Unitat 3. L’estructura social

Unitat 3. L’estructura social

Continguts• Definició d’estructura social• Estatus i rol• Institucions socials• Grups socials:

– Grups de pertinença i grups de referència– Comunitat i Associació– Grups primaris i grups secundaris

• Valors i normes:– Valors: definició i tipus. Els valors morals– Les normes. Classificació. Normes morals i normes jurídiques– La desviació i el control social

Definició d’estructura socialSegons la Gran Enciclopèdia Catalana, la paraula estructura

s'usa per referir-nos a la manera com estan disposades les parts d'una substància o d'un cos. Així, podem al·ludir a l’estructura d'una roca, a la del cos humà, a la d'un poema o una novel·la, a la d'un edifici, etc. És precisament la referència a l'edifici el que porta Giddens a establir una analogia entre l'estructura social i la d'un edifici. Aquest sociòleg diu que ens pot ser útil representar-nos l'estructura de la societat de la mateixa manera com ens representem l'estructura d'un edifici. Si les parets, el terra i el sostre -elements d'un edifici- li donen un aspecte particular, també els elements socials donen una determinada estructura a la societat.

Definició d’estructura social (2)

Quins són els elements que donen una determinada estructura a la societat? Es pot respondre que aquests elements són: el territori, la població, I'estatus, el rol, els grups, les institucions, les classes socials, les comunitats, les organitzacions i les normes socials. Així, podem definir l'estructura social com el conjunt de les principals institucions i els principals grups que integren la societat.

Definició d’estructura social (3)La manera com, en una societat concreta, es combinen aquests

elements ens aproxima al coneixement de l'estructura d'aquesta societat. Una determinada combinació implica la impossibilitat d'introduir-hi un element nou, ja que, si es fes això, hi podria haver conseqüències greus per a la societat en el seu conjunt. I això és així perquè els elements no estan units a l'atzar o arbitràriament sinó que depenen els uns dels altres.

Que depenguen els uns dels altres no vol dir, però, que sempre hagen d'estar relacionats de la mateixa manera. És cert que no hi podem introduir elements nous, però, en canvi, aquests elements es poden relacionar de manera diferent. El mateix Giddens ho diu molt explícitament: Les societats humanes s'han d'entendre com edificis que s'estan reconstruint a cada moment pels mateixos totxos que els componen.

Definició d’estructura social (4)Si en una estructura social els elements sempre són els mateixos,

podríem afirmar que l'estructura social coacciona els individus. Un dels autors que s’ha referit al fet que l'estructura social constreny l'individu és Durkheim. Aquest autor exposa que l’estructura social és anterior a l'individu, exterior a ell i limita les seves activitats. Els exemples que usa són prou clars; diu: Quan complisc amb les meves obligacions com a germà, marit o ciutadà i amb els compromisos que he acceptat, complisc amb un seguit d'obligacions definides per la llei i el costum i que són externes a mi i a les meves accions. (...) El sistema de signes emprats per expressar els meus pensaments, el sistema monetari que utilitze per pagar els meus deutes, els instruments de crèdit de què em servisc en les meves relacions comercials, les pautes que seguisc en la meva professió, etc., totes aquestes coses funcionen independentment de l’ús que jo en faça. (Durkheim, 1982)

Definició d’estructura social (5)[Matisació: estructura vs. individu i acció social]De les dues tesis defensades per Durkheim amb relació a

l'estructura social, podríem dir que la primera –la societat és anterior a l'individu i exterior a ell– és vàlida pel que fa a la primera part i els següents exemples la verificarien: cap de nosaltres no ha triat ni la llengua que parla, ni el sistema monetari que empra, etc., però si bé és cert que l'estructura social és anterior a l’individu no ho és que siga exterior a ell, ja que la societat sense individus no és res. La segona tesi –l’estructura social limita les activitats de l’individu– només és veritat en certa mesura, perquè limitar no vol dir determinar, restar llibertat, ja que, per exemple, hom podria decidir i, per tant, triar de viure sense diners, tot i que això li portaria nombroses dificultats.

Definició d’estructura social (i 6)

De tot el que hem dit es podria concloure que totes les persones participen de manera activa en la construcció i reconstrucció de l'estructura social gràcies a les diferents activitats diàries. D'ahí que es puga definir l’estructura social com el conjunt, relativament estable, de les relacions o accions que es donen entre les diverses parts. Són parts d'una estructura social, com ja hem dit, el territori, la població, els grups i subgrups, l’estatus, el rol, les institucions, les classes socials, les comunitats, les organitzacions i les normes socials. D’algunes d'aquestes parts en parlarem tot seguit.

Estatus social• Si sabem que les persones no viuen aïlladament sinó formant grups en el

si de la societat i afirmem que aquesta no és un conglomerat format a l’atzar sinó una estructura ordenada, podem anomenar estatus social el lloc que tota persona social ocupa dins d'aquesta estructura.

• Estatus és la posició que tota persona ocupa quan interactua socialment amb les altres persones, és a dir, quan s'hi comunica.

• Així doncs, cada membre del grup ocupa una posició determinada o un

estatus determinat en el si del grup; per exemple, en el grup familiar existeixen els estatus de mare / pare, muller / marit, fill i filla, germà i germana, etc. I això és així perquè la manera humana de ser membres d'una societat determinada consisteix a ocupar un lloc en l'entramat de l'estructura social.

Estatus social (2)• Ara bé, com que els individus formen part de molts grups, pot

succeir que una mateixa persona ocupe simultàniament diversos estatus. Per exemple, una dona pot ocupar el de metgessa, mare, filla, militant d'un partit polític, etc. Hi ha estatus, però, que són incompatibles simultàniament, com ara jutge i reu o cirurgià i pacient a la taula d'operacions.

• De tota manera, per tenir un determinat estatus no n'hi ha prou

que una persona ocupe un lloc, cal també que les altres persones li reconeguen aquest rang. Per això, l’estatus social depèn no només del que hom fa, del que hom és o del que hom creu que és, sinó del que els altres membres de la societat pensen que hom és, la qual cosa indica que les persones no són creadores del seu propi estatus, malgrat que tampoc no estan sotmeses passivament al judici de la societat.

Tipus d’estatus social (3)Si quan hem parlat d'estatus, hem dit que una persona en pot ocupar de diferents, cal

distingir ara entre els diversos tipus. Així hi ha: estatus adscrits, estatus transferits i estatus adquirits.

• El primer és la posició imposada a un individu sense la seua col·laboració i el seu control. Per adscripció se li assigna una posició en funció de característiques i qualitats personals. Són els estatus de sexe, edat, els de fill, germà, avi i les posicions derivades de l’aristocràcia hereditària.

• L’estatus social també pot ser transferit. En aquest cas, l'element voluntari o de pròpia realització no hi té cap paper. Exemple: Eduard Vlll d'Anglaterra tenia l'estatus adscrit de primogènit de la família reial i per això va heretar el tron. Quan el seu pare va morir li va ser transferit l'estatus de rei.

• L’estatus adquirit depèn de l'esforç que l'individu realitza per tal d'aconseguir-lo. Per adquisició els individus ocupen un estatus després d'haver demostrat la seva capacitat o el seu dret a ocupar aquesta posició. Per això es pot dir que té el seu origen en el procés de la vida col·lectiva i, per tant, deriva de les activitats econòmiques, polítiques o religioses. Com a exemples tenim: els estatus de marit, muller, professora, líder sindical, metge, artista, etc. Si seguim amb l'exemple d'Eduard Vlll d'Anglaterra, veiem que quan va triar de casar-se amb una dona que estimava, va despullar-se de l'estatus de rei (estatus transferit) i va adquirir-ne un altre, el de Sr. Simpson.

Estatus social i jerarquia (i 4)• Pel fet que una persona pot ocupar diferents tipus d'estatus,

podem establir que entre ells hi ha una jerarquia. A l'hora d'establir-la hi intervenen factors objectius i factors subjectius.

• Entre els primers hi ha el control dels mecanismes de poder: si hom és president d'un consell d'administració se'l valorarà més que no pas si és un administratiu. Es valora més el líder polític que no pas el militant de base. El mateix passa amb els líders espirituals i els seus fidels.

• S'entén per factors subjectius la manera com la gent avalua una determinada posició. Són criteris que no tenen relació directa amb el control dels mecanismes de poder, com ara el color de la pell, l’èxit artístic, el tipus de feina, etc.

• El mateix fet de parlar de jerarquia ens porta a referir-nos a l'estatus principal, aquell que identifica l’individu socialment i el situa en l'estructura social. De què depèn determinar quin és l’estatus principal? De la forma com cada societat valore les distintes activitats institucionals. Per exemple, una societat en què es valoren les relacions de parentiu, donarà més valor a l'estatus familiar, mentre que en una on es valore més l'èxit econòmic, l'estatus dominant serà el professional.

