abril 2010

14

Conversa a Utopia

Paisatge i poesiaa les closes

Entrevista a la rectora“Projecte Universitat 2020: Hem iniciat una reflexió per encarar el futur”

/�/

La Universitat, un servei públic

La revista Engega entrevista per primer cop la rectora de la Universitat de Girona. Ens ha semblat que el començament del segon mandat d’Anna Maria Geli era un bon moment per copsar la seva percepció de la Universitat, dels canvis experimentats en els últims anys i de les perspectives de futur en els temes de més actualitat i que afecten la institució.

La rectora passa revista al procés de convergència europea i analitza la implantació del Pla de Bolonya en l’entorn gironí, alhora que dibuixa la necessitat de figurar en el mapa universitari com una universitat de primer rang, en la qual es compaginen les tasques de docència adaptades a les noves formulacions i es generen actius investigadors de gran nivell, d’acord amb objectius científics i sempre pendents de l’evolució de la societat. La rectora també fa repàs de la situació econòmica i de la iniciativa que ha de prendre la Universitat en temps de crisi com a motor del país.

A més, Engega proposa de nou un debat (aquesta vegada relacionat amb la traducció d’Utopia a càrrec del professor Joan Manuel del Pozo) en què es calibren diversos aspectes ideològics relacionats amb l’ensenyament. I no ens oblidem, per descomptat, del traçat de múltiples temes universitaris (de la docència a la recerca i el desenvolupament) que acaben de completar, en aquest número, un dibuix del potencial de la UdG, a través d’investigacions recents, de jornades i sessions acadèmiques i de propostes de nous estudis universitaris.

Engega. Revista de la Universitat de GironaEdita: Universitat de GironaCoordina: Josep M. FonallerasEquip de redacció: Carles Gorini i Francesc TenFotografia: Marta Payeró (Servei de Publicacions) i els autors corresponentsMaquetació i il·lustracions: Marc Vicens (Servei de Publicacions)Producció: Servei de PublicacionsISSN: 1988-�161Dipòsit legal: Gi-8�5-2008Amb el suport del Consell Social de la UdG. Consell editorial: Comissió de Publicacions de la Universitat de Girona

La revista ENGEGA no es fa responsable de les opinions expressades en els articles signats.

PublicacionsPl. Sant Domènec, �17071 Girona Tel. 972 41 80 99Edifici Les Àligueswww.udg.edu/publicacions publicacions@udg.edu

Foto portada: Parc Natural dels Aiguamolls de l’Empordà.

BY

03 //// Editorial: Universitat un servei públic

05 //// Opinió: Consell d’Estudiants, un òrgan per als estudiants. A. Bertran

06 //// Opinió: Maurras a Catalunya: un debat possible i necessari. F. Montero

07 //// Opinió: L’EPS i els graus. J. Velayos

08 //// Estació biotecnologia: destinació Girona

10 //// Conversa a Utopia

15 //// Càtedra Bancaja de Joves Emprenedors

16 //// Viure les didàctiques

18 //// Confosos amb els bacteris

20 //// Entrevista a Anna M.Geli, rectora de la Universitat de Girona

25 //// Les closes de l’Alt Empordà

30 //// Projecte Riparia-Ter

33 //// Més enllà de la llegenda

35 //// Vint i cinc anys del Màster MBA a Girona

36 //// El paisatge és el problema

38 //// Immersió

40 //// UdG Express: Treball Social a la UdG, Els gustos reunits, i més

44 //// Unitat de Microscòpia

45 //// Perfils: Montserrat Tura

47 //// Mousse de Quark

SUM

ARI

/5/

Àdam Bertran i MartínezCoordinador general (en funcions)Consell d’Estudiants de la Universitat de Girona

Consell d’Estudiants, un òrgan per als estudiants

Des dels seus inicis, el Consell d’Estudiants és un òrgan de representació de tot l’alumnat de la Universitat de Girona en el marc de la seva estructura i composició.Com tot en aquesta vida, el Cd’E ha tingut moments de gran activitat en què ha estat un òrgan conegut i reconegut per tots els membres de la Universitat i ha estat promotor d’un seguit de reclamacions i millores que, des de llavors, s’han pogut gaudir en tots els espais de la Universitat, com ara la participació en l’elaboració de les Normes de permanència o en la redacció dels actuals Estatuts.

Tot i així, darrerament el Cd’E ha estat mancat d’aquella legitimitat que sempre l’ha caracteritzat. Ha estat el blanc de totes les crítiques possibles i la diana de totes les campanyes de deslegitimació i desmoralització dels seus membres. Això no ha estat en va i, malgrat haver respost totes i cada una de les crítiques amb un argument positiu i amb el missatge de construir un futur millor i més clar per als estudiants, i en extensió per a tota la comunitat universitària, ara ha arribat el moment de demostrar que els nostres objectius eren reals, possibles i factibles.

Ara hi ha hagut les eleccions al Consell d’Estudiants, i en el moment d’escriure aquest article encara no es coneixen els resultats. Els nous membres del Consell hauran de ser capaços de continuar la línia de treball en què s’ha estat treballant durant tot aquest temps, i de seguir un discurs en positiu, en què es reconeix allò que es desconeix, però en què es té interès a aprendre. Hauran de demostrar que les antigues i no tan antigues reivindicacions són totalment ètiques i que, quan un gran percentatge de la comunitat universitària crida, com a mínim és que hi ha algun dubte o algun problema de comunicació, i val la pena escoltar-la.Aquest nou Consell d’Estudiants haurà de ser capaç d’arribar a complir els seus objectius, d’unir esforços i treballar per la Universitat, i no per defensar-se de les crítiques. Ara comença una nova etapa. Un nou període en què el Consell d’Estudiants té la missió de garantir els drets dels estudiants en la reforma estatutària de la Universitat de Girona, reformar el seu propi reglament per fer-se ell mateix més àgil. Una etapa important i emocionant. Ànims.

/6/

Charles Maurras (Martigues, 1868–Saint-Symphorien, 1952), va ser un dels intel·lectuals europeus més influents de la primera meitat del segle XX. Pensador controvertit, polític compromès, home de lletres polèmic, esteta classicista, furibund antisemita, contrarrevolucionari i antirepublicà convençut, col·laboracionista amb el govern de Vichy durant l’ocupació nazi... són només alguns dels molts qualificatius que li podríem atribuir.

Des dels seus inicis, procedent del felibritge “federalista”, a la seva Provença natal, va anar evolucionant la ideologia a favor d’una monarquia estatista (el nacionalisme integral); d’una societat conservadora i ordenada en què l’Església –en tant que entitat profundament jerarquitzada– jugués un paper fonamental; i d’una estètica basada en el principi de la mediterraneïtat com a eix fonamental. Tot i l’especificitat de la seva doctrina, va enlluernar l’Europa de l’època gràcies a l’expressió clara i concisa, alhora que punyent, del seu pensament, a través del diari L’Action Française, òrgan del partit polític del mateix nom que, tot i no gaudir mai de significativa representativitat parlamentària, va tenir un impacte entre la societat catòlica i conservadora de nombrosos països. L’Action Française era un diari llegit i comentat, i les opinions que s’hi expressaven eren motiu de debat a les tertúlies de l’època.

Aquest ha estat el motiu i punt de partida del Seminari Internacional “Maurras a Catalunya. Elements per a un debat”, organitzat pel Grup de Literatura Contemporània de l’Institut de Llengua i Cultura Catalanes de la Universitat de Girona, a la Facultat de Lletres els dies 4 i 5 de març, i que ha comptat amb nombrosos especialistes de la recepció del pensament maurrasià a Catalunya. A partir de les referències de Josep Pla, Eugeni d’Ors, Joan Estelrich, J. V. Foix, Josep M. Junoy, Manuel Brunet, Santiago Nadal... sobre la influència del pensament de Charles Maurras i la lectura i comentari de L’Action Française a les tertúlies dels anys vint del cafè Lyon d’Or o de l’Ateneu Barcelonès, els estudiosos han debatut les característiques d’aquesta recepció: els inicis felibritges, la definició del pensament polític maurrasià i la seva (im)possible aplicació al cas català, els conflictes amb l’Església i l’efecte que van causar als cercles catòlics catalans, la relació amb el franquisme i el col·laboracionisme amb el mariscal Pétain, aspecte que va portar a Maurras a la presó al final de la Segona Guerra Mundial i que ha condicionat enormement els estudis

posteriors sobre la seva figura i l’anàlisi rigorosa de la seva recepció a Catalunya. A més, ha permès fer notar com el pensament maurrasià pivotava sobre l’estètica classicitzant estructurada en realitat per Jean Móreas, i fer aflorar, en paral·lel, la presència decisiva del pensament de Maurice Barrès en l’univers maurrasià, també adoptada, potser inconscientment, per la intel·lectualitat catalana.

Francesc MonteroFilòleg

Maurras a Catalunya: un debat possible i necessari

/7/

Joaquim Velayos i Solé

Director de l’Escola Politècnica Superior

L’EPS i els graus L’Escola Politècnica Superior és un espai en què conflueixen i interaccionen professors i professionals de diversos vessants de l’àmbit d’enginyeria i arquitectura. El detall és important perquè confereix interdisciplinarietat als plantejaments acadèmics i a l’execució de les matèries, i esperona l’esperit crític de l’estudiant.

Els estudis d’Enginyeria i Arquitectura que s’imparteixen a l’Escola són altament professionalitzadors i gaudeixen d’una gran demanda en el mercat de treball, és per això que és fonamental el contacte amb el món empresarial i industrial, que es materialitza a través de la implicació del Patronat de l’Escola Politècnica Superior. Les àrees de coneixement de l’EPS són molt diverses, és cert, però abracen sectors clau de l’economia productiva: agroalimentació, edificació, indústria, informàtica... que es treballen en els graus de Enginyeria Agroalimentària, Edificació, Elèctrica (nova titulació), Electrònica Industrial i Automàtica, Tecnologies Industrials, Informàtica, Mecànica, Química o Arquitectura. La diversitat és un avantatge, perquè promou el contacte entre estudiants de diferents titulacions que adquireixen –per evolució del procés– una visió més global de la societat, gaudeixen de complements a la formació i enriqueixen el seu coneixement de la realitat. D’altra banda, l’Escola no ha deixat mai de perseguir la internacionalització dels seus estudis –n’ha estat pionera– promovent els intercanvis d’estudiants (programes Sócrates-Erasmus) i la posada en marxa de dobles titulacions. Gràcies als programes de mobilitat de la UdG i als convenis de l’EPS amb diferents escoles politècniques europees, es pot cursar part de la titulació a l’estranger, amb el que això significa d’eixamplament dels horitzons.

Les estructures tecnològiques de l’Escola s’homologuen amb les dels millors centres. El marc docent és totalment adequat a la formació tècnica. S’hi poden trobar aules per a la formació teòrica i laboratoris equipats per a la realització de pràctiques de les assignatures tecnològiques. Les classes pràctiques es materialitzen en grups reduïts. D’aquesta manera, al mateix temps que s’adquireixen coneixements directament aplicables a la vida professional, es promou la participació, la comunicació, i es millora la capacitat d’anàlisi i de síntesi. En el primer curs, cada estudiant disposa d’un professor tutor que l’orienta i el guia en els aspectes acadèmics, cosa que fa més fàcil la transició des dels estudis de batxillerat. Si ho vol, es podrà integrar en equips d’investigació per aprofundir i desenvolupar coneixements en les àrees específiques dels grups de recerca.

A més, la participació del sector empresarial és explícita en el pla d’estudis, a través del reconeixement de les pràctiques com a crèdits docents. Aquesta és una de les raons que motiva que els nostres estudiants i titulats siguin molt ben rebuts per les indústries, empreses i institucions d’arreu de Catalunya i Europa. L’EPS té una llarga tradició de relacions amb el món industrial i empresarial. Els estudis estan enfocats directament a aportar solucions professionals, la qual cosa permet generar sinergies que de manera directa o col·lateral influiran favorablement en el l’aprenentatge de l’estudiant i en la posterior inserció laboral del graduat. Voldria fer-vos arribar, a més de la informació que contenen les paraules d’aquest escrit, la il·lusió que hem posat a fer de l’Escola, l’Escola de tots.

/8/

La biotecnologia és com un còctel. Es pren el que se sap dels éssers vius, es combina al laboratori i, com a resultat, s’obté un coneixement que pot donar

resposta a les necessitats de la societat.

El grau de Biotecnologia de la UdG té com a finalitat formar graduats que siguin capaços d’incorporar-se al món laboral, ja sigui a la indústria, els serveis, la docència o la recerca. Els estudis volen donar una visió global de la biotecnologia, la qual cosa significa anar des de la recerca bàsica i les etapes del desenvolupament fins al procés d’industrialització del producte. La biotecnologia té vocació de socialitzar i aplicar els resultats de la recerca. És per aquest motiu que el grau de Biotecnologia comprèn una marxa esforçada pels principals camins de la ciència, però al mateix temps valora les necessitats del món laboral, i no solament dels departaments d’R+D+I, sinó també dels de màrqueting.

