Agents carcinògens: Risc d’exposició en els llocs de treball · • Existeixen múltiples factors, tant interns com externs a l'individu, que actuen sinèrgicament o antagònica

Agents carcinògens:

Risc d’exposició en els

llocs de treball

Plan General de Actividades Preventivas de la Seguridad Social 2013

Sumari

Els agents carcinògens

1. Introducció 3

2. Exposició als agents carcinògens 3

3. Tipus d’agents carcinògens 4

4. Vies d'entrada dels agents carcinògens 6

5. Efectes dels agents carcinògens 6

6. Mesurament i valoració de l'exposició 7

7. Identificació i etiquetatge de productes perillosos 9

Prevenció de riscos

1. Gestió de riscos 12

1.1. Identificació i avaluació de riscos 12

1.2. Avaluació de riscos associat als agents carcinògens 13

2. Accions preventives 14

2.1. Mesures de prevenció 14

2.2. Sistemes de protecció col·lectiva i individual 15

3. Vigilància de la salut 17

3.1. Què és la vigilància de la salut? 17

3.2. Com garantir la vigilància de la salut? 18

3.3. Malaltia professional 18

4. Obligacions de l'empresari/a 18

4.1. Consulta i participació dels treballadors/es 19

4.2. Protocols de vigilància sanitària específica 19

Agents carcinògens: Risc d’exposició en els llocs de treball

3

Els agents carcinògens

1. Introducció

El càncer ocupa en el món un dels primers llocs entre les causes de mortalitat. Malgrat el reconegut caràcter

carcinogen de múltiples contaminants ambientals i ocupacionals, que permeten assenyalar la relació amb

l'exposició a aquestes substàncies, persisteixen molts mites i debats entorn del seu origen.

Són diverses desenes de milers, les substàncies, productes i preparats químics que s'utilitzen en les indústries i

són molts els treballadors/es exposats als seus efectes nocius durant la seva jornada de treball i al llarg de la

seva vida laboral. Si bé, determinant com i quan s'originin els agents carcinògens, és com poden prevenir-se

els seus efectes.

2. Exposició als agents carcinògens

L'establiment de relacions causa–efecte entre l'exposició a substàncies carcinògenes i l'aparició del càncer, ha

constituït un dels problemes més difícils d'abordar ja que:

• Entre l'exposició i la manifestació o efecte transcorre un temps llarg, en ocasions diversos anys.

• Existeixen múltiples factors, tant interns com externs a l'individu, que actuen sinèrgicament o

antagònica en el desencadenament i evolució de l'efecte.

• Falta, com a conseqüència de l'anterior, informació epidemiològica sistemàtica.

Així mateix, atès que la iniciació del procés pot deure's a una mutació resultant de la unió d'una mínima

quantitat de material genètic cel·lular, no existeixen, almenys teòricament, “nivells segurs” de qualitat

ambiental. Cal recórrer, per tant, a les “concentracions tècniques de referència” definides com les més

baixes concentracions ambientals d'una substància que es poden aconseguir en la pràctica, utilitzant les

màximes possibilitats de la tecnologia disponible del moment.

També cal tenir en compte que el 90% dels càncers humans són d'origen químic, i d'ells del 60 al 90% són

d'origen ambiental.

D'altra banda, els carcinògens ambientals solen tenir un origen industrial ja sigui per mitjà d'una relació

directa o indirecta. Quan la malaltia derivada d'un agent carcinogen es manifesta, el procés irreversible ja ha

començat, sense que es coneguin tipus d'immunització o tractament eficaç, encara que la detecció precoç de

signes pre-cancerosos pot augmentar les probabilitats de supervivència.

• Es sap que uns 20 productes i barreges són carcinògens professionals establerts. Hi ha un nombre

similar de substàncies químiques sobre les quals existeixen sospites molt fundades que són

carcinògenes.

• Als països industrialitzats, el treball està lligat causalment entre el 2% i el 8% dels càncers, no obstant

això, entre els treballadors/es exposats aquesta xifra és més elevada.

• No es disposa de càlculs fiables sobre la càrrega que suposa el càncer professional ni sobre el grau

d'exposició als carcinògens en el lloc del treball als països en vies de desenvolupament.

• La càrrega global relativament baixa del càncer professional als països industrialitzats és el resultat

de les estrictes disposicions adoptades sobre diversos carcinògens coneguts, però encara es permet

l'exposició a altres agents que se sap o se sospita que són carcinògens.


4

• Encara que en molts països existeixen diversos càncers professionals classificats com a MMPP, només

una petita fracció de casos es reconeixen i reben indemnització.

• El càncer professional és en gran mesura una malaltia previsible.

3. Tipus d’agents carcinògens

Un agent químic carcinogen, és qualsevol producte químic capaç de provocar un tumor maligne o neoplàsia en

l'organisme.

Existeixen a més altres agents físics, com la radiació ionitzant o ultraviolada, i agents biològics, com els virus

amb efectes carcinògens.

Qualsevol dosi rebuda d'un agent carcinogen, té potencialitat per generar càncer; no obstant això, s'admet

l'existència d'una relació exposició–probabilitat de l'efecte, per la qual, a major dosi rebuda, major

probabilitat que aparegui la malaltia.

