de XùquerPOLINYÀPapers d’Història Local

POLINYÀde Xúquer

ajun

tam

ent@

polin

yade

xuqu

er.e

s |

ww

w.p

olin

yade

xuqu

er.e

s N

º 01

SET

EMBR

E 20

09

L’explosió de la fàbrica de conserves, 11 de setembre de 1929

En aquestes ratlles inicials hi ha un parell de coses que m’agradaria que quedaren clares.La primera és que entengueren la idea, l’objectiu que hi ha darrere de la revista. Escriure història podríem dir que és com compondre una imat-ge unint molts trossos, com en un trencaclosques. Cada document, cada testimoni, cada treball, cada paper, és un tros que permet anar re-construint el passat per conéixer-nos millor. I relacionat amb això dir-los que tots tenim alguna peça d’aqueix trencaclosques, tots coneixem algun tros del passat del nostre poble de moltes formes, principalment, per-què en formem part.

La segona idea és que entenguen la revista, a la qual desitge llarga vida, com una porta oberta a la participa-ció de tots aquells que vulguen cons-truir el trencaclosques del qual els parlava, aportant el seu propi tros.

Tenint en compte que tot és o serà historia poden entendre que podem

parlar ací de llenguatge, de pintura, de biografies, d’història de les festes, de cuina, de música...Així, des d’aquesta pàgina faig una crida a la participació. Si algú vol escriure alguna cosa, té fet algun treball, etc., sols ha de dir-ho. Si algú vol donar testimoni d’algun fet, cap problema, ens ho conta i nosaltres ho escrivim i ho publiquem, amb el seu nom o no, segons vulga. Si pen-sa que conserva un document que pot resultar curiós o interessant, per què no compartir-lo?

Hi ha molts temes possibles, mol-tes persones que es mereixen una biografia, per menuda que siga; si fera un llistat, segur me n’oblidaria i podria resultar ofensiu.Ànim. Compartim allò que sabem. Esbrinem coses del nostre passat. Les pàgines dels següents núme-ros de la revista Polinyà, papers d’història local estan en blanc. Qui s’anima?

Eduard J. Gay

Per a començar...

12345

L’EXPLOSIÓ DE LA FÀBRICA DE CONSERVES DE POLINYÀ L’ANY 1929. Pàg 3

PÀGINA DE EL MERCANTIL VALENCIANO. València, 12 de Setembre de 1929 Pàg 6.

ROMANÇ DE L’EXPLOSIÒ D’UNA FÀBRICA A POLINYÀRelat en vers sobre els fets imprés en 1929. Pàg 8.

LA FÀBRICA DE CONSERVES. Descripció de les instal·lacions de la fàbrica. Pàg 9.

FINS ON ARRIBÀ LA NOTICIA. Una carta des de Uruguai. Pàg 10.

LA NOTICIA A LA PREMSA. Qui publicà la noticia. Pàg 10.

AUTORITATS I PERSONALITATS. Visites al lloc dels fets. Pàg 11.

RELACIÓ DE FERITS I FERIDES. Pàg 11.

Polinyà, Papers d’Història Local

Amb aquest primer número de papers d’història local encetem des de l’Ajuntament, un nou tipus de publicació per a tots i totes aquells que vulguen saber del nostre passat.L’objectiu és recuperar aquest passat i ,al mateix temps, anar recordant a tots els veïns i veïnes que, d’una manera o altra, han estat protagonistes de la història del nostre poble.Tal vegada sone a tòpic, però no és menys cert que un poble que coneix el seu passat sap viure el present i projectar millor el seu futur. Espere que siga del vostre interés.Aprofite des de ací per a enviar-vos a tots els lectors i lectores una cordial salutació. Joan Nogueroles GarciaRegidor de Cultura

Polinyà de Xúquer. Papers d’Història Local. és una publicació de distribució gratuïta que edita l’Ajuntament de Polinyà de Xúquer Coordinació i redacció: Eduard J. Gay Disseny original: César Martínez. Maquetació: Jesús Martí. Impressió: Digital Gràfic. Sueca. Dipòsit legal: V-XXXX-2009 www.polinyadexuquer.es

SUMARI

Fonts DocumentalsPer a la preparació del treball que es publica s’han consultat els següets arxius:

Arxiu Municipal de Polinyà de Xúquer

Arxiu Parroquial de Polinyà de Xúquer

Arxiu Particular de Jesús Mª Marínez Giner

Arxiu Particular Familia Artal-Hidalgo

Hemeroteca de la Biblioteca Nacional, Madrid

Hemeroteca Municipal de Valencia

678

L’explosió de la fàbrica de conserves de Polinyà de Xúquer l’any 1929

Ho hem sentit contar moltes vega-des. Molta gent guardava com un tresor el retall de premsa d’aquell moment, fins la pantanada que els féu desaparéixer quasi tots, d’altres desparegueren pel temps i altres mo-tius. Però no era difícil traure el tema i que et contaren alguna cosa, que et comentaren: “ma mare estava allí, recorde que em contaven....” Inclús fins no fa molt de temps encara vivia alguna persona que havia viscut la tragèdia directament. La sort és que tenim hemeroteques on es guarda la premsa de l’època i hem pogut buscar entre els papers què es contà dels fets. I també és una sort que una família conserve un full origi-nal d’aquell poema, d’aquell romanç de cec que es cantava sobre l’explosió que ens permet conéixer-lo inte-grament, o altra guar-de al seu arxiu familiar cartes, etiquetes i do-cuments diversos sobre el que passà a Polinyà aqueix dia.

