6 | la PAU # 57 | Novembre 2009

ENTREVISTA

Què és el que resulta més incom-prensible als ulls occidentals del’actual procés xinès? Què és allòque se sol escapar a l’anàlisi i queresulta determinant? D’entrada, crida poderosamentl’atenció el fet que un Partit Comunis-ta, que diu no renunciar a la seva ide-ologia ni simbologia, sigui el mésfervorós entusiasta de la promoció delque, en aparença, no és altra cosaque capitalisme ras i curt. DengXiaoping deia que, per construir el so-cialisme, calia fer marrada pel capita-lisme i que aquest procés podria du-rar uns 100 anys. S’ho poden creurea ulls clucs els 74 milions de comu-nistes que militen en el PCX? I, si noés així, per què no es diu obertament?Després, un s’adona que intentar en-tendre el que ocorre a la Xina des d’u-na perspectiva ideològica o política uti-litzant els nostres esquemes i parà-metres és un absurd. Prescindint dela història i de la cultura, és impossi-

Xulio Ríos és un dels gransespecialistes de l’Estat espanyolsobre el gegant asiàtic. És eldirector de l’Observatori de laPolítica Xinesa, un projecteauspiciat per Casa Àsia i perl’Institut Gallec d’Anàlisi iDocumentació Internacional(IGADE). També és coordinador dela Xarxa Iberoamericana deSinologia, assessor de Casa Àsia iprofessor de l’Institut d’Alts EstudisUniversitaris.Darrerament ha publicat ‘Políticaexterior de la Xina’ (Bellaterra, 2005)i ‘Taiwan, el problema de la Xina’ (LaCatarata, 2005).Actualment, resideix a Pequín.

••• Xulio Ríos, sinòleg i director de l’Observatori de la Política Xinesa

•• J. PALOMÉS*

«No es pot entendre la Xinaprescindint de la sevahistòria i la seva cultura»

ble entendre la Xina. Heus aquí les ve-ritables claus del seu procés.

Quan els dirigents xinesos utilit-zen el terme harmonia com a ele-ment de seny, és traduïble aquestconcepte al nostre tipus de socie-tat? I a la política internacional?Podria ser-ho, per què no? Almenys,parcialment. L’harmonia pot ser en-tesa com el bé comú: reduir les contra-diccions a un nivell suportable, iaixò tant podria aplicar-se a les políti-ques internes de qualsevol país coma la societat internacional. És clar queen la nostra visió, que rivalitza ambl’harmonia oriental, sempre hi haguanyadors i perdedors. És més llestel qui ho guanya tot. A Orient, percontra, el més llest és el qui guanyadeixant satisfeta l’altra part. D’altrabanda, en un context més global,exigiria d’Occident la renúncia al’obsessió pel domini i a la seva voca-ció messiànica, mentre que Orienthauria de descartar la idea que el re-lativisme cultural pugui ser una co-artada per negar drets humans bàsics.

Els pols de desenvolupament hanposat en relleu la profunda divisióentre la modernitat i la Xina pro-funda, entre l’esperit mil·lenari i latradició i l’occidentalització. Sónirreconciliables? Sens dubte, els desequilibris territo-rials són un dels majors problemesdel procés xinès. Ho saben i per aixòhan dissenyat estratègies específiquesper superar-ho, especialment des del’any 2000. Ara mateix hi estan do-nant un nou impuls. Però portarà elseu temps i és probable que s’incre-mentin els conflictes. En part, per lapresència de nombroses nacionali-tats minoritàries que contemplenaquest desenvolupament xinès comuna amenaça a la seva identitat, ja quedestrueix la seva forma de vida. Elsdirigents locals de l’oest imiten el mo-del de l’est. Aquest desenvolupament,concebut i executat pels han, que tam-bé són els qui més es beneficiend’això, és un factor que reforça lestendències sinitzadores.Hu Jintao, d’altra banda, ha donat unimportant gir social a la política xi-

# 57 | Novembre 2009 la PAU | 7

* Periodista

“La ‘perestroika’ i la‘glasnost’ soviètiquesvan ser percebudescom una catàstrofegeopolítica però,sobretot, com una lliçó

