Núm 2, setembre-octubre de 2010

Revista Cultural de l’Associació Grup de Recerca de Cerdanya © Tots els drets reservats.

Fòrum Cerdanya sobre la gent gran Foto: Gael Piguillem

2

Índex

Pàg. 3, Un Gran Tren Groc per la Cerdanya, Alfred Pérez-Bastardas Pàg. 4, Ciència Ficció: “El dador de records”, Enric Quílez i Castro Pàg. 5, A les telúries: “Dades entre muntanyes”, Enric Quílez i Castro Pàg. 6, Poesia, Joan Graell i Piqué Pàg. 7, Activitats realitzades, Grup de Rercerca de Cerdanya Pàg. 13, Una història de joguines (A Toy Story), Dani Ramos Pàg. 14, Els correfocs, Gerard Cunill Pàg. 15, La Festa de l’Estany: la festa degenerativa més lúdica, Alfons Mills i Munt Pàg. 16, La maternitat d’Elna, Miquel Llimona Pàg. 18, Tecnologia: Veure per creure , Francesc X. Esteban Barbero Pàg. 20, XAC_Premsa. L’hereoteca cerdana antiga en línia, Erola Simon Lleixà Pàg. 21, Puigcerdà (1874-1936): Sis anys després del 10 d’abril , Enric Quílez i Castro Pàg. 22, Campanya de qüestació popular per la recuperació de l’estàtua del general Cabrinetty Pàg. 23, Un estol de boletaires, Enric Quílez i Castro Pàg. 24, A la cua del pa, La colla de Cua de Llop Pàg. 25, Hostes vingueren que de casa ens tragueren, Lo minyó de Montellà Pàg. 26, L’escola de Montellà, Guillem Lluch Pàg. 27, El Festival de Música de Llívia homenatja Rampal i Chopin en la seva 29a edició, Albert Piñeira Pàg. 29, Independència: una qüestió d’oportunitat, Ignasi Cos Aguilera Pàg. 31, Agenda d’activitats del GRC del proper bimestre.

Editorial Arribem al número 2 de la revista QUEROL. Ja és quelcom: no totes les publicacions sobreviuen al seu primer número. Esperem que puguem gaudir de molts números d’aquesta revista electrònica. Estem a punt d’entrar a la tardor després d’una primavera atípica i un estiu més fred del normal. Tant que estem una mica desconcertats per la meteorologia i no ens acabem de creure que l’estiu ja s’acaba. Potser en voldríem menys. O no, perquè ja han començat a sortir els primers bolets i un munt de persones, especialment de l’àrea metropolitana de Barcelo-na, comencen a esmolar els seus ganivets i a treure la pols de les cistelles per començar la cacera anual. D’aquest tema i de molts altres parlarem en aquest número. QUEROL pretén ser una revista cultural oberta a tothom, no només als socis i col·laboradors del Grup de Recerca de Cer-danya, responsable de la seva edició. Volem una finestra oberta de la Cerdanya al món i per això demanem la vostra col·laboració.

Si voleu escriure algun article per la nostra revista sobre temà-tica preferentment cerdana, només cal que ens el trameteu a la següent adreça electrònica: grup@recercacerdanya.org I si compleix amb uns mínims requisits, el publicarem. Esperem que aquest segon número us agradi i en gaudiu tant com nosaltres l’hem gaudit preparant-lo. Enric Quílez i Castro President del Grup de Recerca de Cerdanya

3

Un Gran Tren Groc per la Cerdanya

Per Alfred Pérez-Bastardas

Celebrem aquest 2010 els primers 100 anys del famós i inte-ressant Tren Groc de la Cerdanya, vull dir és clar, del Tren Groc de l'Alta Cerdanya, és a dir, de la banda francesa, l'únic que hi ha i és conegut amb aquest simpàtic adjectiu de groc. Ara l'han renovat, l'han millorat per que pugui fer un servei millor. Vet aquí, la clau de volta, quan fa uns vint anys ja el volien suprimir. El Tren Groc ens enamora perquè és groc i petit, de via estreta, elegant i obert. És el tren de butxaca, que tots hem somiat de petits. Un centenari que ja voldríem per nosaltres. I d'aquí quatre anys vindrà el centenari del Gran Hotel de Font-romeu. És a dir un complex turístic en una època que no tornarà. Però precisament per això, aquest Tren Groc podria celebrar el centenari amb una novedossa iniciativa. Obrir-se, allargar-se, trucar a la porta de la part cerdana que no gaudeix d'a-quest ferrocarril groc, petit i entranyable. Sí, vull dir simple-ment de fer arribar el Tren Groc a la Baixa Cerdanya, en un recorregut que pugui servir per il.lustrar també als seus viat-gers la naturalesa d'aquest tros de país cerdà. Fa algunes desenes d'anys, Josep M. Guilera senyalava una ruta turística que donava un tomb pel territori cerdà partint de Puigcerdà- Vilallobent- Queixans- Urtg- El Vilar- Alp- Das- Urús-Prats i Samsor- Baltarga i Bellver i retornava per Isòvol- All- Ger-Saga. Bolvir- Guils- la Tor de Querol. Ja no dic arri-bar-se a Martinet, que estaria molt bé. Encara Guilera pujava a la Molina i la Collada per tancar el circuit. Doncs bé, aquesta podria ser una ruta nova del nou Tren Groc cerdà, que ara sí s'integraria en tot el petit país del Pirineu que és la Cerdanya. Potser aquest traçat o altre, podria constituir un salt endavant per un turisme de qualitat, que si bé no va a peu, tampoc utilitza el cotxe i sap, però, gaudir -lentament- del

paisatge, de l'entorn humà i més proper de les activitats agro-pequàries que es podrien instal·lar a les zones properes per allà a on passés el tren i amb parades i paradetes adequades per conèixer i constatar, com anant a poc a poc és gaudeix millor del temps i del país. No, no patiu per l'opinió pública. Ja sento allò de, quina ximpleria!, quina manera de gastar diners en va. Exactament el mateix que els deuria semblar ara fa cent anys, als cerdans de l'altre banda quan van començar a construir el ferrocarril amb aquells ponts penjats. El turisme a la Cerdanya tindrà que inventar molt si vol sobre-viure amb qualitat i diversitat a la competitivitat d'altres territo-ris pirinencs. Caldrà obrir-se a un turisme que a més de ser fidel a la neu (l'esquí i el propi paisatge nevat) s'interessi per la cultura pirinenca, per la identitat cerdana, per la autenticitat cultural del país pirinenc a on hi va per gaudir-ne i per valorar la natura en els seus justos termes. El Gran Tren Groc (GTG) de la Cerdanya, seria doncs un tren transfronterer, ara que la frontera ha periclitat (esperem que per sempre); seria un tren cerdà per antonomàsia i un tren que uniria una i altra banda cerdana. Un tren, en definitiva, que vindria a satisfer les expectatives turístiques de molts pobles integrats ara en un circuit obert i interrelacionat d'una mateixa comarca, amb una mateixa llengua històrica, que reflectiria millor un sol país. Si bé algunes institucions creades recentment, com el Consell General de la Cerdanya, volen demostrar una unitat sociopolí-tica, el projecte del GTG és potser l'exemple millor de com aquest territori cerdà és un gran petit país del Pirineu. Joan Maragall, que era un entusiasta de la muntanya i del país, qualificava en un article publicat el 1902, la periclitat de la frontera pirinenca al llarg de tota la serralada, per reivindicar "La nació pirenaica", qualificant-la de "tronc nacional que uneixSi que diferencia", com si fos "una nacionalitat pirenai-caSQui sap?" Per això, iniciatives reals i concretes, que la gent veu i toca, són les que poden aportar a la nostra sensibilitat social, les raons per creure que aquest país cerdà, és també una única comarca europea.

4

El dador de records The Giver Lois Lowry

Everest, Col. Punt de Trobada 176 págs.

De vegades, a la literatura juvenil trobes veritables perles. Aquest és el cas de El dador de records, una novel·la narra-da de manera molt senzilla, però no per això menys reflexiva o demolidora. El dador de records tracta d'una societat pacífica, ordenada i igualitària fins a la nàusea, en la qual tothom té el seu lloc i tothom sap què ha de fer i què s'espera d'ells. Un món en què tot està planificat: des del naixement fins a la mort. Un món on no hi hay diferències importants. No hi ha muntan-yes. El clima és monòton i, per no haver, no hi ha ni colors ni música. Todo això en nom de la pau i de l'utopia en què viuen immersos els seus feliços habitants. Però, què passa amb aquells que no hi encaixen? La resposta a aquesta pregunta i a altres misteris farà que el protagonista, Jonàs, l'escollit per a ser el proper Dador de Records, el càrrec més honorífic i més temut de la societat, canviï de ma-nera irreversible.

De vegades, és a les utopiess aparentment més pacífiques i benèvoles on s'amaguen les més grans monstruositats i aquesta no serà una excepció. Amb referències múltiples a d'altres obres similars, com 1984 (George Orwell), Un món feliç? (Aldous Huxley), Aquest dia perfecte (Ira Levin) o La fuga de Logan, l'utopia esdevé distopia. Les dues cares de la mateixa moneda. I és que Jonàs, a part de tenir certes capacitats especials, no deixa de ser una persona normal que quan descobreix la terri-ble veritat sobre la qual se substenta la seva "civilització", no pot restar impassible. Jonàs té molt en comú amb el protagonista de "Els que s'a-llunyen d'Omelas", d'Úrsula K. LeGuin i l'argument és clara-ment deutor d'aquest magnífic relat, de qui Julián Díez va dir una vegada que "era clarament definitori del segle XX". En fi, una novel·la juvenil per adults, que se llegeix ràpida-ment, però que deixa una marca difícil d'esborrar per poc que es mediti. Forma parte d'una trilogia, continuada en A la recerca del blau y El missatger i està prohibit a moltes escoles dels Es-tats Units, sembla ser que per alguns dels "controvertits" te-mes que toca. En fi, censura pura i dura.

Ciència ficció: “El dador de records”

Per Enric Quílez i Castro

5

A les telúries: “Dades entre muntanyes”. Per Enric Quílez i Castro

Ahir per la tarda vam patir una nova avaria a internet. Sembla ser que deguda, aquest cop, a unes obres al túnel de Cercs, a la comarca veïna del Berguedà. Se suposa que internet estava dissenyada per resistir fins i tot un atac nuclear. Però a les comarques pirinenques, només cal que algú faci obres en una comarca veïna per tal que l'únic cable de fibra òptica que deu alimentar tot el Pirineu esdevin-gui un xurro i ens quedem tots sense servei d'internet. La gràcia de la xarxa de xarxes és la redundància. Això vol dir que si hem d'anar d'un punt a un altre de la xarxa, puguem fer-ho per múltiples camins. Quants més, millor i més segura serà la xarxa, ja que si falla l'enviament o la recepció de dades seguint una determinada ruta, sempre podrem provar una altra via. A més redundància a la xarxa, més seguretat a l’hora de transmetre els paquets de dades en cas que falli algun envia-ment per alguna ruta. Però resulta del tot evident que al Pirineu estem deixats de la mà del déu de les xarxes, també i que de redundància no en tenim ni gota. Així, qualsevol avaria del cable de fibra òptica que transporta les dades en un radi de cent quilòmetres ens pot deixar a les fosques, digitalment parlant. No és el primer cop que passa. Ja estem desgraciadament acostumats a que una avaria al Ripollès, al Berguedà o a l’Alt Urgell (o algun cop, fins i tot més lluny) ens deixi sense aquests serveis que avui dia es consideren ja bàsics. Així volem articular el país? Molt parlar de la societat de la informació, de televisions digitals i de vegueria de l'Alt Pirineu, però a l'hora de la veritat, continuem a les telúries pel que fa al món digital. És cert que s’ha millorat molt els darrers anys, però ara hem arribat a un punt de bloqueix en què les coses no avancen. Ara que sembla que el tema de les avaries en la xarxa elèctri-

ca ha disminuït una mica, precisament en augmentar la re-dundància de les línies, amb el desdoblament de línies d'alta tensió, el següent cavall de batalla serà internet. I que consti que el Pirineu no ho té tan malament com pugui semblar a primera vista: només caldria connectar les xarxes de dades espanyola i francesa i la redundància restaria garan-tida. De la mateixa manera que es vol abastir de fluïd elèctric el futur hospital transfronterer amb l'energia de França, potser que posem fil a l'agulla i fem el mateix amb les dades. Pen-sem que al mateix hospital transfronterer li convé -i molt- dis-posar d'un bon ample de banda de dades per poder fer tele-diagnosi, per exemple. Algun metge de l’hospital, com és el cas del doctor Enric Subi-rats ja ha comentat públicament algun cop que seria molt inte-ressant poder disposar d’un canó de dades prou potent per poder fer telediagnosi, és a dir, poder consultar radiografies, TAC’s i altres proves mèdiques amb especialistes ubicats a molts quilòmetres de distància gràcies a internet. En qualsevol cas, seria molt positiu que, per una vegada, els Pirineus, en comptes de separar-nos de la "civilització", ens servissin per acostar-nos-hi. Tot és qüestió de voluntta políti-ca, ja que la connexió dubto que fos excessivament complica-da.

