Embed Size (px)
DESCRIPTION
Â
Citation preview
1
2
La Inquietud
número especial – Jornades Breyting
març 2014
Logotip i títol: Berta Tresserras
Portada: Carles Callís
Fotografies: Carles Callís / Activa 21
SUMARI – especial Jornades Breyting
PRESENTACIÓ 3
7 DE MARÇ
La desobediència civil, un motor per al canvi social 4
8 DE MARÇ
Ciència i religió: oposades o complementàries? 7
Shorts speaks: uns minuts per a la ciència 10
9 DE MARÇ
Conferència de Josep Maria Terricabras: «Idees per a l'home contemporani» 11
14 DE MARÇ
L’educació a Catalunya: diàlegs sobre el model educatiu 13
15 DE MARÇ
L’honestedat en el periodisme 16
El projecte nacional de Catalunya en l’Europa del segle XXI 20
VALORACIÓ 21
3
Presentació
El concepte de la modernitat líquida del sociòleg Zygmunt Bauman –invocat durant les Jornades per Josep Mª Terricabras-‐ ens presenta com una societat que viu en la incertesa, que ha perdut els elements sòlids i estables que proporcionaven seguretat, sense anar més lluny, a la generació dels nostres avis; les noves generacions creixerem en una sensació d’ingravidesa propiciada per la incògnita del canvi permanent.
Segons els besllums que s’han ofert en aquesta primera edició de les Jornades Breyting, la resposta per fer front a aquest estat d’ingravidesa existencial prové –i provindrà– d’una dicotomia cada cop més marcada entre la voluntat de més llibertat i la necessitat de més seguretat, contraposant els ens institucionals –històricament garants de l’increment de seguretat i control per fer front al canvi– i la societat civil–impulsora, cada vegada més, d’un procés d’externalització i descentralització de la informació i el poder. Aquest sembla ser el xoc de trens que protagonitzarà els escenaris futurs i que, de fet, ja estem vivint en disciplines com el periodisme –amb la democratització de la informació i els mitjans–, l’educació –amb el naixement de propostes educatives més adaptades a l’individu i a les seves necessitats– o en l’ordre públic –amb constants moviments de desobediència civil o contraespionatge ciutadà–.
En aquest escenari, les noves tecnologies –encara a les beceroles de la veritable revolució tecnològica– seran el factor clau d‘un profund canvi del model i les relacions socials que es perpetraran en altres àrees com l’economia, la política o, fins i tot, l’espiritualitat.
Tal i com ja va passar al s.XIX amb la Revolució Industrial a Anglaterra (i ens preguntem: és equiparable?), sembla que els avenços i canvis socials estaran fortament condicionats pels avanços i canvis tecnològics que es vagin produint. Aquesta relació de dependència entre l‘evolució social i la tecnològica ens obliga a focalitzar-‐hi l’atenció i es presenta com un dels grans temes a tractar en les properes edicions de les Jornades Breyting.
4
La desobediència civil, un motor per al canvi social
robem exemples de desobediència civil al llarg de la història. Però és avui dia,
coincidint amb la crisi sistèmica que patim, que se sent a parlar cada cop més d’aquesta forma de participació ciutadana. Al voltant del concepte de desobediència sorgeixen una sèrie de dubtes: és realment democràtica? És legal? De fet, què entenem, per legal? És un acte simplement de rebuig, o cal
considerar-‐la com una acció de responsabilitat ciutadana? Suposa qüestionar tot el sistema? Ens aboca al caos?
Aquestes i altres qüestions són presents al col·∙loqui «Desobediència civil: quan la llei és un obstacle» que inaugura les Jornades Breyting al Teatre del Casino la Unió de Vidreres amb un pati de butaques ple, evidència de
T
Eloi Camps i Teresa Palomeras
D’ esquerra a dreta: Sergi Mir, Benet Salellas, Santiago Vidal i Joan Vergés.
5
l’interès que suscita aquest tema. Els ponents són el jutge Santiago Vidal, l’advocat i activista Benet Salellas i el mosso d’esquadra Sergi Mir. El professor de filosofia de la Universitat de Girona Joan Vergés condueix l’acte.
En el primer torn d’intervencions, Santiago Vidal es pronuncia contundentment sobre la desobediència: és una via legítima per canviar les lleis. Unes lleis que s’han d’adaptar als temps i no poden ser intocables com són, afirma, les de l’estat espanyol. En aquest sentit, apunta que la pressió ciutadana va aconseguir suprimir el delicte d’associació il·∙lícita l’any 1995. Després de posar un altre exemple, el dels objectors de consciència, el magistrat puntualitza que «si la desobediència és democràtica i pacífica, sempre és un motor de participació ciutadana».
«Vivim en democràcies força imperfectes, en què les lleis no sempre responen a les voluntats de les majories i en què els governs estan segrestats pels poders econòmics», considera Benet Salellas en obrir la seva intervenció. L’advocat gironí coneix casos de desobediència de ben a prop perquè el seu bufet va encarregar-‐se de la defensa de la PAH de Girona en el cas del Bloc Salt. Sobre aquest afer i el col·∙lectiu que l’impulsa, apunta que una acció aparentment il·∙legal ha esdevingut un precedent europeu en matèria de dret a l’habitatge. Salellas pensa que és un deure moral desobeir les lleis quan són injustes i que cal combinar la desobediència amb la
construcció d’una ciutadania crítica i participativa.