L’organització del Grau

El grau de Biotecnologia s’organitza en quatre anys. Al llarg d’aquest temps adquireixen les competències específiques relacionades amb el que ha de saber i el que ha de saber fer un biotecnòleg, però també competències molt valorades en el món laboral, com ara saber treballar en equip o adquirir la capacitat d’autoaprenentatge. En el primer

La biotecnologia ens ensenya a saber com són els éssers vius i els processos que hi tenen lloc, i les aplicacions d’aquests coneixements per produir béns i serveis a la societat.

Estació Biotecnologia: destinació Girona

curs es treballen les competències bàsiques necessàries per a la formació com a científic i es desenvolupen les habilitats pràctiques en el treball experimental d’una manera integrada. El segon i el tercer curs estan dissenyats per aprendre com són els éssers vius des del punt de vista cel·lular i molecular, els processos que utilitzen per transformar la matèria, els fluxos d’energia associats a aquestes transformacions, i com es pot utilitzar l’enginyeria química per simular o reproduir aquests processos amb una finalitat determinada. Atès que la professió de biotecnòleg s’orienta a la indústria en les seus diversos vessants, el graduat o graduada en Biotecnologia ha de ser capaç de dur a terme tasques de responsabilitat en el disseny, la producció i la gestió. És per això que s’estableix contacte amb aspectes socials, legals, econòmics i de gestió vinculats amb la biotecnologia. A quart curs es fa un pas cap a l’especialització i la professionalització, perquè es poden escollir dos mòduls optatius segons les aplicacions biotecnològiques que interessin més, i es du a terme un treball de fi de grau i pràctiques en empresa on s’apliquen totes les competències apreses anteriorment.

/9/

La connexió amb el Parc Científic

Biotecnologia Girona t’ofereix una atenció personalitzada. No endebades, aquesta és una de les marques de qualitat de les universitats que, com la UdG, fan de la mida racional un segell d’identitat. Encara més, la consolidació del Parc Científic ha estat el catalitzador indispensable per a l’aparició de diverses empreses derivades (spin-off) que, sorgides de diferents grups de recerca de la UdG, s’hi han establert. Laboratoris com Technosperm o Microbial, i ara també AMP Biotech, són la prova de la projecció de la biotecnologia i de la necessitat de formar nous especialistes.

Els tres colors de la biotecnologia

El vermell, per guarir; el verd, per als aliments; i el blanc, per a l’energia. Són els colors de la biotecnologia. La biotecnologia vermella o sanitària (biotecnologia per guarir) comprèn les aplicacions terapèutiques, diagnòstiques, de salut animal i de recerca biomèdica. La biotecnologia verda o agroalimentària (biotecnologia per alimentar), tot i que és coneguda perquè inclou els cultius transgènics (OmG o organismes modificats genèticament), també acull la biotecnologia aplicada al control de plagues (biocontrol), a la millora de la qualitat de la terra (biofertilització), i fins i tot, a la indústria alimentària. Finalment, la biotecnologia blanca o industrial (biotecnologia per obtenir energia) inclou totes les aplicacions biotecnològiques lligades a la indústria química, als processos industrials de processament de matèries primeres, a la generació de teixits biològics, a la generació de combustibles (biocombustibles), la biodetergència i la bioremediació, és a dir, fer servir la biotecnologia per descontaminar o prevenir la contaminació, entre altres aplicacions.

Girona i la BioRegió

La biotecnologia pot esdevenir un sector estratègic per a l’economia d’un territori. Les seves aplicacions són en fase de desenvolupament, especialment al sector biomèdic, principal motor del creixement, i en un futur proper, al de les bioenergies. Girona i la UdG formen part de la BioRegió de Catalunya, un bioclúster amb gran atractiu per la localització estratègica i per l’expertesa en sectors com la nanotecnologia i la recerca aplicada a àmbits com l’oncologia, les neurociències o la medicina personalitzada. La Generalitat de Catalunya impulsa el Biocat, una organització encarregada de coordinar i promocionar la biotecnologia en tots els àmbits.

La biotecnologia té vocació de socialitzar i aplicar els resultats de la recerca.

Un professorat amb una elevada disponibilitat està en contacte amb l’estudiant per ajudar-lo a resoldre els dubtes que es vagin presentant.

/10/

Conversa a Utopia

Joan Manuel del Pozo acaba de publicar la primera traducció catalana directa d’Utopia. Apareguda per primer cop en llatí el 1516, és l’obra més destacable de l’humanista anglès Tomas More, decapitat per protestar contra la pretensió d’Enric VIII d’envair un espai de poder que fins aleshores li havia estat aliè: l’espiritual. Utopia és una illa, i More la va imaginar com un paradís de tolerància religiosa, on no faltava la feina ni els recursos per a tothom. Amb el pretext de l’edició del llibre, Engega ha convidat el filòsof Joan Manuel del Pozo, el químic Miquel Costas i la doctora en Medicina Marta Aymerich, a mantenir una conversa gens utòpica, que us presentem a continuació.

/Josep M. Fonalleras i Carles Gorini/

/11/

Utopia: «Puix que els administradors no posen ciutadans a fer treballs amb mala disposició, quan certament les lleis de la seva república busquen un únic objectiu per damunt de tots: que, quan la necessitat pública ho permeti, el màxim de temps possible de tots els ciutadans s’agafi del treball físic i es posi al servei del lliure cultiu de l’esperit. Perquè pensen que és en això que rau la felicitat de la vida.»

Joan Manuel del Pozo. Algú va dir que la recerca és l’acció d’intentar posar llum a l’espai de realitat encara no il·luminat. La creació de coneixement forma part del lliure cultiu de l’esperit i és una necessitat permanent: si no es crea coneixement, no hi ha coneixement per repartir. També és veritat que hi ha diversos tipus de transferència: la que podríem anomenar transferència cultural general, de la qual acabo de posar un exemple amb la traducció d’Utopia; una altra transferència directament relacionada amb la millora de la qualitat de vida de la gent, com la que es dóna en l’àmbit mèdic —donar coneixements pràctics de la cura de la salut—, i un tercer tipus —com seria el cas de la química—, que aniria més associat a l’interès de la producció econòmica a partir de la capacitat d’oferir a la indústria fórmules per modificar o crear productes que permetin que creixi la riquesa del país. Aquesta té més dificultats per fer-se visible que les altres dues, perquè costa fer arribar a la gent que la millora en un procés industrial pot repercutir en la societat...

Miquel Costas. Estic d’acord que la recerca arriba a la frontera del coneixement per enfocar més enllà, i sempre és positiva. Ara bé, entenc que no ha de ser una visió exclusivament finalista, que no ho ha de ser en el sentit de tenir una translació directa o gairebé immediata vers la producció industrial o com un bé de consum. És necessari poder treballar sense saber si allò que fas arribarà a produir alguna cosa tangible. Determinats resultats de la recerca no van trobar una aplicació pràctica fins bastants anys després d’haver estat desenvolupats i, possiblement, la van trobar en àmbits molt diferents d’aquells en què s’havien imaginat.

J.M.P. Voldria aclarir el tema de la finalitat. Quan dic «la

finalitat és transferir a la societat perquè produeixi millor, perquè tingui més qualitat de vida, perquè tingui més cultura, que són els tres objectius...» no és una finalitat que dirigeix tot el sentit del coneixement, sinó que es raonable esperar que, de l’acció de progrés del coneixement, es derivin elements d’aplicació pràctica i de coneixement a la societat. La divulgació i l’aplicació no són les finalitats del coneixement, ni del científic, ni de l’investigador social, perquè, per definició, el coneixement és autònom. Ho va dir Aristòtil: el coneixement val per ell mateix. El coneixement es justifica pel seu propi progrés, perquè va il·luminant espais de realitat. Per tant, és desitjable esperar-ne derivacions aplicades i informació suficient a la societat.

Marta Aymerich. És essencial produir coneixement per se, és a dir, recerca bàsica. De fet, és la clau dels grans avenços de la recerca aplicada. Possiblement, el que distingeix l’una de l’altra és el moment en què l’investigador es pregunta sobre la finalitat. En la bàsica és al final, perquè en concloure no hauria d’obviar les possibles aplicacions d’allò que ha descobert. En l’aplicada, en canvi, és a l’inici, perquè s’orienta a objectius concrets. És el cas del camp de la medicina, en què la recerca sempre és aplicada perquè vol resoldre problemes de salut.

Utopia: «Utop, del nom del qual pren el seu l’illa —puix que anteriorment s’havia anomenat Abraxas—, que va conduir una munió de gent primitiva i feréstega fins a un grau de civilització i humanitat que excel·leix sobre la resta dels mortals...»

M.C. El que em plantejaria és com serien les coses si determinades persones no haguessin existit, si sense elles hauríem arribat als mateixos coneixements. Possiblement coneixeríem altres coses; des del punt de vista tecnològic la nostra societat, potser, es basaria en uns altres artefactes, però no ho podem saber...

J.M.P. El que diu en Miquel és interessant, sobretot després del coneixement dels fenòmens quàntics, en què la ciència

/12/

especialitzada en la regularitat ha arribat a la conclusió que no hi ha regularitat, vaja, que no hi ha la regularitat que ens pensàvem. D’aquesta manera es trenca completament l’esquema del determinisme que neix del positivisme decimonònic. Ara, la gràcia del positivisme és que ens ha permès superar-lo Aquesta és la base de la ciència, produir permanentment un producte que supera l’anterior, i aquí sí que és veritat que la suposada autoritat definitiva de la ciència és un mite, perquè la ciència, el científic, coneix més bé que ningú la provisionalitat de les seves tesis.

M.C. Vaig tenir un cap —una de les persones de qui més he après—, amb qui vaig mantenir una discussió perquè tenia dubtes sobre el procediment que seguíem en una recerca. La resposta que em va donar va ser que no m’hi havia de capficar, perquè tot el nostre esforç, sempre dins de l’honestedat i el rigor científic, aviat seria desmuntat pels que vindrien al darrere. Vaig aprendre la noció de provisionalitat en la ciència, que bona part d’allò que sabem està limitat a la persona que li dóna forma.

J.M.P. És una de les grans lliçons del coneixement de la ciència, la seva historicitat, la seva provisionalitat permanent, que no la desacredita en absolut, sinó que li dóna valor a cada moment. Tanmateix, també es desacreditaria si mai no es considerés en un moment definitiu. Hi ha aquella dita sobre Plató i Aristòtil, que diu: «Per què Aristòtil va arribar a veure tan lluny? Perquè es va enfilar sobre l’esquena de Plató».

Utopia: «de tots aquells filòsofs els noms dels quals tenim com a cèlebres en aquesta part del món que nosaltres coneixem, abans de la nostra arribada allà no els n’havia arribat la fama, però, en canvi, en música i dialèctica, en matemàtiques i geometria, els seus antics havien descobert pràcticament el mateix que els nostres.»

J.M.P. En la música, en la matemàtica... hi ha regles, és per això que es pot arribar a conèixer, aquí i allà, a Utopia. Les regles que les regeixen les podia haver descobert Newton o les podia haver descobert un xinès cinc segles abans. L’harmonia que inspira la música o el càlcul, els determina la regularitat... D’altra banda, ens agrada molt, perquè som éssers lliures, gaudir de l’atzar i de l’obertura. Crec que ens movem permanentment per un doble estímul: la regularitat, que és atractiva...

M.A. Ens fa sentir segurs!

J.M.P. Sí, però en canvi, també necessitem l’espai de la indeterminació, de l’atzar. Una obra que es considera un pilar del pensament científic del segle XX és la de Jacques Monod, L’atzar i la necessitat. El títol del llibre mostra el joc permanent en què estem immersos: l’atzar i la necessitat. Curiosament, es produeix una confluència final perquè quan et mous en l’àmbit de la regularitat acabes trobant

Miquel Costas.

Joan Manuel del Pozo.

Marta Aymerich.

/1�/

l’obertura i la indeterminació, i des de la indeterminació acabes per trobar les regularitats. És per aquest motiu que la separació de les «dues cultures» —la cientificotècnica i la humanisticosocial— és un greu error...

M.A. Sóc de l’opinió que, més aviat, la diferenciació va camí de dissoldre’s. Potser el nostre camp és particular, mixt... El sistema que fem servir a Medicina a Girona és un sistema docent en què els mateixos estudiants decideixen quins són els objectius d’aprenentatge i es basa en la metodologia del cas. Aquest aspecte, el fa un sistema molt interdisciplinari, perquè no es produeix la diferenciació entre el que és l’anatomia, la fisiologia, la comunicació o l’ètica, és a dir, en cada cas hi ha d’haver cadascun dels aspectes que interessen la pràctica professional. És per això que veig que cada vegada se sosté menys la divisió. La idea és integrar cada cop més tots els aspectes de la vida mèdica, que passen per aspectes de la ciència, però també de l’humanisme.

