AMB JAUME BONET

I ELS JUBILATS PER MALLORCA

EN LA SEVA LLUITA PELS DRETS LINGÜÍSTICS

Dilluns dia dotze de març, un grupet d’alumnes de 2n de batxillerat de l’institut Arxiduc Lluís Salvador (n’Alexandra Cifre González, n’Antoni Sánchez Aguiló, n’Antoni Amengual Bover, en Miquel Àngel Guenkov Martín, en Tomàs Salom Miró, en Javier Sánchez García i en Miquel Àngel Jaume Oliver), acompanyats pel nostre professor de català, en Guerau Olives, vàrem anar a Can Alcover a visitar en Jaume Bonet, el membre de Jubilats per Mallorca en vaga de fam, que s’ha convertit en símbol d’estima a la llengua i a la cultura de les Illes Balears, i de coratge en plantar cara davant el retrocés lingüístic que ha posat en marxa l’actual Govern. En va sortir aquesta entrevista, que us oferim fil per randa, sense canviar ni un mot del que ens va contestar aquest mestre de 64 anys que es trobava en el vuitè dia i n’ha aguantat vint-i-sis sense menjar:

Pregunta: Per què feis aquesta vaga?

Resposta: Jubilats per Mallorca –perquè no som jo qui faig la vaga, és

l’associació qui la fa– vàrem estar discutint-ho i vàrem prendre aquesta decisió. Nosaltres veim que actualment hi ha una intenció clara per part del Govern Balear de fer recular la llengua pròpia de les illes Balears. Molta gent diu que els territoris no tenen llengua, però la Declaració Universal dels Drets Lingüístics diu que per llengua pròpia d’un territori s’entén la llengua de la comunitat lingüística històricament establerta en aquell espai. I nosaltres vèiem que el Govern Balear té una intenció clara: quan varen introduir les pel·lícules en castellà a IB3 varen dir que era per reflectir la realitat lingüística del carrer, i això estaria bé, i no hi tindríem res que dir, si també Antena 3, La Sexta, La 4, etc., etc. fessin el 50 % en català; llavors estaria molt bé, però essent que això no és així, IB3 hauria d’intentar compensar una mica el dèficit que hi ha per aquest altre costat. Això es veu des de molts punts de vista. I la darrera cosa és això del requisit per fer feina a la funció pública. Nosaltres entenem que, en principi, el fet... i, a més, està d’acord amb l’observació de la Declaració dels drets lingüístics, que està aprovada per la UNESCO i a la qual es varen adherir per

unanimitat tant el Parlament espanyol com el Parlament balear en el seu moment (em pens que era l’any 96)... i, en aquell moment, hi va haver a Puerto Rico un intent de posar com a únic idioma oficial l’anglès. Això no va anar endavant: es va fer un referèndum i, per un 52 contra un 48 per cent, no va anar endavant. I, en aquell moment, la Declaració Universal dels Drets Lingüístics servia per defensar el castellà enfront de l’anglès a Puerto Rico, però també serveix per defensar el català aquí pels mateixos motius, exactament pels mateixos motius. Nosaltres opinam que el fet que hi hagi una llengua amb un grau d’obligatorietat de coneixement superior a la llengua pròpia del territori és un fet colonialista, i això ho tenim ara, baldament el Govern Balear no aprovi la llei de la funció pública; però és que si aprova la llei de la funció pública, fins i tot els municipals, fins i tot els que fan feina a l’administració pública, no importarà que entenguin el mallorquí. Si jo hi vaig i xerr el mallorquí, em podran dir “no te entiendo”, fins i tot un municipal, cosa que ara no passa. Els joves tenen un altre inconvenient, que ara no és el motiu de la nostra vaga, el motiu de la nostra vaga és això que he dit fins ara. Això dels joves és un motiu circumstancial. Fins ara, tota la gent que ha estudiat a les Illes Balears aquests darrers no sé quants d’anys té el requisit equivalent que es demana per al lloc al qual aspiri a l’administració pública. O sigui, per ser municipal s’exigeix el batxiller i el nivell B de català. Sigui quina sigui la llengua familiar, si tenen el batxiller tenen el nivell B, que és el que s’exigeix. Si, a partir d’aquest moment, en unes oposicions, per a 10 places de municipal se’n presenten 50, llevant el requisit, per a 10 places de municipal se’n presentaran 500, perquè gent que no viu aquí es podrà presentar a les oposicions; si les aprova queda i, si no les aprova, se’n tornarà al seu poble. Però vaja, si no fos així, nosaltres també faríem la vaga de fam perquè és més pels drets lingüístics i per la dignitat de la llengua que no per això, que és un tema afegit que als joves supòs que vos pot fer pensar-hi un poc.

