Embed Size (px)
Citation preview
NADAL A CALS IVÀNOVAleksandr Vvedenski
Traducció d’Arnau Barios
Títol original: Ёлка у Ивановых (1938-1939?)Present edició: gener de 2017
Fotografia i disseny de portada: Vicenç Torrent
Manuscrits Ignífugs 1ARTEFACTE
projecteartefacte.wordpress.com
Aleksandr Vvedenski
NADAL A CALS IVÀNOVTraducció d’Arnau Barios
4
SUMARI
Prefaci
Dramatis personae
Acte IActe IIActe IIIActe IV
5
8
9213240
5
PREFACI
OBERIU (en rus: ОБэРИу – Объединение реального искусства) o “Associació per l’Art real” va ser un grup artístic d’avantguarda de curta durada de finals dels anys 20 i durant els anys 30 a Rússia. Format per Daniil Kharms, Aleksandr Vve-denski, Nikolai Zabolotski, Konstantin Vaginov, Igor Bàkhterev i altres artistes, van començar a practicar accions artístiques com a resposta a la centralitat i censura de l’estalinisme.
Considerats una de les últimes avantguardes a Rússia, van ser reconeguts per Kazimir Malévitx i van tenir contactes (a vegades no massa amistosos) amb els futuristes italians, amb qui compartien certes idees d’acció. Els integrants d’OBERIU no acostumaven a ser publicats, organitzaven miscel·lànies, reu-nions artístiques, i ells mateixos no semblaven massa interessats en deixar una obra a la posteritat:
“La nostra voluntat de crear és universal. Agafa tots els aspectes de l’art i penetra amb violència en la vida, apresant-la des de tots els angles”
“A mi només m’interessa allò que no té sentit pràctic. La vida només m’interessa en la seva manifes-tació absurda.”
(Daniil Kharms)
6
L’esperit absurd, irònic i fosc de les seves obres de teatre i relats van xocar, com era d’esperar, amb les demandes dels cen-sors artístics soviètics, necessitats de “realisme social”. El grup OBERIU va ser ridiculitzat, primer, i perseguit més tard. Només alguns dels seus integrants van poder seguir escrivint llibres in-fantils, on la censura no era tan estricta. Finalment, però, van ser declarats enemics del règim i Kharms i Vvedenski van morir a la presó a principis dels anys 40.
Però com en altres casos ha passat, la flama censora no va poder silenciar les obres d’aquells autors completament. Durant els anys 50 i 60, la gent se’n feia còpies casolanes o les venia al mercat negre i algunes van arribar a l’estranger.
No va ser fins el col·lapse de la Unió Soviètica quan es van poder tornar a publicar de forma oficial, per bé que molts textos ja s’havien eliminat o malmès.
El grup OBERIU va tornar a l’actualitat quan Nadezhda Tolokonnikova, integrant del grup punk Pussy Riot els va citar com a influència en el seu discurs previ a l’entrada a la presó.
“Nadal a cals Ivànov” d’Aleksandr VvedenskiUna de les millors i més divertides mostres del geni de
Vvedenski on l’absurd ja ens assalta des del títol mateix, ja que cap dels personatges tindrà el cognom que hi apareix. L’obra és un anti-conte de Nadal, on enmig de delirants diàlegs entre nens d’edats impossibles, llenyataires, mainaderes, policies, psiquia-tres i jutges s’esdevindran actes productes de les passions més ocultes. La riallada va sempre seguida d’un calfred.
El que podreu llegir és una traducció de l’original rus feta per Arnau Barios en exclusiva per a ARTEFACTE. En tot mo-ment s’ha intentat mantenir l’estil propi de l’obra, vocabulari, sintaxi i la puntuació.
Fins on nosaltres sabem, és la primera traducció al català que es fa de “Nadal a cals Ivànov” i creiem que és un bon regal per celebrar l’anti-Nadal i mantenir allunyada la flama dels ma-nuscrits que valen la pena.
7
Així doncs, esperem que en gaudiu; gràcies Arnau, gràcies Aleksandr, gràcies OBERIU.
Max KlozaARTEFACTE
8
dramatis personae
Pétia Perov – nen d’un anyNina Serova – nena de vuit anysVària Petrova – nena de disset anysVolódia Komarov – nen de vint-i-cinc anysSónia Ostrova – nena de trenta-dos anysMixa Pestrov – nen de setanta-sis anysDúnia Xústrova – nena de vuitanta-dos anysPuziriova – la marePuziriov – el pareLa gossa VeraL’enterramortsCriats, cuiners, soldats, professors de grec i llatí
L’acció passa als anys 90 del segle XIX
9
Acte I
Escena 1ª
A la primera escena hi ha dibuixat un quarto de bany. És la nit de Nadal i els nens es banyen. També hi ha una calaixera. A la dreta de la porta, els cuiners maten gallines i maten porquets. Maina-deres, mainaderes i mainaderes banyen la canalla. Tots els nens són a la mateixa banyera gran, però el Pétia Perov, nen d’un any, es banya en un cossi just davant de la porta. A la paret, a l’esque-rra de la porta, hi ha un rellotge. Marca les 9 de la nit.
Nen d’un any PÉTIA PEROV: Celebrarem el Nadal? Sí. O potser no. Potser em moriré.
MAINADERA (sinistra com una mofeta): Neteja’t, Pétia Perov. Ensabona’t les orelles i el coll. No saps parlar pas, tu, encara.
PÉTIA PEROV: Sé parlar mentalment. Sé plorar. I sé riure. Què vols?
VÀRIA PETROVA (nena de 17 anys): Volódia, frega’m l’esque-
10
na. Qui sap si m’hi ha crescut molsa. Què en penses?
