^^1 t

1

EL GENERAL DAWESdesprés del seu discurs a Pilgrim's

MAC DONALD en el seu discursde Lossiemouth

AL PALAU DE L'ART MODERN DE MONTJUIC

— Deu ésser el retrat de Pau Casado.

Any 1. Núm. 22. - Barcelona, dijous 27 juny 1929

EI misteri de l'Atlántic

Els avions poden Venir deNord=Amèrica; però els queValen anar=hi, no tornen.

Preu: 20 cènts. - Pelai, b2. Telèf. 15300. - Subscripció: 2'50 pies, trimestre

Un moment històric I EIš ðîjous blaocs MIRADOR_INDISCRET.Mac Donald ha qualificat d'històrica la

seva entrevista amb l'ambaixador de Nord-América, Mr. Dawes, que ha estat la inau-

guració del seu segon ministeri. Aquestaentrevista, que per çordial i per espectacu-lar, ha recordat a tothom aquella altra fa-mosa de Chequers entre el mateix Mac Do-nald i Herriot en el començament del pri-

mer ministeri laborista, ha tingut per ob-jecte, com ha publicat la premsa diària, tro-bar una forma amistosa de posar un termea l'alarmant rivalitat marítima entre Angla-terra i Nord Amèrica, que és l'obstacle prin-cipal del problema del desarmament. El te-ma de la conversa ha estat amplament ex-posat al pá•blic amb el discurs de Mac Do-nald a l'Ajuntament de Lossiemouth, usi pe-tit poble de prop de Londres, lloc de l'en-trevista, i amb el discurs de Mr. Dawes enel baru uett; árgánitzat a 'honor seu del Pil-grim s Club de Londres.

Val la pena recordar com està plantejatavui el problema del desarmament naval, queés l'objecte cabdal dels dos discursos. Finsara no hi ha altre acord entre les potènciesmarítimes que el de la Conferència de Wàs-

hington que limita el nombre de les gransunitats de guerra segons una, proporció ac-ceptada per totes aquelles potències. Forad'això, subsisteix la llibertat de sempre, iamb ella, la temible cursa dels armaments.

Tot ite del fet que Anglaterra i Nord Amè-rica, les dues rivals, tenen des del punt devista de la defensa' naval necessitats moltdiferents. Amèrica té de defensar dues cos

-tes, la de l'Atlàntic i la del Pacífic, que sónmolt extenses però que les té a casa. Encanvi, Anglaterra té de defensar un vastfs-sim imperi que s'extén per gairebé tota lasuperfície de la terra. Un cop posat el prin-cipi de la reducció i ]imitació de l'armamentnaval per a fins exclusius de defensa, sor-geix el conflicte de la diferent categoria devaixells i d'artillat que necessita cada po-tència. Però a Amèrica li repugnen aquestesdiferències. Tothom ha de poder tenir lamateixa classe d'unitats de guerra, variantnomés la proporció en quantitat, tal coms'ha fet per les grans unitats en la Confe-rència de Wàshington. Anglaterra sosté que,per l'extensió del seu imperi, li són indis-pensables petits creuers, de poc pes i de pocartillat, en un nombre que cap altra potèncianecessita, i no creu possible establir enaquest punt una proporció rígida, que sola-ment és admissible en aquelles unitats queresponen a necessitats comunes a totes lespotències.

França va proposar en principi qui esfixés per a cada potència un tonatge global,del qual no es podria passar, però que cadapotència podria distribuir lliurement en les

categoria en igual proporció en què rebai-xés el d'una altra.

L'acord va ésser impossible a Ginebra, ila Comissió preparatòria del desarmament les va separar, demanant a les potències queprocuressin discutir entre elles les seves di-ferències per a poder •presentar un projectea la nova reunió. D'aquí va néixer el fa-mós compromís naval anglo-francès que vafer-se públic amb tant d'estrèpit pel setem-bre de l'any passat.

En resum, el compromís resolia les dife-rències eptre Anglaterra .i França que tenienun punt de "vista rdifereñt en firmamentterrestre més que en el naval. Anglaterrarespectava la resistència de França a pres

-oindir del servei militar obligatori per prin-cipis de política interior contra els exèrcitsprofessionals, i acceptava ('existència de re-

serves instruïdes per al cas deguerra, sense parlar d'altra re-ducció que la dels efectius per-manents. I França es feia seuel punt de vista d'Anglaterrad'acceptar la reducció i limita-ció dels armaments navals, ambl'excepció dels petits creuers ifels petits submarins que s'en-vendrien categories lliures.

Nord Amèrica, després d'unacampanya sorollosa contraaquest compromís que, segonss'havia convingut, tenia d'ésserproposició anglo-francesa en laComissió del desarmament, varebutjar-lo en bloc. Però el cop,en el qual es descobreix la màd'un dels homes més experts delQuai d'Orsav, va produir el seuefecte. A la Conferència del des-armament del mes de març, eldelegat de Nord Amèrica, místerGibson, és va aixecar a fer unadeclaració sensacional. El seupafs estava disposat a estudiarde nou el desarmament naval,acceptant com a base de discus-sió, si convenia, la proposici6transaccional de França, afegint

Club que els pobles interessats en elproblema de l'armament terres-

tre obtindrien de la seva part plena satis-facció.

En aquestes condicions s'ha produït l'en-trevista Mac Donald - Dawes. El Primeranglès, en el seu discurs, s'ha limitat a par-lar en termes generals de la necessitat dereduir els armaments navals i de no pactarres entre Anglaterra i Amèrica d'amagat delsaltres i contra ningú, sinó amb tothom. PeròMr. Dawes ha estat més 'explícit, desprésde recordar que els desigs de pau generalen els termes indicats per Mac Donald jaeren prou clars en el pacte Kellog.

Mr. Dawes, reprenent les paraules de mfs-ter Gibson a Ginebra, va dir que el proble-ma del desarmament naval s'havia de pen-dre com un problema d'Estat a resoldre pelshomes d'Estat sense les preocupacions pro-fessionals dels tècnics militars que estudienles coses de la flota des del punt de vistaexclusiu de voler assegurar la victòria en elscombats. L'ajut dels professionals és neces-sari — diu — però només per a fixar els ter-mes d'una igualtat militar abstracta i pera definir la unitat tècnica de la força. Elproblema del desarmament és un problemade pau, i la pau és funció del poble i delshomes que el representin.

Aquesta actitud, que sembla un atac afons contra les resistències tradicionals del'almirallat anglès, i d'altra banda, la ideade voler generalitzar l'acord del desarma-nnent naval a la manera del pacte Kellog,poden donar a 'l'entrevista Mac Donald - Da-wes tota la importància històrica que li havolgut atribuir el primer ministre d'Angla-terra.

ALEGRIA SENSE PRETENSIONS

No sabem si és necessari que sigui així,erò el fet existeix realment. Hi ha dates aany de diversió obligatòria. No les tres-_iu cap llei; el fet és, però,-que un costumlolt més fort que no pas cap llei les im-osa a tots els ciutadans, els que volen di-ertir-se i els que no en tenen precisamenti intenció, però que no poden escapar-se deeure com els altres troven de divertir-se.'otser els primers són gent de poca iniclati-a, necessitada d'una compulsió que no Un-ui massa els aires de tal; qui sap si moturoprio no se'ls acudiria mai de divertir-seo intentar-ho) en gran.La naturalesa — tots hem sentit dir-ho

—s molt sàvia i sol fer les coses bé. (Natural-nent que en alguns punts concrets no ¢o-em dar-li la raó; però no subtilitzenn.))oncs bé, les tradicions, si no són comple-ament naturals, en tenen molta part; di-lem que el folklore és com una segona na^uralesa. I les dates de diversió obligatòriaón folklòriques com una mala cosa.Aquesta setnuna, vecisament, estem si-

uats en el temps entre dues dates popularsmés no poder, les revetlles de Sant Joande Sant Pere, i, en l'espai, estem situatsBarcelona, ciutat que té una exf osicionas-

a 1lantada per a admiració d'indígenes istranys i que li cal, sobretot davant d'a-uests darrers, mostrar-se optimista i diver-ida, bandejant absolutament els tarannàsnalencònics i pessimistes, enemics oficial-nent declarats del benestars públic i del pro-rés del ¢ais.Diguem que l'optimisme, en nits així de

olerància i de no venir d'un pam, és enco-nanadls, entenent per optimisme fer tabola,assar unes hores sense preocupacions, arri

-ar a casa amb els peus macats i llevar-se'endemà amb una mica de migranya i de;ueule de bois que l'aspirina i l'Ens FruitSalt ajudaran a remeiar.

Indubtablement, les persones que surtende casa disposades a passar una bona nit,a l5assen, succeeixi el que succeeïxi, per allòque deia W.illiam James: no plorem perquèestem tristos, sinó que estem tristos perqueplorem, i en nits així surt tothom, llevatdels paralítics en els quals la reflexoteràpiaha fracassat.

L'endemà, si voleu, encara estaran capo-lats i tot serà fer prometences solemnes,però, estigueu-ne segurs, s'autoenredaran perla revetlla de Sant Pere, i més andavant, lanit de Nadal i tà'de Cast. d'Any, i "així si c-cessivament tots els anys que els restin devida.

No ens en queixem massa. Particularmentpotser no serem convençuts partidaris d'a-questa mena d'expansions collectives, no hifendrem part, retirarem més d'hora que decostum, no beurem ni una inofensiva copade conyac. Però mirant-ho des d'un punt devista collectiu, potser pensarem que, fet ifet, el que volen la majoria dels que surtenm nits així, és panem et circenses. Troben,n'estem segurs, poc panem i pocs circenses.Tant li fa: són gent de bon acontentar. Qual-sevol es creuria que, privats de tantes altrescoses, serien d'unes grans exigències enaquestes altres. L'experiència demostra elcontrari: els focs artificials i la no existènciade la llei seca són instruments més eficaçosque els paradisos artificials per evadir-se d'a-quest món de mones, mal sigui unes quanteshores a l'any.

C.

Presència d'esperit

Al parc que el marquès de Marianao pos-speix a Cambrils, hi ha una bona colla delloros, guacamais, papagais i altres ocellsoradors que volten pels arbres. Es fama i totque saluden els visitants amb una cridòriade ((Buenos dfasn que atabala.

EI pintor Joaquim Mir, per la seva ban-da, també té afició a aquelles bèsties, segu-rament perquè són tan virolades.

Doncs vet aquí que un dia En Mir pin-tava, i com passa a tothom que pinta a l'airelliure, se li acostà un senyor i començà adar-li conversa i a fer-li preguntes.

En Mir, que quan pinta no està per resmés (i quan no pinta té el mínim de respec-tes socials), contestava amb monosílaabs secsles preguntes d'aquell senvor.

Aquest, perd, un xic molestat de la pocaconsideració del pintor, va dir, per tapar-lo

— Vostè no deu saber qui sóc jo. Doncssóc el marquès de Marianao.

En Mir respongué sense immutar-se:— Ah, sí? Doncs farem canvis de lloros.

Encoratjaments al talent

E1 que anem a explicar va succeir a Ro-mea. Al camerino del matrimoni Vila - Davfhi havia cua. Es tractava de felicitar el mi-croscópic Bonavia, que amb el ;pseudònimde Jordi Canigó acabava d'estrenar unaobra d'aquelles que en diuen de teatre d'in-fants.

L'interessat no donava l'abast a estrènyermans.

— Vostè és un trumfo...— Perseveri, jove, que vostè promet.— Arribarà lluny, vostè, quan tingui Anés

maduresa.I d'exclamaoiens com aquesta se'n sen-

tien a centenars. Tot d'un plegat va entrarun galant jove de la casa, el qual, entusias-mat amb l'obra, es dirigí al seu autor:

— Oh, senyor Bonavia, quin èxit més de-finitiu amb aquesta obreta. Ja es pot afa-nyar a fer-ne una altra de seguida.

Ambicions

D'una correspondència comarcal d'un dia-ri d'Albacete

((El campo está faltado de brazos. En estepueblo, la !psión de todos es guardia civilo emplearse - en el tren.))

De cara al públic

A la sortida de la primera sessió del Tea-tre Selecte, no hi havia pas entre els espec-tadors unanimitat en apreciar la vàlua quepoguessin tenir les produccions presentades.Això féu que els comentaris fossin variadís-sims y que se'n sentissin de tots colors.

Una dibuixanta catalana, esoriptora dellibres i de teatre per a infants, no va sortir— es veu — massa satisfeta de la reunió.

— 1 doncs, senyoreta L... — va pregun-tar-li un conegut —. Què n'hi ha semblatd'això d'En Bertrana?

La interrogada canvià el color de la cara,apropant-se l seu interlocutor va dir-li a

cau d'orella— No ho feu córrer, però En Bertrana

diu que jo escric pels pages s, i jo opinoque ell escriu pels boigs.

Anècdota del temps

Ara que fa calor ens recordem d'aquellanglès que a mitjans del segle passat va anara estiuejar en un poble de la nostra mun-tanya.

Entre altres coses tingudes com a origi-nals, es banyava cada dia ; hi havia dies quefins dos cops.

1 els pagesos deien— Deu ser un senyor molt brut, que s'ha-

gi de banvar tan sovint!

"Un plaisir nouveau"

A França, fa uns quants anys, vivia unamant de l'absenta més bevedor d'aquest li-cor que Verlaine, que En Russinyol quan noestava a règim i que En Sagarra. Feia anysi anys que gairebé no es bellugava del da-vant de la seva tauleta, acompanyat de lacopa verdosa.

La salut, quan ja era vell, se'n . va res-sentir ; ara, que ningú no sap si es va tro

-bar malalt simplement perquè tenia tantsd'anys o bé perquè li feia mal la beguda.

EI metge, naturalment, va optar per creu-re que era la beguda que 'tenia la culpa detot.

Com a conseqüència, va fer-li un sermóterrible, on es deien les paoroses complica-cions i trastorns que ocasiona l'hàbit de beu-re absenta. Va acabar prescrivint-li cama-milla.

Client i malalt es van trobar un dia i enfelicitar el metge el seu client per la carade millora que feia, l'altre va respondre

— sí, estic curat del tot, i moltes gràciesd'haver-me descobert que la camamilla lligatan bé .amb l'absenta.

Ai Maria!

La Maria Bonshoms, sota el pseudònim deJ. Civera i Sormaní, publica un article lite-rari a El Matí, parlant de l'aigua ; no caldir que amb un tema per l'estil fica, o mésben dit, remulla els peus a la galleda ambfreqüència envejable.

Surt una ((aigua relliscant dolçament da-munt dels còdols» que ens toca el cor; unaescuma blanca com llet pastada amb ,raigsde lluna», que ens suggereix una delicadapostal lluenta i amb colors d'aquells que lesminyones de servei envien al seus xicots.f2ue tendra; que delicada la plouria de MariaBonshoms !Al final — horror! — se'ns despenja, però,

amb una frase papitesca, de quan el Pajiitufeia pecats.

Diu : oCertament, tots portem a dihtrenostre un infant.»

Maria ! per Déu ! Una soltera !

EI llibre d'En Pla

Preguntaven a cert llibrer si es venia gai-re el Combó segon escrit per En Pla pri-mer.

— Sí — respongué — vas molt venut.

Noms icnannms

Noms que semblen pseudònims:Tres : «Aimamí i Baudina, Cecili Gasòliba

i Xavier Pñcanyob).Un nom que de ]'inrevés quedaria més

natural que del dret:El del pintor Domènec Carles; fóra Car-

les Domènec.

Compliments xinesos

Una vegada En Jaume Pahissa va ésserconvidat a dinar a can Guimerà. Arriba al'hora fixada i el fan entrar al menjador.Allí es troba amb En Guimerà i i'Aldavertentaulats i amb el barret posat. En Pahissaels saluda respectuosament.

— Cobreixi's, cobreixi's — li i a fer I'Al-davert, i •En Guimerà, com un eco — : Co-breixi's, cobreixi's, jove.

En Pahissa va excusar-se polidament,— Gràcies, no acostumo... és comoditat.L'Aldavert va dir-li enèrgic i descobrint-

se :— Cobreixi's, o si no, ens obligarà a di-

nar descoberts.En Pahissa no va tenir més remei que

tornar al rebedor a cercar l'ample capi'l demúsic que duia en temps d'aquesta anèc.dota.

Públic selecte...!

Dijous a la nit, al Romea. S'ha acabatLa dama de l'amor feréstec i el públic espasseja per la sala d'espera.

Un dels assistents es mira el programa, idiu:

— Això d'En Bertrana deurà ésser inte-ressant.

—Per què?— Es tracta de teatre didàctic...— Home. Fonolleda !

El vigilant pirotècnic

Revetlla de Sant Joan. Uns amics vana començar-la a casa de Joan Marlet. Sónmés de les deu i les partes de les escalessón tancades. Cal cridar el vigilant. El mal

és que els picaments de mans. resten ofegatspel soroll de les piules. A la fi, d'un grupde pirotècnics surt el vigilant, i, distret,allarga als visitants, en lloc d'un llum{, unabengala, amb el consegüent esverament detots.

categories que millor convinguessin a la se-va defensa. Rebutjada aquesta proposició,va presentar-ne una altra de carácter trans-accional. Es fixaria a cada potència, no so-lament el seu tonatge global, sinó tambéla distribució que tingués de fer-ne en cate-gories, però avisant •rèviament a les altrespotències, podria augmentar el tonatge d'ama

t1T11V tr^ ^l^ ^ i11,^N'^ f^ 1i YlYlf1 `ll ^+ ^^AI 1 ..':1! , t^Jti.s.,^._!,^M.1.IÍ1 ^7 1 i^.^^1111^A.1

GRAN SASTRERIA LAIETANANA

LAYA1LA DEL RELLOTGE é

ELEGANCIA - PROMPTITUD - ECONOMIAExtens i variat assortit en les novetats que la moda .imposa

Veritable i garantitzat tall americàTrajos estam i fresc, a mida, des de . . 75 pessetesPantalons tennis a mida, des de. . . Id a 115 »

TALLADORS DE PRIMER ORDRE

40, VIA LAIETANA, 40TEL^FON 12446

' i RiBra 1 S. L.Albiol G. Passeig de óràcia, 42 - BARCELONA - Telèfon 15345

Quan vulgueu adquirir una màquina d'escriure consulteu-nosAquesta casa és absolutament formal

Màquines de totes marques; noves, reconstruïdes i d'ocasióTaller ben muntat per a adobs i reconstruccions. AbonamentsRepresentants de ]'atril "KOPI" i multicopistes "PERFECT"

D'UN 5 A UN 10 PER 100 DE DESCOMPTE PRESENTANT AQUEST ANUNCI

2 MtRJDR

ir )III^IiP^^^^

Casolanisme

Títol d'un fascicle d'una editorial mur-ciana (no cobrem el reclam) : «Una vuelte-cita diaria per el Purgatorio en compañíadel Corazón de Jesús.»