J.M.P. Sí, però això ho veus tu que tens una formació acadèmica elevada, una metodologia. Per dir-ho ràpid, ets una professional del món del coneixement. Però no ho veu de la mateixa manera la immensa majoria de la societat, que no té perquè ser-ho i que viu en la inèrcia que deriva d’etapes velles i de formacions mal enfocades, que ha creat l’artifici aquest que un professor de Cambridge, en una conferència l’any 1959, va definir com les dues cultures: la cultura científica, de caire positivista, i la cultura humanística. I, com si fossin irreductibles l’una a l’altra, finalment, s’ha traslladat així al món educatiu secundari i universitari.

M.C. Quan parles amb els alumnes apareix aquesta divisió i és una conseqüència del tipus d’ensenyament que estem donant. La meva percepció és que ens hem equivocat. No cal especialitzar la gent tan aviat, el que cal és formar-los millor com a persones, perquè al cap i a la fi, de persones que siguin químics se’n necessiten pocs. La resta, el que cal, és que quan, posem per cas, se’ls expliquin les causes de l’efecte hivernacle o per què determinades molècules fan malbé l’ozó, tinguin les eines per entendre de què se’ls parla. I ho ha de poder entendre de la mateixa manera tant la persona que ha estudiat química com una altra que ha estudiat literatura. Penso que hauríem de fer un pas enrere i repensar com volem educar. Potser expliquem aspectes molt especialitzats amb l’esperança de formar millors físics o químics, i no és així...

J.M.P. S’ha fet una cessió a la inèrcia a dos vicis que, aquells que tenim alguna responsabilitat docent i investigadora, hauríem de combatre sistemàticament: el vici de l’àmbit humanístic i social, que és el que podríem dir l’elitisme culturalista, i el vici de l’àmbit científic i positivista, que és el dogmatisme científic. Fixeu-vos que us poso dos conceptes antipàtics expressament, perquè parlo de vicis i d’inèrcies negatives. La inèrcia elitista dels uns i la dogmàtica dels altres. En ambdós casos és un greu error, perquè si acceptem que formem part d’aquesta realitat, que és una, el coneixement només pot ser un. Podem acceptar, i hem de fer-ho, per raons funcionals l’especialització. És obvi que amb els meus coneixements humanístics no puc posar-me a fer experiments en un laboratori...

M.A. Però podem treballar junts!

El Dr. Joan Manuel del Pozo és professor de filosofia a la UdG. Entre altres càrrecs, ha estat diputat al Congrés i al Parlament de Catalunya i conseller d’Educació i Universitats. Actualment és conseller de govern de la Corporació Catalana de Mitjans Audiovisuals. La seva recerca es concentra, des de la tesi, en Ciceró, entorn del qual ha fet diverses publicacions.

*******************************

El Dr. Miquel Costas és professor de química. Forma part de la primera fornada de llicenciats de la UdG i, també, de la primera promoció que es va doctorar. Va treballar quatre anys com a associat postdoctoral a la Universitat de Minessota i l’any 2009 la Generalitat de Catalunya li va concedir el premi ICREA-Acadèmia.

*******************************

La Dra. Marta Aymerich és directora d’UdG Medicina, una col·laboració publicoprivada per a la docència, recerca i innovació. Prové del camp de la salut pública (màster per la Universitat de Harvard) i ha estat investigadora de l’Agència d’Avaluació de Tecnologia i Recerca Mèdiques. Més tard va ocupar la Direcció General del CIRIT de la Generalitat de Catalunya.

/14/

Saló de l’Ensenyament 2010La Universitat de Girona ha participat de nou en el Saló de l’Ensenyament i en la fira Futura de màs-ters i postgraus, que s’han fet a Barcelona del 17 al 21 de març. La UdG ha exposat la seva oferta d’estudis en un estand pensat perquè la informació fos àgil i ajustada a les necessitats del visitant, amb la intenció de donar a conèixer amb detall les possibilitats que l’estudiant té si tria Girona com a destinació on cursar la seva carrera

/15/

Els elements que contribueixen a l’èxit d’una organització són diversos, però es pot influir en molts d’aquests elements a partir del lideratge dels seus dirigents. És, doncs, perquè vivim en un món que canvia amb rapidesa i que és molt competitiu que cal enfortir les capacitats de lideratge i emprenedoria. Sense aquest detall, les organitzacions s’estanquen, s’equivoquen i, en darrer terme, han d’assumir-ne les conseqüències.

El present mostra, però, un dèficit de joves emprenedors. Les raons d’aquest fet són complexes, perquè si bé és cert que el nombre de persones amb potencial de lideratge és limitat, tampoc no s’ha incidit prou a potenciar-lo. Cal que les institucions educatives prenguin la responsabilitat de formar les noves generacions d’emprenedors.

L’objectiu d’aquesta càtedra és contribuir, a partir de diferents activitats desenvolupades des de la Facultat de Ciències Econòmiques i Empresarials de la UdG, a alimentar el talent dels estudiants estimulant-los a liderar i a aprendre dels errors i dels encerts que cometen, al mateix temps que els ofereix entrenament i oportunitats. Amb la nova càtedra es contribuirà, més enllà de la pròpia activitat formativa, a aportar a l’entorn econòmic i social d’influència activitats relacionades amb l’emprenedoria i la creació d’empreses.

La Càtedra Bancaja neix amb la voluntat de contribuir a alimentar el talent i oferir oportunitats als emprenedors potencials. Alhora es proposa promoure el desenvolupament de programes d’investigació relacionats amb l’estudi de l’emprenedoria i la creació d’empreses.

Càtedra Bancaja de Joves Emprenedors

Amb la nova càtedra es contribuirà, més enllà de la pròpia activitat formativa, a aportar activitats relacionades amb l’emprenedoria i la creació d’empreses a l’entorn econòmic i social.

La previsió d’actuacions per a l’any 2010 se centra a organitzar cursos, jornades, seminaris i actes culturals per promocionar l’emprenedoria entre els joves. També a identificar les entitats educatives o empresarials de qualsevol àmbit territorial, ja siguin públiques o privades, amb les quals serà necessari establir col·laboracions i engegar activitats de transferència de tecnologia. Així mateix, s’establiran línies d’ajuts específics per promocionar la recerca i transferència de tecnologia entre joves emprenedors. I, a la fi, és posarà en funcionament el web informatiu de la Càtedra.Amb la creació de la Càtedra Bancaja de Joves Emprenedors, dirigida per la Dra. Anna Garriga, el sistema de càtedres de la UdG assoleix les vint unitats, que treballen des de diferents punts de les comarques de Girona per impulsar estudis i recerques arrelats al territori.

/16/

La didàctica és la ciència que orienta el procés d’en-senyament i aprenentatge, i les didàctiques de les disciplines o especificitats configuren els elements

per comprendre les característiques de l’activitat docent en cada una d’aquestes disciplines, per comprendre els recursos d’ensenyament i per comprendre els alumnes i les dinàmi-ques d’ensenyament-aprenentatge.

Aquest congrés ha permès debatre i trobar punts en comú en les didàctiques específiques (didàctica de la Matemàtica, didàctica de la Llengua i la Literatura, didàctica de les Cièn-cies Experimentals, didàctica de l’Expressió Corporal, didàc-tica de les Ciències Socials, didàctica de l’Expressió Musical, didàctica de l’Expressió Plàstica), que per raons òbvies han desenvolupat programes específics d’actuació en els camps que els són propis (i amb resultats que s’han debatut en jor-nades, congressos i seminaris unidisciplinaris). Però davant d’una especialització imprescindible, també s’ha fet patent la necessitat de tornar al diàleg entre totes les didàctiques, des del convenciment que l’ensenyament i l’aprenentatge es generen a partir de la suma d’uns coneixements que no són camps estancs, sinó transversals. És per aquest motiu que el

Departament de Didàctiques Específiques de la Universitat de Girona va acceptar el compromís, fa tres anys, d’orga-nitzar el II Congrés Internacional de Didàctiques, conjunta-ment amb les Universitats de Granada (Espanya) i Ginebra (Suïssa).

Ha despertat gran interès

L’àmplia participació ha confirmat l’interès creixent per les didàctiques en un context educatiu en què s’implanten les noves directrius del procés de Bolonya a les universitats i es consoliden canvis estructurals en les institucions de formació dels futurs docents. La fesomia del Congrés ha estat marca-da per les conferències d’obertura i de cloenda, a dues veus, que van iniciar Luís Radford, de la Universitat d’Ontario, i Joan Pagès, de la Universitat Autònoma de Barcelona, i van cloure Joaquim Dolz, de la Universitat de Ginebra, i Neus Sanmartí, de la UAB. Entre aquests dos actes van tenir lloc més de setanta espais de treball, taules de comunicacions, tallers, taules de debat i punts de trobada. Les comunicaci-ons, guiades pels relators, han obert línies de debat entre els

Del 3 al 6 de febrer va tenir lloc a la nostra universitat el II Congrés Internacional de Didàctiques, en què van participar més de quatre-cents especialistes d’Europa i d’Amèrica del Sud.

Viure les didàctiques

/17/

participants i els ponents amb la voluntat de facilitar l’anàlisi dels treballs presentats. Al llarg del Congrés, s’han realitzat quatre torns de deu sessions simultànies, atès el gran nombre de comunicacions que es presentaven. Els tallers han con-sistit en experiències pràctiques relacionades amb els eixos temàtics del Congrés: intervenció, innovació i investigació. Han estat introduïts pels seus autors en forma de taller pràc-tic de divulgació i formalització de l’experiència, i ha dema-nat la participació activa dels assistents. Les taules de debat han tractat de les principals tendències i temes de preocu-pació que mobilitzen els docents i investigadors al voltant de l’estudi de l’activitat docent. Els debats han analitzat les principals problemàtiques que emergeixen de la innovació, la intervenció educativa o formativa, i la investigació en di-dàctiques de les disciplines. Els punts de trobada tenien per objectiu proporcionar als assistents al Congrés la possibilitat d’exposar, d’una manera visual i gràfica, les línies de treball de cadascú.

Intervenció, innovació i investigació

L’organització de les propostes ha estat guiada per tres as-pectes fonamentals, com són la intervenció, la innovació i la investigació. Pel que fa a la intervenció, s’ha constatat que

Davant d’una especialització imprescindible, també s’ha fet patent la necessitat de tornar al diàleg entre totes les didàctiques.

un bon nombre d’investigadors en didàctica de les discipli-nes ha desenvolupat estratègies d’intervenció properes a les realitats de la pràctica escolar, la qual cosa ha tingut com a conseqüència que els docents en exercici participin d’una manera més activa en els processos de producció del conei-xement en didàctiques. La innovació, en canvi, s’ha volgut plantejar d’una manera problematitzada, interrogant sobre la noció del terme i de l’escala i els nivells de reconeixement del que es consideren pràctiques innovadores. El camp de la investigació no ha estat aliè als canvis institucionals lligats a la formació dels docents i les relacions que s’estableixen entre la universitat i la institució escolar.

La Universitat de Ginebra ha pres el relleu a la de Girona per organitzar el proper congrés de didàctiques, l’any 2013.

Les taules de debat han tractat de les principals tendències i temes de preocupació que mobilitzen els docents i investigadors al voltant de l’estudi de l’activitat docent.

/18/

Confosos entre els bacteris

La vida cel·lular sobre la Terra es pot dividir en tres dominis: bacteris i arqueus (ambdós proca-riotes) i eucariotes. Una qüestió tan important com aquesta no ha estat resolta fins fa poc temps, perquè els arqueus no van ser descoberts fins a mitjan anys vuitanta del segle XX. Una tesi de la UdG contribueix a descriure i conèixer els arqueus que hi ha a dos estanyols de Banyoles.

Ni bacteris ni eucariotes: un organisme diferent. Els arqueus, tot i que ara se sap que són un dels tres dominis de la vida, no han estat identificats fins fa

molt pocs anys. La naturalesa peculiar dels arqueus va fer que, per molt de temps, fossin considerats bacteris. No va ser fins que la genòmica va madurar prou que el trencaclosques que construïen bacteris i arqueus va esdevenir impossible. Tot i que l’absència de nucli en les seves cèl·lules els convertia en bacteris, l’estudi del seu DNA —en concret del gen 16S rRNA— va demostrar que no eren el mateix. Eren, doncs, un tercer domini. Encara avui es discuteix si cal encabir-los dins el concepte procariota o no. La discussió sembla que té corda per a llarg. El que sí que tenen clar els investigadors és que hores d’ara només han estat identificats entre el 0,01 i l’1 per cent dels grups de procariotes possibles. La identificació dels arqueus s’inicia a mitjan anys vuitanta del segle XX, quan se’ls troba en ambients molt extrems, com ara les fonts termals i les surgències termals submarines. Contra el que es va pensar en un primer moment, la recerca ha mostrat que són presents en hàbitats molt diversos, fins al punt que avui se’ls considera un component habitual de la comunitat planctònica procariota dels sistemes aquàtics. És per aquest motiu que bacteris i arqueus són un component fonamental de la biosfera, perquè catalitzen multitud de processos que sostenen la vida a la Terra i, per tant, són el motor dels diferents cicles biogeoquímics que es produeixen al nostre planeta. En aquest sentit, l’interès del seu estudi ha augmentat molt des que es va descobrir la capacitat que tenen per fixar carboni sense necessitat de llum solar, fent servir l’amoni com a font d’energia. La qüestió no té, però, importància microscòpica, perquè els mars en són

ben plens i aquesta característica els proporciona una funció important en el cicle del carboni al mar. Com afecten els balanços del CO2 atmosfèric és una qüestió que encara no està del tot aclarida i que convé començar a conèixer si és que es vol que les xifres que es donen en relació amb el canvi climàtic tinguin una certa versemblança. Una tesi de la Universitat de Girona, defensada pel microbiòleg Marc Llirós, i dirigida pels doctors Carles Borrego (UdG) i Emilio O. Casamayor (CEAB-CSIC), ha constatat la presència d’arqueus als estanyols del Vilar de Can Coromina, prop de l’estany de Banyoles, n’ha descrit les característiques i les ha comparat amb les dels arqueus del llac Kivu, a l’Àfrica.