Per últim, Sergi Mir –que en tot moment deixa clar que parla a títol particular i no en nom del cos de Mossos d’Esquadra– assenyala que la desobediència civil és un acte «inequívocament polític que persegueix una millora social» i que requereix responsabilitat i compromís. Ara bé, opina que la desobediència pot veure’s com la posada en qüestió de tot el marc legal i del seu fons democràtic. Mir manifesta que cada cop són més evidents les mancances del sistema polític, i que la distància entre la teoria i la pràctica s’eixampla.
El procés sobiranista centra bona part del debat després de les primeres intervencions dels ponents. Vidal avisa el públic que als catalans «aviat ens tocarà decidir si desobeïm o no» en relació al referèndum, i tranquil·∙litza qui pugui estar nerviós: explica que, encara que la ciutadania catalana desobeís la legalitat espanyola, compliria els preceptes de la legalitat internacional, que preveuen el dret a decidir els pobles. Per la seva banda, Salellas expressa que el procés sobiranista ha obert un debat sobre legitimitat i legalitat.
Seguidament, s’obre el torn de paraula al públic. En resposta a una observació d’una assistent, l’advocat apunta que cal entendre que tothom és subjecte de la legalitat i que entre tots la podem fer tirar endavant. En aquest sentit, és gràcies a «processos històrics de lluita i
6
esforç de les classes més desafavorides» que s’han aconseguit progressos en les lleis i els drets. Mir lamenta que actualment els drets de la ciutadania es dilueixin, malgrat que una part de la població reclami més que mai l’apoderament popular.
En relació a una pregunta del públic sobre la «llei mordassa», la llei de seguretat ciutadana que impulsa el ministre de l’Interior Jorge Fernández Díaz, Vidal afirma amb rotunditat que no s’aplicarà, atès que el món jurídic hi està en contra. Salellas pregunta a Mir què opina d’una de les mesures d’aquesta controvertida llei, que prohibeix que els ciutadans enregistrin actuacions policials al carrer. El mosso indica que al carrer es pot gravar tothom, i que això és garantia i testimoni que l’actuació és legal.
A les acaballes del debat, Salellas fa una afirmació que pot resultar sorprenent: la Constitució espanyola té articles «realment bons». Ara bé, matisa l’advocat, ho serien si se’n complís el contingut i si els poders econòmic i polític no els haguessin desvirtuat. És per això que, segons el lletrat, el poble ha de recuperar el poder per controlar efectivament les institucions. Per reblar aquesta intervenció, que clou l’acte, Salellas insisteix que no ens podem permetre «una ciutadania despolititzada, despreocupada i acrítica».
Sergi Mir: «Hi ha actuacions mal fetes que són difícils de justificar»
Sergi Mir és mosso d’esquadra des de fa deu anys. És secretari de Mossos per la Independència, col·∙lectiu format fa dos
anys i vinculat a l’Assemblea Nacional Catalana que agrupa agents a favor de la independència de Catalunya. Afirma
7
que, a l’hora d’actuar en casos de desobediència, qualsevol agent de l’autoritat se sent interpel·∙lat sobre si el que fa és correcte o no.
Últimament, diversos casos –com el cas Raval– han aixecat polseguera sobre l’actuació del cos dels Mossos d’Esquadra. Fins a quin punt està qüestionada, la policia catalana?
La gent veu actuacions positives i d’altres que els provoquen rebuig. Recentment, en una enquesta feta per la Generalitat, els Mossos d’Esquadra és de les parts de l’administració més ben valorades. Entenc que hi hagi casos que la gent desaprovi perquè hi ha actuacions que són difícils de justificar, i que estan mal fetes. També ens equivoquem, malgrat que disposem de mecanismes interns per mirar d’evitar-‐ho. Des del punt de vista del carrer, les actuacions més violentes costen d’entendre, perquè de vegades la força és necessària, i llavors, des de qualsevol perspectiva, l’actuació és violenta. És una percepció natural, tot i que mirem d’actuar d’acord amb els nostres protocols... És una feina molt difícil.
Arran d’una pregunta del públic, Santiago Vidal ha assenyalat que els Mossos no fan sinó executar ordres jurídiques dictades per magistrats, i per il·∙lustrar-‐ho s’ha referit als desnonaments. La ciutadania és conscient del paper dels agents en aquests casos? Al policia se li planteja un conflicte ètic?
En un desnonament ningú veu el jutge, que és qui ha dictat l’ordre per fer-‐lo.
Es veu com el policia treu una persona de casa seva per la força. Que ningú tingui cap dubte que, en casos com aquest, el policia es troba en una situació complicadíssima entre el deure com a professional i el deure com a ciutadà.
Així, es podria donar un cas de desobediència dins el propi cos dels Mossos?
És una possibilitat, evidentment. Però tot això ha de tenir un ordre. I aquest ordre el generen les normes i les regles, que emanen de la democràcia. La policia ha de mirar de transmetre respecte per aquestes normes, tot i que poden haver-‐hi casos particulars en què l’agent decideixi no fer-‐ho. La desobediència no és un problema de lleis ni de protocol; és un problema fonamentalment polític.