“La tradició emergeixamb força inusitadaa l’abric delnacionalisme: laidentitat civilitzatòriaés moda a la Xina

nesa, abans basada en la idea que pri-mer era l’eficàcia i després la justícia.Les mesures correctores en curs po-den contribuir a alleugerir les des-igualtats, encara molt, molt profun-des en la societat xinesa.I, finalment, no crec que la tradiciódesaparegui en la Xina moderna. Alcontrari, malgrat les aparences, emer-geix amb una força inusitada a l’abricdel nacionalisme. La identitat civilit-zatòria és cada vegada més moda ala Xina, juntament amb la idea quela seva cosmovisió pot igualar o su-perar l’occidental. El seu ADN és cadavegada més fort i la idea d’un progrésamb identitat és en el frontispici dela seva modernització.

Més de la meitat de la població viua les zones agràries. Quines es-tratègies planteja el Govern xinès? El camp preocupa molt la Xina. Lestensions entre el camp i la ciutat sónconstants, ja que les diferències hanaugmentat en els últims anys. Elvertiginós procés d’urbanització s’em-porta anualment un milió d’hectàre-es de terra cultivables i la desertifica-ció avança de manera imparable enmoltes zones. La Xina té el repte d’in-novar un procés de modernització ge-nuí que no destrueixi el món rural.Això requereix grans inversions i mol-ta mà esquerra amb els conflictessocials. A aquesta idea respon la«novaagricultura socialista» impulsada perHu Jintao el 2005. Però els punts devista respecte a les estratègies a apli-car no són uniformes i es debat en-cara sobre aquestes estratègies.La Xina produeix cada any 500 milionsde tones de cereals. És el primer paísdel món en producció de cereals. Ambel 7% de la superfície cultivable mun-dial proporciona aliment a gairebé laquarta part de la població del planeta.Però la seguretat alimentària és unade les seves grans preocupacions i ésmolt present en les seves estratègieseconòmiques internacionals.

Actualment, existeixen corrents–ideològics, econòmics…– a l’inte-rior del PCX que es disputin par-cel·les de poder o canvis estratè-gics de futur? Amb projecció i influència existeixenclans i grups de poder com els Shan-dong, els Xangai o els prínceps ver-mells. Molts d’ells donaran guerra enels pròxims anys, d’aquí al 2012, quans’ha de resoldre la successió més de-licada dels últims trenta anys i quepodria definir el curs final de la refor-ma xinesa. El nacionalisme és el ca-talitzador que posa pau en tots aquestsgrups, compromesos amb el renai-xement i la unificació de la nació xi-nesa, en què la diàspora i Taiwansón elements substancials d’aquestprocés. Però, sens dubte, existeixensensibilitats diverses que es manifes-ten a l’hora de decidir com conduirles relacions amb els EUA o el paperdel sector privat en l’economia xine-sa, per esmentar-ne alguns exemples.

Com es van percebre a la Xina laperestroikai la glasnost de la Unió

tratègics de l’economia xinesa. Totsaquests sectors estan sota el controlde l’Estat, és a dir, del PCX, que és quiposa i treu els seus executius. Aixòno solament respon a una estratègiade control econòmic, sinó també po-lític. El PCX no renuncia a disposard’una base econòmica pròpia, ja queés conscient que, si perd el control del’economia, perdrà també el controldel procés, una cosa que passa a peti-ta escala quan, en l’àmbit local, els nousempresaris compren parcel·les de par-tit i d’Estat col·locant els seus peons.Aquest debat és present avui mateixquan sembla que el Govern es plan-teja nacionalitzar de nou el sectorminer. No és per la cruel explotacióque hi ha en el sector ni per la dramà-tica inseguretat laboral sinó, sobretot,perquè els seus amos estan adqui-rint massa força i poder, i necessitacontenir aquest impuls. Renuncianta les nostres categories d’anàlisi, diriaque aquest procés és de clar to confu-cià, és l’etern retorn del poder de la bu-rocràcia que durant les velles dinas-ties volien controlar-ho tot i mante-nir la força i el dinamisme d’altres po-ders en nivells manejables; ja parlemd’empresaris o de màfies criminals–com passa ara mateix en Chongqing.Fins i tot el mercat està clarament me-diatitzat pel poder públic conservantuna enorme capacitat d’intervenció.La Xina utilitzarà tot allò que, qualse-vol que sigui el seu signe, pugui aju-dar a tancar la fractura històrica ober-ta el 1840 [penetració d’Occident iGuerra de l’Opi].

