Informatiu d'Alforja num 71

INFORMATIUd’alforja

Núm. 71. Segona èpocaoctubre-desembre 2010Alforja (Baix Camp)

Castellers:Patrimoni de la humanitat

2 Informatiu núm. 71. Segona època, octubre-desembre 2010. Alforja

EditorialINFORMATIU D’ALFORJAEDITA:ASSOCIACIÓ de PUBLICACIONS CÍVIQUESI CULTURALS D’ALFORJA C/ de la Font, 58

ADREÇA ELECTRÒNICA:[email protected]

Direcció: Antoni Pujals RebullAdjunt de Direcció: Gonçal Evole HurtadoCol·laboradors: Teresa Àvila Grau, Benet Sadurni Soy, Miquel Taverna Balcells, M. Antonieta Raüll Llabe-ria, Josep Sànchez Moragues, Jesús Baget, Montserrat Sànchez Sans, Mn. Joan Àguila, Miquel Serra, José Mª CastilloCol·laborador Tècnic: Oriol Saludes RodríguezCol·laboradors Fotogràfics: Pol Martínez Évole, Mont-serrat Vilella, Jesús Baget, Rosendo Martorell, Jordi Vile-lla PuigPortada: Castellers, Minyons de TerrassaTirada: 550 exemplarsDipòsit Legal: T-1307/07

Sumari

Editat amb la col·laboració de l’Excma. Dipu-tació de Tarragona i l’Ajuntament d’Alforja.

L’INFORMATIU no es fa responsable amb les opinions que els col·laboradors expressen en llurs articles.

A la nostra portada hem volgut retre un sincer home-natge al món casteller tan arrelat a les nostre contra-des, que el passat 16 de novembre va ser honorat per la UNESCO amb el nomenament de Patrimoni Immate-rial de la Humanitat, la qual cosa ens omple d’un orgull legítim. A les colles castelleres, tan properes a nosal-tres, acostumen a encoratjar-se els uns als altres mentre s’enlaira la torre humana, amb crits de “pit i amunt!” i el de “fem pinya! Per això creiem que la fotografia que gentilment ens han cedit els “Minyons de Terrassa” té una doble lectura en un sentit estrictament metafòric. Ens explicarem: el diumenge 28 de novembre se cele-brava a Catalunya la convocatòria per elegir un nou Parlament, amb el resultat conegut que donava una tombarella espectacular a un escenari polític embolicat en el parany d’un desgavell prou evident. El veredicte inapel·lable de les urnes permetrà assolir la presidèn-cia de la Generalitat a Artur Mas, cap de llista de Con-vergència i Unió. Cal reconèixer que no ho tindrà fàcil perquè el país està immers en una crisi econòmica sen-se precedents, un túnel de tenebres i presagis d’una solució difícil, lluny de veure la llum d’un bri d’espe-rança. Per això creiem adient fer nostre el crit casteller de: “fem pinya!”. Estem convençuts de que caldrà fer pinya amb el nou govern, més enllà de les diferents ideologies per sortir el més aviat possible del marasme en que ens trobem ficats. Aquest és el repte de futur que tenim pel davant. Al nostre poble els resultats de les votacions també van ser favorable de manera aclaparadora a Convergència i Unió. Una vegada més s’ha tornat a repetir el fet de que Alforja, ve a ser una petita representació, amb po-ques variants, del que passa a nivell de Catalunya.El dia 8 d’octubre va tenir lloc l’acte d’imposició del birret de Doctor Honoris Causa per la Universitat Ra-mon Llull a un alforgenc, Octavi Fullat i Genís. No era el primer títol d’aquesta mena que rebia, perquè l’Oc-tavi Fullat ja en te d’altres d’aquests premis, però ara hem d’estar joiosos i gaudir amb satisfacció que una persona de la nostra comunitat hagi estat guardonada merescudament. Per aquest motiu hem considerat es-caient dedicar-li un breu comentari en les pàgines in-teriors i fer-nos ressò destacant aquest fet memorable.També el mateix dia 28 de novembre la Cooperativa Agrícola celebrava la Festa de l’Oli Verge Extra, una fes-ta amb una gran afluència de públic sobretot de gent de fora vila, que ja considera una festivitat tradicional venir a tastar l’oli nou per aquestes dates al nostre po-ble.Per finalitzar només ens resta desitjar a tothom, un Bon Nadal i un millor Any Nou 2011.

CONSELL DE REDACCIÓ

Editorial 2

D’un temps, d’un poble 3

Un genet alforgenc 5

Gent nostra 6

La veu de la Parròquia 9

Joves absències 9

Economia casolana 10

Parlem-ne 11

Octavi Fullat 12

El meu record 14

Les flors del sentiments 15

Eleccions 28-N 16

El viatge del papa 17

Temps de lectura 18

Temps era temps 20

Partides de terme 21

El racó de la poesia 22

Cuina casolana 23

Sudoku 23

Un circ a Alforja 24

24, 25 i 26-9-10.- El divendres va començar la Festa Major, amb una sèrie d’actes amb els horaris una mica apretadets, ja que el Pregó de festes que normalment es fa la vigília, es va voler fer el primer dia festiu. El Pre-gó es va fer a la Sala Rodona del Parc i va anar a càrrec del Ball de Diables d’Alforja i Els Passarells Teatre-Estudi. A continuació a l’església de Sant Miquel es feu la 18ª Mostra-Concert de Joves Intèrprets Alforgencs, es va poder apreciar com any rera any va millorant la qualitat d’aquesta joventut sana i entusiasta per les diferents in-terpretacions musicals. Al voltant de la mitja nit el gran ball de Festa Major al Pavelló Municipal amb l’orquestra Venus, aquí lamentablement l’assistència de públic fou molt escassa. I per acabar de rematar la festa fins a la matinada a la Sala Rodona, Disco Mòbil. El dia havia començat amb sessions de matí i tarda de quads infan-tils, inflables i espectacles d’animació pels més menuts.El dissabte al matí Campionat local de Bitlles de les Valls d’Alforja a l’ermita de Sant Antoni. Al mig dia en el re-cinte de l’antic camp de futbol i organitzat per Alforja Motoclub, entitat que feia la seva presentació en soci-etat, es feu la Festa de les Dues Rodes, amb una gran Gimcana per bicicletes per a tots els públics. També hi havia els inflables i els quads infantils. A la plaça de Les Monges magnífica audició de sarda-nes a càrrec de la cobla Mirafont.

A l’Ateneu Cultural 55ª Exposició d’Art “Escultor Jas-sans”, pintures i escultures en el lloc de l’Arcada de l’Ateneu. A continuació en el mateix recinte de l’Ate-neu, celebració del Dia del Soci: 20 anys d’Excursionis-tes d’Alforja, amb un parlament a cura d’Alfons Barceló, president de la Secció.Per la tarda en el Pavelló Municipal, concert de Festa Major a càrrec de l’orquestra Musicàlia. Per la nit 27è Tradicional Correfoc de Sant Miquel, amb les colles de Dimonis de Rasquera, Bruixots d’Alcover, Ball de Diables d’Alforja i Bou d’Alforja.A mitja nit gran ball per l’orquestra Musicàlia.El diumenge començà amb les Matinades Diabòliques, organitzades pels Diables d’Alforja.A mig matí plantada de gegants i a continuació cerca-vila pels carrers del poble amb les colles geganteres de: Castellbisbal, Calonge, St. Pere i St. Pau (Tarragona), L’Aleixar, Les Borges del Camp, La Morera de Mont-sant, Maspujols, Cornudella, Alcover, Prades i Alforja. Fou potser l’acte més multitudinari i amb més presèn-cia de públic.A la tarda a la Sala Rodona teatre per la companyia Tea-tre Xerinola, amb la comèdia :”El meu veí és un barrut” de F. Lorenzo. Per finalitzar la festa en el Parc dels Amics d’Alforja s’ha fet un Castell de Focs.

Plantada de gegants al Parc (Festa Major 2010) Foto: Montserrat Vilella

3Informatiu núm. 71. Segona època, octubre-desembre 2010. Alforja

D’un temps, d’un poble...

8-10-10.- Acte d’investidura per la Universitat Ramon Llull de Doctor Honoris Causa a Octavi Fullat. (Més informa-ció en pàgines interiors).

15-10-10.- Avui s’ha presen-tat un circ a Alforja i s’ha instal·lat a l’antic camp de futbol de Pallars. Feia molts anys que no vivíem un esde-veniment d’aquesta mena. Els més petits han pogut gaudir de l’espectacle i contemplar animals exòtics com: un búfal, un dromedari i d’altres.

23-10-10.- Organitzat per la Federació de Dones del Baix Camp i l’Associació de Dones d’Alforja, es va fer la Vª Jornada de Dones del Món i per al Món, al cen-tenar de dones participants en aquesta jornada els hi donaren la benvinguda en el Parc dels Amics d’Alforja i a continuació es traslladaren a la Casa de Cultura per fer els actes programats. En el transcurs de la jornada es feu una xerrada a càrrec de Lídia Castro sobre: La dona com agent d’acollida. Un Taller sobre el sari en la cultura Índia. Una taula rodona sobre les dones immigrades, on hi va participar la nostra veïna Sandra Vaisnoras (li-tuana de naixement, però ara afincada a Alforja) i una exposició de fotografies en el mateix local. Després de la cloenda, tornaren al Parc per dinar i acabar la jorna-da.

31-10-10.- La majoria de la gent continua celebrant la tradicional festa de la castanyada, però entre els me-nuts s’està estenent la costum americana de la festa del Hallowen. El col·lectiu de Joves d’Alforja, seguint la tradició, va instal·lar un lloc de venda de castanyes a la parada de l’autobús del poble.

1-11-10.- Festivitat de Tots Sants, molta gent ha acudit al cementiri a dipositar flors en record dels familiars di-funts. Aquest any el cementiri amb la capa de pintura blanca que feia poc se li havia posat, presentava un aspecte més net.

2-12-10.- El diari El Punt, publica un llistat de pobles i ciutats que encara no han presentat els comptes del 2009 a la Sindicatura de Comptes de la Generalitat, el termini que estableix la llei es va acabar el 15 d’octu-bre, tots aquests municipis no podran rebre subvenci-ons de l’administració catalana, en aquest llistat hi ha Alforja.

3-12-10.- Aquesta nit uns lladres de fils de coure, han intentat robar el cablejat de la central elèctrica del po-ble, ocasionant una apagada de llum que ha afectat una bona part de la població.

6-11-10.- Una representació de la revista INFORMATIU d’Alforja, ha participat en la II Jornada de Premsa Lo-cal del Baix Camp que s’ha celebrat a Vinyols i Els Arcs. En aquest acte hi han intervingut els ponents: Josep Mª Fort que ha dissertat sobre aspectes de la normalitza-

ció lingüística i recursos de suport lingüístic (Optimot, traductor de Google, paraulari, Cercaterm, correctors ortogràfics, etc.) El segon ponent fou Ignasi Soler, pre-sident de la demarcació de Tarragona del col·legi de Pe-riodistes de Catalunya i dissertà sobre: El moment actual de la professió periodística i dels mitjans de comunicació.Aquest col·lectiu de Premsa Local agrupa dotze revistes de poblacions de la nostra comarca.

