60 LAVANGUARDIA C U L T U R A DIUMENGE, 4 OCTUBRE 2015

EL EPO TATGE

Una àmpliahistòria del

reporterisme gràficde Barcelona

rescata la crònicavisual de la ciutatdes del 1900fins al 1939

L’ull de lamemòriaJOSEP MASSOT

Barcelona

L a primera fotogra­fia de NicéphoreNiépce és una vistaborrosa del que esveia des de la fines­tra de casa seva

presa el 1826. El 1880 el DailyGraphic publicava la fotografiad’un barri de barraques de NovaYork. Es considera que és la pri­mera fotografia impresa en undiari i requeria una nota explica­tiva per al lector: “Reproducciódirecta de la naturalesa”; és a dir,una còpia de la realitat i no, comfins aleshores, un dibuix. Cincanysmés tard, la novetat arribavaa Barcelona. El 1885 La Ilustra-ción va publicar 44 imatges dels

efectes devastadors d’un terra­trèmol a Màlaga, captades perHeribert Meriezcurrena. L’Ex­posició del 1888, les guerres deCuba, Filipines i del Rif, l’en­terrament de Verdaguer... l’ulls’estava acostumant a la realitatque transmetien les fotos. “Elveritable fotoperiodisme va néi­xer a Barcelona amb la SetmanaTràgica el 1909”, afirma l’an­tropòleg Andrés Antebi, un delsquatre membres de l’Observatoride la Vida Quotidiana que publi­ca, en dos volums, profusamentil∙lustrats, la història del reporte­risme gràfic barceloní de 1900 a1939, editat per l’Ajuntament deBarcelona i l’Arxiu Nacional deCatalunya.“Ja no són fotografies indus­

trials, d’arquitectura o de patri­

moni. És elmoment–diuAntebi–en què el fotògraf baixa al carrer.Les imatges de les barricades alscarrers, les esglésies cremadesdelsEscolapis o el convent deLesJerònimes, les mòmies de lesmonges... van ser publicades enun suplement especial de La Ac-tualidad, que va vendre una xifraestratosfèrica per a l’època:70.000 exemplars. “Es va esgotarliteralment el paper. A partir dellavors, els altres diaris van co­mençar a incorporar regular­ment fotografies a les seves pàgi­nes i a enviar fotògrafs per cobrirdeterminats esdeveniments”, diuAntebi.L’impacte de les fotos de la Set­

mana Tràgica va accelerar unprocés que era madur. Les re­vistes il∙lustrades _La Ilustració

Pioners. Concurs de salts al portde Barcelona. Sota aquestes línies,Pablo Luis Torrent, cobrint una provaciclista el 1936. A la dreta, obrers al

cim de la torre Jaume I el 1930, dosanys abans que la cèlebre foto del’esmorzar d’obrers a les bastidesdel Rockefeller Center de Nova York

JOSEP GASPARJOSEP MARIA SAGARRA

BERI I CLARET

DIUMENGE, 4 OCTUBRE 2015 C U L T U R A LAVANGUARDIA 61

Catalana, La Campana de Gràcia,La Hormiga de Oro, L’Esquellade la Torratxa...– ja feia tempsque havien incorporat la fotogra­fia i els avenços tècnics perme­tien la impressió en paper de dia­ri. Hi havia el precedent de l’èxitde les fotos dels diputats de So­lidaritat Catalana en tornar deMadrid, després de votar en con­tra de la llei que posava sota ju­risdicció militar les ofenses a launitat de la pàtria o a l’exèrcit, aconseqüència de l’assalt de mili­tars al Cu­Cut.Tota època ha rebutjat la seva

pròpia modernitat i ha preferitl’època anterior, deia WalterBenjamin. Com passa avui ambmig món fent fotos constant­ment, fotos de fer i esborrar, enàlbums efímers, en arxius volà­tils, la difusió de la fotografia vatenir de seguida furibunds de­tractors: la màquina substituint“l’autèntic esperit de l’art”, els fo­tògrafs simples copistes sense in­venció ni mèrit.El fotoperiodisme, en els seus

