Punt de Trobada 30

de trobadaViladecans

Publicació independent d’informació i opinió

punt

vila

deca

ns@

tele

foni

ca.n

etht

tp://

punt

vila

deca

ns.b

logs

pot.c

om

Punt

Equip de redaccióAnna Besora

M. Carmen CastellanoMaria Comas

Josep GinjaumeJosep Lligadas

Miguel de la RubiaMercè Solé

La distribució d’aquest butlletí es fa per correu electrònic. Si no desit-geu rebre’l només cal que ens ho comuniqueu. I si voleu que li envi-em a un amic o amiga vostres, feu-nos arribar la seva adreça. Gràcies.

Si voleu enviar articles per publicar, tingueu en compte que han d’anar signats i no sobrepassar les 40 ratlles o les 600 paraules. Els hauríem de tenir abans del dia 8 de cada mes.

El nostre correu electrònic:[email protected]

El nostre bloc:http://puntviladecans.blogspot.com

Per l’esperit col·lectiu i la cohesió social

El passat 22 de gener es va fer la presentació pública, a la Torre del Baró, de la Coordinadora d’Entitats “El Mamut de Viladecans”. A les pàgines següents trobareu la crònica de l’acte per als qui no hi vau poder ser. Però aquí, en aquesta pàgina inicial, voldríem ressaltar el fet en un aspecte que considerem altament significatiu i rellevant. I és que és nou, a Viladecans, que un conjunt d’entitats tan divers com aquest –mireu-vos la llista a la pàgina corresponent, val la pena–, s’hagin posat a treballar juntes amb les ganes amb què s’hi han posat. Per aconseguir crear un element identificador de la ciutat, el Mamut, i per reforçar, conseqüentment, la nostra cohesió social.És nova, aquesta voluntat de treball conjunt en l’estil que ara s’ha iniciat. I és, creiem, un molt bon senyal de cara al futur de Viladecans. Perquè vol dir que, cada cop més, creixen entre nosaltres les ganes de sentir-nos ciutat i de crear una xarxa social forta i viva. I això és, sens dubte, una eina imprescindible perquè tots plegats ens prenguem més seriosament la nostra vida col·lectiva i, com a conseqüència, visquem millor. I és una eina imprescindible, també, perquè ens traguem de sobre d’una vegada aquesta poca valoració de les nostres possibilitats i les nostres riqueses ciutadanes.Justament, molt pocs dies després de la presentació de la Coordinadora, es donava a l’Àtrium el tret de sortida de la celebració del Mil·lenari de Viladecans, que s’escau l’any vinent. També aquesta celebració, si es munta bé, pot ajudar en aquest mateix objectiu. Del que es tracta, en definitiva, és de fer créixer tot allò que pugui fer-nos sentir més atents i arrelats a la nostra realitat ciutadana, i més desitjosos de potenciar-la i fer-la millor per a tots els qui en formem part.

30Any 4

15 de febrer de 2010

Sumari2 Res no és impossible, tot és a les nostres mans. Josep Ginjau-

me

4 Viladecans, ciutat oberta. José Luis Nicolás

5 El parc de Cal Ginestar. Josep Lligadas Vendrell

6 Els pous de vora Cal Menut. Vicenç Pugés

7 Qui paga la crisi? Miguel de la Rubia

8 La immigració... això que molts veuen com un problema. Albert Buigues

9 Xenofòbia versus drets de les persones. Pepi Venegas

10 Cacofonies viladecanenques. Andreu Comellas

11 Per molts anys, Viladecans!. M. Victòria Herrero

12 Tu no canviïs. Eulogi López

13 L’última baula: més enllà de la malaltia mental. Mercè Solé

13 Dagya Lachgar. Rosa Mercader

14 Conèixer Viladecans: El cementiri tercera part, o la història de Juan Badia. Jaume Lligadas

16 El personatge: Josep Iturrioz, el Manquet. Josep Lligadas

Viladecans, punt de trobada - Núm. 30 - Febrer 2010 2

Una cinquantena llar-ga de persones van assistir el passat 22 de gener a l’acte de

presentació de la Coordinadora d’Entitats del Mamut de Vilade-cans. Una trobada a la Torre del Baró que va permetre explicar les últimes novetats que ha generat aquest projecte il·lusionant que aplega (potser per primera vega-da) catorze d’entitats de tot tipus de la nostra ciutat. Totes amb un mateix objectiu: aprofitar la força i el simbolisme que pot tenir la figura del Mamut, fer-lo renéixer de les restes arqueològiques tro-bades fa un parell d’anys a Can Guardiola perquè doti la nostra Festa Major d’un element més aglutinador, que cohesioni la po-blació, fomenti l’autoestima i el sentit de pertinença. Les intervencions en nom de les entitats locals van anar a càrrec de Marcel Ramon (Diables) i Mercè Solé (Punt de Trobada) que van exposar amb tota mena de detalls i solvència els passos que s’han donat per arribar al moment ac-tual, el de la constitució i impuls de la Coordinadora. El passat més recent d’aquesta història és prou conegut pels lectors habituals del Punt de Trobada: el setembre passat la lectura del pregó de la Festa Major va anar seguida d’un acte molt concorregut a la Plaça de la Vila per presentar la inici-ativa del Mamut, amb dramatit-zació i estesa de pancarta inclo-ses. Tot plegat acompanyat d’una repartida massiva de mocadors tematitzats i que ja feia dies que promocionaven amb orgull els aparadors de molts comerços. Pel que fa a l’actualitat, els com-panys van obrir un cop més la porta a aquelles associacions i

entitats del poble que vulguin sumar forces al projecte. Alhora, van fer una crida a empreses, ne-gocis i altres organismes perquè ajudin a la causa en la mesura de les seves possibilitats, amb algu-na aportació econòmica. Essenci-alment perquè un dels principals objectius de la Coordinadora per aquest 2010 és donar forma i cos a l’animal, convertint-lo en un element central del bestiari local per a les cercaviles i les ballades de gegants, entre d’altres usos que assenyali el futur.

La recepta de Reus i MataróL’acte va tenir una part més ins-tructiva, per dir-ho d’alguna ma-nera, no menys interessant. El públic va poder conèixer de pri-mera mà i en format comprimit l’experiència de dues de les fes-tes majors més reconegudes de Catalunya: la de Mataró i la de Reus. I això gràcies al testimoni de dos entesos en la matèria com són Nicolau Guanyabens i Sal-vador Palomar, respectivament. Curiosament tots dos arxivers de professió, lletraferits i experts en

les manifestacions lúdiques i po-pulars de les seves ciutats. Guanyabens va trencar el gel ex-plicant-nos el rerefons que veu darrere l’èxit de les activitats festives: l’orgull de formar part d’una mateixa comunitat. I des del coneixement directe, ens va explicar els atractius de la Festa de les Santes de Mataró, amb més de 230 anys d’història i en procés de ser declarada Festa d’interès nacional per la Generalitat. Entre d’altres, va destacar l’acte exclu-siu que representa la “Dormida dels Gegants” quan passen es-tirats per la porxada de l’Ajun-tament gràcies a la perícia dels portadors, enmig de l’esglai i el goig de la multitud que omple els carrers adjacents. Mataró –ens ex-plicava– té en “Robafaves” com a gegant principal i, com a exemple d’innovació, ens va fer notar com a principis dels anys 80 una colla de veïns –inspirant-se en la bai-xada de Gegants de Solsona– es van inventar el “Desvetllament bellugós”: una sortida nocturna de la Família Robafaves a quarts de 12 de la nit per la principal ar-tèria del nucli al ritme de pasdo-