Una recerca amb entrebancs

La recerca de Marc Llirós ha trobat certs obstacles. Els han causat la manca d’optimització d’alguns dels protocols analítics que han estat necessaris utilitzar per estudiar els arqueus en aquests ambients lacustres estratificats. La qüestió no implica que Llirós hagi infringit cap bona pràctica de la recerca científica, sinó que rau en l’avanç vertiginós en el coneixement d’aquests microorganismes. Per exemple, si fa deu anys Emilio O. Casamayor va identificar sis grups d’arqueus a l’estanyol del Vilar, amb les optimitzacions fetes per Llirós i altres investigadors de la UdG i del CEAB-CSIC, se n’han detectat cent vuitanta. Més enllà dels problemes d’una disciplina jove i en desenvolupament ràpid —al món, el nombre de recerques relacionades amb arqueus ha crescut de manera exponencial des de l’any 2000 fins als nostres dies—, la tesi ha demostrat

/Carles Gorini/

/19/

que als estanyols banyolins hi ha una comunitat d’arqueus molt rica, tot i que presenta una densitat de població baixa que, presumiblement, espera unes condicions més propícies per desenvolupar-se. L’estudi també ha contribuït a caracteritzar els grups que hi són presents i les característiques que tenen, molt diferents de les que l’investigador ha identificat al llac Kivu, una altra zona d’estudi que ha tingut la funció de contrast. «Malauradament —apunta Llirós— les propietats metabòliques i les implicacions ecològiques dels grups d’arqueus estudiats, tant a Banyoles com a l’Àfrica, encara estan lluny de ser resoltes a hores d’ara.»

Els arqueus, tot i que ara se sap que són un dels tres dominis de la vida, no han estat identificats fins fa molt pocs anys.

Bacteris i arqueus són un component fonamental de la biosfera, perquè catalitzen multitud de processos que sostenen la vida a la Terra i, per tant, són el motor dels diferents cicles biogeoquímics que es produeixen al nostre planeta.

Marc Llirós i Bruno Delille (Universitat de Lieja) al llac Kivu, l’any 2007.

Mostreig a l’estanyol del Vilar. Foto Marc Llirós.

/20/

«La universitat és un servei públic i té l’obligació de retre comptes»

/Josep M. Fonalleras i Carles Gorini/

/21/

Ann

a M

aria

Gel

i

Estreneu el segon mandat, quines diferències hi ha amb l’anterior?La principal diferència és que ara coneixem millor la mecànica del govern. Quan fa quatre anys ens vam incorporar al rectorat tot ens era nou. Ara, en canvi, ens trobem que el coneixement ja el tenim —set dels membres de l’equip continuen en aquest mandat— i és per això que des dels primers dies detecto molta més energia, molta més capacitat d’acció, de saber què volem i com s’ha de fer. La distància entre la decisió i l’execució s’escurça molt quan saps com ho has de fer.

Pel que fa a la docència, el mandat està marcat per la instauració definitiva dels graus...Tot i que Bolonya va començar el 1999 i que a Catalunya hem anat posant-nos al dia en temes docents, de fet, el procés de convergència europea a Espanya va començar el 2007. Aquest retard ha representat un esforç de preparació de les memòries dels graus, que ha calgut fer amb urgència i intensitat —i amb crisi econòmica inclosa—. No ha estat sinó un primer pas, i petit, cap al canvi que representa per a la Universitat la convergència europea, que canviarà estructures i maneres de treballar per fer-les més competitives, molt més dinàmiques, amb una eficàcia i una eficiència en l’acció que fins ara no es donava. Ara estem en el trànsit d’uns sistemes de treball, que jo diria tradicionals, cap a uns altres molt més competitius.

La revista Engega entrevista la Dra. Anna M. Geli, rectora de la Universitat de Girona.

/22/

El professorat assumeix aquest canvi?Abans de començar a fer les memòries de grau no sabíem com les havíem de fer, ho hem anat aprenent. Per exemple, ara tenim crisi econòmica: les universitats hem de ser capaces d’aportar coneixement a la societat, que és el nostre valor afegit, per contribuir a superar aquest moment, per ser motors del país. Altres països com França, Anglaterra o Alemanya ho han viscut al llarg de la història: després de les guerres mundials les universitats van esdevenir elements clau. En canvi, és un procés que a Espanya no s’ha viscut. Aquí no se’ns ha exigit —com sí que es va fer allà— que treballem per aportar al país el que necessita i penso que és una realitat que la universitat catalana i espanyola hem de tenir clara. Hem de poder organitzar la nostra feina amb eficàcia, donant respostes a allò que necessita la societat, sempre, però, des de l’autonomia i la crítica intel·lectual.

Voleu dir que les universitats han de prendre la iniciativa?És clar, les universitats hem de ser capdavanteres, impulsores del progrés del país, i quan dic progrés no dic només econòmic, sinó també cultural i social. En això la Universitat té un potencial molt gran. La UdG té 1.300 professors i 700 persones a l’administració, que treballen en els camps que els pertoquen, la qual cosa ens dóna una força que cap altra institució del territori pot tenir. Trobo a faltar més lideratge universitari, que participi més, que tingui més vitalitat en el debat social. Hauríem d’estar marcant camí, aportant idees, és aquest el

nostre compromís. Formem els professionals del país, del demà. I això aquí, a Girona, ho comencem a notar; quan ens venen empreses, quan anem a visitar ajuntaments, trobem exestudiants nostres: a les alcaldies, en llocs de decisió. Són gent UdG, han begut de les nostres fonts.

Com ha de ser aquesta UdG fruit de Bolonya?Una universitat en què no se separi la docència de la recerca. Als Estats Units hi ha centres de docència (els college) i uns altres de recerca intensiva. A Europa, i també a Catalunya, no volem un model semblant perquè considerem que una universitat intensiva en recerca enriqueix, precisament, la docència. Ara bé, això vol dir que els professors han de treballar dia i nit? Fins ara certament que és així, perquè els nostres professors fan un esforç immens per fer la carrera acadèmica —que es mesura molt per la recerca— al mateix temps que han fet una gran feina per dissenyar uns graus adaptats a Bolonya. Tota aquesta feina es du a terme amb un desgast terrible per a tots els que treballem a la Universitat, perquè se’ns estira en dues direccions: la de la qualitat de la nostra carrera científica i la de la responsabilitat de la carrera docent. De tota manera, aquesta realitat ha servit per demostrar que la nostra comunitat universitària és molt responsable, està molt implicada i hi posa un gran esforç, la qual cosa ens col·loca entre les universitats capdavanteres.

“Les universitats hem de ser capaces d’aportar coneixement a la societat, que és el nostre valor afegit, per contribuir a superar aquest moment, per ser motors del país.”

“Hem de poder organitzar la nostra feina amb eficàcia, donant respostes a allò que necessita la societat, sempre, però, des de l’autonomia i la crítica intel·lectual.”

/2�/

No s’ha assolit el Campus d’Excel·lència...Totes les universitats espanyoles hem competit pels Campus d’Excel·lència. A nosaltres no ens l’han donat, és cert. Anirem a la segona convocatòria i aleshores ens l’hauran de donar, perquè complim els requisits que se’ns demanen. El problema amb la primera convocatòria va ser que es va plantejar en uns termes que les universitats vam interpretar des de diferents perspectives: unes es van aplegar per crear campus transversals, d’altres monogràfics i, a la fi, les úniques universitats que van ser triades van ser de Madrid i Barcelona. Si era per acabar d’aquesta manera no calia tant d’esforç! Per a la segona convocatòria es planteja un model nou que no estava previst, els campus regionals, que no sabem ben bé què són, que no ens fan tanta il·lusió i que ens semblen, una mica, una entabanada. A la fi serà com en el futbol: diverses categories! Nosaltres no tenim cap intenció de ser regionals, volem —i som conscients de les nostres dimensions— aspirar al màxim. Tenim una mida molt adient, a Europa hi ha moltes universitats amb característiques similars a les nostres. Tenim les arrels gironines, però la projecció és internacional perquè és el tarannà que li cal a la Universitat per ajudar el seu territori proper. Anem a fer aliances internacionals per retornar els beneficis a Girona.

Quins són els puntals en què s’afermarà la UdG per assolir l’excel·lència?Hi ha tres aspectes que són clau per a la projecció exterior. D’una banda, la reflexió interna al voltant del que som, quina és la nostra posició en el context universitari i cap a on hem d’anar.

És una reflexió que hem iniciat i que anomenem Projecte Universitat 2020. En gairebé vint anys de vida la UdG ha acomplert tots els objectius de la memòria de creació, i molt més. Compareu com era la Universitat fa vint anys i com és avui: el treball ha estat impressionant, hauríem d’estar-ne orgullosos. Però és cert que hem exhaurit una etapa i que hem iniciat una reflexió per encarar el futur. Volem obtenir un document que ens ubiqui, que ens digui realment on és la nostra universitat, en quins aspectes és capdavantera i en quins altres trontolla. No entra en els nostres plans prioritzar unes disciplines i bandejar-ne unes altres, només que ha de quedar clar en quins aspectes som forts per fer-los evidents. En aquells aspectes menys destacats hi posarem tots els nostres esforços per millorar.El segon aspecte és el del bon govern, el que s’ha anomenat governança. Volem tenir un model de govern que sigui nostre i que, alhora, no perdi de vista el que es fa en altres països. La universitat és una estructura molt gran i complexa en la qual de vegades costa molt de veure el circuit de presa de decisions. Hi ha elements, com el Consell de Govern i el Consell Social, per posar uns exemples, que asseguren que funcionem d’una manera democràtica, però és bo que hi reflexionem.El tercer aspecte en què treballem és el de la comunicació. Necessitem informar la comunitat universitària, els exestudiants, la societat... És una de les assignatures pendents que tenim, explicar què fem, com ho fem i per què ho fem. Encara més: hem de ser capaços d’explicar i

“Nosaltres no tenim cap intenció de ser regionals, volem —i som conscients de les nostres dimensions— aspirar al màxim.”

“Ha de quedar clar en quins aspectes som forts per donar-hi més suport i fer-los evidents. En aquells aspectes menys destacats hi posarem tots els nostres esforços per millorar.”

/24/

compartir les nostres idees, els pensaments, els projectes, les capacitats... Es podria dir que la Universitat de Girona és molt coneguda a Girona, és veritat que surt molt a la premsa gironina, però penso que no es coneix prou bé què fem. De vegades em sembla que ni tan sols el Govern sap ben bé què fem les universitats.

La universitat com a servei públic...La universitat és un servei públic i, per això, té l’obligació de retre comptes. Hem de donar explicacions dels resultats que obtenim en tots els camps, la qual cosa, de vegades, s’interpreta malament. Quan es diu que la universitat ha de retre comptes en funció d’uns objectius es tradueix, molt a la lleugera, per donar aprovats a tothom amb l’objectiu d’obtenir-ne una taxa ben alta, la qual cosa seria un disbarat terrible. A més, els professors no acceptarien mai uns procediments semblants. El que es vol dir és, però, que la universitat no es pot permetre tenir estudiants que suspenen i repeteixen un cop darrere l’altre. Encara que els pares o els mateixos estudiants es puguin pagar la matrícula, la societat no ho pot fer, no hi ha prou diners públics per això. L’estudiant només paga el vint per cent del cost, i la resta, el paga la societat sencera. Hem de vetllar pels bons resultats.

