Peus Negres

COLLA DE CASTELLERS D’ESPLUGUES TEMPORADA 2009 NÚMERO 14

www.cargolins.org

Fem el Dos de Set!

Editorial .......................................... 3Article presidencial ............................. 4Cap de Colla ..................................... 6Canalla ............................................ 9Equip pedagògic de canalla .................... 11Equip de Pinya .................................. 12Chronica dels Feyts ............................. 13Xifres de la Temporada ....................... 32Clixé d’activitats ................................ 35Gent de la Colla ................................. 48Una collonada necessària ....................... 49Resum de la temporada ........................ 51Meravellosa Emboscada ........................ 57Alguns Novatus ................................. 59Un passeig per la Història de la Colla....... 61Ara fa un any .................................... 63Apostes ............................................ 64Crònica d’una Colla ............................ 65L’eruga ............................................ 66La història del Rafa ............................. 68La dona al món casteller ....................... 69Tomak’t .......................................... 71Diari Kargolí .................................... 73Mots Encreuats .................................. 74

PEUS NEGRESRevista de la Colla de Castellers d’Esplugues

núm. 14 - temporada 2009 - tercera èpocaDirecció Josep Santacreu

Redacció Pau Albornà, Sergi Pont, Jonàs Bassó,Paco Duran i Josep Santacreu

Col·laboracions Equips tècnics i directiu, Edu Martínez, Ana Villanueva, Iris Osorio, Adrià Pallarés, Emili Moià, Joan Pastor,

Gemma Casellas,Rafa CanoPortada

Primer Dos de Set, carregat al Clot el 15 de novembre

EditaColla de Castellers d’Esplugues

Josep Argemí 52 08950 Esplugues de Llobregat650-94-61-59

http://www.cargolins.orgcargolins@cargolins.org

La Colla no es fa responsable de les opinions dels seus col·laboradors

amb la col·laboració de:

Index

—3—

Editorial

Peus Negres ha crescut, una mica com ha crescut la Colla en castells; la revista és i ha estat sempre un reflex del que són els Cargolins, però fins aquesta temporada

sempre havia estat producte més aviat d’un grup molt reduït de persones i escrita en bona part per una de sola, que amb el seu estil peculiar i tota la pesca oferia un reflex dels Cargolins un pèl esbiaixat, com el dels miralls de formes curioses que hi ha al Tibidabo. Per aquesta raó sempre havíem tingut la dèria d’eixamplar l’espectre de col·laboradors, i així, any rere any, aconseguíem que algú nou s’hi apuntés. Del primer número d’aquesta anomenada tercera època, en què hi havia només dos redactors, n’hem passat a cinc i, sobretot, a un estol, que diríem, de col·laboradors externs que són els principals responsables de les vint pàgines, si fa no fa, de més que té aquesta revista respecte a l’anterior.

Davant aquest engrossiment, ens sentim d’allò més feliços, xirois, gaubats i trempats,

com se sol dir, però també observem amb una certa preocupació que això no pot seguir creixent desmesuradament i que haurem de posar-hi remei d’alguna manera —lletra més petita, menys fotos, estisores, i què sé jo. Mentrestant, gràcies sobretot a l’Eugènia, tenim força publicitat que cobreix bona part del cost de la cosa, i tots feliços, xirois, gaubats i trempats, com se sol dir.

D’altra banda, i ara que acabem d’esmentar el tema de les fotos, volem agrair als qui ens

n’han passat per activa o per passiva (és a dir, sense consentiment explícit). Les fotos d’aquestes pàgines són, per ordre alfabètic arbitrari, de l’Eloi, la Cris, en Quique, l’Andro, en Josep, l’Eugènia, en Rafa, en Rai, la Gemma i de Facebooks i mars d’internet diversos —i potser d’algú més que ja ens perdonarà que no l’haguem anomenat. Pel que fa a les fotos, però, volem deixar clar que no hi pot sortir tothom i que el major responsable de la tragèdia gràfica, en Josep, se’n renta les mans i qualsevol queixa serà

atesa en la seva justa mesura, la qual acostuma a ser nul·la.

Observem com està a punt de perpetrar-se aquest catorzè número de la nostra revista

i algunes consideracions ens assalten insidioses. La primera que apareix roent i punxeguda és la del tema d’algunes opinions, però l’opinió és lliure i tothom pot agafar paper i boli i guixar el que vulgui, com ho faria amb una paret blanca i un esprai (o potser així no ben bé, però ja ens entenem). Una altra cosa és que si en general s’ha fet més gruixut aquest plec de papers, en tot cas hi manquen alguns articles que s’havien anat fent diguem-ne tradicionals, com el dels Grallers (que rondinen perquè no surten, però després no escriuen), la Crònica Rosa o el pseudoRacó Bohemi. Llàstima! D’altra banda, però, considerem que, si bé no tant ni de bon tros com els castells de la Colla, aquesta revista si més no també ha crescut força, mal que sigui només en nombre de pàgines. Volem dir —que ja hem dit, però tant és— que el fet que el reflex del mirall sigui una mica menys esbiaxiat (abans ho era molt, ara no tant) és un grandíssim pas endavant que esperem que sigui la tendència del que ha de ser una imatge nítida i diàfana del caliu social i casteller de la nostra estimada Colla de Castellers d’Esplugues.

D’editorials n’hi ha de dues menes, bàsicament: les endogàmiques, que parlen

només de la publicació, i les extravertides, que opinen sobre coses no relacionades íntimament amb la Redacció. Darrerament elucubràvem sobre altres coses, però en la situació actual hem preferit fer-ho així. Fet i fet, hem obert un notepad dels collons i hem començat a vomitar a rajaploma, que en diuen.

Doncs res més. Salut i molt bona collita per aquest 2010.

Pit i amunt, Cargolins!!

—4—

La temporada segons el PresidentJaume Calvo i Simon

Hola a tothom! Teniu a les mans un nou exemplar dels Peus Negres, la nostra revista. Tot i que no és el primer cop que us escric des d’aquestes

pàgines, sí que és el primer que ho faig com a president, i carquinyolis, això són figues d’un altre paner. Bé que enguany ha estat un gran any pels Castells, no hi ha cap dubte. Primer pels castells assolits per les colles grans, i no tant grans colles, i segon per la candidatura dels castells d’esdevenir Patrimoni Immaterial de la Humanitat de la UNESCO. Encara queda un llarg camí perquè la nostra activitat sigui reconeguda com a tal, però el camí fet per arribar fins aquí ja és important i hem tingut moltes mostres de suport. Per exemple, heu de saber que el nostre Ajuntament va aprovar una moció per donar-hi suport, i que tots els gups municipals van votar a favor. Tot i així encara haurem de sentir alguna declaració «despistada» com la d’algun senador que compara la nostra activitat amb el maltractament taurí (????). Què hi farem?

I pel que fa a la nostra colla, què s’ha de dir? Que ha estat la millor temporada de la

nostra història, que hem consolidat els castells que teníem i n’hem assolit de nous, ampliant la gamma amb el tres amb agulla i el pilar aixecat, i apujant el nostre sostre carregant la torre. Doncs sí, hem d’estar-ne més que orgullosos, ha estat un plaer poder formar part d’aquestes pinyes, però l’anàlisis més profund ja el farà la Tècnica, i segur que hi haurà més d’un article que parli dels nostres grans èxits a plaça. Així que no m’estendré més en aquest aspecte. No només hem crescut a les places, sinó que també ho hem fet a nivell social, com a colla. Hem

crescut en el nombre de camises, tant a plaça com en els assaigs, i això ha fet incrementar el nombre d’activitats que hem desenvolupades, tant internes, aquelles fetes per nosaltres i per gaudir-les nosaltres fomentant la cohesió de la colla, com externes, aquelles fetes per nosaltres però amb la resta de ciutadania com a destinatari.

De les primeres cal destacar el bon rotllo i les ganes que tenim de fer coses, ja que

encara que la sensació no sigui aquesta, s’ha fet, amb més o menys èxit, un gran nombre d’activitats (moltes d’elles per iniciativa d’algú de vosaltres). Cal destacar l’èxit de la sèrie d’animació Banyes&Baves (felicitats,

—5—Pixafilms) i la gran aceptació de les projeccions dels partits de futbol d’un dels equips de la ciutat veïna. També cal destacar el Torneig de Futbol Intercasteller, els partidets dels dilluns, l’obertura de la Closca després dels assaigs dels divendres, i altres propostes com les excursions, ja siguin a peu o en BTT (alguna de nocturna). Altres activitats com el Carnestoltes, el sopar d’estiu, la Castanyada, el Sopar de Nadal o les colònies per a la canalla ja són un clàssic dins el nostre calendari.

De les activitats externes, que en definitiva és on ens veu la gent del poble quan no

fem castells, també en trobem un grapadet. A banda dels assaigs, els tallers de canalla i la festa infantil, aquest any hem col·laborat amb altres entitats com per exemple la cercavila del 35è aniversari de l’Espluga Viva, en la plantada d’un nou ginjoler als jardins del Casal de Cultura (Crònica de la Vida d’Esplugues) o el Correllengua (CAL). També cal destacar que, per primer cop, en lloc de fer una calçotada interna la vam fer popular, oberta a tothom, a més de l’organització en la biblioteca de l’exposició del 15è aniversari. També trobem un increment en la participació en esdeveniments que desenvolupa el nostre poble, participant per primer cop en algun d’ells o fent-ho després d’aguns anys sense ser-hi, com per exemple la cavalcada de reis (que enguany hem repetit, millorant la carrossa), la fira de Sant Jordi, l’ofrena floral de l’Onze de Setembre o la Fira de Nadal.

Ara bé, això ja ha passat i ara toca mirar al futur. Aquesta temporada que ara

comencem encara ha de ser més intenssa i exigent que l’anterior. I ho serà a tots els nivells: als assaigos, a plaça i a nivell social. Ens estem fent grans, com ho demostrem cada vegada que sortim a plaça, però això comporta fer-se gran també de portes endins. Com a un nen a qui li creix el peu li passa amb les sabates, a nosaltres ens passa amb la Junta: se’ns queda petita. Allò que en altres èpoques era suficient, ara ja no ho és. El model de junta en què «quatre piules» ho feien tot ja no val, perquè hi ha molt a fer i al

final, per moltes ganes i temps que hi possis, o te’n deixes alguna o no la fas prou bé. La Colla, igual que passa a plaça, necessita la implicació de molta gent per tal que les coses es facin, i es facin bé. Si et pares a pensar segur que trobes aquella idea i la forma de dur-la endavant… o la forma de col·laborar en… o allò que es pot millorar… o… Només així creixerem i creixerem bé, sans i forts, com aquell nen ben alimentat i ben cuidat.

Bé, a final m’ha passat el de sempre, que començo a escriure sense saber massa per

on começar i al final el que passa és que no sé com acabar. Només em resta dir que ha estat un veritable plaer treballar aquest any per/amb tots/es vosaltres, que ho seguiré fent encara que d’una altra manera, i agrair des de l’Adal fins a la canalla que ens ha fet l’aleta en cada un dels nostres castells, passant per cada una i un de vosaltres pels increïbles moments que m’heu fet sentir a plaça aquest any. Aquests moments paguen tota la feina feta, veieu que fàcil.

Salut, i aquest any encara més amunt !!!!

En Josep llegint el manifest del Correllengua

—6—

L’any dels èxitsAdalbert Palau i Aris

De fet, no sé ni per on començar... Sembla que fos ahir quan vaig entrar a la colla ara farà 14 anys, quan treballava i m’esforçava per trobar un lloc al pis de

quarts. Jo encara era massa jove per pensar en el que em deparava el futur, però us asseguro que mai hagués imaginat que algun dia podria ser el cap de colla, en definitiva, que em trobaria en la mateixa situació que la persona que em va fer entendre i estimar els castells. Hauria desitjat, de tot cor, que en el meu primer any de mandat ell m’hagués aconsellat i valorat, però de fet, a l’última diada de la temporada passada, la Josefina em va dir una frase que em va omplir de joia i gratitud, era realment el que necessitava escoltar. Gràcies!

Si miro enrere, recordo com si fos ahir el dia que vaig decidir agafar el càrrec com a cap

de colla. Sent sincer, una barreja de sentiments em voltaven pel cap. Per una banda, il·lusió per un gran repte que s’obria davant meu, però per l’altre, por, por al fracàs per no poder assolir tot allò que ens proposéssim. Com molts de vosaltres sabreu, l’evolució d’aquesta colla ha estat força fluctuant, hem patit moltes pujades i baixades de nivell. Era conscient, doncs, que la colla arribava a les meves mans en el seu millor moment de la història, però tot allò que es va aconseguir durant 14 anys podia desaparèixer en un tres i no res. Per sort, no ha estat així, ja gràcies a vosaltres, que heu mantingut les ganes de créixer, la vostra tenacitat i esforç, hem aconseguit mantenir junts l’alt nivell i encara anar més lluny.

En encarar, doncs, aquest nou repte personal, tenia clara una cosa: havia de

trobar un equip competent, amb empenta i amb

moltíssimes ganes de treballar, i així ha estat. Com ja vaig dir, l’equip era jove i aparentment inexpert, però han demostrat saber treballar i escoltar la gent. L’equip de pinyes, immers en el seu treball, ha sabut encarar una temporada plena de nous objectius, objectius que s’han portat a terme amb una gran ambició. Han aconseguit donar molta confiança a la gent i gràcies a tots els que formeu la pinya hem pogut aixecar castells molt importants i nous per a nosaltres.

A l’equip de canalla, he pogut comptar amb una persona molt important per

a mi, que m’ha acompanyat en aquests 14 anys. Ha sabut formar als que ara són els nous caps de canalla, unes persones llavors sense

—7—

experiència, però ara totalment implicades i coneixedores d’aquesta tasca. Han fet un treball extraordinari, sabent valorar les aptituds i així aconseguir una canalla encara més forta i valenta. La canalla que anava entrant ha estat preparada en poc temps i s’han estrenat en castells de 7 i 7 i mig, un fet importantíssim. La cap de tronc, la meva indiscutible mà dreta, ha estat la millor companya, m’ha recolzat en els bons i mals moments, m’ha ajudat en tot allò que ha estat necessari, oferint-me tota la seva saviesa, i junts hem aconseguit que el tronc estigués més tècnicament preparat, com per exemple entrant amb peu directe i alhora reduint el temps del castell. També hem pogut alleugerir el pes de cada pis i al mateix temps el del castell. A més a més, s’han rodat nous membres pel tronc pensant sempre en el futur. Per exemple: hem fet que un 4de7 pugui ser molt lleuger preparant-ho pel demà.

Recordant aquesta temporada, els objectius eren clars: mantenir-nos en l’alt nivell

que teníem fins ara, aconseguir assolir amb regularitat el 5de7 i el 4de7a, però a la vegada fer que el pilar de 5 fos tirat normalment al final de cada diada. Un cop aconseguits, arribava el moment d’agafar el bou per les banyes i encarar la nostra gran diada, la Festa Major, havent fet els deures. De fet, en aquesta festa vam descarregar els tres castells de 7 i mig: la millor actuació feta fins aleshores. Va ser llavors quan els ulls se’m van omplir de llàgrimes, valorant tot el que fins ara havíem aconseguit. I encara ens quedava la recta final de temporada, havent pogut descarregar el 3de7a, un castell nou i alhora sòlid, preparant-lo amb pocs assajos. Increïble.

A partir d’aquesta festa els èxits s’anaven multiplicant, la pujada va ser espectacular,

una gran passa s’estava acostant, amb castells de 7 i mig a cada actuació. Mentrestant, la pinya treballava de valent per poder aixecar el pilar de 5 per sota, i així va ser! Tot i així, no ens

vam aturar aquí, va ser llavors quan vam decidir treballar seriosament el meu castell somiat, la torre de 7. Un castell importantíssim i ple de significat a la nostra colla, quan ara farà uns 14 anys es va intentar per última vegada. A l’assaig les proves sortien cada cop millor i, en decidir portar-lo a plaça, veia que els meus somnis i també els vostres es podien fer realitat. Va arribar el gran dia... I, de sobte, aconseguíem col·locar acotxador; quan l’enxaneta estava darrera els dosos, alguna cosa no anava bé. La veu de l’experiència la va fer desmuntar, gràcies! Un segon intent ens cridava, aquest cop sense la pressió del primer; l’encaràvem amb més confiança, les gralles sonaven, els pèls de punta, els nervis afloraven, es feia l’aleta, la gent aplaudia... i, de cop i volta, un silenci sepulcral s’apoderava de la plaça, havíem caigut. Un gust agredolç ens va envair, però s’havia carregat la torre, sí! Hauríem d’estar orgullosos del nostre triomf, sí! Però la nostra filosofia d’entendre els castells ens va impedir celebrar-ho. És cert, les nostres il·lusions estaven dipositades en aquest castell, però companys i companyes, ha estat simplement increïble! Després de 15 anys hem aconseguit carregar la desitjada torre de 7, un castell inèdit per a nosaltres i amb un valor incalculable.

Encara ens quedava l’última diada de la temporada i l’havíem d’afrontar amb

el mateix entusiasme que ens caracteritzava. Vam decidir portar a plaça els nostres millors castells; tot i així, no ens van sortir segons el guió previst. Però reflexionem plegats, no podem estar decebuts, tot el contrari! Tenim una canalla que val un imperi, sense ella no hauríem arribat on som ara. Aprofito per agrair a tots els pares la gran confiança dipositada en els caps i, per suposat, per ser partícips d’aquest any ple d’èxits.

Per concloure, valorant la temporada, hem fet castells insòlits, que sense tot l’esforç

que cadascú ha dedicat, no haurien estat possibles

—8—

d’aconseguir. Tots som imprescindibles i tots tenim la mateixa importància a la colla sigui quina sigui la nostre tasca. Gràcies també a les persones que per un motiu o un altre no heu pogut assistir tant com voldríeu, però que tant de sentiment i forces ens heu transmès, heu de saber que d’alguna forma sempre hi éreu presents. Aquest any hem crescut com a colla no tan sols pels èxits assolits, també perquè cada cop som més gent, gent «nova» que entra i es queda, gent que gràcies a ella també som on som.

Aquest any que comença, s’inicia ple d’il·lusió i entusiasme, per això

companys i companyes no ens podem adormir, per a tots és un gran repte, però us necessito, cal responsabilitat i compromís de tots per tal de consolidar el que ja tenim, i aconseguir superar-nos un cop més.

Gràcies, m’heu fet sentir molt orgullós no només de pertànyer a aquesta gran

família sinó de ser el vostre cap de colla. Ha estat l’any dels èxits, però recordeu que això no s’acaba aquí, plegats aconseguirem tot allò que ens proposem, sempre i quan ens dirigim tots

en la mateixa direcció.

No voldria fer aquest escrit sense deixar-me el grup de músics, les grallers i tabals, una

part fonamental de la colla que durant els darrers anys estava una mica estancada. Ara això està canviant, ja que fa força temps que s’estan duent a terme assaigs de gralla al local (els divendres a quarts de 9 amb la presència d’algunes persones de la colla). Crec que les grallers formen part de l’ADN dels castells i haurien de formar part de la colla d’una forma molt més activa i, si volem créixer també hem de tenir un grup de músics més cohesionat i integrat a la colla. També voldria agrair a l’equip encarregat de tancar el calendari per les magnífiques diades que hem tingut i, segurament, a la temporada que ara començarem encara actuarem a millors places i amb colles més grans.

Gràcies a totes les persones que m’heu estat recolzant, als amics i amigues, a la

família i, sobretot, a la meva parella. Heu estat imprescindibles per a mi.

Salut. Pit i amunt!

—9—

Petits, però tan grans...Equip de Canalla

Fa prop d’un any va començar un nou equip tècnic a la Colla que ens va proposar al Lluís, el Pau, l’Anna i la Daina que forméssim part de l’equip de

Canalla. La Gemma, com a cap de Canalla, era la persona encarregada de gestionar tot l’equip. Més endavant, entrarien a formar-hi part la Iris, la Mar i la Judit (durant uns mesos).