Res no és impossible, tot és a les nostres mans


ble i que ha esdevingut un dels moments més esperats. Per la seva banda, Salvador Palo-mar ens va recordar algunes ob-vietats que potser no ho són tant: que les nostres festes són medi-terrànies, d’estar al carrer, espais de trobada on ens reunim uns i altres, perquè sense la “comuni-tat” no hi ha festa per enlloc. Ens va explicar que a Reus tenen ge-gants des de 1620 i que gairebé cada entitat ostenta alguna figura pròpia. Que per la Festa de Sant Pere destaca per sobre de tot la tronada a la Plaça Mercadal, un element definidor que troba si-milituds al País Valencià i que es duu a terme d’una forma molt ar-

tesanal, com una demostració pi-rotècnica a l’antiga, que omple de gom a gom el centre de la ciutat. També als 80 una colla de gent jove de la capital del Baix Camp, aprofitant els aires nous que duia la democràcia, va promoure un creixement de la Festa, recupe-rant elements de la història local i també altres de nous. I és justa-ment aquí on Palomar va posar èmfasi, en el fet que la tradició no és una fusta, sinó la dinàmica, l’estructura que fa que un dia a l’any tot una colla de gent partici-pem d’uns rituals. En aquest con-text, afegia, “inventar és normal, si som capaços d’encaixar, avui ho fem i demà és tradicional. Tro-

baríem molts exemples de cons-trucció d’un ritual festiu que es basi en un fet històric”. De la mateixa manera, va puntu-alitzar amb ironia, una festa no és festa sense una beguda alcohòlica identitària, com a Reus tenen el “Masclet” o a Tarragona la “Ma-madeta”. Perquè, segons ell, “la tradició s’inventa”, és a dir, “és tradicional allò que un dia una comunitat consensuem que ho ha de ser, que ens identifica. La tradició és senzilla, no requereix dissenyar res gaire complicat”.

Josep Ginjaume

Aquestes són les catorze pri-meres entitats que formen la Coordinadora del Mamut, i que esperen anar-ne sumant moltes més. Si voleu formar-ne part, escriviu-nos al nostre cor-reu electrònic.

Agrupament Escolta i Guia •GarbíAgrupament Coral La Lira•Associació de Pares del •Centre Ocupacional Cavi-gaRaíces de Andalucía•Agrupació Cultural Mos-•sèn Cinto Verdaguer

Associació Viladecans Afec-•tats de Fibromiàlgia AVAFAmics de la Sardana de Vi-•ladecansAgrupament Escolta L’Es-•pigaCor Som i Serem•Club de Pensionistas y Ju-•bilados Alba-rosaCentro Cultural Recreativo •Andaluz Sierra NorteViladecans Punt de Troba-•daDiables de Viladecans•Grup Tres Torres•

Les 14 primeres entitats

Segueix les activitats del Mamut al seu blog:

http//elmamutdeviladecans.blogspot.com

El correu electrònic del Mamut és: [email protected]


Fa 32 anys que visc a Vila-decans. Recordo aquells anys amb carrers sense asfaltar, sense clavegue-

ram, amb pous morts als edifi-cis… No hi havia problemes de contaminació lumínica: al carrer, avui de Ferran i Clua, només hi havia una bombeta, que sortia de l’antic camp de futbol. Era el Viladecans dels barris. Poca gent era o se sentia de Vi-ladecans. Potser sí, els de tota la vida, els que et preguntaven “i tu, de quina casa ets?”, com la cançó de “No me pises que llevo chan-clas”. Viladecans era un conjunt de barris separats per rieres i tor-renteres, per la comarcal C-245… No teníem identitat com a poble, com a ciutat.Era el Viladecans que no sortia als mapes, perquè no teníem es-tació de tren. Els governants lo-cals d’aleshores no havien cregut que fos necessària. Era el Vila-decans que no tenia un ambula-tori decent, perquè qui manava aleshores s’havia negat a cedir els terrenys per construir-ne un. Al final, es va fer a Gavà, a la ri-era de Sant Llorenç. Era el Vila-decans en què els últims carrers que es van asfaltar van ser els del Barri Antic.Però, com que no hi ha mal que duri cent anys, van arribar els ajuntaments democràtics, que van incorporar persones dels moviments ciutadans, que patien

Viladecans, ciutat obertacarències i tenien una altra visió de com havia de ser una ciutat. I es va començar per bastir les defi-ciències bàsiques (asfaltat de car-rers, clavegueram i enllumenat), es va aconseguir el baixador de Renfe, i es va començar a “cosir” la ciutat. Des dels anys vuitan-ta fins avui, s’han urbanitzat les torrenteres: la riera de Sant Llo-renç, el Torrent Ballester i la riera de Sant Climent, a la vegada que s’han creat noves zones verdes i equipaments (col·legis, ambu-latoris, escoles bressol, casals de gent gran i centres esportius i de lleure). Hem fet molta feina, però no podem aturar-nos. La ciutat avança, progressa. Hi ha nous naixements, arriben ciutadans d’altres llocs que volen viure a Viladecans, i els qui han nascut aquí no volen marxar. Per donar resposta, el Govern municipal es va plantejar l’elaboració del Pla Local d’Habitatge, amb tres ob-jectius: promoure pisos assequi-bles, rehabilitar-ne el parc actual i potenciar els serveis municipals relacionats.El Pla Local d’Habitatge es va po-sar a disposició dels ciutadans i va rebre l’aprovació de la majoria que va voler intervenir. Qui no li va donar suport? Els qui tenen clar que ells, o els seus fills, tenen assegurat el futur a la seva ciutat i no volen més gent “de fora”.

A banda, els viladecanencs hem descobert recentment que tenim platja. Des de l’Ajuntament es-tem treballant per recuperar-la. Als gairebé tres quilòmetres de costa que, fins fa tres anys, eren de gaudi privat, ja s’hi pot acce-dir amb autobús durant l’estiu, tenim un aparcament públic i al-guns serveis. Davant l’oportunitat de tenir platja, com la dels nostres veïns, amb el seus passejos, els seus equipaments i les seves zones protegides, el Govern municipal planteja ordenar la zona deltaica. Volem fer un parc de 300 hectàre-es amb una economia sostenible, que permeti uns ingressos econò-mics i la creació de llocs de tre-ball, per continuar mantenint el nostre delta com a paratge natu-ral. Aquest projecte ja té els seus crítics, que són els mateixos de sempre. Els qui tota la vida han dit “no” al que proposen els go-verns de progrés. Ara bé, aquestes són apostes importants de futur que es pre-sentaran aviat per a la partici-pació ciutadana. Esperem que, tots junts, malgrat el soroll d’uns pocs, siguem capaços d’aprofitar aquest esdeveniment i no deixem escapar el tren altra vegada. Vila-decans ha de ser una ciutat ober-ta, que ofereixi a tothom serveis, habitatge i el gaudi del seu patri-moni en les mateixes condicions.

