Punt de Trobada 67

de trobadaViladecans

Publicació independent d’informació i opinió

punt

vila

deca

ns@

tele

foni

ca.n

etht

tp://

punt

vila

deca

ns.b

logs

pot.c

om

Punt

Equip de redaccióAnna Besora

M. Carmen CastellanoMaria Comas

Josep LligadasJaume Muns

Montserrat PastorMiguel de la Rubia

Mercè Solé(els quals, tot sigui dit, no compartim necessàriament les opinions que en aquest butlletí es puguin expressar).

La distribució d’aquest butlletí es fa per correu electrònic. Si no desit-geu rebre’l només cal que ens ho comuniqueu. I si voleu que li envi-em a un amic o amiga vostres, feu-nos arribar la seva adreça. Gràcies.

Si voleu enviar articles per publicar, tingueu en compte que han d’anar signats i no sobrepassar les 40 ratlles o les 600 paraules. Els hauríem de tenir abans del dia 8 de cada mes.

El nostre correu electrònic:[email protected]

El nostre bloc:http://puntviladecans.blogspot.com

Segueix-nos al Facebook

3 ¿Cómo te cuento mis días? Loli Martínez

4 Petits cors que fan grans accions. Nazaret Párraga

5 L’habitació de l’escriptor, de Gerard Bosch. Montserrat Pas-tor

6 Resistir. Bàrbara Lligadas

7 Josep Lligadas, el Josep de Cal Sardà, un dels nostres. José Luis Atienza

8 El Josep Lligadas Roset de Cal Sardà. Jaume LLigadas Ven-drell

9 Independència? Voleu dir? Josep Lligadas Vendrell

10 Subida reivindicativa a Sant Ramon. Raquel Díez

11 Emprenedors. Mercè Solé

12 La mirada aguda: Falcó cama-roig. Eio Ramon

13 Les nostres entitats: Stop Accidentes. Marilina Ferrer

14 Recerca històrica: Viladecans en els anys vint. Autos i ponts cap a la modernitat. Xavier Calderé

16 Històries viladecanenques: El Joanet de cal Menut del Be-gues, místic, pagès, fejocista (i 5). Andreu Comellas

18 La memòria en imatges: Manifestació per l’educació. Jaume Muns

La Mostra d’Entitats va endavantEn el context de la Fira de Sant Isidre, la Mostra d’Entitats sempre és una bona oportunitat per a les entitats per donar-se a conèixer mútuament i per oferir-se a la ciutat. Ho és en els dos dies que dura, però ho és sobretot en la seva preparació. Tot un procés que no es veu, però que a curt, mitjà i llarg termini dóna bons fruits. El contacte mutu entre les entitats facilita el coneixement i l’amistat entre els membres de les diverses associacions, estimula la creativitat, ajuda a compartir mitjans, eixampla la mirada i afavoreix la complementari-etat i la mútua col·laboració. Un tast d’això enguany ha estat la preparació de la gimcana que els joves van oferir a tots els nens i nenes dissabte a la tarda. Els monitors dels agrupa-ments i esplais de la ciutat van treballar conjuntament per idear i organitzar la gimcana, i conduir els infants a través de les proves que havien preparat les entitats que hi van voler participar. Aquest any, a més, el bon temps va acompanyar i la participació del públic va ser de les més altes que es recorden. Una experiència satisfactòria per a tothom, que deu gran part del seu èxit a la implicació i a l’excel·lent feina de molts tècnics i tècniques municipals que saben fer un servei discret i eficaç a les entitats i acompanyar-les perquè surti el millor d’elles mateixes. Vivim una crisi econòmica, política, social, devastadora. La Mostra d’Entitats és només un petit exemple del potencial dels homes i dones de Viladecans quan ens posem a treba-llar conjuntament amb un objectiu comú, i de la qualitat d’uns serveis públics que massa sovint són retallats i menystinguts. Tenim recursos personals i col·lectius que hem de fer aflorar i aprofitar al màxim. Perquè la participació ciutadana en les associacions, gratuïta, creativa, al servei de la ciutat, és l’autèntica escola i base de la democràcia.

67Any 7

15 de juny de 2013

Sumari

Que vols tenir l’honor de ser…

Mamutaire d’Honor?El teu comerç, la teva entitat, la teva associació, la teva família, o tu mateix personalment, pots tenir un gran honor:Figurar a la llista dels que fan possible que el nostre gran sím-bol, el Mamut de Viladecans, pugui continuar sortint per la Festa Major i pugui ser un referent de la nostra vida ciutadana.Com ho pots fer? És molt senzill. Es tracta que facis una aportació de 50 € (o, si vols, de més, només faltaria!), i et lliurarem el diploma de Ma-mutaire d’Honor perquè el puguis lluir en un lloc ben visible. I després, a principis de setembre, pocs dies abans de la Festa

Major, el Mamut et vindrà a visitar i et portarà uns mocadors, un domàs i alguna cosa més, perquè en facis l’ús que consideris oportú.

Si vols ser Mamutaire d’Honor, envia’ns un correu amb les teves dades a aquesta adreça:[email protected]

i ens posarem en contacte amb tu.

Viladecans Punt de Trobada - Núm. 67 - Juny 2013 2

La llista de Mamutaires d’honor d’aquest any és aquesta. Vols afegir-t’hi?

• Llibreria Els Nou Rals • Forn del Mig • Forn de la Plaça • Fruites Esther • Pastisseria Roca • Calçats Daniel • Hobbit Viatges • Cal Sei • Restaurant Petit Món • Xarcuteria Piñol (Mercat Roureda) • Viladecans Punt de Trobada • Grup Tres Torres • Partit dels Socialistes de Catalunya • Convergència i Unió • Iniciativa per Catalunya Verds

• Esquerra Unida i Alternativa • Associació de Familiars del C.O. Caviga • Centro Cultural Raíces de Andalucía • Parròquia de Santa Maria Magdalena • Agrupament Coral La Lira • Associació de Viladecans d’Afectats de

Fibromiàlgia i SFC • Centro Cultural y Recreativo Andaluz

Sierra Norte • Vicenç i Vicky • Baugar • Josep i Mercè • Cèlia i Oriol• Associació de Veïns d’Alba-rosa

Cómo te cuento la fibromialgia míaque a veces me duele tantoque no puedo resistirla.Se me va de un brazo a un pie

de la espalda a la mejilla,que me duele todo el cuerpoy las cosas se te olvidan,y no te acuerdas del nombre de tus mejores amigos.Son lapsos que pronto pasanpero también te fastidian.

Cómo te cuento lo que cuestalevantarse cada díasi te despiertas cansaday se te doblan las rodillasy sientes como una losaque te oprime las costillas.Qué esfuerzo tienes que hacerpara empezar la rutina.Las camas, la ropa y si puedola cocina, la compra ya ni pensarlo.y un paseo media horita.

Cómo te cuento mis noches sin dormir porque me duele estar vivay me levanto y paseopasillo, comedor y cocina.Me corro toda la casapara ver si en una esquinase esconde este dolor míoy puedo dormir tranquila.qué largas se hacen las noches,lo que tarda el nuevo día.

Como te cuento, Doctor,que yo no soy depresiva,que soy una mujer fuerteque lucha por la vida.

