VINT-I-NOU CONTES · 456. james salter això és tot ... l’oblit vint-i-nou relats i ha reescrit i reordenat els trenta-dos restants. El resultat és aquest llibre excepcional,

7 mm

narrativaEmpúries

453. liza klaussmann

tigres en un cel vermell

Traducció d’Albert Torrescasana

454. ben brooks

lolito

Traducció d’Ernest Riera

455. alba sabaté

aniversari

456. james salter

això és tot

Traducció de Ferran Ràfols

457. matt haig

els humans

Traducció d’Esther Roig

458. john boyne

aquesta casa està embruixada

Traducció de Mercè Santaulària

459. julie kibler

el que hauria pogut ser

Traducció d’Albert Torrescasana

460. pere antoni pons

si t’hi atreveixes

461. miquel martí i pol / joan vinoli

barcelona / roda de ter

462. katherine pancol

elles 1

Traducció d’Oriol Sánchez i Vaqué

463. joan daniel bezsonoff

matar de gaulle

ED

UA

RD

MÁ

RQ

UE

Z

V

INT

-I-N

OU

CO

NT

ES

ME

NY

S

464

Eduard Márquez va debutar en la literatura catalana amb dos reculls de contes que van rebre l’elogi unànime de la crítica i que han esdevingut mítics: Zugzwang (1995) i L’eloqüència del franctirador (1998). Amb el rigor quirúr-gic que el caracteritza, Eduard Márquez ha condemnat a l’oblit vint-i-nou relats i ha reescrit i reordenat els trenta-dos restants. El resultat és aquest llibre excepcional, que ofereix als lectors una nova oportunitat per endinsar-se en un dels mons més personals i fascinants de la literatura ca-talana recent.

L’editorial Empúries, que publica les novel·les d’Eduard Márquez, el reivindica aquí com un autor fonamental de narrativa breu.

«Eduard Márquez és un dels autors catalans més dotats per escriure contes. Els seus textos condensen amb una agilitat sintàctica notable accions i situacions insòlites

que podrien allargar-se fi ns a l’infi nit. Excel·leix en frases curtes, escairades, d’una concisió exemplar. No busca la rialleta fàcil ni la referència servil a l’actualitat. Evita les

descripcions, dosifi ca els diàlegs i se serveix d’un narrador gèlid, precís i discret com una bala de gel.»

vicenç pagès jordà

facebook.com/empuries @ed_empuries

www.editorialempuries.cat

0010087976

EDUARD MÁRQUEZ (Barcelona, 1960) és autor de llibres de poesia (La travesía inne-cesaria i Antes de la nieve), narracions per a nens (Hoax, La maledicció del cavaller No-mormai, Els somnis de l’Aurèlia, L’Aurèlia i el robaombres, Les granotes de la Rita, L’O-riol i el ratolí Pérez, L’Andreu i el mirall de les ganyotes, Una mala idea i els sis episodis de «Les increïbles i superheroiques aventures de la XXL»), reculls de contes (Zugzwang i L’eloqüència del franctirador) i novel·les (Cinc nits de febrer, El silenci dels arbres —fi -nalista del Premi Llibreter 2004—, La deci-sió de Brandes —Premi Octavi Pellissa 2005, Premi de la Crítica Catalana 2006 i Premi Qwerty 2007— i L’últim dia abans de demà —fi nalista del Premi Crexells 2012).

Disseny: CompañíaFotografi a de la coberta © René Mansi / GettyImages Fotografi a de l’autor © Toni Coll Tort

