1

1.El saber filosòfic -QUÈ ÉS FILOSOFIA? -Els orígens de la filosofia -Característiques del pensament filosòfic -Les disciplines filosòfiques: Teoria del coneixement Lògica Filosofia del llenguatge Metafísica Estètica Ètica Filosofia política i filosofia social. Antropologia filosòfica -GNOSEOLOGIA -Gnoseologia i epistemologia. Definicions -Saber i demostrar. Les fonts del coneixement -Creure i saber. Autoritat i fe -Demostració -Experiència Experiència vivencial i experiència sensible Experiència sensible. Objectivitat i comunicabilitat. Tipus d’experiència sensible: Observació Experimentació -Intuïció racional -Empirisme i racionalisme -La construcció de la veritat, més enllà de l’empirisme i del racionalisme -Els elements del coneixement: -Els conceptes. Comprensió i extensió -Els judicis -Raonament. Forma i contingut Tipus de raonament Deducció Inducció -El principi de causalitat. -EPISTEMOLOGIA -Les ciències formals Caràcter a priori de les ciències formals Elements de les ciències formals El cinquè d'Euclides i les geometries no euclidianes -Les ciències fàctiques o empíriques -Caràcter a posteriori de les ciències fàctiques -El mètode hipotètic-deductiu -Caràcter provisional de les teories científiques -POPPER Racionalisme crític

2

Els dos problemes de l’epistemologia El problema de la Inducció. La falsació com a solució El problema de la demarcació. La falsabilitat. -KUHN Paradigma científic i normalitat Les revolucions científiques Crítica a Popper i rèplica LAKATOS Programes d’investigació Falsacionisme refinat -Mecanicisme i finalisme -Les ciències humanes. -Consideracions generals -Popper. Crítica a l’historicisme -METAFÍSICA -La pregunta de la metafísica. -Parts de la metafísica -Dogmatisme, escepticisme i criticisme -Exemples de metafísica -L’argument ontològic de Sant Anselm de Canterbury -L’ànima segons Descartes 2.L’ésser humà: persona i societat -Diferència amb els avantpassats animals -Inadaptació i obertura al món. -Inconclusió i dimensió històrica -Instints animals. Conscient i inconscient. -La dimensió social. La cultura -Naturalesa humana i societat. -L’origen de la societat -Conceptes fonamentals per a l’estudi de les societats: -Els grups socials -Etnocentrisme -Identitat i actitud Tajfel: teoria de la categorització-identitat-comparació social Teoria discursiva de les actituds Identitat i situació -Posició social. Rol i status -Normes i control social. Institucions. -La cultura

-Elements culturals: -Elements cognitius -Creences -Valors -Signes

-La dimensió lingüística. -L’origen del llenguatge

3

-Comunicació i llenguatge -Característiques dels signes lingüístics -Signe i pensament -Signe i construcció de la realitat

-La dimensió emocional. -Passions, emocions i sentiments.

-La dimensió estètica -El gust de jugar. El joc és una cosa seriosa. -L’objecte de l’estètica. el gust i el plaer estètic -Definició de l’art. Art, Artesania i Tècnica

-La dimensió personal. Consciència i llibertat 3.L’acció: llibertat i responsabilitat -La dimensió ètica. Valor com a persona. -L’objecte de l’ètica: bé, justícia i felicitat -“Ser” i “haver-de-ser”. Judici de fet i judici ètic. -Les formes de l’”haver-de-ser”. -Fi i mitjà -Moral i deontologia. -Moral i costum. Valors absoluts o relatius. -Responsabilitat moral -Ètica material i ètica formal -Ètiques materials: -Teologisme -Utilitarisme -Hedonisme -Naturalisme -Ètiques formals -L’ètica kantiana 4. La política: democràcia i ciutadania -La dimensió política

-Concepte de poder -Conformitat i innovació -Poder i política -Poder públic. Punt de vista filosòfic i punt de vista sociològic -Les dimensions de la política

-Els drets -La democràcia:

-Les formes democràtiques del poder -Participació. -Representativitat -Estat de dret i estat de privilegi -Divisió de poders -Democràcia i educació -Democràcia i drets humans. Homes i dones.

4

-Democràcia en un món globalitzat. Desigualtats. Els no-ciutadans. -Maquiavel -El pensament utòpic. Thomas More -Contracte social. Hobbes i Rousseau -Marx. Comunisme i socialisme.

-Teoria del valor -L’alienació -El materialisme històric -La dialèctica -El socialisme marxista o comunisme científic -Després de Marx

-El nou capitalisme. L’estat del benestar.

5

1.EL SABER FILOSÒFIC

QUÈ ÉS FILOSOFIA? ELS ORIGENS DE LA FILOSOFIA: La paraula filosofia és una expressió grega que es forma a partir de les paraules “filo”, que significa “amor” i “sofia” que significa “saviesa”. Així, literalment, els filòsofs són els “enamorats de la saviesa”. Hi ha qui creu que tots els homes desitjaríem ser savis, per la qual cosa es pot considerar que tots som d’alguna manera filòsofs. Això és discutible. Podem creure que és molt millor viure en la ignorància que saber la veritat, perquè potser la veritat no ens complaurà, serà massa dura i dolorosa. Vull saber realment què em passarà després de la mort? Potser prefereixo viure en la incertesa? De tota manera és evident que els humans som animals que ens fem preguntes i que intentem trobar respostes. Sembla doncs que quantes més preguntes ens plantegem, més volem ser savis, i que quantes més respostes trobem a les nostres preguntes, més savis es pot dir que som. Les preguntes que ens plantegem poden ser de moltes menes:

1. “A quina hora passa l’autobús?” 2. “Plou ara?” 3. “Quant hauré de pagar cada mes per tornar un préstec de 100.000€ al

5% d’interès fix anual durant 30 anys? 4. “Com puc aconseguir una collita de blat més abundant?” 5. “Per què cada dia el sol surt i es pon?” 6. “Està bé que em vengi de la injustícia que he sofert? 7. “Com puc estar segur que les respostes de les meves preguntes són

fiables? 8. ...

Cada pregunta planteja dificultats diferents. Algunes tenen respostes senzilles. Per saber a quina hora passa l’autobús ho puc llegir al taulell d’informació, ho puc preguntar o be, si no me’n refio, puc esperar a la parada fins que jo mateix el vegi passar. Per saber si plou o no plou puc preguntar-ho o observar-ho jo mateix, i no em cal altra cosa que tenir òrgans sensorials (vista, oïda...) capaços de percebre la pluja. Per a respondre la tercera qüestió em cal un coneixement específic que anomenem matemàtica. No tothom disposa d’aquest instrument intel·lectual, d’aquest coneixement, però tothom pot arribar a saber matemàtiques si hi

6

posa interès i té un bon mestre. Una altra cosa és saber com s’inventen les matemàtiques, com es descobreixen els seus principis i mecanismes. D’això en parlarem més endavant. Ara vull només fer notar que el primer home que va dir-se a si mateix “filòsof” va ser Pitàgores (segle VI abans de Crist), a qui tots coneixem com a matemàtic pel seu famós teorema. Avui, però, dels matemàtics no en diem filòsofs, sinó científics. Per respondre a la quarta pregunta, els camins poden ser diversos. Una possibilitat seria: “pregant a la marededéu de Montserrat”. Dit d’una altra manera: invocant el favor de les forces sobrenaturals. Possiblement, vosaltres pensareu que seria més modern i millor dedicar-nos a la investigació científica de la naturalesa del blat i aplicar tecnològicament els nostres descobriments. Curiosament, Tales de Milet (639-546 abans de Crist), a qui se sol considerar el primer filòsof de la història, i que també ha donat nom a un teorema matemàtic, sembla que es va enriquir gràcies als seus coneixements del conreu de les olives. Avui, però, d’algú que investigui la naturalesa del blat en diríem científic biòleg, i no pas filòsof, i del qui busca la forma d’aplicar aquests coneixement en diríem enginyer agrònom. I el sol, perquè surt cada matí i es pon cada tarda? Això sembla molt complicat d’esbrinar i, a més, força inútil de saber. Així com les qüestions anteriors tenien un clar sentit pràctic, ara ens trobem davant un tema que respon més a un desig de saber, a una inquietud intel·lectual, al que en podríem dir inquietud filosòfica o, simplement, curiositat. De respostes a aquesta pregunta en podem trobar de tres menes: -Podem pensar que Déu fa que el sol surti i es pongui per tal que a la terra hi hagi dia i hi hagi nit. Fins i tot podem pensar que el propi sol és un déu que es mou segons la seva voluntat. -Podem pensar que mai no podrem trobar resposta a aquesta qüestió i que val més que aprofitem el temps en temes més productius. -Podem esforçar-nos a desenvolupar una teoria racional explicativa. Aquest era l’esforç dels primers filòsofs. Avui, però, dels físics i astrònoms en diem científics i no pas filòsofs. A la pregunta sis ens trobem amb dues possibilitats: -Puc respondre que no és just perquè només Déu té el dret a castigar els injustos. Que quan rebem una bufetada hem de parar l’altra galta... -Puc també intentar aclarir el significat del terme “justícia” i donar una resposta racional a la qüestió. Això ja ho va assajar el primer dels grans filòsofs de l’antiguitat: Sòcrates. Lamentablement, a Sòcrates el van condemnar a mort acusant-lo d’impietat (no creure en els déus) i de corrompre els joves amb els seus ensenyaments.

7

Història de Sòcrates: Sòcrates va viure a Atenes entre el 470 i el 399 abans de Crist. En aquell temps, a Atenes i altres ciutats greges hi havia uns personatges que coneixem com a “sofistes” que es dedicaven a educar els joves de les famílies importants a canvi d’una remuneració econòmica. Sòcrates estava sempre voltat de joves deixebles, però no els demanava res perquè, segons deia, no els ensenyava “res”. Quan va ser acusat d’impietat i de corrompre els joves amb els seus ensenyaments, es va defensar ell mateix davant l’assemblea tot explicant la història de la seva vida. Quan era jove, Sòcrates sentia l’intens desig de fer-se savi i per això cercava entre els mestres grecs aquell qui el pogués ajudar a progressar en el coneixement, però no trobava cap home que pogués respondre satisfactòriament les seves qüestions. Ell no es considerava savi, però no desaprofitava cap ocasió per dialogar amb tothom que volgués reflexionar sobre qüestions filosòfiques. Explica que el seu amic Querofont va atrevir-se a demanar a l'oracle del déu Apol·lo, al temple de Delfos, si hi havia a Grècia algun home més savi que Sòcrates, i l'oracle va respondre que no. Fixeu-vos que qui s'escolta i consulta als déus no pot ser tingut per descregut i impius. Però el més paradoxal era que ell fóra el més savi quan, precisament, era ben conscient de la seva ignorància. Com podia ser el més savi quan l'únic que sabia era que no sabia res? Només hi havia una resposta: els altres grecs no sabien ni tan sols que no sabien res! (Fixeu-vos que ara estava qualificant d'ignorants a tots els seus jutges!). Si no sabia res, difícilment podia ensenyar res, i per tant els seus ensenyaments no podien ser pas perjudicials per als joves. “Només sé que no se res” era una de les màximes de Sòcrates. Cal interpretar-ho en el sentit que el reconeixement de la pròpia ignorància és l’únic punt de partida possible en el camí de la filosofia. Si ens pensem que ja som savis, no aconseguirem aprendre mai res. El filòsof està enamorat de la saviesa precisament perquè encara no la posseeix, i és conscient de l’esforç que cal fer per acostar-s’hi. La filosofia és doncs un camí. I un camí que cal recórrer des de joves i, si pot ser, en companyia d’altres. Nosaltres sols podem “raonar”. Si estem amb bona companyia, podem també “enraonar”. Els grecs tenien una paraula especial que els servia tant per referir-se a la raó com a la paraula: “logos” . Aquesta arrel està present en les paraules “lògica” (estudi del raonament) i “filologia” (estudi del llenguatge). El filòsof ha de ser capaç d’utilitzar la lògica, i també de dialogar. Dialogar és molt diferent que “ensenyar”. El que ensenya ha de saber el que està ensenyant. El que dialoga pot tenir les seves pròpies idees, però ha d’estar disposat a acceptar les idees de l’altre i a corregir les seves pròpies si les raons que sorgeixen en el diàleg són prou fortes. Sòcrates no ensenyava

8

res als seus deixebles (per això no podia ser acusat de corrompre’ls amb els seus ensenyaments), sinó que dialogava amb ells. En realitat, Sòcrates si que ensenyava alguna cosa important: ensenyava a dialogar críticament. Aquesta és la clau de la qüestió filosòfica. Com diria Descartes dos mil anys més tard: no acceptar res que no es presenti a la meva ment de manera tan evident que no tingui motius per posar-ho en dubte. Això ens porta al darrer exemple de la nostra llista de preguntes: “Com puc estar segur que les respostes de les meves preguntes són fiables? Aquesta qüestió és específicament i típicament filosòfica. El filòsof no només vol saber com és la naturalesa, com som els homes, com funciona la societat, què està bé i què està malament; li interessa també saber com ha arribar a saber el que sap, si és que realment pot dir que ho sap. Dit d’una altra manera: què es pot saber i què no es pot saber, i com es pot saber que quelcom se sap veritablement. La resposta a aquestes preguntes és sempre filosòfica. No hi ha resposta científica ni resposta religiosa. Si afirmo que només podem conèixer amb certesa el que la ciència ens pugui provar, estic donant una resposta filosòfica, no pas científica. Si afirmo que només podem conèixer amb certesa el que Déu ens ha revelat a través dels seus profetes, estic donant una resposta filosòfica, no pas religiosa. Si afirmo que no es pot saber res amb certesa, estic fent també una afirmació filosòfica, amb el problema afegit d’haver de justificar la incoherència que representa afirmar amb seguretat que no es pot afirmar res amb seguretat. Exercici: Per què creus que Sòcrates va ser considerat un personatge perillós per als joves? Creus que la filosofia pot ser perillosa per a tu? I per als que tenen el poder? CARACTERÍSTIQUES DEL PENSAMENT FILOSÒFIC El filòsof, dèiem, és un enamorat del saber. Però això no ens permet aclarir què fan exactament els filòsofs. Si afirmem, per exemple, que un filòsof és aquell que, conscient de la seva ignorància, s’esforça per aprendre quelcom perquè vol arribar a saber i entendre, tenim una definició que es pot aplicar a qualsevol mena de científic. L’únic que ens permetria aquesta definició seria diferenciar els filòsofs i els científics en general dels investigadors que tenen com a objectiu el desenvolupament d’una tecnologia determinada. L’objectiu del filòsof no és tecnològic, però això no significa que no pugui tenir una dimensió pràctica. Un filòsof, per exemple, es pot preguntar què és i com s’aconsegueix la felicitat en aquesta vida, i això té una clara orientació

9

pràctica. Ara bé: té una única resposta aquesta pregunta? Si llegim el que han escrit els filòsofs al llarg de la història, veurem que no hi ha una definició unànime de la felicitat ni tampoc hi ha acord sobre com aconseguir-la. Segurament passarà el mateix si vosaltres intenteu posar-vos d’acord a classe sobre aquest tema. Així doncs, si no hi ha una única resposta, quin valor tenen les respostes filosòfiques? No hauríem, potser, de deixar de plantejar-nos preguntes que no tenen una resposta definitiva? Alguns filòsofs han cregut que sí, que no val la pena filosofar, i que hem de destinar les nostres energies intel.lectuals al conreu de les ciències experimentals o a les matemàtiques. De tota manera (ho veurem amb deteniment més endavant), tampoc la ciència experimental ens dona resultats definitius. Si estudiem la història de la ciència, veurem que està en constant evolució. Per exemple, a l’època antiga i medieval es sabia científicament que la terra és el centre de l’univers. Durant el renaixement, gràcies a Copèrnic va demostrar científicament que el centre de l’univers és el sol. Kepler va demostrar científicament que el sol no és el centre del sistema solar, perquè les òrbites dels planetes són el·líptiques. De fet, tampoc el sistema solar no era el centre de la galàxia. I a partir de les teories d’Einstein sabem que l’univers no té centre i que el continu espai-temps es deforma en funció de la massa dels cossos que l’ocupen. Qui sap com canviarà encara la nostra concepció del cosmos! I ningú no dirà que pel fet de no saber si les teories actuals són definitives no ha estat profitós fer tot aquest camí. La filosofia i la ciència són camins on cada nova resposta ens permet obrir noves preguntes. Però, a diferència del coneixement científic, que deixa de banda completament les teories antigues quan triomfa una teoria nova, la filosofia de pensadors de fa molts segles pot ser encara profitosa i vàlida en la mesura que ens pugui oferir encara raons i motius de reflexió. A vegades es compara els filòsofs amb els nens petits que no paren de fer preguntes. I davant de cada nova resposta tornen a plantejar un “i per què?” Quan els pares ens veiem sotmesos a aquest interrogatoris inacabables sovint perdem la paciència. PARE: Anem a dinar, fill. FILL: Per què hem d’anar a dinar, papa? PARE: Perquè ja és hora. FILL: I per què és hora? PARE: Perquè sempre s’ha dinat al migdia. FILL: I per què s’ha dinat sempre al migdia? PARE: Per recuperar energies. FILL: I per què hem de recuperar energies? PARE: Perquè si no, no podríem fer res. FILL: I per què no podríem fer res?

10

Això es pot allargar tant com vulgueu, fins que el fill se’n cansa o el pare l’engega a fer punyetes. Per a ser un bon filòsof cal evitar les dues coses: no ens hem de cansar de buscar les raons ni ens hem de cansar de fer preguntes. FER PREGUNTES significa no donar res per cert si no ho entenem. Fem preguntes als altres i ens les fem nosaltres mateixos. D’això en diem ser crítics i autocrítics. Fer preguntes no és difícil. El que és complicat és fer preguntes intel·ligents, és a dir, preguntes amb sentit, ben orientades, que apuntin cap a les claus explicatives, cap a l’essencial, cap al més important. Si una pregunta és com una fletxa, el difícil és encertar el centre de la diana. A vegades els pares us deuen demanar què heu après a l’Institut avui. Seria més interessant que us demanessin (o us demanéssiu vosaltres mateixos) quines bones preguntes us heu fet avui. Cada bona pregunta obre una porta cap a un nou espai de possibilitats, és a dir, ens permet avençar i créixer. BUSCAR RAONS significa ser racional, és a dir, utilitzar la nostra raó per trobar les respostes a les preguntes. Els homes podem seguir diversos camins per respondre els interrogants que ens preocupen: -La religió ens ofereix respostes definitives (dogmes) i una guia clara de comportament. Però no hi ha manera de posar-nos d’acord sobre quina és la religió veritable. A més. cada una de les religions considera totes les altres com a falses. La religió és fonamenta en la fe dels creients en les paraules d’uns profetes que parlen en nom de Déu. Sí no creiem en aquestes paraules, aleshores la religió no té cap valor per a nosaltres. -La imaginació ens dóna la possibilitat de trobar respostes fantasioses. Poden ser molt interessants, especialment si tenen forma artística o literària. De fet, els que no creuen en les religions pensen que l’origen dels dogmes no és la revelació divina sinó la imaginació dels profetes. De tota manera, es poden valorar aquestes creacions imaginatives pel valor simbòlic que manifesten i per la capacitat que tenen de fer-nos pensar. Per exemple: potser no crec que Jesús fos fill de Déu, o que Déu sigui el nostre pare, però pot resultar suggerent la idea cristiana que tots som germans. -La racionalitat no es conforma amb respostes imaginatives. La racionalitat és un esforç d’objectivitat i coherència. Consisteix a:

1. Definir clarament l’origen i el sentit dels conceptes que utilitzem 2. Utilitzar les estructures lògiques de raonament per tal d’argumentar les

nostres idees. Així com la imaginació és una facultat mental lliure i subjectiva, la lògica (logos = raó) és quelcom que comparteix tota la humanitat. Per exemple: Si afirmo que A és igual que B, i afirmo també que B és igual que C, lògicament hauré d’acceptar que A és igual que C (independentment de quins siguin els meus punts de vista

11

personals o culturals). Si una persona prescindeix de la lògica cau en contradiccions. Aleshores diem que la seva teoria és incoherent.

La filosofia segueix el camí de la racionalitat en el convenciment que hi ha moltes “raons”, però una única racionalitat. Podem no estar d’acord en el fet que l’home és lliure o no ho és, per exemple. Cadascú tindrà les seves raons per afirmar o negar la llibertat. L’únic que exigeix la filosofia és que aquestes raons siguin clares, ben definides i coherents. Tenim doncs ja que la filosofia és una camí intel·lectual obert, crític i racional. En això no es diferencia pas gaire de les ciències. Però encara no hem aclarit quins són els seus temes específics. Això serà el que ens permetrà diferenciar-la realment de les ciències. LES DISCIPLINES FILOSÒFIQUES: Fins al segle XVIII, no hi havia una distinció real entre filòsofs i científics. Els filòsofs antics intentaven abastar tot el ventall del que avui anomenem ciències. Eren sovint matemàtics, físics, biòlegs, astrònoms, teòrics de la política i de la moral... Actualment, a tots aquells coneixements que es fonamenten en les dades obtingudes en l’observació i en la realització d’experiments els anomenem ciències. També tractem a banda les ciències anomenades “exactes”, les matemàtiques que, com veurem més endavant, no són tan exactes com semblen. El temes que han quedat actualment establerts com a disciplines específicament filosòfiques són els següents:

• Teoria del coneixement • Lògica • Filosofia del llenguatge • Metafísica • Estètica • Ètica • Filosofia política i filosofia social. • Antropologia filosòfica

TEORIA DEL CONEIXEMENT Quin és l’origen i quins són els límits del coneixement? Aquestes són les preguntes fonamentals de la teoria del coneixement. Ens preguntem també quins tipus de coneixement podem diferenciar i com funciona cada tipus de coneixement.

12

Quan parlem del coneixement en general, utilitzem el terme “gnoseologia”. Si la nostra reflexió és específicament sobre el coneixement científic, aleshores parlem d’”epistemologia” o “teoria de la ciència”. Exercici: Una reflexió filosòfica ha de ser una anàlisi sistemàtica que no doni res per suposat i que intenti anar al fons de la qüestió. Intenta-ho amb la següent pregunta: Tots sabeu que 2+2 = 4, i que si plou es mullen els carrers, i que la fórmula de l’aigua és H2O. Com és que saps tot això? Hi ha alguna cosa que no es pugui saber? Per què? Per què penses que creus el que creus que saps? LÒGICA La lògica és l’estudi formal de les estructures del raonament. Aquesta ciència s’assembla molt a les matemàtiques en la mesura que les dues no tenen interès pel contingut, sinó només per la forma. De fet, parlem de càlcul lògic o lògica matemàtica. La diferència és que la matemàtica parla de quantitats i la lògica parla de conceptes i proposicions. Per exemple: “poma” és un concepte, “fruita” és un altre concepte, i “les pomes són fruita” és una proposició. En lògica representarem les pomes con “A” i la fruita com “B”. Aleshores podrem escriure lògicament que A ⊂ B, però seria un error lògic escriure A = B. Fixeu-vos que quan un estudiant resol un problema de matemàtiques elemental com “si en Joan té tres pomes i en Lluís li dona una taronja, quantes pomes té en Joan?” ha de fer servir la lògica tant com la matemàtica. FILOSOFIA DEL LLENGUATGE Què es pot dir i què no es pot dir? Quin és l’origen, la funció, el sentit, el valor i els límits del llenguatge? Malgrat que aquestes preguntes són antigues, la filosofia del llenguatge ha esdevingut molt important al llarg del segle XX. No es pot deslligar el fet de parlar del fet de pensar, com veurem més endavant, de tal manera que l’esforç per a comprendre el llenguatge ha esdevingut una recerca més global sobre l’home i les seves possibilitats. Cal observar també que la filosofia s’expressa lingüísticament. Per tant, quan “parlem” del llenguatge estem fent quelcom singular anomenat “metallenguatge” METAFÍSICA La filosofia s’ha caracteritzat sempre per la tendència a fer preguntes globals sobre la realitat, a preguntar-se què és la realitat presa en el seu conjunt de forma unitària i total. Aquesta és la pregunta clau de la metafísica.

13

Aquesta disciplina filosòfica té en compte els coneixements desenvolupats per les ciències de la naturalesa, però intenta anar més enllà (meta-física) per cercar els fonaments i el sentit global de la realitat. Per exemple, els físics ens ensenyen que la matèria està formada per àtoms, i els químics ens expliquen els diferents tipus i propietats dels àtoms. El metafísic intenta anar més a l’arrel i es pregunta “per què hi ha matèria en lloc de no haver-hi res?”, o bé, “hi ha quelcom més que matèria en la realitat?” ESTÈTICA Alguns filòsofs defineixen l’estètica com l’estudi dels sentits i la sensibilitat. De tota manera, la idea més comuna d’estètica és la reflexió filosòfica sobre l’art i la bellesa. Es tracta de dos temes diferents però relacionats. No tot el que és artístic és bell, ni tot el que és bell és artístic. Una flor pot ser molt bella, però no és una obra d’art. La bellesa és un valor estètic, però no és l’únic. En una obra d’art hi poden intervenir diversos valors estètics: bellesa, expressió, humor, terror... Podríem dir doncs que l’objecte de l’estètica és l’estudi dels valors estètics. ÈTICA L’ètica és la reflexió filosòfica sobre la moral. La moral és un conjunt de normes i valors que orienten les accions humanes en la recerca del bé i la felicitat. La moral ens diu, per exemple, que hem de ser justos. L’ètica es pregunta quin és el fonament de la justícia, en què consisteix realment, per què cal ser justos en lloc d’injustos... FILOSOFIA POLÍTICA I FILOSOFIA SOCIAL La filosofia política intenta comprendre racionalment el fonament de les societats i de la seva organització. A partir d’aquesta comprensió, desenvolupa una activitat crítica respecte de les institucions socials i proposa formes alternatives que poden ser més o menys utòpiques. És a dir, la filosofia política no es limita a voler descobrir en que es basa la legitimitat d’un sistema polític o d’una institució social, sinó que pretén tenir una incidència real en l’evolució de la societat a partir de la crítica i la proposta constructiva. ANTROPOLOGIA FILOSÒFICA “Antropos” significa “home”, ésser humà. L’antropologia científica s’ocupa de descriure les característiques físiques dels humans. Hi ha també una antropologia cultural que intenta descriure les característiques ètniques i les

14

condicions diverses de les cultures humanes (estructures de poder, relacions familiars, costums, tradicions...). L’antropologia filosòfica intenta aclarir el que és essencial per a l’ésser humà, més enllà de les particularitats culturals o físiques de cada individu o grup. L’antropologia filosòfica es pot entendre com una mena de pont entre totes les disciplines filosòfiques i científiques (biologia, psicologia...) ja que quan estem estudiant el coneixement, el raonament, el llenguatge, la realitat (en la qual ens situem), la moral o la política, ens referim a les dimensions bàsiques i essencials de l’ésser humà. Així, podem encarar el curs amb la pregunta vertebradora més important: què és l’home.

15

GNOSEOLOGIA

GNOSEOLOGIA I EPISTEMOLOGIA. DEFINICIONS: GNOSEOLOGIA (O TEORIA DEL CONEIXEMENT): Branca de la filosofia que estudia el coneixement, és a dir, que intenta descobrir què significa conèixer i com funciona el coneixement. EPISTEMOLOGIA (O TEORIA DE LA CIÈNCIA): Branca de la gnoseologia que investiga què és i com funciona la CIÈNCIA. SABER I DEMOSTRAR. LES FONTS DEL CONEIXEMENT: CREURE I SABER, AUTORITAT I FE: La major part del que sabem ens ho han explicat o ho hem llegit, però no ho hem pogut comprovar. La qüestió és que ens ho creiem perquè pensem que qui ens ho explica no s'equivoca i no té intenció d'enganyar. Això és el que s'anomena PRINCIPI D'AUTORITAT . Dels principals savis en diem AUTORITATS. Però el principi d’autoritat es fa extensiu a moltes situacions: el professor té autoritat sobre els alumnes, els pares tenen autoritat sobre els fills, etc. Fixeu-vos que normalment fem servir el terme “autoritat” per fer referència a poder o comandament. Aquí, en canvi, ens referim al sentit que pren el mot quan diem que “tal persona és una autoritat en matemàtiques”. Fixeu-vos també que l’autoritat té diferents nivells. L’autoritat dels pares és aviat discutida pels fills quan es fan adolescents, o fins i tot abans: els fills els diuen als pares que “no hi entenen res”. L’autoritat dels mestres sol estar per sota de l’autoritat dels llibres o dels informatius o documentals de la televisió. Podem parlar del problema de l'autoritat abans i després de Descartes (S. XVII). Descartes afirmava: si veig clarament que quelcom és cert, és que és cert. (per més que les autoritats diguin el contrari). Es tracta de confiar més en les nostres pròpies facultats (capacitats tals com la intel·ligència), o fins i tot de

16

confiar només en nosaltres mateixos. Aquest és un tret característic de l’home modern, que vol ser independent i autònom. Imagineu-vos que sou al S.XII, i que estudieu a la Sorbona de París, amb Sant Tomàs com a professor. Suposem que Sant Tomàs us diu que la Terra és el centre de l’Univers. Suposem que vosaltres no us ho creieu i que teniu una teoria diferent. Suposem que li dieu a Sant Tomàs que s’equivoca! El més probable és que us expulsi de la classe o de la Universitat. Tindreu sort si no us persegueixen per heretges. I és que no es pot admetre que un estudiantet pretengui saber més que un professor. De fet, els professors tampoc no s’atrevien a portar la contrària als seus professors, i així el coneixement s’estancava o evolucionava amb una penosa lentitud. Descartes diria que si ho veiem clar, hem de perseverar en la nostra idea. Certament tampoc no podem portar fàcilment la contrària als nostres professors. Però el cert és que l’esperit crític que propugna Descartes ha fet que el coneixement evolucionés amb un ritme incomparablement més ràpid. Hi ha una sèrie de temes sobre els quals està clar que no es poden fer demostracions: les creences religioses. Ens parlen de coses que no es poden veure ni tocar (ànimes, Déus...) i que fins i tot estan més enllà de la possibilitat de comprensió lògica. Aquest tipus de coneixement s'anomena FE (i no pas autoritat) La diferència entra la fe i l’autoritat és clara: el que es creu per autoritat se suposa que es pot demostrar, mentre que el que es creu per fe se sap que és indemostrable. Això no significa de cap manera que el que afirmen les religions sigui fals. No poder estar segurs de què quelcom és cert no significa que sigui fals. Precisament veurem en parlar d’epistemologia que la diferència entre el coneixement científic i les altres formes de coneixement és que la ciència no ens pot assegurar mai la veritat de les seves teories, però si que es pot demostrar que una teoria científica és falsa; en canvi, les altres formes de coneixement igualment no ens poden assegurar mai la veritat de les seves teories, però tampoc no es pot demostrar que siguin falses. DEMOSTRACIÓ: Tradicionalment s’ha entès com a forma més perfecte de demostració la DEMOSTRACIÓ LÒGICA. La DEMOSTRACIÓ LÒGICA consisteix a utilitzar el RAONAMENT LÒGIC per arribar a una CONCLUSIÓ partint d'unes afirmacions prèvies que anomenem PREMISSES.

17

Si sabem que “els cotxes per funcionar necessiten combustible” (primera premissa) i que “el meu cotxe no té combustible” (segona premissa), fent servir la lògica puc arribar a la conclusió que “el meu cotxe no pot funcionar”. Puc dir que amb les dues premisses he demostrat la conclusió. Si les premisses són certes i el raonament és correcte la conclusió quedarà demostrada. Però, com demostrem les premisses? Poden ser les conclusions d'anteriors demostracions, però això només trasllada el problema. Per exemple, si vull demostrar que “els cotxes per funcionar necessiten combustible”, puc basar-me amb unes premisses prèvies, com poden ser: “els cotxes són vehicles de motor” i “els motors necessiten combustible per funcionar”. Però puc continuar fent-me la mateixa pregunta anterior: com es demostren aquestes premisses que he fet servir per demostrar la premissa? Si el punt de partida hagués de ser una demostració lògica no tindríem mai un primer punt de partida. Per tant, aquest punt de partida de la demostració no pot ser cap demostració. Dit d’una altra manera: les primeres premisses no poden ser demostrades lògicament. Per tant, hi ha d'haver coneixements que no es poden demostrar, però que permeten, després, fer demostracions. Aquests coneixements primaris (bàsics) provenen de dues fonts diferents: l’experiència i la intuïció. De fet, moltes vegades sentim a dir que quelcom s’ha demostrat a la pràctica, que s’ha demostrat empíricament o que s’ha demostrat experimentalment. Tot això fa referència al que anomenarem coneixement empíric o experiència. Però nosaltres no hem de confondre “demostrar” amb “mostrar”. Per exemple, no es “demostra” que a la classe hi ha una pissarra sinó que es “mostra” als nostres sentits. Tampoc no hem de confondre la “demostració lògica” amb la “comprovació” empírica o “prova”. Per entendre bé i delimitar aquests conceptes cal que estudiem amb profunditat el que anomenem “experiència”. EXPERIÈNCIA : EXPERIÈNCIA VIVENCIAL I EXPERIÈNCIA SENSIBLE La paraula “experiència” a vegades es fa servir en un sentit vivencial, és a dir, per referir-se al conjunt de vivències d’un individu parlem de la seva

18

“experiència vital”, i així diem que “enamorar-se és una experiència”, o “somniar és una experiència”. La vivència és una forma de coneixement important, però el seu caràcter és purament subjectiu. Això és així en la mesura que suposem que cada persona “viu” o “sent” les diverses situacions de manera estrictament personal, a la seva manera, en funció de la seva història vital, de les seves expectatives, dels seus estats afectius... Les nostres vivències ens serveixen per aprendre a viure, per trobar la nostra pròpia manera d’interpretar el món i la vida, i aquestes interpretacions es poden transmetre en forma literària, artística, emocional en les nostres relacions personals, o fins i tot filosòfica, però no científica. La ciència exigeix una objectivitat que la vivència no pot aconseguir. EXPERIÈNCIA SENSIBLE. OBJECTIVITAT I COMUNICABILITAT: En gnoseologia i epistemologia, parlem d'experiència per referir-nos a tot allò que ens arriba a través dels sentits (vista, oïda...) de forma directa o indirecta. Puc mirar la realitat directament, a ull nu. Però també puc fer-ho per mitjans indirectes, és a dir, fent servir instruments tals com un telescopi, un microscopi, i també amb sistemes molt sofisticats com acceleradors de partícules, sensors diversos... Per a no confondre el sentit vivencial amb el sentit de “coneixement a través dels sentits” s’utilitza sovint el terme “experiència sensible” per referir-nos al segon sentit. Definim l’objectivitat com la correspondència entre un pensament i un objecte. Els òrgans sensorials ens permeten rebre estímuls del món que ens envolta i del propi organisme de tal manera que ens formem imatges significatives de la realitat. En la mesura en què aquestes imatges siguin veritablement representatives de la realitat direm que són objectives. Per exemple, no és una afirmació objectiva dir que el meu fill és molt maco (per a mi ho és, però potser no ho és per a una altra persona), però sí que és objectiu afirmar que té cinc dits a cada mà o que pesa 32 kilograms, o que té els ulls clars i els cabells foscos. Fixeu-vos que la màxima exactitud s’aconsegueix quan fem referència a una escala de mesura ben definida. És més exacte dir que pesa 32 kilograms que no pas dir que té els ulls clars. La qüestió, però, és que podem arribar a posar-nos d’acord i, per tant, admetre que una determinada propietat que captem pels sentits pertany realment a l’objecte, és a dir, és una “propietat objectiva”.

19

De tota manera mai no s’ha de confondre la imatge de la realitat (per objectiva que sigui) amb la realitat mateixa. La realitat no té perquè limitar-se al que es pot veure i experimentar. No hem d’oblidar que l’experiència només ens permet estar segurs de “com veiem la realitat els homes”, i no pas de com és la realitat en si mateixa. Dit d’una altra manera, i per posar un exemple, el fet que no es puguin observar els esperits o que Déu no es pugui veure amb els ulls, no significa que res d’això no existeixi. L’experiència és incomunicable. Això vol dir que no puc explicar a un invident què és el color verd, o a un sord com sona una nota d’una trompeta. De tota manera suposem que tots els homes tenim una mateixa forma de percebre la realitat i aquesta és la base de l’objectivitat de l’experiència sensible. Tot el que es coneix objectivament per l'experiència sensible es diu que es coneix A POSTERIORI. També podem utilitzar el terme CONEIXEMENT EMPÍRIC, que és un terme que prové de la paraula grega “empeiria”, que significava “experiència sensible objectiva”. Quan parlem d’experiència sensible hem de diferenciar entre OBSERVACIÓ I EXPERIMENTACIÓ -OBSERVACIÓ: L’observació és una forma relativament passiva d’experiència. L'observador no intervé en allò que observa. Simplement s'ho mira, directament o amb instruments que millorin la possibilitat d'observació, i en pren nota. Com més avança la ciència més possibilitat d'observació hi ha. Per exemple, amb els telescopis instal·lats en els satèl·lits artificials podem observar astres que són a distàncies impensables en època de Galileu, que comptava amb un simple telescopi d’ullera. De tota manera, el telescopi de Galileu era enormement més eficaç que l’ull nu dels grecs i dels egipcis. Si un dia se m’apareix un fantasma al menjador de casa i “el veig”, puc dir que “he tingut una experiència” (en el sentit vivencial), però no que he fet una observació, ja que només l’he vist jo i no puc repetir l’experiència a voluntat. L’observació individual és poc fiable si no pot ser repetida. Si un biòleg em diu que ha observat un ànec que cantava una cançó de Shakira no tinc perquè creure-me’l. Pot ser cert, però també pot tractar-se d’una al·lucinació momentània.