6

Poesia Per Joan Graell i Piqué Joan Graell i Piqué ha publicat els llibres de poemes Un llapis com el vent (Garsineu Edicions; Tremp, 1997), Memòria de les pedres (Garsineu Edicions; Tremp, 2002), Afrau (March Editor; Vallbona de les Monges, 2005) i Llibre del vesc (Edicions Salòria; La Seu d'Urgell, 2009). L’any 1999 va mer-èixer el segon guardó de poesia del I Premi de poesia Joan Duch per a poetes joves i l’any 2006 va obtenir el Premi Guillem Viladot de poesia. També ha quedat finalista, l’any 2008, del Premi Joan Santamaria de poesia. AKELARRE En un temps d’urpes i enganys, la tenebra s’apoderà del cel i les muntanyes: el conjur del bé i el mal fou invocat sota el domini ancestral dels astres. Posseïdes pel cor blanc de la Lluna, les bruixes han dansat al llarg dels segles ofertes en rituals de sang i foc per atraure l’embruix d’esperits màgics. Ara iniciem la dansa de nou i el solstici del present ens captiva amb el poder tel·lúric de la música. Com mil anys enrere, tornarem a ser fills de la natura: éssers lliures per atènyer els misteris de la nit!

OCELLS DE SOLITUD Han caigut esporuguides com ocells solitaris a les vores dels camins. Els van prendre el cant i les ales en un viatge llarg i tortuós. Ara malviuen mig despullades entre els verns, al costat fosc del silenci, sotmeses al domini cruel de l’angoixa i de la por. Un fort vent arrossega la tristor de les fulles seques cap al fons del riu. Com cada tardor, l’esperança s’allunya cap al nord amb el trepig d’un tren antic. Si el destí no fós un animal corrupte i pervers, elles potser viatjarien en un d’aquells vagons. Però no hi ha cap més realitat que les urpes de la luxúria i l’opressió: cap al tard només senten la pell nua, malmesa pels cops i el fred, cremada pel sol, i el sexe eixorc, que arrela, cames avall, en la negra solitud de l’asfalt. S’atura un opel vermell. Un home gras i vell abaixa la finestreta i mostra, sorneguer, un bitllet de cent.

7

Activitats realitzades Conferència: La toponímia de Montellà-Martinet Divendres, 23 de juliol, a les 20,15 hores, a la Sala de Con-vencions del Museu Cerdà de Puigcerdà, va tenir lloc la con-ferència a càrrec de la cerdana Hawah Rosell i Vergés sobre la toponímia del terme municipal de Montellà-Martinet, basat en un treball que va resultar premiat per la Universitat de Giro-na, en la categoria de treballs de recerca d'àmbit comarcal. L’acte fou seguit per unes 35 persones. A la conferència es va explicar la importància de preservar la toponímia del nostre territori, com a patrimoni cultural en risc de desaparició, la metodologia emprada per fer el treball, les motivacions del mateix, les principals conclusions extretes així com els resultats obtinguts plasmats en mapes i fitxes toponí-miques detallades. Finalment, es va poder consultar in situ el treball, així com la cartografia derivada de la realització del mateix i els assis-tents, en el torn de preguntes, van lloar la feina de la ponent, començant un intens debat sobre la necessitat de fer extensiu aquest estudi a la resta de la comarca, la manca de subven-cions públiques en aquest sentit, els errors trobats en els ma-pes d’ús corrent i sobre l’origen etimològic dels mateixos topò-nims.

Al final de la conferència, els assistents van poder consultar in situ les fitxes topogràfiques i els mapes resultants i parlar amb l’autora del treball, la Hawah Rosell i Vergés.

Dimecres 28 d'agost a les 22h va tenir lloc a la Sala de Con-vencions del Museu Cerdà de Puigcerdà la II Trobada de Poe-sia i Música d'Estiu de Puigcerdà, organitzada pel Grup de Recerca de Cerdanya. La trobada es va articular en tres blocs de poemes catalans. El primer bloc constà de setze poemes de Màrius Torres, poe-ta del qual enguany celebrem el centenerari del seu naixe-ment. El segon bloc constà de setze poemes més de Salvador Espriu, poeta del qual celebrem el vint-i-cinquè aniversari de la seva mort. Finalment, el tercer bloc constà de setze poemes de Joan Maragall, coincidint amb l'any Maragall (150è aniver-sari del seu naixement i centenari de la seva mort). Els rapsodes van ser: Gerard Cunill, Francesc Xavier Esteban, Manel Figuera i Meritxell Roldan. La jornada va estar amenit-zada amb música de violoncel, a càrrec del violoncelista puig-cerdanès Marc Pons. Les Jornades d'Estiu s'emmarquen en les jornades poesia que organitza el Grup de Recerca de Cerdanya i que complemen-ten les Jornades d'Hivern, que se celebren el 30 de desembre, també a Puigcerdà, actualment força reeixides.

II Jornades de Poesia i Música d’Estiu a Puigcerdà

Dos moments de la Jornada de Poesia i Música. A la primera fotografia, en primer pla, el violoncelista, Marc Pons. A la segona fotografia, en primer pla, la rapsoda, Meritxell Roldan.

8

Conferència: “El Castellot de Bolvir. Últimes notícies” Dijous, 29 de juliol, a les 21 h, a la Sala de Convencions del Museu Cerdà de Puigcerdà va tenir lloc la conferència "El Castellot de Bolvir. Últimes notícies del jaciment iberoceretà", que dins del IV Cicle de conferències sobre temàtica cerdana organitza el Grup de Recerca de Cerdanya. El jaciment del Castellot presenta unes característiques especials, en ser el primer poblat pròpiament ceretà excavat i per la seva importància a tot el Pirineu, i és clau per tal de comprendre qui van ser els primers pobladors estables de la comarca. La xerrada va anar a càrrec de Jordi Morera i Joan Oller, responsables de l'excavació i va fer la introducció l'il·lustre alcalde de Bolvir, Sr. Bartomeu Baqué, qui va glossar la història del jaciment i es va queixar amargament de la desídia i manca d’interès que han mostrat les administracions públiques a l’hora d’invertir recursos al jaciment. Jordi Morera i Joan Oller van parlar de les darreres troballes i interpretacions del jaciment a partir de les excavacions d'enguany, remarcant-ne els tres períodes datats al jaciment: un de ceretà (s. IV-III a.C), un d'iberoromà (s. II-I a.C.) i un d'altmedieval (s. X-XI d.C.). La xerrada va ser molt concorreguda i va comptar amb la presència d'unes 100 persones.

Un parell de moments de la conferència.

Fòrum Cerdanya: Una aposta pel turisme sostenible Amb la finalitat de debatre sobre la realitat cerdana i els pro-blemes i interessos dels cerdans, el Grup de Recerca de Cer-danya inicia un cicle de taules rodones – debats sota la deno-minació de “Fòrum Cerdanya”, amb la intenció de dotar la comarca d’un marc estable on es reflexioni sobre allò que realment interessa a la gent, defugint debats estèrils i artificio-sos i amb la participació de la pròpia gent de la comarca. El GRC lidera aquesta iniciativa, pionera a la comarca, però no exclusiva, i fa una crida a les diferents institucions de la co-marca a afegir-se a aquest ambiciós projecte de reflexió sobre el nostre entorn i les diferents problemàtiques que ens afec-ten. Una aposta pel turisme sostenible, balanç i conclusions. Dissabte, dia 31 de juliol, a les 18h, a la Sala de Convencions del Museu Cerdà de Puigcerdà, el Grup de Recerca de Cer-danya va organitzar la tercera sessió del "Fòrum Cerdanya", que portà per títol: "Una aposta pel turisme sostenible". Van participar-hi Eduard Correa, tècnic comarcal de turisme, David Isern, hostaler, i Carles Pujol, restaurador. Les principals conclusions van ser les següents: • Es va considerar que l'actual model turístic ha estat

prou exitós, però que potser es troba en una fase de declivi i cal potenciar alternatives turístiques com el senderisme o el turisme familiar, a part del turisme clàssic de neu a l'hivern. S’està treballant en l’adquisició de segells de qualitat, públics com “Turisme familiar” o privats com les ISO, per potenciar la marca Cerdanya lligada a uns estàndards de qualitat certifica-da.

• Es va considerar important poder oferir una oferta turís-tica naturalista lligada al Parc Natural del Cadí-Moixeró, que hauria d'obrir-se més al turisme, o envers el Parc Regional dels Pirineus Orientals, la definició del qual és, de moment, una mica difusa. Existeix una ex-cepcional oferta de senders de la Cerdanya, però té l'inconvenient que hi ha una sobremarcació sobre el territori i que el manteniment dels senders és prohibiti-vament car per als Ajuntaments, que no en poden as-sumir el cost.

• Es va admetre que som poc coneguts entre les agèn-cies de viatges de la resta de l'estat, però també es va dir que això passa amb gairebé totes les comarques de Catalunya en general i que s'està fent un esforç molt important per fer donar a conèixer la marca Cerdanya arreu de l'estat. Tanmateix es va explicar que les fires, tot i ser importants, tenen un cost relativament baix i que cada cop més tenen una efectivitat menor i que es treballa amb altres sistemes molt més moderns i efec-tius

• Segons va afirmar un dels ponents, en base a una en-questa pròpia del Consell Comarcal, va afirmar que l'ocupació mitjana de les segones residències és al voltant de 50 dies/any -i no de 15 dies/any com van fer notar des de l’audiència en base a la premsa i als anuaris existents de la Generalitat de Catalunya- i que aquest sector té un impacte econòmic molt important a l'economia comarcal (125€ per persona i dia de mitjana segons la mateixa enquesta) i per tant se l'ha de tractar adequadament.

9

• Sobre la competència, es va fer palès el temor al po-tencial del Pirineu d'Osca, que pot arribar a ser una amenaça en un futur no massa llunyà i que el referent a seguir eren els models dels Alps i el Sud del Tirol.

• Per part del públic assistent, amb respostes afirmatives

per part de la taula, es va coincidir en la humanització de part de la muntanya i l’entorn natural, fent-la més accessible amb mitjans mecànics (telecadires, telecabi-nes, telefèrics) per tal de preservar-la millor. També es va fer notar des del públic algunes actituds poc respec-tuoses i d’aïllament de les comunitats foranes en urba-nitzacions i fora de la vida quotidiana dels municipis que les acullen i també del temor i la desconfiança que generen els nouvinguts entre la població local.

Conferència: “Les pluges d’estrelles” Dijous dia 12 d'agost, a les 18h, a la Sala de Convencions del Museu Cerdà de Puigcerdà va tenir lloc la conferència "Pluges d'estrelles" en ocasió del màxim de les Perseides que es registrà aquell mateix dia. L’activitat, organitzada pel Grup de Recerca de Cerdanya, pertany al IV Cicle de Conferències sobre temàtica pirinenca que s’organitza enguany i forma part de l’exitós cicle d’estiu que ofereix l’entitat. En ella es va parlar sobre què és un meteorit, una pluja d'estrelles, les pluges d'estrelles més comunes i, en especial, sobre les Perseides o llàgrimes de Sant Llorenç. També es van donar uns quants consells bàsics sobre l’observació de meteors, el lloc a escollir i també en quina direcció hem de mirar preferentment. L’acte, seguit per unes setanta persones que desafiaren la insistent pluja, va concloure amb un animat torn de preguntes. A la nit, es va haver de suspendre la sortida per veure les Perseides, aprofitant el màxim d'aquestes tot i que les condicions d'observació astronòmiques, en teoria, eren molt bones, donat que hi ha lluna nova, a causa del mal temps regnant a la comarca.

D’esquerra a dreta: Eduard Correa, tècnic comarcal de turisme; David Isern, hoteler; Carles Pujol, restaurador i Guillem Lluch, periodista i moderador.

Un moment de la conferència. Ponent: Enric Quílez i Castro.

10

Conferència: “Pere Borrell del Caso i artistes universals del trompe l’oeil” Dissabte 14 d'agost, a les 18h, a la Sala de Convencions del Museu Cerdà de Puigcerdà, va tenir lloc una conferència orga-nitzada pel Grup de Recerca de Cerdanya que va portar per títol: "Pere Borrell del Caso i altres artistes universals del trom-pe l'oeil". L’activitat, organitzada pel Grup de Recerca de Cer-danya, pertany al IV Cicle de Conferències sobre temàtica pirinenca que s’organitza enguany i forma part de l’exitós cicle d’estiu que ofereix l’entitat. L’acte comptà amb la presència d'una cinquantena de persones. La conferència va ser impartida per la periodista Andrea Pas-cual, autora d’un magnífic llibre sobre l'obra de Pere Borrell del Caso, editat fa una dècada per l'Ajuntament de Puigcerdà i va repassar les diferents obres de "trompe l'oeil" del pintor puigcerdanès, així com el d'altres pintors universals.

Presentació del llibre: “La Cerdanya. Quadern de Notes” Dijous, 19 d'agost, a les 19 hores, a la Sala de Convencions del Museu Cerdà va tenir lloc la presentació del llibre: "La Cerdanya. Quadern de notes" d’Alfred Pérez-Bastardas. L’activitat, organitzada pel Grup de Recerca de Cerdanya i l’editorial Salòria, pertany al cicle d’enguany de presentacions de llibres sobre temàtica cerdana i pirinenca que s’organitza enguany i forma part de l’exitós cicle d’estiu que ofereix l’entitat. L’acte comptà amb la presència d'una trentena de persones. La presentació va anar a càrrec d’Enric Quílez, President del Grup de Recerca de Cerdanya, i d’Oriol Mercadal, Director del Museu Cerdà. Es tracta d'un llibre de vivències i reflexions sobre la Cerdanya, que vol ser un pensar i una anàlisi molt personal d'un historiador i d'un observador del país cerdà en un intent de comprendre millor el passat, el present i discernir el futur d'aquest petit país del Pirineu que és la Cerdanya. Les làmines de dibuixos són de la il·lustradora Maria Rius, esposa de l'autor. Un cop finalitzat aquest, el públic assistent va poder celebrar l'esdeveniment amb una copa de cava Parxet, gentilesa de Serveis i Distribució.

