#poeticaidigital o l’aventura del viatge, per @aria dnalaberint Moltes gràcies a Llegim i piulem, és a dir, a Judith, Neus i Laura, per haver-

me fet la confiança de participar en la tertúlia a Twitter que elles mantenen des de fa més d’un any amb tanta traça. No era fàcil confiar, perquè sovint relacionar la tecnologia amb la literatura no té massa bona fama, encara que experiències com aquesta demostren el contrari. Elles em van conéixer, en vam parlar i van confiar en mi; així va anar la cosa. Volia agrair-li especialment a Laura Santacruz la seua companyia al llarg del mes que ha durat la tertúlia i al llarg dels actes col·laterals. Ella m’ha cuidat molt i jo, sabent com s’estima Llegim i piulem, m’he sentit molt acollida i recolzada i ha estat un autèntic plaer per a mi ser testimoni de les seues descobertes en la literatura digital.

Vull fer també un agraïment molt especial a Laura Borràs, la directora del grup de recerca Hermeneia i la meua mestra, perquè a més de recolzar la proposta amb entusiasme i ajudar-me amb la tria de les obres digitals que hem llegit, ha recuperat el compte que tenia a Twitter i s’ha convertit, com no podia ser d’una altra manera, en una experta piuladora. Com si no tingués bastant feina! M’he sentit molt honorada pel seu vot a favor i he de confessar que des que està a Twitter hi entre amb més ganes perquè espere trobar-la quan va pel món. Que una gran experta internacional com ella es mostre accessible i disposada a llegir amb nosaltres, i amb tots els seus followers, dóna compte de la magnífica persona que és. Sovint es diu que les universitats estan massa distanciades d’una societat de la qual haurien de ser motor de canvi i progrés. No és el cas d’Hermeneia, grup de recerca de la Universitat de Barcelona sobre estudis literaris i tecnologies digitals, ni de la seua directora.

La primera tertúlia sobre literatura digital a la xarxa a través d’una eina com Twitter ha estat una molt bona experiència per a mi de la qual he aprés moltíssim. He aprés i he gaudit també, perquè poder compartir la lectura públicament, per contra del que jo intuïa, té un no sé què d’original, en el sentit de tornar als orígens quan s’explicaven històries a la vora del foc o al saló de la cort, en una pública intimitat. En aquests temps ens trobem a la cruïlla entre tecnologia i humanitat, una cruïlla perillosa i emocionant; tanmateix, això que sembla una gran cosa només és un instant, l’instant efímer de l’ara que Twitter representa tan bé.

M’agrada aquesta xiqueta que va pintar Sorolla l’any 1904. El seu petit cos, tan fràgil, se’ns mostra amb força perquè el vestit, com una taca blanca i escumosa, es mou lleument a causa del ventijol marí. Mira greument la immensitat blava i els peus, mullats i lluents, estan ben aferrats a l’arena. L’expressió de la cara, una mica bruna, mira més enllà, enllà de l’horitzó, confiada i expectant alhora, amb una actitud de descoberta, ingènua i plena de curiositat.

Llegir és sempre una descoberta, però si es tracta de literatura digital la cosa és més complexa. La tertúlia #poeticaidigital

se’m presentava com un repte apassionant. Apassionant perquè jo ja havia llegit aquestes obres amb els meus companys i companyes del Màster en Literatura en l’era digital de la Universitat de Barcelona i havia experimentat com era el procés lector de la literatura digital. Llegir amb els companys i companyes del Màster havia generat un debat al llarg de tres mesos on havíem intercanviat 693 missatges, 150 dels quals referits a la traducció d’un sol poema digital, a banda dels treballs individuals que després exposàvem públicament. Ja veieu que la cosa tenia el seu fonament _i això que diuen que les pantalles fan tendir a lectures superficials i poc elaborades_ i jo no estava massa segura de si podria canalitzar tota aquella potència que generava la lectura d’obres digitals en els 140 caràcters que admet un Tweet i, encara més, perquè la meua piuladissa encara era molt tendra i inexperta. No debades el meu nom a Twitter és @ariadnalaberint; m’hi vaig obrir un compte (perquè una tal lectora em va insistir molt) i aleshores treballava amb els meus alumnes de batxillerat alguns poemes de Salvador Espriu. I jo em sentia tan perduda en aquell lloc que vaig pensar que si Ariadna hagués entrat al laberint de poc li hauria aprofitat el fil a Teseu. Sola, a dins del laberint, amb el cabdell de fil a la mà, em mirava aquella cascada d’on queien paraules, a glopades, de gent que no coneixia, de la gent més estranya que mai havia vist. S’obria un nou procés d’aprenentatge; la sensació ja coneguda, tan desconcertant, i després, en començar a descabdellar el fil, tan plaent. A aquesta mena d’atracció per allò desconegut i complicat se li va sumar que el fet de poder participar d’una tertúlia on es llegirien les obres que ara representen l’avantguarda literària públicament i en català. Això era una experiència a la qual no podia renunciar. Des del País Valencià estant la perspectiva de la importància que tenen certes coses no és ben bé la mateixa.

