M E U S

Cada jorn es més senzill,

poc es el que necessito,

aprens poc a poc a viure,

deixant anar el Ilast,

els oripells, l'or,

els esclats encegadors.

La maleta que arrossego

es va buidant,

igual que en els avions

el pes es restreny.

La bossa s'allibera

d'articles absurds,

saber allunyar el pes

que priva el pas

és molt important,

és costa amunt

al capdavall

el tram final del camí.

Per poder veure l'infinit

la visió de tot en un instant,

buido les butxaques

i trobo moltes coses…

Claus que he oblidat

desconeixo el que obrien,

botons d'abrics antics,

rouge de llavis de Max Factor,

fotos de persones que m'han estimat,

cares d'éssers que he estimat,

la petita nina de fils de Nuremberg

que Klaus va regalar a l'avia,

Un poema de Yeats en un paper groc,

l'últim vers que vaig escriure.

L'àngel em va dir ahir:

" S'acosta el jorn,

afina els sentiments ".

La rancúnia i l'odi descartats,

l'enveja

amb prou feina la he fregat,

endreço l’interior

estic atenta

Tot és més simple

somric al que m'amoïnava

al que va ocupar la meva vida.

Quant temps malgastat!

El dia torna a néixer,

contemplo des de la finestra

la pluja que acarona els arbres,

estàveu tan secs !!

Són part de mi

són meus,

el temps m'acosta a ells,

són meus,

són vostres.

L'àngel em va dir:

"Mira al teu voltant",

el jorn es va omplirde tot…

Són meus,

els morts d’Haití,

els nens que ploren

buscant els seus pares,

enmig del caos

la destrucció.

Són meves

las dones que pateixen,

maltractaments

de les seves parelles,

morint-se de por,

esperant cada dia

el cap final.

Són meus,

els nens que els pederastes

destrueixen,

matant la seva innocència

els seus petits cossos.

Són meus

els que viuen vexacions

i tortures,

en garjoles inhumanes.

Són meves,

les dones

que arriben enganyades,

amb prometences de feina

que fineixen en la prostitució.

Són meus

els éssers innocents

que moren en guerres tribals,

dones, nens, vells,

mutilats, desnodrits,

víolats.

Són meus,

els que arrosseguen

doloroses discriminacions,

pel color de la pell,

per la se va Ilengua,

per la se va religió.

Són meves,

totes les persones enganyades,

que ballem damunt les brases,

d'una crisi descarnada.

Tots ens belluguem

sobre un temps que passa.

Hores, dies, anys,

el temps que mesurem

amb tanta cura,

obsessivament,

a la fi,

tan sols serveix

pel nostre planeta.