Embed Size (px)
Citation preview
SOTA EL DOMINI(Segles XIII-XV)
DELS VESCOMTES DE CABRERA
L’EXPANSIÓ MEDIEVAL
DE BLANES
Alejandro Martínez Giralt
OPUSCLESDE L’ARXIU 1
Salutació
L’opuscle que teniu a les mans és el primer número d’una nova col·lecció municipal
de textos que neix amb la voluntat d’aplegar i donar a conèixer estudis rellevants sobre
la nostra vila que eren susceptibles de quedar inèdits a causa del seu format o pel fet de
formar part de projectes de difusió més generals.
La col·lecció porta el nom d’Opuscles de l’Arxiu. La nostra voluntat és que les obres
d’aquesta col·lecció siguin breus de format, però no pas de continguts. D’això se n’encar-
regaran els tècnics de l’arxiu. Des d’aquest servei vetllaran per la selecció dels materials i
en proposaran la seva edició. La seva experiència en el camp de la difusió del patrimoni
documental certament fornirà la col·lecció de bon material.
En aquest primer número, hi trobareu l’estudi que ha realitzat l’historiador Alejandro
Martínez Giralt per tal de poder oferir la conferència titulada L’expansió medieval de Bla-
nes sota el domini dels vescomtes de Cabrera (s. XIII-XV). Una conferència que s’ha em-
marcat dins els actes commemoratius del 750è aniversari de la Carta de franqueses de la
Vila, els quals han tingut lloc el dissabte 14 d’agost a la plaça i a l’església de Santa Maria,
a redós de l’antic Palau Vescomtal dels Cabrera.
L’any 1260 el vescomte Guerau VI de Cabrera i el seu subfeudatari, Guillem de Blanes,
varen atorgar als habitants presents i futurs del castell i la vila de Blanes un seguit de
privilegis per donar-hi un impuls demogràfic. Amb aquest instrument, els senyors feudals
pretenien atraure pobladors i consolidar un nucli urbà a la banda de marina del vescom-
tat. Per tal d’incentivar aquest procés, concedien als pobladors un seguit de privilegis
jurídics, polítics i econòmics. Aquest és l’inici del procés de creixement urbà de la vila,
que culminaria el s. XV quan Blanes va esdevenir el principal centre urbà i de comerç del
Vescomtat de Cabrera.
La història del passat medieval de Blanes mereixia ésser recordada i estudiada. Creiem
que aquest opuscle n’és una valuosa contribució i de ben segur que la seva lectura ens
enriquirà a tots.
Josep Trias i Figueras
Alcalde de Blanes
El Blanes medieval dels Vescomtes de CabreraCommemoració del 750è aniversari de la carta de franqueses (1260-2010)
Conferència a càrrec de l’historiador Alejandro Martínez Giralt,
de l’Institut de Recerca Històrica (UdG)
Església de Santa Maria. 14 d’agost de 2010
Crèdits
Edita: Ajuntament de Blanes
Coordina: Arxiu Municipal de Blanes (Antoni Reyes i Aitor Roger)
Autor text: Alejandro Martínez Giralt
Fotografies: Aitor Roger
Dibuix portada: Reconstrucció del Palau de Blanes per Isidre Puig i Boada
Dibuix contraportada: El Blanes del segle XV segons Vicenç Coma i Soley
Dipòsit legal: GI 1011-2010
Impressió: Indústria Gràfica Montserrat, S.A.
Agraïments: Acció Cultural Es Viver, Esbart Dansaire Joaquim Ruyra, Colla Gegantera de Blanes, Parròquia de Santa
Maria, Confraria de Pescadors de Blanes i Centre d’Estudis Selvatans
5
El 22 gener de 1373, el vescomte Ber-
nat IV de Cabrera signava la confirmació
de les franqueses atorgades pels seus
avantpassats als habitants de la vila de
Blanes el 18 de febrer de 1260. En fer-
ho, estava legitimant el primer privilegi
concedit als vilatans, del qual enguany
es commemora el set-cents cinquantè
aniversari. Reclamada pels mateixos bla-
nencs, la confirmació fou inclosa al segle
XVII al Llibre de la Universitat, conservat
a l’Arxiu Municipal de Blanes i editat
per Josep M. Pons i Guri l’any 19693. El
privilegi original té una importància in-
negable, però és encara més valuós si se’n
fa una lectura precisa i se’l contextualitza
amb d’altres documents i accions dels
vescomtes de Cabrera. La vila de Blanes
dels temps de 1373 era el resultat de múl-
tiples canvis, i encara n’havia de patir més
abans de l’adveniment del 1400.
En aquest sentit, la carta de 1260 ens
ofereix un punt de partida immillorable
per seguir l’evolució de la vila de Blanes
sota la senyoria dels vescomtes de Cabre-
ra en el decurs de la Baixa Edat Mitjana.
Aquest és, en definitiva, l’objectiu de les
següents pàgines.
la vila de BlaneS
en el Seu context fundacional Abans d’entrar en matèria, és peremp-
tori aclarir a què ens referim quan parlem
d’una vila a la Catalunya medieval. El mot
llatí més comú per designar-la és villa,
que aleshores ja no es referia a la unitat
d’explotació i de residència aristocràtica
romana, sinó que feia al·lusió a un nucli
urbà de petites dimensions amb una po-
blació dedicada al treball no agrícola. A
grans trets aquest tipus d’assentament,
que es multiplicà a Catalunya a partir dels
segles XI i XII en que ja havia esdevingut
el més estès arreu de l’Europa Occidental,
es caracteritzava primerament per ser
l’expanSió medieval de BlaneSSota el domini
delS veScomteS de caBrera(SegleS xiii-xv)1*
Alejandro Martínez Giralt 2**
CRHR-Institut de Recerca Històrica
Universitat de Girona
6
una creació senyorial i acollir una po-
blació agrupada en un espai densament
edificat, la qual no tenia perquè arribar
al miler d’habitants.4. Depenent de la seva
posició socioeconòmica, un individu que
formés part d’aquesta població podia veu-
re’s beneficiat per franqueses o llibertats
atorgades pel senyor del lloc i obtenir així
un estatus que el permetria diferenciar-se
tant d’un pagès de les rodalies com d’un
vilatà o ciutadà d’un altre indret a nivell
jurídic. Cap diferència d’aquesta mena
provocava una oposició frontal entre la
vila i el camp, al contrari. La vila era ales-
hores un focus de producció artesanal, un
centre d’activitat comercial, de serveis i de
crèdit. A més, la presència d’un notari pú-
blic proporcionava importants garanties
escrites per als intercanvis comercials i les
operacions financeres i afavoria la reso-
lució de conflictes derivats d’aquells5. Tot
això motivava
la pagesia del
mateix districte
a desplaçar-se
a la vila per, per
e x e m p l e , c o -
merciar amb els
seus productes,
adquirir articles
manufacturats
i obtenir prés-
tecs. Una pagesia,
per tant, que no
produïa exclusi-
vament per a la
seva subsistència,
sinó que ho feia
també de cara al mercat, i per a la qual un
centre urbà d’aquest tipus podia consti-
tuir un estímul a la seva activitat econòmi-
ca. Amb el temps, la vila es perfilaria com
un punt de dinamització de l’economia
local, distribuint-ne la producció i contri-
buint així a la seva integració en circuits
productius i comercials més amplis en
la mesura en què aquella formava part
d’una xarxa d’interconnexions urbanes,
per bé que aquesta fórmula no sempre
assegurava l’èxit. Pel que fa als senyors
feudals, aquests no estaven interessats en
obstaculitzar el comerç, sinó en imposar-
hi taxes que els permetessin augmentar
La Parròquia i el castell de Sant Joan al fons. Dècada dels trenta del segle XX. Ed. Artau. Arxiu Municipal de Blanes
7
els seus ingressos ordinaris, la font més
important dels quals no era altra que la
renda pagesa6.
Fins aquí una definició aproxima-
da del que hauria estat el model de vila
baixmedieval a l’Europa Occidental. Ara
bé, la realitat de cada vila depenia de les
característiques de la seva regió, de la con-
juntura temporal i de factors de tipus local
i particular. Per això cal tenir en compte la
casuística de cada assentament.
En el cas de la vila de
Blanes, els antecedents ens
parlen de Blanda, una colò-
nia itàlica fundada entre els
anys 75 i 50 aC, aprofitant
una zona d’ocupació ibe-
ra, i localitzada a l’actual
barri de Sa Massaneda. No
sembla possible per ara
establir continuïtats entre
el poblament romà i el
medieval, sobretot tenint
en compte les dificultats
que crea als arqueòlegs un
casc urbà consolidat com
l’actual, així com el fet que
les evidències d’ocupació romana s’estron-
quen pels volts del segle V7. En tot cas, l’em-
plaçament gaudia d’una gran importància
estratègica gràcies a unes excel·lents condi-
cions naturals. Prèviament a la destrucció
del seu perfil per les obres de construcció
de la xarxa de carreteres a partir de la dè-
cada de 1760, el tram de litoral que anava
de la riera d’Arenys fins a poc més enllà
de la mateixa Blanes presentava un relleu
accidentat i dificultava les comunicacions
amb l’interior. A més, els pirates cristians i
musulmans el convertien en insegur i això
causava força reticències als pobladors a
l’hora d’establir-s’hi8. Ara bé, l’espai entre
la Punta de Santa Anna i Sa Palomera
creava una badia natural òptima per res-
guardar els vaixells i carregar i descarregar
mercaderies a la platja, mentre que el turó
de Sant Joan (173 metres) oferia un bon
enclau de vigilància de la costa. A més,
l’orografia d’ambdues bandes del curs baix
de la Tordera facilitava el trànsit vers l’inte-
rior, i se sospita que la carretera que uneix
avui Blanes i Tordera és l’hereva directa del
camí antic que connectava Blanda amb la
via Augusta9.
