Tableau ii mondrian

NEOPLASTICISME Tableau II, Piet Mondrian

Paqui Berral 1

TABLEAU II

1. Documentació general

a) Títol: Tableau II

b) Autor : Piet Mondrian

Amersfoort (Paixos Baixos, 1872 –

Nova York, 1944)

c) Biografia de l’autor :

Pintor holandès, considerat el pare

del neoplasticisme o plàstica

pura .

El seu esperit, auster, i les seves

creences teosòfiques el menaren a

un llenguatge pictòric inspirat per

l’angle recte, la línia, el pla i els

colors primaris (més blanc i negre),

cercant entre tots ells harmonia.

Es formà com a professor d’art a l’Acadèmia de Belles Arts d’Amsterdam, i es donà a

conèixer el 1906 com a pintor tradicional de paisatges.

Després de contemplar les primeres obres cubistes de Picasso i Braque , s’instal·là a

París i decidí pintar a la manera cubista, interessat en reduir les formes individuals a

una formula general. Encara que plàsticament la seva obra respecta els principis

cubistes, des del 1912, experimentà un clar avenç cap a l’abstracció que culminà el

1917 amb l’abandonament definitiu del referent extern.

Torna a Amsterdam el 1914, i investiga en un llenguatge abstracte dins un sistema

sever d’horitzontals i verticals.

Amb Theo van Doesburg fundà la revista “De Stijl” (1917), portaveu europeu de les

tendències geomètriques i constructivistes.

Formulà teòricament el neoplasticisme com una nova organització de l’espai i eliminà

de la pintura tot un segell manual a fi d’assolir en la simplicitat la màxima força

plàstica.

d) Cronologia de l’obra: 1921 – 1925

e) Context històric: Neoplasticisme (1917 – 1931)

El Neoplasticisme és una avantguarda intel·lectual de caire abstracte que cerca

l’harmonia i la puresa plàstica, com la música i les matemàtiques. S’inicià a Holanda,

l’any 1917, de la mà de Piet Mondrian i Theo van Doesburg , entorn a la revista De


Paqui Berral 2

Stijl (L’estil). Col·laboren en aquest moviment pintors, arquitectes i decoradors que

intenten fusionar totes les arts amb una harmonia universal que aconsegueixi millorar

el món que els envolta. Exalten la racionalitat que s’expressa en un art pur, de formes

simples i ordenades. Per ells l’abstracció és claredat, ordre i certesa.

La simplicitat del seu llenguatge ha influenciat notablement en el disseny i

l’arquitectura del segle XX.

f) Mecenes o patrocinador: No en té.

g) Tècnica: Oli.

h) Suport: Tela.

i) Mides: 55,6 x 53,4 cm.

j) Descripció pre-iconogràfica: Diferents quadrats i rectangles de diverses mides i

colors, delimitats per línies negres.

k) Lloc d’ubicació original i actual:

- Lloc d’ubicació original: Per ser exposat.

- Lloc d’ubicació actual: Col·lecció Max Bill, a Zuric.

2. Anàlisi formal a) Composició:

� Equilibrada / desequilibrada: És una composició completament equilibrada, on el

color, la forma i la col·locació estan estudiades segons un perfecte ordre mental.

Aquest equilibri s’assoleix amb:

- l’ús de línies rectes verticals i horitzontals, que formen angles rectes.

- la combinació de zones amb diferents extensions (un rectangle gran i un petit) que

tenen el mateix valor perquè l’extensió està compensada amb la tonalitat; de igual

manera, dues tonalitats diferents són compensades per l’extensió de la superfície.

- la ubicació de les línies, formes i colors.

� Esquema compositiu: Línies compositives / Formes geomètriques:

Compositivament, la tela s’organitza gràcies a diferents línies compositives. Les línies

rectes horitzontals i verticals, formen una quadrícula de quadrats i rectangles on es

combinen el fons, el color, l’espai i la forma.

Piet Mondrian divideix la superfície matemàticament, amb coordenades verticals i

horitzontals, resolt amb proporció el que a la natura apareix en altura i amplada.

La columna fa d’eix central.

� Tractament del volum i l’espai: Plana / Profunda: Plana.

� Tancada / oberta: Oberta.


Paqui Berral 3

Mondrian deixa sense traçar els extrems del quadre (l’angle inferior esquerre aquí).

Veiem que no ha acabat de pintar les línies negres, però tot i així, per la llei que fa que

sempre tendim a imaginar completa una figura inacabada, "veiem" que aquestes línies

es perllonguen més enllà del quadre.

b) Elements plàstics.

� Predomini de la línia / predomini del color: En Tableau II, Mondrian fusiona les

línies i el color. Generalment, les seves obres neixen o del color o de les estructures

de línies.

� Línia: Mondrian utilitza línies rectes negres traçades amb regle i totes elles amb el

mateix gruix (en altres quadres posteriors les línies no tenen el mateix gruix). Aquestes

línies creen formes geomètriques tancades: quadrats i rectangles.