José Luis Nicolás


Quan jo era petit i venint de col·legi pujava pel carrer de la Muntanya, la perspectiva de tot el trajecte era la masia de Cal Ginestar. Una cons-

trucció potent, situada a una notable alçada, i marcada pels arcs que la coronen al pis de dalt de tot. Entre els nens del col·legi, corria la veu que allà hi vivien qui sap quins personatges sinistres. Però també hi havia un nen que, per donar-se pisto, explicava que aquella casa tan gran era casa seva.Més endavant, el bosc de Cal Ginestar es va convertir per a nosaltres en lloc d’excursions. Per arribar-hi calia passar per un pont estret i sense baranes que travessava el torrent que hi havia on ara hi ha l’avinguda del Molí, i agafar després un camí que s’enfilava entre roures i alzines, figueres de moro i atzavares.I bé. Ara, des del carrer de la Muntanya, ja no es veu Cal Ginestar perquè Viladecans ha crescut molt i el tapen les cases. I la masia ja no és una construcció aïllada i imponent, sinó que ja està ficada ben al mig de la trama urbana. Però, per sort, una petita part del bosc encara es manté i ara, finalment, ha passat a ser lloc de passeig per als viladecanencs. I la masia és previst que esdevingui també un equipament públic.La part de bosc per la qual ara es pot passe-jar és certament poqueta cosa, però existeix i és un bon pulmó per a aquells verals. Encara està molt a mig fer, però cal pensar que quan s’hagin acabat les obres farà goig. Sobretot, farà goig que tinguem un parc que sigui el és aquell bosc: un bosc mediterrani amb alzines i roures, a més de pins. Caldrà vetllar-lo molt, perquè un bosc així es presta molt a fer-se malbé. Però sens dubte que aquest vetllament deu estar ben previst.I llavors caldrà esperar que s’arregli la masia i el seu entorn. Vist des de darrera el filat que la tanca, es poden admirar unes grans figueres de moro, que cal esperar que es conservin i quedin ben protegides. També faran molt de goig. I tot plegat, encara que sigui petitó, valdrà la pena de poder-ho tenir, per al gaudi de tothom.

Josep Lligadas Vendrell

El parc de Cal Ginestar


Sóc un ciutadà de Vilade-cans preocupat per com-provar amb quina im-punitat tapen, tanquen o

anul·len les vies d’accés que du-rant molts anys hem gaudit per desplaçar-nos per les muntanyes que ens envolten.Hom pot veure el reixat o tanca-da amb filat realitzat en el torrent que separa dues explotacions agrícoles situades just traspassar la riera com si anessis a la masia de Cal Menut i que pertanyen al mateix amo (no sé si a un parti-cular o a una constructora) i dóna accés a les coves on es resguarda-ven quan bombardejaven la ma-sia i el camí a Sant Ramon. Acompanyo l’escrit amb la foto-grafia del pou a cel obert que hi havia en el camp del costat dret del torrent . El pou era vestit amb totxo i quedava al mig de tres ar-bres a la zona prop de la masia (actualment és tapat, suposem que respectant la normativa res-pecte als pous i mines). Acompanyo la fotografia del pou a cel obert que hi ha en el camp del costat esquerre del tor-rent i que encara té aigua. El pou és vestit amb pedra de llicorella i d’altres tipus, i data de l’època medieval. Actualment està tapat amb una xapa d’acer, sense re-

Els pous de vora Cal Menut

construir l’antic canal ni el safa-reig. La paradoxa del bloqueig del pas pel torrent fa malpensar. Em faig aquestes preguntes que vull transmetre a tothom per si podeu ajudar a resoldre-les:Tapant el torrent al cap del temps les herbes se’l menjaran i quan arribi l’especulació del totxo po-dran dir que no hi era.En no passar-hi, no es pot veure el roure, creiem que és mil·lenari, de tres metres de diàmetre que ara és mort i que els responsa-bles del patrimoni, els verds, medi ambient o rurals, ho deuen saber i esperen que els dos roures del costat de dos metres de dià-metre, també s’assequin? En no passar-hi, no buscarem el pou tapat?En no passar-hi, no veurem que el pou medieval s’ensorra a poc a poc i llavors qui se n’encarrega-rà de dir qui teníem un pou amb aigua?I l’última pregunta: no és tot part d’una especulació perquè el dia de demà es pugui construir sobre el torrent, els pous i el camí? Espero que algú em doni les res-postes i així veure que Viladecans a tots ens preocupa.

Vicenç Pugés


Ja tenim aquí el 2010 i amb ell, notícies dolentes pels de sem-pre i és que m’ho veia venir. Que una altra vegada ens voldrien fer pagar la crisi als de sempre, els treballadors. I és que alguns motius concrets ens apropen a aquest fet. Per una part s’ha in-

troduït en els primers dies d’aquest any un conflictiu debat sobre l’empadronament dels nostres veïns que estan en situació irregular i els seus drets, i ara a final de mes ens ha sorprès el govern espanyol amb la possibilitat d’endarrerir la jubilació fins als 67 anys. Anem per parts, primer per recordar a aquells que han encetat el debat de Vic, i als que els han recolzat, que al cap i a la fi, estan proposant les

mateixes posicions que els feixistes del partit del Sr. Anglada. Aquests governants municipals de Vic justifiquen algunes de les posicions d’aquest partit d’extrema dreta sota la falsa consigna que els nouvinguts ens treuen diners públics i drets a la resta de conciutadans. Un discurs d’exclusió com aquest segur que tindrà oïdes receptives però no hem de oblidar que és igual de fàcil de realit-zar que de perillós per la convivència. La direcció de CiU que ha donat suport a aquests mandataris de Vic, sortien molt guapos en les fotos de les pa-relles lingüístiques amb persones que han vingut de fora, però ara no tenen cap mirament de treure els mínims drets a altres persones nouvingudes pel sol fet de no tenir la sort de tenir papers. Això,

només ho fan partits de dretes “i molt de dretes”. En segon lloc m’agradaria fer una reflexió de la proposta-barbaritat del govern espanyol que avança vers una retallada del ja dèbil es-tat social de què gaudien els ciutadans de l’Estat Espanyol i que sota l’excusa de l’austeritat per causa del dèficit públic ens volen retallar un dret social històric, la jubilació als 65 anys. Aquesta situació d’un gran dèficit públic és deguda a la forta crisi econòmica que travessem i que fa necessàries algunes accions. Però, companys, si bé és cert que els números són els que són i que la demografia marca una tendència determinada, també ho és que heu retallat els impostos als que més te-nen, que tenim una important despesa militar a llocs com Afganistan o altres i que sobretot hi ha una important quantitat de joves i altres treballadors que no poden accedir a un lloc de treball. Abans de par-lar de retallades de l’Estat social crec que s’ha parlar d’una fiscalitat socialment justa i progressiva, de perseguir el frau fiscal i sobretot que si alguns han de pagar aquesta crisi que siguin els que l’han creat.En aquests temps, com diu Els Segadors, “és l’hora d’estar alerta” per-què no ens facin pagar els plats que nosaltres no hem trencat.

Miguel de la Rubia

Qui paga la crisi?