A les 4,30 de la ves-prada del dia 11 de setembre de 1929 una gran explosió sobresaltà el poble de Polinyà. Si fem cas de la premsa es va sentir en pobles veïns, cosa creïble do-nada la proximitat. Havia explotat la cal-dera de la fàbrica de conserves de Salvador Escrivá. El periòdic La Epoca publica: “el ruido producido por la explo-sión fue tan grande que todos los trabajadores que se encontraban en el campo abandonaron sus faenas y acudieron a la población”1

La fàbrica de conserves

L’explosió el dia 11 de setembre de la fàbrica de conserves que Salvador Escrivá tenia a Polinyà va marcar la memòria de molta gent.

era propietat de Salvador Escriva, resident a la ciutat de València, al carrer la Pau num. 37, segons el diari Las Provincias; al carrer D. Juan de Austria num. 33, segons El Mercantil Valenciano. Siga quin siga el domici-li, aquest ens indica ja un cert poder econòmic de la família, més encara si tenim en compte que posseïen també una altra fàbrica de conser-ves a Catarroja, front a l’estació del tren. L’empresa era coneguda per la marca Don Quijote. Estava si-tuada al cantó format pels carrers Esparteria i Sant Josep i “consta-ba de dos cuerpos; uno destinado a despacho y oficinas y otro el de fábrica. En el segundo, compuesto de una sola nave, estaban instaladas

la maquinaria, calderas, sección de envases, almacén de materiales y depósito de vegetales destinados a la fabricación”.2 Dóna una extensió de 250 metres de longitud per 50 de ample, 60 metres d’ample si fem cas del setmanari Mundo Grafico.3

L’encarregat de la fábrica, Amadeo Benavent Viel, de 27 anys, s’havia descuidat i la caldera estava sense aigua i, per tant, amb una tempera-tura molt elevada. Va afegir aigua en un intent de solucionar el problema sense haver de parar les màquines, parar de treballar, deixar gelar i tornar a començar. L’entrada d’aigua a tem-peratura normal en la caldera molt calenta va fer que s’evaporara im-

mediatament i la caldera, de cinc tones de pes, es convertí en una bomba. L’explosió la va fer volar, va destrossar el sostre i va caure a l’angle esque-rre, on estava l’oficina. “...hizo explosión la caldera por su parte inferior, sa-liendo despedida a gran altura y a una distancia mayor de cien metros, , destruyendo por comple-to la techumbre y yendo a caer sobre el techo del despacho, que destrozó también, cayendo en su interior. Las tejas, cas-cotes y ladrillos salieron lanzados con violencia tal que muchos de ellos fueron a caer en la parte opuesta del pueblo.4

La premsa conta tota una sèrie de fets que evitaren que la desgrà-cia fóra major del que va ser. “Gracias a que la construcción de la fábrica consta solamente de la nave destinada para tal fin y ser cubierta de tejas

3

planas sobre cuchillos, la catástrofe no revisitió, a pesar de la importancia, mayores proporciones”.5

Al diari ABC de Madrid ens conta: “En la parte en que cayó la caldera, que es la que mas des-trozada està, se encon-traban trabajando mo-mentos antes mas de 50 mujeres, que al quedarse sin pimientos que enva-sar, salieron a la calle a merendar, y gracias a esto se salvaron de una muerte cierta”.6

Una altra coincidència va salvar la vida de la con-table Trinidad Marimón. Segons el periòdic que miren varia un poc la història, però tots coin-cideixen que va abando-nar un moment l’oficina i això li va salvar la vida. La caldera es va empo-trar allí mateix, a la seua taula. Sembla que sols va patir diverses ferides pels enderrocs caiguts i quedar-ne un temps atrapada baix.7

No tingué tanta sort Concepción Rubio Barbera, de 40 anys, que vivia al costat de la fàbrica. Conta el diari La Epoca: “La caldera, al hacer explosión, arrancó el tabique que separaba la fábrica de una casa contígua. Los escombros sepulta-ron a Concepción Rubio de cuarenta años y a su hijo, Vicente Perpiñá. Los vecinos sacaron de entre los escom-bros a la madre y al hijo, viendo ho-rrorizados que la madre sostenia en sus brazos el cadaver de la criatura horriblemente destrozado. La ma-dre sufría graves heridas en distintas partes del cuerpo”.8 Tota la prensa es fa ressò d’aquest fet i comenta l’impressionant soterrar del dia 12: “Se verificó el entierro del cadaver del niño Vicente Perpiñá Rubio, víc-tima de la catástrofe de la fábrica de Poliña de Júcar, con asistencia de autoridades y vecindario en masa. Cerró el comercio y las campanas doblaron incesantemente durante el acto fúnebre”.9