Classificació dels agents carcinògens

La classificació ve recollida en l’Annex VI del Reial Decret (RD) 665/1997, sobre la protecció dels

treballadors/es contra els riscos relacionats amb l'exposició a agents carcinògens durant el treball, modificat

pel RD 349/2003, i pel qual s'amplia el seu àmbit d'aplicació als agents mutàgens.

L'actual classificació dels agents carcinògens inclou:

• Fabricació de Auramina.

• Treballs que suposin exposició als hidrocarburs aromàtics policíclics presents en el sutge, el quitrà o

la brea d'hulla.

• Treballs que suposin exposició a la pols, al fum o a les boires produïdes durant la calcinació i l'afinat

elèctric de les mates de níquel.

• Procediment amb àcid fort en la fabricació d'alcohol isopropílic.

• Treballs que suposin exposició a pols de fustes dures.

Substàncies carcinògenes

S'entén per carcinogen: Una substància que compleixi els criteris per a la seva classificació com a carcinògena

de 1a i 2a categoria.

Carcinògens de primera categoria: Substàncies que, se sap que són carcinògenes per l’ésser humà. Es

disposa d'elements suficients per establir l'existència d'una relació de causa–efecte entre l'exposició de l’ésser

humà a tals substàncies i l'aparició del càncer.

Carcinògens de segona categoria: Substàncies que poden considerar-se com a carcinògenes per l’ésser humà.

Es disposa de suficients elements per suposar que l'exposició de l'humà a tals substàncies pot produir càncer.

Aquesta presumpció es fonamenta generalment en:

• Estudis apropiats a llarg termini en animals.

• Altres tipus d'informació pertinent.

Les substàncies es classifiquen dins de la primera categoria a partir de dades epidemiològiques; la classificació

dins de la segona categoria es basen en experiments amb animals.


5

Perquè la substància es classifiqui en la segona categoria, serà necessari obtenir resultats positius en dues

espècies animals, o proves positives contundents en una espècie, juntament amb proves complementàries,

tals com a dades de genotoxicitat, estudis metabòlics o bioquímics, inducció de tumors benignes, relació

estructural amb altres substàncies carcinògenes conegudes, o dades d'estudis epidemiològics que suggereixin

una relació.

Exemples de substàncies carcinògenes: benzè, clorur de vinil, amiant, benzidina i derivats, cadmi i compostos,

beril·li.

Producte químic Sector/Activitat Càncers relacionats

Pols de fustes dures Fusta Cavitat nasal

Compostos de Cr (VI)

Recobriment de metalls

Fabricació i utilització de pigments

Pulmó

Cavitat nasal

Hidrocarburs aromàtics

policíclics Petroquímica Pell, pulmó

Benzè Químic Leucèmies

Amiant Demolició, retirada de materials que

contenen amiant

Pulmó, pleura

(mesotelioma)

Bis (clorometiletil) èter Químic Pulmó

Arsènic Vidre, metall, pesticides Pulmó, pell, fetge

Clorur de vinil monòmer Fabricació de plàstics Fetge (angiosarcoma)

Amines aromàtiques Fabricació i utilització de tints i pigments Bufeta


6

4. Vies d’entrada dels agents carcinògens

Les vies d'entrada són les vies d'accés i penetració dels contaminants carcinògens en l'organisme, sent les

zones del cos que entren en contacte amb els tòxics del mitjà exterior contaminat.

Via respiratòria: formada per nas, boca, laringe, bronquis, bronquíols i alvèols pulmonars. Aquesta és la via

d'entrada dels contaminants químics més important en l'ambient laboral, ja que qualsevol substància present

en l'atmosfera de treball és susceptible de ser inhalada (<10 µm de diàmetre), però només les partícules que

posseeixin una grandària adequada podran arribar als alvèols pulmonars. També influeix en l'absorció, la

solubilitat de les partícules inhalades en els fluids i mucositats que recobreixen les parets del sistema

respiratori. Si el tòxic és un gas, vapor o aerosol líquid liposoluble i de grandària adequada, travessarà la

membrana alvèol-capil·lar per difusió. Si el tòxic és un sòlid, les partícules menors de 5 µm poden arribar a la

regió alveolar i provocar una acció agressiva local o passar al reg sanguini. Les partícules sòlides majors de 5

µm quedaran retingudes en la mucosa nasofaríngia, en la tràquea o en els alvèols pulmonars. La porció total

de contaminant absorbit per via inhalatòria depèn de la concentració en l'atmosfera de treball, del temps

d'exposició i de la ventilació pulmonar.

Via dèrmica: inclou la pell i altres parts del cos humà exposades a l'atmosfera ambiental. És la segona via de

penetració en importància, referent als contaminants químics. La pell ofereix una resistència alta a la

penetració, encara que existeixen alguns compostos que són capaços de travessar-la, bé associant-se amb

altres substàncies o bé directament arribant als capil·lars i al corrent sanguini. Per algunes substàncies, la pell

és la via principal de penetració. Existeixen algunes substàncies que poden produir un dany, sense penetrar en

la pell. La temperatura, sudoració, estat de la pell, superfície exposada i vestuari poden influir en l'absorció

de substàncies a través de la pell.

Via digestiva: comprèn el sistema format per boca, estómac i intestins. Aquesta via té poca importància en

l'àmbit laboral, excepte en ambients molt contaminats, en casos accidentals o de falta d'higiene personal. Cal

tenir en compte que es poden ingerir mucositats procedents de les vies respiratòries en les quals hagin quedat

retinguts tòxics, que inhalats, poden ser absorbits en la via digestiva.

