Sobre la base de les declaracions

de Carles M. Espinalt (Montesquiu,

1920-Barcelona,1993) creador de

la ciència psicoestètica.

volem per ara i pel futur?

Quins catalans

2

Edició setembre 2013

Direcció projecte: Pere Masó i PanellaProfessor de Psicoestètica. Documentació:Biblioteca Pere Masó

Correcció lingüística: Raquel Real

Disseny gràfic: Mindworks

Pere MasóLa Cellera de Ter pmaso2@xtec.cat

3

Benvolgut, benvolguda

5

La participació en molt valuoses reunions sobre la independència de Catalunya m’ha

ajudat a decidir fer aquest opuscle.

Veig que hi ha molta activitat de cara a futures eleccions i estructures de poder. No es

té prou en compte que cal ajudar a forjar una altra mena de ciutadà i de dirigent català.

Si no trobem la millor manera d’aconseguir l’aprofundiment en la realitat democràtica,

processos participatius i de decisió, molts dels esforços fets no serviran. La ciutadania en

general continuarà sense els valors més preuats, la professionalitat en els oficis no serà tan

rellevant com caldria i la responsabilitat social i política no donarà els millors fruits.

Així es corre el risc del fracàs, de no inspirar la confiança i la il·lusió que tant ens cal per

aconseguir el poder que desitgem.

En parlar de tot això m’he trobat amb intervencions com: hem de dir a la gent què ha

de fer? La ciutadania ja es regula per si mateixa, Catalunya sempre ha estat capdavantera,

ja es pensa en moltes estructures organitzatives, ja es formen dirigents polítics pel futur.

Amb aquestes declaracions, que tant abunden, penso que les idees “d’anar fent”, “ja

veurem què passa”, “no ens compliquem la vida”, “no em toca a mi”, “això és cosa dels

que han estudiat” estan molt arrelades. Són idees a respectar però la qüestió és que a

Catalunya estem com estem. Algunes iniciatives que són modèliques necessiten ser am-

pliades i potenciades. Calen grans esforços per potenciar el talent a tots els àmbits.

No es tracta de dir a la gent què ha de fer. Del que es tracta, i totes les nacions lluiten

per això, és que la cultura del país faci possible la millor democràcia, justícia i progrés.

No ens hem de refugiar ni conformar amb febles arranjaments formatius que porten a

terme molts desconeixedors de la més afinada direcció dels humans. Encara sort que ara

reconeixen que anaven equivocats.

Acabant: cal una jove i sana energia amb dinamisme, una valentia per reinventar-se,

una nova estètica. Amb ganes del triomf del canvi i, sabent anar plegats, fer una Cata-

lunya de moda. Tota una visió molt psicoestètica.

Per començar a aconseguir aquesta idealitat facilito aquestes lectures dictades pel meu

mestre Carles M. Espinalt. Amb elles queda demostrat que volia la millor Catalunya. Tenim

la sort que ens va formar per transmetre tots els seus ensenyaments.

Pere Masó

6- Església de Vilanna. 7- Església de Bonmatí.8- Sant Just i Pastor. 9- Església Parroquial de Sant Amanç. 10- Sant Pere Sestronques.

4

Expressionsque esclavitzen

No hi ha genialitat possible sense geni, ara bé, perquè existeixi el geni no és su-ficient tenir unes aptituds superiors i profundament creatives, sinó que també reclama un tarannà coratjós que, quan manca, les capacitats, per brillants que siguin, queden aigualides. Així, podem dir: «és un geni», referint-nos al poder altíssim d’invenció que té una persona i ensems exclamen: «quin geni», per indicar una rotunditat de caràcter. Aquests pensaments no em cauen del cel, els rellegeixo de les notes que vaig prendre en una “Convenció de Psicoestètica de l’Oratòria Catalana”, de la qual va ser professor Carles M. Espinalt. I ara, justament amb l’anhel de precisar fins on els catalans, mig despullats del geni, en l’afirmació de si mateixos, els han quedat disminuïdes les singularitats que poden tenir a l’hora d’expressar-se i les efectivitats en les accions, extrec dels apunts algunes idees que en l’esmentada convenció van ser debatudes i di-vulgades per primera vegada. Són conceptes que fan reflexionar i cerquen la manera de dotar-nos d’una major eficàcia, remarquem-los: «Més que inhibides per una qüestió de prudència, les actuacions dels catalans es malmeten per deficiències en la pròpia expressivitat. Prou tenen facilitat de paraula, però no poden deslliurar-se de cert aire propi del qui no exerceix cap funció representa-tiva més enllà del menjador de casa».