Cartell de la Presentació del llibre.

Andrea Pascual durant la conferència.

11

Conferència: “La flora d’estiu de Cerdanya” Divendres, d'agost, a les 1 hores, a la Sala de Convencions del Museu Cerdà va tenir lloc la conferència “Flora d’estiu de la Cerdanya”, a càrrec d’Enric Quílez, President del Grup de Recerca de Cerdanya, expert en flora de la comarca i naturalista aficionat. L’activitat, organitzada pel Grup de Recerca de Cerdanya, pertany al cicle d’enguany de Conferències sobre temàtica cerdana i pirinenca d’interès que s’organitza enguany i forma part de l’exitós cicle d’estiu que ofereix l’entitat. L’acte comptà amb la presència d'una seixantena llarga de persones. La conferència versà sobre les 120 espècies més rellevants a criteri del ponent que podem contemplar a la comarca natural de la Cerdanya durant el període estival. La presentació revelà la gran varietat de flora existent a la comarca i la gran quantitat d’espècies protegides o escasses que es poden trobar en abundància a la comarca, fent-la un paratge singular dins l’entorn pirinenc. També es van donar algunes directrius sobre preservació i respecte a aquest tipus de fauna, tot evitant la degradació del fràgil medi natural on es troben. L’acte finalitzà amb nombroses preguntes del públic assistent sobre flora invasora, degradació del medi i aspectes més tècnics sobre el tema.

Un parell de moments de la conferència.

Conferència-Tertúlia sobre els càtars a Prullans.

Divendres, dia 27 d'agost, a les 18 hores, al local social de Prullans, va tenir lloc una conferència-tertúlia sobre els càtars a càrrec de l'historiador alturgellenc Carles Gascón, investigador sobre el tema i el president del Grup de Recerca de Cerdanya, Enric Quílez. Enric Quílez va parlar sobre l'origen del mot "càtar", així com sobre els elements doctrinals i cosmogònics de la religió i cultura càtara, concretament sobre el Consolament, el principal sacrament càtar, la predicació en llengua vulgar, l’extensió del fenòmen com a conseqüència dels interessos dels nobles, de la corrupció de l’Església catòlica de l’època, dels moviments finiseculars que creaven angoixa entre els creients, de l’alimentació dels càtars, de com creien que era el cel, de la terra d’oblit que representa el món material, etc. Mentre que Carles Gascón va aprofundir més en les qüestions històriques de l'evolució del fenòmen càtar i de com van influir, especialment a Catalunya. Concretament, ens va parlar de l’origen geogràfic del fenòmen càtar a Alemanya, segons els darrers estudis, tot i la influència oriental que poguessin tenir, de l’extensió migratòria dels càtars per Europa, del repoblament de Lleida amb immigrants occitans, molts d’ells càtars, de la connexió entre els pastors transhumants i el catarisme i de la presència càtara a les comarques de l’Alt Urgell –especialment a Castellbó i a Andorra– i a la Cerdanya. La sessió es va concloure amb força preguntes per part del públic congregat.

L’historiador alturgellenc, Carles Gascón.

12

Fòrum Cerdanya: Els esportistes cerdans.

Dissabte, 28 d'agost, a la Sala de Convencions del Museu Cerdà de Puigcerdà, a les 18 hores, va tenir lloc una nova edició del Fòrum Cerdanya amb el títol: "Els esportistes cer-dans", on es tractaren qüestions com la idoneïtat de la Cer-danya per practicar esports, el suport que reben els nostres esportistes, la necessitat d'infraestructures esportives o les problemàtiques de l'esport de competició en estar en una zona relativament aïllada. Van participar en aquesta edició Joan Barnola, president del Club Poliesportiu Puigcerdà, Salva Barnola, capità de l'equip sènior del Club Gel Puigcerdà, Josep Maria (Mia) Vila, capità del Futsal Llívia, Ferran Cuní, patinador i Jaume Piguillem, estudiant de periodisme i moderador del debat. Les principals conclusions del debat varen ser: • La Cerdanya és una bona comarca per practicar es-

ports des del punt de vista del medi natural, especial-ment per als esports de neu i de gel o per proves del tipus BTT, triatló, duatló, mitges maratons, etc. Però pel que fa als esports d'equip que requereixen certes instal·lacions, sol ser un lloc dur, especialment a l'hi-vern -per la neu i el fred- o bé pels desplaçaments als llocs de competició, que solen estar molt lluny i els trajectes se solen veure complicats per meteorologies adverses.

• Precisament, el fet d'haver de desplaçar-se, tot sovint

lluny, per competir, és molt més un handicap que no pas un atractiu. De vegades, són sis o vuit hores de desplaçament, enmig d'una nevada. A més a més la llunyania augmenta els costos econòmics de despla-çament o d'arbitratge, despeses que segons es va comentar suposen un altíssim percentatge del pressu-post anual d’un club esportiu.

• Com que la comarca té una població baixa, trobar

prou gent per la multitud d'esports que s'hi practiquen pot esdevenir complicat. Potser fóra millor, especial-ment a les categories superiors, agrupar els diferents equips locals i fer-ne un de comarcal molt més potent, tot mantenint els equips locals per a l'esport base. Una altra opció és ajuntar-se també amb l'Alta Cerdanya i el Capcir i possiblement amb Andorra, per tenir una massa crítica d'esportistes i es va posar com a exem-

ple l'equip júnior d'hoquei gel que va guanyar una lliga d'aquesta manera.

• Es considera que hi ha moltes infraestructures esporti-

ves a la comarca. La major part dels participants van considerar que eren adequades, però algun va fer notar que potser n'hi havia massa infraestructures molt properes, cosa que les feia molt poc rentables i difícils de mantenir.

• Pel que fa al tema dels patrocinadors, tots van coinci-

dir que són difícils de trobar i mantenir, especialment grans patrocinadors. Això fa que el cost l'acabin assu-mint les institucions públiques, com els ajuntaments i les diputacions, ja que la Cerdanya, a diferència de comarques veïnes no disposa de grans empreses que puguin actuar com a patrocinadores dels equips o dels esportistes individuals i s'ha de recórrer a l'exterior, a institucions o bé a molt petits patrocinadors.

• També van considerar que els esports estan ben trac-

tats a l'escola i que allà, els nens i els joves ja reben prou motivació per practicar esport. Potser com a punt negre, l'esport femení, que a partir dels 14 anys, brilla per la seva absència, cosa que no passa amb l'esport masculí.

• Un altre problema que pateix l'esport cerdà és que

quan els esportistes que estudien arriben als divuit anys, la immensa majoria marxa fora a estudiar i es crea un buit que, de vegades no es por omplir de cap manera.

Pel que fa a l'enquesta pública, en aquesta sessió es pregun-tava: "Creieu que els esportistes cerdans reben prou recolza-ment?". El resultat va ser: Vots emesos: 10 Vots vàlids emesos: 10 Vots a favor: 0 Vots en contra: 9 (90%) Vots en blanc: 1 (10%) Cosa que indica clarament que el públic present que va deci-dir votar considera molt majoritàriament que els esportistes cerdans no reben prou suport (econòmic, personal, etc).

D’esquerra a dreta: Joan Barnola, Salva Barnola, Josep Maria Vila, Ferran Cuní i Jaume Piguillem (moderador).

13

Una història de joguines (A Toy Story) Per Dani Ramos

A Up, el protagonista era un home ja vell que carregaba amb una casa voladora a través d'una jungla. Aquella casa simbo-litzava el record de la seva dona i la necessitat d'ell de guar-dar-lo al lloc més oportú. L'ancià d'Up era un home que havia estimat tant que ja no podía viure sense allò que estimava. A aquella pel·lícula, el conflicte es resolia amb un nou lligam, amb un nou amor. Toy Story 3, l'última pel·lícula de Pixar Ani-mation, responsables de joies com Wall·E o la mateixa Up, parla sobretot d'aquests lligams emocionals que s'estableixen, en aquest cas, entre una joguina i el nen que en certa manera li dona vida. Toy Story 3 es una aventura positivista sobre com l'amor realment serveix de motor vital. El film suposa un pas endavant en la línia que proposava Wall-E i que Up continua-va. Les pel·lícules de Pixar ja no són films d'animació a l'ús, sinó que s'han convertit en veritables obres mestres de l'experièn-cia cinemàtica. Mai uns personatges suposadament inani-mants no havien tingut tanta vida com en aquesta tercera part, en la qual el veritable conflicte és sobreviure. Sobreviure a l'oblit, a un lloc pitjor, a la soledat. A marxar de casa dels pa-res i començar a mirar endavant un sol. Per això Andy, el nen coprotagonista de les dues primeres parts, ara ha de decidir si desar les seves joguines en capses o endur-se-les amb ell a l'universitat. Aquest és el motiu que porta al sherif Woody i companyia a plantejar-se la seva existència i, finalment, a acceptar la mort com a fat últim de tot individu. Mentre que les dues primeres parts de Toy Story se centraven sobretot en l'aventura, aquí trobem escenes molt més encami-nades a la descripció dels personatges i els seus conflictes. Després de dues pel·lícules, sentim una veritable connexió amb les principals joguines i aquesta connexió es multiplica a mesura que avança l'acció. Els nois de Pixar han trobat la manera de recuperar uns personatges en plena forma en un guió que s'acosta a la perfecció i en el qual hi tenen cabuda les rialles, les llàgrimes i, sobretot, la reflexió. Perquè tot i ser una pel·lícula absolutament entretinguda, els temes que trac-ten són capitals a l'hora d'entendre el nostre món. La idea de la mort és present a gairebé tota la pel·lícula, des de la sego-na escena realitzada en un format obsolet de video domèstic, fins a la seqüència climàtica de la deixalleria en la seva totali-tat. Tot gira entorn a la finitud de les coses. Però com he dit, parlem d'una aventura positivista, encara sota el segell sem-pre massa gran de Disney, de manera que el final és feliç. Aquí la mort d'un lligam suposa el reforçament d'un altre. La història acaba bé, però deixa un regust a la boca, perquè de

tan sincer fa una mica de mal. Les joguines es tenen les unes a les altres, tenen altres nens, però sempre estimaran incondi-cionalment a l'Andy, qui possiblement mai més tornarà. Quan apareixen els crèdits finals, un ha d'eixugar-se les llàgrimes i amagar el somriure per poder sortir del cinema. Han passat 15 anys des que els nois de Pixar estrenessin la primera pel·lícula d'animació generada totalment per ordina-dor. Toy Story va batre innumerables rècords i va obrir les portes a una nova concepció del cinema. Des d'aleshores hem vist pel·lícules on els actors actuen però no apareixen al resultat final, sinó que són substituïts per les seves represen-tacions digitals, com en són exemple Final Fantasy (2001), Polar Express (2004) o Cuento de Navidad (2009). Pel·lícules que han optat pel fotorealisme més dur, però que han fracas-sat en taquilla. Part de la grandesa de Pixar resideix en no tractar d'emular el món real, sinó de crear-ne un de nou. La realitat -o més aviat hiperrealitat- de Toy Story 3 demostra que el mitjà mai no ha de primar per sobre del contingut. L'anima-ció és perfecta, però en tot moment està al servei de la histò-ria i els personatges. Ja no parlem, exclusivament, d'una pel·lícula infantil, sinó d'una peça de cinema en estat pur, dis-senyada per agradar a grans i petits, per fer-nos sentir allò que sempre que paguem 7 euros reclamem i que poques ve-gades rebem: l'emoció de viure una vida que no ens pertany.

14

Els correfocs Per Gerard Cunill Fotografies: Diables de Puigcerdà

Qui sap si és per la crisi econòmica, qui sap si és per l’oblit de la nostra cultura o per la manca d’interès de les institucions, el correfoc, el tradicional ball de diables que va evolucionar fins a convertir-se en el que és ara, sembla que interessa poc a la Cerdanya: m’explicaré. El correfoc és una tradició en què una o vàries colles de diables recorren els carrers d’una població encenent els seus artefactes pirotècnics i ballant frenèticament sense cap sentit aparent, convidant a la gent a entrar dintre d’aquell embalum de música, foc, fum i olor a pólvora. Però aquests últims anys de crisi econòmica a la Cerdanya, sembla que han ressentit aquest espectacle. Primerament per les poques aportacions econòmiques que rep l´única colla de la Cerdanya, la colla de diables de Puigcerdà, de l’ajuntament de Puigcerdà. En aquest terme, es pot ser comprensiu, la crisi econòmica afecta molt directament les arques dels ajuntaments, que es veuen desbordats per poder pagar deutes més importants. D'altra banda, no sé si per la crisi econòmica o per què, els ajuntaments no volen que un correfocs comporti tall de carrers, brutícia, conflictes amb els comerciants per protegir els vidres dels aparadors. No decideixen fer el típic passacarrers, sinó que es redueix l’espectacle a un ball estàtic en una plaça, deslluïnt la tradició.

Encara és més indignant que una colla de diables no pugui fer un correfoc al centre de la seva població, i és que, per exemple, per la festa de sant Joan, el correfoc va ser bastant trist perquè va ser destinat a la baixada del torreó: un correfoc en baixada? Potser és que l’ajuntament tenia ganes d’innovar. El cert és que un correfoc s’ha de recórrer per l’interior del nucli vell i no als afores de la població! En aquest afer, l’ajuntament va al·legar que el correfoc no podia passar per les places noves, perquè faria malbé el paviment, com si les places fossin fetes d’or! Malgrat tot, sembla que de moment la colla de diables de Puigcerdà ha tornat al centre de la vila, i per la festa de l’estany van oferir un fantàstic correfoc amb una gran participació dels vilatans, els quals sembla ser que el foc els entusiasma tant com als mateixos diables.