És difícil imaginar la situació que es crearia en aquell moment. De com quedà la fàbrica donen testimoni les fotografies que acompanyen l’article localitzades en diverses publicacions. Han d’imaginar una gran quantitat de persones baix els enderrocs, gent es-pantada, crits, carreres.... Va dificul-tar el rescat, en un primer moment, la gran quantitat de vapor provocat per l’explosió, que provocà que algu-nes persones que acudiren a ajudar patiren cremades.

Una de les imatges que sempre s’ha contat és la del veïnat bolcat en trau-re ferits d’allí, portar-los a les cases veïnes amb escales i com podien. L’aleshores metge del poble, José Izquierdo Mellado, estava a la porta de la farmàcia i, en sentir l’explosió, es traslladà al lloc dels fets i es posà a dirigir l’atenció als ferits perquè els portaren a sa casa i a cases pròxi-mes per als primers auxilis. Per al trasllat utilitzaren escales amb ma-talassos.10 Al diari de Madrid La Épo-ca es diu que “la clínica del doctor Izquierdo, medico de Poliñá, quedó

convertida en hospital, y fue preciso esparcir serrín por el suelo, para que empapara la san-gre de los heridos y el agua empleada en las curas”.11 És d’imaginar que tota Polinyà estaria ajudant en alguna cosa, però també del pobles veïns va vindre gent, com diversos diaris re-cullen. Es parla de la vinguda de molta gent del pobles dels voltants, d’autoritats per mostrar la solidaritat i oferir aju-da, però sobretot gent per fer feina, metges fo-namentalment. Las Pro-vincias conta: “A prestar los auxílios de la ciencia acudieron los médicos de Poliñá D. José Iz-quierdo Mellado, don Fidel de la Visitación y el estudiante de medicina D. Manuel Moneva San-chez. El de Benicull Don Enrique Pallas Escriva. Los de Albalat Don José Pascual (padre e hijo) y Don José Sarrió. De Riola

Don José Blanquer. De Sueca, seño-res Talens, Palacios y Campos y de Alcira señores Coma y Bono”12. A l’endemà, el mateix diari amplia la informació dient que de Sueca “fue-ron a Polinyà no tres médicos, como se dijo ayer, sino ocho, mas cuatro practicantes”13.

Pel que fa als ferits, inicialment es dóna una llista de 31 ferits de di-versa consideració. Les xifres varien segons els diaris, així com la gravetat d’algunes persones, inclús l’edat que citen, arribant a aparéixer alguns ferit amb sexe diferent segons els diaris (Antonio/Antonia, Vicente/Vicenta). S’arriba a la conclusió que hi hagué 9 ferits greus, alguns dels quals mo-riren un temps després, i 7 menys greus. Dels ferits de poca conside-ració s’arriba a una xifra de 30 per-sones després que, com recullen di-versos diaris, l’alcalde de la població publicara un ban demanant que totes les persones que tingueren alguna ferida, per menuda que fóra, acudi-ren a curar-se per poder fer una llista més completa de persones afecta-

4

des. Tretze persones es presentaren per ser curades. Parlarem dels ferits i dels morts per l’explosió en un article a banda.

De la solidaritat dels pobles veïns, al dia-ri La Vanguardia de Barcelona es comen-ta que “Los lesiona-dos han sido distri-buidos entre todos los pueblos vecinos a petición de sus co-rrespondientes vecin-darios que han queri-do de este modo sig-nificar el sentimiento que la catástrofe les ha producido”14.

Per si no hi havia prou problemes, al cap d’una hora de l’explosió es prengué foc el corral d’algunes ca-ses dels voltants. Las Provincias ho conta dient: “Del fuego de la caldera salieron despedidos varios carbones, prendiendo fuego en los pajares de las casas propiedad de Ernesto Puig Miguel, Juan Chuliá Pau y Enrique Masiá Terenti. Como ya hemos dicho toda la población estaba reunida en aquellos contornos prestando auxilio, acudieron con gran prontitud y con cubos y cuantos medios estuvieron a su alcance, logrando sofocar el siniestro a la media hora de ince-santes trabajos”15. El mateix diari a l’endemà conta que l’alcalde de Sueca, Sr. Carrasquer, present en aqueix moment va manar que vin-gueren els bombers del seu poble, no féu falta perquè ho solucionaren abans els veïns.