Pàgina 75-76. Converses amb Carles M.Espinalt, E.P, D.E.A.P.P

El compromís de defensar principis innovadorsQui renova amb conceptes gastats? Pot oferir-nos cap variant fer sempre la mateixa jugada? Sabem servir-nos de nous missatges? No es tracta tan sols de trencar motlles, sinó de forjar-ne de nous i de saber-los usar. Amb tot, ningú no crea res si no creu en si mateix. Per si fos poc, propagar una idea nova i desco-neguda fins fa quatre dies, o una creença diferent d’allò que és tradicional o bé ara es porta, reclama tres cops més d’habilitats dialèctiques que glossar quel-com conegut o vigent en l’ànim de tots. Hom pot comprovar-ho mitjançant un test psicoestètic. Davant d’una novetat, la majoria de persones reaccionen de forma irònica o agressiva. No se’n poden estar, és un cec instint de defensa que no els permet raonar. Com anar més enllà de la rutina? Vol molt aplom de caràcter i sagacitat en la rèplica exposar una opinió o un tema que, per desco-

negut, no entra al cap de qui l’escolta i, com enutjat, se’n mofa. Tots parlem més o menys bé quan es tracta de repetir allò que tothom coneix en essència. La necessitat urgent d’afinar l’oratòria comença quan es volen esgrimir con-ceptes renovadors i punts de vista amb els quals ningú no comptava. Sabem presentar una novetat o un descobriment? No manca qui ho prova, però la majoria d’ells, donades les dificultats que comporta, claudiquen. Pleguen. En lloc d’aprendre a desxifrar la gent, cada vegada més se’ls enfosqueix el sentit que tenen dels altres.

L’home davant d’allò que desconeix cerca més la veritat en les credencials que d’un fet puguin donar-li garantia, que en la lògica demostrada pels arguments que li donen coherència. Si no es veu ben avalada, cap novetat no s’accepta de forma tranquil·la. La gent és tradicionalista de mena i, en el millor dels casos, només es compromet a mitges en un intent renovador. Si les revolucions són efímeres, bona part de la culpa rau en això: poden més els neguits que fo-menten els recels, que els afanys que motiven les reformes. És cert que el món reclama idees noves, però el desllorigador no està únicament a tenir-les, sinó a saber-les defensar. És encertat? Com qui enfila els grans d’un rosari, relligo aquests pensaments que he sentit explicar més d’un cop a Carles M. Espinalt, per concretar-los amb una nova pregunta que gairebé per sentit comú se’n deriva, i jo que li formulo:

• Si crear demana com a primera providència creure en si mateix i divul-gar la pròpia creació encara vol més empenta, no penseu que els cata-lans actuals, massa sovint insegurs de caràcter, tendeixen a fer-se seves teories manllevades, abans de valer-se de les que ells puguin inventar?

De nou hem d’anar per parts i va per llarg. Em caldrà estendre’m en alguns detalls que no puc pas de cap manera estalviar-te, si després vull tenir ple convenciment de contestar-te amb l’exactitud i minuciositat que voldria. De moment, centrem-ho en el meu mateix procedir: per evitar aquests problemes que planteges o per ajudar a resoldre’ls, tu no sé si saps que com més estimo un dels meus deixebles, més l’encaro a defensar punts de vista que, per la seva novetat o per la força que tinguin com antitòpic, la gent tendeix a veure estrafolaris, impertinents o inversemblants. Intento que s’agafi el bou per les banyes. Si vols, és un camí de mal transitar de bon començament, però aviat notes que enforteix el caràcter, desvetlla la iniciativa i afina el raonament. Amb tot, cal reunir molts arguments i expressar-los amb gràcia si intentem explicar quelcom que els altres estan a molta distància d’admetre o compartir.