I pensar que els de, Catalunya Social escreien haver batut tots els rècords!

Dues vegades majordom

Aquest honor insigne recau en la personadel senvor Ribera i Rovira, president de lautilíssima Associació de la Premsa. En efec-te: el majordom de l'Ajuntament és el se-nvor Riber i el de la Diputació ei senvorRubí.

1 no ens apedregueu si no podem oferiruna literatura més maligna.

Decadéncia total

Llegim que la Cambra de Comerç de Ben-gala s'ocupa actualment de la utilització dels

déus i deesses hindús com a marques defàbrica.

D'altra banda, a 'Grècia, l'Olimp, el cè-lebre Olimp, acaba d'ésser transformat enparc nacional.

Mentre no hi facin moixigangues mitolò-giques, empesos per un ((classicíssim» paga-nisme de fabricació.

Compteu que hi farien els que ja s'en-gresquen amb restes d'arquitectura coloniali restes de dansarina «clàssica >, .

Agafa fama, i...

Exàmens a l'Institut. Exàmens d'Histò-ria, .per precisar més.

Un estudiant està pelplantat davant deltribunal i no contesta cap de les preguntesque se li fan. Finalment, un catedràtic, per-suasiu, li llença una corda de salvament :

— A veure, a veure... Qui va descobrirAmèrica?

— Però vostè no sap ni qui va descobrirAmèrica?

Llavors, el catedràtic, fent un gran crit:— Cristòfor Colom!L'estudiant, tot escorregut, gira l'esque-

na i se'n va.— .Però, per què marxa, vostè?L'interpellat, per primera vegada, obre

la boca:— Dispensi. Em pensava que en cridaven

un altre...

Déu nos en guard d'un ja està fet

L'altre dia, en colla d'amics més o menysaficionats a les belles arts, es comentava elcas de barra del desgraciat retaule dels Pe-llaires, caigut en mans del genial senyorGalofre 011er per la seva restauració que,com saben els nostres lectors, ha estat fetasegons totes les regles de la ignorància.

— Galofre, Galofre — digué un —, voleudir que no es diu Golafre, aquest senyor?

Els entreactes de la "Marianela"

La reposició al Liceu d'aquesta òpera delmestre Pahissa dóna actualitat a la següentanècdota:

En una de les seves excursions peninsu-lars En Moraguetes va anar a parar a Se-villa, i va trobar els germans Quintero que,com se sap, són els que havien arreglatMarianela per a fer-la en òpera. Els autorsandalusos estaven una mica impacientatsperquè En Pahissa no acabava mai de tenirla imúsica llesta.

— Com ho té això de la Mariancla, EnPahissa? — varen preguntar a En Mora-guetes.

— No passin ànsia. Ja té acabats tots elsentreactes.

Improvisació arriscada

Cal dir, però, que hem recollit una altraversió d'aquesta entrevista, que no es resolamb una frase d'enginy, sinó amb un copd'audàcia. Potser no és una altra versió,sino una altra anécdota que va succeir pos-teriorment.

En Moraguetes, per fer quedar bé el seuamic Pahissa, va contestar als germansQuintero

— Ho té molt endavant. Ja n'he sentitbastants trossos.

— Que els recorda, per casualitat? — di-gué un dels Quintero (o tots dos alhorauna gent així s'ha de creure que sempre col-laboren).

— Ja ho crec.I En Moraguetes, que és un improvisador

que ha fet molts serveis després de moltsàpats poc cerimoniosos, s'assegué al pianoL es posà a tocar unes coses completamentempescades.

1 el bo és ,que als Quintero els va agradarmolt.

Diuen que En Moraguetes, explicant-ho,deia:

— Que les hauria passat negres si m'ha-guessin fet repetir algun tros!

La revetlla de Sant Joan a d'Exposició,considerada des d'un punt de vista literari,pot servir perfectament de tema 'per un poe-ma, per un treball d'estadística o per unapeça oratòria. I si en lloc d'aplicar el so-brerealisme a la nostra vida privada l'ha-guéssim encaminat pels camins de la lite-ratura, aquesta nit de Sant Joan també po-di-la donar-nos matèria por escriure una be-lla pàgina avantguardista. Desgraciadamentno es tracta d'altra cosa que de fer un re-portatge i és per això que s'ha confiat aques-ta feina a les nostres mans pecadores.

Un reportatge... Aviat està dit! Ja hemquedat que l'Exposició no es pot descriure,que s'ha de veure. Doncs bé ; ara imagi-neu-v-os l'Exposició la nit de Sant Joan ija fareu el favor de dir-nos quina mena detecles ha de tocar el periodista per arribara donar una espècie d'impressió d'aquestanit fantàstica, memorable.

Una vegada un professor va preguntar aun alumne

—Vamos a ver: descríbame usted eiocéano.

— El océano... el océano... es urna cavidadde la tierra que contiene una cantidad deagua que nunca, usted ni yo, podremos ima-ginarnos.

D'aquesta 'revetlla de Sant Joan podriafer-se'n una descripoió semblant. Sense capmena de dubte, seria la que s'acostaria mésa la veritat.

...

Gent, gent, gent...Els diaris han parlat dé tantes mils per-

sones, de mig milió de persones... Tant lifa; quan la multitud passa d'un cert nom

-bre .més o menys delimitat (els •6o.000 espec-tadors de ]'Estadi, .posem per cas), el cer-vell us dóna un tomb i eles facultats de cal-cular marxen a tres quarts de quinze. Diu-menge a la nit, a l'Exposició, tant podiahaver-hi mig milió de .persones com dotzemilions. Hi ha moments en què tant impor-ten un parell de zeros a la dreta com a Ves-querra; és en aquest sentit que aquestarevetlla de Sant Joan representa el fraeàsde l'Aritmètrica.

Mig mi'lió... dotze milions... Tant li fa.Erem molts, molts, molts.

Encara més.x^*

Quan llegiu als diaris que en tal o talbanda hi havia allò que en diem el tot Bar-celona, es sobreentén que hi havia el Ebo 'imillor de la ciutat. Ara bé ; per primera ve-gada en la nostra ihistòria, aquesta expres-sió del tot Barcelona podem acceptar-la enel seu sentit integral. La nit de Sant Joan,a ]''Exposició, 'hi havia, evidentment, totBarcelona... i encara una mica més.

Vós, amic lector, haureu estat en algunafesta major, veritat? Coneixeu les empen-tes, la pols i l'alegria d'aquestes solemni-tats. Doncs, si us plau, imagineu-vos totesles festes majors de Catalunya plegades ; lesque s'han celebrat d'ençà que el món ésmón i les que vindran ; tis-eu-les totes dintred'una coktelera meravellosa, remeneu unamica i aboqueu el que en resulti sobre lamuntanya de Montjuïc.

dea? Doncs això és, si famés aproximada que esa inoblidable nit de Sant

***a terrassa de l'Hostal del

Sol. Al nostre costat, el senvor Pere Coro-mines presidia una gran taulada familiar.Més avall, la senyora Isabel Llorac, acom-panvada de quatre smokings i de tres man-tons de Manila... El senyor Coromines deia,de tant en tant:

— Afanyeu-vos, que no veurem els focsartificials,..

Mentrestant arribava fins a nosaltres elsoroll somort que feia la multitud envaintla muntanya ; una mena d'udol, fantàstic,que anava augmentant cada vegada més.Hauríeu dit que era el bleixar de Montjuïc.Aquell tros de terra s'havia convertit en unacosa viva, palpitant. A les deu, el ventalllluminós del Palau Nacional va engegar elsseus raigs, ara l'un, ara l'altre, rectificantla direcció d'aquest... Semblaven moguts perla mà hàbil d'un jugador que disposés les

cartes per una monstruosa partida de tuti.Els coets i les cascades d'or, d'argent, decolor de menta i de calor de sang que llen-çaven els castells de focs, feien tombarellesentre les pinzellades lluminoses dels fars. Lalluna treia el nas entre l'orgia encesa., ambla cara arrodonida de tanta admiració.

Estem segurs que, diumenge a la nit, lalluna, oblidant tota llei d'astronomia i deprudència, es va acostar una mica, a veurequè diables passava a 'Barcelona...

Gent, gent, gent... I encara més gent. Elpúblic municij',al i esjieso, de què parlavaRubén Darío, i ]'altre públic, i tot el res-tant. No hi faltava ningú ; ni el matrimoniamb tres criatures i mitja a coll i be, ambels peus cansats ñ el ventre ple d'orxata i degaseosos ; ni la parella d'enamorats perdutsen mig del brogit, que es miren als ulls i noveuen ni senten res; ni la senyora grossaque ha tret el manton ele damunt del mobleon s'ha estat tot l'any i se l'ha posat .a lesespatlles, perquè avui és la nit de Sant Joani s'ha de fer broma ; ni el senyor distingit

i la dama distingida amb aquell aire perdutque tenen la gent distingida quan es bar-regen amb el pable ; ni aquella noia ques'ha posat un vestit vermell i que sempreli fan mal les sabates ; ni aquella mare ques'adorm pertot arreu i que perdrà irremissi-bl^ment una de les criatures ; ni el pagès quede tan sorprès i masegat coun està ja no elsorprèn ni el masega res ; ni el terrassencque va de juerga i la noia se li ha marejat;ni el senyor que ha dit: «Calla, avui po-dríem anar a ]'Exposición i que ara està totparat de veure que han estat tants que hantingut la mateixa idea; ni el matrimonidesencolat que diuen : «No hi tornarem maimés ! !» ; ni els rics, ni els pobres, ni els jo-ves, ni els vells, ni les boniques, ni les llet-ges... No hi faltava ningú.

I tot l'aire vibrant de crits, de llums, demúsiques, de lluna i .de rialles. I el xotis delmanubri barrejant-se amb la sardana de lacobla, 1 el pas4oble de la xara.nga amb elblues del jazz... 1 tots cls cafés, quioscos irestaurants plens de gent que mengen, be-uen, criden i hallen. .. I tots els camins em-pantanegats de cotxes que no poden anar niendavant ni endarrera...

I tot això igual, seguit, des de la Plaçad'Espanya fins a la terrassa de Miramar.Sembla que la muntanya s'hagi tornat boja.

Diuen que dilluns, al Cel, 'hi havia ungran moviment. Eren els sants, les santesi els benaventurats que anaven a felicitara Joan, l'Evangelista :

— Apa, noi, quin èxit a Barcelona...

Í^ 1

Sant Joan baixava els ulls tot confós, ideia:

— Sí, està clar... Perd em sembla quen'han fet un gra massa.

JOSEP MARIA PLANES(Il.lustracions de Bon.)

Tan jove i tan pessimista

Tothom que el conegui, sap que el dibui-xant Ferran Callicó (no confondre'l ambHolbein ni amb Ingres!) va nèixer sota laconstel1ació de .enus.

A un amic que el va trobar, deia no fagaires dies

— Sí, ja he vingut de París i Londresara me'n vaig a Viena i Berlín.

— Ah'! féu l'altre —, tinc entès que, so-bretot a Viena, abunden les aventures amo-roses fàoils. Una vinya de debò, vaja.

En Callicò, amargadíssim, tallà :.— Ja no m'ho crec d'enlloc del món.

L'APERITIUTabac confusionari. —Avui dia, totes

les coses externes, tot el postís convencionalque serveix per amagar la pròpia misèria,ens porta a la confusió. Els casaments, lesprofessions de fe, les preferències literàries,les camiseries, les fàbriques de bastons, finsel tabac.

La manera de fumar, i les qualitats queavui dia es fumen són coses desconcertants.Hi 'havia una època que el fum del cigarera com una cèdula moral. Es podien clas-sificar les persones només que veient comencenien una cigarreta. Anaves en un llocqualsevol, trobaves un desconegut, el deseo-negut fumava, i tranquillament podies ni-ciar una conversa sabent el 50 per ioo delqua i el com del teu interlocutor. Això eradegut a una gran limitáció de les marquesde tabac que s'expenien als estancs. Avuidia això ja no és possiblg, són tantes lesmarques, són tants els gustos, que la gentha perdut l'orientació, i moltes oigarretes esfumen sense consciència, es fumen epidér-micament, no s'hi posa ni una gota de con-vicció ni una gota de personalitat. Abansun home fumava amb l'ànima i darrera d'ellfumava tota la seva família, tot el seu pa-norama econòmic i sentimental ; avui sem-bla que només fumen els llavis de la perso-na. E;l tabac, com la corbata, com el casa-ment, com les preferències literàries, mm elvi embotellat, s'accepten sense passió i sen-se intelligència.

Abans hi hadia aquell famós tabac que laapaquetillan costava 45 cèntims, i es va anarapujant fins desaparèixer. Aquella apaque-tillan cilíndrica era el tabac de la limitacióde l'honradesa limitada, de la riquesa limi-tada, de la ,pobresa limitada, de la intelli-génoia limitada ; era la manera de fumargrisa i tranquilla de molta gent que teniaun caire apreciable i generalment no adme-tia la falsedat de cor. El cigarret de 0,45t'explicava clarasnent la fortuna, les ideesmoral, i fins el pes íntegre de la senyoradel seu fumador ; si aquest senyor era sol-ter ò tenia alguna fòbia especial, el cigarrett'ho deia sense embuts. En aquella època elsque fumaven tabac groguenc més o menysoriental, eren milionaris, tifes o imbècils.

Avui dia ja veieu que les coses han can-v'iat molt. Us topeu amb un personatge hir-süt ,, mal parlat, amb la saliva injectada d'o-pressions socials, que us ofereix un «Abdu-llah» núml. q amb una rosa dissecada a lapunta. Us trobeu amb un exemplar gras,_magnífic, vestit de pell de rajàh que baixad'un Hispano, i fuma — sense oferi-vos-en — un cigarret que surt d'una d'aquellescapses de cartó, amb un canari pintat, ique representen la misèria i el acamouflagenmés infecte d'aquesta cosa sagrada que ésel tabac... En fi, confusionisme.

La víctima. — La víctima és un pom declavells, és una venedora de dècims, és aquellanunci lluminós, és qualsevol polític, és 'lalitúrgia, la civilització creto-micénica, és elque vulgueu. Víctima de qué? Víctima de jomateix, de qualsevol lector, víctima de totsel que un dia determinat patim d'un malhumor vulgaríssim, o sentim una contrarie-tat de 'les més corrents. Estero a la terrassasals, o en companyia, tenim un què sentircontra algú, potser contra la mateixa per-sona que ens acompanya. Però som tímids,o som ben educats, o volem fer comèdia,i callem el que ens afecta, però la professóva per dintre. Aleshores passa una venedora

de clavells, amb un pom fresc, carregat d'uncarmí corrosiu. Aquest pom ;passa i tornaa passar per davant dels nostres ulls, devéobsesionant. Les nostres paraules van a pa-rar sobre el pom de clavells, tota la nostrabilis es resol en imatges poca-soltes i forade lloc, sobre els clavells i la venedora. Elnostre interlocutor es queda veient visions,després dels cla,ells és una altra cosa : és

la perruca postissa d'un absent, són les

mitjes d'una senyora coneguda, és la ma-nera de presentar un cas determinat, per un

determinat Pare de l'Església, és la víctimadel nostre mal 'humor disfressat. La víctimapassa per l'engranatge irascible de les nos-

tres dents, esmicolada de la manera més

idiota.EI nostre interlocutor o els que ens es-

coltin diuen al deixar-nos : «A aquest xicotn ^hi passa alguna.) 1 el més trist és quemoltes vegades no ens passa absolutamentres, és una bilis sense motiu, sense vertade-ra causa, com totes les grans tragèdies, com

l'assassinat de Desdémona i el suïoidi d'0-tello.

Cireres. Ara és el temps de les cireres.Aquesta pobra fruita, rodona i preciosa, és

de les que ha produït més víctiimes per ladent de Vhome. Es també ta que ha estatexplotada d'una manera més infame per lapoesia. Jo encara no he pogut descobrirquin gust tenen les cireres, per endevinar

una ,mica aquest gust em penso que s'hande beure moltes copes de oherry brandy)).

Els confiters han fet tota mena de trucs

amb les cireres. El més criminal és aquellde posar una d'aquestes fruites confitades,

flotant en un bany de «Kirseb)) i recobertaamb la closca d'un gran confrt de xocolata.Les senyores són llemineres d'aquests con-

fits, però moltes vegades baden, claven elesdents a la xocolata i es taquen tot l'escotde «Kirsch'.

La cirera més inteAigent i més reconsa-grada és aquella que els barmen deixen din-tre del «Gincoktatb). E's bon bevedors ni la

toquen. Algun mal intencionat, però, al veu-

re la cirera dintre la copa, la punxa ambun escuradents, à crida a una d'aquestes

criatures escanyolides que venen diaris perles terrasses. La criatura fa una rialleta dediable, ensenya unes dents petites i negres,

i s'empassa la cirera que li ofereix, punxadaamb l'escuradents. Aquesta cirera quan sela sent a l'ànima li fa l'efecte d'un bomba.Algunes d'aquestes criatures que han tastatla cirera amb gin, acaben fent una una granfortuna, insulten a la societat i posen unprostíbul per compte propi.

Josxe MARIA Da SAGARRA

Í^i

GRAVATS TIPOGRÀFICS ,' BADAL I CAMATS parís, 201. Telèfon 74071

Jaume I, t t —Telèfon t t 655

el punt Qe visca uurges CUnt (JUIet. iie ola-

nera que el tarannà de l'època s'ajudaria J. AIGUADER 1 MIRÓ

Zounan Medjé, el rei de la nit

MIRAR 3

1a inervenció femeninaLes culpesdel liberalisme

Que avui els principis liberals i les pràc-tiques democràtiques, si no són morts, comalguns prediquen, sofreixen una mena deletàrgia en molts paisos i en altres sóncombatuts porfidiosament, és un fet evident,que els amics i els adversaris han de reco

-néixer. Cal, però, explicar-se'l, aquest fet,i l'explicació interessa sobretot els homesliberals. Molts d'ells s'aferren a l'explicaciómés còmoda á superficial, aquella que dónala culpa als altres dels fracassos propis.