Diversos diaris fan referència a l’estat lamentable de la fàbrica. Alguns també expliquen que quedà en peu la xemeneia de la fàbrica, però en prou mal estat. Com que al voltant d’ella hi havia diversos fils de la llum, decidiren tallar la llum del poble per evitar mals majors; així que el poble quedà a les fosques durant uns dies i la premsa pren nota del mal aspecte que produeix la situació afegida de les nits sense llum. No tenim notícia del nivell d’ús de llum elèctrica a Polinyà en aquell moment.16

Vist el panorama, no es difícil imagi-nar l’estat d’ànim a Polinyà i, també, a la comarca. El dia 13, a Polinyà ix el sol amb la defunció d’un dels fe-rits, el xiquet de 12 anys José More-no Nadal. A les 11 de la nit d’aqueix mateix dia morirà l’encarregat de la caldera Amadeo Benavent Viel. L’endemà per la vesprada es féu el doble soterrament com recull el diari madrileny La Epoca17 i més ex-tensament El Mercantil Valenciano que diu: “..fué una manifestación de duelo que impresionó hondamen-te a la muchedumbre que de todos los pueblos inmediatos acudieron a solidarizarse por el dolor que embar-ga en estos momentos al pueblo de Polinyà. En la presidencia figuraban el Ayuntamiento, Comandancia de la Guardia Civil de la localidad y la Banda de Música, acudiendo repre-sentaciones de Riola, Corbera, Alcira y otras poblaciones”18.

A la prensa no sortirà cap altra no-tícia sobre morts per causa de les ferides, de fet a partir del dia 16 de setembre poques novetats sortiran sobre la situació a Polinyà, almenys de les que tenim localitzades fins al dia de hui. Però si quadrem les llistes de ferits greus amb el registre de difunts de la Parròquia de Polinyà trobem tres persones més que mo-riran entre setembre i octubre, les tres consten com a greument ferides i com a causa de la mort s’anota la mateixa que en els casos d’Amadeo Benavent Biel i José Moreno Nadal: colapso cardíaco. Una causa que

faria referència a tot un conjunt de problemes produïts per les crema-des i ferides patides en l’explosió.

El dia 17 de setembre, a les 7 del matí moria María Segrelles Canet, de 58 anys, natural d’Albaida i veïna de Po-linyà. El 3 d’octubre a les 6 del matí va morir Teresa Lorenzo Galán, de 15 anys. Finalment el 10 d’octubre, a les 6 del matí va morir al ca-rrer Perales e Igual Pu-rificación Carbó Escri-huela, de 34 anys. Açò faria que el número de

morts amb motiu de l’explosió de la fàbrica seria superior al que mostra la premsa de l’època i serien final-ment 6 els difunts. Altra cosa seria la marca que els ferits arrastrarien de per vida, algunes persones amb cicatrius que feien que mai mostra-ren els seus braços, per posar sols un exemple.

Eduard J. Gay

1. La Época, Madrid, 12 de setembre de 1929, pag 42. El Mercantil Valenciano, 12 setembre de 1929, pag. 63. Mundo Gràfico, 19 setembre de 1929, pag 23.4. El Mercantil Valenciano, 12 setembre 1929, pag 65. Las Provincias, 12 de setembre de 1929, pag 76. ABC, Madrid, 13 de setembre de 1929, pag 277. “...la señorita Marimon.... hubo de levantarse de la silla para recoger unos antecedentes en otra depencia y apenas salida de su despacho se produjo la explosión cayendo la tapa de la caldera precisamente sobre la silla en que se hallaba sentada momentos antes, aplastandola así como a la mesa.” La Vanguardia, Barcelona, 13 de setembre de 1929, pag 258. La Epoca, Madrid, 12 de setembre de 1929, pag 49. ABC, Madrid, 14 de setembre de 1929, pag. 2910. Qui més detalls dóna al respecte, El Mercantil Valencia-no, València 12 de setembre de 1929, pàg. 6.11. La Época, Madrid, 12 de setembre de 1929, pag 4.12. Las Provincias, València, 12 de setembre de 1929, pag 10.13. Las Provincias, València, 13 de setembre de 1929, pag 5.14. La Vanguardia, Barcelona, 13 de setembre de 1929, pag 25.15. Las Provincias, València, 12 de setembre de 1929, pag 10.16. ABC, Madrid, 13 de setembre de 1929, pag 2617. La Epoca, Madrid, 16 de septiembre de 1929, pag 518. El Mercantil Valenciano, València 15 de septiembre de 1929, pag 10

5

y Purasufre horribles quemaduras;

la ciencia lucha por su salvación

y más de cuarenta heridos,víctimas de la explosión.

La casaque en los almacenes rasa

se derrumbay a un niño sirve de tumba,

en brazosde su madre Concepción,

pues le estaba amamantandocuando ocurre la explosión.

El llanto tiende en los ojos un manto

pensandocuantos estarán penando

por causade una terrible explosión

que ha sembrado de doloresa aquella noble región.En Polinyà trabajabanobreros de la Riberay confiados estaban

cuando explotó la caldera.A más de cincuenta metros

fueron lanzados los restospor la fuerza del vapor,y los obreros honradosse quedaron sepultados

llenos de espanto y dolor.Los vecinos afligidos

los escombros registrarony mas de cincuenta heridosde gravedad encontraron.

