Tot s’hi val en la recuperació del patrimoni industrial?

Jaume Perarnau i Llorens

Doctor en Història de la Tècnica Director del Museu de la Ciència i de la Tècnica de Catalunya

Els béns que formen part del patrimoni cultural d’una societat són aquells que la pròpia societat valora, aprecia i considera que cal preservar per a les futures generacions

1) Conceptualització

Entrats ja de ple en el segle XXI, què entenem a dia d’avui per patrimoni industrial ?

Fent un salt qualitatiu endavant en els conceptes repetits sistemàticament en els últims

anys, cal considerar, cada vegada més, que el patrimoni industrial agrupa tots els elements

mobles, immobles i intangibles relacionats amb els processos d'explotació i fabricació

industrials, inclosos tots els seus aspectes i continguts: màquines, edificis, processos

productius, utillatges, sistemes energètics, sistemes de transport, llocs

d'emmagatzematges, cases dels amos, habitatges obrers, espais socials, arxius,

documents gràfics i sonors, publicitat, història social, cartografia, planimetria, documentació

comercial, mostraris, etc. etc

Recordant les idees d’André Malraux “...les fàbriques són les catedrals de l’edat

contemporània”, ens trobem, doncs, davant del patrimoni de la societat industrial, un

concepte més ampli, transversal, evolutiu i més real a la idea global que vol donar a

entendre el terme patrimoni industrial i, encara més, en relació al ja superat d’arqueologia

industrial.

A Catalunya, tot i que en els últims anys la revalorització i dignificació del patrimoni

de la societat industrial és un fet, ens trobem encara amb unes especificitats i singularitats

d’aquest patrimoni que el fan menystenir, o considerar de segona divisió, dins del conjunt

del patrimoni cultural català. Així la diferenciació terminològica i conceptual entre lo antic i lo

vell que pot representar un tipus de patrimoni es fa evident a l’hora de parlar d’objectes,

màquines, utillatge o espais productius de la societat industrial, ja que l’home, des de

sempre, ha tendit a conservar i valoritzar totes les coses “"antigues", fet que no ha succeït

amb aquelles altres coses considerades "velles". El cert és, però, que tres filades de

carreus d'una antiga església romànica completament esfondrada, reben la categoria

d'antiga, mentre que una fàbrica tèxtil de primers de segle o una màquina actualment en

desús reben, contràriament, la categoria de vell.

Un altre fet a considerar és que la finalitat última de l’existència d’edificis, llocs i

elements del patrimoni de la societat industrial és la seva pròpia finalitat i raó de ser: un

espai de producció i no pas un lloc d’observació o complaença artística. En el cas del

patrimoni de la societat industrial s'ha de tenir present que, per primera vegada, una part

d'una generació es proposa conservar uns bens de la seva pròpia generació. Si ens cenyim

exclusivament al patrimoni moble, aquestes singularitats s’accentuen amb la seva pròpia

usuabilitat i obsolescència per a la que han estat creats i, també, per a la pràctica

inexistència d’objectes únics a l’estar fabricats en sèrie i per diferents components i peces

intercanviables. Finalment , i retornant al patrimoni immoble, cal tenir present el fet que els

elements del patrimoni de la societat industrial immoble es situen, majoritàriament, en el

centre de les ciutats o en aquelles zones que, si bé en el moment de la seva edificació

estaven situades als afores de les antigues ciutats, actualment ocupen les zones de

desenvolupament i creixement urbanístic més interessants. L'especulació i la demanda de

sòl urbanitzable determinen que el patrimoni industrial no pugui conservar-se per si mateix,

sol, aïllat, sense cap altra finalitat que el de ser observat i preservat com un element

principal de la nostra història més recent, de la mateixa manera que ho pot ser un dolmen,

un jaciment arqueològic, una capella romànica o una decoració arquitectònica modernista.

