XIV

Verdaguer i els seus amics de la comarca de l'Anoia

per ANTONI BOADA

Les relacions entre Mossèn Cinto Verdaguer i la gent d'Igualada o bé de la comarca de l'Anoia, o en tot cas amb certes vinculacions, tenen alguns antecedents.

La primera vegada que el nom d'Igualada es troba referenciat en els papers de Verdaguer és en una carta dirigida a Marià Aguiló, des de Can Tona, el 25 de desembre de 1868, en la qual diu:

«Al punt en que sortia dels exercicis, que duraren deu dies com és cos­tum, a la direcció d'aquell eclesiastich, amich de la poesia, rector alguna hora de Igualada...»

Segons les anotacions del verdaguerià Josep M." Casacuberta, Mossèn Cinto parlava de Ramon Sala i FulguruU, que havia estudiat a la Univer­sitat de Barcelona, havia estat profesor de Retòrica i Poètica al seminari de Vic i després Rector de Santa Maria de Igualada entre els anys 1859 i 1868, i aleshores era vice-rector i catedràtic de Moral.

Ramon Sala i Fulgurull (Vic, 1823-1899), fou catedràtic i rector del se minari de Vic, canonge penitencier, vicari capitular de la seu vigatana, funda­dor i director del setmanari religiós de Vic «El Domingo», i censor i més tard director de «La Veu de Montserrat», periòdic vigatà, fundat l'any 1878, i batejat amb aquest nom per Mossèn Cinto i en CoUell.

Mossèn Ramon Sala fou director espiritual de Verdaguer i de CoUell, un fet de veritable trascendencia, per la orientació religiosa de Verdaguer, sobre­tot en els seus darrers anys de seminarista i en els immediatament següents després de la ordenació sacerdotal, període crucial de la seva vida.

I anem ara a obrir la galeria dels anoiencs amics de Verdaguer.

JAUME SERRA I ]ORDI, CANONGE DE VIC

A les set del matí del 26 d'abril del 1847 nasqué a Igualada un noi que seria batejat el mateix dia a l'església parroquial de Santa Maria, imposant-li els noms de Jaume, Jordi i Josep. El batejà el Reverent Josep Capdevila, prevere i vicari. Aquell nadó de poques hores era fill de Jaume Serra, espar-denyer de Calaf i de Magdalena Jordi d'Igualada, veïns del carrer de l'Ar­gent. Els avis paterns eren, l'espardenyer Pere Serra i na Llúcia Aler, els dos de Calaf. I els avis materns Melcior Jordi, espardenyer d'Igualada i la seva muller Rita Ferrer també igualadina. Li feren de padrins l'avi patern Serra —l'espardanyer de Calaf— i na Josepa Jordi, vídua i de Martorell.

Fill únic, doncs, d'una família humil, però eminentment cristiana, va crei-

271

xer al costat d'una mare que, com la de Mossèn Cinto, li ensenyà —segons diu Mossèn Amadeu Amenos— «el sant temor de Déu i la pràctica del seus Manaments»,

Aprengué les primeres lletres a l'escola del seu oncle matern, Sr. Jordi. En Jaume Serra i Jordi era cosí germà de la mare del qui fou l'honorable

patrici igualadí Joan Bas i Jordi. Prompte se li despertà la seva vocació sacerdotal: Als nou anys ingres­

sà al Seminari de Vic. Sabem que la carrera va fer-la amb «extraordinari lluïment» i «de tal manera aprofitada, que obtingué sempre les millors no­tes». Fou condeixeble de Mossèn Cinto i del qui més tard arribà a Canonge, Mn. Jaume Collell.

Mossèn Amadeu Amenos en un esquema biogràfic publicat al periòdic «IGUALADA» l'any 1947 en motiu del centenari del seu naixement, diu que «era curiós sentir-li explicar anècdotes d'aqueUs primers temps de vida seminarista, especialment quan explicava que, a causa dels seus pocs anys, els seus companys més grans no volien que els acompanyés quan per les vacances de Nadal es proposaven venir a peu de Vic a Igualada, temorencs de que ell no pogués resistir tan llarga caminada. El que succeï fou preci­sament tot el contrari: L'únic que va arribar a Igualada fou ell, mentrestant tots els altres desistiren del viatge». I afegeix Mossèn Amadeu: «Aquest inci­dent, encara que poc significatiu, és una manifestació del tremp d'un infant que, als nou anys, no recula davant de cap obstacle».

Cursada la carrera eclesiàstica i ordenat de Prevere per les Tèmpores de setembre del 1870, igual que Mossèn Cinto, va passar a l'Universitat de Bar­celona on cursà la carrera de Dret. Fou hoste durant la seva estada a Barce­lona, de la distingida família Bach, en quina casa pairal de CoUsacabra hi passaren temporades Mossèn Cinto i l'eminent Bisbe Morgades. Al Bach de CoUsacabra, Mossèn Cinto hi escriví part del seu millor poema «Canigó».

L'any 1878 prengué part en unes oposicions a Canonge Doctoral de la Catedral de Barcelona. Les guanyà un altre opositor perquè era diocesà i perquè tenia molts mèrits contrets en aquell Bisbat. El seu examen, però, fou tan admirable, que, acabades les oposicions, el Tribunal el cridà a part i li prometeren que a la primera vacant que es produïs, es tornés a presentar que sense cap mena de dubte seria per a ell.

Dos dels canonges que formaven part del tribunal, eren, el Dr. Salvador Casañas i el Dr. Josep Morgades. Quan l'any 1880, el Dr. Casañas fou no­menat Bisbe d'Urgell es recordà d'aquell opositor brillantíssim i el feu Vi­cari General d'aquella Diòcesi.

Dos anys més tard, el 1882 fou nomenat Bisbe de Vic el Dr. Morgades i el sol·licità per a que exercís aqueU càrrec de Vicari General en la seva Diò-

272

AT" ' '

Jaume Serra ¡ Jordi.

Francesc Romaní i Puigdendolas.

Mossèn JACINT VERDAGUER. (Dibuix de Joan G. Junceda.)

cesi vigatana; càrrec que acceptà, deixant el Vicariat General de la Seu d'Ur­gell amb gran sentiment per part del Dr. Casañas.

A Vic, el Dr. Serra i Jordi exercí el càrrec de Vicari General per un espai de cinquanta-quatre anys, servint consecutivament a quatre Bisbes: Morgades, Torres i Bages, Muñoz i Perelló. Cinc, si comptem amb el Dr. Casañas. Probablement un cas únic en la Història de l'Església.

El Papa Lleó XIII , el feu Prelat Domèstic i el proposà per Bisbe de Sol-sola. Càrrec que no acceptà.

Sabem de les seves vingudes a Igualada a peu des de Vic, mentre estu­dia al Seminari.

Quan acaba la carrera passa com a beneficiat a l'església de Santa Maria d'Igualada.

273 18

^ ¿a ^^^f^^c*n^/' ^>^¿* ,.^2^^^ ¿^A/^

Facsímil de! sonet autògraf de Verdaguer.

274

Ell és qui per primera vegada esaiurà uns «^Puntes históricos de Igua­lada» que, si bé com diu en A. Carner són discutibles, no deixen d'ésser els primers.

Aquests «Apuntes históricos» començà a publicar-los en el primer nú­mero de «El Semanario de Igualada» el dia 9 de maig del 1880.

Segons Mossèn Francesc M.* Colomer, en la seva «Història del Sant Crist d'Igualada i del seu culte» publicada l'any 1916 diu, que en les festes del Tercer Centenari, «acompanyava al Dr. Morgades, el Vicari General doctor Jaume Serra i Jordi». Que un dels actes «més bonics i principals del Cente­nari fou la processó de la tarda» i que «la sagrada i miraculosa Imatge fou portada sota tàlem pel molt il·lustre Vicari General de la Diòcesi». Al dia se­güent —9 d'abril d'aquell 1890— «va celebar-se al vespre la important vet­llada literàrio-musical en la sala de sessions de l'Ajuntament, on hi assistí nombrosa i selecta concurrència». «Presidí l'acte el senyor Bisbe tenint a dreta i esquerra l'Alcalde, el Vicari General, regidors, clero parroquial i altres convidats». A la matebca pàgina 97 d'aquest llibre de Mossèn Colo­mer hi trobem aquesta referència verdagueriana: «Mossèn Aleix Francolí Prevere i beneficiat de Santa Maria, llegí un bellíssim sonet titulat "A Igua­lada", original de l'inspirat Mossèn Jacint Verdaguer, mereixent llargs aplau­diments».

Segons Mossèn Amadeu «el Dr. Jaume Serra i Jordi aconseguí que la Sra. vídua Parera cedís el terreny de l'actual Convent dels caputxins d'Igua­lada del qual n'he fou el primer Guardià el Pare Calaçans de Llavaneres, anys després Cardenal Vives i Tutó.

L'església dels Pares Caputxins va inaugurar-se el 23 de juny del 1902 —deu dies després de l'enterrament de Mossèn Cinto— i fou beneïda pel Canonge Degà i Vicari General de la Diòcesi, Dr. Jaume Serra i Jordi per delegació expressa del senyor Bisbe. L'església va dedicar-se a la Puríssima Concepció de Maria.

El «Diari d'Igualada» del 17 d'agost de 1931, portà una gasetilla titu­lada «Un bon patrici», en la qual es deia:

«De tal pot anomenar-se el nostre distingit compatrici el M. litre. Dr. D. Jaume Serra i Jordi prevere. Degà de la Seu de Vic i Vicari General de la Diòcesi, ja que sempre ha contribuït ben eficaçment a totes les iniciatives que han tingut com a objecte el bé d'Igualada.

«I per demostrar que amb els anys no minva l'amor a la pàtria, ans al contrari, creix i s'augmenta, ara ha volgut palesar d'una manera ben marca­da amb un acte, que al mateix temps que l'honora, immortalitza el seu nom entre nosaltres.»