Detall escultòric del palau vescomtal
8
Abans de mitjan segle XIII, aquest
enclau estava integrat dins de la xarxa de
districtes castrals pròpia del món feudal.
El turó de Sant Joan acollia una torre des
del segle X, anomenada “castell de Forca-
dell” i, més tard, “castell de Blanes”10. El
terme o districte castral coincidiria més o
menys amb l’actual municipi, estenent-se
fins el marge oriental de la riera de Blanes,
i estava en mans del llinatge dels Blanes,
els quals el tenien en feu dels vescomtes
de Cabrera. Aquests darrers tampoc no
n’eren els senyors alodials, ja que des del
segle XI el tenien en feu dels comtes de
Barcelona. A nivell intern, els dos grans
àmbits jurisdiccionals propis d’un distric-
te castral se’ls repartien entre feudataris
(els vescomtes de Cabrera) i subfeudataris
(els Blanes), de manera que mentre que
als primers els corresponia la jurisdicció
militar o mer imperi, la qual permetia
imposar penes que anaven dels càstigs
corporals fins a l’execució, els segons dis-
posaven de la jurisdicció civil o mixt im-
peri, que els autoritzava a imposar multes
i l’empresonament. A la pràctica, el fet de
gaudir de drets jurisdiccionals al castell
que se’ls havia infeudat convertí els Bla-
nes en els dominadors reals de la zona fins
a l’any 1382. Per altra banda, els Blanes
també tenien feus de mans dels senyors
del castell de Palafolls, però la seva indis-
cutible fidelitat als vescomtes de Cabrera
garantí sempre en aquests últims uns
poderosos aliats en les proximitats dels
Palafolls, aleshores els seus grans rivals
a la Marina de la Selva11. Però, al mateix
temps, Blanes es trobava inserida dins
d’una altra xarxa: la parroquial. En la seva
dependència eclesiàstica del bisbat de Gi-
rona, al segle XIII ja comptava amb una
capella dedicada a Sant Joan i ubicada a
tocar del castell, i una altra capella, la de
l’església de Santa Maria. Des del darrer
quart del segle X, Santa Maria no tenia el
grau de parròquia, sinó que era una esglé-
sia sufragània del monestir de Sant Pere
de Rodes i l’any 1246 passà a ser-ho de
l’abadia de Sant Salvador de Breda, que la
posà sota control directe de la parroquial
de Sant Esteve de Tordera. Suposadament,
en aquells temps es consagrà un santuari
Detall escultòric del palau, ara emplaçat al presbiteride l’església
9
a la veneració d’una imatge de la Mare de
Déu situat al turó del Vilar12.
Fou en aquest context territorial que el
18 de febrer de 1260 el vescomte Guerau
VI de Cabrera (vers 1244-1278) i el seu
feudatari Guillem de Blanes decidiren
concedir una sèrie de privilegis o llibertats
que afavorissin la promoció d’un nucli de
població situat a tocar del port de Blanes
(apud portum de Blanis)13. Les còpies o
els trasllats que se n’han conservat14 per-
meten constatar que des d’aleshores els
senyors del terme castral de Blanes deter-
minaven que els habitants de la vila pro-
pera al port esdevindrien lliures o francs
(perpetuo enfranchimus) de pagar algu-
nes exaccions arbitràries, concretament la
quèstia, el servei i l’acapte; de ser forçats
a fer préstecs; de l’obligació de pagar un
mal ús com la cugucia, que carregava
amb multa el pagès en cas que la seva mu-
ller hagués comès adulteri, i de prestar el
servei de tragina, que garantia el transport
de productes a la senyoria; i de veure’s
forçats a empenyorar armes, vestimenta i
llits per tal de saldar deutes. La concessió
garantia també el guiatge o la protecció
(guidamus insuper et assecuramus) per a
tothom qui volgués traslladar-s’hi amb els
seus béns. Tanmateix, ambdós es reserva-
Estat del palau abans de construir-s’hi les dependències de l’església i l’Esbarjo. Arxiu Municipal de Blanes
10
ven el dret a convocar els vilatans al servei
d’host i cavalcada en cas necessari (retine-
mus... exercitum et cavalcatas)15.
L’únic precedent conegut per al territori
vescomtal és la carta de poblament d’Hos-
talric, impulsada pel pare de Guerau VI, el
vescomte Guerau V de Cabrera (vers 1229-
1244), el 2 de gener de 1243. En ambdós
casos es pretenia garantir als habitants
l’exempció d’exaccions, mals usos i altres
drets que els senyors seguien exigint a la
majoria de pagesos de mas del terme cas-
tral. No obstant això, els senyors sempre es
reservaven alguns drets, i tant a Hostalric
com a Blanes, els vescomtes se-
guiren convocant els vila-
tans a l’host. Finalment,
en tots dos casos es
garantia la lliure
circulació i la
p r o -
tecció de persones i béns, fomentant així
el flux migratori i comercial vers la vila.
No obstant això, si en el cas del privilegi
d’Hostalric sí es manifestava clarament
una intencionalitat de fundar una vila
(construere villam), en el de Blanes, Gue-
rau VI de Cabrera i Guillem de Blanes sim-
plement concedien llibertats als habitants
presents i als futurs (omnes homines nunc
habitantes et qui decetero populati fuerint
vel habitaverint) de la vila que posseïen
a prop del port de Blanes (in villa nostra
quam habemus... apud portum de Bla-
nis)16. El privilegi blanenc de 1260 no fou
concedit pensant en la creació d’una vila,
ja que aquesta sembla que existia ja ales-
hores. En conseqüència, no pot ser con-
siderat una carta de poblament. En canvi,
encaixa molt millor amb una
carta de franqueses, que
consistia en una mesura
Capitells de la portalada de l’església
11
dels senyors del lloc per potenciar el crei-
xement d’un nucli de població mitjançant
la concessió d’una sèrie de franqueses o, si
es vol, d’exempcions fiscals17. Per tant, esta-
ríem parlant no d’una nova fundació, sinó
d’una vila preexistent, els habitants de la
qual es beneficiarien de certes inmunitats.
Lamentablement, ni l’arqueologia ni la do-
cumentació estan en condicions de revelar
l’entitat o les característiques d’aquesta vila
i dels seus precedents medievals. Això ens
impedeix saber, per exemple, a partir de
quin o quins elements s’hauria organitzat el
poblament. En principi, caldria considerar
l’església de Santa Maria i el castell com
les opcions més lògiques, però a la fi l’únic
referent fiable d’un punt centralitzador i
d’interès estratègicoeconòmic és el port, a
tocar del qual es trobava ja la vila.
Així, doncs, als habitants de la vila de
Blanes els foren concedits el 18 de febrer de
1260 uns privilegis senyorials que els situa-
ven en una posició jurídica per sobre de la
resta de la població del terme castral, però
tenint en compte el fet que l’església de San-
ta Maria no era encara cap de parròquia, és
probable que el nombre de residents fos
encara molt reduït. Per altra banda, segu-
rament la seva seria una vila lligada al port
tant físicament com econòmicament. L’ac-
tivitat marinera hauria donat peu a un co-
merç i una sèrie de necessitats i d’aquestes
haurien de participar la vila i el seu entorn
rural en el decurs de les dècades següents.
la vila i el port de BlaneS aBanS de la peSta negra
El fet que manqui la pràctica totalitat
de la documentació notarial per al perío-
de anterior a 1363 constitueix un veritable
problema a l’hora de traçar un esbós de
la realitat blanenca d’aquell temps, però
encara així disposem d’alguns documents
que ens ajuden a acostar-nos-hi, com ara
la carta emesa des de Gualba el 30 de
maig de 1280 en nom de Ponç Hug, comte
d’Empúries, vescomte de Bas i vescomte
consort de Cabrera, i en la que aquell
manava a Guillem de Blanes que tant ell
com els seus successors exigissin drets de
ribatge i mesuratge (arribaticum et me-
suraticum) i altres serveis sobre els béns
i mercaderies que arribaven a Blanes, tal
i com acostumava a cobrar, prometent-li
que li donaria suport davant de qualsevol
querella18. Tot i la seva fidelitat a la Coro-
na, a Ponç Hug el perseguí sempre la fama
d’extorsionador19, però la referència al
costum de cobrar i a les possibles queixes
voldria dir que feia temps que s’exigien.
Tant el ribatge com el mesuratge eren
dos tipus d’impostos directament relacio-
nats amb el moviment i el volum de mer-
caderies: mentre que el ribatge gravava
les operacions de càrrega i descàrrega al
port, el mesuratge es cobrava en funció de
la quantitat20. En conseqüència, cal consi-
derar-los uns indicadors fiables de la cir-
culació i la compravenda de productes en
12
un indret determinat i, en el cas que ens
ocupa, una evidència que la vila de Blanes
de les dècades inmediatament posteriors
al privilegi de 1260 gaudia d’un comerç es-
tretament lligat al carregador, per bé que
és cert que no disposem de dades que ens
permetin calibrar la seva importància. Per
altra banda, aquest lligam entre vila i port
podria explicar en part per què Blanes
no obtingué un privilegi de mercat set-
manal i fira
fins a l ’any
1 3 4 9 , t o t a
vegada que
l ’existència
d’una activi-
tat comercial
i el seu desen-
volupament
no depenien
en cap cas
d’una conces-
sió d’aquest
tipus. Essen-
cialment, el privilegi de mercat i fira cons-
tituïa una mostra de promoció senyorial
que pretenia oferir una sòlida cobertura
institucional a venedors i compradors
a través del control de pesos, mesures i
monedes per part dels oficials senyorials,
garantint així tant la qualitat i el preu
just dels productes com la confiança en el
mercat i les institucions21. Però, sobretot,
buscava augmentar els ingressos senyo-
rials amb noves formes d’impost sobre
la circulació de mercaderies, com per
exemple la lleuda22; potenciar amb el mer-
cat setmanal la integració econòmica del
territori circumdant en la seva regió mer-
cantil a través d’una vila que funcionava
com a part d’una densa xarxa urbana i, si
la situació era favorable, introduir-la dins
d’un circuit comercial encara més ampli
a nivells estatal i europeu. Així doncs, no
podem vincular el privilegi de mercat set-
manal i fira amb el naixement del comerç,
ni tampoc concloure que el fet que no es
concedís era senyal d’una pobre arrenca-
da econòmica. En tot cas, aquest hauria
estat només un dels diversos factors que,
combinats, haurien determinat un cert re-
tard en la concessió. Sobre aquest aspecte
tornarem més endavant.