Les distàncies entre les línies varien sense que sigui possible trobar una norma que

expliqui les variacions. No hi ha dos rectangles que siguin iguals, encara que alguns

ho poden semblar a primer cop d’ull (el rectangle gran blanc i el groc més gran; el

blanc gran i el blau gran; el blau de la base i el vermell de l’extrem esquerre a dalt). Si

els mesurem, comprovem que tots són diferents.

El pintor s’ha esforçat a crear la màxima variabilitat de formes amb un mínim

d’elements per tal d’observar les correspondències i les relacions que s’estableixen

entre aquestes formes. Les pinta de diferents colors primaris i es serveix de les línies

negres per aïllar cada color, ja que considerava que si aquests es toquessin s’influirien

els una als altres i es matisarien sensorialment.

� Cromatisme: Mondrian treballa amb els colors primaris – blau, groc i vermell -;

el negre per crear la retícula de separació entre aquests colors; i el blanc per

simbolitzar la llum.

Els colors es relacionen entre ells per la seva qualitat física no pel seu contingut

emocional; és a dir, els colors no es valoren a través dels sentits sinó de la ment.

Aquests colors varien segons la seva superfície i la forma que adopten. El mateix color

dins un rectangle canvia si aquest rectangle està disposat vertical o horitzontalment.

El color groc irradia, el blau retrocedeix i el vermell s’expandeix: cadascuna de les

figures del quadre tendeix a dilatar-se o a contreure’s, a emergir o a submergir-se i

influencia les altres de manera que el conjunt ha de formar un tot homogeni de plans

geomètrics.

Es tracta de veure com s’equilibren aquestes forces, com el quadrat gran blau fa de

contrapunt del groc a l’esquerra; si llegim el quadre d’esquerra a dreta, veiem:

- a la primera columna només hi ha rectangles allargats en groc i en gris, i aquests

es perllonguen més enllà del quadre;


Paqui Berral 4

- a la segona columna i a la quarta trobem els tres colors primaris (vermell, blau,

groc) més el blanc;

- a la columna central, que fa d’eix, un rectangle blanc, un de negre, un de vermell

un de blau i part d’un de groc, apaïsat;

- a la quinta columna, que fa de contrapunt de la primera, es repeteixen el groc i el

blanc i apareix el negre, com una repetició del rectangle negre central que continua

més enllà;

- la sisena columna, tan sols suggerida en blanc i negre, s’escapa del quadre i dona

la sensació de continuïtat.

Què succeeix amb aquestes formes i colors? Excepte el blanc, que no pesa, el

vermell, el blau i el groc es fan més petits i horitzontals en la part baixa del quadre.

D’altra banda, quan dos rectangles d’un mateix color estan junts, observem que

tendeixen a formar visualment un bloc, una unitat: això és especialment visible en els

tres rectangles blancs de l’angle inferior esquerre.

- Pinzellada:

Aquests quadres eren de factura lenta i laboriosa, amb moltes capes de pintura

aplicada de manera que la pinzellada no es notés.

� Llum: Cada color té la seva pròpia llum.

� Ritme: Moviment.

Si observem solament un fragment de l’obra es produeix una sensació d’immobilitat,

però el conjunt de la composició té un dinamisme que arriba des del seu interior

mateix.

Els rectangles blancs, estratègicament col·locats, suggereixen una estructura helicoide

(molinet de vent, esvàstica) i un moviment circular.

El rectangle groc, prim i allargat, de la part inferior estira la composició i li ofereix un

punt de fuga de manera que accentua el moviment centrífug.

c) Forma d’expressió: Abstracte.

d) Estil:

� De l’autor:

Mondrian és l’exponent més important de l’abstracció geomètrica del segle XX i el

model o marc de referència de gairebé tots els experiments duts a terme en aquesta

àmbit. Les seves aspiracions eren sublims i espirituals: lluitava contra el materialisme i

estava convençut que el món es beneficiari d’ambients abstractes purs.

Tableau II és una obra molt representativa dels inicis del període entre 1921 - 1940,

considerat el període més ric ("madur") de Piet Mondrian.


Paqui Berral 5

Mondrian ha suprimit tota referència a la realitat visual per construir la seva pintura

amb els elements mínims necessaris per a l’expressió plàstica. Aquests elements són:

- les línies en negre que formen una retícula de verticals i horitzontals, tallades en

angle recte. Responen a les dos dimensions bàsiques que expliquen el món segons

les teories del neoplasticime: la vertical de la llum del sol sobre la terra i l’horitzontal

del moviment de la Terra entorn del Sol; Mondrian suprimí les diagonals i les línies

corbes perquè considerava que eren massa naturalistes, massa properes a les

percepcions visuals, en canvi la línia recta pura no existeix com a tal en la natura.

- els colors primaris (groc, vermell, blau) a partir dels quals podem obtenir tots els

colors de la paleta. Aquests colors omplen de manera homogènia la quadrícula

formada per les línies negres sense barrejar-se ni formar taques irregulars.

- els "no colors" (blanc, negre i gris). El blanc és la suma de tots els colors, el negre

és l’absència de llum, i el gris és el punt intermedi.

Mondrian demostra que:

- La percepció del color canvia en funció de l’amplitud de la superfície que ocupa.