Rol social• Directament relacionat amb el concepte d’estatus hi ha el de rol. Per exemple, cadascun dels

alumnes de primer curs de batxillerat té un estatus i, al mateix temps, desenvolupa el rol d'estudiant, però els rols no són la gent sinó el conjunt de pautes o normes de comportament associades a cada estatus.

• Rol és el conjunt de comportaments i actituds que s’esperen d'una persona, d'acord amb el seu estatus i amb la seva situació social.

• El rol s'anomena social perquè representa uniformitats de conducta compartides per molta

gent i com que moltes persones realitzen el mateix rol, més o menys de la mateixa manera, el rol social es pot estudiar científicament. D'aquesta manera podem reconèixer el rol d'estudiant, professor, advocada, venedor, mare, etc.

• Podríem dir que el rol social s’assembla al paper que un actor assumeix en el teatre. La

diferència es troba en el fet que l'actor representa un paper fictici, el que li ha tocat, i durant un temps assumeix la personalitat del personatge, mentre que el paper que nosaltres representem a través del rol no ho és, de fictici. Aquest paper s'ha aprés en el procés de socialització, la qual cosa vol dir que s'ha interioritzat en la personalitat social de l’individu, per la qual cosa no és temporal.

Rol social (2)• En el procés de socialització l'individu és, a la vegada, actor i membre dels diferents

grups i, per això, aprèn simultàniament tots els rols socials. Del que acabem de dir, se'n desprèn que el rol social és creació de la cultura, en la mesura que les persones l’han realitzat de manera continuada.

• Si el rol social és una creació cultural i de cultures n’hi ha moltes, podem inferir que

els rols varien d’acord amb les diverses formes culturals. • Tota persona participa de molts grups i en cadascun representa el seu rol. No

inventa la manera com ha de representar-lo, fa el que s'espera que faça. Per tant, cal que entre el rol que hom executa i allò que els altres esperen que faça hi haja una coincidència relativa (expectativa de rol).

• Tot i que els diferents rols són sempre representats per la mateixa persona i, per

tant, la mateixa personalitat en el si de diferents grups, se suposa que a cada grup es comporta de manera més o menys diferent, ja que la situació del grup és diferent i la seva funció també ho és. Per exemple, una persona no es comporta igual en el si de la seva família que en un partit de futbol o al lloc de treball.

Rol social (3)• Ja sabem què és un rol social, però, quin contingut tenen els rols? El contingut del rol

són les pautes de comportament (accions, actituds, deures, privilegis) centrades en una funció social específica (per exemple, socialitzar) i dirigides a una meta social. Posant com a exemple l'escola, el contingut del seu rol són totes les accions que contribueixen al manteniment de la socialització i de la instrucció. En aquest cas seria el comportament que s'espera que els membres de la institució escolar porten a terme.

• Així, el nucli dels rols està constituït pel conjunt de drets i deures, tant latents

com manifestos, que hom té dins de la funció que acompleix. Per exemple, s'espera que el metge actue com a metge, és a dir, que a la consulta no actue com ho faria amb un amic o amb la seva família. El contingut d'un determinat rol social està relacionat sempre amb el d'altres rols socials. Així, a l'exemple del metge li podem afegir el del pacient; en aquesta relació metge / pacient s'espera que l'últim adopte unes determinades actituds i reaccions en relació amb el primer. De fet, això és el que fem habitualment.

• A diferència de l'estatus, el rol no s'adquireix; una persona pot aconseguir moltes coses

dins del seu rol però el rol mateix no el pot aconseguir, ja que els rols socials, que funcionen en una cultura concreta, són producte de l'experiència i la col·laboració de moltes persones al llarg del temps.

Rol social (4)Ja sabem que totes les persones han influït en la creació d'aspectes particulars

dels rols, però l'individu entra a acomplir rols ja existents, que ha d'interioritzar i als quals s'ha d'acomodar. Amb relació a l'acomodació, hi ha dos tipus de rol:

1. Els rols assignats: els rols ens són donats des de fora, bé d'una manera automàtica (els rols de filla, àvia, oncle, edat, sexe, etc.), bé d'una manera deliberada, com quan s'adopta un infant.

2. Els rols assumits: els rols són adoptats voluntàriament, com

ara el cas de dues persones que, havent decidit casar-se, assumeixen el rol de muller o de marit, o el cas de qui decideix seguir una professió.

Rol social (i 5)• Pel que fa al valor social que se'ls atribueix, hi ha rols que són molt

apreciats i d'altres menys. Alguns comporten molta responsabilitat, mentre que d'altres en tenen menys.

• Amb relació als diversos grups en el si dels quals es desenvolupa el rol, hi ha

grans rols i rols subalterns. La persona pot trobar-se en un rol inferior, superior o igual amb relació a tots els altres rols. Així, en el camp de l'educació hom pot executar el rol d’estudiant, de professor o professora, de director o directora, de conserge, etc.

• De la mateixa manera que hi ha un estatus principal, hi ha també un rol clau,

que equival a la funció principal que una persona realitza. Si bé en les societats industrials el rol clau és l’econòmic o professional, pot succeir que en una situació concreta o determinada, com ara la de l'esportista o l’entrenador de futbol, el rol clau siga més el recreatiu que l’econòmic o a l’inrevés.

Activitatsa. Creus que l'estructura social coacciona els individus? Per què? Procura

exemplificar-ho.b. Quins són els estatus socials que ocupes en els diferents grups en els quals

et mous? Es tracta d'estatus adscrits, transferits o adquirits? Per qué?c. Quants estatus pot ocupar una dona? I un home? Compara’ls.d. Quins són els teus rols? Quan ets amb els teus amics o les teves amigues

desenvolupes el mateix rol que quan ets amb la teva família? Per què?e. De tots els rols que desenvolupes, quins són assignats i quins assumits?f. Exemplifica el teu rol com a estudiant de batxillerat. Fixa't en les accions

que realitzes, en les teves actituds, els teus deures, etc.

Text 1Com es pot veure, el rol o paper social és el lloc que ocupa cada individu a la societat i que es cataloga objectivament d'una manera diferent segons l’activitat que estigui realitzant. [...] Així un individu pot ser pare de família, oficinista en el lloc de treball o automobilista. Segons el punt de referència que es tingui de la família, del treball o del desplaçament, es tindrà una etiqueta diferent, sense que una n’exclogui l'altra. D'aquesta manera, l’individu realitza al llarg de la seva vida rols diferents, intercanviables i específics.Però existeix una altra òptica per catalogar la situació de l’individu a la societat. El rol es pot considerar des d'una perspectiva objectiva, que té en compte la ubicació de l’individu en la complexa xarxa de relacions socials. Però també pot adoptar-se un altre punt de vista: el de la valoració que la societat fa dels diferents rols que desenvolupa l’individu. D’aquesta manera, arribem a la definició del que els funcionalistes anomenen estatus social.S'entén per estatus la consideració i el reconeixement social per part de la societat del paper que representa l'individu. Així, resulta que a la nostra societat es valora molt la figura del metge, la de l’advocat i la de l'enginyer; en canvi, estan poc reconegudes les tasques dels enterramorts o les dels escombriaires. Aleshores podem dir que l’estatus d'un metge està més valorat que l’estatus d’un enterramorts.Es interessant deixar clara la diferència que hi ha entre el rol i l'estatus. Mentre que el primer fa referència a una situació objectiva del paper real que desenvolupa un individu en una societat determinada, el segon comporta una valoració subjectiva de la societat respecte als diferents rols que es desenvolupen.BRIONGOS, HERNÁNDEZ, MERCADÉ. SOCIOLOGIA HOY.

Activitats sobre el text 11. Quina diferència estableix el text entre estatus i rol?2. D'entre les següents posicions o estatus, digues quins són heretats i

quins adquirits: ser dona, ser filla d'un treballador de la construcció, ser jugadora de bàsquet, ser estudiant a l'escola oficial d'idiomes, haver nascut en un poble petit i ser escriptora. Per què?

3. Per què les tasques dels enterramorts o les dels escombriaires estan tan poc reconegudes?

4. Digues quines actuacions o rols esperes de: el metge, el jutge, l'alcalde, el president de la Generalitat, la directora general d'Ensenyament i el professorat.