¿Cómo te cuento mis días?Us oferim aquest poema que ens ha fet arribar Loli Martínez, presidenta d’AVAF. Associació de Viladecans d’Afectats de Fibromiàlgia, que va llegir el passat 12 de maig a la Mostra d’Entitats amb motiu del Dia Internacional de la Fibromiàlgia.

Lo que pasa es que un dolorsiempre fijo, día tras día,te hace cambiar el carácterte quita toda alegría.Necesito comprensión,que me escucheny no tanta medicina.Con un poco de atención quizás me comprendería.

Cómo te cuento que porquealguna vez me ríano es que me haya mejoradosino que sigue la vida, y me río por mis hijos,mis amigos, mi familia,e intento disimularesta pena aquí escondida.

Cómo te cuento yo a ti,compañero de mi vidaque hasta me duela la pielsi me haces una cariciay al tiempo las necesito para volver a estar viva.Que necesito apoyoy tus besos cada díay saber que estás aquí,porque eso me tranquiliza.

En fin cómo os cuento yo a todoslo difícil que es mi vidacon tantísimo dolor,con desánimo y fatiga,sin nadie que me comprenda,a veces ni la familia.

Loli Martínez Ojeda


Tot va començar un dia de classe, en què els nens i nenes de 4t A de l’escola Marta Mata de Viladecans, acompanyats per la seva mestra, es van fer una sèrie de preguntes amb l’objectiu de realitzar un projecte solidari.

• Què podrien fer ells mateixos per ajudar a la gent amb pocs recur-sos econòmics i que no poden comprar els aliments que necessiten?

• Com podrien treballar per als animals en perill d’extinció?• Què podrien fer ells perquè la gent cuidi els boscos?• Què podrien fer ells mateixos perquè els nens que estan als hospi-

tals estiguin contents?Amb molta il·lusió es van posar en marxa i van començar a treballar els temes, buscant informació a Internet, a la premsa, preguntant a dife-

rents persones i entitats... així van contactar amb Càritas.Per respondre a la primera pregunta, van participar en una cursa solidària organit-zada per l’escola i l’ONG Save the Chil-dren. Després de la cursa van decidir jugar al Club Penguin, i amb les monedes falses que van guanyar jugant a jocs, les van do-nara l’ONGCoins forChange,finalmentla tercera acció va ser col·laborar amb Cà-ritas. Van decidir fer una parada per vendre les seves joguines a un preu simbòlic, un euro, i els diners recaptats els donaren a un projecte de Càritas, que proporciona bere-nar per als nens, d’una escola del municipi de Gavà.La paradeta la van muntar els divendres de

maig acompanyats per la seva mestra i per un professional de Càritas. Tot va anar molt bé, els nens es van implicar molt i feia goig veure les seves caretes d’emoció. Aquests nens van fer un gran esforç i un gran acte de solidaritat al desprendre’s de les seves pròpies joguines enbenefici d’altres.“Viure senzillament perquè altres, senzillament, puguin viure”.

Nazaret Párraga

Petits cors que fan grans accions


Enguany el grup “De-lit Teatre“ de l’Institut Tor-

re Roja ens ha sorprès amb un nou repte, una obra inèdita, original i fresca. Tota la repre-sentació traspua esforç, voluntat i sinceritat per transmetre a l’auditori la història d’un profes-sor reclòs per homicidi amb el sentiment que per a ell ja no hi ha vida, restant-li només una gran soledat. Tot un seguit de circumstàncies faran que el protago-nista, “en Gerard”, surti d’aquell forat, metafòrica-ment parlant. El jove professor començarà un nou camí amb optimisme, encara que allunyat de la llibertat s’aproparà a altres experiències fins ales-hores desconegudes que d’alguna manera el faran lliure, potser més del que ho havia estat mai.Explica la ressenya que al llarg de mesos l’obra s’ha anat escrivint i reescrivint, tots els actors hi han col-laborat aportant idees, suggeriments, fins a aprendre sobre el fet de l’escriptura teatral. No ha estat un camí fàcil però la recompensa ha fet que oblidessin totes les situacions difícils que varen anar desgranant fins aconseguir aquest final podríem dir que feliç.L’obra ens porta a la reflexió del perquè ens aco-modem a situacions que ens són fàcils perquè no requereixen sacrificis, i quedem presos dins d’una xarxa de la qual no podem o no volem sortir, obli-dant metes i reptes que requereixen un esforç difícil de poder afrontar, intentar viure una normalitat fic-tícia mentint-nos a nosaltres mateixos.L’obra és molt apropiada per al món juvenil però també per a totes les persones que volen intentar viure amb dignitat, sense renunciar als principis so-vint oblidats emmirallats per tota la voràgine que ens porta el moment, l’entorn, la vida en si mateixa, i ajuda a reflexionar fent una introspecció personal que de ben segur que a molts els afavorirà per asso-lir fites i reptes que potser veien a la llunyania.El seu contingut no deixarà indiferent ningú, la senzillesa de la representació fa que s’aprofundeixi molt més amb la trama i el que ens vol transmetre.

L’habitació de l’escriptor, de Gerard BoschDelit teatre. Atrium Viladecans 30 de maig

Felicitats d’entrada a l’autor novell, ani-mant-lo a seguir pel camí que ha començat, de ben segur no serà un sender fàcil. Tro-barà pedregam, però li demanaria que no defallís, la nostre soci-etat necessita persones treballadores amb ta-lent per fer-nos gaudir i reflexionar amb les paraules ben trobades, utilitzades per finali-tats com aquesta obra.

Donar les gracies també a totes les actrius i actors que ho han fet possible, a la direcció i a tots els que hi heu posat el vostre gra de sorra.

Montse Pastor Pujadó


Vaig a comprar, entro i em trobo una antiga veïna. M’ex-plica que el seu home torna a tenir feina, que va tenir sort d’estar només dos mesos al’atur. Ara bé, amb prop de cinquanta anys cobra mil euros i li renoven el con-

tracte cada tres mesos; a sobre, no sap ni què ni com ni quan rebrà la indemnització de l’empresa on va treballar més de vint-i-cinc anys.Ella treballa fa anys al menjador d’una escola pública. Fa alguns cursos que són menys monitores per als mateixos nens. Aquest curs, a més, la qualitat del menjar se’n ressent. La setmana passada van llençar dos quilos de carn perquè era tot greix.

Surto de comprar i de camí a casa em trobo la propietària del negoci de prop de casa amoïna-da perquè la llibreria de la ciutat tanca. La gent s’hi ha abocat, però al propietari se li han acabat les forces, els deutes causats per la crisi i la poca dinamització del comerç local a la ciutat l’han fet tancar aquesta etapa. Per sort, segur que la cultura no el perdrà.Deixo la compra i torno a sortir al carrer. Em trobo la gerent de la xarxa comercial, amb qui tinc una reunió pendent per parlar del comerç local. El comerç de proximitat, a pesar del que ens vulguin fer creure, està patint greus proble-mes, i això vol dir descohesió social i pèrdua de vida als carrers.Segueixo passejant i em trobo una amiga de la família. La seva parella treballa fa més de tres dècades en una empresa que ara s’està plante-jant tancar. Per sort, hi ha una empresa france-sa interessada en absorbir-la. Caldrà veure amb quines condicions per a la plantilla. Si cal, s’hi haurà d’intervenir políticament.Torno a casa i poso les notícies. El president d’Extremadura dóna lliçons als catalans amb un to “xulesc” incomprensible. Telemadrid titlla el president Mas i Junqueras de nazis i estalinistes. Em recorden de forma grotesca que el món no s’ha tornat boig, sinó que aquells qui controlen el poder no disposen ni d’ànima, ni de valors, ni

de cap neurona útil.Sento Josep Maria Terricabras a la ràdio: “Em resulten tan intel-lectualment inferiors, que em dol barallar-m’hi”. Respiro aquest pensament fresc i concloc... no mereixen cap esforç, no cal expli-car-se davant qui no vol entendre. Hem de fer la nostra i alliberar el país! El país se’ns desfà a les mans, i no podem perdre el temps amb qui no vol parlar. Anem per feina, que la nostra gent ho ne-cessita!