• Em contesteu en funció de com cal defensar idees innovadores, però d’on sorgeix la desconfiança del català per fer-ho?

Més que desconfiança en si mateix, el català, reduït al llenguatge col·loquial, no troba el to expressiu que les idees innovadores reclamen. Presentat a la me-nuda, per singular que sigui un invent, sempre semblarà poca cosa. D’enginy creatiu, la nostra gent no en va pas curta; en llegir: «Treure pans de les pedres»–com s’ha reconegut que sap fer el català-, vol molta més habilitat que un sim-

5

6

Pàgina 81-84. Converses amb Carles M.Espinalt, E.P, D.E.A.P.P

ple «picar-les». No és que sigui creatiu, és que li manca l’èmfasi dialèctica per a projectar les seves creacions. Li han robat el ritual que reclama teoritzar sobre les coses i, particularment, sobre les pròpies. Posat en aquesta línia sovint arriba a un grau notable de provincianisme que li fa veure xaró tot allò que considera seu, en comparació amb la prosopopeia que els altres gasten. S’excusa dient que ell no és home de cerimonials, motiu que fa que no toleri que els seus conciutadans facin les coses amb grandiloqüència, però l’embadaleix qualsevol bajanada forastera que sigui feta amb pompositat.

Encara més, quan un català explica a un altre una idea renovadora i la formula amb seguretat, qui l’escolta tendeix a qualificar-lo d’agressiu. Amb valoracions així, podria arribar un dia que confonguessin que tenir caràcter és sinònim de provocació. En canvi, queden fascinats per qualsevol estirabot que un foraster els formuli amb èmfasi.

Modesi canvis• Les modes, no es consideren banals?

Segons què s’entengui per moda. En els meus escrits trobaràs aquesta frase: «En la renovació de la societat, el paper de la moda no és pas tan ”lleuger”, com es podria desprendre de certes cursileries que s’emboliquen amb el seu nom». Si la Psicoestètica esdevé una eina decisiva és perquè desxifra millor que ningú els mecanismes de la moda amb el conjunt d’evolucions i conseqüèn-cies que ella pot presentar. Afina les accions que s’han d’emprendre i mostra senyals de com serà el futur. És com tenir a l’abast de la mà el codi secret de les noves interpretacions que l’home fa de si mateix. Cal no oblidar que la majoria de gent es deixa impressionar més per la moda que per la veritat o més ben dit: gairebé a tothom se li fa difícil comprendre i admetre una veritat quan la veuen passada de moda i quan un costum es perd, deixa d’ésser moral allò que pos-siblement simbolitzava. Formular aquests raonaments, amb tots els ets i uts, és el primer objectiu que vaig proposar-me en escriure els meus assaigs: Canvis de Mentalitat -del qual tu abans parlaves-, Modelar-se la figura i Pensadors de Moda. Sobretot Canvis de Mentalitat, que va aparèixer el 1970 i s’esforça a demostrar que és un camí molt errat voler presentar com si fos la millor de les panacees, per a guarir els defectes i frustracions de la nostra societat, les velles ideologies –es diguin de dreta o d’esquerra- que han quedat superades i anacròniques, per la mateixa evolució de l’home modern. Són un inútil voler clavar el clau per la cabota.

7

• Però és el que practiquen els polítics, com si no pogués existir cap altra solució de recanvi.