15

La Festa de l’Estany: la festa degenerativa més lúdica Per Alfons Mills

Segurament la festa més important de Cerdanya. On es mobi-litza més gent i on l’ambient dels carrers de Puigcerdà supera amb escreix qualsevol altre esdeveniment. Mesos de treball, esforços i sacrificis. Maldecaps, malentesos i raons. Treball en grup, amics i manualitats. Però si una cosa defineix la festa de l’Estany és l’esperit de grup i la disbauxa del dia indicat. Com si es tractés d’un petit fascicle de la realitat, en la festa de l’estany afloren les enveges, els conflictes, els malentesos i els egos. Però també es magnifiquen les ganes de passar-s'ho bé, la necessitat de veure com el fruit d’un esforç col·lectiu es veu admirat o aquelles ganes d’exhibició carnava-lesca que tots tenim més o menys amagades. La gent que viu la festa des de dins és capaç d’emprar hores del seu temps lliure i diners en una festa que dura unes hores un diumenge d’agost. Sembla, per tot plegat, que els sacrificis superen les possibles gratificacions, més si tenim en compte que l’èxit del projecte és molt subjectiu. En la cursa per lluir, uns comparen tractors, altres miren si passen pels carrers i uns darrers competeixen per impressio-nar a la gent. A la seva manera, tothom gaudeix de la festa i no ho canviaria per res. Per això repeteix l’any següent. I és que costa desenganxar-se del calor de la gent, de l’admiració gratuïta i la contemplació generosa. Costa desfer-se del grup creat i de la il·lusió dels principiants. Dels companys que no saben parlar d’una altra cosa la resta de l’any. De les ganes de superar-se en allò que creus més significatiu. És impossi-ble abandonar la festa un cop l’has tastada i t’ha agradat: és addictiva. Any rere any hi ha decepcions, rivalitats i falsedats. Però s’aconsegueix tirar endavant cadascú amb la seva idea i no és poc això. També any rere any apareixen les desavinences amb la part més oficial de l’esdeveniment. Costa d'acceptar que s’ha de reduir espais en un recinte més limitat mentre es munta una plataforma on hi cabria una orquestra filharmònica. I encara s’entén menys la dèria de fer i de desfer sense tenir massa en compte a una bona part de protagonistes. També estaria bé pensar una mica més en tots aquests participants que posen diners de la seva butxaca lliurement i reduir deu minuts el malbaratament de cremar pólvora en el marc de l’estany. Segurament l’estalvi permetria esdevenir un ingrés important per als grups de carrossaires. Però potser seria

massa esperar que algú se n’adoni d’això. Per bé o per mal, tot plegat forma part de la festa. Aprendre a conviure i respectar pot ser la clau per sobreviure sense bus-car substàncies calmants. Entendre la reacció de la gent i la xafarderia compulsiva en els dies previs és comprensible. La rumorologia s’apodera de les converses i s’ha arribat a des-plaçar a la brigada municipal per corroborar una falsedat. Els nervis juguen males passades i les ganes d’assolir la victòria fan que les persones perdin principis que haurien d’estar més arrelats. Sense entrar a valorar altres possibles filosofies a l'hora d’encarar la festa, m’agradaria fixar-me en una, que per pro-pera, és més senzilla d’explicar. Festa, complicitat i germa-nor. Tres eixos bàsics per gestionar una festa que costa molt d’arribar però que passa massa ràpid.

16

La maternitat d’Elna

Per Miquel Llimona — mllimona@dsae.cat

“una illa de pau enmig d’un oceà de destrucció “ Elisabeth Eidenbenz Durant la setmana santa de l’any passat, amb el meu amic Miquel, visitàrem la ciutat d’Elna. Plovia copiosament; el pai-satge encara hivernal de la Cerdanya, s’anà dulcificant a mida que baixàvem per la carretera que duu a Vilafranca de Con-flent i es tornà definitivament primaveral en arribar a la Plana del Rosselló. Allí, els fruiters, ben endreçats en rengleres, eren ja tots florits. Els camps eren verds, els jardins en ple esclat primaveral. Les vinyes havien tret la fulla tendra. El Rosselló s’assembla molt a un immens jardí quan ve el bon temps. Es té la impressió que el país és benèvol i dolç i immu-ne a la crueltat i a les tragèdies. Però no sempre ha estat així. Aquesta plana tan ben cultivada i de tanta bellesa fou no fa gaires anys un parany terrible pels centenars de milers de refugiats de la guerra d’Espanya que foren empresonats en camps de concentració insalubres, quan creien trobar refugi de l’exèrcit que els perseguia. Així foren enviades als camps d’Argelers, de Sant Cebrià i Barcarès multitud de famílies exiliades, que ho havien perdut tot i allí, en el sorral, sense condicions higièniques, mal ali-mentades i humiliades pels seus guardians, hagueren de so-breviure esperant una oportunitat per marxar a Amèrica o a qualsevol altre lloc on no fossin perseguits. Entre els preso-

ners, els més vulnerables eren els nadons i les dones a punt de donar a llum, a les que no es prestava cap atenció mèdica, deixant-les infantar sense les més mínimes condicions higièni-ques. Les parteres havien de donar a llum en els antics esta-bles de cavalls i la mortaldat infantil atenyia cotes insospita-des. La situació era desesperada i els poders públics i les amenaces que començaven a planar per Europa com negres rapinyaires la feien encara més difícil. Ningú no volia saber dels vençuts. Tothom mirava cap a un altre cantó. En aquestes terribles circumstàncies, una infermera suïssa que havia aprés un mal castellà ajudant els ferits durant la guerra d’Espanya, fou enviada per la Creu Roja Suïssa als camps de concentració per estudiar si es podia portar algun alleujament als refugiats. La senyora Elisabeth Eidenbenz quedà tant impressionada pel patiment de les parteres i les condicions en què els infants havien de néixer als camps, que prengué damunt les seves espatlles la responsabilitat de millo-rar la situació d’aquelles pobres gents. Recorregué els entorns cercant un indret on poder dur els nou nats i ben a la vora de la ciutat d’Elna descobrí un antic casalot de quatre pisos des-tartalat i sense condicions, però del que li impressionà la llum que entrava a raig pels immensos finestrals. No ho va pensar gaire i amb l’ajuda de la Creu Roja i altres associacions que lluitaven per la pau, fundà la maternitat suïssa o la maternitat d’Elna, com se la coneix més popularment. No hi havia temps d’adaptar l’edifici . Només de netejar-lo i deixar que el sol tebi i amable del Rosselló fes la resta, i portés l’alegria i la tebior

17

necessària als infants i a les seves mares . Immediatament, doncs no hi havia gaire temps per perdre, comença, amb l’ajut d’alguns voluntaris, el trasllat de les do-nes, preses en els camps d’Argelers i Sant Cebrià, que eren a punt de donar a llum i de les quals ho havien fet recentment, a la maternitat. Les mares i parteres, habituades a la insalubritat del camp i a les humiliacions a què eren sotmeses pels guar-dians i a la por que els seus fills emmalaltissin i morissin al cap de pocs dies per manca de condicions i d’higiene, es tro-baren de sobte en un indret net i lluminós, on se les rebia amb alegria i se les tractava amb la dignitat que tota persona me-reix. Es trobaren, com digué la mateixa Elisabeth Eidenbenz “en una illa de pau enmig d’un oceà de destrucció“. Elisabeth les distribuïa pels diferents pisos, en espais nets on podien estar amb els seus fills; a tantes d’elles que no tenien cap experiència del part, la pròpia senyora Eidenbenz les in-truïa i els donava ànims i les consolava, quasi com si en fos la mare. Devia ser molt valenta la infermera suïssa, doncs en poc temps multiplicà l’organització vàries xifres els coeficients de parteres que eren ateses. L’edifici semblava fet de goma, ja que s’anava estirant i adaptant dia a dia al creixent nombre de dones i infants atesos o que hi sojornaven, com si es trac-tés d’un miracle de l’arquitectura. Ningú no va ser rebutjat ni expulsat per motius ideològics, polítics o racials i val a dir que per mantenir aquesta actitud en un món d’odis i persecucions s’havia de tenir un coratge molt especial . Encara alguns testi-monis recorden com Elisabeth feia fora a crits els gendarmes francesos, dient-los que la maternitat era territori de Suïssa i que ells no hi tenien cap autoritat. La maternitat s’hagué d’organitzar. Com a bona suïssa, la senyora Eidenbenz tenia el do de l’organització. A més a més, creia que, en un indret on tanta gent havia de conviure en un espai tant escàs, la inactivitat seria el pitjor enemic. Així, creà sales d’aprenentatge, espais on els nens més grans seguien estudis o dibuixaven, guarderies, incubadores que funciona-ven amb el sol que vessava pels alts finestrals. Sales de parts. Tallers per instruir les mares. Un hort per abastir la maternitat de productes frescos. Impulsà les mares que podien fer-ho a què col·laboressin en les tasques de la maternitat. En aquell indret, entre els anys 1939 i 1944 nasqueren cinc-cents noran-ta-set nadons que foren enregistrats en el registre civil d’Elna. El que és tant com dir que gairebé sis-cents infants hi salvaren la vida. En la maternitat d’Elna no es va demanar a ningú que donés el seu nom, si no ho volia fer. S’amagà sota noms falsos mol-tes dones i infants d’origen hebreu i quan els oficials de la Gestapo anaven a la maternitat a cercar les seves víctimes, els nens jueus s’amagaven sota les faldilles de les infermeres, cosa que els permeté escapar de la barbàrie nazi i dels camps d’extermini. Si us decidiu a fer la visita a la maternitat d’Elna, encara po-dreu veure guardades en vitrines les diminutes camisoles amb els colors de la bandera republicana o l'estrella de David, que les joves mares teixiren pels seus fills o per altres infants. Un video us mostrarà a la senyora Eidenbenz amb quasi no-ranta anys en una entrevista que li féu la televisió. No espereu frases solemnes ni grans declaracions, sinó respostes molt senzilles a les preguntes que li fa l’entrevistador i un senti-ment, explicat amb paraules molt planeres, que salvant milers de nous nats d’una mort segura, portant la dignitat i la tebior a tantes i tantes mares que es refugiaren en la maternitat i assu-mint la responsabilitat que hauria correspost al poder públic, no va fer cap heroïcitat, sinó que simplement es va limitar a complir el seu deure de persona de bona voluntat.

Res no va demanar mai. De fet la seva gesta ha estat conegu-da del gran públic molt recentment. Fins aleshores estava guardada en els cors de tots aquells que gràcies a ella salva-ren la vida. La maternitat d’Elna fou clausurada per l’exèrcit nazi l’abril de 1944. Elisabeth hagué d’obeir i es traslladà a un altre centre d’ajuda als refugiats de guerra, fins que esclatà la pau i ella tornà a Suïssa on ha viscut en l’anonimat durant tots aquests anys. Sempre, però, ha dit que els anys de la maternitat d’Elna foren els més importants de la seva vida. La visita a l’edifici de la maternitat deixa un sentiment de be-nestar. Em permeto recomanar-vos-la. La ciutat d’Elna, amb la seva meravellosa catedral i el seu claustre elegant, us admi-rarà. Però després de passejar-hi una bona estona, agafeu el cotxe i aneu a visitar la casa on s’instal·là la maternitat d’Elna, amb la seva especial fisonomia i els seus immensos finestrals per on el sol de migdia va tornar la felicitat i la dignitat que mereixien a tantes mares i a tants infants, gràcies a la bondat i la tenacitat d’una infermera suïssa.

18

Veure per creure, o la relativitat de la visió Per Francesc X. Esteban

Darrerament se sent a parlar molt als mitjans de comunicació d'un nou aparell anomenat llibre electrònic (e-book). Quina és la novetat tecnològica que aporten aquests aparells i què està aixecant tanta polseguera? En un món en què els aparells electrònics cada vegada són més petits, potents i fan moltes coses diferents, sembla un disbarat vendre un aparell relativament car, amb pantalla en blanc i negre i que "només" serveix per llegir llibres. Però la part més cara i novedosa d'aquest aparell és la pantalla de "tinta electrònica", encarregada de proporcionar una experièn-cia de lectura equivalent a la del paper. Ens podem plantejar si val la pena invertir en una nova tecnologia de visualització quan ja disposem de pantalles barates, d’excel·lent qualitat i en color. En aquest article us intentaré convèncer que aquest canvi val la pena i les raons per les quals penso que aquesta tecnologia, quan s’abarateixi, es popularitzarà en molts altres àmbits de la vida qüotidiana. Les tecnologies tradicionals de visualització (projectors de cinema i domèstics, així com les pantalles de televisió, ordina-dor, mòbil, GPS, etc) funcionen a partir d’una font de llum pròpia que es filtra per poder generar les imatges. En canvi un llibre no té una font de llum pròpia, sinó que necessita de llum ambient (solar o artificial) per poder-se llegir. El que en un principi pot semblar un inconvenient és el que fa possible que l'experiència de la lectura sigui més agradable i pugui durar més estona sense cansar la vista. Aquest efecte es dóna per-què el sistema visual humà, encara que és capaç de funcionar amb nivells de llum molt variats, només pot detectar uns 50 nivells de lluminositat alhora. Segons la lluminositat ambient, les nostres pupil·les s'obren o es tanquen per deixar passar més o menys llum i a partir d'aquest moment, tota la llum que no estigui entre uns marges determinats d'intensitat es perce-bran com a blanques si superen aquest llindar, o bé negres si no hi arriben. O sigui, que el blanc i el negre que percibem és relatiu!