Bàrbara Lligadas

Resistir


El Josep és, era, una persona de la qual mol-ta gent podia dir que era un dels nostres. Cristians i ateus, jueus i gentils, catalans de soca-rel, catalans de soca nova i fins i

tot catalans sobrevinguts, progres i no tan progres, han sentit la seva pèrdua com una pèrdua seva. Jo no sé si havia donat bons cops de falç però el que sí que era segur és que era un defensor de la terra quan va arribar aquest juny, que per sempre quedarà com a seu. Estimava la terra on va caure mort i de ben segur que l’estimació era mútua. Ell estimava la terra com a pagès, perquè encara que al col·le ensenyaven que qui era pagès era perquè no sabia ser una altra cosa, només la natura i el pa-gès són capaços d’omplir la terra de vida i de brots verds. Ell estimava la terra com a pagès i com a ciutadà i la seva Unió de Pagesos sempre va po-der comptar amb ell per oposar-se a canviar camps d’enciams i escarxofes per autopistes, ruletes i ca-sinos. No era d’aquells que deien només aquesta terra és meva, era dels que deien a més que aquesta terra és nostra.Li agradava aquest poble, Viladecans, quan era pe-tit, i se sentia d’aquest poble, Viladecans, quan es va fer gran. El seu país, Catalunya, era tan petit com el de Lluís Llach perquè també l’hi cabia en el seu cor. Jo el vaig conèixer i el vaig començar a estimar quan fèiem cinema amateur de Super 8, quan el Jaume Calbet guanyava tots els concursos per golejada. El Josep no era el millor cineasta del món, però era l’ànima discreta que feia que l’Agrupació funcionés i casa seva era la casa de tots per anar a buscar la

moviola o el projector, i de passada petar la xerrada.El Josep no era dels que vo-lien sortir a la foto, per això era de l’Agrupació Fotogrà-fica, però sempre hi va ser en totes les guerres que creia que mereixien ser lluitades. En la segona línia, la dels que treballen sense lluir-se. Diuen que les persones són importants no tant pel que han fet o han deixat de fer, sinó pel record que deixen en qui les coneix. El Josep deixarà en la majoria de la gent que omplia l’església de Sant Joan, i la que no va poder venir, el llarg record humil i important de les bones per-sones. Som fràgils i la vida no és de propietat, és de llo-guer. L’últim record que tinc d’ell va ser al primer capvespre de Ca n’Amat d’enguany. Era aquest di-vendres passat i avui, el dia del seu enterrament, som dimecres. L’Encarni va fer una petita broma i ens va saludar als mascles i les femelles amb un benvingudes totes. Aprofito aquesta nit en què les dones som majoria, va dir. Igual que les dones ens hem de sentir incloses amb el benvinguts tots, avui els mascles us heu de sentir inclosos amb el benvin-gudes totes, va dir. A la meva esquena es va sentir la riallada sorollosa del Josep Lligadas. Impossible un millor últim re-cord. La seva riallada sorollosa.

José Luis Atienza

Josep Lligadas, el Josep de Cal Sardà, un dels nostres

L’any passat, mentre preparàvem el llibre “Viladecans, els llocs i les històries”, li vaig demanar al Josep Lligadas, el meu cosí, amb el qual de tant en tant algú em confon tot i que ell es diu Roset de segon cognom i jo Vendrell, si em podia proporcionar algunes fotos de pagesos treba-llant. Ell se’n va anar un dia amb la màquina pels camps i em va portar unes quantes fotografies. A totes menys una es veia de fons la muntanya de Sant Ramon perquè, deia ell, Sant Ramon és l’element que més indentifica Vilade-cans. Però em va dir també que la que més li agradava de les fotos que havia fet era l’única en què no es veia Sant Ramon, per la composició que havia aconseguit amb els dos pagesos simètrics ajupits fent anar l’aixada. I aquesta és la que vam posar al llibre, tant a dins, en blanc i negre, com a fora, en color. Quedi aquí la foto com a record i agraïment.

Josep Lligadas Vendrell


El passat dilluns dia 3 de juny, el Josep de Cal Sar-dà ens deixava. Se’n va anar de sobte, allò que

es diu sense avisar, i a més a més quan encara no li tocava. Tenia 67 anys.Erafillúniciacasasemprel’havíemanomenat “el cosinet”, no pas perque fosl’úniccosí,bé,defetnomésente-níem tres, però qui ostentava el títol era ell. Després, amb el pas del temps, quan l’edat ja no acompanya, va pas-sar a ser el Josep i per si un cas calia aclarir, aleshores li afegíem “de Cal Sardà”.De ben jove es va aficionar a la fotografia. Practicava la seva afi-ció amb nosaltres, els seus cosins més petits. Qualsevol ocasió era bona per fer-nos fotos (ell sempre n’ha dit “retratus”). Després de re-velar-les en el seu laboratori, ens les duia a casa i nosaltres, els seus cosins petits, contentíssims amb el seu regal. De “retratus” fets per ell en tinc una caixa de sabates plena, tots pendents de digitalitzar; pot-ser ja va sent hora que m’hi posi. De la seva mà, sent encara molt jovenet, em vaig presentar a un concurs de fotografia organitzat per l’Agrupació Fotogràfica de Viladecans. Evidentment no vaig guanyar res, però el Josep havia aconseguit el seu objectiu: em vaig aficionar a la fotografia. Després va venir la seva activitat com a membre de l’Agrupació de Cinema Amateur. Recordo quan em va proposar ser el protago-nista d’una pel·lícula, que volia presentar a concurs, sobre el des-pertar dels adolescents envers el sexe. Li vaig dir que sí a ulls clucs, fer qualsevol cosa amb ell sempre m’agradava. Ens vam passar tot un matí de desembre a la Fira de Santa Llúcia, jo mirant obsessi-vament noies amb faldilla curta i el Josep filmant. Val a dir que

El Josep Lligadas Roset de Cal Sardà

això passava en ple franquisme, jo tenia 14 anys, el sexe era tabú i l’“hermanu” director del col·legi era membre del jurat. Mai no obli-daré la mirada inquisidora del di-rector Juan Ciérvide ni les seves concises paraules: “Lligadas, he vis-to su película”. Glups!Quan vaig tornar de la mili, a fi-nals dels setanta, encara persistia la crisi del petroli iniciada a l’any 1973. No hi havia feina. El Josep em va donar un cop de mà, ofe-rint-me treballar amb ell al camp. He de dir que mai he tingut clar si realment necessitava un altre jor-naler i, a més a més, sempre m’ha quedat la sensació de no haver es-tat prou a l’alçada. Mai li vaig dir, però sempre li he estat molt agraït. Abans de la fotografia i el cinema, el Josep de Cal Sardà havia fet bàs-quet, escoltisme i danses amb l’es-bart. A les acaballes del franquis-me, va participar en la creació de la Unió de Pagesos a Viladecans. La major part de la seva vida, però, l’ha dedicat al teatre amb l’Agrupació Cultural Mossèn Cin-to Verdaguer i al Centre Cultural Sant Joan ocupant el càrrec de vi-cepresident aquests darrers anys.