Al febrer es van iniciar els assajos d’una temporada en la qual ens havíem plan-

tejat uns objectius molt clars i ambiciosos: con-solidar el 5de7 i el 4de7a com a castells que poguéssim portar a plaça amb una certa regu-laritat. Per dur a terme aquest repte la Canalla

s’havia d’adaptar a una nova situació, cosa que no era fàcil ja que els nens havien d’aprendre a treballar de forma diferent, conèixer noves po-sicions, conviure amb nens acabats d’arribar a la colla i fer-los sentir part d’ella, a la vegada que els nouvinguts havien d’aprendre dels que ja en sabien.

A mitjans de temporada, ja es pot començar a veure l’evolució que estan seguint els

nens: alguns han après a superar la difícil tran-sició de passar d’enxaneta o acotxador a dosos, fet que ha permès aconseguir tenir un pom de dalt integrat exclusivament per nens i, per tant, molt més lleuger. No podem oblidar que, grà-cies també a la incorporació de nens nous en

—10—

aquest tram de temporada, vam poder realitzar aquests castells.

En aquest punt, volem destacar el ‘Cerca Cana-

lla’, una iniciativa que es va dur a terme per mirar de fer venir més nens a la Colla i donar a conèixer el fet casteller a través d’activitats itinerants en què els propis nens s’hi van implicar molt.

Després del descans de l’estiu va començar el se-

gon tram de la temporada, amb la Festa Major a tocar, que comportaria una major intensitat per a tota la Colla i la Canalla. Una vegada consolidats el 5de7 i el 4de7a, van entrar en joc nous castells i, per tant, nous reptes que encara no havíem viscut. Després de Sant Mateu, la Gemma va haver de deixar l’equip de Canalla, fet que va provocar una reestructura-ció per encarar el final de temporada. El Lluís va passar a ser el cap de Canalla, mentre que la Iris i el Pau s’encarregaven de la part tècnica i l’Anna i la Mar de la pedagògica.

Aquest també va ser un moment d’entrada de nens nous a la Colla i en què la Cana-

lla havia d’esforçar-se molt per acabar assolint castells abans inimaginables per als Castellers d’Esplugues. Gràcies al treball de tots vam po-der fer castells com el 3de7a, un 4de7 lleuger, el pilar de 5 per sota i el 2de7, així com també es va començar a assajar el 3de7ps. Voldríem recalcar que, gràcies a tots els nens que tenim a la Canalla, s’han pogut realitzar tants castells diferents i altres construccions com el 9de6 i el folre de Canalla.

Després d’aquest repàs de la temporada, ens posem tendres. No volem deixar

escapar aquesta ocasió per agrair a totes les per-sones que ens han ajudat. Per a alguns dels inte-grants d’aquest nou equip de Canalla era la pri-mera vegada que formàvem part de la Tècnica

i, fins i tot, portàvem pocs anys a la Colla. Per tant, hem necessitat un temps d’aprenentatge per saber com funciona i què és el millor per portar la Canalla. En aquest sentit volem agrair especialment a la Gemma per haver-nos ensen-yat a ser caps de Canalla. Tampoc podem obli-dar el suport de la Tècnica, de l’anterior equip de Canalla i de tota la Colla en general. Gràcies a tots.

Per últim, el millor per al final... la Ca-nalla. A tots i cadascun de vosaltres, us

volem felicitar per la gran temporada que heu fet, per haver-vos superat a vosaltres mateixos, per haver-nos fet viure tantes hores increïbles, per haver-nos fet riure, per haver-nos fet gaudir dels vostres progressos, per haver demostrat a tothom que sou petits però valents i per ser els que més temps dediqueu a aquesta passió que tots tenim.

Gràcies a vosaltres hem pogut ser millors caps de Canalla i sentir-nos més orgu-

llosos de formar part de la Colla. No oblideu mai que sou capaços d’aconseguir tot allò que us proposeu, a nosaltres ens ho heu demostrat sobradament.

Gràcies per ser petits, però tan grans.

Lluís Muñoz, Iris Osorio i Pau Albornà

—11—

Canalla, us estimemEquip Pedagògic de Canalla

Aquest darrer any ha estat especialment emocionant. Per què? Per començar, hem assolit la millor temporada de la història i la nostra estimada

canalla n’ha estat en bona part culpable. Aquest any la canalla ha estat la canya, hem viscut plegats molts moments indescriptibles que no oblidarem.

Quan veiem la canalla fent un castell (o un folre), ens envaeix una barreja de

sentiments i emocions que no es poden expressar amb paraules. Quan la canalla veu que assolim aquells castells que ens proposem, amb la seva alegria reflectida en les seves petites cares, ens demostren que també senten una immensa

eufòria dins seu inexplicable.

La CONFIANÇA. Aquesta temporada ella ha estat la causant que els més petits

de la colla se sentin més units que mai. Ha fet que tots ells fossin com una sola persona que ja té nom propi: La Canalla. Tal confiança ha aconseguit, fins i tot, expandir-se fora de la colla i encomanar-se a petites persones amb ja cor cargolí.

Estem tan i tan contentes, que aquesta nova temporada tornem amb moltíssimes

ganes d’aconseguir fites impensables i no ens referim només als castells.

Canalla us estimem.Mar Gual i Ana Villanueva

—12—

Tots som conscients de la gran tem-porada realitzada. És un reflex de la bona feina de la colla als assajos. A la Nau vam tancar-hi pinyes del cinc i del quatre amb agulla amb assiduïtat,

fa poc ens costava tancar-les a les places, això ens va permetre plantar-nos a cada actuació sobrats de con-fiança. Per volum de pinya i preparació, el cap de colla ha pogut tirar sempre els castells que ha volgut. Li hem guanyat la moral a molts castells de set i mig i tenim la sensació que el nostre sostre és encara més amunt. Aquest any hem provat invents estranys, recordeu la pinya rara del 4de7a? Ens hem tret de la màniga, entre tots, pinyes com el 3de7a en quinze dies! Hem llepat el terra intentant algun castell per sota... i hem desca-rregat el Pde5ps!! Hi ha hagut castells plàcids i castells on la pinya ha patit massa però els hem aguantat drets, castells molt celebrats i castells al sac. En definitiva, me-rescudament, per la feina feta des de fa anys, la millor temporada de la nostra història. Felicitats a tots.

Volem donar les gràcies a tothom per la confiança dipositada i per haver-nos posat les coses tant

fàcils; als qui arriben a l’assaig a l’hora que poden, al qui arriba puntual, als qui truquen per avisar que arribaran deu minuts tard!, als qui vénen lesionats, als qui vénen a saludar i als qui apareixen per sorpresa a les actua-

cions. Sobretot volem agrair els consells, les crítiques i les idees que ens doneu dia a dia, aquest esperit ens fa créixer i millorar com a pinya assaig rere assaig. Volem agrair-li a l’Adal que comptés amb nosaltres per acom-panyar-lo en aquesta aventureta i, molt especialment, al Rubén i al Quique, els consells i la confiança que ens han transmès en el relleu i durant tota la temporada.

Aviat començarà una nova temporada. Una tem-porada per seguir creixent. Estem arribant a un

nivell on la pinya té un paper principal, ja no és qüestió de tenir únicament un bon tronc i una canalla valenta i preparada, ja no poden aparèixer tan sols els braços alts a les fotos, per fer el que estem fent fa falta una pinya forta, compacta, lluitadora i ambiciosa com la que tenim, que no es conforma amb el que hem fet. Volem més! Hem de mirar amb respecte els deures que ens vam deixar pendents l’any passat, però ningú pot dubtar, si anem tots a una, que som sobradament ca-paços de descarregar la torre i aixecar per sota el 3de7. I ha de ser la nostra constància i tenacitat, les ganes i la implicació, assaig rere assaig, la que obligui al cap de colla a no desviar la mirada i plantejar i assajar aquell castell que tots tenim al cap.

Una colla, un somni, una pinya de 8!!

Orgull de pinya!!

Equip de PinyaJoan i Andro

—13—

Cornellà, vint-i-vuit de marçMillor inici de la Història

El 28 de març començàvem forts la temporada a Cornellà, i gairebé dotze

litres per metre quadrat ens en donaven la benvinguda. A causa de la pluja vam haver de fer-ho al pavelló, al poliesportiu de Can Carbonell. Vam travessar la carena de negres nuvolades i ens vam enlairar més amunt que mai, als castells més alts que mai havíem

conquerit per començar. El primer del 2009 va ser el Tres de Set, primer cop que inauguràvem una temporada amb aquesta construcció. Va anar força rodonet tot i que un pèl lent; a més de ser el primer de l’any hi estrenàvem canalla, que ens havia de donar grans alegries en aquesta temporada.

A segona ronda va ser el torn del Quatre de Sis amb Agulla, que no va oferir

resistència i en el qual també s’hi va estrenar

Chronica dels FeytsHeus ací un emèrit capítol nou de la nostra tortuosa Història, crònica dictada per

l’autor als seus vassalls, que prestament estenografiaren amb la velocitat d’un llamp. Història llampant, brilla amb llum pròpia i ens il·lumina el camí a seguir, aquest 2010,

viaranys nous i perillosos que afrontarem amb renovades il·lusions. Gaubeu-vos-en!

J.S.

—14—

algú. Vam prosseguir amb el Dos de Sis, sense incidències a destacar. Per plegar, el primer Pilar de Cinc de l’any en què més n’hem fet; tampoc no ens havíem estrenat mai amb aquesta construcció.

Enmig de la tempesta de Cornellà vam passar com una tempesta per començar a

escriure la millor temporada de la Història.

Sants, cinc d’abrilDiumenge de Rams

Tot just una setmana més tard actuàvem a Sants. Superada la tempesta, el matí era

radiant, com els nostres castells: era Diumenge de Rams i entràvem triomfalment a la Ciutat Comtal tot albirant un futur de glòria i sol lluminós. Després del 3de7 de Cornellà, a Sants presentàvem el primer Quatre de Set de la temporada que, malgrat els possibles nervis i que la plaça era inclinada i plena com un ou, va anar bé, potser un xic lent. A segona i a tercera ronda fèiem el 4de6a i el Cinc de Sis ja pensant, evidentment, a apujar-los un pis com més aviat millor. El segon dia ja teníem la majoria de cartes sobre la taula: 3 i 4de7 sense problemes i ventall de castells de set i mig possibles cuinant-se a foc lent. Semblava que si no es torçaven les coses almenys 4de6a o 5de6 havien de pujar un pis abans d’estiu; de moment no es torçaven i així, llevat de desajusts de tota la vida, aquests castells van reeixir així com cal.

A pilars, el Pde5 novament, i en dúiem un grapat de seguits comptant-ne els darrers

del 2008. Es podria dir que va anar bé, i ens quedaríem igual, perquè veritablement aquest cronista no en té ni idea (no anem pas per periodista); les sensacions eren bones, una mica de moviment a la motxilla, semblava que el segon se n’anava un pèl endavant, però la pinya, molt compacta i professional, com gairebé sempre, va controlar en tot moment el pilarot.

Sants ens rebia i ens acomiadava triomfal-ment, i els Rams eren aplaudiments arreu

on anàvem.

Esplugues, dinou d’abrilEl millor Sant Jordi

Al pati de l’Avenç ens estrenàvem finalment a Esplugues. El dia era transparent d’un

—15—

cel blau elèctric però amb alguns nuvolets negres al lluny que s’atansaven mandrosament. Una colla de caramelles ens va endarrerir l’inici de l’actuació; un cop van acabar, va ser el torn de les gralles.

Vam començar amb el 3de7 que, com anava sent habitual, va pujar si fa no fa

quadrat i rodó tot i que una mica lent per la canalla, que s’estava esparpillant. El 4de7 es va alçar al primer peu sense gaires bones mides; semblava que la relativa lentitud contribuïa a desgavellar-lo i remenar-lo moderadament. Fonts fidedignes asseveren que el rengle d’esquena al Cau Sant Jordi estava massa entrat; qui sap!, els castellers són com els botiguers, que mai no estan prou contents amb el gèneru i sempre remuguen. A tercera ronda provàvem el 5de6 amb una pinya badoca i un tronc no gaire ben lligat, era d’allò més palès que calia seguir-hi pencant de valent. I ja per finalitzar,

un Pde5 molt més bellugadís que els anteriors, amb un segon menys ferm però amb una pinya ara sí ben ferma.

La millor estrena a casa de la història ens permetia seguir sotjant un horitzó sense

núvols negres, però la brisa fresca que bufava havia d’excitar els nuvolets mandrosos del lluny.

Sant Cugat, deu de maigEls Núvols del Monestir

Vam deixar passar tres setmanes abans de sortir a la conquesta d’altres places. La

de Sant Cugat ens és amable, i allà vam anar a raure, als jardinets del Monestir. Els vents havien enteranyinat el cel de maig, florit i regalat. Com les altres dues colles amb qui hi érem (Xicots i Sant Cugat), vam començar amb Pilar de quatre, 3de7 i 4de7. El Tres va ser de tràmit,

però el Quatre va tenir més interès. Després de molts dubtes, va pujar al segon peu una mica estrafet. Hi pujava un acotxador nou que va alentir-lo novament. A la descarregada les mides es van desfer una mica més, la pinya també es va desfer una mica, però un baix es va desfer del tot perquè el segon l’escanyava. El rengle es va anar enfonsant i la pinya el va haver de suportar el temps que es descarregava; si el baix arriba a fer figa una mica abans, possiblement hauria caigut el Quatre.

A tercera ronda, el 4de6a, que també va bunyolejar per les provatures amb els

vents davant els laterals, que no acabaven de reeixir. I per finalitzar, el Pilar de 5, que vam presentar en forma de Vano, cosa que per alguns va ser una mica massa arriscat, donada l’escassetat de camises pròpies. La pinya era molt poc compacta i bellugava ja des de bon començament: primer, els de davant donaven massa pit i feien que el baix s’esquenés; de tant demanar força als de darrere, aquests van abocar el Pilar, que va caure a la descarregada.

—16—

El fet és que el baix se n’anava enrere i el segon endavant. Amb una pinya ben feta això no hauria passat. Cal afegir que la plaça, per variar, estava inclinada.

Amb el Vano volíem tornar a travessar els núvols, però el Monestir els va aflocar

com un ramat d’ovelles que ens va omplir d’una certa grisor. El pròxim pilar seria fuetada al cel que escamparia el ramat.

El Bruc, set de junyEl Timbaler del Bruc

Pràcticament un mes més tard continuàvem el periple, aquesta vegada al Bruc amb els

Moixiganguers d’Igualada i bucòliques vistes a Montserrat, l’Ordal i l’Autopista, en ocasió de la commemoració de l’episodi aquell del Timbaler que va foragitar els francesos de forma sorprenent. Era també jornada electoral per a

les europees. Curiosa jornada europeista el dia que se celebra que l’alenada liberal i il·lustrada de la Revolució Francesa era rebutjada per un indocumentat amb un timbal.

Tot i la poca gent que érem, a segona ronda vam descarregar el 3de7 força ràpid però

una mica treballat. Havíem començat amb un 2de6 més rebec que d’altres i vam acabar amb el 4de6a, que havia de créixer un pis en una setmana. Tot i la manca de gent, aquest castell no va rondinar tant com els altres dos i va semblar bastant plàcid. Vam rubricar l’actuació amb el cinquè Pde5 en cinc diades; un pilar molt més tremoladís que els altres que va caldre lluitar amb renovellat braó, però que va esvair qualsevol ombra de dubte després de la llenya d’un mes abans, així com el Timbaler va allunyar tot l’exèrcit enemic amb un sol timbal.

—17—

Can Vidalet, catorze de junyL’aigua de la font màgica

Una setmana més tard plantàvem el 4de7a a Can Vidalet, primer gran

objectiu d’una temporada que ja era històrica tot i que només l’acabàvem de començar. Sota una xafogor insofrible, ofegats sota el desori urbanístic del barri, i després d’un Pilaret de Quatre girat a banda i banda, al primer peu vam aixecar el colós en qüestió. Fora dels típics desarranjaments, l’estructura del quatre va estar molt bé, sense patir gens; el pilar es va bastir prou bé i es va exhibir com un llamp enmig d’un llac d’aigües tranquil·les, fulminant i enlluernador. Si bé va semblar que el segon tenia algun petit problema amb la pinya, es va recuperar bé i es va descarregar el 4de7a a la perfecció.

Com que als assaigs hi faltava gent, havíem d’anar provant pinyes a les places, cosa

que impedia fer més castells de 7 pel món. En concret, vam provar el 5de6 i el 2de6 a CanVi, proves clares per alçar-los un pis més; al 5 no hi van pujar terços i a la torre el pom era lleuger

com una ploma.

A pilars vam descarregar el Vano de 5. Després de la patacada a Sant Cugat hi

havia una certa incertesa sobre el que podria passar. En aquesta ocasió la pinya era molt més nombrosa i hi havia molta més seguretat. En tot cas, tot just després de l’aleta, la pinya va aturar una batzegada assassina que va estar a punt de fer petar pels aires el Pilar de Cinc. Va ser controlada i el segon pres per la colla i llençat a l’aigua de la font. Al·leluia!

Sant Just, vint-i-vuit de junyDiada gastronòmica d’estiu

La calor canicular adoptava la textura agafatosa del greix d’un bistec barat, que

embafa el paladar i demana dolls de vi a raig fet per fer-lo baixar. La plaça Joan Maragall era una olla bullent amb espàrrecs granes, reigs bords i cargolins de Collserola. A l’hora de dinar, de dues a tres, ja estaria l’àpat cuit.

—18—

Com a vermut tots plegats ens vam prendre un Pilaret de Quatre, que va

quedar calentonet com un llonguet acabat de treure del forn. Llavors preparàrem un 2de6 ben condimentat que ens quedà al punt en tots els aspectes, el bon gust del qual ens engrescà el pap de cara a la resta de la teca dominical. D’aquesta manera servírem el plat fort del dia, un 4de7 amb molts ingredients nous a segons, assenyaladament el gall, que atorgà molta personalitat al conjunt i contribuí a lligar tota la resta. El 4de7 quedà esplèndid, malgrat l’escassetat d’altres ingredients, com ara llorer, pebre i sal, a banda que els fogons cremaven bojament sense possibilitat d’abaixar el foc. Així, encaràrem el segon plat amb un 5de6 una mica de circumstàncies, que potser deixà un regust un pèl fat al paladar dels selectes comensals.

El plat sortí del forn una mica estrafet i socarrat, i a taula la seva presentació no era la més atractiva. Però què hi farem! No sempre es pot menjar caviar! Aprofitem aquesta experiència per millorar els ingredients i la preparació pel proper dia, que segur que llavors serà l’enveja del Bulli! En fi, per postres, tres Pilars de Quatre, un dels quals aixecat per sota, com una mena de Vano de 5, que és el que veritablement ens haguéssim volgut cruspir per postres: però què hi farem! La propera...

Castellet de Llobregat, dotze de juliolRemant riu amunt

La propera coincidia, en tot cas, amb el cinquantè

aniversari de la mort de Carles Riba, i s’esqueia a Sant Vicenç

—19—

de Castellet, a la vora de Montserrat. El sol lleial, rei de la mar i del vent, s’abatia amb força a Castellet del Llobregat, topònim durant els darrers anys de la República. Ens vetllava el castell retallat en l’alt horitzó: la seva silueta emmirallada en el Llobregat amorosia les aigües tèrboles del riu i conhortava un solitari pescador.

La singladura triomfal de la temporada va prosseguir. Vam presentar d’entrada

un Pilar de 4, salutació del glavi enlairat al castell noble i antic que ens contemplava. En primera ronda vam aixecar el 4de7, esplèndid i estupendu com sempre, que només va patir un xic a baixos, però que va haver de pujar al segon peu perquè la pinya era un xivarri constant. El 3de7, que si fa no fa es va muntar amb la mateixa fressa, es va aixecar a la primera, però una certa lentitud en l’escalada de l’acotxadora escampà el dubte en el tronc i la pinya; les columnes tremolaren, el castell es bressà al caire de la timba desesperada sota un vent que mai no s’atura ni minva. Amb esforç i fermesa, tanmateix, vencérem la petita tempesta. Per acabar, el 5de6, ja de cara a la setmana següent, que va donar força bones impressions. Però en tot cas caldria haver assajat molt més la pinya: tot i que el tronc es veia ferm, calia veure si arrelaria sobre una pinya tranquil·la. A pilars, el de 4 per sota. El de 5 era inviable perquè només teníem una alineació de garanties i resulta que dos d’ells estaven de baixa.