La vaga de fam, per tant, la feim bàsicament per dos motius. Normalment, hi ha gent que està en contra de les vagues de fam en general i un dels arguments que hi posen és que una vaga de fam és que no tens arguments i, com que no tens arguments, pegues una potadeta de nin petit i fas una vaga de fam. Nosaltres creim que tenim molts d’arguments, allò que no tenim és manera de fer-los arribar a la gent perquè els mitjans de comunicació, la immensa majoria, estan controlats pels mateixos i, per tant, nosaltres la feim perquè creim que pot ser un altaveu perquè aquests arguments arribin a més gents.

Això és un dels dos motius. I el segon motiu és per intentar que el Govern Balear, o el Parlament, torni enrere aquesta Llei de funció pública o no modifiqui de la Llei de funció pública els aspectes que afecten la Llei de normalització lingüística.

Pregunta: Creu vostè que els joves com nosaltres, que hem crescut amb el

català i l’estimam tant com vostè, podem fer alguna cosa o tenim res a dir sobre aquest tema?

Resposta: Jo crec que una cosa importantíssima és fugir dels radicalismes. A vegades hi ha radicalismes, insults o coses d’aqueixes, que no són gens bons. Hem de donar-li un to de normalitat a la llengua i, sobretot, usar-la. El més important és això, usar-la, jugar-hi, ja sé que de vegades és difícil, perquè estau avesats a conversar en castellà amb el grup, amb els amics. A vegades va molt bé jugar, anar canviant els papers: si tu li xerres en mallorquí, ell te contesta en castellà i, quan ell gira, tu li gires, per exemple; fer jocs d’aquests va molt bé per agafar l’hàbit. De vegades és més bo de fer canviar la manera de pensar que canviar un hàbit de comportament; canviar els hàbits de comportament és molt difícil, però jugar va bé, és una manera bona per anar canviant d’hàbits i, sobretot, escampar aquesta actitud positiva.

L’altre dia, per la ràdio, on havia sortit una entrevista que ens feren a un parell de l’associació de Jubilats per Mallorca, després hi va haver uns comentaris i va sortir un antic alumne meu de l’escola del Rafal Vell, on vaig estar uns quants anys fent feina, en Paquito Suárez, xerrant sobre la llengua dient que sa mare era peruana i que ell era foraster de segona generació per part de son pare i que estava molt content de sebre la llengua d’aquí, que estava molt content i tal; i aquella intervenció d’aquest antic alumne, pel que m’han contat els que el sentiren –jo no el vaig sentir– degué ser més eficaç i degué fer molt més efecte que no els discursos que havien fet els tres de l’associació que havien xerrat abans.

En relació a la vaga de fam aquesta, hi ha un facebook que es diu “Jubilats per Mallorca”, per tant, és molt bo de trobar, i, en aquest facebook, hi ha tres vídeos i molts de textos escrits. Si ho mirau i hi ha qualcun d’aquests vídeos o d’aquests escrits que vos agrada, una cosa que podeu fer és escampar-lo i enviar-lo a altra gent.

Pregunta: Com veis que a Espanya no es visqui com un fet normal el

plurilingüisme i a altres països, com Suïssa, sí?

Resposta: Són situacions diferents. La tradició de Suïssa és una tradició

confederal i tothom està d’acord que, a dins cada territori, la llengua oficial és la del territori i els qui es muden de territori han d’aprendre la nova llengua. A part d’això, però, allà saben diverses llengües.

En el cas d’Espanya, la història és distinta perquè venim de la Guerra de Successió i aquesta guerra va ser perquè en Carles d’Àustria representava la tradició federalista i en Felip de Borbó representava la tradició francesa centralista... I d’aquí va venir la Guerra de Successió. Va guanyar en Felip de Borbó i va imposar el centralisme. Fins aquell moment, com a mínim dins la Corona d’Aragó, hi havia una situació confederal. A la Corona d’Aragó, el rei, quan feia les corts a Saragossa, parlava aragonès en principi i, a partir dels Trastàmara, castellà; i, quan es feien les corts a Barcelona, el rei xerrava en català. Per tant, hi havia aqueixa tradició confederal, que no era tant la de Castella, a excepció de les províncies basques i Navarra, que eren de la Corona de Castella i sí que tenien un estatut o un estatus federal. És molt diferent, no es pot comparar.