Tot això sense oblidar el seu com-promís, de sempre, amb les activi-tats religioses de la Parròquia de Sant Joan.Certament, el Josep era un pagès de dalt a baix i un viladecanenc de cap a peus. Ha estat una persona amb un ferm compromís amb la vida cultural i associativa de Vila-decans. Estimava el seu poble i la seva història. El seu nom apareix, com a col·laborador, en els crèdits de diverses publicacions d’histò-ria local. Era un assidu dels actes sobre història de Viladecans i mai es perdia els “Capvespres de Ca n’Amat”. Aquest passat divendres 31 de maig, en el primer “Capves-pre” d’enguany, jo vaig seure amb ell tot compartint taula, cireres, cava i xerrada, fins que cap allà als volts de les nou del vespre em va dir: “Me’n vaig que toca posar la Lola al llit”. Tres dies després se n’anava per sempre, així, sense avisar.Cosinet, et trobarem a faltar i dei-xa’m demanar-te que quan et tro-bis amb la Nena i el Joan digue’ls, sisplau, que aquí els continuem enyorant.

Jaume Lligadas Vendrell

Josep Lligadas, quan tenia poc més de 20 anys, amb el seu cosí i fillol Jordi Lligadas.


Això és com si em pre-gunten si vull pujar a l’Everest. Diré que no, per dos motius.

El primer, perquè l’objectiu en si m’interessa més aviat poc. No em produeix cap gran emoció pensar en veure els magnífics paisatges que diu que des d’allà es poden contemplar, ni altres atractius si-milars. I el segon motiu, perquè el patiment que significaria per a mi una aventura d’aquest tipus, no tinc cap ganes de passar-lo.Doncs amb la independència de Catalunya em passa més o menys igual. Sí, ja sé que el tema il·lusiona molta gent. Però jo ho veig d’una altra manera.En primer lloc, no em sembla que, tot sumat, la independència sigui gaire avantatjosa. Sí que compor-taria clars avantatges a nivell de defensa i promoció de la llengua, però no sé si això compensaria el cost que aquests avantatges tin-drien a nivell de riquesa cultural i de cohesió social. I a nivell eco-nòmic segurament que a llarg ter-mini també tindríem avantatges, però després d’un llarg i com-plicadíssim camí que vés a saber quan i com podria acabar.I això em porta al segon motiu. A Europa no els interessa en absolut la independència de Catalunya, i el govern espanyol té potentís-sims mitjans per fer descarrilar qualsevol intent en aquest sentit. De manera que, quan sento la flo-rida retòrica de l’Artur Mas, l’Ori-ol Junqueras o el Francesc Homs, presentant la independència com una cosa que ha de ser òbvia per a tothom i que ha de venir de mane-ra ràpida i inevitable, però sense presentar cap pla real per fer front als obstacles que la impediran, m’agafen ganes de fugir corrents. I, si us plau, que ningú no em vin-

Independència? Voleu dir?

gui ara amb que tot el que estic dient és fruit del discurs de la por. Que a mi també se’m poden acu-dir una pila d’adjectius poc agra-dables per desqualificar els plan-tejaments independentistes…I després hi ha el tema de la con-sulta, que diuen que es farà tant si hi ha com si no hi ha acord amb el govern espanyol per donar-li va-lor jurídic. Els que defensen això semblen pressuposar que, encara que sigui una consulta sense real valor jurídic, si queda clar que la població vol la independència, ningú no s’hi podrà negar. I entre aquest ningú suposo que hi deuen entrar especialment als països que haurien de reconèixer aquesta in-dependència.A mi, francament, em sorprèn que persones amb evident capacitat política, puguin defensar sem-blant cosa. Perquè una consulta que no comporti valor jurídic vin-culant per a l’estat espanyol, no té cap significat per saber si els catalans volem la independència d’Espanya o no. Per dos motius:El primer, perquè a aquesta mena de consulta hi anirien a votar, bà-sicament, els que volen la inde-pendència. Als que no la volem, participar d’un acte d’aquest ti-pus no ens motivarà gaire. Per mobilitzar-nos a dir que no, cal-dria que en la consulta s’hi jugués realment la possibilitat que Cata-

lunya fos independent en funció del resultat. I el segon motiu és que, dels que vagin a votar que sí, n’hi haurà una bona part que s’ho pensaria força més si el resultat de la con-sulta hagués de tenir conseqüèn-cies efectives. Si no en té, molts votaran més aviat com a expres-sió del seu rebuig a la manera com l’estat tracta Catalunya o altres motius similars, i no perquè real-ment vulguin la independència.Els estats europeus això ho saben perfectament, i estic segur que els dirigents polítics i socials inde-pendentistes també. I no està bé que ho amaguin. I el mateix po-dríem dir si el que es muntés fos-sin unes eleccions plebiscitàries o una declaració unilateral d’inde-pendència al Parlament. I un cop explicat tot això, dei-xeu-me aclarir una cosa. Penso, com tanta altra gent, que els diri-gents espanyols tracten el nostre país, la nació catalana, d’una ma-nera indigna, i això s’ha de com-batre amb totes les energies. Però la manera com ho fa el govern català i els partits que li donen su-port, crec, simplement, que no va enlloc. I estic convençut que l’úni-ca manera seriosa de defensar Catalunya és promovent una re-forma de la Constitució que reor-ganitzi Espanya en sentit federal (incloent-hi, per exemple, que els temes d’educació i llengua siguin competència dels estats federats), i que prevegi també, en circums-tàncies precises i clares, la possi-bilitat de la secessió. I estic segur que per tirar endavant aquest pro-cés de reforma sí que trobaríem suport europeu. Que tot plegat és dificilíssim? Sí, evidentment. Però la proposta independentista, per a mi, és pitjor i és encara més difícil.

Josep Lligadas


El pasado 19 de mayo el AMPA de la Escola Pau Casals organizó una subida reivindi-cativa a Sant Ramon. Desde el AMPA se animó a mamis, papis,

niños, niñas, abuelos, tíos, profesorado, alumnos… a realizar una una subida reivindicativa debido a todos los recortes que hoy por hoy está sufriendo nuestra escuela publica. Se le propuso al resto de AMPA del municipio ya que nuestra intención era realizar una “marea amarilla”, que se nos viera desde lejos, que llama-ra la atención y creo que lo conseguimos. Subimos aproximadamente 170 personas y algún que otro animal de compañía.Todas aquellas personas que tenían la camiseta amarilla “S.O.S ensenyament públic de qualitat” la llevaba puesta, desde bebés a los más mayores nos hicimos notar.Tanto niños como mayores se divirtieron mucho en el trayecto charlando, cantando… Los niños demostraron una vez más que tienen una energía

Subida reivindicativa a Sant Ramon

inagotable, nos demostraron lo fácil que resulta rea-lizar excusiones pasándoselo bien. Alguno hasta se atrevió a subir corriendo…Al llegar a la ermita de Sant Ramon todos descan-samos, los padres más que los niños por supuesto, almorzamos, admiramos lo bello que es el paisaje que tenemos en Viladecans, que desde arriba es digno de admirar y, como la tradición indica, “foto para el recuerdo”.Creo que fue una experiencia maravillosa tanto para padres como para hijos, y como es normal se repetirá ya que la aceptación de la propuesta fue todo un éxito (aunque algunas, como yo, tuviéra-mos agujetas durante dos días…).Para la próxima, desde el AMPA invitamos a todo el mundo que quiera pasar un buen día de domin-go en familia y reinvidicar una causa justa (¡una educación digna para nuestros hijos!) a subir con nosotros.