7-11-10.- La nostra convilatana Paula Hiritiuc, corredo-ra del F.C. Barcelona, ha participat en el Cross Vilaseca, quedant la 1ª classificada en la categoria de juvenils.

14-11-10.- L’Associació de Dones ha organitzat en el local de la Sala de Cultura, un bingo a benefici de la Marató de TV3. Pròximament l’Associació de Dones, pensa fer una rifa en el mateix sentit per aconseguir reunir una major quantitat de diners.

14-11-10.- El Col·lectiu de Joves d’Alforja ha organitzat un Taller de manualitats i jocs diversos per a nens i ne-nes del poble, a la Sala Rodona del Parc Amics d’Alforja.

20-11-10.- Amb motiu dels 35 anys de la fundació del sindicat agrari Unió de Pagesos, va tenir lloc a La Sel-va del Camp, un acte d’homenatge als afiliats del Baix Camp majors de 80 anys, dels 27 homenatjats ni assis-tiren a l’acte 21 entre aquests n’hi havia dos d’Alforja: Eduard Balcells Huguet i Josep Puig Àvila, que reberen un pin de plata i un llibre. L’enhorabona a aquests dos veterans afiliats per la seva voluntat i fidelitat.

21-11-10.- En la cursa de la Jean Bouin de Barcelona, en que hi havia 152 participants, la nostra atleta local Paula Hiritiuc, de l’equip del F.C. Barcelona, ha quedat en 2ª posició a un segon de la primera.

28-11-10.- Eleccions al Parlament de Catalunya. (Més informació en pàgines interiors).

28-11-10.- La Cooperativa d’Alforja ha celebrat la 17ena Festa de l’Oli Verge Extra. Un miler de persones han passat per fer la degustació de l’esmorzar i de pas poder tastar l’oli nou. Aquest any també s’espera que hi hagi una molt bona collita d’olives, però no superior a l’any passat, però malgrat tot el preu és manté estable.Com a novetat de la festa aquest any el Grup de Joves d’Alforja hi ha participat amb una xocolatada popular.

5-12-10.- A Valls s’ha fet una cursa (de 4.225 m.) en la que hi participaven juvenils, juniors, seniors i veterans, la Paula Hiritiuc d’Alforja, ha quedat la primera de la seva categoria juvenil i la segona de la general en la que corrien totes les categories juntes. La Paula partici-pa com a corredora de l’equip del F.C. Barcelona.

6-12-10.- Avui al capvespre al tancar l’edició d’aquesta revista, ens hem assabentat de la mort del qui fou rec-tor de la nostra parròquia de Sant Miquel d’Alforja Mn. Josep Mª Mitjans. Reposi en pau.

A. Pujals

Acte d’imposició del títol Doctor Honoris Causa Foto: Rosendo Martorell


El jove Arnau amb la seva mare Foto: Jesús BagetEl jove Arnau Baget en el concurs hípic de Reus Foto: Jesús Baget


L’Arnau Baget Grau, de cal Serraller, és un alforgenc de 15 anys, que practica l’esport de l’hípica en la mo-dalitat de salt d’obstacles. Aquest any s’ha proclamat campió de la lliga de la província de Tarragona de salt d’obstacles en l’alçada de 1.10m. A l’Arnau l’afecció li ve de ben petit, va començar amb l’edat de 7 anys amb l’Eduard Durà del mas Perdiueta i més tard va pas-sar a entrenar al club hípic Les Parades de les Borges del Camp. Als 10 anys va participar en el seu primer concurs de salt al club hípic Torredembarra com genet del club hípic Les Parades i als 11 anys ja va ser 1r de la lliga provincial de salt a l’alçada 0,60m. Entre altres premis a aconseguit guanyar 2 anys seguits la prova del

Poni Express organitzat pels amics del cavall de Reus i que consisteix en una sèrie de proves d’habilitat a ca-vall tipus gimcana i a més un recorregut amb el temps cronometrat per un circuit prèviament marcat que re-corre diferents barrancs i zones d’un grau de dificultat elevada. L’Arnau no es perd cap any la Fira de Sant Jau-me de Reus en la que hi participa en les diferents pro-ves de salt. El seu projecte de futur és el de preparar-se per el campionat de Catalunya de salt d’obstacles. Per tot això l’Arnau entrena 4 dies a la setmana al club hí-pic Les Parades de la veïna vila de Les Borges del Camp.

Jesús Baget

Un genet Alforgenc

Victorí Martí PorqueresPresident de la Cooperativa Agrícola d’Alforja

El president de la Cooperativa al seu despatx Foto: Pol Martínez Évole

- Si la meva ja feble memòria no em juga una malife-ta, crec que vàrem coincidir a la nostra entranyable escola de la Peixateria. Quins records en guardes del teu pas per ella...?- Et refereixes a la de la Plaça del Mercadal...? Doncs recordo al mestre senyor Cortiella que era molt religiós, fins al punt de fer-nos aprendre de memòria totes les lletanies i els quatre misteris del Rosari i d’anar cada divendres de la Quaresma en formació al Via Crucis que feien a l’església. Molt estricte amb tot, però un gran mestre. Va ser una ensenyança rigorosa de la que vam treure un gran profit. També recordo l’etapa del senyor Farnós i del mestre Ferrer que a mi i al Pere Jassans ens feia preparar la llet en pols i el formatge que ens envi-aven els americans. Però jo vaig ser dels que van inau-gurar les noves escoles que avui porten el nom de Josep Fusté. Recordo que el meu pare em va dir: “Com aniràs molts anys a treballar la terra, no vindrà de que aquests primers mesos que coincideixen amb l’hivern i són els més durs, aprofita per anar a l’escola nova i a la primavera ja començaràs a venir amb mi al tros”. Així ho vam fer.- Sempre has fet de pagès...?- Doncs si, tota la meva vida he fet de pagès i els meus companys i amics d’aleshores, tots vàrem començar de pagesos. No hi havia cap altra cosa.Abans de continuar, permeteu-me un aclariment. La xerrada va ser llarga i pròdiga en anècdotes i confidèn-cies com correspon al retrobament de dos amics antics. M’he vist obligat a resumir-la però puc assegurar-vos que la gravadora ha enregistrat una de les converses més interessants que he mantingut darrerament: les re-flexions amb veu alta d’un pagès en els inicis incipients de la seva davallada de tardor que ha viscut des de dins tota la crisi brutal de la pagesia, sense perdre’s cap dels esdeveniments que els ha portat a l’actual situació de desencís, sense cap bri d’esperança. A la cinta han quedat gravades les vivències dels últims quaranta anys i que expliquen l’evolució i la lenta, inexorable destruc-ció d’una forma de vida ancestral. La conservaré gelo-sament com un petit tresor, perquè anys a venir, caldrà tornar-la a escoltar calmosament per donar a entendre a futures generacions el per què de tot plegat.Continua el Victorí amb el seu relat:- Aleshores l’avellana anava a bon preu. Pensa que amb un sac d’avellanes pagaves deu jornals, que era molt. Per fer-te una comparació, venia a ser com ara l’època d’esplendor que viu El Priorat.- On vas fer la “mili”...?- El parèntesi de la “mili” em va tocar de passar-lo a la marineria i em van destinar primer a Cartagena per fer la instrucció i després a San Fernando a Cadis. Vaig tenir la sort de ser el primer reemplaçament als que ens van retallar dos mesos. El Xavi Pujals, un parell de quin-tes abans, es va empassar els dos anys sencers.

Plantejar una entrevista amb un amic i antic company d’escola mai està exempt d’una certa complicitat. Tant és així que, la fredor i prudèn-cia del que pomposament voldria ser un seguit de preguntes i respostes, més aviat que tard s’esdevé en una xerrada cordial i distesa. Tra-dicionalment als pobles, una minsa diferència d’edat, sempre representa un distanciament, colles diferents, altres amistats. Amb el Victo-rí Martí, no hem conreat una amistat íntima, però sempre ens hem respectat i les nostres trobades i converses han estat en tot moment d’una cordialitat oberta i sincera. Aquesta ve-gada no ha estat una excepció i una tarda d’un dissabte qualsevol, em rep a la Cooperativa en un despatx petit i desmanegat, voltats d’un de-sori evident que diu molt de l’austeritat de la que presumeix al llarg de la xerrada.


Gent Nostra

- De tornada, altre cop cap a la terra...- I quan venia de permís, també...- Sempre has treballat les terres del teu pare que ara ja són del teu germà i teves...?- Sempre les nostres. Si de cas anàvem al jornal era perquè algú que anava enrederit, ens demanava que li féssim uns jornals puntuals. Allò era com donar-li un cop de mà.- De les vostres estones d’esbargiment que em pots explicar...?- La vida social, a la nostra manera, érem feliços. No calia moure’s del poble per a conrear amistats. Mar-xàvem cap el tros a trenc d’alba i tornàvem gairebé de nit, però encara teníem temps de fer les nostres troba-des i voltar pels carrers. Jo recordo que, fins i tot, els hi deia als companys: “no parlem de llaurar, ni de cavar, ni de replanar...deixem les aixades al seu lloc i parlem d’altres coses: de cinema, de sortides als diumenges, de les mosses. Llavors ningú no tenia cotxe i les motos eren comptades. Tampoc hi havia discoteques i anà-vem resseguint les festes d’altres pobles de la rodalia. Amb cinc durets que et donaven els pares passaves la setmana: el diumenge vermut de garrafó i patates a Cal Bidó o Cal Cotxero, cinema i ball quan tocava. L’amistat que conreàvem entre nosaltres, era més important que els diners i no teníem cap inconvenient d’ajudar-nos en cas de necessitat. De cop i volta, a mitjan de la dècada dels seixanta, tot va començar a canviar amb celeritat. Alguns dels meus millors amics van buscar feina a la ciutat; per exemple el Gerard Salvat, que se’n va anar a treballar a un banc a Reus i fins i tot em va convidar a seguir-lo, el Salvador Martí va marxar a estudiar a Bar-celona, d’altres van cercar feina a la construcció. A mi m’agradava molt la cacera i la vida lliure. Per reblar el clau el pare ens deia: “A on estareu millor que treballant per a vosaltres mateixos...?- Has estat feliç fent de pagès...?- Sincerament, molt feliç, de veritat. El que passa és que m’hagués agradat guanyar-me millor la vida. Jo no vull –ni ho pretenc- que un pagès guanyi com un enginyer o un arquitecte, ni molt menys, però al menys defen-sar-te econòmicament amb dignitat.- Victorí, sempre recordaré una imatge teva escom-brant la catedral de Tarragona en la mítica tancada de la vaga de la pagesia, també anomenada “guerra de l’avellana” de l’estiu de 1996. Per cert, des de quan ets president de la Cooperativa d’Alforja...?- Ondia...! Ara m’agafes en fora de joc, des de fa molts anys...- T’ho recordaré perquè ho tenim a les dades de l’arxiu de l’INFORMATIU: des del març de 1995 i abans havies estat membre de la Junta Directiva i vice-president de la mateixa...- Jo vaig ser president gairebé per casualitat i en cir-cumstàncies que val més no remenar, en un temps de convulsions, malentesos i enrenous a la Cooperativa. Deixem-ho aquí per no entrar en polèmiques que ja no venen al cas. Tan sols i afegiré que la Cooperativa estava a punt de desaparèixer per la mala gestió de les juntes anteriors. Tal com sona.- Si així ho vols, canviem de tema radicalment. L’actual botiga té molta influència en la revifalla d’aquesta nova etapa?