20

Un altre exemple: veig que la Rosa té els ulls clars; aleshores puc dir que sé que la Rosa té els ulls clars perquè l’experiència així m’ho ensenya. Ara bé, segur que m’hi veig bé? No ho hauria de demanar a algú més? Quanta gent ho ha de veure per poder-ne estar segurs? I què diríem si tothom pogués observar l’ànec que canta cançons de Shakira? En tot cas la ciència no admet cap observació que no sigui repetible o que no hagi quedat fixada per mètodes mecànics. De tota manera els mètodes mecànics (fotografia, gravació...) són manipulables. Comptat i debatut, en cas de dubte el més important és el prestigi de l’observador. Una fotografia publicada per la Universitat Autònoma té molta més credibilitat que una imatge publicada a la web d’un desconegut. -EXPERIMENTACIÓ: L’experimentació es diferencia de l’observació, en primer lloc, pel fet que l’experimentador ha de ser actiu, ha d’intervenir en allò que experimenta. L'investigador prepara artificialment una situació que reuneixi les condicions necessàries perquè es produeixi un fenomen determinat, de tal manera que: 1.-es pugui controlar les condicions en que el fenomen es produeix 2.-es pugui mesurar el fenomen amb els paràmetres adequats i de forma precisa. L’experiment tracta de descobrir o de verificar relacions entre variables. Una variable és un factor que intervé en el fenomen que volem estudiar i que pot tenir diferents valors (els valors poden variar, i per això se’n diu “variable”) Si es tracta de descobrir relacions entre variables, com a mínim n’hi ha d’haver dues. Aquest és el cas més habitual, no perquè en els fenòmens reals només intervinguin dues variables, sinó perquè en els experiments es procura neutralitzar totes les altres possibles variables per evitar confusions. Així doncs, en aquest sentit, diem que un experiment consisteix en manipular sistemàticament una o més variables per determinar amb exactitud les conseqüències de les variacions. L’objectiu d’això és determinar amb exactitud i de forma necessària la relació entre les variables estudiades. Quan diem “de forma necessària” ens referim a que la relació que volem descobrir s’ha de produir de forma inevitable. Dit d’una altra manera: si arribem a la conclusió, per exemple, que per a dues variables “x” i “y”, tals que f(x) = y i que f(x) = 3x + 2, hem d’estar segurs que sempre que x valgui 1 y valdrà 5, i que sempre que x valgui 2 y valdrà 8, i que sempre que x valgui 3 y valdrà 11, i així successivament... D’aquesta

21

manera podem fer prediccions. Suposem, per exemple, que x és la temperatura ambiental i y és el consum de la calefacció. Si sabem que x arribarà a 12 unitats, podem predir que la factura del consum de calefacció serà de 38 unitats. Quan descobrim una relació “necessària” entre dues variables diem que tenen una relació causa-efecte. En el nostre cas diríem que la causa del consum de calefacció és la temperatura ambiental. Com funcionaria l’experiment que ens permetria descobrir la relació “causa-efecte” entre la temperatura ambiental i el consum de calefacció? Hauríem de fer variar la temperatura ambiental i anotar els consums de calefacció per a cada temperatura (que també variarien). Hem dit que el mètode experimental consisteix en manipular sistemàticament una variable. Fixeu-vos que la variable que manipulem és, en aquest cas, la temperatura ambiental. A la variable que manipulem l’anomenarem “variable independent”. Com que les variacions de la segona variable (consum) depenen de les variacions de la primera, d’aquesta segona en direm “variable dependent”. Imaginem que comencem l’experiment amb les finestres ben tancades, però després passa algú i les obre descuidadament. Aquí ha “variat” l’aïllament tèrmic. Això segur que farà que ens equivoquem i que ens confonguem en el nostre experiment. Per això d’aquesta mena de variables en direm “variables de confusió”. Una variable de confusió és un factor no controlat que distorsiona el resultat d’un experiment. Evidentment es tracta d’evitar tota mena de variables de confusió si volem que el resultat sigui fiable. Això implica que un experiment sempre s’ha de dissenyar acuradament per evitar possibles errors i interferències i que és bo de repetir-lo diverses vegades per poder-ne estar més segurs. Fixeu-vos que en el nostre cas, si volguéssim donar una fórmula per al consum de calefacció aplicable a llocs diversos hauríem de tenir en compte que, en realitat, el nivell d’aïllament influeix en el consum de calefacció, i que aquest nivell d’aïllament té conseqüències diferents en funció de la temperatura externa. Per tant, el nostre estudi hauria de contemplar aquestes altres variables i seria, certament, més complex. Exercici: Tots vosaltres sabeu que l’acceleració de la gravetat és constant (9,8 m/s2 aproximadament). Però això no sempre s’ha sabut. Primer de tot algú va pensar que l’acceleració havia de ser constant (Galileu), independent de la massa del cos que cau, i després va haver de dissenyar alguna mena d’experiment per a comprovar-ho. Com et sembla que es podria dissenyar aquest experiment? Quines variables de confusió caldria neutralitzar?

22

INTUÏCIÓ RACIONAL: Hem dit que les premisses de les demostracions poden procedir de l’experiència o bé de la intuïció. Definim la intuïció racional com la comprensió immediata d'una veritat que ens resulta evident només de pensar-hi. Per exemple, com sabem que "A = A"? No hi ha experiència que serveixi per a descobrir-ho. De fet, ho sabem abans de fer qualsevol observació o experiment. Simplement podem dir que ho comprenen molt clarament. Els principis de la matemàtica i la lògica es coneixen per intuïció. En parlarem en el tema d’epistemologia. Tot el que es coneix per intuïció, sense fer experiments ni observacions, es diu que es coneix A PRIORI EMPIRISME I RACIONALISME: El corrent filosòfic que considera que tot el coneixement humà té la seva base en l’experiència s’anomena EMPIRISME. Els empiristes creuen que en néixer la nostra ment és com una pàgina en blanc que es va omplint amb la informació que rebem a través dels sentits. Així, algú que no tingués ni vista, ni tacte, ni olfacte, ni oïda, ni gust tindria la ment en blanc tota la seva vida. El RACIONALISME és el corrent filosòfic que pensa que l’experiència no és una font de coneixement fiable, ja que els sentits només ens informen de les aparences de la realitat, però no de la realitat en si mateixa, i que creu que només es pot aconseguir arribar a la veritat a través de l’anàlisi racional de veritats evidents, que coneixem per intuïció. En aquest cas és més important la lògica i la intuïció de veritats racionals que no pas l’experiència. Aquestes veritats que coneixem per intuïció s’anomenen idees innates. Això no significa que ja les coneixem quan naixem, sinó que no cal que les aprenguem. N’hi ha prou amb pensar-hi per veure-les clares. De tota manera, els racionalistes només es posen d’acord quan fan matemàtiques o lògica (ja explicarem perquè en parlar d’epistemologia). Però quan parlen de qüestions ètiques o filosòfiques no estan mai d’acord en què és veritat i què no ho és. Si ens fixem en un tema com, per exemple, saber si

23

els homes tenim una ànima al nostre interior que pot sobreviure després de la mort, veurem que hi ha filòsofs que pretenen demostrar que sí, altres que creuen que es pot demostrar que no i altres que consideren que no es pot demostrar ni sí ni no. Penseu vosaltres mateixos com resoldre qüestions com les següents:

• Existeix Déu? • Què és “el bé”? I el “mal”? • Què és la “bellesa”? • La imatge que tinc de mi mateix és real o només és una ficció? • ...

Tenen resposta empírica aquestes preguntes? Es pot donar una resposta que sigui “la veritat definitiva”? LA CONSTRUCCIÓ DE LA VERITAT, MÉS ENLLÀ DE L’EMPIRISME I DEL RACIONALISME La filosofia contemporània s’ha plantejat el problema des d’una perspectiva diferent. Tradicionalment es considerava que el coneixement és la descripció o la representació d’una realitat que és independent dels homes. Però aquesta concepció és massa limitada. Podem pensar que el coneixement és el domini d’un conjunt de significats (representats simbòlicament per paraules o imatges). Aquests significats no són estables sinó que tenen història, i la seva objectivitat (correspondència amb un objecte independent) és relativa o fins i tot nul.la. Per exemple: “sardina” tots sabem que és un peix. Això ho podem considerar “objectiu” i segurament “definitiu” (sense més història). Però, a més, sabem que és “un peix barat”, que si el cous a dins de casa fa “pudor”, que és “saludable” però que no és gaire bo per “mantenir la línia” si se’n menja massa. Tots aquests elements formen part del significat actual de “sardina”, però ja no és tan clar que siguin definitius ni objectiu. Que quelcom faci olor o pudor depèn de cada cultura, i fins i tot de cada situació. Evidentment, el que és “barat” ara, pot ser car en un altre moment o lloc, i com ens agradi tenir la línia també depèn de l’època. Un altre exemple: “Les vacances són un dret dels estudiants”. Això és veritat o no? De fet, podríem anar més enllà: Existirien els objectes anomenats “estudiants” sense una societat en la qual s’hagués definit el significat d’”estudiant”? Qualsevol home primitiu que viatgés en el temps fins als nostres dies podria ser “estudiant”, però si nosaltres viatgessim cap a la prehistòria, tindria sentit dir-los que som estudiants? I encara cal tenir present que ser estudiant a Palafrugell al segle XXI no s’assembla gens a ser estudiant a la Xina al segle III. Posats a fer, tampoc no s’assembla gaire a ser

24

estudiant dels anys seixanta o setanta del segle passat. Aleshores, què és “veritablement” un estudiant? Quins són els seus “drets veritables”? Això és necessàriament el resultat d’una història. I en aquesta història hi intervenen factors socials de tota mena, interessos diversos que entren en conflicte o troben vien de negociació i de progrés, o bé que decauen i es degraden. Dit d’una altra manera: la veritat és quelcom que es construeix socialment i que té història. Només una història? No necessàriament. De fet, moltes històries diverses poden conviure més o menys pacíficament o entrar en conflictes violents. Pensem, per exemple, en la idea de Déu. Segurament no hi ha cap idea que hagi generat més passions i més guerres al llarg de la història. I qui té la veritat? L’experiència no serveix per resoldre el tema, ja que Déu no és cap objecte que es pugui captar amb els sentits. Podríem pensar també qui té “raó”. Però aleshores descobrirem que cadascú té les seves raons, i que les considera millors que les raons dels altres. Està clar que, tal com defensaven els empiristes, l’experiència ens pot servir de mitjà de control en el sentit que pot mostrar la falsedat de certes idees. Si afirmo que tots els homes són blancs, l’experiència em deixa clar que m’equivoco. Però, per altra banda, quan volem parlar de qüestions com l’existència de Déu o el sentit de la vida, no ens serveixen per res les dades empíriques. La tasca filosòfica consisteix aleshores a fer la genealogia de les idees, és a dir, estudiar-ne la història i el present, intentar posar de manifest a quins interessos responen, quina mena de problemes intenten superar, en quines situacions han sorgit i han adquirit sentit... i a fer-ne una crítica, és a dir, analitzar quins perills comporten, quins conflictes generen, com poden evolucionar... CONCEPTE, JUDICI I RAONAMENT Qualsevol teoria explicativa racional està formada per raonaments. Els raonaments estan formats per judicis i els judicis estan formats per conceptes. Veiem aquests tres elements començant pel més simple: CONCEPTE: El concepte és una idea que no afirma ni nega res. Simplement INDICA. Els conceptes s’ha de poder definir. Les definicions dels conceptes se solen trobar als diccionaris. Definir un concepte significa relacionar-lo amb altres conceptes. Un concepte sempre s’expressa amb una paraula, i les paraules, en

25

els diccionaris, es defineixen utilitzant altres paraules. Per això els conceptes no són mai unitats aïllades, sinó que formen part d’un sistema conceptual que només és possible gràcies al llenguatge. De tota manera no s’han de confondre les paraules amb els conceptes. Una paraula polisèmica representa més d’un concepte i dues paraules sinònimes representen el mateix concepte. A més, un mateix concepte es pot expressar amb paraules d’idiomes diferents. Els conceptes es formen de dues maneres: -Constructivament: ens els podem inventar. Per exemple, el concepte de Democràcia el van inventar els atenencs. -Per un procediment d’abstracció: quan tenim un grup d’individus podem representar-nos-els mentalment i suprimir les diferències particulars; el que queda després d’aquesta supressió (abstracció) és el concepte. Per exemple, si observo un grup d’éssers humans, tots diferents, i elimino mentalment les diferències individuals, puc formar el concepte de “homo sapiens”. Aquesta abstracció pot tenir diversos graus. Així, he d’abstreure més diferències per formar el concepte de “mamífer” que per formar el concepte de “remugador”. Com hem vist a l’apartat anterior, les definicions dels conceptes no són constants (el llenguatge evoluciona, com la societat, els conceptes tenen història). Si bé en molts temes això no és possible, es especialment important que les definicions dels conceptes científics siguin clares i inequívoques. Els conceptes es caracteritzen per la COMPRENSIÓ I L’EXTENSIÓ. -COMPRENSIÓ: Conjunt de característiques o qualitats que descriu un concepte. Ex.: El concepte de mamífer comprèn: -ser un animal -mamar quan es neix -tenir sang calenta -EXTENSIÓ: Es el conjunt d'individus als quals es pot aplicar un concepte. COMPRENSIÓ I EXTENSIÓ VARIEN EN SENTIT INVERS. Això vol dir que un concepte més extens comprendrà menys característiques que un concepte de menys extensió. Per exemple, és més extens els concepte “mamífer” que el concepte “bou”, però les característiques que calen per ser un bou són moltes més que les que calen per ser un mamífer (no n’hi ha prou amb ser un animal de sang calenta que mama quan neix; a més cal ser remugador, tenir banyes, tenir unglots...)

26

Exercici: Quin és el concepte més extens que hom pot pensar? Quina és la seva comprensió? JUDICI : Hi ha dos tipus de judicis: JUDICIS D’EXISTÈNCIA: afirmen l’existència o inexistència real d’un concepte. Per exemple, “la humanitat existeix” o “els marcians no existeixen” JUDICIS DE RELACIÓ: posen en relació dos conceptes de forma enunciativa. Un concepte fa de subjecte i l'altre de predicat. Per exemple, ”la humanitat és injusta” o “la Caputxeta Vermella és una nena”. Aquesta relació pot ser certa o falsa, independentment de l’existència del subjecte. Per exemple, és cert que “la Caputxeta Vermella és una nena”, però no és cert que la Caputxeta Vermella existeixi. Els judicis no poden ser interrogatius, ni imperatius ni desideratius: només poden ser enunciatius, perquè només les oracions enunciatives poden ser certes o falses. Per exemple: “De quin color tens els ulls?” no és un judici. Només ho serà la resposta (“els meus ulls són blaus”, per exemple), que serà enunciativa. Una altra possible classificació dels judicis es pot fer en funció de la quantitat d’individus representats en el concepte que fa de subjecte. Així distingirem entre judicis UNIVERSALS i PARTICULARS JUDICIS UNIVERSALS: Es refereixen a tots els elements d’una classe. Per exemple: “Tots els ànecs són ovípars” Aquests judicis no es poden verificar empíricament, a menys que siguem capaços d’examinar tots els ànecs; però sí es pot demostrar empíricament que són falsos: n’hi ha prou amb trobar un “ànec vivípar” per falsar l’enunciat. La negació d’un judici universal té forma de judici existencial particular: “No tots els ànecs són ovípars” = “Hi ha (existeix) al menys un ànec vivípar”

27

JUDICIS PARTICULARS: Són sempre judicis existencials. Es refereixen a un o alguns elements d’una classe. Per exemple: “Algun ànec és ovípar” o “Existeix un ànec ovípar” No es poden falsar però si que es poden verificar. En l’exemple dels ànecs, n’hi ha prou a trobar un ànec que neixi d’un ou per verificar que existeix un ànec ovípar. Però si no en trobéssim cap, això no implicaria que no existís, perquè potser no el trobem perquè no l’hem buscat prou. La negació d’un judici particular té la forma de judici universal: “No existeix ni un sol ànec ovípar” = “Tots els ànecs són vivípars” RAONAMENT: Un raonament consisteix a enllaçar diversos judicis per obtenir un nou judici. Els judicis que fem servir per obtenir un nou judici s’anomenen premisses, i el judici que obtenim s’anomena conclusió. Per exemple: PREMISSA 1. “Si no ve el professor no es fa classe” PREMISSA 2.”Si el professor té un accident no pot venir” PREMISSA 3.”Avui el professor ha tingut un accident” --------------------------------------------------------------------------- . CONCLUSIÓ: “Avui no es farà classe” Dels raonaments també se’n poden dir inferències. Diem aleshores que la conclusió s’infereix a partir de les premisses. FORMA I CONTINGUT: Cal diferenciar entre FORMA I CONTINGUT dels raonaments: -La forma és l’estructura lògica del raonament. -El contingut és el conjunt de relacions que s’estableixen entre els conceptes dels judicis. La forma pot ser CORRECTA o INCORRECTA. Una forma correcta ens assegura que si les premisses són certes la conclusió també ho serà. El contingut pot ser CERT o FALS, en funció de si es correspon o no es correspon a la realitat. Per exemple, en el raonament: “Tots els metges són humans, i tots els humans són mamífers; per tant, tots els metges són mamífers”:

28

-La forma és: 1.Tots els A són B 2.Tots els B són C -----------------------------------. Conclusió: Tots els A són C Podríem formalitzar-ho sense fer servir paraules: 1.A ⊂ B 2.B ⊂ C A ⊂ C Una altra manera de formalitzar-lo podria ser: [ ( A ⊂ B ) ∧ ( B ⊂ C ) ] → ( A ⊂ C ) O fins i tot podríem dir: [ (( A ∩ B ) = A) ∧ (( B ∩ C ) = B) ] → (( A ∩ C ) = A) Aquesta forma és correcta. La correcció d’una forma es descobreix per la pura anàlisi lògica basada en la intuïció dels principis de la raó. -El contingut tracta de metges i mamífers i els relaciona en tant que éssers humans. En aquest cas el contingut és cert. La certesa del contingut la coneixem gràcies a l’experiència. Però si dic: “Tots els metges són rossos, i tots els rossos són coixos, per tant, tots els metges són coixos”, aleshores el contingut és fals, però la forma continua essent la mateixa i, per tant, continua essent correcta. Un altre exemple: “Alguns metges són rossos i alguns metges són coixos, per tant, alguns rossos són coixos”. Què passa en aquest cas? La lògica estudia la correcció de la forma i la gnoseologia estudia la veritat del contingut.

29

TIPUS DE RAONAMENT RAONAMENT DEDUCTIU: Parteix de premisses per arribar a una conclusió que en cap cas pot ser més general que les premisses. Un exemple: Tots els homes són mamífers, i en Lluís és un home; per tant, en Lluís és un mamífer. Ja que de les premisses n’hi ha una de general i una que només es refereix a un individu, i la conclusió no pot ser més general que les premisses, la conclusió s’ha de referir només a un individu. La deducció és la forma més perfecta de demostració lògica. Si les premisses són certes, podem estar totalment segurs que la conclusió també ho serà. Però el problema és demostrar les premisses. Ja hem vist que no és possible sense recórrer en algun moment a l’experiència o a la intuïció. RAONAMENT INDUCTIU: El raonament inductiu parteix d'una sèrie de premisses particulars per obtenir una conclusió general. Es tracta, doncs, de generalitzar per obtenir judicis universals. Per exemple: 1.La fusta de pi sura 2.La fusta d'avet sura 3.La fusta de pomera sura 4.La fusta de roure sura 5.La fusta de cirerer sura 6.La fusta de cedre sura 7.La fusta de mimosa sura 8.La fusta de baobab sura ... _______________________ Conclusió: Totes les fustes suren. DEFINICIÓ DE BOCHENSKI: La inducció és un procediment amplificatiu en el qual el cardinal de la variable generalitzada és superior al cardinal de la classe dels casos observats. En el nostre cas la variable generalitzada és “fustes” i hem observat vuit casos de fustes (el cardinal de la classe dels casos observats és 8). Evidentment hi ha més de 8 tipus de fustes (el cardinal del conjunt real de “totes les fustes” és superior a 8)

30

Podem estar segurs de la validesa d'aquesta operació? Quantes fustes hauríem d’observar? Per anar sobre segur, les hauríem d’observar totes. En aquest cas parlaríem d’inducció completa. En la inducció completa els dos cardinals són iguals. Per exemple: 1-En Joan té dues filles. 2-La filla gran és rossa. 3-La filla petita és rossa ---------------------------------------------------------- . Conclusió: Totes les filles d’en Joan són rosses. Quan els dos cardinals són diferents parlem d’inducció incompleta, que és el cas més habitual. La inducció incompleta és imprescindible per a l'avenç del coneixement científic, però hem d'admetre que només ens ofereix un GRAU DE PROBABILITAT. En realitat, en l’exemple de les fustes hauríem de saber que la fusta d'un tipus d'eucaliptus australià no sura. Així, la conclusió exacta seria: si tenim un tros de fusta, la probabilitat de què suri és molt alta. Quan la inducció és molt incompleta es coneix com ANALOGIA: Exemple.: El Jaume estudia molt i sempre treu deus. Jo també estudio molt _________________________ Jo sempre trauré deus EL PRINCIPI DE CAUSALITAT L’experiència sempre ens dóna dades concretes, particulars. Per això tota afirmació empírica general requereix un procediment inductiu. Això fa que les nostres certeses sobre la realitat siguin “teòricament” insegures. L’experiència no és demostrativa quan es fan afirmacions generals de tipus “sempre que passa x passa y” o “tots els x que trobi tindran la característica y”. Com a molt puc dir: “per ara, sempre hem vist que quan passa x passa y” o “per ara, tots els x que hem trobat tenen la característica y”. Però, la propera vegada que passi x passarà y? I el proper x que trobi tindrà també la característica y? Això, si vull, puc dubtar-ho. Posats a fer, podríem acabar dubtant de tot. De tota manera no es tractaria d’un dubte real. La inducció és un mecanisme de raonament que crea en nosaltres “creences irresistibles” fonamentades en l’hàbit de la repetició. Si arribés a la Terra provinent d’un planeta llunyà i veiés que el sol es pon, res em permetria pensar que al cap d’unes hores tornarà sortir. Però si cada dia veig que surt el sol al matí i que al vespre es pon, arribo a la conclusió que això passarà de la mateixa manera cada dia, m’hi habituo i no ho poso en

31

dubte. Podríem dir que tenim una confiança innata en la regularitat de la naturalesa. Passa el mateix en el coneixement de les relacions causa-efecte. Quan m’acostumo a percebre que sempre que passa A immediatament després passa B, afirmo que A és la causa de B i que B és l’efecte de A, i crec fermament que sempre que passi A puc confiar que passarà B. Per exemple, sempre que deixo caure un gerro de cristall des d’un cinquè pis el gerro es trenca. Així, si veig que algú deixa caure un gerro de vidre des d’un cinquè pis, abans de tocar a terra jo ja sé que es trencarà (faig una previsió de futur) Imaginem ara que anem al camp del Barça i ens surt un gra al coll. El primer cop que passi no hi veurem cap relació. Però si això em passa cada vegada que hi vaig acabaré acceptant que existeix una relació causa-efecte entre el camp del Barça i els grans del meu coll. L’anomenat “principi de causalitat” és el convenciment que tots els humans compartim que en la naturalesa es produeixen casos paral·lels: el que ha succeït una vegada en unes determinades circumstàncies tornarà a succeir si es tornen a donar unes circumstàncies suficientment semblants. Del que succeeix en diem “efecte” i de les circumstàncies en què es produeix en diem “causa”. El que es difícil es saber quines són exactament les circumstàncies en què es produeix un succés i quina de les circumstàncies és més o menys rellevant. Per exemple, en el cas anterior, potser no tinc present que sempre que vaig al camp del Barça faig servir un autobús que té els reposacaps d’un material que em produeix al·lèrgia. El principi de causalitat ens diu que les coses no passen de qualsevol manera, sinó que la naturalesa segueix unes lleis constants i necessàries que, potser, podrem arribar un dia a descobrir. Aquest és l’objectiu de la investigació científica. El principi de causalitat és una idea intuïtiva, a priori, és a dir, que no prové de l’experiència. Penseu que si deixo anar una pedra, necessàriament (segons el principi de causalitat) farà el que fan totes les pedres quan se les deixa anar: caure. Si no cau, dubtareu del principi de causalitat o dubtareu de mi? No pensareu que faig alguna mena de joc de mans per enredar-vos? L’experiència no fa trontollar la nostra creença innata. El món seria incomprensible per nosaltres si perdéssim la confiança en el principi de causalitat.

32

NAGEL, La Estructura de la Ciencia

33

EPISTEMOLOGIA Recordeu que vam dir que l’epistemologia és la branca de la gnoseologia que estudia el coneixement científic, és a dir, que el que estudiarem ara també podríem dir-ne “teoria de la ciència”. D’entrada, cal veure que el que anomenem ciència en realitat és un conjunt d’activitats diverses, i en funció d’aquesta diversitat cal que diferenciem entre dos grups fonamentals: ciències formals (lògica i matemàtica) i ciències fàctiques (física, química, biologia, però també economia, psicologia, sociologia, ciències històriques, i altres). LES CIÈNCIES FORMALS Són, fonamentalment la lògica i la matemàtica. CARÀCTER A PRIORI DE LES CIÈNCIES FORMALS : Les ciències formals no són el resultat de cap experimentació, per això diem que són a priori . No tenim “laboratoris” de matemàtiques per a fer-hi cap mena d’experiment. No calen experiments. N’hi ha prou amb pensar. Podem fer servir un llapis i un paper per ajudar la memòria, o bé una calculadora o un ordinador per a calcular més ràpidament, però això no aporta res d’essencial: l’únic essencial és fer servir el raonament. Les matemàtiques o la lògica no ens parlen de la realitat sinó de la nostra manera de veure i pensar la realitat. Per exemple: -Què és un punt? Res en la realitat -Existeix realment una recta? No, perquè només té una dimensió (longitud). -Són objectes reals les derivades o els sil·logismes? Evidentment no en trobarem mai cap pel carrer. La lògica i la matemàtica són eines que l'home ha desenvolupat per intentar comprendre la realitat, però no hem de confondre aquestes eines amb la realitat mateixa. Ja que no parlen de la realitat, no són ni certes ni falses, sinó coherents o incoherents. Ser incoherents significa ser contradictòries, i en aquest cas les rebutjarem. Dos enunciats són contradictoris quan afirmen i neguen el mateix al mateix temps. Si uns mateixos principis matemàtics o lògics ens permeten afirmar “A” per una banda, i “no A” per una altra banda, direm que són contradictoris i caldrà que els modifiquem o suprimim.

34

ELEMENTS DE LES CIÈNCIES FORMALS : Les ciències formals són estrictament demostratives. Si recordem el que explicàvem sobre la demostració, dèiem que si tot s’hagués de demostrar res no es podria demostrar. Les primeres premisses de qualsevol demostració (els principis) han de provenir o bé de l’experiència o bé de la intuïció. Les ciències formals són a priori, és a dir, fonamenten els seus principis en la intuïció. Aquests principis són les definicions i els axiomes i postulats. -DEFINICIONS: Les matemàtiques i la lògica han de començar per definir els seus objectes i funcions. Per exemple: en lògica definim què és una proposició, què és una condicional, un valor veritatiu, etc. En matemàtiques comencem per definir els nombres, les funcions, els punts, les rectes, els vectors, etc. Cal diferenciar les definicions matemàtiques i lògiques (a priori) de les definicions empíriques (a posteriori): -Les definicions empíriques intenten representar què és el que hi ha al nostre voltant (lleons, homes, taules...) o les seves característiques (blau, gran, mamífer, volador...) -Les definicions formals són creacions humanes o invencions. (connectiva, nombre, punt, recta...), en lloc de ser representacions dels objectes, però estan pensades de tal manera que poden servir per entendre millor el que ens envolta. -PRINCIPIS AXIOMÀTICS I POSTULATS: Els principis axiomàtics, o simplement axiomes, i els postulats, són proposicions indemostrables, però evidents, és a dir, que veiem clares gràcies a la intuïció. Hi ha un principi del qual no podem prescindir en cap sistema matemàtic o lògic, que és el principi de contradicció que podríem formular de la següent manera: “És impossible afirmar i negar el mateix al mateix temps i des del mateix punt de vista”. Aquest principi no es pot demostrar, però és el fonament de tota demostració posterior. Si algú ens diu que no hi està d’acord, l’únic que podem fer és deixar d’intentar raonar amb ell, perquè quan afirmi x, estarà admetent que

35

també podria haver negat x pels mateixos motius que li han servit per afirmar-ho, és a dir, es contradirà sense que això li importi. Altres exemples d’axiomes els trobareu al text “El quinto de Euclides”. Els postulats són més o menys el mateix que els axiomes. També són indemostrables i es coneixen intuïtivament. La diferència és que els axiomes solen ser més generals i els postulats més específics d’una disciplina determinada. Però hi ha gent que de tot en diu postulats o que de tot en diu axiomes. -TEOREMES: A partir d'aquests tres elements (definicions, axiomes i postulats), i utilitzant únicament la deducció, s'obtenen conclusions que anomenem teoremes. Els teoremes són les lleis matemàtiques i lògiques que solem utilitzar per als càlculs més complexes. La característica bàsica d’un teorema és que es pot demostrar partint de les definicions i els axiomes i postulats. Exercici: Busca en el text de la pàgina següent (I. ASIMOV, “El electrón es zurdo y otros ensayos científicos) quines són les tres característiques que ha de tenir un conjunt d'axiomes per a ser acceptable com a fonament d’un sistema teòric.

36

37

EL CINQUÈ D’EUCLIDES I LES GEOMETRIES NO EUCLIDIANES

Tipus de geometria Nombre de paral·leles Suma dels angles dels

triangles

Lobachevski ∞ < 180º

Euclides 1 180º

Riemann 0 > 180º

38

39

CARNAP, Fundamentación lógica de la física.

40

LES CIÈNCIES FÀCTIQUES O EMPÍRIQUES Són les ciències que parlen sobre la naturalesa en general. S’inclouen també en aquest grup les ciències humanes. De tota manera, donada la seva peculiaritat, estudiarem primer les ciències anomenades naturals i deixarem pel final la reflexió sobre les ciències humanes CARÀCTER A POSTERIORI DE LES CIÈNCIES FÀCTIQUES : Les ciències fàctiques s'anomenen així perquè es refereixen a fets, que en llatí serien “factum”. Els fets també poden anomenar-se fenòmens, i aleshores parlem de ciències fenomèniques, que n’és un sinònim. De fets o fenòmens n'hi ha de molts tipus: històrics, físics, químics, socials, psicològics, biològics... Les diferències depenen del punt de vista amb què els estudiem. Per exemple: El llançament de la bomba atòmica d'Hiroshima: -pot ser estudiat com un fet històric si tenim en compte com va afectar a posar fi a la Segona Guerra Mundial; -però també es pot estudiar com un fenomen físic, si analitzem les transformacions de la matèria en energia que es produeix en la fissió nuclear, -o com un fenomen biològic si estudiem l’efecte de la radioactivitat emesa sobre els éssers vius propers al lloc de l’explosió, -o com un fenomen social, si tenim en compte les repercussions en la mentalitat de la gent, espantada davant la possibilitat de la repetició d’un fet semblant... Cada perspectiva caracteritza un tipus de ciència diferent. En el nostre exemple, el mateix fenomen es pot estudiar com a història, física, biologia, sociologia, i de moltes més maneres. Podríem definir fet o fenomen de la següent manera: Quelcom que pot ser acceptat com a existent, ja sigui en el present, passat o futur, per qualsevol ésser racional L'única font de coneixement que ens permet saber si quelcom existeix o no és l'experiència. Per això diem que les ciències fàctiques són a posteriori. Com que només es poden conèixer els fets gràcies a l’experiència, les ciències fàctiques o fenomèniques s’anomenen també ciències empíriques. Recordeu

41

que l’experiència podia ser observació o bé experimentació. Quan una ciència empírica realitza experiments se sol anomenar ciència experimental. Les ciències empíriques poden ser descriptives o explicatives: Descriptives: es limiten a descriure uns fets concrets. Per exemple: la ciència em descriu les migracions de les balenes. Explicatives: busquen models generals que serveixin per explicar com es produeixen determinats tipus de fenòmens. Les ciències explicatives han d’intentar trobar lleis generals necessàries, o bé amb un grau de probabilitat conegut. Un exemple de llei necessària: Força = Massa x Acceleració. Aquesta llei no pot fallar (en diem “necessària”), i sotmet a tots els cossos de la naturalesa, de tal manera que si coneixem dos dels tres paràmetres (variables) esmentats podem calcular matemàticament el que ens manqui. Un exemple de llei probable: La probabilitat de tenir un accident de circulació amb una taxa d’alcoholèmia entre 0.8 i 1.4 augmenta en un 3 per mil. Això no implica necessàriament que si condueixo ebri tingui un accident, però sí que m’indica una relació entre l’ingesta d’alcohol i els accidents de tràfic. Hem dit que un fet pot ser passat, present o futur. Com podem parlar de fets que ningú ha observat o de fets que encara no s’han produït? La clau de la qüestió és el principi de causalitat que vèiem al tema de gnoseologia. Podem intentar deduir el que va passar o el que passarà a partir de les dades conegudes del present i del coneixement de certes lleis de la naturalesa, en el supòsit (principi de causalitat) que les relacions entre fenòmens segueixen models constants (és a dir, que un efecte determinat es produeix sempre que es donen unes causes suficientment semblants). Els efectes que experimentem en el present han de ser necessàriament fruit de causes existents en el passat. Les causes del present han de produir necessàriament determinats efectes en el futur. En realitat entenem el temps com una successió ininterrompuda de causes i efectes que a la vegada causen nous efectes. D’aquesta manera els científics poden dir que és un fet que van existir els dinosaures, ja que no podem entendre d’altra manera les causes de l’existència dels fòssils que hem anat descobrint. Un altre exemple: és un fet que es produirà un eclipsi solar en un punt determinat del futur, si són certes les lleis de la naturalesa que hem anat descobrint, i si hem observat correctament la posició actual dels astres.

42

EL MÈTODE HIPOTÈTIC DEDUCTIU: Per descobrir les lleis necessàries que regeixen la naturalesa, Galileu havia ideat el mètode “compositiu-resolutiu”. Newton va adaptar aquest mètode i, amb petites modificacions, el va anomenar mètode hipotètic-deductiu. Aquest mètode es desenvolupa en les següents fases:

1.La realitat ens envia impressions i sensacions que els subjectes podem captar amb els nostres sentits. Així, la investigació de la realitat comença a partir d’aquestes sensacions que ens donen unes dades empíriques. A partir d’aquestes dades empíriques, utilitzant el raonament inductiu, podem obtenir afirmacions generals sobre la naturalesa que Newton anomena proposicions protocol·làries.

Exemple: • Si augmento la pressió de l'O2 disminueix el seu volum • Si augmento la pressió del CO2 disminueix el seu volum • Si augmento la pressió de l'Heli disminueix el seu volum • ...

--------------------------------------------------------------------------- • L'augment de la pressió disminueix sempre el volum d'un gas.

2.Basant-nos en les proposicions protocol·làries construïm hiòtesis, que s’expressen en forma de relació algebraica. Per exemple: P= T. n. 8,31 / V Newton no va aclarir com arriba el científic a la formulació d’aquestes hipòtesis. L’epistemologia clàssica empirista parla del mètode inductiu també en aquest segon pas. Però Popper va donar un plantejament completament nou a aquesta qüestió. Segons Popper el científic inventa les seves hipòtesis per motius que poden ser molt diversos i molt poc científics (religió, ideologia, fantasia...). La qüestió és que després s’han de poder posar a prova.

3. Per posar a prova les seves hipòtesis, segons Newton, el científic ha de fer càlculs matemàtics. A partir de les hipòtesis, s'intenta deduir matemàticament les proposicions protocol·làries que ja teníem i també fer prediccions de fets futurs. Evidentment, aquestes prediccions s’han de verificar empíricament. Si efectivament es compleixen les prediccions de forma exacta, la hipòtesi es transforma en una llei empírica (o llei experimental). Segons la definició de Poincaré, perfectament aplicable al cas de Newton, una llei científica és una relació constant entre fenòmens que se succeeixen en el temps, és a dir, una equació. Per tant, si conec determinades dades de l’equació puc calcular matemàticament les altres.

43

4.Les lleis empíriques actuen com a proposicions protocol·làries en la construcció d'un sistema teòric o teoria general. Aquesta teoria també s’inicia com una hipòtesi imaginativa que s’ha de posar després a prova. Per tal que la hipòtesi es converteixi en una teoria acceptada ha de permetre:

-Deduir matemàticament les lleis experimentals que ja teníem -Deduir noves lleis. Aquestes noves lleis han de permetre també fer càlculs matemàtics per obtenir prediccions de fets futurs (que també hauran de ser verificades amb experiments o observacions)

Quan una llei empírica es deriva d'una teoria passa a ser una llei derivada. Exemple: Les lleis òptiques de la refracció i reflexió es converteixen en derivades quan és possible deduir-les de la teoria electromagnètica.

CARÀCTER PROVISIONAL DE LES TEORIES CIENTÍFIQUES: Al llarg de la història la ciència ha evolucionat. Ha canviat de “paradigmes” Un paradigma es pot definir com un model metodològic i teòric que és acceptat com a vàlid per una comunitat científica en un moment determinat de la història. Aquest concepte el va desenvolupar Thomas Kuhn per explicar el funcionament normal de la ciència, com veurem posteriorment, i per explicar també les revolucions científiques com a canvis de paradigma. En tot cas, és evident que la ciència ha anat canviant al llarg de la història, i la pregunta clau és saber fins quan ha de canviar, és a dir, si sempre podem esperar noves revolucions científiques o podrem assolir un dia una teoria definitiva. Aquest és un tema central en la filosofia de la ciència del S.XX. En general, la resposta és negativa: mai no tindrem una teoria científica definitiva. Per altra banda, és planteja una altra qüestió: malgrat que cap teoria científica no sigui definitiva, som cada vegada més a prop de la veritat? Popper i Kuhn tindran respostes diferents a aquesta darrera qüestió. KARL POPPER: Va néixer a Viena l’any 1902 i va morir el 1994 a Londres. Popper es proposa investigar com ha de ser la ciència, és a dir, què ha de fer un científic per apropar-se a la veritat,

44

és a dir, què es pot acceptar lògicament com a ciència, és a dir, com ha d’estar estructurada lògicament la investigació científica. Aquesta investigació parteix de cinc pressupòsits filosòfics que ell va anomenar en el seu conjunt Racionalisme Crític. Aquests pressupòsits es presenten com a principis indemostrables amb arguments o amb experimentacions, però que cal acceptar com a fonament teòric. Podem dir doncs que es tracta de cinc axiomes. Són els següents: 1.Existeix una realitat independent del subjecte que la coneix. 2.Aquesta realitat és cognoscible 3.Tot coneixement és interpretació de fets a la llum d’una teoria. Això vol dir que no hi ha observacions pures (ho aclarirem posteriorment) 4.L’objectiu de la ciència és la recerca de la veritat 5.Les teories només són “parcialment decidibles”. No podem establir amb certesa absoluta la veritat d’una teoria, però si la seva falsedat. Popper es declara deixeble de Sòcrates. Fa seva la màxima “només sé que no sé res” i li dóna un nou sentit: no hem trobat encara la veritable teoria sobre el món, i si la trobàvem, no sabríem amb seguretat que l’havíem trobada. Coneixem moltes coses, però la nostra ignorància no minva, sinó que es posa més de manifest. La ignorància natural de l’home provoca errors. Però aquests errors no deturen el progrés del saber, sinó que són el motor del progrés del saber. Ho podríem resumir dient que aprenem dels nostres errors. Certament és difícil rectificar els errors pràctics, però no hi hauria d’haver cap dificultat per rectificar els errors teòrics. De fet, Popper proposa com a tasca primordial del científic cercar els errors de la seva pròpia teoria per tal de poder avançar tot rectificant-los. Popper creu que no hi ha cap forma lògicament acceptable per saber si una teoria és certa, però en canvi sí que es pot concloure que és falsa quan descobrim un error. Per tant, les teories científiques són hipòtesis o conjectures que esperen ser refutades. Mentre no siguin refutades les podem acceptar de forma provisional. Ara bé, el científic s’ha de dedicar a posar a prova constantment les teories. Així, el que defineix un veritable investigador científic és la seva actitud crítica .