VOLÓDIA KOMAROV (nen de 25 anys): Jo no penso res. M’he cremat la panxa.
MIXA PESTROV (nen de 76 anys): Ara hi tindràs una taca. Que sé que no et podràs treure mai amb res.
SÓNIA OSTROVA (nena de 32 anys): Sempre dius coses inco-rrectes, Mixa. Millor mira com se m’han posat els pits.
DÚNIA XUSTROVA (nena de 82 anys): Ja tornes a presumir. Adés presumies de natges, ara de pits. Fossis més temorosa de Déu...
SÓNIA OSTROVA (nena de 32 anys): (s’emmurria de tristesa, com un adult ucraïnès) Estic enfadada amb tu. Burra, idiota, mala puta.
MAINADERA (fent moure la destral amb les dues mans): Sonka1, si continues dient paraulotes els ho diré al pare i a la mare, et mataré d’una destralada.
PÉTIA PEROV (nen d’1 any): I sentiràs per un breu instant com se t’estripa la pell i com esquitxa la sang. El que sentiràs després ja no ho sabem.
NINA SEROVA (nena de 8 anys): Sónetxka, aquesta mainadera és una boja o una criminal. És capaç de tot. El que no entenc és per què la van agafar per cuidar-nos.
MIXA PESTROV (nen de 76 anys): Deixeu-vos de barallar, nens. Així no arribarem a Nadal. I els pares ens han comprat espelmetes, caramels i llumins per encendre les espelmes.
1. Despectiu de “Sónia”. Més tard, “Sónetxka” és un diminutiu.
11
SÓNIA OSTROVA (nena de 32 anys): A mi no em calen espel-mes. Tinc el dit.
VÀRIA PETROVA (nena de 17 anys): Sónia, no insisteixis més. No insisteixis. Millor que t’hi miris més a rentar-te.
VOLÓDIA KOMAROV (nen de 25 anys): Cal que les nenes es rentin més sovint que els nens, perquè si no fan angúnia. Jo pen-so així.
MIXA PESTROV (nen de 76 anys): Buf, no digueu més porca-des. Demà és Nadal i ens ho passarem molt bé.
PÉTIA PEROV (nen d’1 any): Jo, però, seré l’únic a qui tindran en braços tots els convidats per torns, amb la cara seriosa i xim-ple de no estar entenent res. Jo i l’invisible Déu.
SÓNIA OSTROVA (nena de 32 anys): Doncs jo, quan entraré a la sala, quan encenguin les llumetes a l’avet, m’aixecaré la faldilla i ho ensenyaré tot a tothom.
MAINADERA (com una fera): No, no ho ensenyaràs. A més, si no tens res a ensenyar! Encara ets petita.
SÓNIA OSTROVA (nena de 32 anys): Sí que ho ensenyaré. Però tens raó, quan dius que el tinc petit. És molt millor així. No com el teu.
MAINADERA (agafa la destral i li talla el cap): Has merescut aquesta mort.
Els nens criden: “És una assessina, una assessina. Salveu-nos. In-terrompeu el bany.”
Els cuiners deixen de matar gallines i matar porquets. Allunyat a dues passes del cos, jeu a terra, sagnant, el cap temerari. Rere la
12
porta borda la gossa Vera. Entra la policia.
LA POLICIA: On són els pares?
NENS (en cor): Són al teatre.
LA POLICIA: Fa molt que han marxat?
NENS (en cor): Però no per sempre.
LA POLICIA: Què han anat a veure? Un ballet o un drama?
NENS (en cor): Un ballet, ens sembla. Estimem la mama.
LA POLICIA: És agradable trobar gent culta.
NENS (en cor): Aneu sempre amb coturns?
LA POLICIA: Sí. Veiem un cos i un cap separats. Algú que no fa re i no està sencer. Què ha passat.
NENS (en cor): La mainadera amb la destral ens ha matat la germaneta.
LA POLICIA: On és l’assassina.
MAINADERA: Sóc davant vostre. Lligueu-me. Jaieu-me2 2. Agramatical també en rus.
13
i executeu-me.
LA POLICIA: Criats, feu foc.
CRIATS: Ens desfem en plors, ja hem fet un foc gros.
MAINADERA (plora): Jutgeu un cavall, tingueu compassió de mi.
LA POLICIA: Per què hauríem de jutjar un cavall, car cap cavall no és culpable d’aquesta evacuació de sang. I a més on podríem trobar un cavall encausat.
MAINADERA: Estic boja.
LA POLICIA: Au, va, vesteix-te. Ja en treuran l’aigua clara allà. Et faran unes proves. Poseu-li uns grillons o un cilici.
UN CUINER: Té, mainadera, el cilici també, a les mans.
UN ALTRE CUINER: Assassina malvada.
LA POLICIA: Ei, cuiners, a callar. Vinga, anem. Adéu, nens.
Se sent que truquen a la porta. Es precipiten el Puziriov pare i la Puziriova mare. Han perdut el seny de dolor. Criden terrible-ment, borden i mugeixen. A la paret a l’esquerra de la porta hi ha un rellotge, marca les 12 de la nit.
Final de l’Escena 1ª
14
Escena 2ª
Aquell mateix vespre al bosc. Hi ha neu a carretades. I, efectiva-ment, se l’emporten a carretades. Al bosc els llenyataires tallen avets. Demà és Nadal a casa de moltes famílies russes i jueves i per això s’hi faran posar un avet. Entre els llenyataires en destaca un que es diu Fiódor. És el promès de la mainadera que ha comès l’assassinat. Ho sap? No, no sap res. Talla harmoniosament un avet per a la festa de Nadal a cals Puziriov. Totes les bèsties s’han amagat al cau. Els llenyataires canten un himne en cor. Al mateix rellotge a l’esquerra de la porta són les 9 de la nit.