Ciència i religió: oposades o complementàries?
Maria José Aldana El 8 de març, la programació de les jornades va oferir un espai per a una qüestió de naturalesa antropològica però actualment arraconada com és la religió. Una conferència de David Jou, presentada per Enriqueta Camps, que exposava les diferents preguntes que planteja la religió, la ciència i les possibles respostes o teories que ofereixen cadascuna d'aquestes vessants aparentment oposades.
8
a conferència a càrrec de David Jou, tot i tractar temes profunds i complexos, va ser molt amena ja
que anava dirigida a un públic generalista, coneixedor o no de la matèria. Això es deu a la seva formació no només com a científic -‐–doctor en ciències físiques per la Universitat de Barcelona-‐– sinó també com a poeta: d'aquesta manera, les seves explicacions estaven farcides de tecnicismes que ràpidament eren explicats mitjançant metàfores o exemples senzills que feien més comprensible l’exposició. Per tant, al contrari del que m'esperava, la conferència va estar dotada d'un caràcter molt humà tot i els càlculs i fórmules que acostumen a ser tan freds; la clau de l’èxit de la conferència va ser la explícita relació entre l'univers i la nostra vida més propera.
Per començar, el conferenciant va establir la distinció entre les preguntes que fa la religió i les que fa la ciència. La primera es qüestiona més aviat sobre el sentit de l'existència. Com és que existim? Per què? Quin paper tenim nosaltres en el món? Bé, mal, moral? Hi ha vida després de la mort? Quina és la realitat: Déu, les matemàtiques...? La ciència, en canvi, es fa preguntes que busquen respostes exactes. Com es va originar l'univers? A partir de quines lleis? Amb quina estructura? Amb quina finalitat...? Amb aquesta distinció, David Jou va deixar clar que la ciència i la religió no són oposades per naturalesa sinó que més aviat es fan preguntes diferents i, per tant, una fa de complement de l'altra.
L David Jou
9
A partir d'aquí, la conferència es va encaminar entre donar explicacions i lleis a la creació de l'univers, però dotant-‐la del sentit d'aquesta creació, perquè els homes des dels inicis han estat buscant respostes, el perquè, el sentit i l’explicació del que els envolta. Així doncs es va parlar de la selecció natural, fent referència a que simplement som producte de l'atzar, d'una supervivència a partir de determinades combinacions que ens ha afavorit a nosaltres i altres espècies no. Però aquesta fortuna de l'atzar no té cap sentit, cap finalitat en si mateixa, simplement atzar. Som nosaltres els que intentem donar un sentit a aquesta existència de l'univers i de nosaltres mateixos en ella. Aquesta última idea em va fer reflexionar, perquè per exemple, les tecnologies en si no tenen cap finalitat, hem estat nosaltres que les hem dotat de tant de sentit que han acabat configurant una part molt gran de la vida de moltes persones. Inclús hem arribat a l'extrem de configurar-‐les com una realitat paral·∙lela. De tal manera, el sentit dels conceptes, persones, actituds i tot el que configura la realitat ho donem nosaltres en el grau que volem, que ens interessi o que ens imposin. La conferència va continuar tractant la relació entre l'univers i les persones a partir de l'explicació de diverses teories, totes complexes però alhora explicades de manera rigorosa i comprensible. Després d'una hora, el conferenciant va concloure com va començar: insistint que raó i ciència no
sempre s'oposen i és per això que també hi ha científics creients, com per exemple ell mateix. Com diu Jou, «el logos físic pot anar d'un logos diví i per tant, participar de l'obra de Déu no és anar en contra.» Finalment va donar fi a la conferencia esmentant una frase que per a mi fa de nexe entre la seva doble formació i les seves passions: «La ciència no pot destruir l’existència de Déu però tampoc la pot negar.» Seguidament, vam tenir el plaer de participar en el col·∙loqui que es va oferir tot just acabada la conferència. El públic era participatiu i això va fer el diàleg molt interessant. Però una de les coses que més em va cridar l’atenció, a part de les preguntes que es van fer, va ser com un tema tan profund i complex no només va obrir un ventall de preguntes i debats entre els adults presents a l’acte, sinó que també ho va fer entre els joves. Recordo especialment una nena, que malgrat la seva curta edat em va sorprendre amb la complexitat de la seva pregunta. Això em fa pensar que en contra del que suposava, en aquest món tan agitat, ràpid, ple de moltíssims moments curts que conformen la nostra vida i on gairebé no tenim temps per reflexionar de temes que necessiten temps -‐-‐–cosa a què cada cop estem menys acostumats-‐– encara hi ha persones, tant adults com joves, que de tant en tant es paren a pensar, reflexionar i buscar respostes a qüestions tan íntimes per a l'home com el sentit de la seva existència dins d'un univers, des de la ciència i/o la religió.
10
Short Speaks : uns minuts per a la ciència Alexandra Vidal
inc vidrerencs dedicats a la ciència i la tecnologia (tema triat per al Short speaks d'enguany)
van tenir uns deu minuts per parlar de la seva disciplina i experiència personal en el marc d'aquesta activitat, celebrada el dissabte 8 de març.