45

ELS DOS PROBLEMES DE L’EPISTEMOLOGIA Segons Popper, els dos grans problemes de l’epistemologia contemporània són: -El problema de la inducció (problema de Hume) -El problema de la demarcació (diferenciació del que és científic i el que no ho és, és a dir, delimitació del camp de la ciència) EL PROBLEMA DE LA INDUCCIÓ. LA FALSACIÓ COM A SOLUCIÓ La ciència es pot definir com un esforç per a descobrir lleis naturals, és a dir, lleis que expliquin el funcionament de la naturalesa en general: per tant són “lleis generals de la natura”. La ciència no descriu un fenomen individual, sinó que ha de cercar el “cas general”. A Newton no li interessava saber com cau la poma de la pomera del seu jardí, sinó com és que cauen les coses en general i de quina manera cauen en general. L’explicació que proposa (llei de Newton) comença dient: “Tots els cossos de l’univers... Normalment, en filosofia, aquesta mena d’afirmacions s’anomenen “universals” (judicis universals). Segons la tradició empirista, els enunciats d’aquestes lleis universals s’han de basar en una sèrie acumulada d’observacions particulars. Aquest mètode s’anomena inducció, tal com vam veure en el tema de gnoseologia. Hume, al S.XVIII va mostrar els problemes que comporta el mètode inductiu (a partir de Hume es parla del “problema de la inducció” o “problema de Hume”). Estava convençut, com tots els empiristes anteriors, que sense inducció no hi ha ciència. La qüestió és saber quin grau de certesa i fiabilitat té la inducció. Si la inducció no pot proporcionar una certesa absoluta, aleshores la ciència tampoc no podrà proporcionar-nos una tal certesa. Segons Hume la ciència ens dóna creences, en les que podem confiar, però mai de forma plenament indubtable i definitiva. El problema de la inducció és el problema de la “verificació” de les afirmacions generals (universals): Si per inducció afirmo que tots els pins

46

tenen les fulles punxegudes, com puc verificar-ho?, és a dir, com puc observar tots els pins? Gairebé mai no puc observar tots els casos (aleshores parlaríem d’inducció completa). Recordeu la llei de Newton, que afirma que tots els cossos de l’univers s’atrauen amb una força directament proporcional al producte de les seves masses i inversament proporcional al quadrat de les distàncies que els separen. Imagineu-vos si Newton hagués d’observar “tots els cossos de l’univers”! Popper donarà un canvi de perspectiva radical: No hem de preocupar-nos per solucionar el problema de la inducció, perquè la inducció no és el fonament del nostre coneixement de les lleis generals de la naturalesa. El plantejament de Popper és molt diferent al dels empiristes. No podem esperar que la repetició d’observacions ens imposi la creença en unes regularitats. Som nosaltres els que hem d’imposar regularitats al món per veure després si funcionen. De fet, la idea dels empiristes descansa en la teoria que la nostra ment és com un recipient buit que va rebent impressions i així adquireix contingut. Però Popper afirma que no hi ha impressions pures. Totes les impressions descansen en interpretacions, és a dir, en teories que imposem al món. Aquestes teories ens les inventem basant-nos en la imaginació, en la fantasia, en les creences religioses o metafísiques, o en el que vulgueu (recordeu el que vam explicar sobre el “geni”) L’important no és quin és l’origen de la nostra teoria (no hi fa res que ens les inventem), sinó que es plantegi correctament per tal que pugui ser posada a prova. És ben clar que no és possible verificar una llei científica en tots els casos, però en canvi és molt fàcil demostrar la falsedat d’una llei general de la naturalesa. Per exemple, és impossible demostrar que “tots els planetes són sòlids”, perquè és impossible veure tots els planetes. Però serà suficient observar un planeta que no sigui sòlid per demostrar la falsedat de l’afirmació anterior. La lògica de la investigació científica, tal com la desenvoluparà Popper, no cercarà com verifiquem un enunciat sinó com falsem un enunciat. Això no té res a veure amb el problema de la inducció que, per tant, desapareix. El científic estarà obligat a plantejar els seus enunciats de tal manera que siguin falsables. Com s’aconsegueix això? Especificant amb precisió les condicions en què la llei ha de funcionar

47

Per exemple, si jo plantejo una teoria que em permet arribar a la conclusió que: “Alguna vegada hi haurà un eclipsi de sol ”, la probabilitat d’encertar és alta, però la precisió és molt petita i, per tant, és poc falsable. Però si plantejo una teoria que em permet afirmar que: “El 15 d’agost de 2025 es podrà observar un eclipsi de sol des de Sant Feliu de Guíxols”, la probabilitat d’encertar disminueix moltíssim, però la falsabilitat és molt alta. Si, a més, afirmo que l’eclipsi començarà a les 14:23 hores la falsabilitat és encara més alta. Així mateix, aquesta teoria ha guanyat en quantitat d’informació (té molts més bits la tercera afirmació que la primera). Això vol dir que també ha guanyat en utilitat. Queda clar doncs que: a major precisió menor probabilitat a menor probabilitat major falsabilitat a major falsabilitat major informació a major informació major utilitat Un altre exemple que va impressionar profundament a Popper: La Teoria General de la Relativitat d’Einstein prediu una sèrie de fets que mai ningú no havia suposat. Per exemple, preveu que la llum ha de ser atreta per la força gravitacional dels cossos. Així, la llum d’un astre que passés a prop del sol hauria de ser desviada en la seva trajectòria cap a la terra per la força gravitacional del sol. Això implicaria que percebríem l’astre en una posició anòmala. Però de dia no es veuen els astres, perquè la llum del sol és massa intensa. Eddington, l’any 1919, va fer una fotografia dels estels visibles durant un eclipsi de sol i, efectivament, els astres es percebien de la forma que Einstein havia previst! La teoria d’Einstein havia superat un test de falsació. El que ha de fer el científic és intentar treure conclusions lògiques del seu sistema d’enunciats teòrics i intentar trobar una observació contradictòria amb les seves conclusions. Si no troba aquesta observació contradictòria no estarem encara segurs que la teoria és veritat. La veritat és inassolible i funciona com a finalitat de la investigació (recordeu els principis del racionalisme crític). Però si aconsegueix falsar la teoria aleshores estarem segurs que era errònia i haurem fet un pas endavant: haurem eliminat un error i, per tant, haurem après quelcom més i ens haurem acostat una mica més a la veritat .

48

Resumint, podem dir que la ciència avança en el seu camí cap a la veritat seguint quatre moments que formen un cercle repetitiu i progressiu: Primer moment: Els científics plantegen hipòtesis o conjectures. Per fer-ho no es basen en la inducció, com creien els empiristes. Aquestes teories ens les inventem basant-nos en la imaginació, en la fantasia, en les creences religioses o metafísiques, o en el que vulgueu. Segon moment: Un cop plantejada la hipòtesi, cal dissenyar tests rigorosos dirigits a refutar (falsar) la hipòtesi. Es tracta de cercar prediccions de fets futurs amb la màxima precisió possible i de contrastar empíricament aquestes prediccions (fer observacions i experiments per veure si les prediccions es compleixen). Tercer moment: Si la hipòtesi supera els primers tests, s’ha de seguir testant-la fins que aconseguim falsar-la. Quart moment: Un cop falsada la hipòtesi l’abandonarem i en cercarem una de nova per a tornar iniciar el procés. DEMARCACIÓ DEL CAMP DE LA CIÈNCIA I FALSABILITAT El problema de la “demarcació” és el de trobar el sistema de diferenciar el que és científic del que no ho és. És una qüestió important, ja que la paraula “ciència” o “científic” investeix d’autoritat i dóna una credibilitat que a vegades pot ser mal utilitzada i fins i tot perillosa. Segons Popper, una teoria és científica si és falsable. Aquest és el criteri de demarcació i permet diferenciar la ciència del que no ho és (Popper anomena metafísica al discurs no-científic). Posem alguns exemples: 1-La Teoria de la Relativitat és científica, perquè és falsable, com ja hem vist. 2-La Psicoanàlisi freudiana es presenta com una teoria científica, però no ho és, perquè no es pot falsar. Amb els pressupòsits de la psicoanàlisi podem donar explicacions de tots els fenòmens psicològics, i això que sembla una avantatge és en realitat un inconvenient i és el defecte

49

fonamental de la teoria: si podem explicar-ho tot mai no podrem falsar la teoria. La psicoanàlisi és doncs una teoria metafísica. El psicoanalista està convençut que les seves idees són la veritat, de la mateixa manera que n’estan els que posseeixen una fe religiosa. Popper considera que el que no és falsable no és científic, però això no significa que el que no sigui falsable no tingui sentit. La metafísica té sentit, significat i valor, però no és ciència. La metafísica té valor històric, ja que la majoria de les idees de la ciència moderna provenen de la metafísica clàssica. Per exemple, Copèrnic va plantejar la teoria astronòmica heliocèntrica inspirant-se en la metafísica de Plató (Atenes S.-V a.de C.) que creia que el més semblant a la perfecció, en el nostre món és el sol. Si el sol és el més semblant a Déu, pensa Copèrnic, és de justícia que ocupi el lloc central de l’Univers!. A més, els enunciats de la metafísica com “Déu existeix” tenen significat i poden ser veritables, però mai no podran ser enunciats científics perquè és impossible falsar-los. Exercici: Llegeix el text de la pàgina següent, extret del llibre de Carl Hempel “Filosofía de la ciencia natural”, i després respon les qüestions que plantegem. 1.Com explica Hempel la formació d’hipòtesis científiques? 2.Què ha d’explicar, segons el primer paràgraf del text, una llei o teoria científica? 3.Per què és difícil que un principiant faci un descobriment científic? 4.Busca un sinònim de “implicaciones contrastadoras” en la terminologia Newtoniana del mètode hipotètic-deductiu. 5.Busca un sinònim de “datos relevantes obtenidos antes de la formulación de las hipótesis” en la terminologia newtoniana del mètode hipotètic-deductiu. 6.Què significa la frase subratllada del text? 7.Explica el significat de l’última frase del text. 8.Què és el “corpus del conocimiento científico”? 9.Quines tres qualitats ha de tenir un investigador científic, segons Hempel? (pots dir-ho amb tres paraules)

50

51

THOMAS S.KUHN Va néixer el 1922 a Cincinnati (Ohio) i va ser professor de Princeton. Va morir l’any 1996. Kuhn no es pregunta què han de fer els científics, sinó què han fet realment els científics al llarg de la història i què estan fent ara. Per això no fa com Popper, un estudi de la lògica de la investigació, sinó una descripció de la pràctica real de la investigació. PARADIGMA CIENTÍFIC I NORMALITAT Un paradigma és un model metodològic i teòric acceptat i compartit per una comunitat científica en un moment determinat de la història. Model metodològic: conjunt de mètodes i sistemes d’investigació. Model teòric: conjunt de lleis generals acceptades com a certes. Comunitat científica: conjunt dels científics que estudien un tema general en un moment històric concret. Exemples: Astronomia ptolemaica, astronomia copernicana, dinàmica aristotèlica, dinàmica newtoniana, mecànica quàntica, teoria de la relativitat, teoria de l’evolució... L’estudi del paradigma prepara a l’estudiant per entrar a formar part de la comunitat científica. Així, podem definir també paradigma com el que estudien els alumnes d’una determinada especialitat. L’estudiant no es dedica a criticar les teories, sinó a aprendre-les per tal d’aprovar la seva carrera. Quan l’estudiant es transforma en investigador (és a dir, quan obté una beca per entrar a formar part d’un projecte d’investigació dirigit per científics més experimentats i de més prestigi), tampoc no es dedica a criticar les teories apreses per tal de falsar-les, sinó que es dedica a resoldre enigmes. Cada paradigma planteja una sèrie de problemes per resoldre que anomenem “enigmes”. Aquests enigmes s’intenten resoldre sense introduir canvis essencials amb la intenció de ratificar, enfortir i ampliar el paradigma. D’aquesta tasca en direm ciència normal, i és el que permet que el paradigma es vagi ajustant, perfeccionant, es faci més precís i explicatiu.

52

Exemple: Imaginem que som al segle VII després de Crist i que ens dediquem a l’astronomia. El paradigma vigent és el ptolemaic. En les nostres observacions descobrim que el moviment de Mercuri no és exactament com prediuen les lleis que hem estudiat. Ens dedicarem a inventar una nova teoria? No. El primer que farem és assegurar-nos que les nostres observacions són fiables. Si aconseguim estar-ne ben segurs, aleshores procurarem introduir un canvi mínim en la teoria sense tocar aspectes essencials: Ptolomeu explica el moviment dels planetes situant-los en epicicles que tenen el seu centre en un punt d’una òrbita al voltant de la Terra. En aquest cas podríem postular un epicicle dins de l’epicicle i la cosa ens quadrarà. No hi ha cap necessitat de suposar que tant la Terra com Mercuri giren al voltant de Sol en òrbites diferents! LES REVOLUCIONS CIENTÍFIQUES Una revolució científica és un canvi de paradigma. Un paradigma no s’abandona si no hi ha un paradigma alternatiu que el pugui reemplaçar. El paradigma alternatiu tindrà també enigmes per resoldre, segurament més que no pas l’anterior. Aleshores, per què s’abandona el vell? Pel que s’espera del nou, és a dir, per certes expectatives prometedores. El paradigma nou ha d’oferir certes expectatives de: -més precisió, -bona consistència lògica, -més abast, -més simplicitat, -fortalesa erística (que tingui bons arguments per defensar-se) Hi intervenen també aspectes molt més subjectius, com poden ser: -motius econòmics, -motius laborals -prestigi i personalitat dels científics que proposen el canvi ... Canviar de paradigma és una feinada enorme. El que hem estudiat ja no serveix i hem de començar de nou. Però a vegades, si confiem que la feinada tindrà un bon resultat i si estem motivats econòmicament i psicològicament, podem emprendre la feina i, possiblement, el paradigma antic serà substituït per un de nou (només “possiblement”).

53

El nou paradigma no només és incompatible amb l’anterior, sinó que, a més, és incomparable, en tant que ofereix una imatge del món que no té res a veure amb la imatge del paradigma anterior. Està clar que la revolució copernicana, o la revolució darwiniana, o la revolució einsteiniana no han estat només uns canvis en la manera de treballar dels científics, sinó que han canviat la nostra concepció del món i de nosaltres mateixos. I la veritat? On és la veritat? Fixeu-vos que en cap moment hem considerat si el nou paradigma és més veritable que l’anterior. Podem definir “veritat” com a “correspondència entre coneixement i realitat”. En cada moment de la història es dóna per suposat que el paradigma vigent és veritable. Per això aquest no és un element decisiu de cap revolució científica. Els científics no parlen de la veritat sinó de teories més precises, o bé de teories més àmplies, o bé de teories superades, però mai de teories més veritables (a menys que “veritat” sigui sinònim de precisió i amplitud). CRÍTICA A POPPER I RÈPLICA La teoria de Kuhn entra en contradicció amb aspectes fonamentals de la de Popper Crítica de Kuhn: El falsacionisme de Popper no té res a veure amb el que Kuhn entén per ciència normal. L’investigador, segons Kuhn, és un solucionador d’enigmes i no pas un testador de paradigmes. Cap teoria no resol mai tots els problemes, i menys quan tot just comença a desenvolupar-se. El nou paradigma és com un nadó que s’ha de desenvolupar i créixer fins a fer-se realment fort. Si tots els fracassos portessin a rebutjar les teories, aquestes no ens durarien ni cinc minuts i no arribaríem mai a consolidar un paradigma. A més, si abandonéssim els paradigmes pels errors que hi detectéssim sense tenir-ne cap de nou de preparat ens quedaríem amb no res. Rèplica de Popper: Popper reconeix que Kuhn té certa raó. Però l’activitat rutinària portaria a la ciència a la seva autodestrucció. L’existència d’una activitat científica no revolucionària és pròpia del professional poc crític i fomenta el dogmatisme.

54

De fet, la preocupació fonamental de Popper era l’antidogmatisme. I això tant pel que fa a la ciència com a la política. El dogmatisme és a la ciència com la tirania a la societat. La llibertat i esforç crític de la ciència es correspon a l’esforç crític i de superació que ha de caracteritzar la democràcia. IMRE LAKATOS, LA RECERCA DEL PUNT DE CONCILIACIÓ Hongria 1922 – Londres 1974 La teoria de Lakatos sobre el progrés de la ciència és més propera a Popper que a Kuhn. Manté la reivindicació de criteris objectius (apropament a la veritat) i proposa dues substitucions: -Programa d’investigació, en lloc de paradigma -Falsacionisme refinat, en lloc del que anomena falsacionisme ingenu i metodològic de Popper. PROGRAMES D’INVESTIGACIÓ Un programa d’investigació es desenvolupa a partir d’un nucli teòric central. A aquest nucli teòric s’hi van afegint noves hipòtesis que permeten desenvolupar el programa. El nucli central és infalsable per decisió metodològica dels científics. El científic té l’esperança que les anomalies (enigmes, diria Kuhn) se solucionaran amb el desenvolupament del programa. La ciència progressa a través de la competència entre programes d’investigació. Aquesta competència segueix els següents paràmetres: 1.Un programa és millor que un altre si és més progressista. 2.Un programa és més progressista en funció de: -Grau de coherència -Quantitat de prediccions satisfactòries que realitza 3.Un programa progressista ens acosta més a la veritat. Aquí estem altra vegada en la posició popperiana. Kuhn diria que aquest tercer punt és innecessari per explicar el progrés científic. FALSACIONISME REFINAT Hem dit que Lakatos considerava el falsacionisme de Popper metodològic i ingenu.

55

Per què metodològic? Intentar falsar una teoria és una decisió que pren l’investigador com a mètode. Però si les dues teories (o programes, o paradigmes) en competició són igualment falsables, la falsació no és un mètode suficient. Cal aleshores donar un valor a la verificació, és a dir, veure quina s’acosta més a la veritat, és a dir, veure quina encerta en més casos. Aquesta crítica l’accepta Popper a la 3ª edició de la “Lògica de la Investigació Científica” Per què ingenu? Perquè no correspon a la pràctica real de la falsació. En realitat una teoria A queda falsada si existeix una teoria B tal que: 1.Pugui predir més fets que A 2.Abarqui i comprengui el contingut no falsat de A 3.El seu “plus” de contingut no estigui falsat. Així la teoria A no ha quedat falsada perquè hagi aparegut un cas negatiu (com pretenia Popper), sinó perquè ha aparegut una teoria B més potent. Exercici: Tema de redacció (procura no escriure més d’una cara de foli) Fins a quin punt creus que ens podem refiar de la ciència? MECANICISME I FINALISME Un dels canvis més importants que s'ha donat al llarg de la història de la ciència ha estat passar del finalisme al mecanicisme. Tots dos termes fan referència a les causes que expliquen els fenòmens i es basen en la distinció entre causes mecàniques i causes finals o finalitats. Per exemple, si intento explicar per què he vingut avui a fer classe puc respondre: -perquè tinc cames i els moviments sincronitzats de les cames m’han portat fins aquí -perquè vull cobrar a final de mes. La primera explicació fa referència a les causes mecàniques, i la segona a la finalitat. Evidentment, primer he de venir i després cobraré. És a dir, que la finalitat és posterior al fenomen estudiat (haver vingut), mentre que les causes mecàniques són anteriors. De tota manera, si jo no hagués pensat en la finalitat, no s’hagués iniciat el moviment. Per tant, l’ordre real seria: 1.-Representació mental de la finalitat 2.-Causes mecàniques 3.-Fenomen en qüestió 4.-Possible realització de la finalitat

56

En les accions humanes intervenen finalitats que nosaltres mateixos ens proposem. Però quan estudiem la naturalesa la cosa ja no està tan clara. Els pensadors “finalistes” o “ teleològics” (del grec “telos”, que significa finalitat), creuen que tot en la naturalesa passa per a realitzar alguna finalitat. Això implica l’acceptació de certa “intel·ligència natural” capaç de plantejar-se aquestes finalitats (representar-se-les mentalment, com diu el pas 1) i d’orientar la naturalesa en funció d’aquestes finalitats. Fàcilment es pot assimilar aquesta intel·ligència còsmica a la idea de Déu. El finalisme ens permetria afirmar que el món és com és perquè Déu el va voler així, el va pensar així i el va orientar com va voler. De tota manera, les ciències naturals actuals prescindeixen del concepte de finalitat i limiten les seves explicacions a les causes mecàniques. Això no exclou les causes finals, però les margina de la ciència. Un científic pot creure que Déu dirigeix el món, però prescindeix d’aquesta creença en el seu esforç de comprensió del funcionament del món. Els protagonistes d'aquest canvi han estat Galileu en el camp de la física i Darwin en la biologia. D’ ARISTÒTIL A GALILEU Aristòtil definia el moviment com un procés que tendeix a un fi. Tot moviment té una finalitat determinada. Això es pot apreciar en els moviments dels éssers vius. Aristòtil creia que en el món sublunar hi ha quatre elements: terra, aigua, aire i foc. Cada un d'aquests té el seu lloc natural: la terra al centre, el foc a la part més alta i l'aigua i l'aire entremig. Els cossos formats majoritàriament per l'element terra cauen perquè cerquen el seu lloc natural, que és "a baix". Les coses calentes, formades de foc, tendeixen a elevar-se perquè busquen el seu lloc natural, que és "a dalt". La finalitat principal de tots els moviments seria que el món estigués en equilibri i harmonia perfectes. Galileu plantejarà el tema del moviment d'una forma radicalment diferent a partir de la definició del principi de relativitat del moviment i del principi d'inèrcia. Relativitat del moviment: repòs i moviment són relatius a un determinat punt de referència. Principi d’inèrcia: tot cos tendeix a conservar el seu estat de repòs o moviment si no hi ha cap força que el modifiqui. Així moviment i repòs són estats i no pas processos per aconseguir alguna finalitat. Com que no es tracta de processos no cal suposar una intel·ligència que els dirigeixi. Els canvis d'estat s'expliquen per la intervenció de forces. La força és anterior al moviment (causa mecànica), i produeix una acceleració proporcional a la

57

magnitud d’aquesta força. Així, si podem mesurar la força podrem calcular l'acceleració. DE LAMMARK A DARWIN Segons Lammark, els animals s'esforcen per aconseguir quelcom determinat, i aquest esforç fa que evolucionin. Per exemple: les girafes s'esforcen per abastar les fulles més altes i és per això que els creix el coll. Els fills hereten aquestes característiques, i així s'arriba a les girafes de coll llarg. Lammark no tenia coneixement dels mecanismes d'herència genètica que descobriria posteriorment Gregor Mendel. Només es transmet una modificació quan es tracta d'una alteració genètica. Darwin tampoc no coneixia els mecanismes de l'herència, però la seva teoria va eliminar les intencions dels animals de l'explicació de l'evolució. L'evolució es produeix per un mecanisme de "selecció natural". Quan un animal neix amb una petita mutació poden passar tres coses:

1. Que la mutació empitjori la seva adaptació al medi. Aleshores no té gaires possibilitats de competir per a reproduir-se. Així, la mutació no prosperarà.

2. Que la mutació ni millori ni empitjori l'adaptació al medi. L'atzar

determinarà si apareix una nova espècie.

3. Que la mutació millori la seva adaptació al medi. Aleshores tindrà moltes possibilitats de competir per a la reproducció i és molt possible que aparegui una nova espècie.

Aquest és un mecanisme que no depèn de les intencions dels subjectes sinó de l'atzar que es produeixi una mutació i que les condicions mediambientals siguin favorables.

58

EXERCICI: Llegeix atentament el text següent i contesta les preguntes que formulem a continuació: Las explicaciones teleológicas se hacen sospechosas en la ciencia moderna porque se supone que invocan propósitos y objetivos como factores causales de procesos naturales. Los propósitos y fines deliberados desempeñan, sin duda, un papel importante en las actividades humanas, pero no hay base alguna para afirmarlos en el estudio de los fenómenos fisicoquímicos y de la mayoría de los fenómenos biológicos. Pero, como ya hemos señalado, muchas explicaciones consideradas teleológicas no postulan ningún propósito u objetivo deliberado; pues, a menudo, se dice de ciertas explicaciones que son teleológicas sólo en el sentido de que especifican las funciones que poseen las cosas o los procesos. Ciertamente, la mayoría de los biólogos contemporáneos no atribuyen propósitos a las partes orgánicas de los seres vivos cuyas funciones investigan; y probablemente la mayoría de ellos también niegue que la relación entre medios y fines descubierta en la organización de los seres vivos sea el producto de algún plan deliberado por parte de un agente intencional, divino o sobrenatural de alguna manera. Puesto que la palabra “teleología” es ambigua, se evitarían confusiones y equívocos si se la eliminara del vocabulario de la biología. Pero los biólogos la usan; afirman que dan una explicación teleológica cuando, por ejemplo, dicen que la función del canal digestivo de los vertebrados es preparar los materiales ingeridos para su absorción en el torrente sanguíneo. Lo fundamental es que, cuando los biólogos emplean un lenguaje teleológico, no cometen necesariamente la falacia patética ni caen en el antropomorfismo. Admitiremos, pues, que los enunciados teleológicos (o funcionales) en la biología, normalmente no presuponen en los materiales en investigación propósitos, intenciones, objetivos o fines manifiestos o latentes. Por otra parte, consideraremos como indicio de un enunciado teleológico en la biología y como característica que distingue a tales enunciados de los no teleológicos a la aparición en el primero de locuciones típicas tales como “la función de”, “el propósito de”, “con el fin de”, “para que”, etcétera y, con mayor generalidad, a la aparición de expresiones que significan un nexo entre medios y fines. E. NAGEL La estructura de la ciencia 1.En quin àmbit admet l’autor les explicacions teleològiques com a necessàries? 2.En quin àmbit està clar que no són possibles en cap cas les explicacions teleològiques? 3.En quin àmbit científic actual es continuen utilitzant les explicacions teleològiques? 4.Quin defecte té la paraula “teleologia”, que es posa de manifest en les explicacions biològiques? 5.A quins dos sentits es poden referir els enunciats teleològics en les explicacions biològiques? 6.Si a les finalitats les anomena “fines”, amb quin nom es refereix a les causes mecàniques? 7.A què es refereix quan parla de la “falacia patética”? (apareix en el propi text com a quelcom que no admeten la majoria dels biòlegs) 8.Per què de les explicacions finalistes en diu “antropomòrfiques”? Recorda que antropos significa “home” i morfe significa “forma” o “model”.

59

LES CIÈNCIES HUMANES Les ciències humanes són, principalment, la psicologia i les ciències socials, que comprenen la història, les ciències econòmiques, les ciències polítiques, l’antropologia i la sociologia. Hom espera d’aquestes ciències el màxim d’objectivitat possible. Però hi ha un inconvenient que fa que la seva objectivitat teòrica sigui més feble que en el cas de ciències com la química o la física: sovint l’investigador està implicat d’alguna manera en el tema que estudia. Faran la mateixa història d’Espanya un historiador d’ERC i un del PP? Obtenen les mateixes conclusions un economista pagat per una entitat bancària i un economista pagat pel govern? I encara que no hi hagi una vinculació directa, sempre cal tenir present que en tot fenomen humà s’hi posa en joc la nostra concepció subjectiva de la humanitat, és a dir, de nosaltres mateixos. L’única manera de superar aquest subjectivisme és a través de la crítica i el debat constant, que s’ha de basar en la llibertat d’expressió, en una democratització del treball d’investigació. No és una superació absoluta, però permet fugir del dogmatisme i la intolerància. Un altre aspecte important que caracteritza les ciències humanes és que no poden fer prediccions necessàries de fets futurs, i s’han d’acontentar amb una anàlisi de probabilitats. Algunes branques de les ciències humanes, com la biopsicologia, amb aplicacions mèdico-psiquiàtriques, o la matemàtica financera dels economistes són excepcions d’aquesta regla general. Es poden fer previsions aproximades. Però sempre cal tenir present que els protagonistes són els éssers humans, i que els homes són lliures d'actuar d'una manera o altra segons la seva voluntat. Pensar que la història, la sociologia, etc. poden fer prediccions tant exactes com les de la física seria equivalent a negar la llibertat humana. Aquest problema el va plantejar d’una forma rotunda Popper en la seva crítica a l’historicisme. POPPER. CRÍTICA A L’HISTORICISME : Les ciències teòriques com la física o la química permeten fer prediccions de fets futurs. Aquestes prediccions s’han de complir. Si no és així la teoria queda falsada, com ja hem vist.

60

Ara bé, no succeeix el mateix quan el tema d’investigació és la societat humana. No existeix una “Història Teòrica” semblant a les altres ciències teòriques. Per a tal ciència caldria descobrir una “llei de la història” , que servís per explicar globalment els successos històrics i determinar-ne amb precisió les causes. Si disposéssim de semblant llei de la història podríem predir fets futurs a partir del coneixement del present social. No disposem d’aquesta llei de la història. Ara bé, és possible trobar-la? Popper anomena historicisme a l’intent de construir una història teòrica a partir de la definició d’una llei de la història que permeti predir fets futurs. Popper creu que això no és possible per dos motius: -En primer lloc, considera que els factors que intervenen en la història són excessivament diversos i variables: ideologies, necessitats econòmiques, aspectes sanitaris (epidèmies), aspectes físics (terratrèmols, inundacions, sequeres), interessos personals, interessos col·lectius, etc. -En segon lloc, determinar una llei de la història implicaria la negació de la llibertat humana. És a dir, seria afirmar que la història no depèn de la lliure voluntat de l’home, que l’home no pot canviar la història, que la història no la fa la suma de les petites i grans decisions de cada home. Si ens fixem en la segona objecció, direm que no és possible trobar una llei de la història perquè aquesta llei no existeix. És la humanitat, des de la llibertat individual, que construeix el futur. A partir d’aquesta consideració general, critica els filòsofs que, segons ell, han caigut en l’historicisme: PLATÓ, HEGEL i MARX. El problema general d’aquestes teories és que atempten contra la idea d’una societat oberta, lliure i plural. Aquests plantejaments historicistes acaben promovent una societat dictatorial, on tothom ha de seguir el camí que marca la suposada llei de la història. Això implica l’eliminació dels dissidents, dels crítics. Anular la possibilitat de la crítica és el pitjor que se li pot fer a un home i a una societat. Recordeu que el que defineix a un investigador és la seva actitud crítica. I és també aquesta actitud crítica el que defineix la societat oberta, lliure i plural que demana Popper. L’ideal de Popper és la democràcia. És l’única forma d’organització del poder que permet el progrés cultural i social, justament perquè és el sistema on el principi crític és fonamental i té veritable força

61

EXERCICIS: 1.Dels següents enunciats, quins es poden considerar científics i quins no? Indica a quina ciència corresponen en cada cas. 1.Els mamífers són animals de sang calenta. 2.Aquesta setmana els gèminis han de vigilar les relacions de parella. 3.L’excés de producció comporta l’abaratiment del producte 4.La llum viatja a 300.000 km/segon 5.El sol dóna voltes a la terra (una volta cada dia) 6.No facis als altres el que no vulguis que et facin a tu. 7.Els homes sempre cometen els mateixos errors. 8.El rei Jaume I va conquerir València. 9.La suma dels angles d’un triangle isòsceles és igual a la dels angles d’un triangle escalè. 10.Avui fa bon dia. 2.Has observat quelcom d’especial en el número 5 de l’exercici anterior? 3.Llegeix el text següent i contesta: 1.Fes una llista de les característiques que defineixen el que anomenem ciència (has de tenir present el primer paràgraf i part del darrer). 2.Com anomena l’autor el que nosaltres hem definit com “epistemologia” i com la defineix? 3.Comenta per què és important trobar un bon criteri de demarcació científica. 4.Subratlla les dues vegades en què en el text es citen implícitament o explícita les dues modalitats de l’experiència 5.Fes un esquema tipus “arbre” que resumeixi la classificació dels resultats de la ciència que apareix al text. 6.Segons el text, la veritat és el que importa més als científics? Què si no? En latín saber se dice “scire”, y ciencia, “scientia”. Ciencia es, ya desde su etimología, saber. Pero actualmente asociamos la palabra ciencia no con cualquier saber, sino con un saber colectivo, producido y transmitido por especialistas, expresado en un lenguaje preciso, controlado por métodos públicos, y susceptible de ser utilizado para la explicación de los hechos pasados y la predicción de los futuros. La ciencia –junto con el lenguaje- constituye el objeto predilecto de estudio por parte de los filósofos. Una gran parte de la filosofía actual puede caracterizarse como metaciencia, es decir, como estudio de la estructura, los métodos y las funciones de la

62

ciencia. Muchos de los filósofos más famosos de nuestro siglo han sido básicamente filósofos de la ciencia. Uno de los problemas planteados por estos filósofos es el llamado problema de la demarcación, es decir, la pregunta por un criterio que nos sirva para distinguir la ciencia (por ejemplo, la astronomía) de la no-ciencia (por ejemplo, la astrología). Un sociologismo barato puede tentarnos a responder que la ciencia es sencillamente lo que hacen los científicos. Pero esto no haría más que trasladar el problema, pues a continuación se plantearía la pregunta por un criterio que nos sirviese para distinguir a los científicos (como los astrónomos) de los no-científicos (como los astrólogos). Por otro lado, no todo lo que hacen los científicos es ciencia. Un científico puede participar en todo tipo de actividades deportivas, comerciales, políticas, religiosas, etc., y puede sustentar todo tipo de opiniones sobre temas de toda clase. Sólo consideramos como científicas sus actividades u opiniones que se ajusten a los métodos o patrones de la ciencia. El problema de la demarcación es un problema real, pues dado el prestigio social de que ha gozado la ciencia en los últimos dos siglos, todo tipo de ideologías y doctrinas han pretendido autocalificarse de científicas. Incluso los magos y charlatanes han pretendido que sus confusas supersticiones constituyan “ciencias ocultas”. Por tanto, una de las aclaraciones que podemos esperar de la filosofía es que nos ayude a distinguir lo que es ciencia de lo que no lo es, lo cual implica una previa dilucidación de en qué consista la ciencia. La ciencia es una compleja actividad social, que se lleva a cabo por parte de las comunidades científicas establecidas en las universidades y centros de investigación, y cuyos resultados se presentan en congresos, revistas especializadas y libros de texto. Estos resultados son, por un lado, descripciones o historias detalladas de ciertas áreas de la realidad observadas con detenimiento o provocadas en los laboratorios, y, por otro, teorías abstractas que pueden ser usadas como instrumentos intelectuales en la explicación de los datos registrados en las historias o en la predicción de futuras observaciones o de los resultados de futuros experimentos o en el diseño de nuevas tecnologías o aparatos. Los resultados expuestos por los científicos son públicos y están sometidos al análisis, la crítica y el control de todo el mundo y en especial de los colegas, ávidos de refutar los resultados de sus compañeros para así elevar su propio prestigio dentro de la comunidad científica.

63

METAFÍSICA LA PREGUNTA DE LA METAFÍSICA: La metafísica és fa la pregunta més general de totes: QUE ES LA REALITAT? Què entenem per realitat? La realitat ho és tot. Tot el que és alguna cosa forma part de la realitat. Així, la realitat és el conjunt de tots els éssers. Cal tenir en compte que en el llenguatge col·loquial solem restringir la paraula “ésser” als “éssers vius”, i a vegades encara la restringim més, limitant-ne l’aplicació als “éssers humans”. Però en metafísica “ésser” és tot allò que té realitat d’alguna manera o altra, és a dir, tot allò que “és”. Per exemple: -un planeta és un ésser (material), -un somni és un ésser (psicològic), -un nen és un ésser (humà). ... A vegades també fem servir la paraula “ens” o “entitat” com a sinònim d’”ésser”. En metafísica també se sol utilitzar el terme “essència”, que significa “allò que defineix un ésser”. Així, quan parlem de quelcom “essencial” ens referim a allò que és necessari per a què un ésser sigui el que és. Resumint: la realitat és el conjunt de tots els éssers, ens o entitats. La metafísica intenta descobrir l’essència de la realitat. La realitat és l'objecte d’investigació de les ciències formals? Quan fem matemàtiques no parlem de res objectivament real, sinó que construïm eines de càlcul i d’anàlisi que ens ajuden a millorar la nostra capacitat de comprensió i sistematització de les dades empíriques. Els objectes de la matemàtica tals com punts, rectes, plans, nombres, etc. no només no expliquen la realitat, sinó que ni tan sols són pròpiament realitats objectives independents del nostre pensament. La realitat és el tema d’investigació de les ciències empíriques? Tampoc no és l’objecte de les ciències empíriques. No volem dir que el que estudien les ciències empíriques siguin fantasies; però no tenen la realitat en el seu conjunt com a tema d’estudi. Les ciències només investiguen allò que

64

es pot observar o experimentar (el que tècnicament anomenem fenòmens). Ara bé, no tenim perquè creure que només és real allò que es pot observar o experimentar. Això ho podem veure tant pel que fa a la realitat dels subjectes com a la realitat en general. Si penso en la realitat de la meva pròpia persona, allò més important de mi mateix, el més essencial no ho pot pas veure cap metge, per més anàlisis que em faci, ni cap biòleg ni cap psicòleg. Cap d’ells em dirà si la meva realitat és la d’un esperit lliure o la d’un objecte purament material. No es pot observar el meu esperit, però això no significa que no sigui real. L’únic que significa és que no pot ser tema d’investigació científica. Si penso en la realitat en general, les ciències empíriques em parlaran dels esdeveniments observables, però mai del que no ho sigui. Podríem dir que la ciència estudia els fenòmens, és a dir, la realitat tal com ens apareix als sentits, mentre que la metafísica intenta descobrir la "realitat en si mateixa". De forma natural pensem que la realitat en si mateixa ha de tenir relació amb el que els nostres sentits capten, però no tenim cap motiu per suposar que es limiti al que nosaltres podem captar empíricament. Així, doncs, si no és el tema de les ciències formals ni el tema de les ciències empíriques, hi ha d’haver una disciplina específica, que anomenem metafísica, malgrat que no podem considerar que sigui pròpiament una “ciència”, que es planteja la qüestió sobre la realitat, que intenta descobrir el que és essencial, el que defineix la realitat com a tal, el que fa que quelcom sigui efectivament real. Preguntes com “per què existeix la realitat en lloc del no-res?”, o bé, “quina diferència hi ha entre la realitat material i la realitat espiritual?”, o bé, “quants tipus de realitat existeixen?”, són qüestions típicament metafísiques. PARTS DE LA METAFÍSICA Cal diferenciar entre metafísica “general” i “regional” . La metafísica general intenta explicar què significa "ser real” i s'anomena també ontologia (ontos=ésser) Quines són les condicions que ha de complir qualsevol ésser per a poder ser considerat com a real? És el mateix “ésser” que “existir”? Hi ha diversos graus de realitat o bé es tracta de quelcom unitari? Hi ha alguna possibilitat de realitat entre el ser i el no-ser? Totes aquestes preguntes tenen un caire ontològic general, i les respostes s’han d’aplicar a la realitat en general. Veurem un bon exemple d’ontologia quan expliquem la filosofia de Parmènides en el darrer tema del curs.

65

Per altra banda, la realitat es pot analitzar de forma parcial, diferenciant certes regions de la realitat. La metafísica regional es planteja tres preguntes diferents: Què sóc jo? Què és el què m'envolta? Quin és el fonament de tot plegat? Dit d'una altra manera: Què significa ser persona? ........PSICOLOGIA RACIONAL Què és l'univers?........................COSMOLOGIA Què és Déu?..............................TEODICEA o TEOLOGIA RACIONAL Respecte a la psicologia racional, cal diferenciar-la de la psicologia experimental que s’estudia a les facultats de psicologia. La psicologia experimental és la ciència que estudia la conducta humana i els processos cognitius (sensibilitat, percepció, imaginació, aprenentatge, memòria, intel·ligència...). La psicologia racional toca temes que no és possible experimentar ni observar (ni directa ni indirectament) com la possibilitat de l’existència d’una realitat interior que podríem anomenar “ànima”, i de la possibilitat de la seva transcendència respecte al cos. Seria impossible que en un gabinet de psicologia ens responguessin a semblants preguntes, que són pròpies de la filosofia metafísica. Això no vol dir que el metafísic no hagi de procurar conèixer els resultats de les investigacions dels psicòlegs. És important conèixer la mecànica dels processos cerebrals, del pensament i dels estats afectius. De tota manera, les teories i dades psicològiques no poden respondre per si soles preguntes com “quin sentit té que jo existeixi, en lloc de no existir”, o bé, “què sóc jo, a més del que és pot observar de mi”... Hi ha teories reduccionistes que neguen tot el que vagi més enllà d’uns processos bioquímics que tenen la seva manifestació en els diversos fenòmens psíquics. Per exemple, jo puc pensar que l’amor és una forma de transcendència de la individualitat, o puc pensar que és només una reacció bioquímica que té una funció adaptativa (la supervivència de l’espècie a través de la reproducció o de l’associació entre els seus membres). De tota manera, l’opció reduccionista és també un plantejament metafísic, ja que planteja la qüestió de la realitat de la persona en la seva totalitat, Passa el mateix amb la cosmologia respecte de les ciències naturals. És bo que el cosmòleg conegui les teories científiques sobre l’univers, però les dades o teories dels físics o dels químics no poden respondre a preguntes tals com “per què hi ha matèria en lloc de no haver-hi res”, o bé, “quin sentit té que l’univers canviï”... Per exemple, Newton ens explica com s’atrauen els

66

cossos, però no perquè s’atrauen, ni perquè hi ha cossos. Els científics intenten aclarir l’ordre que segueixen els fenòmens naturals, les lleis de l’univers, però no poden respondre a la qüestió de per què l’univers ha d’estar ordenat d’una o altra manera. Respecte a la darrera pregunta, la metafísica, a diferència de les religions, comença per preguntar-se si Déu existeix. Cal doncs distingir-la de la teologia pura, que és l'estudi de la bíblia, en el cristianisme, o del que correspongui en cada religió. Un teòleg és, normalment, un sacerdot. Seria absurd que un sacerdot es qüestionés l’existència de Déu. En canvi, un filòsof que es dediqui a la teologia racional té l’obligació de plantejar-s’ho, i és perfectament lícit arribar a la conclusió que no existeix, que existeix, o bé que no podem pronunciar-nos amb seguretat al respecte (agnosticisme). Quan el filòsof parla de Déu, normalment no es refereix a cap Déu concret de cap religió concreta, per bé que el filòsof pugui ser fidel de qualsevol religió particular. El concepte filosòfic de Déu equival a “perfecció” o “realitat suprema” i a “principi transcendent de la realitat”. DOGMATISME, ESCEPTICISME I CRITICISME Ara que ja sabem quines són les preguntes metafísiques principals, cal que veiem fins a quin punt podem respondre-les satisfactòriament. Dogmatisme, escepticisme i criticisme són tres posicionaments gnoseològics respecte de la possibilitat de la metafísica. Vegem-los per separat: DOGMATISME: Un dogma és una afirmació que es considera indiscutible, certa, sense cap possibilitat de ser posada en dubte, una veritat intocable. El dogmatisme consisteix a creure que aquesta mena d’afirmacions són possibles, és a dir, que podem descobrir-les i, un cop descobertes, imposar-les com a veritats que cal acceptar obligatòriament. Els dogmàtics creuen que podem arribar a conèixer i descobrir tot allò que és essencial en la realitat. El que no es pot conèixer per experiència es pot conèixer per intuïció. Evidentment, l’experiència no ens manifesta, per exemple, l’existència de Déu. Aleshores, el que cal fer és analitzar les idees que la nostra ment intuïtivament descobreix en reflexionar sobre el tema, i aquesta anàlisi ens portarà a les oportunes conclusions. Aquestes conclusions seran “la veritat”. I aquest és precisament l’inconvenient del dogmàtic: està convençut d’estar en possessió de la veritat. Per tant, els que no pensen com ell s’equivoquen, viuen en l’error.

