La industrialització de Catalunya va construir una excepció dins del panorama espanyol i, fins al començament del segle XIX, Catalunya va ser la fàbrica d’Espanya. El motor d’aquesta embranzida industrial va ser la indústria tèxtil cotonera, que va continuar la tradició manufacturera iniciada al segle XVIII.

La indústria moderna a Catalunya es va iniciar en el sector tèxtil cotoner. Els seus orígens cal cercar-los en les fàbriques d’indianes, que a la darreria del segle XVIII havien augmentat la producció i havien incorporat les primeres filadores mecàniques. La liberalització de la producció i el mercat que van acompanyar la revolució liberal, la supressió dels privilegis gremials, van assegurar el lliure exercici de l’activitat industrial i van permetre la mecanització de la indústria a llocs com Catalunya, que ja comptava amb capitals i empresaris.

El salt cap a una economia industrialitzada es va iniciar a la dècada del 1830 quan es va introduir la màquina de vapor i es va mecanitzar el procés productiu. La mecanització es va iniciar abans en la filatura que no pas en el teixit, de manera que, l’any 1861, quan els fusos mecànics havien substituït completament els manuals, els telers mecànics encara no havien arribat a la meitat del total. Entre les causes de la ràpida mecanització de la filatura destaca l'escassetat relativa de mà d’obra, ja que es va incorporar al mercat de treball la generació dels nascuts durant la Guerra del Francès (1808-1814), molt menys nombrosa. La mecanització va suposar un augment de la producció i una disminució dels costos. Els preus més baixos van estimular la demanda, que va augmentar amb la protecció aranzelària i la substitució de les peces de llana per les de cotó, una fibra molt més higiènica i de mecanització fàcil. L’ascens de la demanda va suposar una fase de creixement del sector tèxtil (1830-1861), que només es va veure interrompuda durant la Guerra de Secessió dels Estats Units (1861-1865), a causa de la dificultat dels empresaris per proveir-se de matèries primeres (fam de cotó).

A partir de l’any 1874 es va iniciar una nova fase expansiva que va estar marcada per 3 processos de renovació: la mecanització del tissatge, la transformació dels edificis industrials com a resultat de la nova maquinaria més pesant i la substitució energètica. La utilització d l’energia hidràulica en lloc del vapor va comportar un canvi en la localització de les fàbriques i un sorgiment d’un gran nombre de colònies industrials a la vora dels rius.

La indústria catalana es va caracteritzar per la seva concentració en la indústria lleugera, bàsicament el sector tèxtil. En concret, van predominar les indústries intensives en capacitat empresarial i comercial i es van eludir les intensives en capital. Així, la indústria tèxtil es va iniciar amb l’aportació de petits capitals provinents fonamentalment dels beneficis agrícoles i del comerç colonial i va créixer a partir de la reinversió dels guanys. Les PIME’s van predominar encara que un nombre limitat de grans empreses donava solidesa a l’estructura industrial de Catalunya. El desenvolupament de la indústria tèxtil va haver de fer front a dues limitacions importants: La pobresa del subsòl català, escàs en carbó, i les dificultats del transport per proveir-se d’hulla asturiana(una mena de combustible) que va portar a una dependència energètica de l'estranger (Gran Bretanya), d’on provenia la major part del carbó que es consumia a Catalunya; la feblesa del mercat espanyol, que es trobava constituït bàsicament per una pagesia amb poca capacitat adquisitiva, la qual cosa suposava una demanda minoritària i massa lligada a les fluctuacions de la producció agrària. D’aquesta manera la indústria tèxtil va esdevenir un sector que exigia constantment al govern la promulgació de mesures proteccionistes per afrontar la competència dels teixits estrangers.

Pel que fa la localització industrial, en una primera etapa (1830-1860) i amb l’objectiu de reduir costos, la major part de les indústries van situar-se a la costa, prop dels ports per on arribava el carbó (Barcelonès, Maresme i Garraf). En una segona etapa, a partir del 1869 i per tal d’estalviar els alts costos de carbó, es van buscar cursos d’aigua utilitzables per obtenir energia hidràulica i la indústria es va desplaçar cap a les conques d’alguns rius (Besòs, El Llobregat, El Cardener i el Ter).