Si alguna vegada us heu fixat en les televisions antigues (de tub de rajos catòdics) haureu pogut comprobar que la pantalla no és negra sino d'un color gris més o menys fosc. Llavors, com pot una pantalla com aquesta mostrar el color negre? La pantalla no te cap sistema per enfosquir-se, sinó que simple-ment el nivell d'intensitat de la resta de la pantalla fa que les zones grises no il·luminades, per comparació, es vegin ne-gres. L'efecte contrari es pot comprobar per exemple en els cotxes blancs com el meu. En un dia ennuvolat la llum am-biental és baixa i puc veure les imperfeccions a la pintura del meu cotxe, però si el dia és completament assoleiat, amb mol-ta llum ambiental, el cotxe es veu perfectament blanc i les imperfeccions gairebé no es veuen, perquè es confonen amb la resta de blanc de la pintura. Les pantalles tradicionals, com que emeten una llum molt po-tent per poder-se veure amb claredat, descompensen la capa-citat adaptativa del sistema visual humà quan se situen en un ambient il·luminat (no és el cas de les sales de cinema). So-vint les trobem o bé massa fosques o bé massa brillants. Per exemple, un navegador GPS pel cotxe pot resultar molt fosc si estem conduint a plena llum del sol i en canvi pot enlluernar-nos si el fem servir per la nit. Per reduir aquest efecte i con-duir amb més comoditat i seguretat per la nit, alguns navega-dors disposen d'un mode "nocturn" que en activar-lo, mostren la imatge en tons més foscos. Si parlem de telèfons mòbils o ordinadors portàtils, passa el mateix efecte de descompensa-ció. Encara que l'ambient estigui perfectament il·luminat, com a dins d'una casa, aquesta descompensació continua afectant, ja que exceptuant les bombetes i la llum que entra per les finestres, qualsevol pantalla serà l'element més brillant de la sala. En el cas d'una televisió, potser l'efecte no és tan greu ja que l'ull no mira fixament una zona concreta de la pantalla sinó que va explorant-la segons els elements visuals de cada moment. En canvi, amb l'ordinador la cosa es torna més com-plicada ja que sovint hem de concentrar la mirada en petites zones durant un cert temps i d'aquesta manera l'efecte de la brillantor és més acusat. Si a més a més aquesta feina és encara una mica més repetitiva, com pot ser llegir un text llarg, l'esforç i cansament visual pot arribar a ser esgotador. Així que tornem al punt inicial d'aquest article: val la pena un canvi tecnològic si ja tenim una tecnologia de visualització molt desenvolupada i barata? Les persones que han utilitzat un lector de llibres electrònics opinen que sí que val la pena, ja que poden llegir llibres i altres textos amb la mateixa como-ditat visual que la del paper, ja que a l'igual que aquest, no emeten cap llum sinó que reflexen la llum ambiental. Això sig-nifica poder llegir fins i tot hores sense cansar la vista. Però és millor ser una mica escèptic i no creure tot el que dic. Segur que és millor aplicar la dita "veure per creure!" La tecnologia de la tinta electrònica pot trobar moltes més aplicacions que les del llibre electrònic si millora en certs as-pectes com el color i el preu baixa sensiblement. Per exemple, com que es pot utilitzar a plena llum del dia, es pot fer servir en telèfons mòbils, ordinadors portàtils, GPS (cotxe i excursio-nisme), càmeres de fotos, etc. Personalment, el que més de-sitjo és no deixar-me la vista en la pantalla de la càmera de fotos quan surto a fer fotos a la natura, normalment amb molta

19

llum ambiental. Però, com solucionem les situacions en què estem completament a les fosques o no tenim suficient llum? Una simple bombeta LED de baix consum integrada a l'aparell pot servir. Un altre aspecte molt útil de les pantalles de tinta electrònica és que consumeixen molta menys energia que les pantalles tradicionals, ja que no emeten llum. En els dispositius electrò-nics portàtils pot ajudar molt a allargar la vida de la bateria ja que, per exemple, una de les coses que acostumen a fer els ordinadors portàtils quan funcionen sense connexió a la xarxa elèctrica és disminuir la brillantor de la pantalla per tal d'estal-viar energia. També, ara que molts empresaris de les grans empreses calculen el consum elèctric dels ordinadors que compren per tal d'estalviar calés, les futures noves pantalles podrien resultar molt avantatjoses. Per a mi, que em considero ecologista, trobo que l'estalvi d'e-nergia és una característica molt positiva. Si anem un pas més enllà, ens podem imaginar un lector de llibres electrònics de gran format, que podria funcionar con a lector de diaris electrònics. Ja no pensem en substituir unes pantalles per unes altres, sinó de substituir el papel de les revistes i diaris per pantalles de tinta electrònica. Com afirma Nicholas Carl-son a Business Insider (www.businessinsider.com): “Com a tecnologia per fer arribar les notícies, el paper no és que sigui car o ineficient, és que és ridículament car i ineficient”. Si tots els que som lectors de diaris i revistes féssim servir lectors de tinta electrònica, molts boscos del planeta ens ho agrairien. En canvi, degut al tema de la pirateria, gairebé tota la indústria editorial (llibres, diaris i revistes) és molt reticent a la introduc-ció dels lectors de tinta electrònica. Abans, les úniques còpies il·legals que es podien fer eren les fotocòpies. A Internet sem-pre ha sigut relativament senzill trobar llibres pirata de tot ti-pus, ja que una vegada han estat penjats a la xarxa, el cost de la còpia és nul comparat amb les fotocòpies. Però ha sigut la introducció dels llibres electrònics, que permeten llegir amb comoditat aquests llibres, el que ha disparat totes les alarmes a les editorials. Aquestes, en lloc d'anar adaptant el seu model de negoci a les noves tecnologies, han optat potser per la sol·lució més con-servadora: donar prioritat al seu canal de distribució en paper i blindar el canal digital amb sistemes anticòpia, els odiats DRM (Digital Rights Management, gestió de drets digitals). Quan et compres un llibre, el compres en propietat, és a dir, el pots llegir tantes vegades com vulguis, ara i d'aquí a uns anys, a més que el pots compartir amb els membres de la teva familia i deixar-lo als amics. Quan compres un llibre electrònic amb DRM les coses no estan tan clares. Com que es limita el dret de còpia entre dispositius lectors, és molt complicat compartir aquests llibres amb la familia i els amics a no ser que els hi deixis físicament el lector. Tampoc queda clar si d'aquí a uns anys podré accedir als llibres, ja que els dispositius electrònics es van renovant periòdicament. A més, els llibres amb DRM acostumen a tenir un preu equiva-lent al de l'edició de butxaca, quan el preu de distribució electrònica és molt inferior a la fabricació i distribució en pa-per. Tot això provoca la indignació als usuaris que compren els llibres legalment, que veuen com és de fàcil aconseguir a Internet la mateixa versió del seu llibre sense el sistema DRM. El que paga (i molt) està emmanillat i el que pirateja, a més de no pagar, pot llegir els llibres allà on vulgui i sense cap restric-ció. No us sembla que tot això és un enorme contrasentit?

Afortunadament, a la indústria editorial ja s'aixequen veus per no cometre els mateixos errors que a la indústria musical i del cinema. Els sistemes DRM no són segurs per protegir la pro-pietat intel·lectual, ja que fins ara cap sistema ha funcionat més d'uns pocs anys. No és que es trigui anys a piratejar un llibre, sinó que quan es pirateja un determinat sistema DRM, tot el contingut distribuït amb aquest sistema pot ser netejat del DRM amb relativa facilitat. Potser el camí passa per abaixar els preus dels continguts digitals i augmentar el marge dels autors (o sigui, abaixar els marges dels intemediaris). Sigui com sigui, els llibres electrònics ja s'han començat a vendre, sense DRM i amb ell. Si disposeu d'un lector de llibres electrònics i us agraden les novel·les de ciencia ficció, fanta-sia, terror o història, us recomano que visiteu la botiga www.cyberdark.es i aneu a la secció d'ebooks. Feliç lectura!

20

XAC_Premsa. L’hemeroteca cerdana antiga en línia. Per Erola Simon Lleixà

Enguany l’Arxiu Comarcal de la Cerdanya ha portat a terme la digitalització de la premsa cerdana més antiga que conserva. Es tracta de les capçaleres La Voz del Pirineo de 1879 a 1895, La Cerdaña de 1897 a 1906, Ceretania de 1906-1926 i la Gaceta Cerdana de 1907 a 1908. Encara que les col·leccions no són completes atès que falten alguns números, sí que podem dir que són representatives de la primera hemeroteca publicada a la Cerdanya. Aquesta només és una primera fase del projecte que s’ha de completar amb la digitalització de la capçalera Ceretania fins a 1936 entre d’altres publicacions antigues d’interès. La consulta de la nostra col·lecció es pot fer a través del web de l’Arxiu http://cultura.gencat.cat/arxius/acce on trobareu el cercador XAC_Premsa que conté tota l’hemeroteca local digitalitzada per la Xarxa d’Arxius Comarcals de Catalunya. La novetat d’aquest cercador és que permet la cerca per paraules gràcies a l’apliació del sistema de Reconeixement Òptic de Caràcters. La digitalització de documents, en aquest cas de pàgines de diari, es fa, generalment, amb càmera fotogràfica instal·lada en una columna de suport i amb il·luminació fluorescent freda. Així, es poden digitalitzar tota mena de documents evitant que la llum directa de l’escaner pla malmeti el document i evitant forçar les enquadernacions de volums relligats. El resultat és una fotografia del document o mapa de bits. Per transformar aquesta imatge en un document intel·ligent s’utilitza el sistema de Reconeixement Òptic de Caràcters o OCR que s’aplica, per ara, a imatges de text mecanoscrit. El sistema OCR llegeix la imatge i és capaç d’interpretar els símbols i caràcters d’un alfabet determinat i convertir-los en text pla a partir de la comparació amb els patrons tipogràfics i diccionaris que incorpora. El resultat és la conversió de la imatge simple en text editable i, per tant, cercable. Limita el resultat de l’OCR la tipografia del document, la correcció de les paraules, les eventuals irregularitats del suport, etc. Ens aquests casos es poden reconèixer erroniament les paraules i donar resultats no reals. Malgrat aquestes limitacions, que per la premsa antiga són potser més abundants que en altres casos, aquest sistema resulta molt avantatjós per qualsevol mena de recerca per paraula concreta. L’usuari que cerca sobre el contingut del document tindrà per resposta totes aquelles pàgines que continguin el text cercat, podrà descarrega-les al seu terminal en format d’imatge (JPG) i també en format de text pla editable (TXT).

La digitalització d’hemeroteca és una tasca arxivística que, tractant-se de grans volums com és aquest cas, és externalitzada per la Subdirecció General d’Arxius i Gestió Documental a través d’un concurs públic a empreses especialitzades del sector. En aquesta primera fase de digitalització de l’hemeroteca de l’Arxiu Comarcal s’han reproduït 9.782 pàgines entre les quatre capçaleres. Arxiu Comarcal de la Cerdanya Puigcerdà, 24 d’agost de 2010.

21

Puigcerdà (1874-1936): Sis anys després del 10 d’abril Per Enric Quílez i Castro

El present article és una traducció d'una pàgina que aparegué al setmanari puigcerdanès "La voz del Pirineo", el 10 d'abril del 1879, sis anys després del setge carlí que va acabar amb l'alliberament de la Vila per part del general de brigada Cabri-netty. Veiem com es vivia llavors a la Vila el record d'aquests fets que per a ells eren encara molt propers... Als màrtirs del 10 i l'11 d'abril de 1873 Puigcerdanesos, Un succés gran, imponent, d'inoblidable record per als fills d'aquesta heroica i invicta vila, m'obliga a aixecar la meva humil veu en nom de la redacció d'aquest setmanari. Avui fa sis anys que els enemics de la llibertat i del progrés van onejar la seva bandera davant dels murs d'aquesta inde-fensa vila: confiats en la supremacia que els concedia la seva força numèrica, van caure com un ramat de llops famolencs, àvids de petjar amb la seva impúdica planta el sòl d'aquesta terra clàssica del lliberalisme i de fer córrer la sang generosa que circula per les nostres venes. Han transcorregut 6 anys des d'aquell horrorós aconteixement i malgrat tot, encara guardeu en la vostra ment els més insig-nificants detalls d'aquella lluita sagnant i espantosa, d'aquell famós setge que immortalitzà el vostre nom. Dijous Sant! Aquest solemne dia que l'Església consagrà a la memòria del nostre Redemptor, ha de ser per a vosaltres do-blement estimat i respectat, ja que per a Puigcerdà representa el sacrifici, el martiri d'alguns dels seus fills, immolats per la seva abnegació i del deure.