El que deim nosaltres és que molta gent que diu que estima molt Espanya s’engana ella mateixa, perquè si realment pensa que Mallorca és Espanya, tot el que és mallorquí és espanyol i, si estimen Espanya, haurien d’estimar el que és mallorquí, que és espanyol; i a vegades hi ha uns posicionaments que són contradictoris en aquest sentit. I també hi ha molta gent que va enganada per unes campanyes de propaganda –de la COPE, de El Mundo, de Tele 5, d’Intereconomía...– que són brutals, que arriben a la majoria de la població, allà on nosaltres no podem arribar, i que embullen fil i que enganen de mala manera. De fet, nosaltres creim que l’intent de fer no-res les llengües minoritàries o minoritzades forma part de la mateixa política global de concentració de poder –econòmic, polític, financer, energètic, etc.– que ens ha duit a la crisi econòmica actual; així ho entenem nosaltres, encara que no podem pontificar perquè no som caps savis.

Pregunta: Aquesta associació de Jubilats per Mallorca, com comença, per

quins motius i què ha arribat a fer que es pronunciï sobre aquest tema i no ho hagi fet sobre altres?

Resposta: L’associació Jubilats per Mallorca no és monotemàtica. En el segon

congrés que vàrem fer, l’any 2010, el tema va ser “les jubilacions”. En el tercer congrés que vàrem fer, que va ser el novembre del 2011, el tema central va ser “energia nuclear i alternatives energètiques”. Ens preocupen molts de temes, la llengua també i, de fet, va ser el tema central del primer congrés que vàrem fer; però, com veis, tenim altres temes, només que ara vàrem veure que aquest atac del

Govern Balear contra la llengua era molt fort, com un intent, ben bé, de ser com un atac definitiu. Perquè, a més a més, llavors es demostra amb les actituds de cada dia; per exemple, no sé si vàreu llegir allò del Consolat de Mar, de dia 1 de març, dia de la Comunitat Autònoma. Sembla que hi havia visites en el Consolat de Mar i que hi havia grups en castellà i grups en català, i sembla ser que, a un grupet d’aquests a qui ho explicaven en català, el guia els va dir: «Un moment que ara es president vol xerrar amb voltros.» I el president va sortir i els va començar a xerrar en castellà, i un d’aquell grupet li va dir: «Mos pot xerrar en mallorquí perquè noltros som des grup aquest que feim sa visita en català. Mos pot xerrar en mallorquí.» I el president els va respondre: «También os puedo hablar en ruso, pero necesitaríais un intérprete.» Això són actituds claríssimes, no?

O sigui... això no és res. Només és una anècdota. Però confirma els temors de veure quina és la intenció vertadera d’aquest govern. Nosaltres creim i, gairebé sabem, que dintre del mateix partit que dóna suport al Govern, n’hi ha molts que ho troben exagerat. I, per tot això, vàrem decidir fer-ho; vàrem decidir quan convenia més, quan convenia més poc... per això de la Llei de la funció pública tal vegada hauria convingut més fer-ho més endavant, però també volíem fer referència una mica al tema de l’elecció de llengua a l’ensenyament. Jo som mestre d’escola i a Jubilats per Mallorca la majoria no ho són: el president és un comerciant jubilat, en Tomeu Amengual, i qui començarà la vaga de fam d’aquí unes setmanes, és un venedor de material elèctric. Jo som mestre d’escola i sabem els mestres d’escola que els nins que aprenen a llegir i escriure en català en saben automàticament en castellà –si vosaltres hi heu après, ho sabeu, eh?– i a l’inrevés no passa. Evidentment això és per mor de l’ambient mediàtic que hi ha, segurament per les televisions i tota aquesta història. Però això és així. La gent hauria de saber que elegir que els fills aprenguin a llegir i a escriure en català vol dir elegir que aprenguin a llegir i a escriure en dues llengües i que l’altra cosa vol dir que n’aprenguin només una.