Doncs si, la famosa pro-posta de l’Ajuntament de Vic de no empadro-nar la immigració “il-

legal” (des de quan una persona és legal o no? què entenem per legalitat quan ens referim a un ésser humà? nosaltres som pa-pers i tràmits burocràtics o som éssers emocionals i racionals? cal dir que això de racionals és una qualitat que s’està perdent cada vegada en més gent) em corromp per dins. El principal problema és que la gent, més sensible emo-cionalment en èpoques de crisi del capitalisme, veu la immigra-ció com les causes de l’atur i la disminució dels serveis socials; no es plantegen si és el propi sis-tema i la classe dominant que el sustenta el causant de tot això, i a més a més, dels fenòmens mi-gratoris.El fet de que les potències dels EUA, el Japó, Rússia i la UE es-tiguin expoliant els recursos na-turals i humans de els continents africà, asiàtic i americà és la cau-sa principal de molts fenòmens migratoris. La gent veu com a la seva terra les multinacionals s’emporten els seus recursos i els ciutadans malviuen en condici-

ons pèssimes, sobrevivint cada vegada amb menys a les seves mans, i més a les mans dels oligo-polis i dels capitalistes.Aquests mateixos capitalistes tracten les persones com a merca-deries (llegiu el Capital de Marx o Treball assalariat i capital d’En-gels) que no dubten en rebre en els nostres països rics quan hi fa falta mà d’obra (i és el discurs ac-tual de la socialdemocràcia, dels “progressistes” revisionistes i del feixisme com a agent violent del capital). Però quan el capitalisme pateix una sobreacumulació de mercaderies a les quals no pot donar sortida i cau en una crisi, com ha passat en diferents èpo-ques, cadascuna amb les seves pròpies característiques, tracta la immigració com a mercaderia que ja no pot donar feina i que cal expulsar un altre cop als països pobres.Sovint la gent no s’adona que la immigració precisament cobreix places que cap autòcton gosa-ria treballar-hi (alguns es creuen massa senyorets com per a se-gons quines feines) i que a part que tenen condicions laborals més precàries, una part del sou va

La immigració... això que molts veuen com un problema

al país d’origen per a mantenir la seva família. En períodes de crisi és quan la gent cau a la temptació de creure arguments xenòfobs i populistes, que busquen culpar precisament a qui pateix més les conseqüències de les crisis dels vertaders culpables. Després pre-tenen donar propietat privada també a la pròpia terra, quan la terra, el planeta, és de tots els que hi vivim.La solució: més despesa soci-al i menys despesa en projectes inútils com els Jocs del 2022 o el Barça Parc i acollir i integrar la immigració que escull el nostre país per estar una mica menys explotada que en els seus països. Això és la solució actual, la solu-ció permanent és eradicar aquest sistema esclavista, que produeix que la gent marxi de la seva llar d’origen.

Albert Buigues


Fa uns mesos es va donar a conèixer la Llei Orgànica

2/2009, d’11 de de-sembre, de reforma de la Llei Orgànica 4/2000, d’11 de gener, sobre drets i llibertats dels estrangers a Es-paña i la seva integra-ció social . A aquesta Llei s’introdueix un nou article (Article 2ter. Integració dels inmigrants) en el qual es diu: “Los poderes públicos promoverán la plena integración de los extranjeros en la sociedad española, en un marco de convivencia de identidades y culturas diversas sin más límite que el respeto a la Constitución y la ley”.Sembla ser que a alguns municipis encara no ha arribat aquesta reforma, donat que encara no van pasar dos mesos que un Ajuntament del nostre país anuncia mesures que vulneren de ple aquests drets com ara : que els immigrants que es vulguin empa-dronar i no estiguin regularitzats tindran 3 mesos per fer-ho i si no és així no es podran empadronar i es donarà avís a la Policia respecte la seva situació irregular.Les noves mesures anunciades per l’Ajuntament de Vic respecte l’empadronament de persones estran-geres, estan redactades amb criteris clarament xenò-fobs, que vulneren els drets fonamentals d’aquestes persones, ja que aparten a una part de la població de les prestacions de serveis bàsics i agreugen en-cara més la situació de desprotecció que pateixen les persones immigrades en situació administrativa irregular.

L’empadronament és una eina que serveix als Ajunta-ments per gestio-nar i distribuir els recursos segons la població que té, però no per con-vertir-la en un fil-tre per acollir o re-butjar a determinat ciutadà o que ser-veixi com a meca-nisme de control. Sense estar empa-dronats, les perso-

nes immigrades encara seran més discriminades i estaran més vulnerats els seus drets, donat que l’empadronament és el primer pas necessari per-què les persones nouvingudes puguin ser titulars del dret de l’acollida, segons els requisits previstos per la Llei d’acollida, i és requisit imprescindible per regularitzar la seva situació. L’ajuntament d’un municipi ha de vetllar per la igualtat i per la no discriminació dels seus ciu-tadans, ha de preservar la convivència, i això no s’aconsegueix amb mesures com aquestes; mesures amb les quals es discrimina una part de la població, amb les quals es fomenta la desigualtat de drets i es potencia el relacionar la immigració amb la delin-qüència. Mesures que vulneren el Pacte Nacional per la Immigració aprovat el desembre del 2008 en el qual es diu que “Cap país democràtic pot condemnar a persones a no tenir drets”. Mesures “il·legals”, donat que, el dret i la obligació d’em-padronament que determina l’article 15 de la Llei 7/1985 de 2 d’abril, reguladora de Bases del Règim Local, afirma que tota persona que viu a Espanya està obligada a inscriure’s al padró del municipi on resideixi habitualment.

Pepi Venegas

Xenofòbia versus drets de les persones


Llegint el llibre de Jo-sep Lligadas Viladecans 1930-1980. La mirada d’Antònia Doñate, més

d’una vegada, aclucant els ulls, sentia la veu de la iaia que a la fi dels anys 50 em manava qual-sevol cosa semblant a: “Andreu, vés a buscar ‘numeru’ per al Borrr-ren, vejam si li guanyes el torrrren a l’avia Toietes, i quan surtis, passa a recollir la carrrren per la vedella i el pa pel forrrren”. És a dir, recordava les paraules acabades en “rn” que a Vilade-cans, i a cap més lloc, es pronun-cien amb estrepitosa cacofonia posant-hi tantes erres com es vulgui i un “en” final. En Manuel Tosca en el seu llibre “Viatge per la memòria”, deixà palesa la sor-presa que li reportà tal curiositat lingüística, en venir a viure entre nosaltres, i afegia: “Amb aquesta peculiaritat en el parlar es pot conèi-xer si una persona és de Viladecans de soca-rel”. La iaia Àngela Guitart Bosch ho deia amb absoluta naturali-tat i havia nascut el 1880. Jo ho dic així, encara, i mai he escoltat cap comentari del perquè, en conseqüència, esbrinar l’origen d’aquest localisme se’m fa perdre el temps.Tots sabem que el fonema “r” és el que més tard aprenen les cri-atures i algunes tenen dificultats de per vida (els xinesos, tots). No és que a Viladecans es pateixi especialment aquesta dificultat (rotacisme) de fer vibrar la llen-gua tocant el paladar, però Déu n’hi do. Jo mateix, llegint els ver-sos de l’Espriu: “Solitari, en la pau