5. Posa títol al text.

Text 2 D'entre les dotzenes de rols que podem arribar a assumir al llarg de la nostra vida, n'hi ha un que es veritablement definitori de la nostra identitat i personalitat i que condiciona i determina molts dels altres que en un moment donat podem interpretar. Segurament, és també el que representem durant més temps al llarg de la vida. Ens referim al gènere, «home» i «dona»; ser dona o ser home no és una realitat natural (biològica), sinó un fet social. [...] D'homes i dones sempre n'hi ha hagut, però és fàcil veure que no sempre ha estat el mateix, ni és el mateix en diferents societats, ser home i fer d'home o ser dona i fer de dona. [...] La veritat és que no hi ha gaires fonaments biològics (per no dir cap) que permetin explicar les diferències de comportament entre homes i dones, per la qual cosa és més plausible que aquestes siguin fonamentalment culturals; el gènere és també una qüestió d'aprenentatge social. Per entendre-ho bé hem de fer una distinció entre sexe i gènere: amb el terme sexe ens referim a les diferències físiques del cos; amb el terme gènere ens referim a les diferències psicològiques, socials i culturals entre homes i dones. Hi ha un bon grapat d'estudis força recents que mostren que, des del mateix moment que ens incorporem al món (ara, amb les ecografies, ho podem fer abans), comencem a ser tractats i percebuts (recordeu la importància que això té en la formació de la personalitat) de manera diferent, en funció de si el nostre sexe és masculí o femení. Ser home i ser dona no és el mateix; no solament se'ns percebrà de manera diferent, sinó que des de bon començament se'ns socialitzarà en diferents rols, el d'home o el de dona, i se'ns educarà en bona part de manera diferent per acomplir correctament els rols (les tasques) que l'home i la dona tenen assignats en cada societat. L'educació sexista és un fet inconscient, d'aquells que es donen per descomptat. No estem parlant de discriminació, encara que tots dos fets estiguin relacionats.CARDÚS i ROS (coordinador). LA MIRADA DEL SOCIÒLEG.

Activitats sobre el text 2

1. Què vol dir “ser home” i “fer d'home” i “ser dona” i “fer de dona”?

2. “Ser home i ser dona no és el mateix”. Justifica-ho des de la teva vivència personal.

3. Busca exemples que mostren com, des de bon començament, se socialitza de manera diferent les dones i els homes.

4. Analitza el rol de la dona a la societat actual.5. Posa títol al text.

Institucions socials

Les societats, per la seua naturalesa, tenen institucions que estan reglamentades. Les presons, les escoles, les esglésies i els tribunals són organitzacions que no només existeixen per satisfer l’interès particular dels seus membres, sinó per perpetuar els valors tradicionals que es consideren valuosos.

Lipman i Sharp, Investigació social

Institucions socials (2)• Els éssers humans, igual que la resta d’animals, tenen

necessitats de supervivència, com ara la reproducció i la subsistència.

• Però a diferència dels animals, els humans satisfan aquestes necessitats indirecta i cooperativament mitjançant un seguit de normes, regles i restriccions que s’expressen simbòlicament amb el llenguatge. Així, les experiències acumulades de com hem resolt aquestes necessitats les podem alhora transmetre.

• Aquest conjunt de pautes de comportament, recurrents i estables, que tenen com a objectiu satisfer les necessitats, són anomenades institucions.

Institucions socials (3)Altres definicions d’ institució: "conjunto de ideas, opiniones y normas de comportamiento propuestas y a menudo impuestas a los

individuos en una sociedad determinada" (Petit, F., 1984:28) "... un modo estandarizado de conducta social o un modo estandarizado de co-actividad" (Nadel,

S.F., 1974:123). "un conjunto de normas que se aplican en un sistema social, y que definen lo que es legítimo y lo que no

lo es en dicho sistema" (Mendras, H. 1968: 109) El concepto de INSTITUCIÓN "implica un acuerdo sobre una serie de valores tradicionales alrededor de

los que se congregan los seres humanos. Esto significa también que esos seres mantienen una definida relación, ya entre sí, ya con una parte específica de su ambiente natural o artificial. De acuerdo con lo estatuido por su tradicional propósito o mandato, obedeciendo las normas específicas de su asociación, trabajando con el equipo material que manipulan, los hombres actúan juntos y así satisfacen algunos de sus deseos, marcando al mismo tiempo su impronta en el medio circundante". (Malinowski, 1993: 44)

"La institución es el equivalente en el campo social de lo que es el inconsciente en el campo psíquico. Lo cual se expresa en otros términos por medio de la fórmula: la institución es el inconsciente político de la sociedad. (…) La institución censura la palabra social, la expresión de la alienación, la voluntad de cambio". (Lapassade, G. , 1972: 77)

"un sistema establecido o reconocido socialmente de normas o pautas de conducta referentes a determinado aspecto de la vida social". (Radcliffe-Brown, El método de la antropología social, 189)

"un agregado duradero de conductas humanas, organizado en torno a un propósito o intención o fin central" (Valdés, 1989:106).

Manllevat de J. Zino Torrazza (2000): La estructura social, Murcia, Universidad Católica San Antonio.

Institucions socials: característiques• Són exteriors a nosaltres: no les crea cada

persona sinó que són quelcom aliè, que seguirà existint quan nosaltres ja no hi siguem.

• Són objectives: en no ser creades per nosaltres (no són subjectives), les vivim com si foren coses, fets reals (matrimoni, maternitat,...).

• Són coactives: obliguen les persones a comportar-se d’una determinada manera.

• Tenen autoritat moral: reprimeixen moralment les accions desviades.

• Són històriques.

Institucions socials: universalitat i diversitat

• Hi ha institucions que són universals, en el sentit d’existir en totes les societats i tindre els mateixos ingredients (pautes, rols i relacions).

• Aquestes institucions són: la familiar, l’educativa, l’econòmica, la política, la religiosa i la recreativa.

Institucions socials: universalitat i diversitat

Tot i ser universals i necessàries, aquestes institucions es presenten en formes diferents en cada societat (diversitat cultural).

P.e., entre els nuer de l’Àfrica (Sudan) hi ha el costum pel qual un home es casa amb la vídua del seu germà i en alguns casos els infants nascuts d’aquesta unió són considerats fills de l’home mort.

Funcions de les institucions socialsSón positives les institucions que comporten un gran

nivell d’integració i coordinació en els grups, en la mesura que:

• Simplifiquen el comportament social a la gent, ja que les maneres de pensar i d’actuar han estat regularitzades per les generacions anteriors

• Proporcionen formes ja preparades de relacions i rols socials: l’individu ja sap quina conducta ha de tindre davant els altres (rols)

• Actuen com a agents de coordinació i d’estabilitat de la cultura total, ja que les maneres de pensar i de comportar-se tenen sentit per a les persones i els proporcionen seguretat

• Tendeixen a regular el comportament, perquè contenen les exigències sistemàtiques de la societat, reprimint així les conductes desviades

Funcions de les institucions socials (i 2)

Són negatives en la mesura que la cultura no actua en tots els seus sectors ni per a profit de totes les persones. Per això les institucions:

• Obstaculitzen el progrés social, ja que es resisteixen al canvi

• Contribueixen a frustrar la personalitat social dels individus, perquè les persones que es resisteixen al control d’aquestes institucions es consideren inadaptades i, en alguns casos, s’embranquen en moviments de reforma o emprenen actes delictius

• Influeixen en la dispersió de la responsabilitat social, en el sentit de no dur a terme la reforma de formes rutinàries i perjudicials de comportament, perquè no hi ha ningú que vullga assumir aquesta responsabilitat

Classes d’institucions socials:principals i subsidiàries

Segons els criteris d’universalitat, necessitat i importància, hi ha dues classes:

• Principals: s’anomenen també bàsiques i són aquelles en les quals participen un gran nombre de persones; compleixen funcions essencials per a la supervivència del grup i de l’individu. Tenen una grau elevat d’universalitat.

• Subsidiàries: s’anomenen també secundàries; són institucions menors. Es refereixen a funcions no essencials o bé s’agrupen al voltant de les institucions bàsiques per tal de desenvolupar-les o completar-les. Tenen una grau molt elevat de variabilitat.

Classes d’institucions socials:principals i subsidiàries (i 2)

Les institucions principals més importants són: La institució familiar La institució educativa La institució econòmica La institució política La institució religiosa La institució recreativa

Totes aquestes institucions són interdependents

La institució familiar

Té assignades les funcions de reproducció (regula i estabilitza les relacions sexuals i la procreació), socialització bàsica, suport social i afectiu, i econòmica (és la unitat bàsica de consum i, de vegades, de producció).

La institució educativa• També té la funció de

socialització.• Aquest procés de

socialització pot tindre lloc informalment a casa i formalment a través de les organitzacions docents.

• Les institucions subsidiàries són: els exàmens, les qualificacions, els deures, els títols, etc.