EDUARD MÁRQUEZVINT-I-NOU CONTES

MENYS

Eduard Márquez

Vint-i-noucontes menys

Editorial Empúries

Barcelona

020-115314-VINT-I-NOU CONTES.indd 5 08/07/14 15:14

© Eduard Márquez Tañá, 2014Publicat en acord amb Cristina Mora Literary

(&) Film Agency, Barcelona

Primera edició: setembre del 2014

© d’aquesta edició: Grup Editorial 62, s.l.u.,Editorial Empú[email protected]

www.editorialempuries.cat

Fotocomposició: Víctor IgualImpressió: Reinbook

dipòsit legal: b. 16.525-2014isbn: 978-84-9787-959-0

Queda rigorosament prohibida sense autorització escrita de l’editorqualsevol forma de reproducció, distribució, comunicació públicao transformació d’aquesta obra, que serà sotmesa a les sancions

establertes per la llei. Podeu adreçar-vos a Cedro (Centro Español deDerechos Reprográficos, www.cedro.org) si necessiteu fotocopiaro escanejar algun fragment d’aquesta obra (www.conlicencia.com;

91 702 19 70 / 93 272 04 47). Tots els drets reservats


TAULA

Mistificació 13Voyeurisme 15Pandèmia I. Avorriment 19Educació sentimental 21Gènesi 25Pigmalió 27Embús 31Premonició 33La prepotència del destí 35Estratagema 37Tràiler 39Reestructuració general 43Bumerang 45Fulletó 47Pandèmia II. Mimesi 51Babel 55Acomiadament 59Remake 61Idolatria 67Equidistància 69Al·legoria 73Mecenatge 75Escac i mat 79Ajornament 81


Transglotisme 89Arnes 93Pandèmia III. Subrogació 95Gangues de l’ofici 97Natura òrfena 103Punt de fuga 105Tedi creatiu 117Zugzwang 119

Nota final 125


15

VOYEURISME

1

D’ençà que ho ha llegit en una novel·la, l’atreu laidea de fer-se vigilar per un detectiu. No sap què es-perar-ne. Però està convençuda que tenir un inventa-ri setmanal de la seva rutina ha de ser-li útil per aalguna cosa. Com si la topografia de la seva existèn-cia, traçada amb l’objectivitat d’un estrany, poguésajudar-la a sentir-se millor. A trobar una clau de vol-ta sota el sutge. Tria una agència a l’atzar i dóna pertelèfon les dades necessàries per començar. Els pri-mers informes, però, puntuals cada divendres a l’es-tafeta de correus, la deceben. És incapaç de descobrirla lògica interna dels fets insubstancials que s’hi de-tallen amb la meticulositat d’un memorialista. Unasuccessió d’instants sotmesos a la mecànica del tedi.Inerts com un sediment de runa. Sense cap senyald’alt voltatge. Cap utilitat. Les fotografies tampoc.Res que no sàpiga dir-li el mirall. Fragments mal en-quadrats d’una monotonia covada. Sempre vestidaigual. Entrant o sortint dels mateixos llocs. Sola.


16

2

El detectiu, tot i estar-hi acostumat, no triga a avor-rir-se. Els informes s’assemblen tant que podria en-viar-ne fotocòpies d’una setmana per l’altra. Per dis-treure’s durant les llargues estones d’espera, prennotes per incorporar alguns canvis. Malgrat no sa-ber què vol llegir la dona de l’encàrrec, la coneixprou bé per refer-li la rutina. Amb coherència sufi-cient per no córrer cap risc.

3

La dona percep l’alteració de petits detalls. Al prin-cipi sense gaire pes específic. Com si es tractés d’unsimple tempteig. Un mesurament de forces i posi-cions. Una peça de roba, el menú d’un dinar, untrajecte en metro, l’hora d’una cita, una conversaamb algú a qui no coneix. A poc a poc, però, s’am-plia l’abast dels canvis. Fins que trams sencers de laseva vida cedeixen sota l’efecte d’una distorsió plaent.Li agrada saber-se posseïdora d’una existència quetranscorre sense necessitat de la seva implicació. Undesmantellament de cruïlles. Un flux de fets des-vinculats de la retòrica de la por i de la recança. Sen-se conseqüències. Habilitats per servir de treva. Perarraconar l’abisme. Delerosa d’intensificar l’eficàciadels informes, n’escurça l’interval d’espera. Se li famassa llarg l’espai que separa els divendres.