Raquel Díez Gil


Reconec que aquest gust que molts polítics han agafat a promoure “emprenedors” em desvetlla desconfiança. Potser perquè avui, a falta d’una altra cosa, veiem que

qui remena les cireres tendeix a crear neologismes, a fer córrer paraules “trampa” per disfressar la realitat. De fet, ser emprenedor no està gens malament: vol dir tenir empenta, ser creatiu, desplegar totes les ha-bilitats, no deixar-se portar pel fatalisme. Una bona actitud sens dubte per travessar la crisi. El proble-ma arriba quan, enlluernats per l’”emprenedoria”, entitats com Barcelona Activa han passat de donar suport a les persones en atur a través de la forma-ció, de la millora de l’ocupabilitat i de la inserció laboral, a formar “emprenedors”. La sensació és que si et quedes en atur, a més a més de perdre la feina, de veure reduït el subsidi, de trobar-te en un mercat laboral inhòspit com mai, t’abandonen a no ser que et converteixis en un “emprenedor”. És una forma de desplaçar la responsabilitat social de cre-ar ocupació dels empresaris als treballadors, amb un missatge indirecte: si no treballes és perquè no tens prou iniciativa, prou capacitat d’innovació i de “reinventar-te” –un altre concepte que fa fortuna–, prou formació. Això en el context d’una gran com-petitivitat, de l’emigració forçosa dels joves més ben preparats, i del màxim individualisme. Els efectes col·laterals de l’emprenedoria entesa d’aquesta ma-nera són l’auto-explotació i la fi del sindicalisme.I és que tot plegat seria més fiable si anés acompa-nyat de mesures concretes i tangibles que facilites-sin burocràticament la creació de petites empreses, que milloressin la Seguretat Social dels autònoms i, també, que evitessin l’economia submergida. I no sembla que això vagi per aquí. En canvi, els que sí que s’haurien de reinventar (bancs, grans empre-ses...) no sembla que siguin gens imaginatius ni que tinguin cap interès ni voluntat de corregir les males pràctiques que ens han portat a la crisi. Des-prés de dir-nos que hem estirat més el braç que la màniga amb el deute, les antigues caixes continuen promovent el petit crèdit perquè sí (donant la raó a l’economista Zygmunt Bauman, que ens recorda que els bancs viuen del crèdit i que el que volen és tenir-nos perpètuament endeutats), i les grans em-preses continuen promovent el totxo amb tot el su-port polític. D’altra banda, s’ha de ser emprenedor per crear-te ocupació, però les actituds emprenedo-

res dels treballadors dins les empreses no solen ser gaire ben acollides.En canvi, jo trobo que això de l’actitud emprene-dora és una molt bona cosa quan va acompanyada de la cooperació, del treball col·lectiu, d’una acti-tud socialment positiva. Les cooperatives en són un bon exemple i, en general, qualsevol associació contra l’atur pot donar fe que pel simple fet de tre-ballar en conjunt i de buscar sortides solidàries, ja produeix millores significatives en el benestar dels seus membres. No és una qüestió de subvencions, sinó d’actituds. No entenc perquè ningú no acaba de dir que, en lloc de l’individualisme, és molt millor promoure l’associacionisme per adquirir algunes habilitats bàsiques per ser emprenedors. Si et compromets a fons en una associació aprens moltes coses que no formen part del currículum escolar i que són im-prescindibles per anar per la vida: a relacionar-te amb la gent entre iguals, a treballar en equip, a des-cobrir habilitats en tu mateix que abans no conei-xies, a sentir-te valorat, a gestionar temes adminis-tratius complexos; aprens la potencialitat del grup i vas adquirint la capacitat de posar en pràctica els desitjos i il·lusions, aprens a equivocar-te, a refer-te i a rectificar. Aprens a mantenir l’horitzó utòpic en mig de la realitat. Aprenentatges no reglats tots que poden servir per trobar feina i, senzillament, per sentir-nos més plenament realitzats, fent ús d’un terme passat de moda, i més feliços.

Mercè Solé

Emprenedors



la mirada agudasecció a càrrec d’Eio Ramon

Falco vespertinus-Falcó cama-roig (femella).Parc Agrari, 04/06/13

És un ocell força rar al nostre país, on se’l pot veure quan passa en les seves migracions. A la tardor se’n va cap al sud d’Àfrica i a la primavera torna cap a l’Europa central. La migració ha estat força moguda aquesta primavera, les tempestes de finals d'abril van portar espècies molt poc habituals al Delta: Circus macrourus-arpella pàl·lida russa, Chlidonias leucopterus - fumarell alablanc, Ficedula albicollis - papamosques de collar, Phylloscopus sibilatrix - mos-quiter xiulaire.

L’accidentalitat viària, està considerada com un dels principals pro-blemes de salut pú-

blica. Ens envoltem de situacions traumàtiques que majoritàriament succeeixen i es podrien haver evi-tat. Molts dels mal anomenats ac-cidents de trànsit, succeeixen per factors humans, com pot ser el fet de portar actituds contràries a la seguretat viària. Conduir sota els efectes de l’alcohol, drogues, ve-locitat inadequada, no respectar els senyals de trànsit, distraccions, aquest i d’altres actes poden portar a unes conseqüències irreversibles, patides pel propi infractor o per terceres persones innocents, con-vertint-se en víctimes de la violèn-cia vial. Els que formem part de l’associa-ció “STOP Accidentes”, hem estat víctimes de situacions com aques-tes. Va ser fundada per Anna M. Campo l’any 2000, arran de l’atro-pellament mortal del seu fill, per part d’un conductor ebri. El de-semparament que va sentir, la falta d’informació i recolzament en un moment tan tràgic com aquell, fou el que la impulsà a aconseguir que altres víctimes i familiars rebessin tota l’ajuda i orientació necessàries en moments com aquest. Gràcies al suport altruista de dife-rents persones que s’han sumat a aquesta causa, s’han creat delega-cions en diferents comunitats au-tònomes de l’estat espanyol, per poder oferir: •L’atencióiorientaciópsicosoci-alijurídicaalesvíctimesd’ac-cidents i familiars:Donem res-posta a les necessitats d’aquest col·lectiu de persones afectades per les conseqüències dels acci-dents de trànsit.

Stop Accidentes“Evitar els accidents de trànsit es responsabilitat de tots”

•Laprevenciódel’accidentalitat: Dissenyem i portem a terme pro-jectes de sensibilització i consci-enciació, que promouen valors favorables a l’educació i segu-retat viària, adreçats a totes les franges d’edat i sectors socials.

•La reivindicació dels drets delesvíctimes: Participem en deci-sions legislatives, jornades i con-gressos sobre seguretat viària, etc.