Via parenteral: en aquest cas es produeix la penetració directa del contaminant en l'organisme a través d'una

discontinuïtat de la pell.

5. Efectes dels agents carcinògens

Per poder parlar dels efectes dels agents carcinògens, és necessari prèviament exposar la dualitat existent

dels efectes d'una substància química en general, per, posteriorment, concretar aquests efectes sobre les

substàncies d'origen carcinogen.

Dualitat dels efectes de les substàncies químiques

Locals i generals: els primers apareixen en el primer lloc de contacte del tòxic amb el cos i els segons es

manifesten en punts apartats d'aquest lloc.

Aguts i crònics: responen a una distinció des del punt de vista clínic segons la durada o evolució de les

manifestacions.

Reversibles i irreversibles: en funció de la possibilitat de recuperació de l'estat normal després de la

remissió dels canvis biològics produïts pel tòxic.


7

Acumulatius i no acumulatius: diferència entre els tòxics que actuen per acumulació en l'organisme, en ser

eliminats molt lentament, i aquells altres, l'eliminació dels quals és suficientment intensa.

Estocàstics (quantitatius) i no estocàstics (graduats): en el primer grup, la possibilitat que es produeixi

l'efecte augmenta amb la dosi de tòxic rebuda. En el segon, és la intensitat o gravetat de l'efecte la que

depèn de la dosi.

Efectes de les substàncies carcinògenes

Generals: Els efectes que produeixen les substàncies carcinògenes es manifesten en punts apartats del primer

lloc de contacte de la substància amb el cos.

Crònics: A causa de la durada i evolució de les manifestacions d'aquestes substàncies en el cos.

Irreversibles: Les substàncies carcinògenes no donen la possibilitat de recuperació de l'estat normal després

de la remissió dels canvis biològics produïts per aquestes substàncies.

Acumulatius: Les substàncies carcinògenes actuen per acumulació en l'organisme, en ser eliminats molt

lentament.

Estocàstics (quantitatius): La possibilitat que es produeixi l'efecte augmenta amb la dosi de tòxic rebuda.

6. Mesurament i valoració de l’exposició

Per prevenir i promoure la salut en el treball cal conèixer prèviament les causes del dany. Per això, és

necessari quantificar el càncer ocupacional, és a dir, la incidència de càncer que pot ser atribuïble a

exposicions de carcinògens en el lloc de treball.

Del mesurament i valoració de l'exposició dels agents carcinògens s'encarrega la branca de la higiene industrial

denominada higiene teòrica, que estudia els diferents tipus de contaminants i els relaciona amb l'ésser humà,

a través d'estudis experimentals, els quals establiran els valors de concentració sense risc per al treballador/a.

Estudia, per tant, la relació entre la dosi d'un agent i la resposta originada, que estableix valors de referència

de dosi per les quals les persones exposades a elles no sofreixen malaltia.

La higiene de camp és l'encarregada de la realització de l'anàlisi en el lloc, la identificació del contaminant, el

mesurament de concentració del contaminant en el medi ambient del lloc de treball, i de ponderar els

resultats obtinguts mitjançant la integració d'aquestes dades amb els temps d'exposició al contaminant. Amb

això s'estima l'exposició del treballador/a al contaminant mostrejat segons aquests temps (dosis) i es compara

amb els valors estàndards que vénen donats per la higiene teòrica.

La higiene analítica és l'encarregada de detectar i determinar qualitativa i quantitativament les mostres en el

laboratori i les seves metodologies d'anàlisis.

Finalment, la higiene operativa és l'encarregada d'establir les correccions i els controls necessaris per

mantenir les condicions mediambientals dins dels límits establerts.

Per un correcte mesurament dels agents carcinògens en el lloc de treball, és important realitzar una anàlisi

prèvia de les condicions particulars de l'entorn de treball, és a dir, tots els factors existents a l'entorn de

treball que condicionen la presència de la substància carcinògena en l'entorn laboral, com són els dispositius

d'extracció, sistemes de ventilació, etc.


8

També cal tenir en compte les característiques personals i intrínseques de l'individu, que poden condicionar el

grau d'afectació produït per un agent carcinogen, com per exemple l'edat, gènere, estat previ de salut,

antecedents familiars, etc.

Aspectes a tenir en compte:

• Concentració del contaminant en l'ambient de treball: L'exposició és més o menys intensa segons

sigui la magnitud de la concentració del contaminant.

• Temps d'exposició: és el temps real i efectiu durant el qual un contaminant exerceix la seva acció

agressiva sobre la persona que realitza el treball.

Càlcul de l'exposició als agents carcinògens

Per realitzar el càlcul de l'exposició als agents carcinògens cal tenir en compte:

• La concentració o intensitat amb que es presenta l'agent carcinogen en el lloc de treball.

• El temps d'exposició del treballador/a al contaminant.

• El resultat del mesurament:

Una vegada fet el mesurament es realitzarà la valoració dels resultats, realitzant una comparació dels

resultats obtinguts amb els estàndards assenyalats per la higiene teòrica de cada contaminant.

El concepte d'exposició, com a magnitud, integra dos factors variables diferents:

• Concentració del contaminant en l'ambient de treball: Es diu que l'exposició és més o menys

intensa segons sigui la magnitud de la concentració del contaminant.