Mai, per principi, no ens han satisfet ex-plicacions d'aquesta mena. Ens semblen unsigne de peresa mental de qui no vol escor-collar l'interior de les coses, o de la vanitattota femenina de qui vol creure's impeca-ble. Per contra, hem tingut sempre per cert

6u els agents exteriorse o s només són 1 m-q abient propici del fracàs, el germen del qual,com el d'una malaltia, està en el subjectemateix. Aquesta posició, d'altra banda — osimplement potser perquè és la orfes acostadaa la veritat —, és també la més eficaç. Si laculpa de tot la donéssim als elements exte-riors, que no depenen de nosaltres, hauríemde caure en una resignació fatalista, que noens permetria de treure lliçó ni experiènciade res ; si admetem, per contra, la hipòteside la nostra responsabilitat, farem un exa-men de consciència que ens penmetrà de veu-re quines coses, de les que estan en la nos-tra mà, hem fet o no hem fet, que ens ha-gin cgnduït al fracàs, i coneixent-les podremevitar-ne de noves.

¿ Els homes liberals i demòcrates haurandesaprofitat aquèsta llarga quaresma sensefer un examen de consciència? Seria un pe-cat, potser, més greu que tots els comesosabans, perquè seria la causa de tornar-los acometre.

Es un lloc comú d'afirmar que els siste-mes i els principis fracassen per l'exagera

-oió d'ells mateixos, que ]'extremar un mo-viment porta sempre una reacció contrària.Això voldria dir •que 1" clipsi actual del li-beralisme és degut a un apurament delsprincipis, a una ultrancera deducció de to-tes llurs conseqüèneies. Si ho afirméssim,veuríem segurament coincidir cmb aquestjudici el de tots els antiliberals, la qual co-sa ja ens dóna malfiança.

Crec que no és pas per aquesta banda,sinó per la contrària, on .hem de cercar elspecats del liberalisme. 'No en l'exageraciódels seus principis, sinó en l'amalgama, enel ` contuberni amb els contraris. Massa so-v'int, 'homes representatius del liberalismevan oblidar que aquest és tot un cos de doc-trina, un„sistema „orgànic, i que la mescladeis contraris s. tant com illógica, mortal.El liberalisme — o^h paradoxa ! — va avesarla gent als , principis antiliberals: ell va obrirla porta a 1'éslatisme, que és la seva nega-ció; i en fer-ho; va fomentar el burocratis-me, el nacionalisme i l'imperialisme. ((Criacorbs, que et treuran els ulls.» Aquestes for-mes de negació de la llibertat de l'home idel ciutadà, criades en el si de l'Estat libe-ral, han acabat, en fer-se fortes, amb méslógica que no pas ell, per suprimir-lo. I en-c«ra anés : moltsliberals, oblidant que lafórmula política del liberalisme és la demo-cràcia, han acceptat que el progrés, comdeien, o la cultura, corn diuen, és lícit d'im-posar-los per la força. Sota aquesta banderaI'Esta't liberal 'ha intervingut ]'Asia, ha es-clavitzat l'Africa, ha continuat la vella tra-gèdia colonial. Tot per la cultura, i pel ca-pitalisme.

Aquestes són, jo cero, les grans culpes delliberalisme. Elles li van treure força inter-na, elles li van enrarir l'ambient de l'opi-nió, elles van fer possible el triomf de l'es-comesaadversa. Si aquestes són, cal no rein-cidir-hi. Contra el liberalisme rebordonit, elliberalisme integral.

L. McoLAU D'OLWF.R

Aquest número ha estatpassat per la censura

goVernatWa

CALZADOS

MINERVASociedad Anónima

•e........••~'°

ViaLaietana, 30

La intervenció femenina a les eleccionsingleses ha contradit les previsions i temorsfe 1'esquerrisme de trenta ames enrera. Es-)erits tímids creien aleshores que el vot fe-mení eren sufragis que s'emportarien enlur majoria les dretes.

No ha estat així. Posiblement en aquellsmoments aquell temor era fundat, però les:ases s'han descabdellat en els temps actualsamb una velocitat no sospitada. Cada injec-ció de joventut dóna un to nou al -món iaquesta injecció és constant i la seva accióimmediata.

La dona des de la guerra ençà té unainfluència efectiva, evident, en l'activitat eco-nòmica coNectiva. La guerra li féu abando-nar la llar per a substituir a l'home que esbatia a les trinxeres i ja no hi ha retornat.Ensems la casa, aquella casa que era el seureialme i la seva esclavitud, va desaparei-xent ; no solament en l'aspecte moral, sinómaterial, perquè la manca d'espai l'ha enxi-quida, l'ha reduït a la mínima expressió.La dona col1abora avui en la producció ambla mateixa intensitat que l'home i no seremnosaltres qui ens en planvem per quan lariquesa del món s'ha enriquit d'altres tantsbraços, dels quals les necessitats de la ci-vilització no en podia prescindir.

La defensa de la seva intervenció políticaja no té avui un aspecte sentimental purcom abans de la guerra. Es una aberració dela democràcia bandejar-ne més de la meitatd'éssers humans amb una excusa sexo lperò a la injustícia d'ahir, avui afegim elfet d'una tirania vexatòria i un abús de con-fiança delictuós. Si reclamem de les donesuna activitat econòmica, no té raó negar-les-hi el dret de dirigir i controlar l'administra-ció pública.

Es indubtable que el sexe determina unamentalitat peculiar, però aquesta variant ladetermina també la professió, 4'ambient, l'es-tament i tota ]'atmosfera que rodeja cadahome; tenim els mateixos arguments perposar al •marge de l'actuació política a ladona que tenia l'aristòcrata contra el poble.

L'absència de la dona en el govern delspobles ha eliminat factors imprescindibles.Precisament aquesta diferenoiacíó mental ésun element de gran valor; la seva aporta-ció enriquirà el cos social.

Fa anys, el Dr. Orchansky, professor dela Universitat de Charkow, publicà un estu-di molt documentat sobre l'herència en lesfamílies malaltes. Una de les seves compro-vacions era la influència materna a retor-nar al tipus mig, com una defensa. del sen-tit específic, enfront de les variacions indi-viduals. Aquesta defensa de i'espèc're, quepodria ésser interpretat en un sentit conser-vador, no s'oposa, però, a les variacions quela superioritzen ; totes les dificultas les posaenfront de la degeneració. «El caràcter del'herència •morbosa del pare és progressiva,i regressiva el de la mare)).

Si aquesta missió orgànica té una projec-ció en la seva activitat política caldrà pen-sar en l'avivament d'una susceptibilitat col-lectiva que tant s'adiu al pensament i a]'economia actual, • tant si és concebuda sota

d'una aportació de disciplina enfortida peruna resultant biològica. No subtilitzem, però,aquesta lleialtat orgànica que pot ésser ofe-gada per l'acció del medi ambient, i si elclima moral i material que avui rodeja a ladona és el mateix que el de l'home, caldràtémer que la seva ideclogia i actuació noserà molt diferent.

Hi ha, però, un sentit que la dona no dei-xarà escapar ni podrs esbiaixar tan fàcil-ment : és el de la matérnitat. Aquell senti-ment maternal que s'arrapa a la dona totjust entra en la pubertat i no el deix més,que guia tota la se\:a vida orgànica i espi-ritual, que segella tots els altres sentimentsi dóna un sentit de protecció a tots els seusactes, no podrà ésser fàcilment marginat.

Precisament aquesta missió de mare l'haapartat del govern del món ; ha estat un ar-gument que s'ha cregut de pes i que se n'haabusat — com s'ha abusat de 1a seva mis-sió dins una llar que no ens hi hem pensatgaire en sacrificar a uns jocs econòmics —.f malgrat aquest sentít de protecció, de cor

-üialitat, d'amor hipere tèsic, ha estat una deles falles de l'organització estatal moderna.L'Estat ha obrat amb una duresa i unacrueltat perfectament inhumana ; la seva ri-gidesa no el fa pas apte a un sentimentpietós per als homes que vol regir. Això lidóna una manca de comprensió que pot com

-parar-se a la tossuderia de l'ignorant. Aquestés potser el secret de totes les seves erradesla ignorància, la manca de percepció delsmoviments i de les necessitats que en nèi-xer no saben , prou bé com expressar-se i quela dona sap copsar tan finament en l'in-fant, mentre el pare no hi entén res.

Quan a valor i esprit de sacrifici per lesidees no tenim d'ensenyar res a les dones.En l'obra de Carles Rahola, Els jueus a Ca-talunya, ja es fa notar que les abjuracionsaconseguides pel terro eren més freqüentsen els homes que en les dones. El crit de<<Rafelet no't don's» amb el qual la multitudjueva animava el dissortat que sofria el mar-tiri, estava més en ha de les dones quedels homes. En aquest punt els homes tenimd'aprendre molt en les nostres companyes.

La manca d'idealitat de la dona actual,sobretot entre nosaltres, respon a una man-ca d'idealitat conectiva ; la seva adaptacióa les exigències de l'hora és deguda a undefecte del marit o del pare, a la percepcióper part de la muller o de la fi11a de la fe-blesa d'aquell per a resistir el sacrifici. 1 so-bretot a la materialització per part de l'ho-me, també, de la Jala familiar, per gasive-ria molts cops, per petulància protectora al-tres.

No crec que el món hi perdi res amb l'en-trada de les dones a', collaborar en la sevadirecció ; i precisament cal reclamar-li queactuï, no com un altre home i amb menta-litat de mascle, sinó amb mentalitat perfec-tament femenina.

Veiem que l'article s'allarga massa i pot-ser que ho deixéssim per a un altre dia,perquè la victòria de les reivindicacions fe-menines ens planteja problemes que cal re-soldre abans i de pressa:

Dèiem en el nostre article de la setmanapassada parlant del basc Paulino Uzcudunque no era el] sinó Schmeling qui partiafavorit en la cursa que aquests dos boxa

-dors empendran avuí, dia aq de juny, versel campionat del món del pes fort. Les co-ses sembla que han canviat d'aleshoresençà. Uzcudun, si hem de donar fe als tele-grames que arriben dels Estats Units, ésara; abans del match, qui s'enduu els sufra-gis de la majoria amb –relació al probabledesenllaç. No en féssim, però, massa ca-bal ; els que telegrafien des d'Amèrica a lapenínsula tendeixen a posar el boxador bascals núvols. A més a més, és ben probableque en vista de l'enorme popularitat del bo-xador alemany, la propaganda americanaha hagut de frenar una mica per tal que lespossibilitats dels dos boxadors restessin enun pla d'igualtat. La perspectiva d'una igual-tat de forces, el que hi hagi grans massesd'entusiastes suorters per banda i banda,és factor decisiu perquè el públic s'interessivivament per un ,combat i passi per taquillaen la quantitat i proporció sufioients.

Fer el retrat de Schmeling com ens obli-ga el títol amb el qual hem eneapçalat aques-tes ratlles no és una cosa que estigui alnostre abast. Tenim nombroses dades iapunts del campió alemany, però ni l'hemvist combatre ni ens ha estat possible tenir-,hi uns minuts de conversa. A més a més,algunes de les expressades dades, trets delseu caràcter, declaracions, etc., no han- tin-gut la confirmació necessària ni con:ordenen la proporció suficient perquè, com se soldir, hom hi pugui pujar de peus.

Sohmeling es té ell mateix, segons unesdeclaracions que guardem, per un gran psi-cóleg, uAmb els llibres — diu en aquestesdeclaracions — 'la meva intelligèneia s'hadesvetllat. Conec la psicologia dels individusi he aconseguit raonar coherentment i freda

-ment, amb la qual cosa, sobre el ring, m'éspossible conèixer aviat el caràcter, estat d'à-nim i intencions dels meus rivals sense dei-xar-me dominar pels ímpetus impulsius i,per l'expressió del rostre, obtinc un raona-ment ràpid i segur. Dec a això una granpart de les meves victòries. Més que estudiarels cops dels meus rivals estudio llur psico-logia, descobreixo el costat feble i aprofito.Venço amb el cervell ; els punys no són mésque els instruments materta'ls de les mevesvictòries.»

Tot aixòestà molt bé, i si és que MaxSchmeling realment no ho ha dit i ho exe-cuta, demostra que malgrat la seva sem-blança física amb Jack Dempsey, s'acostamoralment més a Gene Tunney que no pasal marit de Stelle Taylor.

Tot plegat, però, no s'adiu gaire amb elsucceït amb Max Schmeling i els nombro-sos senyors que exhibeixen contractes sig-nats per- ell segons els quals l'èsmentatSchmeling els confereix poders per a admi-nistrar el seus interessos i dirigir-lo esporti-vament. Si Schmeling fos tan bon psicòlegcom diu, hauria obrat .d'una altra manera,ja sigui donant poders a un sol individu japrescindint de donar-los a ningú. D'aquestamanera no es trobaria embolicat com es tro-ba amb els esmentats individus fins' a l'ex-trem que la Comissió de Boxa de NovaYork no s'ha vist amb cor de discernir quinés actualment el vertader manàger del bo

-xador .alemany. Tothom sap que donat elfi benèfic a què van destinats els beneficisdel combat Uzcudun - Schmeling, la Comis-sió esmentada ha proposat als organitzadorsi manàgers que exhibien contractes deguda -ment legalitzats, un compàs d'espera a fide rependre les discussions un cop efectuatl'esmentat encontre.

En signar tants documents contradictorisSchmeling fa més l'efecte d'un càndid queno pas d'un psicòleg. I una de les provesmés concloents de que ell mateix ho reco

-neix és que ha tractat de solucionar donantdiners alguns dels embolics a què ha donatlloc la seva pruïja de signar tot allò quehom li presentava.

En les declaracions esmentades més amuntMax Schmeling expressa la seva admiracióper IBernard Shaw i Shakespeare. Bs unaltre punt de coincidència amb Gene Tun-ney dels més suspectes. Max Schmeling,alemany, bé hauria pogut triar .almenys undels grans escriptors del seu pafs per a as-sabent ar les seves aficions literàries. Per al-tre cantó no sembla sinó que per donar ideade que s'és bon boxador calgui tenir unagran vocació literària. Els repòrters i cro-nistes esportius amb llurs preguntes incon-gruents, fora de lloc, tenen sovint la culpaque els boxadors apareguin als ulls del pu-

c blic amb una manera d'ésser que no és 'a1 llur.a Hom compta sobre això i referent a Genea Tunnev una anècdota força picant. Sembla,

segons aquesta anècdota, que Gene Tunneyabans que apareguessin en un diari de NovaYork en grans titulars la seva admiració pelgran literat anglès Bernard Shaw, no teniala menor idea de qui era aquest senyor i

que fou degut a la sensació que en el pú-e blic esportiu produïren les declaracions que

ell mai no havia fet, que l'ex-campió delmón, per no quedar malament, es dediqués

a llegir uns quants llibres de l'esmentat au-tor i de Shakespeare.

El succeit fou el següent. Sembla queexisteix als Estats Units un malabaristaanomenat Billy Shaw, molt destre i popu-lar en tot el país. Ei periodista demanà aTunney qué pensava de Bernard Shaw iaquest, que no el coneixia, pensat -se que erala seva opinió sobre el malabarista BillyShaw la que li era demanada, va respondreamb tota senzillesa : — «Sóc un dels seusmés fervents admiradors ; és tan hàbil !» Jaen va tenir prou l'adalerat cronista per talque la seva imaginació es desboqués i per-què, al dia següent, apareguessin en un delsdiaris més llegits de Nova Yprk les impor-tants declaracions del campió del món deboxa sobre literatura universal i contempo-rània.

Existeixen vehementes sospites per creureque el transcritq no és més que una• històriade riure més o menys ben trobada. Es evi-dent, però, que tot boxador, com tot indhd-du que viu principalment de la popularitat,està disposat a declarar les coses més inver-semblants si és que abans hom li sap donarentenent que en fer-ho la seva figura pon-drà un relleu extraordinari als ulls dels pú-blic. .

Si hom vol desacreditar Paulino, deia undia a La Nau Rovira i Virgili, no cal mésque fer-lo parlar i reproduir al peu de lalletra les seves paraules. Amb Schmelingel procediment no donaria resultat, car ésevident que la màxima ((nedar i guardar laroba» entrà en una bona proporció en el seuideari. De totes maneres la seva actitud endeterminades circumstàncies és digna delloança. A més a més, cap dels mots trans-crits més amunt suggeriran a la joventutque els llegeixi la manca d'esperit esportiu,de cavallerositat, que suggereixen els de Pau-lino. Diuen dels Estats Units que invitatdarrerament Schmeling a parlar per T. S. F.es negà rodonament a pronunciar les parau-les fins a un cert punt ofensives per al seucontrari que hom li proposava i que es limi-tà a expressar senzillament la seva convic-ció de vèncer. Quin dubte hi ha que unasemblant conducta és més esportiva i cava-lleresca que la del seu rival en expressar-seen la forma que reproduírem la setmana,passada?

Com home de ring, Max Schmeling ha do-nat proves els Estats Units d'ésser el «pun-cheur)) remarcable que els nordamericansenyoraven des .que Jack Dempsey perdé de-finitivament la facultat 'de precipitar la fid'un combat amb un sol cap de puny: 'La nitque Max Schmeling aparegué per primeravegada al ring del Madison Square Garden,la seva semblança física amb Jack Dempseypredisposà a favor seu els vint mil especta-dors que ocupaven el local. Quan momentsdesprés de començat el match l'alemany tra-metia al tapís el seu adversari Johnny Ris

-ko, els espectadors l'aclamaren ; quan a con-tinuació, Schmeling desafiava el seu rival en-caixant tots els cops que aquest li enviavai quan el novè round, després d'haver-lotramès en l'anterior per dos cops a terra,l'àrbitre declarava Johnny Risko 'batut perinferionitát manifesta, 1 'entusiasme ' del pú-blic fou „quelcom imponderable. Hom s'a-braçava i és felicitava mútuament que elring tornés a tenir en la categoria del pesfort una estrella de primera magnitud, unhome que acabava de guanyar el vencedorde Paulino i de !l'invencible negràs GeorgeGodfrey, d'una• faisó inapellable, millor queGene Tunney el qual, davant Risko, . nopodé guanyar sinó per 'punts.