Pregunta: Ha dit que dins el propi Partit Popular hi ha gent a qui pareix que no

agrada aquesta actitud. Per quins motius creu que aquesta gent podria votar a favor d’aquesta Llei de funció pública? Pel que diran o perquè hi ha qualque motiu més fosc?

Resposta: El Partit Popular, abans de les eleccions, és vera que va fer el

compromís de llevar el requisit, però també és vera que va fer el compromís de no modificar la Llei de normalització lingüística, però resulta que és impossible llevar el requisit sense modificar la Llei de normalització lingüística, és impossible; per tant, és obligatori que incomplesquin un d’aquests dos compromisos perquè de cap de les maneres els poden complir tots dos. Per tant, des del punt de vista de ser coherents amb els compromisos electorals, ho podrien fer perquè tanmateix han de trair un dels dos compromisos. Ara, llavors hi pesen qüestions de feina, qüestions d’interessos, qüestions de si em trauran del partit, qüestions de fidelitat al partit... eh? Interessen moltes altres qüestions.

Certament, en Pere Rotger, el president del Parlament balear, si hagués de ser coherent amb el discurs que va fer el dia de la Comunitat Autònoma, hi hauria de votar en contra. Ara, si hi vota a favor... estarà dient el contrari del que va dir en el seu discurs. I el que faran, que està per veure... Però, fins i tot així, encara no he abandonat del tot l’esperança que tal vegada aquest projecte es modifiqui abans d’entrar al Parlament. És una esperança petita, però no l’he abandonada del tot.

Pregunta: Jo conec gent, precisament, que xerra el català, que l’ha après, però

que utilitza un argument que afavoreix el castellà i l’anglès, perquè serveixen més per a la feina, mentre que el català ja no és tan necessari. I més quan, d’aquí a poc, el català només serà un mèrit i no un requisit per ser funcionari...

Resposta: El que és necessari i el que no és necessari és molt discutible. Jo

me’n record quan deien que el català no servia per anar a fer feina a Anglaterra i que servia més l’anglès. Era una època en què venia gent de cap a aquí i el requisit del català servia per tenir més facilitat per aprovar les oposicions per ser municipal, per exemple, no?, però això és una cosa molt poca. Jo pens que, precisament, com més globalitzat és el món més importants són les coses que arrelen, les coses que identifiquen, les coses que fan poble. És a dir, com més globalitzat és el món, més necessari és tenir una identitat diferent. En qualsevol cas, eh?, allò que un estima és més important, i és més important que el que és útil i el que és inútil. Quan una persona té sa mare que ha perdut el capet, no li és gaire útil, més aviat li dóna feines, però, així i tot, com que l’estima, en fa cas. Jo, a aquests, la veritat, no sé que els hauria de contestar, els podria contestar moltíssimes coses. Jo pens que, en aquest moment, la llengua serveix per sentir-nos arrelats al territori. Jo vaig fer feina al Rafal Vell i me’n record que, abans de quan vàrem començar a fer l’ensenyament en català, hi havia nins a qui els demanaven d’on eren i et deien «yo he nacido en Palma, pero mi padre es de Albacete». En canvi, quan ja feia anys que fèiem l’ensenyament en català i els al·lots eren capaços de conversar en mallorquí, tota la gent nascuda a Mallorca, si els demanaves d’on eren, et deien que eren mallorquins. El fet de ser capaços de xerrar la llengua pròpia del territori els identificava i els arrelava amb el territori, els feia d’aquí. I el fet de no ser-ne capaços els distanciava del territori, o et deien «yo soy palmesano, pero no soy mallorquín», posem per cas. Això, després, ja no ho deien, ja que el fet que tota la gent d’aquí conegui la llengua pròpia, independentment de la llengua que faci servir dins l’àmbit familiar, sempre que sigui capaç de xerrar la llengua del territori, la identifica amb el territori. I jo crec que això és més important que el requisit i que el mèrit. I, a part d’això, la cultura dels pobles no es fa d’utilitats, es fa de moltes altres coses. Hi ha una tradició cultural, hi ha una cultura, no a conservar, sinó a transformar. Però les cultures només es poden transformar des de l’estimació del que has rebut. Que la cultura

de Mallorca ara sigui una no vol dir que no pugui canviar, si canvia des d’ella mateixa i si evoluciona des d’ella mateixa. El que és una animalada, és un atemptat contra la riquesa cultural de la humanitat, és segar la cultura i substituir-la per una altra. Això és un atemptat contra la riquesa cultural de la humanitat. I si tots els ecologistes defensam que s’han de conservar les espècies vegetals, les espècies animals, els ecosistemes, etc., els ecosistemes culturals també necessiten conservar-se i reproduir-se. Eh? No sé si t’he contestat.