Como locas van las madresa por los hijos de su amor,

y sin mirar el peligrosufren fuertes quemaduras

del fatídico vapor.Horrible,

confusión indescriptible.Mil gritos

lanzan grandes y chiquitos;el llanto por mucho tiempo durará

derramado por las madresdel pueblo de Polinyà.

La prensa nos da la noticia inmensa

y el pesollena el alma del suceso

que, horrible,ha ocurrido en Polinyà

y que aún que pasen cien añosjamás se olvidará.

Ciento cuarenta mujereshabían allí trabajando

ocupadas en quehaceres,mísero jornal ganado.

También treinta y siete obreros,que ellos fueron los primeros

en las heridas sufrir,pues en la caldera estabancuando alegres trabajaban

y no pudieron huir.El pobre José Llinares

ha sido el más castigado,pues salió el vapor a mares

y casi muere quemado.El niño José Moreno,

que solo tenia doce años,se desconfía de salvar

de las quemaduras sufridas,además de las heridas,

muy difícil de curar.Teresa

en escombros quedó presa,

Concha por salir procurade aquel tabique desecho

y la pobre criaturaquedó aplastada en su pecho.

Llora triste y afligiday aunque está muy mal herida

no hay consuelo a su dolor, y entre lágrimas y rezos

quiere dar su último besoal hijito de su amor.

No hay corazón que resistael cuadro desconsolado,

pues Concha tiene a su vistaal Vicentín destrozado.El guardia Roses se fija

porque allí tiene una hijaque el cascote sepultó;registrando, al poco rato

encontró medio sepultaday a su Rosita salvó.

Escenas de desolación y de pena

en todosocurren de varios modos;

lamentos que solo dan compasión

contemplando aquella madremuerta de desolación.

Empleo de maquinista Amadeo

tenia,y en esta industria servia

llevandola caldera de vapor,

y siempre había cumplidohonrado y trabajador.

A las cuatro de la tardellenó de carbón la fraguay al repasar los registros

vio que faltaba agua;quiso dejarla alimentaday abrió el grifo de entradasin mirar la combustión;más los tubos verticalesdieron vapor a raudales

produciendo la explosión.El pobre gime postrado

sufriendo agudos dolores,tan mal herido ha quedadoque ya dudan los doctores, y entre gritos lastimososdice con ojos llorosos:quien pudiera presumirque la trágica calderallenó de luto la Riberahaciendo a todos sufrir.

Dolores sufren los trabajadores

luchando,y con interés trabajando,

y en premiollega un día una explosióny a las pobrecitas madresles destroza el corazón.

Anónimo.

ROMANÇ DE L’EXPLOSIÒ D’UNA FÀBRICA A POLINYÀ

8

Estava situada en la confluència dels ca-rrers Esparteria i Sant Josep, a la punta del passeig Colon (Alameda en 1929), que “constaba de dos cuerpos; uno destinado a despacho y oficinas y otro el de fábrica. En el segundo, compuesto de una sola nave, estaban instaladas la maquinaria, calderas, sección de envases, almacén de materiales y depósito de vegetales des-tinados a la fabricación” . Dóna una extensió de 250 metres de longitud per 50 d’ample, 60 metres d’ample si fem cas del setmanari Mundo Grafico . Sabem que el sostre era de teula pla-na, amb el sistema de coberta conegut com “de cuchillas”. Però alguna cosa més podem anar traent en clar recer-cant a la premsa i atenent a algun que altre testimoni.

Tota la premsa coincideix a senyalar la fàbrica com la més important de la regió. En aquestos casos el millor és dubtar sempre de les dades i intentar comprovar-les. Realment el Sr. Escrivá tenia una altra fàbrica a Catarroja, de la qual es conserva la façana, enfront de l’estació del tren i que encara es pot vore, de taulell ceràmic.

La premsa també quasi coincideix en la quantitat de persones que en aqueix moment estaven treballant: 131 dones i 47 hòmens . Una quantitat estimable de persones. A aquesta quantitat hau-ríem d’afegir les persones directament o indirectament vinculades a la fàbrica que treballaven al camp.

Per fer-nos una idea podem fixar-nos en el valor estimat de les pèrdues. El pe-riòdic ABC diu al referir-se a l’informe dels tècnics: “El total de pérdidas originadas por la catàstrofe asciende a 375.000 pesetas, incluyendo junto a la fábrica, la casa con-tigua y los incendios de las fronterizas”. Una quantitat de diners que ens sembla menuda a ulls de hui. Per estimar el valor dels mals podem fer una comparació de salaris de la construcció segons l’Institut Nacional d’Estadística en l’any 1929 i els actuals i aplicar la proporció al valor esti-mat pels tècnics. Estaríem parlant d’unes pèrdues d’uns sis-cents milions de pesse-tes, uns tres milions i mig d’euros.

Per saber un poc més de la fàbrica, fa uns anys, mentre preparàvem el llibre sobre la Societat Obrera de Polinyà del que sóc coautor, vaig parlar amb Vicente Escrivà Chordi, un dels ferits a l’explosió per estar treballant allí tot i tindre sols 8 anys.