LLENYATAIRES: Que bé que estem al bosc que blanca que és la neu. Hem de pregar a la roda perquè és la més rodona.
Arbres que munten a cavall estan jaient tranquils. Fillastres en trineu xisclen com angelets.
Demà és el dia de Nadal nosaltres, deshonestos, a la seva salut beurem molts plats.
Déu des del tron ens mira i somrient tot manso sospira en calma ai bona gent òrfena meva.
FIÓDOR (pensatiu): No, no ho sabeu, el que ara us diré. Tinc promesa. Treballa de mainadera pels Puziriov, que són molta fa-mília. És molt guapa. Me l’estimo molt. Vivim junts com marit i
15
muller.
LLENYATAIRES (cadascun d’ells com pot, amb senyals, li mos-tra que li interessa el que ha dit. Queda clar, amb això, que no saben parlar. I el fet que fa no res estiguessin cantant és només una casualitat, com n’hi ha tantes a la vida).
FIÓDOR: Una cosa sí que la té, la meva promesa, que és molt nerviosa. Què hi vols fer, és una feina dura. Una família gran. Molts nens. Què hi vols fer.
LLENYATAIRE: Fruita.
(És cert que ha parlat, però de fet ha dit una cosa que no venia a tomb. Així que no compta. Els seus companys sempre diuen coses que tampoc no venen a tomb).
LLENYATAIRE 2: Icterícia.
FIÓDOR: Després d’agafar-la no estic mai avorrit ni fastiguejat. Això és perquè ens estimem molt mútuament. Compartim una sola ànima propera.
LLENYATAIRE 3: Tirants.
FIÓDOR: Mireu, ara m’emportaré l’avet i aniré a veure-la. Ja ha degut banyar tots els nens i ara m’espera. Què hi vols fer.
Fiódor i els llenyataires s’asseuen en un trineu i se’n van del bosc. Surten les bèsties. La Girafa (una bèstia meravellosa), el Llop (una bèstia de pell de castor), el lleó-senyor i un garrinet porcí.
LA GIRAFA: Passen les hores.EL LLOP: Com un ramat d’ovelles.EL LLEÓ: Com un ramat de toros.EL GARRINET PORCÍ: Com tendrum d’esturió.
16
LA GIRAFA: Brillen els estels.EL LLOP: Com la sang de les ovelles.EL LLEÓ: Com la sang dels toros.EL GARRINET PORCÍ: Com la llet d’una dida.LA GIRAFA: Corren els rius.EL LLOP: Com les paraules de les ovelles.EL LLEÓ: Com les paraules dels toros.EL GARRINET PORCÍ: Com el salmó diví.LA GIRAFA: On és la nostra mort?EL LLOP: En les ànimes de les ovelles.EL LLEÓ: En les ànimes dels toros.EL GARRINET PORCÍ: En vasos espaiosos.LA GIRAFA: Gràcies a tots. Hem acabat la lliçó.
Les bèsties, la Girafa (una bèstia meravellosa), el Llop (una bèstia de pell de castor), el Lleó-senyor i el garrinet porcí surten, com a la vida mateixa. El bosc es queda sol. Al rellotge a l’esquerra de la porta són les 12 de la nit.
Final de l’Escena 2ª
17
Escena 3ª
Nit. Un taüt. Espelmes que baixen pel riu. El Puziriov pare. Ulle-res. Barba. Baves. Llàgrimes. La Puziriova mare. Porta una arma-dura femenina. És una bellesa. Té un bon bust. Al taüt jeu plana la Sónia Ostrova. Està exsangüe. El cap tallat es recolza al coixí, ajuntat al seu anterior cos. A la paret a l’esquerra de la porta hi ha un rellotge. Marca les 2 de la nit.
PUZIRIOV PARE (plora): Filleta meva, Sónia, com pot ser. Com pot ser. Aquest matí encara jugaves amb la piloteta, i corries com si estiguessis viva.
PUZIRIOVA MARE: Sónetxka. Sónetxka. Sónetxka. Sónetxka. Sónetxka. Sónetxka. Sónetxka.
PUZIRIOV PARE (plora): Què dimonis hi havíem d’anar a fer al teatre a veure aquella ximpleria de ballet, amb aquelles balla-rines panxudes i de llana. Me’n recordo com si fos ara d’una que saltironava i brillant em somreia, però jo pensava per què et vull a tu, tenint nens, tenint dona, tenint diners. I estava tan content, tant content. Després hem sortit del teatre, he cridat el meu co-txer imprudent i li he dit: Vània, porta’ns de seguida a casa, hi ha alguna cosa inquietant, m’ho diu el cor.
PUZIRIOVA MARE (badalla): Oh Déu cruel, Déu cruel, per què ens castigues.
PUZIRIOV PARE (es moca): Érem com una flama, i tu ens apa-gues.
PUZIRIOVA MARE (s’empolvora): Volíem celebrar el Nadal amb l’avet i els nens.
PUZIRIOV PARE (li fa petons): I el celebrarem, oh i tant si el
18
celebrarem.
PUZIRIOVA MARE (es despulla): Sí, serà un gran Nadal amb avet. Com pocs n’hi ha.
PUZIRIOV PARE (excitant-se la imaginació): Ets preciosa, i els nostres nens són una monada.
PUZIRIOVA MARE (se li lliura): Ai Senyor, per què fa tant de soroll el sofà. És terrible.
PUZIRIOV PARE (acabant l’assumpte, plora): Déu meu, se’ns ha mort una filla i nosaltres aquí com bèsties.