Pregunta: Sí, massa bé. Un altre argument que s’utilitza és aquest: si a vostè li

demanassin «vostè què prefereix, un metge que sàpiga es català o un metge que sàpiga fer sa seva feina bé», vostè, què diria?

Resposta: La resposta te la donaré molt aviat: un bon metge sap com a mínim

ha d'entendre a la perfecció la llengua dels pacients. Un metge –no estic parlant d’un cirurgià, que just ha d’operar allò que li diuen, eh?–, un metge normal que no entén la llengua del pacient és un mal metge. Això és una opinió que et contest. La segona cosa que et contest: a una acció que vàrem fer Jubilats per Mallorca a Sant Llorenç, mostrant el Jocs i paraules a la tercera edat de Sant Llorenç, no sé com va anar la conversa que un home va dir: «jo sé es castellà, perquè jo veig ses pel·lícules i les entenc totes, però quan vaig an es metge no li sé explicar lo que me passa en castellà». Un metge a Mallorca ha de sebre el català i el castellà. Millor si, també, l’àrab i el berber, perquè aquests també tenen dret a que els entenguin. Bé, això és més difícil, però la majoria de població xerra aquestes dues llengües [català i castellà] i els metges les han d’entendre. Una cosa. Una altra cosa: amb això que els metges no sàpiguen català, els qui es col·locaran –i la intenció la veim– principalment seran els metges tutups, que són del PP i que no són capaços d’aprovar les oposicions a Madrid i que els col·locaran a Mallorca. Perquè l’actual llei, l’actual reglament, ja preveu que els cirurgians i metges especialistes de categoria internacional, o d’alta categoria, ja estiguin exempts del requisit. Quan diuen això fan una trampa: ja estan exempts. I dic una altra cosa: jo, que sé xerrar el castellà i el francès, quan vaig al metge, vull poder xerrar el mallorquí. Consider que tenc dret a xerrar-hi i hi vull poder xerrar. I és igual com em contesti, si m’entén, però jo vull poder xerrar-hi, que

m’entengui i que no em digui «no te entiendo». La nostra associació pensa que si un senyor de Madrid té dret a xerrar el madrileny i que l’entenguin quan xerra madrileny a Madrid i a Mallorca, els mallorquins, per ser iguals, hauríem de tenir dret a que ens entenguessin quan xerram en mallorquí a Madrid i a Mallorca; però això de Madrid, deixem-ho anar, no ens hi ficam, però, com a mínim, a Mallorca. No?

• Pregunta: Creu que si aquesta vaga de fam arriba a tenir un èxit considerable arribarà a convèncer els sectors més conservadors dels partits de dretes?

Resposta: Els sectors més conservadors, no; alguns sectors, sí. Crec que dins el

Govern Balear hi ha alguna persona a qui, possiblement, el coret li fa mal quan va fent el que fa. I seguríssim que, en el Parlament balear, hi ha parlamentaris del PP –el president mateix– que segur que, si voten a favor d’aquesta llei, votaran en contra de la seva consciència. Seguríssim. Per tant, si aquests es decidissin a fer la passa de votar-hi en contra, el Govern no podria aprovar aquesta llei. Si això afectava alguns sectors molt conservadors del Partit Popular, però no tant... a més, que això de conservadors no sé si està ben dit, seria millor dir molt de dretes, perquè jo, conservador, ho som: vull conservar la llengua. Però dins el Partit Popular hi ha un sector que no és de dretes, és d’extrema dreta, però extrema, eh?, perquè la reforma laboral és una cosa terrible, perquè els drets laborals els lleva gairebé tots. I el reglament de l’Ajuntament de Palma, que no podreu jugar enmig del carrer, també és terrible. Si és que l’aproven, no? Però sí, creim que podem arribar a convèncer alguns sectors i moure qualque cosa que els faci replantejar-se la qüestió. Si el Govern veu que dins el seu propi partit hi ha gent que es mou, pentura s’ho repensarà una mica. La cosa... no és impossible. No és que pensem que segur que hi arribarem, però creim que és possible.