Dues dècades després de la seva pri-
mera carta de franqueses, la vila i el port
de Blanes formaven part d’un vescomtat
de Cabrera vinculat als comtes d’Empú-
ries. En morir Guerau VI a l’entorn de
l’any 127823, la seva filla Marquesa (vers
1278-1327) quedà com a hereva única del
vescomtat de Cabrera i el govern d’aquest
el compartí finalment amb el seu espós,
el ja esmentat comte Ponç Hug IV d’Em-
púries (vers 1278-1313). Tant Marquesa
com Ponç Hug s’interessaren ràpida-
ment per comprar al rei Pere el Gran la
propietat alodial dels castells de Blanes
i de Montpalau, que tenien en feu de la
Corona, i l’octubre o novembre de 1280 la
vescomtessa formà al port de Blanes una
Capitell de la portaladade l’església
13
comissió, integrada entre altres per Ferrer,
clergue i notari de Sant Joan de Blanes,
Guillem Galbà, batlle vescomtal de Blanes,
i Pere de Puig, batlle del comte d’Empúri-
es, per negociar amb el veguer de Girona
l’adquisició d’aquests drets, encarregada
en nom seu al cavaller Bernat de Menola.
Segons sembla, el rei inicialment autorit-
zà l’operació24, però fa l’efecte que aquesta
no es dugué mai a terme. Tot i això, Mar-
quesa de Cabrera no abandonà mai el seu
projecte d’obtenció dels drets alodials de
castells de la franja marítima de les seves
senyories i, gràcies sobretot a la mediació
del seu cosí segon Bernardí, aconseguí
que el 3 de setembre de 1324 el rei Jaume
II renunciés a rebre l’homenatge vescom-
tal pel castell de Montpalau25. Pel que fa al
terme castral de Blanes, però, l’obtenció
del domini alodial encara hauria d’esperar
fins a l’any 1348. Mentrestant, el 20 d’abril
de 1284, Ponç Hug i Marquesa confirma-
ren al cavaller Guillem de Blanes el dret a
exercir-hi la jurisdicció civil excepte, entre
altres coses, els casos de delictes exposats
a multes superiors a 5 sous26.
El destí de Blanes durant la croada
francesa contra Catalunya (1284-1285)
és difícil de precisar, però segurament la
pressió a la que estaria sotmès el vescom-
tat en estar situat en el camí de Barcelona,
objectiu final croat, i, sobretot, el domini
francès de la costa, fan sospitar que la
badia hauria patit no pocs atacs. Aquest
perill s’hauria esvaït a partir de les victòri-
es de l’esquadra de Roger de Lloria el se-
tembre de 128527, però segurament la vila
hauria sofert un cert nombre de pèrdues
humanes durant aquell conflicte. Potser
aquest fou un dels motius pels quals Ponç
Hug concedí el 18 de juliol de 1293 un
nou privilegi als habitants del port o vila
de Blanes, pel qual se’ls eximia de prestar
servei d’host i cavalcada. Això es feia ex-
tensiu també a tots els pagesos de mas del
terme de Blanes que s’haguessin traslladat
a la vila. Tot i això, el comte tindria dret
a ex ig i r l a
mobilització
i m m e d i a t a
de la milícia
de Blanes a
so de viafors
en cas que el
vescomtat de
Cabrera es
trobés ame-
naçat28.
P a s s a t
l’any 1300, la
relació entre
el rei Jaume II i el comte Ponç Hug i en-
tre aquest últim i els seus propis vassalls
anava carregada de desconfiança i arribà
a degenerar en enfrontaments. El 1305 la
captura d’una nau granadina en un mo-
ment de treva entre Aragó i Granada en
aigües comtals d’Empúries acabà amb la
paciència de Jaume II, que optà per pren-
dre mesures de força i obligà el comte a
Detall escultòric del palau,ara emplaçat al presbiteri de l’església
14
sotmetre’s. Encara el 22 de novembre de
1306 el procurador de Ponç Hug recla-
mava al veguer de Girona que retornés al
seu senyor els castells que encara retenia
en nom del rei, i entre els quals no sols es
trobaven Montpalau, Cabrera i Argimon,
sinó també Blanes29, en principi sense
gaire èxit. Finalment, la situació es redre-
çà gràcies sobretot a la intervenció de la
reina Blanca. Tot i això, el 1310 de nou el
corsarisme antigranadí d’Empúries abocà
el comte a un conflicte amb la Corona i
Jaume II acorralà el seu enemic, iniciant
una campanya de desprestigi a través d’un
procés judicial per sodomia a la cort reial
i aixecant una host que envaí el comtat
d’Empúries l’any 1311. El port i la vila de
Blanes van veure’s força perjudicats pel
conflicte entre Empúries i la Corona, ja
que consta que el 1313 la flota reial els
bloquejà30. Ara bé, la mort de Ponç Hug
aquell darrer any degué apaivagar els
ànims i quan Jaume II es casà en segones
noces a Girona amb Maria de Lusignan,
princesa de Xipre, el novembre de 1315,
la vescomtessa de Cabrera els convidà a
sojornar a la vila d’Hostalric. Els homes
del terme de Blanes van participar en el
subsidi de 2.000 sous demanat per cobrir
les despeses de la visita règia i en retribu-
ció per aquest ajut, el dia 15 de desembre
de 1315, Marquesa prometé a Ramon de
Blanes, fill de l’anterior Guillem de Blanes,
que mai no actuaria en perjudici dels ha-
bitants de Blanes ni dels seus privilegis31.
Per tant, en començar el segle XIV els
blanencs veien ampliades i confirmades
la llista d’exempcions fiscals i prestacions
als seus senyors, obtenint llibertats que
els situaven en una posició privilegiada
respecte dels altres habitants del seu propi
terme castral. Així quedà palès en el privi-
legi atorgat el 14 de juliol de 1338 per Ber-
nat II de Cabrera (1328-1364), successor
Detall escultòric del palau vescomtal
15
de la seva cosina segona Marquesa en el
govern del vescomtat de Cabrera a la mort
d’aquesta sense descendència legítima pels
volts de 1327, en advertir el vescomte que
les llibertats eren atorgades als habitants
de la vila i en cap moment als qui residien
a la resta del terme castral (non ad alios ha-
bitantes habitatores extra dictum portum).
En aquest mateix privilegi, Bernat II feia
referència a unes altres franqueses conce-
dides per ell als vilatans però, donat que
no s’ha trobat encara cap document que
ens en parli, només podem prendre’l com
a una confirmació del conjunt de privilegis
atorgats als blanencs fins aleshores32.
Pel que fa al nostre coneixement de
l’evolució socioeconòmica de la vila per
aquest període, aquest segueix essent molt
escàs i, en el millor dels casos, fruit de da-
des indirectes. Per exemple, el fet que l’any
1319 l’església de Santa Maria de Blanes
deixés de ser sufragània de Sant Esteve de
Tordera i adquirís el rang de parròquia po-
dria estar indicant-nos, més que la satisfac-
ció d’una vella reivindicació, un augment
considerable en el nombre d’habitants de
la vila33. Deu anys més tard, Bernat II de
Cabrera prometé retornar a un tal Mai-
monet, del port de Blanes, un deute de 241
lliures, 18 sous i 4 diners, el que aleshores
era una suma de diners veritablement
important34. El fet que aleshores existís
al port o vila de Blanes (la documentació
sovint no en fa distinció) un creditor amb
aquest potencial suggereix una puixança
econòmica durant la primera meitat del
segle XIV, però encara i així resulta arriscat
treure conclusions d’un únic document
referit en una sola persona. En canvi, l’exis-
tència d’un notari públic a la zona ja és
més indicatiu del pes de la vila, en el sentit
que no tots els nuclis de població en tenien
un. Inicialment, aquest era el clergue de
la capella del castell35, però cap al 1340 és
possible que els notaris públics de Blanes
residissin a la vila, com veurem més enda-
vant. Finalment, no podem deixar de ban-
da la vessant urbanística, per bé que l’única
referència que hem trobat fins ara és l’exis-
tència d’uns banys en temps de l’acord per
la divisió de drets jurisdiccionals de l’abril
de 128436. Això permet afirmar que a les
darreries del segle XIII ja hi havia banys
públics a Blanes. Es tractava d’unes instal-
lacions molt comunes a l’Europa cristiana
de l’Edat Mitjana, on molt sovint s’exercia
també la prostitució37, i que evoquen una
clientela necessitada de descans i d’altres
serveis majoritàriament no associada a re-
sidents. Tot i això, la seva existència no ens
soluciona el problema del desconeixement
de la topografia de la vila de Blanes, mal
coneguda encara per a mitjan segle XIV.
la vila deSpréS de la peSta No hi ha dades que ens parlin de l’im-
pacte dels primers grans anys de carestia
i, sobretot, de la mortaldat provocada per
la primera gran ràfaga de Pesta Negra l’es-
16
tiu de 1348, tot i que tenint en compte en
quina forma sabem que sacsejà Catalunya,
és d’esperar que aquesta causés veritables
estralls. No obstant això, el terme castral
i el port i la vila de Blanes es beneficiaren
des de 1348 d’una millora substancial
en les relaci-
ons entre els
vescomtes i la
Corona, deri-
vada en bona
part de l’aju-
da que Pere
el Cerimoniós
va rebre del
seu fidel con-
seller Bernat
II de Cabrera
i de Poncet,
pr imogèni t
d’aquell, en
un per íode
crític en què el rei es veié obligat a lluitar
alhora contra les rebel·lions dels nobles
de la Unió del regne d’Aragó (1347-1348)
i d’algunes ciutats del regne de València
(1348), i contra el seu parent el rei Jaume
III de Mallorca, qui des de feia sis anys
veia com el Cerimoniós li arrabassava
el regne de Mallorca per les vies judicial
i militar, i que el 1347 contraatacà amb
ajuda francesa. Bernat II de Cabrera, que
havia ajudat el rei a escapar de Saragossa,
contribuí a crear un exèrcit que derrotà
els unionistes aragonesos a Épila el juliol
de 1348. Mentrestant, el seu primogènit
Ponç IV (1341-1349) combaté contra Jau-
me III al Rosselló el 134738.