«Aquest acte és el realitzat el dijous passat, dia 13, en que el M. Il·lus­tre D. Gaspar Vilarrúbias, Canonge Xantre de la Seu barcelonina, vingué a

275

Igualada per a posar a mans del Sr. Batlle D. Amadeu Biosca, la quantitat de 25.000 pessetes, com a president de la Junta del Sant Hospital, donatiu que fa el Dr. Serra a tan benèfic establiment, donatiu que el Sr. Batlle re­métela en nom de tota Igualada.»

«Sens dubte, el que més li ha d'agrair Igualada, és, que a la seva vora es formessin una plèiade de seminaristes compatricis nostres, pagant contínua­ment beques en el Col·legi de Sant Josep i en el Seminari, quins, una vegada arribats a la dignitat sacerdotal, donaren llustre a nostra Pàtria i glòria a l'Església, havent arribat a comptar-se en el Seminari de Vic fins quaranta-dos alumnes.»

Antoni Carnet en la seva obra «La basílica de Santa Maria» ens diu que l'any 1927, pel 20 de novembre, es cumplia el III Centenari de l'Església Gran, qual primera meitat havia estat beneïda i dedicada al culte el 20 de novembre de 1627. «Pel dissabte dia 19, —ens diu Carner— a les quatre de la tarda, estava anunciada l'arribada del Rvdm. Pare Joan Perelló, Bisbe de Vic, però no va poder verificar la seva solemne entrada per mor de tro­bat-se malalt. El representà el Vicari General, Dr. Serra i Jordi, qui el diumenge dia 20, i a les 7'30 del matí, pronuncià una plática durant la missa. A les 10 la celebrà el propi Dr. Serra i impartí la benedicció papal.»

Abat Miquel Muntadas.

27é

Aquestes solemnitats acabaren el dilluns dia 21. A Ics set del matí daque dia «exposat el Sant Crist, el Dr. Serra celebrà un ofici ^neral en sufragi dd¡ coSi^atricis que contribuïren a l'erecció i Uuïment del temple parro-

auial i altres igualadins difunts». , ^ o • T j -Una de les darreres visites de caire reÜgiós feta pel Dr. Serra i Jordi a

Igualada fou el 7 de juliol de 1935, amb motiu de la conclusió duna tanda fl'eTcercicis de la Federació de Joves Cristians.

Ens 1 Mossèn Amadeu, que pel maig de 1936 li digué commogut: «Fms el present havia trobat solucions per tots el conflictes, però actudment passo ho«s dTa i nTt estudiant els mitjans per a salvar el tresor artístic de l'Església i no els trobo. Aquesta RepúbUca ens va tancant amb les seves lleis totes les nortes- tot ho perdérem, fins i tot les nostres vides».

Mdauradament no s'equivocà. Tres mesos després d'haver fet aquest pro­nòstic moria assassinat en una cuneta, als seus 89 anys. , , • ,

El' seu cadàver fou enterrat primerament al cementen d Igualada junt amb els seus pares; més tard fou traslladat a la Cripta de l'Arxiprestal. Hem anat citant —i no pas de manera exhaustiva— les atencions, relacions i estances del Dr. Serra i Jordi a Igualada. Són prou, crec jo, per a comprovar que amb tot i que residí 56 anys fora de la seva ciutat "^diu» " -dos j . la Seu i cinquanta-quatre a V i c - no deixà de sentir-se mai igualadí. Mhan dit Que aauesta és una virtut innata en els igualadins.

Mossèn Francesc d'Assis Espinalt que el conegué beii d aprop, en carta particular em diu que el Dr. Serra i Jordi fou: «igualadí il·lustre entre els il·lustres, i molt igualadí, que volgué i procurà viure amagat i femer i canta-rin cent oer cent!». . . ,

Anem ara a posar de relleu aquelles altres relacions que existiren entre en

ni£; r iï: uoxs ^^zts^s. Bn-^ - 1 ¿ ^ ^ ^ : ^ X í S Í ^ r rjordi . 1847 S iSer . i Jordi

r , " d o s anys .^^s jove - ^ ^ ^ ^ ^ — ^ í g S t í ^ T a

l ^ r é H ! : e n t r ^ i l S ^ n t r à afseminarit als 9 anys i Verdaguer

'^' l i ' coneixença entre ells dos comença gairebé en la infància llur. Si no són a aquesta edat uns infants, són uns adoüescents recent estrenats. No ca anar més enrera per a demostrar que k seva amistat et« d'aquelles que el

^ 'To t renH v t Z entírbiografia de Mossèn Cinto publicada a la «Bar­cino», parlant d'en Serra i Jordi l'anomena «company de Seminari» de Ve -daguer. I en una altra obra titulada «Mossèn Cmto a La Gleva» parla d «anti­gues i íntimes coneutences» entre ells dos.

277

El Pare Monjas en «Documentos inéditos de J. V> referint-se al Dr. Serra i Jordi, li diu: «condiscípulo», «compañero de estudios de Verdaguer», «ami­go leal» i «protector».

Mossèn Güell en «Vida íntima de Mn. J. V.» també li diu «amigo», «con­discípulo» i «bienhechor» de Mossèn Cinto.

Valeri Serra i Boldú, parlant del Dr. Serra, 11 diu «persona tan conocedora de nuestro poeta».

I el propi Verdaguer quan Tha d'anomenar li diu «amic Serra», «estimat Jaume» o «estimat amic Jaume».

No anem doncs, a parlar d'una amistat circumstancial d'època d'estudis o d'aquelles que després s'arxiven en el llibre dels records. No. Enllaçarem dos cognoms, que la vida es cuidà d'unir en èpoques de penúria, en èpoques de benestar i en èpoques de trasbals. Á dos grans homes que els agermanaren les afeccions bessones, i els feren enfrontar les regles i la disciplina d'una carrera que els dos havien escollit vocacionalment. Dit sia de passada que el qui hagué de fer de jutge no deixà d'ésser amic del judicat, ni aquest deixà d'ésser del primer, amb tot i deixar estampades en la seva «Defensa pròpia» certes frases amargants, dedicades a l'amic President del Tribunal Eclesiàstic.

Ja ho anirem veient. Sabem que els dos començaren i acabaren la carrera sacerdotal pel mateix

temps. En Serra i Jordi passà de beneficiat a Igualada i Verdaguer de vicari a Vinyoles d'Orís.

Verdaguer portà a cap en aquest poblet, una vida d'apostolat sacerdotal exemplar, fins arribar a ressentir-s'en la seva salut.

«Quan Mossèn Qnto deixà la vicaria de Vinyoles i passà a Barcelona per a embarcar-se», ens diu Mossèn Joan Güell, que «estigué una temporada amb els senyors de Casa Picó, amos de Torrents de Tabèrnoles, d'on descendia el seu pare, i com fos que dits senyors hagueren de marxar de Barcelona» per­què dues filles que tenien moriren a causa d'una epidèmia, el nostre sacerdot-poeta, «passava moltes angúnies per a viure».

«Un dia que sortia d'una casa de menjar de les més pobres de la capital (Arbó diu, "en un carrer dels barris més mísers de la ciutat"), topà amb el seu conegut Jaume Serra, que estudiava Dret i vivia amb la seva mare al carrer de la Diputació».

«Verdaguer el veié i intentà amagar-se, però s'adonà que l'altre l'havia vist — així ho explica el mateix Serra— i avençà resolt cap a ell».

«Eren els temps de la guerra civil, i per aquest motiu els sacerdots anaven vestits de seglars. Mossèn Cinto va semblar que sentia que el seu amic l'ha­gués vist sortir d'aquell lloc; aquest li demanà explicacions, contestant-li Mossèn Cinto que, no bavent-hi els de Casa Picó, ho passava de la manera que podia, aprofitant els oferiments que li feien algvms amics, que tot sovint

278

el convidaven l'un a sopar i l'altre a dinar...». Llavors el seu amic Serra li digué: «Home, vine a casa».

Arbó diu, que «Verdaguer acceptà agraït i commogut». «Me faràs un gros favor», va dir a en Serra.

Güell segueix contant: «I a consecuencia d'aquest oferiment visqué amb ell durant l'espai de sis mesos».

Serra i Jordi formava part d'una tertúlia que Verdaguer els anomenava «els doctors de la llei» en qual reunió hi anava també en Torras i Bages —més tard Bisbe de Vic— i EstaleUa —qui fou Bisbe de Terol.

Serra parlà del fet entre els estudiants. Donava la casualitat que el jove Estalella feia aquells dies de professor d'un dels fills del Marquès de Co­millas, el poderós propietari de la Transatlàntica. Estalella s'encarregà de parlar de Verdaguer al seu alumne perquè aquest en parlés al Marqués. «La solució millor —diu Arbó— seria trobar-li una plaça de capellà en un dels vaixells de la Companyia que feia la travessia de l'Occeà. Verdaguer degué sentir com si el cel, tant de temps tancat damunt seu, fet de pedra, se li obrís de sobte davant, amb les seves més belles clarors».

«Pocs dies després avisaren al poeta que es preparés per anar a veure el Marquès de Comillas, i el dia següent, acompanyat d'Estalella i de Serra i Jordi, passà les portes de palau per veure el procer.

«Verdaguer sentí sens dubte una por immensa que se li escapés aquella ocasió; s'hi aferrava amb tota l'ansietat, amb tota la força del seu ésser». Segons Serra i Jordi, «Verdaguer, mentre parlava, no parava de suplicar al Marquès que ho fés per favor; repetia una vegada i una altra que li quedaria profundament agraït, perquè es tractava de la seva salut, i poe va faltar per­què no es posés a plorar».

No obstant i que en aquella ocasió el Marquès no li havia donat cap segu­retat, uns quants dies després rebia un avís on se li comunicava que havia de trobar-se a Cadis el 4 de desembre d'aquell 1874.