La lectura com a viatge no és una imatge nova, però il·lustra molt bé el que aquesta implica de creixement, de descobriment, de perillositat, d’aprenentatge... Supose que quan Abraham i Jafuda Cresques elaboraren el seu magnífic mapamundi l’any 1375, ho farien des d’un punt de vista més pragmàtic i menys metafòric. Potser.

Però ens hauríem d’apropiar d’aquestes meravelles, perquè un mapa tan preciós com aquest ens pot servir molt bé per fer-ne l’analogia amb la lectura en l’entorn digital. Ben mirat, és un mapa molt actual i ben semblant a allò que llegim

a moltes pàgines web: el territori físic està farcit de petits fragments de text que expliquen punts concrets, hi trobem símbols, il·lustracions sobre la fauna, la flora o la indumentària del lloc i una teranyina de línies de navegació que el travessen i que es creuen en multitud de punts d’intersecció que ens permeten canviar de ruta. És, realment, un mapa del tresor i... Què és la lectura sinó l’aventura d’arriscar-se i de buscar?

A #poeticaidigital ens hem trobat tots els personatges que participen en el fet literari, _els lectors i els autors_, i

hem tingut les obres a un clic. Això, segons com, en lloc de ser una facilitat pot convertir-se en un problema, perquè transportar les obres digitals al metro o al llit no és tan senzill. Aquesta experiència lectora exigia una altra disposició; en contra del que se sol pensar, la lectura dels diferents poemes i relats proposats a #poeticaidigital ens enganxava a la pantalla i a una obra concreta i, mentre durava la lectura, no ens era permés flirtejar amb altres espais. Fins i tot, en algunes obres ni tan sols ens era permés acabar quan nosaltres volíem... El cas és que amb aquesta tertúlia, amb la literatura digital, hem aprés a llegir de cap i de nou.

Els lectors hem hagut d’aprendre que la pèrdua forma part de la troballa i que el joc s’ha de jugar fins al final. Per això alguns se’ns han rebel·lat i han apel·lat als drets del lector de Daniel Pennac, sobretot al primer que és “el dret a no llegir”! Mentrestant nosaltres anàvem fent i gairebé sense adonar-nos-en estàvem complint amb la principal característica, segons Nabokov, per a ser un bon lector que és ser un relector (encara que això també és un dret que defensa Pennac).

Els autors... bé, alguns autors, ens han volgut acompanyar. I això és un veritable avantatge que si llegim al metro o al llit segur que ens el perdem. No sé com deu ser observar des de l’altra banda de l’obra, perquè els autors que ens han acompanyat s’han comportat molt discretament. Ton Ferret, autor de Retorn a

la Comallega i The Fugue book ha hagut d’assajar l’eslògan per incitar a la lectura i li han calgut bones dosis de paciència perquè les seues obres han tardat en ser llegides més del que ell esperava. I, no sé per què tanta pressa, això ja els deu passar a tots els autors... Això sí, malgrat la seua discreció els retweets (que consisteix a difondre el que diu altri al teu cercle d’amics) ens indiquen que ha seguit de prop l’experiència dels lectors. Per això vull agrair-li l’interés i dir-li que m’ha agradat molt que ens acompanyés.