La institució econòmica• Vetla per proporcionar els béns materials i de serveis a

la societat. Així, s’encarrega de la producció, la distribució, el canvi i el consum d’articles.

• Les institucions subsidiàries corresponents són: banca, crèdit, publicitat, negocis, etc.

La institució política• Vetla per satisfer la

necessitat d’administració general i de l’ordre públic en el si de la societat.

• En parlar de la institució política, cal fer referència als conceptes de nació, d’estat i de govern.

• Són subsidiàries: legislativa, militar, policíaca, relacions diplomàtiques amb països estrangers, etc.

La institució religiosa

• S’encarrega de satisfer la necessitat de l’ésser humà a l’hora d’establir relacions amb la divinitat i la salvació de l’ànima.

• Són subsidiàries: relació entre el clero i els seglars, els sistemes de pregar (rituals), etc.

La institució recreativa• Satisfà la necessitat de descans físic i mental, ço és,

amb el temps d’oci.• Són subsidiàries: jocs, esports, música, pintura,

teatre, etc.

Text 3Un concepte sociològic prou útil (...) és el concepte d’institució. Hom sol

definir una institució com un complex específic d’accions socials. Així, la llei, la classe social, el matrimoni o la religió organitzada, són institucions. Però aquesta definició no ens diu quina relació hi ha entre la institució i les accions dels individus que hi estan implicats. Arnold Gehlen, un científic social alemany contemporani, contesta la pregunta de la següent manera: segons ell, una institució és com un òrgan regulador, que canalitza les accions humanes de forma tan similar a com els instints canalitzen la conducta animal. És a dir, que les institucions proporcionen mecanismes i maneres de fer mitjançant les quals la conducta humana esdevé modelada, pautada, i es veu obligada a anar per uns canals o a seguir unes pautes que la societat considera desitjables. El truc o estratagema consisteix a fer-li veure a l’individu que aquests canals o pautes són els únics possibles.

P. Berger, Invitació a la Sociologia

Els grups socials

Un grup social pot definir-se com un conjunt de persones unides per una xarxa de relacions socials.

Característiques dels grups socials:

– Interacció recíproca: les relacions han de ser regulars i els individus han d’actuar d’acord amb unes normes acceptades perl grup.

– Consciència de grup: els membres es veuen formant un “nosaltres”, ja que comparteixen una mateixa realitat, perfectament diferenciada dels “altres”.

– Existència d’objectius, valors i activitats compartides: gràcies a aquests elements compartits, els membres actuen solidàriament i se senten identificats entre si, comprenen les accions pròpies i les dels altres, i és possible la cohesió del grup.

– Estabilitat i duració relativa: la interacció estable i duradora permet distingir un grup d’una reunió accidental de persones.

– Identificació social: cal que, per a existir un grup, els altres el reconeguen com a tal, ço és, que les persones que interactuen siguen reconegudes com a “pertanyents al grup”.

Els grups socials (2)Quins dels següents agrupaments de persones

constitueixen grups socials i quins no (quasigrups)?Els nascuts l’any 1995, els integrants d’un

destacament militar, els treballadors d’una oficina bancària, els assistents a un concert de rock, la coral Schola Cantorum, els lectors de periòdics, els espectadors d’un partit de futbol, els integrants d’una penya taurina, els membres d’una congregació religiosa, la colla d’amics, els que viuen en un mateix districte municipal, els arquitectes, els estudiants, la família, un club de fans, un partit polític, els pilots d’aviació.

El grup de referència (Robert K. Merton)• Grup de referència: Es parla de la unitat social (grup alié) amb la qual s'identifica un

individu, que li serveix per definir la seva conducta i avaluar-la, en funció dels criteris de grup. P.e., els emigrants, els nou-rics, els acabats de graduar. Els grups de referència compleixen dues funcions bàsiques: – Funció normativa: Quan algú creu o vol pertànyer a un grup adopta les seues

característiques, des de les creences, opinions i regles, a les pràctiques i la forma de vestir o pentinar-se: el comportament de l'individu depèn del comportament del grup.

– Funció de comparació o valorativa: Serveix com a criteri amb el qual jutjar-nos i avaluar-nos en qualsevol aspecte, tenint una gran repercussió en la formació de l'autoconcepte.

• Grup de pertinença: És la unitat social a la qual realment pertany l'individu.

• En el cas que el grup de referència no puga convertir-se en el grup de pertinença (pel color de la pell, per l’edat, per la seua religió o pel seu estatus) es pot experimentar un sentiment de privació relativa, o siga, insatisfacció derivada de la discrepància establerta entre el que es té i el que es creu que s'hauria de tenir. La privació relativa pot fomentar el descontentament social i empènyer cap a activitats revolucionàries. El cas contrari és la gratificació relativa, que fa sentir satisfacció cap al sistema.

• Existeix també el grup de referència contrari que serveix per establir-hi comparacions.

(Viquipèdia: Psicologia dels grups)

Comunitat i associació

Comunitat és allò antic i societat allò nou. […] comunitat és la vida en comú (Zusammenleben) duradora i autèntica; societat és només una vida en comú passatgera i aparent. Amb això coincideix el que la comunitat haja de ser entesa com un organisme viu, i la societat com un agregat i artefacte mecànic.

Ferdinand TÖNNIES, Gemeinschaft und Gesellschaft (Comunidat i societat) (1887)

Comunitat i associació (2) Júlia TORRES CANELA i Ramon ALCOBERRO: Introducció a la Sociologia

Ferdinand Tönnies (1855-1936) fou un sociòleg interessat a estudiar els vincles entre individus en les organitzacions socials. Els humans viuen en grups que, bàsicament, poden classificar-se, segons la mena de relacions que s’estableixin entre els seus membres, en dos tipus que va anomenar: Comunitats (“Hot-Groups” – en alemany “Gemeinschaft”) i Associacions (“Cold-Groups” – en alemany “Gesellschaft”)– Una Comunitat és un grup de gent que es relacionen entre ells a partir de

sentiments. Comparteixen emocions, creences, vivències i –sovint– punts de vista polítics o socials. En les comunitats els individus es coneixen personalment, participen mútuament de les seves vides privades, etc. Els membres de la comunitat valoren la seva relació intrínsecament (sovint les relacions provenen de temps antics, són fins i tot anteriors al naixement dels individus i són valuoses per a ells). En la comunitat el més important són els sentiments i la confiança. Per això són grups “hot” (càlids). La família, el petit grup d’amics, el veïnat, la petita agrupació religiosa, etc. són exemples de comunitats.

– Una Associació és un grup de gent que es relaciona per interès mutu. Els membres d’una associació valoren la seva relació extrínsecament (pel profit que en treuen) i es coneixen impersonalment, és a dir, en funció del càrrec que ocupen, pel que fan i no per qui són. Per això són “cold” (fredes). Un Banc o una empresa qualsevol són associacions.

Grups primaris i grups secundarisCharles H. Cooley

Grups primaris

• SOCIALITZACIÓ PRIMÀRIA (Construcció del jo social)

• NOMBRE XICOTET DE MEMBRES• RELACIONS:

– PERSONALS (FACE TO FACE)– DIRECTES– ENTRE TOTS (divisió del treball

relativament simple amb poca diferenciació de rols)

• CLIMA AFECTIU (s’està per afecte)• LLIURE EXPRESSIÓ DE PERSONALITAT

(espontaneïtat)• CREENCES I VALORS COMPARTITS• NORMES BASADES EN EL COSTUM I LA

TRADICIÓ• EXEMPLES: família, colla d’amics, el veïnat;

penyes esportives, tribus urbanes,…

Grups secundaris• SOCIALITZACIÓ SECUNDÀRIA (Participació

en institucions)• NOMBRE GRAN DE MEMBRES• RELACIONS:

– IMPERSONALS– INDIRECTES– ENTRE ALGUNS (divisió del treball

molt forta amb molts estatus i rols)• CLIMA ASÈPTIC (s’està per interès):

competitiu i anònim• NO HI HA EXPRESSIÓ DE PERSONALITAT• GRAN DIVERSITAT DE PENSAMENT I

D’ACCIÓ• NORMES BASADES EN LLEIS FORMALS• EXEMPLES: empreses, sindicats, partits

polítics,...

Comunitat o grup primari i associació o grup secundari

• Una societat amb molt sentiment comunitari acostuma a ser tradicionalista i conservadora, perquè els sentiments mutus triguen molt a canviar: un exemple típic són els vincles familiars profunds. Els nens, per exemple, se socialitzen més fàcilment en societats amb valors tradicionals perquè saben quines són les normes i això els dóna seguretat emocional.