67

El dogmàtic més perillós és el que vol “salvar” als altres de l’error: no respecta el pensament dels altres i a sobre diu que ho fa pel seu bé. És per això que sovint dogmatisme i intolerància són dos termes indestriables. El dogmatisme és una actitud que es pot manifestar tant en la ciència com en la filosofia. El dogmatisme científic és relativament fàcil de superar, perquè les proves empíriques poden posar de manifest que una teoria és falsa. Però el dogmatisme metafísic és més difícil de combatre, perquè el criteri empíric no és aplicable a les qüestions metafísiques que, per definició, van “més enllà” del que és empíric. Així, un dogmàtic pot estar convençut que ha demostrat amb total claredat i contundència, de forma irrefutable, que Déu existeix o bé que la nostra ànima es reencarnarà o qualsevol altra idea, i això no se li podrà discutir fent referència a cap mena d’experimentació o observació al respecte, perquè aquests temes no tenen correspondència empírica. Convençuts com estan de la veritat de les seves afirmacions i demostracions, poden voler imposar-nos-les. Nosaltres només podrem contraatacar contraposant-hi altres afirmacions igualment subjectives, però no pas menys vàlides, en el supòsit d’un marc democràtic de discussió. Sense democràcia el dogmatisme és despòtic i insalvable. ESCEPTICISME: La proposició més contraposada al dogmatisme és l’escepticisme. Els escèptics creuen que és impossible arribar a conèixer res. Es impossible assolir la veritat i, per tant, no cal preocupar-se’n. Qui m'assegura que quan veig clarament que quelcom és cert no m'equivoco, no estic somniant? No podria ser tot plegat un gran somni? Què em garanteix que em puc refiar del que veig o del que penso? El fundador de l’escola filosòfica dels escèptics va ser Pirró d’Elis (360-275 a.C.) Segons Pirró, la posició del savi és l’epokhé, és a dir, l’absència de judici, la renúncia total a saber res amb certesa i a opinar amb seguretat sobre cap tema. *Objeccions: -Si afirmo que no puc afirmar res caic en una contradicció, perquè ja estic afirmant quelcom. -No puc viure dubtant de tot. Hi ha moltes coses que considero certes de forma tàcita i, finalment, em cal comprometre'm amb alguna veritat. -El fet de dubtar ja demostra que penso, i si penso és que sóc alguna cosa (si bé no sé exactament què). Aquest plantejament el va proposar Descartes i el va expressar amb la seva cèlebre sentència “cogito, ergo sum” o “jo penso,

68

per tant jo existeixo”. Sant Agustí havia fet un plantejament semblant amb l’afirmació “si falor, sum”, és a dir, “si m’equivoco és que existeixo”. *Formes d'escepticisme moderat: -SUBJECTIVISME: Cada home té la seva veritat. La meva manera d'entendre el món és veritat per a mi, però no necessàriament per a un altre. A vegades utilitzem també el terme PERSPECTIVISME per referir-nos a què cada veritat depèn de la perspectiva des de la qual es considera. Jo no puc veure les coses des de cap altre punt de vista (perspectiva) que el meu, però aquest no pot ser exactament el teu ni el de ningú més. De tota manera també puc canviar de perspectiva i imaginar altres perspectives (és a dir, canviar de veritats o imaginar altres possibles veritats). Probablement, la veritat podria ser la suma de totes les perspectives possibles (si bé aquesta suma és inabastable). -RELATIVISME: Les veritats no són mai absolutes. El que és veritat per a una societat no ho és per a una altra, i el que era cert en altres temps ara ja no ho és. El relativisme fa referència a les societats i el subjectivisme als individus, però a vegades utilitzem el terme relativisme de manera genèrica, indistinta. Amb el terme PRAGMATISME ens referim a les teories que consideren que la veritat equival a utilitat. Mentre quelcom és útil es considera cert, però en deixar de ser útil deixa de ser considerat com a cert. Això, més que una tercera forma d’escepticisme, és una explicació del relativisme i subjectivisme. L’altra explicació és la limitació de les nostres facultats de coneixement, la precarietat de la condició humana, la incapacitat d’una veritable comunicació. CRITICISME: Els crítics consideren que no tots els coneixements són de la mateixa naturalesa. Cada tipus de coneixement pot presentar diverses dificultats i diversos graus de fiabilitat. No tot es coneix de la mateixa manera. Cal diferenciar entre el coneixement científic i el no científic (com fa, per exemple, Popper). Cal saber quins són els límits del coneixement científic i quin és el seu abast real. Cal saber també a quins temes es pot aplicar la metodologia científica i a quins no. En general els pensadors crítics consideren que la metafísica no és cap ciència. Molts han cregut que la ciències experimentals són les úniques que

69

ens ofereixen autèntic coneixement, mentre que la metafísica intenta conèixer coses que només són accessibles a través de la religió. Però això no significa immediatament que no hi hagi cap mena de coneixement metafísic. Cal, primer de tot, definir els principis en que una teoria metafísica es fonamenta. Els principis metafísics poden funcionar com els axiomes de les ciències formals. Cal acceptar-los per a poder continuar endavant. Si hom decideix acceptar uns principis determinats, aleshores pot treure’n conseqüències lògiques concretes que permetin donar respostes a les preguntes metafísiques. Està clar, però, que no tots els filòsofs metafísics accepten els mateixos principis. No hi ha una única metafísica. Els principis que hom accepti dependran de la mena de persona que hom sigui. Pot passar també que l’acceptació d’uns principis concrets ens porti a unes conclusions que ens semblin inacceptables. Aleshores caldrà decidir si realment he d’acceptar aquests principis o cal replantejar-los i revisar-los. El principal és ser capaç de veure clarament quins principis fonamenten cada sistema metafísic i si està construït coherentment. A partir d’aquí, s’ha de ser prou obert per escoltar i intentar comprendre també les idees dels altres. EXEMPLES DE METAFÍSICA: L’ARGUMENT ONTOLÒGIC DE SANT ANSELM DE CANTERBURY Sant Anselm fou un abat benedictí que visqué entre 1033 i 1109. Volia arribar a una certa intel·ligència de la fe, sense pretendre que la raó arribés a substituir la fe. Ell volia entendre amb la raó el que creia i estimava amb el cor. Va plantejar diversos arguments per demostrar l’existència de Déu, dels quals el més destacat fou el que es coneix com argument “ontològic”. El nom no li va posar Anselm, sinó Kant al segle XVIII, però se sol citar amb aquest nom. L’argument ontològic diu el següent: Fins i tot el que diu que no creu en Déu sap de què parla quan pronuncia la paraula “Déu”. La definició de Déu és “aliquid quo nihil maius cogitari possit”, és a dir, “quelcom res més gran que el qual no pot pensar-se”, o dit d’una altra manera més senzilla: “allò més gran que es pot pensar”. Aquest “més gran” cal interpretar-lo com a “més perfecte”. Per tant, la definició de Déu serà: “el més perfecte que es pot pensar”. Si partim de la base que és més perfecte existir que no existir, haurem d’admetre que si dic que Déu no existeix, puc pensar quelcom més perfecte

70

que Déu, puc pensar un Déu que existeixi. És a dir, que si dic que Déu no existeix, puc pensar un ésser més perfecte que el que he definit com l’ésser més perfecte que puc pensar. Això és evidentment contradictori, és absurd. Per tant, Déu no pot no existir, Déu existeix per definició. N’hi ha prou amb analitzar la definició de Déu per a admetre que Déu existeix. Podem considerar que es tracta d’un argument “a priori”, és a dir, que procedeix per pura anàlisi de conceptes, sense partir de cap mena d’experiència o observació. En els Salms XIII, 1, podem llegir: “L’insensat va dir en el fons del seu cor: no hi ha Déu”. Com es pot ser tan insensat! L’insensat entén el que diu quan parla de Déu, però no analitza el concepte correctament i per això no comprèn que existeix. Si som insensats podrem dir el que sigui, però si pensem correctament només podrem pensar que existeix Déu. Crítica de Gauniló: Gauniló, que també era monjo, assumeix la defensa de l’insensat. El fet de la incredulitat de molts demostra que l’existència de Déu no és evident. “Aliquid quo nihil maius cogitari possit” no és més que un conjunt de paraules que no donen una definició positiva de l’essència de Déu. De fet, això és impossible. Com podria la intel·ligència limitada de l’home pensar l’essència infinita de Déu? De la mateixa manera que Anselm admet l’existència de Déu a partir d’un pur concepte, també hauríem d’admetre l’existència de l’”illa perduda”. L’illa perduda ha d’existir, perquè res que no existeixi no es pot perdre, i seria contradictori que el que és perdut no existeixi! Rèplica de St.Anselm: St.Anselm considera incomparable l’exemple de l’illa perduda amb el de “la perfecció”. “Aliquid quo nihil maius cogitari possit” no és una definició essencial de Déu, sinó la manifestació de la necessitat de pensar la perfecció com a existent. Anselm només diu que no podem pensar que la perfecció sigui perfecta si no existeix, malgrat que no podem abastar intel·lectualment el contingut infinit del concepte de perfecció. Ara bé, no hi ha res de contradictori a pensar que una illa no existeixi, ja que l’illa no es defineix per la seva perfecció. Crítica de St.Tomàs d’Aquino: St.Tomàs no admet l’argument perquè és purament a-priori. Pensa St.Tomàs, seguint a Aristòtil, que només podem conèixer l’existència de quelcom a partir de les sensacions, de l’experiència. Suposem que l’experiència posa de manifest que A existeix. Si sabem que B és “causa de” A, aleshores podrem deduir que B existeix, malgrat que no

71

en tinguem experiència. Si veiem que el món existeix, i comprenem que l’única causa possible de la seva existència és Déu, podrem dir que Déu existeix; però no podem fer-ho a la manera de St.Anselm. Aquesta idea de causalitat serà criticada per Hume, tal com veurem posteriorment. Crítica de Kant: L’argument de St.Anselm és perfectament lògic, però es basa en una premissa equivocada: en realitat no és més perfecte existir que no existir. Quan definim un concepte, el definim independentment de la seva existència. Per exemple, es defineixen igualment els cent euros que no tinc que els cent euros que tinc a la cartera. Els segons existeixen, i això significa que es relacionen realment amb altres objectes també existents (la cartera, jo mateix...), però la seva definició no ha canviat en absolut, i no s’ha pas perfeccionat el concepte. L’ÀNIMA SEGONS DESCARTES En el seu llibre “Discurs del mètode”, Descartes, després d’haver arribat a l’afirmació “cogito, ergo sum”, és a dir, “jo penso, per tant jo existeixo, continua la seva reflexió intentant aclarir en què consisteix exactament la pròpia existència: Després, examinant atentament el que jo era, i veient que podia fingir que no tenia cos i que no hi havia món ni lloc on em trobés, però que no podia pas fingir per això que jo no existís, sinó que, al contrari, del fet mateix que pensés a dubtar de la veritat de les altres coses se’n derivava amb tota evidència i certesa que jo existia, mentre que, només que hagués cessat de pensar, encara que tota la resta del que havia imaginat fos veritat, no tenia cap raó de creure que jo existís; a partir d’aquí vaig conèixer que jo era una substància tal que tota la seva essència o naturalesa no era sinó pensar, i que per existir no necessita cap lloc ni depèn de cap cosa material. De manera que aquest jo, és a dir, l’ànima, per la qual sóc allò que sóc, és enterament distinta del cos, i fins i tot és més fàcil de conèixer que aquest, i, encara que el cos no existís, l’ànima no deixaria pas de ser tot allò que és. DESCARTES, Discurs del Mètode Fixeu-vos que defineix el jo com a substància pensant (res cogitans). D'aquesta substància pensant en direm ànima. En la versió llatina escriu “mens” i a vegades utilitza el terme “esperit”.

72

Per definir l'ànima només ha de fer referència al pensament, i no necessita per res parlar del cos. D'aquí en dedueix que l'ànima és independent del cos i això es coneix com a dualisme antropològic (tret característic de la tradició cristiana). En aquest plantejament hi ha implícit un principi lògic de les filosofies racionalistes: Si dos conceptes són independents, les realitats que representen també són independents. Si estem d’acord amb aquest principi haurem d’acceptar la conclusió, però està clar que aquest principi es pot criticar i qüestionar. Una altra qüestió és aclarir què significa i què implica exactament aquesta independència. EXERCICI: Què et sembla a tu que pot significar que l’ànima i el cos siguin independents? Quins problemes teòrics poden derivar-se de l’afirmació d’aquesta independència entre cos i ànima?

73

2.L’ÉSSER HUMÀ: PERSONA I SOCIETAT DIFERÈNCIA AMB ELS AVANTPASSATS ANIMALS Amb animals com el ximpanzé, l’home comparteix més del 90% de la dotació genètica. Les diferències anatòmiques més destacades entre els homes i els altres antropoides són: -El desenvolupament del cervell, que va triplicar les seves dimensions. De tota manera, no cal confondre volum cerebral amb intel·ligència humana, ja que animals com les balenes tenen el cervell quatre o cinc vegades més gran que l’humà. Hi ha teories que relacionen la intel·ligència amb la proporció entre el volum cerebral i el corporal. Altres consideren la superfície de l’escorça cerebral desplegada. -La posició bípeda i dreta. Això comporta dues avantatges:

-L’home va ampliar la capacitat d’observació, ja que pot girar el cap sense perdre l’equilibri. -L’home té les mans lliures i les pot utilitzar d’una forma més versàtil.

Això també comporta un inconvenient important: la posició bípeda comporta un estrenyiment de la pelvis que dificulta el part, especialment si el cap dels nadons també es va fent més gran. -La forma de la mà i la seva habilitat, que permet una “manipulació” eficaç de l’entorn. L’home pot fer operacions molt delicades, fines, especialitzades, amb els seus dits. L’home és un “manetes”. No seria possible el desenvolupament tecnològic sense una intel·ligència suficient, però tampoc no ho seria sense una adequada capacitat de manipulació. L’home és un primat tecnològic. -Creixement retardat i molt lent. Quan el nadó neix és absolutament indefens. Això passa en altres espècies animals. El que ja no és normal és que als 7 o 8 anys encara sigui tan indefens. Però això que pot semblar contraproduent pot ser la clau per entendre el desenvolupament de la intel·ligència humana. El nen té tantes mancances que desenvolupa el millor sistema per a superar-les: la intel·ligència. Aquestes diferències són notables. Però les diferències més importants no són anatòmiques sinó de comportament i estructura mental, com veurem tot seguit.

74

INADAPTACIÓ I OBERTURA AL MÓN L’home és un desastre com a animal: no té pèl per protegir-se del fred, no té dents potents per defensar-se o per atacar les seves preses, no té velocitat per fugir, no neda gaire bé i encara menys pot fer salts o volar. A més té poca capacitat procreativa. L’home actual no té un medi concret, un hàbitat al qual estigui específicament adaptat. Efectivament, l’home no té “medi específic”, però en canvi està “obert al món” o “obert a la realitat”. L’home és capaç d’analitzar les característiques d’un medi per tal de modificar-les o trobar els recursos necessaris per a poder-lo habitar i fer-ne “el seu propi món”. L’home no és un animal restringit a un medi, sinó capaç de fer-se seu el món gràcies a la tecnologia. L’animal es limita a habitar el seu nínxol ecològic. En aquest nínxol l’animal està preparat anatòmica i instintivament per a sobreviure sense especial dificultat. L’home no té un nínxol ecològic específic, però està obert a coses tals com anar a la lluna, viatjar, construir un món nou, preservar el món actual... Això, però, té un preu: l’home, sigui on sigui, està obligat a comportar-se de forma intel·ligent, ja que si no ho fa no sobreviurà. INCONCLUSIÓ. LA DIMENSIÓ HISTÒRICA L’ésser humà mai no està acabat. L’home és el resultat d’una història que cal viure en primera persona, i és també un projecte personal. Sóc el resultat del que m’ha passat i del que jo mateix he fet, és a dir, de la meva forma de viure i projectar cap al futur les meves circumstàncies. Al mateix temps, podem dir que no hi ha futur sense passat. L’home és un animal que viu el present com a sedimentació d’un passat i com a porta cap al futur. Així, podem dir que l’home, tant a títol individual com col·lectiu, no és només un animal amb història, sinó que és un animal que viu en i de la història. A diferència de l’animal, l’home s’ha d’autoconstruir. Per construir-se compta amb l’ajut de la societat i amb les seves pròpies forces. Podríem dir que l’home no neix format: la forma li donarà la societat i ell mateix. Des de petit ha de “formar-se”, estudiar, aprendre (ha d’aprendre fins i tot a reproduir-se, la qual cosa és inaudita en el regne animal), i també prendre decisions sobre el seu futur. Aquest procés de formació no s’acaba mai, o més exactament, no s’acaba fins que morim. Quan hom mor, aleshores està acabat (conclús). S’ha acabat la seva història, però no s’ha acabat el seu paper en la història, ja que la història és una suma d’aportacions (més o

75

menys destacades) de tots els homes que construeixen l’àmbit socio-cultural en el qual hauran de construir-se les noves històries de cada individu que vagi naixent. Hem dit que amb la mort hom està acabat com a individu. De tota manera, hom pot creure que la mort no és cap acabament, si bé això ja va més enllà dels límits de la filosofia i esdevé una qüestió de creences religioses. El que sí que és una qüestió filosòfica és com es viu una vida amb la consciència de la mort. No hi ha vida sense mort, però vivim realment conscients de la mort? INSTINTS ANIMALS. CONSCIENT I INCONSCIENT La conducta dels animals es veu dominada pels instints. Podem donar a la paraula instint dos sentits diferents: -Models de conducta innats, presents en el codi genètic, que fan que un determinat estímul desencadeni una resposta estereotipada. Per exemple, les parades nupcials dels ocells, o la construcció de nius, o les migracions, no són conductes que calgui aprendre. -Forces que ens impulsen inconscientment a perseguir determinats objectius. En aquest sentit podem parlar d’impuls o instint sexual, d’instint maternal, etc. Podem dir que l’home pràcticament no té instints en el primer dels sentits anteriors. Podem parlar de l’instint de succió quan naixem i poca cosa més. Tot s’ha d’aprendre (ja ho hem vist). En el segon sentit sí que podem parlar d’instints en l’home. Però la vivència d’aquests instints és en l’home molt diferent que en els altres animals. L’home no és esclau dels seus instints, sinó que pot oposar-se als seus propis instints amb algun objectiu concret. Una de les bases de la conducta intel·ligent és que renuncia a la satisfacció immediata dels desitjos instintius. Per exemple: tinc una botella d’aigua i molta set, però sé que potser no trobaré aigua fins d’aquí a molts dies; aleshores el més intel·ligent és reprimir el desig de beure’m tota l’ampolla de cop i racionar-la. Podem fer coses encara més complicades, com aixecar-nos del llit per anar a l’escola, estalviar per a la jubilació o fer una vaga de fam per aconseguir una millora social. Sigmund Freud, el psiquiatra filòsof que va establir les bases de la psicoanàlisi a començaments del segle XX, insistia en el fet que som un animal civilitzat . Això vol dir que malgrat que som civilitzats, no deixem

76

de ser animals. Però també, que malgrat ser animals, no ens podem comportar com a tals. Considerava que tot animal té dos instints fonamentals: l’instint sexual i l’instint agressiu. Freud els anomenava eros i thanatos1. L’home, explica Freud, no és plenament conscient de la seva instintivitat. Reprimeix els seus instints primaris i transforma les seves energies en quelcom que sigui més civilitzat. Per exemple, ens dediquem a la medicina, a la cultura, a l’agricultura, a l’ensenyament... Això no seria possible sense una vida social que ens inculqui unes normes i uns esquemes que permetin aquest autocontrol. Esquemàticament, en la nostra personalitat hi diferenciava tres nivells: -INCONSCIENT (ID, o ALLÒ): és l’àmbit dels instints i és la font de les nostres energies. A més, fa com de caixa dels mals endreços: tot el que no és acceptable socialment queda guardat en l’inconscient, tot el que no volem acceptar de nosaltres mateixos hi queda enterrat. Aquests continguts amagats es manifesten, a vegades, i de forma no sempre directa, en els somnis. -CONSCIÈNCIA (EGO, o JO): és el que nosaltres sabem de nosaltres mateixos, la manera que ens veiem. Implícitament queda dit que nosaltres només ens coneixem parcialment. -SUPER-JO (SUPER-EGO): és el seguit de valors i normes que la societat ens inculca. Té el seu origen en l’inconscient (la societat té el seu origen en l’home mateix), però serveix per a reprimir la instintivitat i formar la consciència. Dit d’una altra manera: la consciència posa barreres a l’inconscient gràcies al super-jo. Està clar que per a Freud, l’home és un animal reprimit . Però això no és cap desgràcia, sinó la nostra mateixa possibilitat d’existir com a homes. De tota manera, aquesta repressió ha de tenir la seva justa mesura. Un excés o una manca de repressió, és a dir, un desequilibri, és la causa dels problemes psicològics. Un malalt mental és un “desequilibrat”. Imagineu vosaltres mateixos què passa si es reprimeix excessivament l’instint sexual, o si no es reprimeix (controla) prou. 1 La correspondència no és exacta però per ara ho co nsiderarem així.

77

LA DIMENSIÓ SOCIAL. LA CULTURA NATURALESA HUMANA I SOCIETAT: Entre l’home i la societat hi ha una relació bidireccional: 1.Cadescú de nosaltres es fruit del món social en què s’ha fet i en què viu (país, llengua, classe social, família, estudis, fortuna, ideologia, creences...) Bona part del que som depèn de la societat en la que ens hem criat i en la que vivim. 2.Per altra banda, la societat no és res sense éssers humans. La societat no és un simple conjunt d’homes, però tampoc no és altra cosa que el fruit de les peculiars característiques de l’espècie humana. Si els homes no fóssim com som la societat no seria com és, i si la societat no fos com és els homes no seríem com som. Per això es fa difícil parlar de l’home sense parlar de societat o parlar de societat sense parlar de l’home. Podem afirmar que sense societat l’espècie humana no existiria (com a mínim tal com la coneixem), de la mateixa manera que sense els homes no existiria la societat. L’ORIGEN DE LA SOCIETAT La societat, tal com l’entenem avui, té molt poca semblança amb el que va ser el seu origen, però el sentit i la funció són els mateixos. L’home ha de col·laborar per a poder sobreviure. Per això podem dir que la divisió del treball és el fonament i l’origen de la vida social. Els nadons humans necessiten més atenció que cap altre animal durant un període de temps molt llarg. Això vol dir que cal dedicar-los molt de temps i que queda poc temps per a un mateix. L’única manera que un tingui temps de sobra és que un altre li faci la feina. Heus aquí la primera especialització en el treball: la distinció entre els que s’ocupen de cercar aliments i els que s’ocupen de la prole. Aquesta divisió no és radical, perquè les dones han de participar en tasques de recol·lecció, ramaderia, horticultura, artesania... Progressivament la divisió del treball ha portat a graus d’especialització sorprenents. En la nostra societat tots som especialistes en coses molt concretes: ens calen dentistes, lampistes, paletes, químics, professors de filosofia, farmacèutics, xofers, mecànics, traumatòlegs, agents d’assegurances, economistes, ciclistes, futbolistes i equilibristes... Imagineu-vos que haguéssiu de fer vosaltres mateixos tot el que teniu o feu servir: fabricar-vos la moto, l’MP3, la nevera, construir la casa, produir el

78

menjar (conrear les terres, criar els animals, elaborar els productes...), els llibres, el telèfon, els ordinadors... IMPOSSIBLE!. En canvi, treballant cinc dies a la setmana, amb unes setmanes de vacances cada any, entre els vint i pocs i els seixanta-cinc anys (només la meitat de la vida), podem tenir de tot. Això només és possible a partir d’una xarxa social complexa on tothom fa feines molt específiques. En general podem afirmar que com més s’especialitza el treball més rendiment s’obté del temps que s’hi dedica. Fixeu-vos que el repartiment i especialització del treball genera temps lliure. I quan disposem de temps podem dedicar-lo al lleure (als mamífers ens agrada jugar), però també a coses més pragmàtiques com la investigació. I aquesta investigació comporta unes possibilitats de progrés tecnològic. El progrés tecnològic genera més possibilitats de desenvolupament i d’investigació, de tal manera que el progrés esdevé una roda imparable. De tota manera el concepte de progrés cal matisar-lo. Els filòsofs de la Il· lustració creien que la ciència i la tècnica portarien als homes a més altes quotes de benestar i felicitat, de tal manera que els homes serien cada vegada més justos i més lliures. D’això en deien progrés. És un fet evident que els recursos disponibles per a l’home occidental han augmentat notablement. Però som realment més feliços? més justos? millors? Els homes continuem comportant-nos com a simis. Això significa que mantenim instints de defensa tribal que porten a enfrontaments amb els altres grups humans. Aquests enfrontaments poden ser directament guerres, però hi ha un enfrontament més subtil i no pas menys important que consisteix a no oferir als membres dels altres grups humans els instruments d’adaptació i supervivència de què disposem, és a dir, no es permet l’accés gratuït a la tecnologia. Penseu en les tecnologies més importants, com poden ser les sanitàries. El principal problema de la sida a l’Àfrica és la impossibilitat de socialitzar una tecnologia profilàctica i de tractament adequada. Un altre exemple: Per a nosaltres resulta fàcilment assequible la tecnologia punta en sistemes de tractament d’informació. Tots sabem fer funcionar un mòbil o un ordinador, i la majoria de nosaltres en disposem. A molts països és inimaginable que algú de classe social modesta pugui arribar a tocar un ordinador. Qui té la tecnologia té el poder. Imagineu quan va començar a desenvolupar-se la tecnologia del foc, o la dels metalls. Qui posseïa la tecnologia podia dominar els altres pobles. A les pel·lícules de James Bond o de ciència ficció la qüestió tecnològica fa somiar els dolents en convertir-se en els amos del món. Però tot això és poc civilitzat, massa animal. Com diu Eudald Carbonell, encara no som humans. I si no avancem cap a la socialització de la tecnologia, potser no hi serem a temps.

79

CONCEPTES FONAMENTALS PER A L’ESTUDI DE LES SOCIETATS: ELS GRUPS SOCIALS Els éssers humans només existeixen en el si d’uns conjunts d’individus que reben el nom de “grups socials”. La quantitat d’individus que conformen un grup és molt variable. Podem parlar de grups de dos individus, (dos amants o dos amics), de grups familiars, del grup d’alumnes de primer de batxillerat de l’IES Frederic Martí, o de grups de milions d’individus (una comunitat nacional). No tots els conjunts d’individus son grups socials. Només són grups socials els col·lectius els membres dels quals demostren posseir: -INTEGRACIÓ MÚTUA -CONSCIÈNCIA GRUPAL -COHERÈNCIA EN L’ACCIÓ INTEGRACIÓ: Un grup està constituït per un nombre d’individus en situació de mútua integració (encara que sigui mínima) que sigui relativament duradora. La integració fa referència als lligams que s’estableixen entre els individus i que es viuen de forma positiva. Per exemple, diem que un immigrant està integrat quan es relaciona positivament amb els membres de la societat d’acollida. El contrari d’integració és “desintegració”. Si es trenquen els lligams que mantenen unit un grup, parlem de desintegració (un exemple fàcil d’entendre pot ser la desintegració d’un grup familiar). CONSCIÈNCIA: Un conjunt d’individus és un grup en la mesura que els seus membres tinguin un cert grau de consciència de pertinença al grup. L’individu ha se saber que forma part del grup i el grup l’ha de reconèixer com a membre. COHERÈNCIA EN L’ACCIÓ La conducta d’un membre d’un grup no es pot explicar totalment sense tenir en compte el fet de pertànyer al grup. Les accions dels membres d’un grup han de ser coherents amb el fet de formar-ne part. Per exemple, si formo part del grup “professors de l’IES Frederic Martí”, és coherent que faci classes, que posi notes, que passi llista... Si no fes res de tot això, no

80

se’m podria considerar veritablement un professor de l’IES, seria una incoherència. Això no significa que només actuï com a professor. Com que formo part de diversos grups, la meva actuació està determinada per aquesta diversitat (faig de pare del meu fill, de fill del meu pare, actuo com a palafrugellenc...) La distinció entre grups i subgrups respon a un procés constant de subordinació i supraordinació entre les persones. Uns grups són més amplis que d’altres, uns n’engloben a d’altres, uns n’obeeixen a d’altres, uns es marginen en front d’altres, uns són marginats per d’altres o s’enfronten amb d’altres. La desigualtat social és característica de tota societat i no es dóna solament entre individus diferents, sinó també a través d’aquest procés de subordinació i supraordinació de grups. El sentiment de pertinença al grup imposa als seus membres una distinció (segons la terminologia de Summer): -In-group , o endogrup, o grup propi -Out-group, o exogrup o grup aliè. Aquesta és una distinció elemental, basada en la vivència que posseeixen els membres d’un grup de pertànyer a un “nosaltres” i de veure als altres com un “ells”. ETNOCENTRISME L’etnocentrisme consisteix en l’actitud de considerar el propi grup (cultural, racial o nacional) com a superior, i als grups aliens com a inferiors. L’etnocentrisme és una valoració lligada en gran part a elements estructurals primaris de la vida grupal, és a dir, a la nostra condició de primats socials, a la nostra animalitat. En un grup d’animals no s’admet la presència d’individus aliens i se’ls agredeix i foragita violentament. Un dels trets característics dels animals és la manca de sentit de solidaritat amb els individus de la pròpia espècie que no pertanyen al mateix grup. Un ximpanzé no tolera que un ximpanzé d’un altre grup entri al seu territori. Aquesta competència és fonamental per a no perdre els recursos alimentaris del propi territori (a més de la competència sexual). Nosaltres en això tenim sentiments contradictoris. Necessitem de la col·laboració de tots, molt especialment de gent forastera que treballi en el nostre món occidental, però ens sentim encara dominats per instints xenòfobs primitius, animals. Xenofòbia significa repulsió vers els estrangers.

81

IDENTITAT I ACTITUD:

TAJFEL: TEORIA DE LA CATEGORITZACIÓ-IDENTITAT-COMPARACIÓ SOCIAL:

Les persones utilitzem categories per ordenar, simplificar i comprendre la realitat. Cada socitetat te un repertori de categories disponibles segons la seva història que determinen les identitats possibles (per assimilació o contraposició). La identitat és la posició social de cada persona. Les categories fonamentals són: nosaltres (endogrup) i ells (exogrup). La categorització grupal proporciona identitat (posició social). El

“nosaltres” sempre fa part integrant de la consciència que hom es forma del seu propi “jo”. Això vol dir que quan penso en mi mateix ho faig per referència a un grup o grups en els quals em sento integrat. Per exemple, dic que sóc el fill de tal persona, que sóc català, que sóc del Barça, que sóc skin, que visc amb tal persona... La categorització grupal opera com a perspectiva d’interpretació de la realitat social en un procés de comparació nosaltres-ells que genera estereotips i discriminació. No interactuem amb els altres pel que són objectivament sinó per com ens els representem i els categoritzem. Un estereotip és una creença social associada a una categoria grupal que provoca i justifica els prejudicis.Primer s’assigna una persona a una categoria i després se li atribueixen les característiques que se suposa que són el criteri de creació de la categoria. Els estereotips més perillosos són els que semblen anar lligats a la mateixa naturalesa, com pot ser el concepte de “raça”. El concepte de raça va ser inventat per tal de marcar diferències entre individus de la mateixa espècie i és un concepte estrictament arbitrari. Hi ha tanta diferència genètica entre dos alumnes d’aquesta aula com entre un de vosaltres i un mandingo o un esquimal. El concepte de raça normalment va associat a consideracions sobre la superioritat o inferioritat d’unes races sobre les altres, que anomenem racisme. Des de la perspectiva de l’antropologia moderna, el concepte de raça és obsolet. Quan parlem de discriminació ens referim al fet de negar uns determinats drets a algun grup pel fet de posseir una determinada “diferència” respecte al grup dominant. Si el grup dominant és masculí, pot discriminar les dones. Si el grup principal és heterosexual, pot discriminar els homosexuals. La diferència es valora com un defecte i això justifica la negació d’uns determinats drets. D’aquesta diferència en podem dir “estigma”, que significa “marca distintiva” en un sentit negatiu. Quan parlem d’estigmatització ens referim a que considerem un determinat tret característic d’un grup com una marca negativa que assenyala la conveniència de la discriminació.

82

Tots els grups que pateixen discriminació o estigma es manifesten com a diferents de la descripció que en fan els qui els discriminen o estigmatitzen si els observem des d’un punt de vista desapassionat o neutral. De tota manera la imatge tergiversada que els altres grups se’n formen té uns poderosos efectes socials, més enllà de la veritat o falsedat objectiva de la descripció. Per exemple, el fet de pensar que els gitanos són lladres o que els jueus són usurers farà que hagin de viure sota sospita, independentment de la seva honestedat2. Negociem amb els altres les normes adequades mitjançant comparacions socials diverses, basades en les categories socials que hem creat. L’acord amb els altres ens fa més semblants als membres del nostre grup i més diferents a l’exogrup, accentuem la percepció de diferències i alhora creem aquestes diferències. Monitoritzem les persones del nostre grup per saber si actuem correctament i alhora som exemples per a aquests mateixos. La nostra identitat és el resultat d’aquestes comparacions. La categorització té una vessant de control social. El poder consisteix a imposar categories. Qui té el poder de definir els altres? Foucault anomena panoptisme el poder dels experts en una societat disciplinària: metges, mestres, jutges, psicòlegs, inspectors...

Crítica construccionista a la categorització:

La categorització és un procés social important en el món occidental que veu el món com a objecte d’estudi científic: el món està impregnat de classificació. Però no és un fenomen universal. La categorització és un recurs per a l’eficiència intel.lectual (metàfora economicista genuïnament occidental), però fonamentalment és un discurs que genera i sosté estereotips que impliquen desigualtats i discriminació. La base social de l’estereotip no és doncs una característica de la naturalesa humana sinó la fantasia política malintencionada de la nostra societat.

TEORIA DISCURSIVA DE LES ACTITUDS La persona no és un individu sol, autònom, que pensa i duu a terme processos cognitius que després són influenciats pel context social. Els seus pensaments, la seva identitat , es veuen configurats per la societat en què es troba i per les pràctiques col.lectives en què participa activament.

2 Recordeu que els nazis volien exterminar els jueus , els gitanos i els homosexuals

83

Segons la teoria discursiva, les actituds no són quelcom que tenim al cap, producte de càlculs racionals interns, una predisposició interior individual, sinó pràctiques avaluatives: maneres de parlar amb què fem saber als altres la nostra posició sobre qüestions de debat públic, és a dir, discursos. Les actituds són un missatge i no pas una estructura mental. Per això poden ser expressades en forma de text. Segons Parker (1992), un discurs és un conjunt d’afirmacions que constitueixen un objecte. Un discurs és un conjunt d’idees, valors i opinions que s’articulen en pràctiques lingüístiques, situat històricament i que construeix un objecte d’una determinada manera. Com veurem més endavant, el llenguatge no només és comunicatiu sinó també constructiu: els objectes canvien la seva realitat segons com se’n parla. El discurs fa visibles i rellevants unes coses i n’amaga d’altres. El llenguatge determina les accions humanes mitjançant la narració del que és real i el que no ho és. El discurs es materialitza en textos. Un text és un teixit de significats que pot ser reproduït, analitzat i interpretat .

El grup no és un context de modulació sinó la font de les actituds. L’origen de les actituds no està en els individus sinó en les relacions de grup i en les relacions de poder entre els diferents grups (contextualitzats històricament) Les pràctiques col.lectives són accions significatives per a la gent que hi participa. El significat no és al cap de la gent sinó en les seves interaccions. Els significats es nogocien i construeixen a partir de situacions concretes. La persona acaba tenint les actituds que constitueixen la manera de veure el món pròpia dels grups de pertinença. L’actitud és la versió individual dels valors i interessos grupals. Les actituds són la materialització de la ideologia del grup en el pensament de l’individu. Això no significa que les persones siguem una mena de titelles que som moguts per uns fils socials que no podem controlar (determinisme sociològic). El subjecte és un agent social. El subjecte interpreta les situacions socials i s’esforça per donar sentit al seu món, té capacitat d’elecció i genera projectes que poden contradir les pautes socioculturals dominants. Això fa que les conductes no siguin predecibles. La persona interpreta la situació de manera complexa i elaborada. Té un caràcter interpretatiu, crític i constructor, amb molta variabilitat segons la seva situació particular, a partir de significats compartits ( no individuals). Quan parlem del poder, veurem aquesta qüestió reflectida en l’estudi de la conformitat i de la innovació.

84

IDENTITAT I SITUACIÓ

La identitat és múltiple i emergent en les diferents situacions. Per poder-nos moure (actuar) en una situació cal que la definim, és a dir, que la interpretem, que l’emmarquem en un context més ampli que la doti de significats. El sentit que per nosaltres té una situació és sempre el resultat de la negociació amb altres persones. La definició de la situació és bàsica per decidir quines comparacions són pertinents. Percebem els objectes diferentment segons les diferents situacions. Tendim a percebre regularitats i les negociem. Les opinions són discursos ideològics que circulen en les diferents situacions. La conducta de cada persona no està determinada pel que individualment pensa que ha de fer, sinó per la definició de la situació de la qual parteix. Així la definició de la situació comporta un sentit moral (què és correcte dir, pensar o fer en aquella situació), és a dir, una normalització. Les accions quotidianes són sobretot un producte de la influència social que defineix les situacions. Les situacions i els individus són creacions històriques situades en l’espai i el temps. Són creacions culturals i socials inserides en relacions de poder que determinen el repertori de definicions possibles.

POSICIÓ SOCIAL. ROL I STATUS Dintre del grup social, els individus ocupen posicions concretes que poden ser molt diverses. Es pot descriure l’estructura d’un grup social determinant el nombre, distribució, caràcter i límits de les posicions socials que el composen. La noció de “posició social” inclou dos conceptes que en són com la cara i la creu: ROL i STATUS. El ROL és el conjunt coherent d’activitats normativament efectuades per un individu. EXEMPLES: -El rol de metge consisteix a diagnosticar, guarir, atendre malalts, prevenir malalties, és a dir, el que entenem com “exercici de la seva professió”. -El rol de pare consisteix a tutelar els fills, jugar amb ells, renyar-los, alimentar-los (si bé trobaríem matisos diferents en el rol de pare en les diferents societats i al llarg de la història) -El rol d’amic consisteix a compartir certes activitats de lleure, admetre confidències i ajudar a l’altre, si convé, a superar els problemes.