del jardí dels cinc arbres, he collit al meu temps la rara rosa blanca”, penso: gràcies a Déu que les ra-res no eren les roges!! En canvi a en Josep Lligadas, que ho pateix una mica més que jo, li vaig llegir fa uns dies que s’imaginava que un corrector de llibres, elimina-dor de cacofonies, es menjava el vers. Com deia, no és que Viladecans en vingui ple, però quan abans no hi havia ni motos ni motors per ensenyar als petits a fer el soroll RRRUUMM, RRRUUMM, és possible que a algun metge se li acudís que els acabaments amb “rn” podrien ser una bona terà-pia, i vet aquí una primera raó.Una segona possibilitat és que s’incorporés al llenguatge de tot-hom, després de tantes prèdiques terrorífiques des de dalt la trona de Sant Joan, de Mn. Andreu Sa-maranch per exemple, a la fi del segle XIX, que abocat al balcó i agafat amb una mà a la barana, mentre amb l’altra cercava com possar el dit a l’ull dels que tenia sota, bramava amb tota trucu-lència sobre els feligresos la dita: Si pequeu per la carrrren anireu tots a l’inferrren, a cremar al foc eterr-ren, i fer companyia al príncep de l’averrren.Una tercera possibilitat, sempre hi ha una tercera, encara que sigui més remota, seria que en Robau i Donadeu (això son cog-noms!), aquell membre del Gran Orient que fou diputat el 1871 a Corts Constituents pel nostre dis-tricte de Sant Feliu, delegat espa-nyol a la fundació de la Primera Internacional a Ginebra, amfitrió

de Fanelli quan vingué a Barcelo-na a fundar la AIT, secretari del President Figueras de la Primera República, propietari al Remolar, pare espiritual del triangle maçò-nic viladecanenc i de segur gran orador, en un dels seus mítings a la Vila ens esbombés: Envieu-nos al goverrren… tothom tindrà pa al forrrren i potser no us caldrà ni anar al Borrren aquest hiverrrren. Tot nen tindrà el seu quaderrrren, cap jove haurà de menester permís paterrrrn, i us prometo que, final-ment… enterrarem l’inferrrrn, atrapant mimèticament el sub-conscient de tothom.Estimats vilatans, som a Car-nestoltes. No m’ho tingueu pas massa en compte.

Andreu Comellas

Cacofonies viladecanenques


Aviat farà mil anys que, a l’abril del 1011, es feia esment per es-crit, per primer cop,

del topònim Canis Vallis que ha donat lloc al nom actual de la nostra població: Viladecans. La nombrosa assistència i la propos-ta participativa feta per l’ajunta-ment per celebrar el mil·lenari de Viladecans el 2011 poden ser un bon maridatge.El passat 26 de gener es va omplir la sala petita de l’Àtrium a la pre-sentació de la comissió ciutadana que haurà de ser l’encarregada de concretar les activitats que es duran a terme per commemorar aquest esdeveniment. El guió de l’acte va consistir en un pròleg musical a càrrec del saxofonista viladecanenc Nando Picó, un re-corregut per la història del nostre territori, dels seus pobladors i les seves activitats, des dels assenta-ments prehistòrics fins als nostres dies, realitzat pel tinent d’alcalde Joan Pidelaserra, un número de dansa de la ballarina local Isa-bel Ollé i l’exposició, per part de l’alcalde Carles Ruiz, d’allò que

l’ajuntament voldria que aquesta celebració signifiqués pel nostre municipi: un punt de referència comuna i un motiu de cohesió de la població que conforma el Vila-decans d’avui.L’alcalde va expressar el desig que aquest fos un projecte que la ciutadania fes seu, amb el qual es sentís involucrada i anés més en-llà d’un conjunt d’actes protocol-laris institucionals. Per fer-ho possible es va convidar els assis-tents que triessin i s’integressin dins els quatre grups de treball que constituiran la comissió: di-fusió i mobilització, continguts científics, cicle festiu i patrocini i suport. Els grups treballaran del març al juny i la presentació del programa commemoratiu acor-dat es farà a la Festa Major d’en-guany. La idea sembla engrescadora perquè si realment es vol una ciutadania que s’identifiqui, es reconegui, s’enorgulleixi i es-timi el seu territori, és requisit imprescindible que sigui conei-xedora de la història que ha fet possible la realitat actual i que se

Per molts anys, Viladecans!

El próximo 5 de Marzo, se llevará a cabo una Cena Benéfi-ca cuyo beneficio se ingresará en la cuenta de Cruz Roja Viladecans por Haití.

Esta cena organizada por el DELTA conjuntamente con el Restaurante La Clotxa, cuenta con el patrocinio de Ayun-tamiento de Viladecans, Cruz Roja, Xarxa Comercial y Gremi de Hostelería.

Al mismo asistirán autoridades municipales, el Presidente de Cruz Roja Provincial, la Presidenta de Cruz Roja de Vi-ladecans, y directivos de entidades de nuestra población.

El costo del ticket es de 30€ y las reservas se pueden realizar

previamente en el Restaurante La Clotxa o en el teléfono 93 658 08 68, dado que las plazas son limitadas rogamos a los interesados realizar las reservas lo antes posible.

Desde ya agradecemos vuestra colaboración, no sólo por poder contar con vuestra asistencia, sino también en la di-fusión que podáis dar a esta iniciativa, en un momento en que el empobrecido país caribeño necesita más que nunca nuestra solidaridad.

Todos juntos podemos demostrar por qué Viladecans es solidario.

La revista Delta ens ha fet arribar aquesta proposta:

Un sopar en solidaritat amb Haití

li permeti i inciti a transmetre-la als seus conciutadans i als forans. Comptar amb l’aportació de les idees d’un ampli nombre de per-sones de diferents tarannàs aug-menta la diversitat de propostes i d’enfocaments i, segurament, ajuda a trobar solucions que fa-cin atractives per a més gent to-tes les activitats que es faran. Fer una celebració purament insti-tucional o donar-li un biaix po-lític determinat –el 2011 és any d’eleccions– hauria distorsionat l’essència d’aquesta commemo-ració: celebrar que des de fa mil anys Viladecans es va fent amb la contribució de moltes i molt di-ferents persones. Som-hi doncs, entre tots.

M. Victòria Herrero Garcia


Fa algun temps, vaig lle-gir un llibre molt interes-sant en el qual un veterà polític català, basant-se

en la seva extensa experiència, feia una sèrie de reflexions sobre el món de la política que li havia tocat viure.Aquest llibre consta de dotze car-tes que dirigeix al fill d’un amic seu, que casualment vol dedicar-se a la política.Un dels apartats que més m’ha impactat per la seva sinceritat i claredat és el següent:“Si en el futur –li deia– ets anome-nat per a un càrrec ja fos electe o de confiança, la teva vida possiblement canviarà com una mitja. Potser tin-dràs més ingressos, potser ocuparàs un lloc d’honor en actes oficials, pot-ser et tocarà administrar un pressu-post important, etc... Si fos així, el més important de tot es que tu no canviïs, que no et tornis un estúpid, pagat de si mateix.”“És més difícil del que sembla, i se-gons la meva experiència, canvia gairebé tothom. Costa molt de ser insensible als afalacs i a les preben-des, costa molt mantenir el cap fred

Tu no canviïsi no deixar-se arrossegar por un cert grau de vanitat o una certa cobdícia. Vés amb compte, amic meu.”“De bon començament, tot és nou i inconegut, tot tendeix a accentuar un cert sentit de responsabilitat. Amb el pas del temps, quan es va guanyant seguretat, tot ja sembla natural fins i tot molt més fàcil. T’adaptes, la pers-pectiva canvia. Comences a pensar, d’una manera més o menys inconsci-ent, que el càrrec et ve completament a la mida, que és lògic que la gent et tracti amb deferència, que qualsevol cosa que et donin te la tens ben gua-nyada. Viatges, restaurants, targetes de crèdit, entrades per espectacles, telèfon mòbil, portàtil... són mínimes compensacions davant la importàn-cia de la responsabilitat que tens assumida i l’esforç personal que hi dediques.”“A poc a poc, en una mutació gaire-bé imperceptible, vida pública i vida privada tendeixen a confondre’s. Empesos per aquest pendent no és estrany trobar politics que demos-trin tenir molt poca corda davant la més petita contrarietat i caiguin en la temptació del famós “no sabe us-ted con quién está hablando”.