• Temps d'exposició: És el temps real i efectiu durant el qual un contaminant exerceix la seva acció

agressiva sobre la persona que realitza el treball. No ha de confondre's amb el temps de permanència

en el lloc, ja que aquest sol ser major que el d'exposició a causa de l'existència de descansos i temps

morts durant el treball.

També cal tenir en compte que la dosi, és la quantitat de contaminant rebuda en l'organisme pel total de vies

d'entrada al mateix en un període determinat de temps.

Els coneixements científics actuals no permeten identificar nivells d'exposició per sota dels quals no existeixi

risc de que els agents i la majoria dels carcinògens produeixin els seus efectes característics sobre la salut. No

obstant això, s'admet l'existència d'una relació exposició–probabilitat de l'efecte, que permet deduir que com

més baixa sigui l'exposició a aquests agents menor serà el risc.

En aquests casos, mantenir l'exposició per sota d'un valor màxim determinat no permetrà evitar completament

el risc, encara que sí podrà limitar-ho. Per aquesta raó, els límits d'exposició adoptats per algunes d'aquestes

substàncies no són una referència per garantir la protecció de la salut, sinó unes referències màximes per

l'adopció de les mesures de protecció necessàries i el control de l'ambient dels llocs de treball.

Resultat Durada Localització

Directa Puntual Ambientals

Indirecta Per promig Personals


9

L'exposició a concentracions dels agents carcinògens per sobre dels valors límit, dins d'una mateixa jornada de

treball, també ha de ser controlada. Per aquesta raó hauran de tenir-se en compte, a més, els límits de

desviació.

Els valors límit ambientals

Amb la finalitat de garantir la protecció de la salut i seguretat dels treballadors/es contra els riscos

relacionats amb les substàncies químiques durant el treball, es va promulgar el RD 374/2001, el qual remet,

en absència de valors límit ambientals (VLA) establerts en el seu Annex I, els VLA publicats per l'Institut

Nacional de Seguretat i Higiene en el Treball (INSHT), que són revisats anualment.

Es denomina valor límit, al límit de la mitjana ponderada en el temps de la concentració d'un agent

carcinogen a l'aire dins de la zona en què respira el treballador/a en relació amb un període de referència

específic.

Existeixen dos tipus de VLA:

a) VLA per a l'exposició diària: valor límit de la concentració mitjana, mesurada o calculada de forma

ponderada pel que fa al temps de la jornada laboral real i referida a una jornada estàndard de vuit

hores diàries.

b) VLA per a exposicions de curta durada: valor límit de la concentració mitjana, mesurada o calculada

per a qualsevol període de quinze minuts al llarg de la jornada laboral, excepte per a aquells agents

químics (carcinògens) pels que s'especifiqui un període de referència inferior.

Per poder controlar que les persones exposades no sobrepassin els VLA, en alguns casos, pot ser precís

realitzar mesuraments ambientals de la concentració de les substàncies perilloses. Quan calgui dur a terme un

control biològic, mitjançant la interpretació i comparació amb els valors límit biològics (VLB), pot ser precís

prendre mostres biològiques de les persones exposades: sang, orina, etc.

7. Identificació i etiquetatge de productes perillosos

Tot producte, substància o preparat, classificat com a perillós, ha d'incloure en el seu envàs una etiqueta ben

visible que és la primera informació bàsica que rep l'usuari sobre els perills inherents al mateix i sobre les

precaucions a prendre en la seva manipulació. Aquesta etiqueta, redactada en l'idioma oficial de l'Estat,

contindrà:

Nom de la substància. Si la substància està inclosa en l'Annex I s'utilitzarà la nomenclatura que figura en el

mateix; en cas de no estar inclosa s'utilitzarà la nomenclatura utilitzada en el EINECS (Inventari europeu de

substàncies comercialitzades existents) o en el ELINCS (Inventari europeu de substàncies notificades) o, si no

apareix en ells, una nomenclatura química reconeguda internacionalment, tal com ISO o IUPAC.

Nom, adreça i telèfon del fabricant o importador. És a dir, del responsable de la seva comercialització a la

Unió Europea (UE).

Símbols i indicacions de perill normalitzades per destacar els riscos principals. Per les substàncies incloses

en l'Annex I els símbols i indicacions de perill seran els que figurin en el mateix.


10

Les fitxes de dades de seguretat

Les fitxes de dades de seguretat (FDS) de productes constitueixen un sistema bàsic i complementari a

l'etiquetatge. Són fitxes tècniques d'informació creades pel fabricant de la matèria primera, en les quals es

recullen els diferents aspectes preventius i/o d'emergència en la manipulació i emmagatzematge de la

mateixa.

La FDS d'un producte, a l'efecte d'una utilització segura, ha de ser facilitada obligatòriament pel fabricant i

subministrada amb el primer lliurament d'un producte químic perillós. Es compon de 14 apartats que inclouen

la informació disponible d'acord amb les directrius indicades en la normativa.

En compliment de l'art. 18 de la Llei de Prevenció de Riscos Laborals (LLPRL), l'empresari/a ha d'informar als

treballadors/es dels riscos derivats de la manipulació de productes químics i posar a la seva disposició la

documentació informativa al respecte.