La pobresa d’inventiva va fer de nou desviar el que havia d’ésser la clara lluita per a alliberar-nos de les urpes de l’imperio i pretengué trobar l’emancipació de la nostra gent tot disfressant els caps de brot d’una mena de Freud i eixor-dat per l’estrident música de les discoteques. La barreja de desfigurar, per una temporada, l’essència del nostre problema va situar la independència en un pla secundari. Es confonia la nostra alliberació com a poble amb la prèvia im-plantació d’una ideologia o creença. Era el vell error de pensar que Catalunya només podrà ser, si abans és cristiana o marxista, o això o allò, quan Catalunya només serà el dia que pugui sentir-se plenament catalana. I és des d’aquesta realitat que es trobaran autèntiques i originals solucions i deixarà de viure amb idees manllevades.

• No obstant això, se’ns ha dit tantes i tantes vegades que a la vida tot està dit i que ja no queda res per a inventar, que sembla com si no tin-guéssim més remei que valer-nos de velles concepcions i no moure’ns de les ideologies passades de moda.

Això és un concepte molt estès i molt revoltat. Crec que és un delicte propi dels impotents, que volen justificar-se en afirmar que tot està dit o inventat, sense veure que acorralen la joventut, negant-li la creativitat. Al llarg dels pròxims anys, l’home experimentarà un grau d’originalitat que superarà en molt les iniciatives que ha tingut la humanitat fins ara. En lloc d’afirmar que tot està dit, seria molt més just anunciar que gairebé està tot per dir.

• Tanmateix, no és fa cada vegada més difícil que cadascú pensi pel seu compte?

No per aquells que actuen valent-se de la norma que, segons Plató, no parava de practicar Sòcrates, quan assegurava: «Em plau més que res descompondre i recompondre les idees, perquè així s’aprèn a parlar i pensar». Res és pitjor que limitar-se a una estèril «sempre s’ha fet així». Menats per aquesta còmoda fe-blesa, s’ha volgut encasellar de nou Catalunya amb ideologies del passat que, totes elles, en el seu temps, han fracassat a Casa Nostra. Reflexionem-m’hi: a Catalunya ha governat tothom, feixistes, comunistes, socialistes, conservadors, liberals... llevat dels independentistes. Si tots els altres han fracassat, ja em diràs tu si no són els qui encara estan per estrenar els únics que poden mante-nir l’esperança de l’èxit.

Pàgina 138. Converses amb Carles M. Espinalt, E.P, D.E.A.P.P

8

Aparentarallò que no som

En contra del que hom podria creure, l’home discret no opina com el covard que diu de tot que «sí» perquè considera que «no val la pena guanyar una discussió» o creu per endavant «que tot està perdut perquè les coses no es presenten ben amanides com ell voldria». L’home discret àdhuc sap irritar-se, si cal. L’home assenyat –per tal com és qui amb més claredat raona- no pot tolerar la vexació que degrada.

La nostra discreció no ha de despullar-nos de la dignitat humana. No hem de suportar, submisos, les arbitrarietats dels altres. Hem de saber distingir bé entre llibertat i llibertinatge. El seny no ha d’ésser la manca de caràcter pròpia del qui no sap fer valer l’enteniment i es conforma a viure a les palpentes.

En aquest mateix ordre de coses cal no confondre el caràcter de fer-se respectar els drets amb el mal caràcter, propi de qui no tolera les opinions i els drets que els altres tinguin o puguin tenir.

No limitem l’home a la somorta expressió d’un nyeu-nyeu, convençuts que li hem consolidat el seny. Massa sovint, per por, per ignorància o per mandra, no coneixem els humans en tota llur profunditat, i ens limitem a donar-ne una visió sofisticada.

Amb aquesta base s’estableixen programes de convivència. El punt de partida és una interpretació irreal de l’home. Més ben dit: volem satisfer els desigs i les inquietuds humanes, però ningú no sap en què consisteixen i quines al-teracions poden tenir a través de l’evolució històrica que l’home constantment experimenta. Malgrat tot, el programa es fa; passen els dies, s’apamen les realitats, i aquell programa que sembla una meravella acaba que és considerat com un joc de disbarats. Cal partir del principi –si volem fer bé les coses i ens abelleix crear una societat que ajudi a interpretar-nos- que hem d’adaptar els programes a la realitat de l’home, i no l’home a l’abstracció del programa. Amb tot, hom ha anat acumulant tanta hipocresia, que molts ja es resignen a fer veure que viuen cofois a través de les formes sofisticades. Ara: si, verament, volem comprendre’ns, no ens hi podem conformar. Per això la gent de la meva Escola, a l’hora d’arribar a unes conclusions, afirmen:

Ens cal fomentar l’abast social de les professions sense caure en el culte de la tecnocràcia o en les formes estrafetes dels idiots- savants. No podem cometre l’error de tots els programes de con-vivència que fins ara s’han formulat els homes: resultar utòpics per manca de profunditat psicològica. Volem que els mètodes psicoso-ciològics C. M. E. siguin una força humanitzadora de la societat i del treball.

Pàgina 122-123. OBRA ESCRITA. Carles M. Espinalt. El Llamp

9

Pedagogia i set-ciencismeHem de cercar unes formes més pedagògiques. Cal saber oferir a la gent una cultura que sigui quelcom més que unes primeres lletres, un batxillerat o una carrera. Cal ensenyar a ésser un mateix, sense artificis ni inflades valoracions del «jo»; cal ensenyar a pensar per un mateix, sense creure que hom es passa de viu. Cal fer homes i no sacs de vanitat. Cal reduir del corc de la suficiència a unes proporcions no tan embafadores. L’ensenyament ha d’ésser quelcom més que un simple guardar les aparences.

El set-ciències, dins aquest clima cultural, fa sempre la impressió d’ésser no solament l’hereu del progrés, sinó l’home que el promou. Jutjant pel seu to, ens fa sempre la sensació que abans d’ell no es coneixia ni la filosofia.

Va en augment la suficiència i cada dia hi ha menys gent que tingui ofici. Falta consciència professional. Molts estudien una carrera perquè fa bonic o dóna diners, però ben pocs es preocupen de si tenen vocació o no per exercir tal o tal professió. Actuen amb aire de set-ciències: es preocupen més de la forma que del fons. Cal crear una clima i una acció d’higiene mental que ens retorni a l’autenticitat.

Són legió els que volen dedicar-se a la vida fàcil i de guanys immediats i crescuts. De les coses, només en volen tenir un vernís per a sortir del pas. Ara, en el mo-ment de dialogar, volen fer creure que el vernís és una capa gruixuda com una muralla. Aquest subterfugi és una de les causes que més contribueix a crear el clima de set-ciencisme. Hom sap una mica de tot, però hom vol fer creure que té coneixements per a donar i per a vendre.

Pàgina 159. OBRA ESCRITA. Carles M. Espinalt. El Llamp

FergoigA mesura que ens deslliurem de les castes dominants, vivim més pendents de la sensació que fem o ens fem, encara que mig s’amagui amb excuses de mal pagador. En l’evolució del comportament col·lectiu aquesta vivència augmenta ràpidament. Arribarem, bé o malament, a ésser-ne uns sibarites. En la deco-ració de si mateix es va molt més lluny d’un diàleg íntim. També ens vestim i ens pentinem per a un públic ampli. Volem fer goig a la gentada. Posem en la pròpia figura una ambició artística, com el pintor que sent la recança de veure

9

10

les seves obres amagades en un menjador de pis i voldria que les contemplés la corrua humana que visita un museu. Qui no vol centrar mirades? Tendim a sentir-nos escultura de nosaltres mateixos.

És cert que això de modelar-se la figura va molt més lluny d’un simple sistema de senyalitzacions, però el formiguer de la vida moderna també ens obliga a vestits més cridaners i ens inclina a reforçar les nostres peanyes si no volem quedar eclipsats entre la multitud. Hem d’ésser l’enlairat penó de nosaltres mateixos, igual que l’home anònim que si, casualment, el capta la televisió, no para de moure els braços perquè el vegin millor i el reconeguin de pressa. És com una autodefensa, car tots tenim una personalitat, però només es reconeix que en té qui es destaca.