“I és que hi ha molts politics i càrrecs de confiança que, per pocs galons que portin i oblidant que administren di-ner públic, tiren de veta sense cap mena de mania i mostren davant els ciutadans uns nivells d’ostentació censurables.”...Totalment actual i perfectament aplicable avui dia, aquest llibre hauria de formar part dels prin-cipals manuals de conducta tant per actuals com per futurs gover-nants.El text està extret del llibre “Car-tes a un jove polític”, Editorial Columna, autor Antoni Dalmau.

Eulogi López

Conviure amb la discapacitatL’Associació de Pares del C.O. Caviga estrena aquest any diverses sessions de formació per als fa-miliars dels nois i noies que assisteixen al taller ocupacional. S’ho han proposat com a prioritat per a l’any que comença i aniran tractant els temes que els preocupen i que ells mateixos han proposat.

El primer ha estat a càrrec de Samuel Ruiz, advocat de l’associació Cordibaix, que ha tractat una de les qües-tions que més preocupen: els instruments legals per garantir que en el futur, quan els pares ja no hi són, les persones amb discapacitat estiguin ben ateses i dispo-sin de la tutela necessària. Van sortir, doncs, qüestions com el testament, la tute-la, la curatela, la incapacitació, les diverses modalitats d’administració dels béns... Molt interessant. I una nombrosa assistència.

Mercè Solé


Lachgar ha estado más de tres meses sin comunicación en las cár-celes marroquíes, encarcelada el pasado mes de octubre tras ser detenida en el aeropuerto Mohamed V de Casablanca junto con otros seis activistas defensores de los Derechos Humanos en el

Sáhara Occidental y cuyo estado de salud era “muy grave”.El gobierno de Marruecos ha dejado en libertad a la activista Lachgar, era la única mujer del grupo de activistas arrestados y “se encontraba en una situación muy grave por enfermedad y por la tortura psicológica por parte de los carceleros de la prisión”, según declaró el subdelegado del Frente Polisario en Europa Press Mahamed Said Canario.El resto de los activistas siguen en las cárceles marroquíes.

Rosa Mercader

Dagya Lachgar

Un llibre excel·lent, que he llegit d’una correguda i que m’ha impactat: una família (pare i tres filles) exposa sere-nament la seva experiència de convivència amb una persona amb una gravíssima malal-tia mental. La Montserrat va començar a mostrar símpto-mes de malaltia quan la més petita de les seves filles era encara un nadó. Mestra, una persona activa, amb iniciati-

va, amb ganes de viure, amb molts amics, comença a esquerdar-se en un procés que l’ha portada des de fa pocs anys a haver de viure en un centre espe-cialitzat. Un procés llarg, dolorós i, com descriu la seva família, “contaminant” de les relacions i sovint poc entès per la gent que els ha envoltat. I aquest ha estat el context en què han crescut les tres noies, aquesta ha estat la mare que han conegut i la parella que el seu marit ha estimat i continua estimant. Un context que, pel que traspua el llibre, no els ha fet pas infeliços ni desesperançats ni els ha impedit ti-rar endavant en els seus projectes personals. Davant la malaltia s’han hagut d’esforçar per valorar les co-ses realment importants de la vida, per destinar els seus recursos a allò que és prioritari, per entendre’s els uns als altres, per fer participar la mare malalta de la vida de tots i evitar el seu aïllament.

De fet és un llibre colpidor no tant pel que es diu so-bre la malaltia, sinó pel que s’intueix que comporta a la pràctica. Deu costar molt conviure en aques-tes condicions i no perdre l’esperança ni l’humor. I anar teixint una vida quotidiana que no es vegi distorsionada en allò més essencial i que respecti les prioritats educatives, de creixement i de relació entre tots els membres de la família. És un despu-llament i també un cert repte. Perquè això tan difícil i tan tabú en el nostre món com la malaltia mental no deixa de qüestionar-nos, en les nostres relacions amb la gent i en l’acceptació d’aquells “brots” petits o grans que tots un dia o altre mostrem. De vega-des és senzillament immaduresa, però sovint hem d’acabar acceptant aspectes de nosaltres mateixos que escapen al nostre control, que són desagrada-bles, que no sabem per què es donen, o percepcions errònies o impulsos de què ens penedim.El testimoni de la família Feliu aporta una gran con-fiança en les possibilitats que tots tenim de tirar en-davant en l’adversitat. El dolor, la por, la solitud, el desconsol, la pregunta pel sentit de tot plegat, sens dubte hi són ben reals, però l’estimació pot trans-formar-los, fins al punt de trencar la baula que tan sovint encadena, en la malaltia mental, una genera-ció rere l’altre . Us el recomano.

Mercè SoléL’última baula d’una cadena. Núria, Roser, Maria i

Josep Maria Feliu. Editorial Azul. Barcelona 2009

L’última baula: més enllà de la malaltia mental


conèixer viladecanssecció a càrrec del Grup Tres Torres

Grans panteons i mausoleus carregats d’obres d’art i dissenyats per prestigio-sos arquitectes, no és precisament el que trobem al nostre cementiri. Aquí tot és

molt senzillet, com correspon a l’origen humil de Viladecans, excepció feta dels panteons de les famí-lies gitanes.Es prou cert que tot allò que està vinculat a la mort incomoda molta gent, però també és cert que a mol-tes persones els agrada passejar pels cementiris dels pobles o ciutats que visiten. Això és precisament el que us convidem a fer, un passeig pel cementiri que és com fer un recorregut per la nostra història.Si us sembla començarem l’itinerari dirigint-nos al bell mig de la zona nord del recinte. Darrera d’uns xiprers, s’amaga el monument als morts de la guer-ra civil. Per a informació dels més joves explicarem que, en època franquista, aquest monòlit estava si-tuat Rambla amunt a prop del carrer de Santa Tere-sa. La frase “A los Caídos por Dios y por España”, recordava, només, els morts del bàndol vencedor. El primer Ajuntament democràtic va decidir el seu trasllat al cementiri i dedicar el monument a tots els morts de la guerra d’Espanya.Continuem el recorregut a la recerca de les sepultu-res d’alguns dels nostres personatges il·lustres. La zona sud del recinte antic rep el nom d’Agrupació 3ª Santa Esperança, i en el nínxol nº 169 es troba enter-rat Joan Masgrau Marcet, el primer alcalde d’aques-ta última etapa democràtica.Mossèn Ramon Saborit Comellas és el darrer cape-llà enterrat a Viladecans. La seva sepultura es troba al nº 135, també de Santa Esperança. Un altre rector de Viladecans es troba en el nº 78 i és mossèn Ricard Serrajòrdia Vila, mort de forma sobtada el desem-bre de 1947. Segons m’ha informat un redactor d’aquesta revis-ta, en aquest mateix número es publica una entre-vista amb el fill d’“el Manquet”. Doncs a la mateixa Agrupació de Santa Esperança, en el nº 181, hi ha en-terrat Josep Iturrioz, conegut com “el Manquet”.Ara canviem d’Agrupació i anem a la del davant, anomenada de Santa Eulàlia. En el número 33 hi ha