PUZIRIOVA MARE (plora): No s’ha mort, el que passa és que no s’ha mort pas. L’han matat.
(Entra una mainadera amb el Pétia Perov, d’un any, als braços)
MAINADERA: La criatura s’ha despertat. Té alguna cosa a dins que l’angoixa. S’arrufa. S’ho mira tot amb fàstic.
PUZIRIOVA MARE: Dorm, Pétenka, dorm. Et vigilem.
PÉTIA PEROV (nen d’1 any): I què fa la Sónia que està morta?
PUZIRIOV PARE: Sí, està morta. Sí, l’han matat. Sí, està morta.
PÉTIA PEROV (nen d’1 any): Ja m’ho pensava. Però celebrarem el Nadal.
PUZIRIOV PARE: El celebrarem, el celebrarem. Què feu ara, nens?
PÉTIA PEROV (nen d’1 any): Ara els nens dormim. També m’adormo. (S’adorm)
19
(La mainadera l’acosta als pares, que el senyen i li fan un petó. La mainadera se l’emporta.)
PUZIRIOV PARE (a la dona): Queda’t aquí vora el taüt. Ara vinc. Vaig a veure si ens porten l’avet. (Marxa corrents de la sa-leta. Al cap d’un moment torna, fregant-se les mans) Per cert, hauríem d’agafar unes quantes espelmes més, que les que tenim ja s’han immergit al riu de l’oblit. (Fa una reverència profunda al taüt i a la dona i se’n va de puntetes)
PUZIRIOVA MARE (sola): Sónetxka, saps?, quan pujàvem per l’escala em sobrevolava tota l’estona un corb negre, i jo sentia mo-ralment que el cor se m’estrenyia de tristesa. I quan hem entrat a casa i el criat Stepan Nikolàiev ens ha dit: “L’han matat. L’han matat”, he fet un xiscle de desesperança. He tingut tanta por. Tan-ta por. Ha estat tan dur.
SÓNIA OSTROVA (anterior nena de 32 anys). Jeu com un pal de ferrocarril tombat. Sent el que li diu la mare? No clar que no. Està completament morta. L’han matat.
La porta s’obre de bat a bat. Entra el Puziriov pare. Darrere seu Fiódor. Darrere seu els llenyataires. Porten l’avet. Veuen el taüt i tots es treuen les gorres. Excepte l’avet, que no té gorra i que no entén què passa.
PUZIRIOV PARE: Més fluix companys més fluix. Que aquí hi tinc una filla, una nena, exhalant el seu darrer sospir. Tot i que de fet (sanglota) no exhala res, té el cap tallat.
FIÓDOR: Vostè ens comunica dolor. I nosaltres li portem ale-gria. Li hem portat l’avet.
LLENYATAIRE 1: Fruita.
20
LLENYATAIRE 2: Epístola als grecs.
LLENYATAIRE 3: Algú s’ofega. Salveu-lo.
Surten tots. La Sónia Ostrova l’anterior nena de 32 anys es queda sola. Queden el seu cap i el seu cos.
CAP: Cos, ho has sentit tot.
COS: No he sentit res, cap. No tinc orelles. Però ho he pressentit tot.
Final de l’Escena 3a i de l’Acte I
Al rellotge de l’esquerra de la porta són les tres de la nit.
21
ACTE II
Escena 4ª
Comissaria. Nit. Lacre. Policia. Al rellotge a l’esquerra de la porta són les 12 de la nit. Hi ha un escrivent i hi ha un sereno.
ESCRIVENT: Al lacre li crema el pit acre. La ploma dues cuixes les entoma.
SERENO: M’avorreixo, escrivent. Faig ronda tot el dia en una ofuscació. Em gelo. M’he refredat. He acabat fart de tot. Pluja que vaguareges i piràmides d’Egipte a l’assolellat Egipte dóna’m consol.
ESCRIVENT: Sereno, noi, ja veig que t’has trastocat. Quin consol t’he de donar, jo sóc el teu superior.
SERENO: I tant, farmàcies i tavernes i bordells
22
em faran capgirar el cervell. Què hi fas amb mal de panxa a la farmàcia estar a la biblioteca fa més gràcia. Llegir de Marx un bon bocí i beure nata en lloc de vodka al dematí.
ESCRIVENT: I què se’n sap d’aquell borratxo. Encara es balan-ceja o què.
SERENO: Encara es balanceja com un pèndol com damunt seu la via làctia. N’hi ha molts d’aquests, treballadors del mar, desheretats, pagesos del servatge.
Entren el Comissari i gendarmes.
COMISSARI: Amunt tots. A endreçar-ho tot. A pregar Déu. Ara aquí hi portaran una criminal.
Soldats, criats, cuiners i professors de llatí i grec arrosseguen la mainadera que ha assassinat la Sónia Ostrova.
COMISSARI: Deixeu-la. (Dirigint-se a la mainadera) Vés a la presó.
MAINADERA: Tinc sang a les mans. Tinc sang a les dents. Déu m’ha abandonat. Sóc una boja. Ara ella fa alguna cosa.
COMISSARI: De qui parles tu, mainadera. Vigila i no xerris massa. Doneu-me una copeta de vodka. Qui és.
MAINADERA: La Sónia Ostrova, la que he matat. Ara ella pen-sa alguna cosa. Tinc fred. El cap em fa mal com la panxa.
ESCRIVENT: Això que encara és jove. Això que encara és agra-ciada. Això que encara és ben plantada. Això que encara és es-
23
trellada. Això que encara és encordada. Això que encara és ani-mada.
SERENO (a la mainadera): Em puc imaginar el que vostè sent, ha assassinat la nena amb la destral i en la seva ànima hi ha un sofriment que és impossible d’explicar com cal.