A causa de la guerra civil les comunicacions per terra estaven interrom­pudes; no li tocà altre remei que fer el viatge per mar. «El vapor partia el mateix dia. Verdaguer va córrer a procurar-se el passatge, i va anar a casa a buscar la maleta. Quan en sortia es trobà amb Serra i Jordi, que venia, ens diu, de dir la missa. El poeta se sentí content de veure'l; el posà al corrent de tot. Parlava apressadament excitat, feliç i quasi allunyant-se, com si temés que el deixés el vapor i perdés aúcí la col·locació i el viatge. Serra i Jordi li pregà que continués caminant i l'acompanyà al vapor, mentre Verdaguer li explicava l'ordre rebuda, l'alegria que sentia; li donava les gràcies pel que havia fet per ell i li pregava que l'acomiadés de tots els amics».

«Arribats al vapor. Serra i Jordi es donà compte que Mossèn Cinto por­tava passatge de tercera. Parlà amb el capità, i aconseguí que l'hi canviessin

279

per un altre de segona». En Serra i Jordi pagà la diferència, «quedant-se el més just i precís —ens diu Mn. Güell— per a pagar al barquer que l'havia de tornar a terra». Verdaguer agraí a l'amic aquesta nova atenció.

Arribat a Màlaga —segueix contant-nos Mn. Güell— Mossèn Cinto vegé un transatlàntic d'A. López, i pensà que transbordant en ell arribaria més aviat a Cadis a fi d'assolir cl barco a que anava destinat, i així ho feu, pas­sant comptes amb el sobrecàrrec del citat vapor «Numància»; però el cas fou que a Mossèn Cinto li faltaven dues pessetes per a liquidar el compte, i li digueren que no podia treure la maleta fins i tan que les hagués pagades. Molt gran fou el sentiment que aquesta contrarietat causà a Mossèn Cinto, no pre­cisament pel valor material de la maleta, sinó perquè a dins d'ella «hi por­tava el manuscrit del seu poema L'Atlàntida.»

De manera que aquesta obra colossal, que tanta glòria havia de donar al seu autor i a la seva Pàtria, fou embargada per la enorme quantitat de dues pessetes...!

Després del seu primer viatge a través de l'Atlàntic, al retorn i des de Cadis el 7 de febrer de 1875, Verdaguer escriu al seu amic Serra i Jordi, a! mateix temps que escriu al seu pare:

«Estimat Jaume: Ahir vaig arribar, i rebre amb molt de plaer, anïb ta carta, el document de la Secretaria Episcopal de Vic, que m'enviares més prompte quasi de lo posible. T'ho agraeixo moltíssim, com pots figurar-te. (Vegis Epistolari I, P. D. carta 65, en la qual diu a Collell: «Les llicències me les envià lo Dr. Serra d'Igualada ja fa dies».)

Des de Santander, a primers de maig d'aquell 1875, Verdaguer que està a punt d'estrenar els seus trenta anys, torna a escriure a Serra i Jordi:

«Estimat Jaume: ¿Estàs en Igualada o en Barcelona? ¿On t'has mudat, que tant temps ha no sé res de tu ni de ta apreciada família?

»Jo pensava venir-vos a veure en aquest mes de maig, mes en lloc de venir, nos en tornem a Amèrica, d'on sortirem fa tres setmanes. A la tornada, o quan Déu vulgui, podré venir a abraçar a mos amics que tant enyoro en eixa monòtona soledat de les aigües.»

Quan Verdaguer deixà de fer de capellà de vapor i entrà al Palau del Marquès de Comillas, va escriure tot seguir a l'amic Serra i Jordi assabentant-lo del seu nou càrrec; la carta fou escrita des de Barcelona el dia 20 de no-venbre de 1876. Serra i Jordi es trobava aquells dies a Igualada.

Fins aquest moment la seva amistat ha anat «in crescendo». Aprofitem-ho per a parlar de les «Cobles a la Divina Pastora», abans no arribi el moment en que aquesta amistat, per culpa o raó d'una disciplina, es vegi dolorosa­ment sotraguejada i gairebé trencada.

Mossèn Joan Bonet Baltà en el seu assaig titulat «El seminarista Verda guer tingué una autèntica vocació» diu: «El fet de no existir poesia religiosa

280

en la joventut del seminarista Verdaguer s'ha esgrimit com un argument fundamental per a negar la seva vocació sacerdotal La lògica de dir: si exis­tia la pietat en el seu interior havia de cristalizar en formes poètiques externes i fer-ho amb l'abundor que pressuposava viure la selecció religiosa d'una vocació sacerdotal. Ens ha semblat molt atrevida la conclusió» —segueix dient-nos Mossèn Bonet—, «particularment quan sobre aquest paradigma creiem poder projectar altres elements d'estudi.*

«De moment no és cert que no escrivís poesia religiosa en els seus pri­mers anys. Dels seus quinze anys —1860— és Divina Pastora».

Josep M.* de Casacuberta en «La poesia religiosa en els esplets jovenívols de Verdaguer» ens parla d'«Un curiós autògraf verdaguerià que sembla de l'any 60, ens ofereix la llista d'una quarentena de títols de composicions que digueren formar una part considerable de la producció més jovenívola del trobador de Folgueroles». Entre aquest títols s'hi troba L· Divina Pastora, qual composició segons Casacuberta *ens indica amb certesa un contingut netament religiós».

Aquest poemet L· Divina Pastora fou publicat en el periòdic vigatà l'«Eco de la Muntanya» el 23 d'agost de 1866. «Possibement» —ens se­gueix dient Casacuberta— «era una nova redacció de la peça primerenca del mateix títol abans citada».

El propi Verdaguer en el pròleg al seus «Aires del Montseny» escriu: «quaranta anys que canto... les coses del cel». No hi ha dubte doncs, de que als seus quinze anys ja escrivia poesia religiosa i que fou en aquesta època quan comença a ocupar-se de La Divina Pastora, tema que, al llarg dels anys repetiria en més d'una ocasió. Una d'elles precisament ens interessarà posar de relleu de manera especialísima, justificant el motiu d'aquesta digressió.

Haviem deixat per moment oportú, de copiar una carta de Verdaguer dirigida a Serra i Jordi. Ho farem ara perquè en ella s'aUudeix a les susdites Cobles. Des de Barcelona, el 13 d'abril del 1877, li escrivia:

«Amic Jaume: ara mateix acabo d'enviar lo meu poema als Jocs Florals. (Es refereix a VAtlàntida.) Déu li dó bona ventura, i a mi, calma i paciència per a imprimir-lo, cosa que sols de pensar-hi m'espanta.

»M'acaben d'enviar unes segones cobles de La Divina Pastora, tot just im­preses a Vic, i havent-me recordat de que les vaig prometre a ta mare no vull perdre temps enviante-les. M'agradaria fossen del teu gust i del seu.

»No vaig pensar a demanar-te l'adreça i per consegüent m'és forsa escriu­re't a la Rectoria. (Es refereix a la de Santa Maria d'Igualada.)

»Expressions a tots pares i veges en que et pot servir en esta Babilonia catalana (vol dir Barcelona) ton amic a tos mementos s'encomana.

JACINTO VERDAGUER, Pvre.»

281

Hem arribat a aquell punt que preocupava a l'amic Josep M." del Rio, cap dels Amics dels Goigs del Centre d'Estudis Comarcals d'Igualada, interessat en fer un tiratge commemoratiu verdaguerià d'aquestes Cobles a la Divina Pastora.

Coneguda per Verdaguer la fundació pel Pare Tous del primer Col·legi de La Divina Pastora a Igualada 1 sabuda la devoció que vers La Divina Pastora sentia la mare de Serra i Jordi, igualadina, li va «prometre» que li escriuria unes noves o segones «Cobles a La Divina Pastora». Una vegada impresses —segons li diu amb aquesta darrera carta que hem copiat— esperava que fossin del gust d'en Serra i Jordi i sobretot del gust de la mare d'aquest, ja que per a ella les havia compost i a ella anaven dedicades.

El tiratge commemoratiu que en feren els Amics dels Goigs del C.E.C.I-quedà prou justificat.

Fins aquí, com hem anat veient, tot eren flors i violes. Des d'ara les coses s'aniràn embolicant. Quan Verdaguer perd el seu càrrec d'almoiner dels Marquesos de Co­

millas per les raons que tots coneixem, passà a residir per una temporada al Palau Episcopal de Vic.

Joan Torrent i Fàbregas en diu que: «Al Palau, entre els familiars del Bisbe, el capellà-poeta troba antigues i íntimes coneixences». Eren aquestes, el canonge Jaume CoUell i el Vicari General doctor Jaume Serra i Jordi.

Del Palau passà a Folgueroles, on veient que tothom li feia el buit, dema­nà per anar al Santuari de La Gleva on hi visqué dos anys.

Temorenc de que el tanquessin a l'Assil de Vic on hi anaven a parar els capellans vells i fluixos de mollera, i influït pels consells del P. Pinyol i de D.* Deseada, baixà a Barcelona i s'instal·là a casa d'aquesta senyora, a qui havia afavorit econòmicament quan era almoiner dels Marquesos de Comi­llas. Verdaguer havia promès al marit moribund de D." Deseada que no abandonaria mai els seus tres fills.

Mossèn Bonet Baltà parlant de !'«Indisciplina Canònica» diu: «Verdaguer, amb el seu retorn a Barcelona, plantejà un problema jurídicament insoluble per al bisbe de Vic». Aquest «problema», el bisbe Dr. Morgades el posà a les mans del Dr. Serra i Jordi. «He entregado el asunto al Tribunal —diu en Morgades—, que le ha hecho la primera citación... Se le hará la segunda y la tercera y caiga quien caiga». Frases crues en boca d'un bisbe, i més encara escrites en castellà.