Recordava Vicente Escrivá Chordi haver tre-ballat tomaca i pebre. Conta que la tomaca era escaldada en paneres de canya dins d’una bassa amb aigua bullint, després en una bassa es pelaven. La pell s’aprofitava també convertint-la en suc per a reomplir els pots i el que quedava, la polpa eixu-ta, per a menjar els animals. Una vegada

pelada la tomaca s’envasava, s’omplia del suc i es posaven els pots a unes gàbies ben arreglades (la seua feina, amb 8 anys, era arreglar els pots a les gàbies). Les gàbies amb els pots passaven a la caldera per a ser bullides. Posteriorment s’etiquetaven i posaven en caixes d’un 100 pots de mig quilo en dues altures. Els pots de llanda per a la conserva també es muntaven a la fà-brica. Hi havia 5 o 6 màquines soldadores i unes dues dones per màquina, per fer la vora i soldar els pots. Recordà també tre-ballar el pebre. Els pebres es feien al forn i baixaven per un tub per a ser pelats, nete-jats i envasats.

Sobre l’origen dels productes afirma que provenien fonamentalment de Cullera i de Castelló. Transportat en carros, entraven el gènere pel carrer Sant Josep. Afirma que alguns veïns feien un tros de terra de toma-car o pebres i ho portaven a la fàbrica.

Vicente Escrivà Chordi tenia en 1929 so-lament 8 anys i ja treballava a la fàbrica, i sembla que no era l’únic d’aqueixa edat encara que sí aqueix dia. No podem saber amb certesa qui treballava allí en edat o sexe. Si considerem representatiu el grup de ferits estaríem parlant que treballaven el doble de dones que d’hòmens i, pel que

fa a l’edat, que el 46 % tenia menys de 20 anys i solament el 10% en tenia més de 40.

Una altra informació sobre els fets i la fàbrica apareix al periòdic ABC del dia 19 i afirma que la Sala de Govern de l’Audiència de València havia nomenat un jutge especial, Francisco Serra, per investigar els fets. L’única cosa que sabem, de moment, és que també investigava un frau en el cobrament d’arbitris municipals a l’Ajuntament de València.

El conjunt ens parla d’una fàbrica de la qual desconeixem els inicis, però si la seua importància com a fàbrica i per suposat dins la població i per a la població. Pensen en el que suposa-ria per a Polinyà en aquell moment la desaparició de la fàbrica si recordem la gent que hi treballava directament o indirectament. La fàbrica no tor-nà a funcionar. Durant la guerra la col•lectivitat utilitzà el que quedava d’ella com a estables. Després seria durant molt anys un solar ple de tros-sos de parets on algunes generacions recorden haver jugat.

La fàbrica i el seu paper a Polinyà és un tema que tal vegada hauríem de con-tinuar documentant. Ens podria ajudar a completar el quadre del poble d’aquell moment. No oblidem que en 1919 havia sorgit a Polinyà un moviment obrer, la So-cietat Obrera, que amb el temps adquirí un patrimoni i construí un local que encara hui existeix. Quin paper jugà la Societat al mon laboral de la fàbrica? Quin paper va tindre l’existència de la fàbrica en el sorgiment i consolidació del moviment obrer a Polinyà? Van coexistir durant 10 anys.

Del que no hi ha dubte és que aquella ves-prada del dia 11 de setembre de 1929 es trencà una possibilitat de desenvolupament industrial a Polinyà. Polinyà era un poble de 2.829 habitants en aquell moment. Pensen el que suposava el volum de treball que oferia la fàbrica. I si volen imaginar un poc.... Com hauria sigut Polinyà de no ha-ver rebentat la caldera aqueixa vesprada?

Eduard J. Gay

La fàbrica de conserves.

Este es un pie de foto. Loren ipsum dolor sit amet.Salvador Martí, encarregat de la fàbrica

Ben mirat no sabem massa coses de la fàbrica de conserves de Salvador Escrivá Escrivá.

4Fins on arribà la notícia.A l’arxiu particular de Jesús María Martínez Giner s’ha trobat una carta que, tot i no donar informació sobre el fet, sí que dona idea de com va córrer la notícia i la importància que se li va donar.

La carta està escrita per Juan Herre-ro Conva, va dirigida a Manuel Rubio Vanaclocha (besavi del poseïdor de la carta), porta data del dia 16 de setembre de 1929, cinc dies des-prés de l’explosió i està escrita en un poble que es diu Minas, a 155 de Montevideo, en Uruguai.