COMISSARI: Bé, mainadera, com se sent? És agradable ser una assassina?
MAINADERA: No. És dur.
COMISSARI: Perquè l’executaran. Prou que l’executaran.
MAINADERA: Pico de mans. Pico de peus. Els seu cap és a din-tre del meu cap. Sóc la Sónia Ostrova, la mainadera m’ha matat. Fédia, Fiódor, salva’m.
SERENO: Temps enrere jo estava fent ronda en plena gelada. Veia gent al voltant, bèsties amb rauxa corrent. Uns genets grecs van passar per la rambla com nú-
vols, com ombres. Fort, vaig xiular al xiulet, feia acudir-hi els porters. Vam estar-nos estona tots junts mirant pels pris-
màtics. Amb les orelles a terra, sentíem les potes i el trot. Llàstima, en va i per no res cercàvem la cavalleria. Vam plorar callats, vam tornar a casa després.
COMISSARI: Per què ho has dit, tot això? T’he fet una pregunta. Imbècil! Pixatinters. No saps servir a la policia.
SERENO: Volia distraure l’assassina dels seus pensaments fos-cos.
24
ESCRIVENT: Truquen a la porta. Són els infermers. Infermers, emporteu-vos-la al vostre manicomi.
(Truquen a la porta, entren els infermers)
INFERMERS: A qui ens hem d’emportar? A aquest Napoleó d’aquí?
Surten. Al rellotge a l’esquerra de la porta són les 4 de la nit.
Final de l’Escena 4ª
25
Escena 5ª
Manicomi. A la vora d’un parapet, el metge apunta al mirall amb una pistola. Per tot arreu hi ha flors, quadres i catifetes. Al rellot-ge a l’esquerra de la porta són les 4 de la nit.
METGE: Ai Senyor, quina por que fa, tot plegat. Estic envoltat d’anormals. Em persegueixen. Em roseguen els somnis. Em vo-len disparar. Mira, un que se m’ha acostat d’amagat i m’apunta. M’apunta però no dispara, m’apunta però no dispara. No dispara, no, no dispara, però m’apunta. En resum, dispararé jo. (Dispara. El mirall es fa miques. Entra un infermer de pedra.)
INFERMER: Qui ha disparat la pistola?
METGE: No ho sé, em sembla que ho ha fet el mirall. Quants sou?
INFERMER: Som molts.
METGE: Ja ho deia, jo. A mi em fa una mica de mal la ximpleria. Han portat algú.
INFERMER: Han portat de la comissaria una mainadera assas-sina.
METGE: És negra com el carbó.
INFERMER: Sap què li dic, jo no ho puc saber tot.
METGE: Què hem de fer. No m’agrada aquesta catifeta. (Dispara a la catifa. L’infermer cau abatut.) Per què ha caigut vostè, si he disparat a la catifeta?
INFERMER: (s’aixeca) M’he pensat que era la catifeta. M’he
26
confós. Aquesta mainadera diu que està boja.
METGE: Això és el que diu ella, no nosaltres. Nosaltres això no ho direm tan ràpid. Jo, sap?, aquest jardí nostre amb tots els seus arbres i cucs de terra i núvols insonors el tinc aquí, just aquí, tot aquí, aquí, com es diu aquest lloc (s’assenyala el palmell de la mà).
INFERMER: Raïm.
METGE: No.
INFERMER: Paret.
METGE: No. Al palmell. Bé, que entri la mainadera aquesta.
(Entra la mainadera)
MAINADERA: Estic boja. He matat una nena.
METGE: No està bé matar nens. Vostè està sana.
MAINADERA: Ho he fet sense voler. Estic boja. Em podrien executar.
METGE: Vostè està sana. Té bon color de cara. Compti fins a tres.
MAINADERA: No en sé.
INFERMER: Un. Dos. Tres.
METGE: Veu com sí que en sap? Vostè té una salut de ferro.
MAINADERA: Parlo amb desesperació. No he comptat, jo, ho ha fet el seu infermer.
27
METGE: Ara ja és difícil de verificar. Vostè em sent.
INFERMER: El sento. Sóc una mainadera, estic obligada a sen-tir-ho tot.
MAINADERA: Déu meu, s’acaba la meva vida. M’executaran aviat.
METGE: Emporteu-vos-la i millor porteu-me un avet. Sí, un avet és millor. Una miqueta més divertit. Estic tan cansat de fer guàrdia. Bona nit.
(De la sala entren uns malalts en una barca, empenyent-la contra el terra amb els rems)
Bon dia tingueu, malalts, on voleu anar?
BOJOS: A plegar bolets, a plegar gerds.
METGE: Ah, ves per on.
INFERMER: Jo també vinc amb vosaltres a banyar-me.
METGE: Mainadera, tu vés a executar-te. Estàs sana. Eixerida com un gínjol.
Al rellotge a l’esquerra de la porta són les 6 del matí.
Final de l’Escena 5a
28
Escena 6ª
Un passadís. Aquí hi ha portes. Allí hi ha portes. I per aquí també hi ha portes. És fosc. El llenyataire Fiódor promès de la maina-dera que ha matat la Sónia Ostrova va pel passadís vestit de frac i porta bombons. Sense més ni més, té els ulls embenats. Al rellot-ge a l’esquerra de la porta són les 5 del matí.
FIÓDOR (entrant en una porta): Dorms?
VEU D’UNA CRIADA: Dormo, però entra.
FIÓDOR: Per tant, ets al llit. Mira, tinc provisions.
CRIADA: D’on véns?
FIÓDOR: Era a la bània1. M’he rentat amb raspalls, com un ca-vall. Allà m’han embenat els ulls per fer la broma. Espera, em treuré el frac.