A Catalunya van coexistir dos models d’organització de la producció industrial: els vapors i les colònies. Els vapors eren industries tèxtils predominants en la primera fase de la industrialització, que utilitzaven l’energia del carbó. Estaven situats als barris industrials de les ciutats costaneres, preferentment al voltant de l’estació de ferrocarril per poder abastar-se més fàcilment del carbó. Constaven fonamentalment de l’edifici fabril i els seus annexos (carbonera, màquina de vapor, magatzems...). A partir de 1860, les dificultats de proveir-se de carbó a bon preu van dur a la creació de les colònies, uns establiments industrials, lluny dels nuclis urbans, localitzats a prop dels rius per obtenir-ne energia hidràulica. Comportaven un conjunt d’edificacions complementàries (Església, Escola, habitatges, economat, centres recreatius...) ja que els treballadors i les seves famílies vivien a la colònia. A diferència dels vapors, on els vincles entre treballadors i empresaris eren estrictament laborals, a les colònies s’hi van establir unes relacions dominades pel paternalisme dels amos i amb poca conflictivitat social.

El predomini de la indústria tèxtil cotonera no impedia el desenvolupament d’altres sectors. El de la llana, el segon en importància, va créixer gracies a la mecanització i a la introducció de la màquina de vapor, es va concentrar a Sabadell i a Terrassa i va experimentar una gran expansió arran de la crisi cotonera del 1866. La metal·lúrgia va tenir a Catalunya un paper subsidiari i es va desenvolupar a la segona meitat del segle XIX, estimulada per la mecanització del tèxtil. Per exemple, la Maquinista Terrestre i Marítima, creada al 1855 a Barcelona, va ser la més important. La indústria química va avançar molt lligada a la producció d’àcids per als acabats de la indústria cotonera. Al final del segle es van iniciar dues indústries pioneres: l’electricitat i la telefonia. Al 1875 es va posar en funcionament la primera instal·lació elèctrica d’Espanya i 2 anys després es va establir la primera comunicació telefònica entre Barcelona i Girona. Al 1881 es va crear la Sociedad Española de Electricidad, que va construir la primera central eclèctica. Aquests nous mitjans van construir algunes de les novetats mostrades a La Exposició Universal de Barcelona (1888).

Al marge d’aquestes indústries més innovadores, les manufactures tradicionals (com la del paper, el cuir, la farinera i la surotapera) van continuar el seu desenvolupament i van tenir un paper important en la diversificació industrial de Catalunya. També es va desenvolupar la producció de gas per a l’enllumenat de les ciutats, que va conèixer una notable expansió fins a la seva substitució per l’electricitat. El creixement industrial també va potenciar el desenvolupament dels serveis com ara la Banca, les assegurances, els transport i el comerç.

A l’Espanya del segle XIX, el progrés de la industrialització va ser lent i les transformacions econòmiques, modestes. Tanmateix, a la darreria del segle al País Basc va consolidar-se un nucli industrial important fonamentat en la indústria pesant (mineria i siderúrgia).

La siderúrgia va ser el sector que, a partir de la segona meitat del segle XIX, va acompanyar el sector tèxtil en la implantació de la indústria moderna. Aquest sector va estar molt lligat al desenvolupament de la mineria del ferro i del carbó, perquè les altes temperatures dels alts forns per a la producció de ferro laminat necessitaven grans quantitats d’aquest combustible.

Els primers intents de crear una siderúrgia moderna van tenir lloc a partir del 1826 a Andalusia, aprofitant el ferro de les mines d’Ojén. Prop de Marbella, s’hi van instal·lar els Altos Hornos Heredia (La Concepción), els primers que van introduir a Espanya el forn anglès i l’afinament del ferro colat. D’aquesta manera, la producció siderúrgica andalusa va ser hegemònica a la península durant 30 anys. Però aquest primer intent va fracassar perquè, davant la dificultat per adquirir carbó de coc, s’hi feien servir carbons vegetals. Això va fer que els costos de producció fossin molt elevats i fessin insostenible la competència amb zones que es podien proveir d’aquest mineral més fàcilment. Llavors, a mitjan segle XIX, la siderúrgia malaguenya va entrar en una decadència definitiva. L’existència d’hulla a Astúries va convertir aquesta regió en el centre siderúrgic d’Espanya entre els anys 1864 i 1879. Les seves mines de carbó van afavorir la localització de les siderúrgies prop dels centres miners i, malgrat l’escassa qualitat i el baix poder calorífic de l’hulla asturiana, la producció de ferro va créixer ràpidament. Tot i que el volum absolut de la producció era reduït, la siderúrgia d’Astúries va mantenir la seva primacia fins a les darreres dècades del segle XIX pel fet que era, en aquell moment l’única zona d’Espanya que disposava de carbó mineral.