A la delegació de Catalunya, estem portant a terme diferents projectes de conscienciació: •Projecte “Avis, Papis ara useduco jo”: Xerrades de consci-enciació sobre la importància de les bones conductes en tots els àmbits vials. Missatges de pru-dència que queden plasmats en dibuixos i redaccions adreçats als pares i/o avis dels alumnes.

•Exposicions itinerants: Exposi-cions fotogràfiques que s’expo-sen a diferents centres cívics que integren diferentes fotografies sobre infraccions de vianants i de cotxes per tal de reflexionar els espectadors sobre les impru-dències que es cometen a les vies públiques.

•RoadShow:Representació basa-da en testimonis reals de profes-sionals (policies, bombers, SEM, metges) que intervenen en un si-nistre i víctimes reals, amb l’ob-jectiu de conscienciar els joves de les conseqüències dels accidents.

•Campanya “Vés, torna i viu”:Realitzada a diferents benzineres durant les operacions sortida, repartint punts de llibre amb re-comanacions sobre la circulació i informant sobre las conseqüen-cias de tenir actituts irresponsa-bles.

•Permis per punts: Comptem amb una xarxa de persones ac-cidentades i familiars d’acciden-tats que participen en revelar la seva història personal per sensi-bilitzar a conductors que han co-mès infraccions.

•Els joves ielsaccidents: Xerra-des que es fan a les escoles per tal de sensibilitzar als nens i jo-ves sobre les conseqüències dels accidents.

•Fes-te Visible: Xerrada-taller adreçada a nens de totes les edads per incidir sobre la impor-tància de fer-se visible al carrer.

Projectes d’atenció a les víctimes i afectats:•Atencióiorientaciópsicosocialijurídica:Oferim atenció perso-nalitzada a les víctimes per po-der orientar-les.

•Tallers deHabilitats:Grups de suport emocional on s’ofereix un espai per expressar emocions, per compartir i per aprendre a afrontar la nova situació de vida després d’un accident.

•Risoteràpia: Activitat terapèu-tica positiva que compensa els efectes negatius de viure una si-tuació traumàtica, aprofitant el mecanisme del riure i sentit de l’humor.

Marilina Ferrer Guasch

[email protected]

www.stopaccidentes.cat


les nostres entitats

El primer cens de carruatges de luxe elaborat per l’ajuntament i conservat a l’Arxiu Mu-nicipal de Viladecans, data de l’any 19251. La finalitat de l’esmentat cens no era un al-

tre que recaptar un impost –el que avui denominem impost de circulació–, en concepte de tinença de ve-hicles amb motor d’explosió. Entre els primers auto-mòbils del poble, relacionats en aquest cens, consta l’auto d’en Ramon Targa –resident a Ca n’Amat, al carrer de les Sitges, i oncle dels germans Amat Tar-ga–; el cotxe d’en Joaquim Plans, veí de la carrete-ra núm 45, el qual es convertiria pocs anys després en l’alcalde republicà del poble; i, finalment, l’auto model Ford d’en Francesc Ardís, veí del carrer de la Riera, núm. 2-4. En un annex, corresponent al se-gon semestre d’aquell any, s’afegien quatre vehicles més: el cotxe de Juan Díaz Sánchez –propietari de la Granja Díaz–, el Citroën d’en Manuel Balaguer –fill de la propietària de can Sellarès–; l’Hispano-Suiza de la Mercè Pratmarsó, propietària de la Torre-roja; així com l’auto de Francesc Marwich, veí del carrer de Prat de la Riba i gerent de l’empresa IMPEX que engegaria, pocs mesos després, la recordada fàbrica del Llevat.L’any següent, 1926, el parc d’automòbils del poble ja s’havia més que doblat2. En Joaquim Marieges s’havia comprat un Citroën per a ús particular i la fàbrica del Llevat ja posseïa, aleshores, un camió de dues tones per al transport periòdic de la melassa i el producte acabat destinat als obradors. En Joan Font de cal Xim-xim també s’havia comprat un ca-mió Hispano-Suiza amb el qual duia el seu excedent agrari fins als mercats foranis i, fins i tot, en Ramon Pont –un dels primers recaders amb què comptà Vi-ladecans– va començar a usar un petit camió mo-del Ford per a servir les seves comandes. I a banda, podríem trobar-nos amb les primeres cinc motoci-cletes del poble. Entre elles, la BSA de l’estanquer Joan Mateu o les Moretti d’en Jaume Molins de cal Mossa o en Jaume Pugés de cal Calcilla.Això no obstant, el gran augment d’aquest parc de vehicles a motor de l’any 1926 va ser deutor de

1 AMVA, Fons Ajuntament de Viladecans, Cens de carruat-ges de luxe, 1925.2 AMVA, Fons Ajuntament de Viladecans, Cens de la Patent Nacional d’automòbils, 1926.

Viladecans en els anys vint. Autos i ponts cap a la modernitat

l’inici de l’altra de les activitats de l’empresa IM-PEX, a Viladecans: la dels seus autobusos que van començar, llavors, a explotar la línia de passatgers Gavà-Viladecans-Barcelona, passant per Cornellà i l’Hospitalet. En efecte, els set autobusos Vomag de l’empresa ÍMPEX –antecessora dels autobusos Mohn– va permetre una connexió relativament rà-pida i directa dels veïns de la vila, fins a Barcelona, al marge del servei que oferia el ferrocarril, des de l’estació de Gavà3. Entre els autobusos de la IM-PEX i la desena de cotxes i motocicletes que hem esmentat, la vila entrava en una era on dominarien els vehicles amb motor, tot i que restarien encara algunes dècades fins que no arribessin els passos de vianants, els senyals de trànsit, la primera auto-via dels anys cinquanta o els primers semàfors del poble, als anys seixanta. Gairebé mig segle abans

3 L’inici del transport de passatgers mitjançant l’autobús, a Viladecans, bé mereixerà un proper article, en aquest mateixa revista. Limitem-nos ara a recordar que la primera sol·licitud d’explotació d’una línia d’autobusos, per als veïns del poble, la va presentar l’espluguí Pere Jové, l’any 1919, tot i que no va ser fins al mes de maig de l’any 1924 en què IMPEX es quedà, definitivament, amb la concessió del transport de passatgers fins a Barcelona. Finalment, l’any 1939, la concessió passaria a ser controlada per Walter Mohn, antic gerent de la ÍMPEX. Fins que aquest article no s’escriu, el lector encuriosit podrà observar, amb l’enllaç d’aquest video, l’aspecte aproximat que tindrien els autobusos Vomag que passaven per Vilade-cans, cap a mitjans dels anys vint: http://www.youtube.com/watch?v=nDBobklub_Q

Uns dels primers autobusos que feien el transport de pas-satgers entre Gavà i Viladecans, a inicis dels anys vint. Autoria fotogràfica desconeguda. AMVA, Col·lecció Joan Vila.


