien un altre de mides reduïdes construït sotael roure, amb les barraques per a les oques iels conills. En aquell temps la producció d’ousera important...A més del volum de gallines,teníem dos truges per a la cria de porcs, unverro, en “Neron”,i també vedells. Amb totesles terres en plena producció i amb tant debestiar, necessitàvem mà d’obra. Teníem sem-pre un mosso i l’ajuda d’en Xavier, que viviaen l’actual casa dels Sauleda i que treballa-va 3 dies per a Can Coris i 3 per a nosaltres.”

La feina en el Cadastre va durar fins laprimavera de 1956. En Lluís va incorpo-rar-se a l’Escola d’Agricultura com a pro-fessor de pràctiques de les assignatures deConstruccions rurals i regs i de Conreus

Lluís Parera Cusí a l'era del Mas Gaspar, 1951

Família Parera Ciuró a l’abril de 1971Mercedes Parera Cusí a l’era del Mas Gaspar, 1951

LLUÍS PARERA CUSÍREVISTA VALLALTA 04

va assentat a terra davant dels peus de lameva dona perquè la policia no el veiés. Elsaltres cinc es repartien al darrera...”

El Mas Gaspar va ser el marc on vancréixer tots els seus fills i testimoni de totsels seus jocs infantils. També ho ha estat iho és encara, de tots els seus nets.

En Lluís es va instal·lar definitivamenta Sant Cebrià quan es va jubilar, l’any 1983:

“Finalment, l’any 1983, quan em vaigjubilar vaig instal·lar-me definitivamentaquí. A Barcelona ja no tenia feina i aquín’hi havia molta. També baixava sovint aBarcelona perquè la dona hi era amb els fills”

El Mas Gaspar deixà de produir per ven-dre durant la dècada dels 80, quan elsdarreres masovers marxaren. En Lluís vatreure el bestiar del mas i només va con-servar les gallines. Ell mateix s’ocupà devigilar la terra que conreà per a consumpropi. És en aquest moment que començàa dedicar-se a escriure. Primer en castellà,llengua del seu aprenentatge,“ El hom-

bre,una etapa de la evolución” i “Utopia”,que li va costar 5 anys de feina. Quan la vaacabar, va començar a escriure la seva vida:

“ Quan vaig acabar amb “Utopia”, vaigcomençar a escriure la meva vida. Per fer-ho, preguntava coses a la gent del poble iaquests em deien que perquè no escrivia sobrela història de Sant Cebrià. M’ho van dir doso tres. Encara mai he arribat a comprendreperquè m’ho van dir. Al final vaig pensar quepodria ser divertit, però estava convençutque Sant Cebrià no tenia cap gran història:ni bandolers, ni atacs corsaris, cap castellamb princeses... L’única cosa que hi haviaaquí era gent, per això vaig titular el llibre“La gent de Sant Cebrià”. De les seixantacases que hi havia en vaig fer la genealogiavaig anar casa per casa i vaig estar enrao-nant hores i hores amb cada família...”

I de tota la informació recollida per ferel llibre i del contacte amb la gent i la sevahistòria va sorgir l’idea de crear el CESC.Un grup de vuit vilatans que es reunien

amb en Lluís un cop al mes davant la llarde foc de Can Gaspar i, esporàdicament,sobre tot quan feia bon temps, sota el rou-re darrera la casa, van ser els socis funda-dors del Centre d’Estudis.

“Llavors, un dijous al mes a la tarda-ves-pre, ens reuníem a casa una colla. En JoanTorrent, la Bet Urban, els dos germansCusachs, l’Estel i en Jordi, la Sandra Omella,la Georgina Gras, la Mercè Salazar, en JosepPla... tots aquests vàrem ser els socis funda-dors del CESC. Pràcticament no fallava mainingú i ens ho passàvem molt bé. Xerràvemde fer alguna cosa per al poble però sensemai concretar...”