Biscaia posseïa extenses mines de ferro i una tradició en la farga i la ferreria que es remunta a l’Edat Mitjana. Però va ser a partir de l’any 1876, amb l’arribada de carbó de coc gal·lès a Bilbao, quan es va consolidar la indústria siderúrgica al País Basc. El poder calorífic més alt del carbó gal·lès i el seu preu més baix van comportar la pèrdua de competitivitat de les empreses asturianes, que tenien costos molt més alts. La consolidació d’un eix comercial entre Bilbao i Cardiff, basat en la exportació de mineral de ferro a la Gran Bretanya i la importació de Carbó gal·lès per als alts forns bascos, va tenir un paper de primer ordre en la industrialització del País Basc. En aquest sentit l’augment dels intercanvis en totes dues direccions també va permetre reduir el cost per unitat transportada. A les dues dècades del segle XIX es van construir les grans empreses siderúrgiques basques: l’any 1880, l’empresa Vizcaya va construir diversos alts forns i l’any 1882 es va crear la Sociedad Anónima Altos Hornos y Fàbrica de Hierro Acero de Bilbao. L’any 1885, Altos Hornos de Vizcaya, va instal·lar el primer convertidor Bessemer d’Espanya, que fabricava acer en sèrie a partir d’un lingot de ferro, i al final de la dècada es va posar en funcionament el primer forn Martín-Siemens, que produïa acer de gran qualitat. D’aquesta manera la producció de Biscaia va augmentar durant la darreria del segle, i la siderúrgia biscaïna va esdevenir la més important d’Espanya durant el segle XX.

Al darrer terç del segle XIX, Catalunya i el País Basc ja havien desenvolupat una estructura industrial moderna, assentada en la producció tèxtil i la siderúrgica. A la resta d’Espanya hi havia tallers, manufactures i formes de treball a domicili, però no va ser fins a la darreria del segle que, de mica en mica, es van modernitzar i van començar a crear una trama industrial a gran part del territori. El predomini agrícola espanyol va fer possible que la indústria agroalimentària tingués un paper econòmic rellevant, amb un volum que representava més de la meitat del total industrial d’Espanya l’any 1856, i que a Andalusia, Astúries, Les canàries i Extremadura arribava al 75%. A valència els beneficis originats pel desenvolupament d’una agricultura d’exportació (cítrics) van estimular la creació d’indústries (calçat, fusta, química...). A Aragó, i de manera especial a Saragossa, es va consolidar una important indústria farinera. No obstant això en la majoria dels casos es tractava de indústries locals per a un mercat proper, amb una repercussió escassa en els àmbits nacionals i internacional. Madrid també va iniciar un cert dinamisme industrial amb la creació d’una indústria tipografica i editorial com a sector capdavanter.

Els sectors nous, com el metal·lúrgic i el químic, que cap a l’any 1856 representaven només el 3% de la indústria, van anar guanyant terreny amb el pas del segle. En relació amb el procés d’urbanització cal fer esment de la indústria del gas, que es va estendre per Barcelona, Madrid, Bilbao, Saragossa i Sevilla. La indústria química va conèixer una notable expansió gràcies a la producció d’àcid sulfúric, potassa i sosa per al consum d’altres indústries, i també d'explosius per a la mineria. Però la diversificació industrial i el creixement d’aquestes indústries no van tenir un desenvolupament significatiu fins ven entrat el segle XX.

Entre els anys 1874 i 1914 va tenir lloc l’explotació massiva dels jaciments miners del subsòl espanyol. Les dues activitats extractives més importants van ser el carbó i el mineral de ferro, però també hi havia reserves abundants de mercuri, pirita de ferro, coure, plom i zinc. L’augment de la demanda de carbó va ser afavorit per la màquina de vapor i el desenvolupament de la siderúrgia. Malgrat que els jaciments hullers espanyols estaven distribuïts per zones diverses, va ser a Astúries, com hem vist, on la mineria del carbó va assolir un desenvolupament més gran a causa de l’abundància de recursos i de la facilitat per accedir al transport marítim. Però la competència que va suposar l’arribada del carbó gal·lès només va poder ser pal·liada amb el proteccionisme, sobretot gracies a l’aranzel de 1891. La mineria del ferro va ser un sector en expansió principalment a partir de la difusió del convertidor Bessemer, que requeria un mineral sense fòsfor, una característica del ferro basc i poc freqüent a la resta d’Europa. El mineral biscaí comptava, a més, amb l’avantatge de la proximitat de les mines al mar, fet que n’abaratia el transport. L’escassetat de la demanda interior va fer que la major part de la producció fos destinada a l’exportació. Aproximadament dos terços del total s’exportaven a la Gran Bretanya, però també van ser marcats importants Alemanya, França i Bèlgica. L’auge de les exportacions va fer d’Espanya el principal proveïdor de mineral de ferro d’Europa.