Recerca històrica

d’aquesta darrera dècada, Viladecans encara era lloc de pas majoritari de carros de vela o de trabuc, matxos o mules, o fins i tot bicicletes conduïdes, per exemple, pels pagesos que anaven al camp o per les dones que acudien al treball diari de la fàbrica del Fonollar, situada a Sant Boi de Llobregat.No cal dir, que perquè s’hi desenvolupés el tràn-sit rodat a motor calia condicionar convenientment la carretera de Barcelona a Santa Creu de Calafell però, per damunt de tot, construir ponts que sal-vessin les lleres d’alguns torrents i, sobretot, de les dues rieres que creuen el nostre terme de muntanya fins a Marina: la riera del Mas Font o riera de Sant Climent i la riera de Sant Llorenç de les Canals. No-més la construcció d’aquestes infraestructures va permetre una comunicació interurbana fluïda, la qual fins aquells moments resultava sempre difícil i, de vegades, impossible quan es produïa algun dels recurrents aiguats de tardor.Va ser per l’any 1908, quan els documents generats des del l’ajuntament citen per primer cop la ne-cessitat urgent de construir un pont sobre la riera de Sant Climent. Concretament, fou el 23 d’abril d’aquell mateix any quan el Ple de l’Ajuntament va acordar sol·licitar al ministeri de Foment la col-locació d’un pont sobre la riera, “amb la finalitat que no es veiés interromput el trànsit per la carrete-ra de Barcelona a Santa Creu de Calafell sent la cau-sa de greus perjudicis i possibles desgràcies perso-nals” 4. Preguntar-nos el perquè es va determinar aquesta necessitat urgent, l’any 1908 i no abans, creiem que té molt a veure amb els episodis d’ai-guats de l’any 1907 –el conegut per l’any de les sis riuades– moment en què “el Delta es va convertir en un veritable mar que arribava des de la falda de Montjuïc fins a les platges de Castelldefels, ocupant una superfície de més de 100 quilòmetres quadrats,

4 AMVA, Fons Ajuntament de Viladecans, Acte del Ple de l’Ajuntament, 23 d’abril de 1908.

amb una alçada d’aigua acumulada de fins a dos o tres metres”5.El pont primigeni sobre la riera de Sant Climent sembla que es va tenir enllestit cap al mes de setem-bre del mateix any 19086. Això no obstant, aquella infraestructura esdevingué del tot insuficient per a donar cabuda al trànsit rodat un xic més intens de la dècada dels anys vint. Ho sabem, perquè el 6 d’octubre de 1921, el Ple acordava contribuir amb 15.000 pessetes al projecte de la Diputació de Bar-celona, de construcció d’un nou pont sobre la Rie-ra del Mas Font7. El pont s’acabaria construint cap a finals de l’any 1923, mercès a les bones gestions de Manuel Massó i Llorens, diputat lligaire de la Mancomunitat, representant del districte electoral de Vilanova i la Geltrú, on estava situat Viladecans8. Respecte al pont sobre la riera de Sant Llorenç cal recular fins al mes d’abril de 1918, per trobar-nos amb el primer acord de Ple de l’ajuntament on se sol·licitava al ministeri la construcció d’aquesta in-fraestructura9, tot i que la seva necessitat ja es pre-veia des de l’any 1914, com a mínim, data en què el consistori la va sol·licitar a la recentment creada Mancomunitat de Catalunya10. La construcció d’aquests ponts sobre la riera del Mas Font o sobre la de Sant Llorenç, entre 1918 i 1923, van esdevenir punts d’inflexió a l’entrada a la modernitat d’una vila encara força rural. La pa-vimentació de la carretera de Barcelona en va ser una altra, fet assolit en una data incerta, però molt segurament situada entre 1921 i 1923.A partir, doncs, de mitjans de la dècada dels anys vint, l’arribada dels primers automòbils i motoci-cletes al poble van donar el tret de sortida a un món nou per a molts veïns; un procés en el qual també hi podríem incloure l’aparició de la primera central de telèfons (1918), de la primera sala de cinema (1923) o de la primera benzinera de la nostra població (1925), en la qual es va començar a vendre gasoli-na al preu de 50 cèntims de pesseta el litre. I totes aquestes novetats van estar situades a la carretera de Barcelona mateixa: testimoni mut del brogit dels nous temps.

Xavier Calderé i Bel

5 CODINA, Jaume. Inundacions al Delta del Llobregat. Barce-lona: Rafael Dalmau, 1971, pàg. 61. 6 AMVA, Fons Ajuntament de Viladecans, Acte del Ple de l’Ajuntament, 22 d’agost de 1908.7 AMVA, Fons Ajuntament de Viladecans, Acte del Ple de l’Ajuntament, 6 d’octubre de1921.8 AMVA, Fons Ajuntament de Viladecans, Acte del Ple de l’Ajuntament, 23 de juny i 12 de juliol de 1923.9 AMVA, Fons Ajuntament de Viladecans, Acte del Ple de l’Ajuntament, 11 i 18 d’abril de 1918.10 AMVA, Fons Ajuntament de Viladecans, Acte del Ple de l’Ajuntament, 25 d’abril de 1914.

La carretera de Barcelona, a l’alçada de cal Xaus, cap a 1926. Al marge esquerre s’hi veu la primera benzinera que va tenir el poble. Autoria fotogràfica desconeguda- AMVA, Col·lecció Miernau López



Històries viladecanenques secció a càrrec d’Andreu Comellas

El Joanet de cal Menut del Begues, místic, pagès, fejocista (i 5)

A meitat dels anys sei-xanta, motoritzats bona part dels page-sos, el conjunt dels

camps de Viladecans feien el zenit productiu. S’acabava allò d’anar a ferrar a la plaça, desa-pareixien els basters i la gent co-mençava a oblidar el que eren i per què servien les sofres, les ventreres, els bastets, les retran-ques, els collars, les brides, i els picarols. Els nous tractors Mas-sey Ferguson i els John Deere de més de cinquanta cavalls llau-raven a fons, fressaven i remol-caven com mai ho havien fet les bèsties. Barcelona i els seus vol-tants no paraven de créixer i la proximitat del mercat afavoria la rendibilitat i la transformació pa-gesa. El Joanet de cal Menut del Begues pogué llavors mig com-plir un dels seus somnis agrí-coles. A mitjans dels anys cin-quanta havia més que somniat, vendre’s tot això d’aquí i anar-se’n a Lleida a plantar presse-guers, pomeres i pereres que per aquells temps tot just es comen-çaven a empeltar. La iaia Angelo-na li ho impedí. Ella continuava tenint la titularitat del patrimo-ni, i exercint el pòndol només li permeté complir-lo aquí, a Vila-decans. Així, les peres castells, moscatelles i campmanyes, i les noves pomes golden i starking, de les Ràfoles, dels Reguerons i dels Llanassos es constituïren en l’essencia del fer de pagès d’en Joan Comellas. Paral·lelament, les essències re-ligioses de cal Menut del Begues també giravoltaren com les cam-

panes. El Concili Vaticà II significà un qüestio-nar-ho tot renovador, “aggiornamento” en deien, portes endins i enfora de l’Església per ressituar-se en un món ràpidament canviant. Retorn a l’evangeli i a les fonts, Església “dels pobres sobretot”, Es-glésia “poble de Déu” amb sacerdoci com-partit i no només cosa de preveres i jerar-quia, llibertat religiosa i ecumenisme, litúrgia intel·ligible i de més participació, foren nous conceptes i realitats que entroncaven amb el fil gens perdut de quan de jove Joan Comellas es-coltava Joseph Cardijn de la JOC i llegia el Dià-leg interior de Carles Cardó. Quan va morir em vaig agenciar en herència un llibre d’ell de cinc-centes pàgines amb els docu-ments complerts del Concili. El llibre és de l’any 1966, en castellà i ennegrit per l’ús, és a dir, molt rellegit especialment el capítol anomenat “Gaudium et spes”. Degudament traduït, en ell (GS 66) s’hi pot llegir per exemple: A fi de satisfer les exigències de la jus-tícia i de l’equitat, cal intentar enèr-gicament que, servats els drets de les persones i l’índole pròpia de cada poble, siguin eliminades com més aviat millor les enormes desigualtats econòmiques que hi ha actualment i que molt sovint creixen, unides amb la discriminació individual i social.