Isaías Herrero és l’altre autor que ens ha acompanyat. Misteriosament, i

mai sabrem per què, no hem pogut establir-hi un diàleg.

No obstant això, ens ha regalat una interessantíssima eina de creació, la incubadora, un exercici d’hiperficció creativa que consisteix a alimentar un organisme amb paraules. El resultat, com podeu veure, és senzillament poètic i encara és viu. A ell també m’agradaria agrair-li la participació i l’interés.

Jo diria que en aquesta tertúlia s’han produït alguns fenòmens d’expansió

textual; si la intertextualitat consisteix a inserir referències textuals d’altres textos dins d’un text, a #poeticaidigital ens hem trobat amb textos que han sorgit del text matriu, com ara el producte que és la incubadora, i altres referències impensades, com ara aquesta de @llibreter que, calladament, es veu que ha llegit els Intermínims de navegació poètica de Ramon Dachs i ens recomana una entrevista:

Hem establert lligams més enllà de la virtualitat, com ara la “retransmissió” dels tallers que van impartir Laura Borràs i Eugenio Tisselli_ un altre dels autors seleccionats per a #poeticaidigital_ al CAMON d’Alacant i Múrcia o la lectura pública i digital que vam fer a la fira del llibre de València. Un altre mite que cau; la incapacitat de l’entorn virtual per a generar vivències reals, per a transcendir en la vida quotidiana.

Què és més important, però, en una tertúlia literària? Sense cap mena de dubte, els participants i el diàleg. I de participants n’hem tingut, no molts, i, tal i com passa a les tertúlies presencials, alguns s’han limitat a ser observadors,

altres han assentit i expressat el seu acord amb allò que més els agradava _que en el llenguatge de Twitter això es diu tot en un clic anomenat retweet_ i uns pocs han estat més participatius.

El codi comunicatiu de Twitter s’ha d’aprendre per poder-lo entendre; de

vegades un retweet és tota una declaració d’intencions, com els de @drniebla un amic i company que, des de Mèxic estant, participa en la tertúlia només fent retweets, amb els quals ens envia records, afecte, recolzament, en definitiva, sé que m’està parlant dels magnífics moments que hem passat plegats llegint dins l’aula virtual.

El diàleg trencat, fragmentat, dispers i, en ocasions, perdut o desaparegut. Alguna mostra us hem pogut capturar, buscant ací, remenant allà...

I alguna conversa encetada sense etiqueta, retrobada de casualitat i resposta massa temps després.

Moments màgics parlant de poesia, moments dramàtics de pèrdua a La Comallega, moments de trobar-se amb un mateix i de voler escapar, moments que s’han de viure durant el just instant. Has d’estar alerta per no perdre’ls, ben bé, com en una metàfora de la màgia de la lectura. Irrepetible.

S’acosta el final del trajecte i pense que hem arribat a bon port. Però estic

trista per l’arribada, perquè només tindré els records dels bons moments del viatge: el moment just, el moment brillant s’ha esfumat i, en aquest cas, al “verba volant” no li correspon l’”scripta manent” perquè la piuladissa fa molts dies que s’ha extingit i el so d’alguns ocells singulars és del tot irrecuperable. Capturar l’instant deu ser una dèria de l’ésser humà constant i repetida.

Em meravella com ho han aconseguit alguns, com ara Turner, que capta el moment just, el moment brillant, a les seues extraordinàries obres.

Imagine que quan va triar el títol d’aquesta pintura, Peace, va fer explícit el desig que el seu amic descansés en pau. I la imatge es va diluint en el no-res, difuminant, però, alhora, els contorns del vaixell funerari estan ben delimitats. És una pintura suggerent que m’ajudarà a acabar aquest viatge. Estic d’acord en què potser quan naveguem ens movem en aigües tèrboles,

però no són superficials, sinó profundes, vives, travessades per corrents i marors i lleugeres brises refrescants. El quadre és tot, no només el contorn del vaixell funerari, i el quadre complet és indiscutiblement magnífic. Això sí: és una bellesa efímera, de l’instant, que haurem d’aprendre a copsar tot d’una, com en la vida. Ja ho va dir Joan Fuster: “Al capdavall, llegir és seguir vivint, i cadascú ho fa a la seva manera”.