Al dia següent tot el que es referia a 1'a-lemanv .era devorat pel públic en els diaris.Max Schmeling era campió d'Europa del pesfart i d'aquesta categoria i de la del pes fortd'Alemanya. Havia guanyat en cinquantacombats disputats, més de vint,i-cinc vega-des per knockout. La seva tasca als EstatsUnits es limitava a haver disputat quatrecombats i a haver-ne guanyats tres perknockout 1 un per punts, però la darreraperformance davant Johnny Risko, l'homede goma de Cleveland, el pugilista curtit enmés de cent batalles, era quelcom que de-passava !les possibilitats del millor pes fartdels temps actuals. Hom no tenia gaire encompte que Risko era a les acaballes de la se-va carrera, corto ha quedat demostrat després.

Heu-vos ací com restà establerta la im-mensa popularitat del boxador alemany MaxSchmeling,

***

Quin dels dos adversaris s'endurà la vic-tòria en el match que es disputa aquest ves-pre á la colossal arena del Yankee Stadium?Es fa difícil' contestar una semblant pre-gunta. Si per la nostra part tinguéssim unaconvicció, el lector pot estar segur que resno ens impediria expressar-la. El cas és,però, que analitzats els factors que •podenacordar la victòria a un dels combatents,cap d'ells no ens permet decidir-nos. Uzcu-dun aporta al combat la seva resistència, elseu gran esperit combatiu i, coma atletamés fet, millors probabilitats d'èxit en unesforç perllongat (el match és a tg rounds)i accessòriament, una guàrdia que en situa-ció expectant el posa a cobert dels cops de1'alemanv. Schmeling, pel seu cantó aportaun gran painch, la seva joventut (zq anys)apta per un intens esforç momentani i, se-gons les descripcions que hem llegit del seucombat amb Risko, una fredor calculadoraque Ii permet constantment conservar el pro-pi control.

La qüestió, doncs, sembla posar-se en elssegüents termes. Resistirà Uzcudun el for-midable cop de Sdhmeling? Si Uzcudun re-sisteix aquest cop o amb 'la seva guàrdia pe-culiar aconsegueix evitar-lo, arribarà Schme-ling al final dels ts punts sense haver do-nat decisives proves de cansament per talque hom li pugui adjudicar la victòria?

Ens trobem de més a més davant dos ho-mes un deis quals, Schmeling, ha estat ba-tut dues vegades per fora de combat; nen-tre que Uzcudun no ho ha estat mai, ni tansols ha anat a terra per obra i gràcia d'uncop rebut. Paulino, doncs, necessita menysforça per tombar a Schmeling que aquestpor tombar-lo a ell.

Les característiques dels dos boxadors sem-blen indicar que si Schmeling no aconsegueixabans del novè round una victória per forade combat o un avantatge molt considera-ble en la puntuació, el combat s'ha de deci-dir a favor de Paulino al final dels 15rounds, o abans si és que I'alemanv en vistadel seu fracàs es descoratja.

CRITIAS

DEL COMBAT UZCUDUN-SCHMELING

Retrat de Schmeling

Albert Londres, el gran repórter, explica [nins de 1a moral europea. Són civilitzatsen el seu darrer llibre Terre d'ebène, com mentre és de dia'; perd a l'hora de plegar,és el reialme del Rei de la Nit. • EI Rei de la quan han acabat llur treball, quan tenenNit resideix al Dahomey. Té el seu Palau vuit o deu hores arreu per a ells, abans noa Porto Novo, es diu Zounan M@djé i només torni a tocar l'esquella, la sirena, o el tam-mana entre posta i sortida de sol. De dia bor de cal gov-ernador (que no sabem quinamanen els francesos. Però de nit, quan eina deuen emprar al Dahomey per cridarPorto Novo és fosc cor gola de llop, Zou- al. treball), aquests negres volen ser comnan Médjé surt a passejar muntat en la seva vary néixer i no es mengen ningú perquèllitera tirada per set negres, coberta per mit- tenen el paladar massa fi, però necessitenja dotzena de paraigües. Al darrera una co- tenir una persona a la qual anar a adorar.lla amés de negres empeny el baiard per si Quan segles a venir els historiadors cla-els negres de davant perdien coratge. 1 a vio una ullada al segle xx, establiran evi-l'entorn de la Majestat de la Nit el 'poble dentment que la idolatria per les personess'agita inquiet i la multitud compacta és era un senval que apropava els pobles quetot cops de colze i ofec i trepitjades. es pensaven ser civilitzats, a aquells que te-

El pas del Rei de la Nit provoca entre la nien totes les característiques del salvatgis-misérta negra de Porto Novo, actituds de me. Diran que era igualment incivilitzat elprosternació, salutacions mans en l'aire, i negre del Dahomey que vestia un senzilltotes íes altres actituds que ha inventat l'i- slip i que adorava entre posta • i eixida de soldolatria. Zounan M@djé és un vell carregat de el Rei de la Nit, que el senyor de barretxacres amb atacs de tos a cada punt. Cada fort i cabells esburtfats que un dia haviacop que Zounan Médjé té un atac de tos estat apallissat pels abissinis i sentia comdintre la seva llitera, tothom és a corre-cuita un cobriment de cor quan tenia ocasió dea tustar-li ]'esquena i a donar-li beguda que posar erecta la mà dreta en l'aire. Era mésli trenqui la tos. Quan surt a passejar, els civilitzat, diran els historiadors, é1 lapó queseus súbdits van sortint de les barraques no tenia altres relacions que els gossos delamb espelmes i es van afegint al seguici seu trineu, i si adorava algú era e1 sol queper fer llum. Zounan M@djé porta un vestit li llevava una mica el fred, que no pas ede grans quadros verds i vermells i el pit senyor de les ciutats i viles que a una pilatot ple de condecoracions. El seu capell és de quilòmetres del Dahomey , a través de 1una gorra de jockey, i quan se la lleva —,en mar i tot, feia papers semblants als indfgeel seu Palau — en ocasió de la recepció d un nes de Porto Novo, que tenen els ulls enteforaster, resta encara cobert per una gorra lats d'emoció al pas de Zounan Médjé dade darme, aquell clàssic casquet amb la

munt la seva llitera tirada per set negresj punta que perla que tots 'hem vist dibuixatpels ninotaires quan se les heuen amb se- amb mitja dotzena de paraigües per coberta

nyors que se'n van al llit. llampant de vestit i de medalles, la gorra dL'espectacle de Porto Novo, de nits, és jockey de gairell.

d'una gran utilitat als que escriuen històriacrítica. El Dahomey, que de dia, quan ma-nen els francesos, és el paíst de negres més ci-vilitzat, cau, de nit, quan surt Zounan Méd-jé a passejar pel seu reialme, en la més puraidolatria. Els funcionaris francesos que ad-ministren la colònia, pensen que no val lapena de amoinar-s'hi, que mentre de dia hihagi pau 1 tranquillitat, no hi fa res que denits els negres es trenquin el coll en córrera les fosques a anar a adorar el Rei de laNit que passeja les seves xacres per entreles barraques de Porto Novo. Pensen que

no en treurien res de dir-los que ZounanM@djé no és ningú, que el seu reialme ésuna ficció, que no està bé que les personesnades vagin al darrera d'un home, encaraque el seu pare i el seu avi fessin el mateixpaper, a adorar-lo corto una cosa sobrenatu-ral, igual que si no hi hagués al món per-sona més principal ni més alta. Tant se val.De dia governa M. Doumergue, que és unsenyor elegit segons els principis democrà-tics , i de nit no té cap importància que hihagi una mica de fetitxisme. I el país va bé.I quan es mori Zounan M@djé, el seu noisortirà també de nits a despertar la idolatriadel poble.

Els historiadors hi tenen molt a observar.Aquests negres del Dahomey, són civilit-zats? Per força. Les autoritats francesesels han prohibit de menjar-se ningú, els fantreballar, i poc o molt els assenyalen els ca-

VENTALLÓ

VIATGES MARSANS,SI A.Rambla Canaletes, 2 i 4 - BARCELONA

Bitllets de Ferrocarrils Nacionals i Estrangers

Passatges marítims i aèris - Viatges a "Ft^rfait”Excursions acompanyades - Peregrinacions, etc.

Informesi Pressupostos gratis

"L'Om"periòdic de ManresaHa sortit el número cinc d'aquesta sim-

pàtica publicació manresana, cada dia mésàgil i periodística.

L'Om representa una nota de modernitatentre el periodisme, cada dia més puixant,de les comarques. La gràcia d'aquest pe-riòdic està precisannent en el seu localismeintel-ligent i ben enfocat. L'Om respon per-fectament a les noves tendències del perio-disme i el seu ideari mereix totes les nostressimpaties.

En resum, L'Om constitueix una perfor-mança del tot reeixida de la qual es podensentir orgullosos els nostres amics Joan B.Claret, Ramon Martí, Vicents Prat, AnselmConous, a l'esforç dels quals es deu l'aixe-cament d'aquesta bandera de joventut en laciutat del Pla de Bages. •

•r «^►^J'

,,[l Poemes S. Ofîllll0h nits! oh nits serenes! Llunyania d'es-

[Bn!Oh l'horta de mon pare, estesa vora el riu !n

Aquell que ha estat capaç de fer aquestdfstic, en tots sentits perfecte, com a mú-sica, plasticitat i lirisme, és indubtablementun veritable poeta.

Declarem això prèviament, perquè, en re-treure els molts defectes de l'obra de Salva-dor Perarnau, ningú no hi pugui veure niuna ombra de menyspreu. AI contrari. Di-guem de passada que poetes de molta mésanomenada que ell no estan tampoc nets demoltes de les faltes que li podem retreure.Si; Salvador Perarnau, el «cas Salvador

Perarnau), és un dels més curiosos de lanostra literatura. En agafar el seu llibre ifullejar-lo us adonareu de seguida de l'em-penta del seu lirisme, més ardent que pro-fund, i gairebé sempre desordenat. Diríeuque us trobeu davant d'uns borradors quearribaran a ésser poesies perfectes a forçade retocs i supressions. Però els retocs niles supressions no arriben.

4 M1RAEIDR

"Gambó", per Josep Pla(VOLUM !1)

EL CAPELL GRISConte inèdit de FRANCESC PUJOLS

(Acabament.)

I ara és l'hora de declarar després de dirque l'amic Brichs era el portador del ca-pell, que ell va ésser el qui ens va revelarque aquell capell de forma anglesa pura,no tenla res d'anglès, com ja hem avançat,sinó que havia estat fabricat a Espanya,en una fàbrica de Saragossa, que segonsens va dir és de les més importants, de lapenínsula, per no dir la més important, laqual cosa no cal dir que ens va donar unaalegria immensa, perquè si el saber l'esta

-bliment que el venia, ja ens semblava, comhem dit, el descobriment del filó d'una minade capells grisos com el plom, per comprar-ne tota la vida d'iguals, saber que el quel'havia portat a Barcelona, en les seves prò-pies mans, era una amic de tota la vida icom si això no fos prou, saber la mateixafàbrica que els produïa, ens va acabar dedonar la satisfacció que en podríem ano-menar capellera, i vàrem quedar més con-vençuts que damunt del uostre cap sem-pre hi podria haver capells com e1 que por-tàvem i havíem passats tants anys somniant

-lo, perquè com que la forma i el color d'a-quell capell ens agradava i ens havia agra-dat tant, vflrem pensar que coneixent lacapelleria, l'intermediari i la fàbrica, ensen podríem anar fent indefinidament finsque passessin de moda, cosa que considerà-vem molt difícil dintre del període naturalde la nostra vida perquè no sols com tam-bé hem fet constar, era dels que no passendo moda tan fàcilment, sinó que com tambéhem fet avinent, havia arribat a Barcelonaquan ja feia anys que era moda a Angla-terra, en la qual es sostenia des del mo-ment que la casa aragonesa l'imitava i elllençava al mercat com la darrera creacióde la moda elegant, perquè al costat del'elegant sempre hi ha una altra de paralle-la que no ho és tant o no és gens, que pas-sa i varia més de pressa i que és precisa-ment la que té més succés i més clients,com el cas del capell que ara immortalitzemaxisens ho demostra amb el fet que haventestat moda tant temps nosaltres només n'ha

-vfem vist que tres.Vàrem anar passant temporades i el èa-

pell malgrat i guanyar aquella pàtina que eltemps regala a les coses com si volgués dis-simular i fins embellir la destrucció queporta ama gada a les entranyes, no deixavad'envellir-se mentre s'embellia, i fins di-rem de passar anys, perqué malgrat no ésserdels fabricats a Anglaterra com se merei-xia tant per la forma com pel color, tenlauna consistència digna de les capelleriesd'aquella terra extra-continental especialis-ta en aquest ram, i per la bellesa que el ca-racterítzava, que ens va prometre portar-lomantes temporades, hivern, estiu, primave-ra i tardor, com un roser de tot l'any, finsque malauradament per nosaltres va venirun dia en què es va presentar la necessitatimperiosa de subtituir-lo per un altre, ambtot i que l'aprofitàvem com aquell que apro-fita un cigar d'aroma excepcional, i no caldir que quan ja no vàrem poder més, per-qué no sols tenia les ales ferides com unocell que té un perdigó a l'ala, 1 com si licaiguessin les ales del cor, sinó que anavaperdent el gris de somni que tenia per en-fosquir-se com el dia a la caiguda de latarda, vàrem córrer a l'establiment que ensl'havia venut en les condícfons esmentades1 allí vàrem tenir la primera decepció queens demostrà que si 1'ídeal es pot assoliruna vegada a la vida, si és que es troba, jano es pot trobar dues, perquè no sols non'hi havia d'iguals sinó que 4'ilnic que hihavia posat a la vitrina ocupant el mateixlloc que el nostre, però d'un gris molt mésclar, ens era talment petit de mida que ambtot el sentiment del nostre cor després d'ha-ver-nos-el posat al cap, per emprobar-nos-el,vàrem tenir de renunciar a comprar-lo, al -tra que l'encarregat de 9a secció, que jaera un altre, ens va dir que if era impossi-ble comprometre's a prometre'ns -en und'una altra mida, perquè només tenien aquell1 no sabien si el fabricant els hi trametriael mateix model.

La circumstància de la nostra amistatamb En Brichs, portador del capell f reidels capells ibèrics, va fer que ens resignés-sim f^cilment a esperar que tornés a Bar-celona d'un dels viatges Internacionals quefeia, com ho hem explicat, d'un cantó a l'altred'Europa, com si volgués recompensar leshores i els anys de clausura que havia pas-sat a la capellerfa del carrer dels Arcs queli havien llegat el seu pare i els seus avis.

1 efectivament quan el rei dels capells d'Es-panya 1 Portugal va arribar, ens va faltartemps per a demanar-li el camí per trobar elsubstitut que cercàvem per la nostra tt>s-ta i ens va dir que era molt senzill, anant ala capelleria més important de Barcelona, quetampoe anomenarem, seguint el propòsit nos-trat de no fer reclam comercial dels nos-tres articles f allí l'encarregat de la botiga,perquè l'amo no hi era, quan nosaltres livflrem demanar si tenia un capell com elque port8vem al cap per mostra, ens va dirque ens el proporcionaria de seguida, pro-porcionant-nos una alegria immensa que vadurar fins que sortint del magatzem on vaentrar i sortir, en ensenyar-nos els capellsque ens mostrava i en veure que no tenienres que veure amb el nostre perquè no s'hiassemblaven de res 1 sobre tot eren mil lle-giles lluny de la gràcia que tenia, ens vancaure les ales del cor com hem dit que ha-vien començat a caure les del capell, queanant perdent la grAcia que la fàbrica lfhavia sabut donar encara en tenia molta mésque tots aquells que ens mostrava la millorcapelleria de la nostra estimada ciutat deBarcelona.

Quan nosaltres completament decepcio-nats vàrem dir a l'encarregat que no erael que volíem, porqué com repetim no s'hiassemblava gens, ens va fer riure al bellmig de la nostra tristesa, perquè ens vadir amb la convicció pròpia d'un comerciant.que aquell capell que ens presentava era elmatelx que el nostre en una altra forma,

i com que nosaltres no cal dir que volíemel contrari, ço és un capell diferent de lamateixa forma, perquè al color ja estàvemdisposats a renunciar-hi, tampoc cal dirque la mitja rialla que va iluminar la nos-tra tristesa se'ns va esvair dels llavis coml'esperança de trobar un capell igual al queportàvem.

La necessitat cada vegada més imperiosade substituir-lo que ja no tenia espera nipodia viure d'esperances, va fer que ens de-cidíssim a comprar-ne un altre que no s'hiassemblava de res i que malgrat ésser moltmés car á ser de marca anglesa auténtica,perquè aquella casa tan important té stockde les millors marques del món, intervin-gudes comercialment pal nostre Brichs, ensva perfectament al voltant del cap, encaraque no ens entrés a la regió estética de lesidees f les imatges que ocupada pel record

'dei capell nostrat substituït no el va po-der admetre mai entre elles f el va conside-ra sempre com un foraster.

L'enyorança d'aquell capell que s'haviaanat fent vell damunt del nostre front, vafer que aprofitant els avenços de la quími-ca moderna, que avui està tan avançadaque dóna vida als morts, ei féssim rentar iplanxar, posant-li cinta nova, que ja noera aquella, perquè aquella ja ni es podiarentar, i d'aquesta faisó artificial però tanhumana, el vàrem poder anar portant méstemps, alternant-lo amb els altres que enspassaven pel cap, sense posar-nos-hi arrels,com les idees que s'obliden, perquè com queno eia el nostre ideal, hi renunciàvem de se-guida que dequeien i quan després d'haverpogut comprovar que ni el mateix rei delscapells d'Ibèria no era prou poderós per do-nar-nos el camí que buscàvem de trobar-neun de igual o de semblant i per eonsegiientja renunciàvem a trobar-lo, cansats de mo-lestar a En Briehs cada vegada que eltrobAvem amb la mateixa proposició, quede tan insistent ja esdevenia impertinén-cria f que sols la nostra amistat de tantsanys podia tolerar, una nit, casnalmeut,anant a sopar al Restaurant Ribas de laPlaya de Catalunya, cantonada a ta Ramblade Canaletes, conegut pel Cafè Continentalque avui tampoc ja no existeix, en anar-nosa entaular a les taules d'En Carreres queera el cambrer dels parroquians més addictesa la casa, vàrem tenir el plaer de veure al'amic Brfchs acompanyat d'una altra per-sona, que asseguts a la taula del davantanaven a començar el sopar.

