60 LAVANGUARDIA C U L T U R A DIUMENGE, 4 OCTUBRE 2015
EL EPO TATGE
Una àmpliahistòria del
reporterisme gràficde Barcelona
rescata la crònicavisual de la ciutatdes del 1900fins al 1939
L’ull de lamemòriaJOSEP MASSOT
Barcelona
L a primera fotografia de NicéphoreNiépce és una vistaborrosa del que esveia des de la finestra de casa seva
presa el 1826. El 1880 el DailyGraphic publicava la fotografiad’un barri de barraques de NovaYork. Es considera que és la primera fotografia impresa en undiari i requeria una nota explicativa per al lector: “Reproducciódirecta de la naturalesa”; és a dir,una còpia de la realitat i no, comfins aleshores, un dibuix. Cincanysmés tard, la novetat arribavaa Barcelona. El 1885 La Ilustra-ción va publicar 44 imatges dels
efectes devastadors d’un terratrèmol a Màlaga, captades perHeribert Meriezcurrena. L’Exposició del 1888, les guerres deCuba, Filipines i del Rif, l’enterrament de Verdaguer... l’ulls’estava acostumant a la realitatque transmetien les fotos. “Elveritable fotoperiodisme va néixer a Barcelona amb la SetmanaTràgica el 1909”, afirma l’antropòleg Andrés Antebi, un delsquatre membres de l’Observatoride la Vida Quotidiana que publica, en dos volums, profusamentil∙lustrats, la història del reporterisme gràfic barceloní de 1900 a1939, editat per l’Ajuntament deBarcelona i l’Arxiu Nacional deCatalunya.“Ja no són fotografies indus
trials, d’arquitectura o de patri
moni. És elmoment–diuAntebi–en què el fotògraf baixa al carrer.Les imatges de les barricades alscarrers, les esglésies cremadesdelsEscolapis o el convent deLesJerònimes, les mòmies de lesmonges... van ser publicades enun suplement especial de La Ac-tualidad, que va vendre una xifraestratosfèrica per a l’època:70.000 exemplars. “Es va esgotarliteralment el paper. A partir dellavors, els altres diaris van començar a incorporar regularment fotografies a les seves pàgines i a enviar fotògrafs per cobrirdeterminats esdeveniments”, diuAntebi.L’impacte de les fotos de la Set
mana Tràgica va accelerar unprocés que era madur. Les revistes il∙lustrades _La Ilustració
Pioners. Concurs de salts al portde Barcelona. Sota aquestes línies,Pablo Luis Torrent, cobrint una provaciclista el 1936. A la dreta, obrers al
cim de la torre Jaume I el 1930, dosanys abans que la cèlebre foto del’esmorzar d’obrers a les bastidesdel Rockefeller Center de Nova York
JOSEP GASPARJOSEP MARIA SAGARRA
BERI I CLARET
DIUMENGE, 4 OCTUBRE 2015 C U L T U R A LAVANGUARDIA 61
Catalana, La Campana de Gràcia,La Hormiga de Oro, L’Esquellade la Torratxa...– ja feia tempsque havien incorporat la fotografia i els avenços tècnics permetien la impressió en paper de diari. Hi havia el precedent de l’èxitde les fotos dels diputats de Solidaritat Catalana en tornar deMadrid, després de votar en contra de la llei que posava sota jurisdicció militar les ofenses a launitat de la pàtria o a l’exèrcit, aconseqüència de l’assalt de militars al CuCut.Tota època ha rebutjat la seva
pròpia modernitat i ha preferitl’època anterior, deia WalterBenjamin. Com passa avui ambmig món fent fotos constantment, fotos de fer i esborrar, enàlbums efímers, en arxius volàtils, la difusió de la fotografia vatenir de seguida furibunds detractors: la màquina substituint“l’autèntic esperit de l’art”, els fotògrafs simples copistes sense invenció ni mèrit.El fotoperiodisme, en els seus
inicis, va viure també la dobletensió del periodista, que abans
