Aquest estiu vindrà sovint aManresa, ja que el setembre es-trenarà al Kursaal Deixeu-me un te-nor, una obra de la Bodega Teatre.Labanda interpretarà un dels pa-pers principals. Abans, però, ha fetde director d’una jove companyia,Narinanti, formada per estudiantsdel Col·legi del Teatre, que estrenaavui a la sala Muntaner: Fashion.Feeling. Music. Una obra del cala-fí Josep Maria Mestres i Lluís Han-sen, del , amb uns joves JulioManrique i Marta Marco, que tam-bé va passar pel teatre Conserva-tori de Manresa, ja fa deu anys.

Fashion, feeling i music. Tresconceptes molt in.

El títol és original, presenta unabarreja de temes que serveixen perparlar de la incomunicació a l’erade la comunicació. Apareixen per-sonatges frikis, que pateixen pocao molta marginació. La moda ésl’excusa perfecta per posar tot aixòde manifest. A la passarel·la demoda s’exhibeix tot això, és la me-tàfora de l’obra.

Una crítica a la societat actual.Qui rep?

Rebem tots en general, sobretotper aquesta actitud tan global quetenim de posar etiquetes a tothom,i no aprofundir amb aquelles per-sones que tenim al costat.

Tot això dit amb humor?Sí, i alhora també es vol colpir

l’espectador. Hi ha moments pa-ròdics, que la gent riu. De cop i vol-ta es gira la truita i el públic pen-sa: «hauria de riure, ara?». Es juga

constantment entre la comèdia i eldrama, la intenció és treure depolleguera l’espectador. Jo crecque l’espectacle és distès, un en-treteniment, i a partir d’aquí ca-dascú en pot fer la seva lectura. Eltema tampoc no és de sala gran delTeatre Nacional. Això sí, és fresc, témolta energia. Un cop acaba, el rit-me és a dalt de tot: llavors és unbon moment per sortir de festa.

Creu que és el retrat de la sevageneració?

Sí que hi ha un component ge-neracional. En algunes esceneshi hem afegit cartells publicitarisque ja formen part de l’imaginaricol·lectiu de molts joves. En aquestsentit, els referents són molt pal-pables: també en la música i el ci-nema que se cita.

Com ha estat la seva primeraexperiència com a director?

Estic molt content i amb ganesde repetir, tot i que he de confes-sar que l’obra m’ha anat una micagran. Però estic aprenent molt,que és el que volia. Com a artistatinc ganes d’explorar diverses ves-sants i enriquir-me.

La primera versió de l’obra vaser el . La va veure?

Sí, la vaig veure dos o tres cops,coneixia molts dels actors. De fet,reprendre-la ha estat fruit d’uncúmul de casualitats: en teniamolt bon record, la companyiaNarinanti buscava un director, i ellstocaven instruments, com els per-sonatges de l’obra... tot coincidia.Era un senyal dient que la fes!

Hi ha diferències respecte al’obra original?

Hi ha canvis principalment enles referències a nivell tecnològici polític. A l’obra original es parla-

va de telèfons mòbils, i ara són elmínim d’aquestes connexions, demanera que hem actualitzat eltext fent referència a les xarxessocials i Internet. Hi havia moltesreferències polítiques caducadesque hem retallat. I l’obra està es-curçada: l’original durava dueshores i aquesta versió és d’unahora i un quart.

Els actors toquen instrumentsen directe. És un valor afegit?

L’obra ho requeria. En algunsmoments hi ha un playback des-carat, o els actors desafinen. Ho fanexpressament, que ningú no espensi que no! És per potenciar elsentiment de la vergonya aliena.

Vostè formarà part del repar-timent de Deixeu-me un tenor, deKen Ludwig, l’obra que prepara lacompanyia manresana La Bo-dega Teatre i que s’estrenarà el se-tembre vinent. Com veu el pro-jecte?

De moment només hem fet unatrobada, però el feeling va ser moltbo. Mai més ben dit. I hi va havermolta music. I pel fet d’estar en-voltat de manresans, no hi tinc capproblema, m’hi porto bé!

R

P

R

P

R

P

R

P

R

P

R

P

R

P

R

P

R

P

Entrevista Ivan LabandaActor i director. Als 30 anys, aquest barceloní s’estrena com a director amb un remaked’una obra del 1999, del calafí Josep Maria Mestres, on es fa un retrat satíric de la societatactual a través de la metàfora d’una passarel·la de moda, els sentiments i la música en directe

«Dirigir m’ha anat gran, peròhe après, que és el que volia»

Aloma VilamalaMANRESA

Labanda dirigeix Fashion. Feeling. Music, que es veurà fins al 31 de juliol a la Sala Muntaner de Barcelona

SERGIO G. SÁNCHEZ/FOTOGRAFIA PROMOCIONAL

34DIMECRES, 9 DE JUNY DEL 2010 | Regió7

CULTURES

UN EMPRENEDOR

o podem evitar que ens influenciï la fama assolida pel seupare, Marià Fortuny i Marsal, aclamat a tot Europa a la se-gona meitat del segle XIX, a l’hora de valorar la trajectòriaartística del seu fill, Marià Fortuny, una de les figures més

creatives i innovadores de la primera meitat del segle XX. Fins al 27 de juny pot veure’s a la Pedrera l’exposició El mag de Venècia,

que mostra el tarannà polifacètic del noi Fortuny. Home polifacètic, laseva producció abraça camps tan diversos com la pintura, el gravat, l’es-cenografia, la luminotècnia, la fotografia, el disseny tèxtil i la moda. Toti ser molt refractari a manifestos, teories o grups de pressió intel·lectu-al –era un individualista que no es va voler adscriure a cap movimentd’avantguarda, el que comportà que fos titllat a voltes de marginat–, hiha personatges intel·lectuals de gran vàlua que l’han considerat un geni.