No cal dir que En Brichs i nosaltres enveure'ns, ens vàrem saludar amb la mateixaefusió de sempre, sense que hom pugui dirqui va ésser el més efusiu i el primer en lasalu ació i amb l'amabilitat que el nostreamic i company té hi ha tinput sempre, nosols ens va fer l'honor de ésser presentatsa la persona que l'acompanyava, com hemdit, sinó que de totes maneres va voler quenosaltres sopéssim amb ell, encara que demoment En Briehs, potser no va pensar enla importància extraordinaria que en labistòria del capell que ara expliquem, tin-dria aquella festa intima d'amistat, d'honori de cortesia.

Perquè els nostres lectors es facin cór-rer d'aquesta importància extraordinària queaugmenta els extraordinaris d'aquest ar-ticle, només els tenim que dir que aquellapersona que era acabada de sortir en esce-na i amb la qual vàrem tenir l'honor i elgust de sopar aquella nit al Continental, encompanyia del simpAtfc amfitrió que va ferla presentació dels comensals, era el mateixfabricant en persona del capell que ara his-toriem ,i ja poden pensar la impressió d'a-legria immensa que ens tenia d'omplir nosols per l'honor esmentat d'ésser presentats,de conèixer i de sopar amb el fabricant d'a-quella joia immortal de la capelleria ibèricai fins podem dir universal, per tal de po-der-lo felicitar f parlar-n'hi llargament, sinóla de poder-li parlar amb tota llibertat iconfiança d'esdevenir clients acèrrims de lescases que ell proveïa, amb la fàbrica quehavia engendrat, concebut i parit aquellaperla de la testa que nosaltres comparàvema les perles d'Orient i que ara no ens po-díem treure del cap ni del pensament pledel reeord d'aquell capell ideal que ni elmateix Brichs en portava.

Sopar amb el propi productor que haviaportat al món de 1a moda f de la indumentà-ria aquella meravella humana, era assegu-rar la reproducció indefinida i desitjada delque nosaltres ja havíem perdut l'esperançade trobar f ni els mateixos establiments decapelleria nl el mateix reí dels capells, ín-tim amic nostre, ja no ens callen per arri-bar al niu del desig, origen 1 font del capell,per la qual cosa no cal dir que aquell soparmemorable, el menti del qual no ens entre-tindrem a reproduir, amb aquells dos amics,el vell i el nou, tan símpá tles l'un com l'al-tre, va ésser un sopar ple de totes les satis-faccions que en aquest món es poden. trobarno sols en ço que fa referència a l'amistatsinó al menjar i vestir, que són dos actesque formen igualment part de la nostra na-turalesa humana, encara que l'un vagi a din-tre 1 l'altre es quedi fora.

L'amabilitat d'aquell conegudíssim i acre-ditat fabricant de capells espanyols, el nomdel qual no estampem aquí, per no ofendrela seva modèstia excessiva f la seva senzi-llesa extremada, va arribar a ésser tangran f magnífica que per correspondre detot cor a les alabances que li viirem fer delcapell que malgrat ésser apassionades que-daven d'un gris pàfid del que el capeilhavia tingut als seus bons temps, assegu-rant-li que era un producte únic en la his-tòria de la capelleria de totes les èpoque.perquè nosaltres el considerem el millor ca-pell que ha existit damunt de la tata, queés allí on ells existeixen com nosaltres so-bre la terra, va arribar a l'extrem de pro-metre'ns fer-nos present d'un d'igual al quenosaltres li alabàvem, potser, com repetim,quedant-nos curts i en acomiadar-nos li vA-rem agrair per endavant • donant-11 grans

mercès anticipades amb tot l'afecte degut,l'obsequi anunciat en aquell sopar i promèsper aquell distingit amic que no sols vadeixar un record agradable al nostre cor,sinó que com diem i repetim representavala seguretat de portar un capell com el queportavem aprofitant-lo potser més del quepodíem.

La promesa formal del generós i benemè-rit fabricant d'Aragó, va ésser complertaamb tota la rigor de l'educació, perquè nova passar gaire temps sense que l'amicBricl:s, passant com mantes vegades de reia ambaixador, ens anunciés oficialment quehavia arribat a Barcelona el present de lacasa d'Aragó, destinat expressament a com-plir la promesa fea en el sopar del Conti-nental aquella nit, i a complaure els nostresdesitjos, venint a demostrar per damunt detot la magnitud f el bon gust de la casa pro-ductora.

En efecte, el capell va arribar a les nos-tres mans, per l'intermedi de la capelleriamés important de Barcelona que ja hem tin-gut ocasió d'esmentar i abans que no ar-ribés al nostre cap, que és allí on tenia d'a-nar a parar per viure i morir, després decontemplar-lo i admirar la formosura i per-fecció d'aquella penyora d'indumentària id'amistat, que continuava acreditant la mar-ca de fàbrica i la generositat esplèndida delcomensal de la taula del rei dels capells,perquè era verament una de les peces de ca-pelleria millors que hem vist i portat al cap,i que encara el portem aprofitant-lo tantcom podem per l'elegància, gràcia i sump-tuositat de la seva forma, vhrem veure deseguida que malgrat el mèrit que el carac-teritzava i demostrava l'interès i l'esforç dela casa productora, no tenia res que veureamb aquell, perquè no s'hi assemblava gens,éssent formós i interessant en una altraforma, com havem dit que ens havia dit l'en-carregat de la cape lleria que vàrem visitarper encàrrec del rei ibèric dels capells, queentre parèn'esi signi dit malgrat haver-nosproporcionat una marca anglesa autènticacom queda consignat al seu degut lloc, noens va proporcionar una forma tan formosai escafenta com la del capell regalat per lacasa d'Aragó, que des d'ara proclamem quepot competir amb les millors fàbriques delmón.

Els lectors nostrats que ja hauran comprèsque després de no poder tenir un capell igualque el que teníem amb tot i haver tingutl'honor i la satisfacció d'ésser obsequiatstan amplament i noble, pel mateix fabri-cant que el va produir, ja vàrem renunciarper sempre a fer cap més pas per tal de tro-bar-ne un d'idèntic ,i consolats per 1'elegan•tíssim capell que t generosa condició delfabricant aragonès ens havia fabricat f en-viat, no ens vàrem poder estar d'aprofitarles darreries d'aquell capell rentat que en-cara conservava quelcom de molt íntim famagat de la grAcfa primitiva, com un re-cord del que bavia estat, malgrat el banyquímic i la intervenció que va passar en elslaboratoris de les tintoreries fins que aque-lla agonia perllongada artificialment va co-mençar a presentar els símptomes fatals dela mort perquè la vida artificial se li acaba-va com si fos natural i un dia en agafar-loamb la mà, per anar-nos-el a posar al capcom era el nostre costum, vàrem sentir cla-rament que aquell capell ja no vivia, perquèen efecte les seves ales de colom gris, comles ales d'un ocell mort, ja no reaccionaven,sinó que conservaven d'una manera freda elmoviment que els havia donat la nostramà en despenjar-lo del penjarrobes del ves-tuari nostrat, caient damunt del nostrefront sense possibilitat de refer-les, perquècom dèiem era mort com tots els morts.

L'amor que li havíem posat després detants anys, ens va fer arribar a la crueltati l'egoisme cínic de no deixar-lo fruir deirepós de la mort i en lloc d'enterrar-lo o cre-mar-lo, que hauria estat el natural, i el quehauríem tingut de fer, si 4a passió no enshagués fet perdre el coneixement, vàrem de-chUr fer-lo embalsamar, perquè la mateixaquímica que li havia donat, la vida li fixésla mort en una forma consistent que 11aguantés les ales com quan era viu, com elque fa embalsamar un ocell mort, amb lesales esteses com si volés.

El capell gris embalsamat, que quan vatornar de la casa embalsamadora 1 el vàremtrobar penjat al nostre vestuari, de momentno el vàrem conèixer perquè ja no teniares que veure amb el capell nostrat, com siel destí volgués que no havent pogut trobarun igual nf en la mateixa reproducció ex-pressa del fabricant de Sara,goça, acabés perno trobar un semblant ni en ell mateix, và-rem anar continuant portant-lo al cap em-balsamat fins que podem dir que se'ns vamaterialment podrir, que va ésser quanrenunciant-hi per sempre i per força, vàremdonar l'ordre que fos retirat del nostrevestuari, fent-nos nosaltres mateixos la pro-mesa que ara fem tot ei possible per com-plir, d'immortalitzar-lo en un article literari,perquè per aconseguir-ho, com els lectorsnostrats veuen, no hi tenim de posar res in

-ventat nostre, en qual cas la immortalf•tat no seria possible, sinó que no tenim dePer més que explicar tal com pinta, tot elme va passar, sense treure ni afegir-hi res,perquè el nostre capell gris no s'esborri malmés de les planes de la història nf de lamemòria dels homes, embalsamant-lo perin etarnum, amb la mateixa essència purale la seva pròpia viso. Fnnscsso PUJOLS

Despatx: Consell de Cent, 308. Caves: Llansà, 11

. O (NOSSelecles rics del SINDICAT AORICOIA DE VILARR000RA

Misteles. Siebres, 6arnatces i tata classe de ri g e generosas

Servel a domicili Telèfon 19414

També, si voleu llegir tot el volum de capa cap, experimentareu ,aviat una fatiga : lacausa és aquella falta de matis dintre decada obra i d'una obra a l'altra.

De tot el volum els fragments més reeixitssón aquells que el poeta retreu records d'in-fantesa.

«Feia un so carn de rondalla,cada vegada més dolç.Que és bonica la troballad'un cascavell dins la pols !»

1 alguna estrofa de paisatge lfnic«L'estiu és un amor ardent i cid.A la terra li eixampla la cinturai duu, per fill, I'infantament del pai la fruita madura...

En canvi, per ci per Ilà, una nota de malgust:

«Ara voldria la copa del ,piper a fer un brindis a la naturalesa.»

Gairebé recordem aquells famosos de mos-sén Cinto:

uHi van les orenetesen grandiós miting.n

Cal fer una remarca : les estrofes d'aquestpoeta sempre són irregulars, diferents l'unade l'altra i els versos sovint coixos. Perar-nau és un poeta deixat. No volguem fez-una qualitat d'aquest defecte: som lluny del'embadaliment i la paraula viva. Quan unhom escriu versos, o quan els versos tenenla gentilesa d'acudir a la testa d'un hom,val la pena que els tractem amb tota lacura que es mereixen i no els donem al pú-blic esguerrats i malaltissos.

La poesia guanyadora de 1'Englantina alsjocs Florals d'enguanv pot ben dir-se queés la pitjor del recull : l'estil és una paròdiadel Sagarra vigorós poeta (que no és pasel millor caire del senvorívol i delicat JosepMaria de Sagarra i de Castellarnau, crea-dor d'aquella Angelina de les llàgrimes id'Amaranta i Paulina i altres figures gra-cioses que no ens fan enyorar els sorrutshereus i rabadans que, en canvi, tothomimita, sense cap mena de talent). Heus-elaquí l'Hereu de les Muntanyes:

(d?s un pellanc de pedra cantellut,bru com els pins i amb cor de roure,duu a l'ànima l'esquerpa solitudd'aquells pivets que el vent no pot remoure.»

Tot .aquest retrat, aquest home de fusta,amb pell de pi, car de roure ñ ànima depinet no ens diu res. L'expressió de l'estro-fa és recargolada buida. — Oh Jocs Flo-ra! s de Camprosa !, pensem instintivament.

I així, per aquest estil, s'està l'autor unesvint o vint-i-una estrofes dibuixant i escul-pint una mena d'espantall. La hipérbole ar-riba al grotesc. L'Hereu de les Muntanyesté «els braços llargs com dues serralades»i, naturalment, ((duu per bastó un roure no-vell, que el trencà d'una sarpadan. — Unroure novell ens sembla poc i deu fer l'e-fecte d'un escuradents en mans d'un homeque té els braços roan les serralades.

((el front li fa com dos tossa1s.nFrancament, això ja és vida privada.

a• ^ aE

«La finestra ! Qui la pogués dir 1Ella guarda aquell món de ma infantesa.1 aquella Ilum d'ahirencara dins mon ànima és encesa.»Tanquem amb aquesta estrofa, balbucent,

transparent i tendra, aquesta crítica quehem procurat fer sincera i justa, per bé quecordial.

Qui llegeixi Perarnau .en trobarà moltesleer l'estil; cloent el llibre podrà dir que noha perdut el temps ; l'obra d'aquest poetasobretot té l'avantatge que, essent tan grui-xuts els seus defectes, mai no es pasten ambles qualitats ni les embruten. La impuresahi és ben destriada de la beutat pura.

RosssxD LLATES

Sembla, pel que fins ara es pot observar,que el segon volum del Cambó de JosepPla no mourà l'enrenou que mogué, fa cosad'un an y, la publicació del primer volum.Aquest silenci, a cenes trencat, fóra un símp-toma tan greu com ho fou el caire, llasti-mós parlant en general, que prengué la po-lèmica de l'any passat.Però com que les nostres aficions no ens

porten a parlar del contingut doctrinal delllibre, d'una banda, i de l'altra, els homesde trenta anys, segons En Pla, no estem alcorrent dels esforços que feren els nostrespares per donar un sentit a la nostra vidai, per major desgràcia, el llibre d'En Pia,que ens havia de fer el positiu servei deposar-nos al corrent, no ho ha fet prou, hemde deixar-ho córrer i mirar-nos el llibre sotaun altre aspecte, el menys polític possible.El mirarem com miraríem un altre assaigqualsevulla.

EI primer de què un s'adona, és de l'airede llibre fet de pressa i corrents, enllestitper sortir del pas, báclé i deixat de la mà

de l'autor, que té aquest segon volum encaramés que el primer, en el qual almenys unaredacció més correcta dissimulava la com-posició desordenada.

Quin altre servei ens ha fet En Pla ! Feiapoques setmanes que havia parlat deis seusesforços a fi d'escriure en un estil clar,donant relleu i profunditat. Deixant de ban-da una certa propaganda en aquelles Con-fessions literàries, li havíem fet cor, havíemsubscrit el gros de les seves afirmacions,lloat els efectes obtinguts amb les seves pre-ocupacions estilístiques. I ara ens surt ambun llibre on, més que en cap altre, la cla-redat era necessàaria, i que és, de cap apeus, el llibre més mal escrit que hagi sor-tit de la ploma d'En Pla.

Ens fem càrrec de sobres de la feina quedóna una obra com hauria d'haver estat elCambó, si es vol fer bé. L'autor trepitjaun terreny gairebé verge, no compta ambtreballs preparatoris que li facilitin la tasca,ha de remenar quantitats imponents de do-cuments, .ha de extreure molta de la in-formació ,que li cal d'una cosa tan espessai mal manejable com les collecoions delsdiaris i periòdics, ha de parlar amb grannombre de les persones que intervingueren,etcètera, i tot això, per orientat que vagi,no és feina que es faci en tres mesos ni ensis, molt més quan hom es posa completa-ment net a una tasca així.Precisament perquè ens fem càrrec de la

feina que suposa, veiem la desproporció en-tve .la que caldria haver fet i la que real-ment En Pela 'hi ha tingut. I, com que Bar-celona és petit i tot se sap, no costa gensd'assabentar-se de les di rficultats que 'ha sal-tat sense resoldre i de l'escassesa i unilate-ralitat de la informació de l'autor.

L'objecció que aquest ens farà serà la derepetir allò que deia en ésser-li retrets de-fectes del primer volum: que si s'ha de ferun llibre sòlidament documental, s'hi perdendiners. La concepció econòmica de la histò-ria explica, doncs, però no justifica, aquestllibre.

Ben entès que en tractar-lo de llibre malescrit ens referim a la seva estructura i alseu estil, a part del contingut. Podria ésserun magnífic teixit de sofismes ben travats,podria ésser un panegíric més exaltat, po-dria ésser una obra més parcial, i no .li ne-garfem les qualitats que hi trobéssim.

Aquest segon volum del Cambó ens sem-bla d'una exposició fragmentària i desor-denada, on no es valora ni es matisa prouafinadament, on la cronologia fa uns saltsdestarotadors ion les capacitats de sínteside fets i doctrines que sovint cal reconèixera En Pla, apareixen més aviat depenentd'un escamoteig de dades. Costa poc de fersíntesis deixant elements de banda.

I sobretot, si la prosa, i més en una obraexpositiva, ha d'ésser una cosa lógica i encerta manera científica, no triaríem com amodel aquest llibre, que detona per la redac-cié més desllorigada, les repeticions balderesde paraules, la puntuació anàrquica i unsquants castellanismes i gal1icismes intolera-bles o almenys innecessaris... i les erradesa raig fet.

Tots, menys En Pla, sabem el que li vacostar la publicació del primer volum delCambó ; és sensible que, a més a més, esfaci malbé una po-ició per un llibre del qual,si se'n fa, com diu ell, una edició definitiva,poca cosa serà aprofitable. Un llibre que noafegeix res al seu renom de literat i d'as-sagista.

Ens en dolem moltfssim, sobretot els queli reconeixem les seves dots, li som moltamics i, quan ell és a (Barcelona, solem so-par plegats bastant sovint.

Jusr CABOT

el director respongué domant un copet a l'es-patlla de l'autor i entra el somriure general,que ell no feia gran cas del que escrivien elsautors i que mai calia fer-ne gaire.

Resumeix Rice : el director té raó ; sap elque es diu perquè és un home de teatre, avegades es tracta d'un vell actor o d'una per-sona que ha viscut tota la vida dintre l'esce-nari i sap com s'ha de fer perquè un efectearribi dramatitzat al públic amb el màximde relleu.

L'altra raó per a creure que un directord'escena no pot seguir al peu de la lletra eltext de l'autor està en el fet que no és pastan fàcil per a una persona de seguir i en-dinszar-se en el text escrit per una altra.