I com es finança tot plegat?Penso que cada cop tenim més clara la situació. Venim d’una etapa d’eufòria econòmica i aquests dos darrers anys la crisi ens ha arribat i ha repercutit en tots els àmbits. Crec que ha estat una sorpresa fins i tot per als governants. Les universitats teníem un pla de millora del finançament que enteníem que era exemplar. El vam signar el 2006 amb el conseller d’Universitats, Joan Manuel del Pozo, i amb el d’Economia, Antoni Castells. Es perseguia millorar el finançament de les universitats de manera progressiva fins al 2010 i era el primer cop que es tenia la intenció de premiar les universitats que treballessin amb rigor i obtinguessin objectius institucionals i de país. Aquest sistema va ser paper mullat l’endemà mateix, per la crisi econòmica, i hem passat dos anys molt dolents. Els diners del finançament van arribar tard i menys dels que

estaven previstos en els acords signats, la qual cosa ens va deixar descol·locats a tots. Ara se’ns proposa de fer dèficit. A la UdG de dèficit no n’hem fet mai i pensem que no se n’hauria de fer. Tanmateix, si el Govern no compleix els terminis de pagament, potser sí que ens hi veurem abocats... El que no podem fer és deixar de tirar endavant les accions que són imprescindibles per assolir els nostres compromisos socials, és a dir, formar titulats de recerca, de transferència.

Altre cop allò de portar la iniciativa?La crisi passarà, pot durar un cert temps, però passarà. Si nosaltres no anem avançant i fent la nostra feina haurem quedat fora de joc. De cap manera podem quedar fora de joc. Per tant, la UdG, que mai no serà un college, que no està disposada a ser una universitat de segona, ha de mirar endavant i, si és necessari, s’endeutarà. El que és imprescindible és que el sistema universitari es doti d’un nou model de finançament, orientat a objectius. La imatge de la universitat pidolaire només es pot canviar amb el retiment de comptes. Al Llibre blanc de les universitats els rectors demanàvem poder anar al Parlament a retre comptes. El nou model que es planteja per objectius ens dóna aquesta oportunitat. Som un sector en què la competència ens obliga a ser molt exigents amb nosaltres mateixos. La recerca exigeix aquesta dinàmica i, en canvi, no es correspon amb la visió que en té la societat. Hem de trobar la manera que se sàpiga com treballem i el finançament per objectius ens ajudarà a assolir-ho. M’amoïna veure que s’escampa el desànim, que es digui que no se sap cap a on es va. Tot Europa sap on va! El que hem de fer és treballar i fer-ho bé.

“La universitat és un servei públic i, per això, té l’obligació de retre comptes. Hem de donar explicacions dels resultats que obtenim en tots els camps.”

/25/

Les closes de l’Alt Empordà

/Carles Gorini/

/26/

Les closes són una anècdota en el paisatge català. Un petit fet, més o menys curiós, que avui no sobrepassa el centenar d’hectàrees en els límits del Parc Natural dels

Aiguamolls de l’Empordà. Comparteix algunes característiques amb les enclosures angleses o franceses, tan comunes en aquells països. De tota manera, les closes empordaneses presenten un seguit de diferències que en demanaven un estudi acurat. Una tesi doctoral de la Universitat de Girona, dirigida per Anna Ribas, n’ha revelat la dimensió paisatgística, social i econòmica. El seu autor, Albert Llausàs, professor de Sistemes d’informació geogràfica, explica que a diferència de les que sovintegen en altres països, promogudes per poder suportar el creixement de la cabanya de bestiar, aquí les closes van respondre a la necessitat de drenar un paisatge lacustre per dedicar-lo a la pastura, l’única solució possible per la salinitat dels sòls.

En defensa d’una ecologia social

Llausàs adverteix, de bon principi, que en el seu treball els aspectes naturals hi surten poc. No és, tampoc, un itinerari pintoresc. La voluntat de l’autor ha estat donar una visió antròpica, és a dir, la que té relació amb l’acció de l’home, amb la gestió que n’ha fet fins ara i la que pot fer en el futur, perquè «el paisatge de les closes de l’Empordà es mantindrà com a tal i conservarà la seva complexitat en tant que els diferents grups socials implicats en la seva gestió en reconeguin els valors i apreciïn aquesta complexitat». La que proposa Llausàs és una visió, sobretot, acostada a uns paisatges europeus fortament antropitzats que demanen la inclusió dels factors socials. És per aquest motiu que ha entrevistat els actors del territori. Els resultats aportats per les enquestes són un element clau per a la recerca i constitueixen un cos de coneixement que ha recollit una part del patrimoni cultural present a les closes, com és la

Al paratge dels Aiguamolls de l’Empordà, els visitants es concentren al voltant del centre d’interpretació del Parc i de la zona de reserva integral de les Llaunes. Aquesta zona és, però, només una part de les riqueses que amaga el Parc. També hi ha les closes, un paisatge característic, gairebé únic, que ha estat estudiat en una tesi doctoral de la Universitat de Girona.

La voluntat de l’autor ha estat donar una visió antròpica, és a dir, la que té relació amb l’acció de l’home, amb la gestió que n’ha fet fins ara i la que pot fer en el futur.

Vista d’Empuriabrava i Santa Margarita des dels aiguamolls. Foto: Albert Llausàs.

/27/

descripció de les tasques pròpies de l’activitat agrària des dels anys cinquanta del segle XX fins a l’actualitat. El problema que planteja la correlació entre les dades de tipus físic i les de tipus social ha estat resolta amb l’ús d’una metodologia que l’investigador defineix com «gens ortodoxa». En primer lloc, s’han seleccionat tres moments històrics, els anys 1957, 1970 i 2001, que coincideixen amb la data de la primera fotografia aèria (vol americà de 1957), el de màxima extensió de les closes (1970) i el de mínima extensió, l’actual. Després, s’han cercat les relacions entre els dos tipus de variables, les de tipus físic i les de tipus social. Els resultats evidencien que cadascuna de les dates estudiades disposa d’un paisatge de closes sensiblement diferent al dels altres moments històrics.

Mig segle d’evolució de les closes

S’ha constatat que, cap a l’any 1957, la realització d’una activitat ramadera a les closes, amb la pastura dels prats, està associada a un paisatge de major complexitat i, alhora, de menor fragmentació. L’existència d’un model basat en el cultiu cerealístic de terrenys en propietat també mostra un gran impacte sobre el paisatge, que té efectes negatius sobre la complexitat expressada. Arribats a l’any 1970, el model és unidimensional perquè «tant el paisatge com la gestió que se’n feia era molt similar en totes les parcel·les». Les interrelacions que ha descobert Llausàs posen de manifest que la doble funció dels marges de closa, per drenar les aigües i per tancar el bestiar dins la parcel·la,

Les interrelacions que ha descobert Llausàs posen de manifest que la doble funció dels marges de closa, per drenar les aigües i per tancar el bestiar dins la parcel·la, contribuïa a disminuir la pressió antròpica.

Foto: Albert Llausàs.

/28/

contribuïa a disminuir la pressió antròpica. Aquest aspecte va tenir com a conseqüència l’existència d’uns hàbitats de gran qualitat per a la biodiversitat i, probablement, «també un paisatge de gran integritat des del punt de vista estètic», afegeix. L’investigador ha observat que l’any 2001 es recupera la combinació de parcel·les dedicades a la pastura i el conreu. El paisatge social en aquesta data resulta d’allò més heterogeni, perquè hi conviuen les explotacions familiars de característiques similars a les d’anys anteriors amb les explotacions guiades amb criteris empresarials, a les quals cal afegir la presència d’una entitat pública com és el Parc Natural dels Aiguamolls de l’Empordà. De les explotacions agrícoles que persisteixen, algunes s’han transformat en conreus de blat de moro o blat a conseqüència d’una política europea que els ha subvencionat, tot i que els sòls salins de les closes no hi són aptes. En altres casos han estat o bé abandonades o bé conservades per l’administració del Parc, que les té en usdefruit o propietat. Pel que fa al futur, Llausàs és del parer que «hi ha senyals positius que compensen la inèrcia històrica que fins ara n’afavoria la desaparició».

Prendre partit

Les conclusions, conservacionistes, plantegen el problema de la relació de l’investigador amb el seu objecte d’estudi. Llausàs no se n’amaga: «m’ho he plantejat i la veritat és que tampoc m’hi he resistit». Defensa la seva posició perquè l’estudi vol fer propostes de gestió i aquestes propostes han de respondre a algun objectiu. «Penso —aclareix— que està consensuat per part de tothom que l’objectiu en aquests paisatges, que tenen provats valors ambientals, culturals i socials, és preservar-los.» És per això que les propostes de gestió van en el sentit de mantenir el que hi ha i de trobar els mecanismes per estabilitzar-los i, si pot ser, enfortir-los i recuperar-los. Una de les ambicions del treball ha estat

intentar orientar una política de suport a les closes, a partir d’unes bones pràctiques, perquè mantinguin un patrimoni hidràulic que els proporciona l’autèntica funció. En l’horitzó hi ha la voluntat de valoritzar els espais per tal de disminuir-ne la dependència de les polítiques subvencionadores de l’Administració. La difusió que se’n fa des del Parc, les jornades d’estudi que s’han dut a terme des de la Universitat, la tesi que motiva aquest article, són accions que han fet créixer la sensibilitat social pel paisatge de les closes. Unes coses i les altres han fet que es desprengui una consciència positiva del valor que tenen i que, fins i tot aquells que les han transformades en favor de la intensificació agrícola percebin que l’aprofitament tradicional, mitjançant tecnologies i estratègies de màrqueting modernes, és l’única via de futur. L’estudi ha observat que les activitats que no estaven únicament subjectes a subvencions obtenien millors rendiments de connectivitat, perquè no es destruïen els marges arbrats. La garantia de futur de les closes passa per dignificar i fer rendible l’activitat agrícola tradicional fugint de convertir aquest paisatge en un itinerari pintoresc.

Albert Llausàs: “està consensuat per part de tothom que l’objectiu en aquests paisatges, que tenen provats valors ambientals, culturals i socials, és preservar-los.”

La difusió que se’n fa des del Parc, les jornades d’estudi que s’han dut a terme des de la Universitat, la tesi que motiva aquest article, són accions que han fet créixer la sensibilitat social pel paisatge de les closes.

Albert Llausàs.

/29/

Des de les Closes, II

Recorda sempre aquesta clarorde la tarda—assuavidapel trenat dels xiprers i dels llorers flairosos—com la veus, ja enyorant-la, darrere els finestrals.

Recorda sempre aquesta clarorgràvida d’ocells quasi tots invisiblesfora d’una cardina que es gronxaa la branca més alta del més alt xiprer.

Així la tarda del cor, abans resplendent,és entelada d’ombres allargadesi d’aquest gris que em cridael nom més estimat.I també els ocells que em cantaven a dintres’encauen, errívols, i nomésmolt de tant en tantun s’escapa, s’eleva del llac del silencii assaja una cançó des de la branca arreladaen la llum de la fonda amorosa memòria.

Aiguamolls 1985

No han destruït aquest recer viventque ja de lluny enyoren tantes ales.Aquí retroba l’aigua nodridorai els verds amagatalls i l’ocell del nord.Àlics rosats, amics collverds, torneu,torneu, xic corriol i fredeluga,princesa acolorida de l’hivern.Murs de ciment i ferro han reculatdavant dels nius tots bategants de vida.Com un somriure clar, repòs d’ocellscansats del vol, a frec de les onadesi el sol que hi riu, i escates d’or i argent.Hem aturat la mort en llarg combat—una treva signada amb aire i ales.

Il·lustracions: Marc Vicens

Poemes extrets de Poesia completa (Editorial Vitel·la, 2009).Maria Àngels Anglada (Vic 1930-Figueres 1999) és una de les principals escriptores en llengua catalana del segle XX. Va ser membre del Consell Social de la UdG.

/�0/

Projecte Riparia-TerLa Càtedra d’Ecosistemes Litorals Mediterranis de la Universitat de Girona serà la responsable de fer el seguiment científic del Projecte Riparia-Ter, que promou el Consorci Alba-Ter. La Diputació de Girona, els ajuntaments de Bescanó, Girona i Salt i, la Unió Europea, a través del programa Life+, contribueixen al finançament del projecte.

/�1/

El director de la Càtedra, Xavier Quintana, que forma part també del Consell Director del Riparia-Ter i que partici-pa en les comissions executives, explica que el principal

objectiu dels promotors del projecte és recuperar els hàbitats de ribera del riu Ter, tant els boscos al·luvials de vers, salzes i àl-bers, com les llacunes temporals mediterrànies. A més d’aquest primer objectiu, el projecte també vol ordenar i controlar els accessos a les zones d’actuació per tal d’evitar la degradació dels ecosistemes riparis com a conseqüència de l’elevada fre-qüentació humana, sobretot en les àrees periurbanes. També es persegueix —prossegueix Quintana— la valorització dels espais naturals amb la voluntat d’assolir la gestió sostenible i compati-ble amb la conservació de les àrees restaurades.

Les principals accions se centren a restaurar i reforestar boscos de ribera i marges fluvials degradats; recuperar zones d’inundació temporal associades als sistemes fluvials, com ara llacunes tem-porals; aplicar bones pràctiques de gestió forestal per millorar la regeneració natural dels boscos de ribera madurs; controlar plantes exòtiques invasores, o ordenar els accessos per regular-ne l’alta freqüentació humana amb l’objectiu d’evitar el deterio-rament dels ecosistemes inclosos en el projecte.

Espais fluvials a Girona.

Illa de la Pilastra.

Les Deveses de Salt. Fotos: Consorci Alba-Ter.