Finalment el projecte d’un Centred’Estudis va ser una realitat el 1999, ambuns estatuts, una Junta i unes quotesd’associat. Primer sense un local definit,desprès en un pis, el 3r B del carrerMaresme número 8 i, actualment, en laPlaça del Baix Montseny número 1, baixos.La tossuderia i la tenacitat caracteritzavenen Lluís Parera. La seva tossuderia el feiacreure fermament en la obtenció del localque el CESC necessitava per al seu fonsdocumental, mentre la resta dels compo-nents de la Junta érem totalment escèp-tics sobre aquesta qüestió, donat que elsnostres recursos econòmics no ho feienpossible. Però en Lluís era tenaç i insistentfins al punt de motivar-nos i portar-nos alseu terreny. Finalment, els recursos per ala seu social del Centre d’Estudis es vanmaterialitzar amb el suport del nostreConsistori i de les Institucions. Quan ellocal va esdevenir una realitat , en LluísParera compaginà la seva tasca al front delCESC amb la seva faceta d’escriptor. Altrestítols sortiren de la seva ploma: “Connexióamb Planeta Harmonia”; “La Inquisició aSant Cebrià, Calella, Sant Pol i Sant Vicenç”;“Episodis de la vida”, una col·lecció de setvolums amb reflexions filosòfiques i “LaInsòlita història de Sant Cebrià”, el seu últimllibre. Avui, en Lluís ja no és entre nosal-tres, ens va deixar el 7 de setembre del2010, però la seva tasca està consolidada,tant en el poble com en la comarca i la pro-jecció del CESC arriba a tot el territori delspaïsos catalans gràcies a la Coordinadorade Centres d’Estudis de parla catalana dela qual formem part. Tinc la ferma i plenacertesa que en Lluís, allà on estigui, es sen-tirà orgullós de la seva obra.

Raimundo Parera, Pilar Cusí i els fills Lluís i Mercedes

Lluís Parera a l'era del Mas Gaspar, 1941

LLUÍS PARERA CUSÍREVISTA VALLALTA 05

En Lluís Parera va contribuir en granmesura a la conservació i divulgació de lamemòria i cultura del nostre poble, moltoblidada en els nostres dies. També hemd’agrair-li la fundació del CESC (Centred’Estudis Sant Cebrià), on va recollir unfons crucial per entendre la història de laVallalta. Es va posar en contacte amb mol-ta gent perquè volia recollir dades de lahistòria i de les famílies de Sant Cebrià,va fer una feina de formigueta, que a lallarga s’ha convertit en un gran arxiu. Noli podrem agrair prou tota la tasca i elsrecursos que hi va invertir. Encara recor-do quan ens vam conèixer, ens vam tro-bar en una exposició que vaig fer al Museude Pintura de Sant Pol, el gener del 1998.

Al cap de pocs dies el vaig anar a veu-re a casa seva, can Parera (antic canGaspar). Em va dir que era professor del’Escola Industrial i que havia impartit clas-ses a alguns del perits agrícoles de l’oficinacomarcal, que jo coneixia; també quehavia tingut una empresa d’importació idistribució de material agrícola.

A l’entrar a la finca, recordo molt béaquell espai tan ben ordenat, les terres,els horts i els galliners, que eren un gran

exemple de tradició, d’innovació i de res-pecte. Una bona intervenció en l’entorn.És una finca no massa gran, però hi ha detot: cereal, blat de moro, arbres fruiters,horta i bosc. Es notava que estimava moltla terra, era un equilibri de convivènciade l’home, la terra i el pensament. EnLluís, igual que el roure de vora casa seva,era el pal de paller de tot plegat. És un delsroures que més m’ha impressionant delsque conec, després del de can Mates i elde Santa Maria del Montnegre, que ja nohi són. Té unes branques que s’escampenal seu voltant horitzontalment, agafantun diàmetre molt gran. Es troba al darre-re de la casa de manera que no es veu, noté perspectiva de lluny, has d’acostar-t’hi,amb la vista no el pots copsar tot de cop.Quan ets a sota mateix, és espectacularmirar amunt ja que forma una immensavolta que t’abriga. La família m’ha expli-cat que, el dia de la seva mort, la casa esva omplir d’ocells, i l’endemà es va esquei-xar una bona branca del roure! Les bonesestones que havíem passat parlant de lahistòria del poble, escoltant els consells iels seus pensaments, que mes tard publi-caria. L’arbre va ser l’amfitrió i l’aixopluc

perfecte d’alguna trobada o visita delCESC. Les primeres reunions les fèiem alvoltant de la llar de foc, on ens anavaexplicant com evolucionava el llibre queestava escrivint, “Gent de Sant Cebrià.Història d’un poble” i com s’anava formantl’arxiu i anaven creixent les seves publi-cacions. Tenia el do de captar molta gentdiversa que, al cap dels anys, ha anat pas-sant i col·laborant, tothom anava fentsegons les seves possibilitats. Mai li fèiembé les coses i el grau d’implicació no erasuficient. Tenia tota la raó. També recor-do que amb en Jordi Torrent i en JoanTorrent vam fer molts viatges recollintmaterial que ens donaven, o fent trasllats.