inicis, va viure també la dobletensió del periodista, que abans

era sinònim de publicista: infor­mació o publicitat. “Al principi,els fotoperiodistes eren menys­tinguts pels cercles del poder po­lític, econòmic i cultural, que elsveien com a bèsties rares, però apoc a poc, el Rei, l’alcalde, els em­presaris, es van adonar que eraimportant que es difongués la se­va imatge. En l’Exposició Uni­versal del 1929 ja eren conside­rats com uns herois moderns,perquè havien fet visible la trans­formació de Barcelona. Era habi­tual que es compressin espais alsdiaris per publicar cròniques i fo­tos dels casaments i gràcies a l’ar­xiu Brangulí sabem què es paga­va. Un preu considerablementmés alt que per una foto d’actua­litat”. Josep Brangulí va ser undels pioners de la defensa delsdrets dels fotoperiodistes, impul­sant associacions i batallant perla millora de les condicions decontracte o de la publicació delnom de l’autor de la fotografia.Entre els fotoperiodistes, amés

d’AdolfMas, JoaquimSoler o Pé­rez de Rozas, destaca una perso­nalitat tan singular com Alessan­

dro Merletti. Nascut a Torí,s’anunciava com “l’únic fotògrafque sap quatre llengües”. Va in­ventar l’escala Merletti, de ní­quel, plegable i de tres metres, iva popularitzar l’ús del sidecarper transportar els equips i arri­

bar amb celeritat als llocs on esproduïa la notícia. Una de les se­ves fotosmés cèlebres va ser la deFerrer iGuàrdiadurant el judici ala Model que el va condemnar amort. El jutge havia prohibit les

càmeres, però Merletti va inven­tar unamicrocàmera, que va por­tar oculta sota l’americana, i ambl’objectiu en un dels traus de l’ar­milla i undisparador a la butxaca.A partir de la invenció de

càmeres lleugeres que es podendisparar amb una sola mà i fer 36fotos, el reporterisme va guanyaren agilitat. Andrés Antebi rei­vindica el paper dels reportersgràfics catalans com a col∙lectiu.“Robert Capa oGerdaTaro s’em­porten la glòria de la Guerra Ci­vil, quan hi ha desenes de fotò­grafs catalans que cobreixen laguerra sencera. Ara s’ha valoratla feina d’Agustí Centelles, peròn’hi hamolts més”. Els autors delllibre destaquen la tasca col∙lecti­va, a més, perquè en el cas de lesnissagues familiars, com els Pé­rez de Rozas, firmen de maneraconjunta i no hi ha manera desaber qui és l’autor de la fotogra­fia. Una cosa semblant succeeixamb Brangulí, que compravaimatges d’altres fotògrafs per a laseva agència i és difícil individua­litzar­les”.El llibre recupera la memòria

gràfica de Barcelona. I per aixòhan comptat amb la col∙laboracióde les famílies dels fotògrafs, quehan conservat arxius fins ara noestudiats. “Hi ha més material aMadrid que aBarcelona”, diuTe­resa Ferré. Entre altres motius,perquè després de la guerra lesautoritats franquistes van orde­nar el lliurament de tot el mate­rial fotogràfic amb dos objectius:un, el control de la imatge, i l’al­tre, com a prova documental pera la repressió.El llibre sobre els orígens del

reporterisme gràfic barcelonícoincideix amb la transformacióde l’ofici a causa de la vulgaritza­ció massiva de les càmeres digi­tals. Avui, aquell que no porti atot arreu un telèfon amb càmerafotogràfica és considerat un ex­cèntric. Hi ha càmeres vigilants aqualsevol cantonada i escrutant­nos des del cel. Ens hem acostu­mat que qualsevol esdevenimenttingui la seva imatge. El que noveu l’ull, no existeix. El món ésalhora un plató i una pantalla. Iper això el bon fotoperiodista ésmés necessari que mai.!

NAIXEMENT D’UN OFICI

ElveritablefotoperiodismeaBarcelonavanéixeramblaSetmanaTràgica

PASSAT I FUTUR

Elllibrereivindicaelsfotògrafsbarceloninsenpleboomdelafotodefer iesborrar

A la recerca de l’actualitat. El vol de l’autogir de LaCierva el març del 1934, segons foto publicada per LaVanguardia, i el seu aterratge a la plaça Catalunya. Elsfotògrafs Josep Maria Sagarra i Josep Badosa el 1937. La

revista Estampa va dedicar un número als fotoperiodistesel 1932 i la revista Imatgesmostra un policia a cavallesgrimint una pistola durant una vaga general el 1930,segons la imatge captada per Gabriel Casas. Sobre aquestes

línies, Josep Badosa beneint la seva motocicleta a la festade San Cristòfol el 1929, amb tot el seu equip, l’escala detres metres plegable en la part posterior i, davant, lacàmera fotogràfica.