Aquest format de discurs curt i dinàmic és sens dubte una bona iniciativa per divulgar coneixement i per posar en contacte professionals experts amb aquells que tot just comencen la seva carrera, afegint així un punt de diversitat interessant a les xerrades.
Els joves estudiants de batxillerat científic —Guillem Murciano i Bernat Mazó— van compartir micròfon amb Anna Vila, experta en ecologia i peixos i professora de la UdG; Lluís Formiga, investigador i docent al Centre de Tecnologies del Llenguatge i la Parla (TALP) i Mar Cardellach, investigadora que, a més d'haver cursat estudis de química i nanotecnologia, va ser premiada al concurs internacional SPMage a les millors fotografies fetes amb microscopi de forces atòmiques. Tots ells van rebre així el reconeixement dels veïns de la seva localitat d'origen i del públic. Esperem que l'any vinent puguem tornar a gaudir d'una experiència tan enriquidora com aquesta.
C
Guillem Murciano
11
Conferència de Josep Maria Terricabras: «Idees per a l'home contemporani»
El doctor en Filosofia i Lletres va destacar alguns dels reptes més apassionants que ens planteja la contemporaneïtat a tots els nivells
Blai Molina
l 9 de març, la sala de conferències del Teatre del Casino de Vidreres semblava el
menjador de casa del catedràtic de filosofia de la UdG, el senyor Josep Maria Terricabras. Aquesta va ser la impressió que va donar als assistents que ràpidament es van sentir acollits gràcies al to conciliador, senzill i sovint humorístic del conferenciant. Sens dubte va ser la millor manera de fer-‐los arribar les seves idees més enllà de la seva complexitat i transcendència.
Per a Terricabras, copsar les idees del món contemporani significa parlar d'un present definit pel canvi constant i cada cop més frenètic, on cada dia vivim una nova revolució a diferents nivells. Aquest concepte ens pot ajudar a entendre el primer dels punts importants que va exposar: la qualitat del coneixement enfront de la quantitat. El ritme de l'evolució i el volum d'allò que aprenem provocat entre d'altres factors per la revolució digital de la qual som partícips, ha convertit en estèril aquell coneixement finit i precís que fa mig segle ens definia com a societat. Així doncs, el primer gran repte que la nostra època ens depara és l'ús que l'home contemporani farà del saber, sigui quina sigui la seva disciplina. En aquest aspecte també va fer èmfasi en el paper importantíssim que correspon a l'educació, la pedagogia de la qual caldria replantejar en clau de futur.
E
Josep Maria Terricabras
12
Per explicar el segon punt, el doctor va partir de «l'artificialisme» de la intel·∙ligència humana, l'explicació del qual va causar més d'una rialla entre el públic, en equiparar-‐la amb la intel·∙ligència de les noves tecnologies. No obstant, la diferència clau entre la capacitat «intel·∙lectual» de certes maquinàries i els humans (ara per ara) és l'ús del llenguatge i, per tant, del pensament abstracte. Amb aquesta premissa, l'exemple li va servir per arribar a la següent afirmació: «l'ésser humà pensa de forma vaga i imprecisa», que tot seguit va matisar dient que «tot i així, se'n surt». El catedràtic va aprofitar aquesta apreciació sobre el nostre pensament per fer referència a la segona qüestió clau de la conferència: la imprecisió del coneixement. Aquesta, la manca de rotunditat, els grisos enfront dels blancs i els negres o l'augment dels intervals en detriment dels resultats precisos, són una de les claus de les respostes a la gran majoria de les preguntes que ens planteja la contemporaneïtat, fins i tot d'aquelles ciències que fins ara crèiem exactes. Per tant, dedueix que si la imprecisió governa avui dia el nostre coneixement i l’experiència ens diu que avancem a mesura que precisem, ens adonem del llarg camí que queda per recórrer i que el ventall de possibilitats que se’ns planteja és enorme.
Organitzar un món cada vegada més caòtic ens permet esdevenir éssers més lliures i adaptables, i en aquest sentit, el doctor va fer referència a un consell que William Shakespeare un dia va
esmentar: «Cerca la diferència». Una afirmació tan abstracta i alhora tan suggestiu que pot ser el punt de partida de la recerca d'aquell coneixement que sabent de la seva complexitat i imprecisió ens mostra el camí a seguir lluny de la rigidesa i la rotunditat.
Així va concloure la seva exposició el convidat a les Jornades Breyting, tot donant pas a les intervencions dels assistents, de les quals cal destacar una qüestió sobre la importància de l'aprenentatge de diverses llengües durant la infància, que segons el doctor proporciona versatilitat en tots els sentits a la persona, ja que el llenguatge estructura el nostre pensament. Ja amb poc temps i com a resposta a l'última intervenció, el doctor va finalitzar ressaltant la utilitat de la recerca del coneixement de qualitat i basat en la motivació personal de poder fer-‐ne un ús, com a via per garantir hàbits com l'esforç o la disciplina bàsics en qualsevol aprenentatge.
