ENGISARA

XXV

MÀGIA A DOJO

El David escoltava amb atenció, el que li explicava l’Aiga. Absorbia els coneixements, com una esponja. Va començar, exposant com lluitaven els dracs, entre ells i contra criatures no màgiques. Hi havia una diferència fonamental. Un drac, considerava inferior com a rival, i de fet, era totalment cert, qualsevol altre ser no màgic. Com que no podria contrarestar els seus encanteris, el vencerien sense escarrassar-s’hi gaire, tot fent que el cor se li parés, per exemple, o amb més esforç, transformant-lo en un animal o planta. Aparentment, la transfiguració era possible si el drac coneixia perfectament la constitució de la forma de destí, però sempre requeria molta despesa d’energia. Tanmateix, era lenta i costosa, i no tenia gaire sentit en una lluita, ja que hi havia moltes solucions més efectives i ràpides, per acabar amb l’enemic. L’Aiga va voler posar un exemple del que era possible però ineficaç, i del que era molt senzill i eficaç. Tot seguit, li va explicar, que els dracs utilitzaven una sèrie de barreres bàsiques per evitar els atacs màgics, que actuaven sobre ells, i que, quan estaven ben fetes, els protegien de tots els atacs dels altres dracs, excepte, dels atacs físics o del foc de drac. Aquest foc, el que expulsaven per la boca, era molt

259

XAVIER BOSCH CASANOVAS

perillós i absolutament imparable, si et tocava. De manera que, a banda de la importància de les barreres bàsiques, visualment, una lluita de dracs es veuria com una lluita molt física d’atacs, fintes i llançaments de foc, fins que un dels dracs aconseguís ferir l’altre. Com ara, amb una mossegada o urpada prou efectiva per privar-lo de volar, o una ferida prou greu per obligar-lo a dedicar un gran esforç a curar-se, de manera que l’altre drac, pogués rematar-lo amb foc.

L’Aiga va resumir la primera part de les lliçons. El David havia d’aprendre a lluitar com un drac, amb els avantatges de ser un blanc petit i els desavantatges de no tirar foc, de la falta d’experiència en la lluita i de no canalitzar màgia, de forma natural..., és a dir, de no ser un veritable drac. No li va pintar gaire senzilla, la tasca.

De fet, no exagerava gens ni mica. En el supòsit que aprengués a protegir-se de la màgia, tot creant barreres adequades; encara que s’espavilés per esquivar el foc dels dracs, aprofitant que en ser petit, costaria més d’encertar-lo... com s’ho faria per lluitar físicament amb els dracs? Com els llançaria foc?

Van decidir començar pel que, almenys, l’Aiga sabia com encaminar: la construcció de barreres contra la màgia.

─ No és possible preparar barreres específiques contra tota mena de màgia. Si bé serien molt eficaces, contra l’atac per al qual estiguessin dissenyades per aturar, no se sap mai quin tipus d’encanteri, sortilegi o fetilleria et podrien llançar. Així doncs, es tracta de construir una mena de mur o escut, que et protegeixi de qualsevol mena de màgia, de manera prou bona. Això només ho podràs aconseguir, si el

260

ENGISARA

construeixes de dins cap a fora. Has de sentir com l’escut, neix al teu interior i s’expandeix cap a fora, fins a envoltar-te, totalment. En el procés, has d’expulsar qualsevol element estrany, que detectis, i un cop l’escut tingui la mida que vols, concentrar-te, en fer-lo el més dens possible, tant, que cap màgia el pugui penetrar.

─ Provem-ho! ─ va dir el David.─ Has de notar, com el poder parteix de dins teu, i fer-

ho, tenint en el pensament, el que vols crear: una barrera protectora.

Va tancar els ulls per a concentrar-se millor, i va focalitzar els seus pensaments a contactar amb la màgia d’Aiga, en un punt interior al seu cos. No va resultar molt difícil: aviat va notar com s’establia una comunicació i es va dedicar a imaginar una mena d’esfera d’energia que s’expandia des del seu interior cap a fora, arrossegant qualsevol energia dolenta que hi trobés. Era fàcil, l’esfera tenia un color brillant molt clar entre blanc i groguenc, mentre que els altres colors màgics, havien de ser expulsats. El més difícil era densificar l’escut, entre altres coses, perquè no sabia fins a quin punt era necessari i gastava energia i temps, fent-ho.