Campions esforçats de la més justa i bella de les causes, vàreu contemplar impassibles l'horrible perspectiva de l'exter-mini i de l'incendi. No us va espantar tampoc la traïció ni la venjança dels vostres contraris, i amb ànim ressolt i serè, donàreu a conèixer a l'Espanya sencera , que us admirava amb maternal orgull, allò que pot fer un grapat de valents, quan batalla pels sacrosants principis de la llibertat. Ah! Els ínclits patricis que, convertits en la pols del no-res, jauen avui al cementiri d'aquesta vila, els contemplàveu ahir plens de salut i vida, tots ells albiraven a la llunyania un alegre futur, participaven de l'afecte dels seus i del respecte dels seus con-ciutadans. Han mort, sí; però la seva pèrdua no us ha d'afligir, ja que us proporciona un dels més brillants moments a què pot aspirar la Humanitat. La seva mort ha de constituir el vostre orgull: van morir impel·lits pel més sant patriotisme, per no transigir amb el deshonor i la infàmia. Ahir la seva vida era només laboriositat i honradesa: avui la Història registra els seus noms immortals, reservant una glo-riosa pàgina a la seva memòria. Just és, doncs, puigcerdanesos, que vesseu una llàgrima a la memòria dels vostres germans, i si demà a l'ombra de noves disensions tornés a presentar-se el fanatisme davatn de vosal-tres, imiteu el seu noble procedir, compliu com a dignes fills de la lliberal Espanya. Ah! Feliç la terra que compta als seus annals episodis tan heroics! Feliç, mil vegades feliç, la que s'honora amb haver vist néixer els herois del 10 i 11 d'abril! Dormiu en pau, màrtirs de la llibertat i del progrés! Puigcerdà no oblidarà mai el noble sacrifici dels seus fills. La redacció de LA VOZ DEL PIRINEO us envia un entusiasta record. - José Luís Clot. De les exaltades paraules de l'article es desprén que els fets del 10 i l'11 d'abril van esdevenir molt importants i van com-portar una lamentable pèrdua de vides humanes a Puigcerdà. La Vila en aquells temps es va unir com mai davant de la ne-cessitat i davant d'un atac massiu en la seva contra. La defen-sa va ser exemplar i finalment reeixida, tot i que les coses podrien haver acabat de manera molt diferent. Les darreres paraules em fan reflexionar. Molt em temo que la heroica i insigne vila de Puigcerdà ha oblidat força els seus heroics defensors. També és cert que el context sociopolític és molt diferent. No sé quants s'aixecarien avui en armes per defensar la "lliberal Espanya" tal i com estan les coses. Però no hem de perdre de vista que llavors l'elecció era una Espanya lliberal i més o menys democràtica i una Espanya carlina absolutista i tradicionalista. En tot cas, l'elecció la van prendre els puigcerdanesos el seu dia i la nostra història és el resultat d'aquella decisió. Actualment, aquests fets tornen a estar de moda. Amb la cam-panya de qüestació popular per reconstruir l'estàtua del gene-ral Cabrinetty, han tornat a aflorar aquells temps tan llunyans que semblaven oblidats. De nosaltres depèn que Puigerdà faci honor a la seva memòria històrica o que deixem passar aquesta oportunitat d'honorar aquells que van donar la seva vida pels seus conciutadans.

22

Campanya de qüestació popular per la recuperació de l’estàtua del general Cabrinetty

Aprofitant la reforma urbanística en curs que s'està duent a la Vila de Puigcerdà, un conjunt d'associacions de tot tipus, rela-cionades amb Puigcerdà i la Cerdanya hem decidit d'impulsar una campanya per a la recuperació de la malaguanyada està-tua del general Cabrinetty, que presidia la plaça amb el mateix nom i que va ser incomprensiblement destruïda durant la Gue-rra Civil, malgrat l'estimació que els puigcerdanesos tenien i tenen per la figura del general. És possible que algú es plantegi molt legítimament si val la pena, després de tantes dècades i amb la situació econòmica preocupant en què vivim, la recuperació de l'estàtua i si cal fer l'esforç econòmic necessari per aconseguir aquesta tasca. No hi ha coses més importants en què gastar els diners? Evidentment, tothom és lliure de pensar allò que vulgui, però deixeu-nos exposar els nostres arguments a favor de la recu-peració de l'estàtua, precisament en els difícils moments en què vivim. En primer lloc, l'estàtua del vell general és un símbol de Puig-cerdà. No aixeca oposició per part de gairebé ningú i repre-senta una època en què la població es va mostrar unida da-vant dels problemes. Concretament davant d'una invasió im-minent, una situació molt pitjor que la que vivim a l'actualitat i van arriscar hisendes i les seves vides en la defensa de la Vila. És, per tant, un símbol a la unitat (tan mancada avui dia) i a la feina ben feta. En segon lloc, Puigcerdà té relativament poc patrimoni arqui-tectònic. Les guerres i les malifetes d'uns pocs han acabat destruint bona part d'allò que teníem. Creiem que és feina i obligació de tothom vetllar pel nostre patrimoni i de recuperar-

lo en la mesura del possible. L'estàtua formarà part d'aquest patrimoni i esdevindrà un element turístic més per una vila que viu en bona mesura del turisme. En tercer lloc, la recuperació de l'estàtua és una tasca vo-luntària, sufragada a base de donacions, sobre tot de particu-lars. No estem parlant d'una obra pública, ja que llavors sí que ens podríem plantejar si aquests diners no es podrien destinar a coses més urgents, sinó de donacions voluntàries. Recor-dem que l'estàtua original d'en Cabrinetty també es va finan-çar mitjançant les donacions voluntàries del poble. En quart lloc, perquè cal ser agraïts. La figura de Cabrinetty va ser cabdal per la salvació de Puigcerdà i pel triomf de la Vila envers dels setges carlins. De no haver estat per ell, possible-ment s'haurien produït fets luctuosos importants. En cinquè lloc, perquè en aquests temps en què tant es parla de recuperar la memòria històrica, hauríem de retre homenat-ge a tots els herois que van participar en la defensa de la Vila i que es personalitzarien en la figura del Cabrinetty. En sisè lloc, perquè aquells fets són l'origen, en bona mesura, de l'actual model econòmic de la Vila. Arran d'haver estat Puigcerdà una vila lliberal envoltada de territoris carlins i de la seva defensa aferrissada de la legalitat vigent, la burgesia benestant barcelonina va posar els seus ulls en la nostra terra i la van convertir en centre de peregrinació estiuenca. Va co-mençar el turisme en la forma en què encara avui coneixem i tot gràcies als fets de resistència victoriosa d'aquella època. És per tot això i per molts més motius que creiem que val la pena aprofitar la imminent reforma de la plaça Cabrinetty per retornar l'estàtua del vell general al lloc d'honor que li corres-pon. Finalment, creiem que anem pel bon camí. Només cal veure la quantitat d'associacions que s'han posat d'acord amb un ob-jectiu comú, cosa inèdita en la nostra Vila: Ajuntament de Puigcerdà, Grup de Recerca de Cerdanya, AUCer, Amics de Cerdanya, Institut d'Estudis Ceretans, Joventuts Musicals de Cerdanya, Associació de Comerç, Ràdio Pirineus, Museu Cerdà, Arxiu Històric Comarcal de Puigcerdà i Biblioteca Com-tat de Cerdanya. Per tant, us demanem que feu les vostres aportacions al se-güent compte corrent: 2030 - 0016 - 42- 3300023554 (Caixa Girona) Titular del compte: Associació Cerdanya Cultura Especificant al concepte el vostre nom i cognoms (si així ho desitgeu). Recuperem els nostres símbols!!!

23

Un estol de boletaires Per Enric Quílez i Castro

Arriba la tardor i, com cada any, els boscos s'omplen de boletaires. O millor dit, de persones que van a caçar bolets, que no és el mateix. De boletaires també en trobem, alguns de professionals i, aquest any de crisi, també molts aturats que van a collir bolets per treure's uns calerons. El sector turístic està content, perquè puja un munt de gent al Pirineu i alguna cosa sempre deixen i s'activa l'economia. El principal perdedor és, com sempre, el bosc. Permeteu-me recordar que tots els boscos del nostre país tenen propietari. Alguns són particulars o societats i altres són boscos comunals que pertanyen a algun Ajuntament. Per tant, collir bolets sempre és, en certa manera, robar-li alguna cosa al seu legítim propietari. Vaja, que aquesta falàcia urbanita que "el bosc és de tothom" és més falsa que un duro sevillà. Si al menys la gent que va a collir bolets fos respectuosa amb el medi natural, encara la cosa s'aguantaria. Però no. És fàcil veure per on ha passat un ramat de caçadors de bolets perquè està tot trepitjat i tot allò que consideren que no és comestible, està trinxat. No importa que els bolets tinguin una funció ecològica fonamental per mantenir la salut dels boscos. L'important és omplir la cistella i marcar el territori. És clar que no tots els boletaires són així. N'hi ha que són molt respectuosos, però em temo que són una minoria.

Jo ja fa temps que no vaig a collir bolets. És pujar al bosc i començar a posar-me de mala llet: sembla les Rambles de Barcelona. Famílies senceres, àdhuc autobusos he vist. Què vols trobar? Això sense tenir en compte el munt de gent gran o aturats o de boletaires professionals que ja han passat entre setmana a saquejar el bosc. És evident que alguna cosa caldrà fer. O tancar pistes forestals, o fer pagar per collir bolets o establir zones vedades. Però la situació actual és insostenible. El més estrany és que en nom del turisme, tot és permès. Veiem com una font de riquesa i de diversitat ecològica és malmesa i ens ho quedem mirant embadalits. Qui no ha sentit enveja davant d'una cistella ben farcida de ceps o de rovellons? Qui no ha sentit el crit de caça i no ha tingut ganes de sortir corrents cap a la muntanya a veure què trobava? Mentrestant, les zones boletaires es van malmetent cada cop més. A menys que no sigui un any excepcionalment bo pel que fa a les pluges i a les temperatures, cada cop costa més d'omplir la cistella. O has de sortir més d'hora (al final haurem d'anar a collir bolets amb llanterna) o has d'anar més lluny. Potser que posem remei abans que no sigui massa tard.

24

A la cua del pa Per la colla de Cua de Llop.

Demanem disculpes per les incorreccions orto-gràfiques, l’objectiu d’aquestes no és un altre que intentar re-produir les singularitats lingüístiques que habi-tualment hom pot trobar a ... la cua del pa. Hem escollit aquest format perquè la vida ... és pur teatre. La colla d’en Cua de Llop Nota: La grafia Ê i Ô corresponen a un so molt obert i particular característic de determinada parla. Hi havia una vegada un Nyerro i un Cadell a la cua del pa d’un poblet de la Cerdanya, quan van presenciar aquesta con-versa: Dues dones pels volts dels quaranta anys, amb els respectius visons fins als peus i amb el cabell d’un ros Letizia, fan cua a poca distància una de l’altra. - Dona 1: ¡Ay!, no sé qué llevarme, es para hacer un poco de pan con tomatÊ, oye, mira, pon una de quartÔ. ¡No! La blanca. ¡No! Esa no, la otra... I comença la desfilada de barres de quart. - Dona 1: Hay no sé... quizás de mediÔ. Amb incertesa es gira capa a la cua en un gest que sembla demanar la col·laboració popular en la difícil decisió d’escollir la barra de pa i... llavors veu a la dona 2: - Dona 1: ¡Cuca! No te había vistÔ. ¿También subes a la Cer-danya? - Dona 2: Nosotros hace muchÔ que subimÔs. - Dona 1: ¡Uy nosotrÔs! Porque ahora sube todo el mundÔ.

- Dona 2: Sí, ahora no sabes quién sube. - Dona 1: Pero clarÔ a los niños, sieeempre les ha gustadÔ esquiar. - Dona 2: Y aquí es muy cómodÔ, los míos van con el club. - Dona 1: A los míos los sube Juan. No quieren saber nada del club... - Dona 2: ¿Y cuándo habéis llegadÔ? - Dona 1: Nosotros a las seis ya estábamos aquí. - Dona 2: ¿A las seis? Nosotros a las cincÔ. No hemos tar-dadÔ nadÂ. - Dona 1: NosotrÔs en una hora. Com un banderiller davant del toro, la dependenta aguanta la barra de mig amb l’esquerra i la de quart amb la dreta i comença a no sentir-se els braços. - Dona 2: ¿Y para cuántÔ habeis subidÔ? - Dona 1: Mañana nos vamÔs. - Dona 2: Nosotros también, no queremos coger cola. - Dependenta: (si amb la mateixa pressa que pugeu i baixeu compréssiu la barra de pa!) En tot això, la cua treu fum mentre es va fent llarga, llarga. Allà tenim al Cadell que mira al Nyerro, i al Nyerro que mira al Cadell: - Nyerro: Saps una cosa Cadell... - Cadell: Digues Nyerro... - Nyerro: Haurem de tornar a treure el trabuc!