13
L’educació a Catalunya: Diàlegs sobre el model educatiu
Aida Vilar
l 14 de març, en el marc de les Jornades Breyting, vam acudir a la xerrada sobre educació,
moderada per Josep Maria Carbó. Vam poder escoltar els diversos punts de vista de tres personalitats rellevants en aquest àmbit sobre aspectes en relació al sistema educatiu vigent a Catalunya a partir de les qüestions que plantejava el moderador. Els tres convidats eren Albert Bayot, director dels Serveis Territorials de Girona del Departament d’Ensenyament; Xavier Besalú, professor del departament de Pedagogia de la Universitat de Girona; i Iolanda Arboleas, directora de l’Institut de Sils.
La primera qüestió que es va llançar a l’aire va ser la de plantejar els punts forts i febles de l’educació a Catalunya. Cada un dels participants va donar la seva opinió sobre el tema i les conclusions que n’extraiem són les següents: una de les debilitats més substancials del sistema vigent és que depenem econòmica i jurídicament d’Espanya. Es va criticar la poca relació de continuïtat entre un curs i l’altre i la gran quantitat d’infraestructures millorables destinades a l’educació. També es va apuntar que s’hauria de parar més atenció a la formació permanent dels professionals, així com també recompensar-‐los amb autonomia o incentius pel sobreesforç i la responsabilitat que això suposa. Pel que fa als punts positius del sistema, es va recalcar l’autonomia dels centres, que crea una xarxa pública immensa amb moltes ofertes educatives diferents perquè cada usuari pugui
E
D’esquerra a dreta: Iolanda Arboleas, Albert Bayot i Xavier Besalú
14
escollir exactament on i com vol estudiar. Un altre punt a destacar és que tenim les millors escoles i instituts dels últims 30 anys. Iolanda Arbeolas va apuntar que es disposa d’uns certs recursos per millorar i innovar, si els centres ho volen i saben gestionar-‐los, però el senyor Bayot li va replicar de la següent manera:
Albert Bayot: «No hi ha coincidència entre la llei i els recursos per dur a terme la pràctica. Aquest sistema educatiu neix en l’abundància i creix en la misèria.»
La segona qüestió que es va plantejar és si el concepte d’educació ha canviat o continua sent el típic esquema on el mestre ho sap tot, i l’alumne, res. A més, s’insereix el tema de la metodologia i la tecnologia i es pregunta si són sistemes estancats, ja que s’han fet diversos intents però els resultats no són els esperats.
Iolanda Arbeolas: «Els errors dels professors no es noten a simple vista però es paguen cars.»
També es va debatre l’estat actual de l’educació, afectat per una crisi econòmica subjacent. Les respostes van apuntar, sobretot, cap a l’ajustament de recursos, de gratuïtats i ajudes, l’augment de taxes en educació professional, etc. Això comporta haver d’adaptar el sistema ja que molts centres es troben amb el problema que les famílies dels alumnes no poden pagar el material escolar dels seus fills o finançar les activitats extraescolars, per exemple. Tot això porta a un
sentiment general de desànim que s’ha de mirar de solucionar adaptant-‐nos el millor possible a aquesta nova situació.
«Què demana el món actual a l’escola?» Xavier Besalú: «Ciutadans que vulguin resoldre problemes»
L’última qüestió que es va apuntar és com afecta el debat identitari i l’efecte de la integració en el sistema educatiu. Els tres participants van estar d’acord en el fet que no és negatiu sinó tot el contrari. Finalment, es va tancar aquesta pregunta deixant anar que els centres educatius esperen que el procés polític d’independència no els afecti de manera directa sinó que es quedi en un afer polític independent al sistema d’educació vigent.
Acabades aquestes preguntes es va passar a la segona fase de la conferència: les preguntes al públic.
Entrevista a Iolanda Arboleas
«Per primer cop a la meva vida el rendiment del meu esforç s’ha vist gratament recompensat amb els guanys que hem fet i estem fent amb els alumnes.»
Mireia Reynal
esprés d’escoltar la xerrada vam tenir l’oportunitat de parlar amb Iolanda Arboleas,
com hem comentat anteriorment, l’actual directora de l’institut de Sils. Conversem amb ella sobretot de l’ideari del nou projecte educatiu que s’està duent a terme al seu institut des que el
D
15
mateix centre es va posar en marxa l’any 2008. L’institut de Sils, en aquest sentit, presenta una manera de fer que s’allunya bastant de la majoria dels altres centres catalans convencionals:
Bona tarda, Iolanda. Ens podries explicar una mica com funciona el sistema educatiu de l’institut de Sils?
El sistema es basa en una ideologia enfocada sobretot en la importància dels grups heterogenis i en una avaluació molt focalitzada al procés d’aprenentatge i a l’esforç de l’alumne.
Fem un seguiment molt personalitzat de l’alumnat. Aquest seguiment es duu a terme a través de l’avaluació, a partir de treballs que van entregant, de la tutoria individualitzada...
Al nostre centre els tutors tenen quatre hores setmanals per atendre els alumnes individualment. Aquesta atenció individualitzada serveix per orientar-‐los a nivell personal i a nivell acadèmic. A més, totes les dades es van registrant al moodle del centre.
Ha costat molt implantar aquest sistema?
El que ha costat més ha estat dissenyar-‐lo, és un sistema molt diferent de l’ordinari. Hem hagut de dissenyar un horari diferent. Un horari més dinàmic, amb propostes de treballs en equip, propostes de treball individualitzat, de treball per projectes...El que vull dir és que no tot són classes magistrals.