85

Hem dit que el rol comporta una normativitat. Els rols inclouen deures, i per tant tenen una dimensió moral i no pas únicament funcional. Produeixen unes expectatives de conducta per part dels que reben els efectes de la seva activitat (el pacient espera un determinat comportament del seu metge i el fill espera un determinat comportament del seu pare). En funció d’això podem parlar de que el rol s’exerceix bé o malament (un bon pare o un mal pare es diferencien per la forma de complir amb el seu rol). Els individus no han de complir un sol rol, sinó diversos. Tots tenim una sèrie de rols que hem de posar en joc, els quals són, en principi, mútuament compatibles. Per exemple, jo tinc un rol de professor, de pare, de fill, de filòsof, de membre d’un sindicat, etc. i això no és pas incompatible. La compatibilitat entre els rols varia segons les societats, segons els valors mantinguts per elles. Per exemple, per a l’església catòlica el rol sacerdotal és incompatible amb el rol marital. En altres casos el rol femení és incompatible amb determinats rols de poder. A vegades la incompatibilitat entre rols ens porta cap al conflicte personal o social. Quan diem que algú porta una “doble vida” ens referim a un sistema, més o menys incòmode, de superar un conflicte de rols. L’ STATUS és el conjunt de drets i reconeixements que un individu posseeix en el marc de la seva societat. En el llenguatge corrent parlem de prestigi, dignitat, categoria.., si bé a vegades aquests termes no són exactes. Per exemple, un professor de filosofia té un status determinat dins de l’Institut. Aquest status li dóna dret a un sou i a un tracte respectuós per part dels seus alumnes i col·legues. Ara bé, el seu prestigi pot ser nul, ser un poca-solta i no tenir cap mena de categoria filosòfica. Per tant, quan parlem d’status ens referim al que podem esperar del comportament dels altres davant d'un determinat rol. Evidentment, només podem esperar un determinat comportament per part dels altres si aquests són conscients del nostre status. Per això un status s’ha de comunicar, s’ha de donar a conèixer. L’status es comunica amb la forma de vestir, amb la forma de parlar, amb la forma de moure’s, amb determinats tics, amb l’ostentació (o no) de determinats béns...3 Hem dit que rol i status són la cara i la creu de la posició social. Més concretament, podríem dir que el rol és l’aspecte dinàmic de la posició i l’status és l’aspecte estàtic. Per exemple, “ser un alumne d’un Institut” és 3 Quan algú li diu a un altre: “vostè no sap amb qui està parlant!”, li està dient que no es comporta adequad ament amb relació a l’status que ostenta.

86

tenir un status determinat, mentre que “estudiar, fer exercicis, preparar exàmens” és exercir el rol corresponent. NORMES I CONTROL SOCIAL. INSTITUCIONS Sempre que parlem de rols i status parlem de normes. Els rols i status són fenòmens normatius. Els rols s’han de complir, i l’status conté una expectativa de conducta per part dels qui envolten al qui el posseeix. Tota la vida social està impregnada de normativitat, és a dir, obeeix lleis. Tots els grups socials constantment estableixen les normes del seu funcionament i les institucionalitzen. La paraula “institució” és molt important en sociologia. Les institucions són estructures de normes i sistemes de rols. Per exemple són institucions la família, l’església, el mercat, l’escola, la policia, l’Ajuntament, el govern, els càrrecs públics, els mass-media... La institucionalització de les normes fa que aquestes es compleixin i funcionin normalment. Goffman (1959) distingia entre:

• Normes explícites (formnals): Saben que ho són. Normalment recollides en textos escrits o orals (Ex: a Anglaterra cal conduir per l’esquerra).

• Normes implícites (informals): Passen desapercebudes fins i tot per a qui les acompleix (Ex: silència com a norma a l’ascensor). Passen a ser explícites quan algú les transgredeix.

La gent normal compleix les normes implícites. El caràcter moral de l’infractor està implicat en la situació i se’n pot qüestionar la identitat : es considera imprevisible, poc fiable, immoral, anormal, deficient (personalitat deficient), i tot això es percep com a substancial, intern. Quan s’infringeixen les normes explícites, aleshores l’individu és considerat com a trampós o delinqüent. Les normes no són entitats imposades als homes des de fora de la societat. Les normes neixen en situacions concretes històricament situades. Neixen, creixen i moren amb gran facilitat. Però quan nosaltres naixem ens les trobem fetes, i les hem d’acceptar en gran mesura si volem sobreviure i prosperar. Si rebutgem les normes i el nostre rebuig té èxit, el resultat és la institucionalització de normes noves. No som esclaus de cap norma concreta, però l’home no pot viure sense normes. Fins i tot si ens marginem

87

de la societat ens regirem per un seguit de normes. Els lladres, les sectes, els àngels de l’infern... també segueixen normes. La societat es controla a través de les normes, exercides mitjançant rols i distribuïdes en els diferents status dels individus i dels grups. Això és el que s’anomena control social. No ens referim a què hi hagi algú que “controli” la societat (com a les sèries de manga on surt algú que vol ser “l’amo del món”), sinó d’una autoregulació interna de la societat que li permet funcionar “normalment”. El control social és possible gràcies a dos elements complementaris i que es donen en proporcions que varien segons les societats: -Una força coercitiva de les pròpies institucions, que castiga o estigmatitza a aquells que no segueixen les normes. Per exemple, la institució jurídica castiga als que no compleixen la llei. Un altre exemple: la societat pot estigmatitzar els que no segueixen uns esquemes familiars institucionalitzats. -Un consens social suficient. El control social depèn del grau de conformitat que existeixi en l’acceptació de la norma, és a dir, de les institucions. Per exemple, acceptem la família com a institució en la mesura que ens garanteix un funcionament social estable i avantatjós i ens hi conformem. Les fonts d’aquesta conformitat, però, es renoven constantment, ja que els canvis històrics porten a situacions imprevisibles i canviants. Es evident que la institució familiar actual no té res a veure amb la de fa 100 anys. El consens social seria una mena d’interiorització psicològica de normes i valors, principalment a través del que podem anomenar “educació” (i que més exactament podríem denominar “procés de socialització”). LA CULTURA La vida social no és exclusivament humana. Podem trobar-la en molts altres animals. De tota manera, l’home ha portat la forma de vida social a un grau d’elaboració molt més alt que qualsevol altra espècie animal i ha desenvolupat una forma característicament humana de relació social, i pràcticament exclusiva: LA CULTURA.

88

Segons la definició clàssica de Tylor4: Cultura és un complex que inclou coneixements, creences, arts, moral, lleis, usos i altres capacitats i costums adquirits per l’home en tant que membre d’una societat. Una altra definició: Cultura és un conjunt relativament integrat d’idees, valors, actituds i costums que tenen una certa estabilitat dins d’una societat determinada, i que ordenen la conducta dels seus membres. Una de més fàcil: Cultura és tot allò que l’home és i fa i que no prové únicament de la seva herència biològica. Per exemple: el fet que jo escrigui aquest text en català no està determinat pels meus cromosomes; per tant, el llenguatge és cultura. El fet que vosaltres llegiu aquest text com a estudiants, tampoc ve determinat per la vostra dotació cromosòmica; per tant, l’estudi també és una activitat cultural. No s’ha de confondre el terme sociològic de “cultura” amb el sentit col·loquial de la paraula, o amb el sentit que se li dóna en el “ministeri de cultura” d’un govern. En aquest sentit col·loquial o ministerial, cultura equival a “art i coneixement”. Però tal com la defineix la sociologia té un sentit molt més ampli: sortir a ballar un dissabte a la nit és cultura, saludar-se pel carrer és cultura, fumar és cultura, drogar-se és cultura, la gastronomia és cultura, les Menines de Velázquez són cultura, maquillar-se és cultura, valorar la generositat com a una virtut moral és cultura... Fixeu-vos que en aquesta llista hi ha certs exemples que podem considerar molt negatius i n’hi ha d’altres de molt positius. Això és molt relatiu. Per exemple, drogar-se amb alcohol amb moderació, sense perdre el control i la dignitat, està ben vist en la nostra societat catalana. Penseu que fins i tot Jesucrist va fer servir el vi per a la institució del sagrament de l’eucaristia. Que certs bruixots de tribus primitives es droguin fins a tenir visions màgiques és molt ben vist en les seves societats respectives. En canvi, drogar-se amb alcohol o amb altres drogues fins a perdre el control és molt mal vist en la nostra cultura (malgrat que es considera normal dins de certs ambients i grups socials). Hem posat abans l’exemple del llenguatge com a forma cultural perquè el llenguatge és un element fonamental de tota cultura. Fins i tot podríem dir que tota cultura és, en si mateixa, un llenguatge, entenent per llenguatge un conjunt de signes amb sentit. Una cultura és un llenguatge immensament ric i complex en el que, a més de l’idioma parlat, hi ha els signes corporals,

4 Eduard Burnett Tylor, 1832-1917, publicà “ Primitive Culture” l’any 1871

89

els signes escrits, els signes musicals, poètics, ideològics, religiosos, informàtics, científics... Tant la ciència, com la religió, com la informàtica, com les bones maneres, com la música són llenguatges. Tots aquests llenguatges, o sistemes de signes, que formen la cultura, s’han d’aprendre, és a dir, no formen part de la nostra dotació genètica, de la nostra biologia. Ara bé, podríem dir que la cultura és un resultat de la nostra especial biologia. La cultura es pot entendre com la manera humana de satisfer o de resoldre les exigències biològiques, és a dir, com la nostra peculiar manera d’adaptar-nos al medi. La nostra biologia ha generat la cultura, però al mateix temps la cultura ha modificat la nostra biologia. Dit d’una altra manera: la cultura es fa fins a cert punt autònoma respecte a la biologia i esdevé quelcom amb realitat pròpia, amb una dinàmica pròpia i amb capacitat per influir en el fonament biològic que l’ha fet néixer. Quan parlem de dinàmica pròpia ens referim a què la cultura evoluciona seguint unes lleis pròpies no biològiques. Per exemple, si estudiem l’evolució de la ciència o de l’art o de la religió veiem que hi ha uns processos interns que fan que es produeixin els canvis culturals. Dit d’una altra manera: els canvis culturals no es poden explicar només com a resultat de canvis en les condicions de subsistència humana com, per exemple, èpoques de fam, plagues, sequeres, variacions climàtiques, abundància de recursos... Per exemple, no podem explicar que Velázquez pintés les Menines de la manera que ho va fer només per qüestions biològiques o mediambientals, sinó que hem de tenir en compte motivacions purament artístiques (és a dir, culturals). Tampoc podem pensar que Einstein desenvolupés la teoria de la relativitat per motius de necessitats biològiques o mediambientals, sinó per motius científics (és a dir, culturals) Més aviat és al contrari: els canvis en les condicions de subsistència humana es poden explicar per motius culturals. Per exemple, els descobriments d’Einstein han fet possible el desenvolupament de la tecnologia de les centrals elèctriques nuclears, a resultes de les quals molts homes han mort en accidents i molts altres han viscut millor amb una energia més abundant i barata. Per això diem que la cultura influeix en el fonament biològic que l’ha fet néixer, és a dir, en les condicions de subsistència de l’espècie humana. La naturalesa humana és la mateixa a tot arreu, però la cultura és summament variable segons les societats. Per exemple, la creença hindú en les vaques sagrades es concreta en un sistema de normes de conducta que fan que puguem veure algú morir-se de fam al costat d’una vaca, en lloc de menjar-se-la. En canvi, la mateixa vaca es defineix com a un element bàsic en la dieta alimentària de països com Estats Units, que tenen com a plat

90

nacional el bistec i l’hamburguesa. De fet, al nostre país un animal de la mateixa espècie serveix per a celebrar un acte cultural tan especial com són les curses de braus. Una mateixa bèstia és sagrada a la Índia, comestible a USA i torejable a Espanya! ELEMENTS CULTURALS La cultura és un complex propi de cada societat compost per: -ELEMENTS COGNITIUS -CREENCES -VALORS -SIGNES Veiem per separat cada un d’aquests elements. -ELEMENTS COGNITIUS: Són un conjunt de coneixements objectius sobre la naturalesa i la societat. Sense aquests coneixements la societat no podria sobreviure. Tant els pobles més primitius com els més avançats saben enfrontar-se amb èxit a la vida quotidiana gràcies a aquests coneixements. Per exemple, el caçador australià sap llançar i recuperar el bumerang de la mateixa manera que un conductor occidental sap fer funcionar el seu vehicle. Això no vol dir que es coneguin les lleis físiques que fan que els bumerangs tornin o que els cotxes es moguin. Sobre això podem tenir creences equivocades, però l’imprescindible és saber fer funcionar les coses correctament, i saber relacionar-se amb la naturalesa correctament. Pot ser jo no sé exactament perquè la farina, en coure’s després de fermentar correctament, esdevé comestible en forma de pa. Però l’important és que sàpiga conrear correctament el blat i sàpiga fer-ne pa per alimentar-me. Podem diferenciar entre tècnica i tecnologia. La tècnica consisteix en “saber fer”. La tecnologia consisteix en l’aplicació dels coneixements teòrics (ciència) a la resolució de problemes. Un tecnòleg (normalment anomenat enginyer) no és el mateix que un tècnic. No fa el mateix un arquitecte que un paleta, ni un enginyer agrònom que un pagès, ni un enginyer industrial que un treballador d’una fàbrica. Està clar que la tècnica és imprescindible per al sosteniment de la societat. Però també està clar que la tecnologia permet que la tècnica avanci. Per exemple, primer hi va haver pagesos i després enginyers agrònoms, però l’enginyeria agrònoma ha fet que l’agricultura es desenvolupés i millorés la productivitat i rendibilitat de les explotacions agràries.

91

-CREENCES: Al costat d’aquests sòlids elements cognitius, es troben les creences, de les quals molt sovint no podem afirmar ni la certesa ni la falsedat, perquè solen ser incomprovables. Les creences constitueixen un acte de fe sobre el cosmos i la vida. Aquestes creences es manifesten en accions i resultats de tipus ideològic i religiós. Independentment de la seva veritat o falsedat reals, les creences sempre produeixen resultats perquè la gent actua en gran mesura segons les seves creences. La nostra societat actualment valora per sobre de qualsevol altre tipus de creença les creences científiques, fins al punt que molta gent pensa que la ciència està en possessió de la veritat. Altres societats pensen que és la religió la que està en possessió de la veritat. A més, juntament amb les creences científiques i religioses, les societats poden creure en idees que podem qualificar com a ideologies filosòfiques. La sociologia considera les tres formes (ciència, religió i ideologia) com a creences. Considerem cadascuna d’aquestes creences per separat: CIÈNCIA: La ciència combina la raó, la imaginació i l’experiència. Amb la imaginació planteja hipòtesis per explicar la realitat. Amb la raó treu conseqüències lògiques de les seves hipòtesis, i amb l’experiència comprova aquestes conseqüències o les descarta. RELIGIÓ: La religió i la mitologia combinen el sentiment, la imaginació i la revelació divina. Des de fora, no tothom accepta que tal revelació sigui real, però els creients consideren que la veritat de la revelació es manifesta a través del sentiment religiós. Els que no són creients consideren que el fonament de tota religió és la imaginació (la fantasia) IDEOLOGIA: L’home filosofa, és a dir, utilitza la raó per especular sobre la realitat en general i la realitat humana en particular amb l’objectiu de donar explicacions teòriques. Aquestes explicacions teòriques que tenen conseqüències ètiques i polítiques es coneixen com a ideologies filosòfiques i solen ser objecte de discussió o confrontació política i social. En tots tres casos es tracta de creences.

92

Hem dit que la nostra societat valora la ciència per sobre de les altres. Hom diu que hi ha moltes filosofies, moltes religions però només una ciència. Es pensa que no podem saber segur que una teoria filosòfica o una religió són certes, mentre que la veritat de la ciència està comprovada. Això només és una il·lusió que es fonamenta en la importància del desenvolupament tecnològic per a la nostra societat. És cert que el desenvolupament tecnològic es basa en el progrés científic, però això no ens ha de confondre. Totes les teories científiques que l’home ha anat produint al llarg de la història han quedat superades per altres teories científiques més modernes. Per exemple, la física aristotèlica va quedar superada per la física de Galileu, la de Galileu per la de Newton, la de Newton per la física relativista d’Einstein, i la de l’Einstein, segurament, algun dia quedarà superada per una altra. Durant tota aquesta història la tecnologia ha anat funcionant. Per exemple, els edificis grecs, romans, romànics o gòtics no queien, malgrat que la física que s’estudiava aleshores era l’aristotèlica. Un altre exemple: es pot fer un cotxe de fórmula 1 sense tenir en compte les teories d’Einstein. Per tant, no és el mateix que les coses funcionin que el fet que les teories que les expliquin siguin certes, és a dir, que siguin veritat . -VALORS Els valors són concepcions desitjades de la realitat. Els valors fan acceptables o rebutjables tota mena d’objectes, idees o fets. Per exemple, tornant a les vaques, per a un hindú tenen “valor sagrat”, i aquest valor fa que es rebutgi el fet de menjar-se-les i que s’accepti el fet deixar-les tranquil·les. Els negociants valoren la possessió de riqueses, els pares valoren la prosperitat dels fills, els patriotes valoren la independència de la seva terra... Els valors ens fan desitjar que el món, o certa part de la realitat, tingui unes característiques que sovint no té. Però això no fa que deixem de desitjar-los. Els nostres valors fan que manifestem una determinada actitud en front de la realitat, és a dir, que ens manifestem a favor o en contra del que ens anem trobant a la nostra vida. Hi ha valors de moltes menes: ideològics (igualtat social), religiosos (penediment dels pecats), econòmics (la propietat), artístics (la bellesa), estètics (l’elegància), ètics (la justícia), personals (la simpatia), polítics (tolerància)... Tots ells tenen en comú el fet de ser valors culturals. Quan els valors són acceptats per la societat en general, generen una sèrie de normes que castiguen la desviació respecte d’aquests valors o la seva violació.

93

Si bé l’habitual és que les normes castiguin als que tenen valors diferents dels socialment acceptats, les societats modernes han assolit uns mecanismes importants de tolerància. Les democràcies parlamentàries occidentals permeten la pluralitat de religions, d’ideologies polítiques i d’opinions. I és que un valor polític fonamental d’aquestes societats és la tolerància. La tolerància permet la coexistència de diversos sistemes de valors en una mateixa societat, mentre es respectin uns valors fonamentals, que solen quedar recollits en la legislació. Certament, a la pràctica hi ha friccions i enfrontaments més o menys greus per qüestions de valors contraposats, però la societat vetlla perquè aquests conflictes de valors es suavitzin i es relativitzin en base a la tolerància mútua. Un dels llocs on la tolerància religiosa té un paper més rellevant és la societat dels Estats Units d’Amèrica. Molts dels primers colonitzadors europeus fugien d’Europa cercant un lloc on poder practicar la seva religió lliurement. Hi ha restes curioses d’aquests grups, com els Amish de Filadèlfia, que la pel·lícula “Único testigo” ha fet cèlebres arreu del món. Emparant-se en la llibertat religiosa, durant els anys seixanta proliferaren un nombre de sectes molt difícils de controlar. Certament aquest és un problema complicat de resoldre i que requereix una clara definició del que és legalment acceptable i del que no és tolerable. -SIGNES El sistema de signes més important per a una cultura qualsevol és el llenguatge. Sense llenguatge la comunicació entre els homes seria rudimentària i seria impossible la col·laboració mútua amb el nivell de complexitat que la cultura comporta. Dit d’una altra manera, sense llenguatge seria impossible la comunicació de la cultura i, per tant, l’aprenentatge de la cultura. Però, a més, creiem que sense llenguatge seria també impossible la construcció i progrés de la cultura. Parlarem del llenguatge àmpliament en un proper apartat. LA DIMENSIÓ LINGÜÍSTICA

94

L’ORIGEN DEL LLENGUATGE Quan i com els homes vam començar a parlar? Quan, no ho sabem. Com, tampoc no ho sabem, però hi ha diverses teories que intenten explicar-ho: 1.Teories antigues: -Teoria de la REVELACIÓ : Déu va ensenyar a parlar a Adam i Eva. Segons això, tots hauríem de parlar la mateixa llengua, perquè tots som descendents d’Adam i Eva. La Bíblia també dóna resposta a aquest problema: la confusió de Babel. En la mitologia egípcia, per posar un altre exemple, el Déu Toth va ensenyar el llenguatge als homes. -Teoria de la CONVENCIÓ : Afirma que en un moment determinat, els diferents individus del cada grup social primitiu es van posar d’acord per a designar cada objecte amb un nom diferent. Així, cada tribu va desenvolupar el seu propi idioma, la qual cosa explicaria la diversitat lingüística del món. Aquesta teoria té dos inconvenients fonamentals: intenta descobrir-los. 2.Teories modernes: -Teoria de MARR : Segons Marr, el llenguatge seria un invent dels bruixots de les tribus com a forma ritual d’invocació més viva que no pas els dibuixos de les cavernes (que, de fet, és un altre sistema de signes). Certament, la funció invocatòria de les paraules persisteix en la nostra cultura, principalment en qüestions de tipus religiós. L’oració, per exemple, és una forma d’invocació. Recordeu que un dels manaments del judeocristianisme és “no dir el nom de Déu en va”. -Teoria de les onomatopeies: Considera que els primers mots tindrien un origen onomatopeic. -Teoria dels sons associats a impressions: Els primers mots descrivien els objectes segons les sensacions que ens produeixen. Per exemple, una carn en mal estat fa fàstic i fem “puc-puc”.

95

Segurament totes aquestes teories tenen part de raó, però finalment aquest és un problema sense solució. Totes les tribus conegudes parlen, i no podem veure de cap manera la transició al llenguatge. No sabem quan i de quina manera vam començar a parlar, però sí que sabem que la nostra capacitat lingüística fa que la nostra vida social sigui ben específica i única. COMUNICACIÓ I LLENGUATGE La comunicació es dóna en la majoria de les espècies animals en diversos graus, però en l’home assoleix una dimensió molt especial gràcies a la nostra capacitat lingüística. La comunicació humana pot ser verbal o no verbal. La forma purament verbal correspon a l’escriptura. Quan parlem incloïm en el nostre discurs verbal elements de comunicació no verbal que modulen i completen el que diem (posició i moviment del cos, to de veu, ritme, silèncis, gestos de mans, expressions facials...). La comunicació es pot entendre d’una manera simplista com a “transmissió d’informació entre individus”. Però el fenòmen del llenguatge huma va molt més enllà d’aquesta simple transmissió. El llenguatge huma permet la CONSTRUCCIÓ DE LA REALITAT i la REFLEXIÓ SOBRE LA REALITAT . Aquestes dues funcions les estudiarem amb més detall, ja que constitueixen l’essència mateixa del que hem anomenat “cultura”. CARACTERÍSTIQUES DELS SIGNES LINGÜÍSTICS: Un idioma és un conjunt de signes lingüístics relacionats entre si per una gramàtica. Aquests signes són fonamentalment símbols. El llenguatge humà és un llenguatge simbòlic. Si bé les onomatopeies són icones, la major part del nostre llenguatge és simbòlic. El símbols es caracteritzen perquè la relació entre significant i significat és immotivada i convencional. Això vol dir que podria haver estat de qualsevol altra manera, sempre i quan tots els que utilitzen el mateix signe coneguin la relació amb el significat. Exemples: -El disc vermell del semàfor significa que cal aturar-se. -Moure el cap de costat a costat, sense moure el tòrax, repetidament (com a mínim una vegada a cada costat, independentment de si hom comença per

96

la dreta o bé per l’esquerra) amb ritme constant (de dues a quatre vegades per segon), durant uns temps que rarament superarà els dos o tres segons, significa que no estem d’acord amb quelcom. -La paraula “patata” significa un tubercle comestible. No hi ha cap motiu especial per anomenar “patates” a les patates. Podríem, per exemple, dir-ne “pommes de terre”. La qüestió és que tots estem d’acord en la forma d’anomenar-les. Si de les patates sempre se n’hagués dit “estovalles” i de les estovalles sempre n’haguéssim dit “patates”, no tindríem el més mínim problema a l’hora de demanar un plat d’estovalles fregides. En un signe podem distingir tres elements: 1.SIGNIFICANT: És la forma del signe. 2.SIGNIFICAT: És el contingut conceptual del signe. En el cas de les paraules, el significat se sol trobar als diccionaris. 3.REFERENT: És allò que representa el signe. Pot ser real o inventat, concret o abstracte. Exercici: Busca alguns exemples de signes lingüístics i intenta diferenciar-ne el significant, el significat i el referent. Amb quina mena de problemes et pots trobar en aquesta tasca? SIGNE I PENSAMENT El pensament humà és la capacitat de produir i interpretar signes. Els animals poden interpretar signes naturals. Però difícilment poden produir signes artificials. Poden tenir imatges a la seva ment que representen allò que han vist. Però els és molt difícil produir icones complexes i pràcticament impossible produir símbols. La nostra capacitat simbòlica és el que dóna una dimensió superior al nostre pensament i el que permet un ple desenvolupament de la nostra intel·ligència. I aquesta capacitat simbòlica s’expressa en forma de llenguatge. El llenguatge ens permet desenvolupar el pensament abstracte. Els animals també pensen i, a vegades, es comporten de manera intel·ligent. Però el pensament dels animals està format només per imatges d’allò que han vist o experimentat. Tenen memòria de la seva experiència però no poden anar més enllà en l’elaboració de models teòrics. L’home, en canvi, es forma conceptes abstractes com “mamífer” en el qual subsumeix tota una mena d’imatges particulars d’animals diversos, o

97

“quadrat” o “substància” o “infinit” o “cultura”... I amb aquests conceptes construïm teories. La intel·ligència treballa a partir de representacions mentals que anomenem pensaments o idees. La representació mental ens permet una “manipulació” intel·lectual de la realitat. Quan tinc una idea de quelcom en la ment puc analitzar-ho, imaginar-ho en altres contextos i situacions, és a dir, fer tota mena d’assaigs sense cap mena de risc físic ni moral. Fer projectes és representar-se mentalment el que pot passar i com podem ordenar i manipular uns elements o una situació per aconseguir uns objectius determinats. L’home és un animal que fa projectes, que projecta fins i tot la seva pròpia vida. Per això li cal representar-se mentalment la realitat, és a dir, pensar. Evidentment, però, no és el mateix el pensament que la realitat, o dit d’una altra manera, no és el mateix la “representació” que “allò representat”. La representació és un SIGNE. La nostra comprensió (o concepció) de la realitat és un sistema de signes, més concretament un SISTEMA SIMBÒLIC . El pensament teòric és un sistema simbòlic, i els símbols utilitzats són les paraules. Aleshores ens podríem preguntar: Hi hauria pensament si no hi hagués capacitat simbòlica, és a dir, si no hi hagués llenguatge? Dit d’una altra manera: Què és primer, el llenguatge o el pensament? Els grecs utilitzaven la mateixa paraula per referir-se al llenguatge i al raonament: logos. Per això, l’estudi de les formes de raonament s’anomena lògica i l’estudi del llenguatge filologia. Per tant, és evident que per als grecs difícilment es pot separar el tema del pensament racional i el fet lingüístic. Més que parlar de què és primer, per als grecs pensament i llenguatge seria la mateixa cosa. Ja al segle XX, L.S.Vygotsky, per exemple, creu que no es pot separar una cosa de l’altra. No hi hauria llenguatge sense pensament ni pensament sense llenguatge. Són dues cares d’una capacitat que s’adquireix progressivament, i que es desenvolupen conjuntament, en l’individu i en la societat. Piaget, en canvi, està convençut que el desenvolupament del pensament és anterior al del llenguatge, i que aquest només és un instrument per expressar el pensament. Piaget es basa en l’observació del comportament dels nadons abans i durant l’aprenentatge del llenguatge.

98

Si ens fixem en el cas sorprenent del nen ferí d’Aveyron, la història del qual va ser duta al cinema per F.Truffaut, sembla que el llenguatge s’ha d’aprendre de ben petit o ja no s’hi és a temps. Ben cert que el nen d’Aveyron era molt intel·ligent i que pensava. Però en què i com pensava? Evidentment no feia ni ciència ni literatura. Una possible manera de conciliar aquestes posicions seria la següent (estructurada en tres tesis): 1.-Hi ha pensament sense llenguatge, però només és imaginatiu o perceptiu (és a dir, que el pensament només conté imatges i percepcions) 2.-No hi ha pensament teòric fins que no s’ha adquirit el llenguatge, perquè les teories són inviables sense un sistema simbòlic. 3.-Hi ha unes estructures de raonament (estructures lògiques) comunes a tots els homes (siguin de la cultura que siguin, és a dir, parlin l’idioma que parlin) que s’adquireixen amb el creixement, però no pas en funció del descobriment del llenguatge (que no és necessàriament lògic). Per exemple, si afirmo que quan hi ha A hi haurà B, i que quan hi hagi B hi haurà C, qualsevol persona de qualsevol cultura i llengua, deduirà correctament que quan hi hagi A hi haurà C. La ciència que estudia aquestes estructures de raonament s’anomena lògica. Respecte a les estructures de raonament, el llenguatge té una doble utilitat: a).Permet omplir de contingut conceptual les estructures de raonament. Per exemple, la forma lògica del sil· logisme: 1.Alguns A són B 2.Tots els B són C Conclusió: Alguns A són C no significa res si no l’omplim de conceptes concrets, és a dir, de paraules. Aleshores podrem dir: 1.Alguns estudiants són catalans 2.Tots els catalans són espanyols Conclusió: Alguns estudiants són espanyols b).El llenguatge ens permet reflexionar sobre (o “parlar de”) aquestes estructures, que és el que estem fent ara i el que fa la ciència de la lògica. SIGNE I CONSTRUCCIÓ DE LA REALITAT

99

Fins ara hem centrat la nosta atenció en el llenguatge i el pensament com a representació de la realitat, com si la realitat fos simplement quelcom que ens ve donat i que nosaltres, com una mena de mirall, podem representar-nos mentalment i comprendre-ho. Però ja hem vist quan buscavem exemples de símbols que els referents no sempre són “objectes donats pes si mateixos”. El corrent filosòfic i de psicologia social anomenat “construccionisme” (a partir de l’interaccionisme simbòlic de Mead) ha fet emfasi en l’aspecte dinàmic de la construcció de la realitat a partir de la producció de significats en un determinat context històric-social. “Se ha dicho, muy acertadamente, que el ser humano es un animal hermenéutico, es decir, un ser esencialmente productor y consumidor de significados. Esta característica humana requiere sin embargo una explicación, y creo que la podemos encontrar sencillamente en el hecho de que el ser humano es un ser social y en el hecho de que su sociedad, cualquier sociedad humana, es ante todo un tejido, una institución y un proceso, intrínsicamente simbólicos. El ser humano es un animal hermenéutico simplemente porque todo ser humano es un fragmento ambulante de su propia institución social, es decir, un fragmento ambulante de un magma de significados, que es en lo que consiste finalmente esa institución social. Castoriadis, en sus reflexiones sobre la “institución imaginaria de la sociedad” apunta al hecho de que todo ser social, todo lo que “es” a nivel social, tan sólo cobra existencia a partir del momento en que está inserto en un campo o en una red de significados que le confieren sentido. De la misma forma que un objeto físico no puede constituirse en “objeto visible para nosotros” si no tienen la propiedad de emitir, absover o refractar ciertas longitudes de onda, tampoco se torna perceptible para nosotros un hecho social que no esté dotado de significación, que no sea “legible” desde cierto código simbólico de nuestra sociedad. Dicho de otro modo, lo social sólo puede ser si es significante. Daré un ejemplo, tomado del mismo Castoriadis: ser “macho” o “hembra” no es un hecho social, es simplemente un hecho biológico natural. Ser “hombre” o “mujer” es un hecho social, y un hecho social tremendamente importante. Pero este hecho social tan sólo cobra existencia cuando la diferencia sexual biológica se transforma en significación imaginara social, es decir, en una significación socialmente construida que remite a su vez el magma de todas las significaciones sociales imaginarias que configuran nuestra sociedad. Lo mismo ocurre por supuesto con el hecho biológico de tener tal o cual edad cronológica y su transformación en el hecho social de ser “joven”, “adolescente” o “viejo”. Foucault no dice otra cosa cuando afirma que “la locura no

100

existe” o, más precisamente, que no existe ningún objeto natural que pueda ser calificado de “locura”. TOMÁS IBÁÑEZ, La mirada psicosocial emergente y su aplicación al estudio de una categoría social como, por ejemple, la juventud. Per tant, podem dir que sense llenguatge seríem incapaços de pensar i interpretar la realitat. Però podem anar més enllà i afirmar que sense llenguatge la nostra realitat tampoc no seria la mateixa ja que els “significats” que construïm esdevenen realitats tan o més importants que els purs fenòmens físics o biològics, esdevenen realitats socials. Penseu, seguint el text, en vosaltres mateixos. Vosaltres sou “joves”? Sou “joves de veritat”? Existien els “joves” abans que s’inventés el mot “joventut”? Sempre ha significat el mateix ser “jove”? I els vostres pares, són “joves”? Creieu que ells estarien contents si els diguéssiu que ja no són “joves”? LA DIMENSIÓ EMOCIONAL Una manera clàssica de definir l’home és fer referència a la seva racionalitat: “l’home és un animal racional”. Aquesta definició pot ser bona en tant que expressa una particularitat, una diferència amb els altres animals. Però és una definició reductivista, que no expressa, ni de bon tros, la complexitat de la nostra realitat personal. També podríem definir l’home com a “animal emocional”. No som els únics animals que ens emocionem, però cal parlar d’aquesta dimensió tant important per tenir una visió més polièdrica de l’home. PASSIONS, EMOCIONS I SENTIMENTS L’home és un ésser que pateix, és a dir, que queda afectat, ja sigui de forma positiva (plaer) o negativa (dolor). Podem dir que els estats afectius són reaccions personals per les quals ens sentim afectats de manera passiva. S’han intentat diverses classificacions dels estats afectius, diferenciant estats afectius bàsics i estats afectius que són combinacions d’altres. A banda d’aquestes classificacions, podem posar alguns exemples d’estats afectius, sense pretendre exhaurir-los:

101

alegria, tristesa, angoixa, còlera, ràbia, culpa, temor, pànic, menyspreu, fàstic, humor, interès, satisfacció, complaença, sorpresa, calma, apatia, esperança, avorriment, simpatia, admiració, orgull, vergonya, odi, amor, avarícia, ... Fixeu-vos que aquests estats ens envaeixen sense que nosaltres puguem fer-hi gran cosa. Jo no puc controlar quan estaré trist o quan alegre, quan tindré por i quan deixaré de tenir-ne... Per això diem que els “patim”, no en el sentit que els visquem com a desagradables, sinó en el sentit que no els podem controlar. Sovint ens referim als estats afectius amb el terme “sentiments”, que seria la forma més àmplia d’englobar-los. A vegades, però, distingim entre sentiments i passions. La diferència és d’intensitat i, en certa mesura, de racionalitat. Per exemple, l’amor es pot considerar un sentiment. Però està clar que la història d’aquest sentiment en un individu no és constant. Molt possiblement, al començament, l’amor es visqui de forma passional. Aleshores totes les energies de l’individu s’adrecen a satisfer les exigències de la passió: no faríem res més que estar amb el nostre amor, només pensem en ell o en ella, no ens concentrem en res més... Si algú ens diu quelcom en contra d’ell o d’ella saltem com feres, de forma irracional. No admetem raons. De tota manera, amb el temps, la passió es va transformant en un sentiment, és a dir, perd intensitat, però guanya estabilitat. El sentiment pot durar tota la vida, però és molt més serè que la passió, i no absorbeix tantes energies. Realment, ens cal poder concentrar-nos en altres ocupacions, a més del nostre amor, perquè la vida quotidiana ens ho exigeix (la feina, els estudis, la família, els amics...). Però això no significa que no hi hagi moments en que el sentiment recupera la intensitat de la passió, i ens emocionem com si tot just comencéssim a estar enamorats. Sense puntes d’emoció el sentiment possiblement aniria minvant sense adonar-nos-en. Fixeu-vos que la passió pot desaparèixer sense donar pas a un sentiment. El sentiment només apareix si hi ha un mínim d’aspectes objectius que el puguin justificar racionalment. Per exemple, en el cas de l’amor, ens podem enamorar apassionadament d’una persona perversa i nefasta, però quan la passió es calmi, no hi haurà cap motiu perquè el sentiment perduri. Per dir-ho d’alguna manera, el sentiment és més lúcid que la passió. Per això mateix, pot passar que el sentiment s’enforteixi amb el temps, es consolidi encara més, si hi ha causes objectives que ho justifiquin. Per això no és raonable establir una relació de parella estable només per motius passionals. Pot ser que tinguem sort (i el cert és que no creiem que el contrari sigui possible si estem apassionadament enamorats), però també pot passar que la passió s’acabi i ens sentim, de sobte, atrapats per una

102

relació impossible. Cal deixar passar prou temps perquè pugui desenvolupar-se el sentiment a partir del coneixement mutu. Quan els estats afectius tenen una component fisiològica funcional i una component expressiva, aleshores parlem d’emocions o estats emocionals Una emoció és un fenomen complex que implica tres components principals: 1-Fisiològica-funcional 2-Afectiva 3-Expressiva 1.Les emocions són respostes fisiològiques funcionals a determinades situacions Quan estem emocionats, el nostre cos està més activat del normal Les emocions provoquen respostes hormonals i del sistema nerviós autònom. El ritme cardíac augmenta, i també el ritme respiratori, els músculs es posen en tensió, podem plorar, esclatar a riure... Alguns d’aquests canvis fisiològics preparen l’organisme per respondre o adaptar-se a la situació. A vegades, però, és difícil interpretar quina utilitat poden tenir certes reaccions fisiològiques. Per exemple, està clar que l’adrenalina ens prepara per actuar davant d’una situació de perill. Però el plor, la vermellor de la cara i orelles, la suor de mans... és difícil dir que tinguin una funcionalitat específica. 2.Les emocions són estats afectius Fan que ens sentim d’una manera determinada: tristos, alegres, furiosos... 3.Les emocions es posen de manifest en la nostra expressió corporal Per mitjà dels nostres gestos corporals i molt especialment els de la cara (facials), podem comunicar als altres els nostres sentiments. Podem fingir una emoció intentant reproduir la seva expressió característica. Molt més difícil és dissimular una emoció que s’està patint.