25

Hostes vingueren que de casa ens tragueren Per lo Minyó de Montellà. Com a complement de l’anterior columna –A la Cua del pa– escrita per la colla del famós bandoler cerdà, en Cua de Llop, aquesta columna vol oferir anècdotes curtes que han succeït els darrers anys a la Cerdanya i que han estat presenciats per un altre famós bandoler cerdà: lo Minyó de Montellà. Els pobres botiguers i restauradors n'han de veure de tots colors. Us puc assegurar que totes les anècdotes que aquí s'expliquen són ben certes. Només s'han redactat per donar-les forma, però les coses van passar exactament tal i com s'explica. * * * * * * * * * * * * * * * * * * * * * * * * * * * * * * * * * * * * * * * * * Entra un matrimoni amb fills en un restaurant de Puigcerdà. No demanen primers, ni després demanaran postres poerquè segons expliquen: "estan a règim". Però li pregunten al cam-brer si el pa els el cobrarà i aquest els diu que no, que està inclòs en el preu. Llavors el pare exclama tot cofoi: "Doncs porta molt pa, que som molt panarres". I el suposat règim a fer punyetes! Més que panarres el que eren és uns bandarres! * * * * * * * * * * * * * * * * * * * * * * * * * * * * * * * * * * * * * * * * * Temporada d'esquí. Entren en un cèntric snack-bar de la Vila quatre esquiadors. Demanan un biquini i una coca-cola... pels quatre! I naturalment, quatre coberts! * * * * * * * * * * * * * * * * * * * * * * * * * * * * * * * * * * * * * * * * * Un grup de persones estan fent cua a una cèntrica fleca puig-cerdanesa, quan en aquestes entra una senyora tota enjoiada i diu a veu en crit: - ¡Por favor! ¿Me dejan pasar? Es que mi marido tiene el co-che aparcado sobre la acera y le acabarán poniendo una mul-ta. A la qual cosa una senyora li respon: - Doncs faci cua, com tothom. I la senyora enjoiada surt proferint esgarips, queixant-se en com n'és d'antipàtica la gent de Puigcerdà... * * * * * * * * * * * * * * * * * * * * * * * * * * * * * * * * * * * * * * * * * També són ressenyables algunes converses dels de fora quan passegen pels nostres carrers i volen passar-se de llestos, fent veure que saben allò que no saben: (Tot senyalant el campanar de Puigcerdà): - Mira, eso es lo que queda de las murallas de la población. Debía ser la torre de la muralla. (O observant les bigues del carrer Major): - Se debían caer las casas porque han tenido que poner esas vigas de soporte para que no se les derrumbasen. (reconec que aquesta encara té una certa lògica)

* * * * * * * * * * * * * * * * * * * * * * * * * * * * * * * * * * * * * * * * * I la meva favorita: Una senyora veu com uns nois estan agafant castanyes bor-des i les fiquen en una bossa. La senyora se'ls dirigeix tot dient-los: - Ep! Que us voleu menjar aquestes castanyes! I els nois, amb cara de mosquejats li responen: - Sí, claro. Llavors la senyora els adverteix que són castanyes bordes i que no es poden menjar. Quan s'allunya d'ells sent com un li diu a l'altre: - ¡Qué se habrá creído la abuela ésa! ¡Vamos a hacer un pas-tel de castañas que nos vamos a chupar los dedos! I si realment es van fer el pastís i se'l van menjar, molt em penso que devien estar tot el dia llepant-se els dits... però al lavabo, de les cagarrines que devien agafar.

26

L’escola de Montellà Per Guillem Lluch

Fa uns dies, sopant amb uns companys periodistes va sortir el tema de l’escola de Montellà. Un d’ells hi portarà una filla a partir d’aquest curs, i sabent que sóc de Montellà, em dema-nava el meu parer sobre l’escola. Els va costar d’entendre que un poble com Montellà, d’uns seixanta veïns i menys d’una desena de nens amb edat esco-lar, mantingui una escola oberta. Jo els vaig explicar que a Montellà hi vénen nens de tot el Baridà i la Batllia, gràcies a la bona fama que té l’escola. Una bona fama que va aconseguir crear fa més de vint anys l’aleshores directora, la Rosa Campà, i que encara perdura fins a dia d’avui. La Rosa va aconseguir crear un model d’escola integrador, que ha fet tirar endavant a molts nens i nenes amb problemes que, probablement, en una escola convencional haguessin acabat en fracàs escolar. La Rosa també va aconseguir que tot el poble es fes seva l’escola, encara que no hi portés els nens, apropant les activitats escolars als veïns. Aquest suport veïnal va ser clau quan, a finals dels anys 80, l’ajuntament va decidir que en un municipi com Montellà i Mar-tinet no hi havia lloc per a dues escoles, malgrat que totes dues funcionaven perfectament. L’esforç de la Rosa i el suport dels veïns va ser clau per convèncer els serveis educatius de Lleida de no tancar l’escola. Aquests ho van entendre perfec-tament i van sentenciar que si una escola funciona, no cal tancar-la. Als companys periodistes amb els que sopava l’altre dia els costava d’entendre precisament això, que es mantinguin dues escoles obertes a tan poca distància i amb tants pocs nens (a Martinet n’hi ha una quinzena i a Montellà no arriben a la tren-tena). També argumentaven que, per molt que l’escola funcio-ni gràcies als pares –tant del poble, com d’altres pobles pro-pers- que hi confien, potser seria més pràctic agrupar-los a tots en un sol centre, preferiblement a Martinet. Segurament seria més pràctic, però el que està clar és que seria una bomba per a Montellà, que inevitablement veuria com la seva població aniria disminuint amb el pas dels anys. De fet, hi ha un estudi fet a l’Alt Urgell que demostra que quan una escola rural tanca, el poble acaba morint.

El CEIP Ridolaina, l’escola de Montellà, ha estat, doncs, un referent educatiu durant molts anys a la comarca –hi venien nens fins i tot de Puigcerdà-, però també ha estat un puntal per a la vida del poble. Precisament per reconèixer-li aquesta tasca l’associació cultural Grup d’Amics de Montellà li va dedi-car aquest passat 7 d’agost una jornada amb una exposició i una conferència a càrrec de la Rosa Campà, que va exposar els records que guarda de l’escola. Per a l’exposició, es van recuperar documents i registres an-tics de l’escola, des dels anys 40 fins l’actualitat, així com foto-grafies força antigues. D’altra banda, la conferència de Rosa Campà va atreure una gran quantitat de gent del poble a qui, malauradament, costa fer sortir de casa per assistir a actes culturals. Tots ells van voler agrair-li així l’esforç que va fer durant els més de 15 anys que va estar al capdavant de l’escola, per tal que aquesta tirés endavant, tot i l’oposició d’alguns.

Escola de Montellà. Foto: Guillem Lluch

27

El Festival de Música de Llívia homenatja Rampal i Chopin en la seva 29a edició Per Albert Piñeira

Durant el mes d’agost, i com ja és tradicional, Llívia ha celebrat el seu Festival de Música. Dins la sobrietat i contenció de la despesa que imposen els temps actuals, el festival llivienc ha ofert al seu fidel públic sis concerts d’una excel·lent qualitat artística. Enguany, el certamen musical per excel·lència de la Cerdanya commemorava dues efemèrides. En primer lloc, el 10è aniversari del traspàs del cèlebre Jean-Pierre Rampal, que aconseguí que la flauta recobrés la seva popularitat com a instrument clàssic solista. Durant 8 anys consecutius, de 1991 a 1998, Rampal va estar sempre present al Festival de Llívia. L’any 99, per prescripció mèdica, el músic marsellès anul·là els concerts d’estiu compromesos i es retirà a l’illa de Còrsega. L’hivern següent, mentre enregistrava un CD en una església de París amb el seu amic Claudi Arimany, va caure greument malalt i morí a la seva llar parisenca el 20 de maig del 2000. De fet, Arimany i Rampal es van conèixer arran dels festivals de Llívia. A partir d’aquí, ambdós flautistes van iniciar una estreta i prolífica relació musical, fins al punt que el músic granollerí va esdevenir el millor deixeble de Rampal. El mateix Rampal, uns mesos abans de la seva mort, parlava així del seu company d’escenari:

“Claudi Arimany és, en la meva opinió, un dels millors flautistes de la seva generació. És un d'aquells virtuosos que posen la tècnica, la sonoritat i els colors del fraseig al servei de la musicalitat i la sensibilitat, cosa que no està en mà de molts” Jean-Pierre Rampal, agost de 1999 El concert d’homenatge a Rampal, que va cloure el cicle d’estiu del certamen, va tenir lloc el divendres 20 d’agost, amb un programa basat exclusivament en obres de Mozart. Durant la segona part de la vetllada, es va interpretar el Concert per a flauta, arpa i orquestra en Do major Kv 299 de Mozart, que era una de les peces preferides de Rampal. Cal destacar l’actuació dels dos solistes, tant l’arpista com el propi Arimany, especialment en el moviment de l’Andantino, el millor dels tres d’aquesta obra del geni del Salzburg, en el qual el diàleg entre l’arpa i la flauta és d’un gran melodisme. L’altra solista de la nit, el violinista Peter Kovacs, va tenir una intervenció correcta, però massa mecànica i mancada en alguns moments d’expressivitat. En certa manera, podríem qualificar la seva interpretació del Concert per a violí i orquestra núm. 5 en La Major de Mozart de molt bona des del punt de vista tècnic, però amb un fraseig massa pla i poc emotiu. Fins i tot es va produir, en el bis que va oferir al final de la primera part, algun desajust de tempo amb l’orquestra. En qualsevol cas, està clar que Kovacs és capaç d’oferir molt més de si mateix. El Festival de Música Vila de Llívia va commemorar enguany una altra efemèride rellevant: el 200 aniversari del naixement de Frédéric Chopin. Chopin és, sens dubte, el millor músic polonès de tots els temps. Tanmateix, com tants d’altres músics, va ser a París on va aconseguir renom. D’exquisits modals i amb un punt d’esnobisme, és un dels exemples més característics de l’artista romàntic. Chopin tenia una certa aversió als concerts per al gran públic, i per això va preferir sempre les actuacions privades en els salons de la noblesa parisina i les classes particulars de piano per a l’aristocràcia de la capital francesa, entre la qual era molt popular. La docència i els concerts de petit format li possibilitaren una carrera molt exitosa i alhora lucrativa. Però també com a bon artista romàntic va morir jove (a l’edat de 39 anys), exiliat, abandonat per la seva amant George Sand i consumit. Al seu funeral hi assistiren unes 3.000 persones, cosa que dóna idea de la seva popularitat. Convé ressaltar-ho, perquè molts dels grans compositors de la història de la música no van aconseguir en vida el reconeixement que obtingueren després, i fins i tot alguns d’ells van morir en l’oblit. Des de llavors, el seu cos descansa al cementiri de Père-Lachaise de París, segurament el recinte mortuori on reposen més personatges il·lustres per metre quadrat de tot el món: Oscar Wilde, Pissaro, Proust, Rossini, Modigliani, Molière, Jacques-Louis David, Delacroix, Auguste Comte, Cherubini, Maria Callas, Bizet, Balzac, Édith Piaf i així fins a un llarg etcètera. Tanmateix, va voler restar unit per sempre a la seva Polònia natal; per això, seguint la seva última voluntat, el seu

28

cor es va dipositar a l’església de la Santa Creu de Varsòvia, la mateixa ciutat on va rebre les seves primeres lliçons musicals. El nom de Chopin s’ha associat sempre a un instrument, el piano. Va ser un virtuós al teclat com a concertista. Tanmateix, a diferència d’altres grans noms com el de Franz Liszt, Chopin mai va perseguir el virtuosisme pel virtuosisme –és a dir, al servei de l’exhibició tècnica–, sinó al servei de la interpretació. I per sobre de tot, ha estat un dels millors compositors per a piano de tots els temps; en tota la seva música hi ha un piano i la majoria de les seves obres són exclusives per a aquest instrument. Per això, en el concert d’homenatge a Chopin del Festival de Llívia, el dilluns 16 d’agost, es va interpretar el seu Concert per a piano núm. 2 en Fa menor, una de les seves obres mestres. El solista va ser el pianista txec Igor Ardasev, conegut, respectat i molt valorat a Llívia per les seves intervencions anteriors en aquest mateix certamen. En certa manera, Ardasev també encarna l’artista romàntic. D’aparença fràgil, com Chopin, quan es posa davant del piano és com si experimentés una metamorfosi i es transforma en un gegant de la interpretació. És difícil d’explicar, però a través de les seves mans és com si el piano ens parlés. En els seus concerts, Ardasev és una persona extraordinàriament metòdica, sobretot a l’hora de regular la intensitat de la pulsació en cada moment i les dinàmiques, i sap copsar en tot moment les intencions del compositor, tant en els moments simfònics més apoteòsics com en els més intimistes. El resultat és una interpretació brillant, capaç d’emocionar i de fer estar en tensió el públic –en el millor sentit de l’expressió– en tot moment. Tot això només està a l’abast d’uns pocs privilegiats, d’aquells que hi han dedicat tota una vida i han perseverat en l’estudi i el treball, i que també, probablement, tenen un talent especial innat. Són persones que s’expressen a través de la música, que tota la seva vida és música, que la música i la seva personalitat són una mateixa cosa. La seva actuació a Llívia no va ser una excepció i va superar amb escreix totes les expectatives, ja de per si molt altes. Cal destacar especialment la seva interpretació durant el 2n moviment del concert de Chopin, que traspua lirisme i sentiment per tot arreu. Després d’una sonora ovació, més que merescuda, va regalar al públic, com a bis, un dels estudis més populars per a piano de Chopin. Acabada la interpretació, aquest tità al piano retorna a l’aspecte original amb el qual es presenta davant del públic: fràgil, tímid, humil, reservat. Ardasev va estar acompanyat per la Sinfonieta Eslovaca, dirigida per Misha Katz. El director rus ja havia participat en una altra edició del festival llivienc i, com aleshores, tothom el recordarà per la seva gestualitat, sovint més propera a la d’un actor que a la d’un director; una gestualitat que, en diversos moments, ratllava l’histrionisme i contrastava amb la personalitat continguda d’Ardasev. Tanmateix, no li criticarem aquesta característica tan peculiar, menys quan un dels més prestigiosos directors d’orquestra de tots els temps va encunyar la famosa frase que per ser un bon director d’orquestra calia ésser bon músic, bon actor i bona persona. En realitat, Katz també és un bon músic i no hi ha dubte que és un gran actor. Sobre la tercera característica, no ens correspon a nosaltres jutjar-ho. Finalment, i pel que fa a aquest concert d’homentage a Chopin, va ser una bona síntesi del que ha estat un dels trets distintius de la cita estival musical llivienca: la participació de formacions i solistes de l’Europa de l’Est i la difusió del

repertori dels compositors d’aquestes mateixes contrades. El Festival de Música de Llívia d’enguany es va completar amb quatre concerts més d’un gran nivell musical. Els dos primers estigueren dedicats a la música de cambra. D’aquests, mereix un comentari especial el concert inaugural, una aposta per la música barroca i del primer classicisme (Händel, Boccherini, Vivaldi i Carl Philipp Emanuel Bach) en un país on el públic està poc acostumat a aquest tipus de repertori. A més, la protagonista del concert, la mezzosoprano italiana Daniela Pini, va superar amb nota el seu debut a Llívia. El tercer concert va estar dedicat a la música coral. El cor de la Catedral d’Smolny de Sant Petersburg va oferir un programa amb dues parts molts diferenciades: la primera va incloure cançons populars russes i la segona les Vespres de Rachmàninov, d’una gran espiritualitat i, com vam dir en l’anterior edició d’aquesta revista, considerades amb justícia la major fita musical per a la litúrgia sacra ortodoxa. L’últim concert que ens resta per comentar és el del dimecres 18 d’agost, amb l’orquestra de cambra Amadeus de Ràdio Polònia. El plat fort d’aquest concert va ser una de les obres mestres de Mussorgsky, els “Quadres d’una exposició”. Normalment, en els auditoris i sales de concerts s’escolta o bé la versió original del compositor rus per a piano sol, o bé la versió per a gran orquestra simfònica que en va fer Maurice Ravel. L’adaptació que es va oferir a Llívia, en canvi, està a mig camí d’ambdues: una versió per a instruments de corda sorprenent i molt efectiva. En cap moment es va trobar a faltar la manca d’instruments de vent i de percussió, i la interpretació va conservar tota la força i intensitat de la partitura de Mussorgsky. L’any vinent, Llívia celebrarà un aniversari important. Es compliran 30 anys de festivals, 30 anys en els quals Llívia ha estat capaç de mantenir els seus principis fundacionals que li han assegurat l’èxit: l’excel·lència i la qualitat dels intèrprets i l’aposta per allò que en podríem denominar “la millor música clàssica”, aquella que supera modes i estils, que perdura en el temps i que, segurament, se seguirà interpretant encara segles i segles.