Contingut d'una FDS. Informació bàsica que ha de contenir una FDS:

1. Dades d'identificació de la substància.

2. Nom i concentració.

3. Dades del subministrador/a i la seva localització.

4. Característiques fisicoquímiques i paràmetres de perillositat.

5. Riscos específics per la salut i el medi ambient.

6. Mesures preventives en la manipulació i emmagatzematge.

7. Seguretat personal.

8. Primers auxilis i actuacions en casos d'emergència.

9. Mitjans de lluita contra incendis.

10. Informació toxicològica.

11. Informació ecològica.

12. Consideracions relatives a l'eliminació.

13. Consideracions relatives al transport.

14. Informacions reglamentàries.

Mitjançant l'etiquetatge i les FDS, el fabricant informa de la perillositat dels productes subministrats i de les

precaucions bàsiques que han de seguir-se.

D'altra banda han d'esmentar-se les fitxes d'emergència destinades a informar als transportistes i als serveis

públics de les actuacions davant un accident generat en el transport d'una substància perillosa (ADR).

Un abans i un després

El Reglament (CE) 1272/2008 que és aplicable en tots els països de la UE i no necessita transposició, modifica

l'anterior regulació existent sobre la qüestió a Espanya (RD 363/95 i RD 255/2003), establint una sèrie de

terminis per això.

Per facilitar l'etiquetatge emprant el nou sistema fins a l'1 de juny de 2015, el Reglament CE 1272/2008 inclou

la llista de les substàncies de l'Annex I del RD 363/95 i una altra llista de les mateixes substàncies,

harmonitzada segons el nou sistema d'etiquetatge, de tal manera que es pot veure l'equivalència existent

entre ambdues.


11

Els pictogrames canvien de format, es suprimeix un i s'afegeixen tres de nous. Les equivalències existents es

resumeixen en el quadre adjunt (font INSHT).


12

Prevenció de riscos

1. Gestió de riscos

1.1. Identificació i avaluació de riscos

Encara que la identificació del risc químic és fonamental per l'adopció de mesures preventives, cal analitzar-

ho perquè aquestes siguin les més idònies i efectives.

Quan es tracta de riscos potencialment molt greus i especialment quan es tracta d'instal·lacions de processos

químics carcinògens, l'avaluació de riscos és complexa i requereix un minuciós treball en equip.

Enquesta higiènica

Abans de procedir a avaluar els riscos químics, és necessari identificar els agents contaminants. Per a això es

realitzen una sèrie d'investigacions personals, l’objectiu de les quals serà determinar els perills higiènics que

puguin afectar a la salut dels treballadors/es. Això es realitzarà a través de l'enquesta higiènica.

Recull els següents apartats:

• Activitat de l'empresa.

• Productes manipulats o produïts.

• FDS dels productes químics.

• Descripció dels processos productius.

• Organització del treball.

• Treballadors/es exposats.

• Gènere i edat de les persones treballadores exposades.

• Horaris, tipus d'exposició.

• Dades epidemiològiques.

Control ambiental

Una vegada identificats els riscos, es procedirà a avaluar tots aquells que no són evitables, i es determinarà la

seva naturalesa, el seu grau d'intensitat i la durada de l'exposició als mateixos.

El control ambiental, consisteix a realitzar el mesurament com a tal pel seu posterior anàlisi. Això es fa

relacionant la concentració de contaminant que hi ha en l'aire amb els valors de referència establerts. La

concentració és la quantitat de contaminant existent en cada unitat de volum d'aire que respirem en el lloc de

treball.

Altres factors

A més s'han de tenir en compte altres factors, com:

• Els tipus de contaminants i els seus efectes, ja siguin manipulats de forma individual o combinats.

• Les causes de la contaminació.

• Les possibles vies d'entrada del contaminant a l'organisme.

• Les millores tecnològiques que s'han d'adoptar per disminuir l'exposició del contaminant.

• El tipus d'activitat que es realitza.


13

Mesures correctores

El resultat de l'avaluació indicarà si és necessari establir mesures correctores per poder reduir la dosi inhalada

del contaminant fins a nivells segurs. Les mesures correctores actuaran sobre el focus contaminant, el mitjà

de difusió i el receptor.

1.2. Avaluació de riscos associats als agents carcinògens

Identificats un o més riscos relacionats amb l'exposició a agents carcinògens durant el treball, es procedirà,

per a aquells que no hagin pogut evitar-se, a avaluar els mateixos determinant la naturalesa, el grau i la

durada de l'exposició de les persones treballadores.

La primera etapa del procés d'avaluació consisteix en determinar la presència d'agents químics carcinògens en

el lloc de treball, ja que aquesta circumstància pot suposar un risc que és necessari avaluar.

La presència d'un agent químic carcinogen tindrà lloc sempre que es produeixi alguna de les circumstàncies

següents referida a algun de tals agents:

• S'utilitza com a matèria primera, es fabrica, es genera com a producte intermedi, residu, impuresa o

per reacció no desitjada o es forma o intervé per qualsevol motiu en el procés laboral bàsic i les

activitats relacionades amb ell (manteniment, manutenció, emmagatzematge, reparació).

• S'utilitza, es forma o s'allibera a l'ambient en el transcurs de les activitats no lligades al procés

laboral bàsic (neteja, desinfecció, obres i modificacions).

• S'emmagatzema de forma temporal o permanent en els llocs de treball.

• Penetra habitualment des de l'exterior per alguna via (ventilació, vehicles).