Pregunta: Després, per què creu que el català s’atribueix a forces nacionalistes

i d’esquerres i no es pren simplement com el que és, un fet cultural propi de la terra i no necessàriament lligat amb el nacionalisme?

Resposta: La gent de l’Escola Mallorquina que, com ja sabeu, va produir una

literatura importantíssima eren de dretes ben bé tots; igual que els qui van començar la Renaixença de la llengua catalana. N’Antoni Maria Alcover, que és el qui va arreplegar les Rondaies mallorquines i les Contarelles, i va començar el Diccionari català-valencià-balear, i que va fer una feinada per la llengua, d’entrada, de jove, no era de dretes, era d’extrema dreta. Per tant, la llengua no va lligada als posicionaments polítics. En Joan Alcover, que vivia en aquesta casa, era un senyor de dretes i és un dels bons escriptors de l’Escola Mallorquina. Actualment, s’hi atribueix aquí, a Mallorca, perquè a Catalunya, Convergència i Unió és un partit de dretes, i Convergència per les Illes també és un partit de dretes. El que passa és que el pes de la defensa de la llengua i del territori l’ha duit més aviat el PSM, que és un partit d’esquerres, i supòs que és per aquest motiu. Però tu també m’has dit “lligat amb el nacionalisme” i lligat al nacionalisme crec que li han duit. O sigui, això és un diàleg. Jo record quan els partits de futbol entre el Barça i el Madrid eren partits de futbol molt disputats, amb una ràbia grossa, però ningú no deia «puta Barça» i «puta Espanya». Simplement, hi havia la rivalitat futbolística. Quan a una banda varen començar a dir «puta Barça» i «puta Catalunya», els altres varen començar a dir «puta Madrid» i «puta Espanya», i ja la vàrem tenir armada. I crec que amb tot passa el mateix. Crec que si dins la transició, després del franquisme, s’hagués fet una constitució confederal ben feta, la qüestió de la independència actualment tindria molt menys força. Però una cosa du l’altra, són coses que es van retroalimentant una amb l’altra. Si fos possible la convivència com a Suïssa, si fos possible la convivència com a Bèlgica, fins i tot com al Canadà, que no és tan perfecta però també existeix aquesta coexistència bastant assegurada, és molt probable que no hi hagués... Però és que arriba un moment en què hi ha gent que diu «és que jo me consider espanyol, no vull sa independència; però és que ets altres pensen que jo no ho som, ets altres estan segurs que no ho som, espanyols, perquè si se pensassin que som espanyols, no me voldrien canviar. Ets altres pensen que per ser espanyol he de ser com ells; que, si som així com som, no ho som.» Per tant, d’aquí aquella frase famosa que es va fer: “l’autonomia que ens cal és la de Portugal”.

Perquè, a Portugal, també són espanyols. Des d’un punt de vista etimològic, si ‘Espanya’ ve de ‘Hispania’ i si la Hispania romana englobava l’actual Portugal i tota la Península, i des d’aquest punt de vista etimològic... Però, clar, actualment n’hi ha que per espanyol entenen qui xerra en castellà, qui actua en castellà, i entenen que qui no ho fa així no és espanyol. Per tant, de qualque manera, a mi particularment els que m’empenyen cap a defora són els qui no em deixen ser allò que som i ser espanyol a la vegada. No sé si m’he explicat o no, però jo crec que el nacionalisme ve d’aquí. O sigui... és més, jo sempre dic que jo no som nacionalista, som antinacionalista, antinacionalista espanyol perquè, actualment, el nacionalisme més fort que hi ha a Espanya és el nacionalisme estatal espanyol, perquè tampoc no li podem dir castellà, perquè també hi ha nacionalistes castellans, però aquest nacionalisme espanyolista és el més fort perquè, si us hi fixau, quan juga la selecció espanyola... quan passa el que sigui, es fa un nacionalisme molt fort, que no es fa, o jo no veig que es faci, des de qualsevol altre àmbit. No sé si t’he contestat la pregunta.

Pregunta: Sí. I, després, també, com creu que es pot explicar que la gent de

l’Escola Mallorquina, que era majoritàriament de dretes, defensàs el català abans de Franco i, després de produir-se aquell xap, el català fos com a rebutjat pel conservadurisme i es ves com una cosa de la gent d’esquerres?