El principal objectiu del projecte és recuperar els hàbitats de ribera del riu Ter, tant els boscos al·luvials de vers, salzes i àlbers, com les llacunes temporals mediterrànies.

Les àrees d’actuació són a l’illa de la Pilastra, als termes muni-cipals de Bescanó, Sant Gregori i Salt (12,62 ha.); a les Deveses i Hortes, al terme municipal de Salt i Girona (66,74 ha.); a l’illa del Ter a Pedret i bosc de Can Salvatella, al terme municipal de Girona (29,59 ha.), i a l’illa d’Avall, al terme municipal de Jafre (30,04 ha.).

La Càtedra d’Ecosistemes Litorals Mediterranis de la UdG, que té la seu a Torroella de Montgrí, va néixer amb la intenció de promoure els estudis científics en l’àmbit de l’ecologia costa-nera, de participar en la gestió dels espais naturals, de difondre i divulgar el coneixement dels espais d’especial protecció i de coordinar i canalitzar tots els estudis que, com el present Ripa-ria-Ter, persegueixen la gestió correcta dels espais naturals.

/��/

Més enllà de la llegenda

El naixement de la Generalitat de Catalunya té una data, l’any 1359, i és a partir d’aqui que comencem a sumar-ne els presidents (amb l’actual, 128). Aquestes

xifres poden fer pensar que l’antiga Diputació del General i la Generalitat dels nostres dies són una mateixa cosa. Res més lluny de la realitat. Per posar les coses al seu lloc, des del 22 de desembre de 2009, l’exposició «El naixement de la Generalitat de Catalunya» descriu els orígens de la institució medieval i les causes que la van fer sobreviure més enllà del que esperaven els seus promotors. L’exposició ha estat comissariada pel professor de la Universitat de Girona Pere Ortí, juntament amb Manuel Sánchez i Pere Verdés, del Consell Superior d’Investigacions Científiques (CSIC). L’objectiu primordial de l’exposició se centra a mostrar els orígens de la Generalitat en el context de la història de Catalunya baixmedieval, i per facilitar-ne la comprensió s’ha dividit en cinc àmbits que exemplifiquen, d’una manera coral, un moment especialment complex per al país.

La construcció d’un miteQuan s’explica que la Generalitat de Catalunya té sis-cents cinquanta anys es fomenta una llegenda que arrenca amb la restauració de la institució, l’abril de 1931. Sembla que va ser la comissió ministerial enviada a Barcelona per una República acabada de néixer qui va tenir la pensada. La proposta va quallar com a solució a l’encaix que es necessitava entre el govern de Madrid i el que Macià havia proclamat a Barcelona. D’aquesta manera va ressorgir una Generalitat que, fins aleshores, no havia format part de cap de les reivindicacions del catalanisme polític. El fet que hagués estat dissolta pels Borbons va resultar l’excusa perfecta per reivindicar-la en el període republicà. Passat el franquisme, amb la restauració de la democràcia i la transició, el mite de la continuïtat històrica es consolida.

Amb la guerra contra Castella com a catalitzador, les Corts, reunides a Montsó el 1363, aprovaren dos impostos nous, el

Una exposició descriu el naixement de la Generalitat de Catalunya

Assalt a la ciutat de Mallorca. 1285-1290. MNAC. Img©: Calveras, Mérida, Sagristà

Casa de recaptació de les generalitats de Barcelona (c. sant Antoni)

/�4/

dret de la bolla de plom i el d’entrades i eixides. En aquell any, a Pere III l’apressava disposar de diners. Els impostos aprovats, però, encara trigarien a donar fruit i el Cerimoniós no podia esperar, la qual cosa el va dur a endeutar-se (és a les Corts de Barcelona de 1364-65 on s’emet per primer cop deute públic). Amb l’endeutament va contribuir a promoure la consolidació d’unes finances públiques que van mantenir amb vida els dos nous impostos fins el 1714, perquè la necessitat de diners de la hisenda reial va ser contínua. La peculiaritat del cas català, segons apunta Pere Ortí, està en el fet que el comte no es va adreçar a un grup de banquers estrangers sinó que la solució va passar per vendre títols de deute als rics ciutadans del país.

Un patrimoni documental molt ricLa reconstrucció d’aquest moment de la història es recolza en un patrimoni documental molt ric. El professor d’història medieval de la UdG confirma aquest aspecte quan explica que «Catalunya disposa d’un dels millors arxius de Cancelleria d’Europa, i també de fons notarials i eclesiàstiques, que, potser no són els més antics, però que en conjunt formen un volum impressionant». A tall d’exemple, destaquen l’Arxiu Històric de Protocols de Barcelona o l’Arxiu Històric de Girona, en què es conserven milers de volums anteriors a l’any 1500, amb documents que es remunten al segle XIII. Encara més important és la quantitat que es conserva a l’Arxiu de la Corona d’Aragó, que es defineix ell mateix com «una recopilación sin parangón para explicar la formación

de la Europa política y cultural que gestó el estado-nación», amb una col·lecció que supera els sis quilòmetres lineals de documents i vuitanta mil pergamins. I encara caldria sumar-hi els arxius diocesans i també els privats, aquests darrers en condicions desiguals pel que fa a la conservació i a la possibilitat d’accedir-hi.

El debat i la rellevància d’un moment tan important, com el que envolta el naixement del Comú del General, podria quedar assegurat si no fos perquè la història medieval crida poc l’atenció dels especialistes. En certa manera, ha quedat en un segon pla. Ortí ho matisa i ho relaciona amb l’evolució política que ha seguit el país. Posa com a exemple Jaume Vicens Vives o Pierre Vilar, que, en sintonia amb els temps que van viure, van evolucionar des dels estudis medievals cap a l’edat moderna i contemporània. L’abandonament dels estudis medievals per part dels científics adoba el camí per a la construcció de mites i llegendes. «Falta contrast, falta debat», es queixa.

L’exposició «El naixement de la Generalitat de Catalunya» descriu els orígens de la institució medieval i les causes que la van fer sobreviure més enllà del que esperaven els seus promotors.

Quan s’explica que la Generalitat de Catalunya té sis-cents cinquanta anys es fomenta una llegenda que arrenca amb la restauració de la institució, l’abril de 1931.

El debat i la rellevància d’un moment tan important, com el que envolta el naixement del Comú del General, podria quedar assegurat si no fos perquè la història medieval crida poc l’atenció dels especialistes.

Imatges del web de l’exposició.

Per saber-ne més:http://www.exponaixementgeneralitat.cat/

/�5/

Fa vint-i-cinc anys els directius gironins que volien formar-se en direcció d’empreses havien d’anar a Barcelona a estudiar. Josep Sallent va ser un d’ells. El que va passar és que, un cop va haver adquirit la competència necessària, va decidir que implantaria el màster a la seva ciutat. El temps ha demostrat la validesa de la proposta. El màster fa molt que està conso-lidat i, darrerament, encara s’ha enfortit en estrènyer els vin-cles amb la FOEG i la PIMEC. A més, moltes de les assignatu-res han passat a ser impartides al Parc Científic i Tecnològic. Rudi de Castro ha pres el relleu de Sallent en la direcció del màster. Si una cosa té clara és que el nou equip de direcció recull el testimoni d’uns cursos que «tenen una gran solera i que són molt coneguts a les comarques gironines».

Estudis amb vocació professionalitzadora«Els estudis tenen una clara vocació professionalitzadora i s’adapten a les necessitats de les petites i mitjanes empre-ses gironines», assegura el director del màster. És per aquest motiu que s’adreça tant a professionals amb una carrera consolidada i titulars d’empreses familiars que volen millo-rar-ne la gestió, com a emprenedors que tenen un projecte de negoci i que necessiten una brúixola per orientar-se. Les matèries reflecteixen les prioritats dels estudiants i és per aquest motiu que es treballa amb casos reals, «alguns de manual, però altres de ben propers, que són els que els estu-diants trobaran en el quefer quotidià». Hi ha assignatures de direcció estratègica, de recursos humans, de màrqueting, de finances, d’emprenedoria o d’empresa familiar. I s’enfoquen sempre des de la pràctica, plantejant problemes que caldrà resoldre. Per garantir la qualitat s’ha implementat un sistema de puntuació del professorat, que és valorat pels estudiants. A més, els docents són, en la seva majoria, professionals en exercici en l’empresa pública i privada, molts de fora de Gi-

Vint-i-cinc anys del màster MBA a Girona

rona. «Els estudiants agraeixen aquesta fórmula, perquè evita repeticions en els continguts o que estiguin desfasats, al mateix temps que és molt exigent per a les persones que organitzem el màster.» Un cop acabat el màster, des de fa pocs anys, s’ofereix un curs de preparació del currículum que ha tingut molt d’èxit: tots els que l’han seguit i s’han proposat canviar de feina ho han aconseguit. Per accedir als cursos no és necessari estar en possessió d’una titula-ció universitària —és lliura un certificat d’assistència— tot i que és el requisit per obtenir el títol. Després de tants anys d’experiència, els organitzadors sa-ben molt bé que els estudiants que s’inscriuen al màster ho fan pel boca orella. Tots els que assisteixen ho fan perquè tenen un conegut que l’ha fet abans i els n’ha parlat. Cas-tro té una explicació: «són més de cinc-cents els professio-nals que han passat pel màster MBA de la UdG, són una part molt important del teixit empresarial de Girona».

Per saber-ne més:http://www.fundacioudg.org

El màster MBA de la UdG fa vint-i-cinc anys. És, per tant, més antic que la ma-teixa universitat. En aquest temps ha impartit formació a més de cinc-cents empresaris. Després de tants anys d’experiència,

els organitzadors saben molt bé que els estudiants que s’inscriuen al màster ho fan pel boca orella. Tots els que assisteixen ho fan perquè tenen un conegut que l’ha fet abans i els n’ha parlat.

/�6/

El projecte Ciutat, territori, paisatge busca, per una ban-da, posar a disposició dels ensenyants recursos innovadors per tal d’assolir els objectius curriculars de l’etapa d’ESO i,

per l’altra, educar i sensibilitzar els estudiants sobre els valors del paisatge. Ciutat, territori, paisatge és fruit de la col·laboració del Departament de Política Territorial i Obres Públiques, del Depar-tament d’Educació i de l’Observatori del Paisatge, que dirigeix el catedràtic de la Universitat de Girona Joan Nogué. Al panell d’ex-perts que hi ha col·laborat també cal afegir Roser Batllori, del De-partament de Didàctiques Específiques de la UdG. Els impulsors d’aquesta iniciativa docent aspiren a convertir els estudiants en agents actius que, quan mirin la realitat, ho facin amb l’ambició d’entendre-la.

Metodologia adaptada a la LOE

Els dotze àmbits que s’han triat presenten, en conjunt, un seguit de problemes que són comuns a tot el territori. Analitzats un per un són particulars, però quan se sumen no es pot deixar de pen-

sar que un detall d’aquí i un altre d’allà sempre és present en qualsevol punt del país; comuns, doncs, als escenaris en què es mouen els joves estudiants, que no podran evi-tar identificar-los clarament amb l’entorn immediat que els envolta. Les dotze fitxes locals són, per tant, l’acota-ció necessària per a la comprensió pràctica del problema global. Els continguts i la metodologia de treball s’han adaptat a les necessitats dels nous currículums de la LOE, que fa de la resolució dels problemes una competència bàsica. A l’aula, l’aproximació als paisatges es fa en sis etapes i ocupa nou hores lectives. Els autors expliquen que, a partir de l’experiència de les proves pilot, els estu-diants responen amb entusiasme a una manera d’estudi-ar el paisatge que els proposa casos que han de mirar de resoldre. Àngels Luna, de l’IES Escola Municipal del Tre-ball de Granollers, ha estat de les primeres a utilitzar el re-curs a la seva aula. Ha estat una de les experimentadores. Luna destaca l’originalitat del format de les làmines i la qualitat de la informació que transmeten. Els estudiants «van quedar captivats per les fotografies panoràmiques».

El paisatge és el problemaCiutat, territori, paisatge és el nom d’un projecte educatiu que vol introduir els joves estudiants en els problemes del paisatge a partir de la selecció de dotze àmbits característics.

/�7/

La varietat els va permetre tractar diversos temes i fer-ho des de la perspectiva de diferents grups de treball, «una dinàmi-ca que no és l’habitual». Després de l’experiència, tant als estudiants com a la professora, la prova pilot del projecte els fa venir molt bons records.