L'avaluació haurà de tenir en compte especialment tota possible via d'entrada a l'organisme o tipus

d'exposició, incloses les que es produeixin per absorció a través de la pell o que afectin a aquesta i els

possibles efectes sobre la seguretat o la salut dels treballadors/es especialment sensibles a aquests riscos.

Ha de precisar-se, igualment, la durada de l'exposició, analitzant si es produeixen exposicions agudes o

cròniques, la durada d'aquestes, així com la freqüència de les mateixes.

L'avaluació haurà de repetir-se periòdicament. En absència de motius concrets de revisió, la periodicitat

s'acordarà entre l'empresa i els representants dels treballadors/es, tenint en compte com a factors que puguin

obligar a augmentar la freqüència de les revisions, el nivell d'exposició dels treballadors/es, el nombre dels

treballadors/es exposats, el nombre dels agents carcinògens implicats, la complexitat del procés productiu i la

deterioració pel transcurs del temps dels elements que integren el procés productiu. La periodicitat, en

absència dels motius abans assenyalats, no hauria de ser superior a tres anys.

A més, l'avaluació haurà de repetir-se, en tot cas, cada vegada que es produeixi un canvi en les condicions que

pugui afectar a l'exposició de les persones treballadores a agents carcinògens.


14

2. Accions preventives

2.1. Mesures de prevenció

A l'hora de triar els diferents mètodes de protecció amb què es pot intervenir en cada cas, cal tenir en compte

quin és el focus d'emissió del contaminant, el mitjà de propagació d’aquest i el seu receptor, havent d’actuar

primerament en el focus, a fi d'impedir l'emissió d’aquest. A continuació es durien a terme els mitjans de

protecció que intervenen en el mitjà de difusió, per tal d'evitar la seva propagació. Finalment s’intervindria

sobre el receptor, a fi d'evitar, sobre l'individu, els diferents efectes patològics dels contaminants.

Focus contaminant (impedir l’emissió)

Mitjà de difusió (evitar la propagació)

Receptor (evitar efectes nocius)

Selecció d’equips i disseny adequats Neteja Formació i informació

Substitució de productes Ventilació general Rotació del personal

Modificació del procés Ventilació per dilució Confinament del treballador

Aïllament del procés Augment de la distancia Protecció individual

Mètodes humits Sistemes d’alarmes Manteniment

Extracció localitzada Manteniment

Manteniment

Mètodes d’actuació sobre el focus de contaminació

Són els més adequats, ja que asseguren la protecció de tots els treballadors evitant l'ús d'equips de protecció

individual:

Selecció d'equips i dissenys adequats: Una selecció i disseny adequats de l'equip des del punt de vista de la

contaminació: la prevenció de riscos professionals comença en la fase de projecte (previsió).

Substitució de productes: Substitució d'un producte carcinogen per un altre que, complint les mateixes

característiques tècniques, tingui una agressivitat menor.

Modificació del procés: Modificar un procés productiu per un altre menys contaminant.

Aïllament del procés: Algunes operacions potencialment perilloses poden ser aïllades mitjançant un

tancament, minimitzant l'exposició.

Mètodes humits: Les concentracions de contaminants en forma de pols poden ser minimitzades per l'aplicació

d'aigua o un altre líquid sobre la font de pols.

Extracció localitzada: L'ús d'extraccions localitzades aconsegueix reduir les concentracions de contaminants

abans de la seva difusió en el medi de propagació.

Manteniment: Disposar d’una bona planificació del manteniment preventiu, així com portar un rigorós control

i seguiment d’aquest.


15

Mètodes d'actuació sobre el medi de difusió

Neteja: Una neteja adequada dels llocs de treball disminueix els nivells de contaminació en molts casos.

Ventilació general: Poden ser completament mecànic (entrades i sortides mecàniques), natural (entrades i

sortides no forçades) o bé mixta (entrada mecànica i sortida natural o viceversa)

Ventilació per dilució: És la dilució de l'aire contaminat amb aire pur per tal de mantenir les concentracions

dels contaminants presents en els ambients industrials per sota d'uns límits acceptables.



Augment de la distància: entre el focus i receptor.

Sistemes d’alarmes: L’establiment dels sistemes d’avís i comunicació que calguin per advertir d’un increment

del risc que impliqui una situació d’emergència, a fi de permetre una resposta adequada, i en particular,

l’inici ràpid de les mesures de control del perill i d’emergència.

Mètodes d’actuació sobre el receptor

Aquestes actuacions es troben justificades quan les actuacions sobre el focus i sobre el medi són impossibles o

insuficients. S'aplicaran llavors els següents mètodes per ordre de prioritat:

Formació i informació: És un mètode complementari als d'enginyeria i suposa que els operaris, en estar

informats sobre els sistemes d'actuació, puguin actuar contra ells amb més eficàcia.

Rotació de personal: La rotació de personal enquadrada en sistemes de protecció no disminueix les

concentracions de contaminants, però redueixen el temps d'exposició.

Confinament del treballador: Quan és difícil o no adequat confinar els processos contaminants pot ser

factible confinar al propi treballador.

Protecció individual: Aquest mètode és l'últim a ser utilitzat i només es duria a terme en operacions especials

que no puguin ser controlades per altres mitjans o operacions esporàdiques.