Resposta: En temps d’en Franco, el català estava molt perseguit i molt

prohibit. De fet, per xerrar el mallorquí en el pati de l’escola, al meu germà petit li van fotre dues bufetades. Jo vaig veure castigar a tots els meus amics per xerrar el mallorquí al director de l’escola. A mi no me castigaren mai, això ho he de dir. Molta gent hi xerrava, jo hi xerrava sempre, fins i tot als professors. Però bé, això és una anècdota que us cont. Però sí, estava molt perseguit i pentura sí, l’oposició a en Franco era majoritàriament d’esquerres i, pentura, hi té que veure, sí. Ara, sobre això que diuen ‘nacionalisme’, jo consider que aquells que es diuen nacionalistes s’equivoquen perquè segueixen el llenguatge dels altres. Jo crec que més nacionalista que n’Aznar no hi ha ningú. Nacionalista... espanyolista, naturalment. Però és supernacionalista n’Aznar, eh?, i en Bauzà també és supernacionalista, o sigui, molt més nacionalista, sobretot, que jo que no m’hi consider.

Jo no em consider nacionalista. Jo, si tinguéssim una situació normal, no em pensaria que som més bons que els altres, ni que hem d’anar a fer que els altres siguin com nosaltres, ni que xerrin com nosaltres, ni que haguem d’anar a conquistar Abisínia per fer-los com nosaltres, tindria altres preocupacions que no serien aquestes. I m’agradaria perquè a mi m’interessa tot això de l’energia nuclear i això de les energies alternatives, m’interessen molt els drets laborals dels treballadors, m’interessa molt el tema de les trampes que fan amb la política internacional i moltes altres coses. Més valdria no haver-me de preocupar més que d’aquestes altres coses; però, per desgràcia tenim una amenaça contra uns drets fonamentals, idò ens n’hem d’ocupar. Tant de bo no ens n’haguéssim d’ocupar!

Pregunta: Ja més en l‘àmbit personal de vostè, quan es trobi al límit de les

seves forces, seguirà endavant o ho donarà per perdut? I per quin motiu?

Resposta: Hem dir des del començament que els Jubilats per Mallorca que

feim la vaga, que de moment som dos –érem tres voluntaris, però a un li han dit que no la podia fer–, volíem jugar fort però no ens volíem morir, per tant...

Pregunta: Ara pensava que des de la mort de Franco hem avançat bastant en

temes com els drets i les llibertats, però pot ser que en la part del pluralisme cultural tinguem una assignatura pendent...

Resposta: Jo crec que, un moment donat, avançàvem bastant bé, però hi va

haver l’intent de cop d’estat d’en Tejero per frenar la marxa que es duia i ho va aconseguir. Ell va anar a la presó, però el seu intent de cop d’estat va tenir un cert èxit perquè, aleshores, es van fer les ‘loapas’ i una sèrie de lleis que varen frenar el camí que es duia cap a una normalització cultural i, de llavors ençà, crec que... sobretot des del segon mandat de n’Aznar. N’Aznar va governar del 96 al 2000 sense invertir el procés, frenant-lo però sense invertir-lo; però, des del segon mandat de n’Aznar, el procés s’ha invertit i ara tornam enrere, estam tornant enrere de llavors ençà. I d’ençà d’aqueixa nova victòria del PP sembla que hi ha unes directrius de la FAES, l’organització aqueixa que dirigeix n’Aznar, que volen fer que aquesta inversió en el camí, en lloc de ser una inversió lenta, com va ser en el segon mandat, sigui una inversió del camí ràpida.

Pregunta: He llegit als diaris que han vingut a visitar-lo diferents personatges,

també polítics de partits d’esquerres. Per què creu que aquests polítics han vingut aquí, perquè estan realment en contra d’aquesta nova llei o perquè volen més que res una publicitat en contra del PP?

Resposta: Publicitat no en faran, perquè des de l’associació Jubilats per

Mallorca vàrem deixar clar que nosaltres estàvem disposats a fer-nos fotos amb tothom, llevat de amb els partits polítics. O sigui, poden fer comunicats de suport... poden fer el que vulguin, però fotos amb líders polítics no en volem. Això ho vàrem deixar clar des del principi.