Una mirada crítica vers el paisatge

Roser Batllori assegura que, en general, quan es pregunta pel paisatge, els estudiants tendeixen a idealitzar-lo en les respostes, que presenten característiques idíl·liques del tipus «platja tropical» i «muntanyes cobertes de neu». El solar abandonat que tenen al costat de casa, semblant a un abo-cador, no els sembla que formi part de cap paisatge. No és fins que no se’ls presenta el conflicte que no comencen a identificar-lo. És aleshores que s’adonen que el tenen a tocar de casa seva, en el solar abandonat, en el bosquet que ha quedat com una caricatura del que havia estat o en les pla-ces i carrers de la seva ciutat. La descoberta els proporciona la possibilitat de fer seus els problemes del paisatge i, com a conseqüència, comencen a entendre les claus que mostren els materials de treball, uns materials que es presenten en format paper, però que també estan disponibles al web per quan la digitalització de les aules sigui una realitat. A través de les successives etapes de treball, els estudiants s’immer-giran en un joc de rol en què uns faran d’ecologistes, altres de promotors immobiliaris, de pagesos o de polítics. Amb els resultats de les experiències podran imaginar com voldrien que fos el futur dels paisatges que han estudiat i, sobretot, miraran de respondre la pregunta del milió: és possible ocu-par el territori sense malmetre el paisatge?

1. Barcelona, 22@La renovació del paisatge urbà

2. El Pla de Bages La proximitat de la metròpoli

3. El Baix LlobregatL’horta en zona urbana

4. La Costa BravaEl paisatge com a recurs turístic

5. La Garrotxa Una ciutat dins un parc natural

6. El Priorat La renovació d’un antic paisatge agrari

7. El TarragonèsUn paisatge industrial

8. El VallèsCiutat compacta, ciutat difusa

9. La Ribera d’EbreEl paisatge fluvial i la producció d’energia

10. El SegriàPaisatge de regadiu en planes de secà

11. La CerdanyaEl paisatge de la frontera

12. La Vall d’AranEl paisatge com a escenari turístic

Al web: http://catpaisatge.net/educacio/

Els autors expliquen que, a partir de l’experiència de les proves pilot, els estudiants responen amb entusiasme a una manera d’estudiar el paisatge que els proposa casos que han de mirar de resoldre.

A través de les successives etapes de treball, els estudiants s’immergiran en un joc de rol en què uns faran d’ecologistes, altres de promotors immobiliaris, de pagesos o de polítics.

Els dotze àmbits d’estudi

/�8/

Uns tubs de PVC, uns motorets de cotxes de slot, fils elèctrics, hèlixs, silicona i fe en la tecnologia. Amb aquests elements i uns quants més un grup de

vint-i-un estudiants de quart d’ESO de l’IES Castell d’Estela d’Amer han construït cinc robots submarins. Els han fet amb l’assessorament dels investigadors del centre de recerca ViCOROB de la UdG. La visió submarina i els robots són la seva expertesa. Materials senzills no vol dir resultats de segona, al contrari, perquè els joves estudiants han fet una immersió absoluta, que ha durat tres dies i que els ha permès aprendre a construir un robot submarí i, també, a conèixer molts aspectes de la recerca professional que els seran útils més endavant.

De l’alberg a la feina

Els estudiants han viscut uns dies intensos. Han menjat i dormit a l’alberg Cerverí de Girona. Han treballat al Centre d’Investigació i Robòtica Submarina (CIRS) del Parc Científic. Cap altra distracció: tenien feina. «Tenien un objectiu que havien d’assolir, que tenia unes etapes que calia seguir i un venciment, com en una recerca de veritat», explica Marta Collell, que juntament amb Pere Garangou i Francesc Vila són els professors que han acompanyat els joves estudiants. Als laboratoris del CIRS s’han barrejat amb els investigadors, els han preguntat per la carrera i per les oportunitats professionals. «Han quedat molt sorpresos quan han sabut què cobra un becari de recerca que fa la tesi doctoral, perquè els ha semblat molt poc», diu Garangou. També han après que l’anglès és imprescindible per a la recerca, tant per entendre-la com per comunicar-la. Els joves, quan se’ls pregunta pels robots en construcció, es mostren convençuts que funcionaran, però, en demanar-los el perquè d’aquest convenciment, responen que funcionaran perquè els mestres els ho han dit. L’esforç

Els joves estudiants han fet una immersió absoluta, que ha durat tres dies i que els ha permès aprendre a construir un robot submarí.

Vint-i-un estudiants de l’IES Castell d’Estela d’Amer han participat durant tres dies en una experiència de recerca amb els investigadors del centre ViCOROB de la UdG.

Immersió!

Instal·lacions del CIRS al Parc Científic i Tecnològic.

/Carles Gorini/

/�9/

que han fet per convertir un grapat de peces vulgars en robots funcionals ha estat, doncs, una qüestió de fe. Una fe recompensada perquè, a la fi, els robots s’han submergit.

El ViCOROB i l’Enginycat

La pràctica que el ViCOROB ha facilitat a aquest grup d’estudiants de secundària té un precedent en una altra que es va dur a terme l’any anterior i que serveix per confirmar la vocació divulgadora. Xevi Cufí, investigador del centre i professor a l’Escola Politècnica Superior, es mostra convençut de la necessitat de divulgar el que fan a la societat, que se sàpiga en què treballen. El programa Enginycat els ha proporcionat una bona oportunitat per fer-ho. Enginycat és una iniciativa del Comissionat per a Universitats i Recerca que vol contribuir a fer més propera l’enginyeria, acostant els coneixements científics i tecnològics amb actuacions emmarcades en l’ensenyament inicial, de primària i secundària, i en l’ensenyament superior, fins a arribar a la inserció professional. L’experiència d’aquests joves d’Amer té un interès especial perquè la viuen estudiants que estan propers al moment de decidir els estudis universitaris que faran. Cufí espera que entre els que hi han participat en «pescaran» algun per engruixir les files del centre de recerca. El de Visió per Computador i Robòtica de la UdG (ViCOROB) és un centre d’excel·lència que compta amb l’acreditació de la Generalitat de Catalunya i que és membre de la xarxa TECNIO.

«Tenien un objectiu que havien d’assolir, que tenia unes etapes que calia seguir i un venciment, com en una recerca de veritat», expliquen els seus tutors.

Enginycat és una iniciativa del Comissionat per a Universitats i Recerca que vol contribuir a fer més propera l’enginyeria

Preparant l’acoblament de peces.

/40/

Aquella censura encara perduraDivendres 22 de gener es va poder sentir l’investigador Jordi Cornellà explicar que la censura és un llegat invisible de la dictadura que ha sobreviscut en les llibreries i en les biblioteques, perquè són plenes d’edicions d’obres literàries censurades. Cornellà, antic estudiant de la UdG i professor a la universitat britànica de Bangor, ha estat becat pel British Council per investigar la censura, la traducció i la seva influència en la represa cultural en la Catalunya dels anys seixanta i setanta del segle XX. Ha tornat a Girona convidat per participar en un Seminari de l’Institut de Llengua i Cultura Catalanes (ILCC).L’investigador va denunciar que, fins ara, la recerca que s’ha fet “és una caricatura que només ofereix les transcripcions de les notes dels censors, sense cap mena d’aparell analític.” Els que s’hi han dedicat no han llegit les obres que els censors sí que llegien, la qual cosa fa que les publicacions que s’ha vist fins ara “no hagin restituït la dignitat de l’obra literària.”L’estudi que ha emprès Cornellà pretén confrontar trenta obres literàries originals amb aquelles que van resultar del pas per la censura. A més, espera poder arribar a entendre els motius pels quals encara es continuen reeditant les versions mutilades i no s’acut a les originals, la qual cosa es dóna especialment en les edicions en llengua catalana.

El Consell Social de la UdG i la Demarcació de Girona del COAC convoquen una nova edició dels Premis per a treballs de recerca d’estudiants de batxilleratEl Consell Social de la Universitat de Girona, juntament amb la Demarcació de Girona del Col·legi d’Arquitectes de Catalunya (COAC) convoca la 11a i 8a edició, respectivament, dels Premis a treballs de recerca d’estudiants de batxillerat amb l’objectiu de promoure la recerca dels estudiants en totes les àrees de coneixement. Per saber-ne més: http://www.udg.edu/premis_recercaData de presentacióEls aspirants cal que presentin els treballs abans del 16 d’abril de 2010. Han de ser treballs de recerca de batxillerat corresponents al curs 2009-2010 elaborats pels alumnes dels centres de secundària de les comarques de Girona, del Maresme, d’Osona o del Vallès Oriental. Els premis per a la categoria de treballs de recerca sobre arquitectura, urbanisme i ciutat es restringeixen a treballs elaborats per alumnes dels centres de secundària de les comarques de Girona. Lliurament de premisEls premis es lliuraran l’11 de juny de 2010. Les Beques Botet i Sisó i el Campus de Recerca de la UdG pretenen, a més, acostar els estudiants a l’ensenyament superior, en un àmbit de proximitat i col·laboració entre els centres de secundària i la Universitat de Girona.PremisEls treballs guanyadors obtindran la matrícula gratuïta d’un curs complet de qualsevol titulació oficial en centres integrats de la Universitat de Girona durant l’any acadèmic 2010 – 2011, un val per valor de 700€ per adquirir llibres, música, material educatiu o informàtic i la difusió del treball. Els accèssits als treballs de recerca sobre arquitectura, urbanisme i ciutat rebran un val per valor de 400€.

/41/

La Càtedra de Cultura Jurídica de la UdG i el Consejo General del Poder Judicial signen un conveni de col·laboracióEl rector en funcions de la UdG, Joaquim Maria Puigvert, i el vocal del Consejo General del Poder Judicial, Carles Cruz, han signat un conveni pel qual ambdues institucions formalitzen un acord de col·laboració a través de la Càtedra de Cultura Jurídica. Al darrere de la signatura hi a l’interès per convertir Girona en la primera seu permanent d’un congrés biennal que reuneixi acadèmics i magistrats dels tribunals suprems de tota Amèrica Llatina, amb la finalitat de tractar problemes relacionats amb l’exercici de la democràcia i les garanties jurídiques a la regió.

A la mesa, a més de Puigvert i Cruz, hi han estat presents la consellera de Justícia, Montserrat Tura, l’alcaldessa de Girona, Anna Pagans, el degà de la Facultat de Dret de la UdG, Xavier Arbós i Jordi Ferrer, director de la Càtedra. En el torn de parlaments, el rector en funcions ha considerat que la signatura del conveni representa una oportunitat més per a la projecció internacional de la UdG, que “farà una contribució a la cultura jurídica, de manera especial, d’Amèrica Llatina.” Carles Cruz ha volgut destacar el valor de la cooperació com a mecanisme per a l’enfortiment internacional de la justícia i de l’Estat de Dret. Ha felicitat la UdG i la Càtedra de Cultura Jurídica “per aquesta iniciativa compartida que serà un èxit.” Jordi Ferrer ha explicat que la signatura del conveni representa un pas molt importat per convertir la Càtedra en un “centre permanent de la reflexió jurídica,” a la vegada que admetia que es tractava d’un desafiament que perseguia establir una vinculació efectiva entre democràcia i seguretat jurídica. Anna Pagans ha assegurat que la ciutat està preparada per acollir aquesta mena d’esdeveniments i que l’ajuntament hi col·labora “per la seriositat de l’empresa i l’abast dels seus objectius.” Per cloure l’acte ha pres la paraula la consellera de Justícia, Montserrat Tura, que ha agraït l’interès de la Càtedra per saber què passa en una societat que evoluciona vertiginosament, “de vegades més de pressa que el seu marc jurídic.” Ha advertit, però, que “no es produeix cap canvi que no sigui estrictament necessari” i que els ciutadans mereixen una millora en la intel·ligibilitat de la justícia. “Em sembla extraordinari –ha afegit– que siguem complaents amb Amèrica Llatina, amb la intenció que és doti d’instruments democràtics i de garanties jurídiques, però els he de dir que, mostrar-los experiències pròpies que han reeixit, és alhora l’únic camí per posar a l’alçada del segle XXI les demandes que els ciutadans d’aquí fan de la justícia.” Tura ha recomanant que “les nostres relacions amb Amèrica Llatina, es facin amb humilitat perquè tenim molt per ensenyar, però també molt per aprendre.”

/42/

Conclou la neteja de l’art rupestre sahrauí malmès per oficials de MINURSO destacats a la regióEls treballs de neteja de l’art rupestre sahrauí, que va ser malmès per oficials de MINURSO, a finals de 2007, han estat donats per finalitzats dos anys després. L’arqueòleg Joaquim Soler ha tingut un paper actiu en la resolució del problema.

A finals de 2007 van començar a arribar les primeres notícies sobre els desperfectes en l’art rupestre sahrauí, que havien estat infligits per oficials de les forces militars que Nacions Unides té destacades al Sàhara Occidental. L’arqueòleg de la UdG Joaquim Soler va ser informat mentre treballava en la reconstrucció del museu del poble sahrauí, a Tindouf, un equipament construït amb la col·laboració de la Universitat de Girona, l’Ajuntament de Girona i els Fons Català de Cooperació al Desenvolupament, que havia quedat malmès per unes inundacions. Soler va formar part del primer grup que es va desplaçar als jaciments de Rekeiz i de la Cova del diable per tal d’identificar i valorar els desperfectes. “Vam trobar pintades fetes amb esprai de més de quatre metres d’alçada, en què constaven els noms, cognoms, rang i país d’origen d’alguns membres de la MINURSO,” explica l’investigador. Tot i que l’autoria dels danys semblava que no oferia dubtes, i que Nacions Unides va admetre la seva responsabilitat, han estat necessaris gairebé dos anys per posar en marxa els procediments que, a la fi, han permès la intervenció en els jaciments i la seva restauració. Va ser justament la MINURSO (Missió de les Nacions Unides per al Referèndum al Sàhara Occidental) que va demanar a Soler que reunís l’equip necessari per resoldre la qüestió. Ell, a la vegada, va aconseguir la implicació del reconegut restaurador d’art rupestre Eudald Guillamet perquè s’encarregués del condicionament dels dos jaciments.