Pare i fill acompanyarien el monarca
al regne de València la primavera de l’any
1348. Amb ells era aleshores el cavaller
Guil lem de
Blanes, qui
participà en
una operació
múltiple. El
24 de març de
1348, a Mor-
vedre estant,
Pere el Ceri-
moniós ven-
gué els drets
al domini alo-
dial del cas-
tell de Blanes
a Ponç IV de
Cabrera pel
preu de 20.000 sous, alliberant-lo de pres-
tar-li homenatge. Un cop abonada, aques-
ta quantitat anà destinada a pagar les sol-
dades de cavallers al servei de la Corona39.
El mateix dia, Ponç i el seu pare van ven-
dre a Guillem de Blanes els drets al mer i
mixt imperi del castell i la vila de Blanes,
reservant-se’n però la propietat alodial, la
convocatòria d’host i cavalcada, la compe-
tència sobre penes corporals i l’aplicació
de la pena capital, i tot plegat pel preu de
10.000 sous40. Això significava que a canvi
de vendre als vescomtes de Cabrera la
Foto J.B. Arxiu Municipal de Blanes
17
plena potestat del castell de Blanes, el rei
obtenia diner ràpid per pagar tropes en un
moment de conflicte, mentre que al seu
torn els vescomtes finançaven la compra
parcialment a través de la venda de bona
part dels seus drets jurisdiccionals del cas-
tell de Blanes
al seu mateix
sotsfeudatari.
No obstant
això, Bernat
II i Ponç IV
es reservaren
una sèrie de
drets que els
manten ien
c o m a s e -
nyors amb un
grau de po-
der superior
al dels Blanes.
Aquesta ope-
ració la completaven unes clàusules per
les quals Ponç IV es comprometia a retor-
nar el domini alodial al rei i a renovar-li el
vassallatge per la possessió de Blanes en el
cas que aquest li abonés els 20.000 sous en
un termini de cinc anys, i el mateix succe-
ïa amb Guillem de Blanes, que prometia
restituir tot allò adquirit a Ponç IV si rebia
10.000 sous en el mateix termini41. Aquest
tipus de contracte, conegut amb els noms
de “retrovenda” i “venda a carta de gràcia”,
funcionava com un préstec, on l’objecte
venut constituïa la garantia i podia ser
recuperat en un termini estipulat pel preu
de compra, sempre i quan el venedor
volgués fer-ho. En aquest cas, però, el 5
d’octubre de 1348 a Saragossa el monarca
renuncià a exercir el seu dret de recompra
en virtut dels serveis prestats per Bernat II
i Ponç IV de
Cabrera, as-
segurant-los-
en el domi-
ni alodial a
perpetuïtat42.
Pel que fa a
Guillem de
Blanes, el 20
de febrer de
1352 li foren
entregats els
10.000 sous
q u e h a v i a
pagat als ves-
comtes per
les jurisdiccions del castell i, conseqüent-
ment, retornà els drets jurisdiccionals
adquirits43.
Les retribucions a la fidelitat dels
vescomtes de Cabrera ni acabaren aquí ni
enmascararen, com en el cas anterior, cap
operació creditícia. Així, i amb motiu de
l’ajuda prestada pel vescomte Ponç IV de
Cabrera gairebé a totes hores (die noctu-
que), el rei Pere el Cerimoniós li concedí
el 10 de desembre de 1349 a València un
privilegi que autoritzava a celebrar mercat
a la vila de Blanes els divendres de cada
Foto J.B. Arxiu Municipal de Blanes Detall de la Font Gòtica del carrer Ample
18
setmana (die veneris cuiuslibet septimane
mercatum) i fira de quinze dies a partir
del 16 de juny de cada any (et anno quo-
libet nundine incipiende ·VIIIm· die ante
festum Beati Iohanis Babtiste mensis
iunii (...) pro quindecim dies). Seguida-
ment, el monarca garantia el guiatge per
a tothom qui es desplacés amb els seus
béns durant aquells dies a la vila de Bla-
nes, excepte per a malfactors, sodomites,
criminals i assassins44.
Un cop constatada
l’existència del
privilegi que els
autoritzava, és
necessari iden-
tificar l’espai
u r b à q u e
podia ha-
ver acollit
a q u e s t s
e s d e v e n i -
ments. En ge-
neral aquest so-
lia ser la plaça
de la vila, amb
les taules dels
comer ciants
ocupant els porxos, però no
sempre era aquest l’indret escollit i fins
i tot aquest podia canviar amb el temps45.
En el cas de Blanes, la primera referència
documental a la plaça de la vila data d’una
crida pública del batlle de Tordera l’agost
de 138046. És probable, però, que aquest
fos ja el lloc de celebració de mercat i qui
sap també si de la fira. Un important nom-
bre de capítols de les ordinacions de la
vila, que Pons i Guri situà abans de 1477,
ens diu que el gra, la fruita, la farina i la
volateria eren productes obligats “a posar
en la plassa”, indret on també era obligat
matar els animals, “e liurar aquí e no pas
en casa”. Tal volta “lo porxo o plassa de la
dita vila”47 es correspondria a un espai si-
tuat entre el tram baix del carrer Am-
ple, aleshores porticat i
bastant més diàfan,
i l’actual Plaça dels
Dies Feiners.
Ara bé, convé
recordar que,
c o m e n
e l cas
d e l a
f u n d a -
ció d’un
assentament
urbà, parlem
d’una iniciativa
senyorial, l’apa-
rició de la qual
no només no
en garantia l’èxit automàtic
sinó que podia acabar en fracàs. I en
tant que iniciativa senyorial, a més, depe-
nia d’una combinació de factors diversos
per poder posar-se en marxa. Ja hem fet
referència abans a l’activitat comercial del
port com un possible factor en retardar
19
la concessió del privilegi de mercat i fira
a la vila de Blanes abans de 1349, però la
perspectiva econòmica per sí sola tampoc
no és suficient per explicar-ho. Un altre
factor de pes, per exemple, seria de tipus
polític i tindria molt a veure amb l’estat
de les relacions entre els vescomtes de Ca-
brera i la Corona. Cal tenir en compte que
des del segle XII els comtes de Barcelona
i reis d’Aragó aconseguiren que la con-
cessió d’un privilegi de mercat setmanal i
fira fos considerada una regalia i, per tant,
en teoria els senyors que pretenguessin
concedir-ne una l’haurien de demanar als
comtes-reis. Bé que en la pràctica era pos-
sible que un senyor actués sense recórrer
a l’autoritat reial, una iniciativa d’aquest
tipus podia provocar molts conflictes, i
més si els senyors la tenien en feu de la
Corona, per no parlar d’una subinfeudació
en una nissaga de cavallers que hi gaudia
de poder jurisdiccional, com era el cas de
Blanes. L’estat d’aquestes relacions segu-
rament ajudaria a determinar si la conces-
sió d’un privilegi de mercat setmanal i fira
era o no possible. En temps d’atorgament
de les primeres franqueses, el vescomte
Guerau VI donava suport obert al seu cosí
Àlvar, comte d’Urgell, en el conflicte que
aquell sostenia amb els Montcada, aliats
de la Corona, i que el mateix 1260 es tro-
bava en un procés d’arbitratge destinat al
fracàs48. En contrast amb això, el rei Pere
el Cerimoniós trobà en Bernat II i Ponç IV
de Cabrera un suport actiu en tot moment,
i en especial en els durs anys de 1347 a
1349. Per tant, no ens ha d’estranyar que
aquest hagués estat un factor de molt pes
en l’obtenció d’un privilegi d’aquest tipus.