Van passar dies practicant la construcció de l’escut, sense fer res més que descansar, menjar i practicar. Només van parar, quan el David va ser capaç de construir l’escut, de manera automàtica, i fer-ho molt de pressa, en un moment. El que li va resultar molt difícil, va ser, aconseguir que l’escut fos dens, sense que es tornés opac a la vista, ja que necessitava veure-hi a través.

261

XAVIER BOSCH CASANOVAS

─ Bé, ara cal passar a un altre punt. Has d’aconseguir moure’t, tan de pressa, que no et puguin encertar amb el foc màgic, ni atrapar-te, ja que una simple urpada et mataria, sense dificultat.

─ Però els dracs volen, i jo, només em puc enlairar, quan estic xop o força mullat. Potser quan torni a Engisara, amb els objectes que hi ha, i l’enginy del meu pare, puguem trobar una manera de mantenir-me mullat, però aquí no, a no ser que m’estigui banyant.

─ Doncs anirem al mar a practicar, l’altre problema l’encararàs, quan tornis a Engisara.

Dit i fet, els entrenaments es van traslladar a una petita i inversemblant, per improbable, cala. Era al mig d’aquell immens faralló de roca, prop de la cova, on el David va conèixer la Saema.

Cada dia, saltava de dalt del penya-segat al mar, i tornava del mar a dalt del penya-segat, des de l’aigua, amb un salt semblant al del seu dia d’arribada. Aquesta gesta, de fet, era senzilla per a ell, el complicat era seguir les indicacions d’Aiga, prou ràpid. Era conscient, però, que ella tenia raó. Els dracs volaven, i no era el mateix que et seguís un drac, que pujava volant amb la força de les seves ales i l’ajut de la màgia, per vèncer el seu propi pes, que esquivar un atac en picat des de dalt, a una velocitat esfereïdora. Costava molt, determinar, si es movia prou ràpidament, o no. Necessitaven un drac, per practicar, però no en tenien cap. Van discutir diverses idees. L’única que semblava que pogués funcionar, era la transfiguració en drac d’algun ésser viu, i el coneixement per poder fer-ho, estava molt lluny de

262

ENGISARA

les capacitats del David. Per altra banda, l’Aiga disposava, de fet «era», una quantitat de màgia immensa, però si no hi havia qui la sabés utilitzar, no servia de gaire. Al final, van decidir, provar de crear una il·lusió, una imatge d’un drac, que es mogués i actués com un de veritat, però que a diferència d’aquest, no podria interactuar físicament amb la realitat, és a dir, el David el veuria, però encara que el foc il·lusori que llancés el travessés, no li faria res de res, ni a cap cosa real tampoc. De la mateixa manera, si el drac assolís tocar-lo, el travessaria sense fer-li mal.

La solució semblava molt segura per entrenar, amb l’única i important dificultat, que no sabien com fer-ho. Això sí, l’Aiga estava segura, que era, amb molta diferència, més senzill que la transfiguració.

Després de diverses provatures, el David va començar a sentir una vella sensació d’impotència, com quan va haver de fer funcionar la pedra grisa amb en Jonomel. En aquest cas, hi havia una diferència, ja era a l’aigua... què podia fer, per aconseguir crear la il·lusió del drac? Què més va haver de fer, per a què la pedra grisa funcionés?

Relaxar-se, deixar que la màgia actués per si sola, sense forçar-la. Aquesta era la resposta, no havia de tensar-se i tractar de forçar una il·lusió. Havia de pensar-hi tranquil·lament, deixar que els seus pensaments fluïssin delicadament. Al principi no va funcionar, va haver d’estar dos dies, sense fer res de res, assegut a la cala, mig endormiscat, fins que de sobte, es va adonar que tenia un enorme drac semitransparent al seu costat. Li va tirar una

263

XAVIER BOSCH CASANOVAS

pedra i el va travessar. Era evident, que es tractava d’una il·lusió de drac, però no es movia.