En resum, una bona diada amb algun cop de vent que

amenaçava el nostre petit vaixell, que qualsevol onada bat i inclina i li oculta el sol: cal fer rem sempre, sempre mar endins.

Festa del Gall, dinou de juliolLa bassa d’oli

Dia de tornar a demostrar que aquesta temporada tornava a ser històrica. Feia

un parell d’anys havíem arribat a l’estiu amb els deures a mig fer i vam haver de deixar-ho tot pel setembre: en aquella època, es tractava només de recuperar bé el 3de7, de tornar a fer el Pde5 i, potser, de plantejar el 4de7a. La temporada va acabar amb el rècord històric de castells de 7 fins al moment (setze) i amb un intent de 4de7a molt prometedor, però amb un únic Pde5: el carregat a la diada del Gall. Just un any més tard recuperàvem el Pde5 també al Gall: el 2008 vam aconseguir sis pilars de 5, tot un èxit. Aquest 2009, amb el Gall, ja en teníem set al sac. Per tant, el repte per abans d’estiu no

—20—

era el pilar ni consolidar els castells bàsics de 7, sinó que eren el 4de7a i el 5de7, castell inèdit fins l’any passat. Aquest Cinc va ser la rúbrica d’un primer tram de temporada esplèndid amb catorze castells de 7.

El Cinc el vam tirar a primera ronda. De mides semblava que estava bé, i al segon

peu es va alçar, monumental però tremolós, potser a causa dels nervis. Amb la segona aleta, com és habitual, el bellugueig es va accentuar, sense acabar, però, de perdre les mides. El tronc i la pinya el van haver de treballar una mica, i finalment va ser una realitat. Visca!

A segona ronda, el 3de7, força tranquil; en tot cas, estava escrit que no en faríem

cap de ben parat aquell dia i, també al segon peu, el vam bastir amb alguna tremolor, molt menys que en el castell anterior, i moltíssim menys que en el posterior, el 4de7, que va ser un festival. La raó? Potser relaxament, o potser

que no estava gaire ben quadrat, o que al tronc hi havia moltes novetats a gairebé tots els pisos. El Quatre es va anar muntant amb moviment i va anar perdent les mides progressivament; un baix va patir molt i es va enfonsar una mica, algun segon estava mal lligat o marxava un pèl, el pis de terços estava ben destarotat i quarts era un cercle de l’infern. El 4de7, retort i torturat, però, va ser també descarregat, amb molta lluita, també.

Finalment, el Pilar de Cinc va ser, a diferència de tota la resta, completat molt

folgadament, i això que també tenia canvis: l’enxaneta habitual havia hagut de marxar i s’hi va estrenar un nano nou al pilar. Va ser bufar i fer ampolles: es va fer fàcilment en un tres i no res i va posar punt final a una actuació brillant que ens deixava molt bon regust per tot l’estiu per tal d’afrontar la Festa Major al setembre i seguir avançant cada cop més enllà.

—21——21—Onze de Setembre, MontblancRepresa florejada

L’Onze de Setembre, com ja és habitual, per reprendre la temporada castellera

baixàvem a la capital de la Conca de Barberà a commemorar la Diada de Catalunya. Montblanc té una fl aire de plaça a l’antiga en què els castellers gairebé haurien d’anar-hi en carro i serien pagesos del poble que assagen un cop l’any només per la seva Festa. Quina grapa i quin braó, els Torraires! Aquests no cauen fi ns que no es deixen anar, malgrat que de vegades la força de la gravetat preval, versió casolana dels vallencs. Ens van oferir un 3de6 força maco (em penso que el castell més maco que el cronista els ha vist mai fer), a segona ronda van intentar el 2de6 que fi nalment van aconseguir descarregar al segon intent (diria que era la seva trentacinquena torre de la història), i van enllestir amb un 4de6a dubtós. Felicitats, Torraires!

Pel que fa a la nostra progressió ascendent, la represa va ser, segurament, la més forta

de la història. Vam començar amb el millor 3de7 de l’any fi ns aleshores, que hauria estat per emmarcar si la foto hagués estat bona. Vam continuar amb un 4de7 prova per al de l’agulla de la propera diada; com que hi havia el baix del pilar i les agulles hi estaven encarades, el Quatre va ser un nyap lletjot. En tot cas, el tronc era dur i massís com el d’un roure mil·lenari i per molts torbs i maltempsades que es congriessin per tombar-lo estava vist que tenia arrels profundes. Això sobretot es veia amb les proves per al Tres amb Agulla, l’aposta més ferma per a més aviat. Quan fèiem el 3de6a net, el tronc resistia molt bé; quan el posàvem damunt la pinya els problemes es multiplicaven. Així va anar el 3de6a de l’Onze de Setembre: molt dubitatiu.

I per plegar, Pilar de Cinc també amb algun dubte, però ja no hi havia dubte que

havíem esvaït, per fi , els dubtes sobre aquesta construcció: dúiem un bon manat de pilars com fl ors de ginesta que embaumaven l’estiu. Idil·li!

Pregó i PrediadaEl Pròleg

Del dia del Pregó, què dir-ne que no hagi estat dit abans? Ha millorat, però

no creiem que gaire; ara l’Ajuntament fa més cas a la Coordinadora, que va fent com pot, i el pregoner no esbotza timpans; les xiulades s’han anat pansint i la Pilarín ja gairebé pot ser escoltada sense que hagi d’esgargamellar-se del tot; el camí del Brillas a l’abans dita Plaça de la República és lent i regat per beures variats que fan ballar àdhuc els pilars; la germanor entre colles creix i creix com un cultiu de bacteris en una placa de petri; la Cobla al son d’en Casellas refi la com una orquestra simfònica el Ferro Ferro Ferro i escampa la follia per tots els racons de la plaça, llevat del balcó de l’Ajuntament i dels policies, que sempre fan la mateixa cara de pomes podrides; la nit del Pregó és una follia i l’exemple de Neró i de Dionís disbauxa Esplugues. La festa continua a les Tres Esplugues!

—22—

Més d’un no va dormir —lògic— i l’endemà la Colla era un mostrari

de ressaques variades i pintoresques. Després d’una altra cercavila llarga com un dia sense suc d’ordi fermentat, vam perpetrar la Prediada davant el Robert Brillas, absents ja els dos pins gegants, plantat també el nou ginjoler i, el vell, migpartit però traient llucs, i voltats d’afrosos edificis altíssims engolidors del patrimoni històric d’Esplugues —i encara han de créixer més bolets monstruosos amb l’excusa del Casal d’Entitats!

Això pensàvem entre foc creuat de diables i xerinola de tota mena de manera quan

vam alçar els nostres castells ben acompanyats pels amics, companys i padrins els Castellers de Cornellà. Natrus vam plantejar clarament una actuació de preparació per a la increïble Diada de l’endemà; així, hi dúiem 4de7, 3de7 i 5de6, ultra quedar-nos en el Pde4. Els dos primers castells eren per provar les respectives

estructures amb un Pilar de Cinc al mig; hi posàvem un baix al centre, provàvem els darrers troncs i la pinya acabava d’ajustar-se com un rellotge suís per al diumenge. Les proves van ser força satisfactòries. El 5de6 era, evidentment, el pròleg del segon 5de7 de l’any. I els pilars, ara mateix ho hauríem de demanar, perquè no ho recordem.

En definitiva, va ser un èxit i tot indicava que la XVI Diada seria una bassa d’oli.

La nit va ser molt intensa, com les ressaques de l’endemà.

XVI Diada, vint de setembreApoteosi espaterrant

El diumenge els Cargolins celebràvem la XVI Diada en l’any que fèiem 15 anys.

Per tal de celebrar-ho vam convidar tres de les colles més en forma del panorama casteller, els Minyons, els Capgrossos i els Borrinots, totes tres colles de 9, una setmana abans de la Mercè. Pel que fa a nosaltres, va tornar a ser la millor actuació de la història: el dia era mig núvol però ja es veia que no havia de ploure, i xirois somniàvem magnífics castellassos per a la

—23—

jornada. Tots elucubràvem esplèndids resultats i el resultat produït va ser espaterrant. Per la qual cosa la joia fou immensa i, la gaubança, extrema.

Vam encarar la jornada amb el Cinc de Set que, segons diuen, va ser el millor

de la temporada, perquè va ser un 5de7 de puta mare i tothom ho va poder veure i ho pot veure a la foto d’aquí dalt. Hi va haver algun canvi de darrera hora, com ara a la canalla, cosa que va aportar-hi una mica més d’emoció, tal com mostra la foto del costat, ben presa per algun borinot i penjada al seu Facebook.

El Quatre amb Agulla de tot seguit va presentar més problemes a l’estructura del

quatre, que es va desfer una mica i va demanar concentració de pinya i tronc, que van actuar

en conseqüència i que van completar un 4de7a com una casa de pagès. A la pàgina següent podreu veure un petit desajust al 4, molt ben vist pel mateix borinot o borinota d’abans.

A tercera ronda tocava l’enigma: el Tres de Set amb Agulla. Només dos 3de6a

ens precedien, tot just les dues setmanes abans. Doncs bé, a la tercera la cosa ja era de 7 i va ser aquesta mena de bunyol hòrrid anomenat 3de7a. El tres diuen que va anar bé, un pèl obert potser (o no), el pilar va sortir un pèl remenat però va aguantar, i eufòria: primer cop que fèiem tres castells de set i mig d’una sola tacada, un any just després d’haver descarregat per primer cop tres castells de set en una sola diada. Ja podeu comptar l’eufòria i la rauxa que va envair la Colla aquell dia.

—24—

Per plegar un altre Pilar de Cinc, sense més incidències, i els de

quatre al balcó, i festa grossa al local. Nova fita superada.

Castelldefels, tres d’octubreTrobada del Llobregat Jussà

Un parell de setmanes més tard, amb l’eufòria per les venes encara,

baixàvem a Castelldefels en motiu de la Trobada del Baix, la diada dels castells més aviat «lletjos i leri-leri». Les colles més petites de la comarca, molt mancades de camises, amb prou feines poden amb castells bàsics de sis, mentre que Cornellà està en un cert d’estancament i nosaltres, que encara hem de seguir creixent, és evident que ara per ara estem en un moment de forma esplèndid i, per segon any consecutiu, vam perpetrat millor actuació que els companys de Cornellà.

—25—

Vam començar amb un 3de7 que no va patir gaire gens i que fins i

tot va anar ràpid. Tot seguit vam plantar el 4de7 dit «lleuger» perquè més o menys tothom baixava un pis i els que eren quarts passaven a terços i a segons campaven els terços habituals. Amb tants canvis en tantes posicions, el més normal era que els nervis regalimessin per tota l’estructura i n’excitessin el moviment. Per aquesta raó va ser un petit bunyol marca de la casa, però sempre tot el perill va estar controlat, la pinya va treballar bé i tota la pesca. «Bona prova, pinya!», deien; doncs és evident per a què és la prova, però fa menys de tres anys mai no haguéssim fet cap «prova» amb un 4de7 ni de bon tros.

Per acabar, el 4de7a, que a manca de segons hi havia dubtes si es

faria o no, però que vista «la prova del quatre» no semblava pas que hi hagués d’haver cap problema en aquest sentit. Sembla que va tenir algun problema al Quatre, el pilar va bellugar una mica més que altres vegades, i apa, fet. Potser va significar una passeta més endavant, perquè ja érem capaços de tirar, sense gaire pinya i amb baixes importants al tronc, un castell que ja no era tan punter com un any enrere. Començàvem a perdre-li la por, important per seguir avançant.

Sabadell, vint-i-cinc d’octubreCastells inèdits

Una mica més tard viatjàvem novament al Vallès, aquest cop a Sabadell. Ben

embolicats en la faixa, un pèl tard (al voltant dels dos quarts d’una) vam fer caminar un Pilar per la plaça fins a davant de l’Ajuntament al toc de les gralles de Saballuts. Vam treure’ns la son de les orelles i vam encarar una diada rodona.

—26—

Vam obrir amb un 5de7 marca de la casa, ràpid i bell (millor que l’anterior

dels Saballuts) i, segons expliquen els entesos, un pèl malament de mides entre rengla i buida —però mai no trobaran cap castell perfecte, aquests rondinaires del tronc! Val a dir que vam inventar una nova modalitat: el Cinc de Set amb l’Abella, que va amenaçar el castell i va contribuir a fer-lo més emocionant. Fet i fet, un Cinc dolç com una «daurada bresca de regalada mel», com diria Verdaguer.

El 3de7a va ser es-pec-ta-cu-lar, a la casa dels inventors de l’invent, els Saballuts,

com bé ens recordaven, orgullosos que la seva andròmina hagi fet fortuna. A nosaltres, que en temps rècord vam assajar-lo i descarregar-lo, ens fa força servei per raons òbvies, i tots molt contents que ara siguem capaços, en qualsevol sortideta de no res, de descarregar dos castells

de set i mig sense esperrucar-nos, com dirien per allà al nord.

A tercera ronda vam plantar l’anomenat «Quatre de Set Lleuger», un eufemisme

per no dir «prova de Quatre de Vuit» que, com que encara semblava llunyà, no podia ser pronunciat en veu alta, malgrat que sotto voce tothom el tenia a la boca. Aquesta prova va anar molt millor que l’anterior, i tothom com gínjols.

Per plegar veles vam enlairar un nou castell inèdit, el Pilar de Cinc aixecat (i

descarregat) per sota. No va resultar tan maco com els altres tres castells ni com els dos pilars descarregats a assaig, però ja era una realitat que ens omplia de feliç alegria. És curiós però teníem, per primer cop en la nostra història (que recordem), dues alineacions de Pilar de Cinc completament diferents.

—27—

Terrassa, set de novembreVigília dels Castellers de Terrassa

El 7 de novembre tocava participar en la Vigília dels Castellers de Terrassa i

l’ombra del Dos de Set planava com un somni, s’havia fet oficial amb confirmació oficiosa però una grip malastruga es va encarregar de susprendre les il·lusions una setmana més.

Aquell vespre gèlid per terres vallesanes ens vam quedar tan amples amb 4de7,

4de7a, 3de7 i Pde5; es tractava de la setena actuació en poc més d’un any en què assolíem tres castells de set en una sola actuació, cinc de les quals en aquest 2009.

La progressió havia estat molt gran; així i tot, va caldre suar la cansalada per

completar-los. No en el cas del 4de7, de la gamma dels «lleugers», que va sortir molt ben

plantat i que ens va escalfar una mica abans del 4de7a, en què l’estructura del Quatre va desfer-se bastant i el Pilar va brandar força. Segons ens explicaven, el fet que la plaça estigués inclinada, que la pinya no fos una festa i que el Quatre bunyolegés d’aquella manera van incidir en tota la pesca. I el 3de7, que segons algú altre havia de ser «el millor tres de set de la història dels Cargolins», es va desballestar per tots cantons.

Vam cloure amb un Pilar de Cinc força bé, també un pèl lent, i és que la canalla

aquell dia era molt nova i inexperta i va alentir totes les construccions.

Figueres, vuit de novembreDestrempada

Si al capdavall l’actuació a Terrassa va ser molt bona, el regust va ser agredolç per

—28—

la destrempada de no haver pogut aconseguir l’objectiu principal. L’endemà, a Figueres, les sensacions eren molt similars, la Tècnica ho encomanava i els ànims no exultaven. L’ambient també l’enrarien les altres dues colles, Figueres i la Jove de l’Hospitalet, els primers per una llenya i uns intents desmuntats que van fer saltar espurnes, i els segons perquè no tenien gens de pinya i amb tot anaven a totes.

Pel que fa als nostres castells, aquell diumenge tocava provar el 3de7a, que

pel que fa a mides podríem dir que la buida es va obrir força respecte a la rengla, cosa que, afegida a lentitud de l’enxaneta, va fer trontollar el tronc; el Pilar va aguantar bé i tots contents. Tot seguit va ser el torn d’un altre «Quatre de Set Lleuger», que va ballar una mica al so de les gralles pels motius que es poden deduir fàcilment. Vam plantar un 3de7 tot seguit que no va ser el millor de la història dels Cargolins però que sí que va estat molt ben parat i rodonet, malgrat no sé quines novetats al tronc i la llenya just anterior de Figueres. Vam plegar amb el segon Pde5 per Sota de la història, que vist des del balcó de l’Ajuntament va ser perfecte, ben compassat, rígid i vertical. I per acabar d’acabar, dos Pilarets de Quatre, un dels quals tot de noies.

Conclusió fulletonesca: seríem capaços de capgirar aquesta mena de desànim que

s’estava instal·lant en la colla? La resposta la tindríem a la Diada del Clot.

El Clot, quinze de novembreLa Torre és una realitat

L’única forma de capgirar l’estat d’ànim hauria estat descarregar la Torre.

L’atmosfera estava saturada de Torre, tot feia olor de Torre i tothom pensava només en Torre; preguntaves a qualsevol de la Tècnica i li lluïen els ulls i veies en la seva retina ja gravada la Torre descarregada. Però no es pot mai dir blat

—29—

fins que no és al sac i ben lligat, i diversos averanys podien fer sospitar que no seria tot tan senzill: faltava alguna gent per causa dels karts de Sant Just, el Clot acostuma a portar mala sort, costa molt d’agafar la mida a la Torre de Set, etc.

El cas és que vam obrir plaça amb el peix gros del cove, el 2de7. Va pujar una mica

obert de segons i els terços, de tan oberts, van estar a punt de plegar-se i, quan segurament la podríem haver carregat, va pesar més el seny secular de la Colla (perquè això ja ve del segle anterior) i es va desmuntar. D’acord: la teníem per descarregar, no calia arriscar una llenya gratuïta.

En repetició vam tornar a provar la Torre, amb valentia i seguretat en nosaltres

mateixos. Aquesta estava més tancada que l’anterior, tot i que a terços es va tornar a

—30—

obrir bastant; en passar l’enxaneta, de forma també gairebé inopinada, i amb unes gralles que no van tocar l’aleta per error, els quarts no van resistir tanta obertura i van lliscar dins l’estructura. Torre carregada.

Havíem fet història arribant al màxim dels castells de set pisos, que alguns

consideren el primer de vuit, «la pubilla dels castells»; és, en tot cas, el límit de set que, si s’aconsegueix dominar, és un passaport franc per al Carro Gros. La fita que acabàvem d’atènyer era la cirereta d’or d’una temporada inoblidable que ha fet realitat tots els objectius (i més i tot) plantejats per aquest 2009. L’alegria d’aquest cronista era inesgotable i, malgrat el desànim generalitzat dels cargolins, no es va exhaurir ni s’ha exhaurit encara. Podria haver estat millor, les gralles ens podrien haver fet la feina més fàcil, però la foto no enganya. Ara tenim almenys un objectiu molt al nostre abast per aquest 2010 que comença ara: descarregar-la algun cop. I aleshores ens haurem tret l’espina que encara tenim clavada.

Com que la sensació general en aquells moments era més agra que no pas dolça,

es va decidir aixecar el peu de l’accelerador i vam completar el 3de7 primer, i el 3de7a després, que no sabem si algú recorda com van anar, sembla ser que el primer bé i el segon força remenat. Es van fer amb el cap en un altre lloc, i així i tot es van fer. Vam plegar amb un Pilar de Cinc també una mica (re)bregat, i cap al local a celebrar-ho. Però costava molt pair la llenya.

Terrassa, vint-i-u de novembreTraca final

Tornàvem un nou vespre a Terrassa, aquest cop en la Vigília dels Minyons,

i aquest cop un altre cop amb la fal·lera de la Torre, que ja gairebé voltava com un espectre maligne damunt els nostres caps. Quins temps quan el Tres de Set era la bèstia indòmita que no ens deixava dormir! Com hem crescut en tan poc temps!