Pregunta: Creu que dins els partits polítics, com el PSOE o el PSM, hi ha

matisos sobre la idea de què representa el català aquí?

Resposta: Supòs que sí que hi ha matisos diferents, però passa una cosa, i és

que si nosaltres plantejàssim el que nosaltres creim just n’hi hauria algun d’aquests que ens han vingut a veure que pentura no hi estarien d’acord. Però plantejant això que es planteja, que va molt més enllà, perquè això ja és la darrera cosa, llevar el català de la funció pública, és la darrera ganivetada; i, a més a més, ara ho estan discutint a l’únic àmbit on s’havia aconseguit una certa discriminació positiva de la nostra llengua, que era dins l’àmbit educatiu, i això també ho volen llevar. I que, després de tres-cents anys de persecució lingüística, s’aconseguís, només dins l’àmbit educatiu, una certa discriminació positiva era el mínim que podia passar i, això, també ho estan discutint. Jo crec que tots els qui han vinguts estan convençuts que això de la funció pública està malament. Una altra cosa és que tots els qui han vinguts estassin d’acord que aquí la nostra llengua fos igual, ben igual d’obligatòria i ben igual d’oficial que ho és el castellà; en això, potser qualcú dels qui han vingut no hi estaria d’acord, és possible, però en la qüestió de la funció pública pareix que sí. Nosaltres no feim la vaga per cap partit ni cap bandera, ni per la independència ni per la no independència, la feim únicament i exclusivament pels drets lingüístics dels mallorquins.

Pregunta: A Europa, que se suposa que amb els Estats Units és un dels

continents més desenvolupats econòmicament i culturalment –i Espanya, concretament, és un dels països més desenvolupats que hi ha a Europa–, es pot veure, des de la resta de països, amb un espècie de menyspreu que, a Espanya, zones, territoris, amb llengües, amb cultures, diferents de la del castellà, que a la resta del món tothom coneix com la llengua espanyola, per exemple el català, no tenguin cap casta de control sobre el seu destí...

Resposta: No ho sé, però hi ha hagut diversos mitjans estrangers, alemanys,

anglesos..., no d’aquí sinó d’aquests països, que han tret el tema de la vaga de fam. Jo crec que és important que se sàpiga. Ara, la immensa majoria de gent té els problemes de cada dia i això no serà més que una curiositat per dir sí o no. En un fulletó que va fer una associació que es deia “Mallorquins, alçau es cap” i que es diu Jove, això és per tu, diu que la nostra identitat no es pot afirmar mai negant-ne cap altra; per tant, seran mallorquins els qui ho vulguin ser i voldran ser mallorquins aquells que estimin les coses mallorquines, però hem de tenir en compte que hi haurà molts de mallorquins que, a més de mallorquins, seran andalusos i seran búlgars o seran xinesos, o que, a més de ser mallorquins, seran una altra cosa. Els qui vulguin ser mallorquins seran mallorquins i qui no ho vulguin ser, baldament visqui aquí des de trenta generacions, des d’un punt de vista cultural, no ho serà. Vull dir, si una persona odia el que és mallorquí o ho té per no-res, no sé fins a quin punt es pot dir que és mallorquí, baldament el seu padrí ho fos i el seu repadrí també ho fos.

Pregunta: Bé, idò, dues preguntes per acabar. Una és: per què una vaga de fam

i no qualsevol altra mesura de protesta?

Resposta: Perquè les altres protestes ja les fa altra gent i, sobretot, i el motiu és

important, els jubilats tenim un avantatge, que no hem d’anar a escola ni hem d’anar a fer feina i, ja que no hem d’anar a escola ni hem d’anar a fer feina, podem fer vaga de fam.

Pregunta: I l’altra, que és per acabar, és com es troba ara mateix...

Resposta: Em trob que cada vegada he de descansar més estona. De fet, quan

vosaltres heu arribat, em tocava anar-me’n a descansar; però m’ha fet molta il·lusió conversar amb vosaltres. Els primer dies, una hora de descans em donava tres hores de corda; ara, una hora de descans em dóna una hora i mitja de corda. Però, llevat d’això, estic bé.

Encantats d’haver-lo pogut conèixer.

Jo he passat molt de gust de xerrar amb vosaltres.

Moltes gràcies!

De res!

Palma, 12 de març de 2012