- La botiga té una part d’influència....- Un incís Victorí... es va obrir sota la teva presidèn-cia...?- No, ja l’havia començada la Junta anterior. Però dei-xa’m dir que la part més important no és altra que saber gestionar curosament la gestió de la fruita seca. T’explico: amb la fruita seca gairebé any rera any, s’acumulaven pèrdues d’un milió i fins i tot dos de les antigues pessetes. Analitzem: entre que hi havia la Unió Agrària, entre que es portava l’avellana amb un grau d’humitat elevat i migrades de gra, en el punt de destinació ens la valoraven amb un descompte d’un 6% i fins i tot un 10% d’humitat. Pensa que si naltrus compràvem l’avellana amb un “mig” bon estat i sor-tien amb estat suposadament defectuós, aquesta pèr-dua ens resultava ruïnosa. No obstant, amb l’ametlla i l’oliva, mai hem tingut cap problema. Compte amb el procés: l’avellana has de collir-la tu i quan la portes a vendre ja et descompten per lliura, un 5% d’humi-tat i després hem de portar-les a un altre magatzem on fan una altra valoració, amb l’inconvenient de que si aquests sacs d’avellana aquí s’han menat malament, en arribar al magatzem de destinació, la humitat ja és gairebé el doble. Fes el càlcul del negoci. La solució la vàrem trobar en l’assecador, un aparell senzill i sense complicacions. Funciona com una estufa. A més apro-fitem l’avellana defectuosa o poc migrada per cremar i provocar escalfor injectant aire calent i no ens cal cap despesa en combustible. Amb aquest sistema amb 10 o 12 hores es poden assecar 100 sacs d’avellana, però...compte! que aquesta escalfor s’ha de mantenir de for-ma continuada. Per això el meu germà i l’Agustí han de venir a hores intempestives de la matinada per renovar la combustió de l’assecador.- Quan et varen nomenar president de la Coopera-tiva, ja et vas trobar de ple amb la crisi de la fruita seca...?- Jo ja tenia experiència pels diferents escalafons que havia desenvolupat a la Unió de Pagesos i el primer que vaig fer al prendre possessió del càrrec va ser anar a veure a l’alcalde que, aleshores, era el Josep Mariné per plantejar-li la situació real de la Cooperativa. El vaig trobar molt receptiu i vam anar directament al gra. El Mariné sabia com era jo i, recíprocament, jo sabia com era ell. “Mariné jo no desitjo altra cosa de que la Coo-perativa se’n surti d’aquest mal tràngol i torni a funci-onar. Voldria el teu ajut”. Jo crec que ell sempre m’ha agraït aquell cop de sinceritat i es va comprometre a ajudar-nos. El Josep Mariné va aportar molts diners a la Cooperativa, sempre legals, gestionant subvencions d’entitats oficials. A mi, personalment, tan se m’han fot que ell fos d’un partit i jo d’un altre. El repte era aixe-car la Cooperativa. La Cooperativa no deixa de ser una entitat comercial i jo, com a president, entenia que la meva missió consistia en fer-la rentable, que el pagès es guanyés una pesseta de més que de menys. Ara, pas-sat uns anys, estic satisfet d’haver pres aquella primera decisió, perquè tot ens ha anat amb el vent a favor malgrat les dificultats. Fins i tot podríem plegar i pagar a tothom, sense deixar a deure un euro a ningú. T’ho repeteixo i no em cauen els anells de dir-ho: l’únic que ens ha ajudat de debò ha estat el Mariné.- De tot el que m’has estat dient, em roda pel cap


una pregunta: una família pot viure de la fruita seca...?- Rotundament... no! Ni de l’avellana, ni de l’ametlla ni de l’oliva. L’oli, encara que et sembli tot el contrari, està sota mínims.- Vist des de portes enfora, em pensava que la revifalla econòmica de la Coope-rativa de la que tu em parlaves, havia estat conseqüència de la comercialitza-ció encertada de l’oli...- Res d’això, ni molt menys. Ara guanyem diners amb l’avellana.- Què punyetes me estàs dient...- Si, rotundament. Sempre hem guanyat diners amb l’avellana. El secret rau en sa-ber-les transformar, encertar en portar-les en bones condicions i tornar-les igual. Tot aquest procés ve donat pel sistema de l’escalfament i de tenir cura d’assecar-les degudament.- M’estàs sorprenent Victorí. Jo sóc un neòfit total en aquesta matèria i tants altres, però sempre havia cregut que amb l’oli s’havia descobert “l’or verd” i els dies de collita de l’oliva, celebrats com si fossin una festa.- A la Cooperativa no s’han de guanyar diners, però tampoc s’han de perdre. Voldria fer-me entendre. El que ha de guanyar diners és el pagès. Jo quan et dic que la Cooperativa guanya diners és perquè no els perd i d’aquesta manera poder pagar millor al pagès. Aquí a la Cooperativa no ens fem d’or, però sortosament, la caixa la tenim sanejada, circumstància que sempre està en el principal punt de mira de les auditories a les que estem sotmesos constantment i que sempre han trobat els comptes correctes i sanejats. Et diré més: la troben neta perquè mai hem estirat més el braç que la màniga imposant-nos una austeritat rigorosa. Pensa que jo no cobro ni un euro per desenvolupar el càrrec, ara bé, el meu germà Miquel i l’Agustí si que cobren però ho fan per la meitat que els pagarien a qualsevol altre lloc. Si l’hora de jornal es paga normalment a 10 euros, ells només en cobren 6.- I tota aquesta maquinària nova...?- Efectivament, hem modernitzat les premses d’oli amb unes instal·lacions d’última tecnologia que han costat més de 30 milions de pessetes –perquè tothom ens entengui- i mai hem tret un duro de la caixa de la

Cooperativa ni de la butxaca del soci. Vàrem anar a demanar subvencions allà on calgués. Ens hem bellugat en silenci i encertadament i et puc dir que s’han pro-duït situacions de tenir fins a cinc subvencions diferents per un projecte determinat. Hem anat a tot arreu: a la Conselleria d’Agricultura, al Ministeri i, fins i tot al De-partament de Treball i ara, amb els socialistes al poder, tot era més planer perquè pels meus contactes, sabia la porta on havia de trucar. I quan no hi havia els socialis-tes... cony!, t’ho diré ben clar: me n‘anava a buscar al Josep Mariné que no tenia cap inconvenient d’acompa-nyar-me un i altre cop a la conselleria corresponent. Tot això sense ser dels “meus” com és prou conegut, però la Cooperativa està pel damunt de qualsevol ideologia política. Hem aconseguit convertir el guirigall en una bassa d’oli.- Em permetràs fer una mica de “busca – raons”. Es dona el cas de que si parles amb el pocs pagesos que resten tots parlen de les dificultats per a sobre-viure...- Això és una altra qüestió. Estem parlant, concreta-ment, de les cooperatives i si tu vols parlem de les circumstàncies del pagès. Tot va lligat, així al menys ho entenc. Jo ja fa més de trenta anys que dic que la pa-gesia està acabada. Si ara tu vols comprar-te un bocí de terra, ja t’ho pots treure del cap. Ara l’únic que et tro-bes son gent que cobren una jubilació i encara tenen l’esma de conrear com poden la poca terra que els hi resta i encomanen als quatre pagesos relativament jo-ves que queden d’enfilar-se als olivers per esporgar-los. No hi guanyen res, però s’estalvien la tristor de veure el tros que sempre s’han estimat, abandonat definiti-vament.- El futur de la Cooperativa com ho veus...?- Mentre aguantem els quatre que estirem de la corda... hi haurà futur. Si no s’esdevé el necessari relleu gene-racional... com t’ho diria... això pot convertir-se en un magatzem fantasma sense contingut i seria una llàstima el malbaratament dels esforços de tantes generacions.Tan sols em resta donar-li les gràcies a l’amic Victorí per l’estona que m’ha dedicat i desitjar-li molta sort en la seva gestió. Gonçal Évole

L’oli nou rajant de la premsa Foto: Pol Martínez Évole



La veu de la ParròquiaCampanya de CàritasCampanya de recollida d’aliments de primera necessi-tat a càrrec del servei de càritas parroquial.Com tots sabeu molt bé aquest temps de crisi està afec-tant principalment a les famílies amb menys recursos. Segons dades del servei de càritas diocesana en aquest darrer any s’han triplicat els casos de famílies que s’han adreçat a les parròquies a demanar ajuts.Per això aquest any és més necessari que mai que in-tentem col·laborar en la campanya de recollida d’ali-ments bàsics que es durà a terme a la nostra parròquia.Els dies de recollida seran els dijous i els divendres des de les 18:00 fins a les 20:00 del vespre. Podeu portar els aliments de primera necessitat a la parròquia (casa de l’Abadia) en aquests dies i durant aquest horari. Cal que siguin aliments que es puguin emmagatzemar du-rant un temps llarg i sense necessitat de mantenir en

fresc, com per exemple llegums, arròs, pasta, oli, llet en pols, farinetes pels infants...Aquesta campanya comença el dijous 9 de desembre i acabarà el divendres 7 de gener.Tots els aliments que aconseguim recollir les parròquies de l’Arxiprestat del Baix Camp seran emmagatzemats pel servei de càritas arxiprestal i es distribuiran de for-ma coordinada juntament amb els recursos del Banc d’Aliments i de la Creu Roja segons el criteri dels serveis socials.Des de la parròquia volem agrair la solidaritat de tots els veïns i veïnes d’Alforja que col·laboraran amb aques-ta campanya i aprofitem per desitjar-los un Bon Nadal.

Mn. Joan Àguila, rector.