LA DIMENSIÓ ESTÈTICA EL GUST DE JUGAR. EL JOC ÉS UNA COSA SERIOSA Huizinga, en el seu esdudi: “Esencia y significación del juego como fenómeno culural”, ha posat de manifest la importància del fenòmen “joc” en la comprensió de la realitat humana. D’entrada, el joc no és un fet exclusivament humà. A més, va més enllà del que seria estrictament

103

material o biològic en la mesura que no està determinat per cap necessitat concreta. Això no vol dir que jugar no pugui ser útil, però en cap cas és “necessari”. Per això poder dir que el joc és en si mateix una activitat lliure, que Huizinga qualifica com “espiritual”, i al mateix temps com “irracional”: “La realidad “juego” abarca, como todos pueden darse cuenta, el mundo animal i el mundo humano. Por lo tanto, no puede basarse en ninguna conexión de tipo racional, porque el hecho de fundarse en la razón lo limitaría al mundo de los hombres. La presencia del juego no se halla vinculada a ninguna etapa de la cultura, a ninguna forma de concepción del mundo. Todo ser prensante puede imaginarse la realidad del juego, el jugar, como algo independiente, peculiar. No es posible ignorar el juego. Casi todo lo abstracto se puede negar: derecho, belleza, verdad, bondad, espíritu, Dios. Lo serio se puede negar; el juego no. Pero, quiérase o no, al conocer el juego se conoce el espíritu. Porque el juego, cualquiera que sea su naturaleza, en modo alguno es materia. Ya en el mundo animal rompe las barreras de lo físicamente existente. Considerado desde el punto de vista de un mundo determinado por puras acciones de fuerza, es, en el pleno sentido de la palabra, algo superfluo. Solo la irrupción del espíritu, que cancela la determinabilidad absoluta, hace posible la existencia del juego, lo hace pensable y comprensible. La existencia del juego corrobora constantemente, y en el sentido más alto, el carácter supralógico de nuestra situación en el cosmos. Los animales pueden jugar y son, por lo tanto, algo más que cosas mecánicas. Nosotros jugamos y sabemos que jugamos; somos, por tanto, algo más que meros seres de razón, puesto que el juego es irracional” Possibles utilitats del joc: No n’hi ha una sinó diverses, i no podem dir fins a quin punt una és més certa o més important que una altra. Podem fer la següent llista: -Descarregar un excés d’energia vital -Relaxar-se -Exercitar-se en activitats serioses que la vida t’exigirà més endavant (caçar en el jocs dels lleons o bé fer de mama en els jocs de nines) -Satisfer el desig de competir o de dominar als altres -Descarregar de forma innocent impulsos nocius ... De tota manera, no hem de caure en una visió finalista. El joc és un fet, igual com és un fet que tenim cervell. Així com seria absurd dir que la natura ens ha donat el cervell perquè poguéssim ser intel.ligents (això seria finalisme), tampoc podem pensar que el joc existeix per a complir aquestes

104

finalitats. En tot cas, podem dir que l’impuls de joc ha prosperat i s’ha mantingut gràcies a què ha resultat útil per a la supervivència. Els humans incapaços de jugar haurien quedat exclosos per processos de selecció natural. Huizinga va més enllà d’aquesta relació d’utilitats del joc i el situa en el centre mateix del naixement del que podem anomenar “cultura”: “Las grandes ocupaciones primordiales de la convivencia humana están ya impregnadas de juego. Tomemos, por ejemplo, el lenguaje, este primero y supremo instrumento que el hombre construye para comunicar, enseñar, mandar; por el que distingue, determina, constats; en una palabra, nombra; es decir, levanta las cosas a los dominios del espíritu. Jugando fluye el espíritu creador del lenguaje constantemente de lo material a lo pensado. Tras cada expresión de algo abstracto hay una metáfora y tras ella un juego de palabras. Así, la humanidad se crea constantemente su expresión de la existencia, un segundo mundo inventado, junto al mundo de la naturaleza. En el mito encontramos también una figuración de la existencia, sólo que más trabajada que la palabra aislada. Mediante el mito, el hombre primitivo trata de explicar lo terreno y, mediante él, funde las cosas en lo divino. En cada una de esas caprichosas fantasías con que el mito reviste lo existente juega un espíritu inventivo, al borde de la seriedad y de la broma. Fijémomos también en el culto: la comunidad primitiva realiza sus prácticas sagradas, que le sirven para asegurar la salud del mundo, sus consagraciones, sus sacrificios y sus misterios, en un puro juego, en el sentido más verdadero del vocablo. Ahora bien, en el mito y en el culto es donde tienen su origen las grandes fuerzas impulsivas de la vida cultural: derecho y orden, tráfico, ganancias, artesanía y arte, poesía, erudición y ciencia. Todo esto hunde así sus raíces en el terreno de la actividad lúdica. Fixeu-vos que al final del text parla de coses molt “serioses” que sembla que no puguin néxier del joc, que no és quelcom “seriós”, com el propi autor havia dir al primer text que hem llegit. “En nuestra conciencia el juego se opone a lo serio. Pero mirada más al pormenor, esta oposición no se presenta ni unívoca ni fija. En cuanto decimos “el juego no es cosa seria” ya la oposición no nos sirve de mucho, porque el juego puede ser muy bien algo serio. Además, nos encontramos con diversas categorias fundamentales de la vida que se comprenden igualmente dentro del concepto de lo no serio y que no corresponden, sin embargo, al concepto de juego. La risa se halla en cierta oposición con la seriedad, pero en modo alguno hay que vincularla necesariamente al

105

juego. Los niños, los jugadores de fútbol y los de ajedrez juegan con la mas profunda seriedad y no sienten la menor inclinación a reír. Es notable que la mecánica puramente fisiológica del reír sea algo exclusivo del hombre, mientras que comparte con el animal la función, llena de sentido, del juego.” Penseu, per exemple en la seriositat amb què juguen els nens i com s’enfaden si algú no hi posa prou interés. És pitjor el que no sap jugar o no vol jugar que no pas el que fa trampes. Si bé al tampós se’l castiga, al que no sap jugar se’l margina. I el fubol? No és ben seriós un partit de futbol? No té res de còmic. Podem riure d’alegria en marcar un gol, però també podem plorar d’alegria. De fet, per a algunes persones en determinats moments no hi ha res més important ni més seriós que un partit de futbol. Ni tan sols hem de pensar que jugar sigui necessàriament “divertit”. El que és innegable és que sentim l’impuls i el gust de jugar. De fet, podem qualificar el joc com un fenòmen essencialment estètic: “Dentro del campo de juego existe un orden propio y absoluto. He aquí otro rasgo positivo del juego: crea orden, es orden. Lleva al mundo imperfecto y a la vida confusa una perfección provisional y limitada. El juego exige un orden absoluto. La desviación más pequeña estropea todo el juego, le hace perder su carácter y lo anula. Esta conexión íntima con el aspecto de orden es, acaso, el motivo de por qué el juego parece radicar en gran parte dentro del campo estético. El juego propende, en cierta mediad, a ser bello. El factor estético es, acaso, idéntico al impulso de crear una forma ordenada que anima al juego en todas sus figuras. Las palabras con que solemos designar los elementos del juego corresponden, en su mayor parte, al dominio estético. Son palabras con las que también tratamos de designar los efectos de la belleza: tensión, equilibrio, oscilación, contraste, variación, traba y liberación, desenlace. El juego oprime y libera, el juego arrebata, electriza, hechiza. Está lleno de las dos cualidades más nobles que el hombre puede encontrar en las cosas y expresarlas: ritmo y armonía.”

L’OBJECTE DE L’ESTÈTICA. EL GUST I EL PLAER ESTÈTIC

L’home és un animal que expressa sentiments, que juga, que gaudeix, que fa art, que gaudeix de l’art, que cerca la bellesa.

Quan parlàvem del llenguatge, hem revisat la funció reflexiva des de la perspectiva del pensament teòric. Però el llenguatge serveix també per

106

expressar la nostra dimensió afectiva, el nostre humor, les nostres ganes de jugar, per declarar-nos a la nostra estimada o per fer literatura. Però no només ens expressem literàriament. També ho fem plàsticament (pintura, escultura, fotografia), musicalment, o amb combinacions tan riques com el cinema, el teatre, la dansa... No som els únics animals que juguem i expressem sentiments. Molts mamífers també ho fan. Però els homes hem desenvolupat una forma complexa i exclusiva d’expressió: L’ART . L’estètica és la disciplina filosòfica que intenta esbrinar què és l’art i la bellesa. Fixeu-vos que no és el mateix art i bellesa: -No tot el que és bell és artístic. Per exemple, una flor pot ser molt bella, una cara pot ser molt bella, però ni la cara ni la flor són obres d’art. -No tot el que és artístic és bell. Moltes vegades les obres d’art prescindeixen o fugen de la bellesa, i cerquen altres valors. A vegades són clarament lletges, i no per això deixen de ser art. Fixeu-vos, per exemple, en el quadre de Goya “Saturn devorant al seu fill”. És un tema escabrós, i no es pot representar si no és de forma escabrosa. Aquest tema no deixa lloc a la bellesa. I, malgrat tot, és un quadre que ens atrau, que ens pot agradar. Busqueu vosaltres mateixos alguns exemples d’art que no sigui bell però que sigui atractiu (música, literatura, cinema, còmic, pintura, escultura...) La filosofia diferencia entre tres tipus de judici: -JUDICI COGNITIU: Això és cert / això és fals -JUDICI ÈTIC: Això està bé / això està malament -JUDICI ESTÈTIC: Això m’agrada / això no m’agrada El judici cognitiu es fonamenta en l’enteniment El judici ètic es fonamenta en la racionalitat El judici estètic es fonamenta en el gust Podem definir el gust com la capacitat de gaudir del plaer.

107

Cal diferenciar enter plaer estètic i plaer sensorial: *El plaer sensorial és purament fisiològic i va sempre associat a la superació d’una mancança, d’una necessitat. Per exemple, si tinc picor i em grato experimento un plaer sensorial. Si tinc gana i m’atipo, si tinc set i bec, si tinc calor i em refresco, si tinc un impuls sexual i el satisfaig, experimento plaer sensorial. Però si no hi ha cap necessitat no hi ha plaer: si no tinc set no experimento plaer en beure, si no tinc gana no experimento plaer en menjar... *El plaer estètic va més enllà de la necessitat, és independent de les necessitats. Es caracteritza per un cert element espiritual, per una component intel·lectual que li dóna un contingut que ens satisfà per ell mateix. La pintura, la literatura, la música... ens satisfan no perquè tinguem cap necessitat, sinó per elles mateixes. Sovint sentim a dir que cal respectar els gustos de cadascú. Fins i tot hi ha un refrany que afirma que “sobre gustos no hi ha res escrit”. Això és totalment fals: s’ha escrit moltíssim sobre gustos. Però la qüestió de si tots els gustos són respectables no està tan clara. Imaginem que algú fa quelcom que es considera fastigós, però es defensa afirmant que és el que a ell li agrada, i que cal que li respectem els gustos, què li diríem? Si cada persona té gustos diferents, i tots els gustos són igualment valuosos i respectables, quin sentit té dir que un músic és millor que un altre, que un vi és millor que un altre, que un poema és millor que un altre? L’únic que podríem dir és que quelcom agrada a molta gent, a poca o a ningú. A més, el que agrada en general en una època o en un lloc determinat no agrada necessàriament en una altra època o en una altra cultura. Potser el meu art no agrada ara a ningú, però no es pot rebutjar si pensem que en un futur potser agradarà a molta gent. Per altra banda, és evident que jutgem i valorem. Afirmem que una música és millor que una altra, que aquesta cançó és la millor de tal autor, que aquest llibre és molt bo, que aquesta pintura és genial i que aquella no val res... També afirmem que tal persona no té gust, o fins i tot que té mal gust. Afirmar que algú no té gust voldria dir que no sap o que no pot gaudir de plaers estètics. I quan diem que algú té “mal gust”? No podem parlar de bon o mal gust si el gust és purament subjectiu. Però, aleshores, cal admetre que hi ha criteris estètics objectius. Hi ha criteris objectius de valoració estètica? Caldrà veure si en descobrim algun. Però sembla clar que n’hi ha d’haver, perquè si no, no seria possible

108

educar el gust. Està clar que es pot aprendre a degustar un vi, a apreciar una pintura, a llegir un poema, a escoltar música..., és a dir: el gust s’educa. Com es fa exactament això d’educar el gust? Educar el gust no significa posar barreres, donar normes que el limitin. El gust no es pot limitar. Educar el gust significa potenciar-lo, fer-lo créixer, ajudar-lo a descobrir noves experiències, ensenyar a escoltar i a veure, però mai donar normes sobre el que ens ha d’agradar i el que no. El que no ha de fer mai l’estètica és intentar dir-nos el que ens ha d’agradar i el que no ens ha d’agradar. Tota teoria estètica que intenti fer això està condemnada al fracàs. L’estètica ha d’intentar explicar el fet que certes coses ens agraden i d’altres no, que certes coses que fa l’home les considerem artístiques i d’altres no i que unes les valorem més que d’altres. DEFINICIÓ DE L’ART. ART, ARTESANIA I OFICI. En el “Breviari d’Estètica” B.Croce diu: “A la pregunta “què és l’art?” hom pot respondre tot fent broma, amb un acudit que no és del tot poca-solta, que l’art és allò que tots sabem el que és. I veritablement, si no sabéssim d’alguna manera què és l’art, tampoc no podríem formular-nos aquesta pregunta, perquè tota pregunta implica sempre una notícia de la cosa preguntada.” També s’ha dit que art és tot allò que els homes anomenem art. El fet que tinguem una intuïció de què és l’art no ens impedeix pas d’intentar explicar-ho racionalment. Aquestes formes de defugir la qüestió, posen de manifest que intentar una definició satisfactòria de l’art és difícil. De sempre s’ha considerat difícil de definir l’art, i fins i tot impossible. Avui en dia, encara sembla que la dificultat hagi augmentat amb l’aparició de noves activitats com el disseny, cinema... que es consideren artístiques. També comporta dificultats el fet que l’obra d’art s’hagi convertit en una mercaderia més que participa dels esquemes del consumisme i de les lleis del mercat. Ens podríem plantejar la següent definició: art és allò que es paga com a art. Recordem, però, que avui en dia possiblement el pintor més cotitzat és Van Gogh que, quan era viu, donava quadres a l’adroguer Tanguy a canvi de pintures. Tornant a aquella definició que deia que art és allò que els homes anomenem art, cal dir que no sempre la paraula art ha designat el mateix.

109

A l’antiguitat, art era tot allò que implicava un “saber fer”, uns determinats coneixements operatius. Ars era la traducció del grec tejne. Així eren arts la pintura, l’escultura, la música, l’arquitectura, la literatura, el teatre, la dansa, però també la medicina, l’enginyeria, els oficis... Pels antics no hi havia cap distinció conceptual entre art i artesania, si bé s’adonaven que certes arts tenien un origen “especial”, que s’entenia com una mena d’inspiració divina. Actualment sembla més ben definida la distinció entre art, artesania i ofici. Aprofundir en aquesta distinció ens permetrà donar una definició d’art: Un ofici té com a finalitat produir certs objectes o resultats útils. Un farmacèutic serà un bon farmacèutic si els seus medicaments serveixen per a guarir-nos. Un mecànic serà un bon mecànic si aconsegueix que la màquina funcioni. Un artesà, a més de procurar per la utilitat de la seva feina ha d’intentar que els seus productes siguin bells . Un cadiraire serà un bon artesà cadiraire si les seves cadires van bé per seure, i a més són maques, tenen un cert encant. Un rellotger serà un bon artesà si els seus rellotges marquen l’hora amb exactitud i a més són bonics. A vegades l’única finalitat que es persegueix és l’ornamentació, la producció d’objectes decoratius. L’artesà no pot produir objectes lletjos o desagradables. L’oficial no pot produir objectes inútils. L’artista sí. Això posa de manifest que l’artista és més lliure que l’artesà o l’oficial. L’artesà repeteix uns models que ha heretat de la tradició. L’artista crea lliurement . No hi ha art si no hi ha lliure creativitat. Això no vol dir que tota activitat creativa sigui artística. Per exemple, un farmacèutic pot ser creatiu amb les seves receptes, però això no el converteix en artista. La creativitat, doncs, és un element essencial de l’art, però no ens permet definir-lo per si sola. Cal que la creativitat vagi acompanyada d’uns certs valors estètics. Per exemple, valors com l’expressió, la imitació, la bellesa... han de ser-hi presents. Sovint s’ha intentat definir l’art a partir d’un únic valor estètic, però en realitat no n’hi ha cap que hi sigui sempre present. El que és cert és que sempre n’hi ha algun de present, sigui quin sigui. Així, podem donar aquesta definició d’art: Art és tota forma de lliure creativitat humana que vagi acompanyada d’algun valor estètic.

110

A l’artesania hi ha valors estètics, però hi manca la creativitat. Un artesà serà més artista en la mesura que sigui més creatiu. Precisament per això valorem més l’artesania que la producció en sèrie. Una cadena de muntatge no serà mai creativa. En l’obra de l’artesà sempre hi haurà quelcom d’ell mateix, un manifestació en grau major o menor de la seva llibertat, de la seva creativitat, sempre hi haurà quelcom d’artista. Per això, si bé un producte industrial pot ser fins i tot més bell que un producte artesanal, l’artesania sempre serà més artística. De tota manera, cal matisar aquesta qüestió a partir de la figura del “dissenyador”. Un dissenyador crea un model que ha de ser funcional, però que incorpora una preocupació per l’efecte estètic que produeix l’objecte. La realització material de l’objecte sol ser a partir d’un procés industrial, però això no li resta valor artístic. De fet, l’arquitecte i el dissenyador no són figures gaire diferents en essència. L’arquitecte dibuixa edificis que un constructor realitzarà, i el dissenyador dibuixa plats, cafeteres, automòbils o cadires que realitzarà una cadena de producció i muntatge.

En un ofici pot haver-hi creativitat, però hi manquen valors estètics. Això té també les seves excepcions. Per exemple, el senyor Joanola és un artista de la pastilla de la tos. Finalment, cal esperar d’un artista que conegui bé la tècnica de producció de les seves obres, per tal que sigui possible la seva realització positiva. Per exemple, un pintor ha de tenir prou ofici per tal que la seva pintura no es descoloreixi al cap d’un temps, o un escultor ha de tenir prou ofici per tal que les seves obres no s’esquerdin. LA DIMENSIÓ PERSONAL. CONSCIÈNCIA I LLIBERTAT. L’origen de la paraula “persona” el troben en el teatre grec. La persona era la màscara que caracteritzava el “personatge”. D’aquí prové el sentit de personalitat com a “manera de ser pròpia de cada individu”, allò que em diferencia, que em dona una identitat. És evident que tots som diferents, que cadascú té la seva pròpia personalitat (si bé els psicòlegs s’entretenen a classificar les personalitats en diverses tipologies). Però també és innegable que tots som persones, és a dir, que sóc tan “persona” jo com qualsevol altre. En aquest segon sentit, ens referim a “persona” com a quelcom que té valor moral, ens referim a cada

111

ésser humà com a “algú” (no pas “alguna cosa”) que és subjecte d’accions conscients i lliures. L’home és un ésser conscient, capaç d’utilitzar la seva intel·ligència per comprendre’s a si mateix. Hem dit que l’home és intel·ligent perquè no és esclau dels seus instints. Aquell que no és esclau és, d’alguna manera, més lliure. Així es posa en relació el tema de la intel·ligència humana, la consciència i la llibertat. Quan parlem de llibertat podem fer-ho en dos sentits: -Llibertat com a manca d’obstacles: Parlem, per exemple, de la caiguda lliure d’un cos, o de la llibertat d’un animal quan surt de la gàbia. Parlem també de manca de barreres legals (i aleshores tenim llibertat econòmica, política o jurídica) o de manca de barreres socials (per exemple, no hi ha res que m’impedeixi casar-me amb algú d’una classe social diferent a la meva, i aleshores dic que lliurement m’hi puc casar). -Llibertat existencial: Aquí parlem de la possibilitat de decidir per mi mateix cap on em vull dirigir, què vull fer, que en vull fer de la meva pròpia vida. Fixeu-vos que una pedra no pot tenir llibertat existencial. Per a poder ser lliures en aquest sentit cal tenir consciència de nosaltres mateixos; altrament seria impossible decidir com volem orientar la nostra pròpia vida. Com a ésser conscient, l’home és capaç de reconèixer-se com aquest algú que pot dir d’ell mateix que és un “jo”. Com a ésser lliure, actua per si mateix i és, per tant, responsable de les seves accions. Podem dir que cada persona neix amb uns condicionaments biològics, psicològics i socials, però també que la persona és capaç de fer projectes lliurement, de realitzar-se a si mateixa tot realitzant els seus projectes i d’anar comprenent-se ella mateixa. Aquí ens podem plantejar diverses preguntes filosòfiques: -Fins a quin punt tenen consciència els altres éssers vius? és a dir, fins a quin punt som únics pel que fa a la llibertat existencial? -Si una pedra, que està formada per matèria, no té consciència, què hi ha en nosaltres de diferent que ens permeti de tenir-ne? és a dir, quin és el fonament ontològic (metafísic) de la consciència i la llibertat existencial? Hi ha dues formes de pensament fonamentalment oposades respecte a l’home. Segons si prenem partit per una o per l’altra podrem respondre les qüestions anteriors de maneres diferents. Aquestes dues postures són el monisme i el dualisme:

112

-MONISME: L’home és només matèria. Per això també podem parlar de “materialisme”.5 En el cas del monisme no s’admet la llibertat existencial com a tal. Nosaltres creiem que som lliures perquè no som conscients dels motius reals de les nostres decisions. Per exemple, Freud creu que actuem portats per una mecànica de forces instintives i socials de les quals no som conscients. Jo penso que he decidit lliurement ser professor. Freud em diria que les circumstàncies m’hi han portat de forma inexorable, sense que jo en sigui conscient, però que conscientment m’agrada pensar que sóc professor perquè és el que he decidit jo lliurement. Així, la llibertat existencial no seria res més que una fantasia, una il· lusió de ser diferents dels altres animals, i la consciència no seria res més que una funció biològica d’adaptació especialment desenvolupada en l’espècie humana. -DUALISME: L’home té una naturalesa dual, formada per un cos (matèria) i un esperit (ànima). Les teories dualistes, majoritàriament, accepten la llibertat existencial. Allò que és material no és lliure, perquè està sotmès a lleis necessàries de la naturalesa. Però l’esperit és una altra dimensió de la realitat i, per tant, pot ser lliure. Afirmar l’existència de l’esperit significa pensar que no tot es pot explicar amb lleis físiques, químiques, biològiques o psicològiques. La consciència moral i la llibertat són, doncs, elements de la dimensió espiritual. Naturalment, això comporta diversos inconvenients i qüestions complexes: -Aquest esperit, si no és material, com pot influir en el comportament del nostre cos? com es relacionen cos i esperit? -Pot sobreviure l’esperit després de la mort del cos? -Si contestem afirmativament a la qüestió anterior, fins quan pot sobreviure?, pot viure eternament?, es reencarna? La posició materialista es nega a acceptar cap diferència essencial entre l’home i els animals. Les diferències són simplement de grau de complexitat, però en definitiva tots som resultat d’un procés evolutiu a partir d’elements purament materials. Quan els científics van plantejar la teoria evolutiva es va produir un escàndol social i religiós. Es caricaturitzava a Darwin dibuixant-lo com un mico, si bé el que ell deia era que tant els micos com l’home tenen avantpassats comuns. Certament alguns filòsofs cristians com Teillard de Chardin han intentat conciliar la teoria evolucionista i la religió. Segons Teillard de Chardin, Déu no va fer l’home del fang directament sinó evolutivament. El problema és saber en quin moment l’home deixa de ser un “simple” animal, és a dir, un combinat 5 Hi ha alguns filòsofs monistes que creuen que l’ho me és només esperit i no pas matèria, però són una excepció que ara no tindrem en compte.

113

d’elements materials, i passa a tenir “l’alè diví”, és a dir, l’esperit o l’ànima. Naturalment, però, podem també pensar que aquest suposat moment no existeix, i que el que la religió anomena ànima no és més que un producte de la fantasia humana. La posició materialista té un inconvenient molt seriós quan intenta teoritzar sobre la dimensió ètica. Com pot explicar en què es fonamenta el valor de l’ésser humà com a persona si no som res més que un animal complicat? Podem acceptar que l’home no té intrínsecament més valor que qualsevol altre animal? Podem acceptar que el nostre sentiment de llibertat no és més que una il·lusió? Podem acceptar que no som veritablement conscients de nosaltres mateixos? Exercicis: 1.Creus que podries ser més lliure del que ets? En quin o quins sentits de la paraula llibertat? 2.Feuerbach (filòsof materialista del segle XIX) afirmava: “L’home és allò que menja”. Què penses que significa aquesta afirmació? 3.Per què creus que els homes ens hem plantejat la idea que dintre nostre hi ha una ànima diferent del cos?

114

3.L’ACCIÓ: LLIBERTAT I RESPONSABILITAT

LA DIMENSIÓ ÈTICA. VALOR COM A PERSONA. Les formigues, les abelles, i qualsevol insecte que visqui en comunitat és perfectament intercanviable amb un altre, i el seu únic valor és que contribueix a que la comunitat funcioni. En alguns mamífers amb marcades estructures socials (elefants, cetacis, goril·les...) s’aprecia a cada individu i es valora per si mateix. En els homes aquest factor és especialment desenvolupat fins al punt que la dimensió personal és independent de la dimensió social. L’home té un sentiment de si mateix com a individu diferent de tots els altres, únic. Se sent persona, i això li dóna un valor6 per si mateix. D’aquest valor en diem “dignitat moral” 7. Les coses, en canvi, no posseeixen tal dignitat. El valor d’una taula o d’una nevera és econòmic, però no pas moral. Els animals tampoc no tenen el mateix valor que les persones. Per molt que apreciem un animal, no podem dubtar si hem d’escollir entre el bé de l’animal i el bé de la persona. Això no significa que podem maltractar els animals com si fossin objectes. Maltractar un animal és una forma de sadisme que diu molt poc en favor del que ho fa. Però sempre considerarem més greu (i les lleis així ho emparen) maltractar una persona.8 Aquesta noció de la persona com a quelcom amb dignitat moral, és a dir, valuós per si mateix, es concreta en l’idea que l’home no ha de ser utilitzat com un mitjà sinó com a una finalitat per si mateix. Un mitjà és “quelcom- que-serveix-per-a”. L’home té valor encara que no serveixi per a res. Això explica que, per exemple, a diferència del món animal, tenim cura dels malalts i els discapacitats. Tots els homes, independentment que siguin més o menys útils, tenen dignitat i això implica que mereixen ser respectats. La humanitat és quelcom que cal respectar. Respectant la vida dels altres respecto la meva pròpia dignitat.

6 en el sentit que és “valuós”, no pas en el senti q ue és “valent” 7 fixeu-vos que quan afirmem que “algú no és persona ” ens referim a què no té cap mena de dignitat. 8 La relació dels homes amb la resta d’animals i éssers vius és una qüestió delicada que comença per un fet tant elemental com pot ser l’alimentació. Tots els animals hem de menjar altres éssers vius: això ara com ara és inevitable. Però fins a quin punt una justificació econòmica és suficient per a defensar una ramaderia que porta al límit la capacitat de resistència dels animals? (penseu en la cria dels pollastres, per exemple).

115

Això, però, massa sovint no és així. Veiem com uns homes exploten, utilitzen i maltracten a d’altres homes. Això és comú a tots els primats. En els grups de ximpanzés, per exemple, son habituals els maltractaments a cries que poden acabar amb la mort. És un espectacle cruel i incomprensible. També hi ha pares humans que maltracten als seus fills, homes que maltracten o maten les seves esposes o companyes, caps que maltracten i exploten els seus empleats, sàdics, violadors, assassins, gent que busca la guerra o que reprimeix a pobles i cultures sencers. D’alguna manera podem dir que encara som massa animals, és a dir, que encara no som humans. No podem dir que l’home és un animal que segueix fidelment uns principis morals, però si que podem afirmar que l’home és un animal capaç de plantejar-se problemes morals, és a dir, és un animal ètic. L’OBJECTE DE L’ÈTICA: BÉ, JUSTÍCIA I FELICITAT: Ètica i moral són dos termes que sovint es confonen en el llenguatge ordinari, però que cal diferenciar. L’ ÈTICA és la reflexió filosòfica sobre la moral. La MORAL és una forma de valoració de les accions humanes segons un conjunt de normes orientades a la consecució del bé. A vegades aquest conjunt de normes també s’anomena “moral” (i aleshores parlem de “normes morals”). Així doncs, la moral és la recerca del bé que regula la nostra acció com a persones, mentre que l’ètica és l’intent de comprensió de les característiques i fonaments de la moral. Centrem-nos ara en la idea de “valoració”. Valorar és qualificar en un determinat sentit i amb una determinada perspectiva (punt de vista). Segons quina sigui la perspectiva, segons el punt de vista, podrem parlar de diferents tipus de valors. Entre altres, podem destacar els valors: -Religiosos: sagrat, profà, sant, demoníac, miraculós... (noteu que els valors poden ser positius o negatius) -Intel.lectuals: cert, dubtós, clar, exacte, original, evident... -Vitals: jove, àgil, fort, plaent, tranquil, neguitós... -Econòmics: car, barat, productiu, rendible... -Estètics: bell, lleig, harmoniós, elegant, sublim, artístic... ...(polítics, socials, culturals...) -Morals: tolerant, lleial, generós, sincer, honrat...

116

L’estudi dels valors s’anomena “axiologia” (del grec “axos” que significa valuós, digne de ser desitjat) Com es determina el valor? Això depèn de cada tipus de valor. Per exemple: -el valor econòmic es mesura pel preu, -el valor estètic s’avalua pel gust -altres valors s’avaluen pels sentiments -hi ha valors que es determinen per la racionalitat -i els valors morals es determinen per la raó pràctica, gràcies a la idea de bé. Raó pràctica es contraposa a raó teòrica. La raó teòrica es preocupa de saber si el que pensem és cert o fals. La raó pràctica es preocupa de saber si el que fem és bo o dolent. Què entenem per “bé”? A vegades diem que un dinar ha estat molt bé, i això vol dir que “ens ha agradat”. A vegades diem que un jugador juga molt bé, i això vol dir que realitza o compleix correctament la seva funció dins de l’equip, amb habilitat. Però aquests dos exemples no ens ofereixen una dimensió moral. La idea de bé, en un sentit moral, combina dues dimensions complementàries: -Una dimensió social, que apunta cap a la idea de justícia. -Una dimensió individual , que apunta cap a la idea de felicitat . Algunes teories ètiques han donat més importància a una o altra d’aquestes dues dimensions, però cal que totes dues es tinguin en consideració i tendeixin a l’equilibri. Aquest equilibri no significa “una mica de cada”, sinó “màxima plenitud de totes dues”. Per exemple, si jo dic: “a mi em fa feliç torturar els alumnes, però no és just que ho faci, per tant només els torturaré una mica”, el meu plantejament no és correcte des d’un punt de vista moral. Molt més correcte seria: “em fa feliç veure com els meus alumnes aprenen el que els explico, i el més just és que m’esforci a explicar-los les coses tant bé com pugui”. De tota manera això no és tan fàcil. Sovint hom pot considerar que la justícia és independent de la felicitat dels individus, fins i tot pot arribar a ser-ne contrària. De fet es tracta d’un tema tan antic com la filosofia: qui és més feliç: l’home just o l’home que comet injustícies impunement? L’ideal

117

seria que la justícia ens fes feliços i que la felicitat més gran fóra la de l’home just. Però sovint la realitat està lluny de l’ideal. Què són la justícia i la felicitat? És difícil donar una definició d’aquests dos conceptes, perquè tots els filòsofs que s’hi refereixen hi aporten la seva visió particular. Però podem intentar una definició prou general per que es pugui adaptar a les exigències particulars de cada teoria: JUSTÍCIA: és l’estat de perfecta harmonia d’una societat. FELICITAT: és l’estat de plena satisfacció dels desigs humans. Si intentem concretar més, aleshores apareixeran els problemes ètics tant a nivell individual com en un sentit més social d’ètica política. Per exemple: -Hi ha un únic model de societat justa, o bé n’hi ha diversos de possibles? -Tots els desigs són moralment correctes? Com podem diferenciar els desigs bons dels dolents? Hi ha desigs perversos?

SER I HAVER-DE-SER. JUDICI DE FET I JUDICI ÈTIC: Una altra qüestió que sovint es planteja és: Existeixen la justícia i la felicitat? Està clar que justícia i felicitat no existeixen com a objectes de la manera que existeix un pi o una llibreta. Però sí que existeixen com a finalitats . Una finalitat és allò que volem que sigui. Per això diem que la moralitat pretén transformar la realitat, és a dir, transformar allò que és en allò que ha de ser. Els judicis de fet ens parlen de com són les coses. En canvi, els judicis ètics (o judicis de dret) ens parlen de com haurien de ser les coses. Per exemple, si observem els fets, veurem que hi ha racistes, gent que maltracta els seus fills, torturadors, lladres, assassins... Tot això és un fet, és el que és, el que hi ha, i es pot comprovar empíricament. Quan ho expliquem, fem un judici de fet. Però si jo afirmo que no hi ha d’haver pena de mort, que els pares han de tenir cura dels seus fills, que no hi ha d’haver tortures ni assassinats, aleshores realitzo un judici ètic. Parlo de com haurien de ser les coses.

118

Però això no es pot observar, no es pot comprovar. Només podem aspirar-hi, desitjar-ho, plantejar-nos-ho com un objectiu, és a dir, una finalitat, és a dir, un IDEAL. Els judicis de fet els realitzem gràcies a la raó teòrica. Els judicis ètics els fem gràcies a la raó pràctica. Evidentment, no és fàcil raonar sobre el que hauria de ser. Hi poden haver opinions diferents. I el problema és que quan dubtem no podem referir-nos a l’observació de fets objectius, sinó a quelcom tan abstracte com pot ser la idea de bé. LES FORMES DE L’HAVER-DE-SER: Quan considerem que quelcom “ha de ser” d’una determinada manera plantegem una llei. Per exemple, afirmem que “no hem de matar”, que “hem de ser fidels als nostres compromisos” o que “hem de pagar impostos”. Algunes d’aquestes lleis no es refereixen a la moralitat, sinó a certes obligacions que els individus adquireixen pel fet de ser d’un país determinat, pel fet de ser ciutadans d’un estat. Aquestes lleis les coneixem com “lleis jurídiques” . Les “lleis morals”, en canvi, són independents del fet de pertànyer a un o altre estat. Totes dues ens parlen del que “ha de ser”, és a dir, de “deures” (en castellà “lo que debe ser”, “deber”), però hi ha una sèrie de diferències notables entre els dos tipus de lleis: 1.Les lleis jurídiques estan codificades oficialment i publicades per escrit. Formen part del que coneixem com a “codis jurídics”, tals com el Codi Civil o el Codi Penal. És imprescindible que tothom les pugui conèixer, i per això han de estar escrites en algun lloc on tothom pugui accedir-hi. Al nostre país, les lleis estatals es publiquen al BOE (Boletín Oficial del Estado), les lleis catalanes es publiquen al DOGC (Diari Oficial de la Generalitat de Catalunya) i els edictes locals es publiquen al BOP (Boletín Oficial de la Provincia). Les lleis morals, en canvi, no cal que estiguin escrites. 2.Les lleis morals provenen necessàriament d’un convenciment intern, és a dir, les complim perquè hi creiem. És una qüestió de consciència. Si no ens les creiem, si no les sentim com a pròpies, per a nosaltres no són realment lleis morals. Com a màxim les considerem convencionalismes socials dels quals podem prescindir (si ens deixen).

119

Les lleis jurídiques, en canvi, no ens les imposa la nostra consciència, sinó que s’imposen coercitivament des de fora, prescindint de si el subjecte està o no convençut de la seva necessitat. Els estats desenvolupen sistemes coercitius que persegueixen i castiguen l’incompliment de les lleis jurídiques. Ens referim a la policia i al sistema judicial. No importa si jo crec que és bo pagar impostos, perquè la llei m’hi obliga igualment, i si no els pago em poden castigar. No importa tampoc si jo crec que està bé robar als rics, perquè la llei també ho castiga. En aquest mateix sentit, podem observar que no hi ha diferència legal entre no assassinar algú perquè tenim por d’anar a la presó o no assassinar-lo perquè creiem en el dret a la vida, però si que hi ha una diferència ètica. 3.Les lleis jurídiques solen ser diferents en els diferents països i en les diferents èpoques històriques. Les lleis morals, en canvi, aspiren a ser vàlides per a tothom, sempre i en tot lloc. D’això en diem “universalitat ”. Dic que hi aspiren, perquè no està clar que això sigui possible, com veurem posteriorment. 4.En alguns casos, les lleis jurídiques poden ser contràries a la moral, i aleshores parlem de lleis moralment injustes. Per exemple, en temps de Franco les dones adúlteres podien ser castigades amb presó, i això era injust. També es podia anar a la presó per expressar lliurement les pròpies opinions o per parlar en català, i això també era injust moralment. Però era legal. Podem dir, doncs, que les lleis morals i les jurídiques a vegades coincideixen (no s’ha de matar) i a vegades són contràries (lleis que prohibeixen la llibertat d’expressió). També pot passar que les lleis jurídiques es refereixin simplement a aspectes organitzatius que no tenen res a veure amb la moralitat (llei que diu que s’ha de circular per la dreta a les carreteres). Finalment, també pot passar que les lleis morals es refereixin a aspectes de la vida que no estan regulats per la legislació jurídica. Per exemple, no és il·legal que els fills desatenguin els seus pares quan són vells, però sí que és immoral. FI I MITJÀ: La finalitat (fi) de tota acció moral és el bé (en la seva doble dimensió de felicitat i justícia). Podríem dir que totes les accions que tenen el bé com a finalitat són morals. Si l’acció té una altra finalitat pot ser que sigui immoral o bé amoral. Si són

120

contràries al bé direm que són immorals. Si no tenen res a veure amb el bé, però tampoc no hi són contràries, direm que són amorals. Posem algun exemple: -acció moral: vetllar per l’educació d’un fill -acció immoral: vendre un fill -acció amoral: menjar-se un gelat Si ens fixem en els exemples anteriors, donem per suposades certes intencions. Suposem que vetllem per l’educació del fill pel seu bé. Però vetllar per l’educació d’un fill per poder vendre’l més car seria clarament una immoralitat. Amb això veiem que la moralitat de les accions depèn de la intencionalitat amb què es realitzen. “Intenció” prové de la forma llatina “intendere”, que significa “tendir cap a” o “apuntar a”, és a dir, “perseguir una finalitat”. Per això, afirmar que la moralitat de les accions es determina per la intencionalitat equival a dir que es determina pels fins o finalitats. Però la moralitat d’una acció no depèn únicament de la intenció, de la finalitat, sinó que també hi entra en joc la qüestió dels mitjans. El mitjà és allò que es realitza per tal d’assolir una finalitat. Un tema llargament debatut en la història del pensament ètic és la qüestió de si el fi justifica els mitjans. Això pot ser cert en la mesura que no es produeixi un conflicte de finalitats moralment valuoses. Una acció amb una finalitat bona no pot ser plenament moral si els mitjans que s’utilitzen no són moralment acceptables. Per entendre això, cal que recordem que hem dit que la finalitat moral és el bé, que hem caracteritzat per la justícia i la felicitat atenent a les dues dimensions de l’home (social i personal). Així podríem haver dit que la finalitat de l’ètica és l’home, és a dir, que l’home és un fi en si mateix. Si això és així, aleshores l’home no ha de ser mai un mitjà. Utilitzar les persones com a mitjans per a finalitats suposadament superiors és una contradicció moral, perquè no hi ha cap finalitat superior a l’home. Imaginem, per posar un exemple, que un pare es ven el fill però ho justifica perquè en té dos més per alimentar i compta fer-ho amb els diners que tregui de la venda d’un d’ells. Si no se’l vengués potser moririen tots tres de gana. Un altre exemple, en aquest cas històric: els americans justifiquen el llançament de les bombes atòmiques sobre el Japó perquè la finalitat era acabar amb la segona guerra mundial. De fet, diuen, malgrat la matança que van representar les dues bombes, encara es van estalviar un munt de morts que s’haurien produït si s’hagués continuat amb les armes tradicionals. En els dos casos que hem plantejat, es justifica la utilització de les persones (de la vida de les persones) com a mitjà perquè la finalitat és el benefici d’un major nombre de persones. Però això és molt perillós perquè

121

és el mateix argument que fan servir els dictadors per exterminar els seus enemics: diuen que ho fan pel bé general. Hom pot entendre sovint la misèria humana, la misèria dels pares desesperats o de les nacions abocades a la guerra. Però que una acció sigui comprensible no significa que sigui moral. L’abandonament d’un fill o una guerra no poden ser mai morals (per més que algunes religions parlin de “guerres santes”). Caldria pensar de quina manera es poden evitar aquestes situacions sense sortida en lloc de conformar-se amb solucions salvatges (immorals).

MORAL I DEONTOLOGIA: Normalment la moralitat fa referència a la globalitat de les nostres accions com a persones. La persona és subjecte i finalitat de la moralitat. Quan ens referim a la persona com a tal, parlem de moral general. Si bé és cert que l’ésser humà es defineix fonamentalment com a persona, cada individu realitza una sèrie d’activitats específiques que constitueixen el que anomenem la seva “dedicació” o “professió”. Així, a més de ser persona, hom és mecànic, professor, metge, advocat, pescador... Aquestes activitats professionals estan sotmeses a una legislació judicial que varia segons els països. Però això sovint no és suficient i cal recórrer a una legislació moral particular que anomenem deontologia. Cada professió pot desenvolupar un codi deontològic propi que resolgui les situacions específiques que s’hi plantegen. Hi ha professions que tenen un codi deontològic més desenvolupat per ser especialment importants o delicades. Pot ser el cas dels advocats, dels periodistes o dels metges (jurament hipocràtic)

MORAL I COSTUM. VALORS ABSOLUTS O RELATIUS: Les accions humanes poden presentar-se com a costums o com a obligacions morals. Per exemple, és un costum sortir el cap de setmana, però això no vol dir que hi estiguem obligats, o que siguem immorals si no sortim. És costum pentinar-nos quan ens llevem, però això no implica cap obligació moral. Hi ha gent, per altra banda, que està acostumada a no respectar a ningú, però el respecte als altres és una obligació moral. Els costums canvien al llarg del temps, segons els llocs i les persones. Per això diem que els costums són relatius.