En Lluís sempre tenia molt bonscol·laboradors al seu costat, La Maria Coll,la Marta Colell i molts més que no men-cionaré per no oblidar-me’n de cap, Peròqui no el va abandonar mai va ser la sevafilla Anna, que l’ ajudava en tot.

Ara és el deure del poble de Sant Cebriàque el Centre d’Estudis Sant Cebrià, Arxiu-històric Lluis Parera no pari i siguiuna eina de difusió de la nostra cultura, dela història i del patrimoni.

LLUÍS PARERA, SEMPRE PRESENTPER JOSEP DE CA L’ESTRANY

LLUÍS PARERA CUSÍREVISTA VALLALTA 06

SEBASTIÀ COLLEl recordo com a un pare. Si soc mecànicés sobre tot gràcies a ell que em va acon-sellar i influir perquè no comencés a tre-ballar la terra i cursés estudis de mecàni-ca a Barcelona. Com que en Lluís era pro-fessor de l’Escola Industrial, em va buscaruna feina en l’Escola de Treball i així poderfer-hi els estudis. També em va aconseguiruna casa on allotjar-me. La meva relacióamb la família Parera, amb l’avi, amb enLluís i la Lourdes i amb els seus fills, haestat sempre fluida i cordial. Jo entrava acasa d’en Lluís sense trucar a la porta.

DOLORES CARRERASEn Lluís Parera era una persona molt agra-dable sempre t’explicava coses del poble.Li agradava molt fer bromes amb tothomi tenia molt bon sentit del humor.

JOSEP RIPOLLEn Lluís Parera era un home moltintel·ligent. El llibre sobre la gent de SantCebrià que va escriure em va agradar molt.Es preocupava per les coses de SantCebrià.

TERE ROMEl meu record es un dia al forn de Cal’Andreu, el Sr. Parera comprava postresi va dir: “a part posa-me’n un més per a mi,perquè quan vingui tota la tribu no me’ndeixaran cap”. Em va fer molta gràcia.Sempre estava de broma.

JOAN MONTASELLNo em ve a la memòria cap anècdota espe-cial en la meva relació amb en Lluís Parera,però el recordo com una persona afableamb un fort sentit del humor i una gransimpatia. Quan venia a la botiga, semprefeia broma amb les noies que el despatxa-ven i, si era jo, em deia mig rient: “vailet,no posis el dit sobre la balança perquè pesimés, sembles la teva tia” Es referia a laMaria Mataró, tia de la meva mare, quehavia regentat la botiga de can Martri finsla seva mort. La tia tenia fama de mirarpels interessos del negoci. Sempre he tin-gut una molt bona relació amb en Lluís aqui apreciava molt.

QUIMET SERRAQuè puc dir d’en Lluís? Era una bona per-sona. Recordo que, quan jo era jove, vaigestar molt malalt. Els senyors Parera (elspares d’en Lluís) venien a casa a veure comem trobava. Quan vaig estar bo en Lluísem va portar a Barcelona, a visitar l’estàtuade Colom, a mirar rellotges i altres coses.El recordaré sempre, tenia un bon sentitdel humor.

ROSA MARIA JUVÉEn Lluís Parera era una gran persona.Sempre em deia “quan vindràs a veure elCESC”?, un dia vaig anar a veure’l i vaig que-dar encantada de com estava tot, d’endreçati ben posat. Fent broma, va aconseguir quehem fes sòcia del CESC. Després ell va veniral Casal d’Avis i també es va fer soci.