—31—

Vam començar, en tot cas, pel Cinc de Set, per assegurar, no fos cas. El castell

va sortir força ben quadrat i es va descarregar magistralment, demostrant que cada cop li tenim més la mida presa. A segona ronda calia esfetgegar-se així com cal perquè tornàvem a mesurar-nos amb el peix gros del cove, un tauró assassí anomenat Dos de Set que, en comparació amb el del Clot, va patir algun canvi, especialment a nivell de segons: pujaven per un baix diferent, cosa que feia que l’agulla estigués encarada al rengle més feble, però també que aquest rengle estigués molt més alt que l’altre. Estaven també més tancats que al Clot, potser una mica massa, que sumat al petit desgavell de mides va esgavellar força la Torre que, tanmateix, va estar força ben parada fins

que l’enxaneta havia de fer les tres passes. Per alguna raó, però, no ho va veure clar i, després de dubtar uns segons, va fer-la desmuntar.

Veient que no hi havia res a fer en aquest aspecte, la tècnica va decidir provar el

4de7a, que en línies generals va estar bé, amb alguns problemes tècnics que van fer bellugar-lo una mica. Com que les desgràcies mai no vénen soles, a tercera ronda, al 3de7a, el castell teòricament més senzill de tota la sèrie, l’enxaneta del Pilar va badar i no el va coronar, quedant com a desmuntat.

Si les sensacions ja havien estat un pèl amargues al Clot, a Terrassa es van fer

encara més amargues, com quan la darrera cirera del plat resulta que està picada i pansida. En efecte, pansits i moixos vam enfilar cap a Esplugues, encara demanant-nos la raó per què després d’uns fruits tan saborosos en la collita del 2009, la millor de totes, ens havia de tocar aquella cirera mig marcida per acabar. Però aquests són els designis dels destins, i no hi ha res a fer. Només cal pensar en com de bones i sucoses han estat tota la resta de cireres, i pensar que la collita del 2010 encara serà molt millor. Segur!

—32—

LLOC COLLES ACTUACIÓ p 3c mitj p total mitjPou d'en Fèlix, 35 anys Espluga Viva Pde4, Pde4, Pde4cam — —Cornellà, Festes Primavera Cornellà i Tirallongues 3de7, 4de6a, 2de6, Pde5 300 300 360 360Plaça de Sants Sants i Sant Cugat 4de7, 4de6a, 5de6, Pde5 275 288 335 348Avenç, Sant Jordi Tirallongues i Sabadell Pde4, 3de7, 4de7, 5de6, Pde5 337 304 401 365Sant Cugat, Sant Ponç Sant Cugat i Xicots Vilafranca Pde4, 3de7, 4de7, 4de6a, Vde5c 323 309 383 370El Bruc, El Timbaler Moixiganguers 2de6, 3de7, 4de6a, Pde5 300 307 360 368Can Vidalet, Festes Figueres Pde4, 4de7a, 5de6, 2de6, Vano de 5 333 311 397 373Pou d'en Fèlix, Sant Joan — Pde4 0 311 0 373Sant Just Esparreguera i Bordegassos Pde4, 2de6, 4de7, 5de6, 2Pde4, Pde4s 263 304 263 357Castellet de Llobregat Tirallongues i Cerdanyola Pde4, 4de7, 3de7, 5de6, Pde4s 308 305 308 351Festes del Gall Sant Cugat i Torraires Pde4, 5de7, 3de7, 4de7, Pde5 415 317 508 368Església, Santa Magda — Pde4cam, 5Pde4, Pde4scam 0 317 0 368Montblanc, Onze Setembre Torraires Pde4, 3de7, 4de7, 3de6a, Pde5, 2Pd4 337 319 397 371Ajuntament, Pregó — 3Pd4, Pde4scam 0 319 0 371Brillas, Prediada Cornellà 2Pd4, Pde4cam, 4de7, 3de7, 5de6, 2Pde4 308 318 308 365Ajuntament, XVI Diada Minyons T, Mataró, Sants 5de7, 4de7a, 3de7a, Pde5, 3Pde4balcó 484 332 577 383Castelldefels, Trobada Baix Colles del Baix 3de7, 4de7, 4de7a, Pde5, 3Pde4 403 337 496 392Sabadell, Diada Sabadell i CdTerrassa Pde4cam, 5de7, 3de7a, 4de7, Pde5s 443 345 536 402CdeTerrassa, Vigília Castellers de Terrassa 4de7, 4de7a, 3de7, Pde5 403 349 496 408Diada de Figueres Figueres i Jove l'Hospitalet Pde4cam, 4de7, 3de7a, 3de7, Pde5s, 2Pde4 398 352 491 413El Clot BCN, Igualada, Poble-Sec Pde4cam, id2de7, 2de7c, 3de7, 3de7a, Pde5 498 360 591 424Vigília Minyons de Terrassa Minyons de Terrassa 5de7, id2de7, 4de7a, id3de7a, vano5 423 364 423 424

Font: Josep SantacreuResultats del 2009. La primera columna indica els punts comptant només 3 castells; la segona, fa la mitjana amb tots els castells puntuables.

Xifres de la TemporadaJ. Santacreu

Les xifres d’aquesta temporada superen tot allò que n’haguem pogut dir altres anys i és el reflex del moment dolç que vivim.

Per a aquesta revista hem introduït una novetat en les estadístiques: comptem, en

les primeres dues columnes de la taula de sota, la puntuació dels tres millors castells només, amb la mitjana per actuació. En molts sistemes estadístics del món casteller només es tenen en compte les tres millors construccions, i és com ho havíem estat fent fins ara.

En la segona columna comptem tots els castells puntuables segons la taula del

Concurs, és a dir, 4 construccions en la majoria d’actuacions, ja que hem fet 15 pilars de cinc el

2009, per només 5 l’any anterior i únicament 1 el 2007. Si abans sortir de plaça amb quatre construccions puntuables era una excepció, enguany ha estat la norma i per això té més sentit sumar-los tots.

Per comparar aquest 2009 amb els anys immediatament anteriors hem elaborat

els dos gràfics de la pàgina següent. En el primer es pot contemplar l’evolució dels castells de 7 des dels nostres inicis: l’evolució ha estat exponencial i deixa clar que ja fa algun temps que hem «normalitzat» la situació i que el que abans era difícil ara és d’allò més normal. Hem fet un altre màxim històric, 38, gràcies sobretot als castells de set i mig: els 11 d’aquest 2009 superen de bon tros els 6 que sumàvem fins al 2008 durant tota la història de la colla. Cal

—33—

incidir en el fet que el tres de set amb agulla i el dos de set eren dos castells inèdits fins aquest 2009. La torre, a més a més, és la frontera dels castells de vuit; més amunt del 2de7 només hi ha el carro gros.

El següent gràfic compara les mitjanes dels punts de les actuacions entre el 2006 i

el 2009. Han estat confegides comptant només les tres millors construccions de cada actuació perquè si no les diferències haurien estat massa grans. Tampoc no hem comptat algunes actuacions de circumstàncies o bolos comercials, perquè les puntuacions, molt més baixes, esbiaixarien els resultats.

Com es pot comprovar, l’evolució habitual de les temporades, pel

que fa a nivell de castells, és ascendent. És lògic, atès que, com més avança l’any, més assajats són els castells i, per tant, major puntuació s’assoleix i més augmenta la mitjana acumulada. El 2006 la cosa va començar forta amb un 4de7 per Sant Jordi, després es va estancar i es va poder recuperar cap al final, amb més de 200 punts de mitjana. El 2007 va ser força més lluït gràcies especialment a la normalització del 3de7, que fins aleshores havia costat molt. Els resultats globals van ser notablement superiors el 2008, que gairebé va doblar el nombre de castells de 7 pisos i que va acabar amb una mitjana de 310 punts, pels 238 del 2007. Aquest 2009 ha finalitzat amb una mitjana de 364; des de l’inici superàvem ja els 300 i fins al final hem estat enregistrant els millors guarismes de la nostra història.

Els números són freds i enganyadors; no es pot

resumir tot en xifres i menys en mitjanes comparades, però,

com els rànquings, ajuden a fer-se una idea de conjunt de l’evolució d’una colla. No poden ponderar tot l’esforç ni els problemes que s’han hagut de solucionar; un resum estadístic és només una panoràmica boirosa de la dinàmica real d’una colla, que cal conèixer de prop per saber valorar-la com cal. Tanmateix, aquests gràfics són prou reveladors del creixement dels Cargolins aquests darrers anys i han de ser l’esperó per seguir creixent cada dia més amunt.

Castells de Set1994-2009

MITJANES2009 2008 2007 2006

1 300,0 229,0 151,0 151,02 287,5 268,5 205,0 205,03 304,0 247,3 187,0 187,04 308,7 262,5 172,3 183,35 307,0 270,2 189,6 198,46 311,3 258,4 199,0 190,57 304,9 266,8 196,1 184,98 317,1 274,6 202,4 180,69 319,1 275,7 204,9 185,610 318,1 274,6 224,8 189,511 331,9 281,1 232,0 194,612 337,4 291,4 234,2 193,313 344,9 293,8 241,2 195,714 348,8 302,4 238,8 205,815 351,9 303,8 235,4 207,116 360,5 312,8 241,017 363,9 310,7 237,918

Mitjanes�2006�2009

150

200

250

300

350

1 2 3 4 5 6 7 8 9 10 11 12 13 14 15 16 17 Núm. diades

Punt

s

2009200820072006

—34—

Resum Estadístic 2009castell descarregat carregat i desmuntat intent Total % Total % sense P4

Pde4 40 40 33,1%Pde4s 2 2 1,7%

Pde4cam 6 6 5,0%Pde4scam 2 2 1,7%

4de6a 4 4 3,3% 5,6%3de6a 1 1 0,8% 1,4%5de6 6 6 5,0% 8,5%2de6 4 4 3,3% 5,6%Pde5 14 1 15 12,4% 21,1%4de7 12 12 9,9% 16,9%3de7 12 12 9,9% 16,9%

3de7a 4 1 5 4,1% 7,0%4de7a 5 5 4,1% 7,0%5de7 4 4 3,3% 5,6%2de7 1 2 3 2,5% 4,2%

Total 116 2 3 0 121% total 95,87% 1,65% 2,48% 0%

% sense P4 92,96% 2,82% 4,23% 0%2,82% 0

Seria un error desmotivar-se i creure un fracàs el proper 2010 si la corba de castells de 7 deixa de ser exponencial, com segurament succeirà, o pensar que si les mitjanes no segueixen creixent com fins ara ens haurem estancat. Ens estancaríem si perdéssim la il·lusió, si deixéssim de gaudir dels castells o si només penséssim en números. Les xifres són només un de tants referents.

Afegirem només quatre dades més. Aquesta temporada hem portat 3 castells

de set a plaça en 7 ocasions diferents; el 2008 ho havíem fet per primera vegada en la nostra Diada i ho havíem repetit a Terrassa. Això ha permès que ens superéssim constantment aquesta temporada: la nostra millor actuació fins el 2008 havia estat aquella de Terrassa amb 5de7, 4de7a, 3de7 i Pde5. Aquest 2009 n’ha vist dues de millors, la de la XVI Diada, amb 3 castells de set i mig, i la del Clot, el nostre sostre de moment, en què vam carregar per primer cop el 2de7.

Com l’any passat, hem sofert poquíssimes llenyes: el Pilar

de Cinc carregat del vano de Sant Cugat, i la torre. Sense tenir en compte els 50 pilars de quatre, de 68 castells carregats n’hem descarregat 66 aquest 2009; això representa el 93% de les construccions a plaça (96% amb pilars de quatre). Són els percentatges habituals de la nostra colla, una de les més segures del panorama casteller. Cal afegir-hi també tres intents desmuntats (dues torres i un 3de7a, tot a final de

temporada).

Si l’any passat no havíem dut a plaça cap 4de6, enguany se li ha afegit l’absència

del 3de6. I, a més dels dos castells inèdits ja esmentats (2de7, 3de7a), hem estrenat el 3de6a, per motius evidents.

Per acabar, cal fer esment del Pilar de Cinc. Fins avui, i si les nostres dades no

menteixen, n’havíem aconseguit 16, 4 dels quals només carregats. Aquesta temporada n’hem fet 15 (un de carregat); és a dir, en un any hem fet gairebé tants pilars de cinc com en els 14 anys anteriors plegats. Si més no, n’hem descarregat dos més en un sol any. És important remarcar que hi incloem els dos Pde5s.

Amb això finalitzem l’anàlisi estadística, que ja es fa feixuga. Esperem pel 2010

poder afegir-hi encara millors castells que el 2009, tot i que cada cop sembli més difícil superar-se.

(Totes les dades són d’elaboració pròpia, llevat de les anteriors al 2005, que les vam treure de www.collajove.com)

—35—

Clixé d’activitats

De vegades em pregunto què és el que fa vertebrar ben bé la unitat d’una colla. Quines són les preferències, els gustos o les opinions (tant pels castells com per a la vida en general) que comparteix la gent d’una colla. Això és saber com es forma i com s’aconsegueix aquesta unitat i aquest caliu tant genuïnament cargolí.

La veritat és que de castells se’n fan arreu de les colles: als assajos, a les diades... és el fi

que persegueixen totes. Però moltes d’aquestes, a més a més integren tota mena d’activitats alternatives que aprofiten el caliu, la comunicació i el sentiment comunitari que sub-jectivament es desprèn de ‘la Gent’ de la colla. Campionats i partits esportius diversos, música, ball, excursions, àpats, gimnàs, festa... són petits exemples que mostren la polivalèn-cia cargolina per passar-s’ho bé.

«En el pot petit i blau hi ha la bona confitura»

El més comú és pensar que com més volum té una colla, més activitats extracastelleres s’hi poden fer,

doncs coincideixen més persones per a cada opció propo-sada. La nostra colla és relativament petita davant les grans del Principat, però és valenta i dia a dia recull nous cargolins que perduts busquen la bona closca. Comptem amb moltís-sims personatges ben animats per organitzar cosetes. Ja sigui una rua ciclista cap al Prat, com un concurs de disfresses pel Carnestoltes o bé una excursió a la Vall de Núria. Sigui el que sigui sempre surten cargolins i cargolines de sota les pedres, com si ploguessin propostes enlloc de gotes d’aigua. Dispo-sem d’activitats relacionades amb tota mena d’esports: futbol, bàsquet, gimnàs i bicicleta... fins i tot d’alguna estrambòtica i fortuïta com el pinball o les bales del Quique. Parlo d’intenses vibracions compartint gols i d’autèntics banquets de cosacs al nostre local social, focus organitzatiu i participatiu dels cargolins. Així doncs ja ho sabeu: tingueu les banyes ben despertes, que qualsevol dia s’organitza allò que heu estat esperant tant.

Jonàs Bassó

—36— clixé d’activitats

Calçotada, Sopar d’estiu i Sopar de NadalJosep Maria Tarrés

Després dels castells, en la segona cosa en què els Cargolins ens posem d’acord és

a seure davant d’una taula per a menjar i riu-re i xerrar tots plegats, i potser després fer una festa que consistirà a beure, riure i xerrar, amb alguna partida al futbolí entremig, o potser uns escacs o una botifarra, tot submergint-nos en una música més o menys afortunada.

En aquest àmbit i a cops de repetir-se, any rere any, hi ha tres àpats que han esdevin-

gut clàssics en la colla.

A principi de temporada i després del gaire-bé etern descans hivernal, quan els Car-

golins ja notem la manca de fer una bona pinya o d’enfilar-nos damunt d’algun company, fins a extrems gairebé insuportables, que ens tornen perillosament irritables i de mal caràcter, de cop i volta arriba l’assemblea i comencen els assaigs,

i just en aquest punt, quan ja hem començat a assajar però encara no hem sortit a plaça, arriba la calçotada.

La calçotada, calçots i salsa de romesco a banda, i emmascarades de cara a ban-

da també, és la festa del retrobament i de les il·lusions, mirem acollonits la canalla que ha crescut un pam i mig en tres mesos i fem es-peculacions del que farem i deixarem de fer la temporada que acabem d’encetar en una cu-riosa barreja d’optimisme desbocat i prudència exagerada, tots conscients, però, que ens queda molta feina i treball per endavant.

Per arribar al segon clàssic, cal fer un petit salt en el temps i cal observar la situació

de la colla, perquè aquests àpats vénen molt clarament diferenciats per la situació de la co-lla, que els fa força diferents i no pel que men-gem. Hi ha un moment de la temporada en què cada any al cap de colla en particular i a tota la tècnica en general els agafa una mena de crisi autodestructiva que els aboca a un pessimisme desbocat, en veure que la colla pateix una mena

—37—clixé d’activitats

de diàspora. Si estem parlant del juliol, quan la colla ha agafat el seu millor punt, en el pri-mer tram de la temporada i quan tocaria fer el primer esclat, patim per a defensar diades com cal, degut a la síndrome vacacional/colonial que patim cada any. I just en el moment en què ja es conformen i accepten la realitat, les vacances s’han de fer i són bones, com el pagès que ja ha llaurat, adobat i sembrat els camps i sols li queda esperar que creixi una bona collita, just en aquest moment arriba el sopar d’estiu, que és la festa de la paciència, en què celebrem la feina ben feta que propicia bon averanys per a la segona part de temporada.

Tot seguit cal fer un enorme parèntesi, ple d’emocions, i grans diades i potser

alguna celebració especial, per arribar a final de temporada i atacar el tercer clàssic, el sopar de Nadal. Aquí ja hem fet tota la feina pel que fa als castells, i l’ambient és distès i festiu. El di-vendres al vespre ja comença la marató festiva, en què el local es transforma en un món màgic ple de follets o de castells impossibles, enmig

de la cridòria esvalotada dels més menuts de la colla, que fan el sopar de Nadal incorporat dins d’un joc ambientat en alguna història que s’ha empescat l’equip de canalla. Havent sopat es queden a dormir al local, i abans no es des-pertin l’equip de cuina ja comença a muntar els fogons per a fer el gran sopar dels grans. A mig matí la carn d’olla ja comença a compartir la substància amb el brou, tot desprenent aquella aroma tan nostrada, que fa Nadal; més tard el tall rodó s’uneix al festival de perfums, mentre comença la contínua arribada de cargolins que volen aportar el seu granet de sorra en el mun-tatge de la festa, que s’allargarà fins a altes hores de la matinada.

No sé si és tradició o fruit d’alguna male-dicció que es remunta als nostres ances-

tres, però resulta impossible fer cap festa sense que el local quedi com si hagués estat assolat per un tsunami.

Després, comença el descans hivernal, que es fa llarg, quant falta per l’assemblea?

—38— clixé d’activitats

Jocs SocialsLa vella d’Esplugues

Dintre de les moltes activitats que surten complementàries de la nostra tasca fo-

namental que és la de fer Castells, últimament està prenent força el joc de la Botifarra.

Quan després d’una actuació o d’un ass-aig del divendres passem pel nostre lo-

cal, cada vegada hi ha més gent que quan veu jugar a «les canes de la colla» s’apropen i treuen el nas per veure com tirem les cartes.

La botifarra comparteix moltes coses amb el món casteller: formen part de les nos-

tres tradicions, la distribució geogràfica coinci-deix gairebé amb exactitud amb el nostre terri-tori català i és una excel·lent forma d’interactuar, d’interrelacionar-se, de treballar en equip, de desconnectar, de des-empallegar-se per uns moments dels proble-mes que tots tenim, i si afegim que és una de les millors maneres d’exercitar la memòria d’una manera lúdica i entre amics, què més podem demanar? Ah, em deixava que també tenen una altra cosa en comú; mentre es juga o es fa el castell… silen-ci (muts i a la gàbia), quan s’acaba la partida o es descarrega el caste-ll… crits, rialles o algu-na que altra «bronca» de bon rollo.

Per moltes con-trades del nostre

país cada tarda a tots

el Casals, Centres Culturals, Casinos o Cafès els avis hi troben la millor manera de passar l’estona, i durant el caps de setmana els joves s’apropen per aprendre. El vells diuen que per ser un bon jugador de botifarra has d’estar «mi-rant» cinc anys, i per experiència puc dir que és veritat.

Avui milers d’universitaris catalans juguen a la botifarra als bars de les facultats. A

Internet existeix un portal de joc online, Butinet, que permet jugar en xarxa i contra l’ordinador.

Tornant als dels cabells blancs, per nosal-tres «seria un motivo de orgullo y enorme

satisfacción» poder ensenyar a la gent de la colla aquest joc, i ens oferim a tots els Cargolins i Cargolines que, quan fem aquestes trobades al nostre local, organitzem tallers per tal d’arrelar aquest joc dins la colla i més endavant fer uns campionats socials que enriu-te’n dels Barça-Madrid amb el permís dels Pericos.