- Dues zones amb diferents extensions (un rectangle gran i un petit) tenen el mateix

valor quan l’extensió està compensada amb el to; al igual, 2 tons diferents estan

compensats per l’extensió de la superfície.

La proporció perfecta s’obté quan els valors s’equilibren formant un pla geomètric.

Un dels efectes més originals de Mondrian és el de pintura plana sense una figura

central, que continua més enllà de la superfície de la tela, efecte anomenat més

endavant all over effect, que serà característic de la pintura abstracta americana dels

anys seixanta: així la pintura es presenta, no com una cosa, sinó com un ordre

universal que té una existència autònoma, més enllà de l’obra, un fragment de l’espai

del món real.

Quan Mondrian ha experimentat amb totes les combinacions i variacions possibles,

passa a alleugerir les seves pintures fent predominar el blanc. El predomini del blanc

mostra una voluntat de depurar al màxim el nou llenguatge visual cercant crear efectes

de tensió i equilibri amb un mínim d’elements. Aquests quadres “respiren" millor que

els anteriors, suggereixen una recerca nova. Aquesta "puresa" a la que aspirava

Mondrian, la seva idea de la bellesa, es podria explicar amb el doble sentit del mot

holandès "shoon" que vol dir "net" i també "bell."

� De l’època:

El moviment del Neoplasticisme o “De Stijl” (L’Estil) es constituí a Holanda el 1917.

Va ser fundat per Mondrian i Van Doesburg .

El punt de referència serà les aportacions del Cubisme, amb la incorporació de la

quarta dimensió (espai – temps).


Paqui Berral 6

Els principis del Neoplasticisme són:

- L’ús d’elements plàstics primaris: la línia recta, l’angle recte, el rectangle, el

quadrat; i l’ús de colors primaris (groc, blau i vermell) i neutres (blanc, negre i gris).

- L’eliminació de la línia corba, perquè crea aquella confusió espiritual procedent del

Barroc.

- L’eliminació de tot record de pinzellada emocional: el color ha de ser compacte,

pur i pla.

- El rebuig a la imitació, la descripció i l’anècdota. Són antimaterialistes: la vida és

pura activitat interior, cal eliminar de l’art la presència del món perceptible a través dels

sentits.

El Neoplasticiste exalta la racionalitat. Es mostren optimistes davant la possibilitat de

crear un món nou i millor.

3. Interpretació

a) Tema i font del tema (iconografia):

Quadrats, rectangles de diverses mides acullen masses de colors primaris i brillants

que es combinen i formen un teixit tancat que ocupa la superfície de la tela.

Mondrian s’ha esforçat a crear la màxima variabilitat de formes amb un mínim

d’elements per tal d’observar les correspondències i les relacions que s’estableixen

entre aquestes formes i els seus colors:

- Els quadrat blancs s’obren com finestres, creen la sensació de llum que sura en

l’espai, mentre que els negres els veiem com una massa compacta de matèria pesant,

com blocs que poden ser forats buits.

- Els quadrats vermells i els grocs són expansius, el vermell s’expandeix

horitzontalment i el groc cap a la vertical, el blau en canvi retrocedeix, concentra la

força endins.

- El gris té un valor neutre.

Les línies negres li servien per aïllar cada color, ja que considerava que si aquests es

toquessin s’influirien els un als altres i es matisarien sensorialment.

b) Funció de l’obra o iconologia:

� Per l’època: Creació d’una nova concepció de l’art dins de la tendència abstracte.

� Pel lloc: per ser exposat.

� Per l’artista: Mondrian vol aconseguir un llenguatge universal. Pretén saber com

es relacionen les formes pures, com es complementen i s’equilibren entre elles, per


Paqui Berral 7

arribar a les lleis generals de la composició plàstica. La denominació mateixa del

moviment De Stijl indica la recerca d’una nova estètica.

Creu que la unió de totes les arts s’ha de donar a través de les propostes

arquitectòniques, combinant plàstica, pintura i arquitectura en una formació clara,

simple, ordenada, elemental i pura.

c) Antecedents i transcendència:

� Antecedents: Cubisme.

� Transcendència:

La influència de Mondrian és enorme. Pot ser l’artista que més influència va exercir

sobre altres autors contemporanis. A més, amb els seus dissenys es va convertir en

un dels autors més imitats del segle XX. Veiem reproduïdes les seves formes en

anuncis i publicitat.

El Neoplasticisme va tenir molts seguidors en l’Europa de postguerra:

- La pintura abstracta americana dels anys seixanta està influenciada pel all over

efect que consisteix en fer l’efecte de que la pintura continua més enllà de la superfície

de la tela.

- Op-art : corrent artístic aparegut a Nova York el 1965 que exercí una gran

influència sobre la decoració d’interiors, llibres, mobiliari i vestits. Es caracteritza per

voler materialitzar les sensacions òptiques que produeixen els espectacles de la vida

moderna a les ciutats mitjançant procediments complexes, sense descartar el

magnetisme, l’electricitat, la mecànica, la teoria dels colors, els principis de l’òptica.

- L’art minimalista , la mínima expressió (dècada de 1970).

Education

Tableau ii mondrian