Un amic es disculpa per haver tardat a escriure-li i li manifesta la seua preocupació dient: “ Espero me dis-culpe aber demorado tanto en es-cribirle, pero en esta me apresuro porque en esta misma fecha he leido el periódico en el cual dise que pasó la desgracia de aber explotado la cal-dera de la fábrica de conservas de poliña y entre muertos y heridos son

46 y pense mucho en Vds por si les apasado alguna cosa, escríbame”.Manifesta adjuntar el retall de diari que no hem localitzat. Tampoc te-nim de noment notícia de quin diari fou, però sabem que era un diari d’allí: “le mando un periódico de esta República”. Vol dir que el dia 16 la notícia havia sigut publicada en la premsa d’Uruguai i li havia arribat a aquesta persona que vivia a 155 km de la capital.Importància? El fet de saber fins on arribà la notícia del que va passar a Polinyà aquell 11 de setembre de 1929. I tan sols és el que coneixem fins ara.

Eduard J. Gay

-ABC, que publica els dies 13, 14 i 19 articles ben documentats.-Estampa, setmanari gràfic que a l’edició del dia 17 publica tres fotos: una de la fàbrica, una de Trinidad Marimón, la secretària, i una de Sal-vador Martí Artal, l’encarregat, amb un peu de foto sobre el tema.-Mundo Gràfico, setmanari que el dia 18 de setembre publica una pàgina amb un detallat article i tres impor-tants fotografies sobre els desperfec-tes a la fàbrica.És molta informació la que ha apa-regut en poc de temps i segur que n’apareixerà més. Sabem que la notí-cia es publicà a l’Uruguai en un diari de la capital, Montevideo, però no hem localitzat encara el periòdic. De totes formes dona idea del ressò de la notícia. No podem publicar totes les notí-cies, però totes han sigut utilitzades i estaran a la seua disposició al fons local de la nova biblioteca, tant en format de paper com en pdf, si volen consultar-ho.

Eduard J. Gay

Durant molt de temps l’única prem-sa escrita que contava els fets de l’explosió de la fàbrica eren els pe-riòdics El Mercantil Valenciano i Las Provincias. Recorde encara com al-gunes persones m’ensenyaren el re-tall de El Mercantil Valenciano, que tots s’estimaven molt perquè porta fotos i dóna molta informació. Re-corde especialment que Pepe Rubio, oficinista de l’Ajuntament de Polinyà durant molt anys, va ser el primer a ensenyar-me’l i fer-me una fotocòpia que, lamente dir-ho, no sé on està. Amb la pantanada molta gent va per-dre aqueix retall. Altres, com jo, l’han traspaperat vés a saber per on. Com que és l’article més extens i el que sempre ha considerat molt la gent, el reproduïm a la revista perquè el conserven.Fa un temps en una conversa amb Jesús Martínez, en què em feia memòria del vuitanta aniversari de l’explosió de la fàbrica i em comu-nicava haver trobat a l’arxiu familiar l’etiqueta de la fàbrica que poden vore a la portada i la carta de la qual també parlem, se’m despertaren les ganes d’escarbar un poc més en el

tema i aprofitar per tirar endavant una idea que estava aparcada feia temps: la publicació d’una revista sobre història local. En el treball so-bre la Societat Obrera esbrinàrem algunes coses i en les recerques a l’hemeroteca de València no tingué-rem massa sort, excepte els diaris abans esmentats. Després d’aqueixa conversa, en recordar un projecte que ens pre-sentaren a uns curs de biblioteques sobre la digitalització de premsa de la Biblioteca Nacional d’Espanya em va portar a pensar, per què no? I estirant del fil ha eixit tota la docu-mentació que he utilitzat.De la premsa de Barcelona he trobat notícies al diari La Vanguardia, els dies 12 i 13 de setembre, donant no-tícies prou concretes i completes.Molt més hem trobat de moment a Madrid:-Correspondencia Militar, es fa ressò dels fets el dia 12.-El Imparcial, amb notícies els dies 12 i 13.-La Época, que publica important informació els dies 12, 13 i 16 de setembre.

10

La notícia a la premsa.

Adelaida Rubio FerrandisAlejandro PeralesAmadeo Benavent VielAmparo Chaqués MeliáAntonio Baldoví Bono (o Bueno)Bernardina Suelves TerentiCarmen Ruís LlinaresCarmen Soler GalvanConcepción Rubio BarberaConsuelo Clari EstradaDolores Moreno ArtalEmilio Gascó Gimeno (o Moll)Encarnación Moll SantamaríaFilomena Clari EstradaFrancisco Soler HuguetGuadalupe EscriváIrene Gay BonoraJoaquin Garcia CortJosé Carbonell SanfelixJosé Llinares GarcíaJosé María SerraltaJosé MascarellJosé Moreno NadalJosé Serrano GayJosefa Bru ChaferJosefa Jimenez LabordaJosefina PuchadesJuan (o Juana) Armengol NadalJulia Soler GalvanMaría Bisbal TeruelMaría Navarro PerpiñáMaría Segrelles CanetMatilde CervellóMercedes TorresPura Carbó EscrihuelaPura SampedroPurificación CarbóRegina Gimeno ChordiRosa Roses PérezRosa Serrano GaySalvador Martí ArtalTeresa Lorenzo Nadal ( o Galán)Vicente Beltrán AlonsoVicente Escrivá ChordiVicente Perpiñá RubioVicente Sales SeguíVictoria Doñá