Sobretot és un sistema que es basa, com he dit abans, en els grups heterogenis i en els valors i l’atenció globalitzada de l’alumne. Ens interessem també per tota la part emocional, social i personal de l’alumne a part de l’estrictament acadèmica.
És un sistema pedagògic més complex que evidentment requereix un equip on tothom ho tingui tot molt clar, amb moltes ganes de treballar, amb gent molt dinàmica, etc. Però això topa amb les plantilles de professors, que són molt variables. D’aquesta manera és molt difícil consolidar un equip.
En quin sentit heu notat aquest canvi de sistema pedagògic? Ho veieu reflectit als resultats dels alumnes?
Molt. Jo estic molt contenta. Per primer cop a la meva vida el rendiment del meu esforç s’ha vist gratament recompensat amb els guanys que hem fet i estem fent amb els alumnes. He vist «miracles», alumnes que en un altre centre estarien en una UEC (Unitat d’Escolarització Compartida) o fora del sistema, aquí estan inclosos al sistema fins a quart d’ESO. Passen coses meravelloses. Per mi això és fantàstic.
Has pensat en extrapolar aquest sistema a batxillerat?
No, a part que no l’ompliríem, seria un pol d’atracció de professorat a qui li agrada fer batxillerat, que ja és un altre perfil de professorat, no tant d’educador sinó d’especialitat.
16
La honestedat en el periodisme
Jaime Rey
a conferència de Vicent Partal va girar entorn al periodisme actual i, sobretot, a què es pot fer per
millorar la informació que es dóna. Defèn la idea que el periodisme ha de ser vocacional. El periodista ha de tenir com a condició sine qua non la intenció d’informar amb finalitats socials. En la introducció al seu discurs, la presentadora fa referència a la figura de Partal, destacant la seva capacitat inductiva i didàctica. La seva experiència com a reporter va ser un fort impuls en aquest sentit. El més important, però, és l’honestedat, com va es va fer patent durant l’acte.
Autors com Iñaki Gabilondo o Ryszard Kapuscinski remarquen la necessitat d’un periodisme presencial i amb capacitat de sacrifici. Una de les claus és entendre les persones del lloc on es produeix l’acció. I Partal ho pot
certificar a partir de la pròpia experiència, ja que va cobrir la caiguda del mur de Berlín, l’any 1989, per exemple. Partal, com va explicar la presentadora durant el proemi, destaca perquè és un home honest, didàctic i bona persona. Això últim, va dir, és imprescindible per al bon periodista, ja que ser bona persona va lligat a la passió per allò que es fa i que hi hagi un major grau de sinceritat i lleialtat social en el periodista.
Partal arrenca la conferència amb un to positivista i, al seu torn, unificador. Insta tots els periodistes a ser conscients que es pot canviar el futur del periodisme. Les claus són la profunditat dels discursos i que hi hagi una millor contextualització i documentació d’allò de què es parli. Un dels exemples fou el diari Washington Post, que cada cop requereix d’una
L
Vicent Partal
17
participació més gran dels usuaris via Internet i xarxes socials. D’una banda, Partal va indicar que aquest fet és positiu perquè afavoreix la democràcia però, de l’altra, creu que evidencia una manca d’identitat quan s’abusa d’aquest mecanisme.
Les notícies del dia estan copant la nostra actualitat informativa, sovint en forma de confidències o, fins i tot, de tuits. A més de l’espectacularització que sol regnar en la majoria de les notícies, les informacions solen ser críptiques i mancades de detalls, sovint necessaris per a la seva comprensió. Per tant, ens hem de conformar amb la parcialitat en lloc de la totalitat informativa. El mòbil és el dispositiu que ho aglutina tot. Partal va bromejar dient que molta gent agafa el mòbil abans de dir «bon dia», prevalent l’aparell per sobre de la comunicació personal. Si això ho traslladem al periodisme, parlem d’una decadència aclaparadora en què la informació es transmet en xarxa i, en fer-‐ho, passa a ser més curta successivament.
«No existeix l’objectivitat sinó l’honestedat». Amb aquesta frase Partal evidencia la necessitat d’un periodisme social. Es va posar l’exemple de la CNN, una empresa de comunicació que ha establert diversos cafès i alguns centres amb activitats distants a la periodística. Partal va dir que és evident que s’han de buscar estratègies de màrqueting per tirar endavant qualsevol projecte. Tot i això, creu que la reiteració d’aquesta tècnica pot fer dubtar els lectors, que es poden
sentir utilitzats. Del periodista depèn oferir una informació eficaç i fiable. Un servidor va posar l’exemple de Canal 9. Una de les causes de la seva caiguda fou la submissió d’alguns periodistes als caps de l’empresa. Cal mantenir-‐se, doncs, en la línia trontollant que separa el bon periodisme de l’acomiadament de l’empresa. La por a aquesta conseqüència no ha de minvar el deure social del periodista i la veracitat de la informació, fet que va succeir amb certa assiduïtat a l’empresa esmentada.