A l’ésser humà, de vegades li costa acceptar segons quins canvis que ens porta la vida, és fàcil quedar-se encallat, sobretot quan la mort ar-riba anticipadament a algú proper nostre.Després d’un trauma així, és com si la vida s’aturés en un instant etern. La connexió entre el passat i el fu-tur sembla trencada per sempre.Víctimes que son directes o indirec-tes, tracten, minut a minut, dia a dia, obrir-se pas a través del dolor.Quan aquest dolor i la ràbia estan

presents, es fa molt més difícil tirar endavant.Dos joves, dos Patxangueros: el Noè i l’Ury. Tenien molts plans de futur, uns estudis a punt d’acabar i tota una vida per endavant… tot ho perderen i dues vides varen de-saparèixer del nostre entorn més immediat.Molta gent pateix el “BUIT” que ens han deixat, i sobretot una noia, que li ha tocat de molt aprop, per les dues bandes, com a cosina, companya de classe i amiga, no els

pot oblidar.El dolor del dol de les pèrdues acu-mulades, fan un camí de tristesa imprescindible, que no podrem se-guir amb normalitat, sinó aconse-guim passar pàgina i pensar que ja no te remei.Tant de bo, que la gent que està i estem vivint aquests traumes, arri-bem algun dia, amb l’ajut dels qui ens estimen, a l’acceptació d’uns fets que la vida ens imposa.

Montse Sánchez Sans

Col·laboracions JOVES ABSÈNCIES

En una família el normal és que les despeses s’ajustin als ingressos, l’endeutament és un estat que es dona en cas d’inversions duradores, tal com comprar un habitatge, el cotxe en alguns casos i alguns im-previstos que es poden presentar molt de quan en quan, si la gestió dels ingressos és el correcte, l’en-deutament no presentarà possible-ment cap maldecap dels que no tenen solució i amb un cert esforç podríem dir que l’economia famili-ar es mantindrà dins la normalitat.Aquest esquema s’ha trencat els úl-tims anys, una part molt important de famílies s’han endeutat extrema-dament no tan sols per la hipoteca o el cotxe, s’han endeutat per anar de vacances, per comprar joies o vestits, han tirat de Visa a crèdit per finançar la despesa corrent, inclo-ent-hi el menjar i aplaçant els pa-gaments, pagant interessos escan-dalosos.Alguns han venut el seu habitatge, per comprar-ne un altre que estava per sobre de les seves possibilitats, tal com si el crèdit fos un manà que caigués del cel. L’atur ha entrat en el joc i ha empitjorat molt les con-seqüències d’una disbauxa sense control.El sistema financer del país es va apuntar a la gran festa, pensant que la protecció de la moneda úni-ca europea l’Euro, els posava a co-bert de qualsevol entrebanc, això afegit a la gran quantitat de diner orfe, gràcies als grans dèficits de tots els governs, que permetia bus-car en els mercats internacionals l’estalvi que el país no tenia, ha fet que el deute privat espanyol sigui d’un bilió d’euros, fa cinc anys era de dos-cents mil milions, evident-ment ni la productivitat del país ni tampoc la inflació s’ha multiplicat per cinc. Ara la banca espanyola no te crèdit exterior.És clar que tenim un problema i la seva solució no és altre que adme-tre que per culpa nostra i no per la

dels nostres veïns i que en aquest cas estem en el mateix vaixell, som més pobres, els nostres bens im-mobiliaris han baixat de valor, no diguem les inversions bursàtils o els plans de pensions. Desgraciada-ment la crisi farà víctimes, gent que es quedarà sense l’habitatge, sense res i en greu risc d’exclusió social.La crisi que té unes causes objecti-ves, no es resoldrà sense un canvi de model econòmic, basat en el va-lor afegit i la competitivitat de les nostres empreses, la confiança és necessària per endegar el procés, l’educació s’ha de millorar, la disci-plina i el respecte als mestres ha de tornar, menys universitaris i menys fracàs escolar a primària i a l’ESO i potenciar la formació professional i deixar de llançar diners en les polí-tiques actives actuals per els parats que no aconsegueixen recol·locar ni a un u per cent de parats. Tot això no és de resposta immediata, i per tant hem de fer alguna cosa i aquí és on la política entra en joc. No volia parlar de política però l’eco-nomia està indissolublement lligada a la política i reconeixent la irraci-onalitat de tota la societat que ha provocat la crisi més important des dels anys trenta. No es pot negar que els polítics de tot el món han mirat cap una altra banda, però els nostres no tan sols no van fer res per evitar la crisi sinó que la van negar fins que els hi van imposar les polítiques anticrisi des d’Europa. Els polítics com a dipositaris de la sobirania popular, se suposa que haurien de vetllar per que les regles del joc econòmic no perjudiquessin tant a la majoria, cosa que evident-ment no han fet.Europa té vers Espanya una barreja de por i d’enuig, l’estat espanyol ha estat rebent de la Unió Europea un u per cent del seu producte interi-or brut d’ajuda, des de l’època de Felipe Gonzalez, no s’ha invertit tot el bé que hauria pogut, ha fet algu-nes infrastructures que eren neces-

sàries i d’altres molt poc racionals des del punt de vista econòmic ja que han anat a reforçar el jacobinis-me de Madrid com van fer el segle XIX amb les carreteres, ara tornant a fer les autovies, l’AVE i l’aeroport de Barajas, desenvolupant un siste-ma radial molt car e ineficient que ha deixat l’arc mediterrani sense una autopista lliure de peatge ni línia de ferrocarril d’alta velocitat, donant preferència a Cantàbria o Màlaga i marginant una zona que representa un trenta-cinc per cent del producte interior brut i un cin-quanta per cent de les exportacions del país, sent l’exportació i l’estalvi l’únic que pot salvar el país.La por de la Unió Europea està en els atacs al deute sobirà espanyol, ja que Espanya representa un deu per cent del producte interior brut d’Europa i un col·lapse del país se-ria el final de l’Euro.A Catalunya tenim un teixit indus-trial de petites i mitjanes empreses, que són àgils i una bona part ben gestionades i moltes són exporta-dores, la indústria ha de tornar a ser el motor del país i no les en-ginyeries financeres i l’especulació. Els catalans i sobre tot les seves empreses han de prendre conscièn-cia que el mercat ha deixat de ser aquell mercat espanyol protegit per barreres duaneres, amb moneda pròpia que quan anaven mal dades es podia devaluar, el nostre mercat és ara el món i els nostres competi-dors tenen costos molt mes baixos, voler competir per preu és viure en una altra galàxia.El que hem de demanar a la políti-ca és que posi els mitjans, l’agilitat burocràtica, una política d’estalvi i crèdit a les empeses solvents, ja que el problema més greu que te-nim és l’atur i aquest només es so-luciona creant llocs de treball a les empreses.

Benet Sadurní


Economia casolana

Estem travessant una situació molt crítica, segons els experts per primera vegada en molt de temps l’actu-al generació segurament viurà pitjor que l’anterior, fins ara els fills, en general vivien millor que els pares, ara sembla que això s’ha acabat. El món està dominat pel capital, però fins fa pocs anys tenia el contrapès del bloc comunista, que estava for-mat per la Unió Soviètica i els seus països satèl·lits de l’Europa oriental ( el cas de la Xina es diferent i tal vegada mereixeria un estudi particular ). El món dit occidental d’economia de mercat, per contrarestar la influència del comunisme, que era la seva alternativa com a sistema, va fer moltes concessions, sobretot en la qüestió del que anomenem “estat del benestar”, els pa-ïsos europeus els més ben organitzats, varen ser els que més aprofitaren aquestes circumstàncies i arribaren a un nivell en que la majoria de la gent estaven dins de la franja anomenada “classe mitjana”, això volia dir gau-dir d’una feina estable, tenir una casa pròpia, amb uns sous que permetien viatjar durant les vacances, tenir unes pensions de jubilació relativament còmodes, amb assegurança gratuïta de sanitat pública i ensenyament públic gratuït i amb fàcil accés a les universitats empa-rats per moltes beques d’estudi. Durant anys aquesta si-tuació de benestar social va ajudar a contenir l’expansió del comunisme a Europa, sobretot després de la segona guerra mundial quan el món es va dividir en dos blocs i fins a l’any 1990 en que es va acabar la “guerra fre-da”, una altra cosa era la contenció del comunisme en altres parts del món com Amèrica Llatina, el sudest-asi-àtic o Àfrica, en aquestes zones la contenció no es feia afavorint la classe treballadora, en aquests llocs es feia mitjançant cops d’estat que implantaven dictadures mi-litars que afavorien els interessos de les multinacionals americanes i europees, i prou. Amb la caiguda del mur de Berlín va desaparèixer el competidor del capitalisme a Europa, en poc temps diversos països de l’Europa ori-ental i Rússia abandonaren el comunisme, deixant pas al sistema capitalista per dominar totalment les estruc-tures econòmiques. Aleshores, el capitalisme és trobà sense alternativa i començà la globalització de l’econo-mia mundial i va esdevenir tot el món un sol mercat. La globalització ha comportat que les distàncies ja no son cap problema pel comerç mundial i que uns productes fabricats a la Xina o al Japó, amb preus molt més baixos que els països occidentals degut a que tenen uns sala-ris baixíssims i sense les proteccions socials, que tenim aquí, siguin venuts al mercat Nord-americà o a Europa d’una manera massiva obligant a tancar moltes empre-ses per falta de competitivitat. Es pot dir que la globalització ha afavorit els països emergents com la Xina, la Índia, Brasil, etc. En canvi a Europa i Amèrica del Nord ha comportat que alguns sectors de l’economia hagin quedat perjudicats, a dife-rència de les grans multinacionals que tenen les seves inversions molt diversificades i per tant hi han sortit

guanyant.Ara quan va arribar la crisi financera procedent dels Es-tats Units, on ha afectat majoritàriament ha estat aquí a Europa, aquesta crisi ha fet que s’hagin hagut d’injectar quantitats immenses de diners públics per salvar als bancs i caixes, ara a l’hora de tornar aquestes fabuloses quantitats de diners sembla que ho vulguin carregar a l’esquena de la classe treballadora retallant subsidis, beques i pensions ( que costaren anys de lluites obre-res per aconseguir-ho ), estem en un punt d’inflexió en que ens volen fer tornar enrera i retallar part de l’estat de benestar aconseguit. Per facilitar la competitivitat, segons alguns economis-tes aquí a Europa tenim massa despeses socials que en-careixen el preu final dels productes i per això, diuen, no som competitius, per tan ens volen retallar despeses socials per poder fer la competència a la Xina i d’altres països similars. Que ens queda per poder sortir d’aquest pou en què estem?. Segons els experts econòmics s’ha de treballar més i amb més qualitat, donar seguretat als inversors de que podran obtenir beneficis a canvi de crear llocs de treball que es el més urgent, perquè amb un 20% d’atur com tenim ara no podrem resistir massa temps, som el país amb mes aturats d’Europa i això és insoste-nible a llarg plaç, primer que res s’ha de crear riquesa per poder-la després repartir. Hi ha gent que s’ho passa molt malament, famílies sen-ceres en que ningú d’ells té feina, només cal mirar les xifres del personal que serveixen al Banc d’Aliments, que atenen els de Càritas o la Creu Roja, i cada dia van augmentant més i més. L’atur de llarga durada ha de començar a baixar perquè està comprometent l’harmo-nia social que fins fa poc havíem gaudit. Esperem que el nou govern de Catalunya posi els mit-jans al seu abast per encarrilar la situació cap una mi-llora de l’economia i així poder donar esperança a tota aquesta gent que es troben en una situació d’angoixa.