El Dr. Serra, antic condeixeble i bon amic de Verdaguer, no n'hi envià tres, sinó cinc, ple de bona voluntat en pro de l'arranjament.

El Pare Basili de Rubí en la seva obra «La última hora de la tragedia»,

282

diu que: «seria durant l'estiu del 1894 que el Vicari General de Vic, doctor Jaume Serra i Jordi, cridà a Verdaguer al Palau Episcopal comunicant-li la trista nova de que es procedia a l'embargament de totes les seves obres».

Serà en aquests moments quan Verdaguer deixa escrites unes frases en la seva «Defensa Pròpia» que segons Arbó, són escrites «amb evident injusti­cia per a Serra i Jordi». Verdaguer ja no és aquell de les cartes amables diri­gides al «caríssim» a r«estimadíssim» amic Jaume Serra i Jordi. Ara es troba acorralat, perseguit per la justícia, embargat i segons el propi Morgades «sitiado por hambre». Arbó té raó quan diu, que «en el seu estat, en aquells instants, no estava ja de miraments». Així serà com escriurà: «Lo Vicari Ge­neral de Vic, condeixeble i company meu en lo temps de la prosperitat, me cridà un dia al Palau Episcopal, per fer-me saber que tenia damunt totes mes obres un embarg. I ni ell, ni el doctor Morgades qui el feia parlar, tro­baren en ses arques, per deixar-me 300 duros, que es necessitaven per estal­viar-me aqueixa pena».

A Verdaguer els conflictes li ennuvolen la memòria; no es recorda que no fou pas en «temps de la prosperitat» que Serra i Jordi li demostrà la seva amistat, sinó com ell havia escrit en altre ocasió, «en la època més trista de ma vida».

Arbó ens diu: «Els capricis de la sort volien que ara Serra i Jordi fos el Vicari General de Vic, l'encarregat, per tant, de trametre-li els avisos. Volia la fatalitat que els seus millors amics, aquells a qui estimava més, es veiessin situats al seu davant en aquesta hora, barrejats amb el drama. A Serra devia, ja sens dubte, Verdaguer, les dilacions, els repetits avisos, les resistències que es produïren abans de la decisió final».

El primer de juliol de 1895 Serra i Jordi escriu aquesta carta en castellà a l'amic. La carta és feta de manera mig oficial i mig amistosa. £1 President del Tribunal Eclesiàstic de Vic, no pot deixar de parlar com amic, ni l'amic pot anar contra unes disciplines establertes:

«Mi apreciado amigo: La circunstancia de no haber sido posible hacerte la notificación personal de las dos providencias emanadas de este Vicariato, citándote de comparecencia en el mismo, me hace sospechar, no pudiendo suponerte contumaz, que tal vez no tengas noticia de ellas.

»A1 efecto, escribo la presente anticipándote que el día 17 de junio últi­mo te fue notificada la primera de dichas providencias, por cédula que fue entregada a Doña Deseada Martínez, inquilina que dijo ser del piso en que habitas; y el día 26 del propio mes la segunda, también por cédula entregada a Doña Amparo Duran, hija de dicha inquilina, según manifestación hecha por la misma al Notario de la Curia eclesiástica de Barcelona.

»Si por fortima fuesen fundados mis presentimientos, te suplico me lo escribas a correo seguido, y mejor que vinieses dispuesto a acatar las órdenes

283

del Superior, evitándome así el mayor de los disgustos que pueda tener en el ejercicio de mi cargo.

»No sé por qué abrigo la ilusión de que si pudiera verte y hablarte se disiparían los castillos que te habrás formado.

»Sabes ya cuan grande es el afecto que te profesa tu amigo, S. y Cap.

JAIME SERRA.»

Verdaguer que no contestava cap carta, no obstant farà una excepció amb l'amic Serra i Jordi i el 3 de juliol d'aquell 1895, o sia dos dies més tard el qual vol dir que no retrassà gens la resposta, li escriu:

«Molt estimat amic i Sr.: Amb molt de gust vindria a veure't, com m'ho dius en la teva afectuosa lletra, més ja saps que no em trobo bé i que no em falten motius per no trobar-m'hi. Lo metge em diu que no surti per ara.

»Lo que han fet correr per aquí dalt, persones que ningú ho diria, de que he perdut l'enteniment i he sostret diners de la caixa del Marquès, és molt grave. Déu tornarà per la veritat i donarà la mà a aquest pobre sacerdot oprimit.

»Teu afm. en Jesús i Maria.

JACINTO VERDAGUER, Pvre.»

Ja s'ha vist ben clar. A Vic no s'hi acostaria ni de tres hores lluny. El metge que li privà sortir de casa, no és altre que el temor a que, per al·lucinat, el tanquessin a l'Assil, per entrar al qual, el bisbe Morgades havia comès la relliscada d'enviar-li en un moment inoportú aquell Val tant discutit.

El doctor Serra i Jordi, després d'haver apurat tots els mitjans per a que Mossèn Cinto es presentés al seu Prelat, decideix baixar a Barcelona i anar-lo a veure personalment. Aquí doncs, torna a sortir l'amic, car com a superior no tenia cap necessitat de fer-ho. Serra supedità fins el final l'amistat a la jerarquia.

El Pare Basili de Rubí escriu: «és en aquestes circumstàncies quan es produeix una entrevista en la qual el tràgic és sinònim del ridícol».

«Després de les frases pròpies d'una amigable salutació per ambdues parts, el doctor Serra preguntà a Mossèn Cinto si estaven sols en el pis i si podia parlar amb confiança, essent ambdues preguntes contestades afirmativament. El doctor Serra, llavors, per a persuadir a Mossèn Cinto, li digué, entre mol­tes altres coses, el següent: "—^Mira; vinc aquí, no com a superior teu, sinó com amic, i de que sóc un veritable amic, crec que en tens bastants proves rebudes. Recorda't d'aquells seis mesos en que mentre esperaves l'hora d'em­barcar-te, vaig tenir-te a casa, gratuïtament, però amb molt de gust; i sols t'ho recordo, no per fer-te'n cap retret, sinó per a manifestar-te que em do­naré per ben pagat si segueixes el meu consell.

284

»T'he enviat cinc exhorts, demostrant-he amb això que de veritat desitjo evitar que m'obliguis a fer l'acte més violent de la meva vida; no tinguis cap reparo en presentar-te al senyor Bisbe, el qual t'és ben fàcil avui que es troba a Barcelona, i certament per un motiu ben trist, com és la mort d'un fill de la seva neboda; ell et rebrà bé, i jo et prometo que si ell fes el que tu tems, jo, allà mateix, li presentaria la dimissió del meu càrrec.

»Ja feia més de tres hores que estaven discutint, havent-se aixecat varies vegades Mossèn Cinto, sens voler cedir mai. Però el doctor Serra, no donant-se per vençut, li presentà nous arguments, i per fi li digué: «De modo que tu, Cinto, més t'estimes estar amb aquesta família, amb la que jo crec que no hi vius pas malament, que no pas tenir cada dia el bon Jesús als dits?"

»Llavors Mossèn Cinto, posant-se les mans al cap, reclinant-se sobre la taula i esclatant en un plor fortíssim, exclamà: "—No m'ho diguis això, per Déu; no m'ho diguis! "

»Per últim, foren tais els ressorts que tocà el senyor Vicari General, que Mossèn Cinto, donant-se per vençut, prengué el manteu i el barret i digué resolt: "Anem". Gràcies a Déu!, digué interiorment el doctor Serra. Passa­ren la porta del pis, i al baixar el tercer esglaó de l'escala, sortí com pei encant de l'interior del pis una veu femenina, que digué: "—Mossèn Cinto, pensi bé el que ara va a fer". Instantàniament Mossèn Cinto tornà enrera i digué al senyor Vicari General: "—Ja vindré d'aquí a una estona". Però aque­lla promesa no es complí.»

«Tengo para mi —diu el Pare Monjas— que, siendo ya Serra i Jordi Vi­cario General de Vic, sirvió de contrapeso a las vehemencias de los que indu­cían al Obispo, señor Morgades, a proceder con precipitación y rigor en la causa del infortunado sacerdote-poeta; la sensatez y la diplomacia, caracte­rísticas del señor Vicario General, se reflejan en la repetición de los exhortos, en la carta dirigida entonces a Verdaguer y en el viaje que hizo expresamente a Barcelona para sacar al mismo del cautiverio; y lo hubiera realizado, a no atravesársele la carcelera que lo retenía».

El dia 22 de juliol d'aquell 1895, el Dr. Jaume Serra i Jordi, estem con­vençuts que, amb molt de sentiment, es veié obligat a escriure:

«En las diligencias que en este Provisorato se instruyen contra el Rvdo. Ja­cinto Verdaguer, Pbro., por desobediencia al Prelado, con fecha del dia de hoy, hemos dictado un auto, cuya parte dispositiva es como sigue: Digo: Que habiendo transcurrido con exceso los términos marcados en las células de citación para comparecer, señalados por tres veces al Rvdo. D. Jacinto Verdaguer, sin que se haya presentado a prestar declaración, que se le exige, debía declarar y declara al mencionado Rvdo. D. Jacinco Verdaguer, Pbro., contumaz en la desobediencia a este Tribunal eclesiástico, y en su conse­cuencia debía declarar y declaran al mismo sacerdote suspenso en el ejercicio

285

de sus licencias ministeriales, hasta que deponga su actitud rebelde y se pre­sente a este Tribunal, conforme está mandado...»

Això si que fou un cop fort per Mossèn Cinto. Per comprendre-ho només s'ha de llegir la carta que dirigí quatre dies després o sia el 26, al Bisbe Dr. Morgades:

«Rebí la notificació de que estic suspès in divinis. Jo demano a V. E. se servesca tornar-me la santa missa, únic consol que tinc en est desterro de misèries. Tothom sap que no hi ha motiu per treure-me-la i les poques perso­nes que ho saben s'escandalitzen de que s'haja arribat a això.