• En canvi, una societat amb poc sentiment comunitari, és a dir, amb poca tendència dels individus a trobar-se, a col·laborar en tasques comunes, amb molta separació de classe, d’ètnia o de religió, té un important perill de disgregació per pèrdua de la seva funció integradora. D’ací que el relativisme moral implique un perill de disgregació de vincles socials. El capitalisme ha tendit al llarg del segle XX a disgregar els vincles comunitaris perquè d’aquesta manera resultava més senzill el control social.

Els grups socials: capital social• S’anomena “capital social” la capacitat d’una societat per a

organitzar empreses comunes a partir de la confiança generada per les comunitats a les quals un individu pertany (xarxes socials). El capital social s’expressa, per ex., en el voluntariat, en l’ajuda desinteressada a vells i a malalts, etc.; però també té una gran importància en la creació d’empreses i en l’economia –que es basa en la confiança mútua entre empresaris, treballadors, proveïdors i consumidors.

• El capital social s’incrementa mitjançant la construcció d’històries compartides, tradicions, símbols, etc. Com que en els humans la funció simbòlica és molt important, quants més símbols compartisc amb algú altre, més fàcil és identificar-m‘hi, donar o rebre ajuda d’altri, etc.

Text 4: MertonEls grups de referència són, en principi, quasi innombrables: tots els grups als quals hom

pertany, i aquests són relativament pocs, així com els grups als quals hom no pertany, i aquest són, naturalment, legió, poden ser punts de referència per emmotllar les actituds d’una persona, les seves valoracions i la seva conducta. Que els individus actuen dins un sistemes social de referència subministrat pels grups dels quals forma part és sens dubte una idea antiga i probablement certa. Si això fos l’únic que interessés la teoria del grup de referència, aquesta només seria un nom nou per un antic focus d’atenció en sociologia, la qual es va concentrar sempre en la determinació de la conducta del grup.

Però, a més, hi ha el fet que els individus s’orienten freqüentment cap a grups que no són el seu per tal de donar forma a la seva conducta i a les seves valoracions. Són els problemes centrals al voltant d’aquest fet de l’orientació cap als grups als quals no es pertany els que constitueixen l’interès distintiu de la teoria del grup de referència. Finalment, la teoria ha de ser generalitzada fins al punt que puga explicar tant les orientacions cap al grup al qual es pertany com les orientacions cap als grups als quals no es pertany, però la seva tasca immediata més important és descobrir els processos pels quals els individus es relacionen amb grups als quals no pertanyen.

En general, doncs, la teoria del grup de referència tracta de sistematitzar els determinants i les conseqüències dels processos de valoració i d’autoestima en què els individus prenen els valors o les normes d’altres individus o grups com a sistema comparatiu de referència.

Merton, R.K., Teoria i estructures socials

Activitats text 4

1. Per què els grups de referència són innombrables?

2. Quins són els teus grups de referència?3. Quin procés segueixes per relacionar-te amb

grups als quals no pertanys?4. Quin objetiu persegueixes quan vols entrar a

formar part d’un grup de referència?

Text 5: Salvador GinerDe comunitats i associacions, se’n troben en moltes societats, i a tot arreu topem amb grups intermedis. Ara bé, com

més primitiva és una societat, més prominents són els seus grups primaris. En una societat paleolítica, com tambén en algunes de les que han subsistit gairebé fins als nostres dies a l’Amazònia o a Austràlia, tribu, societat i grup primari es confonen totalment. En comparació, en el pol oposat, tenim les civilitzacions, i sobretot la moderna, l’estructura de la qual és en gran part associativa: són societats basades en el desenvolupament d’organitzacions impersonals –estats, empreses, entitats financieres, xarxes d’informació- on l’acció social es canalitza sovint segons el mòduls d’eficiència i racionalització. Sembla, doncs, que es pot percebre un vast procés històric que condueix de societats essencialment comunitàries a societats en què les associaciones –amb els sistemes de valors i acció social que aquets impliquen- són les que predominen. Sense declarar en cap cas quin pot ser el futur del procés històric en relació amb les estructures comunitàries, es pot afirmar que, en els darrers mil·lenis – i de manera prou irregular- ha anat sorgint un gran nombre de sistemes socials associatius, com les burocràcies, les administracions, les finances, les fàbriques, els partits polítics. En contrast amb aquests, molts grups basats en els lligams afectius i la lleialtat mútua –clan, famílies extensas, tribus, comunitats rurals- han perdut la seva antiga importància per la supervivència i el funcionament de la societat en general. Aixó és especialment cert en el cas de les societats més tecnificades, però no vol dir que els grups primaris s’hi hagin extingit. Les comunitats que no han expirat en el procés s’han reajustat o readaptat a la nova situació, per bé que en molts casos les trobem en tensió o conflicte amb molts aspectes de la societat moderna.

En aquesta, hi sorgeixen també nombroses comunitats noves, encara que la seva natura i el seu origen siguin molt diferents de les tradicionals. Aquestes comunitats es creen freqüentment sobre la base d’afinitats electives i estils de vida compartits. Les penyes esportives, els clubs per a tota mena d’activitats, les anomenades “tribus urbanes”, les sectes, les associacions de veïns i tantes altres agrupacions voluntàries, moltes relativament informals, són, en essència, comunitàries, i proliferen en l’ambient impersonal, mòbil i multitudinari que caracteriza les societats modernes.

Salvador Giner, Sociologia.

Activitats text 5

1. Estàs d’acord en el fet que les societats comunitàries són substituïdes per societats associatives? Per què?

2. Si “clans, famílies extenses, tribus …han perdut la seua importància”, com t’expliques que “els grups primaris no s’hagen extingit”?

3. Posa exemples, diferents als del text, de comunitats noves.

Valors i normes

VALORSPrecedent del concepte: distinció de Marx entre

valor d’ús i valor de canvi

Marx va considerar que els objectes tenen algunes propietats que els fan valuosos, però aquest valor només existeix si hi ha unes necessitats humanes que l’objecte valuós pot cobrir. És el que ell anomena valor d’ús. Així, p.e., si les taronges són valuoses en la mesura que tenen vitamina C, però no hi hagués ningú que tinguera necessitat de vitamina C, aleshores les taronges deixarien de tenir valor. Marx va exposar que, a més a més, els objectes produïts pel treball humà poden tindre un altre valor, el valor de canvi o valor que adquireix un objecte quan és equiparat amb d’altres objectes també produïts pel mateix treball.

Què són els valors

• No són objectes sinó qualitats que tenen les coses

• No són qualitats sensibles (no es poden veure, ni tocar, ni olorar)

• Només existeixen en relació a l’ésser humà, que és qui els copsa i qui té la capacitat d’apreciar o valorar

Tipus de valors

• Morals• Econòmics• Socials• Estètics • Religiosos• Mediambientals

Tipus de valorsPoderRiquesa SaviesaPlaerBellesaIgualtatPauDiversióSalutJustíciaEquitatÈxitAmor i famíliaAmistatPrestigiAventuraNació/pàtriaCreença ComfortSolidaritat

Font: Àlex Sala, 2006. http://phobos.xtec.cat/asala

Valors morals• S’apliquen a les relacions entre les persones o

entre les persones i les coses que ens envolten• Són exclusius dels éssers humans: valorem i

decidim actuar voluntàriament• Indiquen el que és més convenient, el més bo i

el que cadascú ha de fer en la seua vida diària: són GUIES de les accions humanes (orientacions); serveixen com a CRITERI a l’hora de triar l’acció que més ens convé (la més valuosa) (preferències)

Les normes• A través del procés de socialització aprenem a comportar-nos, és a dir,

aprenem i interioritzem un conjunt de PAUTES DE COMPORTAMENT, que són les que predominen a la nostra societat.

• S’entén per pauta de comportament el que moltes persones repeteixen constantment. Si moltes persones repeteixen una mateixa pauta de comportament, aleshores tenim un comportament uniforme i generalitzat, que serveix de guia i model als nous membres de la societat.

• Si es tracta d’un comportament acceptable, la societat ens empeny a seguir-lo i si es tracta d’un de reprovable, la mateixa societat ens empeny a rebutjar-lo.

• Les pautes de comportament, pel fet de ser regles i de convertir-se en models que cal seguir, són anomenades normes de conducta.

• El que es pretén a través del procés de socialització és convertir les normes de conducta en pràctiques habituals, de manera que totes les persones les complisquen sense haver de reflexionar.

Classificació de les normesDos criteris de classificació

• Segons la importància de les normes per al funcionament del grup:– Costums: normes bàsiques i essencials de la societat, aquelles a

les quals tothom se sent obligat i que, en cas d’incompliment, comporten una sanció. Habitualment són reforçades per la ideologia i els valors essencials d’aqueixa societat. Ex.: no mataràs, no robaràs,...