A. Pujals

Temps de crisi i d’esperança


Parlem-ne

Doctor Honoris Causa de la Universitat Ramon LlullEn la sessió extraordinària del 26 de març de 2009, la Junta de Govern de la Universitat Ramon Llull, a propos-ta de la Facultat de Psicologia, Ciències de l’Educació i l’Esport Blanquerna, va prendre l’acord de concedir el grau de doctor Honoris Causa de la Universitat Ramon Llull al Dr. Octavi Fullat i al Dr. Antonio Damasio.El proppassat 8 d’octubre va tenir lloc a l’Auditori Car-denal Narcís Jubany de la FPCEE Blan-querna de la Universi-tat Ramon Llull, l’ac-te d’investidura de l’atorgament de Doc-tor Honoris Causa al Dr. Octavi Fullat, catedràtic emèrit de Filosofia de l’Educa-ció de la Universitat Autònoma de Barce-lona i al Dr. Antonio Damasio, catedràtic de Neurociència i de Psicologia i director del Brain and Crea-tivity Institute de la Universisty of Sout-hern California.En el nostre humil INFORMATIU d’Alfor-ja, voldríem fer-nos ressò joiós del fet de que un alforjetà de soca-rel, Octavi Fu-llat, hagi estat guar-donat amb aquest títol d’una importàn-cia cabdal. Intenta-rem per tant, donar a conèixer un resum, necessàriament breu, de les paraules que, en el transcurs de la cerimònia solemne, pronunciaren les personalitats que ocupaven la mesa presidencial. Esperem haver encertat en els paràgrafs escollits.En l’acte d’investidura feu els elogis d’Octavi Fullat, la Dra. Anna Pagès, professora de la Facultat de Psicologia i Ciències de l’Educació de la Universitat Ramon Llull, entre d’altres coses digué:“El professor Octavi Fullat representa avui, en aquest emotiu acte de reconeixement, un moment simbòlic de

la història de la Universitat Ramon Llull en el context universitari a Catalunya. El professor Fullat va seguir, des dels inicis, el nostre projecte. Es va sumar als esfor-ços acadèmics per fer-lo existir i va constituir per a tots nosaltres un referent únic en aquells primers anys tan memorables. A la Comissió de Doctorat, a classe, en les converses informals pels passadissos, en els àpats que

vam tenir ocasió de compartir, Octavi Fu-llat era capaç d’una cosa de la qual ben pocs poden ventar-se: ajudar-nos a dis-tingir, a no confon-dre els conceptes, els corrents teòrics, les preguntes fonamen-tals.... Sempre fou d’una gran claredat en el discurs. Que no tot és igual, ho hem après del seu mestratge, hem pogut formar part d’un projecte universitari a Catalu-nya, tant amb la nos-tra formació d’origen a les universitat en plural, com en el nou projecte de creació, l’any 1991, de la Uni-versitat Ramon Llull.El professor Fullat ens ha fet entendre que la universitat és com una casa gran que ens agombola, sota el sostre de la qual hem de seguir vivint una vida d’interès acadè-mic i intel·lectual.En un text profètic

escrit l’any 1969, tot just després dels esdeveniments de la primavera de 1968 a París, el professor Fullat des-vela l’origen del seu afany personal per la universitat a través d’un record d’infantesa:“Quan la meva mare –al cel sigui- m’acompanyava a pas-sejar, algunes vegades em portava a la plaça de la Uni-versitat, i jo li preguntava: “Mare, què és aquella casa tan gran?”, i ella, mestressa de carrera i de professió, amb el respecte que això li proporcionava pels estudis superiors,

Imposició del birret doctor Honoris Causa a Octavi Fullat, per la Dra. Esther Gimènez-Salinas, Rectora Magnífica de la Universitat Ramon Llull


Octavi Fullat i Genís

em responia: “Aquesta és una escola on fan savis” I ales-hores em semblava que aquella casa era petita.Octavi Fullat és escolapi. A l’Escola Pia de Catalunya, durant llargs anys de formació, va aprendre el respecte i la dignitat de l’acció d’ensenyar, però també Bíblia, Teologia, Filosofia Medieval, Llatí, Grec i Hebreu. Una formació humanista en el sentit literal de la paraula. Una referència simbòlica que no l’abandonarà en la seva manera d’encarar el món i els obstacles que en hi anem trobant. Els escolapis traspuen la joia de la fe i l’encomanen. Són una gent d’una gran simpatia i alegria. Una gent intel·ligent d’una extraordinària bon-dat.”No podia faltar en el parlament de la Dra. Anna Pagès una referència a la germana estimada:“Les darreres paraules seran l’absència de Maria Fullat que omple el seu record l’instant d’aquesta hora. Ella, amb el vigor i la dignitat dels patriarques, va recolzar l’obra d’Octavi Fullat. Maria, l’àngel de les petiteses do-mèstiques, ens acompanya avui aquí i gairebé no ens adonem perquè passa volant, com un minúscul batec d’ales.Gràcies Dr. Fullat per haver acceptat l’honor que avui celebrem”.L’acte va cloure amb el discurs de la Dra. Esther Gimé-nez-Salinas, Rectora Magnífica de la Universitat Ramon Llull, del que hem seleccionat els paràgrafs següents:“M’agradaria que situéssim el port des d’on partirem no gaire lluny d’aquí, a la platja de la Barceloneta. Abans de la Guerra Civil, a la sorra d’aquesta platja s’alçava un edifici modest que albergava un dels més importants projectes educatius que ha tingut el nostre país durant la Segona República: es deia “l’Escola del Mar”. Doncs bé, precisament en aquest col·legi va exercir de mestra Maria Genís Serra, que al seu temps fou també alum-na de la coneguda pedagoga Maria Montessori. Octa-vi Fullat és el fill d’aquella professora que ensenyava a l’Escola del Mar. No és estrany que un gran filòsof de l’educació trobi les seves arrels en una mare que havia estat en contacte amb les tendències educatives més innovadores de la seva època. Res que aquell infant no hagi previst en el disseny dels seus plànols vitals podrà ser edificat. Per això, l’educació és una de les activitats

més nobles a les quals es pot dedicar l’ésser humà.La curiositat. Ens ho diu ell mateix: “L’home és l’únic animal que fa preguntes”. L’actitud de sorpresa davant del món, l’interrogant constant, el “per què” implaca-ble i incessant defineix l’ésser humà des de la infantesa. Amb els anys i amb l’edat, alguns perden l’afany per saber, perden la curiositat i apareix el cinisme, la de-sídia i l’estultícia. Però altres conserven aquella força que els convoca a fer-se preguntes, a buscar, a llegir, a escoltar. Quan l’Octavi Fullat va néixer a Alforja, a Tarragona, l’any 1928, va arribar al món preparat per llançar inter-rogants i el més sorprenent és que amb més de 80 anys la seva curiositat continua intacta. Fullat també reivindica el coneixement de les llengües clàssiques, el grec i el llatí, amb les quals la humanitat ha redactat les pàgines del saber fins fa ben poc. Con-versar amb els pares del pensament occidental, amb el grans mestres, és una activitat que s’ha de fer en l’idioma original, perquè si no, perd vigor i autenticitat. I això és el que fa Octavi Fullat.És precisament a força d’autoexigència que Octavi Fu-llat ha contribuït a dotar la universitat catalana i l’educa-ció del nostre país de qualitat i sensibilitat intel·lectual. Des de la seva Càtedra de Filosofia de l’Educació a la Universitat Autònoma de Barcelona, el seu mestratge i les seves múltiples publicacions han estat inspirado-res. Octavi Fullat és un mestre que per on ha passat ha deixat deixebles agraïts, persones i estudiants que han seguit la seva obra i les seves ensenyances. La nostra Universitat també ha estat atenta al seu pensament i per això el va convidar a llegir la lliçó inaugural del curs 1993-1994 que portava per títol Problemes d’axi-ologia antropològica. La Facultat de Psicologia, Ciències de l’Educació i l’Esport Blanquerna, que integra l’Escola de Magisteri que ja té 60 anys, reconeix avui la seva ingent trajectòria i el felicitem efusivament”.Des de l’INFORMATIU, només ens cal afegir la nos-tra més entusiasta enhorabona al professor Fullat per aquest títol de Doctor Honoris Causa atorgat per la Universitat Ramon Llull.

Consell de Redacció



Col·laboracions

Ara que es parla a tort i a dret de la “memòria històrica”, se’m passa pel cap de que cadascú de nosaltres te-nim la nostra petita història embo-licada en la tramoia de la memòria si em permeteu el joc de paraules.Acabada la maleïda guerra incivil , la nostra societat començava una nova època que fou d’una tristesa fosca i aclaparadora. La guerra al Baix Camp i concretament aquí al nostre poble, podem dir que s’aca-bà el quinze de gener del 1939 en que varen arribar “las fuerzas naci-onales”. Aquest fet va quedar im-mortalitzat durant molts anys en un placa que donava el nom a un dels carrers de la vila. La primera missa de campanya es celebrà a la placeta de l’Abadia i al diumenge següent és feu a la sala de Cal Quim. Recordo que durant la guerra es-piant per les finestres de casa, vaig veure passar el camió d’imatges religioses que portaven a cremar al Pi de la Riera. L’església de Sant Miquel estava gairebé enderroca-da i l’havien fet servir per hospital de mules i cavalls que venien del front de l’Ebre per guarir-los de les ferides. La canalla seguíem el carro que portava el pinso dels cavalls, amb l’intent d’agafar alguna garro-fa i així poder-nos-la menjar. El 27 d’agost del 1936, durant la revolta afusellaren d’una manera vil a vuit persones innocents, víc-times de la injustícia. Entre desa-pareguts i morts al front de guer-ra caigueren una vintena de joves que tot just començaven a albirar somnis i il·lusions. Altres empreni-

en el llarg i dolorós camí d’un exili sense esperances i, per acabar-ho d’arrodonir, hi havia els empreso-nats i els que consumien la seva joventut incipient en uns camps de concentració sense cap bri d’huma-nitat, esperant, sovint inútilment, el avals que els fossin favorables. Amb aquest panorama, gens encoratja-dor, podeu fer-vos una idea llunya-na de la realitat que ens envoltava. Cal afegir que els guanyadors, els que havien conquerit per la força de les armes un poder legalment elegit pel poble, restaven arrogants sense amagar la seva eufòria.Poc a poc, l’església de Sant Miquel avançava en la seva reconstrucció. Es varen tallar els plataners de l’er-mita de Sant Antoni per disposar de fusta per fer els bancs de l’església, fets per l’artesà fuster en Joan Fran-quet. Setanta anys després roma-nen intactes.L’obra pública més important d’aquella època, fou la construcció del pont de Ca la Balsella, que va unir el barri aïllat de Pallars amb el nucli central del poble. Per tal de sufragar un dispendi d’aquesta magnitud, es gravaren en cinc pes-setes cada sac d’avellanes de dife-rents anys de collita.A l’any 1940 es restablia la nova imatge de la Verge de Puigcerver ( l’anterior havia estat cremada el 1936 ) i s’entronitzava amb una gran solemnitat el dia de la seva festivitat tradicional: el cinc d’agost. No recordo que mai el poble fou més pomposament guarnit. Diuen les cròniques que la vila semblava

