Vista del Loch Alsh des de Kyleakin

A Escòcia, sembla com si la grandiositat de l’oceà i les aigües fosques dels llacs, les muntanyes, les roques, els

boscos,.. es posin d’acord amb el Sol, els núvols de tempesta o la boira, per tal de crear escenografies que commouen els esperits sensibles, els arrenquen de la

quotidianitat i els inspiren un camí per a transcendir.

L’anomenat kitchen-garden de la mansió principal de Culross -the Palace-era, al mateix temps, un hort que subministrava vegetals a la cuina, herbes medicinals i plantes aromàtiques, i un jardí per a reposar i contemplar la meravella de la natura. Un espai pensat per a proporcionar alhora aliment i salut al cos i a l’esperit.

E x p o s i c i ó a l ’ E s p a i v o n B a l t h a s a r

L’experiència espiritual a l’Escòcia profundaFotografies i textos de J. Oliver-Bonjoch

En el bosc que envolta el Castell de Fyvie, s’amaga aquest estany exuberant, que hauria pogut ser la llar de la Dama del Llac, la nimfa cèltica que, segons la llegenda artúrica, va forjar l’espasa Excàlibur.

Enmig d’aquell silenci glaçat, els arbres emmarcaven un miratge fantasmagòric,talment com si la boira fos una exhalació de l’espectre que restà atrapat entre els murs de Craigievar Castle.

El Castell de Dunnottar va ser construïten l’emplaçament d’un poblat picte, dalt d’una península que apunta mar endins, desafiant als temibles guerrers del nord que sorgien de les tenebres.

L’antiga església abacial de Dunfermline ha sobreviscut a les convulsions religioses, tot donant testimoni de la xarxa de monestirs que començaren a teixir els monjos celtes, i que van continuar els benedictins i els cistercencs... fins que els vents reformistes varen escombrar la vida cenobítica, que no retornaria a Escòcia fins ben entrat el segle XIX.

Havent travessat un terç del Loch Ness sota un cel de tempesta, ens varen desembarcar al moll d’Urquhart Castle,

i des del cim de la torre, vaig sentir l’inquietant poder d’atracció de les aigües fosques del llac, i vaig copsar el misteri:

el ‘monstre’ era (és) el poderós esperit del llac al qual s’haurien adreçat els antics habitants dels Highlands durant generacions...

fins que va ser exorcitzat per sant Columba.

En aquest escenari digne d’una epopeia de Tolkien, the Old Man of Storr (aquella roca punxeguda)

estava a punt d’esquinçar els cels, per a fer baixar els déus dels víkings que van enterrar -i oblidar-

un tresor als seus peus.

El pont d’Eilean Donantot retallant-se sobre un ‘catàleg’ dels verds escocesos, en un dels paratges més dramàtics de Gran Bretanya.

L’illa de Staffa és una de les Hèbrides més petites, però una meravella de la natura que desconcertava

segles enrere, tot donant peu a llegendes, com la del gegant Fingal.

Felix Mendelssohn hi va estar el 1829 i s’hi va inspirar per a compondre

l'Obertura de les Hèbrides.

Iona és una illa petita, a l’oest d’Escòcia; un lloc molt especial, abocat a la immensitat de l'Atlàntic,

amb una atmosfera que inspira pau i anhels de sintonitzar amb la dimensió espiritual. L'any 563, (sant) Columba i un grup de companys,

monjos celtes procedents d’Irlanda, hi van fundar un monestir, des del qual irradiarien l’espiritualitat cristiana cèltica a Escòcia.

El volcà que va parir la llengua de lava sobre la qual s’aixeca l’Edinburgh medieval, es va extingir fa molts milions d’anys,

però roman com una muntanya consagrada a la memòria del Rei Artur (Arthur’s Seat), com el Castell,

que hom identifica amb el ‘Castell de les Donzelles’ del mite artúric.