El fet és molt revelador, justificaria ell tot sol l’afany de fer goig i marcar. Hom parla d’un personatge famós i diu per definir-lo: «Té personalitat», com si els altres que no són cèlebres no en tinguessin i res no els caracteritzés la persona. Qui no està alerta d’aquest simbòlic escamoteig –dels símbols és fàcil passar a les obres- es pot veure arraconat, ja que, mentre que no han sabut aclarir del tot el concepte personalitat ni els psicòlegs més eminents –Jung declara: «Això que anomenem personalitat és quelcom gran i misteriós»-, segons el criteri de la majoria de gent queda ben definit i pensen saber clarament en què consis-teix: conceptuen com a home de personalitat el que sap donar transcendència i relleu a si mateix. La gent fa de la personalitat una qüestió d’intensitats. Emmar-cat cadascú d’aquesta manera, qui no s’espavila, per alt que sigui d’estatura, notarà que el tornen invisible. Serà com en les valoracions de l’escultura un sant de guix, que en tota classificació se’l salten.

Pàgina 482. OBRA ESCRITA. Carles M. Espinalt. El Llamp

Ponderar aptituds i dèries

L’habilitat encarrilada en una professió és la més autèntica garantia personal nostra. S’esdevingué una vegada –relata una llegenda persa – que la ciutat de Damasc va convertir-se en teatre d’una revolta, a conseqüència de la qual els seus habitants hagueren d’abandonar-la. Els calgué sobreviure dispersos pel món. Els fills dels camperols i d’altres persones humils que havien après un ofici arribaren a llocs preponderants i a ésser investits de comandament en d’altres països i pobles. Però els fills d’aquells que havien estat consellers i prohoms a Damasc i que havien confiat en la dignitat d’origen i en els béns de llurs pares per a prosperar es veieren –sense ofici i lluny del benefici- obligats a demanar almoina.

11

Acaben els orientals llur història amb aquesta conclusió senzilla i profunda: «La sort i la consideració de què gaudeixes a casa teva no aniran amb tu fora dels murs de la ciutat. L’or i l’argent corren un risc durant els viatges i les vicissituds de la vida; un lladre pot robar-los o tu mateix pots malbaratar-los inconscient-ment. L’habilitat, en canvi, és una font de riquesa constant».

No podem oblidar l’art de saber descobrir i valorar aptituds i habilitats. Les persones que exerceixen a la vida professions que no s’ajusten a llur tarannà i aptituds formen una immensa legió. Per no haver encertat al moment de fer l’elecció, els resulta difícil –ja adultes- de canviar d’ofici. Hom necessita un gran esforç de voluntat per a modificar els hàbits que una professió, apropiada o no, arriba a crear dins de la peculiar fesomia personal. Us manifesten llur neguit amb un descoratjat «ja no hi som a temps».

Pàgina 169. OBRA ESCRITA. Carles M. Espinalt. El Llamp

Reflexions personals

El poble vol pastorsAnalitzem fets de la vida sociopolítica d’un poble o comunitat. Normalment entre càr-recs polítics, professionals i voluntaris es desenvolupa una feixuga i considerable tasca que esdevé suport de les relacions socials amb un cert grau de culturització. Podem dir que hi ha persones amb càrrec o sense, i uns processos de gestió que faciliten unes co-moditats en el dia a dia.

En tots aquets processos hi sol faltar la visió i l’exercici de la figura del pastor. Què fa el pastor? Segons Carles M. Espinalt, el pastor ha de tenir un sentit clar del que representa, ha de guiar el ramat amb habilitat, escollir un bon lloc per pasturar, conèixer el paper de cada ovella, lluitar contra el llop, animar el ramat i no sacrificar en va les ovelles. Si trobem correcte això també serà correcte que tot dirigent social, educador i adult en general, inclogui en una part del seu discurs en públic: «farem això perquè afavoreix la potenciació d’aquests valors. Ho afavoreix per aquest motiu i aquest altre». Amb expli-cacions i tot, amb pedagogia a fi d’atendre degudament la dignitat i les possibilitats de realització de la seva comunitat.