un jardí.La misèria més acarnissada era la característica general. Les collites eren molt migrades per la manca d’adobs químics adequats i s’apro-fitaven les deposicions humanes i els fems del bestiar. Cal afegir que tot estava racionat i qui més, qui menys havia d’enginyar-se-les per recórrer al mercat negre, anomenat estraperlo, per aconseguir el més necessari per sobreviure.L’Ajuntament era d’una grisor abso-luta. Totes les disposicions es pre-nien al dictat de la Falange i l’au-toritat màxima de la província era el Governador Civil, una mena de senyor feudal. En quan a la moralitat sexual, res-tava sota la vigilància del clero, res-trictiva fins a la ridiculesa. L’Acció Catòlica era el seu braç dret. Per reblar el clau, l’any 1948 es cele-braren les “missions” amb uns pre-dicadors que anunciaven una altra apocalipsi pels pecadors.Acabo amb un apunt personal col-pidor. A conseqüència de les priva-cions d’aquella postguerra d’una duresa difícil d’explicar a les noves generacions, el meu pare va con-traure la malaltia de la tuberculosi que aleshores feia estralls. Privat de treballar vàrem haver de vendre els nostres interessos ja prou minvats i al 1947 ens deixava amb 42 anys. Jo en tenia 15 i vaig quedar com-pletament esma - perdut.

Miquel Serra

El meu record d’una dècada grisa

La majoria de decisions que prenem lliurement al llarg de la nostra vida, son conseqüència del convenciment que fem d’allò que és millor en funció d’uns conceptes, uns costums, uns paràmetres motivats per impulsos o emocions que s’han creat en el nostre interior i que co-neixem com sentiments. És d’aquests impulsos, emo-cions i sentiments del que voldria parlar-vos i he pensat desenvolupar-lo com si fos un conte de Nadal...Fa molts i molts anys, quan Déu va crear l’Univers i amb ell la vida, va permetre perquè així, en el vertigen del temps la humanitat entengués el perquè de la seva existència i és per això que, a banda del cos ens va dotar d’una ment, d’una ànima i també de la imagi-nació per tal de poder créixer i avançar. Per millorar aquest experiment “còsmic” va decidir enviar a la terra un àngel de llum per sembrar l’ànima amb quatre flors de color d’ambre: la felicitat, la il·lusió, el respecte i l’esperança. Tot seguit, uns dimoniets entremaliats, varen sembrar al costat d’aquestes flors, quatre herbes destructives: la tristesa, el desencant, la intolerància o la idiotesa, que d’immediat varen distorsionar la funció de les quatre primeres flors. Passat un temps, Déu va decidir enviar un nou àngel per il·luminar la ment dels humans amb quatre noves flors, aquesta vegada de co-lor morat per sembrar-hi la creativitat, la bondat, l’al-truïsme i la saviesa, però altre cop el dimoniets varen sembrar al voltant altres herbes com la destrucció, la maldat, l’egoïsme, i l’estupidesa, contrarestant l’efecte de les flors plantades per l’àngel. Decebut pel resultat del seu esforç, el Creador Suprem va prendre la deci-sió d’enviar un nou missatger perquè sembrés el cos i les obres dels homes amb quatre flors de color ocre: el treball, la caritat, l’enginy i el plaer. Els dimoniets, entossudits, varen fer seva la malifeta de plantar herbes destructives: la fatiga, la barroeria i el dolor. Tot ple-gat, semblava que res funcionava. No obstant la decep-

ció, Déu es va decidir per enviar un quart àngel amb la missió d’il·luminar la imaginació de les seves criatures preferides i sembrar quatre noves flors de color rosat: l’art, la bellesa, la fantasia i la llibertat. Però els dimoni-ets no es donaren per vençuts i al igual que en les altres tres ocasions, varen sembrar herbes de malastrugança: l’apatia, la lletgesa, la foscor i la opressió. Com res donava els resultats esperats, Déu amb la seva divina saviesa va prendre una decisió transcendental: enviar a la nostra vall de llàgrimes al seu propi fill i és, per això que fa més de 2000 anys, el va fer néixer a Betlem en una cova fosca i miserable, per morir 33 anys després clavat en una Creu i donar-nos així una immensa lliçó d’humilitat. En aquest viatge, el Fill de Déu ens va portar una flor perquè coordinés amb har-monia totes les altres flors, donant-se el cas de que les primeres flors eren ambre i anaven a l’Anima, les segones eren morades i anaven a la ment, les terceres eren ocres i anaven a les Obres del Cos i les quartes eren rosades i anaven per re - alimentar la imaginació i per això va decidir de posar-li a aquesta flor preciosa el nom d’amor per ser sembrada en el cor dels homes i així activar el sentiment més fort i poderós. Però per aconseguir-ho caldria que la llum d’aquesta flor tingués prou força per a vèncer les altres herbes destructives que també varen intentar de ser sembrades: la vani-tat, l’orgull, i la pitjor: l’afany de poder i com a única condició caldria que la persona, lliurement, obrís el seu cor perquè d’aquesta manera la flor de l’amor, es con-verteixi en el far que li doni la cohesió necessària i meni el vaixell de la nostra vida pel mar de l’harmonia empès per la brisa dels sentiments i així acostar-lo al port de la perfecció i de la glòria.

Miquel Taverna BalcellsVigílies del Nadal de 2010


Per Nadal… un conteLes flors del sentiments


Eleccions catalanesNo s’han produït sorpreses i tal com ja marcaven les enquestes, Convergència i Unió ha guanyat per amplia majoria les eleccions al Parlament de Cata-lunya del dia 28 de novembre, amb aquest resultat Artur Mas serà el pròxim president de Catalunya, a no ser que s’ajuntessin tots els altres partits en una candidatura contraria, cosa que sembla improbable. A hores d’ara el que no està segur és si Artur Mas serà investit a la primera ronda o a la segona, quan aquest exemplar de l’INFORMATIU sigui al carrer se-gurament aquest assumpte ja estarà aclarit.

Amb un cens de 5.230.886 anaren a votar 3.135.764 (el 60 %) i els resultats a nivell de Catalunya foren:CIU . . . . . . . 1.198.010 (38.5 %) i 62 escons.PSC . . . . . . . 570.361 (18.3 %) i 28 escons.PP . . . . . . . . . 384.019 (12.3 %) i 18 escons.ICV . . . . . . . . 229.985 (7.4 %) i 10 escons.ERC . . . . . . . 218.046 (7 %) i 10 escons.SI . . . . . . . . . 102.197 (3.3 %) i 4 escons.C’s . . . . . . . . 105.827 (3.4 %) i 3 escons.Altres partits . 213.261 (9.8 %) sense representació.Vots en blanc . 92.331 (2.94 %)Vots nuls . . . . . 21.727 (0.69 %)

En la demarcació de Tarragona els resultats foren:CIU . . . . . . . . 121.607 (39.4 %) i 9 diputats.PSC . . . . . . . . 56.173 (18.2 %) i 4 diputats.PP . . . . . . . . . . 41.250 (13.4 %) i 3 diputats.ERC . . . . . . . . 26.280 (8.5 %) i 1 diputat.ICV . . . . . . . . . 15.708 (5.1 %) i 1 diputat.

Eleccions al Parlament de Catalunya

2010 Alforja 2006 Alforja

Núm. Electors 1414 1287Núm. Vots 863 61.03% 800 62.16%Vots:CIU 371 43% 243 30.72%PSC 163 18.89% 213 26.93%ERC 76 8.81% 163 20.61%ICV-euia 52 6.03% 88 11.13%Solidaritat Catalana Independentista 48 5.56% PP 39 4.52% 48 6.07%Plataforma per Catalunya 21 2.43% Reagrupament Independentista 19 2.20% Ciutadans 15 1.74%Coordinadora Reusenca 11 1.27%Des de baix 5 0.58%PACMA (Partit Antitaurí) 3 0.35%Partit Republicà d’Esquerra 2 0.23% Escons en blanc 2 0.23% Partit Comunista 1 0.12%Els Verds 1 0.12% Nuls 6 0.70% 9 1.1%Blancs 28 3.24% 22 2.7%TOTALS 863

Des del pontificat de Pau VI, a la dècada dels seixanta, l’Església catòlica ha situat una nova forma de presèn-cia al món: la presència visible i clamorosa que repre-senten els viatges dels papes arreu del planeta terra. Els nous mitjans de comunicació i les noves tecnologies de la informació han fet possible allò que, fins el pontifi-cat de Joan XXIII era impensable. És lloable que la més alta jerarquia de l’Església hagi sabut adaptar-se a les noves circumstàncies i aprofitar-ne les seves enormes possibilitats. Des d’aquest punt de vista hom pot dir que l’Església s’ha posat al dia. Cosa que lògicament ens alegra.Però tot això no son més que mitjans que s’assumeixen per assolir un objectiu. I aquest no hauria de ser un al-tre que el que Jesús assignà als apòstols: “Aneu per tot el món i prediqueu el missatge joiós a tota criatura” ( Mc. 16,15 ). Llavors resulta inevitable preguntar-se: els viatges del papa, tal com es fan, són un mitjà adequat per l’anunci de l’Evangeli ?.Ningú posa en dubte que els viatges del papa tenen un important efecte mediàtic. No solament per la quanti-tat de gent que concentra un acte públic del pontífex sinó també perquè qualsevol viatge papal és notícia que dona la volta al món, en tot el potencial que tenen les cadenes de TV per a que la presència i el missatge d’un dels més grans líders religiosos, arribi fins els dar-rers racons de la terra. I això, en temps de laïcisme i crisi religiosa és d’una importància cabdal.Amb el que fins ara he dit, no està pas dit tot el que cal dir en aquest assumpte. Perquè la missió del papa, seguint fidelment el manament de Jesús, ha de ser anar pel món “ anunciant l’Evangeli”. I aquí és on rau el problema. Perquè els viatges del papa és preparen i es fan de tal manera que n o hi ha líder mundial ( per molt poderós que sigui ) que es presenti ( vagi on vagi ) amb tanta pompa i solemnitat com ho fa el successor de Pere, o sigui el successor d’aquell modest pescador de Galilea. Els viatges del papa s’organitzen de manera que: 1) necessiten unes sumes de di-ners que ningú sap exactament quants milions de dòlars cos-ta un viatge ni d’on es treuen aquestes sumes sorprenents de diners. 2) Tot el muntatge de pompa, solemnitat i mesu-res de seguretat superen tot el que Jesús pogué imaginar.Vist això, em pregunto: en aquestes condicions, és possi-ble fer el que el papa ha de