La torre de la Tron Kirk senyoreja un tram de la Royal Mile, l’artèria principal d’Edinburgh, construïda sobre el camí que unia el Castell amb l’Abadia -i després Palau Reial- de Holyrood.A mitjan segle XX, aquesta església tan emblemàtica va perdre l’ús religiós i actualment està pendent d’acollir un centre d’informació del patrimoni històric.

17

2

2

3

10

4

9, 12.b

11

6

5812.a

7

1

3

4 11

6

8

5

9

10

12.a

12.b

© J. Oliver-Bonjoch, febrer 2014

Davant de Duntulm, sembla que un braç de l’oceà

hagi quedat atrapat entre la costa de Skyei les muntanyes de l’illa de Harris.

El far d’Eilean Musdile, des del vaixell que cobreix el trajecte d’Oban a Craignure.

D’ençà que els alexandrins varen construir el seu, els fars simbolitzen la saviesa: la llum reconfortant

que ens pot orientar enmig de la foscor de la ignorància o de les tenebres que, de vegades, sacsegen les ànimes.

Pescadors al moll de Craignure, a la illa de Mull,

sota el cel del capvespre... que fan pensar en altres pescadors

d’altres temps i d’altres aigües.

Dean Village és un antic llogaret nascut a la ribera del Water of Leith,

que va ser rodejat per l’expansió urbanística d’Edinburgh

per a ser preservat com un ‘oasi’ rural.

Les agulles neogòtiques de la Catedral episcopaliana de St Mary’s

s’eleven triomfants sobre l’eixample neoclàssic d’Edinburgh

(la New Town).

A Edinburgh, temples (neo)clàssics -que acullen museus-

a tocar de les torres (neo)gòtiques que vesteixen la façana de la ciutat vella

per a reivindicar el passat medieval d’Escòcia.

Les ruïnes de la Catedral de St Andrews.

Avui, l’herba cobreix l’espai de la que fou la catedral més gran del Reialme, un espai a cel obert força simbòlic, un testimoni mut, però alhora prou eloqüent, de la ‘revolució’ religiosa que va sacsejar Escòcia al segle XVI.

L’Arbre sagrat de la Universitat de St Andrews.

En aquest indret que han fet venerable generacions de professors i estudiants, aquesta alzina plena de vida, procedent del Mediterrani on va néixer la nostra civilització, és manté sempre verda, tot desafiant l’hivern escocès, per a inspirar als qui cerquen la saviesa.

Al segle XV, l’Abadia de Melroseera una de les joies de l’arquitectura gòtica escocesa... i, a finals del XVIII, les seves ruïnes esdevingueren una font fecunda d'inspiració per als literats romàntics, com Sir Walter Scott, que es va fer construir una mansió als voltants.

Tot i que St Giles’ no té bisbe, mereix ser anomenada ‘Catedral’ per haver estat, des del segle XII, l’església de ‘tots els ciutadans d’Edinburgh’. Després de la independència de l’Església d’Escòcia, l’interior de St Giles’ va ser dividit amb murs per a acollir a quatre congregacions, fins que els fills del romanticisme van recuperar i dignificar el principal edifici gòtic de la ciutat.

Entre els segles XVIII i XIX, Edinburgh es va reinventar dues vegades. La primera com una ciutat nova que volia evocar l’Antiguitat Clàssica; y la segona amb l’embelliment del centre històric d’acord amb la imatge d’Escòcia elaborada pels romàntics, que va encisar a la Reina Victòria i al Príncep Albert.

E x p o s i c i ó a l ’ E s p a i v o n B a l t h a s a r

L’experiència espiritual a l’Escòcia profundaFotografies i textos de J. Oliver-Bonjoch

A mitjanit, quan les tenebres embolcallen les ruïnes de l’Abadia de Melrose, el ressò dels càntics gregorians d’antany es confon amb els sospirs de Burns, Scott, Byron... i tal vegada Bécquer...

22

24

23 13, 14

17, 18, 19, 20, 21

15, 16

1322

14

23

24

15

16

1721

20

1819

© J. Oliver-Bonjoch, febrer 2014