– Usos: normes més febles, allò que voldríem que tothom fera, i que per això són voluntàries, no cal que hi haja acord i són tema d’opinió. Es consideren formes de comportament apropiades, però no obligatòries: la seua transgressió no comporta sanció. Ex.: vestir d’etiqueta en actes importants, fer un regal en un casament, normes de cortesia,...

Classificació de les normesDos criteris de classificació

• Segons el grau de formalització:– Normes formalitzades: són les lleis positives,

anomenades jurídiques, aquelles que s’han formulat conscientment com a resultat d’una deliberació racional, que estan escrites en codis jurídics i que són els estàndards del comportament (àmbit del Dret).

– Normes no formalitzades: anomenades normes socials, són normes no escrites, acceptades inconscientment i que, tot i que no constitueixen cap sistema regulador de la conducta, tenen un paper rellevant durant el procés de socialització.

Tant les unes com les altres tenen caràcter coactiu.

Normes morals i normes jurídiquesMoral i moralitat

S’entén per moralitat els actes concrets que, en relació a les normes morals establertes, poden ser qualificats de morals. Aquest concepte es distingeix de moral, perquè moral fa referència als principis, als valors i a les normes que postulen un comportament determinat.

Dret (legalitat)S’entén per dret “el sistema de normes que fixen i tutelen una determinada organització de les relacions socials i que tendeixen a evitar-ne la violació” (GEC)

Normes morals i normes jurídiquesTrets compartits

• Tots dos (moral i dret) regulen les relacions entre els humans per mitjà de normes.

• Les seues normes són prescriptives; això significa que obliguen, que són imperatives.

• Les seues normes responen a la necessitat de cohesió social.

• Tots dos tenen una caràcter històric, en el sentit que canvien en funció del lloc i del temps.

Normes morals i normes jurídiquesTrets diferenciadors (1)

Moral• Les normes morals s’interioritzen,

s’assumeixen: la moral demana una adhesió voluntària.

• No hi ha un mecanisme extern que ens obligue a actuar d’una determinada manera.

• Les normes morals no estan codificades.

• La moral està present a tots els àmbits de les relacions humanes i en totes les formes de comportament.

• La moralitat és independent de l’Estat: a un mateix estat poden coexistir diferents sistemes normatius morals.

Dret• Podem no estar d’acord amb una

norma jurídica, i fins i tot considerar-la injusta, però de grat o per força ens obliga: al dret li és igual que l’adhesió siga voluntària o forçada.

• Existeix un mecanisme extern sancionador.

• Les normes jurídiques estan codificades de manera formal i oficial. Són lleis positives.

• El dret no regula àmbits humans com ara l’amistat, l’amor o la solidaritat.

• El dret va lligat a l’aparició de l’Estat: en un mateix estat no poden coexistir sistemes jurídics diferents.


En la mesura que els humans acaten voluntàriament les normes fonamentals de la convivència, s’amplia l’esfera de la moral mentre que es redueix l’esfera del dret.


Kant va aclarir molt bé la distinció entre legalitat i moralitat quan va dir que la legalitat ens proposa accions “conformes al deure”, per tal d’evitar les sancions o d’aconseguir un premi, mentre que la moralitat ens ordena actuar “per deure”, fent cas del que ens obliga la nostra pròpia consciència.


Kant es pregunta: quan podem estar segurs que la nostra acció ha estat la correcta, que hem fet el que calia fer? I respon que ho fem quan actuem per deure, és a dir, quan deixem al marge qualsevol tipus d’interés. A la Fonamentació de la metafísica dels costums, ens aclareix què significa actuar per deure: imaginem-nos un comerciant que ha de decidir el preu dels seus productes. Quan actua honradament des d’un punt de vista moral, és a dir, per deure? El comerciant pot variar el preu en funció del tipus de client i no tractar igual un comprador habitual que un nen o un turista; en aquest cas actuaria contràriament al deure. També pot ser que el comerciant demane a tothom el mateix preu per por de perdre la clientela; en aquest cas actuaria conforme al deure. Tot i que aquesta conducta és legal, es tracta d'una actitud interessada i moralment reprovable. El comerciant només actuarà com s'ha d actuar, és a dir, per deure, quan pose el preu que considere que s’ha de posar, i no per interés, sinó perquè pensa que és el que s'ha de fer i el que tothom hauria de fer.

Text 6: control normatiuNo s'ha de tenir una idea metafísica de les normes, com si fossin entitats autosuficients sobreposades a les persones des de fora de la societat, tot i que quan neixen se les troben fetes i les han d’acceptar en gran part per sobreviure, i més encara si el que volen és prosperar. Si les rebutgen, entren en conflicte en la mesura del seu rebuig, i si aquest té un cert èxit, el resultat és la imposició de normes noves. Els processos revolucionaris són molt instructius en aquest terreny. Els revolucionaris rebutgen moltes normes de la societat, l’estructura política de la qual desitgen derrocar, però no pas per això deixen de tenir normes pròpies; més tard imposen les seues sobre les zones més passives de la col·lectivitat. Així, doncs, la societat es controla a través de les normes, exercides mitjançant rols i distribuïdes en els diversos estatus dels individus i dels grups.Salvador Giner, Sociologia.

Text 7: dret i moralLa funció social de la moral consisteix a regular les accions entre els homes (entre els individus, i entre l’individu i la comunitat) per tal de contribuir d‘aquesta manera a mantenir i assegurar un determinat ordre social. És cert que aquesta funció es compleix també per altres vies més directes i immediates, i fins i tot amb resultats més efectius, com, per exemple, la via del dret.Gràcies al dret, les normes del qual compten per tal d'assegurar el seu compliment, amb el mecanisme coercitiu estatal, s'aconsegueix que els individus accepten -voluntàriament o involuntàriament- l’ordre social que s'expressa jurídicament i, d’aquesta manera, queden sotmesos o integrats a l’estatut social vigent. Però això no es considera suficient. Es persegueix una integració més profunda i no només la que es manifesta amb una conformitat exterior. Es busca també que els individus accepten íntimament i lliurement, per convicció personal, els fins, principis, valors i interessos dominants en una societat donada. D'aquesta manera, sense recórrer a la força o imposició coercitiva només quan és necessari, es pretén que els individus accepten lliurement i conscientment l'ordre social establert. Tal és ta funció que correspon complir a la moral.Adolfo Sánchez Vázquez, Etica.

La desviació

La desviació és la transgressió, identificada com a tal i per tant sancionada, de les normes en vigor en un sistema social determinat.

• Es pot considerar com un procés mitjançant el qual les persones “queden fora de control”.

• Els rols proporcionen el criteri per saber si una conducta és desviada o no.

• Totes les persones són potencialment desviades (en alguna ocasió incomplim la norma)

• Un cert grau de desviació és positiva: provoca la redefinició de rols i normes, i també un cert progrés social (adaptació social). P.e., la consciència de gènere.

Grups desviats socialment problemàtics

– Infractors de la llei (delinqüents)– Bandes criminals organitzades: tràfec d’armes,

tràfec de material nuclear, tràfec d’immigrants il·legals, tràfec de dones i nens, tràfec d’òrgans, blanqueig de diners.

– MàfiesMalgrat el seu caràcter desviat, es regeixen per

normes pròpies del grup:• Tenen els seus líders• Estan organitzats• Desenvolupen els seus rols• Tenen un estatus en l’estructura social

Tipus de desviació

• Desviació positiva: revolucionaris polítics i religiosos, reformadors socials, inventors, innovadors en l’àmbit de les belles arts,...

• Desviació negativa: formes de conducta que s’allunyen de les que són considerades normals. Sovint és una desviació hostil i destructora: delinqüents i criminals.

• Desviació institucionalitzada: mecanisme del propi sistema que permet integrar conductes que en principi atemptaven contra ell. P.e., la prostitució.

Opcions davant la desviació

Albert Cohen (Delinquent Boys, 1955) va estudiar la subcultura de la desviació juvenil dels barris de les grans ciutats nord-americanes i es va adonar que els joves de les classes inferiors difícilment s’adaptaven a les normes de comportament, establertes per la classe mitjana (com ara responsabilitat individual, hàbits i aptituds escolars i econòmiques, disciplina, bons modals...), i que adoptaven conductes desviades, provocades per la frustració d’estatus.

Va suggerir que, davant la desviació, la societat pot presentar les opcions següents:

• Presentar oportunitats legítimes, i.e., oferir ajuts per tal de controlar o reformar certes conductes. P.e., buscant feines adequades als exdelinqüents o autoritzar els drogaddictes a la compra controlada d’estupefaents, etc.