»Si no se'm torna la missa ja no tinc més paciència i, com ja li he dit en altres cartes, estic decidit a tot, fins a enviar a V. E. la sotana, que si no meresc celebrar tampoc meresc portar-la.»

Aquest és per mi, un dels escrits més forts sortits de la ploma de Verda­guer. El més contundent de tots els que escriví durant la tragèdia. Ni en «Defensa pròpia» si troba mai aquesta amenaça de penjar els hàbits. Prova de com havia d'estar ressentit contra el seu Bisbe que, a parer seu, no l'havia sabut comprendre, retirant-li, per postres, les llicències de poder celebrar la santa missa. Verdaguer està convençut que no mereix tal càstig. Ho diu ben clar: «no hi ha motiu per treure-me-la».

En aquesta carta s'hi troben dos Verdaguers: Mossèn Cinto, el cantor de l'Eucaristia, que es dol de no poder tenir a Déu entre els seus dits; i en Cinto, el pagès aspre i farreny que sabia fer voltar el bastó de tortellà i que en aquells moments se sent ferit en el més profund de la seva ànima i deixant-se portar pel gènit, llença a la cara del Bisbe l'amenaça d'enviar-li la sotana. Cosa que no farà, amb tot i que estarà llarg temps en aquella situació. I en moments, per cert, molt més angoixosos.

Trens anys passaren sense que Mossèn Cinto pogués tornar a celebrar la santa missa. Fins que mercès a l'intervenció dels Agustins de l'Escorial i sobre­tot per la voluntat incansable del Pare Miguèlez, un frare de 27 anys que defensà Mossèn Cinto gairebé fins a la insubordinado, l'any 1898, el Dr. Mor­gades, davant la retractació de Verdaguer, escrivia: «En su vista y atendidas las repetidas seguridades de Nuestro venerado Hermano de Madrid y otras personas respetabilísimas de la Corte, donde reside hace algún tiempo el Rvdo. Jacinto Verdaguer, Pbro., Nos dan acerca de las promesas y buenos propósitos que ha hecho de querer vivir y portarse, con el auxilio divino, cual corresponde a un buen sacerdote y enteramente sujeto a las órdenes de su Prelado; hemos venido en levantar al citado Pbro. Rvdo. Verdaguer, la sus­pensión que le había impuesto Nuestro discreto Vicario General y devolverle el permiso para celebrar la Santa Misa.»

Acabada la tragèdia, ¿es tornaren a trobar o a escriure els dos amics? No ho sabem.

286

El que si puc dir és que el Dr. Jaume Serra i Jordi no deixà mai de sentir voluntat per Mossèn Cinto, i quan trenta-dos anys, després de mort el poeta, el Pare Monjas volgué escriure els seus «Documents inèdits» demanà al Dr, Serra —que encara era Vicari General de Vic—, el seu parer sobre el drama verdaguerià i aquest li va escriure:

«Muy respetable P. y Sr. mío: Ante todo le felicito por haber llegado a la meta de su traibajo sobre Mossèn Jacinto Verdaguer y espero con ansia poder saborear los frutos con que ha enriquecido la primera producción. En­vidio a los que, como V.R., son incansables en registrar archivos y trabajan con actividad creciente en la investigación de la verdad, enriqueciendo así con escritos y monografías el patrimonio histórico y facilitando a los venideros el conocimiento exacto de personajes, que plumas poco escrupulosas trataron de desfigurar. Si fuese joven, quizá la emulación activaría mi espíritu: hoy conozco, admiro y aplaudo a los infatigables trabajadores intelectuales; pero mis entusiasmos no despiertan más que el remordimiento por no haber apro­vechado el tiempo, que ya pasó.

»Dos cosas me suplica insistentemente V.R.: documentos y el juicio par­ticular mío acerca del malhadado asunto de Mossèn Jacinto Verdaguer. Res­pecto de lo primero, nada más que lo entregado al común amigo Mariano Alemany, tengo yo del señor Verdaguer, y experimentaré verdadera satisfac­ción en que alguno de los escritos entregados sirva a V.R. para los fines que se propone. Ninguna carta del P. Pinol existe en el Museo, como tampoco de D.* Amparo. Si alguna viniese a mis manos, se la enviaría enseguida.

»La cuestión de Verdaguer no fue otra que la lucha entre él y la Autori­dad, por querer ésta librarle de la influencia que sobre su espíritu ejercía la consabida señora. No la conocí ni traté; solamente una vez oí su voz que frus­tró mi plan de arreglo del asunto a que hacemos referencia. Y por cierto que fue en el preciso momento en que yo interiormente me regocijaba con la ilusión de que había obtenido lo que otros no habían podido conseguir. No ha de creerse mediasen entre ellos afectos impuros; conviví con Verdaguer larga temporada, y creo que nunca los albergó en su alma. De aquí el que, siendo él casto y al mismo tiempo de carácter impetuoso no consintiese que sus amigos, en conversaciones privadas —que le eran luego referidas por otros amigos imprudentes—, le achacasen relaciones deshonestas; y esto lo excitó hasta el punto de rebelarse contra todos aquellos que le perseguían y maculaban su honra y la de aquella mujer, que, dicho sea de paso, de él había recibido ayuda, tal vez en la distribución de las limosnas, etc.

»Acerca de este asunto de la honestidad del reverendo Verdaguer, lo que puedo afirmar y quiero dejar bien sentado, por ser ésta mi convicción, es:

»1.° Que durante su vida de estudiante, de sacerdote vicario y de cape­llán de Casa Comillas nadie le tildó ni oyó se le tachase de faltas contra la honestidad.

287

i>2.° Que en el expediente que se formó contra el aludido sacerdote sólo se le imputa la falta de obediencia al Prelado.

»3.'' Que la especie denigrante para Verdaguer tuvo origen en los chis­mes de cierto sujeto; chismes que luego se convirtieron en calumnia.

»4.° Que yo llamé a aquel sujeto para que me declarase en qué fundaba sus chismes aplicados a Verdaguer, y la contestación fue: que no podía citar hechos concretos y que solamente la conducta del referido sacerdote ampa­rándose en la casa de aquella mujer le había hecho sospechar.

»5.° Nadie ha tildado de falta de honestidad a la mujer de referencia. »6.° Ni el señor Obispo ni el Marqués dieron jamás oídos a aquellas

infamias. »Afianzan este criterio mío el testimonio del Marqués de Comillas, de

que V.R. tienen noticia, y el de los señores Obispos de Vic y Barcelona, quie­nes al conceder al referido sacerdote el exeat de la diócesis, el primero, y la incardinación en la de Barcelona el segundo, no hacen alusión alguna a la familia Duran.

»Mi defensa del reverendo Verdaguer respecto a su pureza, no implica la aprobación de sus extravagancias, y menos todavía de sus faltas de obediencia y sumisión al dignísimo Prelado de Vic, a quien insultó por escrito emplean­do contra él frases impropias de un sacerdote agradecido, como debió de serlo Mossèn Jacinto con su obispo y protector el señor Morgades.

»Alguien ha dicho: "Verdaguer no era loco ni inconsciente". Convengo en ello. Mas no, como dice el autor de la frase, en que fuese irresponsable. Es verdad que de la conciencia únicamente Dios es escrutator; pero el hom­bre videt infacie; ve los hechos externos, y de ellos deduce los actos inter­nos, las intenciones. De otra maneta, haibrían de suprimirse los tribunales de justicia humana, y la Iglesia carecería de facultat para declarar, en ciertos casos, a un subdito suyo, público pecador.

»Es de desear que la historia ponga la verdad en su lugar; y la verdad es que ni el señor Obispo de Vio-ni el Marqués de Comillas persiguieron a Ver­daguer; antes bien, siempre y en toda ocasión manifestaron estar dispuestos a salvar el prestigio moral del sacerdote a costa de cualquier sacrificio. La falta de Verdaguer fue de incomprensión del afecto que ambos le tenían.

»Mande como guste a quien es de V. R. afmo. ss. y cap.

JAIME SERRA.»

Mossèn Jacint Verdaguer, Mossèn Jaume Serra i Jordi: els dos reposin en pau i els dos gaudeixin amicalment de la benhaurança eterna.

2S8

AMADEU VIVES I ROIG, COMPOSITOR

L'autor de les conegudes sarsueles «Bohemios», «Maruxa» i «Doña Fran-cisquita», nasqué a Collbató, l'any 1871, i morí a Madrid, l'any 1932, si bé fou enterrat a Barcelona, en ésser reclamat el seu cadàver per la Generalitat de Catalunya.

Bona part de la muntanya de Montserrat pertany al terme municipal de Collbató i dins de la seva demarcació s'hi troben un grapat de les ermites montserratines i també la Cova de Fra Garí, visitades i cantades en els seus versos per Verdaguer.

Si tracéssim una ics, veuriem com els dos pals que formen aquesta lletra ens donen exacta idea de la trajectòria de les vides de Mossèn Cinto i de l'Amadeu Vives.

El pal que aniria d'esquerra a dreta i de dait a baix, seria el que asse­nyalaria la vida del sacerdot poeta. De dalt a baix, o sia, després d'haver estat el confessor, l'amic, l'almoiner de l'home més ric d'Espanya, el mar­quès de Comillas; després d'haver estat coronat com a «Poeta de Catalunya» i cenyida la seva testa amb llorer; després d'haver vist traduïdes les seves obres a tots els idiomes del món; després d'haver estat premiat repetidament en els Jocs Florals; després d'haver menjat al costat de la reina Isabel II; després d'haver refusat tres canongies i la capellanía major de Palau, caurà en una misèria esgarrifosa, i morirà pobre com una rata a l'edat de cinquan-ta-set anys, envellit com si en tingués vuitanta.