De tot el procés en queda una conseqüència positiva, que és una major implicació de Nacions Unides, i del personal que hi té a la regió, en la preservació del patrimoni rupestre sahrauí que, després de la peripècia, els experts consideren que ha estat restituït de manera satisfactòria.

El curtmetratge 501, amb guió de Cristina Valentí, guanya el Premi Gaudí a la millor pel·lícula documentalQuan l’any 2004 una multinacional tancava les portes a Bonmatí (Girona) els seus tres-cents empleats van ser empesos a una aventura vital inesperada. El documental 501, amb guió de Cristina Valentí, centra la mirada en quatre antigues treballadores de la fàbrica, cadascuna amb uns trets ben diferenciats, però que tenen en comú la voluntat de sobreposar-se a les circumstàncies que els ha tocat viure. Tres anys després del tancament, els seus testimonis tracen la complexitat d’aquest dur procés i posen de relleu tots els sentiments que afloren davant la sortida d’una empresa a la qual havien dedicat més de vint anys de les seves vides.

Cristina Valentí treballa a la Unitat de Divulgació de la Cultura Científica de l’Oficina d’Investigació i Transferència Tecnològica (OITT) de la Universitat de Girona.

Lliurament del premihttp://www.tv�.cat/videos/2685850

El documentalhttp://www.tv�.cat/videos/1174949

/4�/

Treball Social a la UdGLa Universitat de Girona disposarà d’un grau en Treball Social, que es posarà en marxa el setembre de 2010.

El deganat de la Facultat d’Educació i Psicologia, amb el suport de l’equip de govern de la UdG, promou la creació del grau en Treball Social, que acollirà els primers estudiants el curs 2010-2011. La creació del grau respon a una doble necessitat. Per una banda, atendre la recomanació dels departaments de Benestar Social i el d’Innovació, Universitats i Empresa, que consideren que la intervenció social és una opció amb bones perspectives de futur. De l’altra, la d’implantar uns estudis que no existien a Girona, la qual cosa provocava un dèficit de professionals per atendre les demandes del sector. L’exercici del treball social es desenvolupa en un conjunt molt ampli d’àmbits d’intervenció i en serveis de promoció de l’autonomia i suport a la dependència, com són l’administració pública i les iniciatives socials (ONG, Càritas, Creu Roja, etc.).

El treball social promou el benestar social de persones i col•lectius molt diversos, facilita la cohesió social i ajuda a la promoció dels membres més vulnerables de la societat per a que puguin gaudir dels drets que tenen com a ciutadans. L’acció dels treballadors socials respon a la voluntat de conèixer i intentar prevenir o canviar les situacions socials que es troben al voltant dels problemes personals o col•lectius. També, procurar l’accés a les atencions, serveis i prestacions del sistema de benestar. És per aquests dos motius que el treballador social és una figura clau per promoure i estendre el benestar social a tota la població.

Més informació a la secretaria de la Facultat d’Educació i Psicologia, Plaça Sant Domènec, 9 17071 Girona. Telèfon 972 418 �00, o al correu electrònic: deg.educacio@udg.edu

Els gustos reunitsUn grapat de llengües, diferents mirades i gustos de tota mena. Ara bé, l’anglès és el morter que aguanta dreta la petita Torre de Babel en què s’ha convertit el ViCOROB, el grup de recerca en visió per computador i robòtica de la UdG en què hi treballen seixanta-set investigadors de vint i dues nacionalitats di-ferents. Jordi Freixenet, el seu director, ha recollit la proposta de Shihav, un estudiant de Bangladesh que ha tingut la pensada d’aprofitar la celebració del Dia de la Llengua Materna, que se celebra el 21 de febrer, per fer que els investigadors es coneguin una mica més. Els ha convidat a dir unes paraules, a fer un esbós de la terra natal i cuinar un plat del país, potser el seu menjar preferit. Aquest ha estat el repte. La resposta s’ha escoltat, vist i degustat de tretze maneres diferents. A la manera del Pakistan, de l’Índia, de Bangladesh, d’Indonèsia, dels Estats Units, Uzbekistan, de la Xina, d’Andalusia, d’Hongria, d’Eslovàquia, de Romania, de Colòmbia... i de Catalunya, és clar. Llengües, mirades i gustos diferents que troben un denominador comú en la recerca del ViCOROB. Potser no és endebades que el logotip del grup de recerca sembli, ara més que mai, un mosaic.

/44/

Serveis Tècnics de RecercaUnitat de Microscòpia

Des de 1993 Carme Carulla és la cap del Servei de Micros-còpia dels STR de la UdG. Tot i els anys, encara no ha trobat l’última utilitat dels aparells amb què treballa. Cada usuari, cada mostra, revela una proposta diferent i un nou repte. Si ho vol, l’usuari és convidat a acompanyar el tècnic en la rea-lització de l’estudi, la qual cosa fa augmentar la confiança en el procés i en garanteix la confidencialitat. El servei està equipat amb dos microscopis electrònics amb característi-ques específiques. Un d’ells és del tipus electrònic de trans-missió i l’altre és un microscopi electrònic de rastreig, que, a més, du acoblat un analitzador de raig X. La Unitat també compta amb diferents equips de microscòpia òptica.

Una de les feines més importants de la Carme Carulla és determinar cap a quin microscopi cal dirigir la mostra i quina preparació cal fer-hi per obtenir els resultats que els investi-gadors, o les empreses que l’han aportat, necessiten. Només després d’una bona preparació s’obtindran resultats ade-quats. «No hi ha un microscopi millor que l’altre, són tecno-logies complementàries», explica. La biòloga, especialitzada en microscòpia; vol deixar clar que la microscòpia electrò-nica tampoc no és preferible a l’òptica, «la prova és que, setanta-set anys després de la introducció de l’electrònica, ambdues coexisteixen i es perfeccionen». Dels dos aparells amb què compta el servei, el microscopi electrònic de trans-missió (transmission electron microscope, TEM) és adequat per als estudis d’ultraestructura cel·lular dels éssers vius i de les seves patologies. També té aplicacions forenses, en la caracterització de partícules o nanopartícules, en geologia i en ciència dels materials metàl·lics i no metàl·lics. Per la seva part, la microscòpia electrònica de rastreig (scanning electron microscopy, SEM) consisteix a resseguir la superfície de la mostra amb un feix d’electrons enfocat, que propor-ciona imatges d’alta resolució, en tres dimensions i elevada profunditat de camp. Associat a un detector de raig X per separació d’energies (energy dispersive x-ray spectoscopy, EDS) permet identificar quasi bé tots els elements de la taula periòdica presents a la mostra. Aquesta tècnica s’utilitza en biologia i medicina, geologia, caracterització de materials, metal·lúrgia, restauració de béns mobles, etc. La microscò-pia electrònica té, com a limitació, que treballa al buit, per la qual cosa els objectes que s’han d’observar s’han de prepa-rar perquè resisteixin el procés sense alterar-se.

Com es pot establir contacte amb la Unitat?

Responsable: Carme CarullaA/e: um.str@udg.edu; carme.carulla@udg.eduhttp://www.udg.edu/STRUM/ Edifici Politècnica II, Campus Montilivi Universitat de Girona 17071 Girona

Com a resposta a les necessitats de diversos grups de recerca de la UdG, la Unitat de Microscòpia té la intenció d’adquirir un nou aparell. Es tracta d’un microscopi làser confocal (confocal laser scanning microscope, CLSM), una tècnica d’observació microscòpica que proporciona resultats excel·lents perquè per-met obtenir imatges de gran netedat i contrast, i una resolució molt elevada, i és de gran utilitat en l’estudi de processos bio-lògics.

Virus de berruga humana MET.

/45/

Perfils

Montserrat Tura

La justícia, comunica prou bé la seva cultura?No, i qualsevol matís suavitzaria l’afirmació. La justícia és, dels serveis públics, el més inintel·ligible per als ciutadans. En canvi, la funció que té hauria de ser pedagògica i exemplificant. Penso que en aquest vessant fracassa estrepitosament, perquè, en no explicar-se prou bé, es percep com una Administració lenta que permet la impunitat, i no com una Administració garantista, com l’instrument que ha d’aplicar un càstig proporcionat. La resposta, per tant, continua essent no.

La justícia és com una autopista en què, com més carrils es posen, més cotxes circulen i se satura indefectiblement? És així. Diuen que és una malaltia de les societats opulentes, que quan tenen recursos litiguen per tot. Per tant, no tendeixen a resoldre petits problemes, com poden ser els que es plantegen davant els límits d’una parcel·la o una humitat en una propietat horitzontal, sinó que, com que poden pagar-se un advocat, litiguen i, a més, ho fan amb la intenció que el jutge els ajudi a arruïnar la part contrària. És un procés que malmet les relacions ciutadanes. Som una societat que, com que té més béns, els vol protegir millor, la qual cosa ha generat un procés en el qual

“La justícia és, dels serveis públics, el més inintel·ligible per als ciutadans. En canvi, fa una funció que hauria de ser pedagògica i exemplificant”. “Som una societat que com que té més bens, els vol protegir millor, la qual cosa ha generat un procés pel qual s’associa el fet de litigar amb la protecció d’aquests béns i el seu increment”.

Montserrat Tura és consellera de Justícia de la Generalitat. Del 2003 al 2006, ho va ser d’Interior i, abans d’entrar al Govern, va ser alcaldessa de Mollet durant 16 anys. Destaca pel seu coratge i decisió a l’hora d’afrontar reptes polítics, per la seva capacitat de gestió i pel seu compromís ineludible amb la democràcia i el país. Ha estat present en la signatura del conveni de col·laboració entre la Càtedra de Cultura Jurídica de la UdG i el Consell General del Poder Judicial que ha tingut lloc a la Facultat de Dret.

/46/

s’associa el fet de litigar amb la protecció d’aquests béns i el seu increment. A més, la tendència que hi ha hagut a legislar sectorialment ha provocat que la major part dels aspectes socials acabin dirimint-se davant d’un tribunal. En aquest sentit, el Departament de Justícia ha aprovat la Llei de mediació, que és de les més avançades d’Europa, que permet la mediació en tot l’àmbit de les relacions privades. Fins i tot permet suspendre el procés judicial un cop ha estat iniciat, per un termini de sis a nou setmanes, per tal de donar una oportunitat a la mediació en la resolució dels processos civils. En els penals no, és clar, perquè si, per exemple, hi ha hagut una persona que n’ha ferit una altra d’una ganivetada, ha de respondre de la responsabilitat criminal.

I es fa alguna cosa per evitar la judicialització de la societat?Som l’únic lloc d’Espanya que hem creat una comissió de desjudicialització que estudia tots els aspectes en què no hauria de ser obligatòria la participació del poder judicial. Estem prenent referències europees, per exemple, de països en què els concursos de creditors no es fan als jutjats sinó que els duen a terme els registradors de la propietat, o bé d’aquells en què els jutges de pau aproven separacions i divorcis de mutu acord. Es tracta de destriar el gra de la palla i de treure-li, al jutge, feina del damunt de la taula. Cal que els aspectes menors es resolguin en altres àmbits per deixar que els jutges treballin en els que són realment importants, perquè si no a la pila hi ha casos d’importància desigual que poden arribar a trigar anys a resoldre’s. La Justícia s’ha convertit en un monstre, entre cometes, que s’alimenta d’ell mateix i al qual la boca se li va fent cada vegada més grossa, malgrat tenir l’aparell digestiu hipertrofiat.

Digui’ns un moment de la seva vida en què hagi vist que es feia justícia...Per exemple, quan era alcaldessa de Mollet i Jesús Gil anava fent barbaritats i vulnerava totes les lleis urbanístiques... Els alcaldes que érem estrictes amb el compliment de les lleis dèiem: «no pot ser, no es pot produir una impunitat tan gran». S’havia arribat a construir hotels de deu plantes en zones verdes, es feien coses que la llei prohibia en interès del bé comú. Com sabeu, Jesús Gil i els governs successius de Marbella van acabar al davant de la justícia i van ser inhabilitats. Es va trigar molt de temps, i hauríem volgut que fos abans. Malgrat tot, la justícia arriba, lenta i tard, i que ningú no cregui que en el nostre estat de dret regna la impunitat. La justícia triga, però acaba per arribar.

“Som l’únic lloc d’Espanya on hem creat una comissió de desjudicialització, que estudia tots aquells aspectes en què no hauria de ser obligatòria la participació del poder judicial”.