• Eliminar oportunitats legítimes, excloent l’individu de la societat, separant-lo d’ella.

• Presentar oportunitats il·legítimes, i.e., obrir la porta a la marginació tal com fan les organitzacions mafioses amb els exdelinqüents.

• Eliminar oportunitats il·legítimes, frenant la conducta desviada a través de l’empresonament.

• Presentar solucions preventives com ara l’estructuració de grups marginals, la inserció a la societat, etc.

Algunes teories sobre la desviació

• Durkheim afirmà que a les societats modernes, les normes i els valors tradicionals deixen de guiar la conducta, sense ser reemplaçats per uns altres. Aquesta situació en què no hi ha unes normes clares de comportament en la vida social rep el nom d’anòmia, i està a la base de les conductes desviades i delictives. Desviació i delicte són, per tant, fets socials inevitables i necessaris en les societats actuals.

• Són inevitables, ja que l’individu no està condicionat pels valors i normes tradicionals i hi ha més marge d’elecció per a l’individu. D’aquesta manera, és més difícil la conformitat i el consens complet.

• Són necessàries per dos funcions:– La desviació té una funció adaptadora: al introduir

en la societat noves idees i desafiaments, constitueix una força innovadora i provoca el canvi.

– La desviació afavoreix el manteniment dels límits entre comportaments bons i dolents. Un fet delictiu pot suscitat una resposta col·lectiva que recalca la solidaritat de grup i clarifica les normes socials (facilita la cohesió social).

Merton modificà el concepte d’anòmia per a donar cabuda a la tensió a què es veuen exposats els individus quan les normes acceptades entren en conflicte amb la realitat social. A la societat nord-americana, i d’altres industrialitzades, els valors generalment acceptats posen l’èmfasi en l’èxit material, que se suposa que s’ateny mitjançant l’autodisciplina i el treball dur. Però açò no és cert, ja que la majoria dels desafavorits no gaudeixen de les habituals oportunitats per a progressar. Per tant, per a Merton, la desviació és una conseqüència de les desigualtats econòmiques i de l’absència d’equitat en les oportunitats.

La desviació és una resposta natural dels individus davant les situacions en què es troben. Identificà cinc possibles reaccions a la tensió existent entre els valors socialment acceptats i els pocs mitjans que hi ha per a aconseguir-los: conformitat, innovació, ritualisme, renúncia i rebel·lia.

Maneres d’adaptació Metes culturals (valors dominants)

Mitjans institucionals

Conformitat + +

Innovació + -

Ritualisme - +

Renúncia - -

Rebel·lia + - + -

(+): acceptació; (-): rebuig; (+ - ): rebuig valors dominants i substitució per altres nous

• Conformitat: es dóna quan s’accepten tant els valors o metes culturals com els mitjans que la societat ha instituït per aconseguir-les. La immensa majoria de la població es troba en aquesta situació.

• Innovació: es produeix quan s’accepten les metes però no les normes per a aconseguir-les; llavors es recorre a conductes desviades però eficaces. És el cas de la màfia i del crim organitzat.

• Ritualisme: consisteix en el rebuig de les metes i en l’observació fidel i compulsiva de les normes. La desviació consisteix en no acceptar les metes. P.e., treballar sense perspectives professionals.

• Renúncia: consisteix a rebutjar les metes i les normes d’aquest enfocament competitiu. Els que renuncien es marginen de la societat. És el cas dels membres d’una comuna autosuficient, rodamons, drogodependents,...

• Rebel·lia: també rebutja les metes i les normes, però pretén implantar una nova organització social, amb un nou sistema de valors i amb unes normes noves. Els revolucionaris i els membres de grupos polítics radicals en són un exemple.

• La teoria de l’etiquetatge, lligada a l’interaccionisme simbòlic, diu que, en estudiar la desviació, el focus d’atenció no ha de ser la persona desviada ni l’acte que aquesta persona realitza, sinó l’opinió pública (la societat).

• La desviació no és la qualitat d’un acte realitzat per una persona, sinó la conseqüència de l’aplicació de les normes i sancions per alguns en presència d’un transgressor. L’individu desviat és algú a qui se li ha posat aquesta etiqueta amb èxit; el comportament desviat és el comportament que les persones etiqueten d’aquesta manera. (H. Becker, 1969).

• Així doncs, el control social (la societat) és el que condueix a la desviació. P.e., si algú ha robat una cosa i se l’etiqueta com a “lladre”, aleshores se’l rebutja i se’l discrimina. Això provoca que aquesta persona tinga una mala imatge de si mateixa i aquesta mala imatge la impulsa a buscar contactes amb d’altres persones de la seua mateixa condició.

Text 8: l’estil punk

Des de l’estiu de 1976, l’estil punk havia arrelat entre els joves proletaris anglesos, primer en els suburbis de Londres i després en els barris urbanopopulars d’altres ciutats britàniques. Però els punks no es quedaven a la perifèria, sinó que feien sentir la seua presència al centre. Els carrers de King’s Road s’omplien cada cap de setmana d’adolescents amb pantalons estripats, agulles penjades i els cabells en punta. Més que cap altre estil, els punks entren pels ulls i creen una màscara tan visible com insòlita: cos-imatge seran reivindicats com a espais propis, individuals, en els quals es pot ser conseqüent amb el lliure albir: fes-ho tu mateix (la teua roba, la teua música, la teua gravació, la teva revista), sigues com vulgues (no com els altres desitgen que sigues). La norma és la ruptura amb la norma (no confondre amb l'absència de norma): si alguna cosa no lliga, posa-te-la; si quelcom sona malament, toca-ho. Simples, lletjos, bruts i grollers inverteixen l’ordre de les coses i dels valors.

Carles Feixa, De jóvenes, bandas y tribus.

Text 9: la delinqüènciaLa delincuencia es una de las formas más descollantes de la desviación

social. Es posible que un individuo se aparte de la conformidad general y que su conducta desviada sea considerada absurda, o meramente peculiar y excéntrica. Pero muy a menudo tal desviación representa una violación de las normas o intereses grupales contra la cual se ejerce sanción punitiva.

El acto delictivo de transgresión es el crimen o delito. La única manera de definirlo es diciendo que es un acto punible en una situación social dada. Es posible que le ética pueda suministrar un concepto más universal y atemporal de crimen. Pero en sociología criminal y en criminología, delito es aquello que castiga un estado, una tribu, una colectividad.

Esto no significa que la sociología conciba el crimen arbitrariamente, sino en relación con una estructura social y, sobre todo, con una cultura dada respaldada por el poder. Así, en la Unión Soviética y en China establecer una empresa privada de índole capitalista era un crimen grave, al que se imponía la pena capital. (Más tarde dejó de serlo en ambos países).

Esta misma actividad, en Suiza, Chile o en las islas Filipinas -y no digamos en los llamados paraísos fiscales: las Bahamas, Liechtenstein, Gibraltar- era y es perfectamente legítima. En unos lugares la prostitución es un delito, en otros una actividad tal vez no del todo honorable, pero nada delictiva.

No sólo la geografía, sino los cambios históricos reflejan la relatividad del delito. En muchos países asiáticos ha sido inveterada costumbre dar a los funcionarios públicos emolumentos privados. La penetración de la moralidad burocrática occidental ha creado un estado de conciencia de la ilicitud de tal costumbre, hasta ahora favorablemente sancionada por la tradición, pero con pocos resultados.

En México, la “mordida”, o soborno rutinario de funcionarios y autoridades, se aproxima al tipo anterior, pero ha sido siempre condenada -sin demasiado éxito- por los agentes moralizadores: la Iglesia, los partidos revolucionarios, los intelectuales.

En tales casos las “desviaciones” son desviaciones de una moral proclamada por grupos que poco pueden hacer contra las costumbres enraizadas en la conciencia colectiva y respaldadas por la estructura económica.

Salvador Giner, Sociología

El control social

• Les societats en general busquen conservar la seva cohesió i la seva permanència.

• El concepte control social designa la suma de mecanismes amb els quals la societat actua sobre l’individu perquè el seu comportament s’adeqüe a les expectatives i prescripcions socials.

• El sistema de relacions existent entre grups i individus diferents dintre d’una mateixa societat que serveix per al manteniment de la cohesió, la satisfacció de les necessitats i la solució dels conflictes socials d’acord amb determinades normes s’anomena ordre social.

• Per conservar l’ordre social cal disposar de mecanismes eficients de control social.

• Aquests mecanismes són els valors, les normes (socials i jurídiques) i les sancions (penalització, càstig).