Sigui com es vulgui, el cert és que el
vescomte Ponç IV de Cabrera no tingué
oportunitat de veure els efectes dels nous
privilegis en la vida dels habitants de la
vila de Blanes, ja que sembla que morí en
el canvi d’any entre 1349 i 1350 o poc des-
prés. Tot i això, i a súplica de Bernat II de
Cabrera, el rei confirmà al germà menor
del difunt, el jove Bernat III de Cabrera i
Badia de Blanes a principis del segle XX. Arxiu Municipal de Blanes
20
futur comte d’Osona, la venda i el traspàs
del domini alodial del terme castral de
Blanes l’1 d’octubre de 135049. Els pro-
homs de la ciutat de Girona protestaren
contra aquesta i altres alienacions del pa-
trimoni reial a la vegueria, però finalment
el 18 d’abril de 1351 transigiren50 i els
acords entre el Cerimoniós i els vescomtes
foren respectats.
entre la guerra delS doS pereS i el comtat de mòdica
La documentació conservada és cada
vegada més nombrosa a partir de la segona
meitat del segle XIV, cosa que ens permet
percebre millor l’evolució posterior de la
vila. Sembla que aquesta estaria guanyant
en rellevància, dimensions i capacitat per
sostenir despeses importants. L’any 1356
els vilatans suplicaren a Guillem de Bla-
nes que es donessin solucions a la manca
de defenses permanents (in villa seu loco
de Blanis non sint muri seu alia fortalicia),
la qual facilitava l’èxit dels atacs corsaris
(dampna (...) in dicta villa plurima intu-
lerunt et inferre cotidie non desistunt) tot
i el recurs freqüent a habilitar defenses
provisionals que després es desmantella-
ven per protegir els nuclis urbans. Davant
de les súpliques, l’1 d’agost d’aquell any a
Perpinyà estant, el rei Pere el Cerimoniós
concedí a Guillem de Blanes un privilegi
per llevar imposicions a la vila durant els
deu anys següents. Les imposicions eren
un tipus d’impost indirecte que podia
gravar el consum, la comercialització i la
circulació de les mercaderies i que pre-
cisaven d’un privilegi reial per poder ser
recaptades. En aquell període esdevenien
ja un recurs preferent a l’hora de sostenir
l’esforç de guerra i finançar la construcció
de muralles, especialment a les ciutats i
viles reials51. Aquest privilegi en concret
havia de servir per dotar de muralles la
vila de Blanes. Dos collidors escollits per
Guillem de Blanes i Bernat III de Cabrera,
comte d’Osona (1350-1368), respectiva-
ment, serien els responsables de recaptar
les imposicions, que es carregarien sobre
el pa, la farina, el blat, el vi, les carns, els
draps i la sal, entre altres productes. Amb-
dós collidors haurien de presentar els seus
comptes al Batlle General de Catalunya
cada tres anys fins a la fi del termini52. No
sabem si la recaptació es posà en marxa ni
Campanar de Santa Maria des de l’antiga capelladels Dolors
21
tampoc si s’encetaren les obres de defensa
en aquelles dates, però tenint en compte
que no totes les poblacions s’amuralla-
ven i que fer-ho significava embarcar-se
en un procés molt lent i costós, hom pot
veure en això una prova de la importància
creixent de la vila de Blanes. Poc després,
el fogatjament de 1360 impulsat per les
Corts de Cervera de l’any anterior dona-
va un nombre de 197 focs per al terme
de Blanes53, el que no deixa de ser una
xifra important per a un districte i una
parròquia segregada de dimensions més
aviat reduïdes, i que ens permetria situar
la població de la vila de Blanes de 1360 a
l’entorn del miler d’habitants.
En el moment de concessió d’aquell
nou privilegi, Guillem de Blanes no estava
secundat pels vescomtes de Cabrera, però
tant el monarca com ell s’afanyaren a dei-
xar ben clar que res es faria en perjudici
del comte d’Osona. Tot i que Pons i Guri
sostenia que les relacions entre senyor
i vassall no eren gaire bones, el cert és
que, l’abril de 1362, Ramon de Blanes fou
l’encarregat de dur presoner Guillem de
Palafolls al castell de Montsoriu durant el
procés iniciat contra ell per part de Bernat
III54. Posteriorment, seria present al setge
de Calatayud d’aquell mateix any, el qual
els costaria la captura tant al comte d’Oso-
na com a ell55. Una vegada encetat el pro-
cés judicial contra Bernat II i Bernat III de
Cabrera a finals de maig de 1364 i confis-
cades les senyories vescomtals, aquestes
passaren progressivament a dependre de
la Corona. El 30 de maig de 1364, Pere el
Cerimoniós es declarava satisfet perquè
els seus enviats haguessin assumit ja el
control d’Hostalric i de Blanes56.
Margarida de Foix, comtessa consort
d’Osona, i Timbor de Fenollet, vídua de
Bernat II de Cabrera, maniobraven com
podien per tal de recuperar els drets del
comte d’Osona i els de la seva descendèn-
cia. Per la seva banda, Blanca de Palau, ví-
dua de Ramon de Blanes i senyora de Bla-
nes i les cases fortes de Palau i Campins,
es dedicava a administrar Blanes mentre
el seu primogènit Pericó no assolia la ma-
joria d’edat57. La vila sota el seu govern, la
mateixa que s’havia vist obligada a supor-
Tomba de Berenguer Tossell, primer rector de SantaMaria – a la façana de l’església
22
tar un atac genovès (locus de Blanis fuit
combustus et devastatus propter guerram
Genoven[s]ium) els estralls del qual enca-
ra eren patents el gener de 136258, adopta
traces més reconeixibles gràcies a la do-
cumentació. Per exemple, hi ha al·lusions
als carrers (carraria, vicus) que n’integra-
ven la tra-
ma urbana,
per bé que
la majoria
p r e n i e n
e l n o m
d e p r o -
p i e t a r i s
de cases,
com ara el
carrer dit
“Pere Ser-
ra”, on un
Pere Serra
succeí en
l’establiment al seu cosí Joan Serra el
maig de 1363, o bé el “d’en Bofill”. D’entre
aquells amb més possibilitats de ser iden-
tificats amb els carrers actuals, és de su-
posar que el conegut com a “carrer públic”
(carrario publico) correspondria al carrer
Ample, transformat en un espai porticat a
tocar de la platja, i citat ja amb el seu nom
actual (vico Ample) en temps de la cons-
trucció de la font gòtica vers l’any 144359.
O bé el carrer del Forn (carrario furni),
on Guillem Roig, ciutadà de Barcelona,
posseïa un alberg fins a la seva venda pels
volts de començaments del 136760. Preci-
sament, l’equipament que donava nom al
carrer, és a dir, el forn de destret, era un
monopoli senyorial del qual els fruits ha-
vien estat arrendats durant la primavera
de 136761. La seva activitat seria regula-
da mitjançant unes ordinacions del 29
de juliol de
1482, des-
tinades a
assegurar
tant l’obli-
gatorietat
d ’ a n a r a
coure-hi el
pa com la
qualitat de
la seva pro-
ducció62. El
nucli urbà
estava en
expansió ,
fins al punt que es constata l’existència de
cases tant en les proximitats de l’hospital
de pobres, documentat en l’any 137463,
com a l’àrea de la Carbonera, en aquest
cas com a mínim a partir de 136364.
Coneixem també bastant millor quina
era la situació econòmica de la vila de Bla-
nes en aquella època. Naturalment, el port
seguia constituint un important centre
d’activitat comercial. Ciutadans de Barce-
lona i Girona s’interessaven a fer-hi negoci
amb el transport marítim de mercaderies,
com el cas d’una coca que havia d’embar-
Arrancada de volta al palau vescomtal
23
car-se fins a Calàbria el 1379 via l’Alguer
i Marsella, des d’on carregaria productes
en direcció a Mallorca, València o Barce-
lona65. D’altres convertien Blanes en un
punt de compravenda d’esclaus, com ara
el mercader mallorquí Bernat Saguer, que
vengué al draper Pere Tapiola un noi tàr-
tar de catorze o quinze anys batejat amb
el nom de Cristòfol, pel preu de 50 florins
el 16 de juliol de 136766; o bé Sibil·la de
Reixach, prioressa del monestir de Vallde-
maria, qui el 7 de febrer de 1393 vengué
a Bernat de Cruïlles, senyor de Calonge,
una esclava tàrtara de nou o deu anys
anomenada Joana i filla de Llúcia, també
esclava, per un total de 50 lliures67. Val a
dir que la majoria dels esclaus venuts al
port i a la vila de Blanes en aquesta època
semblen haver estat tàrtars batejats, per
bé que les constants guerres a Sardenya
podien fer que alguns d’ells fossin d’ori-
gen sard. Per altra banda, tots els indicis
apunten a que aleshores les activitats
artesanal i comercial de la vila estaven
dirigides majoritàriament al sector
del drap. Aquesta havia entrat dins
del fructífer mercat del drap gironí,
on els mercaders adquirien el drap a la
pagesia local per distribuir-lo entre els
artesans de la vila o posar-lo a la venda en
un circuit comercial més ampli, mentre
procuraven augmentar ingressos treient
rendiment del crèdit. Un bon exemple el
tenim en el cas de Bernat Ribot i Bernat
Ferrer, drapers de la ciutat de Girona, que
el 1370 s’havien associat amb un sastre
blanenc68. Un altre ciutadà de Girona ano-
menat Pere Julià operava com a draper a
la vila de Blanes alhora que oferia crèdits
a habitants del terme de Montpalau per
adquirir draps de llana, mentre que Pere
Almogàver, un altre draper de Blanes, tant
bon punt comprava draps a productors de
Tordera com prestava diners per tal d’ad-
quirir-ne69. El pes de la draperia blanenca
seria tan important que el 1367 Pere
Almogàver i un altre draper blanenc ano-
menat Pere Tapiola, originari de Palafolls,
sotsarrendaren a Ramon Lluçà, notari de
la Diputació del General, el dret d’ús de la
bolla que gravava la producció i la comer-
cialització de draps de llana a la vila de
Blanes i al terme castral de Palafolls per
un preu total de 56 lliures a pagar en qua-
tre terminis fins al maig de 136870. Tot i
això, la puixança del sec-
tor es faria
visible
Arrancada de volta al palau vescomtal
24
més tard, en aparèixer les primeres evi-
dències de l’existència d’un règim muni-
cipal.