—39—clixé d’activitats

La CastanyadaIris

Enguany la Castanyada va co-mençar per a molts ben d’hora.

Des del matí que vam començar a pre-parar per a la canalla la gimcana de la Castanyera assassina, que no era, en ab-solut, una gimcana de Halloween. No-saltres som catalans i celebrem el dia de Tots Sants amb la Castanyada. Això del Halloween és massa ianqui per a nosal-tres.

Vam guarnir el local tan bé com vam poder, amb molta inventiva

i aprofitant els nostres recursos al màxim. Ens vam vestir amb unes disfresses molt ben aconseguides i ens vam maquillar de la manera més terrorífica possible.

La preparació es va allargar tot el dia fins que, al vespre, van arribar tots els nens.

Tanta era l’expectació, que fins i tot van venir nens de fora de la colla! Algun que altre nen no es va atrevir ni a entrar al local. Però s’ho van passar prou bé, jo diria. Havent superat cada prova, aconseguien una castanya. Amb totes les castanyes de tots els grups, podien salvar el Ban-yut, que havia estat segrestat per la Castanyera amb malèfiques intencions. I és que la Castan-yera, tot i ser malèfica, sent una gran debilitat per les castanyes; tots ho sabem, això.

Quan els nostres nens, valents com ningú –això també ho sabem tots–, van ha-

ver salvat el Banyut, vam poder donar inici a la Castanyada pròpiament dita. De mica en mica, va anar arribant la gent de la Colla i, quan ja hi érem tots, vam començar a sopar amb una gran harmonia i sentit de la festa, com ja és habitual cada vegada que els Cargolins es reu-neixen a la Closca.

Després de sopar, va arribar el torn de les castanyes, els moniatos i els im-

—40— clixé d’activitats

prescindibles panellets. I dic imprescindibles, no perquè siguin més bons que les castanyes o els moniatos, sinó pel ja famós Concurs de Pa-nellets. I... (tambors...) el guanyador va ser... __________! Felicitats! (Si ningú recorda qui va guanyar el concurs, es podria posar senzillament «Felicitats al guanyador!» en lloc de tot el que està en negreta.)

Com també és habitual, la festa es va allar-gar per a molts fins a altes hores de la ma-

tinada. No sabem ben bé per què, però el cas és que quan els Cargolins ens trobem, se’ns fa difícil desenganxar-nos. Per què deu ser? Chi lo sa!

El Torneig de FutbolPaco Duran

Aquesta vegada anàvem al Torneig amb un equip molt renovat i sense haver pogut en-

trenar prou. Pel que sembla aquesta és la tàctica que hem de seguir en els propers torneigs, ja que el resultat havia de ser inesperat i sorprenent.

Sempre que hem participat en aquesta troba-da hem acabat jugant per les últimes places

—41—clixé d’activitats

i res podia fer sospitar que aquesta vegada seria diferent. Doncs bé, resulta que vam jugar molt bé, molt seriosament i quan vam guanyar el pri-mer partit el nostre ànim ja estava molt amunt. Així que també vam guanyar el següents partits i, sense adonar-nos, ens vam plantar a quarts.

No ens ho podíem creure, però la veritat és que havíem fet els canvis adients de

jugadors quan calia i com calia fer-los i havíem mantingut la concentració i la tensió necessàries durant els partits. Vam marxar cap a casa uns i cap a la festa uns altres, esperant l’endemà que ens tocaria jugar amb els equips més forts.

El desenllaç dels partits de l’endemà ens va deixar al quart lloc de la classificació. Els

equips molt potents i la nostra relaxació no ens van permetre aspirar a més. De totes maneres, haver arribat fins allà i de la manera que ho ha-víem fet ens va deixar molt satisfets.

Després de gaudir del partit de la final entre Mataró i Vilafranca vam marxar

a dinar al lloc que havia preparat la colla amfi-triona de Sants. Repartiment de premis, felici-tacions i fins l’any vinent. Enhorabona a Sants per l’excel·lent organització del torneig.

Torneig de Futbol IntercastellerAdrià Pallarés

Hola bona tarda, no?

Com ja sabeu el pròxim 20 i 21 de febrer se celebra a Esparraguera

el Torneig de Futbol entre les colles castelleres. Sembla mentida que ja hagi passat un any; sí, amics meus, és dificil afrontar-ho però ja ha passat tot un any i els Castellers d’Esplugues del Llobregat han format nou equip de cara aquest torneig.

L’any passat aquest equip va batre tot un rècord en les seves línies en quedar en la

quarta possició en aquest torneig. Aquest fet es va poder portar a terme gràcies a tot l’equip de castellers que dilluns rere dilluns han estat entrenant (no tots els que realement hagues-sin volgut); tot i així van fer un gran paper que aquest any aniran a defensar la seva possició i fins i tot superar-la.

Aquest torneig dóna un paper bastant important a les dones, ja que una de les

—42— clixé d’activitats

normes bàsiques de la competició és que com a mínim l’equip contingui una jugadora del sexe femení. Aques-ta norma és una clara mostra de la igualtat que hi ha al món casteller, on tots tenim la mateixa importància, si-gui del sexe que sigui.

També hem de comentar que és molt gratificant estar jugant un

partit de futbol i veure que l’afició està allà donant-nos suport. Així que us con-videm a venir amb nosaltres a fer costat a aquest gran equip. El paper del jugador número 12 és vital per aconseguir un gran resultat.

Per finalitzar, us direm l’equip d’aquest any, format per un gran grup

D’ESPARTANOS!!!

1-Just Fosalva – àlies El Carnisser2-Francisco Duran – àlies Paco Martinez

Soria3-Eugènia Tarrés – àlies Skingirl4-Andrés Pardo – àlies Gallito5-Sergi Pont – àlies El Rastas6-Jonàs Bassó – àlies The Jonas Brothers7-Adrià Pallarés – àlies El Cubatitas8-Berta Vicente – àlies The Hoolligan9-Lluís Muñoz – àlies Papa Pitufo10-Mar Gual – àlies Risitas11-Susana Servian – àlies Karmele

Marchante12-Adal Palau – àlies Lo Puto Cap13-Rafael Cano – àlies Kameni14-Quim Martin – àlies Centurion15-Pau Albornà – àlies El Lapas16-Júlia Cortada – àlies La Lapas17-Sílvia Lozano – àlies La Calculina18-Patrícia Marín – àlies La Cuinetas19-Francesc Xavier – àlies El caçador de

bolets

—43—clixé d’activitats

El GimnàsJonàs Bassó

Potència. Esforç. Resistència. Constància. Tècnica. Superació. Control. Millora.

Són algunes de les idees que em passen pel cap quan sóc a dalt de la bicicleta

estàtica del gimnàs de castells. Esbufego més suat que un peix acabat de sortir de l’aigua i tan vermell com un pebrot escalivat. Aquestes paraules m’ajuden, no perquè aconsegueixi fer res que s’hi acosti, sinó perquè tinc davant meu la personificació de totes elles. Hi ha un nom propi que les aglutina, que les reuneix, que en fa una resolució pragmàtica: Quique.

Com alguns sabeu, la colla compta amb un fabulós gimnàs, ubicat al nostre local

social. Sí, allà on a més d’emborratxar-nos, ballar i fer autèntics campionats de futbolí hi duem a terme alguna o altra coseta més... Bromes a banda, el que tenim a disposició no té preu. Mai tan ben dit,

doncs al costat de les inflades tarifes actuals en gimnasos i altres centres esportius, és una joia poder gaudir d’un servei per tonificar-nos cos i ànima de forma gratuïta.

Jo mateix m’hi he afegit aquest any, intentant seguir un ritme relativament constant al

costat dels qui s’han convertit en els companys de treball i suor. D’aquesta manera i seguint els consells del més honorable Sensei, tant dilluns, dimecres com divendres són els dies que segueixo un senzill pla de treball a partir d’exercicis propis d’un principiant en la matèria. Tinc il·lusió de seguir aquesta forma de practicar esport, doncs si bé no és la més distreta (com sí que ho és la pràctica d’un esport en equip com el futbol, el bàsquet o l’hoquei) és el camí per obtenir millor resultats físics tant a l’hora de fer castells com a la vida en general.

M’agrada la mentalitat del Quique, sempre a tope, sense límit o, més

aviat, més enllà del límit. Jo vaig fent el que bonament puc, sense forçar més del compte, ja que he après que és la forma d’evitar lesions innecessàries. Tenir-lo al costat és un regal caigut del cel, doncs la seva experiència és or per a un novell com jo i els seus consells m’ajuden absolutament. No creieu que només som aquests dos pringats que ens passem les tardes allà, altres personalitats cargolines també apareixen constantment com ara en Josep Maria Marqués o el Gallo, fins i tot de vegades el Pedra.

Així doncs us animo a tots a venir aquests tres dies setmanals, a

treballar de valent però en el millor ambient. La qüestió no és ni la força ni la flexibilitat que tingueu, sinó les ganes de fer esport i passar una bona estona! Recordeu que com més robusta sigui la pinya, millors castells podrà aguantar,

vosaltres mateixos.

—44— clixé d’activitats

SortidesPaco DuranEl Matagalls

En aquesta sortida ens van acompanyar el vent, el fred i la neu. Ja havíem vist que

la neu cobria bona part del recorregut fins dalt, però quan vam iniciar la marxa des de Collfor-mic no podíem sospitar que es faria una mica més complicat del que ens pensàvem. La neu que cobria bona part del camí estava gelada i les relliscades ens van complicar la pujada, sobretot a la part final. Vam arribar al cim i de seguida vam veure que seria molt complicat fer algun pilar, com era la nostra intenció. El vent bufava fort i molt fred. Tot el que s’alçava més amunt de dos metres del terra era immediatament en-derrocat, així que vam decidir tirar cap avall i tornar a provar-ho en un altre lloc.

De totes maneres va ser impossible fer algun pilar. En un punt una mica més

resguardat vam menjar una mica, vam jugar amb la neu i cap a casa.

El Puigmal

Vam sortir a les 6 del matí des de la plaça de Santa Magdalena. Després d’ajornar

l’excursió per diferents motius, havíem decidit que l’únic dia favorable era aquell diumenge i la vam encertar. A primera hora, al poble de Ribes de Fresser, el termòmetre marcava 8 graus i el dia despuntava clar i net. A l’arribada al Pla de Fontalba tot era ple de vehicles i això ens feia sospitar que el camí seria una romeria, però la major part de la gent agafava el camí cap al san-tuari i no pujava al cim.

La pujada va ser molt tranquil·la, amb una temperatura perfecta i a un ritme tran-

quil, fent fotos aquí i allà, i de mica en mica vam arribar al cim, on ens esperava un grupet que havia pujat el dia abans i que van fer un

—45—clixé d’activitats

bivac allà dalt.

Per baixar faríem la ruta de baixada al san-tuari de Núria per recollir altres dues ex-

pedicionàries que ens esperaven allà. Vam dinar, descansant una bona estona estirats en la gespa al sol i després vam tornar pel camí de Núria a Fontalba.

Més tard, a Ribes de Fresser, un bon be-renar amb coques, cafè i xocolata ens

va deixar preparats per al camí de tornada.

Sortides nocturnes en bicicleta

Aquest any hem provat una nova variant de les sortides en bicicleta: hem fet les

sortides de nit. Després dels assaigs hem sopat al local i hem fet uns quilòmetres a la fresca de la nit.

La primera sortida va ser per la Carrete-ra de les Aigües. No cal dir que la part

més feixuga consistia a pujar fins arribar a la mateixa Carretera. Una vegada allà, el passeig

i el paisatge va ser molt relaxat i relaxant. Fer una passejada a l’estiu per allà durant la nit és una bona manera de gaudir d’una temperatura excel·lent, d’una vista singular de Barcelona i de la companyia dels animalons de Collserola. És fàcil creuar-se amb els porcs seglars i els conills de Sant Pere Màrtir a les dues de la matinada.

La segona sortida ens va portar a la platja del Prat, a la desembocadura del riu Llo-

bregat. Com que el camí és de baixada ningú va patir gens ni mica. Quan vam arribar a la platja alguns encara van tenir ganes de banyar-se. Fins i tot vam poder prendre unes cerveses que un grupet que es va desplaçar amb cotxe portaven per donar-nos suport en l’aventura.

Una bona estona a la platja ens va deixar a punt per tornar cap a casa. La tornada

també va anar molt bé (fins i tot la pujada per la Carretera de Cornellà) i a les 4 de la matinada donàvem per finalitzada l’excursió en arribar a Esplugues.

—46— clixé d’activitats

Santa MagdaJosep Santacreu

Hem separat la crònica de Santa Magda de la resta de la Chronica dels Feyts per

raons insondables, però l’ordre dels factors no altera el producte i aquí la tenim, un recuit del que ja vam escriure fa unes mesos. Aleshores dèiem que el «dimecres era la festa major petita, com tothom sap, Santa Magda...

Vaig arribar un pèl tard, vora d’una hora, a Esplugues, i ja havien comès el primer

pilar, la plantada del ginjoler nou i la major part dels balls d’entitats. Com a protesta vaig comprar una Xibeca, que va durar gairebé un parell d’hores (oh miracle!). A causa d’aquesta adquisició em vaig perdre el segon pilar. El tercer pilar el vaig encalçar quan ja era a punt de muntar-se, al mig de Laureà Miró... En vaig fer fotos. El quart pilar no se’m va esmunyir, tanmateix: i em foteren al mig de la pinya, a Cant Tinturé. I hom va aplaudir. Tot seguit, uns metres més amunt, davant el monestir, un altre, i ja davant l’església, another one. Hom,

entusiasmat, s’abraonà en xardorosa ovació, mes res en esguard del pilar del magne, magnífic i magnificent temple consagrat a Santa Magda, patrona excelsa i ebúrnia de la displicent vila d’Esplugues. Oh, anyellets tosos però amb llana al clatell que caramullàveu el temple, quin entusiasme de mamballetes, quin esclat d’aplaudiments i esgarips d’emoció i èxtasi! Oh, quan alçàrem el pilar per sota, ert i marmori com les columnes de l’església! Oh, quan començà de caminar, amb pas lent però segur, indestructible com un tanc a Tianmanen! I quan pujà els dos graons, com si hagués ascendit l’escala al Cel! Ah, si Rigaut de Berbezilh hi hagués estat no li hagués calgut tota la cort de París!

En descarregar-lo al davant de l’altar, com una ofrena humana al déu antropòfag

dels cristians, hom saludà a tot el ramat d’anyells de déu que d’altra banda no trepitjaran ja en tot l’any cap església. Llavors hom marxà pel mateix passadís que havia entrat, eixugant-se la suor del front, i sortí a cercar birres (del Mercadona que repartien homes del mossèn —mes massa aviat foren finides!) i oírem els versots de la colla de diables, que estigueren força bé. Enguany han

Els Diables davant Can Cortada

—47—clixé d’activitats

recitat menys diables, però el nivell ha pujat una mica; un d’ells va homenatjar en Pepe Rubianes i va ser força divertit, i tota la pesca de sempre...»

Aquest va ser, més o menys editat per l’ocasió, el text que vam escriure fa

uns mesos. Podem afegir-hi ara unes greus i ponderades consideracions sobre si la Colla hauria de celebrar una santa que ningú no deu conèixer gaire, i així contribuir a l’engany mil·lenari de l’Església. Podríem treure a col·lació uns mots del famós filòsof bigotut, l’amic Nietzsche, que amb més raó que un sant deia coses a l’Anticrist com que el cristianisme afebleix els homes, els emmalalteix per dominar-los, és decadència i nihilisme perquè fomenta el patiment i els valors contraris a la vida, etc. Coneixem els arguments per continuar l’ofrena floral a l’església, però creiem que tots aquests arguments no tenen en compte què significa veritablement una església, ni els seus valors, ni han reflexionat mai gaire sobre la religió en general.

Per acabar i contrastar una mica el que acabem de dir, aportem uns versos

d’Àngel Guimerà del seu poema Maria de Magdala (és a dir, Santa Magdalena). La santa parla davant la visió de Jesús:

«Jo, recollint lo volador ropatge,m’hi acostí arrossegant com feble eruga;pel clar dels rulls, joguina de l’oratge,son rostre veia, tremolant poruga.

I en tant al coll tota ma sang opresam’escanyava glatint! Què suau d’aromalo seu respir sobre ma galta encesa!Confós alè de nin, de mare, d’home!

Sos peus estaven freds, i jo, manyaga,volguí escalfar-los en ma falda impura;mes un lleny va cruixir i ell, des de l’obaga,d’allà al fons dels cabells, mirà amb tristura.

—Oh fill de Natzaret —vaig dir-li—, et voltala soledat i et mors de melangia;

ta paraula d’encens ningú l’escolta,i jo per dar-te un món lo furtaria!

Sigues tot meu, que et vull; jo sóc ta esclava:fugim per sempre d’altres ulls de dona,enllà, al desert, on el trepig s’acaba,en mos braços jeuràs com sobre l’ona!

Coixí et seran mos pits, si el sol t’abrusacom vel del Temple es desfaran mes trenes,i si el pou de Gesir l’aigua et refusa,cobrint-te els ulls m’esqueixaré les venes.

Que he nascut per amar al cor em diuen,i doncs t’he vist no puc estar sadollani amb tot l’amor de tots los sers que viuen!Mes somniant un bes teu ja em sento folla.»

La poesia continua... però trobo que aquest fragment és prou maco i ho deixo aquí,

tot i que ara parlava Jesús. Voldria dir que tot plegat és només la meva opinió, i prou. En fi, salut.

—48—

Gent de la Colla

—49—

Una collonada necessàriaPau Albornà i Torras

Abans d’entrar en matèria, m’agradaria apuntar un parell de coses sobre aquesta nova edició de Peus Negres que teniu a les mans. No

podia deixar escapar l’oportunitat per destacar la feina que ha fet l’equip de redacció d’enguany, dirigit pel gran Josep I de Santacreu, i on hi hem col·laborat el rifenyo-cargolí Jonàs Bassó, el Sergi «Xomi» Pont, el Paquito «Loteria» Duran, el generós impressor Josep Maria Tarrés i un humil servidor. Hem intentat fer una revista atractiva i interessant, tocant tots els temes possibles i, el més important, intentant implicar la gent de la colla. Per aconseguir-ho, durant les últimes setmanes ens hem dedicat a empaitar unes pobres ànimes caritatives que han fet l’esforç de dedicar una part del seu temps per expressar-se castellerament parlant. Creiem que hem reeixit, però no abaixem la guàrdia, ja que encara ens agradaria comptar amb més opinions. Gràcies a tots. Ara, anem per feina.

Quin sentit tenen els castells dins la realitat en la que conviuen? Quin ha estat i quin

és actualment el seu paper en la preservació de la cultura catalana? Compleixen una funció social?

Aquestes i d’altres preguntes es devien plantejar els membres de la UNESCO

quan van rebre la visita d’una delegació de representats de la candidatura catalana per convertir els castells en un element de Patrimoni Cultural i Immaterial de la Humanitat.

Ramon Fontdevila, director del Cen-tre de Promoció de la Cultura Popular i

Tradicional Catalana de la Generalitat; Miquel Botella, president de la Coordinadora de Colles Castelleres de Catalunya; i Jordi Roigé, editor de la Revista Castells, van ser els encarregats de presentar la documentació reglamentària per-què els castells s’unissin oficialment a la llista de propostes ecspanyoles per formar part de la prestigiosa llista de la UNESCO, on cada país hi presenta les seves candidatures. La decisió fi-nal es comunicarà durant el 2010.