17

4

El detectiu ja no surt de casa. D’ençà que la dona volun informe diari, escriu amb el televisor i la ràdioencesos i aprofita anotacions de casos anteriors, epi-sodis de telenovel·les, arguments de pel·lícules, repor-tatges i entrevistes. Estratègies per mentir. A mesuraque avança, però, perd el control del que explica.Li costa mantenir la coherència. Cada element noucomporta girs imprevisibles. Les presses el traeixen.I, en repassar el que ha escrit fins llavors, troba ba-dades que no sap com esmenar sense delatar-se. Nosembla, però, que ningú les noti. Això el tranquil-litza. Fins que, dos mesos més tard, la dona li trucaper imposar noves condicions. Exigeix l’informe pertelèfon i en directe. Nit i dia. El detectiu, peneditd’haver-la deixat arribar tan lluny, se sent atrapatdins una resclosa abandonada. Amb les hores rebla-nides com un motlle de cartró sota la pluja. La suorde l’auricular a l’orella. El braç entumit. La desídiaestenent-se com una emanació de làudan. Sovint,quan no sap com omplir la foscor de la línia telefò-nica, repeteix informes de mesos abans o, enterbolitper l’esgotament o l’entreson, mastega paraules aï-llades, fites d’un traçat pròxim a la fallida.

5

Mai no s’ha sentit tan indefensa. El temps viscutpendent del telèfon l’ha reclòs dins una nebulosa.


18

I l’últim informe, lacònic com una ganivetada, ladeixa més sola que mai. «La dona sotmesa a vigilàn-cia s’ha suïcidat. No he pogut fer res per impedir-ho.Ho lamento.» Sense cap matís especial. Potser nomésun to d’alleujament. Però gairebé imperceptible. Enpenjar el telèfon, una furgada de desolació li entelaels ulls. La dona mira per la finestra oberta a unanegror mat. Amb la sensació de saber-se massa propd’un epíleg que no llegirà ningú.


19

PANDÈMIA I. AVORRIMENT

He obert la guia a l’atzar i, amb els ulls clucs, he dei-xat caure el dit: un nom, una adreça, un número detelèfon. És un home neutre carregat sempre amb unmostrari. Malgrat la rutina horària i la repetició set-manal de trajectes, seguir-lo és prou entretingut. Du-rant les visites, mentre l’espero a l’ombra d’un plàtano d’un portal, prenc nota de tots els seus moviments.Començo a conèixer-li els costums i puc preveure,fins i tot, algunes de les seves accions. Només trencala monotonia, després de la feina, per quedar ambuna dona pèl-roja, amb qui passeja per llocs apartatso es tanca en un hotel dels afores. En tres ocasions,he aprofitat aquests encontres vesprals per forçar-liel maleter del cotxe i prendre-li el mostrari. Ara s’es-tà més a casa i només surt per comprar el diari i pertrobar-se amb la dona pèl-roja. Molt de tant en tant,fa cua a les oficines de l’atur. La dona d’aspecte iras-cible deu haver rebut el meu anònim, perquè ha vin-gut a l’hotel dels afores i ha esperat a recepció durantun parell d’hores. En sortir, l’home del mostrari sen-se mostrari, lívid i amb veu farfallosa, ha embastatun seguit d’excuses inversemblants. Ara s’allotja en


20

una pensió de poca volada i ha fet dos viatges a lacasa on viu sola la dona d’aspecte irascible per reco-llir les seves migrades pertinences. Passeja molt, comabstret i sense rumb, i les trobades amb la dona pèl-roja han adquirit una pàtina ombrívola. L’home delmostrari sense mostrari i sense dona deu haver rebutel meu anònim, perquè ha vingut a l’hotel dels aforesi ha esperat que sortíssim: la dona pèl-roja, agafadadel meu braç, ha encaixat amb un somriure sardònicels seus improperis matussers. Ara viu al carrer imenja de la caritat d’unes monges. Passa els dies alparc de la dama del paraigua i estén la bugada a lesbardisses que envolten la font mitològica. He vistl’home del mostrari sense mostrari i sense dona i sen-se amant a la barra d’un bar. Anava mal afaitat i ambla roba rebregada. No m’ha reconegut. Abans detornar al carrer, s’ha acostat al telèfon i, amb els ullsclucs, ha deixat caure el dit damunt una guia obertaa l’atzar.