ELMER RICE

Així, per exemple, quan Rice lliurà la sevaobra Escenes de carrer a diversos directorsd'escena, no hi havia manera de fer veurea molts d'ells que la casa era un elementcohesionador ; altres no podien imaginar-sela casa després de la lectura del seu text;fins n'hi havia que li proposaven de ferpassar l'obra a l'interior de la casa, la qualcosa, naturalment, desfigurava la idea bàsicade la comèdia, perquè li llevava el truc quehem explicat, com a observació nostra, encomençar l'article, i que creiem un dels en-certs que ha format :l'èxit d'Escenes de car

-rer.Rice, en explicar, aquestes impressions,

vol exposar el seu convenciment que moltsdirectors, com molts actors o dramaturgso pintors o doctore o homes de ciència o denegoci 'viuen massa en el món de llur prò-pia creació, en una mena de microcosmos dedeterminació personal i de contingut propi.E1 director, per tant que es passa la vida alteatre, té el perill, quan ha de 'projectar larealitat, de projectar-la en termes de teatre,perquè, sovint és l'única ,zalitat que coneix.Això no és una qualificació del teatre. Ricevol dir únicament que la completa absorciód'un home en una sola activitat, pot donar-li una tècnica impecable exteriorment, peròel priva d'arrodonir la seva pròpia obra,completant-la amb l'experiència universalque dóna l'interès pels altres camps de l'ac-tivitat humana.

Ell mateix dirigí Escenes de carrer i afir-mà que si algun mèrit hi ha és degut engran part a que ell no és home de teatre enel sentit explicat del mot. Anar vers un tre-ball, lliure de prejudicis pot ésser, i és, so-vint, un benefici.

MILLAS - RAURE'LL

(e) Direm de passada a tots els articu-listes que parlen d'aquest autor nordameni-cà descobrint-Io, que fa anys es va estrenaral teatre Romea una traducció meva d'An-na Christie, una de les seves obres més im-portants i, sens dubte, la més traduïda i queli ha valgut la gran popularitat universalque ara gaudeix.

Teatre selecte al Romea

is1i 4A.r(L,atA

— Magnífic, magnífic, senyoreta... Per po-der tocar així, de segur que heu hagut d'es-tudiar molts anys 1...

La solterona, — No, no; us equivoqueu.Sóc una nena .prodigi.

(Das Illustrierte Blatt.)

MOBILIARI D'ART

iMIR? IIDR 5

Un Locarnodramàtic

Probablement a l'estranger ha estat abun-dantment propagada la celebració a Barce-lona del Congrés de la Societat Universaldel Teatre, més vulgarment coneguda per laS. U. T. El cert és que a la nostra ciutatsón poques les persones que saben de quèva i de què se les heu aquesta entitat inter-nacional. Els diaris donen de tant en tantalguna nota escadussera, parlant de la ce-lebració del Congrés ri de la vingula de Tris-tan Bernard, que al capdavall no ha vingut,però fins a aquest moment històric en quèens hem determinat a envestir el tema, nohem vist enlloc una explicació clara i con-cisa de les finalitats i els origens d'aquestaassociació. El que no ha fet el senyor Gual,procurarem fer-ho nosaltres...

La Societat Universal del Teatre és encerta manera un anex de l'Institut Interna-cional de Cooperació Intellectual de la So-cietat de Nacions, domiciliat a París, a,Rue de Montpensier. L'associació internacio-nal .és integrada por una colla d'associacionsnacionals que duen el nom d'Unions. Així,per exemple, la corresponent a França estitula aUnion Française de la Sooiété Uni-verselle du Théátre». A Barcelona, aleshoresde 'la visita de Lenonmand, vàrem ésser a

FERMIN GgMIER, iniciador de la S. U. T

dos dits de tenir una sucursal d'aquesta en-titat, però dificultats fàcils de preveure va-ren desanimar els seus possibles organitza-dors, A Berlín, en canvi, i a da majoria decapitals europees, la Societat té un nuclimés o menys lluït...

L'ànima d'aquest organisme ha estat elcèlebre actor i director Fermí Gémier. Esell encara qui li dóna alè,,, Però no altereml'orde natural de les coses. Diguem quin ésl'objectiu d'aquesta ,associació, abans de par-lar de les persones que hi exerceixen pre-domini. L'objectiu és el següent : «Crear imantenir entre els autors, els compositors iels intèrprets, els tècnics de les arts t de lesindústries de l'espectacle, lligams constants,espirituals i materials; encoratjar i fer co-nèixer ,les obres i 'les iniciatives pròpies aelevar o a mantenir el teatre sobre un plad'art i d'ensenyament; treballar a la propa-gació del gust artístic en el públic ; concór-rer al millorament de les lleis i reglamentsen vigor; facilitar els intercanvis interna-cionals d'obres i de companyies, etc.))

Això és el que canten els estatuts. De fet,sense girar-se d'esquena a aquests nobilís-sims objectius, la Sooietat Universal delTeatre ha perseguit una finalitat política.Integrat o aglutinat per homes d'esquerrael grup dirigent de la S. U. T. ha provatde fer servir el teatre com mitjancer de lareconciliació del ex-belligerants... Ha estatsota els seus auspicis que la Comèdia Fran-cesa ha actuat a Berlín i que a París du-rant un Congrés han actuat companyies ho-landeses, russes, alemanyes, angleses, ro-maneses, dinamarqueses... Qué voleu? Unamena de Locarno dramàtic!

En els darrers anys, alguns dels amicsmés fervents de la S. U. T. francesa hanexperimentat una certa desillusió. Hom diuque aquests moviments de companyies, pre-sidits t organitzats per la respectable enti-tat, no han resultat cap mode] de pulcritudadministrativa... Algunes troupes invitadessembla que varen tornar a llur pafs amb lesmans al cap... En fi, això sòn coses que esdiuen, i coses que tal vegada ens priven dela presència d'alguns figures eminents delteatre francès, fent costat a la simpàtica deTristan Bernard... Però no ens escau depreocupar-nos-en. Afers d'altri ! De més amés, per una delicada paradoxa, el Congrésque s'està celebrant a Barcelona, no coin-cideix amb cap representació teatral. Es unCongrés netament teòric. Els assistents dis-cutiran tota mena de temes relatius a l'arti a la indústria del teatre, però no veuranuna sola funció. De moment, un hom restasorprés i 'fins contrariat. Però de seguidave la reació i hom exclama : «Més val així ! r.

Realment no tenint com no tenim cap cosaexce}lent a ensenyar en matèria de presen•tació escènica — cap Max Rein'hardt, caíCope au, cap Piscator — val més que no en<.emboliquem. El senyor Gual que, segons totes les aparences, exerceix un paper prepon:derant en l'organització d'aquest Congrésha tingut un moment de suprema discrecióTot evitant d'ensenvar la immaduresa de lenostres institucions, ha esquivat el difíciproblema de saber quines institucions sórrealment nostres...

L. T. B.

Quan un autor té un èxit, tot i tothomontribueix a aguditzar la seva actualitat.axf, avui dia, és Elmer R. Rice, un delstoms que més vegades es veu aHudit en lesevistes especialitzades de teatre, sobretot lesrordamericanes. L'interès vers la seva per-;ona ha estat provocat per l'acceptació so-ollosa que ha tingut a Nova York el seuecent melodrama Escenes de carrer. Autorfe diverses obres teatrals, algunes traduïdes,Rice ha sobtat els espectadors neoiorkinsamb una obra viva i plena d'emoció. S'hacaigut, per a això, del truc, no utilitzat en-:ara gaire conscientment (la qual cosa lileva, potser, la categoria de truc que pre-;uposa la intenció), d'escamotejar a l'espec-Lador, en tant que possible, l'acció de l'o-ra, el moviment directe dels actors, és a

Sir, que l'actuació important dels personat-ges. s'esdevé fora de l'espai que està sota elsulls del públic. L'acció es fa passar a lazambra del costat, per exemple. 1 a l'espec-tador se li donen solament fragments d'ac-eions que tenen per centre la principal, des-enrotllada en el lloc per a el! invisible. Éscuriós de constatar com creix l'interès d'unauditori a mesura que, ben engrapat des delcomenç d'una obra, se li van 'posant dificul-tats a la percepció de l'acció i el pensament.

Un bon model d'aquest tipus són algunsprimers actes de Pirandello : el de II piacce-re de l'onestà, per exemple. Quan més se'lvol apartar del lloc on traçudament l'autorha d'haver sabut desvetllar l'interès, mésanhelosament hi acut, més ingènuament esdeixa vèncer. Una de les primeres obretesd'Eugéne O'Neill (r), Before Breahfast,sembla que es fa suportable per virtut del'ús d'aqueix truc. L'obra, que crítics intel-ligents judiquen d'una literatura no gairereeixida, consta d'un sol acte i un sol per-sonatge: una dona que va fent un monò-leg, adreçat a una persona que és a la cam-bra del costat. L'atenció de l'auditori ésaquí, vençuda pel mateix recurs. El públicvoldria saber qui hi ha a dintre de la cam-bra i per a saber-tho, no té altre remei sinóseguir l'únic camí que l'autor li dóna : lesparaules de la dona. Així que un públic des-cobreix que hi ha alguna cosa amagada enl'escena, la seva única preocupació és cer-car-la i trobar-la. L'engany de l'autor had'ésser, precisament, saber pendre les reg-nes per a ésser ell qui l'acondueixi al llocon es troba la cosa amagada.

En el cas d'Escenes de carrer d'ElmerRice, sembla, segons confessió del mateixautor, que hauria volgut donar a la façanade la casa (única decoraoió dels tres .actesque té l'obra) la valor de protagonista delmelodrama. Aquesta revelació l'ha feta coma conseqüència de la importància que els crí-tics han reconegut al paper que fa el fonson es mouen els personatges. «Tant és així,diu Elmer Rice, que primerament la mevaobra duia 'per títol Paisatge amb figures, tí-tol que vaig abandonar per semblar-ene queera un xic estrambòtic, t que només hauriatingut sentit per a aquells que saben apre-ciar la importància de la pintura.)) Ell voltano sols que la façana, és a dir, la casa, do-minés l'escena, sinó que donés una certaunitat dramàtica a les vides abandonades ideslligades que hi 'habitaven.

En escriure l'obra, allò que tenia presentera la casa ; tant arribà a contruir-la dintreeeu, que n'hauria pogut donar les caracte-rístiques més insignificants. En el text dela comèdia és descrita la façana amb luxede detalls. I quan arribé l'hora de muntarl'obra va cercar per Novas York la «sevacasa», que trobà sense gaire esforç. Jo Miel-ziner, el conegut escemficador, la hi repro-duí com ell valia. En possessió, doncs, de lacasa, coneixent els personatges com llur pa-re els devia conèixer, Rice es disposà a di-rigir, per primera vegada en la seva vida,els assaigs de la seva obra. No havia de feraltra cosa sinó seguir el seu text. Aquí Riceaprèn coses noves.

Sembla que la tasca d'un director d'esce-na ha d'ésser només seguir dòcilment eltext de l'autor, però dues raons fan queRice no trobi això tan senzill: pr imer, per-què el , director, msovint una persona tel-ligent, sovint amb idees i tot, però gairebésempre una persona amb opinions, creu — ia vegades té raó — que la seva tasca per-sonal s'ha de veure en algun lloc, perquèl'autor no li ha donat més que un projecteper a una representació teatral, la realitza•ció del qual exigeix un talent especial. Téesment que no sols la projecció escénica delmaterial dramàtic requereix una tècnica iun coneixement de mitjans i maneres de fer,que un autor sovint desconeix, sinó tambémoltes vegades sap que allò que en un sen•tit acadèmic pot ésser un bon drama, polno ésser, pràcticament, bon teatre. Com econseqüència d'això el director molt mé:sovint del que sembla, idea damunt del dià•leg de l'autor, una comèdia que difereix rardicalment de l'esquema teatral de l'autorRecorda una escena sentida durant un assaig: el director, davant de l'autor i els còmies, ordenava a aquests de produir-se erescena de ben distinta manera de com ereanotat en el llibre, i en observar-li l'actor

Ara que es parla de si ve de si no veTristan iBernard a pendre el sol de Barce-lona, serà oportú tal vegada d'evocar d'a-quest artistàs de l'humor algunes coses pre.tèrites, però no passades. Si Tristan Ber-nard no vea pendre part al Congrés Inter-nacional del Teatre, aquest Congrés perdràmolt. Risca, pel cap baix, de perdre eltemps.

Quina frisança la nostra per a veure aTristan Bernard, no pas el Tristan Bernardde carn ñ ossos, sinó el de per riure, el Tris-tan Bernard en funcions d'honrat i actiucongressista. Deu fer partir de riure aquesthome en una discussió seriosa. Com mésseriosa la discussió, més blaguetr deu sem-blar Tristan Bernard. El president el crida

-rà a l'ordre si els congressistes no es podenaguantar el riure:

—Monsieur Bernard, je vous Qrie....cesont des choses très sérieuses...

— Et, mai done, monsieur le Président ! ...Perquè, en efecte, Tristan íBernard és

un humorista de cara, més que seriosa,amoïnada o irritada.

Tristan Bernard ens deu venir, com decostum en casos d'empentes, en un compar-timent de dames seules. Ara els expressosde Barcelona deuen sortir del Quai d'Orsavatapeïts de forasters que es daleixen perveure el Poble Espanyol. Només en el de-partament de dames seules es pot respiraramplament. I quan el revisor faci valer elReglarnent de ferrocarri^s contra aquest bar-but viatger que usurpa un ,lloc que no Ii cor-respon, Tristan Bernard altra vegada ale-garà :

— J suis la femme à barbe.Tristan Bernard, dom se veu, en sap

molt de viatjar. Té recursos per a donar iper a vendre. J'en vends, diu dels acudits.Jules Renard conta com i de quina maneraun dia en regalé a Léon Blum. El cap delssocialistes, que és molt ric, es pagava el lu-xe de fer viatjar a tota despesa i pels paï-sos més diversos la seva pobra mare, quihavia perdut la vista : això era el que dis-treia més la póbra senyora en la seva des-ventura. Tristan Bernard deia, a propòsitd'un viatge de la sen yora Blum per Itàlia :Tan fàoil com fóra de fer-la viatjar en elchemin de fer de Ceinture i de fer cridara cada estació : Venècia ! Florència 1...

Tristan Bernard no es sentirà del tot es-tranger a (Barcelona. Hi trobarà una antigaconeixença: el caricaturista Apa (loan Sacs).Ens coneixem, -encara que fugisserament,per mediació del vell IBernard, l'avi de l'au-tor del Feu qui re¢rend mal. Aquest vellet,tipus de rabí escardalenc, prim, polit, som-rient, afable, era l'amo de la casa que vaigllogar al carrer Lamarck, una casa bonica,moderna, confortable, que el bon home aca-bava de fer construir i que en havent dinatcada dia anava a admirar, sota el parasol.sota el jipi-jafia, dintre un vestidet de drilsempre net i mal planxat. Quan sabé queun dels seus estadants era 'humorista i cari-caturista, volgué conèixer-lo, volgué conei-xem, i fins volgué de totes passades fer -meconèixer del seu fill

— El meu fill és un gran escriptor que tétotes les portes obertes : us convé molt deconéixer-lo i us farà guanyar una fortuna.

Jo no hi veia de cap ull : gairebé m'emo-cionava tant de poder conéixer de prop elgran humorista com de poder introduir-mea casa dels millors editors. Però totes lesillusions es tornaren aigua-poll.

El dia convingut vaig presentar-me a casaels Bernard, en un carrer silenciós i distin

-git, de cap als darrers del nou carrerEdouard VII, un carrer d'estil Lluís Felip.La casa era fosca, fresca i confortable; elsmobles, més aviat vells que antics, politsper la molta endreça ; eren també bons ivulgars. Arreu patina de vella família aco-modada : res de luxe, res d'art, res de su-perflu.

Vaig ésser introduït en la sala de treballon el gran home dictava a una mecanò-grafa exsangüe, trista i passada. La salade treball era una sala i alcova. En Palco-va el llit, un Ilitàs amb una camisa d'homellençada al damunt : la camisa de TristanBernard. El gran humorista s'aixecà a re-

Dijous passat tingué lloc al Teatre Romea 1 hla primera vetllada de les organitzades perl'Associació de Teatre Selecte. Es reposàLa dama de l'amor feréstec, drama en tresactes de Joan Puig i Ferreter, i s'estrenarenPoema de port, tres moments, d'AmbrosiCarrión, i Agonia, un acte, de Prudenci Bar-trana.

Enric Lluelles és el primer actor i direc-tor de la companyia. S'estrenaren cinc de-coracions de l'escenògraf senyor Fernández.

Hi havia força públic, molt entusiasta,per cert.

x*+

En un dels prospectes que ha repartitl'Associació de Teatre Selecte hi ha un apar-

tat que diu :Què necessitem? L'ajut i la simpatia dels

nostres àntellectuals.Permeteu que ens donem per alludits... i

deixem-ho córrer. CODORNIU

M

La immortalitat és una illusió ; és fumcom la vida carnal ; !'home quan entra enla immortalitat comença de morir : les veusde les lloances pòstumes, els articles, els 11i-bres que proclamen la seva fama i estudienles seves obres, són les paletades de terraque cauen sobre el seu sepulcre; són els velsde la mort que van embolcallant i obscurintla llum de les sev-es creacions. Van passantels anys i els segles i d'ell no queda mésque un nom com una boira que es va es-vaint ; de les obres de l'home immortal noen perdura altra cosa que unes restes mo-mificades, cendroses i seques, sense carn nisang, sense color ni llum, sense vida ni es-perança, restes que hom contempla sensegoig ni ganes, que hom admira d'una ma-nera forçada i freda, sense calor al cor,sense panteix) al pit.

El temps és terriblement inflexible, i l'ho-me lluita contra ell amb desesperada fúria.La immortalitat és l'únic ideal de l'home.Si e11 no pot assolir la vida eterna corporal(aspiració universal), voldria eternitzar el seuesperit, les seves accions, els seus senti-ments, per mitjà de les seves obres. Perdtambé les obres les asseca el vent dels anys,i perden el gust ; i l'home del dia no lesdesitja. Sols satisfà la seva set, sempre mésgran, l'aigua viva d'avui ; sols excita el seudesig, la imaginada novetat del demà. L'ahirés mort, i •és ben difícil la resurrecció.