Els edificis industrials, amb l'interès històric, artístic o patrimonial intrínsec que

puguin tenir, han estat llocs de producció de beneficis econòmics, llocs de producció de

plusvàlua. Quan aquesta rendibilitat econòmica desapareix, l'edifici industrial és converteix

en una estructura obsoleta que cal substituir. D'aquesta forma hom pot entendre perquè la

pràctica totalitat dels elements patrimonials que es conserven anteriors a la revolució

industrial són majoritàriament esglésies, castells o palaus. Aquestes construccions tenien

una finalitat espiritual, defensiva o residencial, per tant, allunyades de l'obtenció de

beneficis immediats. Estem, doncs, davant d’una evolució ràpida del concepte Patrimoni

que arriba a la idea de considerar al patrimoni cultural com a patrimoni global partint d’un

concepte intrínsec a la societat industrial: la interdisciplinarietat.

2) Rehabilitar, reutilitzar i restaurar el patrimoni industrial.

Fins a meitats del segle XX no es considera el patrimoni industrial i tècnic com a part

intrínseca del patrimoni cultural d’una societat. A partir d’aleshores es frena la constant

destrucció del món tècnic de la societat industrial i s’inicia un procés de sensibilització vers

aquest patrimoni de la seva pròpia generació i societat.

El debat s’establirà, encara ara, en el fet que conservar aquest patrimoni no impliqui

exclusivament donar-li una idea de conservació passiva, antiga i obsoleta. Vol dir poder

disposar d'aquells elements que ens facilitin conèixer, entendre i comprendre aquells

modes de producció i de vida avui ja pràcticament desapareguts d’una forma dinàmica, viva

i involucrada amb uns nous usos que puguin ser respectuosos amb la finalitat primera pel

qual va ser pensat i construït aquell patrimoni.

El manteniment d’una façana industrial, a manera de contenidor, no garanteix el manteniment de la seva originalitat i funcionalitat interior.

La conservació del patrimoni immoble de la societat industrial és completament

inviable econòmicament si a aquest no se li dóna una nova utilització. I aquests nous usos,

així com els treballs de condicionament dels edificis per a adaptar-los a la seva nova

finalitat, han de ser suficientment curosos per a mantenir l’esperit, la finalitat i el concepte

inicial que l’arquitecte primer va tenir a l’hora de plantejar la primera proposta de

construcció d’aquell edifici. L’abandonament, pèrdua o, també, una mala praxi en la

recuperació d’un element del patrimoni de la societat industrial pot portar a la frustració

individual i col·lectiva en veure que aquell element, que forma part del “meu” patrimoni

(entès com a un sentiment de pertinença a una societat, a una col·lectivitat) està sent

agredit. I aquella agressió a aquell patrimoni s’està fent al “meu” patrimoni ja que, com hem

dit anteriorment, el patrimoni industrial té la singularitat, per primera vegada, de ser valorat i

reivindicat per la seva pròpia societat coetània. Col·lectivament, doncs, estem davant la

defensa, la recuperació i la reutilització social del “nostre” patrimoni.

Tot i que cada paraula tingui un significat diferent, utilitzem indistintament, a vegades

de forma excessivament lleugera, conceptes com rehabilitar, reutilitzar, restaurar o

recuperar, amb una única idea final com ho és la de preservar, dotant-lo d’un nou ús, aquell

element destacat o singular del patrimoni immoble de la societat industrial d’un territori

determinat en una època determinada.

Tal i com ja s’ha plantejat l'interès públic per aquest llegat cultural és encara

minoritari i les possibilitats de conservar-lo “per se” força inversemblants. Què cal fer,

doncs, amb tots aquests milers i milers de metres quadrats d'edificis i construccions

industrials dels segles XIX i XX ?. Primerament catalogar i determinar quins són els que

voldrem preservar i conservar, ja que és del tot impossible voler-los conservar tots, i,

immediatament donar-els-hi, altra cop, una utilitat, aconseguir de nou que produeixin una

plusvàlua i un rendiment, si no econòmic si social, turístic i/o cultural. En aquells casos en

que no es dóna una resposta ràpida de reutilització, ja sigui perquè l'element és situat fora

dels nuclis urbans i sense cap interès urbanístic (la majoria dels testimonis de la pre-

industrialització) o perquè la rapidesa de la destrucció es frena per motius econòmics o

urbanístics, la degradació d'aquell immoble és encara més ràpida i determinant per a

considerar-lo, ara si, un edifici ruïnós i rònec. Per tant, caldrà donar solucions originals i

imaginatives per a poder reutilitzar aquest patrimoni, intentar a la vegada salvaguardar el

component patrimonial i dotar al "nou" edifici de la funcionalitat i utilitat que la societat

actual exigeix de les grans inversions públiques.