CRIADA: Despulla’t. Ajeu-te damunt meu.
FIÓDOR: M’hi ajeuré, m’hi ajeuré. No tinguis pressa. Hi ha pro-visions.
CRIADA: Menjo. I tu fes el que et toca. Demà celebrarem el Na-dal.
FIÓDOR (s’ajeu al seu damunt): Ho sé. Ho sé.
CRIADA: I han matat una nena, aquí a casa.
FIÓDOR: Ho sé. Ho he sentit.
1. Mena de sauna russa.
29
CRIADA: Ja és al taüt.
FIÓDOR: Ho sé. Ho sé.
CRIADA: La mare plorava, i el pare també.
FIÓDOR (s’aixeca del seu damunt): M’avorreixo, amb tu. Tu no ets la meva promesa.
CRIADA: I quin mal hi ha.
FIÓDOR: No m’ets afina en l’estil. Aviat desapareixeré igual que la rosella.
CRIADA: Com si em fessis molta falta. D’altra banda, vols que hi tornem?
FIÓDOR: No no, sento una melangia terrible. Aviat desapa-reixeré igual que l’alegria.
CRIADA: En què penses ara?
FIÓDOR: Que, després de tu, he perdut l’interès per tot el món. La taula ha perdut la sal i les parets i la finestra i el cel i el bosc. Aviat desapareixeré igual que la nit.
CRIADA: Ets maleducat. Per això et castigaré. Mira’m. Et diré una cosa antinatural.
FIÓDOR: Intenta-ho. Mamarratxo.
CRIADA: La teva promesa ha matat una nena. Abans has vist una nena morta. La teva promesa li ha tallat el cap.
FIÓDOR: (rauca)
30
CRIADA (burlant-se’n): Coneixies la nena Sónia Ostrova? És a qui ha matat.
FIÓDOR: (miola)
CRIADA: Se’t fa amarg, això?
FIÓDOR: (canta amb veu d’ocell)
CRIADA: I tu te l’estimaves. Però per què. I per a què? Segur que tu també.
FIÓDOR: No jo no.
CRIADA: Conta, conta, jo ja t’havia cregut.
FIÓDOR: Paraula d’honor.
CRIADA: Doncs vés-te’n vull dormir. Demà celebrarem el Na-dal.
FIÓDOR: Ho sé. Ho sé.
CRIADA: Ja tornes a dir coses i repetir-te. Però si ara ja no estàs amb mi.
FIÓDOR: Dic coses i em repeteixo perquè sí i pel gran dolor. Què més em queda.
CRIADA: Sofrir, sofrir i sofrir. Igualment ja no et pot ajudar res.
FIÓDOR: Ja no em pot ajudar res. Tens raó.
CRIADA: Però també pots provar d’estudiar, estudiar i estudiar2.
2. “Estudiar, estudiar i estudiar” frase molt popularitzada de Lenin (1870-1924).
31
FIÓDOR: Ho puc provar. Aprendré llatí. Em faré mestre. Adéu.
CRIADA: Adéu.
Fiódor desapareix. La criada dorm. Al rellotge a l’esquerra de la porta són les 6 del matí.
Final de l’Escena 6ª i de l’Acte II
32
ACTE III
Escena 7ª
Un taulell. Al taulell hi ha un taüt. Al taüt hi ha Sónia Ostrova. A la Sónia Ostrova hi ha un cor. Al cor hi ha sang coagulada. A la sang hi ha glòbuls blancs i vermells. I hi ha cadaverina, és clar. Tothom comprèn que es fa de dia. La gossa Vera, amb la cua arronsada, fa tombs al voltant del taüt. Al rellotge a l’esquerra de la porta són les vuit del matí.
GOSSA VERA: Faig tombs al taüt per la vora els contemplo a tots dos aquesta mort és una prova.
El pobre prega el pa el bronze prega el cel hi farà missa un capellà.
El cadàver es torna de pedra jo abans detestava el pernil s’ha mort la Dulcinea.
33
Quina moral més fosca taques de sang per tot arreu no mainadera vostè s’equivoca.
La vida ens és donada per adorn la mort per fer-nos por per què la destrucció?
Els més intrèpids dels bacteris i les artèries principals mainadera quin és el teu criteri.
El Fiódor t’acaronaria el grop cada matí i ara ets tu que perdràs la vida.
(Entra xino-xano el nen d’un any Pétia Perov)
PÉTIA PEROV: Sóc el més petit, em desperto abans que tots els altres. Me’n recordo com si fos ara que fa dos anys encara no recordava res. Sento el gos que diu versos. Plora en silenci.
GOSSA VERA: A la sala hi fa fred Pétia, què ha dit vostè.
PÉTIA PEROV (nen d’1 any): Què puc dir. Jo només puc comu-nicar alguna cosa.
GOSSA VERA: Udolo més udolo més udolo més voldria que la Sónia revisqués.
PÉTIA PEROV (nen d’1 any): Era impròpiament indecent, la Sónia. I ara fa por de veure.
GOSSA VERA: A vostè no el sorprèn que jo conversi en lloc de
34
bordar.
PÉTIA PEROV (nen d’1 any): Què em pot sorprendre, a mi, als meus anys. Calmi’s.
GOSSA VERA: Doni’m un got d’aigua. Això és massa.
PÉTIA PEROV (nen d’1 any): No pateixi. Durant la meva curta vida me les hauré de tenir amb coses encara més fortes.
GOSSA VERA: Aquesta infeliç de Sónia Ostrova era una immo-ral. Però jo la. Expliqui-m’ho tot.
PÉTIA PEROV (nen d’1 any): Papa. Mama. Tatà. Tata. Maina-dera.