era sinònim de publicista: informació o publicitat. “Al principi,els fotoperiodistes eren menystinguts pels cercles del poder polític, econòmic i cultural, que elsveien com a bèsties rares, però apoc a poc, el Rei, l’alcalde, els empresaris, es van adonar que eraimportant que es difongués la seva imatge. En l’Exposició Universal del 1929 ja eren considerats com uns herois moderns,perquè havien fet visible la transformació de Barcelona. Era habitual que es compressin espais alsdiaris per publicar cròniques i fotos dels casaments i gràcies a l’arxiu Brangulí sabem què es pagava. Un preu considerablementmés alt que per una foto d’actualitat”. Josep Brangulí va ser undels pioners de la defensa delsdrets dels fotoperiodistes, impulsant associacions i batallant perla millora de les condicions decontracte o de la publicació delnom de l’autor de la fotografia.Entre els fotoperiodistes, amés
d’AdolfMas, JoaquimSoler o Pérez de Rozas, destaca una personalitat tan singular com Alessan
dro Merletti. Nascut a Torí,s’anunciava com “l’únic fotògrafque sap quatre llengües”. Va inventar l’escala Merletti, de níquel, plegable i de tres metres, iva popularitzar l’ús del sidecarper transportar els equips i arri
bar amb celeritat als llocs on esproduïa la notícia. Una de les seves fotosmés cèlebres va ser la deFerrer iGuàrdiadurant el judici ala Model que el va condemnar amort. El jutge havia prohibit les
càmeres, però Merletti va inventar unamicrocàmera, que va portar oculta sota l’americana, i ambl’objectiu en un dels traus de l’armilla i undisparador a la butxaca.A partir de la invenció de
càmeres lleugeres que es podendisparar amb una sola mà i fer 36fotos, el reporterisme va guanyaren agilitat. Andrés Antebi reivindica el paper dels reportersgràfics catalans com a col∙lectiu.“Robert Capa oGerdaTaro s’emporten la glòria de la Guerra Civil, quan hi ha desenes de fotògrafs catalans que cobreixen laguerra sencera. Ara s’ha valoratla feina d’Agustí Centelles, peròn’hi hamolts més”. Els autors delllibre destaquen la tasca col∙lectiva, a més, perquè en el cas de lesnissagues familiars, com els Pérez de Rozas, firmen de maneraconjunta i no hi ha manera desaber qui és l’autor de la fotografia. Una cosa semblant succeeixamb Brangulí, que compravaimatges d’altres fotògrafs per a laseva agència i és difícil individualitzarles”.El llibre recupera la memòria
gràfica de Barcelona. I per aixòhan comptat amb la col∙laboracióde les famílies dels fotògrafs, quehan conservat arxius fins ara noestudiats. “Hi ha més material aMadrid que aBarcelona”, diuTeresa Ferré. Entre altres motius,perquè després de la guerra lesautoritats franquistes van ordenar el lliurament de tot el material fotogràfic amb dos objectius:un, el control de la imatge, i l’altre, com a prova documental pera la repressió.El llibre sobre els orígens del
reporterisme gràfic barcelonícoincideix amb la transformacióde l’ofici a causa de la vulgarització massiva de les càmeres digitals. Avui, aquell que no porti atot arreu un telèfon amb càmerafotogràfica és considerat un excèntric. Hi ha càmeres vigilants aqualsevol cantonada i escrutantnos des del cel. Ens hem acostumat que qualsevol esdevenimenttingui la seva imatge. El que noveu l’ull, no existeix. El món ésalhora un plató i una pantalla. Iper això el bon fotoperiodista ésmés necessari que mai.!
NAIXEMENT D’UN OFICI
ElveritablefotoperiodismeaBarcelonavanéixeramblaSetmanaTràgica
PASSAT I FUTUR
Elllibrereivindicaelsfotògrafsbarceloninsenpleboomdelafotodefer iesborrar
A la recerca de l’actualitat. El vol de l’autogir de LaCierva el març del 1934, segons foto publicada per LaVanguardia, i el seu aterratge a la plaça Catalunya. Elsfotògrafs Josep Maria Sagarra i Josep Badosa el 1937. La
revista Estampa va dedicar un número als fotoperiodistesel 1932 i la revista Imatgesmostra un policia a cavallesgrimint una pistola durant una vaga general el 1930,segons la imatge captada per Gabriel Casas. Sobre aquestes
línies, Josep Badosa beneint la seva motocicleta a la festade San Cristòfol el 1929, amb tot el seu equip, l’escala detres metres plegable en la part posterior i, davant, lacàmera fotogràfica.