3) Formes i models de restauració i recuperació del patrimoni industrial

A l’hora de plantejar una rehabilitació, restauració o recuperació d’un element

immoble del patrimoni industrial ens trobem davant de diferents models o sistemes

conceptuals que determinaran unes actuacions finals. Aquetes conceptualitzacions

parteixen de si aquella intervenció serà integral o bé parcial. Cada vegada més les

intervencions que es fan són parcials a fi mi efecte de poder conservar aquells elements

arquitectònics o més significatius de la construcció i adaptar, amb nous elements i noves

solucions, aquella inicial funcionalitat de l’edifici a la necessària nova funcionalitat actual.

En els inicis de les intervencions arquitectòniques sobre el patrimoni industrial, a la dècada

dels anys 1980, podíem trobar-nos davant d’una anomenada línia restauracionista, que

considerava que la restauració calia fer-la intentant reproduir al 100 % l'estat en que es

trobava aquell element abans de la intervenció, i una altra opció, la línia conservacionista,

que intenta preservar el màxim de la part antiga i acabar la restauració aprofitant les noves

tecnologies i els nous materials i fent que l'usuari sàpiga diferenciar clarament lo conservat

de lo restaurat. Una tendència que últimament s'està començant a utilitzar amb excés és

la de conservar únicament les façanes de l'edifici, l'envoltori, i transformar completament els

interiors, en volums i alçades, sense tenir en consideració el seu anterior ús històric.

4) Elements necessaris a considerar en treballs de recuperació del patrimoni

industrial

Si comparem el patrimoni industrial amb altres mostres i especialitats del gran

conjunt del patrimoni cultural, ens trobem amb la particularitat que en el cas del patrimoni

industrial arquitectònic es fan coses que mai es farien en qualsevol altre tipus de patrimoni.

Per tal d’anar corregint aquestes males praxis cal tenir uns elements conceptuals o

ideològics bàsics i fonamentals per a poder realitzar una intervenció suficientment

respectuosa amb el propi element sobre el que s’intervé. Aquests serien, entre altres:

- Autenticitat.

Cal mantenir la màxima referència a l’activitat industrial original i

diferenciar la finalitat i sistema productiu pel qual va ser edificat aquell immoble. No és el

mateix una farinera, que una foneria, una indústria tèxtil o una obra pública

- Integritat

Cal mantenir, sempre que es pugui, la visió del conjunt de l’edifici o del

grup d’edificis d’una forma integral

- Singularitat dels materials

La singularitat dels materials en els edificis industrials és intrínseca als

materials, detalls i formes constructives que en cada època històrica i/o social ha existit.

Les columnes de ferro colat, les encavallades, els tirants, els finestrals etc. són a la societat

industrial el que van ser els capitells, els arcs de mig punt o els claustres a la societat

medieval.

Dos escorxadors (Manresa a l’esquerra i Reus a la dreta) reconvertits tots dos en biblioteca. En un es mantenen els materials i cromatismes originals mentre que en l’altre s’uniformitza tot l’interior amb un únic

cromatisme no original i irreal.

- El concepte de paisatge i de conjunt industrial

Els grans conjunts industrials, les colònies, les grans estacions, etc.

formen un conjunt industrial i, com a tals, cal tractar-los i considerar-los i no desvincular-los

del seu entorn grupal.

La única nau que es conserva a dia d’avui de la Fàbrica dels Panyos formava part originalment d’un més ampli recinte industrial i, aquest, a la vegada, d’un paisatge industrial o façana industrial de Manresa al

llarg de tot el recorregut urbà del riu Cardener actualment desaparegut.

A més a més d’aquest concepte, també és necessari anar treballant

progressivament els conceptes de bones i males pràctiques lligades a les actuals

normatives i als codis deontològics. Si bé les restauracions i intervencions sobre els

elements mobles estan perfectament tipificades, regularitzades i sistematitzades, arribant

a, en la majoria dels casos, ignorar-se o no saber-se quin professional ha realitzat aquella

restauració, en el cas del patrimoni arquitectònic industrial no existeix aquest treball teòric i

normatiu previ donant peu, molt sovint, a una excessiva personalització del restaurador

sobre lo restaurat.