Aquest retorn a les fons pro-duí canvis en la vida quotidiana també. D’entrada, Joan Comellas deixà progressivament la condi-ció de lector en els actes litúrgics de la parròquia, assumida en temps preconciliars i la traspassà definitivament a la seva esposa Antònia Doñate. “Ara et toca a tu”, li digué a la mare. La mare cantava molt millor, era sabut i evident, però li traspassà la fun-ció perquè aquest era el minso paper litúrgic, més significat i significant, que el Concili ator-gava a les dones dins l’absis dels temples, ve-t’ho aquí. Ell no ente-nia el no implicar-se i el no com-prometre’s si en tenies la mínima opció. De segones, començà sen-se voler un distanciament envers


Mn. Ramon Saborit. Aquest, tot i aplicar sense recança la reforma litúrgica, doctrinalment es man-tenia en posicions més integristes que conciliars. A resultes d’això, pare i mare de tant en tant s’es-capaven de l’àmbit parroquial i anaven a la missa dominical dels caputxins, a escoltar alguna xer-rada d’en Jordi Llimona o a algu-na trobada amb l’Alfonso Carlos Comín per poder respirar altres aires i contemplar altres visions eclesials.Però no sols el Concili va encetar temps de canvi. Tres anys després d’acabar deixant moltes coses a mitges, una nova gran onada de qüestionament i de transforma-ció social protagonitzada per la gent jove va entrar per la porta de cal Menut del Begues, l’ona-da del Maig de 1968 a París. Els fills feren seva una contestació que de manera inexorable duia l’incipient compromís personal vers l’acció política clandestina de confrontació amb el tardo-franquisme, i a un progressiu allunyament dels estaments ecle-sials que, en el cas de Viladecans, per la parròquia del Poblat Roca semblaven fer via amb peus de plom i per la de Sant Joan conti-nuaven amb el fre de mà posat. La detenció de la Maria, la filla gran, l’u de maig de 1971 durant deu dies en ple Estat d’Excepció a la Jefatura de Via Laietana, i si-gui dit que gràcies a la mediació de l’hermano Agustín no li signi-ficà cap maltractament físic, va ajudar a fer que cal Menut del Begues deixés de tenir la porta mig oberta a les accions subversi-ves per obrir-les de bat a bat a tot el que calgués en suport del com-promís polític dels fills. El núme-ro 59 de l’avinguda del “Genera-lísimo” es convertí durant anys en seu de cèl·lules clandestines de “Bandera Roja” de primer, i del PSUC fins a la legalització dels partits polítics després. Dic seu de cèl·lules en plural perquè a part de la meva que es reunia

setmanalment, també en venien d’altres de Sant Feliu, Molins de Rei i Cornellà, o el Comitè Co-marcal quan necessitaven, per seguretat, un local alternatiu a l’habitual. Fins en Gregori López Raimundo amb altres del Comi-tè Central havien passat per cal Menut del Begues per reunir-se amb el Comitè Comarcal del Baix Llobregat. Altrament, en Joan Comellas no sols acollia militants perseguits per possibilitar-los escapatòria o refugi i deixava el Land Rover d’anar al camp per vés a saber quina acció, sinó que en diverses vegades, ell mateix, quan ni el meu germà Josep ni jo per alguna raó no havíem po-gut, transportà a les casetes dels camps els documents per guar-dar, o per cremar si era el cas, i els materials resultants del des-mantellament dels anomenats aparells de propaganda, després d’una “agafada”.Una setmana abans de les prime-res eleccions, les del 15 de juny de 1977, no tenint jo clar què votaria el pare li ho vaig preguntar. Em contestà de manera taxativa: “A Unió Democràtica de Catalunya o al PSUC”. “I de que dependrà, l’un o l’altre?”, vaig afegir. Em contestà: “Dependrà de si Unió, que haurien de ser els meus, en aquesta setmana que queda, lle-geixo, o veig que estan per afavo-rir suficientment la classe obrera, o no”. Votà el PSUC i mai més cap altra cosa.Quan el PSUC li proposà figurar intercalat però sense possibilitats per sortir com a independent a la llista de Viladecans, a les munici-pals de l’any 1979, declinà l’oferi-ment. Li digué altre cop a la mare: “Et toca novament a tu”. Com a excusa raonable per no sortir a la foto: “Jo ja vaig ser regidor de Vi-ladecans i duc la taca de Falange” I per reblar el que dic, quan l’any 1983 s’assabentà de la meva in-tenció de no renovar el carnet del Partit perquè jo ja no hi trobava el suc, encarant-se m’etzibà: “Si

no l’agafes tu, m’estàs obligant a agafar-lo a mi”. I... vaig continu-ar cotitzant fins que va morir.Ell continuà com sempre espor-gant, podant i fumigant pereres bo i mirant el cel, i sembrant fa-ves, desenterrant espàrrecs, ama-nadant raves i julivert, collint carbassons ben de cara a terra. Fins la primavera de l’any 1986 quan la fibrosi pulmonar con-treta segurament per la toxicitat dels líquids no li permeté ja sortir de casa, a causa dels ofegaments i estossecs. No volgué ser hospitalitzat da-vant la progressió irreversible de la malaltia. En la darrera tardor, demanà nous llibres i enllestí as-segut a una tauleta el que sempre havia dit que mai faria per raó de la seva llargària, llegir Guerra i pau de Lleó Tolstoi. Després de fer-se posar el llit de manera que pogués veure la caiguda de la fu-lla de l’arbre de l’eixida, i tenint per llibre de capçalera dels dar-rers dies les Floretes de Sant Fran-cesc d’Assís, morí el 22 de desem-bre de 1986, als 68 anys.Els alcaldes del PSUC del Baix Llobregat, i tots aquells que as-sistiren al funeral de comiat, re-beren un recordatori en què hi fi-gura aquest poema del bisbe Pere Casaldàliga:

Aquesta és la nostra Terra:la terra de tots,germans!

La Terra dels homesque per ella caminen;que d’ella neixeni creixen com arbres de carn;que en ella s’enterren,sembrada d’esperit i de cendra,per fecundar-la com una mare-espo-sa;que a ella es lliuren cada diaper retornar-la a Déu i a l’Univers,tot suant i pensant,alegres i no,amb els ulls i l’aixada i el vers...


la memòria en imatgessecció a càrrec de Jaume Muns

Manifestació per les escolesEl 18 de setembre de 1979, als carrers de Viladecans es va viure una de les manifestacions més mul-titudinàries. Al començament dels ajuntaments democràtics, la situació de l’ensenyament era molt precària a la nostra ciutat, mancaven escoles públiques, les instal·lacions eren molt deficients i els pro-fessors i estudiants van fer vagues en defensa d’una escola pública per a tots. L’Ajuntament, les asso-ciacions de veïns, les entitats i els ciutadans es van mobilitzar contra la política educativa del ministeri.

Documents

Punt de Trobada 67