Després de l’accelerada, sorpre-nent i silenciosa reforma xinesa,queden vestigis del maoisme delsegle XX?Mao és una icona, però el maoismecom a discurs s’ha convertit en unaassignatura odiada pels estudiantsuniversitaris. El que queda, sobre-tot, són les estructures essencialsdel règim –partit i Exèrcit– i certesconcepcions que són presents ambmajor o menor intensitat en la vidapolítica. Però ningú no somnia res-taurar el maoisme i la crítica a inicia-tives com el Gran Salt Endavant o laRevolució Cultural és inapel·lable.Amb tot, no es destruirà Mao, no so-lament perquè en ell i la seva gesta ra-dica bona part de la legitimitat delsactuals dirigents, sinó perquè, cultu-

ralment, la història a la Xina es va di-positant per capes i no s’entén com aperíodes que es neguen i desautorit-zen els uns als altres. L’auge confu-cianista de la Xina actual és l’antítesidel maoisme, que, com és sabut, vadedicar diverses campanyes de mas-ses a la seva eradicació.

Com s’entenen avui conceptescom justícia social, propietatcol·lectiva de la terra, igualtat declasses…? L’enfocament que predomina a l’ho-ra d’abordar aquestes qüestions éssempre de caràcter econòmic. Existeixuna animadversió profunda a tractaraquests conceptes des d’una perspec-tiva ideològica. Això, en gran mesu-ra, és conseqüència dels excessos vis-cuts durant la Revolució Cultural. Lamateixa harmonia que promou HuJintao és la renúncia a la lluita de clas-ses. No obstant això, els argumentspolítics lligats especialment a l’estabi-litat també pesen, i molt. Això explica,per exemple, que siguin tan prudentsen el tema de la terra, amb una «pro-pietat - terme mitjà» –la propietat éspública, l’usdefruit és privat– de pocmés d’una hectàrea i que duu algunseconomistes a defensar idees privatit-zadores per facilitar la concentració.

On i com se situa la Xina avui diaen el tauler mundial? La Xina vol demostrar al món que laseva emergència no és un problemaper a ningú, sabent que fer un buit aun gegant d’aquestes dimensions ge-nera múltiples inquietuds. Per això,inverteix cada vegada més a potenciarel seu poder tou –amb la xarxa delsInstituts Confuci, per exemple– i pro-cura conduir-se amb moderació enla seva política d’inversions interna-cionals per evitar ser vista com unaamenaça. L’aposta primer per la mul-tipolaritat i després pel multi-lateralisme és evident. També pel des-envolupament de la col·laboracióeconòmica i política, descartant ocu-par un paper rellevant en l’ordre mi-litar: també en això va aprendre de l’ex-periència soviètica. La Xina no renun-ciarà del tot al seu discurs tercer-mundista i fins i tot tractarà que l’a-genda d’aquest grup de països pesicada vegada més en els debats globals.

L’expresident sud-africà ThaboMbeki va parlar de «relació colo-nial» en referir-se a la presènciaxinesa en el continent africà. LaXina repetirà els mateixos terri-bles errors que Occident? És aviat encara per fer un balanç, peròels problemes són sobre la taula. Hiha bons i mals exemples. La debili-tat de molts governs africans permeta la Xina avançar amb idees i pro-postes que en altres regions no sónadmissibles, com a l’Amèrica Llatina,per exemple. Però les crítiques a laseva política, moltes vegades amb fo-nament real, tenen també aquestaconnotació de desqualificació del com-petidor nouvingut. Els vincles queuneixen la Xina amb l’Àfrica són moltdiferents dels dels països desenvolu-

pats. Crec que la Xina intentarà feruna altra cosa, encara que està perveure que pugui equilibrar les neces-sitats a què la constrenyen el seu de-senvolupament i la seva contribucióa obrir noves expectatives en aquestcontinent. No és fàcil, en part perquèles empreses xineses que actuen a l’À-frica són igual de desconsideradesaquí que en el seu propi país. I aques-ta cultura, aquesta ètica, ha de can-viar en els dos costats. I requerirà elseu temps.