El pal que aniria de dreta a esquerra i de baix a dalt, ens marcaria la vida del compositor Vives. Així, de baix a dalt, o sia, de pobre de solemnitat a milionari dilapidador.

Veureu però, que al formar una ics, hi ha un punt en què els dos pals coincideixen. Així mateix passarà en la vida dels dos eminents artistes del poble català. Coincidiran en el precís moment en què llurs pobreses es troben en el seu grau màxim. Verdaguer afavorirà a Vives amb el poc que té. Per­què amb tot i ésser pobre Mossèn Cinto, encara ho és més el músic Vives.

D'aquella coincidència, en sorgirà una obra immortal, d'un valor simbò­lic extraordinari: «L'Emigrant». Llàstima, però, que Verdaguer va fer una adaptació per òpera del poema «Canigó», la partitura de la qual començà el mestre Vives, que deixà sense acabar.

L'estudi d'aquestes dues vides i el seu punt de coincidència en la neces­sitat, resulta interessantíssim. Ara ens limitarem a donar a la llum una carta inèdita de l'Amadeu Vives, la qual ha estat facilitada pel seu posseïdor, l'igua-ladí resident a Barcelona, l'amic Francesc Ros i Vilas, prou conegut entre els enderiats col·leccionistes, que conserva gelosament aquesta lletra, inalterable a les temptadores ofertes que per aquest document se li han fet.

Abans, però cal dir que en aquella època en què fou escrita aquesta carta,

289 19

en va escriurcr d'alttes del mateix estil. La misèria l'obligava. Josep Pla ens diu «que moltes vegades per a subvenir a les necessitats més elementals ha­gué de pidolar». I afegeix: «Hi ha constància que més d'un cop es dirigí a Mossèn Cinto... demanant caritat. En una ocasió envià una dona amb una carta... demanant cinc o sis pessetes per menjar».

Jesús Pabòn reprodueix una carta que es guarda a la Biblioteca de Cata­lunya, entre els manuscrits de Verdaguer, que diu:

«Em trobo en un gran conflicte. Avui no s'ha pogut fer el dinar a casa perquè no hi ha un cèntim ni mitjans per a trobar-lo. Li envio aquesta bona dona que gairebé és de la família, per demanar-li per caritat quatre o cinc pessetes per passar el dia. Sí no em fa aquest gran favor, avui no podré men­jar. Si tingués alguna cosa per empenyorar, no el molestaria; però a més que estic atrassat en el lloguer de la casa, i d'algunes altres coses, tinc empenyo­rat el llit i els matalassos, un pantaló, l'única joia que hi havia a casa, una tauleta de nit, roba blanca, etz. No sé doncs com fer-me amb aquestes qua­tre o cinc pessetes pel dia d'avui. Per Jesús, per Maria i per Sant Francesc, si és que pot, facim aquesta caritat. Li tornaré aquesta quantitat a primers del mes que ve. Aquesta dona és d'absoluta confiança.»

Joan Moles en la seva biografia de «Mossèn Cinto» editada a Mèxic, ens explica com «Verdaguer va rebre la visita de l'Amadeu Vives, que acabava de compondre una de les seves més belles cançons, inspirada en el poema "L'Emigrant", del propi Mossèn Cinto. Es va presentar al poeta, el qual, en veure'l, va comprendre de seguida la situació del músic».

«Quan jo entrava a casa de Mossèn Cinto, —diu en Moles— Vives en sortia amb un llibre, de relligat luxós, sota el braç. Era un exemplar del «Quixot», d'una edició molt estimada dels bibliòfils. La magnificència del llibre contrastava amb l'aspecte del qui el duia. ¿Què havia passat? Una cosa molt senzilla que retratava el músic i el poeta. Mossèn Cinto convençut de la pobresa d'en Vives i temeros que ni tan sols pogués menjar aquella nit, el va voler ajudar; però no tenia diners, i va agafar d'un prestatge aquell llibre, del qual coneixia el valor i la facilitat de venda. «Teniu — va dir— us en faig present. Podeu satisfer les vostres aficions literàries si abans no us ha servit per a satisfer les necessitats del cos». En Vives, naturalment, va acceptar el present, que va vendre així que va sortir de la casa de Mossèn Cinto».

Aquesta situació recorda aquells versos de Salvat Papasseit quan parla del Nadal:

Avui ens recordem dels pobres, i tan pobres com som!

Per a fer-se càrrec de la situació en que es trobava Verdaguer només cal llegir algunes notes del seu Dietari, corresponents al mes de novembre de 1896:

290

*22. — Fa vuit dies encarreguí una sotana al sastre Josep Fort, Me l'ha enviada avui a la tarda i no podent-la pagar, a l'acte se l'han emporrada...»

«25. — Empenyorament de les obres de Fermin Vidot «Jeanne d'Ardi» i l'obra de Guerin "Terre Sainte" per 5 duros.»

«L'endemà s'empenyoraren les obres ilustrades "San José" e "Historia de los Papas" per 2 duros.»

«Ahir 31 de novembre empenyorarem les "Poesies" de Guimerà i la hermosa obra "E... de la Vierge" per 30 rals.»

«He estat dos dies sense poder escriure per falta de paper i fins m'he quedat sense cap ploma que posar...»

«9 Febrer, 1897. Ha vingut el tribunal a embargar-me "Flors del Cal­vari" i "Jesús Infant".»

El seu tremp de sant, però, li donarà l'enteresa d'esperit per a poder es-cxiure entremig d'aquestes anotacions: «Alabada sia la Verge. Així mos va mantenint fa sis messos.»

Coneguda de tan aprop la misèria, no li caldrà que Vives li digui crua­ment el què el porta. Vives té una gran cultura i aquesta li permet de parlar llarga estona amb Verdaguer del gran filòsof i de les poesies de Sant Joan de la Creu. L'aspecte de captaire del visitant, però, no enganya al poeta. I, oblidant-se de que aquell «Quixot» podria ésser la solució econòmica per ell i els seus durant un parell de dies, el va entregar a l'Amadeu Vives per­què pugui fer allò que ell ja fa dies que està fent: empenyorar-lo tot seguit.

Hem arribat a aquell punt on els pals de la x es troben. L'un, el del poe­ta, ve de dalt i es troba en ple drama. L'altra, el del músic, ve de baix i es troba aclaparat, i no sap com sortir-se'n i pidola constantment sense cap vergonya. Amb la gran diferència, però, que mentres Mossèn Cinto caurà encara molt més avall, el músic Vives pujarà amunt, vers una posició fol­gada.

I per a demostrar que no és a Mossèn Cinto a l'únic que pidola, ni a l'únic que dirigeix aquella mena de cartes colpidores, tenim açí la que ha mo­tivat aquesta breu narració.

La lletra va dirigida a Josep Pin i Soler, notable escriptor, autor de la trilogia de novelles «La família dels Garrigues», «Jaume» i «Niobe». L'autor endemés dels «Comentaris sobre llibres i autors» tan desfavorables per a Mossèn Cinto.

El text epistolar d'en Vives diu així: «Molt senyor meu i amic: Me prenc la llibertat de dirigir-me a vostè per

l'assumpte que motiva la present, com a últim recurs i mida extrema, amb la ferma persuado de que vostè comprendrà los poderosíssims motius que m'han impulsat a obrar així, sabrà disculpar mon atreviment, indisculpable d'altra manera. Tractaré de dir-li tot, amb les menys paraules possibles.

291

..^^ - X ^ - t - w ^

^o^'f-^ "Co. TÍr ' - ¿ u . ^ . y ü 2 : ^

.nra^/- t/X

\¿zy^^^-^r

Facsímil de la composició d'Amadeu Vives.

»Lo dia dos del present mes, va veure per primera vegada la trista llum d'aquesta vida un fill meu. Avui ne tenim 21 del mes: fa doncs que és al món, 20 dies justos, durant los quals no m'ha sigut possible encara el regis­trar-lo civilment, amb lo qual he incorregut ja en una multa; com tampoc he pogut batejar-lo, lo que ha dat peu a mil censures per part dels meus parents. A més d'això, la meva dona ha tingut un mal sobre-part, ha­vent-se-li cascat los dos pits i agafat una pulmonia petita que l'ha tingut postrada al llit molts dies i debilitat molt fortament. La llet se li ha fet do­lenta i s'han tingut de fer innombrables visites de metges i comprar moltes medicines. Això i els gastos que precediren al part, com la compra de roba per la criatura, etz. m'ha arruinat completament, havent tingut, per arrivar al dia d'avui d'empeyorar multitut de coses i entre d'altres, fins lo llit de matri­moni amb tots los accesoris. Posteriorment, amb motiu d'haver-me retrassat del lloguer del pis, m'han citat i deshauciat d'ell, com veurà amb l'adjunta pape­leta de citació. Ara he arribat al comble dels desastres, puig tancades totes

292

les portes per tot el que resta del mes, no tinc ni tan sois per fer caldo demà, no hi ha ni cinc cèntims a casa.

«Resumin: la meva criautra està sense inscriurer en lo registre civil per no tenir jo cèdula, puig havent passat lo temps legal d'aquirir-la tinc de pren­dre-la triplicada; la dona al llit sense poder-la auxiliar; deshauciat per l'amo de la casa i sense poder fer dinar demà, etz. etz. La vigília dels Rams co-menso a tocar en un cafè amh lo qual podré sortir un xic d'apuros.

»Més, per arribar al citat dia i canviar de pis, no veig camí tort ni dret. Per això m'he determinat de recórrer a vostè pregant-li me proporcioni deu duros que els hi retornaré en petites quantitats, cada mes, esperant del seu bon cor, m'ajudarà a sortir d'aquest mar de desgràcies i fer que no acabi d'ofegar-me del tot.