Personalment, crec que la llista de Patrimoni Cultural i Immaterial de la

Humanitat que elabora la UNESCO és una collonada necessària. M’explicaré. Creieu que un Consell de Savis, assegut a les seves precioses butaques d’un impressionat edifici de París, es podrà fer una petita idea del que són i signifiquen els castells amb una simple carpeta plastificada i quatre vídeos de la Plaça del Blat

—50—

o de Sant Fèlix? Francament, crec que no. Els castells s’han de viure i s’han de suar en una plaça a les dotze del migdia d’un calorós diumenge d’estiu, s’ha d’estar a la pinya i suportar la llenya, s’ha de celebrar una temporada històrica enmig de l’eufòria col·lectiva, s’ha de ser conscient del que comporten per a la cultura d’una país... i, que em perdonin, però tot això no es pot comprendre per molts premis Nobel, doctorats o càtedres que es tinguin. Fins i tot crec que ni tan sols en són capaços els veïns ecspanyols, els encarregats últims de decidir les candidatures que presentaran a la UNESCO. Per no parlar que el problema és ja de base quan la nacionalitat amb què els savis valoraran els castells serà l’ecspanyola... Valga’m Déu! Quina barbaritat!

Amb un exemple ja quedarà tot dit. El passat setembre, el Senat ecspanyol va

rebutjar amb els vots de PSOE i PP una moció del grup de l’Entesa Catalana de Progrés per retirar la declaració «d’interès turístic nacional» a les festes en què hi hagi maltractament d’animals o de persones, en clara al·lusió a la cavernícola carnisseria torera. En la seva defensa per aquestes peculiars festes populars, el senador socialista Francisco Javier Sanz va plantejar fins i tot si «el pes que aguanten els típics castellers catalans o el fet que els nens que fan d’enxanetes hagin de pujar dalt dels castells no pot ser considerat també com a maltractament». No tot és cultura! Pel mateix preu, podríem defensar el dret de pernada, pràctica habitual a l’Edat Mitjana en què el senyor feudal tenia el dret de desvirgar totes les dones que s’estaven a punt de casar.

D’altra banda, també voldria aclarir que l’etiqueta de Patrimoni Cultural

i Immaterial de la Humanitat comporta coses positives. Amb la reflexió anterior pretenia qüestionar el sistema de votació i la parafernàlia que envolta aquesta iniciativa promoguda per la UNESCO, així com també el desgavell conceptual que comporta haver de

passar pel filtre d’Ecspanya per optar a aquest guardó. Seguim. És important que els òrgans internacionals reconeguin aquells fets i costums locals per tal de preservar-ne la seva existència i per donar-los força en un món globalitzat on sembla que només interessin els béns materials que poden córrer a la borsa i, en aquest sentit, els castells poden ser uns excel·lents ambaixadors de la nostra cultura arreu del món. Està clar que formen part d’aquest grup d’intangibles, no entraré a analitzar-ne els perquès ja que tots els que ho llegiu sí que heu suat la cansalada –no com els savis de París–, però sí que m’agradaria convidar-los que assisteixin a les festes del local i que juguin al futbolí, que vinguin al proper Carnestoltes de la colla, que agafin la bicicleta en les sortides organitzades per en Paco o que siguin prou valents per acudir o la propera Junta (sense faltar eee...). Els castells són molt més que un seguit de persones pujades unes sobre les altres o un engranatge de mans meticulosament arrenglerades. Els castells són cultura i país, un fenomen social i integrador, punt de trobada, amics i fins i tot, en el meu cas, indret on vaig conèixer l’amor.

Així que, senyors de la UNESCO, abans de decidir si els castells poden unir-se a

la llista de Patrimoni Cultural i Immaterial de la Humanitat, facin una visita a La Nau qualsevol dimarts o divendres a quarts de 9. I no a aquell llepaculs programa de televisió que només sap parlar de les magnífiques i omnipresents colles grans.

Salut i castells!PD. Si no volen venir, més val que ens deixin

en pau. Un consell, també poden anar a veure a aquest tal Francisco Javier Sanz i convertir els toros en Patrimoni Animal i Feudal de la Humanitat.

—51—

Resum de la TemporadaSergi Pont

Panoràmica del que ha donat de si la collita castellera del 2009 més enllà del clos estricte de la nostra colla. Ha estat un any prou bo que augura un 2010

aferrissat tant per dalt, amb una Colla Vella molt competitiva, com per baix, en què hi ha hagut una petita revolució en les colles de 7.

Colles de nou: les colles grans, cada cop més igualades

Els Castellers de Vilafranca han tornat a ser els millors aquest 2009, per la seva

regularitat i per la gran varietat de castells que han dominat. No obstant això, ningú pot negar que la temporada ha acabat amb un regust agredolç pels verds. Els intents frustrats de quatre de nou net i tres de deu, un castell que se’ls resisteix, han marcat negativament el final de campanya dels penedesencs, que tampoc es van imposar a la diada de Sant Fèlix. Tot i això, els números canten, i és evident que tres torres de nou, els tres pilars de vuit carregats, el quatre de nou amb l’agulla i el primer tres de nou amb l’agulla descarregat de la història, no són un mal resultat per un any suposadament de transició. Ara caldrà esperar per veure si la temporada que ve assoleixen les assignatures que enguany els han quedat pendents.

Si pels del Penedès el final d’any va ser amarg, a Valls ningú no dubta que aquesta

ha estat una temporada rodona per la Colla Vella dels Xiquets de Valls. Els rosats van signar dues actuacions de luxe: la primera per Sant Fèlix, a la diada més prestigiosa del món casteller, on van descarregar un dos de nou i un pilar de vuit magnífics, a més del tres i el

quatre de nou, i la segona per Santa Úrsula, on van passar la mà per la cara a la Joves repetint el pilar i el dos de Sant Fèlix i afegint-hi un cinc de nou, que va caure a la descarregada. La Colla Joves Xiquets de Valls, en canvi, no han estat a l’alçada dels seus veïns, i han acabat la temporada sense descarregar cap castell de gamma extra. Només van carregar el cinc de nou a Vilafranca del Penedès, però en canvi van

Primer 3de9fa. Font: www.castellersdevilafranca.cat

—52—

estar de pega a la plaça del Blat, a la diada més important de l’any, on no van descarregar cap castell de nou.

Tot i el mal inici, i la decebedora actuació a Sant Fèlix, els Minyons de Terrassa van

recuperar-se en els últims mesos per acomiadar-se de l’any amb una gran actuació en què es va estar a punt de reviure el tres de deu, en un intent que va deixar bones sensacions. També es va viure una autèntica exhibició a la plaça del Vi de Girona, per Sant Narcís, en un escenari talismà pels malves, on van descarregar quatre castells de 9.

La torre de nou i un esplèndid espadat de vuit han estat les estructures més

destacades dels egarencs aquesta temporada.

Els Capgrossos de Mataró han tingut una trajectòria ben diferent als vallesans, ja que

van tenir un inici de temporada esperançador, descarregant el primer quatre de vuit amb el pilar de la temporada castellera i completant una bona diada de les Santes. De totes maneres, la seva progressió no ha estat tan bona com s’esperava, malgrat haver assolit el tres de nou i el quatre de nou folrats.

A Tarragona, igual que ha passat a Valls, la temporada ha tingut una colla clarament

dominadora. Els Xiquets de Tarragona, per la seva banda, han completat un bon any després de descarregar el tres de nou en una ocasió, tot i que no han pogut repetir l’èxit del dos de vuit ni tampoc s’han atrevit amb nous reptes en un any, marcat a Tarragona, per la superioritat de la Colla Jove Xiquets de Tarragona. Els morats han constituït una de les sorpreses positives d’aquest 2009 en dominar les estructures de vuit i veure’s amb forces per provar, amb un èxit rotund, el tres i el quatre de nou amb folre. La cirereta del pastís la van posar a la diada de Festa Major, amb una actuació colossal on va mostrar les seves credencials.

La llista de colles de nou pisos la tanquen, un any més, els Castellers de Sants.

Els borinots han repetit l’èxit de la passada campanya en descarregar el tres de nou, tot i que aquest any els ha costat déu i ajuda, com a conseqüència d’alguna baixa inoportuna. Els de Sants, que es confirmen com la millor colla de la Ciutat Comtal, també han dominat l’estructura del cinc, descarregant el cinc de vuit en diverses ocasions.

Colles de vuit, també lluny del Principat

El 2009 quedarà marcat en els llibres d’història castellera com l’any en què un

castell de vuit pisos va ser carregat, per primera vegada, per una colla de fora del Principat. Els protagonistes d’aquesta fita històrica han estat els Al·lots de Llevant, que van aixecar el carro gros a Vilafranca, per Tots Sants. Els manacorins, a més a més, han completat el millor any de la seva trajectòria amb un quatre de vuit carregat i diverses torres de set.

També han aconseguit una temporada històrica la Colla Jove dels Castellers

5de9f de la Joves. Font: www.collajoves.com

—53—

de Sitges, gràcies, en part, a la gran actuació que van firmar al Cap de la Vila. Els del Garraf van demostrar tot el seu potencial amb el quatre de vuit, la torre de set i el cinc de set, davant de tota la seva gent.

Els Castellers de Barcelona, per la seva banda, s’han recolzat en un magnífic

espadat per aconseguir els millors resultats. El quatre de vuit amb l’agulla (el primer de la seva història) i el pilar de set carregat els ha permès seguir estant entre les colles grans del panorama casteller, malgrat haver cedit el lideratge a la Ciutat Comtal. Tot i no poder igualar els resultats de l’any passat per les dificultats que han tingut amb el pilar de set, han demostrat seguir estant en un bon moment de forma, descarregant tres castells de vuit pisos: la torre, el tres i el quatre.

Pel que fa als Castellers de Terrassa han demostrat enguany que a Egara s’hi fan

bons castells, més enllà dels Minyons. El seu potencial ha quedat palès després de carregar la torre de vuit amb folre tretze anys després de l’última vegada que ho van aconseguir. A més

a més, s’han mostrat molt segurs, tant en el quatre de vuit com en el tres de set aixecat per sota. Els Xicots de Vilafranca, una altra colla que també ha de conviure amb una formació de primer nivell, han destacat aquest any amb el tres de vuit.

Qui també ha dominat amb comoditat les estructures de vuit han estat els

Castellers de Lleida. Els de les terres de ponent han completat la seva segona millor temporada en aconseguir tres castells de vuit. Tot i els bons registres, no han pogut revalidar l’espadat de set.

Els Xiquets de Reus, després de dos anys, han recuperat tant el dos de set com el tres

de vuit. Els Castellers de la Vila de Gràcia han descarregat el carro gros en dues ocasions i són la darrera colla que ha completat més d’un castell de vuit durant el 2009. Els Xics de Granollers, per la seva diada, després d’haver-ho intentat sense sort amb anterioritat, van descarregar el quatre de vuit, construcció que no celebraven des de fa dos anys. Van completar la feina amb el cinc de set i el quatre amb l’agulla.

Els Sagals d’Osona i els Marrecs de Salt han presentat uns registres similars a

finals de temporada. Les dues colles tan sols han carregat un castell de vuit i han descarregat el dos de set. Els de la plana de Vic, a banda de recuperar la torre després de tres anys, han estat els que han descarregat més tres de set per sota de la temporada.

Les colles de set assoleixen nous reptes

Les colles de set han deixat, en general, un molt bon regust de boca. Els nous reptes

aconseguits per moltes d’elles ens fan pensar que l’any que ve potser s’amplia el nombre de colles de vuit.

D’entre les colles de set, destaquem l’àmplia gamma de castells que han

dominat els Castellers de Sabadell. Els Saballuts

Pde7f carregat pels Castellers de Barcelona al Clot

—54—

han descarregat la torre, el cinc, el tres i el quatre amb l’agulla i un castell molt car de veure, el tres de set aixecat per sota, que han completat en diverses ocasions. Només hi ha quatre colles de set que puguin presumir d’haver descarregat aquesta estructura. Els Moixiganguers d’Igualada, per exemple, una colla en progressió ascendent que ha incorporat, als millors castells de la passada campanya, una treballada torre de set que van carregar a casa seva. El tres de set per sota també és el millor castell que han aconseguit els Margeners de Guissona. Els de la Segarra han consolidat el cinc de set i el tres i el quatre amb l’agulla i, per si això fos poc, han descarregat a Súria el primer set de set de la història castellera; una estructura inèdita composta per un quatre i un tres, amb dues enxanetes diferents que coronen el castell al mateix moment. L’última colla de set que ha descarregat el tres aixecat per sota han estat els Castellers de Sant Cugat. Els de la camisa «verd Collserola» han sovintejat la gamma alta dels castells de set, tot i que no s’han atrevit amb la torre, un castell que no descarreguen des del 2004.

A banda d’aquestes quatre formacions, també destaquen els Nens del Vendrell,

una colla històrica que, tot i trobar-se en hores baixes, ha aconseguit frenar la davallada dels últims anys. Malgrat els intents frustrats de coronar el carro gros, han descarregat el quatre de set amb l’agulla, el cinc i la torre, castell que han dominat a plaer. Els Bordegassos de Vilanova i els Castellers de Mallorca també han tingut en el dos la seva millor arma. Els del Garraf, que van viure el zenit de la seva trajectòria a finals dels anys 90 i principis dels 2000, han descarregat la torre en una sola ocasió i han desmuntat dos intents de quatre de vuit, a la diada dels Xics de Granollers. Per

la seva banda, els balears han estat solvents en la gamma alta dels castells de set i, a banda de les dues torres descarregades a Palma i Manacor, s’han mostrat molt segurs, tant en el cinc com en les estructures amb l’agulla.

Sis colles han tingut el seu sostre casteller en el cinc de set, un castell considerat

de «set i mig» donat el seu grau de dificultat. Els Castellers de Badalona i els Minyons de l’Arboç l’han completat amb èxit en dues ocasions. Els badalonins, més coneguts com a micacos, estan d’enhorabona després d’haver celebrat enguany prop d’una trentena de castells de set i la victòria en el Concur7, el concurs de colles de set que es va celebrar a Torredembarra. Els del Baix Penedès, en canvi, han experimentat un retrocés en els seus registres degut a la disminució del nombre de castells bàsics de set. Els seus castells límit, però, han estat els mateixos que en l’anterior campanya.

5de7 dels Saballuts

—55—

Els Castellers de Cerdanyola, els Tirallongues de Manresa i els Castellers del Poble Sec han descarregat el cinc de set en una ocasió cadascun. Aquestes tres colles han aconseguit, a més a més, el quatre amb l’agulla i, en el cas de les dues primeres, també el tres de set amb l’agulla, un castell inèdit tant pels cerdanyolencs com pels manresans. Per acabar amb aquest grup de formacions, destaquem també els Xiquets del Serrallo, del barri marítim de Tarragona, que el 2009 només han pogut carregar el cinc de set en una temporada marcada pels problemes interns que van acabar amb la dimissió del seu cap de colla.

S’han mantingut en un nivell similar al de la temporada passada els també tarragonins

Castellers de Sant Pere i Sant Pau, que han descarregat el quatre de set amb l’agulla en dues ocasions i el tres de set amb l’agulla, el castell de moda d’aquest 2009, en una altra. Bona

temporada també pels Nois de la Torre que, malgrat no sovintejar els castells de 7, han descarregat el tres, el quatre i el tres amb l’agulla. Amb resultats semblants han acabat dues de les colles del Baix Llobregat, els Castellers d’Esparraguera i els Castellers de Cornellà, ja que ambdues han patit un lleuger retrocés i s’han quedat sense el preuat cinc de set.

Tampoc no ens oblidem dels Castellers de Figueres, que no

han tingut pas una temporada brillant, ja que s’han quedat amb la gamma bàsica dels castells de set. Amb uns resultats semblants als empordanesos, els Castellers d’Altafulla han millorat notablement els seus registres en descarregar en diverses ocasions el tres i el quatre, així com l’espadat de cinc.

La notícia més agradable sempre la donen les colles que s’estrenen

en nous castells, i més encara si ho fan amb un pis més de l’habitual. És el cas

tant dels Castellers de la Sagrada Família com dels Salats de Súria, que han esclatat d’alegria després de completar el quatre de set, els dos a la diada local. D’altra banda, han tornat al «club dels set» els Matossers de Molins de Rei, una colla que ha hagut de lluitar de valent per recuperar el quatre (el van descarregar a Manresa) i el pilar de cinc.

Les colles de sis lluiten contra les adversitats

Malgrat no fer els castells més alts, ni tenir la millor tècnica del món casteller, les

colles de sis lluiten tant o més que la resta per sobreviure davant les adversitats. En alguns casos la falta d’efectius als assajos i actuacions, i en altres la falta de suport institucional o infraestructures, posen a diverses colles en una situació complicada.

4de7 dels Castellers de Figueres

—56—

Aquest any han estat deu colles les que no han superat la barrera dels sis pisos: Els

Xerrics d’Olot, la Colla Jove de l’Hospitalet, els Castellers del Riberal, els Nyerros de la Plana (aquestes quatre colles han aconseguit el pilar de cinc), els Castellers de Caldes de Montbui, els Torraires de Montblanc, els Castellers de Mollet, Castellers de Castelldefels, els Angelets del Vallespir i els Castellers de Rubí.

Neix la Global de Salou

Si les grans construccions i els reptes assolits per les colles són un motiu d’alegria en

el món casteller, també ho és la creació d’una nova colla. Això és el que ha passat enguany a Salou, on s’ha fundat la Colla Castellera la Global, que deu el seu nom a la gran varietat de nacionalitats dels seus integrants. Ja han fet les seves primeres actuacions, tot i que no han tingut sort amb els castells de sis, ja que els queda un llarg camí per recórrer.

PUBLICITAT7de7, invent dels Margeners de Guissona.Font: http://esantesmasses.blogspot.com

—57—

Meravellosa emboscadaGemma Casellas

Bé... estem a 29 de novembre i s’ha acabat la nostra 15a temporada, toca fer una mica de balanç.

Fa un any em van fer una em-boscada.... jo havia quedat

amb l’Adal, sabia que em voldria proposar alguna cosa (no tenia ben bé clar que) relacionada amb la tècnica de l’any següent, però sabia que jo podria dir-li que no, em veia capaç de ser racional i saber que el meu compromís amb la colla no podia ser al 100%. Llavors arriba la sorpresa... entrem a seure en un bar... i quan duem 2 minuts apareix la Mar-ta... en aquell moment sabia que estava perduda... 2 de les persones més importants de la meva vida es plantaven davant meu... i el millor de tot em propo-saven una proposta a la que no podia dir que no... m’oferien un Equip de Canalla a la “meva mida”, persones totalment noves, després d’anys que vol-tàvem més o menys la mateixa gent, s’incorporarien a l’equip de Canalla el Lluís i el Pau, 2 persones amb molta empenta i que encara no havien format part de cap tècnica de la Colla. Així també podria comptar amb l’Ana que s’encarregaria de la part pe-dagògica juntament amb el seu equip.

Així va ser per mi l’inici d’aquest any... calia fer molta feina amb la Canalla, com a principals

objectius: reduir el pes del pom de dalt (enxanetes i aixecadors calia que fessin de dosos) i per tant calia trobar nova canalla petita per pujar sobre els nous dosos i el no menys important, deixar un Equip de Canalla format per quan les hores a l’hospital no em permetessin dedicar el temps necessari a la part més important de la colla.

La primera part va semblar senzilla, les dosos actuals evolucionaven a la velocitat de la llum

i la segona va anar apareixent com per casualitat ja que van anar venint nous nens molt valuosos per la resta de la temporada.

La formació de l’Equip de Canalla va ser bufar i fer ampolles, inicialment les coses bàsiques:

“l’aixecador al 3 puja per aquí, i baixa pel mateix lloc”, “al cinc els dosos cal que agafin aquesta po-sició i no aquella”,”...” i poc a poc anar millorant i anar sent cada cop més independents i el que per a mi era més important, cada cop em posaven més en dubte i les seves opinions, tot i que no fossin les mateixes que les meves, eren igual de valuoses...

Així ens plantem al juliol... ja havent fet el 4d7a i fent els últims ajusts pel pom del

5d7, les dosos s’havien anat estrenant actuació rere actuació sempre amb 1 dos veterà, l’Iris, que aquest any ha estat clau en molts aspectes per la Canalla, s’estrenava de quart alhora que per fi, 2 dosos “pe-tits” feien el 4d7.

Per fi arriba Festa Major, en 2 setmanes s’assagen els castells de manera excepcional

i la Canalla, com sempre, es posa a l’alçada de se-

—58—guida. Pre-diada amb excel·lents resultats i arriba el dia esperat, per mi un dia difícil. A les 11:15h sabem que l’aixecador titular de tots els castells s’ha fet mal (no fent castells, eh?), i novament la Ca-nalla es creix de manera excepcional i realitza els castells com si els hagués assajat així tots els dies i no dubta ningú en cap moment de com de bé ani-rà l’actuació, s’estrenen novament dosos alhora que un aixecador.