En el terreny geopolític, quin pa-per pot tenir l’Organització de Co-operació de Xangai (OCX)? Per a la Xina, és una peça clau de laseva estratègia a l’Àsia Central –i nosolament en l’ordre energètic– i enles seves relacions amb Rússia. A laXina la preocupa molt mantenir lapau i l’estabilitat en les seves fronte-res immediates que avui viuen unainestabilitat enorme, sigui Myanmar,el Pakistan, l’Afganistan, Corea delNord... Les potencialitats de l’OCXsón moltes, i també aquí la seva po-lítica se centra en el desenvolupament,a més, clar, de la lluita antiterrorista,amb el problema de Xinjiang enl’agenda. No obstant això, no pensoque el seu projecte sigui construir unaespècie d’OTAN de l’Àsia.

La Xina s’ha convertit en el grancontaminador. Existeix sensibili-tat entorn del medi ambient o hipreval el pragmatisme productiu? Cada vegada hi ha més consciènciad’això, però té una situació enorme-ment complicada. Els danys a l’am-bient han estat enormes i els pro-blemes socials lligats a l’ambient tam-bé han augmentat. La sensibilitat estàcanviant, encara que no és simètri-ca. En el discurs central està incor-porada. En la pràctica local, encarahi pesen molt les velles inèrcies. Elnou model de desenvolupament quees tracta d’implementar posa l’accenten les qüestions socials, tecnològi-ques i ambientals. No podrà ser unpaís modern si desatén les exigèn-cies ambientals. Això el pot fer reac-cionar en un sentit positiu, encaraque li costarà harmonitzar els im-peratius del seu model de creixementamb una política ambientalment sos-tenible. Cap desitjar-li èxit. La sevasort també serà la nostra.

Soviètica? I la posterior fallida del’URSS? Com una catàstrofe geopolítica degrans dimensions, sens dubte; però,sobretot, com una lliçó. Les relacionsamb l’URSS de Gorbatxov s’havienreiniciat coincidint amb la crisi deTiananmen (1989) i durant anys l’en-sulsiada del socialisme real va servirper fer pedagogia a les escoles delPartit i en la societat xinesa sobre lesconseqüències de seguir cegamentels dictats d’Occident que obeeixena consideracions de naturalesa fona-mentalment estratègica. La reformapolítica xinesa arribarà al seu tempsi al seu ritme, amb el gradualisme,l’experimentació constant i una grandosi de creativitat. La Xina podrà ferconcessions en la semàntica; peròmentre prevalgui el projecte actual,no abdicarà la sobirania ni es lliuraràa les xarxes de dependència occiden-tal seguint consells que poden fer pe-rillar l’estabilitat.

Seria possible –salvant les distàn-cies– que a la Xina es visqués unprocés similar amb membres dela nomenklaturadel partit apode-rant-se de les regnes dels sectorsproductius estratègics? No es pot descartar. El procés xinèsté els seus objectius, però no està tan-cat ni definit al detall i l’evolució de-pendrà de la conjugació de múlti-ples factors. A relativa petita escala,una mica d’això ha ocorregut ja ambel sector de les empreses col·lecti-ves cantonals i locals que en els anysnoranta van operar el gran salt del’economia xinesa. Avui, la immen-sa majoria són empreses privatitza-des i els seus amos són els antics ge-rents, naturalment gent del PCX, ique constitueixen la base principald’aquest 33% del sector empresarialxinès que segueix militant a favordels quatre principis irrenunciables–entre els quals, la dictadura del pro-letariat– que també va enunciarDeng per evitar la deriva capitalistade la reforma.

Socialisme de mercat o capitalis-me d’Estat? Seria factible el neo-liberalisme a la Xina? Podria dir-se que tot alhora. Deng Xia-oping va dir que podrien sorgir nousempresaris, però que no toleraria l’a-parició d’una classe burgesa que com-peteixi amb el poder del PCX. Avuis’han definit clarament els sectors es-

“Ningú no somniarestaurar el maoisme,i la crítica al Gran SaltEndavant i a laRevolució Culturalés inapel·lable