Educat a París, la seva formació s’encaminà cap a la pintura, tot i queaviat començà a sentir curiositat per les innovacions tècniques. La pas-sió per aquest art és una constant al llarg de la seva vida. L’interès perla llum i l’atracció que sent per l’òpera wagneriana –Fortuny troba enels seus ideals wagnerians la resposta als seus anhels– el duen a par-ticipar activament en la recerca estètica i tècnica que envaeixen l’es-cena teatral europea, fins al punt de ser considerat un dels màxims ex-ponents de la plasmació del concepte wagnerià de «l’obra d’art total».

Arribà a Venècia a temps d’entreveure les grans presències romàn-tiques que s’hi havien refugiat, i en copsa la bellesa escenogràfica, jasigui amb la càmera o els pinzells, fins al punt que Proust l’anomenà«el mag de Venècia». A l’imaginari col·lectiu, Venècia és aquesta ciu-tat sobre l’aigua on fa segles que el temps es deturà. Un temps que Ma-rià Fortuny i Madrazo exemplificà com pocs, convertint-lo en una partde la imatge de la ciutat, d’aquesta Venècia alimentada per la literatu-ra i les evocacions poètiques, un símbol de bellesa. A la mateixa Venèciava instal·lar un taller d’estampació de teixits que va iniciar la seva ex-traordinària aventura en el camp de la moda, juntament amb Henriette,a qui havia conegut a París com a model, i que va esdevenir la seva granmusa i col·laboradora, i finalment la seva esposa. Ho féu en un edifi-

ci del segle XV, un palau que eracom un showroom.

Quan Fortuny decideix dedi-car-se al disseny tèxtil, ja té un im-portant bagatge en l’àmbit teatral–en la realització de vestuari-, aixícom també un notable coneixe-ment de la matèria, adquirit gràciesa la col·lecció familiar de teles an-tigues, de la qual extreu el gust perla riquesa cromàtica, l’extraordi-nària varietat de motius i figures ila combinació harmònica d’estilssorgits en llocs i temps diversos. Idomina a la perfecció les tècniquesd’estampació tèxtil, que revisa i

modernitza, i n’inventa de noves, que guarda gelosament en secret. In-vestigador i ferm partidari dels avenços tecnològics aplicats al camp del’art, es converteix en inventor de nous artefactes que utilitza en els seusprocessos de disseny, tant d’objectes com de teixits. I en un brillant homede negocis perquè, sense defugir la producció industrial, controla el pro-cés de creació i també el de distribució dels seus productes. Era un in-novador irrefrenable i un autèntic inventor. La seva originalitat i visionàriaaudàcia empresarial estan fora de dubte.

Marià Fortuny i Madrazo, tot i exposar assíduament a la Biennal deVenècia, va ser un pintor relativament discret. No es farà mundialmentfamós pels seus quadres, a vegades simbolistes, a vegades pompiers,sinó per uns quants metres de roba, la túnica Delphos. La creació d’a-quest vestit, d’inspiració hel·lenística, a partir d’una idea d’Henriette,revolucionà el camp de la moda, tot fent realitat la utopia femenina d’a-lliberar el cos, i representà la seva consagració internacional, en con-vertir-se en icona de llibertat enfront dels convencionalismes moralsde l’època. La dèria dels teixits li havia vingut del seu pare, que a mésde pintor famós, havia estat col·leccionista i mig traficant d’antiguitats,i havia aplegat un poderós banc d’imatges que utilitzava com a font d’ins-piració per a la pintura.

Una altra gran troballa del noi Fortuny va ser l’actualització d’aqueststeixits antics que tenia a casa mitjançant un canvi radical de tècnica:passar del dibuix teixit a l’estampat. Les seves teles, els seus teixits i elsseus estampats van anar guanyant fama fins al punt que Fortuny obrídues botigues, una a París i una altra a Londres. Fortuny, que gestio-nà també la publicitat dels seus productes, s’encarregà personalmentde fotografiar els models per donar-los a conèixer. Les patents que vaarribar a registrar fan d’aquest artista, aparentment ancorat en el pas-sat, un veritable innovador. Fortuny fou un emprenedor d’esperit re-naixentista.

N

«Marià Fortuny i Madrazo fouartesà, artista, creador,inventor i empresari, a quiMarcel Proust va anomenarel mag de Venècia»

HISTORIADORA DE L’ART

Fina Sitjes

EXPOSICIÓ EL MAG DE VENÈCIA

«A la ciutat va instal·lar untaller d’estampació de teixits, ies va convertir en un importantdissenyador tèxtil gràcies a laseva curiositat per la tècnica»

«És una obra que va de la

comèdia al drama, és un

espectacle distès i cadascú en

pot fer la seva lectura»

«Un seguit de casualitats

es van ajuntar, com si fossin

un senyal que havia de dirigir

Fashion. Feeling. Music»