»Si així hi fa li agrairé per sempre més. Enviaré una persona de con­fiança a saber una contestació. Si vostè no em fa aquest favor me veuré demà en lo trist cas de negar un tros de pa a la família.

»Mani com vulgui a son afectíssim s.s.

AMADEU VIVES.*

Hi ha unes notes manuscrites de Pm i Soler que diuen: «Enviats 10 du­ros per medi d'una dona que va dir-me ser la seva portera i era la seva prò­pia mare.»

Pel que hem vist, pobra dona, aquests paperets els hagué de fer diver­ses vegades.

Entre la vida de Verdaguer i la d'Amadeu Vives hi ha una sèrie de paral-lelismes: Fills tots dos de famílies humils. Molts germans, però la majoria morts en edats primerenques. Mares afeccionades a les dites i rondalles po­pulars. Estudis i coneixements adquirits amb gran esforç. Vocacions fermes i indiscutibles. Penúries econòmiques. Reconeixement de llurs mèrits. Enter­raments apoteóssics. Dedicatòries al seu nom de làpides, monuments, places i carrers.

I encara un altre curiós paral·lelisme. L'arranjament dels seus grans pro­blemes l'hauràn de trobar a Madrid. I aquesta coincidència, farà que els dos genis catalans no siguin del tot nostres. Un deute que haurem de pagar per anys que passin. Que ens haurà de doldre quan ens ho tiraran en cara, però, així i tot, mai podrem negar que Mossèn Cinto hagué d'anar a cantar la seva segona missa nova al carrer de Valverde de Madrid, ni que a la capital madrilenya emplenaren de milions les butxaques de l'Amadeu Vives.

MIQUEL MUNTADAS I ROMANÍ, ABAT DE MONTSERRAT

Nasqué a Capellades el 30 de novembre de 1808 i morí a l'Abadia mont-serratina el mes de març de 1885. Vestí l'hàbit benedictí el 15 d'octubre de

293

1825. Fou nomenat Abat de Montserrat pel Papa Pius IX, l'any 1862. El cardenal Albareda, en la seva «Història de Montserrat» confessa que la figu­ra de l'Abat Muntadas exigeix una nota biogràfica fins en un esbós d'història de Montserrat i afegeix que no es fàcil recontar en poques paraules la seva tasca feconda de restaurador del monestir i reorganitzador de la vida comu­nitària.

Es en temps de l'abat Muntadas que Verdaguer fa la seva primera visita a Montserrat, l'any 1873, i en el Llibre de signatures hi deixà aquesta cons­tància poètica, com d'un «capellà muntanyes»:

Moreneta en sou, i és que el Sol vos toca, lo sol de l'Amor de qui sou l'Aurora, Moreneta en sou, Moreneta i rossa.

Mossèn Qnto visitaria Montserrat moltes altres vegades i petjaria molts dels seus indrets per a inspirar-se directament i poder arrodonir la seva ex­tensa versificació dedicada a Montserrat. Les relacions entre Mossèn Cinto i l'abat Muntades també sovintejaren amb motiu de les festes del Mil·lenari montserratí. Verdaguer va escriure per aquest esdeveniment *A1 Mil·lenari de la Invenció de la Verge de Montserrat», i «Llegenda de Montserrat». Ver­daguer va guanyar el primer premi del concurs literari amb el «Virolai», mu­sicat pel mestre Josep Rodoreda. L'any següent, el 1881, fou encarregat a Verdaguer r«Himne de la Coronació», de la Verge Bruna. £1 1883, els poetes catalans fan un romiatge a Montserrat, per a commemorar les noces d'argent dels Jocs Florals i Verdaguer va fer una composició, una quarteta de la qual, sembla escrita pensant amb l'abat Muntadas:

Ditxós lo cor, que de la terra lliure, ad us pot assolir!

Ditxós qui pot amb nostra Reina viure! Ditxós que hi pot morir!

En el mateix any 1885 en què morí l'abat Muntadas, per Verdaguer, dins el volum «Caritat» es publicà una de les poesies montserratines mé» popu­lars i més immortalitzades: «La mort de l'escolà».

JAXJME BOLOIX I CANELA, POETA

En la anterior edició de MISCELLANEA AQUALATENSIA hi figura un attide de Josep Romeu i Figuras, en el qual remarca que el mestratge

294

ingent de Verdaguer influí d'una manera decisiva damunt del poeta igualadí Boloix i Canela. I precisament quan segueix el Mç.stre és quan és més inte­ressant i apreciable. La lectura dels poemes de cuny verdaguerià escrits per Boloix us donen la sensació com si el gran poeta català li hagués indicat la pauta sobreentesa, un mòdul, una poètica a seguir que, mentre el poeta igua­ladí hi restava fidel, donava resultats immillorables.

En la bibliografia de Boloix i Canela destaca el llibre de versos «Vola-duries», publicat el 1903, on apareix una composició que porta el títol «A Verdaguer» i amb una nota ben expressiva: «llegada en les sessions necro­lògiques dedicades a mon plorat y estimadissín Mestre, mort a 10 de juny de 1902, per la Congregació de Maria Immaculada y Sant Joan Bu. de la Salle, de Barcelona, y per lo Centre Moral i Instructiu, de Gràcia, en los dies 2 y 23 de novembre del mateix any.»

Transcriurem la primera part del poema de Boloix i Canela dedicat a Mossèn Cinto:

Per enlayrar á un difunt m'han demanat quatre ratlles, les hauré d'escriure trist perquè sento trista l'ànima. M'han demanat quatre mots per llegir-los á vosaltres, mes no sé com començar que se'm nuan les paraules. M'han demanat que vingués ab quatre notes de l'arpa, per enlayrar á un difunt més valdrien quatre llàgrimes. Quan m'han dit: —pel rossinyol de les lletres catalanes, per l'eximi Verdaguer exa almoyna se us demana— si abans me sentia ttist y retut abans plorava, si lligat tenia'l cor y afligida la meva ànima, ¿com hauré quedat després, al saber que aquella captó d'aqueUs tristos quatre mots y aquellas quatre paraules, era per lo rey difunt de les lletres catalanes,

295

per lo pobre perseguit, lo del càlzer y del arpa, per lo «boig» més eminent que cantant semblava un àngel, per lo mistich inspirat, pel rossinyol de la patria? ¡Quin sotrach dintre del cor, quín gemech dintre de l'ànima!

Amb el propòsit de reunir el dispers estol d'escriptors catòlics que no col·laboraven ni en «La Esquella de la Torratxa» ni en «La Campana de Grà­cia», Valeri Serra i Boldú i Mossèn Cinto, fundaren una revista que Ver­daguer batejà amb el nom de «La Creu del Montseny». Aparegué el primer número el dia de Sant Josep de 1899 amb un article verdaguerià explicant el què representava aquella creu plantada al cim d'una muntanya catalana. Li feien costat signatures ben conegudes i entre elles la del poeta Jaume Boloix i Canela.

RAMON ROMANÍ I PUIGDENGOLAS, FABRICANT DE PAPER

Nasqué i morí a Capellades (1846-1898) Introductor de les màquines de fabricar paper continuu a la comarca de l'Anoia. En el sostre d'una sala de la fàbrica hi havia fet pintar quatre personalitats catalanes en represen­tació de la Música, la Pintura, el Teatre i la Literatura, que era representada per la efigie de Verdaguer. Ramon Romaní i Jacint Verdaguer formaren part de la Junta de la Exposició Universal de Barcelona de l'any 1888. L'escultor Eusebi Arnau els havia retratats tots dos.

FRANCESC ROMANÍ I PUIGDENGOLAS, JURISTA I POLÍTIC

Nasqué a Capellades el 6 de març de 1831 i morí a Barcelona el 17 de desembre de 1912. Autor de nombroses obres sobre qüestions de dret, amb abast polític i defensor de la vigència del dret català. Com a federal, el 1869, fou diputat a Corts pel districte d'Igualada. El 1867 formà part del consisto­ri dels Jocs Florals de Barcelona i va ocupar la presidència en els de l'any 1898 i en seu discurs va alabar el poema «Canigó». Mossèn Joan Güell, cosí de Verdaguer, explica que «un any. Mossèn Cinto, va asistir als Jocs Florals, acompanyat del senyor Romaní y Puigdengolas, i, a l'entrar al local, observant que les senyores portaven uns barrets, llavors de moda, en els quals hi havien unes plomes que, segons com es miraven, feien l'efecte d'unes banyes, va dir al seu acompanyant que tot allò era ple de dimonis. Aquest

296

se'l mirà amb gran atenció per comprendre si Mossèn Cinto deia aquella cosa en sentit metafòric, però el poeta repetí la frase amb tal força d'expressió, que, el senyor Romaní comprengué que no parlava en sentit figurat, sinó que ho deia tal com ho creia». F. Romaní va regalar a Mossèn Cinto el seu llibre «Antigüedad del regionalismo español», edició de l'any 1890, que es conserva a la Biblioteca de Catalunya, on podem llegir aquesta dedicatòria autógrafa: «Al cantor de las glorias de Catalunya, Mn. Jacinto Verdaguer, son amich, l'Autor.» L'any 1882 Mn. Cinto escriví al seu amic CoUell: «En Matheu i Romaní me diuen que't demane un parell de judicis críticbs per ses obres, que t'han enviat i bé ho mereixen.» L'obra d'en Romaní era «Ex­posición sobre el Derecho Civil de Catalunya». Una de les ocasions més so-bressortins en la qual els noms de Verdaguer i Romaní es troben aparellats, és en motiu de presentar al rei Alfonso XII el «Memorial de Greuges en defensa dels interessos morals i materials de Catalunya», redactat per Va­lentí Almirall, amb l'assesorament de Romaní i Puigdengolas. Quatre anys després de la mort de Mn. Cinto, el periòdic «La Veu de Capellades» orga­nitzà uns Jocs Florals i un dels premis consistia en les obres «L'Atlàntida» i «Canigó», ofert per F. Romaní, a la composició que tractés la devoció dels capelladins a Santa Dorotea, i fou guardonat Pere Prats, de Barcelona, i un accésit a Antònia Espluges. F, Romaní ingressà el 1884 a la Reial Acadèmia de Bones Lletres i el 1806 fundà la «Revista Regional».