Partal veu els diaris com un procés en què participen també els ciutadans, que requereixen d’una informació fidedigna i contrastada del periodista. El diari, doncs, esdevé una comunitat interactiva i social, però sovint no s’acompleix aquest últim terme i el primer ho fa en excés, com ja s’ha dit. El sensacionalisme roman en la majoria dels mitjans, tant audiovisuals com escrits, amb un clar predomini de la idea que «una imatge val més que mil paraules». Una pregunta que se li va formular és: podem explicar el mateix amb una imatge que amb mil paraules? Ho deixem a interpretació vostra, però la resposta sembla òbvia. Partal es qüestiona si allò que es diu és realment rellevant per a la societat i arriba a la conclusió que com més espectacle hi hagi, més importància rep la notícia. Neil Postman ja preveia aquesta degeneració del periodisme amb el pas de l’era del món tipogràfic a la del món de l’espectacle.
18
L’honestedat, un valor clau en el bon periodista
Vam plantejar tres preguntes al periodista valencià. De primer, vam recalcar el predomini de les «notícies del dia» en el periodisme actual i el fenomen de l’espectacularització. El target —públic, destinatari— continuen sent els lectors, però l’objectiu continua sent informar? Partal va contestar que avui dia hi ha un sentiment subjacent d’impotència en el periodisme, que ha perdut successivament la intencionalitat. Va exemplificar-‐ho dient que en el periodisme no es pot explicar que Panin és un personatge de Dostoievski —de Crim i càstig—, evidenciant una manca de profunditat en els detalls, que són els que en realitat enriqueixen aquest ofici. Si falta honestedat i, informació, aquest ofici està en un declivi insostenible.
La segona era més concreta. Ens preguntàvem si diaris com La Vanguardia fan competència deslleial oferint diaris gratuïtament. Partal va dir que anava en la línia del màrqueting i
els beneficis econòmics, amb un sistema clarament neoliberal, definit per la prioritat del sistema de preus i al rendiment econòmic. Aquest fet, doncs, el podem relacionar amb la construcció d’empreses annexes, com és el cas de la CNN. L’únic objectiu esdevé el benefici propi. Per tant, ens qüestionem ja no només la lleialtat del periodista sinó, per més inri, del propi mitjà (social).
La personalitat del periodista esdevé clau per aconseguir un argument veraç i creïble
La tercera qüestió posava èmfasi en l’honestedat; si existeix en la pràctica, amb l’exemple de Canal 9; i fins a quin punt va influir el mitjà en la redacció periodística. Partal va opinar que la situació de Canal 9 era un «autèntic desastre», ja que la majoria dels periodistes eren culpables de la desaparició del mitjà. Hi va haver una pèrdua de personalitat periodística, imprescindible, segons Partal, perquè es redacti informació verídica. Per tant, creu que la personalitat d’un periodista mai ha de desaparèixer, sense necessitat que la ideologia del mitjà sigui ultratjada. Creu, a més, que el mitjà mai manipula la gent sinó que som nosaltres que ens deixem manipular. Si ho traslladem a l’ofici del periodisme, el mitjà exerceix una forta pressió al redactor, però aquest ha de cercar una forma d’encabir la seva visió, sense faltar al respecte als codis ètics que regeixen la professió.
Vicent Partal
19
També va parlar sobre les tertúlies polítiques, una format de fer televisió que està ocupant gran part del share i que és molt present als mitjans privats. Aquests programes són sovint de caire polític, com El gato al agua; o esportiu (futbol), com El chiringuito de jugones. Partal creu que no hi ha dialèctica per arribar a unes conclusions de caire social. A banda que parlen d’aspectes poc rellevants o molt repetitius, els arguments solen ser críptics i els crits estan a l’ordre del dia. L’objectiu, doncs, no és ensenyar sinó confondre la gent.
Partal dubta que cap mitjà sigui capaç de crear cap tendència ni cap iniciativa en què la gent s’hi vegi identificada, ja que hi ha una falta evident de compromís. Com a molt, diu, es podrien consolidar alguns projectes. Per tant, reclama el retorn de l’antic periodisme, el «real»; aquell amb què se sortia al carrer per enfangar-‐se i treure’n suc. S’oposa, podem dir, a la plasmació literal dels tuits que ens arriben, així com la còpia d’allò que fan les agències d’informació o d’altres factors externs que poden ajudar, però no constituir el focus de la notícia. Gabilondo, per exemple, creu que la millor forma de fer periodisme és prendre la «distància del porc espí». És aquella amb què el periodista pren una visió global dels fets i els transforma en esdeveniments socials mitjançant un filtre, que no es veu però que és imprescindible per a la labor periodística. Es tracta de la documentació i, sobretot, de contrastar informació a fi de no caure en la
trivialitat i la banalització informatives (o desinformatives).
Les preguntes a propòsit del diari en xarxa Vilaweb, del qual Vicent Partal és el director, eren molt nombroses. El periodista va haver d’explicar diverses vegades la ideologia del diari, però tot sigui per aconseguir l’enteniment del col·∙loqui. És un diari sense ànim de lucre i que tothom pot consultar via web, amb la possibilitat (o no) de fer un donatiu per als integrants. Es consideren d’esquerres i partidaris dels Països Catalans. La sensibilitat i l’empatia del periodista per la tasca esdevenen claus en la seva activitat. L’honestedat —que no una acèrrima objectivitat, fet ineludible— és la seva forma de treballar, amb l’objectiu d’aconseguir un periodisme social i actiu.