ARXIU BADOSA

ARXIU BADOSAPABLO LUIS TORRENT

60 LAVANGUARDIA C U L T U R A DOMINGO, 4 OCTUBRE 2015

EL EPO TAJE

Una ampliahistoria delreporterismográfico de

Barcelona rescatala historia visualde la ciudad desde1900 hasta 1939

Elojode lamemoriaJOSEP MASSOT

Barcelona

La primera fotogra­fía de NicéphoreNiépce es una vistaborrosade loque seveía desde la venta­na de su casa toma­

da en 1826. En 1880 el Daily Gra-phic publicaba la fotografía de unbarriodechabolasdeNuevaYork.Se considera que es la primera fo­tografía impresaenundiarioy re­queríaunanotaaclaratoriaparaellector: “Reproducción directa dela naturaleza”; es decir, una copiade larealidadyno,comohastaen­tonces, undibujo.Cinco añosmástarde, la novedad llegaba a Barce­lona.En1885LaIlustraciónpubli­có 44 imágenes de los efectos de­

vastadores de un terremoto enMálaga, captadas por HeribertMeriezcurrena. LaExposiciónde1888, las guerras de Cuba, Filipi­nas, del Rif, el entierro de Verda­guer... el ojo se estaba acostum­brando a la realidad que transmi­tían las fotos. “El verdaderofotoperiodismonació enBarcelo­na con la Semana Trágica en1909”, sostiene el antropólogoAndrés Antebi, uno de los cuatromiembros del Observatori de laVida Quotidiana que publica, endos tomos, por supuesto profusa­mente ilustrados, la historia delreporterismo gráfico barcelonésde 1900 a 1939, editado por elAjuntament de Barcelona y el Ar­xiuNacional deCatalunya.Yano son fotografías industria­

les, de arquitectura o de patri­

monio. “Es elmomento–diceAn­tebi– en que el fotógrafo baja a lacalle.Las imágenesde lasbarrica­das en las calles, las iglesias que­madas de los Escolapios o el con­vento de Las Jerónimas, las mo­mias de las monjas... fueronpublicadas en un suplemento es­pecial de La Actualidad, que ven­dióunacifraestratosféricapara laépoca: 70.000 ejemplares. “Seagotó literalmenteelpapel.Apar­tir de entonces, los otros diarioscomenzaron a incorporar regu­larmente fotografías en sus pá­ginas y a enviar a fotógrafos paracubrir determinados aconteci­mientos”, diceAntebi.El impacto de las fotos de la Se­

mana Trágica aceleró un procesoque estaba maduro. Las revistasilustradas _La Ilustració Catala-

Pioneros. Concurso de saltos en elPuerto de Barcelona. Bajo estaslíneas, Pablo Luis Torrent, cubriendouna prueba ciclista en 1936. A la

derecha, obreros en la cima de laTorre Jaume I en 1930, dos añosantes que la célebre foto del almuer­zo de obreros en el Rockefeller Center

JOSEP GASPARJOSEP MARIA SAGARRA

BERI I CLARET

DOMINGO, 4 OCTUBRE 2015 C U L T U R A LAVANGUARDIA 61

na, La Campana de Gràcia, LaHormiga de Oro, L’Esquella de laTorratxa…–_ ya hacía tiempo quehabíanincorporadola fotografíaylos avances técnicos permitían suimpresión en papel de diario. Secontabaconelprecedentedeléxi­to de las fotos de los diputados deSolidaritat Catalana a su regresodeMadrid, tras votar encontradela ley que ponía bajo jurisdicciónmilitar lasofensasalaunidaddelapatriaoalejército,aconsecuenciadel asalto alCu­Cut.Toda época ha rechazado su

propiamodernidadyhapreferidola época anterior, decía WalterBenjamin. Como pasa hoy conmedio mundo haciendo fotosconstantemente de usar y borrar,en álbumes efímeros, en archivosvolátiles, la difusiónde la fotogra­fía tuvo enseguida furibundos de­tractores: la máquina sustituyen­do “el auténtico espíritu del arte”,los fotógrafos meros copistas sininvenciónnimérito.El fotoperiodismo, en sus ini­

cios, vivió también la doble ten­sión del periodista, que antes erasinónimo de publicista: informa­