─ Per què no es mou, què cal fer ara?─ L’has de posar en contacte amb mi, jo el guiaré. El

sento perfectament, però ens fa falta un canal de comunicació, i aquest només pots ser tu. El drac no és com jo, no té consciència pròpia, però disposa d’una certa identitat, que el diferencia de la resta de coses, o no el podríem veure, com a diferent del seu entorn. Has de localitzar aquesta identitat, potser semblant a les dels objectes que coneixes, i posar-la en contacte amb mi.

El David va posar fil a l’agulla. Aquest cop no li va costar. De seguida, va sentir l’essència del drac il·lusori i, llavors, es va concentrar en aquesta sensació, alhora que comunicava amb l’Aiga.

El drac es va enlairar, i ella va dir,─ A l’aigua, comencem a practicar!

***

Aviat va estar dit, però la «pràctica» va durar dies, setmanes... Esquivar el drac, era del més difícil que el David s’havia trobat mai, i això que sobre les aigües del mar, aconseguia volar sense dificultat a condició que s’anés remullant amb regularitat.

Com sempre, van separar l’entrenament en fases, per tal d’assimilar, de mica en mica, els conceptes. Esquivar,

264

ENGISARA

aturar-se de sobte, accelerar, etc. eren difícils, però infinitament més senzills que preveure els moviments del drac, intuir les seves estratègies o simular un atac, que encara no podia fer.

Al cap d’unes setmanes però, si el David s’hagués pogut veure, a si mateix, des de fora i a distància, hauria contemplat un increïble ball aeri, entre un magnífic drac, de color entre beix i groc translúcid i un jove remullat, que semblava haver-se criat a l’aire. La bellesa dels moviments, hauria estat evident, per a qualsevol observador.

Finalment, l’Aiga va donar per acabada aquesta part de l’entrenament. Tots dos eren conscients de les limitacions amb què s’havia dut a terme, entre d’altres, que s’havia fet a una certa distància de l’aigua. Una lluita a una altura diferent potser aportaria elements que no havien pogut entrenar. A més, el David no havia patit cap mal, i durant tot l’entrenament no s’havia enfrontat a un drac de veritat..., la tensió, la por, no serien les mateixes. I per acabar, no tenien ni idea de contra quants dracs hauria de lluitar, si arribava el moment. L’entrenament havia estat contra un de sol. L’Aiga havia assegurat que el seu nivell d’interacció, era al límit, i que no podria controlar adequadament dos dracs il·lusoris.

Calia, això no obstant, passar al pas següent de l’entrenament. El pas que li permetria, llançar atacs contra els dracs.

─ David, hem d’establir una connexió sense limitacions, a través de la qual, abocaré tota l’energia que pugui... i que és molta. No podràs retenir-la dins teu, sense que exploti d’alguna manera, has de deixar-la sortir. Si ho

265

XAVIER BOSCH CASANOVAS

aconsegueixes fer, de manera concentrada, en una direcció concreta, hauràs obtingut un potent atac difícil de contenir, semblant al foc dels dracs. Com sigui, que no es tractarà, de cap mena de màgia dirigida a obtenir un resultat concret, sinó d’energia concentrada, llançada contra el que hi hagi davant, és el que més s’assembla al foc màgic... tan sols que aquest, a més, crema.

El David es va posar a la cala dempeus, mirant cap al mar. Va establir un canal el més diàfan que va poder amb l’Aiga, alhora que li deia:

─ Endavant: dóna'm poder!De sobte va sentir com s’omplia d’energia fins a sentir-

se pressionat, com si s’omplís d’aigua que volgués sortir. Es va espantar una mica. La sensació era angoixant, semblava que anava a explotar. Llavors va estirar els braços oberts enlaire i va deixar-la anar de cop tota, alhora que tancava la comunicació. Es va produir una mena d’ona expansiva, que va llançar algunes pedres de terra al seu voltant, uns metres enfora, tot creant un petit cràter als seus peus.