ARXIU BADOSA
ARXIU BADOSAPABLO LUIS TORRENT
60 LAVANGUARDIA C U L T U R A DOMINGO, 4 OCTUBRE 2015
EL EPO TAJE
Una ampliahistoria delreporterismográfico de
Barcelona rescatala historia visualde la ciudad desde1900 hasta 1939
Elojode lamemoriaJOSEP MASSOT
Barcelona
La primera fotografía de NicéphoreNiépce es una vistaborrosade loque seveía desde la ventana de su casa toma
da en 1826. En 1880 el Daily Gra-phic publicaba la fotografía de unbarriodechabolasdeNuevaYork.Se considera que es la primera fotografía impresaenundiarioy requeríaunanotaaclaratoriaparaellector: “Reproducción directa dela naturaleza”; es decir, una copiade larealidadyno,comohastaentonces, undibujo.Cinco añosmástarde, la novedad llegaba a Barcelona.En1885LaIlustraciónpublicó 44 imágenes de los efectos de
vastadores de un terremoto enMálaga, captadas por HeribertMeriezcurrena. LaExposiciónde1888, las guerras de Cuba, Filipinas, del Rif, el entierro de Verdaguer... el ojo se estaba acostumbrando a la realidad que transmitían las fotos. “El verdaderofotoperiodismonació enBarcelona con la Semana Trágica en1909”, sostiene el antropólogoAndrés Antebi, uno de los cuatromiembros del Observatori de laVida Quotidiana que publica, endos tomos, por supuesto profusamente ilustrados, la historia delreporterismo gráfico barcelonésde 1900 a 1939, editado por elAjuntament de Barcelona y el ArxiuNacional deCatalunya.Yano son fotografías industria
les, de arquitectura o de patri
monio. “Es elmomento–diceAntebi– en que el fotógrafo baja a lacalle.Las imágenesde lasbarricadas en las calles, las iglesias quemadas de los Escolapios o el convento de Las Jerónimas, las momias de las monjas... fueronpublicadas en un suplemento especial de La Actualidad, que vendióunacifraestratosféricapara laépoca: 70.000 ejemplares. “Seagotó literalmenteelpapel.Apartir de entonces, los otros diarioscomenzaron a incorporar regularmente fotografías en sus páginas y a enviar a fotógrafos paracubrir determinados acontecimientos”, diceAntebi.El impacto de las fotos de la Se
mana Trágica aceleró un procesoque estaba maduro. Las revistasilustradas _La Ilustració Catala-
Pioneros. Concurso de saltos en elPuerto de Barcelona. Bajo estaslíneas, Pablo Luis Torrent, cubriendouna prueba ciclista en 1936. A la
derecha, obreros en la cima de laTorre Jaume I en 1930, dos añosantes que la célebre foto del almuerzo de obreros en el Rockefeller Center
JOSEP GASPARJOSEP MARIA SAGARRA
BERI I CLARET
DOMINGO, 4 OCTUBRE 2015 C U L T U R A LAVANGUARDIA 61
na, La Campana de Gràcia, LaHormiga de Oro, L’Esquella de laTorratxa…–_ ya hacía tiempo quehabíanincorporadola fotografíaylos avances técnicos permitían suimpresión en papel de diario. Secontabaconelprecedentedeléxito de las fotos de los diputados deSolidaritat Catalana a su regresodeMadrid, tras votar encontradela ley que ponía bajo jurisdicciónmilitar lasofensasalaunidaddelapatriaoalejército,aconsecuenciadel asalto alCuCut.Toda época ha rechazado su
propiamodernidadyhapreferidola época anterior, decía WalterBenjamin. Como pasa hoy conmedio mundo haciendo fotosconstantemente de usar y borrar,en álbumes efímeros, en archivosvolátiles, la difusiónde la fotografía tuvo enseguida furibundos detractores: la máquina sustituyendo “el auténtico espíritu del arte”,los fotógrafos meros copistas sininvenciónnimérito.El fotoperiodismo, en sus ini
cios, vivió también la doble tensión del periodista, que antes erasinónimo de publicista: informa