Després d’haver assistit a la conferència de Vicent Partal, som capaços de reflexionar sobre el nostre futur, on som i, sobretot, què podem fer (tots) per millorar la situació del periodisme. Estem d’acord amb la idea «ho estàs veient, està passant»? Fóra bo no digerir la informació tal i com ens arriba i contrastar-‐la, tot i que no siguem periodistes. Per tant, potser la idea és que tothom ha de ser periodista, ja que sovint la informació no ens arriba contrastada i s’ha de fer «l’últim pas» (consens, investigació...). Per tant, serem capaços d’ampliar els tuits que ens arriben i convertir-‐los en notícies? A més, podrem imposar-‐nos a la voluntat dels estrats més alts i fet un periodisme motu proprio?
20
El projecte nacional de Catalunya en l’Europa del segle XXI
Antoni Castells: «Ara ens toca parlar als catalans, l’objectiu immediat és el referèndum»
Miquel Gelada i Joel Vila
mb aquesta afirmació, l’exconseller d’Economia i Finances de la Generalitat
durant els governs tripartits, ha volgut assenyalar la necessitat que Catalunya dugui a terme una consulta per decidir el seu futur polític i per fer-‐ho creu que «els catalans ens hem de concentrar en aquest objectiu i no dividir-‐nos». La conferència, realitzada per Antoni Castells, s’emmarca en les Jornades Breyting organitzades per Activa 21 al Teatre del Casino La Unió de Vidreres.
Durant la conferència, Antoni Castells ha posat de relleu els successius intents que des del catalanisme polític s’havien fet al llarg dels anys per tal d’aconseguir el reconeixement polític i liderar la transformació de l’Estat espanyol, posant com exemple el procés estatutari que en paraules seves «oferia una possibilitat d’estructurar Catalunya dins Espanya». Però davant la sentència negativa del Tribunal Constitucional ha assenyalat que es va tancar una etapa i se’n va obrir una altra en la qual el terreny central del catalanisme l’ocupa el sobiranisme.
També ha posat un èmfasi especial a l’hora de subratllar la facilitat amb què
des d’Espanya es podia produir animadversió contra Catalunya sense que cap institució de l’Estat fes res per evitar-‐ho. En aquest sentit ha assenyalat que Espanya no vol ser transformada per Catalunya i ho ha reblat afirmant que «amb aquesta Espanya no comptessin amb nosaltres».
Pel que fa al context europeu , ha posat de manifest la impossibilitat de pensar el poder polític de Catalunya fora de la Unió Europea, remarcant que la integració política al projecte és imprescindible per a un futur Estat català. Tot i això, s’ha mostrat reticent davant d’aquells que consideren que la independència posarà fi a tota forma de dependència política ja que, en paraules seves «la independència serà limitada, perquè serà dins una unió federal europea que ha d’anar cap a un govern democràtic europeu».
Finalment, durant el col·∙loqui de clausura de l’acte, a la qüestió d’un dels assistents sobre quin paper havia de fer avui en dia el PSC, ha respost que «abans era un partit que feia possible el ser espanyol i català com a subjecte polític, però ara les dinàmiques de la polarització li han passat pel damunt». També se li ha preguntat sobre si el catalanisme havia estat ensopegant durant cent cinquanta anys amb la mateixa pedra, pregunta a la qual ha respost fent un balanç positiu del catalanisme com a projecte amb voluntat de ser i de compromís amb Espanya.
A
21
Valoració
En l’Editorial hem presentat les conclusions que en línies generals s’extreuen de les 8 conferències/col·∙loquis i 2 propostes artístiques programades en aquesta 1ra edició, on hi han participat 18 ponents, hi han assistit 638 persones i s’han recaptat prop de 900€ entre entrades i donatius.
Des de l’Organització valorem molt positivament els resultats i la rebuda d’aquesta embrionària proposta cultural i reflexiva, amb una programació que creiem que ha permès, en la seva diversitat, oferir una fotografia representativa pels assistents sobre “on som?” i “cap a on anem?” com a societat.
Els principals reptes que ens imposem en les pròximes edicions van des de millorar la comunicació de les propostes artístiques (sota la marca #artsXbreyting) fins a fomentar la presència de joves d’entre 16 i 25 anys entre el públic assistent. Per fer-‐ho, en el primer cas, destinarem una persona, o un grup de persones, específicament en la gestió d’aquestes activitats; en el segons cas, incidirem en la comunicació dels espais de més recurrència en aquest tipus de públic (escoles, instituts i universitats) per incrementar-‐hi la nostra presència.
Finalment, volem agraïm la col·∙laboració dels voluntaris, empreses, organismes públics i associacions que han fet possible que aquest projecte sigui una realitat. Un agraïment especial també als companys de La Inquietud per la seva gran tasca dins i fora de les Jornades, amb qui esperem seguir col·∙laborant. Moltes Gràcies i arreveure!
Per a més informació: www.jornadesbreyting.com o als comptes de FB i TWITTER.
FIRMA: Organització de les Jornades Breyting 2014
22