El cementiri tercera part, o la història de Juan Badia

la sepultura de Joan Miernau Domènech, l’alcalde de bona part de l’etapa franquista.Tornem per on hem vingut i en el recinte del cos-tat l’Agrupació de la banda de ponent rep el nom de Santa Fe. El nínxol nº 21 correspon al recentment traspassat i darrer alcalde de l’etapa predemocràti-ca Josep Parellada Horta. Adrecem-nos ara cap a la antiga porta d’entrada, on ja us havíem situat, en l’article del mes de de-sembre, el panteó dels Modolell. A l’altra banda d’aquesta porta es troba el panteó dels Amat Targa, és a dir, la família que havia estat propietària de Ca n’Amat o Cal Sala al carrer de les Sitges. Sense moure’ns d’aquest espai a l’Agrupació del sud anomenada de Sant Sebastià, fixem-nos en l’epi-tafi del nº 96. Diu: “Baldiri Miracle Rosés. Típic i tradicional campaner”. Tot un personatge el Baldi-ri, d’aspecte malaltís i sempre amb una llarga bar-ba, va ser hereu de tres generacions de campaners de Viladecans. El llibre de Josep Lligadas Viladecans 1930-1980. La mirada d’Antònia Doñate en parla en els apèndixs 1 i 2. També el trobareu a la pàgina 113

El monòlit dels morts de la guerra


del llibre d’Isidre Dolz Un tomb pel Viladecans del 1930 al 1940.Ara bé, de tots els epitafis del cementiri, el més conegut i que molta gent se sap de memòria és el de Juan Badia. La seva làpida es trobava al nº 107 de l’Agrupació de Sant Ramon, al davant del Baldiri campaner. L’any 1994 ningú no havia reclamat la propietat del nínxol, i per tant es va haver de bui-dar. Jaume Torres Ollé, responsable del cementiri, va decidir conservar la làpida i ara es troba a costat d’allà on era, enganxada a la paret d’un magatzem. Una molt bona decisió, que és un exemple d’esti-mació pel nostre patrimoni, que no només són els grans edificis sinó també els petits detalls que es troben aquí i allà de la ciutat.L’epitafi diu així:

TAN JOVEN Y FALLECIÓTODO EL MUNDO LE QUERÍAY UNA MUJER LE ENGAÑÓ.VEINTE Y SEIS AÑOS VIVIÓ,SE LLAMABA JUAN BADÍA.

La inscripció en el llibre d’òbits diu que Joan Badia i Miernau va morir el dia 5 de maig de 1883 en una casa del carrer Major. Però la pregunta que sempre ens hem fet és la següent: Quina història d’amor s’amaga darrera d’aquest epitafi?Per mirar de treure’n l’entrellat hem preguntat a la nostra gent gran a veure si ells en sabien alguna cosa. Els nostres avis, que son més savis que nosal-tres, ens han obert els ulls: No va morir pas de mal d’amor, sino que el que va acabar amb la vida del nostre personatge va ser un mal dels que s’encoma-nen fent l’amor, que és molt diferent. Quina llàsti-ma!, sempre haviem cregut en la història d’amor i resulta que no va ser ben bé així.De tota manera, vam voler saber alguna cosa més i ens en vam anar a veure en Jaume Torras, el res-ponsable del cementiri. Ell també se sap l’epitafi de memòria, però la nostra sorpresa va venir en sentir una història diferent.

Jaume Torras explica que la mort de Joan Badia va ser un suïcidi. Com que els suïcides no podien ser enterrats com Déu mana, el seu destí va ser una tomba al terra, entre les agrupacions de Santa Es-perança i Santa Eulàlia. Al cap d’uns anys el seu germà Cinto Badia va aconsseguir que l’enterressin dignament. Ell mateix va ser qui va fer col·locar la làpida al nínxol 107 de l’Agrupació de Sant Ramon.Jaume Torras va rebre aquesta història del seu pare Jaume Torres Tarrida, que també havia estat res-ponsable del cementiri. Ves per on tornem a tenir història d’amor!Ben aviat, però, ens adonem que hi ha coses que no ens acaven de quadrar. Tornem a consultar el llibre d’òbits i veiem que diu: “Yo D. Juan Luis Romeu Pbro Cura párroco de S. Juan de Viladecans, (…)mandé dar sepultura eclesiastica al cadáver de Juan Badia y Mier-nau (…) No recibió ningun sacramento.”Ara la pregunta és: Hauria rebut sepultura eclesiàs-tica Joan Badia si s’hagués suïcidat? Hem pregun-tat als que en saben i la resposta ha estat clara: en aquella època hauria estat del tot impensable que un suïcida rebés sepultura eclesiàstica.

I per quina raó no va rebre cap sacrament? Pot ser que moris de sobte i no s’hi arribés a temps?En qualsevol cas, sembla que la història de la malal-tia és la que té més probabilitats de ser la certa. De tota manera, de l’únic que podem estar-ne segurs és que a Joan Badia “una mujer le engañó” i “todo el mundo le quería” .Nota: Fem una crida a tots els lectors per si algú ha sentit explicar alguna cosa sobre Joan Badia. Expli-queu-nos-ho, ho volem saber. També fem la crida extensiva a qualsevol altra història curiosa o inte-ressant relacionada amb Viladecans, volem fer-ne un recull i si és possible publicar-ho. Ens podeu escriure a: [email protected]

Jaume Lligadas Vendrell

La làpida de Joan Badia

La làpida del nínxol de Baldiri Miracle


El personatge

Les idees polítiques de Josep Iturrioz Rebull, a qui la seva gent prope-ra anomenava Pep i que

era conegut per tothom com “el Manquet” perquè li faltaven els dits d’una mà a causa d’un acci-dent de treball, es podrien resu-mir en el lema de Francesc Macià quan parlava de “la caseta i l’hor-tet”. És a dir, que tothom pogués tenir un treball i unes condicions de vida amables i dignes. Així ho explica el seu fill, Josep Iturrioz Vicente, amb qui parlem per co-nèixer més coses d’un home ben rellevant en la vida viladecanen-ca en els anys en què hi va estar políticament actiu, entre el 1934 i el 1939. Són molts els qui el re-corden com un home d’empenta, i compromès amb la realització d’aquells ideals bàsics quan la vida política era més o menys normal, és a dir, en temps de la república, i també quan va dei-xar de ser-ho, és a dir, en temps de la guerra. I un home que, d’al-tra banda, va patir després la re-pressió de la dictadura, amb una condemna a mort que va acabar finalment reduïda a sis anys i mig de presó.El Manquet va néixer a Barcelo-na, al barri del Poble Sec, el 18 de juliol (quina data!) de 1902, fill de pare aragonès i mare del Priorat. Als nou anys ja va entrar a treballar, com era habitual en la gent senzilla d’aquella època, primer de carboner, dormint a la botiga mateixa, i després en una impremta propietat del qui més endavant seria conseller de Tre-ball de la Generalitat republica-na, Martí Barrera, un sindicalista que el va iniciar en les inquietuds sindicals i de lluita pels drets