Hem vist i oït el Parsifal de Wagner,aquests darrers dies, al Liceu. Potser és lamúsica més gran, més perfecta i més com

-pleta que s'ha produït fins avui. Però siguiper qüestió d'ambient poc favorable, sigo;per manca d'emoció en la interpretació, elfet és que se'ns varen presentar, com unsfantasmes a través de ]'execució teatral, elssímptomes de mort i corrupció de les cosespassades. Ni aquell encantament de Prima-vera, tan flairós de les pures i senzilles aro-mes boscanes dels nostres camps assolellatsni la cmnèdia de gran aparat de la consa-gració; ni el desesper inexplicable i incom-prensible del jove heroi pel bes de la bellís-sima i misteriosa Kundry ; ni la meravellosaorquestració, ni l'evident poder escènic, va-ren produir-nas l'efecte que anys abans enshavien fet sentir. Ço que ens va impressio-nar més, ara, va ésser la música simple iexpressiva, que se sent després de la sortidade Kundry, i que ella canta al començamentdel duo amb Parsifal.

Si, doncs, l'home cerca la pervivència atota costa, i és provat el fracàs de 'la im-mortalitat espiritual, és necessari buscar-laper l'altre costat. Doncs tractem d'establirla immortalitat de la vida corporal més po-sitiva que ]'altra. Ja és hora que tot el mónse'n preocupi. És precís i peremptori actuaren aquest sentit, fent obra positiva.

S'ha d'organitzar una propaganda univer-sal i intensa : s'han de celebrar mítings;constituir comités que estudiïn els mitjansd'arribar a aquest fi tan transcendental itan desitjat; s'han de formar comissions iacadèmies dels savis més grans de la terra,i s'ha de fer una protesta enèrgica contral'envelliment i la mort.

Si l'home que té poder i que sembla queper ell no hi ha impossibles, no pot resoldreaquest problema que és el que més l'inte-ressa, tant se val que no faci res més. Totel demés no té importància.

JAUME PAHISSA

DEMANEU pertot el matamosques

RADIOLEl de millor perfum, el més econòmic i I'tinic d'eficàcia

LABORATORI CREOTAL, Batista, 12 (S. M.). Telèfon 51822

bre m amb 1- a seva cara de gran ma umor,cara com de nàufrag que s'aixeca, per força,de dormir. Anava sense camisa, ni samar-reta, ni mitjons; es cobria només amb unescalces mal lligades, una americanota i unatofa de cabells de nàufrag.

L'home no estava per mi : de seguidame'n vaig adonar. Ell 'prou intentava d'és-ser amable amh la seva carota de prunesagres, però no hi reeixia. El dictat a la me-canògrafa ]'interessava més que res. Jo emvolia retirar, m'excusava; ell em retenia,volia veure les caricatures que el seu pare

m'havia recomanat de portar; àdhuc feiaveure que s'interessava per aquest jeune ar-

tiste espagnol que el vell Bernard li haviaadreçat.

— Voyons, varyons. Vous faites des cari-catures tauromachiques, n'est-ce ¢as?De tant en tant preguntava pel significat

de les caricatures, com es traduia al fran-cès tal o tal altra llegenda posada al peudels dibuixos. Una vegada no vaig podertraduir la llegenda perquè era intraduïble.

— Ça ne f ait nien — deia sempre aromo-m. datici el gran hoe — ; j'en verds.

Per ifi, vaig poder escabullir-me, tot ex-cusant-me com si hagués comès una granmalesa, aterroritzat de la meva inoportuni-tat,mentre Tristan Bernard em repetiarevenez souvent, j'ai ¿té trés content... Iho deia sempre amb aquella cara de tresdéus. -

JOAN SACS

• •

BUSQUETSDecorador, mestre ebenista í tapísser. Objectes d'art i de fantasía per

a obsequis. Sales d'Ex-posicions de Belles Arts.

Passeig de Gràcia, 36. Telèfon 16285

BARCELONA

OFICINA INTERNACIONAL DI PATENTS 1 MARQUESJosep Torre de Mer Sanromà

Advocat

Balmes, 66 a Aragó, 225 s Telèfon 70873

La tasca del director d'escena I Com tonoguf Tristan LA MUSICA

LA IMMORTALITAT - "PARS(TAL"

La tècnica

Quan el gros públic avorrit ja de l'anec-dotari íntim dels «estels„ cinematogràficsdesvià la sevaatenció de les famoses corba-tes de Menjou, dels divorcis de Charlot ide les toilettes de la Ralston que tan benadministrat li servien els departaments depublicitat, nasqué en el públic un interèsper conèixer els secrets de la cinemato-grafia.

çudes sols a força d'experiència i que esconsolin pensant en els milions de quilòme-tres de película verge que la indústria mun-dial ha necessitat embrutar per a crear pel

-lícules passablement artístiques.Quant als famosos moviments de cam-

bra que tant entusiasmen als nostres crí-tics, deuen ésser administrats amb un sen-tit lògic i estètic.

Quan aquests moviments substitueixen béa la mobilitat de la nostra retina i són ne-

«I el món marxa»

cessaris deuen utilitzar-se. Si són illògics iinnecessaris deuen condemnar-se.

En ¡'anejé, pellícula tipus, la màquinasegueix a Jannings quan aquest arros-sega -a Lya de Putti, defallida, penjant deles seves espatlles. L'escena és d'un drama-tisme colpidor. Si la màquina estigués im-mòbil, el grup perdria massa ràpidament in-tensitat. En el cas present, la retina haseguit els personatges i la màquina la sub's-titueíx amb propietat.

AI contrari, en 1 el món marxa, a l'as-cendir el nen per l'escala per informar-se

de la desgràcia ocorreguda al seu pare, lamàquina està fixa. El nen avança movent-se dins un marc de meravellosa austeritat.Puja a ,pleret fins assolir el màximum d'in-terés`i alcançar així el més pur dramatisme.

Dones bé, invertir els temes,. fixar la mà-quina ' en Varieté i fer que el nen seguísla màquina en movialent en I el mán mar-xa, hauria estat , estropellar dos 'deis mésgrans quadros de l'art cinematoglàfic, i elque és pitjor; hom hauria realitzat duesescenes absurdes. '

El moure la màquina sistemàticament ésficar-se en un laberint sense sortida, el su-perposar fotografies per desconcertar-nos nocondueix sinó a fatigar els nostres pobressentits massa castigats ja pel maquinisme,pel tràfec dels passeigs i pe] perill que ensaixafi aquella bella conducció interior devuit cilindres, que ens hem quedat minanten mig del carrer.

APOL M. FERRY

Ja ho sabeu...— que Florence Vidor pensa deixar el ci-nema?— que El primer amor, dirigit per Paul

Fejos, ha merescut .les lloances unànimes dela crítica italiana?

— que King Vid-os ha acabat el seu filmHallelulia?

— que la casa M. G. M. es disposa a feruna versió cinematogràfica de La casa dela Troya?— que X. Cugat s'ocuparà activament

dels sons ,a incorporar en els films d'unaimportant empresa americana que es dedi-carà a la filmació en castellà de pellículesparlades?

--que J. Feyder, l'illustre cineasta fran-cs s'ha convertit al cinema parlat?

á

Sastre

Cucurulla, Z, JerBARCELONA

^FJkJdE 1....u.nuununrOIllIflVdcHE EÝJ1-E1Th

MOVEi9j1IIIIii^W

., U.

LÇINEMA I DISCOS '^EL VENTI PANORAMA

Estudi Eîíti( del flîO(S de Uraduc(iá [in2ffla1ogrli[ D =s Ç o s

Al -itme trepitant i allucinador de l'hura-cà, desfilen les primeres imatges d'aquesrfilm remarcable, veritable epopeia del vent.Epopeia ombríw1a i ruda com el primerpreludi de Là Walkiria. Cosina Bettv pene-tra en el país del vent, on aquest fa sentirtota la seva puixança devastadora i el filmens mostrarà la lluita o més ben dit ]a re-sistència que Betty oposa a l'acció destruc-tora d'aquesta força natural. V. Seastromha evocat tota la paorosa acció del vent Ha-gellant les persones i les coses. Es fugint

LILIAN GISH i LARS HANSONen aEl Vent»

del vent que Betty es llença en braços d'unhome, que no compendrà fins al final de lahistòria.

Lilian Gish, que excelleix, ja que ho hapalesat ja mantes vegades, en aquests rolson la ñnsignificància física de l'home es de-bat contra les forces naturals sordes i des-encadenades, assoleix moments d'una verai inenarrable intensitat •dramàtica que arri-ba al paroxisme en les darreres escenesaquelles en què l'angoixa es confon ambla follia. Foll el vent, folla ella, folles lescoses totes que tomballegen sota la mateixacommoció. Les nines del seus ulls destillenles coses anés pregones del esperit. Malfieu

-vos del. qui esguarda aquestes escenes ambels ulls cecs. Aquesta L. Gish és la mateixaque aquella que al final de Les dues tem

-testes, en el desesper màxim que pot conèi-xer la criatura humana, •fuig sota la neu,el vent fa trampolejar, mentre una altratempesta devasta el, seu esperit. Després detants anus com han transcorregut des deque Griffith oreà aquella obra incomparable,ella resta encara excepcionalment superior,

.esplèndidament sola en el firmament,d'Ho-llyvood.

La història és simple i humana ; no seriares de nou a no ésser la presència en pri-mer terme — decidint, causant els esdeveni-ments — del vent. V. Seastrom s'acredita,d'una excepcional força creadora i d'un do-mini de la tècnica cinematogràfica mestrí-vol. Potser la psicologia és simplicíssima,poc acusada, inferior en aquest sentit a Ladona marcada, però pel demés, per la inter-pretació de primer ordre, pel .ritme i mun-tatge, per la qualitat de la fotografia, no ]iés -ál nostre entendre inferior. Cal admirarescènes d'una tan bella composició com ladel ball, amb aquella Lilian deliciosamentcoqueta i d'una beutat diàfana i romàntica,amb tota aquella comparseria viva i de ca-ràcter. I sobretot aquelles darreres escenestan ben preses, tallades i muntades, empor-tades gn un moviment agitat n panteixant.Betty çavant la fossa pel mort a desgrat delvent ', que li fereix rabiosament el rostre.AgÁel vaivé de la sorra tapant i destapantel cadàver, el pànic d'ella debatent-se con-tra el qui l'estreny ñ que no és sinó el seumarit. Potser hauríem quedat més ben im-pressionats si V. Seastrom ens hagués es-talviat la tose final, però bé calia acabar.Una franja de vida així hauria d'ésser aquestfilm sense preocupacions de començar, d'ex-plicar i d'acabar.

Lars Hanson excellent i digne partenaride la seva campanya, que és el millor elogique podem dedicar-li.

El vent és un bon film. Una obra sincerad'un dels mestres més grans del cinema ac-tual: el suec Víctor Seastrom.

J. PALAU

EI diàleg és tan poc necessari enel cinema, com les paraules en lessimfonies de Beethoven.

CHAPLIN.

No guapes, intel=ligents

La majaría de les dones, diu D. W. Grif-fith, creuen que les qualitats que importenmés per triomfar en el cinema, són l'encfsi la bellesa. Puc dir que s'equivoquen com-pletament.

He demanat sempre a les dones persona-litat, el que en podríem dir caràcter; preo-cupant-me poc d'aquell encís que es basasols en la perfecció de les facoions. I lesdones que jo he format són i seran les ve-dettes» de sempre : Glòria Swanson, LilianGish, Mae Marsh, etc. Algunes d'elles ésincontestable que no són precisament gua-pes.

A quantes noies que venen a trobar-meno tenint al seu haver més que la bellesafísica, no tinc més remei que desenganvar-les.

Noies modernesCadp temporada, al mateix temps que co-

neixem algunes decepcions, tenim la satis-facció de fer alguna descoberta. F,s una emo-ció peculiar a1 cinema, que és el terreny del'imprevisible, de la sorpresa. A la ]lista degrans valors, aquest any hem pogut incor-porar-hi el nom de von Stenberg, que haestat com una compensació a les desillu-sidns que en el curs de l'any hom cone-gut. Podrem la pròxima temporada incor-porar a aquella llista alludida, el nomd'Harrv Beaumont? Aquest director és au-tor de dos films : Pegasos moderns i Noiesmedernes; que han tingut a París un èxitexcepcional. Pel que es veu és un home ex-traordinàriament modern que ha volgut plas-mar dos motius de la vida moderna, encaraque ben distints un de ]'altre. Pegasos mo-derns és el millor que s'ha fet sobre aviaoió,diuen els crítics parisencs. Quant a l'altre,és una visió dels costums novells de la jo-ventut femenina a l'Amèrica.

Es una obra que interessa no sols aís quiestimen el cinema pel cinema, sinó àd-huc a1 moralista i el sociòleg, car presen-ta aanb gran veracitat un fet incontestableque es va desenvolupar en la societat ac-tual i les conseqüències del qual es fan difícilde preveure. Ja en parlarem quan el film si-

DOROTHY SEBASTIAN

gui aquí presentat, ja que tot el que ara endiem és per referències que concorden enafirmar que es tracta d'un film remarcableper bé que desigual.

Dorothy Sebastian i Joan Crawford hi te-nen dos dels rols preponderants. Donemen aquesta columna un retrat de la primeratal com la veurem en aquest film d'H. Beau-mont.

No cal dir com Joan Crawford és indicadaper papers d'aquesta índole. Recordem arae1 film on la vàrem conèixer n apendre a ad-mirar el seu talent: Dansarines amb taxi-metre, on justament es tractava d'una pel

-lícula d'ambient anàleg al de la pellículael títol de la qual encapçala aquestes ratlles.

' L'Estudiant de Praga»Finalment aquest film ha estat estrenat a

Barcelona. A París fou un negoci la sevaexplotació por una sala especialitzada. Creiemque a Barcelona serà un fracàs. El cinemaFemina,fent honor al seu nom, dedica elsseus programes a les noies del passeig deGràcia, volem dir aquelles de què parlavaEn Carner en un humorada poètica, que sónallí els migdies de les festes i que ara lle-geixen Elinor Glyn. De ca¢ al matrimoni,Els vals de l'amor, Jugant a Vampiressa,etcètera, heus ací la menja habitual que ser-veix a la secta clientela el cinema al1udit.

L'estudiant de Praga és una obra forta itrista, lírica i dolorosament romàntica que notindrà a la nostra ciutat, ben segur, la mésmínima ressonància. Ve tard, per altra part,i els refinats en coses de cinema no deixa-ran de trobar-hi mantes imperfeccions queen disminueixen el seu preu. Conrad Veidtresta, per damunt de tot, esplèndid en la se-va tasca.

M. M.-

BaIIyefeS (roll. erg&a, l

Es pot dir que aleshores ná§qué la parau-la tècnica que tant es prodiga en les buta-ques del cinema i en les- columnes més omenys cinematogràfiques dels nostres diaris.En el -fons no és això sinó el desig puerilque tenen els nens de rompre la joguina ambquè s'esplaien per a saber el què té a dins.

Quan un film ha estat concebut i realit-zat sense trucs fotogràfics ja és sabut comel públic diu tot seguit i amb aire de sufi-ciència : Aquesta pellícula no té tècnica.

Sembla, doncs, que no,hi hagi pellfculade vertader valor sense fotografies superpos-tes, deformacions d'angle, cambra mòhil iclarobscurs terrorífics. En tot això cal veu-re-hi la influència de l'art modern.que sem-bla més enderiat d'ésser modern, que d'és-ser artístic, 'oblidant que el modern•_ d'avuiserà el vell de demà i que sols l'art és detots els temps.

Personalment veiem molt plausible aques-ta moda i admetem, encara que ens avorrei-xi un xic, l'inevitable parc d'atraccions, leslocomotores o rotatives en marxa i els pri-mers plans expressionistes de mans, de bo-telles o de copes, que necessàriament apa

-reixen en totes les pellícules modernes.Mai se'ns ha ocbnregut de protestar con-

tra una moda determinada perquè coneixemallò que En Soldevi'a anomena moltonismeque al fi i a1 cap és el motor propulsorde totes les modes. - Si resignats 'hem vistpassar dels pantalons Charlot als pantalonsxanxullo i del saló 'de l'evoluoionista a l'an-tiart d'En Dalí, nq anem ara a protestarde la moda que impera en cinerfiatografia.Això sí, volem fer constar que no es trac-

ta d'una tècnica, sinó simplement d'unamoda.

La tècnica cinematogràfica resideix en lacoordinació i continuïtat, en l'harmonia, enl'expressió, en la plàstica, en la fotografiai finalment, en el retolat o en el que seriaen^ara millor, en el no retolat. Els que s'o-bliden d'un sol d'aquests valors essencialso del que d'ells se'n desprenen, s'exposenmolt al fracàs.

La producció que més s'atén a aquestsvalors és l'americana. La que menys, lanacional. Sentim el dir-ho, però no ceneixemuna producció pitjor que la nostra.

En una peHícula i en la seva técnica exis-teixen més problemes dels que el públic su-posa. Els directors que coneixen el seu deu-re fan el millor possible els seus fi'ms. Sila moda els exigeix originalitat, la servei-xen, sense descuidar per això la mecànicageneral de la pellícula. D'aquí uns quantsanys la moda actua] haurà passat i sols que-daran en la memòria de la gent les bonesrealitzacions, tinguin o no tinguin llumspolaritzades, angles singulars, desfocaments,superposicions, moviments de cambra i totsels recursos, en fi, de la moderna tècnica.

Recordem l'obra formidable de Chaplin,realitzada sense audàcies fotogràfiques i noper això men ys considerable. Que vinguinels cineastes a dir-nos si hi ha o no hi hatècnica en aquelles pellícules.

Creiem havor consignat les bases essen-cials de la vertadera tècnica cinematogràfi-ca ; totes elles tenen un denominador comúel sentit artfstic.

Però a més tenen parailelament un valorexperimental, més especialment tècnic.

Donem un exemple. Un artista no experten la màxinna cinegràfica, vol traslladar ala pantalla una vista. Per la seva retina exis-teix una harmonia de colors en el que veu,harmonia que no existeix per l'objectiu ci-nematogràfie.

Això és el que se'n diu fotogènia, i no esredueix com la gent suposa a l'aptitud fo-togràfica dels actors, sinó inclús a la delsabjectes i colors. En la fotografia és sabutque hom obté tons francament negres delsrojos, i ultrablancs dels blaus. Una gamade colors a l'ésser traduïda a la fotografiavaria en la intensitat de la seva escala cro-màtica.