Durant la revolta del vescom-
tat de Cabrera de 1367-1368,
els vilatans semblen haver
eludit alhora l’afecció als
sublevats i la responsabili-
tat de combatre’ls. Blanca
de Palau actuà en fa-
vor seu el 6 de març
de 1367, aconse-
guint per als bla-
nencs commutar
la incorporació
a l’host de Ber-
nat de So, capità
general de les tropes
reials, pel pagament de
60 lliures71. Ara bé, quan
el primogènit del comte
d’Osona esdevingué el ves-
comte Bernat IV de Cabrera (vers
1373-1423), una vegada Pere el Ceri-
moniós li va haver restituït el vescom-
tat de Cabrera, els blanencs li reclamaren
la confirmació dels seus privilegis. D’aquí
que el 22 de gener de 1373 Bernat IV els
ratifiqués les franqueses contingudes en
la carta de 1260 i el privilegi que el seu avi
Bernat II els atorgà l’any 133872. La relació
entre el vescomte i els vilatans es féu més
estreta quan aquest adquirí els drets de
Pericó, altrament anomenat Ramon de
Blanes, sobre el castell el 26 d’octubre de
138273. Hom ha volgut veure en aquesta
operació l’arribada d’un nou senyor a la
zona. Res més lluny de la realitat. L’única
cosa que canviava era que Blanes dei-
xava de dependre d’un subfeudatari
natural i consolidat a la zona per
fer-ho directament dels vescomtes
de Cabrera, que ja hi tenien tots
els drets. El que sí és evi-
dent, però, és que a
partir d’aleshores
Bernat IV de Ca-
brera dedicà els
seus esforços a
convertir la vila
de Blanes en el
centre dels seus
dominis74.
En aquest sentit,
el reforçament del
domini vescomtal a
l’àrea de Blanes per part
de Bernat IV anà acompanyat de
l’inici d’una promoció directa de la vila.
Amb aquest objectiu obtingué de Pere el
Cerimoniós la confirmació del privilegi de
mercat setmanal i fira a Barcelona el 26
de juny de 1380. Posteriorment advocaria
per desplaçar la celebració del mercat als
dijous i de la fira al 25 d’abril, canvi que
el rei finalment autoritzà el 8 de juliol de
138375. Les raons per sol·licitar aquesta
modificació en les dates de celebració
ens són desconegudes, si bé és natural
pensar que ni el mercat setmanal ni la fira
25
haurien estat funcionant fins aleshores
com convenia als interessos econòmics
dels vescomtes de Cabrera. Per la seva
banda, la notaria no tan sols mantingué
viva la seva activitat sinó que, entre els
temps d’Arnau de
Puigferrer (1340-
1364) i Jaume de
Puig (1387-1408),
es produí la instal-
lació definitiva a
la vila dels notaris
públics de Blanes76.
L’ in terès de -
mostrat per Bernat
IV per convertir
Blanes en el cen-
tre de les seves se-
nyories, el més que
probable augment
del pes econòmic
de la vila i la con-
veniència mútua de crear una institució
de diàleg permanent entre el vescomte
i els blanencs, així com de gestió dels
assumptes propis, possibilità, si és que
no s’havia donat ja abans, el naixement
d’un veritable règim municipal. Segons
les ordinacions municipals confirmades
per la vescomtessa Violant de Prades el 10
de maig de 1451, el vell costum (antiquam
consuetudinem) manava que el conjunt
dels prohoms o universitat (universitas)
es reunissin a l’església de Santa Maria de
Blanes amb llicència del batlle per escollir
els seus síndics o consellers, que podien
ser dos o més (creandi, faciendi et cons-
tituendi sindicos, actores et procuratores,
duos aut plures), així com els gestors i
administradors, entre altres coses, de les
obres de l’església i l’hospital de pobres77.
A manca d’un privilegi anterior que regu-
lés el funcionament de l’autoritat munici-
pal, aquesta confirmació esdevé per força
una referència a ordinacions anteriors.
Les evidències documentals ens assegu-
ren, per exemple, el manteniment de certs
costums, els quals constituïen una forma
d’assegurar-se una certa participació en la
gestió dels assumptes de la vila i, pel cap
baix, obtenir compensacions a certes reso-
lucions vescomtals. Així doncs, el gener de
1380 la universitat estava encapçalada per
Detall escultòric del palau dels Cabrera
26
dos síndics, els quals no eren altres que
els mencionats drapers Pere Almogàver
i Pere Tapiola78, i el número de síndics
o procuradors de la vila de Blanes era
exactament el mateix quan els síndics de
les diverses universitats del vescomtat
de Cabrera es reuniren per exposar els
seus greuges conjunts als procuradors
vescomtals el 9 d’agost de 1387 i el 14
de novembre de 1390, així com en les
ordinacions sobre el cobrament de les
imposicions a la vila del 30 de juliol de
143979. Sens dubte, en aquest context,
individus d’una certa puixança econò-
mica, com ara l’esmentat Pere Tapiola,
tenien el terreny adobat per prosperar
en el camp polític i a mantenir una re-
lació de confiança amb els vescomtes de
Cabrera. Tapiola havia arribat fins i tot a
convertir-se en un dels seus prestamistes
entre 1387 i 139580. Un altre mercader
blanenc anomenat Joan Asbert era en
1392 membre de la casa de Bernat IV
de Cabrera i l’any 1417 actuava com el
procurador de les universitats de tot el
vescomtat de Cabrera81.
A partir de la dècada de 1380, aquests
prohoms i síndics de la vila de Blanes
Mercat al carrer Ample, davant de la Font Gòtica, el primer decenni del segle XX. Autor desconegut. AMBL
experimentarien d’una manera similar a
la resta d’universitats vescomtals les con-
seqüències de la promoció senyorial de la
població. El 5 de gener del mateix 1387
el procurador vescomtal Bernat Albertí
constatà que Blanes havia estat arrassada
en la guerra contra Gènova i que molts
vilatans havien perdut la major part dels
seus béns82. La reconstrucció duria temps
i diners, i això inclouria segurament la
reparació d’una muralla que sabem que
ja existia perquè el mateix any es venien
horts annexos en algun dels seus trams83.
No obstant això, aquests problemes no els
evitaren segueir pagant les imposicions per
finançar les compres dels castells de Blanes
i Palafolls, i d’aquí les protestes ja esmen-
tades dels síndics dels llocs vescomtals de
1387 i 139084. Per acabar-ho d’adobar, el
vescomte Bernat IV tenia en ment la cons-
trucció d’un palau a la vila. La supervisió
d’obres l’encomanà a Pere Mollet, batlle de
Blanes, qui ja hi treballava el març de 1388.
Per tal de finançar-les, Mollet va haver de
recórrer a l’arrendament d’imposicions i
ribatges als termes de Blanes i Palafolls,
però segurament l’empresa superava les
possibilitats financeres i aquesta s’allargà
fins ben entrat el segle XV85.
L’any 1391 el vescomte Bernat IV de
Cabrera marxà a Sicília al capdavant de
l’estol del duc de Montblanc, futur rei
Martí l’Humà, i després de participar en
la conquesta de l’illa, fou premiat l’estiu
de 1392 amb la concessió del comtat de
Mòdica, arrabassat al llinatge sicilià dels
Chiaramonte. Però si bé l’obtenció d’aquest
nou comtat afavoriria les connexions marí-
times entre el port de Blanes i els de Sicília,
la campanya havia generat grans despeses.
I això sense tenir en compte que l’estat
de les muralles era tan ruïnós que obligà
Bernat IV a demanar al rei Joan I llicència
per cobrar imposicions i així de reparar-les,
llicència que li fou concedida finalment el
gener de 139286.
a tall de concluSió
Així, doncs, en el decurs de la dècada
de 1390, la vila de Blanes, impulsada per
una economia lligada sobretot a l’activi-
tat portuària i a la seva integració en el
mercat del drap gironí, es consolidava
com el nou gran centre urbà dels domi-
nis dels vescomtes de Cabrera, per més
que el preu a pagar fos l’endeutament
crònic en favor de les empreses vescom-
tals. A la mort de Bernat IV pels volts de
1423, la vila de Blanes havia passat de ser
un petit nucli de població, agrupat i lligat
al carregador a mitjan segle XIII, a erigir-
se en una veritable capital senyorial en
temps ja de Bernat Joan de Cabrera, fill
i hereu del primer vescomte de Cabrera i
alhora comte de Mòdica a l’illa de Sicília.
27
28
reproducció del lliBre de la univerSitat de la vila de BlaneS
on hi ha inSerida la carta de franqueSeS de 1260
29
Sàpiga tothom que nosaltres Guerau, per la gràcia de Déu vescomte de Cabrera,
i Guillem de Blanes, per nosaltres i pels nostres successors presents i esdevenidors
atorguem i enfranquim perpetualment a tots els homes que avui habiten i els que
en endavant s’estableixin o habitin a la vila que tenim al terme del castell de Blanes,
al costat del port de Blanes, perquè d’ara en endavant mai siguin obligats a donar
a nosaltres i els nostres successors questies, serveis forçats ni acaptes, ni fer-nos
préstecs forçosos. Així mateix, els enfranquim de pagar cugucies i de fer tragines, i
els concedim que no hagin d’empenyorar armes, vestits o llits per raó de cap deute
contret amb algú o alguns. No obstant, ens reservem el dret a obligar-los a seguir-nos
en host i cavalcades.
A més, guiem i assegurem tots els homes que s’adrecin a la dita vila nostra amb
els seus béns, tant si hi van per terra com per mar [...] sigui anunciat públicament. Si
per algun dret, raó o costum o bé motiu poguessim contravenir la totalitat o alguna
de les coses dites anteriorment, ja sigui en tot o en part [...] judiciosament, refle-
xivament i amb ple coneixement, renunciem completament per nosaltres i tots els
nostres successors a revocar tots aquests drets, raons i accions.
Això s’ha fet el dia dotze de les calendes de març de l’any del Senyor Mil [Dos-
cents]* Cinquanta Nou.
+Senyal del senyor Guerau, per la gràcia de Déu vescomte de Cabrera. +Senyal
de Guillem de Blanes, nosaltres ja esmentats, que tot això lloem, concedim i fermem.
Són testimonis d’això Guillem de Castellet, cavaller, Berenguer de Plançons, Ber-
nat de Vic, clergue, i Guillem, capellà de Blanes.