fer que no és sinó anunciar l’Evangeli ?. Quant Jesús manà als seus apòstols a predicar l’Evangeli, els va dir taxativament: “no os procureu ni or, ni plata, ni xavalla per a dur a la faixa, ni sarró pel camí, ni dues túniques, calçat ni bastó “ ( Mt. 10,9-10 ). Jesús veié clarament que per a predicar el que Ell volia que es prediqués a la gent, no feien falta ni diners ni ostentació i que els diners i tot el que acompanya als notables d’aquest món és un destorb. I si els apòstols no podien portar res d’això, per què el successor dels apòstols fa exac-tament el contrari del que manà Jesús?. I que no se’m digui que el papa, a més de successor de Pere, és cap d’Estat. Perquè d’això és del que em queixo. Entre d’al-tres coses, un cap d’Estat front un altre cap d’Estat, si s’até el que mana el protocol i a tot allò que suposen les normes de la diplomàcia no pot dir el que Jesús deia davant les multituds que l’escoltaven i davant els poderosos que li tenien por. En una situació d’aques-ta mena, no hi ha més remei que guardar-se l’Evan-geli per a limitar-se ha dir generalitats que solament convencen als que ja estan convençuts. Per això escric aquestes coses... per a protestar, per l’abús de poder que representen els viatges del papa. No és de fe que el papa hagi de viure com viu ni que hagi de viatjar com viatja... La meva fe en Jesucrist em diu ben bé el contrari. O és que creiem més amb el papa d’ara que en el Jesús de l’Evangeli?. Amb tot allò que tinguin de positiu els viatges del papa, jo m’atinc als fets: en tota la història del papat, cap ni un dels papes ha viatjat

tant com Joan Pau II. I, amb tot, cap altre papa a l’anar-se’n d’aquest món ha deixat l’Es-glésia sumida en una crisi tant profunda com la crisi que pateix l’Església que Joan Pau II ens deixà: ateisme, laïcisme, rela-tivisme, escàndols al si de la pròpia Es-glésia, seminaris i noviciats buits, més de la meitat de parròquies del món sense mossèn, esglésies quasi deser-tes, desprestigi del clergat, desespe-rança del laïcat, carència creixent de bons teòlegs...Tot això és vol maquillar i me-nystenir en base a les grans con-

centracions papals. Però no acceptem que això acostuma a quedar-se en un miratge que dura unes hores, uns dies i després tot segueix igual o pitjor, any rera any. Sincera-ment no se si estan cecs. O, ves per on, el que potser pas-sa és que el cec sóc jo.

José Mª Castillo


Sobre el viatge del Papa

La meva bellesa d’Octavi Fullat


Pla Nabril, 35Tel. 977 81 62 59 43365 ALFORJA

Temps de lectura

Amb parsimònia i una serenor estranyes, he tancat la lectura de La meva bellesa, l’últim volum de la trilo-gia de les memòries del professor i filòsof Octavi Fullat. Aquesta vegada, però, no he hagut de recórrer al breu i documentat esquema de la biografia de l’autor inclòs al final de cada volum. Us ho explico: un matí d’agost de l’any passat, vaig tenir la sort de poder compartir tau-la i un bon esmorzar, acompanyat de dos bons amics, amb el professor Fullat, seguit d’una xerrada posterior que va esdevenir-se en un dels records més preuats de l’estiu. Quin gaudi! El que hi havia preparat a la taula no tenia res a veure amb els menús sofisticats, regats amb un bon “Lutry”, dels que besen l’ànima, de què ha pogut fruir el professor Fullat, bon vivant, viatger in-cansable, per aquests móns de Déu. El nostre àpat es pot entendre aviat sense necessitat de traducció: “coca amb recapte elaborada a Cal Queraltó amb un tall de llonganissa d’Alforja de Cal BONDRIÂ i regat amb un “Ganagot” conreat i embotellat a la propietat dels ger-mans Llauradó i Reverchon al mas del Botó de la Vall de Cortiella”, que, si no besava l’ànima, entrava al cos d’una forma plaent. Amb aquesta benedicció prèvia dels àngels, vàrem encetar una tertúlia difícil d’oblidar. La personalitat, la saviesa, la cultura - gens presumptu-osa, lluny de la provocació descarada de la seva autobi-ografia- d’Octavi Fullat em van captivar. Ens va parlar del fet que estava exhaurint les últimes pàgines del tercer volum de la seva trilogia, en què ex-plicaria la seva visió de l’art que havia viscut i contem-plat al llarg de la seva vida. No ens va avançar el títol del llibre, que es va presentar a principis del 2010 com La meva bellesa -cosa que, en la meva opinió perso-nal, suggereix una darrera entremaliadura del professor admirat. Algú pot confondre el mot “bellesa” amb un “ego” personal, o la be alta per la ve baixa. Res més lluny de la realitat. Avisats per la conversa esmentada,

sabem que el professor Fullat ens farà referència a la “bellesa” exterior, escampada arreu del món: l’art de l’escultura, de l’arquitectura, de la música, de la litera-tura, de la paraula i... “Bell? Una dona nua”.He començat aquest escrit dient que he llegit la trilogia formada per La meva llibertat, La meva veritat i ara La meva bellesa, amb parsimònia i serenor. No són llibres per llegir-los d’una tirada. Això seria una vulga-ritat. S’han de reflexionar, assaborir i, si cal, tornar a relle-gir capítols sencers per aprofundir-hi, segons l’abast de l’enteniment de cadascun dels lectors. La filosofia mai no ha estat fàcil de pair.Per a aquest escrivent, seguint l’encertada definició del professor Fullat –sóc prou conscient de no ser escrip-tor - , La meva bellesa és, abans que res, un subtil i tendre homenatge a la seva germana Maria, a qui s’es-timava amb bogeria i a qui dedica paràgrafs sencers, farcits d’una emoció pregona. Prova evident d’aquesta estimació és el diàleg de complicitat, a mig camí entre la seriositat i la ironia, entre Maria i Octavi Fullat, fent memòria d’un viatge a Florència i Roma:“- Recordes, Maria, “L’èxtasi de Santa Teresa d’Àvila” a Santa Maria della Vittoria a Roma...?- Perfectament. A la capella Cornaro.I afegeix Octavi:- Mostra la santa castellana en situació psíquica i física extrema quan l’àngel li fereix el cor amb una sageta mís-tica. Havia contemplat Bernini tantes vegades el rostre de la seva amant o concubina Costança en el moment de l’orgasme que li va ser fàcil representar Santa Teresa en èxtasi místic. Amb perdó dels de l’Opus”.Posant-hi distància pel mig, he recordat les meves sos-pites d’adolescent quan ens ensenyaven la “doctrina” –ara en diuen catequesi- : que tant trasbalsament mís-tic amagava una relació directa amb la sexualitat. Jo


també demano perdó per aquests pensaments impurs. D’aquest homenatge a la germana, definitivament ab-sent, neix l’altre rerafons que al meu entendre brolla de les pàgines de La meva bellesa: una obsessió, un diàleg permanent, asserenat, amb la mort, amb el no-res. Permeteu-me un incís per explicar-vos una anècdo-ta personal: Si la meva ja feble memòria no em juga una malifeta, devia ser a mitjans de la dècada dels anys seixanta del segle passat que va arribar al nostre país, esquivant in-comprensiblement la fèrria censura nacionalcatòlica, la pel·lícula El setè segell, del director suec Ingmar Berg-man, que es va estrenar gai-rebé d’amagat en els circuits d’art i assaig, de caire minori-tari. En una reacció estranya, va funcionar l’anomenat “a cau d’orella” –antiga versió de l’actual SMS- i la pel·lícula va esdevenir-se en un gran èxit i fins i tot es parlava d’un cinema amb un missat-ge desconegut fins alesho-res. A Cornellà –el meu lloc de residència habitual- la va presentar en sessió de cine-fòrum l’inoblidable Miquel Porter Moix, un dels crítics de cinema amb més presti-gi d’aleshores, i, després de la projecció, en el decurs del col·loqui, vaig tenir la sort de mantenir un diàleg amb veu alta amb el presentador sobre la temàtica de la pel-lícula, que m’havia causat un fort impacte. Tot això ve a tomb perquè en un moment determinat de La meva be-llesa, el professor Fullat re-produeix aquest diàleg:“-Digues-me, Octavi,- pregunta en Miquel Porter- quin di-

rector t’ha impressionat?- Bergman –li responc sense titubejar.- Quina pel·lícula d’ell?- “El setè segell”.- Com et va impactar?- Llavors vaig entendre com d’agradable és donar-li la benvinguda a la mort com la que dones al descans al fi-nal del dia”. La pel·lícula en qüestió desenvolupa la història d’un cavaller de l’Edat Mitjana, que, en tornar de les cro-ades, juga una partida d’escacs amb la mort. Una

metàfora implacable de la recerca eterna de Déu i la mort. Comentant el fet , An-toni Pujals, director d’aquest INFORMATIU, em recorda que el professor Fullat la va presentar aquí a Alforja, al nostre enyorat cinema del Pepolla. Sens dubte, eren al-tres temps.No voldria equivocar-me en una qüestió tan perso-nal, però tinc la impressió que, a Octavi Fullat, la visió d’aquesta pel·lícula, la seva profunda saviesa particular i la desaparició prematura de la seva germana Maria li han fet plantejar-se dubtes i pre-guntes sense resposta sobre la mort i el no-res que se-gueix al tancament d’ulls de-finitiu. Crec que m’estic em-patollant i he de reconèixer la meva manca de prepara-ció en assumptes tan envitri-collats. Deixem-ho aquí.La meva bellesa, igual que els dos volums anteri-ors autobiogràfics, està escrit d’una manera expressament

anàrquica, sense cap cronologia, com si els records lliu-

ressin una contesa particular per sortir a la llum, i quan l’autor torna a la realitat del seu entorn més immediat, ho fa d’una forma descarada, agressiva i provocadora, sense deixar cap branca verda, i les seves fiblades més punyents les adreça als polítics, especialment als mem-bres del “Tripartit – bis”, sense oblidar la jerarquia ca-tòlica personalitzada en el cardenal Rouco Varela, i que, en la meva opinió, es resumiria amb aquest paràgraf inqüestionable: “Els polítics són un ens de molt soroll per a no res. No perdi el temps amb ells”.Amb la lectura d’aquest últim volum de la trilogia he viatjat imaginàriament per les “belleses” del món i he sentit una enveja noble de no fer-ho personalment acompanyat d’aquest pou de saviesa que, davant del Taj Mahal, el temple sagrat de l’Índia, on la majoria dels mortals només veuen pedres envellides, ell hi sap fer poesia, amb aquesta descripció magistral: “El Taj Mahal és una rèplica del jardí celestial, és l’últim refugi de l’ànima. En entrar al recinte descobrim l’àngel de bellesa tremenda. El sol coronava la cúpula reflectida a l’estany. Em vaig confessar: “Ara s’han acabat les presses perquè em sento a prop del secret”.Un altre exemple d’aquesta sensibilitat exquisida el tro-bem quan el professor Fullat accelera el pas per arribar a temps de contemplar la catedral de Reims il·luminada

per una posta de sol primaveral. Ens ho descriu així:“Vaig arribar a l’edifici quan el sol, que ja se n’anava a dormir, pintava de color de rosa la pedra tendra de Notre Dame de Reims. Vaig córrer, ja que volia contemplar amb aquella llum un àngel que camina sempre alegrement em-briagat gràcies al champagne; la calor banyava el meu cos”.Tornada de Barcelona a Alforja. Condueix el cotxe Ro-bert Sarobé. Els viatges sempre conviden a les confi-dències i també als silencis. Robert li pregunta:“- El sentit de la vida, Octavi?- Ningú no pot travessar l’última porta.- Què expliques, doncs?- La biografia d’un home amb el seu esquinçament.- Descrius veritats?- Tot en les meves memòries és veritat, fins i tot el que és inventat”.Silenci.No és el meu costum de donar consells, però perme-teu-me recomanar-vos carament la lectura de la trilogia que és tanca amb aquest llibre, que resumeix una vida i un pensament lliure de lligams i compromisos hipòcri-tes. Gràcies per la impagable lliçó professor Fullat.