9RELACIÓ DE FERITS/DESCom era d’esperar, al poc de succeir els fets

acudiren a la fàbrica la gran majoria de les autoritats locals: l’alcalde Juan Hernandis Talens amb el Secretari de l’Ajuntament Gonzalo Vilar Marimon i l’agutzil Juan An-tonio Carbonell, que segons el Mercantil Valenciano fou qui tragué el xiquet mort d’entre les runes. La Guàrdia Civil acudí al complet, almenys segons el que diu el ma-teix periòdic: el tinent de la Guardia Civil Rafael de San Pedro, el caporal Mariano Saiz Marín, i els guàrdies José Roses Ta-rin, Bernardo Alventosa Cifre i Vicente Piles Duart. La justícia local estigué represen-tada pel Jutge de Pau Gregorio Rubio i el secretari Manuel Hernandis, que es feren càrrec de les primeres diligències fins que al poc arribaren representants del jutjat d’instrucció d’Alzira.

Pel que fa a metges i professionals de la sanitat hem comentat ja la llista de pro-fessionals dels pobles dels voltants que assistiren. Destacar els locals pel que fa referència a la informació de l’atenció sa-nitària existent: el metge del poble era José Izquierdo Mellado i va estar ajudat per l’estudiant de medicina Manuel Mo-neva Sanchis, de l’activitat del qual diu la premsa “es digna de todo elogio, pues él solo asistió a una inmensa mayoria de los lesionados y heridos” . Anys després seria durant molt de temps el metge de Polinyà. Es fa referència com a farmacèutic a Daniel Moneva Sanchis i també a Genoveva Car-bonell Cervera, matrona.

Però si d’autoritats parlem, el dia 13 de setembre a les 5 de la vesprada s’avisa a l’Ajuntament de Polinyà que venia el Gover-nador Civil Sr. Hernandez Malillos, que arri-bà a les 6,30 de la vesprada amb la seua família. L’Ajuntament en ple es reuní per rebre’ls, això fa que la premsa ens facilite la composició de l’Ajuntament aquell any: Jose S. Talens Martí, Sebastian Hernandis Ventura, Manuel Cebolla Nadal, Manuel Rubio Vanaclocha, Juan Bautista Perpiñá Enguix, Ignació Rubio Arbella i Joaquin Ferreres Boluda. A més de l’alcalde i el secretari, representants del jutjat, metges, Guàrdia Civil, etc. tots ells ja nomenats.

El governador s’interessà pels fets i, després de visitar la fàbrica (el que quedava d’ella) es reuní a l’Ajuntament amb “las fuerzas vivas de la localidad”, i segons conta El Mercantil Valenciano: “Emocionadísimo dió al Ayuntamiento el más sentido pésame por la desgracia que aflige al pueblo y les instó a que todos en general, y a medida de sus fuerzas procuraran que los heridos no careciesen de nada; para dar ejemplo entregó en aquel acto al alcalde 2.000 pesetas; encabezando así la suscripción

que ha quedado abierta con destino a los damnificados en tan tremenda catástrofe” , acordant amb l’alcalde una comissió de socors composta per autoritats locals per a gestionar aquesta i posterior ajudes. Pel que fa a les ajudes, les persones amb qui he parlat que patiren la tragèdia no recor-den res al respecte, sols comentava Vicente Escrivà Chordi que el rector quan anava a visitar-lo sempre deixava alguna pesseta a la tauleta de nit. Com que, a més, l’arxiu municipal es va cremar en 1936 no tenim forma de saber si aquesta comissió munici-pal va funcionar i què arribà a fer.

El governador va acabar visitant els fami-liars de José Moreno Nadal i Amadeo Be-navent Viel, difunts, i a Concepción Rubio Barberà, la mare del xiquet mort.Com sol passar en els cassos de tragèdies i catàstrofes, les autoritats són les que queden als documents i no es parla massa dels personatges anònims que segurament arriscaren la pell per traure d’allí a fami-liars i veïns, o de les persones que es van desviure per ajudar de la millor forma que pogueren. Sempre he sentit parlar de cases obertes de bat a bat per al que fera falta, de teles per netejar ferides, d’escales i ma-talassos per traslladar els ferits, de cases brutes de curar ferits. Són els personatges anònims que tenen un paper fonamental en tots els esdeveniments com aquest i no solen aparéixer mai. Així que servisquen aquestes paraules per a deixar-ne testimo-ni, encara que no estiguen els seus noms.

Eduard J. Gay

Autoritats i personalitats

El mapa de la contraportada pertany al Arxiu Municipal de Polinyà per do-nació de la familia Talens Hernandis. És un treball escolar de Sebastian Hernandis per al mestre José Bosch, amb data 27 de març de 1930. De moment és el més antic que tenim. Parlarem més extensament al proper número de la revista.

Trinidad Marimón, contable de la fàbrica

Plànol Polinyà 1930