Conformitat socialDe la conducta que se sotmet i/o s’identifica amb les normes

socials se’n diu conformitat social. Per tal que hi haja conformitat social són necessaris cinc components:

• El grup ha d’estar d’acord amb les finalitats comunes.• La persona ha de complir amb les normes exigides per la

societat.• S’ha d’adherir als valors i idees que comporten aquestes

normes.• Ha de consentir a usar els mitjans legítims per aconseguir les

finalitats proposades.• Hi ha d’haver divisió adequada del treball social.

Las normas sociales se definen como proposiciones que prescriben a individuos o grupos el comportamiento adecuado en determinadas situaciones, o bien las acciones a evitar. Pueden ser clasificadas según diversos criterios, pero el más habitual dentro de la sociología de la desviación es agruparlas dentro de sistemas normativos según el grado de la sanción que se aplica al infractor. Con este sistema obtenemos una clasificación de los comportamientos desviados según su gravedad:

Normas penales: Son las recogidas en el código penal, que representa el núcleo duro de cualquier sistema social. Recoge las normas que tutelan los bienes fundamentales del grupo social —la vida, la propiedad, las instituciones, etc.—. El incumplimiento de éstas es un delito y convierte al autor en delincuente. Conlleva el tipo de sanción más grave: la pena. Normas jurídicas: Son las normas contenidas en reglamentos u ordenamientos; su violación es un acto ilícito y conlleva sanciones de tipo pecuniario o administrativo. Normas sociales: Es un amplio grupo de normas socialmente reconocidas, como la moda, la tradición, los usos y costumbres, etc. Su incumplimiento no implica una sanción institucionalizada, aunque sí algún tipo de recriminación o reproche social. Moral individual: Son las normas autoimpuestas del tipo no comeré nunca en un McDonald's. Incumplirlas tiene escasa relevancia social, pero puede ser calificado como hipocresía.

http://es.wikipedia.org/wiki/Sociolog%C3%ADa_de_la_desviaci%C3%B3n

Mecanismes de controlNivells de control social

Fonts de la reacció social

Agents de control Sancions i mecanismes de control

Interns: autocontrol

Procés de socialització per mitjà del qual l’ego forma part de les institucions

L’ego mateix, que examina les conseqüències

- positius: satisfacció, autocomplaença- negatius: sentiment de culpa, vergonya i dubte

Externs: controls informals

Grups primaris Altres significatius que interactuen amb l’ego i per als quals el comportament de l’ego és important: família, amics, escola, companys

- positius: amor, amistat, un somriure, una felicitació- negatius: desaprovació, ridícul, ostracisme

Externs: controls formals

Institucions legitimades per la societat

Agents legalment autoritzats: el parlament (lleis), la policia, la judicatura, el sistema penitenciari

- positius: reconeixement públic- negatius: multa, presó, tortura, suïcidi, tractament mèdic

Un exemple de control: l’educació

• Durkheim defineix l’educació com “l’acció exercida per les generacions adultes sobre les generacions encara no madures per a la vida social. El seu objectiu és despertar i desenvolupar en el nen aquelles actituds físiques, intel·lectuals i morals que li exigeix la societat, en general, i el medi social al qual està especialment destinat”.

• En els societats més simples l’educació no és una activitat realitzada per una persona especialitzada, un agent educador concret, sinó per la família, el grup de parentiu i la societat en generals, a través de la participació en la vida quotidiana. Tots els infants, sense distinció, van aprenent una manera de viure i un conjunt de coneixements immutables a mesura que van realitzant rutinàriament les diverses tasques.

• Per contra, a les societats més desenvolupades, la tasca educativa la realitza un cos especial, el dels ensenyants, i s’estableix una diferenciació dins del sistema educatiu en funció de l’estructura social, la qual cosa comporta un tipus d’instrucció per a les classes benestants diferenciada del destinat a les classes inferiors. Aquesta diferenciació té per objectiu preparar l’infant per tal que desenvolupe un paper en el grup social que li correspon en la jerarquia social.

• A partir del segle XIX, va començar a universalitzar-se l’educació primària, per la qual cosa l’índex d’analfabetisme va decréixer.

• És al segle XX quan a l’educació se li atorguen dos objectius: el de socialitzar i el de procurar que totes les persones, siga quin siga el seu origen, puguen desenvolupar les pròpies aptituds i capacitats.

• La sociologia ha formulat diverses teories sobre l’escolarització obligatòria i sobre la seua influència en relació amb la desigualtat.

Pierre Bourdieu i Jean-Claude Passeron consideren que l’escola té un paper actiu en la perpetuació de les desigualtats socials (el que ells denominen reproducció cultural), en la mesura que el sistema escolar ensenya i propaga la cultura de les classes dominants. Aquesta cultura entra en conflicte amb la de les classes inferiors i, per això, qualsevol activitat pedagògica suposa un handicap per a l’alumnat procedent de classes inferiors, mentre que és superada amb èxit per l’alumnat de les classes superiors. Aquest èxit és, a més, reforçat per la pròpia escola en la mesura que dóna seguretat a aquests infants.

http://youtu.be/cJ4ru3tOEFM

• Basil Bernstein, basant-se en les formes d’utilització del llenguatge, afirma que els infants procedents de la classe treballadora tenen dificultats per adequar-se a les exigències de l’escola perquè utilitzen un codi restringit, una forma de parlar que conté molts supòsits sense explicitar, un discurs que se centra més en les experiències pràctiques que en la discussió d’idees abstractes i, sobretot, un discurs que està orientat a les normes del grup però sense explicar per què hi ha aquestes normes i no unes altres.

• En canvi, l’alumnat procedent de les classes més privilegiades accepta millor les exigències de l’educació, pel fet que el seu és un codi elaborat. El codi elaborat està menys lligat a contextos particulars, és més generalitzable i facilita millor el procés d’abstracció i d’aprenentatge.

• Ivan Illich afirma que l’escola s’ha convertit en una organització que té com a objectiu custodiar els infants fins a la incorporació al món del treball. Mentre realitza aquesta funció, l’escola ensenya els valors dominants i facilita l’adquisició de coneixements socialment acceptats; però, per damunt de tot, el que es fa a l’escola és escoltar el monòleg del professorat, sotmetre’s a unes normes de disciplina i a un horari rígid. En definitiva, transmetre el que Illich anomena currículum ocult, que no és res més que ensenyar als estudiants que el que els cal és “saber quin és el seu lloc i mantenir-s´hi”.

• Paul Willis va realitzar un treball de camp amb l’alumnat d’una escola de Birmingham, tenint com a referència la teoria anomenada cultura de la resistència. Segons això, va constatar que un sector de l’alumnat tenia molta clares quines eren les relacions d’autoritat; però, en lloc de col·laborar amb el professorat i reeixir en la tasca educativa, acostumava a oposar-s’hi i a lluitar contra el sistema. Aquestes persones desitjaven allunyar-se de l’escola i incorporar-se al món del treball, tot i saber que l’àmbit laboral es regeix si fa no fa per les mateixes normes que l’àmbit escolar.

• En conclusió, i citant a Giddens, es pot dir que malgrat que l’educació s’haja orientat cap al desenvolupament de les capacitats i aptituds dels individus, sembla clar que “tendeix a expressar i reafirmar desigualtats ja existents en una menura molt més elevada del que contriubueix a canviar-les”.

Activitats Digues si les afirmacions següents són vertaderes o falses:

a. El control social no pressiona ni reprimeix els individus.b. El control social és un control extern.c. El codi penal és un control informal.d. Els agents de control són: els altres significatius, nosaltres mateixos i els agents

legalment constituïts.e. La presó és una sanció negativa.f. La desaprovació i el ridícul són controls formals.g. Hi ha sancions positives i negatives.h. L’educació és una forma de control social.i. L’educació perpetua les desigualtats socials.j. Totes les normes socials van acompanyades de sancions.k. Els mecanismes informals de control s’accepten de manera inconscient.l. Els premis i les recompenses són sancions positives.m. L’escola reprodueix la cultura dominant.n. L’autocontrol produeix satisfacció i autocomplaença.o. Hom aprèn a autocontrolar-se gràcies al procés de socialització.

Referències bibliogràfiques

• A. M. Baiges – I. de Puig, Sociologia. Barcelona, Castellnou, 2008

• Júlia TORRES CANELA i Ramon ALCOBERRO: Introducció a la Sociologia (web, pdf)

• Daniel ALVARO: “Los conceptos de comunidad y sociedad en Tönnies” (Papeles del CEIC 52, marzo 2010)

• A. GIDDENS: Sociología. Cap.8: Delito y desviación.

Documents

Unitat 3. L’estructura social