29

Independència: una qüestió d’oportunitat. Per Ignasi Cos Aguilera

Després que la sentència del Tribunal Constitucional Espanyol derogués per segona vegada la sobirania del Poble de Catalunya (la primera va ser a les Corts Espanyoles amb el primer retall de l'Estatut aprovat pel Parlament de Catalunya del 30 de setembre), s'esvaeix qualsevol dubte sobre dos fets primordials respecte la relació Catalunya-Espanya: primera, que els catalans a Espanya només els volen per a mantenir econòmicament un sistema que legalitza l'abús econòmic, polític i social envers els propis catalans, i segon, que el règim constitucional actual no recull ni reflexa la realitat social, ni els anhels de la societat catalana, ni permet la llibertat necessària per desenvolupar-se d'acord amb el que democràticament decideixin els seus ciutadans. En d'altres paraules, que Catalunya és una nació sotmesa i sense sobirania reconeguda, doncs cada vegada que els catalans decidim qualsevol aspecte del nostre ordenament jurídic i polític, tindrem sempre un tribunal constitucional, escandalosament polític i manegat pel partits majoritaris del Govern d'Espanya, l'opinió del qual tindrà sempre més pes que el de tota la nació catalana, sigui expressada mitjançant els seus representants al Parlament o sigui en referèndum. Arribats en aquest punt i després de quatre anys de desgast i de daltabaix, la conclusió és que amb Espanya no hi ha res a fer. Aquesta sentència demostra que Espanya és un estat que demostra profundes carències democràtiques, que identifica diversitat amb nocivitat i que prefereix, d'acord amb la tradició més jacobina i nacionalcatòlica, la imposició d'una visió centralista de l'Estat a un diàleg constructiu i respectuós entre cultures que portés a una igualtat i un reconeixement igualitari a tot l'Estat. Un diàleg que permetés establir un estat on tothom s'hi sentís còmode, tingués la cultura (o cultures) que tingués. És, doncs, natural que hi hagi un moviment social creixent, que vegi l'establiment d'un estat propi com l'única manera honorable de ser catalans, sense que això signifiqui un conflicte amb ningú. I si algú vol discutir sobre la democraticitat d'Espanya, potser que li preguntin a en Garzón a veure què en pensa. M'agradaria, però, fer una sèrie de precisions sobre la visió que tinc de Catalunya i dels catalans. La primera és que crec que una majoria de catalans que creuen en la independència ho fan de manera integradora, és a dir, a ningú no se li escapa que de catalans n'hi ha de molts colors, confessions i orígens,

i que molts d'ells ni tan sols s'expressen principalment en català. Tanmateix, en la seva diversitat, la immensa majoria es reconeixen entre ells com a catalans. Aquest mateix motiu s'ha esgrimit per alguns partits polítics per no abordar una discussió seriosa sobre la independència, degut a la temuda fractura social. Si em permeteu una petita anàlisi, veureu però, que aquest argument és només interessat. Dubto que a cap dels nostres polítics se'ls escapi el fet que a les darreres enquestes hi ha un 47% d'independentistes i al voltant d'un 36% d'unionistes (dades de La Vanguardia), i que la fractura social ja existeix, però no d'ara, sinó de fa molts anys. El que passa és que ara sembla que, finalment, més que el seny, comença a imposar-se la rauxa, que ja era hora, i això comença a tenir un reflex clar en accions a nivell a nivell de carrer. Ara bé, malgrat aquest diferencial de preferències, i en base a la por interessada que a alguns els fa aquesta fractura, que com reitero fa molts anys que existeix, es prefereix protegir l'statu quo amb la connivència dels poders de l'Estat i d'una minoria menguant del 36%, mentre s'obliga a la majoria creixent del 47% a renunciar de manera resignada al legítim dret d'emancipació política, dret recollit a la Carta dels Drets Humans que Espanya i mig món reconeixen. Tanmateix, si mesurem adequadament aquestes majories i li afegim l'expressió madura i multitudinària de la manifestació de Barcelona del dia 10, es pot concloure que el procés d'emancipació ja ha començat. Negar-ho només farà que la separació sigui més difícil, però no menys evitable. I si no vaig errat, això quedarà reflectit en les discussions dels diversos partits polítics durant aquests mesos preelectorals, que farien bé en fixar posicionaments sobre aquest tema. Crec que, aviat com és, ningú no pot preveure'n el resultat, però crec que faríem tots bé a tenir algunes coses clares pels temps que vénen: La primera és que un procés d'aquesta magnitud té serioses repercussions; no ho menciono d'entrada per acovardir ningú, sinó perquè en siguem conscients. És evident que la sortida de Catalunya d'Espanya no serà sense soroll, no per part d'Espanya. Més enllà del problema d'acceptació internacional, que és en definitiva la clau de sortida del conflicte, s'hi afegeix la necessitat de fer una reflexió per partida doble: quin futur tenen els dos països per separat? Crec que cal tenir molt present que aquest procés d'independència té lloc dins de la Unió Europea, i per tant, la sortida serà només acceptada a nivell internacional si ambdós països es demostren viables. Aquest no és un cas com el de Kosovo, on es pot donar un cop de porta sense importar gaire el que li passi a l'altre, malgrat això sigui legal. Espanya, amb Catalunya inclosa, és actualment un estat membre de la Unió, i és dins d'aquesta Unió on voldríem que Catalunya fos acceptada com a membre de ple dret. A més a més d'aquesta practicitat, que requeireix una estratègia jurídica, és evident que molts catalans tenen forts lligams afectius i econòmics amb Espanya. Per tant, si bé el primer pas per establir un nou Estat és aconseguir una majoria democràtica, el segon hauria de ser un procés de negociació amb Espanya, directament o mitjançant la mediació de la Unió Europea. En definitiva, la independència dins del marc de la Unió Europea, passa per un procés de negociació inevitable. De moment he sentit opinions diverses sobre el futur i els esforços que hauria de fer Catalunya com a estat independent, tanmateix, crec que això, tant catalans com espanyols faríem bé de fer-ho extensiu a Espanya. Només per començar, és obvi que més enllà de l'entesa política, caldrà

Foto: Gerard Cunill

30

una entesa de tipus econòmic amb l'Estat espanyol. Aquesta visió pot semblar poc realista, però crec que és inevitablement l'única. Si Catalunya lidera aquest procés a dos, la previsió conjunta donaria solidesa, dignitat al procés independentista i força a Catalunya per guanyar-se l'acceptació com a Estat Europeu de ple dret. Cal que el missatge arribi clar i fort: si volem una Catalunya independent no és per una animadversió amb ningú, sinó perquè volem ser amos del nostre destí. Això tanmateix, no vol dir que ens desentenguem dels altres. Sense anar tan lluny, un segon requeriment del procés independentista és incloure, no convèncer, el 36% que per ara no volen canvi polític. Si em permeteu una anàlisi lleugera sobre aquest problema, tornaré enrere al tema de la fractura social. El fet que molts catalans se sentin espanyols rau en el mateix motiu que tenen els catalans per sentir el contrari: l'exclusió social i cultural. En el primer cas, és només una por al que pugui passar, doncs ningú pot presentar avui arguments creïbles que els espanyols estiguin institucionalitzadament discriminats a Catalunya. De fet el que passa és precisament l'invers: que els catalans no poden viure en català de manera normal, en català, al seu país. En el segon cas, que és l'statu quo actual, crec que ningú no dubta que el català no serà mai una llengua oficial a tot l'Estat espanyol, ni que es parlarà en peu d'igualtat amb el castellà al Govern que ens representa com hauria de ser. En conseqüència, si la Catalunya futura esdevé un Estat, haurà de fet allò que Espanya no ha volgut mai fer, és a dir, incloure la llengua castellana com a llengua amb drets igualitaris amb el Català i l'Occità a Catalunya. Més enllà de sentiments identitaris, aquesta és la raó principal per la qual els catalans que se senten espanyols, s'oposen a la creació d'un Estat Català; perquè creuen que seria un estat català excloent. Cal que tothom faci un esforç col·lectiu per entendre i interioritzar que això seria tan injust com la situació actual, i fer un esforç per difondre aquest fet. Aquesta és una qüestió delicada, però és una qüestió clau, perquè sense aquesta tolerància tot l'esforç no valdria la pena, i sense aquesta, l'esforç de canvi seria estèril. Si tenim tot això present, i ja per concloure, crec que la independència és una oportunitat única per cohesionar les diverses Catalunyes en una de sola, que inclogui pràcticament tothom. És una oportunitat única per conèixer-nos a nosaltres mateixos, per presentar-nos al món com a tals, per decidir com volem viure i com ens volem relacionar amb el món. A favor, tenim la ja existent societat civil catalana i les seves associacions, i el fet que durant els darrers dos segles hem donat cabuda i veu a gent de molts diversos orígens, que avui són part del cor de Catalunya. Finalment, tot i que només per començar, crec que la cohesió social hauria de fer-se extensiva a una cohesió territorial, que inclogués per igual totes les comarques i vegueries, sobretot aquelles tradicionalment més deprimides, perquè tothom ha de ser partícip de les decisions col·lectives a tots els nivells d'aquest projecte comú. Crec que la independència és també una oportunitat perquè això també esdevingui una realitat. La cohesió social i territorial n'ha de ser l'eina; transversal, integradora i oberta a tothom. Si hem de ser un Estat, cal que els catalans comencem a definir com volem que aquest sigui, crear un projecte que il·lusioni, col·lectiu i transversal. Cal que tinguem una visió el més clara possible sobre com volem que sigui aquest estat. Jo en diré la meva: lliure, democràtic, integrador i obert al món. Cal ser valents i copsar que la independència de Catalunya és un risc calculat que demana paritàriament grans dosis de coratge i de responsabilitat col·lectiva. La rauxa és necessària, però cal que més que mai com ara, fem ús del seny i no ens deixem emportar per la resposta fàcil, cal que ens esforcem en reflexionar nosaltres mateixos i en fer reflexionar als altres. Finalment, cal que també siguem conscients que la independència és una

oportunitat que no podem deixar passar. Perquè ens hi juguem el fet de ser i de viure com el que som: catalans, i de poder decidir el nostre futur com a tals. Ignasi Cos Aguilera, Montreal (Quebec)

31

Agenda d’activitats del GRC del proper bimestre SETEMBRE 2010 • Ds, 11 de setembre: Sopar de gala del Grup de Recer-

ca de Cerdanya. • Ds, 18 de setembre, 18h, Museu Cerdà. Fòrum Cer-

danya: “Estem els cerdans ben informats?”. • Ds, 25 de setembre, 10h, Setmana del Patrimoni. Sorti-

da de la plaça de l’Estació de Puigcerdà. Visita a mo-numents megalítics de la comarca.

• Ds, 25 de setembre, 18h, Museu Cerdà, Setmana del

Patrimoni. Conferència: “L’expoli del patrimoni cerdà”, a càrrec de Jordi Campillo.

• Du, 26 de setembrem 10h, Setmana del Patrimoni.

Sortida de la plaça de l’Estació de Puigcerdà. Visita a esglésies romàniques de la comarca.

OCTUBRE 2010 • Ds-Du, 9 i 10 d’octubre: Jornades Micològiques de

Tardor. Al Museu Cerdà. • Ds, 16 d’octubre, 18h, Museu Cerdà, Conferència: “La

teoria de jocs i les grans batalles històriques”, a càrrec de Xavier Rubio.

• Ds, 23 d’octubre. Jornades pirinenques a la Seu

d’Urgell. • Ds, 30 d’octubre, 18h, Museu Cerdà. Fòrum Cerdanya:

“La vegueria de l’Alt Pirineu i Aran”. • Du, 31 d’octubre, 19h, La Nit d’Ànimes. Desfilada dels

Espantanens pels carrers de Puigcerdà.

32

Aquesta revista és propietat de l’Associació Grup de Recerca de Cerdanya. Els articles són propietat dels seus autors. No és permesa la reproducció parcial o total per qualsevol mitjà reprogràfic o informàtic sense el permís dels autors.