122

Les accions morals se’ns presenten com a obligacions, és a dir, com a deures. Per exemple: procurar que els fills tinguin el millor que puguem oferir-los és un deure moral, i ens sembla que això no ha de dependre ni del lloc ni de l’època en què vivim, és a dir, que els deures morals són absoluts. Estem també convençuts que no és admissible que cada persona pugui fer el que li sembli respecte a aquesta qüestió. Per això, quan veiem un pare que maltracta el seu fill ens sentim legitimats per criticar-lo i censurar-lo. Això, en teoria, està molt clar. Però a la pràctica sorgeixen diversos problemes: 1.Sovint es confonen els costums amb els deures. No tothom és respectuós amb els costums de cadascú. Els que porten els cabells llargs critiquen als que els porten curts, i també a l’inrevés, com si hi hagués quelcom moralment reprovable en la mida dels cabells, o en la roba que ens posem, o en l’horari que seguim... 2.Si ens mirem l’home des d’una perspectiva històrica tot comparant les diferents cultures, veurem que el que ara i aquí considerem com un deure moral, fa uns anys o en un altre lloc no s’hi considerava. Exemples: -A molts ens sembla una immoralitat la pena de mort, però això no és així a tot arreu. -Les vídues dels hindús es llençaven a la pila funerària i morien cremades amb el seu difunt marit. Les dones sense fills dels emperadors xinesos eren enterrades vives amb l’emperador difunt. Això era una obligació per a elles, però a nosaltres ens sembla immoral. -Els romans trobaven bé les lluites a mort dels gladiadors. -L’esclavitud ha estat sovint considerada com a un bé social -Els ianomami practicaven infanticidis com a mètode de control demogràfic ... Això ens pot fer pensar que, en el fons, no hi ha diferència entre els costums i les normes morals, de tal manera que tots els valors serien relatius, que totes les opinions són vàlides si són acceptades en una determinada societat. Aquesta postura ètica s’anomena relativisme moral. Alguns relativistes pensen que l’especial valor que les societats donen a les anomenades “normes morals” es deriva del fet que es tracta de costums especialment útils per a la supervivència de la societat i per la seva adaptació a les circumstàncies. Són eines adaptatives que depenen de les circumstàncies i que perden el seu valor quan les circumstàncies canvien.

123

És indubtable que els valors morals han anat canviant al llarg del temps. Però això també es pot dir de la ciència. El que fa uns segles es considerava cert, ara ja no ho és, i no s’entenen les coses igual a tot arreu. La veritat canvia d’una època a una altra, però això no significa necessàriament que no hi hagi veritat. Podem pensar, com Popper, que la veritat es descobreix progressivament, que les noves teories ens acosten cada vegada més a la veritat. Podem doncs aplicar la mateixa idea a la moral: els judicis de valor poden canviar d’una època a una altra, però això no es deu al relativisme dels valors, sinó a la descoberta de nous valors que ens fan progressar moralment. Per exemple, molts homes justos van conviure en el passat amb la tortura sense pensar que era reprovable èticament. Avui un home que admetés la tortura no ens semblaria just. No és que hagi canviat el valor de la justícia, sinó que s’ha ampliat en una nova dimensió. Podríem dir doncs que la moral progressa. També és cert que la idea de “progrés moral” és discutible. Progressar vol dir millorar. Podria ser que només canviéssim de costums, però que això no fos pas cap progrés. És cert que no fem la mateixa mena d’immoralitats que els romans; però potser les nostres son tan o més greus.

RESPONSABILITAT MORAL: Responsabilitat moral és l’obligació de respondre dels nostres actes davant la pròpia consciència i davant la humanitat en general. Podríem parlar també de responsabilitat legal o jurídica, que seria l’obligació de respondre davant d’un tribunal. Les condicions que ens permeten parlar de responsabilitat són la llibertat i el coneixement (o consciència). Coneixement: Per parlar de responsabilitat cal que el subjecte sigui conscient (tingui consciència, coneixement) de les circumstàncies i les conseqüències dels seus actes. Per exemple: toco el timbre d’una casa, es produeix un encreuament elèctric, i s’incendia la casa. Evidentment, jo no sóc un piròman, perquè no tenia consciència (ni en podia tenir) de les conseqüències del que he fet. Però no sempre la ignorància ens eximeix de responsabilitat. Hi ha circumstàncies que hom està obligat a conèixer. No es pot disculpar per ignorància a aquell que és responsable de la seva pròpia ignorància.

124

Per exemple: jugant amb una pistola, pensant que no està carregada, se’m dispara i fereixo algú. Jo ignorava que la pistola podia disparar-se, però sóc responsable de no haver comprovat que la pistola era descarregada. Llibertat : La llibertat és la possibilitat d’actuar segons la decisió de la voluntat. També és la possibilitat de decidir per mi mateix les finalitats de les meves accions. Són dos sentits molt diferents. En el primer sentit ens podem trobar amb tota mena d’obstacles que dificulten o impossibiliten la realització de les nostres decisions. Per exemple, vull salvar un nen que s’ofega a un riu, però el corrent és massa fort, o jo sóc paraplègic o bé no sé nedar. No sóc, per tant, lliure de salvar-lo. Aleshores no puc ser tampoc responsable de no haver-lo salvat. El segon sentit és més controvertible. Significa que jo puc escollir la finalitat de les meves accions, i sóc responsable de la meva elecció en la mesura que només depèn de mi. Això vol dir que si escullo les bones intencions sóc virtuós, i si trio les males intencions sóc un viciós, una mala persona. Ara bé, ens podríem preguntar fins a quin punt depèn de mi mateix ser virtuós o viciós, és a dir, fins a quin punt sóc realment lliure. (Rellegiu el punt 5 del tema 2 del crèdit 1) Hom és responsable no només de les seves intencions, sinó del seu comportament i de les conseqüències previsibles del seu comportament. Hom ha de ser capaç de preveure, dins d’uns marges de raonabilitat, les conseqüències possibles de la pròpia conducta, i (sempre que les seves facultats mentals siguin suficients) és responsable de les conseqüències que es produeixin amb o sense intencionalitat. De tota manera, la intencionalitat és sempre un factor que agreuja la responsabilitat (també pel que fa a la responsabilitat jurídica)

Busca un exemple on es posi de manifest que la manca de mala intenció no eximeix de responsabilitat a l’actor.

ÈTICA MATERIAL I ÈTICA FORMAL L’ètica, al llarg de la història, ha intentat explicar la moral buscant quins són els seus principis, els seus fonaments. Segons el tipus d’explicació distingim entre ètiques materials i ètiques formals.

125

*Ètiques materials: Intenten concretar en què consisteix el bé, per tal de donar-nos una norma d’actuació. Tothom està d’acord a dir que la finalitat de la moral és el bé; però ja no és tan clar què hem de considerar com a bo i què com a dolent. No podem entretenir-nos-hi; només esmentarem algunes de les teories més clàssiques: -TEOLOGISME: El bé s’identifica amb Déu. La paraula de Déu ha de ser la norma moral. Aquesta és una postura que implica creure en una determinada religió que ens indiqui quina és la voluntat de Déu. Fixeu-vos que podem plantejar-nos la mateixa qüestió de dues maneres diferents: Déu vol i mana el que és bo o el que és bo ho és precisament perquè Déu ho mana i ho vol? Aquesta pregunta dona peu a dues formes diferenciades de teologisme. -UTILITARISME (o PRAGMATISME): És bo allò que és útil i dolent allò que és perjudicial. Aquesta teoria ha de respondre a dues preguntes especialment complicades: -útil per a què? -útil per a qui? Intenta tu mateix respondre coherentment a aquestes preguntes. Quins problemes trobes i quines contradiccions et compliquen les respostes? -HEDONISME: El bé és el que ens produeix plaer i el mal el que ens produeix dolor. El plaer ens pot explicar la dimensió personal del bé, però es fa més difícil aplicar-ho a la dimensió social. Podem pensar que la justícia ens dóna el més gran dels plaers, però també podem renunciar a la dimensió social i limitar-nos a la pròpia felicitat prescindint de la societat. -NATURALISME: És bo el que és natural i dolent el que és antinatural. Aquesta postura cau en el que Hume (S.XVIII) anomenava “fal· làcia naturalista”. Aquesta fal·làcia consisteix a creure que del coneixement de com són les coses se’n pot deduir com haurien de ser. Hume feia notar que l’ haver-de-ser, és a dir, els deures, no es pot determinar a partir del coneixement de la naturalesa. La naturalesa només ens ensenya com son les

126

coses. La moral ens parla de com haurien de ser. La naturalesa és sovint salvatge i inhumana i no ens ofereix un veritable model moral.

*Ètiques formals: Al contrari de les ètiques materials, per a les ètiques formals no importa el contingut de l’acció sinó la seva forma, és a dir, la seva intenció i la seva conformitat amb la llei del deure. La teoria formal més destacada és la d’Immanol Kant (S.XVIII). Segons Kant, les accions humanes no són ni bones ni dolentes. L’únic que es pot considerar bona o dolenta és la voluntat humana. La bona voluntat és la voluntat de complir els deures morals de forma totalment desinteressada, només per respecte al deure. Si els deures s’haguessin de complir per algun interès, aleshores la moral seria relativa. Quelcom estaria bé de fer-ho si ens interessés, però no caldria fer-ho si no ens interessés. Pensa que els deures són independents dels interessos personals. Kant posa com exemple el cas de tenir un deute: la meva obligació és tornar els deutes contrets, i això és així tant si em dona plaer com si no, tant si em convé com si no, és a dir, tant si m’interessa com si no. Si els deutes només s’haguessin de tornar quan ens convingués, els deutes ja no serien deutes. Queda clar, doncs, que si no volem caure en el relativisme l’única forma acceptable de la llei moral és aquella que es planteja el deure de forma totalment desinteressada. Ara bé, pregunteu-vos vosaltres mateixos si existeix algú que actuï d’una manera absolutament desinteressada. Kant s’ho qüestiona i pensa que malgrat que potser no hi ha ningú perfectament moral, això no implica que la moral pugui respondre a una actitud interessada, perquè aleshores la moral no seria res valuós i respectable.

127

4.LA POLÍTICA: DEMOCRÀCIA I CIUTADANIA LA DIMENSIÓ POLÍTICA CONCEPTE DE PODER Podem definir el “poder” de la següent manera: El poder és la capacitat que posseeixen certs individus o grups d’individus d’afectar, segons la seva voluntat, la conducta d’altres individus o grups d’individus. Es podria dir d’una manera més breu que poder és la capacitat de control i manipulació. Aquesta capacitat es pot donar en graus diferents, per la qual cosa podem dir que algú té poc, molt, més, algun... poder. No és una qüestió de tot o res. Es pot fer una diferenciació bàsica entre el poder com a “capacitat d’influència” i el poder com a “capacitat de sanció punitiva”. Per exemple, els bisbes catòlics poden influir en el comportament dels ciutadans amb consells, amb orientacions, amb l’exemple del seu propi comportament, etc. Però el que no poden fer és sancionar punitivament (castigar) als ciutadans que no segueixin els seus consells. En canvi, els jutges no aconsellen res a ningú, però castiguen implacablement als ciutadans que infringeixen els preceptes legals. Aleshores, qui té més poder, un bisbe o un jutge? No es tracta de més o menys, en aquest cas, sinó de qualitats diferents de poder. Podríem preguntar, doncs, qui aconsegueix afectar més notablement als ciutadans? Aleshores la resposta podria ser molt variable en funció dels ciutadans a que ens referim, del lloc i de l’època. El poder és un fenomen universal a la societat. El trobem en totes les institucions socials: -en una família hi ha sistema de poder, -en una empresa hi ha sistema de poder, -en un institut d’ensenyament secundari hi ha sistema de poder, -en un estat hi ha sistema de poder, ... Segons la teoria discursiva, les actituds (enteses com a discursos) legitimen posicions de poder. Normalitzen, donen i treuen la raó, aproven públicament maneres de ser i comportar-se. Recórrer als discursos per validar els nostres actes ens permet exercir el poder. Els discursos sostenen (o critiquen) institucions i les institucions generen discursos.

128

Si volem entendre les desigualtats de poder de la societat, hem d’estudiar les pràctiques discursives com a element de creació i manteniment de determinades formes de vida social. Els discursos permeten mantenir les relacions de poder, domini i control. CONFORMITAT I INNOVACIÓ Conformitat (influència de la majoria) és la submissió de l’individu a la majoria, un canvi de comportament com a resultat de la pressió dels altres. És molt difícil sostreure’s a l’opinió de la majoria. Els membres del grup comparteixen creences, percepcions i comportaments, la qual cosa els manté cohesionats i evita el conflicte intern. Les causes de a conformitat poden ser:

• Influència informacional: considerar que les informacions dels altres són millors que les meves

• Influència normativa: mostrem acord amb el grup per no ser-ne exclosos

• Segons la teoria discursiva: la conformitat és una forma de resoldre un conflicte entre normes.

El conformisme és l’actitud d’acceptació passiva de la normalitat. Els media tendeixen a crear conformisme difonent un discurs aparentment consensuat i objectiu. En una societat individualista, el trencament del consens deixa l’individu completament aïllat. La por a l’aïllament potencia el conformisme. Innovació (influència de la minoria) és la modificació dels discursos i accions de la majoria per influència d’una minoria. La influència no és un procés unidireccional. La determinació de qui és majoria o minoria depèn de qui, quan i com un grup percep que un altre és majoritari o minoritari. Segons el grup que sigui rellevant en una situació específica serem part de la majoria o de la minoria (ja que formem part de diferents grups). No és una qüestió estrictament numèrica. Per exemple, el fet que els valors dominants siguin masculins no vol dir que hi hagi més homes que dones. Les minories, com que no tenen poder, només poden convèncer. Les característiques que fan convincent a la minoria innovadora, activa, són:

• Fer visible el conflicte. Un conflicte obert és sempre un espai on es reflexiona i es desenvolupen arguments, mentre que si el conflicte no és visible és com si no existís.

• Mantenir la consistència, és a dir, no caure en contradiccions. • Mostrar-se autònom i generar confiança.

129

• Estil de negociació flexible (no dogmàtic) a vegades, però també enèrgic i decidit.

• Efecte “bola de neu” de les defeccions. Quan algú canvia de bàndol pot arrossegar seguidors.

• Resistències de la majoria: La resistència a la influència directa produeix un efecte d’influència indirecta (latent, que es manifestarà posteriorment). La majoria no produeix mai una influència indirecta, però la minoria sí. Pot ser conseqüència del fet que la nostra societat menysprea els individus dèbils i influenciables, mentre que la influència de la majoria es justifica pel discurs dominant.

Estratègies de resistència de la majoria:

• Denegació: negar la validesa de les opinions de la minoria, desqualificar-les. Fa que hi pensem i que ens acabi influint indirectament.

• Censura: prohibir-ne la difusió. Genera efecte d’interès. • Psicologització: desqualificar les persones que defensen la minoria,

estereotipant-los o atribuint-los interessos ocults egoistes.

Perspectiva discursiva: La innovació no pot néixer en el buit social, ha de reflectir les contradiccions d’una època, les polèmiques i divisions ideològiques d’una societat, els discursos que hi circulen en el camp de batalla social. Cal donar més pes al conflicte social i a les relacions de poder que a la validació i al conflicte cognitiu. Foucault considerava que el poder és una relació, no una cosa que és té. Així el poder de la minoria és el del desafiament a la majoria. Tots els membres del sistema són emissors i receptors d’influència. Segons el Dr. Ibáñez, les minories actives no són altra cosa que l’instrument d’un canvi que ja s’està produint en la majoria. El canvi només es difon gràcies a la majoria. PODER I POLÍTICA En qualsevol dels seus nivells, el poder guia institucions socials (família, empresa, municipi...) mitjançant un flux de decisions més o menys coherent: -“Guiar” significa donar, o imposar, un ordre determinat, és a dir, ordenar (per això de les decisions del poder en podem dir “ordres”).

130

-El “flux de decisions” s’anomena política, estratègia o tàctica. Parlem aleshores de política de partit, de política d’empresa, de la política d’un cap de família, etc. Així, podríem definir “política” com el conjunt de decisions que dimanen del poder. De tota manera, podem donar al terme un sentit més ampli i entendre que la política comprèn tot el seguit d’accions relacionades amb l’exercici del poder, amb la crítica al poder i amb l’aspiració a l’exercici del poder. És per això que diem que no només fan política els membres d’un govern, sinó també l’oposició. PODER PÚBLIC. EL PUNT DE VISTA FILOSÒFIC I EL PUNT DE VISTA SOCIOLÒGIC La sociologia política s’interessa principalment per les institucions de poder públic. Són les institucions que tenen com a funció controlar la col·lectivitat amb la seva política (flux de decisions), per tal d’obtenir els fins desitjats pels que detenten el poder o l’influeixen. La institució fonamental del poder públic és el govern, en els diversos nivells possibles (municipal, regional, estatal). Un govern, per a ser-ho realment, ha d’exercir un control imperatiu (amb possibilitat de sanció coercitiva) en un territori definit i exercir-lo de forma exclusiva. Un govern que no pugui castigar a qui no se li sotmet no podem dir que realment governa. Per això diem que no hi ha govern sense control imperatiu. A més cal que quedi clarament delimitat el territori que està sota el poder del govern, i que en aquell territori no hi hagi més d’un govern. Poden conviure diversos nivells de govern (municipal, regional o estatal) sempre que quedin ben delimitades les competències de cadascun. Quan parlem de competències ens referim a aquells temes o aspectes sobre els quals poden exercir veritablement un control imperatiu. També ha de quedar clar el grau de subordinació entre els diferents nivells de govern. Per exemple, el poder municipal pot aplicar determinades lleis i prendre certes decisions, però s’ha de sotmetre a la llei general de l’estat. A vegades hi ha més d’un grup que declara que és el govern legítim d’un determinat territori. Però més que les declaracions que pugui fer, el que importa és l’efectivitat real del govern. Per exemple, durant la Guerra Civil Espanyola hi havia dos governs a Espanya. Més concretament, hi havia

131

dues institucions que s’autoproclamaven “govern espanyol”: el “nacional” i el “republicà”. Però, en realitat, hi havia un sol govern per a cada zona d’Espanya. En acabar la guerra, el govern republicà continuà declarant-se “govern d’Espanya a l’exili”, però això ja no era un govern. Des del punt de vista dels republicans, el govern dels “nacionals” era “insurreccional”, mentre que el seu era el “legítim”. Això pot ser cert des d’un punt de vista moral, però des del punt de vista sociològic només compta la contundència dels fets, i no la seva legitimitat moral. Per a la sociologia política, “legitimitat” és simplement el fet que existeixi consens suficient per a l’acceptació (de més o menys bon grat) d’una autoritat i del seu poder per tal que l’autoritat sigui obeïda. Per això, des de la perspectiva sociològica, el govern dels “nacionals” era prou legítim. Aquest punt de vista sociològic té el seu contrapunt en els plantejaments de la filosofia política. La filosofia política reflexiona sobre els fonaments que justifiquen l’autoritat de l’estat i l’obediència, o no, dels ciutadans. En filosofia política són centrals els conceptes de dret, justícia i llibertat. Per tant, podem considerar la filosofia política com una part de la filosofia moral. Per això la filosofia s’interessa pels objectius ètics de tot procés polític, més que no pas pel funcionament concret de les institucions de govern. A més, la filosofia política fa propostes concretes de sistemes d’organització política, és a dir, proposa principis polítics concrets, basant-los en un fonament ètic. Per resumir, podem dir que la filosofia política proposa i valora èticament sistemes reals o hipotètics, mentre que la sociologia es limita a descriure tan objectivament com li és possible els diferents sistemes reals, sense entrar en valoracions LES DIMENSIONS DE LA POLÍTICA Quan intentem identificar i qualificar l’orientació política d’un partit polític seguim un esquema basat en tres eixos: *Primer eix: ESQUERRA -DRETA: També es fa servir el terme “progressista” com a sinònim d’esquerra i “conservadurisme” com a sinònim de dreta. L’origen d’aquesta terminologia el trobem a l’època de la Revolució Francesa. En el Parlament els més progressistes s’asseien a l’esquerra i els més conservadors a la dreta. En els parlaments actuals se segueix mantenint aquesta distribució espaial simbòlica.

132

Les dretes tendeixen a potenciar els valors més tradicionals i individualistes, per això s’anomenen conservadors. Les esquerres tendeixen a proposar valors innovadors que tendeixen a l’igualitarisme, sobre el supòsit que eliminar les desigualtats socials, o suavitzar-les, és sinònim de millora i, per tant, de progrés. De tota manera, els partits de dreta també parlen de progrés, que és un valor comunment cobejat, i els d’esquerres tampoc no volen trencar amb tot i no conservar res. La diferència més objectiva la trobem en les teories sobre fiscalitat i funció de l’estat. Els partits d’esquerra tendeixen a voler pujar els impostos i els partits de dreta tendeixen a voler abaixar-los. La idea de la dreta és que a menys pressió fiscal més creixement econòmic i més progrés en el nivell econòmic general, que implica un més gran benestar. La idea de l’esquerra és que calen més impostos per redistribuir millor la riquesa i ajudar econòmicament i amb serveis gratuïts a les classes socials més desafavorides. D’aquesta manera, se sol associar la dreta a les classes més riques, que no necessiten ajuts socials i volen pagar menys impostos, i l’esquerra a les classes més desafavorides. Però això no és tan simple, com podem constatar a l’actualitat política. Podríem dir, sense que tampoc sigui un criteri absolut, que quan hom tendeix a millorar econòmicament, sigui quin sigui el punt de partida, tendeix a votar dreta, mentre que si passa a l’inrevés es tendeix cap a l’esquerra. Ara bé, a vegades es pot donar la confiança a un partit de dreta en temps de crisi, suposant que podran redreçar millor l’economia. I correlativament, es pot votar esquerra en temps de bonança amb l’esperança d’un repartiment més equitatiu del creixement. Hi ha molts factors que intervenen en les preferències polítiques dels votants: trajectòria prèvia, imatge de credibilitat, carisma dels dirigents... que no estan en funció de la situació sòcio-econòmica. Si hom pogués fer prediccions polítiques amb exactitud la democràcia perderia el seu sentit. Molts partits polítics, defugint la polaritat dreta-esquerra, s’autodefineixen com a “partits centristes”. En realitat seria més clarificador prescindir d’això i concretar la posició en el següent eix (moderat-radical) *Segon eix: RADICAL-MODERAT: També s’utilitza com a sinònims la parella “dur-tou” o “extremista” com a sinònim de radical.

133

En general, podem dir que la radicalitat és una negativa a aproximar posicions amb les altres opcions polítiques. En contraposició, la moderació consistiria a estar obert al diàleg, relativitzant fins a cert punt els propis plantejaments. L’esquerra més dura se sol anomenar “comunista”, i la moderada “socialista”. La dreta radical se sol anomenar “faixista”, i la dreta moderada es coneix com a “liberal”. *Tercer eix: NACIONALISTA-NO NACIONALISTA Quan un partit considera com a un objectiu fonamental la defensa de la identitat nacional en front de les agressions hipotètiques o reals, internes o externes, aleshores parlem de nacionalismes. Per exemple, el govern francès fa una política nacionalista quan obliga a les sales de projecció de cinema a projectar un % mínim determinat de pel.lícules franceses i un % màxim d’americanes. Conceptes característics del nacionalisme, a banda del de “nació”, són els d’”integritat o unitat nacional”, “pàtria”, “identitat”... Exercici: Qualifica els partits del panorama polític espanyol actual segons les tres dimensions que hem comentat ELS DRETS Un dret és quelcom que hom pot exigir dels demés. Parlem de molts tipus de drets: -Drets econòmics: Poden ser reals o personals:

-Drets reals: són drets sobre les coses. L’exemple més clar és el dret de la propietat. -Drets personals: són drets sobre les persones. Solen comportar una reciprocitat, és a dir, drets i obligacions per les dues parts. Per exemple, el meu cap té dret a dirigir el meu treball i jo tinc dret a cobrar.

-Drets civils o polítics: són drets que fan referència a les relacions de poder en una societat. Per exemple, el dret a vot, el dret a expressar-se lliurement, el dret a ser jutjat amb garanties de justícia...

134

-Drets humans: són drets que fan referència al ple desenvolupament com a persona. Per exemple, el dret a l’educació, el dret a la vida.. Podríem trobar també tota una sèrie de termes que fan referència a parts d’aquests drets: drets laborals, drets mercantils, drets procedimentals, etc. La filosofia del dret és planteja quin és l’origen i fonament dels nostres drets, és a dir, per què podem exigir el que exigim. Està clar que no tots els drets tenen el mateix origen: -Hem vist que l’exercici d’un rol genera un status determinat, és a dir, l’observació d’unes normes genera uns drets determinats (com que segueixo les normes del rol “professor” tinc dret a cobrar a final de mes). Així, podríem dir que hi ha drets que neixen de l’esforç personal. -Hi ha drets que es transmeten de pares a fills. Per exemple, els drets del rei es transmeten al seu hereu, o bé les propietats de la meva tieta passaran a ser meves si me les cedeix en herència. -Hi ha drets que s’adquireixen a canvi d’una contraprestació. Per exemple, adquireixo el dret a la propietat de la meva llar a canvi de pagar una determinada quantitat de diners. -Hi ha drets que s’adquireixen per delegació. Per exemple, els parlamentaris dels estats democràtics tenen uns drets que els hi han delegat els ciutadans que els han votat. -Alguns drets depenen de la societat en la qual vivim. Per exemple, el dret a divorciar-se depèn de la legislació del país on es visqui. -Hi ha drets que es fonamenten en el fet de ser reconegut com a ciutadà d’un determinat estat. Per exemple, al nostre país, els ciutadans espanyols tenen uns drets que no tenen els turistes o els immigrants estrangers. Tot això posa de manifest que els drets de cada individu són molt variables i depenen de qui és fill, què fa, on ha nascut, on viu, en quina època viu... A més, aquests drets poden ser més o menys respectats en funció de diverses variables. Les institucions judicials d’un país tenen com a finalitat vetllar perquè es respectin els drets reconeguts dels individus. Però ens podem preguntar: tots els drets que un individu té, són reconeguts per la resta de la societat? Hom podria contestar que només es té un dret quan la societat el reconeix. Però també podem pensar que, independentment de la societat on es visqui i de la posició que s’ocupi en la societat, hi ha una sèrie de drets que hom té pel sol fet de ser persona, independentment de si la societat els reconeix o no. Per exemple, és possible que la societat on visc m’obligui a casar-me amb algú que jo no vull, però això va contra el meu dret de casar-me amb qui jo decideixi lliurement. D’aquests drets se n’ha dit tradicionalment “drets naturals” i, més modernament, “drets humans”. Tenen un sentit més

135

ampli que el que li hem donat a la paraula “drets humans” al començament d’aquest apartat. Malgrat que no és fàcil determinar quins són exactament aquests drets, l’ONU va acordar una Declaració Universal dels Drets Humans (aprovada per l’Assemblea General de les Nacions Unides el dia 10 de desembre de 1948) que intenta servir com a eina per tal que es reconeguin i es respectin tot un seguit de drets fonamentals a totes les persones del món. Està clar que encara hi ha molts d’aquests drets que no són efectivament reconeguts, però el fet de comptar amb la Declaració permet tenir-los com a meta de l’acció política, i són un marc de referència per als homes d’arreu del món. LA DEMOCRÀCIA LES FORMES DEMOCRÀTIQUES DEL PODER Democràcia significa poder del poble. El poble, és a dir, els ciutadans d’un estat, són els únics que poden legitimar el poder. Els ciutadans no poden governar directament, seria inviable en estats densament poblats com el nostre. Però només els ciutadans poden decidir qui té dret a governar i quins límits s’imposen al govern. Això es coneix com a sobirania popular. Per a definir una societat com a democràtica cal que posseeixi un mínim d’institucions democràtiques en funcionament, independentment de com s’autoproclami. Per exemple, el franquisme s’autoanomenava “democràcia orgànica”, però això no significava que es pogués considerar un sistema democràtic. Cal doncs veure: -Si els ciutadans voten. -Si els escrutinis de les votacions i els censos són fiables. -Si el poder polític depèn realment dels vots dels ciutadans. -Si les diverses candidatures polítiques expressen opcions contraposades. -Si l’opinió pública es manifesta prou lliurement. -Si l’oposició al govern és tan legítima com el propi govern -Si es respecten els drets humans Les societats democràtiques no són perfectes. Es mantenen certes desigualtats socials injustes, apareixen corruptel.les, s’intenta manipular a la població... Ara bé, la democràcia és l’únic sistema polític que potencia la crítica i la pluralitat d’opinions. Aquesta és la seva superioritat respecte als altres

136

sistemes i el motor del seu perfeccionament. No és un sistema perfecte, però si un sistema susceptible de constant perfeccionament. El pitjor enemic de la filosofia, de la cultura i de la dignitat humana, és la manca de llibertat. Lliurement, la filosofia posa de manifest les possibles disfuncions de la democràcia, no per a minar-la, sinó per ajudar a construir-la. La democràcia, com la llibertat, és quelcom que cal construir socialment. Els dos conceptes fonamentals en la democràcia són la participació i la representativitat. PARTICIPACIÓ La participació consisteix en el dret, que en principi tenen tots els ciutadans, a participar en la vida política, ocupar càrrecs de responsabilitat, expressar les seves opinions i prendre part en els debats públics. De fet, l’exercici de la participació queda en realitat restringit a la classe política (formada principalment pels polítics professionals), als periodistes i a grups que decideixen invertir temps i energies en els processos democràtics (intel.lectuals, grups socials d’opinió...). El fet de l’existència d’una classe política professional, que no es dedica a cap altra cosa que a fer política, fa que els canals d’accés al poder no siguin oberts per a tots els virtuals bons governants. Per entrar a formar part de la classe política cal posseir les connexions adequades o saber buscar-les. De fet, a la democràcia la política esdevé una professió com qualsevol altra. Per a la major part de la població, la participació queda limitada a l’acte de votar, si és que no se n’abstenen, i aleshores és inexistent. Exercici: 1.Quina diferència hi ha entre el vot en blanc i l’abstenció? Què implica cada una d’aquestes opcions? LA REPRESENTATIVITAT La representativitat s’expressa a través del vot dels individus adults, definits com a ciutadans. El poder, en democràcia, s’exerceix sempre “en-representació-de”. Dit d’una altra manera, la sobirania és dels votants, que escullen a uns representants per a què l’exerceixin en nom seu. Evidentment governen els que aconsegueixen la majoria dels vots (amb majoria absoluta o bé en una coalició de diversos partits polítics si cap partit té una majoria suficient per a governar), però això no implica que

137

pugin governar només en favor dels que els han votat. Hi ha una obligació, que en el nostre cas està expressada en la Constitució, de respectar els grups no majoritaris i de governar en profit de tots. Les democràcies es defineixen com a sistemes pluralistes, és a dir, hi ha d’haver una pluralitat de partits polítics. Un partit polític és una associació organitzada per aconseguir vots i obtenir representació en les institucions de govern, per la qual cosa realitzen promeses als electors (per escrit en els anomenats “programes electorals”). En principi cada partit polític es defineix per unes idees, però també sol anar associat a un determinat grup o classe social, ja que és inevitable que determinats grups socials siguin més afins a determinades idees en determinats moments. A vegades el partit polític es defineix directament per al·lusió a un grup social. Per exemple la O de PSOE significa “obrer”, i per tant se suposa que representa els interessos dels treballadors. A més dels partits polítics, en les democràcies hi ha grups de pressió més o menys declarats, tals com sindicats, gremis professionals, associacions diverses, grups d’interès (que actualment s’anomenen “lobbies”)... Es tracta de grups d’individus que intenten influir sobre governs, partits o diputats per aconseguir les seves finalitats particulars. Per aconseguir-ho poden fer servir sistemes de persuasió o negociació legítims, o xantatge i suborns. En el segon cas s’arrisquen els subornats a ser castigats per la justícia o pels electors. És natural que en tota democràcia hi hagi grups amb interessos contraposats que competeixen per accedir a les institucions de govern. L’important és que en una democràcia pluralista els diversos interessos organitzats estiguin disposats a negociar i pactar entre ells. A més, els conflictes d’interessos s’han de resoldre públicament i no de forma encoberta o secreta. Cada sistema democràtic pot presentar diversos sistemes de representativitat en funció dels sistemes de votació i de valoració dels vots. Intenta investigar pel teu compte les següents qüestions: 1.Com s’escullen a Espanya els senadors? 2.Com s’escullen a Espanya els membres del Congreso de los Diputados? 3.Com s’escullen a Anglaterra els membres del seu Parlament? 4.Com s’escull a l’Alcalde de Palafrugell? 5.Com s’escull al President de la Generalitat? 6.Com s’escull a Espanya el Presidente del Gobierno? 7.Com s’escull el President dels USA?

138

8.Com s’escull el President de la República Francesa? 9.És possible a Espanya que un partit que obtingui la majoria dels vots no obtingui la majoria dels diputats i no pugui formar govern per si sol? ESTAT DE DRET I ESTAT DE PRIVILEGI Els estats democràtics es defineixen com a estats de dret. Això vol dir que: -les lleis són iguals per a tots (malgrat que puguin beneficiar més a uns que a uns altres) -les lleis s’han de complir necessàriament -els drets reconeguts legalment són també iguals per a tots. El contrari d’un estat de dret és un estat de privilegi. Aleshores, les lleis no són iguals per a tots, sinó que depenen de l’estament social al qual hom pertanyi. Per exemple, en el sistema feudal, els plebeus no tenien els mateixos drets reconeguts que els nobles o els clergues, i a cada estament s’aplicaven criteris legals diferents. Els nobles eren privilegiats respecte als plebeus, independentment de la fortuna econòmica que poguessin tenir. Aquest va ser un dels elements principals que expliquen la Revolució Francesa, que va significar la fi del sistema feudal. És clar que en un estat de dret no tothom té les mateixes oportunitats reals. La posició social és un factor important en la realització personal de cadascú. Qui neix en una família rica té oportunitats que no tenen els pobres. Però el que diferencia l’estat de dret del de privilegi és que les lleis no fan referència a les desigualtats i tracten a tothom igual sense tenir en compte el seu origen (sempre que parlem de persones amb la ciutadania oficialment reconeguda, perquè els que tenen la consideració d’estrangers no tenen reconeguts els mateixos drets) DIVISIÓ DE PODERS En els sistemes absolutistes no hi ha divisió de poder. El líder, el rei o el dictador poden fer i desfer segons la seva exclusiva voluntat. El mateix que fa les lleis les aplica i en jutja el compliment, de tal manera que mai no es jutjarà negativament a si mateix. Això és sinònim de corrupció i degeneració política, a menys que el governant sigui un sant i un savi al mateix temps. Sempre hi ha gent que es pensa que aquesta mena de persones existeixen, i aleshores els segueixen cegament. Per exemple, els franquistes idolatraven Franco com si fos un enviat diví, o els nazis adoraven Hitler...

139

Els governs democràtics estan, com tots, subjectes al perill de la corrupció dels seus membres. Però la democràcia genera els mecanismes per a perseguir i evitar en la mesura del possible la pròpia corrupció. D’entrada, la divisió de poders contribueix de forma decisiva a què els governants s’hagin de sotmetre a l’acció de la justícia, és a dir, al compliment de les lleis en condicions d’estat de dret. A més, el poder de la opinió pública fa que les sospites de corrupció tinguin un efecte gairebé tan devastador com la pròpia corrupció provada. La divisió de poders és una idea que s’ha anat imposant progressivament en totes les societats democràtiques. Montesquieu (S.XVIII) en va ser el principal teòric. Es tracta de separar el poder en tres àmbits de tal manera que entre els tres s’estableixin sistemes de control i de limitació. El principi que inspira la divisió de poders és que la concentració de tot el poder en una sola institució la fa procliu a l’abús d’aquest poder. La distinció clàssica és la següent: -Poder legislatiu: És el poder de fer lleis. A Espanya el tenen els diversos parlaments. -Poder executiu: És el poder de governar, és a dir, d’aplicar les lleis per al bon funcionament de l’estat. A Espanya el tenen els governs municipals, autonòmics i el govern estatal. -Poder judicial: És el poder de fer complir la llei i castigar als que l’infringeixen. A Espanya el tenen els jutges, amb els òrgans policials al seu servei, i el cos de fiscals. Reflexió: Fins a quin punt creus que són independents els tres poders a Espanya? DEMOCRÀCIA I EDUCACIÓ Democràcia vol dir que no hi ha res que no es pugui canviar si el poble ho vol canviar. Els ciutadans poden analitzar críticament l’organització de la societat i votar als polítics que vulguin fer els canvis corresponents. Per criticar quelcom s’ha d’entendre. Per entendre les coses cal una educació.

140

L’estat democràtic potencia l’educació per a tothom. Afavorir l’educació per a tothom és un sistema de regeneració i potenciació del desenvolupament social. Plató, al S.-V, es queixava de la democràcia i la considerava un sistema polític nefast. Creia Plató que només pot governar qui coneix el “bé veritable”, és a dir, que els millors governants són els més savis (els filòsofs). Però de filòsofs n’hi ha molt pocs. En realitat la major part de la societat és tant ignorant que ni s’adona de la seva ignorància (com deia Sòcrates). Si la majoria és ignorant i la Democràcia dóna el poder a les majories, aleshores la democràcia és el “govern dels ignorants”. A més, els ignorants són molt més manipulables. Per això escolliran els governants que tinguin millor oratòria, en lloc dels que tinguin millors coneixements. Nosaltres podríem preguntar a Plató: Qui sap veritablement el que està bé i el que està malament? Com se sap que algú és realment savi i no pas que ho fa veure? Com que aquestes preguntes no tenen respostes clares, l’únic camí per evitar els perills que assenyalava Plató és l’educació dels ciutadans per a la democràcia. Reflexioneu: creieu que l’educació que heu rebut us prepara realment per a un exercici ple i responsable de la democràcia? DEMOCRÀCIA I DRETS HUMANS. HOMES I DONES. En un sistema democràtic s’imposa l’interès de la majoria. Això es basa en la idea de Rousseau de què la voluntat de la majoria expressa la voluntat general, i que la voluntat general és la màxima expressió de la racionalitat. Però a la pràctica els individus tenen una sèrie de drets inalienables, ni que sigui en favor de la voluntat general. Si pensem en la democràcia només com a govern de la majoria popular no tenim una idea completa del què ha de ser la democràcia. Si la majoria no respecta els drets humans d’una minoria, no es pot parlar d’autèntica democràcia. Aquests drets inalienables que tot sistema que es vulgui considerar democràtic ha de respectar estan contemplats en la Declaració Universal dels Drets Humans, aprovada per l’Assemblea General de les Nacions Unides el dia 10 de desembre de 1948.

141

Exercici: Busca a la Declaració Universal dels Drets Humans un article que et sembli que no es compleix suficientment i comenta’l. Exercici: La Declaració Universal dels Drets Humans planteja clarament la igualtat de dret entre homes i dones. De tota manera, aquesta igualtat no és encara real. La desigualtat entre homes i dones es manté en diversos graus en els diversos països i cultures d’arreu del món. Busca exemples actuals d’aquesta desigualtat. Exercici: Hi ha dos invents que han contribuït substancialment a la superació de les desigualtats entre homes i dones: la llet en pols per a nadons i la píndola anticonceptiva. Per què creus que són tan importants aquests descobriments?