+Senyal de Guillem de Puighermanal, diaca de Sant Esteve de Tordera, que això
he escrit en el dia i any damunt esmentats.
* El text original diu trecentesimo. Correspon a una errada en el trasllat.
TRADUCCIó
30
1* Text desenvolupat en el marc del grup de recer-ca finançat per el Ministerio de Educación y Ciencia HAR2008-05757. Crédito y morosidad en la Cata-luña Nororiental (siglos XIV y XV), dirigit per el Dr. Pere Ortí i Gost (Universitat de Girona). Abreviatures d’arxiu emprades:
ACA= Arxiu de la Corona d’Aragó; ADM = Arxiu Du-cal de Medinaceli; AHG = Arxiu Històric de Girona; AHPB = Arxiu Històric de Protocols de Barcelona; AMBL = Arxiu Municipal de Blanes; BC = Biblioteca de Catalunya.
2** Voldria manifestar el meu agraïment a l’Anto-ni Reyes i Valent (Director de l’Arxiu Municipal de Blanes) per confiar-me l’elaboració del present tre-ball; al Dr. Elvis Mallorquí Garcia per fer-ho possible i autoritzar-me a fer ús de la seva tesi doctoral; i al Dr. Pere Ortí i Gost (Universitat de Girona) pels seus comentaris.
3 Vegeu PONS I GURI, Josep M., Llibre de la uni-versitat de la vila de Blanes. Ajuntament de Blanes, Blanes 1969, doc. 20, pp. 157-160.
4 En paraules d’Stephen R. Epstein, el caràcter urbà d’una població no depèn tant de la perspectiva de-mogràfica com de l’impacte que aquesta pugui ge-nerar en el territori a través de la seva producció, l’oferta de serveis i el comerç. Vegeu EPSTEIN, Step-hen R., “Introduction. Town and Country in Europe, 1300-1800”. Dins EPSTEIN, Sthephen R. (ed.), Town and Country in Europe, 1300-1800. Cambridge Uni-versity Press, Cambridge 2003, p. 2.
5 FARÍAS ZURITA, Víctor, El mas i la vila a la Catalu-nya medieval. Els fonaments d’una societat senyoria-litzada (segles XI-XIV). Publicacions de la Universitat de València, València 2009, pp. 346-348.
6 EPSTEIN, Stephen R., Libertad y crecimiento. El desarrollo de los estados y de los mercados en Eu-ropa, 1300-1750. Publicacions de la Universitat de València, València 2009, pp. 77-78.
7 BURGUEÑO I VILLAREJO, Eugenio i VILÀ I BOTA, M. del Vilar, “«Blanda, parvum oppidum civium ro-manorum». Les restes romanes de Blanes”. Blanda, n. 3 (2000), pp. 32-36.
8 PONS I GURI, Josep M., Quan nasqué, s’emancipà i s’organitzà una vila. Arenys de Mar, 1574-1720. Pa-gès, Lleida 1999, pp. 20-22; i SANTOS I HERMOSA, Gemma, “El paper de les comunicacions al Mares-me Medieval”. Dins DDAA, L’organització de l’es-pai i models de poblament. II Jornades d’Història i Arqueologia Medieval del Maresme. Actes (del 20 d’octubre al 17 de novembre de 2001). Grup d’His-tòria del Casal de Mataró, Mataró 2003, pp. 73-75.
9 Vegeu FONT I GAROLERA, Jaume, “La formació històrica de la xarxa de carreteres a Catalunya (1761-
1935)”. Estudi General, n. 13 (1993), pp. 134-135, fig. 3; BURGUEÑO I VILLAREJO, Eugenio i VILÀ I BOTA, M. del Vilar, op. cit., pp. 35-36.
10 LLORENS I RAMS, Josep M. i MANZANO I VI-LAR, Susanna, “El castell de Sant Joan de Blanes”. Quaderns de la Selva, n. 7 (1994), pp. 62-63.
11 MARTÍNEZ GIRALT, Alejandro, “Els senyors de la Marina de la Selva (ss. XIII-XIV)”. Singladures, n. 26 (2009), p. 28.
12 PLADEVALL I FONT, Antoni (dir.), Catalunya Ro-mànica, vol. 5. Enciclopèdia Catalana, Barcelona 1991, pp. 234-235 i 272-273.
13 PONS I GURI, Josep M., “Unes franqueses...”, doc., p. 268.
14 No conservem l’original d’aquest document, que Josep M. Pons i Guri edità i analitzà en base al text del trasllat del 22 de gener de 1373 inclòs en el Llibre de la Universitat; vegeu supra, nota 1; IDEM, “A l’entorn d’una carta de poblament de la Vila de Blanes”. Blanda, n. 4 (2001), pp. 61-63; i IDEM, “Unes franqueses...”. Ara bé, la millora en l’accés a la documentació del Fons Cabrera i Bas de l’Arxiu Ducal de Medinaceli, microfilmada i posteriorment digitalitzada per a la seva consulta a l’Arxiu Històric d’Hostalric, ens ha permès constatar l’existència de tres trasllats més. El primer té data del 4 de desem-bre de 1271 i està redactat pel notari barceloní Pere Marquès; el segon està basat en l’anterior i està re-dactat per Guillem de Pas, notari públic d’Hostalric i de la vegueria de Montsoriu, amb data de dijous 15 d’octubre de 1360; i el tercer no té ni data ni autentificació notarial. Vegeu ADM Cabrera i Bas, r.4103, ll.21-ll.n.1, rt.990, fots. 375 (04.12.1271), 379 (15.10.1360) i 377 (s. d.).
15 IDEM, “Unes franqueses...”, doc., pp. 268-269.
16 Vegeu MARTÍNEZ GIRALT, Alejandro, “Els orí-gens del mercat i de la vila nova d’Hostalric (1242-1243)”. Acta Hostalrici, n. 1 (2008), pp. 11-12 i doc. 2, pp. 18-19; i PONS I GURI, Josep M., “Unes fran-queses...”, doc., p. 268.
17 Precisament, el conjunt de franqueses atorgades acabava per definir l’estatus jurídic del vilatà al qual hem fet referència anteriorment. Per altra banda, sovint la diferència entre una carta de poblament i una de franqueses és tan difusa que es fa complicat separar-les en la pràctica. Vegeu la definició dona-da pel professor Josep M. Font Rius del concepte de carta de franqueses al seu estudi ja clàssic FONT RIUS, Josep M., Cartas de población y franquicia de Cataluña. CSIC, Madrid 1969, pp. XXVI-XXVII.
18 ADM Cabrera i Bas, r.4105, ll.21-ll.n.3, rt.990, fot. 391.
19 Vegeu SOBREQUÉS I VIDAL, Santiago, Els Ba-
NOTES AL PEU
31
rons de Catalunya. Vicens-Vives, Barcelona 1980, p. 78.
20 Afectava sobretot la circulació del gra i de l’oli; ORTÍ I GOST, Pere, Renda i fiscalitat en una ciutat medieval: Barcelona, segles XII-XIV. CSIC, Barcelona 2000, pp. 433-445.
21 BATLLE I GALLART, Carme, Fires i mercats. Fac-tors de dinamisme econòmic i centres de sociabilitat (segles XI a XV). Rafael Dalmau, Barcelona 2004, pp. 34-58; i SALRACH I MARÉS, Josep M., Història Agrà-ria dels Països Catalans, vol. 2. Fundació Catalana per a la Recerca, Barcelona 2004, pp. 433-450.
22 SALRACH I MARÉS, Josep M., op. cit., p. 397.
23 El seu testament ha estat editat a NONó I RIUS, Brígida, Mil anys d’història escrita: Maçanet de la Selva. Taller d’Història de Maçanet de la Selva, Ma-çanet de la Selva 2001, doc. 20, pp. 63-65.
24 ADM Cabrera i Bas, r.4106, ll.21-ll.n.4, rt.990, fot. 395.
25 PONS I GURI, Josep M., “El castell de Montpa-lau. Pervivència de la jurisdicció d’un castell abando-nat”. Acta Historica et Archaeologica Mediaevalia, n. 25 (2002-2003), doc. 1, pp. 530-531.
26 ADM Cabrera i Bas, r.4107, ll.21-ll.n.5, rt.990, fot. 339.
27 Vegeu HERNÁNDEZ CARDONA, F. Xavier, Histò-ria militar de Catalunya, vol. 2. Rafael Dalmau, Bar-celona 2004, pp. 117-122.
28 ADM Cabrera i Bas, r.4108, ll.21-ll.n.6, rt.990, fot. 407.
29 SOBREQUÉS I VIDAL, Santiago, op. cit., p. 82.
30 IDEM, op. cit., p. 83. A l’entorn del procés per sodomia contra Ponç Hug, vegeu ROSSELLó I VA-QUER, Ramon (ed.), Procés contra Ponç Hug, comte d’Empúries, per pecat de Sodomia. Lleonard Munta-ner, Palma de Mallorca 2003.
31 ADM Cabrera i Bas, r.4112, ll.21-ll.n.10, rt.990, fot. 426.
32 I no només la confirmació del privilegi de 1260, com defensava Pons i Guri. Vegeu PONS I GURI, Jo-sep M., “Unes franqueses...”, pp. 266-267 i doc., pp. 269-270.
33 La de Blanes fou una de les poques parròquies segregades al bisbat de Girona durant el segle XIV; MALLORQUÍ GARCIA, Elvis, Parròquia i societat ru-ral al bisbat de Girona, segles XIII i XIV. Tesi doctoral. Universitat de Girona, Girona 2007, pp. 135-137.
34 Aquest deute s’havia de retornar a través dels diners collits durant la talla que els homes del ves-comtat de Cabrera van prometre a Bernat II en arri-bar al poder l’any 1328; ADM Cabrera i Bas, r.2721, ll.5-ll.n.11, rt.974, fot. 597.