Encara es recuperava de l’ensurt, quan l’Aiga va dir tranquil·lament:

─ Has de mirar de reunir l’energia en un punt o localització, més petit. Si et molesta dins del teu cos, trasllada-la a fora, però sobretot: concentra-la. Com més ho aconsegueixis, millor, serà també més senzill dirigir-la.

El David va aturar-se un moment a pensar. Traslladar l’energia, de dins a fora, només ho podria fer, si la visualitzava, per exemple, entre les mans, com si fos una bola invisible. Va decidir provar-ho així: si ho aconseguia,

266

ENGISARA

només hauria d’estirar els braços endavant per llançar-la, en aquesta direcció. Va tornar a obrir el canal amb l’Aiga, i la màgia va entrar dins seu, a dojo. Aquest cop es va dedicar a passar l’energia de dins seu, a una bola, que imaginava entre les seves mans, com si l’estigués agafant. De seguida, va veure que tendia a escapar-se pels espais on no tenia les mans, de manera que d’una forma natural, va començar a moure les mans, per tapar els forats. El moviment aconseguia un efecte visual com si estigués acariciant i envoltant, una bola invisible. Per a ell, va començar a ser visible, quan la quantitat d’energia que anava acumulant, va créixer prou. La veia com una bola de llum blanca, amb vores blaves, que, a més, li anava obrint les mans, perquè no aconseguia concentrar tanta màgia, en un espai tan petit. Finalment, va impulsar la bola endavant, estirant violentament els braços, alhora que tancava el canal de comunicació.

Una bola brillant, d’una llum intensa, per a ell, però potser invisible per un ésser que no interactués amb la màgia, va sortir disparada endavant. Afortunadament, una mica dirigida enlaire, de manera que si no acabava desapareixent, aniria cap amunt, sense fer mal a ningú. Hauria de tenir en compte aquesta possibilitat, en les proves futures.

─ Molt bé ─ va dir l’Aiga. ─ És un primer pas.Un primer pas! ─ va pensar el David ─ Si aquella bola

tocava res, ho destruiria, n’estava segur.─ La bola conté l’energia adequada, però no tocarà mai

un drac, si no l’agafa totalment desprevingut. Has

267

XAVIER BOSCH CASANOVAS

d’aconseguir concentrar-la, encara més, i llançar-la a molta més velocitat.

─ D’acord, d’acord ─ va dir, sense adonar-se que utilitzava una de les seves expressions més habituals, i que els seus pares tant estimaven. Ho va fer de manera inconscient, perquè dins seu, li estava atorgant a l’Aiga el paper de tutor, més que no pas el de col·laboradora o amiga.

L’entrenament va seguir i seguir, fins que, va poder concentrar prou màgia entre les mans, i fins i tot va aconseguir, per a atacs de menor calibre, concentrar una quantitat suficient d’energia a cada mà, i fer dos atacs simultanis.

Van dedicar diversos dies, a combinar, el vol amb els atacs i les tècniques de combat apreses prèviament, fins a donar per acabat l’entrenament.

Llavors, el David va donar un missatge a la noia, que aquell dia en concret, li havia portat menjar, dalt del penya-segat.

─ Si us plau, pots avisar en Dorwrak i la Larai, que l’entrenament s’ha acabat? No cal que em porteu més menjar, ni aigua sagrada.... Per un moment, es va quedar astorat. Es va adonar, que feia dies, que en realitat es comunicava amb l’Aiga sense l’aigua sagrada. Estava tan concentrat, en l’entrenament, que ni se n’havia adonat. Immediatament ho va provar:

─ Sí, fa ja deu dies que no la tastes. No t’he dit res, per no distreure’t, i perquè estiguessis segur que ho pots fer. ─ va dir l’Aiga.

268

ENGISARA

Com sempre, la màgia fluïa millor, si no es forçava. En algun moment, va pensar que s’havia pres l’aigua sagrada i, sense haver-ho fet, va contactar amb ella... i així va continuar.

─ Perdona ─ li va dir a la noia ─. Digues-los que m’agradaria acomiadar-me del poble d’Aiga. Que ho voldria fer, prop d’on vaig conèixer la Saema, amb el mar a la vista.

─ Així ho faré ─ va dir la noia. Va girar cua i se’n va anar corrent.

269