I arriba el moment que per mi, potser, ha estat dels més durs i emocionants de la tempora-

da, l’Equip de Canalla havíem incorporat la Iris i després d’uns assajos en que faig d’observadora, sóc plenament conscient que ells són absolutament autònoms i ha arribat el moment en que iniciïn aquest llarg camí sense mi amb el Lluís al capda-vant i el Pau i la Iris que el recolzaran i l’ajudaran plenament a la tècnica i l’Ana que farà de manera excepcional la seva feina a l’Equip Pedagògic.

Ara comença una altra manera de veure els assajos, els castells. Torno a ser la Gemma

que només escolta on m’he de col·locar i ho faig, tan bé com puc. I així ha anat passant la resta de la temporada, veient com el 5d7 i el 4d7a passaven a ser uns castells que no posaven el cor a cent abans de fer-los, els fèiem amb ganes però sabent que fent-los en gaudíem. I comencem a fer castells que auguren un futur amb nous castells més alts. Fins que arriben els 3 últims caps de setmana de castells, sabem que la torre la tenim a tocar i en la primera

ocasió, per problemes mèdics, s’ha d’ajornar una altra setmana. A Barcelona, sota el sol, les coses es veuen millor i es demostra que la torre la tenim a l’abast, un intent desmuntat amb gran encert allar-ga el temps uns minuts però per fi toco la glòria: HEM CARREGAT LA TORRE. La sensació va ser genial, us ho asseguro, els que ho vam poder viure en tindrem diferents records, potser queda el gust de: “l’haguéssim pogut descarregar”, però com sàviament van dir, “no som una colla extraterrestre”. I finalment l’actuació a Terrassa, en que només des-tacaré un castell, el 5d7, qui havia somiat que mai el faríem per a donar tranquil·litat a la colla??? això fa 3 anys era impensable, i és gràcies a vosaltres, als que fa 5 anys no hi éreu i als que hi heu estat sem-pre i, almenys a mi, m’heu tornat a fer creure que tot el que ens proposem podrà ser possible...

Em resta donar les gràcies a l’Adal i la Marta, per haver confiat en mi, per haver-me do-

nat l’oportunitat de formar part activa d’aquesta tècnica, tan jove i alhora tan gran, que ha sabut fer créixer una mica més aquesta colla. Gràcies a l’Equip de Canalla especialment al Lluís, per haver fet tant senzill aquest relleu i a l’Equip de Pinyes.

De tota aquesta parrafada, només vull que re-cordeu que, com deia Miquel Martí i Pol:

“Tot està per fer i tot és possible”

Orgullosa “ex-Cap de Canalla” i actual caste-llera dels Cargolins

—59—

Alguns novatusEntrevistes per l’Emili Moià

Nom. Erik KvamEdat. 15 anysPoblació. Sant Just DesvernOcupació. Estudio 4t d’ESO i faré la carrera

d’enginyeria informàtica.Com has arribat a la colla? Me’n va parlar l’Edu,

a qui ja coneixia del cau de Sant JustQuines són les teves aficions, a part dels Castells?

Córrer, anar amb bicicleta i l’ordinador.Com veus la colla? Bastant bé.I el futur de la colla? Encara millor.El teu primer dia… Va ser el 15 de setembre del

2009 i va ser impressionant.La primera diada… Va ser per la Festa Major

d’Esplugues, el 20 de setembre, i encara va ser més impressionant.

Nom. Pol Tost SolerEdat. 20 anys

Població. Esplugues de LlobregatOcupació. Estudio Comerç Internacional

Com has arribat a la colla? Vaig arribar gràcies a la Judit Martínez, que ja coneixia

del tennis. Quines són les teves aficions, a part dels

Castells? Esquiar i anar amb moto.Com veus la colla? Bona gent.

I el futur de la colla? Anirem cap amunt.El teu primer dia… Va ser a finals de juliol. Va ser divertit i la gent va ser molt agradable

amb mi.La primera diada… Va ser a Sant Just, a

principis de juliol.

—60—Nom. Marta Abuelo de Paz (Abuelo)Edat. 23 anysPoblació. Sant Feliu de LlobregatOcupació. Faig el Graduat d’Estudis Anglesos i sóc

professora d’anglès en una acadèmia. Com has arribat a la colla? A través de la gent

d’Arreplegats (Marta, Gemma, Andro i Edu). Vaig entrar el juliol després de tornar de deu mesos d’Erasmus i tenia moltíssimes ganes de fer castells.

Quines són les teves aficions, a part dels Castells? Només castells, i alguna sortideta quan es pot! Viatjar a altres països és el que més em crida.

Com veus la colla? Molt bé! Veig que hi ha moltíssi-mes ganes de fer feina i fora dels assajos també hi ha molta unitat. Tot i així, no tot poden ser floretes... Crec que cal puntualitat i, en moltes ocasions, silen-ci a l’hora de fer les proves.

I el futur de la colla? Crec que si seguim fent feina i tots complim als assajos, som capaços de mirar encara més amunt! 4de8! Amunt Cargolins!

El teu primer dia… Vaig quedar ben contenta de l’assaig. Veia que la gent venia a fer feina i tots sortíem contents. Esperem que això segueixi!

La primera diada… Va ser a Sant Vicenç de Castellet i realment m’ho vaig passar de conya. Això encara em va motivar més a seguir venint.

PUBLICITAT

—61—

Un curt passeigpels quinze anys de colla

Joan Pastor

Una colla Castellera és molt més que aquells castells que fa; una colla Castellera és la seva gent. Les vivèn-

cies, les relacions i l’empremta que aquesta gent ha anat deixant al llarg dels anys.

Durant els quinze anys d’existència que té aquesta co-

lla he vist passar molta d’aquesta gent, alguns encara hi són, d’altres, per di-verses raons, ja no, però tots, d’una manera o altra, han deixat el seu granet de sorra.

Al principi, assajàvem a la pista de l’Avenç, érem quatre gats.

Recordo que la gent ens mirava com a bitxos raros. Les primeres actuacions portàvem una camisa blanca fins que, un dia d’assaig a la pista, el David va obrir la seva fur-goneta i va repartir les camises blaves. Els carro-ces encara actuem amb elles.

La primera Diada amb cara i ulls i camisa nova, va ser per Festa Major amb Corne-

llà i Sants, els nostres padrins. El Robert Brillas estava a vessar. Ells van fer castells de set i mig, nosaltres, amb prou feines, un quatre de cinc i una galeta a l’intent del tres de sis.

La colla va anar creixent i podíem fer, per fi, castells de sis!!! Però teníem clar que per

mantenir la colla, aquesta també havia de tenir un ambient social i vàrem lluitar per aconse-guir un local, fins que ens van donar, per pesats, i provisionalment, una escola que hi havia on ara està la Biblioteca d’Esplugues. També vam muntar un bar, crec que el portava el Rai i una altra noia que tocava la gralla, la Isabel. Després

ens van donar el que ara tenim i les coses anaven força bé. Arribaven els primers castells de set… Els que hi érem tots recordarem la festa que es va muntar al porxo de l’Ajuntament de Terrassa quan vam descarregar el primer tres de set; les gralles tocant, perquè aleshores teníem gralleres i tabalers, i tothom ballant. Va ser l’inici d’unes bones temporades on gairebé cada diada fèiem Castells de set.

També en aquella època va ser quan es va començar a fer el pilar a l’església. La

iniciativa de fer l’ofrena va sortir de Castells, en concret va ser el David, qui aleshores era el pre-sident i cap de colla, i poc després s’hi van anar afegint les altres entitats, sobretot veient l’èxit que el pilar caminant estava agafant. La veritat és que jo, que no sóc gens religiós, m’emociono quan sonen les gralles, tota l’església es posa dempeus i aplaudeix fins que el pilar dóna la

—62—

volta a dalt de l’altar i es descarrega. L’ovació no deixa sentir les gralles que toquen l’Entrada a la Plaça dels Castellers d’Esplugues, composada pel Mestre Marcel Caselles.

Però en un colla castellera les coses, de cop i volta, es poden torçar i de tocar el cel et

fots la gran morrada contra el terra. La gent es cansa; hi ha malentesos i d’anar noranta o cent persones a una actuació, passes a anar trenta dos a Santa Coloma a fer una Diada (per citar una que ara mateix em ve a la memòria). Tot i així vam aguantar.

Aleshores, el David ens va deixar… Això va ser un cop molt dur per tots i en

tots els sentits. Ell era el fundador i el gran pi-lar d’aquesta colla. Són molts records, moltes vivències, molta gent… Necessitaria un llibre de dues-centes pàgines per poder explicar tan-tes coses. Perdoneu-me que em posi nostàlgic, però, com pots recordar part de la teva història sense posar-t’hi?.

Bé, nostàlgies a part, la colla va anar tirant endavant, la gent anava entrant i sortint;

ens conformàvem a fer un parell de castells de set per temporada, les nostres festetes i sopars, campionats de futbolín, bingos, etc. La veritat és que ja ens estava bé.

Però va arribar la fita que, jo crec, va fer que la cosa comencés a canviar. Va ser la posa-

da de llarg de la colla: els deu anys d’història (hi havia gent al principi que deia que no duraríem ni un any). A partir d’aquesta data, gent jove i amb moltes ganes van agafar les regnes de la co-lla, sobretot en la part tècnica i van ajudar a fer arribar castells de set molt més sovint; després de set i mig, tot i que el quatre de set amb agu-lla ja el vam descarregar a Sant Feliu un parell d’anys abans (per cert, també érem els padrins de la colla de Sant Feliu. Teníem molt bon ro-tllo amb ells, llàstima que tinguin problemes). La qüestió és que aquesta gent jove, ha tirat fort del carro i les coses han sortit molt bé: hem ca-rregat la torre de set!

I jo, que vaig veure com ens fotíem la nata amb aquell tres de sis i com la gent saltava

amb el primer quatre de sis a Manresa, em costa acceptar la fredor de la colla després de carregar, ho torno a repetir, la torre de set, un castell que ni en somnis creia que el podríem fer. No és un retret, ja sé que la filosofia d’aquesta colla és descarregar els castells, però és que la torre de set no és qualsevol castell.

Estem en un moment dolç però, al tanto, no podem baixar la guàrdia, doncs de la

història se n’aprèn.

2de7 carregat al Clot

—63—

Ara fa un anyEdu Martínez

Ara fa un any estava vivint una experiència interessant, esfe-reïdora però sobretot dura. Dura perquè estava en un altre país lluny de la família, dels

meus amics i de la meva vida a Barcelona.

Ara fa un any estava apartat de moltes co-ses que em fan feliç i una de les impor-

tants era la meva colla castellera.

Estava apartat d’un grup de persones que treballen unides per tirar endavant

il·lusions i projectes comuns. Deixava d’anar a veure com els caps de pinya es tornaven bojos intentant tancar pinyes amb gent que arriba a l’assaig amb ganes de parlar, deixava de veure com la canalla saludava als més veterans de la colla que veuen com la colla avança a passos ge-gants.

Se m’omplia la boca d’orgull en explicar a l’estranger com es tanca una pinya, com

amb l’esforç d’un tremolós tronc i pinya juntes aconsegueixen que unes nenes i nens de menys de 8 anys pugin gairebé 15 metres, per sobre dels caps d’espectadors, impressionats i atemo-rits.

Explicant com la canalla valenta i decidida pujava a coronar una estructura impossi-

ble per qualsevol que no sàpiga de què van els castells.

Ara fa un any veia com descarregàvem el nostre quatre amb l’agulla, i jo, assegut

en una cadira a milers de quilòmetres, pensant que jo hauria de participar en aquell moment històric, però no podia ser.

Per sort els mesos passaren i jo m’anava informant de com avançava la situació

a la meva colla, i una nova tècnica entrava amb la il·lusió de fer grans castells, i de fer que aquesta colla ressoni en el món casteller com una grandíssima colla.

Ha passat un any i vaig poder par-ticipar en la nova temporada dels

Cargolins, una temporada plena de bones sensacions, de cares noves (i futures enxane-tes) i sobretot de ganes de fer grans i bons castells.

Ara fa un any trobava a faltar moltes coses a la meva vida, però per sort

ara he recuperat la meva vida al costat de les persones que estimo. La meva família, els meus amics i la MILLOR COLLA CAS-TELLERA DEL MÓN.

Pit i collons. First HANDS

—64—

ApostesEl quinze de novembre, després de la Diada del Clot, mentre comentàvem la jugada a la Closca, enardits per les

bombolletes del cava amb què celebràvem la primera torre descarregada de la nostra història, vam començar a divagar sobre què faríem en cas que mai aconseguíssim altres castells que en aquell moment ens semblaven tan difícils com els que en el seu moment ens havien semblat el 5de7 i el 2de7. Així, la Marta va anar recollint les «apostes» i, per tal d’evitar que els jugadors oblidessin o es desentenguessin de les seves juguesques —com el flagrant cas de l’Adal testimoniava en aquell moment, ja que havia promès un parell de temporades enrere que s’emborratxaria si fèiem l’aleta a la torre—, vam decidir d’escanejar-les i publicar-les a Peus Negres. Esperem que ben aviat haguem de celebrar amb cava nous castells i que haguem de rescatar aquesta pàgina per recordar als oblidadissos castellers les seves apostes, per tot seguit fer-ne de noves encara més difícils.

—65—

Crònica d’una colla Júlia Cortada

Una temporada com n’he viscut poques, no només per les fites aconseguides i aque-lles que queden per aconseguir, sinó per les ganes, les il·lusions, l’empenta que transmet aquesta colla i tots els seus castellers. Ha estat dur arribar fins aquí, i ara no podem abaixar la guàrdia, hem d’estar preparats i anar a totes per aconseguir els nostres objectius, això si sense pressa, les coses ben fetes.

Diada del Clot, nerviosisme, emoció i ganes de créixer:

Acorruada entre una munió de braços, entre pit i esquena, toc de gralles alerta del moment de sortida; terços, quarts, dosos, acotxadora col·locada...vas imaginant dins

el teu cap. De cop, aplaudiments a plaça, ulls humits, batec accelerat... un instant, cop sec, silen-ci...

Corregudes, mirades, estàs bé? Tothom bé. Sara tot bé? Si estava perfecte, la teníem, tornem-hi!

Quan aconsegueixes una fita que la feies molt lluny, gairebé impalpable, impossible de su-perar. Quan sobrepasses i de bon grat tots aquells objectius, totes aquelles expectatives

proposades dins teu i dins d’un col·lectiu. Quan has vist una colla molt avall i ara la veus tocant el cel... Pell de gallina, orgull i passió per seguir convertint tots aquests somnis en realitats.

Grans, som molt grans

—66—

Jo em trobava tranquil·lament damunt de la meva fulla. De sobte, patolls d’aquests

éssers que solen passar la tarda asseguts a les construccions que hi ha sota del meu arbre i que porten els fills a córrer a la terra seca i juguen a una cosa recolzats sobre una paret i girant-se tota l’estona cridant com bojos, aparegueren com una processó carrer amunt. Anaven com uniformats. Uns feien sorolls de percussions que semblaven formar una melodia curiosa, altres duien canalla a coll mentre que a aquests últims els brillaven els ulls emocionats com si algun afer interessant hagués d’ocórrer.

Jo em trobava realment estranyat per tot aquest enrenou que feia esvair la

meva acostumada pau, però alhora em sentia encuriosit. Vaig decidir jugar-m’ho tot a una carta: em vaig apropar a una fulla de la meva morera que estava cap per vall i com a punt de caure. D’aquestes que són tan madures que dóna gust de cruspir, encara que corris el risc de caure per causes que la sàvia natura es pren amb cura de mimar, com la renovació del fullam dels arbres, l’alimentació del sòl i també per causa de la pròpia gravetat. El cas és que en aquell moment no estava pensant en omplir el pap ni res semblant. Vaig temptejar el terreny de la fulla per sota i em vaig deixar caure quan passava un grup de vuit o deu humans.

El vol se’m va fer etern pensant en un possible

i fatídic destí, però vaig aconseguir fer un bon vol i caure a l’esquena d’un dels joves. Per sort semblava que ningú s’havia adonat del meu curt però arriscat trajecte. Ja pensava que algú em veuria i em posaria dins d’una caixeta d’aquelles blanques perquè em «cuidés», tal com li va passar al meu avi.

Els ulls em feien pampallugues per diversos petards que es van llançar i

totes les meves cametes em tremolaven. Si li sumem això a la meva curta vista, em sentia bastant desorientat. Vaig centrar tots els meus sentits a les meves antenes i vaig notar com la colla avançava un fotimer de metres que jo mai hagués aconseguit de fer en poc temps, i es van ficar a la construcció del final del carrer.

La primera vegada quevaig veure-ho em vaig meravellar

D. Santacreu

—67—

El lloc en qüestió vaig tenir el gust d’inspeccionar-lo una setmana enrera,

però en aquella ocasió em va semblar del més ensopit: només hi va haver un petit grup que s’agenollava i es posava dempeus quan un home disfressat bevia, menjava pa i feia un discurs.

Però aquesta vegada era molt diferent. Idò el lloc era ple com un ou. Vaig baixar

de l’esquena del meu «inconscient» i eventual transportista i em vaig acomodar a un racó entre un banc i una columna. La vaig pujar un parell o tres de metres i quan vaig haver descansat prou ho vaig veure tot. Una colla d’humans vestits de blau entraven per la porta i començaven a carregar-se els uns a les espatlles dels altres. Semblava que obeïssin un paio que cridava com un boig i anava donant voltes a la construcció. La resta de la gent jeia on podia o directament s’estava dreta i aplaudia, reia o feia uns llums molt estranys i enlluernadors. Quan semblava que ho havien carregat tot es van començar a moure i es van acostar amb la construcció al lloc on dies abans havia vist aquell home parlant sense parar. Llavors tot el públic es va posar a picar de mans i a complaure’s.

A mi em va semblar increïble i amb prou feines em podia mantenir enganxat a la

meva columna.

M’hi sentia terriblement identificat. Pujar, sentir l’alçada, dependre d’altres

i aconseguir la teva fita, eren principis pels quals jo sempre havia lluitat, tant per sobreviure com per sentir-me bé amb mi mateix. Vaig pensar en la vegada que vaig ajudar a pujar a la morera a aquella erugueta tan jove i bonica, o en l’altra que ens vam reunir unes quantes per fer un joc de veure quines podien pujar més amunt.

Avui no em perdo cap ni una de les actuacions d’aquests éssers, i fins i tot he

format la meva pròpia colla. Què gratificant que és! No obstant sé que en podré fer poques, de diades, quan em converteixi en papallona. La meva vida útil com a casteller s’haurà exhaurit, però podré observar des del cel amb més precisió la meva passió: els castells.