LA GENT DE SANT CEBRIÀ RECORDA EN LLUÍS PARERA

LLUÍS PARERA CUSÍREVISTA VALLALTA 07

Foto de grup del taller delCESC al curs de 6è al 2005.Berenar final a Can Parera

Cinc mesos després d’en Lluís ens ha dei-xat la seva germana Mercedes i ho ha fetaixí com era ella, d'una manera discreta,

plàcida, silenciosa, sense patir i sense fersoroll, d'una manera tan natural que hasigut com estar dormint i deixar de respi-rar a poc a poc. Tots la recordem pel seucaràcter tan bo i tan dolç. És difícil trobaruna persona més bona i donada als altresque ella. La seva màxima preocupaciónomés era que hi hagués bona relació entretotes les persones que ella més estimava.

La feien patir els malentesos, les discus-sions, si notava desacord entre els mem-bres de la família. Li calien poques cosesper ser feliç: en Miquel, en Pol, la família,les amiguetes, les orenetes.... i el seu talla-det cada matí a can Martri. Ella sempretenia allò que ens falta a tots nosaltres,temps, temps per als altres.

A punt de donar per tancat el contingut d’aquest fulletó, ens arriba la trista noticia deltraspàs d’en Joan Roig i Serra, de Can Bartomet, que va ser alcalde de Sant Cebrià durant30 anys. La Junta del CESC, en nom propi i de tots els socis, aprofita aquestes pàgines pertransmetre a la seva muller, als seus fills i nets i a tota la família, tot el seu suport en unsmoments tan difícils i el més sincer condol per tan trista pèrdua.

MERCEDESPARERA CUSÍ

JOAN ROIG SERRAUn sentit adéu del CESC a la Nati, mullerde Jaume Borrell, alcalde de Sant Cebrià,traspassada el passat 14 d’abril als 49 anysquan encara tenia molta vida per enda-vant. La recordarem sempre amb afecte.

NATI LOPEZ MOYA

ANGELES VEGASTengo muchos recuerdos del Sr. Parera, hetrabajado en su casa más de 30 años. Erauna gran persona. Recuerdo un lunes,cuando viviamos en Can Parera, que élllegó de Barcelona y yo estaba haciendola comida. Al entrar dijo “qué bien huele”y yo le respondi “estoy haciendo paella”.Su respuesta fue “paella!!, en lunes, eso esun pecado”. A mí se me quedo cara de ton-ta, luego me di cuenta que era una de susbromas.

CARME MASQuè haig de dir d’en Lluís Parera? Quan elvaig conèixer vaig pensar: quin senyor tantinquiet! Però després els molts i bonsmoments que vam passar... Intentant-nosfer veure la seva visió i percepció materialde la vida dins el context de l’univers, voliaque la gent de Sant Cebrià conegués la his-tòria dels seus avantpassats. Tot i així, neces-sitarem un temps per saber valorar la seva

LLUÍS PARERA CUSÍREVISTA VALLALTA 08

inquietud. Per això ens ha deixat la seva obra,un petit recordatori de tot el que va ser i,d’aquesta manera, poder entendre’l millor.Un record molt fort al seu esforç i a la sevapersona.

JOSEP AGULLÓRecordo que un dia que era a casa seva livaig dir que recollia pedres i minerals perfer una col·lecció i em va dir.“Casum l’olla!Ja et pots emportar aquesta caixa de pedresque no sé què fer-ne”. Encara les conservo.Sempre tenia sortides inesperades que etdesconcertaven, però era una persona fer-ma i molt activa. Ha fet moltes coses perSant Cebrià.

JOSEP RUSCALLEDA Lluís Parera, un home d’aspecte tranquil,disposat a fer les coses ben fetes.Sempre m’havia recolzat, escoltat i ajudaten les meves idees. Gràcies a ell, aquestpoble mira enrere en lea seva història.

RUT VIDALLuís, et vaig conèixer ja de gran, tossut irondinaire, però tenies allò especial que vafer que la meva admiració cap a tu fos moltgran. Crec que ets de lo millor que li ha passat a Sant Cebrià. Gràcies al teu amor idedicació per Sant Cebrià, avui tenim unmillor coneixement del nostre poble i perprimera vegada, la possibilitat de tenir unfill predilecte.Estic feliç de pensar que allà on siguis esta-ràs descobrint “el planeta harmonia”.

JUNTA DEL CESCNo oblidarem mai el nostre fundador LluísParera i la tasca que va dur a terme. Enssentim orfes davant la seva pèrdua i alho-ra responsables del seu llegat. Ens compro-metem a continuar la feina que tant bé vafer i esperem comptar amb el recolzamentdel poble i les institucions.

PER ISABEL PARERA