MARIX ABADAL, JOSEP MESTRE, NICOLAU PONCELL, LLIBRETERS

Entre els papers de Mossèn Cinto s'hi troben una sèrie d'anotacions que el propi poeta feia per a portar els comptes amb els llibreters igualadins que li demanaven les seves obres. Transciurem alguns d'aquests assenta­ments:

«10 gener 1896, envio un "Idilis i Cants Mistics" a Josep Mestre.» «17 juliol 1896, envio un "Cansons de Montserrat", un "En defensa

pròpia", dos "Idilis i Cants Mistics" a Josep Mestre.» «12 octubre 1896, Mestre envià 8,44 pessetes.» «22 desembre 1896, Abadal envià 13,83 pessetes, tornats llibres so­

brants.» «26 desembre 1896, envio "Jesús Infant", 6 a Mariano Abadal, 6 a Ni­

colau Poncell, 6 a Josep Mestre.» «27 desembre 1896, envio "Flors del Calvari", 12 a Mariano Abadal,

6 a Nicolau Poncell, 6 a Josep Mestre.» Podem ben dir que els diners que li enviaven els llibreters igualadins

foren rebuts per Verdaguer com pluja de roses, sobretot en el temps que es trovaba sense llicències i vivint gairebé de caritats.

297

PERE BORRAS I ESTRUCH I JOAN RIBA I FAURA, PROMOTORS

Les atencions de Verdaguer envers Igualada també trobaren un ressó. El 27 de febrer de 1922, Pere Borràs i Estruch i Joan Riba i Faura, presi­dent i secretari, de l'Associació Protectora de L'Enseyança Catalana, varen proposar a l'Ajuntament d'Igualada de batejar la seva més formosa via amb el nom de «Passeig de Mossèn Jacinto Verdaguer». Fou aprovada la inicia­tiva i es cobrí per suscripció popular.

S'encarregà la direcció i realització de la làpida de marbre a l'arquitecte Ignasi M.* Colomer, que reproduïa la primera estrofa del sonet que Verda­guer va escriure pel Dijous Sant de 1890, titulat «A Igualada. En el cente­nari del Sant Crist»:

Estima-la de cor, noble Igualada, la imatge de Jesús crucificat adora'l a sos peus agenollada al qui els cels i la terra han adorat.

Creiem que una nova susaipció popular seria escaient per a aixecat un monument a Mossèn Cinto en el bell Passeig que s'honora amb el seu nom

PIUS FORN MAIXENCHS, SACERDOT I POETA

Nasqué a els Prats de Rei el 8 de setembre de 1880 i morí a Calaf el 21 de juliol de 1966. Ordenat sacerdot pel bisbe Torras i Bages, el 1905. Organista beneficiat de l'església atxiprestal de Calaf, on també ensenyaba música. Llibres de versos «Caramelles» (1955) i «Flors morades» (1960).

Publicat a Calaf, l'any 1957, el llibre «Monjoia de poesies», insereix un capítol de poemes sota el lema «Verdaguerianes», amb tres composicions «Sant Francesch s'hi moria», en adhesió a un homenatge a Verdaguer en k festa de les lletres de Barcelona, «Montserratina» premiada en el certamen rerdaguerià celebrat a Calella el 24 de setembre de 1945, i la tercera «Recor­dant Verdaguer», que transcrivim sencera:

Recordant Verdaguer

Motius encisadors ara em conviden a dictar unes estances, i a l'estil del gran mestre, tan inspirat i humil, a honor del qual arreu lloances rimen,

298

Quina dolcesa sento en recordar els vuit anys del meu viure a una masia, prop de can Tona, on Verdaguer vivia, la carrera seguint de capellà!

Font del desmai, capella de Sant Jordi, «Sant Francesc s'hi moria», tots presents, sereu del meu treball com un exordi, fent-me esclatar del cor vius sentiments.

Font del desmai, verger amb refilades de rossinyols, amics del trobador, bevent de la teva aigua, en abundor fluiran elegies inspirades.

S'alcen en terreny erm dites ermites, són per Jacint, però, jardins fragants, on les virtuts heroiques dels dos Sants són com roses amb gràcies infinites.

Ad serà grabada amb lletres d'or la festa més sublim i més sentida: Missa Nova, pel mestre excels record que molt li endolcirà l'amarga vida.

Formosa visió, mantes vegades em venia a la ment, tot íent camí, rondant per aquells camps i treballades, on era Verdaguer el millor fadrí.

Ell, cap a Vic, penjat al braç, portava, com altres «senyors mestres», el dinar; atent, el llibre obert duia a la mà, repassant la lliçó que angoixa dava. Com ocell, refilant, vola al seu niu, fl la tarda retorna a la masia. Al gran poeta tot allí somriu, corrent a pler l'amor i fantasia.

Era la seva cambra com un temple amarat de silenci harmoniós;

299

amb els ulls clucs, meravellat contempla la formosot del lluny i del redós.

Al matí, en desvetllar-lo el sol ja eixit, que daura primer els pins de Guilleries properes, fan que els somnis de la nit es tornin maig de flors i d'alegries.

Marians santuaris de la Plana, que sou de cada poble estel brillant, amb el reclam xaleste de campana, no us mancarà dels Goigs el millor cant.

Pirineu i Montseny d'ací a l'esguard, amb les altres muntanyes més llunyanes, tindreu també cançons, més o menys tard, que el nostre jovencell té enginy i ganes.

Al·leluia, pots dir bell Montserrat; tot un llibre et farà el gentil poeta, de la santa muntanya enamorat, dels monjos, escolans i Moreneta.

Serà el primer guardó en els Jocs Florals, com el sol resplandent d'un etern dia, il·luminant la immensa poesia, de càntics i poemes immortals.

Siguin aquets records la meva ofrena, una floreta més al ric joiell que a Verdaguer dedica, amb joia plena, l'estimada ciutat de Sabadell.

JOSEP SOLA I CAROL, SACERDOT ESCOLAPI

Nasqué a Igualada el 13-12-1907 i morí a Barcelona, el 28-9-74. Forma­ció vocacional al noviciat de Moià, on cantà la primera missa el 21-9-30. Ministeri pedagògic a Morella, Olot, Puigcerdà, Terrassa i Barcelona. Durant la República obtingué el títol de mestre nacional. Autor d'obres teatrals en prosa i en vers, biografies i direcció espiritual, i guardonat amb diversos premis literaris. En morir feu generosa ofrena dels seus ulls per a ésser transplantats.

3Ò0

Per la seva iniciativa, de l'obra de Mn. Jacint Verdaguer «Passió de Nostre Senyor Jesucrist», tan popular, que a principis de segle en temps de Quaresma i Setmana Santa, fins a les fàbriques es cantava, s'han fet reim­pressions els anys 1970 i 1971, de 3.000 exemplars cada vegada, i el 1973, centenari de la primera edició, 5.000 exemplars.

ANTONI CARNER I BORRÀS, ESCRIPTOR

A la legió de biògrafs i tractadistes de Mossèn Cinto, darrerament cal afe­gir-hi l'escriptor igualadí Antoni Carner i Borràs, pel llibre publicat e) 1971, amb el títol de «La verdad sobre la vida y la tragedia de Verdaguer». Antoni Carner presenta una tesi arriscada en voler fer decantar la perso­nalitat de Verdaguer pel vessant humanístic enfront de místic, amb una pretesa dualitat entre el poeta i el sacerdot. Aquest plantejament sempre resultarà polèmic i segurament trobarà més blasmes que elogis. De tota manera Antoni Carner ha actualitzat el permanent interès general i la aten­ció des d'Igualada envers Mossèn Jacint Verdaguer.

ALTRES AMICS

Encara podem assenyalar altres cognoms igualadins amb alguna vincula­ció verdagueriana.

Josep M.* Carulla (1839-1919) advocat i escriptor, fou traductor al cas­tellà de varies obres de Verdaguer, entre elles «IdÜlis i Cants místics», «Lle­genda de Montserrat» i «Oda a Barcelona».

Mossèn Josep M." Borràs i Codina (Igualada, 1907 - Barcelona 24-3-71), sacerdot i poeta, dedicà un poema a «L'ombra de Mossèn Cinto».

Verdaguer va escriure algunes poesies a llaor de Sant Josep per haver-les-hi demanat el P. Josep M.* Vilaseca (1831-1910) religiós paulí, fundador de la comunitat de Germanes Josefines a Mèxic.

El P. Romuald M.* Díaz i Carbonell, monjo benedictí, en la seva «His­tòria del Sant Crist d'Igualada» (1965) remarcà que Verdaguer tingué amis­tat amb sacerdots igualadins.

El P. Ramon Castelltort i Miralda (1915-1965) religiós escolapi i poeta, compongué una oda dedicada a Verdaguer, en castellà, que més tard fou traduïda al català pel P. Josep Poch, que fou rector de l'Escola Pia d'Igua­lada.

Emili Vallès, Josepa Xaubct de Jordana, Antoni Dalmau i Jover, Josep Romeu i Figueras, Joan Mercader i Riba, Montserrat Segués de Riba, són autors de versos o de comentaris sobre l'obra verdagueriana.

I com que és molt possible que per desconeixement, no pas cosa, deixi algú més sense esmentat, afegiu-els-hi vosaltres si us pla\ii

í 301 i . [.•'

•t

m Edldó commemorativa del Vi centenari de la Impreaiió del primer llibre en català 1474/1974