Gonçal Évole

Foto: Cedida per gentilesa de Jordi Vilella Puig

Manifestació a l’any 1977 reclamant: “Llibertat, amnistia i estatut d’autonomia”, pels carrers d’Alforja. Eren temps d’esperança.


Temps era temps

Les partides de terme d’Alforja i la seva ubicació vista des de la vila (i IV) LA VALL DE CORTIELLA

Cortiella és la part de terme més allunyada de la vila tot mirant a sud-oest. La propietat del mas d’en Mestre -amb una masada amb capella i cementiri– ocupa la part més gran i important de la vall. Actualment, però, els propietaris han anat a menys, els seus masos satèl-lits han passat a mans d’altres propietaris. Cal dir que Cortiella, més que una partida de terme, és un extens territori, un despoblat, agregat a la vila d’Alforja des de la donació que es féu a Ramon de Ganagot. El fons de la seva vall és enclotat en mig de terres pissarroses per on circulen les aigües del Cortiella. A la vora del riu s’aplegaren una colla de masos i masets. Jo recordo algú d’Alforja que hi tenia terres pròpies i que, a la llar-ga, les va vendre als del poble veí, ja que els terrenys els eren més avantatjosos per la proximitat de la vila prioratina. En aquesta contrada, el nostre terme arriba a mitja hora de Porrera, mentre que pel camí de ferra-dura – que era l’única forma d’arribar-hi fins no fa gai-res anys -, es necessitaven dues-tres hores de caminada.Durant algunes centúries varen tenir un gran interès econòmic les mines de galena argentífera, que hi resta-ren obertes fins a bona part del segle XX.Quant als conreus – la majoria avellaner -, han anat esdevenint erms i molts dels antics masos van de capa caiguda. Fan excepció algunes plantades de vinya en terres reestructurades i adaptades per a aquesta varie-tat de cultiu, talment com se sol fer ara al Priorat. No fa gaire que aquesta revista – l’INFORMATIU d’Alforja – publicava un article en què uns propietaris agrícoles emprenedors dedicats al conreu vinyater explicaven els seus projectes, que ja es van fent realitat, consistents en: la selecció i producció de la varietat de raïm idònia i l’elaboració i comercialització del vi. Acabo amb dues

anècdotes: En el primer terç de la passada centúria els amos del mas d’en Mestre vivien a Alforja. A la casa ara del Josep Mª Borràs. Al temps de la collita llogaven plegadores alforgenques. La Maria Juncosa – una veïna de carrer de l’edat del meu pare – m’explicava que es quedaven a dormir “allà dalt” i que la colla, tot plegant avellanes, cantava aquesta quarteta:

A la vall de Cortiellano hi volem anar mai més,com que no tenen rellotge,no sabem mai l’hora que és.L’oncle Pere Freixes (el Pere Boter) em deia que en la primera dècada del segle passat es deia missa a la cape-lla del mas d’en Mestre cada diumenge. Que ell, com a escolà, acompanyava el capellà que anava a cavall d’un ruquet. Així feien les vora tres hores de camí, passant per Puigcerver. Assistien a la celebració habitants dels masos de la vall, la qual cosa era motiu de trobada i de festa. Pel que fa a celebrant i escolà, dinaven al mas i retornaven al caient de la tarda.

CLOENDA I BIBLIOGRAFIA: He tractat aquest tema de les partides del nostre terme i la seva ubicació molt esque-màticament. Per més informació, cerqueu-la al llibre NOMS DE LLOC I DE PERSONA D’ALFORJA I CORTIELLA de Miquel S. Jassans. I als mapes LA VALL D’ALFORJA i VALL DE CORTIELLA, SERRA DE PRADELL, PUIGCERVER. Dues publicacions d’EDITORIAL PIOLET.Llibre i mapes es poden adquirir a ATENEU CULTURAL JOSEP TAVERNA D’ALFORJA.

Josep Sànchez Moragues

Mas d’en Mestre de la vall de Cortiella


CU

INA

DE N

AD

AL


El racó de la poesia

Intensa nevada¡ Neu blancatota puraplena de brilli d’hermosura!Del cel caus freda, gelada,els ocells i cantenprenent volada.Picotegen els arbresamb harmoniaen s’ha innocènciai ses cançons.De branca en brancabuscant la vidaque l’hivern durels prendrà.¡ Lluiten i és mouen,en nostre esfera!esperant el sol...que sortirà. Mª Antonieta Raüll Llaberia

RENAIXENÇAVoldria després de la mortrenéixer en una altra vidaque de llum estés farcidade caritat i d’amori gaudir l’immens valord’un sentiment tendre i suaucom el més preuat tresor.Voldria després de la mortvolar en la immensitatsobre mars de llibertatamb les ales del recordi atracar al màgic porton les ànimes beneïdespuguin guarir les feridesque portem a dins del cori així un Déu d’amor i sort amb divina embranzida acaroni nova vidadesprés de la nostra mort.

Voldria després de la mortque un impuls de suau absènciam’acosti a la divina presènciad’un esperit ferm i forttot sentint el dolç conhortd’una clara llum d’albadacom finíssima besadafluint a dins del meu cor,en plàcid estat d’eufòriaper gaudir d’eterna glòriaquan reneixi després de mort.

Miquel Taverna BalcellsNovembre de 2010

CU

INA

DE N

AD

AL

CANELONS DE PEIXINGREDIENTS per a 6 persones:24 canelons, 150gr. De rap, 6 gambes, 100gr. Tomàquets, 1 ceba, formatge ratllat, sal i oli d’oliva, salsa beixamel

PREPARACIÓ: Es fa bullir la pasta en 3 litres d’aigua, sal i dues cullera-des d’oli d’oliva. Un cop cuita es passa a l’aigua freda, s’escorre i es posa sobre un drap de fil net. Es bull el rap, les gambes i la ceba en mig litre d’aigua amb sal durant 20 minuts. S’escorre i un cop fred es treu la pell, les espines i es pica tot ben fi. S’agafa la pasta de peix, s’hi afegeixen tres cullerades de salsa bei-xamel i es barreja tot. Al mig de cada caneló s’hi posa una cullerada de la barreja de la pasta i s’enrotlla. La resta de la salsa beixamel es barreja amb els tomàquets bullits, escorreguts i passats per la batedora. S’agafa una plata de forn, s’unta de beixamel, i a sobre s’hi po-sen els canelons i al damunt la salsa amb el tomàquet i s’hi escampa el formatge ratllat i uns daus de mantega. Es posa al forn i s’espera que el formatge estigui ros i ja es pot servir.

COPA DE TRUFA I PANSES AMB ROM CREMATINGREDIENTS per a 4 persones:½ l de crema de llet, 50 g de sucre, 150 g de cobertura de xocolata negra, 6 grans de cafè, 50 g de xocolata negre ratllada, 50 g de panses, 1 got de rom, 1 c/s de sucre, pell de llimona

PREPARACIÓ:El dia abans poseu al foc la crema de llet amb el sucre. Quan bulli, aboqueu-la sobre un bol amb la cobertura a trossos. Remeneu-ho fins que es desfaci la xocolata i tot quedi homogeni. Deixeu-ho refredar a la nevera.En un recipient al foc, poseu-hi una cullerada de sucre amb un raig d’aigua, afegiu-hi els grans de cafè, una pell de llimona i el got de rom, i deixeu-ho flamejar fins que s’apagui. Apagueu el foc, passeu-ho a un altre recipient, i afegiu-hi les panses i un raig de rom al gust. Reserveu-ho.L’endemà traieu la trufa de la nevera i munteu-la a mà amb un batedor. Ompliu les copes alternant trufa, xocolata ratllada i panses i rom. Guarniu-ho amb més panses i xocolata.Serviu-ho fred.

BON PROFIT i BONES FESTES


Reserves: 977 816 375 - 649 859 123

Cuina Casolana PER: TERESA ÀVILA I GRAU

7 3 1 9 6 2 4 5 8

4 9 8 5 1 7 2 3 6

5 2 6 8 3 4 1 9 7

9 4 2 3 8 6 7 1 5

1 8 7 2 9 5 6 4 3

6 5 3 4 7 1 9 8 2

8 1 9 6 2 3 5 7 4

3 6 4 7 5 9 8 2 1

2 7 5 1 4 8 3 6 9

7 6 9

9 7 5

9 1 5 6

5

5 7 2 1

8 6

4 7 2 5

7 2 4

3 5 1

SUDOKU n.12

Solució SUDOKU n.11

Els passats 14 i 15 d’octubre, l’antic camp de futbol de Pallars s’havia transformat en un paisatge insòlit, ir-real. Potser també hi acompanyava la vesprada de tardor perquè els amants del cinema no haguéssim de fer cap esforç per imaginar un escenari digne del mític director italià Federico Fellini que, amb el seu mestratge, va saber reflectir tan encertadament en les seves pel·lícules la vida d’aquests rodamons romàntics sense futur d’un món comdemnat a desaparèixer definitivament. Imaginàriament semblava que en un moment donat farien la seva aparició el “Zampanó” i la “Gelsomina” els dos inoblidables personatges de La strada. El circ Europa havia plantat la seva carpa per atracció de la canalla, i els adults contemplàvem els animals exòtics que cercaven amb desesperació una mica de pastura, les lones de coloraines bressades pel vent, amb ulls incrèduls. La nostra memòria ja no recorda un esdeveniment d’aquestes característiques farcit de nostàlgia.

Consell de Redacció


Polígon industrial Les Sorts, parcel·la 10Telèfon 977 816 919 • Fax 977 816 522 • 43365 ALFORJA (Tarragona)

[email protected] • www.tecnovit.net

Anunci Informatiu 2009(2) 1 30/03/09 10:47

Documents

Informatiu d'Alforja num 71