Això és un fenomen vulgar en la tècnicapròpiament dita, però que obliga al directora preparar l'escena emprant determinats co-lors i a maquillar als actors de la maneramés absurda, almenys a primera vista.

Sàpiguen els que s'atribueixen, per dretdiví, aptituds de director, que el camp del

1 cinema està ple de petites emboscades ven-

Àmb Mozart es dóna un cas gairebé única la història de la música. Són pocs els ac-tors que havent escrit per a les distintes for-mes de l'art musical, han pogut assolir unaperfecció en totes les que han cultivat. Esmolt difícil que en un mateix autor es ma-nifesti simultàniamente una facilitat portada

' a la perfecció per al teatre i per a la sim-fonia. Al catàleg d'aquest mes de la Com-panyia del Gramòfon es troben fragmentsben escaients de ]'òpera Don Juan i al ma-teix temps la simfonia en sol menor.

Ham estranya que s'hagi trigat tant aportar aquesta obra al disc, ja que la sevapopularitat ho exigia més aviat. En el pri-mer temps de l'obra, Mozart no recorre aaquells preludis amb què gairebé sempre facomençar les seves obres, entra de ple enaquella melodia suau que exigeix de l'exe-cutant una certa facilitat de modulació, queen aqueix cas no reconeixem a l'Orquestradel Covent Garden dirigida ara pel mestreM. Sargent. Però el tercer temps és dit amb,tota l'expressió per a copsar el seu ritme.De l'enregistrament són preferibles els dosú1tints 'temps ; els primers hom els troba depoca sonoritat.

En interpretar la música teatral de Mo-zart cal no deixar-se portar massa per l'ac-ció; la música de Mozart és prou intensá ialhora expressiva perquè l'intèrpret hagid'accentuar la seva tasca. Per això es re-quereix als que canten les melodies de Mo-zart una veu suau i dolça com elles matei-xes. Els mateixos recitats arriben a una fide-litat d'expressi4 gairebè literal i amb unverbalisme que pocs autors han assolit. Lasenvora Schumann té 'totes les qualitats pera cantar aquestes obres. En els fragmentsde Don Juan i d'Alleluia es remarca l'estiid'aquesta artista.

La senyora, Wanda Landowska ha fetdel cultiu del clavicèmbal .i de la música an-tiga un veritable apostolat. Conegudes sónles seves interpretacions de Mozart i els set-centistes francesos i italians. Ara ha inter-pretat el conegut minuet del Don Juan, queés doblat per Le Tambourin, de Rameau, iLe Coúcou, rondó de Danquin, i el seu en-registrament en disc ens ha permès apreciarla fidelitat amb què és reprodueixen els sonsd'aquell vell instrument. Un dels avantatgesdel disc és gel d'haver pogut situar la música«de camera» al seu lloc i fer sovintejar lesseves audicions i la dels instruments que nopoden fer-se remarcar en una sala de con-certs.

J. G.***

Simfonia en sol menor (Mozart), per l'Or--questra Royal Ora del Covent Garden, de

Londres. ( Gramòfon, AF, 2 49 - ado - 251.>Don Juan (Mozart), Le Taumbourin (Ra.

mean), Le Coucou (Danquin), interpretat atcicevicémbal çr Wanda Landowka. (Gramò-fon, DA. 97'7.)

Allelui-ce (Mozart), Dòn Giovanni (Mo-zart), cantat rer Elisabeth. Schumann (Gra

-mòfon, .11. iq.R.)

— Poca-vergonva. Aquestes són hores detornar a casa?

— No cridis, dona. Es que m'he llevatperquè em pensava que havien entrat lladres.

(The Humorist.)

^.s.—• •—•it•l••

•

•

•

[L

R — 1111111eEMT . I EII3Ar.. • i

.duI IIIuI1uIIIIIIIlIllIIIIll 1181

kh^x^1 [o)xco^7fa[ C

EEcrL:P-JO

DELì E

—•—•—•—•—•—._

Feu fer els vostres gravats en la

UNIÓ DE FOTOORAVADORSSORTS, 481 ; Telèfon 33421

L'Exposició de la Sala Parés

EI FESTEIG A NOVA YORK

Ella. — Escolta!.,. Avui l'ascensor no fun-ciona... ! (Kdlnische Illustrierte Zeitung.)

0

1

RAFAEL BENET. —Natura morta.

ALFRED SISQUELLA. — Natura morta.

externa i motivada per 1'arribisme d'espa- I litats sòrdides, amb un punt de corrupcióterrar; sinó de la constant recerca de les lluminosa i un sensualisme gairebé mòrbidpossibles facetes del seu temperament per ! de la matèria associat amb un misticismea assolir el totalisme de la seva personali•. I esotèric.

JOAN SERRA. — Figura,

"\^ice, ^ El captaire. — Podríeu donar-me alguna

El collecccionista. — La meva germana ha cosa per menjar?

g La dama. — Espereu-vos un unoment, quemort sobtadament, vindrà el meu marit.

— Caram ! I doncs, qué tenia? El ca¢taire. — Oh no ! gràcies. No sóc— Dos Renoir i un Corot. cap caníbal.

(K6lriische Illustrierte Zeitung.) (Kdlnische Illustrierte Zeitung.)

En sortir de vacances, sigui a la platja o alcamp, no deixi d'emportar-se un aparell

PARACELSUS

que li assegura l'alegria per tota la temporada

SI

E1 disc de la raça

• , [) L

En la història de la nostra producció ar-tística, l'exposició que actualment es cele-bra t la Sala Parés constitueix una de lesfites més remarcables. En qualsevol altrepafs de preparació estètica més afinada,aquesta exhibició, hauria assolit una expec-tació adequada; però aquí, això, potser ésdemanar massa. Una bona part del nostrepúblic que visita galeries d'art, ho fa peracabar de passar qualsevol estona sobrerasense encaparrar-s'hi gaire.

Val a dir, però, que la cosa va millorantde mica en mica, amb tot i que el guanyks molt més important en la divulgació queen l'educació. Molta gent amb intencionsrefinades ja s'ha adonat que calla substituirles estampes litogràfiques i els quadros designatura anònima per altres de firma méso menys coneguda (i moltes vegades ambel nom ja en tenen prou) però això no éssuficient.

Hem d'arribar a la vertadera valoració dela nostra producció artística situant les je-rarquies en cada lloc corresponent

Aquestes jerarquies pictòriques es podenclassificar en els tres estats successius de to-ta aetivitttt.; humana : ppaat, present i fu-tur, o —d cai'una manera florejada—, fruit,flor ¡ poncatéFlTan donat e1 Seu fruit, pin-tors com ara- avFCY, Russínyol, Casas, Mir,Anglada, 1 d't diepèn que la fruita es con-servi fresca cries podreixi. Malauradamenten alguna fruita d'aquestes hem vist provesevidents i persistents de corcadura.

Seguint el nostre poètic simbolisme, esco-lliré el pintor Salvador Dalí com una mos-tra d'ufanosa poncella del nostre exuberantjardí pictèric. Altres poncelles podria tam-bé citar, però aquesta m'interessa perquèem sembla que la branca és un empelt i en-cara que en conegui la familia del vegetal,en aquests casos, sempre hi ha sorpreses.Amb tot, estic convençut que la poncellaDalí, d'una manera o altra, aviat s'obrirà,i aleshores veurem la color dels pètais, laseva olor, etc...

Els pintors que exposen actualment a canParés ja han florit. i d'una manera admira-ble; a ells pertany, doncs, conservar la ufa-nor i estructurar el fruit que en alguna per-sonalitat ja comença.Senyors col.leccionistes! Si volen fer un bon

pom de flors, vagin a casa el jardiner delcarrer de Petritxol: allí trobaran esplèndidsexemplars per a alegrar les parets de lesseves sales. Aquest jardiner, —tothom hosap— és En Joan Anton Maragail, al qualdesitgem un seguit de bones anyades i lidemanem noves adquisicions d'altres espè-cies valuoses que donen goig d'admirar enel variat clos del nostre jardí pictòric.

r**Seguint l'ordre alfabètic del catàleg d'a-

questa exposició començaré per

RAFAEL BENET

Aquest pintor és un dels més inquiets quetenim. No es tracta aquí d'aquella IN-QUIETUD amb majúscules completament

tat. La seva posició no és gaire còmoda, pe-rò la lluita es més noble.

La Natura morta és la millor tela exhibi-da de Benet. El fragment de les flors ésadmirable, i en els reflexes de la taula hiha les qualitats de bona pintura que solsel coneixement intuitiu de l'ofici pot ex-plicar.

La platja és un altre caire reeixit de lavisió de Benet, com també Pomes i Onetors.De la primera cal remarcar una elegant

composicfá 1 una gama afinada; de la sego-na, una certa afinitat amb la pintura an-glesa.

Una mostra evident de refinat coloristaens ha donat, aquest pintor, amb les Teula-des. Em sembla, però, que aquesta tela gua-nyaria, si en alguns fragments de les teu

-lades hagués mitigat els tons vius.

FRANCESC DOMINGO

Heus ací un altre artista inquiet de gransqualitats. Del cezannisme estructural a un

franciscanisme primitiu i d'aquí a un sen-sualisme còsmic de la matéria: d'un sentitgairebé astral.

Però, faci el que faci i per sobre de tot,en les teles de Francesc Domingo sempre hihaurtl les excellències d'un refinat tempera-ment essencialment pintor.

De les quatre figures exposades, preferei-xo la n.o 7, en la qual la darrera modalitatde la visió de Domingo assoleix qualitatsmeravelloses. Pintura, més aviat, pastadaamb els dits que amb els pinzells, de tona-

IGNASI 1i4LLOL

De les tres obres présentades per aquestpintor la del port de Barcelona és una agra

-dable sorpresa i la més important. Mallolés justament reconegut, com l'artífex de lesdelicadeses sensibles. A77 vegades, però, el seurefinament el portava a un preconcebut mo-nocromisme perillós, el qual si bé és veritatpot orientar-se vers la ruta Corot, també éspossible desviar-se cap;. a un decorativismepoc consistent. Aquest perill que en comptatsfragments d'anteriors obres de Mallol comen-ava apuntar, sembla deslliurar-se'n en la

tela esmentada. Hi ha una fuga intelligenten aquest Port que li dóna una nova visióconstructiva conjuntamennt amb una no-table ampliació de la paleta.

JOSEP MOMPOU

Quan aquest pintor celebra. fa poc temps,la seva exposició comentàrem, en aquestapàgina, la bona qualitat de la seva pintura.Com que gairebé les obres que exposa Mom-pou ja són conegudes insistiré sols en lameva. adhesió entusiasta per l'obra d'aquestintelligent artista.

En Natura morta recorda les admirablesAnémones de l'exposició anterior: semblantsrapport de la color, però menys reeixit enl'explicació de la imatge reflexada pel mi-rall.

JOAN SERRO

Es una d'aquelles flors esmentades quedonarà un fruit molt suculent. Davant deles pintures de Joan Serra, el crític alemanyTheodor Daubler les elogià tot dient; —Ja

me'n recordaré prou que teniu dos admira•bles Serra : l'antic i el modern.

Nosaltres també creiem amb les grans dotsd'aquest artista, però, si em demanés unconsell li diria que vigili l'accidentació, par-ticularment en els primers termes dels pai-satges.

Figura és un nu resolt amb gran ferme-sa, Paisatge, una riquesa cromí.tica intelli-gentment estructurada i Perdïus, una mos-tra reeixida de l'estricte i rar ofici de saberpintar.

ALFRED SISQUELLA

E1 seu Cap de noi el considero una de lesobres capitals de la producció pictòrica ac-tual a Catalunya.

les altres teles exhibides porten dignament 1'a signatura de Sisquella. I això, emsembla, és el millor elogi.

1 FRANCESC VAPREDA

Fd paisatge n.o 31 és el que presenta ambmajor intensitat les reconegudes qualitatsde l'envorat pintor Francesc Vayreda, quehem perdut en el moment culminant de laseva actuació.

ERNEST MARAGALL

Per les escultures de la present exposicióes pot afirmar un avenç notable. Aquell pri-mitiu contorsionisme s'ha serenat. L'expres-sió de la forma da més precisa i de tendèn•cíes més realistes. El guany, sobretot, és

-tà en la plasmació de les cares i en el lliga-ment de les cames i braços. L'escultura mésencertada: la n.o 32 del catàleg. En la figu-ra completa cal remarcar la part superiori la cama dreta, però, en canvi, ei braç e-querre és menys feliç.

Recomano als meus poasibles lectors no esdeixin perdre aquesta notable expoafcfó dela Sala Parés.

Memos GIFREDA

, ., w .^^ z.. z .c ^ N-'<-

El turista. — Ah ! us dieu Bonaparte. Jateniu un nom ben conegut.

El pastor. — Es clar, fa ben bé cinquantaanys que faig de pastor en aquest pafs.

—.Des d'ara l'augmentem deu duros cadames.

— M'ho podria notificar per escrit?—Per què?— Perquè la dona es pensara que m'han

augmentat de quinze i que li faig moros,.(Passing Show.)

^^_,^bus

^^ Y Y

f^

a

:.al

3I-tNUEL HUMBERT

Les qualitats emotives, tot temps recone-gudes, en aquest artista de la sensibilitatcontinguda persisteixen en les seves obresexhibides de les quals, prefereixo Composi-c;ó.

L'encant d'aquesta tela, està —ultra elpreeoncebut Znonocronisme— en l'arabesc dela composició. Natura morta és, també, unbon resultat de matisacions reeixides. L'A-quareUa presentada conté les excedèncieshabituals en .aquesta activitat pictòricad'Humbert, de la qual guardem tantsbons records.

0

EL RETORN DEL CENTAURE PRODIGEncara aneu així? No teniu cap idea

del que la moda ha pogut canviar.

(Ric et Rac.)

— Si tingués algú per gratar-me 1'es-quena...

(Li( e.)

RAMON BES &, C1A

Maquinària, Tipus, Filetatge

de bronze, Tintes y utillatge

per les Arts Gràfiques

Carrer Aguliers, I, i Via Laietana, 4

Telèfon 15524 • Apartat 896Direcció telegràfica: DANIBES

BARCELONA

Altes, baixes i

traspassos

de

•

contribució

Totes les diligències i

conflictes amb Hisenda

Diputació

i Ajuntaments

Director

CARCES,OSSORIO

Laietana, 1$, pral., B

r^.

'uau][ _1

Exposició Internacionalde Barcelona

0"berta fins a les dues de la matinada

Cada dia, fins a les nou de la nit, el públic podrà visitar les instal1acionsindustrials dels} Palaus de Comunicacions i Transports, Electricitat i Força

Motriu, Art Modern, Alfons XIII, .Reina Victòria Eugènia, VestitAgricultura á Alimentació.

La secció de l'Art Antic del PALAU NACIONAL estarà oberta igualmental públic cada dia, de deu a una del anatf i de quatre a set de la tarda,

sempre que no hi tingui lloc cap festival.

Gran Parc d'AtraccionsRoserar - Miramar - Poble Espanyol

Poble OrientalSuggestiva atracció que dóna la sensació d'un veritable viatge a través dels països

d'Orient

SECCI6 JAPONESA AL PALAU ALFONS XIIIVENDA D'ARTICLES JAPONESOS

Gran certamen caníinternacional

a la plaça de la Font Mágica

Cada dia concerts ai recinte de l'Exposició per bandes civils i militars

■i ■nt■la■Im■ml■ ui■im■nll■^■ml■^■im■^uilii■iiil■ini■ilil■uii■Ilil■lila■ liti■uil■uii■iiN■Ini■liii■iili■liil■uii■

Societaty

Es an ola de Carburs MeII'IicsCorreus: Apartat 190 Mallorca. 234 :Telèfon 73013 •

m Teleg.: "CARBUROS" BARCELONA 11 CARBUR DE CALC[, Fàbriques a Berga (Barcelona) i Cor-i cubion (Corunya) :: OXIGEN 99 °fia DE PURESA, Fàbriques

a Barcelona i València :: ACETILEN DISOLT, Fàbriques j1 a Barcelona, Madrid i València :: FERRO MANGANESI i =FERRO-SILICI :: SOCARRIMAT i SECAT de fils i perses Useda, cotó i altres teixits :: CALEI-ACCIO INDUSTRIAL de 1laboratoris i domèstica ::, GENERADORS, BUFADORS, U

A MANuMETRES materials d'aportació per la 1SOLDADURA AUTÓGENA 1

Pressupostos, estudis, consultes i assaigs, ;gratis

■I1u^41■ip■1111■NII■ IPI■1111■1111■1111■1111 ■1111■1111■1111 ■1111■1111■1111■IIIIIIII I■I III■1111■IIN■1111 ■1111■1111■1111■1111■ IIII ■1111 ■INI■P.I■NII■

^i

Demaneu

SUBSCRIVIU-VOS A LA

GASETA DE LES ARTS

DIRECTOR: Màrius Gifreda

ART ANTIC: Joaquim Folch i Torres

ART MODERN: Rafael Benet

ABONAMENT

Un any: Barcelona, 17 ptes. — Península, 18 ptes,Un trimestre: Barcelona, 6 ptes. — Península, 650 ptes.

Redacció i Administració: VIA LAYETANA, 37 • BARCELONA

Anuncieu a MIRADOR

lv,

AIGUA.

DE ROCALLAURA

La deu més rica del món

Si vosté pateix d'Albuminúria, LitiÀsisúrica (mal de pedra), Bronquitis paren-quimatoses, Nefritis crònica, es curarà

radicalment amb

AIGUA DE ROCALLAURA

S'expènamb ampolles de litre i de mig litre

i en garrafons de vuit litres

Distribotdors generals

FORTUNY, S. A.CARRER HOSPITAL, 32, ` SALMERÓN, 133

Subscriviu -vos a MIRADOP.

SETMANARI CATA LA

Felai, 62. - BARCELONA

BUTLLETÍ DE SUBSCRIPCIÓ

En

que mu a

carrer _....__------------- ........_..........._ n.° .........._. se subscriu a MIRADOR

pel greu fixat de 2'50 Ates. trimestre.

de..........._...._._ _ ..............:....... de 19........._

Signatura

AX"

El millor

Laxant= Purgant

IMP. LA1ih1TIPÁR6tAGRW1IY5.,t 6-BIPCELOMI