ción o publicidad. “Al principio,los fotoperiodistas eran menos­preciados por los círculos del po­der político, económico y cultu­ral, que los veían como bichos ra­ros, pero poco a poco, el Rey, elalcalde, losempresarios,sedieroncuenta de que era importante quese difundiera su imagen. En laExposición Universal de 1929 yaeran considerados comounos hé­roes modernos, porque habíanhecho visible la transformaciónde Barcelona. Era habitual que secompraranespacios en losdiariospara publicar crónicas y fotos delas bodas y gracias al archivoBrangulí sabemos qué se pagaba.Un precio considerablementemás alto que por una foto de ac­tualidad”. Josep Brangulí fue unode los pioneros de la defensa delos derechos de los fotoperiodis­tas, impulsando asociaciones ybatallando por la mejora de lascondiciones de contrato o de lapublicación del nombre del autorde la fotografía.Entre los fotoperiodistas, ade­

más de AdolfMas, Joaquim Solero Pérez de Rozas, destaca una

personalidad tan singular comoAlessandro Merletti. Nacido enTurín, se anunciaba como “el úni­co fotógrafo que sabe cuatro len­guas”. Inventó la escaleraMerlet­ti,deníquel,plegableydetresme­tros de altura, y popularizó el uso

del sidecar para transportar losequipos y llegar con celeridad.Una de sus fotosmás célebres fuela de Ferrer i Guàrdia durante eljuicio en laModelo que le conde­nó a muerte. El juez había prohi­

bido las cámaras, pero Merlettiinventó una microcámara, quellevó oculta bajo la americana, yconelobjetivoenunode losojalesdel chaleco y un disparador en elbolsillo.A partir de la invención de cá­

maras ligeras que pueden dispa­rarseconunasolamanoyhacer36fotos,el reporterismoganóenagi­lidad. AndrésAntebi reivindica elpapel de los reporteros gráficoscatalanescomocolectivo.“RobertCapaoGerdaTarosellevanlaglo­ria de la Guerra Civil, cuando haydecenas de fotógrafos catalanesque cubren la guerra entera. Aho­ra se ha valorado el trabajo deAgustí Centelles, pero hay mu­chos más”. Los autores del librodestacan la labor colectiva, ade­más,porqueenelcasode lasestir­pes familiares, como los Pérez deRozas, firman demanera conjun­ta “y no hay manera de saberquién es el autor de la fotografía.Algo parecido sucede con Bran­gulí, que compraba imágenes deotros fotógrafos para su agencia yesdifícil individualizarlas”.El libro recupera la memoria

gráfica de Barcelona. Y para ellohan contado con la colaboraciónde las familias de los fotógrafos,quehanconservadoarchivoshas­ta ahora no estudiados. “Haymásmaterial enMadridque enBarce­lona”, dice Teresa Ferré. Entreotrosmotivos, porque después dela guerra, las autoridades fran­quistas ordenaron la entrega detodo el material fotográfico condos objetivos: uno, el control de laimagen, y otro, como prueba do­cumental para la represión.El libro sobre los orígenes del

reporterismo gráfico barcelonéscoincide con la transformacióndel oficio debido a la vulgariza­ciónmasivade las cámarasdigita­les.Hoy, quienqueno lleve consi­go a todas partes un teléfono concámara fotográfica es considera­dounexcéntrico.Haycámarasvi­gilantesencualquieresquinayes­crutándonos desde el cielo. Noshemos acostumbrado a que cual­quier suceso tenga su imagen. Loquenoveelojo,noexiste.Elmun­doesa lavezunplatóyunapanta­lla.Yporesoelbuenfotoperiodis­ta esmásnecesarioquenunca.!

NACIMIENTO DE UN OFICIO

El verdaderofotoperiodismo enBarcelona nació conla SetmanaTrágica

PASADO Y FUTURO

Ellibroreivindicaalosfotógrafosbarcelonesesenplenoboomdelafotodeusaryborrar

En busca de la actualidad. El vuelo del autogiro deLa Cierva en marzo de 1934, según foto publicada porLa Vanguardia, y su aterrizaje en la plaza Catalunya. Losfotógrafos Josep Maria Sagarra y Josep Badosa en 1937.

La revista Estampa dedicó un número a los fotoperiodistasen 1932 y la revista Imatgesmuestra a un policía a caballoesgrimiendo una pistola durante una huelga general en1930, según imagen captada por Gabriel Casas. Bajo estas

líneas, Josep Badosa bendiciendo su motocicleta enla fiesta de San Cristóbal en 1929, con todo su equipo,la escalera de tres metros plegable en la parte traseray, delante, la cámara fotográfica.

ARXIU BADOSA

ARXIU BADOSAPABLO LUIS TORRENT