La llei de les mines de 1868 va suposar la fi de la reglamentació de les concessions mineres i la liberalització del sector que va iniciar l'explotació massiva dels jaciments espanyols. L’expansió de la producció minera s’explica per 3 factors: l’augment de la demanda internacional, els avenços en les tècniques d’extracció que van abaratir-ne els costos i l'endeutament crònic de la hisenda espanyola, que va impulsar la concessió d’explotació dels jaciments a companyies estrangeres a canvi de compensacions monetàries per a l’estat. Per això, alguns historiadors han considerat aquestes concessions com una desamortització del subsòl. Entre els anys 1870 i 1913, l’explotació dels jaciments miners espanyols va créixer enormement. Van ser importants els de plom, al sud peninsular (Linares, La Carolina), els de coure de Rio Tinto (Huelva), que van arribar a encapçalar la producció mundial, els de mercuri de Almadén (Ciudad Real) i els de Zinc de Reocín (Cantabria). La major part de la quantitat que es va extreure es va exportar i, entre els anys 1899 i 1908, les vendes de minerals a l’exterior van arribar a ser gairebé d’un terç del total. L’extracció d’aquests recursos, però, va tenir efectes d’arrossegament molt minsos sobre el conjunt de l’economia espanyola perquè eren explotats de manera gairebé exclusiva per societats estrangeres i dedicats majoritàriament a les exportacions.

Els industrials tèxtils catalans, els cerealistes castellans, el sector carbonífer asturià i els siderúrgics bascos van pressionar els governs successius per a protegir els seus productes. S’ha sostingut que aquesta política proteccionista va obstaculitzar la vinculació amb el mercat internacional, proveïdor de noves tecnologies, i frenar l’especialització de la producció, de manera que va ser una de les causes més destacades del dèbil desenvolupament industrial tant a Espanya com a Catalunya. Respecte a Espanya, un altre factor que impedia la industrialització és que només hi havia indústria a Catalunya, País Basc i Astúries i les altres comunitats eren agrícoles. Per tant, va provocar la impossibilitat del comerç interior.

Fàbriques indianes: Durant el segle XVIII, els teixits de cotó estampats coneguts com a indianes van servir de base per a l'inici de la industrialització a Catalunya. Per a la seva manufactura -que es feia a partir de motlles amb motius geomètrics, històrics o vegetals -, s'empraven petits tallers així com el treball a domicili. Com a tallers es van adequar edificis ja existents, originàriament dedicats a treballs artesans. El procés de les indianes comprenia quatre fases: filatura, tissatge, blanqueig i estampació. Màquina de vapor: màquina tèrmica de funcionament alternatiu que utilitza el vapor d'aigua com a fluid de treball i que transforma una part de l'energia interna del vapor en energia mecànica; és a dir, un motor de combustió externa que transforma l'energia d'una certa quantitat de vapor d'aigua en treball mecànic. Les màquines de vapor solen ser motors de combustió externa. Protecció aranzelària: Impost que s'havia de pagar per passar les mercaderies d'una comunitat autònoma a l'altre o, fins i tot, fora del país.

Mecanització del tissatge: El tissatge és el conjunt d'operacions que tenen com a finalitat entrellaçar els fils, de manera regular, permanent i durable, per fer-ne teles. Energia hidràulica: és una energia renovable que prové de l'aprofitament de l'energia mecànica de la caiguda de l'aigua. Des de temps molt antics s'han abastit molins hidràulics la peça de treball dels quals era moguda per la força d'un corrent d'aigua. Des del segle XIX la capacitat potencial i energia cinètica de l'aigua s'ha transformat en energia elèctrica en una instal·lació anomenada central hidroelèctrica. Vapors: Indústries tèxtils que utilitzaven l'energia del carbó, estaven situats als barris industrials i al voltant del ferrocarril. Colònies: Establiments industrials junt del nuclis urbans localitzats a prop dels rius per a l'utilització de l'energia hidràulica. Mineria: La mineria és el procés d'extracció de minerals d'interès industrial del subsòl. El lloc on es produeix l'extracció s'anomena mina.

Indústria tèxtil: Indústria tèxtil és el nom que es dóna al sector de l'economia dedicat a la producció de roba, tela, fil, fibra i productes relacionats. Encara que des del punt de vista tècnic és un sector diferent, en les estadístiques econòmiques se sol incloure la indústria del calçat com a part de la indústria tèxtil. Indústria siderúrgica: Indústria on es fa el tractament del ferro per obtenir diferents aleacions. Maquinista Terrestre i Marítima: Empresa de foneria de metalls i construcció de maquinària instal·lada a la Barceloneta es va constituir l'any 1855 amb la fusió dels Tallers Esparó i la Barcelonesa de Fundición. Produïa maquinaria tèxtil, vaixells, material ferroviari i materials per a la construcció. Exposició Universal de Barcelona (1888): L'Exposició Universal de 1888 es va celebrar a la ciutat de Barcelona entre el 8 d'abril i el 9 de desembre de 1888, i va rebre un total de 400.000 visitants procedents de tot el món.

> Jaume Saltó > Laura Mallón