GOSSA VERA: Què diu. Torni en si.
PÉTIA PEROV (nen d’1 any): Tinc un any. No ho oblidi. Papa. Mama. Tatà. Tata. Foc. Núvol. Poma. Pedra. No ho oblidi.
(S’absenta en pantalons als braços d’una mainadera)
GOSSA VERA (adonant-se’n): Realment encara és petit i jove.
(Entren balbucejant agafats de la mà el Mixa Pestrov i la Dúnia Xústrova)
MIXA PESTROV (nen de 76 anys): Felicitats. Avui és Nadal. Aviat ho celebrarem al costat de l’avet.
DÚNIA XÚSTROVA (nena de 82 anys): No un allet sinó una abella. I no una abella sinó un avet. Felicitats. Felicitats. I què fa la Sónia dormint.
GOSSA VERA: No, s’està pixant a sobre.
35
Al rellotge a l’esquerra de la porta són les 9 del matí.
Final de l’escena 7a
36
Escena 8ª
A l’escena vuitena hi ha dibuixat un jutjat. Els funcionaris porten vells, els judiciaris porten perruca. Salten insectes. La naftalina agafa forces. Els gendarmes s’inflen. Al rellotge a l’esquerra de la porta són les 8 del matí.
JUTGE (dinyant-la): Sense arribar a Nadal, m’he mort.
(El substitueixen ràpid per un altre jutge.)
UN ALTRE JUTGE: Que malament em trobo, que malament em trobo. Salveu-me.
(Mor. El substitueixen ràpid per un altre jutge.)
TOTS (en cor): Ens espanten aquestes dues morts. No passa gaire, jutgeu sense esforç.
ALTRES TOTS (per torns): Jutgem. Ho farem. Jutjarem. Deixondim. I porten la gent i un vas i un judici en un plat. I porten en plats. Els jutges.
(El jutge que ha vingut a la causa procedeix a oir la causa de Kozlov i Oslov).
37
SECRETARI (llegeix el protocol) Una nit d’hivern en Kozlov se’n va anar al riu a banyar cabres. Veu que també hi volta l’Oslov que porta del riu els seus ases.
L’Oslov li diu així a en Kozlov Has de creure paraules soles i no has de dur a banyar les cabres millor llegeix el Llibre d’Hores. Diu així en Kozlov a l’Oslov Millor que llegeixis els Psalms i no toquis el Llibre d’Hores és tal com t’ho dic i a callar.
Diu així l’Oslov a en Kozlov Ja que han sortit els Psalms i en parles te’n pots anar al desert, Kozlov, i llegir els psalms pasturant cabres.
Diu així en Kozlov a l’Oslov Jo no em fio d’un xarlatà vine i mira les meves cabres avui les has fet enfadar.
Contesta l’Oslov a en Kozlov A la vinya arrancaré branques i sense dir res ni somiar fuetejaré les teves cabres.
Respon en Kozlov a l’Oslov A l’avet arrancaré branques i com a cònsols enemics els fotré un tacó als teus ases.
38
Que si tu calla cap de xai que si tu calla cap de vaca les acusacions van durar la cosa acaba amb sang vessada.
Igual que si fossin flors mortes varen caure a la neu les cabres amb cues igual que banderes a terra varen caure els ases. Demana en Kozlov a l’Oslov torna’m les meves cabres. Demana l’Oslov a en Kozlov ressuscita els meus ases.
I ja està tot.
JUTGE: Els indicis de mort són evidents.
SECRETARI: I tant, evidents.
JUTGE (suau): No digui “i tant”.
SECRETARI: D’acord, no ho diré més.
JUTGE: Començo el judici. Jutjo resolc m’assec judico... no, no prevarico.Un altre cop. Jutjo resolc m’assec judico...
39
no, no prevarico.Un altre cop. Jutjo resolc m’assec judicaré no prevaricaré.
Ja he acabat de jutjar ho tinc tot claríssim. Condemno Adelina Fràntsevna Schmetterling que desenvolupava les funcions de mainadera i que va assassinar la nena Sónia Ostrova a ser exe-cutada a la forca.
MAINADERA (crida): No puc viure.
SECRETARI: No viuràs, justament. Guaita, et fem un favor i tot.
Tothom entén que la mainadera estava present al judici i que la conversa d’en Kozlov i l’Oslov era només per despistar.
Al rellotge a l’esquerra de la porta són les 9 del matí.
Final de l’Escena 8ª i de l’Acte III
40
ACTE IV
Escena 9ª
L’escena novena, com totes les anteriors, representa uns esdeve-niments que van passar sis anys abans que jo nasqués, o bé ara fa quaranta anys. Pel cap baix. Així que no ens cal patir i estar tristos per si van matar algú. De tots ells no n’hem conegut ni un i igualment es van morir tots. Entre l’acte tercer i el quart han passat unes quantes hores. Davant de les portes ben tancades, netejades a consciència, entrellaçades de flors, s’està dret el grup de nens. Al rellotge a l’esquerra de la porta són les 6 de la tarda.
PÉTIA PEROV (nen d’1 any): Ara les obren. Ara les obren. Que interessant. Veuré l’avet.
NINA SEROVA (nena de 8 anys): Però si ja el vas veure l’any passat.
PÉTIA PEROV (nen d’1 any): Sí, sí. Però no me’n recordo. En-cara sóc petit. Sóc ruc.
41
VÀRIA PETROVA (nena de 17 anys): Ai avet, avet. Ai avet, avet. Ai avet, avet.
DÚNIA XUSTROVA (nena de 82 anys): Saltaré pel seu voltant. Faré grans riallades.