12

Tot això, fet democràticament i sense manipulacions, normalment no es fa. Al con-trari: pocs es fan responsables de millores i pocs es mostren preocupats per les respon-sabilitats pedagògiques i socials dels seus actes. El pensament predominant és: que els esmentats mecanismes organitzatius vagin funcionant i el poble ja anirà evolucionant. Si la mediocritat i el conformisme estan estesos no passa res. Immersos en aquest ambient el poble diu: «no m’agrada, votem i paguem perquè el que ens organitzin ens agradi i ens faci millorar, no perquè ens donin mals exemples o fer-nos perdre el temps. Volem bons pastors». Recordo una altra lliçó del meu mestre. Deia: «mantenir la gent gens in-formada crea ignorància esmaperduda, mantenir la gent mal informada crea ignorància malèfica, mantenir la gent ben informada crea iniciativa, formació i caràcter».

Actualment el poble, impotent, es queda resignat amb mutismes d’angoixa. Sovint alguns aixequen els ulls al cel i entre ells mateixos es diuen: «que pugui anar bé jo i ja us ho fareu!. No em demaneu suport. De vosaltres no me’n fio gens».

Quins interessos amagats, que predominen i predominaran molt de temps, provo-quen que ens dirigeixin tan inadequadament? Parlant amb confiança amb els meus assessorats els deia: «molts ho tenen molt arrelat tot aquest procedir de fals relacions públiques, d’engalipaire i direcció totalment improcedent. Llàstima que els hagin educat així. Vostè té prou voluntat per reeixir d’acord el model de la figura del pastor. Vostè pot ser un nou dirigent molt més adequat en una pròspera Catalunya del futur. I tant que està arrelada aquesta manera de fer, és un model molt arrelat arreu». Tinc por. En processos tan importants com el d’aconseguir donar els meus millors fruits al llarg de la meva vida, no puc anar amb aquesta mena de principis. Si no hi ha molts perfecciona-ments personals i professionals podem tenir una Catalunya independent amb dificultats pel seu progrés.

Miri, si li sembla bé anem parlant per anar reflexionant segons la psicoestètica. Això de la psicoestètica que explica vostè no ho he trobat enlloc. Veig que és ben catalana i ben pràctica per avançar en els meus projectes. Em dóna seny pels nous temps, em va molt bé. Cada vegada que faci exàmens de la meva vida no vull pensar que he descon-siderat la figura del bon pastor i una psicologia amb més encerts.

Pere Masó

Temps d’imatges. Necessitat d’abundància de professionalitatEn el nostre segle XXI els desitjats canvis a tots els àmbits necessiten el capital social de creatius i d’inquiets amb un caràcter en forma, amb altres paraules: amb intel·ligència, voluntat i sentiments amb la mesura adequada.

13

En el context nacional i internacional ple de manifestacions i ecosistemes de gran rique-sa creativa, amb gran poder, envaeixen tots els sectors socials, professionals, econòmics i polítics. Cal compromís i molta dedicació vocacional per analitzar-ho i sobreviure-hi.

Caldrà que el màxim nombre d’artistes, dissenyadors, estrategues, investigadors i bons dirigents participin en escenaris de debat, estudi i pràctica per facilitar de forma més transparent i correcta el que pot ser més útil pel país. Un plantejament principal a iniciar hauria de ser el de la renovació pedagògica dels nous dirigents i conciutadans catalans. La ciència psicostètica, com a eina per una nova cultura de més dignitat, hi pot fer les millors aportacions. Amb ella, i lliurats de moltes opressions, tergiversacions i manipulacions, i amb tota la il·lusió afrontarem nous reptes humanístics, estètics, peda-gògics, religiosos, de models de negoci, de nous mercats i en conjunt de noves formes de vida més atractives amb la millor transcendència.

Tornem a parlar de bellesa?Moltes exhibicions públiques i moltes mostres del que en diuen art modern semblen regir-se amb conceptes de bellesa massa tous. La creació de bellesa substancial s’està perdent o es substituïida per uns flashos anomenats artístics. L’estetització que ens en-volta en el dia a dia resulta feble i descoordinada.