ción o publicidad. “Al principio,los fotoperiodistas eran menospreciados por los círculos del poder político, económico y cultural, que los veían como bichos raros, pero poco a poco, el Rey, elalcalde, losempresarios,sedieroncuenta de que era importante quese difundiera su imagen. En laExposición Universal de 1929 yaeran considerados comounos héroes modernos, porque habíanhecho visible la transformaciónde Barcelona. Era habitual que secompraranespacios en losdiariospara publicar crónicas y fotos delas bodas y gracias al archivoBrangulí sabemos qué se pagaba.Un precio considerablementemás alto que por una foto de actualidad”. Josep Brangulí fue unode los pioneros de la defensa delos derechos de los fotoperiodistas, impulsando asociaciones ybatallando por la mejora de lascondiciones de contrato o de lapublicación del nombre del autorde la fotografía.Entre los fotoperiodistas, ade
más de AdolfMas, Joaquim Solero Pérez de Rozas, destaca una
personalidad tan singular comoAlessandro Merletti. Nacido enTurín, se anunciaba como “el único fotógrafo que sabe cuatro lenguas”. Inventó la escaleraMerletti,deníquel,plegableydetresmetros de altura, y popularizó el uso
del sidecar para transportar losequipos y llegar con celeridad.Una de sus fotosmás célebres fuela de Ferrer i Guàrdia durante eljuicio en laModelo que le condenó a muerte. El juez había prohi
bido las cámaras, pero Merlettiinventó una microcámara, quellevó oculta bajo la americana, yconelobjetivoenunode losojalesdel chaleco y un disparador en elbolsillo.A partir de la invención de cá
maras ligeras que pueden dispararseconunasolamanoyhacer36fotos,el reporterismoganóenagilidad. AndrésAntebi reivindica elpapel de los reporteros gráficoscatalanescomocolectivo.“RobertCapaoGerdaTarosellevanlagloria de la Guerra Civil, cuando haydecenas de fotógrafos catalanesque cubren la guerra entera. Ahora se ha valorado el trabajo deAgustí Centelles, pero hay muchos más”. Los autores del librodestacan la labor colectiva, además,porqueenelcasode lasestirpes familiares, como los Pérez deRozas, firman demanera conjunta “y no hay manera de saberquién es el autor de la fotografía.Algo parecido sucede con Brangulí, que compraba imágenes deotros fotógrafos para su agencia yesdifícil individualizarlas”.El libro recupera la memoria
gráfica de Barcelona. Y para ellohan contado con la colaboraciónde las familias de los fotógrafos,quehanconservadoarchivoshasta ahora no estudiados. “Haymásmaterial enMadridque enBarcelona”, dice Teresa Ferré. Entreotrosmotivos, porque después dela guerra, las autoridades franquistas ordenaron la entrega detodo el material fotográfico condos objetivos: uno, el control de laimagen, y otro, como prueba documental para la represión.El libro sobre los orígenes del
reporterismo gráfico barcelonéscoincide con la transformacióndel oficio debido a la vulgarizaciónmasivade las cámarasdigitales.Hoy, quienqueno lleve consigo a todas partes un teléfono concámara fotográfica es consideradounexcéntrico.Haycámarasvigilantesencualquieresquinayescrutándonos desde el cielo. Noshemos acostumbrado a que cualquier suceso tenga su imagen. Loquenoveelojo,noexiste.Elmundoesa lavezunplatóyunapantalla.Yporesoelbuenfotoperiodista esmásnecesarioquenunca.!
NACIMIENTO DE UN OFICIO
El verdaderofotoperiodismo enBarcelona nació conla SetmanaTrágica
PASADO Y FUTURO
Ellibroreivindicaalosfotógrafosbarcelonesesenplenoboomdelafotodeusaryborrar
En busca de la actualidad. El vuelo del autogiro deLa Cierva en marzo de 1934, según foto publicada porLa Vanguardia, y su aterrizaje en la plaza Catalunya. Losfotógrafos Josep Maria Sagarra y Josep Badosa en 1937.
La revista Estampa dedicó un número a los fotoperiodistasen 1932 y la revista Imatgesmuestra a un policía a caballoesgrimiendo una pistola durante una huelga general en1930, según imagen captada por Gabriel Casas. Bajo estas
líneas, Josep Badosa bendiciendo su motocicleta enla fiesta de San Cristóbal en 1929, con todo su equipo,la escalera de tres metros plegable en la parte traseray, delante, la cámara fotográfica.
ARXIU BADOSA
ARXIU BADOSAPABLO LUIS TORRENT