dels treballadors i que, alhora, predi-cava amb l’exemple tenint assegurats els seus treballadors davant possibles accidents laborals, cosa aleshores no molt comuna. I ell, d’altra banda, va saber aprofitar tam-bé les facilitats que oferia el treball de la impremta, sem-pre en contacte amb llibres i publicacions, per anar-se formant, de manera sempre auto-didacta.Josep Iturrioz va treballar a la impremta de Martí Barrera i al mateix temps feia hores en una altra impremta, al carrer Dos de Maig, vora l’hospital de la Creu Roja. I allà, en aquesta segona impremta, va tenir l’accident: una màquina li va enganxar el braç. Ell mateix, armat de valor, se’l va embolicar i se’n va anar a l’hospital proper on una monja, a base de cures amb sabó de sosa, va poder evitar la gangrena i va aconseguir que només perdés els dits. I gràcies a l’assegurança de l’altra impremta, va aconseguir uns quants diners que li van servir per comprar-se un terreny a Viladecans, al carrer Carles Altés canto-nada Doctor Reig, perquè li havien recomanat el poble pels seus aires saludables, ja que tenia una filla que es-tava malament del pit.En aquella època, cap a l’any 1932, ja s’havia afili-at a Esquerra Republica-na, que s’havia creat l’any abans per la confluència

de diversos partits i sindicats. Es va co-mençar a fer la casa, i el 1934 hi va anar a viure. Alhora, va començar a treballar pel partit a Vilade-cans. I tot i que entre setmana, per raons de feina, vivia a Barcelo-na, ben aviat va es-devenir-ne una peça clau, el secretari. I va travar una gran amis-tat amb l’home més

representatiu, l’alcalde Llorenç Puig. I més amistat van fer enca-ra la seva dona, Pepita Vicente, que era de Cartagena, i la dona del fill de l’alcalde, Paulina Ollé. I també van crear una forta relació amb altra gent del mateix àmbit polític, especialment amb els ger-mans Josep i Pau Ollé.I va arribar la guerra, i es van trencar tots els equilibris. I, en aquella situació, el Manquet va ser un personatge determinant perquè a Viladecans no hi hagues-sin les morts que hi va haver a la majoria de llocs. Així ho explica el seu fill, i així ho explica tam-bé molta de la gent que va viure aquells moments. I així ho corro-

Josep Iturrioz, el Manquetun personatge clau en el Viladecans de la república i la guerra


bora també un fet ben significa-tiu: la quantitat de declaracions a favor seu que van ser enviades

als tribunals franquistes quan va ser condemnat a mort i que li van valer la commutació de la pena. El seu fill ara lamenta que, fa uns anys, cansat d’arrossegar aquesta història dolorosa, va llençar les còpies que conservava d’aquells avals: quinze o vint, creu recor-dar. Entre elles, la de Baldiri Mi-racle, el campaner, “home fort” del món catòlic viladecanenc, amb el qual s’havien tractat for-ça durant la república –eren dos “homes forts” dels respectius àmbits–, que es conserva encara a l’arxiu de la parròquia de Sant Joan. I una colla més, com per exemple del doctor Ferro, que després de la guerra va ser el cap de la Falange viladecanenca, o de l’Otelo Ricci, un veí italià molt de dretes que era el pare de Merce-ditas Ricci, la que després va ser mezzosoprano amb el nom artís-tic d’Anna Ricci.Durant la guerra, tot va ser difí-cil. El seu fill explica que, encara que el seu pare provenia del món sindical, no recorda que tingués gaire relació amb el sindicalisme que va fer-se fort aleshores, el de

la CNT-FAI: “Allò no s’assembla-va gens, era tota una altra cosa”. I assenyala que el seu punt de re-ferència va ser sempre l’alcalde Llorenç Puig. I al final, els últims mesos, per reforçar les coses, va acceptar d’entrar també de regi-dor a l’ajuntament. Ho va ser des del 10 de juny de 1938 fins a l’en-trada de l’exèrcit franquista.Una altra història de la guerra és que va fer-se un refugi sota casa, per si de cas. Com que a Vilade-cans, entre els molts refugiats que hi van venir fugint de la zona franquista, hi havia uns quants miners asturians, els ho va enco-manar. I ells contents, perquè de fer mines en sabien, mentre que la feina al camp que aquí els ofe-rien no els resultava tan fàcil...I es va acabar la guerra. La dona i els fills es van quedar a Vilade-cans, i ell se’n va anar a Barcelo-na. No va voler fugir a França, perquè creia que amb passar una mica desapercebut ja n’hi hauria prou... Però no. Algú el va voler trobar, el va denunciar per qui sap quins crims, el van detenir l’abril de 1939, i el van condem-nar a mort. La seva dona, men-trestant, mantenia la família a base d’estraperlo, portant arròs d’Amposta que a la botiga de Cal Borni li pagaven a molt bon preu; li compraven sempre, recorda el fill, encara que no sempre els en calgués. I alhora, es va dedicar a remoure cel i terra per trobar avals per al seu marit, uns avals que van fer que li commutessin la pena de mort per una de tren-ta anys i un dia, i que després es va convertir, com hem dit, en sis anys i mig. I a l’octubre de 1945 el Manquet va sortir de la presó.

A la presó Model, on s’apilotava moltíssima més gent de la que hi cabia, va aconseguir que el fessin responsable d’higiene. Entre les mesures que recorda el seu fill, hi ha la de que, en veure que les cel-les dels homosexuals eren les més netes de la presó, els va encoma-nar la neteja general, amb la qual cosa van deixar de ser objecte de les moltes burles i agressions que fins llavors patien. Però el mo-ment clau va ser probablement una nit de Nadal, en què tots els guàrdies van emborratxar-se i ell es va dedicar a agafar-los les pistoles per evitar les temptaci-ons que alguns altres presos te-nien d’organitzar alguna mena de motí, que òbviament hauria acabat en tragèdia. I després va acabar defensant els guàrdies mateixos davant el director, que els volia castigar fort.Després de sortir de la presó, va poder reprendre la feina en una impremta, primer vivint a Barce-lona i després a Viladecans. Es va retirar abans d’hora, i es va que-dar aquí. Va continuar antifran-quista, naturalment, i organitza-va trobades d’expresos en què recordaven les tristes històries viscudes. Però es va allunyar de qualsevol actuació política. “A mi aquelles trobades d’expresos i les històries que explicaven em van deixar marcat”, recorda el fill. El metge li havia dit que es vigi-lés el cor, però ell deia que pre-feria viure fins que durés. I el 14 de novembre de 1969, dues hores després d’haver collit un parell d’enciams a l’eixida de casa seva i haver-los regalat a un veïna, va morir d’un infart.

Josep Lligadas Vendrell

Documents

Punt de Trobada 30