Fi

������������������

��������������

��������������

�������������

�������������

�������������

�������������

�������������

�����������

�������������

���������������

������������

���������������

��������������

���������������

������������������ !"#$%!&�'!�()*+!+�%,�� !-!'�!�'!�.*!'�,$��# +,+�%,%)(!�*$!�(!$/0���1)2+!$/!%!�%3!'45�����6!�7#'! �1!22!�!'+�%,'�'!-, )$+��8*4)%,2�-9-').*,2�%,�'!�+, !�: #1,2!������,2(!$7),2�:, �*$!�!'+ !�(#2!�(#2,2�%,�:#(�: ,*���2#'#�'!�)$(;4$)+!�����<%,1�%,�9%,1���')- #+2�!1-�: ,4*, ,2�!�%=*2�( )2+)!$2������$+)4!� ,4)0�)-, !�%,�'!�:! +�%,��,4! !�!'�6!''>2�)�,'��!4,2��� ,?)@�$,4!+)*���, (',�1A4)(������#1:!$B!�%,�(#$%*(+# 2�$#7,''2���,2!�2,$2,�: )$():)2���$�2# +) ,1�+#+2�,$�!(!-! �'!�(! , !���#$,$������#!$�,2(#(>2���)1:',1,$+�)�$#1=2�,''!&�2,$2,�1,2('!���!*2!$4, 2�%,�: #4 !1!�+,',7)2)*�#�%,�+,!+ ,�.*,�,2�%,%).*,$�!�!:'!*%) ������)(C�+!(C�+)(C,+�,$2�:!+ #()$!���'!+9���#2�: )1�)� 94)%�!(!-!+�,$�:*$+!��� 40�����'!$B2�,@!4, !+2�)�)1:# +*$2���'!$+!�.*,�,2�?!�2, 7) �,$�,'�+>@+)'�������*$B,)@�1#%, $!1,$+���*$)():)�%,'��!:() &� !:)+�:,'2�? !$(,2#2�������3!',1!$B!���#)���91-#'�.*91)(�%3*$!�$#7,'D'!�%,��).*,'��'# ���$+ ,+)$4*%,+�������$('#*2�,$�*$�9$%,@���#2!�,2+ !$B!�)�?# !�%,'�(#15�������!'�(*)+���3")�.*,%,$���,7#'+�:, )''02�������,$2,�2,@,��E*)1)��# +,+&�(#2�(,',2+,�6��������������)2+, )02�#�,$)41A+)(���#7,'D',+!�%,�� !-!'�����8)$!')+F!���3�+,$,2������*$+�#$�,2�+!'',$�',2�1)+G!$,2�%3*$�+ )!$4',��H!) ,-=�20$�%*,2������#�"!$�%,�:#2! I2,�%!7!$+�%,'2�-#*2��� ,-!''!�'3! !$B!������)$(I(,$+2� #1!$2���!1,''!1���)'�%)$#*��8!�1#'+!�:# ������$?'# �%,'2�+,)@)+2�# 4A$)(2�:, �)$?)'+ !()#$2�%,�'9.*)%2�)$+, $2���#1:!$B�%3,$��'!2���#�$3")�"!�1=2�.*,�'!�.*,�( ,1!�����8'# ,+!�%,��# -#$2�)�-#+)?', 2��J2�?# /!�$#(+A1-*'�:, ;�$#�%,'�+#+���#+�2, �?, =2+,(������ +)(',�?,1,$9��H*!)+!&�,24*! %!&�(#$+,1:'!�!'';����+#+�2,4*)+�-,$,K+��� )$():)2�)�?)$!'2�%,�1,2�����,'!�%,�''!$!�-* ,''!��8! A�*$�:,+�(#1�*$�!4'A������6,4,+!'2�:, �?, �!1!$)%,2�#�- #*2���22,$B!'! �!1-�,'�%)+�,'�(*':!-',���! @A�������, -!�%,'�:,22,- ,���#+!�1*2)(!'���#1�,'',2�$#1=2�$3")�"!�*$!�������''!�%,��!1,2��#B(,���'!$B�������*%)1,$+2�%,�H,#'#4)!��8!2�(!''! �,'2� *1# 2��6)- !$+�#�-!+,4!$+�������!1:)0�,$�',2�(! +,2���#(! )!�*$�,2+* 1,$+�,'�1)$)2+ )'���,:�+#+2�,'2�(#:2�

Solucions als Mots de la pàg. 74

—68—

La meva història no és mésparticular que les vostres

Rafael Cano

La meva història no és més par-ticular que les vostres, però sí que és segurament diferent. Primer m’agradaria presentar-me, em dic Rafa, visc a Sant

Feliu del Llobregat, estic casat i tinc dos fills, l’Hugo, al que molts de vosaltres coneixeu, i la petita Zoe, que espero que sigui futura enxa-neta.

Jo ja era casteller de la colla dels Cas-tellers de Sant Feliu abans d’arribar

aquí, amb ells he viscut moments inobli-dables i vaig aprendre el que significa ser casteller.

Un dia vaig rebre la trucada del que en aquell moment era el meu

cap de colla, l’Òscar, que em va comen-tar que, per la estrena del nou estadi del R.C.D.Espanyol, la colla Jove de Sitges volia organitzar als pericos de les colles de Catalunya per fer un castell en la seva in-auguració. I així va ser i allà, als assajos, vaig conèixer al Sr. Beitia «de Sants». Par-lant de les colles, de les nostres situacions en elles… em va… em vaig enredar!!! I per una sèrie de raons vaig anar a parar a la millor temporada de la història d’aquesta «colla Cargolina». I vaig començar sen-se gairebé conèixer ningú i de sobte em vaig trobar fent uns castells a la plaça de l’Ajuntament, amb un esclat d’alegria al meu voltant; jo en aquell moment d’esclat em sentia una mica fora de joc, però aquest sentiment de pinya em va enganxar i aquí segueixo. En el poc temps que porto en la colla m’he trobat de tot, en general bona

gent…

Sóc espluguenc de cor, és el meu poble d’infantesa, m’he criat aquí, he viscut

molts anys al «cel grisenc» de la Plana, imagina’t el que significa per a un «perico» que ha arribat a una colla a través d’un «gran perico» i que vaig de plaça a plaça de blanc i blau… ho sento pels culés!!! I, fora bromes, es un honor per a mi, formar part d’aquesta colla.

—69—

La dona al món castellerAna Villanueva

Estimats cargolins i cargolines,

Fa uns dies vaig rebre una trucada d’en

Pau i la proposta que em va fer em va agradar molt. L’any passat vaig fer el Treball de Recerca i el tema que vaig escollir va ser «La dona al món casteller». El vaig escollir perquè em va semblar molt interessant poder treballar durant uns mesos sobre un tema del qual realment la gent no està gaire al corrent.

Avui en dia veiem molt normal que la dona formi part del món casteller,

però no hem d’oblidar que aquest és un fet

bastant recent. Ja fa dos-cents anys que es fan castells, però que la dona hi formi part, poc més de dues dècades.

Encara que tenim algun document que ens diu que a Valls, a la Colla Vella,

alguna noia havia format part d’un pom de dalt, la revolució femenina al món casteller arriba amb els Minyons de Terrassa. Uns anys abans que Minyons introduís les dones als castells, algunes castelleres ja formaven part de la colla del seu poble, encara que no era fàcil accedir-hi. Els Castellers de Vilafranca van haver de fer una assemblea amb votacions que qüestionaven si s’hauria de deixar entrar a les dones lliurement a la

—70—

colla de forma igual que qualsevol casteller home.

Als homes, en unes setmanes ja els donaven les camises i les podien

portar; en canvi, les dones s’havien d’esperar uns quants anys per poder obtenir-la i portar-la.

El masclisme en el món casteller també ha estat un dels principals problemes

i un dels temes que més he tractat al meu treball. La gran majoria està d’acord amb el fet que a la zona tradicional és on hi ha més masclisme. Però jo vaig enfocar el meu treball més en la zona no-tradicional, concretament a la zona metropolitana de Barcelona. Em vaig plantejar la hipòtesi de si les dones havien tingut problemes per entrar a les colles castelleres que existeixen a la zona

metropolitana de Barcelona, i la conclusió a la que vaig arribar és que gairebé totes les colles castelleres de l’àrea metropolitana (excepte els Castellers de Barcelona) són colles que neixen després de l’entrada de la dona al món casteller i podria dir que la dona va entrar al món casteller per la falta d’homes i que aquesta falta d’homes va ser abans que les colles de l’àrea metropolitana apareguessin. Per tant, les dones s’integren bastant bé en les colles.

D’aquest treball en vaig aprendre molt, la conclusió personal a què

vaig arribar és que avui en dia una noia amb camisa i faixa és igual de ben vista que un home, a plaça no hi ha diferències, tothom és un casteller més.

Primer 4de8 carregat per CVXV el 1932.Castell format exclusivament per homes.

Quatre de Set lleuger.El tronc està format per 8 homes i 12 dones.

—71—

T M A K ’ T

La redacció del Tomak’t ha tingut accés als informes preliminars del jutge Garzón

corresponents al cas anomenat «Operación Caracol». Aquest cas destaparà tota una trama de corrupció dins

la tècnica de la colla.

Les primeres informacions ens confi rmen l’augment de sou que es va produir a principi de temporada

per part de tota la tècnica. El sou que reben cap de colla, cap de tronc, caps de pinya i de canalla, és un tema que per

bé que es du a terme des de fa molts anys, sempre s’ha portat d’una manera molt discreta, així és que la gran majoria de la colla no n’està assabentada.

El problema ha esta aquesta temporada, ja que s’han incrementat els sous un 60%. Així, el cap de colla passa

a cobrar 350€ mensuals i els altres membres de la tècnica 200€ al mes, deixant-ne al marge l’equip pedagògic, que

La corrupció arriba als Castellers d’Esplugues

Aquest cas destaparà tota una trama de corrupció dins la tècnica de la colla.

per part de tota la tècnica. El sou que reben cap de colla, cap de tronc, caps de pinya i de canalla, és un tema que per

bé que es du a terme des de fa molts anys, sempre s’ha portat d’una manera molt discreta, així és que la gran majoria de la colla no n’està assabentada.

a cobrar 350€ mensuals i els altres membres de la tècnica 200€ al mes, deixant-ne al marge l’equip pedagògic, que

Aquesta el la casa, ja pràcticament acabada, que s’estava construint el cap de colla a Vallirana.

—72—

no en percep res. A part d’aquest augment injustificat, a principi de temporada es van pactar unes primes per incentius desorbitades; per exemple, per a cada castell de set i mig descarregat rebien 500€ cadascú i per carregar la torre, 1000€ per cap. Tot això ha provocat un crack en els comptes de la colla, que es troba en números vermells.

Però el més greu del tema, i on aprofundeix la «Operación Caracol», és en la

desviació de les subvencions de l’Ajuntament i de la Coordinadora. Una complicada trama desvia els diners, que després d’especulacions immobiliàries es blanquejaven en paradisos

Aquí podem veure una de les festes temàtiques que organitzaven membres de la tècnica en la torre de Sant Just, pagada amb els fons de la colla.

RECORDEU!TOTS ELS BANYES & BAVES,

LA SÈRIE D’ANIMACIÓQUE HA REVOLUCIONAT

EL MÓN CASTELLER, A

www.pixafilms.com

fiscals per acabar en els comptes dels imputats. El jutge embargarà la mansió que s’estava construint el cap de colla a Vallirana, així com la torre a Sant Just Desvern que feien servir altres membres de la tècnica per a fer reunions i grans festes, carregant totes les despeses en els comptes de la colla.

El procés està tot just en fase d’investigació però, segons fonts fidedignes, no es

descarta la relació de la «Operación Caracol» amb el «Cas Millet» i l’«Operació Pretòria». Així, sembla que amb aquest nou cas es tancaria el cercle de corrupció més important de la història del país.

—73—

CARGOLI

Dijous 21 de Gener del 2009 E l t e u d i a r i Edició: Esplugues

Any: MMX Número: 10 Diari independent del matí - Fundat en 2009 Preu: 1 Euro

Obres al Local Degut a una gran gentada que acut al local social per poder veure

el Barça (millor equip de l’historia declarat per la FIFA), la junta a

decidit tirar la paret del bar per poder ajuntar dos sales del local per

poder fer front a la gran demanda de seients lliures per veure els

partits.

Les obres van començar dissabte passat, apuntalant la paret per

evitar l’enfonsament del sostre.

L’equip de demolició, compte amb gent que te coneixements per

aquestes ocasions: l’MA (de l’equip A) McGiver, Rambo i altres

personatges del mon de las demolicions...

S’espera que aquest dissabte es pugui acabar amb l’enfonsament de

la paret, i finalitzar així les obres del local.

Més endavant s’haurà de decorar el local i comptem amb el

Llongueras i el seu estil modern amb la col· laboració de Jean Nouvel, arquitecta del condo de Barcelona.

L’Intercasteller s’apropa !!

El Macro Torneig de Futbol de les Colles Castelleres (MTFCC) que

s’efectuarà a Esparraguera el dia 20 i 21 de Febrer s’apropa...

Per això que l’equip de futbol dels Cargolins porten ja uns mesos

practicant.

Johan Cruyff, entrenador de la Selecció Catalana de futbol i entrenador

de l’equip de futbol sala dels Cargolins afirma que: Si tenes un bon

ekipo, y sabes motivarlo, esto ta echo. Li e pedio a la Hucha (entenem

que es refereix al Guardiola) ke mi pase los tacticas qui utiliza con el

Barça. De toas formes, si lekipo entreno como asta aora, no tendran

cero problemos para conseguir lo primero puesto. Como ize en Weblei

con mis jugaores du Barça, salir e disfrutar!!

La redacció del Diari Cargolí ha aconseguit una

acreditació de premsa per poder retransmetre els

partits en directe per tal de que els aficionats de la

colla castellera d’Esplugues del Llobregat

segueixin amb tot detall que fan els cargolins. De

totes formes estaria molt bé aconseguir públic per

animar l’equip.

Degut a la gran gentada que acut al local social per poder veure el Barça (millor equip de l’història declarat per la FIFA), la junta ha decidit tirar la paret del bar per poder ajuntar dues sales del local i poder fer front a la gran demanda de seients lliures per veure els partits.Les obres van començar dissabte passat, apuntalant la paret per evitar l’enfonsament del sostre.L’equip de demolició compta amb gent que té coneixements per aquestes ocasions: l’MA (de l’Equip A), McGiver, Rambo i altres personatges del món de les demolicions...S’espera que aquest dissabte es pugui acabar amb l’enderroc de la paret i finalitzar així les obres del local.Més endavant s’haurà de decorar el local i comptem amb el Llon-gueras i el seu estil modern amb la col·laboració de Jean Nouvel, arquitecte del condó de Barcelona.

El Macro Torneig de Futbol de les Colles Castelleres (MTFCC) que s’efectuarà a Esparreguera els dies 20 i 21 de febrer s’apropa... Per això que l’equip de futbol dels Cargolins portin ja uns mesos entre-nant.Johan Cruyff, entrenador de la Selecció Catalana de Futbol i entre-nador de l’equip de futbol sala dels Cargolins afirma que «si tenes un bon ekipo, y sabes motivarlo, esto ta echo. Li e pedio a la Hucha (entenem que es refereix al Guardiola) ke mi pase los tacticas qui utiliza con el Barça. De toas formes, si lekipo entreno como asta aora, no tendran cero problemos para conseguir lo primero puesto. Como ize en Weblei con mis jugaores du Barça, salir e disfrutar!!

La redacció del Diari Cargolí ha aconseguit una acreditació de premsa per poder retransmetre els partits en directe per tal que els aficionats de la Colla Castellera d’Esplugues de Llobregat se-gueixin amb tot detall el que fan els Cargolins. De totes formes estaria molt bé aconseguir pú-blic per animar l’equip.

—74—

Mots Encreuatsper Senkreu

� � � � � � � � �� �� �� �� ��

�

�

�

�

�

�

�

�

��

��

��

��

��

������������������������������ !�!���"�#��$%&�����'�(�� �����(�����!��� ����#!�������)��"�#���*�((���#!��+#�#�,+���!��- &��+(�,.,#�/ +(��+�#��!+����0��*+(������1+(���"�+(��#& �����(��0+���$�#!�+(��+�0���0�+ ���(�#��#�����2&��!������3�+*��+�.�+*��4+��*2����+��/ 5�+(��+0��!+�6+���2(!�+(����7�+�������!�&���+&�8��,+����+�#��0��!��+��+&������#�)�##5(���+#�1�&+(������/ �����#+!���&�+&���+�&�����+�(�!�!�����4�*0��9���+����� �!��(���"+##(���+(��(+�(+�0�����0�(��-���+�� �����#������:����+(���5(����������$�����+#(�* ( #*��(� ����0���#��"�����#*+�9(��1+�!�7�������������;�!��;�!��;+!�+�(�0�!��������'#�!.��� *���,#��/ ��8(�/ +�( 0 �+���#& �+(�7+���+(����&8����'#��9(�+6�&+��!(������0��! �(��'#��!��/ +�+(�7��(+�"���+��+#�!56!�#������: �9+�6�*��+���*+�!��< ����0���+#�4�0�������0�!�0+#(�7����+(�(������=>�#+*��9�������+�?����##+�(���@�!�#��%�!�+!��& �+!���������#� (�+�� ��.��+6��4�(��+(!���9����7�����+#���*A������<�#�� �!���>���/ +�+����+"�#!�0+��##8(�������+�(+�(+6+��B �*��'��!+!����(��+#+(!+�)%���4��������<�(!+��8(���+��&*@!������"+#C#+!���+����,�#�����-���#�!D����8���>�!+�+(�����' �!����+(�!�##+��#+(�*�!E��+(��> ��!����&#+��?���+,F�(8��� +(�������������+�0�(��G(+���"��!��+#(�,� (����+,�##��#>����9������4���G�+�!(���*��(��<�*+##�*��<�#����� ��-��*�#!��0���������7#����+#(�!+�6�!(���&@���(�0+����7�#!������(��+�#./ ��(���!+��(��4�*0��9��>+��1#�(������>������*F(�/ +�#��/ +���+*������-#��+!���+�1��,��(���,�!�7#+�(��H(�7��I�����!@*, #�0+�2�����+#�!�!��<+����+��#�!�/ +�0�!�(+��7+�F(!+��������!��#+�7+*+�.��? ��!���+(& ���������!+*0#���##2����!�!�(+& �!�,+�+J!��'�����0�(���7���#(��+�*+(�����+#���+�##����, �+##���-��@� ��0+!���*� ���&#@�������+(��+#�&���(����(8���+#�0�,#+���$�0��7�!���+#�7+,#+����+�#��(�! ���8�(+�(+���+!��<��6@������)�(�0�#(����4�*�+##+(���*F(��>������ �����������( �!+��+#(��+!��!(��+#(�##��+����!(��'#��9������<�����&#5(����##+(��*,�+(!�(��+(��)�,���!���,�!+&��!������4�*0�8�+��#+(����!+(����������#��&��##����+0�!�!(�+#(���0(�

��������������������������������������������������������������������������������� ��!��������"����������#����$#������%����#��$&$��'�#���#�����#����(��"#����)��*#������#��������������(#��������#���#�(���(�#���������������+�������,��-�#"��#�&�#"��.#��"+����#��'�/�#���#(���#�0#���+���#�����1�#��2����������#��3��$#����#����(�����#��#���������!���/����#��*��#�������'������#������#����#�������#��������4��.�"(��5���#���������������#������#����#��#�(�����(����%���#������������6��7����#����/�����������������#���"����"���������(�������������"#�5���*#���1�������8�����9����9����9#��#���(��������������&����"���$���'���3��'�#���(��#�������#��1#���#������3��:������5��#0��#����������(���������������'�#�#��1���#�����#��#���/0������;��7��5#�0�"��#���"#����<�����(���#��.�(�������(���(#���1����#���������=>��#"��5�������#�?������#�����@����������#������#���� ����������#�����&��#0��.����#�����5����1�����#����"A���)��<����������>���'�#�#����#�����(#����3����,���#��#��#0#��B��"������#��������#�#��#�

!����.�������<���#��3����#���"@��������#�C�#����#����$���� ��%������D����3���>��#�#���)����������#������#���#�"��E��#���>����������#��?���#$F��3����#���,����������#�(����G�#���������#���$�������#$������>����5���2��.���G�#������"�����<�"#���"��<����������%��"�����(����4����1�����#����#�0�������@�����(#����1������������#��&'��������#�����.�"(��5��>#��*���������>������"F��'�#����'�#���#"���6��%���#����#�*��$������$���1�#����H��1��I������@"$���(#�+�����#�������<#����#������'�#�(����#��1#�F��#���8��������#�1#"#�&��?�������#�������������#"(������+���������#�����$#�#J���������(�����1�������#�"#���:���#����#�������$��#�����%��@����(#����"�������@���;��#���#������������3���#��(�$�#�����(��1�����#��1#$�#����#�����������3��#��#���#���<��0@������!���(�������.�"�#��#����"F���>������������ ���������#��#����#�������#�������#������������5���)��<�������/�������#���"$�#������#���!�$�������$��#�������,��.�"(�3�#���#������#�����������������������#(������#�����(��

PUBLICITAT

Castellers d’Esplugueswww.cargolins.orgfacebook.com/cargolinsyoutube.com/cargolinstwitter.com/cargolins

PrimerTres de Set

amb l’Agulla,descarregat

el vint de setembre en la XVI Diada dels Cargolins

FOTO: Cris Batlle