2.2. Sistemes de protecció col·lectiva i individual

Sistemes de protecció col·lectiva

Per això es pot comptar amb:

Extractors: són sistemes d'aspiració localitzada, de manera que suprimeixen els fums,

gasos i vapors tòxics en la pròpia font d'emissió.

Sistema de ventilació: els laboratoris han de comptar amb un sistema de ventilació que

asseguri la renovació de l'atmosfera amb aire fresc no contaminat.

La ventilació consisteix a produir corrents d'aire que permetin eliminar contaminants de l'atmosfera en la qual

es mou un treballador/a, per evitar que s'introdueixi en el seu organisme i provoqui malalties, en aquest cas,

cancerígenes.


16

Els tipus de ventilació que existeixen són la ventilació local i la general. En alguns casos, el propòsit de la

ventilació és extreure l'aire contaminat, per la qual cosa es denomina extracció; en uns altres, la ventilació

pretén canviar l'aire viciat per aire pur, per la qual cosa aquests sistemes es denominen de recirculació d'aire.

Mitjançant la ventilació s'aconsegueixen dos objectius:

a) El primer i fonamental és evitar al màxim que els fums o partícules entrin en contacte amb el

treballador/a, fonamentalment a través de les vies respiratòries, utilitzant-se la ventilació

localitzada.

b) Evitar que en l'ambient en general del local de treball arribin a aconseguir-se concentracions

significatives de contaminant, per la qual cosa s'utilitza la ventilació general.

Totes les instal·lacions s'han de revisar periòdicament.

Sistemes de protecció individual

Els equips de protecció individual (EPI) són elements especialment projectats i fabricats per preservar

específicament el cos humà, bé en el seu conjunt o en alguna de les seves parts, contra riscos específics del

treball.

Per l'elecció dels diferents equips de protecció individual i complementària, cal ajustar-se al que es disposa en

el RD 773/1997.

Cada treballador/a ha de posseir la dotació de roba de treball i elements de protecció establerts per a les

tasques pròpies de la seva condició laboral. Correspon al comandament directe dotar a tots els empleats/des

a les seves ordres de la roba de treball i elements de prevenció i protecció, comprovar el seu bon estat d'ús,

cuidar que s'atengui a la seva conservació i reposició quan escaigui, així com exigir la seva utilització en les

tasques que ho precisin.

Protecció dèrmica, digestiva i parenteral

La protecció de la via dèrmica consisteix en aïllar-la mitjançant l'ús de vestits, guants, botes, etc., fets amb

materials el menys absorbents i porosos possibles, a més a més que siguin resistents a l’agent. A continuació

es detallen quines proteccions es poden aplicar a la pell:

• Protectors de cap: cascos de seguretat, peces de protecció pel cap o cascos per usos especials, com

per exemple la manipulació de productes químics.

• Protectors d'ulls i cara: ulleres, pantalles facials, pantalles de soldadura.

• Protectors de mans i braços: guants contra agressions químiques, manyoples, maniguets i mànigues.

• Protectors de peus i cames: calçat de seguretat, de protecció.

• Protectors de la pell: Cremes de protecció i pomades.

• Protectors del tronc i abdomen: Armilles, jaquetes i davantals de protecció contra les agressions

químiques, davantals de protecció contra els rajos X.

• Protecció total del cos: Roba de protecció contra les agressions químiques, contra les projeccions de

metalls en fusió i les radiacions infraroges, contra la contaminació radioactiva, roba antigàs.


17

Protecció de les vies respiratòries

• L'adaptador facial: la seva missió és fer que l'aire “respirable” que procedeix de l'equip de

protecció entri en les vies respiratòries sense contaminar-se amb l'ambient que envolta a l'usuari/a,

per la qual cosa la seva funcionalitat primordial és l’hermeticitat. Hi ha tres tipus: màscares,

mascaretes i filtres.

• Equips dependents del medi ambient: són els més emprats, ja que es tracta d'un sistema de

filtració del contaminant, l'aire que respira l'usuari/a és el de l'ambient que l’envolta.

• Equips independents del medi ambient: són equips que porten aire “respirable” a l'usuari/a,

procedent d'algun recinte diferent al que desenvolupa la seva activitat.

• Equips especials: com per exemple les mascaretes autofiltrants, els filtres mixtes, o els equips

d'autosalvament.

Exemples:

• Filtrants de partícules.

• Filtrants enfront gasos i vapors.

• Filtrants mixtes.

• Aïllants d'aire lliure.

• Aïllants amb subministrament d'aire.

• Respiratoris amb casc o pantalla per a soldadura.

• Respiratoris amb màscara amovible per a soldadura.

3. Vigilància de la salut

3.1. Què és la vigilància de la salut?

La vigilància pot dur-se a terme mitjançant reconeixements mèdics o exàmens de salut. És el més usual, però

és només una de les formes possibles. Hi ha unes altres, per exemple, enquestes de salut, controls biològics,

estudis d'absentisme, estadístiques d'accidents. Tot el que aporti informació sobre la salut dels treballadors/es

és un indicador vàlid per dur a terme la vigilància de la salut.

La vigilància de la salut serveix bàsicament per tres coses:

a) Per estudiar si les malalties d'un col·lectiu de treballadors/es tenen relació amb el treball.

b) Per comprovar si les mesures preventives eviten realment el dany a la salut dels treballadors/es.

c) Per adonar-se a temps que un treballador/a està emmalaltint i poder actuar el més aviat possible.