En la línia dels bons usos o les bones i males practiques a emprar en la

recuperació i rehabilitació d’edificis arquitectònics industrials cal recordar com a fet

excepcional l’edició per part del GACTEP de la “Guia d’Aplicació del Codi Tècnic de

l’Edificació aplicat a edificis protegits”. Aquest, però, és un fet no habitual i el més freqüent,

però, és que cap de les dues normatives modernes de l’edificació (Llei d’Ordenació de

l’Edificació (LOE), de l’any 1999 i el Codi Tècnic de l’Edificació (CTE), del 2007) es vinculi

a les lleis de patrimoni vigents (Llei del Patrimoni Cultural Català (9/1993) i la Llei del

Patrimoni Històric Espanyol). En la gran majoria dels casos aquesta vinculació solament es

donarà en noves construccions i no en recuperacions o rehabilitacions tendents a donar

nous usos a uns edificis en Jesús com es ara el cas del patrimoni industrial arquitectònic.

5) Models, criteris d’intervenció i nous usos del patrimoni industrial

D’una forma molt resumida i bàsica podem determinar que al llarg dels últims 40

anys en que s’han anat realitzant diferents propostes d’intervenció i recuperació del

patrimoni arquitectònic industrial, d’una forma cada vegada més eficient i acurada,

aquestes actuacions es poden agrupar i/o classificar en:

- Conservació de xemeneies com a testimoni aïllat, individualitzat i/o referent d’una

destrucció o pèrdua.

- Creació de “caixes contenidor” tendents a mantenir i conservar de forma

exclusiva la façana o perímetre de la construcció perdent les particularitats del

seu interior.

- Conservació simbòlica o parcial d’un element o sector que formava part d’un

gran conjunt industrial

- Conservació simbòlica o parcial d’un element que formava part d’un paisatge

industrial adjacent

- Intervencions amb afegit postissos nous

- Intervencions amb manteniment de la originalitat interior i dels materials i

elements singulars

Tèrmica Roca Humbert, Granollers (Vallès Oriental)

- Intervencions amb canvis substancials interiors i exteriors

Fàbrica de Tabacs de Tarragona (Tarragonès)

- Intervenció de consolidació i neteja dels elements patrimonials ja existents i

sense afegir-hi nous elements.

- Intervenció de consolidació de ruïnes industrials.

- Antiga fàbrica de ciment Asland a Clot del Moro, Castellar de n’Hug (Berguedà).

- No intervenció. Mantenir el patrimoni tal com es troba en aquells moments

sense fer-hi gairebé cap intervenció o les mínimament necessàries. És un nou

model i sistema que va arrelant i utilitzant-se amb freqüència.

-

Antiga foneria Trepat, a Tàrrega (Urgell).

Que passarà amb el patrimoni arquitectònic de la societat industrial?

A la pregunta anterior solament es pot respondre que passarà allò que la societat vulgui

que passi. Si es continua caient en l'error de no observar el patrimoni industrial com el

patrimoni contemporani de la societat industrial i considerant-lo com un element vell,

obsolet i entrebancador dels processos de desenvolupament urbanístic, evidentment

quedarà solament allò que s'hagi pogut rehabilitar fins ara. En tot cas els documents gràfics

i la memòria històrica seran les úniques fonts on recórrer si es vol conèixer com era el

paisatge industrial d'aquella societat tecnològicament tan avençada que no va saber

preservar la memòria social i cultural d'ella mateixa.

Cal imaginació per a trobar opcions de rehabilitació, seleccionar els elements a

preservar tenint present poder tenir exemples dels diferents àmbits de producció i tenint

present que, evidentment, no es pot pas conservar tot. Cal ensenyar i educar a valorar el

patrimoni de la nostra pròpia i immediata societat industrial abans que aquesta no acabi

desapareixent del tot. Seria la primera vegada que una societat perd i accepta de perdre la

seva pròpia identitat cultural col·lectiva. Esperem que no sigui així.