35 La primera referència es la de Ferrer, clergue i notari del castell de Blanes, però sabem que el 20 de gener de 1330 el notari del castell era un tal Pere de Torres; vegeu supra, p. 8, nota 22, i ADM r.4280, ll.24-ll.n.19, rt.993, fot. 165.
36 Els vescomtes de Cabrera es reservaven el dret a jutjar assumptes que tinguessin a veure amb in-fraccions nocturnes i furts als banys i zona de tal·la d’arbres, així com els casos que demandessin multes superiors a 5 sous i els crims de sang; vegeu supra, nota 35.
37 LE GOFF, Jacques i TRUONG, Nicolas, Una histo-ria del cuerpo en la Edad Media. Paidós, Barcelona 2005, pp. 120-121.
38 Per comprendre els fets de les Unions i les lluites amb Jaume III de Mallorca, vegeu sobretot TASIS MARCA, Rafael, Les Unions de nobles i el rei del pu-nyalet. Rafael Dalmau, Barcelona 1997; i ENSENYAT PUJOL, Gabriel, La reintegració de la Corona de Ma-llorca a la Corona d’Aragó: 1343-1349, 2 vols. Moll, Palma de Mallorca 1997.
39 ADM Cabrera i Bas, r.4120, ll.21-ll.n.18, rt.990, fot. 475.
40 ADM Cabrera i Bas, r.4121, ll.21-ll.n.19, rt.990, fot. 479.
41 Ambdues clàusules foren redactades i signades també a Morvedre el 24 de març de 1348; ADM Ca-brera i Bas, rs.4123, ll.21-ll.n.21, rt.990, fot. 488; i 4122, ll.21-ll.n.20, rt.990, fot. 483.
42 ADM Cabrera i Bas, r.4123, ll.21-ll.n.21, rt.990, fot. 487.
43 ADM Cabrera i Bas, r.4126, ll.21-ll.n.24, rt.990, fot. 507.
44 ACA Cancelleria Reial, r.889, f.89v; i AMBL, Ca-laix 3, Carpeta 1, Instrument 1; i BATLLE GALLART, Carme, op. cit., p. 95-97.
45 IDEM, op. cit., pp. 115-125; i FARÍAS ZURITA, Víctor, op. cit., pp. 237-239 i 282-291.
46 AHG Notarials, Blanes, r.381, ff.59v-60r (17.08.1380).
47 PONS I GURI, Josep M., Llibre..., pp. 11-12 i doc. 5, pp. 57-68.
48 SOBREQUÉS I VIDAL, Santiago, op. cit., pp. 68-70 i 106-107.
49 ADM Cabrera i Bas, r.4124, ll.21-ll.n.22, rt.990, fots. 494-496.
50 ADM Cabrera i Bas, r.4125, ll.21-ll.n.23, rt.990, fot. 500 (14.04.1351) i fot. 503 (18.04.1351).
51 Vegeu VERDÉS PIJUAN, Pere, “Sobre la regalia d’establir imposicions i barres a Catalunya: la con-
32
vinença de Sant Joan Despí (1370)”. Initium, n. 10 (2005), pp. 545-548; i ORTÍ I GOST, Pere, “Les impo-sicions municipales catalanes au XIVe siècle”. Dins MENJOT, Denis i SÁNCHEZ MARTÍNEZ, Manuel (coord.), La fiscalité des villes au Moyen Âge (Occi-dent Méditerranéen), vol. 2. Privat, Toulouse 1999, pp. 399-422.
52 ACA Cancelleria Reial, r.899, ff.42v-43v.
53 Vegeu IGLÉSIES I FORT, Josep, “El fogaje de 1365-1370. Contribución al conocimiento de la po-blación de Cataluña en la segunda mitad del siglo XIV”. Memorias de la Real Academia de Ciencias y Artes de Barcelona, n. 39 (1962), pp. 249-356.
54 Per exemple, el 1351 Bernat II de Cabrera hauria desestimat les peticions d’ajuda de Guillem de Bla-nes davant l’amenaça d’atac per part de l’host de Barcelona; PONS I GURI, Josep M., “Unes franque-ses...”, p. 266, nota 14. En el procés contra Guillem de Palafolls del 8 d’abril de 1362, però, els Blanes tornaven a fer costat als Cabrera; ADM Cabrera i Bas, r.3088, ll.10-ll.n.17, rt.979, fots. 13 i 15 (08.04.1362).
55 BOFARULL Y DE SARTORIO, Manuel de, Proceso contra Bernardo de Cabrera. Mandado formar por el rey don Pedro IV. Imprenta del Archivo, Barcelona 1867, pp. 56-61.
56 ACA Cancelleria Reial, r.909, f.129r (segona nu-meració).
57 AHG Notarials, Blanes, r.1, ff.23v-24r (27.07.1363).
58 El donzell Ramon de Blanes, espòs de Blanca de Palau, renovà la concessió de dues cases en enfiteusi que havien estat destruïdes durant l’atac; BC Fons Històric, Caixa 10-V-1, Perg. 11546 (13.01.1362).
59 AHG Notarials, Blanes, rs.1, ff.35rv (12.05.1363); i 2, ff.55rv (10.05.1373); i VALERO MOLINA, Joan, “La font gòtica de Blanes”. Quaderns de la Selva, n. 21 (2009), doc., p. 216.
60 El blanenc Antoni Vilallonga pagà a Arnau de Fo-nós, procurador de Blanca de Palau, el dret de lluïs-me per la compra de l’alberg, que pujava a 80 sous; AHG, Notarials, Blanes, r.380, ff.18rv (27.01.1367).
61 AHG Notarials, Blanes, r.380, ff.35rv i 39v-40r (06-07.03.1367)
62 PONS I GURI, Josep M., Llibre..., doc. 6, pp. 69-71.
63 Com l’anomenada “de Saragossa”, que el pes-cador Pere Oller obligà a la seva muller Suau per garantir-ne el dot; AHG Notarials, Blanes, r.382, ff.17v-18r (03.02.1374).
64 “(...) quasquidem domos (...) in villa de Blanes, in carrario «del po[rt] de la Carbonera»”; AHG Nota-rials, Blanes, rs.1, ff.26rv (10.04.1363); i 2, ff.17v-18r (27.04.1374).
65 AHG Notarials, Blanes, r.381, f.11rv bis (14.09.1379).
66 AHG Notarials, Blanes, r.380, ff.74rv.
67 AHG Notarials, Blanes, r.439, ff.68rv.
68 GUILLERÉ, Christian, Girona al segle XIV, vol. 2. Ajuntament de Girona, Girona 1993, pp. 406-410.
69 Les quantitats prestades en draps de llana no arribaven als 100 sous; AHG Notarials, Blanes, rs.1, f.25v, ff.74v-75r i ff.77rv (24.04, 20.10 i 04.11.1363); 380, ff.19rv (28.01.1367); i 384, f.39r (13.03.1388).
70 AHG Notarials, Blanes, r.381, ff.78v-80v (15.08.1367).
71 AHG, Notarials, Blanes, r.380, ff.33rv.
72 PONS I GURI, Josep M., “Unes franqueses...”, doc., pp. 268-270.
73 ADM Cabrera i Bas, r.4129, ll.21-ll.n.27, rt.990, fot. 545 (13.01.1382). Vegeu ARAGó I CABAÑAS, Antoni M. “Els castells de Blanes i Palafolls i el ves-comtat de Cabrera, el segle XIV”. Annals de l’Institut d’Estudis Gironins, n. 22 (1974), pp. 177-190.
74 VALERO MOLINA, Joan, op. cit., p. 195.
75 AMBL, Calaix 3, Carpeta 1, Instruments 2-3.
76 ADM Cabrera i Bas, r.4116, ll.21-ll.n.14, rt.990, fot. 444 (13.11.1340); i 3890, ll.18-ll.n.42, rt.998, fot. 510 (24.07.1364); i AHG Notarials, Blanes, r.386. Bernat IV establí després tota una sèrie de regula-cions de l’ofici i els salaris a cobrar pels notaris pú-blics del vescomtat, inclosa Blanes. Segons Pons i Guri, cal datar-les entre 1373 i 1413. Vegeu PONS I GURI, Josep M., Llibre..., doc. 8, pp. 76-104.
77 PONS I GURI, Josep M., Llibre..., doc. 15, pp. 127-128.
78 AHG Notarials, Blanes, r.381, ff.19v-20r (16.01.1380).
79 IDEM, Llibre..., docs. 3, p. 41; 14, p. 124; i 21, p. 161.
80 ADM Cabrera i Bas, r.3897, ll.18-ll.n.49, rt.988, fot. 542 (29.01.1387); i AHG, rs.386, f.116v (segona numeració, 12.04.1387), 384, ff.38r (05.03.1388) i 439, f.168v (29.01.1395).
81 AHG Notarials, Blanes, r.439, f.11r (17.03.1392); AHPB r.124/38 (14.06-01.12.1417).
82 AHG Notarials, Blanes, r.386, ff.19r-20r.
83 AHG Notarials, Blanes, r.386, ff.116r (segona nu-meració, 12.04.1387). Sobre l’estat actual de les ex-cavacions de la muralla, vegeu MANZANO I VILAR, Susanna i REYES I VALENT, Antoni, “El programa municipal d’excavacions arqueològiques”. Blanda, n. 4 (2001), pp. 49-60.
84 Vegeu supra, nota 77.
85 AHG Notarials, Blanes, r.384, f.38v (08.03.1388); i VALERO MOLINA, Joan, op. cit., pp. 197-198.
86 ADM Cabrera i Bas, r.2729, ll.5-ll.n.19, rt.974, fots. 631-632 (29.01.1392).
33
El palau dels Cabrera de Blanes amb el castell de Palafolls al fons
Detall de la façana del palau a l’actualitat
Portal del Mont. Entrada al recinte emmurallat del Blanes medieval