La vigilància de la salut està regulada principalment en l'art. 22 de la LLPRL i en els art. 5.1 i 9.2 del

Reglament de Serveis de Prevenció (RSP). La vigilància de la salut forma part de les funcions del Servei de

Prevenció. Per poder realitzar-la, aquests serveis han de disposar almenys d’un metge/ssa amb formació

especialitzada en salut laboral.


18

3.2. Com garantir la vigilància de la salut?

L'empresari/a garantirà una vigilància adequada i específica de la salut dels treballadors/es en relació amb els

riscos per exposició a agents carcinògens, realitzada per personal sanitari competent, segons determinin les

autoritats sanitàries en les pautes i protocols que s'elaborin. Aquesta vigilància haurà d'oferir-se als

treballadors/es en les següents ocasions:

a) Abans de l'inici de l'exposició.

b) A intervals regulars en endavant, amb la periodicitat que els coneixements mèdics aconsellin,

considerant l'agent carcinogen, el tipus d'exposició i l'existència de proves eficaces de detecció

precoç.

c) Quan sigui necessari per haver-se detectat en algun treballador/a de l'empresa, amb exposició

similar, algun trastorn que pugui deure's a l'exposició a agents carcinògens.

Els treballadors/es podran sol·licitar la revisió dels resultats de la vigilància de la seva salut.

Haurà de portar-se un historial mèdic individual de les persones treballadores afectades.

L'empresari/a haurà de revisar l'avaluació i les mesures de prevenció i de protecció col·lectives i individuals

adoptades quan s'hagin detectat alteracions de la salut dels treballadors/es que puguin deure's a l'exposició a

agents carcinògens, o quan el resultat dels controls periòdics, inclosos els relatius a la vigilància de la salut,

posi de manifest la possible inadequació o insuficiència de les mateixes.

El metge/ssa encarregat de la vigilància de la salut dels treballadors/es podrà proposar mesures individuals de

prevenció o de protecció per a cada treballador/a en particular.

S'aconsellarà i informarà als treballadors/es pel que fa a qualsevol control mèdic que sigui pertinent efectuar

amb posterioritat al cessament de l'exposició.

3.3. Malaltia professional

A Espanya el càncer laboral queda cobert dins de les contingències professionals com a malaltia professional

(MP) dintre de l’actual llista de MMPP, aprovada pel RD 1299/2006, de 10 de novembre, donant cabuda

específica a aquesta malaltia laboral dins del “Grup 6: Agents carcinògens”.

Per ampliar conceptes és recomanable la consulta de la guia de MMPP editada per Egarsat.

4. Obligacions de l’empresari/a

L'empresari/a haurà de garantir la salut i seguretat dels treballadors/es, per a això haurà de:

1. Evitar els riscos. Eliminar aquells que siguin evitables.

2. Avaluar els riscos. Mitjançant l'avaluació de riscos es determinen aquells riscos que no es poden evitar,

per això caldrà analitzar les característiques dels locals, instal·lacions, equips de treball, agents químics,

físics o biològics utilitzats. L'avaluació ha de fer-se a l'inici de l'activitat o quan es modifiqui alguna de les

condicions de treball.

L'avaluació de riscos la poden realitzar:

• El propi empresari/a.

• El treballador/a designat per l'empresari/a.

• El servei de prevenció propi o aliè.


19

3. Planificar i aplicar l'activitat preventiva. Si de l'avaluació anterior es posessin de manifest situacions de

risc, l'empresari/a planificarà l'activitat preventiva que procedeixi a fi d'eliminar, controlar o reduir

aquests riscos.

4.1. Consulta i participació dels treballadors/es

La consulta i participació dels treballadors/es o els seus representants sobre aquestes qüestions es realitzarà

de conformitat amb el que es disposa en l'apartat 2 de l'art. 18 de la LLPRL.

4.2. Protocols de vigilància sanitària específica

S'ha inclòs aquest apartat amb l'objectiu d'anar una mica més enllà de les pròpies obligacions que té l'empresa

en matèria de prevenció de riscos laborals, en concret, en relació al càncer laboral. Els professionals sanitaris

també han de dur a terme un control de la salut dels treballadors/es, especialment dels treballadors/es que

tenen més possibilitats de contreure un càncer professional.

Els protocols de vigilància sanitària específica representen guies d'actuació dirigides als professionals sanitaris

encarregats de la vigilància de la salut dels treballadors/es, i són, per força, generals.

Es tracta de documents clínics de contingut mèdic–científic, dirigits a metges/sses i professionals de la salut,

que llur objectiu principal és ajudar en la presa de decisions davant circumstàncies clíniques concretes,

mitjançant la incorporació de criteris per la utilització adequada de recursos i mitjans disponibles. El Grup de

Treball de Salut Laboral de la Comissió de Salut Pública va acordar l’any 1997 l'elaboració de protocols

sanitaris específics per a la vigilància de la salut dels treballadors/es exposats a riscos en el seu lloc de

treball.

El primer criteri que es va considerar per a la seva elaboració va ser l'existència d'una obligació legal per als

mateixos, per exemple als relatius a l’amiant, plom, clorur de vinil, radiacions ionitzants, agents carcinògens,

etc.

Documents

Agents carcinògens: Risc d’exposició en els llocs de treball · • Existeixen múltiples factors, tant interns com externs a l'individu, que actuen sinèrgicament o antagònica