DEMOCRÀCIA EN UN MÓN GLOBALITZAT. DESIGUALTATS. ELS NO-CIUTADANS La globalització de l’economia és una realitat evident des de fa uns quants anys. Les relacions econòmiques entre països diferents i allunyats és un fenòmen antic. Però el grau d’interrelació de tots els fenòmens econòmics d’arreu del món que es produeix en l’actualitat té un caràcter molt diferent. Quelcom que passa a Nova York pot afectar la bona marxa del meu pla de pensions, els preus dels productes que habitualment consumeixo o fins i tot la meva estabilitat laboral. En un món d’economia globalitzada, la desigualtat econòmica també està globalitzada. En tant que la desigualtat econòmica genera conflicte social, els conflictes actuals no són només de caire local, sinó global. Molts sociòlegs actuals treballen en la línea de descobrir les especials característiques i els mecanismes de la societat globalitzada: les noves desigualtats, les noves relacions de poder, els nous esquemes polítics, la importància de la transmissió d’informació, els fenòmens migratoris, l’evolució de les cultures. Alguns exemples d’institucions polítiques de caire global i aliances internacionals: -ONU

142

-G7 (Japó, Canadà, França, Itàlia, Regne Unit, Estats Units i Alemanya, els set països més industrialitzats del món) -G20 -FMI -OTAN -UE Exercicis: Qui composa el G20? En forma part Espanya? Quins països integres actualment la UE? Un altre fenomen lligat a la globalització és la importància dels fluxos migratoris. Aquests fluxos donen lloc a noves situacions de desigualtat entre ciutadans, ciutadans nacionalitzats, no ciutadans amb “papers” i no ciutadans “sense papers”. Aquestes desigualtats donen lloc a conflictes que cal gestionar amb intel.ligència des de les institucions polítiques per evitar la tensió social. Exercici: Com creus que cal regular els moviments migratoris al nostre país? Com penses que es pot evitar la conflictivitat social associada a les migracions humanes?

143

NICOLAU MAQUIAVEL (Nicholò Machiavelli) Florència (1469-1527) Va ser secretari de la República de Florència que va existir entre 1498 i 1571, entre els dos períodes de domini de la família Mèdici. Era partidari de la unificació italiana. La seva obra principal és El Príncep

EL PRIÍNCEP Aquesta obra és la primera gran obra de filosofia política moderna. És una mena de manual de política adreçat als governants9. No explica com hauria de ser un estat ideal. Es tracta d’una descripció realista de les tasques de govern i un tractat sobre la tàctica política més útil per a mantenir i conservar la seguretat de l’Estat (a partir de l’observació real de com s’organitzaven políticament els estats italians de l’època). Per a Maquiavel, l’objectiu prioritari de qualsevol sistema polític ha de ser conservar el benestar de l’estat, és a dir, la seva supervivència i la seva seguretat. Per tal d’aconseguir-ho, el príncep ha de tenir poder real sobre el territori, de tal manera que ningú no li pugui plantar cara ni discutir les seves decissions. Amb aquesta finalitat, ha d’utilitzar tots els mitjans disponibles sense aturar-se en cap altra mena de consideracions ètiques. Això s’expressa amb la màxima moral “el fi justifica els mitjans”. Ja vam veure els problemes ètics que planteja aquest principi. L’única finalitat moralment acceptable és l’home per si mateix, i no podem acceptar que s’utilitzi l’home com a mitjà per a una suposada finalitat superior (la raó d’Estat, en aquest cas). Però Maquiavel té una concepció molt negativa de la humanitat. Creu que la naturalesa humana és egoista i que els homes només busquem el propi profit i benefici. Per això el príncep no es pot refiar de ningú, ni tenir escrúpols per ningú. Ha de ser enèrgic i capaç de prescindir de tota moral que no sigui la raó d’Estat. Aquesta idea que la raó d’Estat ha de ser l’únic criteri moral o polític ha identificat el maquiavel·lisme amb la crueltat, astúcia i la manca d’escrúpols. Popularment es qualifica de maquiavèl·lic qualsevol comportament que se serveix dels mitjans més deshonestos per aconseguir els seus objectius. De tota manera, cal recordar que els objectius de Maquiavel no ho eren pas, de deshonestos.

9 El va dedicar al príncep Lorenzo de Medici, conegut com el Magnífic

144

EL PENSAMENT UTÒPIC. THOMAS MORE Londres (1478-1535) Va arribar a ser Canceller del regne d’Anglaterra. Quan Enric VIII es va declarar cap suprem de l’església d’Anglaterra, va dimitir del seu càrrec. Al cap de poc va ser acusat de traïció per no acceptar el divorci del rei amb Caterina d’Aragó i el seu matrimoni amb Anna Bolena, i va ser condemnat a morir a la forca.

UTOPIA

L’obra més destacada de Thomas More és el llibre Utopia. Es tracta d’una novel·la que descriu una illa meravellosa, l’illa d’Utopia (que significa exactament l’illa d’en lloc, de “u” que és “no” i “topos” que és “lloc”). En aquesta illa descriu una societat perfecta, ideal, justa i igualitària. L’Estat perfecte es caracteritza per la convivència pacífica i la prosperitat física i moral de tots els ciutadans. No hi ha propietat privada: l’economia és col·lectiva i el treball no supera les sis hores diàries. Al contrari d’Anglaterra (on clergues i senyors no produïen res i consumien molt més que ningú), tothom té l’obligació de treballar per a la comunitat. Les tasques més dures es reparteixen per torns de manera justa i equitativa. Les cases no disposen de cuina ni menjador, perquè els àpats es fan en locals comunitaris i se serveixen per torns. Tothom pot servir-se lliurement del que vulgui i hi ha prou abundància perquè ningú no pensa a acumular per al seu ús particular el que són béns de tots. No cal omplir el rebost quan el rebost comunitari és sempre ben proveït i a l’abast de tots. Tampoc no hi ha diners, perquè no cal comprar res. No hi ha vestits a la moda, sinó roba còmoda i pràctica, sense ornaments, a la disposició de tothom. No hi ha presons. Els escassos delinqüents, encadenats amb grillons d’or (metall que no té cap valor ni utilitat) fan tasques per a la comunitat. Els escorxadors són fora de la ciutat, perquè matar animals no és un espectacle gaire edificant, però no és pas una societat vegetariana. La ciutat està ben preparada per a la defensa militar, però l’esperit és pacifista. La religió s’hi practica amb esperit de tolerància. La influència d’aquesta obra va ser molt gran i serveix per donar nom (utopies) a totes les teories que creuen en la capacitat reformadora de l’ésser humà i proposen formes d’organització social més racionals i justes.10

10 La Ciutat del Sol, de Tomàs Campanella, o La Nova Atlántida, de Francis Bacon.

145

Al segle XX trobem també “antiutopies”, és a dir, obres que descriuen móns indesitjables però possibles. Per exemple, Un Món Feliç, d’Aldous Huxley o 1984, de George Orwell.

146

EL CONTRACTE SOCIAL. HOBBES I ROUSSEAU

THOMAS HOBBES Anglaterra, 1588-1679 Va conèixer Descartes i Galileu. La seva obra principal és el Leviatan. Hobbes creu que la base de la pau social és el compliment estricte de la llei, sense permetre cap llibertat política en el sentit que entenem des d’una democràcia, com veurem posteriorment. Les accions humanes han de ser sempre conformes a la llei, però el pensament ha de ser lliure. L’ètica de Hobbes és relativista. Segons Hobbes, els homes anomenem bé a allò que es desitja i mal a allò que s’odia. Les coses no es desitgen perquè són bones sinó que són bones perquè es desitgen. Bé i mal són relatius a les persones, temps i llocs. A més, no existeix un bé perfecte, perquè l’home és insaciable. Fixeu-vos que normalment entenem que l’ètica ens parla del que “hauria de ser”, és a dir, dels “ideals”, dels deures més que dels fets. En canvi, per a Hobbes l'ètica és el coneixement de la mentalitat, emocions i costums de l'home.

LA POLÍTICA. EL CONTRACTE SOCIAL Seguint la línia del pensament de Galileu pel que fa a la investigació científica, Hobbes volia construir una geometria política, una ciència política tant plena de necessitat científica com la geometria. Així, Hobbes ens diu: "Si hom conegués les regles de les accions humanes amb una certesa igual a aquella amb què hom coneix les regles de les magnituds en geometria, l'ambició i l'avidesa serien impotents i la humanitat gaudiria d'un període de pau tant constant que sembla que ja no caldria lluitar sinó per raons de territori, és a dir, per la multiplicació del homes." Això implica que les accions humanes no depenen d’unes voluntats individuals que s’autodeterminen i orienten lliurement i que, sumades, orienten la societat i la història. Ben al contrari, en la societat passa el mateix que en la naturalesa: unes lleis universals regulen o regeixen tots els moviments dels cossos. El coneixement de les lleis de la natura fa que la tècnica (el domini dels elements) prosperi. El coneixement de les lleis de la

147

naturalesa humana ens permetrà desenvolupar una “tècnica del control social” Les lleis bàsiques de la naturalesa humana són dues: -Avidesa natural: Cada home pretén gaudir tot sol dels bens comuns. Tota associació neix de la necessitat recíproca o de la ambició. No és l'amor mutu sinó el temor recíproc el que consolida les societats. -Raó natural: Cada home fuig de la mort violenta com el pitjor dels mals. En l'estat de la naturalesa tots els homes són iguals. Per tant, tots tenen dret sobre tot i sobre tots. Això comporta la guerra de tots contra tots. L'home és un llop per a l'home ("homo homini lupus") En estat natural no existeix la justícia. Per parlar de justícia ha d'aparèixer la llei, que sorgeix d'un poder comú. La guerra de tots contra tots portaria a l'autodestrucció. Per això es produeix un pacte, un contracte social, que és el fonament de la llei. Aquest pacte consisteix a renunciar a la llibertat individual i transferir-la a un poder absolut: un rei que representa la totalitat de l'Estat. El rei no és cap mena de pare bondadós que estima els seus súbdits. El rei assegura pel terror que el pacte s'acompleixi i garanteix la pau interna i l'ajut mutu contra els enemics externs. Hobbes és el defensor més típic de l'absolutisme monàrquic. L'Estat decideix el que està bé o malament. Els súbdits no s'hi poden oposar si no hi estan d'acord, en virtut del contracte social, segons el qual han renunciat a aquest dret. L'Estat no té obligacions; no està sotmès ni a les seves pròpies lleis. L'únic límit del poder de l'Estat és que no pot manar a un individu que s'autolesioni o s'acusi a si mateix d'un delicte, perquè aleshores no donaria cap garantia d’existència pacífica als súbdits, que és l’obligació que li correspon segons l’esmentat “contracte social”. L’estat que proposa Hobbes és un estat on es respecta la llibertat de pensament, però es rebutja totalment la possibilitat de la crítica i la polèmica política.

JEAN JACQUES ROUSSEAU Ginebra 1712-París 1778. Les seves obres principals són EL CONTRACTE SOCIAL i L’EMILI. Va ser sempre individualista, crític i polèmic amb les idees dominants a la seva època. Se’l considera un precursor del romanticisme. És també un dels inspiradors de la pedagogia moderna. Va ser molt important la seva aportació a l’esperit de la Revolució Francesa (Robespierre anava a meditar sovint prop de la tomba de Rousseau)

148

RAÓ I SENTIMENT Rousseau es declarava anti-filòsof, perquè pensava que la filosofia, tal com s’entenia en el seu temps, portava a l’escepticisme. Rousseau es va fer cèlebre en guanyar un premi de l’Acadèmia de Dijon sobre el tema de: “El restabliment de les arts i de les ciències ha contribuït a millorat els costums”. La resposta de Rousseau és més propera al romanticisme que no pas a la il· lustració. Considerava que el progrés de la ciència ha portat a la degeneració dels sentiments. El progrés científic l’únic que ha aportat són necessitats noves i noves esclavituds. Rousseau ataca la raó que permet desenvolupar noves tecnologies que ens esclavitzen, però no ataca la racionalitat en si mateixa. El món és racional i l’home ha de ser racional. Però abans que cap altra cosa cal que l’home purifiqui els seus sentiments, cal que retorni a la puresa primordial. Si els homes fossin com han de ser, no caldria cap ciència per aprendre a comportar-se. EL SENTIMENT ARRIBA ON NO ARRIBA LA RAÓ. Per exemple, en contemplar la natura sentim la presència divina, la seva grandesa. I no hi ha millor prova de l’existència de Déu que aquest sentiment. La religiositat ha de sorgir dels sentiments més purs (la Verge, els àngels, el Nen Jesús són bons símbols d’aquesta puresa). ORIGEN I EVOLUCIÓ DE LA SOCIETAT: L’home en la seva evolució ha passat per tres moments: PRIMER MOMENT: L’HOME NATURAL L’home és lliure, innocent i pur. No hi ha aquí res de l’avidesa natural de què ens parlava Hobbes. Més que un llop l’home seria un xaiet. Aquest és l’estat de felicitat completa. Es l’estat d’harmonia amb la naturalesa. (Ha existit mai l’home natural? Antropològicament, i segons els coneixements actuals sobre la prehistòria, més aviat podríem dir que no ha existit mai. De tota manera, tant se val, perquè aquí l’home natural juga el paper d’ideal ètic) SEGON MOMENT: L’HOME SALVATGE Degut a circumstàncies adverses, l’home s’agrupa en tribus. És en aquest moment que apareixen les tensions, l’odi, l’avidesa... L’home pot, però, viure encara separat de la tribu en harmonia amb la naturalesa.

149

TERCER MOMENT: L’HOME CIVILITZAT Neix a partir del descobriment del ferro i de la consolidació de l’agricultura. Això implica l’aparició de la propietat privada i el repartiment de la terra. L’home no pot ja viure al marge de la societat. La civilització corromp l’home. Perquè això no sigui així, caldrà cercar un sistema educatiu que ens permeti guardar tota la innocència i les virtuts de l’estat natural malgrat viure en societat (tema central de L’Emili). De fet, el nen neix innocent i pur. És l’educació que el malmena. Cal cercar una educació basada en l’evidència de les coses més que no pas en l’autoritat del mestre. El coneixement serà així concordant i harmònic amb la naturalesa. Caldrà també cercar una forma de societat que ens permeti guardar la llibertat i la igualtat que teníem en l’estat natural (tema central de El Contracte Social). Aquesta idea d’igualtat i llibertat ens fa pensar en el lema de la Revolució Francesa: Liberté, Egalité et Fraternité. La societat s’ha de fonamentar en un contracte en què les parts renuncien a la voluntat individual (fins aquí, com Hobbes). Però no es tracta de cedir la nostra llibertat a un sobirà absolut sinó d’acceptar el desenvolupament de la VOLUNTAT GENERAL. Aquesta voluntat general es realitza gràcies a un govern i a uns legisladors, però aquests no són sobirans. La sobirania és exclusivament popular. Acceptar la voluntat general és acceptar la racionalitat i la moralitat, que adquireixen la seva validesa en la universalitat de la voluntat general. Això s’assoleix gràcies a la DEMOCRÀCIA. L’ideal democràtic s’aconsegueix en les ciutats, en els petits estats, més que no pas en les grans nacions, però cal lluitar per estendre-la.

150

MARX. COMUNISME I SOCIALISME Karl Marx va néixer a Alemanya l’any 1818 i va morir a Londres l’any 1883. Era d’origen jueu. L’any 1847 fundà amb Friedrich Engels (1820-1895) el Partit Comunista. Marx i Engels treballaven conjuntament i firmaven plegats bona part de les seves obres. Les més destacades són “El Manifest Comunista” (1848) i “El Capital” (1876) Normalment s’atribueix a Marx la major profunditat intel·lectual, i a Engels l’aportació de mitjans (Engels era fill d’un ric empresari tèxtil de Manchester). Alguns historiadors, però, tendeixen a atribuir a Engels més mèrits filosòfics i a Marx una més gran capacitat comunicativa i de seducció. Sigui com sigui, nosaltres seguirem la tradició més general i parlarem de Marx com a representant de tots dos.

TEORIA DEL VALOR El marxisme considera a l’home un ésser autocreador. L’home s’autoconstrueix mitjançant la praxis del treball. Praxis significa acció i es contraposa a reflexió. L’home es caracteritza pel que fa i es defineix per com actua, independentment del que pensi. L’home es defineix pel treball (per tant, l’home que no treballa no és pròpiament un home). El treball és la forma d’humanitzar-nos. En el treball, en primer lloc, l’home converteix en objecte (producte) part de si mateix. En segon lloc, es recupera en forma superior mitjançant el consum. Hi ha doncs un flux d’energia que surt de l’home i que hi ha de retornar. Tots els béns de consum tenen en comú el fet de ser el resultat d’un esforç de treball. Aquest serà l’únic criteri adequat de valoració dels productes en una economia de canvi. El valor d’un objecte ve determinat per la quantitat de treball que s’hi hagi invertit. Aquest valor se simbolitza amb els diners. Els diners permeten realitzar tota mena d’intercanvis amb una comoditat i agilitat clarament superior al sistema de permuta dels béns de consum. Aquest ha de ser l’únic sentit dels diners: eina per agilitar l’intercanvi de productes i serveis. Però, en realitat, els diners no només s’utilitzen per

151

intercanviar productes del treball, sinó també per comprar la pròpia força de treball. En el règim econòmic capitalista el treballador es converteix en mercaderia. En el sistema capitalista el treball no es viu com una forma de realització personal, com una forma d’humanització, sinó que es viu com un càstig. El treballador del sistema capitalista viu deshumanitzat. El capitalista compra amb els seus diners la força de treball dels obrers (proletariat ). A canvi del seu treball, l’obrer rep un salari que sempre és inferior al valor real del producte del seu treball. A l’obrer hom li paga l’indispensable per a què pugui seguir vivint i treballant, però mai no se li paga l’equivalent al valor real del que produeix. La diferència entre el valor de mercat del producte i la suma de les despeses de producció i el salari corresponent al treballador és la plusvàlua que es queda el capitalista: matèries primeres + mitjans de producció = despeses de producció valor de mercat – (despeses de producció + salaris) = plusvàlua (podríem afegir en aquestes fórmules les despeses de comercialització, o bé considerar-les com una despesa de producció més) L’ALIENACIÓ Estar alienat significa veure’s privat de quelcom legítimament propi en profit d’una ficció, d’un engany. No és el mateix que un robatori, ja que en el cas de l’alienació, l’individu no és conscient de la injustícia de la privació.

La plusvàlua es considera l’interès legítim del capital, el benefici que justifica el risc de la inversió de capital en una empresa. Però per a Marx el capital no és més que una ficció, no és res de per si, si no va lligat al treball, que és la única font de valor. La plusvàlua correspondria legítimament al treballador que la genera. En veure-se’n privat en profit de la ficció del capital el treballador està alienat. Aquesta és l’alienació fonamental, la mare de totes les alienacions: l’alienació econòmica. El treball en el capitalisme és deshumanitzador, és alienant.

Darrera tota acumulació de capital hi ha una apropiació de plusvàlues, és a dir, un robatori i uns obrers alienats, és a dir, robats. Caldria matisar la diferència entre un robatori i una alienació: la consciència del subjecte. Quan hom pateix un robatori n’és plenament conscient. No així quan hom està alienat. El treballador protesta perquè el salari és baix, però no se n’adona que el veritable problema és el fet d’estar supeditat a la tirania del capital.

152

De fet, el treballador ha de prendre consciència de classe com a primer pas per al seu alliberament de l’alienació. I aquesta ha de ser la funció del partit comunista o del sindicat comunista (que en un principi eren difícilment diferenciables). L’alienació econòmica no és la única, si bé és la fonamental. Si poguéssim posar fi a l’alienació econòmica les altres caurien pel seu propi pes i l’home es veuria finalment alliberat i plenament realitzat. Però mentre al món hi hagi explotadors i explotats perviurà l’alienació econòmica i totes les altres. D’entre les alienacions derivades de l’econòmica destaca l’alienació religiosa, que és l’alienació de l’home respecte a Déu. Aquest Déu no és més que una projecció de l’home, de l’autoconsciència humana (autoconsciència alienada en el nivell fonamental de l’alienació econòmica). Déu apareix com a refugi, com a consol, com a promesa d’alliberament en el “més enllà”; però això es deu a què l’home no està alliberat “aquí”. La religió és l’opi del poble: manté al poble adormit, impedint així els moviments revolucionaris. Conceptes com la humilitat, el perdó, les benaurances dels pobres, el posar l’altra galta, etc., en són exemples prou clars. EL MATERIALISME HISTÒRIC El materialisme històric es fonamenta en la diferenciació entre infraestructura i superestructura, i consisteix a donar prioritat a la primera sobre la segona. INFRAESTRUCTURA:

Amb el concepte d’infraestructura Marx designa el que normalment solem anomenar “sistema econòmic”. Més concretament és el conjunt de relacions de producció que defineixen un sistema econòmic. Les relacions de producció, juntament amb els mitjans de producció, constitueixen els diversos modes de producció que defineixen i caracteritzen les diferents civilitzacions al llarg de la història. Els modes de producció principals són: -Comunista primitiu: És el mode de producció corresponent a la prehistòria. No existeix la propietat privada. Hi ha una col·laboració de tot el grup per a la cacera i la recol·lecció. Marx rep aquí una clara influència roussoniana. La història comença veritablement amb el descobriment i desenvolupament de l’agricultura, que comporta la sedentarització i l’aparició de la propietat privada.

153

-Esclavista: La característica fonamental d’aquest mode de producció és que les forces productives no tenen cap dret sobre allò que produeixen. El senyor és propietari dels mitjans de producció i també dels productors (esclaus). L’esclavitud és la forma màxima d’alienació. -Asiàtic: L’estat, fortament burocratitzat, s’encarrega de la construcció de grans obres públiques, bàsicament hidràuliques (amb finalitats agràries) i de comunicacions. El poble contribueix amb la seva pròpia força de treball a la realització material de les obres públiques. -Feudal: La societat es divideix en estaments o estats, normalment tres: noblesa, clergat i poble. Cada estament té drets diferenciats, amb clara desavantatge estatutària per part del poble que, a més, és l’únic que treballa. L’status és hereditari, si bé hi ha a vegades alguna petita possibilitat de canvi d’estament (per matrimoni, per exemple, o bé per la concessió d’algun privilegi com a recompensa d’algun servei) -Capitalista: Tots els ciutadans tenen els mateixos drets, en teoria. Però en realitat el proletariat està en una situació completament alienada. La llei de l’oferta i la demanda determina el funcionament del mercat. La baixa dels preus sempre repercuteix en la baixada dels salaris, mentre que l’alça dels preus sempre repercuteix en l’augment dels beneficis dels capitalistes. Els capitalistes són els propietaris dels mitjans de producció i, per tant, controlen la producció segons els seus interessos. El salari es determina per la lluita antagònica entre capitalista i obrer. Triomfa necessàriament el capitalista. El capitalista es pot mantenir més temps sense l’obrer que aquest sense el primer. Les agrupacions de capitalistes són habituals i efectives; les coalicions d’obrers estan prohibides i els comporten danys. A més, el terratinent i el capitalista poden afegir a les seves rendes els guanys industrials; en canvi, l’obrer no complementa amb rendes del sòl ni amb interessos del capital el que guanya amb el seu treball a la indústria. Per això és tan gran la competència entre els obrers. Marx. Escrits econòmics-filosòfics

154

SUPERESTRUCTURA: Com podem observar, en tots els modes de producció (exceptuant el comunisme primitiu i, després, al final de la història el comunisme, que explicarem després) hi ha una desigualtat de classes, una explotació d’uns per altres que implica una tensió social. Per poder mantenir l’estabilitat del sistema, la infraestructura genera una superestructura que encobreix l’alienació econòmica fonamental. Per tant, la superestructura és una conseqüència de la infraestructura econòmica. La superestructura inclou la cultura, la política, l’art, la religió... Aparentment la superestructura és autònoma, però en realitat és només una forma d’encobriment. La política, les ideologies, la religió i la cultura estan al servei de l’economia. Cultura i dret són sempre el producte dels interessos de les classes dominants. Això és aplicable a tots els modes de producció, si bé els burgesos no ho entenen i creuen que la seva cultura i el seu dret són els únics veritables, naturals i racionals, i s’escandalitzen del que proposen els comunistes. Per exemple, Marx proposa abolir la família, però no es refereix a les relacions sentimentals entre esposos, pares i fills, sinó als esquemes familiars convencionals que converteixen el matrimoni burgès en un contracte d’interessos patrimonials i un sistema d’herències. Atesa aquesta distinció entre infraestructura i superestructura, si volem estudiar la història hem d’estudiar, abans de res, l’economia. En tant que l’ economia constitueix l’element material d’una forma social, parlem de materialisme històric. Aquesta serà la única forma científica de tractar el tema social. I en això fonamenta la crítica als que anomena “socialistes utòpics”, que plantegen un ideal de futur prescindint d’aquesta mena d’anàlisi. Si no s’analitzen i coneixen a fons els mecanismes que regulen la societat és impossible descobrir els mitjans que han de fer possible l’adveniment dels ideals que hom proposi. La historiografia moderna és hereva de la metodologia d’anàlisi marxista, per la importància que dóna als aspectes econòmics en analitzar els processos històrics. De tota manera, no es manté el sentit exclusivament unidimensional que fa que absolutament tot depengui de l’economia. L’econòmic és un factor fonamental, però no és l’únic. En lloc de suposar que tot el superestructural depèn de l’economia hom suposa que política, cultura, religió, ideologia i economia són factors que interactuen.

155

LA DIALÈCTICA Marx proposa un mètode per analitzar les diverses formes de civilització a partir de la diferenciació entre infraestructura i superestructura. Però això no és suficient. Cal també explicar com es passa d’un model de civilització a un altre, d’un mode de producció a un altre. Aquí és on entra en joc la dialèctica. La dialèctica és el procés segons el qual cada moment històric planteja contradiccions socials específiques que donen peu a una superació del conflicte que genera una nova situació. La nova situació no significa la imposició de cap de les parts contraposades sinó l’aparició d’uns nous esquemes (síntesis dels anteriors) que plantegen noves contradiccions. La història de totes les societats que han existit fins als nostres dies és la història de les lluites de classes. Homes lliures i esclaus, patricis i plebeus, senyors i serfs, mestres i oficials, en una paraula: opressors i oprimits s’han enfrontat sempre, han mantingut una lluita constant, oculta de vegades, i altres cops franca i oberta; lluita que ha acabat sempre amb la transformació revolucionària de tota societat o amb l’enfonsament de les classes bel·ligerants Marx i Engels. El manifest del Partit Comunista Marx és sensible als avenços de les ciències naturals, especialment a l’evolucionisme de Darwin. La vida natural té la seva història, i en aquesta història la lluita per la supervivència hi té un paper fonamental. De tota manera, hi ha una diferencia essencial entre l’evolucionisme de Darwin i la dialèctica de la història de Marx: Darwin planteja l’evolució de les espècies com un sistema mecànic (mecanicisme) mentre que en Marx descobrim un plantejament clarament finalista: la història és un procés que té com a finalitat l’assoliment del sistema comunista, que en serà la culminació i el final La primera oposició que posa en funcionament els mecanismes de la dialèctica històrica s’esdevé quan apareix la propietat privada, i enfronta als propietaris i als no-propietaris. El procés dialèctic és un procés de lluita, que en el marxisme s’entén com a lluita de classes, i que dóna lloc a revolucions. En el mode de producció capitalista la lluita de classes enfronta a capitalistes i proletariat. Si prenem el sistema capitalista com a tesi, aquesta oposició donarà peu a la seva antítesi, que Marx anomena la dictadura del proletariat , i finalment a la síntesi definitiva: el comunisme, en el que se superarà l’alienació econòmica, i totes les altres alienacions de retruc.

156

El comunisme arribarà inexorablement. El sistema capitalista hi condueix necessàriament. Quan s’han de posar junts gran nombre de treballadors en grans indústries per augmentar els beneficis del capital, inevitablement aquests treballadors deixaran de competir entre ells, s’ajudaran i s’organitzaran en sindicats i acabaran fent la revolució. Mentre això no succeeix, no cal fer esforços per suavitzar la tensió entre capitalistes i proletariat. Per a Marx, el procés dialèctic comporta una necessitat interna, és a dir, la síntesi es donarà necessàriament, tard o d’hora. No es pot aturar la història, que marxa inevitablement cap a la síntesi final, cap a la plena consciència de la humanitat no alienada (recordeu que per a Hegel la història era un procés imparable cap a la plena autoconsciència de l’Absolut, que per a Marx no és més que la realitat material). Els comunistes no han d’intentar acostar posicions i solucionar conflictes. El conflicte és el motor de la història (Heràclit). La funció del Partit Comunista ha de ser contribuir a què els treballadors de tot el món s’uneixin, prenguin consciència de classe, i s’enfrontin plegats al veritable enemic, el capital, per a imposar-se com a classe dominant (dictadura del proletariat). La dictadura del proletariat servirà per acabar amb les diferències de classes. Només així, finalment, l’Estat perdrà tot el seu caràcter polític, ja que el poder polític no és més que el poder organitzat d’una classe per a oprimir-ne una altra. El procés històric es produirà de forma violenta (revolucionària) quan les diferències i les tensions que enfronten les dues classes antagòniques esdevindran insostenibles. De la mateixa manera, podríem explicar la revolució francesa com a l’esclat de la tensió entre estaments del sistema feudal, que va donar com a síntesi el sistema capitalista. Hem de recordar que Marx basa la seva anàlisi en l’estudi de les formes més agressives del capitalisme anglès de la revolució industrial. En aquell context, les condicions de vida i treball del proletariat anglès eren insostenibles. No existia la “seguretat social”, les jornades podien ser de 12 a 14 hores, no existien vacances ni pensions de jubilació, no es cobraven subsidis per malaltia o invalidesa. Els nens treballaven de ben petits. Els treballadors vivien en barris insalubres, sense les més indispensables condicions d’habitabilitat. Marx creia que era evident que a Anglaterra la revolució comunista es produiria de forma imminent, donada l’insuportable tensió entre capitalistes i proletariat anglès. Però, contra tot pronòstic, la revolució comunista es va donar a la URSS, i no a Anglaterra. Per què? El capitalisme descarnat de la revolució industrial va haver de cedir davant les demandes de la classe treballadora. Van ser principalment els sindicats

157

comunistes els que van portar el lideratge en els moviments reivindicatius dels treballadors (contravenint la idea original de Marx). D’aquesta manera, en lloc d’aguditzar-se, les tensions es van suavitzar i no es va produir cap revolució violenta, sinó el pas a un nou model de capitalisme i un nou model d’estat que, a Europa, es coneix com “estat del benestar”. De fet, el problema més greu dels nostres dies no és ser un treballador sinó ser un aturat. I la contraposició més tensa està entre països rics i països pobres. La primera revolució comunista es va produir a Rússia el 1917. Rússia no tenia un capitalisme avançat, però si una classe proletària molt concentrada en grans empreses de molts treballadors, que propiciava el seu contacte, conscienciació, organització i acció revolucionària. A Rússia, i als altres països comunistes, en lloc de tendir cap a la desaparició de l’Estat, es van reforçar (contràriament al que havia proposat Marx). Però el problema principal és que no va donar lloc a l’esperada “igualtat”, sinó a una contraposició entre dirigents privilegiats i treballadors poc motivats, o entre “partit” i “dissidència” que quedava molt lluny dels ideals de llibertat de Marx. D’alguna manera podríem dir que no es va passar mai de la dictadura del proletariat a l’ideal comunista que Marx plantejava: una societat universal, on tots els homes serien igualment lliures i es realitzarien plenament com a persones a través d’un treball que els dignificaria com a tals, i que els permetria viure sense penúries, amb dignitat i satisfacció, tocant de peus a terra, sense falsos somnis profètics, sense mentides i en pau. EL SOCIALISME MARXISTA O COMUNISME CIENTÍFIC Al Manifest Comunista, Marx i Engels, a més de presentar les bases teòriques del comunisme, fan una anàlisi dels diversos tipus de socialisme existents.

Curiosament, el Manifest del Partit Comunista no fa referència a l’Anarquisme. Els principals ideòlegs de l’anarquisme, Mikhaïl Bakunin (1814-1876) i Pierre-Joseph Proudhon (1809-1865) estaven convençuts que el poder i l’Estat, independentment de qui es tracti, sempre generen opressions i injustícies. La seva idea era la destrucció de l’Estat com a únic sistema per aconseguir que l’home fos lliure, bo i solidari, sense necessitat de lleis ni sistemes repressius. En la Primera Internacional, l’enfrontament entre Bakunin i Marx produirà la primera escissió en el moviment obrer. L’anarquisme va ser especialment important en la història del moviment obrer a Catalunya. Mentre a la resta del món dominava la ideologia comunista en el moviment obrer, només a Catalunya es mantenia l’esperit de l’anarquisme. Què en saps de l’anarquisme a Catalunya?

158

El socialisme marxista es defineix com a socialisme científic en contraposició al que va anomenar socialisme i comunisme crític utòpic. És veritablement progressista i apareix quan encara el proletariat no té consciència de classe. Pensadors com Saint-Simon, Fourier, Cabet o Owen aspiren a construir un món millor, una societat sense injustícia, on tots visquin en harmonia. Estan convençuts que quan la societat conegui les seves idees i les seves propostes, s'adonarà que són el pla més perfecte per a realitzar la millor de les societats possibles (intel·lectualisme ingenu) Rebutgen l'acció política, i principalment la revolucionària: volen trobar una via pacífica predicant amb l'exemple, intentant petits experiments que sempre els fallen. Són, per tant, "utòpics" (seguint el terme creat per T.More). El marxisme pretén ser un SOCIALISME CIENTÍFIC, és a dir, que basi la seva acció política en el coneixement científic de la realitat social i dels seus mecanismes de funcionament (econòmics) i evolució (dialèctics). És un socialisme revolucionari que està convençut que el destí de la humanitat és el ple desenvolupament de la persona en llibertat, sense alienacions. En el Manifest del Partit Comunista explica quines són les intencions i les accions dels comunistes: “Resumiendo: los comunistas apoyan en todas partes, como se ve, cuantos movimientos revolucionarios se planteen contra el régimen social y político imperante. En todos estos movimientos ponen de relieve el régimen de la propiedad, cualquiera que sea la forma más o menos progresiva que revista, como la cuestión fundamental que se ventila. Finalmente, los comunistas laboran por llegar a la unión y la inteligencia de los partidos democráticos de todos los países. Los comunistas no tienen por qué guardar encubiertas sus ideas e intenciones. Abiertamente declaran que sus objetivos solo pueden alcanzarse derrocando por la violencia todo el orden social existente. Tiemblen, si quieren, las clases gobernantes ante la perspectiva de una revolución comunista. Los proletarios, con ella, no tienen nada que perder, como no sea sus cadenas. Tienen, en cambio, un mundo entero que ganar. Proletarios de todos los países, uníos! Descriu també la dictadura del proletariat: “El proletariado se valdrá del Poder para ir despojando paulatinamente a la burguesía de todo el capital, de todos los instrumentos de la producción, centralizándolos en manos del Estado, es decir, del proletariado organizado

159

como clase gobernante, y procurando fomentar por todos los medios y con la mayor rapidez posible las energías productivas. Claro está que, al principio, esto sólo podrá llevarse a cabo mediante una acción despótica sobre la propiedad y el régimen burgués de producción, por medio de medidas que, aunque de momento parezcan económicamente insuficientes e insostenibles, en el transcurso del movimiento serán un gran resorte propulsor y de las que no puede prescindirse como medio para transformar todo el régimen de producción vigente. Estas medidas no podrán ser las mismas, naturalmente, en todos los países. Para los más progresivos mencionaremos unas cuantas, susceptibles, sin duda, de ser aplicadas con carácter más o menos general, según los casos:

1.Expropiación de la propiedad inmueble y aplicación de la renta del suelo a los gastos públicos. 2.Fuerte impuesto progresivo. 3.Abolición del derecho de herencia. 4.Confiscación de la fortuna de los emigrados y rebeldes. 5.Centralización del crédito en el Estado por medio de un Banco nacional con capital del Estado y régimen de monopolio. 6.Nacionalización de los transportes. 7.Multiplicación de las fábricas nacionales y de los medios de producción, roturación y mejora de terrenos con arreglo a un plan colectivo. 8.Proclamación del deber general de trabajar: creación de ejércitos industriales, principalmente en el campo. 9.Articulación de las explotaciones agrícolas e industriales; tendencia a ir borrando gradualmente las diferencias entre el campo y la ciudad. 10.Educación pública y gratuita de todos los niños. Prohibición del trabajo infantil en las fábricas bajo su forma actual. Régimen combinado de la educación con la producción material, etc.”

EXERCICI:

L’estat del benestar actual, sigui governat per partits de dretes o d’esquerres, ha fet seus molts dels projectes programàtics del comunisme marxista. Digues com s’han anat realitzant o no cada un dels punts anteriors al modern estat espanyol.

Finalment fa una breu referència al que serà el comunisme (que no s’ha de confondre amb la dictadura del proletariat):

“Tan pronto como, en el transcurso del tiempo, hayan desaparecido las diferencias de clase y toda la producción esté concentrada en manos de la

160

sociedad, el Estado perderá todo carácter político. El Poder político no es, en rigor, más que el poder organizado de una clase para la opresión de la otra. El proletariado se ve forzado a organizarse como clase para luchar contra la burguesía; la revolución le lleva al Poder; mas tan pronto come desde él, como clase gobernante, derribe por la fuerza el régimen vigente de producción, con éste hará desaparecer las condiciones que determinan el antagonismo de clases, las clases mismas, y, por tanto, su propia soberanía como tal clase. Y a la vieja sociedad burguesa, con sus clases y sus antagonismos de clase, sustituirá una asociación en que el libre desarrollo de cada uno condicione el libre desarrollo de todos.” DESPRÉS DE MARX Immediatament després de la mort de Marx, el marxisme va patir un procés d’escissió i es van formar dues interpretacions oposades. D’una banda els revisionistes evolucionaran cap a interpretacions menys materialistes. Per a ells, ja no serà evident que el capitalisme avança inexorablement cap a la seva superació revolucionària. S’adonaren de la capacitat del capitalisme d’adaptar-se i superar les seves pròpies crisis. Així, els revisionistes es plantegen accedir al socialisme per la via democràtica i no pas revolucionària. Aquest corrent es coneixerà com a socialdemocràcia, i serà la que donarà lloc als partits comunistes i socialistes europeus actuals. Contra els revisionistes, trobem la interpretació “ortodoxa” que no voldrà renunciar a cap de les tesis de Marx, reafirmant-se en la caiguda revolucionària del capitalisme i la dictadura del proletariat. Serà el comunisme que dirigirà la revolució soviètica de 1917, sota el guiatge de Lenin i que marcarà la història del segle XX.

161

EL NOU CAPITALISME. L’ESTAT DEL BENESTAR. Tal com hem vist a l’apartat anterior, la societat occidental actual ha assumit molts dels postulats que Marx atribuïa a una societat progressista. El que entenem per “estat del benestar” significa una societat en la qual l’organització estatal garanteix uns mínims de qualitat per a la vida dels seus ciutadans, un accés generalitzat a la formació i a la sanitat, promoció pública de l’art i la cultura, prestacions socials per a persones amb problemes econòmics, discapacitats, ancians... Tot això, naturalment, finançat amb els impostos que paguen els contribuents i que són una part important dels ingressos, molt especialment de les anomenades “classes mitges”. Aquesta forma de societat va lligada a un sistema democràtic en les institucions de poder i a un capitalisme regulat per l’estat a través d’una política fiscal activa i d’una regulació dels mercats comercials i laborals. En aquest nou sistema, les classes mitjanes tenen un poder estalviador que els converteix en actors capitalistes a través de les entitats financeres que gestionen els fons d’estalvi (fons d’inversió). Continuen havent-hi grans fortunes, però molts petits estalviadors poden constituir fons de capital d’una enorme influència. Penseu, per exemple, amb entitats com “La Caixa”, que no és propietat de cap accionista majoritari, sinó del conjunt de la gent que hi té els seus estalvis. Per altra banda, les classes mitjanes juguen un altre paper crucial en el capitalisme modern en tant que consumidors de bens i, per tant, dinamitzadors del mercat. Les noves desigualtats econòmiques no són ja entre capitalistes i proletariat, tal com plantejava Marx. És cert que en els països del primer món hi ha bosses de pobresa (ancians sense recursos, aturats de llarga duració i sense formació, grups marginats...), però la desigualtat fonamental es dóna entre el primer món i el tercer món. Aquesta situació no és desitjable ni sostenible. Cal que trobem solucions raonables per a millorar la situació dels països pobres per tal d’arribar a un món on les fronteres no siguin barreres i totes les persones tinguin accés a unes condicions de vida dignes.