VOLÓDIA KOMAROV (nen de 25 anys): Mainadera, vull anar al lavabo.
MAINADERA: Volódia, si et cal anar al lavabo digues-ho a l’ore-lla perquè si no fas sentir incòmodes les noietes.
MIXA PESTROV (nen de 76 anys): Però les nenes van al lavabo.
MAINADERA: Sí que hi van, sí.
MIXA PESTROV (nen de 76 anys): I com hi van? Com. Tu tam-bé hi vas.
MAINADERA: Hi van com hi han d’anar. I jo igual.
VOLÓDIA KOMAROV (nen de 25 anys): Jo ja en vinc. Quin descans m’ha quedat. Quan ens deixaran passar.
VÀRIA PETROVA (nena de 17 anys) (xiuxiueja): Mainadera. A mi també em cal anar-hi. Estic nerviosa.
MAINADERA (xiuxiueja): Fes com si caminessis
MIXA PESTROV (nen de 76 anys): On aneu totes vosaltres amb la mainadera
NENES (en cor): Allà on els reis van a peu (ploren i es queden).
MAINADERA: Sou unes ximpletes. Havíeu de dir que anàveu a tocar el piano.
42
PÉTIA PEROV (nen d’1 any): Per què els ensenyes a dir men-tides. Què en treus d’aquestes mentides. Viure és ben avorrit, ja podeu dir el que us sembli.
(De sobte s’obre la porta. Apareixen els pares)
PUZIRIOV PARE: Va passeu-vos-ho bé. He fet el que he pogut. Aquí teniu l’avet. Ara la mama ens tocarà alguna cosa.
PUZIRIOVA MARE (s’asseu sense trucs al piano de cua, toca i canta) La música ja ha retrunyit com un cop de sabre al granit. Tots obren les portes de cop anem junts a Tver al galop. No anem pas a Tver, que només anem a la sala amb l’avet. S’han tret el fibló per després. Un fa com l’abella, solet. Una altra és com la papallona al tronc de l’avet s’abandona. El tercer fa de llar de foc la quarta de guix o de roc i el cinquè puja a dalt d’un ciri i es posa a rugir-hi a rugir-hi.
PÉTIA PEROV (nen d’1 any): Avet t’he de dir una cosa. Que bonic que ets.
NINA SEROVA (nena de 8 anys): Avet et vull explicar una cosa. Que maco que ets.
VÀRIA PETROVA (nena de 17 anys): Ai avet, avet. Ai avet, avet. Ai avet, avet.
43
VOLÓDIA KOMAROV (nen de 25 anys): Avet et vull contar una cosa. Que meravellós que ets.
MIXA PESTROV (nen de 76 anys): Oh joia, joia, joia, joia.
DÚNIA XUSTROVA (nena de 82 anys): Igual que dents. Que dents. Que dents. Que dents.
PUZIRIOV PARE: Estic molt content que estigueu tots alegres. Sóc molt infeliç que s’hagi mort la Sónia. Que trist que tothom estigui trist.
PUZIRIOVA MARE (canta): A ó u e i ò B G R T (li falten forces per continuar la cançó i plora)
VOLÓDIA KOMAROV (nen de 25 anys): (es dispara al pols, a prop de l’orella d’ella) Mama no ploris. Riu. Mira m’he disparat.
PUZIRIOVA MARE (canta): D’acord no vull amargar-vos l’ale-gria. Passem-nos-ho bé. Però malgrat tot pobra pobreta Sónia.
PÉTIA PEROV (nen d’1 any): No és res, no és res, mama. La vida passarà de pressa. Aviat ens morirem tots.
PUZIRIOVA MARE: Pétia fas broma o què. Es pot saber què dius.
PUZIRIOV PARE: Sembla que no fa broma. El Volódia Koma-rov ja s’ha mort.
PUZIRIOVA MARE: Com que s’ha mort.
PUZIRIOV PARE: Ves si no. Si s’ha disparat.
44
DÚNIA XUSTROVA: Jo em moro asseguda a la butaca.
PUZIRIOVA MARE: Què diu aquesta.
MIXA PESTROV (nen de 76 anys): Volia ser longeu. No sóc longeu. M’he mort.
MAINADERA: Ah, malalties infantils, malalties infantils. Quan aconseguiran derrotar-vos. (mor)
NINA SEROVA (nena de 8 anys) (plora): Mainadera, què et passa, què et passa. Per què se t’ha posat un nas tan prim.
PÉTIA PEROV (nen d’1 anys): Té el nas prim, però un ganivet o una navalla encara van més ràpids.
PUZIRIOV PARE: Encara ens han quedat els dos fills petits. El Pétia i la Nina. Què hi farem ja ens espavilarem.
PUZIRIOVA MARE: A mi això no em pot consolar. Que al ca-rrer faci sol.
PUZIRIOV PARE: Quin sol ha de fer, si ja és de nit. Apaguem l’avet.
PÉTIA PEROV: Quines ganes tinc de morir-me. No me les aguanto. Em moro. Em moro. Ja estic mort.
NINA SEROVA: Jo també. Ai avet, avet. Ai avet, avet. Ai avet. Ja està tot. M’he mort.
PUZIRIOV PARE: Ells dos també s’han mort. Diuen que el llen-yataire Fiódor s’ha tret els estudis i ha arribat a ser professor de llatí. Què em passa. Una fiblada al cor. No veig res. Em moro.
PUZIRIOVA MARE: Què dius ara. Mira, una persona d’origen
45
humil i ha arribat on volia. Déu meu quin Nadal més trist que hem tingut. (Cau i mor)
Final de l’Escena 9 i de l’Acte i de tota l’Obra
Al rellotge a l’esquerra de la porta són les set del vespre.