La bellesa com a propietat transcendental present en cada ser humà i en les seves manifestacions no té la consideració deguda, manca molta espiritualitat. Això condueix a la degradació social.

No es pensa que el ser humà amb els seus fets pot esdevenir la millor obra d’art. Amb altres paraules: pot aconseguir el millor retrat o la millor marca en la forma de vida que ha escollit.

Serà bo utilitzar i incorporar a tots els ensenyaments conceptes tan psicoestètics com: bellesa, apol·lini, elegant, afavorir, agradar, talentós, harmonia, sublim, moda, mudar-se, singularitat, llibertat, democràcia, seducció, contagi anímic, caràcter en forma, sa-ber anar plegats, preveure, transcendència, model, retrat, marca personal, idealitat, futuritat, ser pedagog... Així, i de manera progressiva, en utilitzar-los es va aconseguint un refinament i bellesa més profitosa.

14

Alguna reflexió finalEl benvolgut lector haurà comprovat que, en aquest opuscle, parlem de caràcter, comu-nicació, conèixer els canvis de la moda i costums, fer professionals millors i regeneració pedagògica, replantejament estètic, preveure, ser pedagogs, ascendent social...

No es vol dir què ha de fer la ciutadania catalana. Tampoc no es dóna suport a una ideologia o creença religiosa en concret. La psicoestètica proposada en aquesta publi-cació facilita amb òptims recursos pensar, seduir, dirigir, dirigir-se i guanyar-se la vida tot fent una Catalunya amb elevat ascendent. Amb tot això el que predomina és la llibertat personal, la dialèctica i la democràcia.

El contingut del present opuscle està molt orientat a l’acció política i social. Cal pun-tualitzar que la ciència psicoestètica és aplicable a totes les activitats restants. El seu creador Carles M. Espinalt volia que tots els catalans poguessin donar els millors fruits amb la corresponent satisfacció.

Un llibre imprescindible: “Obra escrita. Carles M. Espinalt. El Llamp.” Per a mi, després d’haver fet un ampli estudi de les sistematitzacions de coneixe-ment en l’àmbit nacional i internacional, és el millor llibre per poder for-jar i assolir la millor idealitat catalana en tots els terrenys. La literatura i transmissió formativa amb visió psicoestètica, tant a l’àmbit nacional com internacional, és molt escassa i fragmentada. El meu mestre va tenir la intel·ligència per fer tot un aplec de coneixement que està molt ben re-presentat en aquest llibre. Es recomana tenir-lo present a l’hora de redac-tar els nous currículums formatius si realment es vol evitar caure en cercles viciosos i rutines amb les conegudes desmotivadores variacions. La resta de la seva obra escrita i oral és a mans de la seva filla, Nati Muñoz Espinalt, presidenta de l’Associació de practicants de la psicoestètica.

Per més enriquiments de coneixements estètics de cara el futur es pot consultar la web.

www.esteticacatalana.info

Amb la independència no n’hi ha prou!, dissenyem una altra cultura

amb intencionalitat psicoestètica

15

volem per ara i pel futur?

Quins catalans

16

Colecció formació psicoestètica per a dirigents i ciutadans catalans pel futur. Títols apareguts:

Nova imatge de la demarcació Ter-Brugent.

Psicoestètica-Psychoaesthetics.

Per una óptima renovació pedagògica. Aplicació de la ciència psicoestètica.

Assessorament psicoestètic.

New image of the demarcation Ter-Brugent.

Temps de canvis. Temps de recerca d’orientacions cristianes.

Nous temps, nous valors. Psicoestètica.

Questionaris per refinament professional de professors, assessors i congresistes.

La vall de les Esglésies.

Interpretació psicoestètica de transmisions de coneixement en el període 1980-2012.

Psicoestètica: per a una més encertada regeneració pedagògica amb noves motivacions i il·lusions.

Parlem-ne individualment o en grup?