21

EDUCACIÓ SENTIMENTAL

narcosi

El soterrani té només una porta llisa, reforçada ambuna planxa metàl·lica; una finestra tapiada i senseenguixar, amb les crostes de morter regalimant perles juntures; un matalàs d’escuma, i una bombetaplena de ditades, que il·lumina, sense gaire convicció,la impossibilitat de sortir-ne. Fa dies, però, que l’En-zo Biber ha deixat d’intentar-ho. Ja no s’hi veu ambcor. No ha vist ningú. Només recorda una ombraabans del cop. Quan es desperta dels lapses de son,amb esquerdes de dolor repartides per tot el cos, nopot incorporar-se. Els sentits, recoberts per un feltreenganxós, han perdut la major part de la seva eficà-cia. Les hores, enterbolides per empatia, s’amunte-guen com les restes d’una poda.

proteisme

A l’Anne Boissel mai no l’havia satisfet l’ortodòxiadel seu cos. Tenir les coses com tothom i al mateix


22

lloc que tothom no s’adeia amb el seu caràcter sedi-ciós. Sempre s’havia imaginat mal·leable com un le-pidòpter, en una metamorfosi inesgotable de formesi volums. Com si només pogués ser ella mateixa se-guint els paràmetres d’una mutació constant. Con-vertint el canvi i la diferència en l’ànima irreductibledel seu lloc al món. Amb la primera tanda d’opera-cions, va neutralitzar l’aparença simètrica de la mor-fologia corporal: va fer-se aixinar l’ull dret, engran-dir el nariu esquerre, pigmentar la meitat dreta delsdos llavis, engrossir abundosament la sina esquerra ila natja dreta, amputar el dit anular esquerre i escur-çar la cama dreta. Lluny de descoratjar-la, la doloro-sa recuperació d’aquestes intervencions va convertir-se en una mena d’ascesi purificadora. Se sentia cadacop millor. Més a gust. Instal·lada en un punt senseretorn des d’on observar la mediocritat dels altres.Poc després, l’Anne Boissel va encetar una nova faseherètica, centrada en la remodelació: es va afegir untercer pit sota la sina dreta, uns pòmuls al front i unagepa a l’esquena.

persistència

Conscient del rebuig que despertava la seva figuradeforme, l’Anne Boissel mai no s’havia interessat perres que no fos ella mateixa. Els anys d’obstinadaegolatria l’havien aïllat dins un reducte d’arrogànciai menyspreu. Fins que es va enamorar de l’Enzo Bi-ber. Amb una contundència malaltissa, com si les fi-


23

bres del seu organisme l’haguessin estat esperant peresclatar en cadena. L’Enzo Biber, però, amb creixentaversió, defugia la dona de cos estrafet, grotesc comuna gàrgola, que li havia desmanegat les fràgils co-ordenades de la rutina amb el seu entestament egois-ta. L’Anne Boissel, però, incapaç de resignar-se, vapregar, exigir, imposar. Fins a fer-se ineludible.

transformació

Un vespre qualsevol, amb una xafogor sedentàriaomplint l’aire de mosquits, l’Anne Boissel entra al so-terrani i aspira amb avidesa l’olor de l’Enzo Biber. Unsilenci opac absorbeix la claror pàl·lida de la bombetaplena de ditades. L’Anne Boissel mira el cos adormit,lliure de les traves del recel. Li agrada la lluïssor de lapell suosa, perlejada com un estany sota la pluja.S’agenolla al seu costat i li desembena el monyó delbraç esquerre. Per netejar la ferida. Sap que no seràfàcil, però s’imagina el futur que els espera i somriuamb els ulls desenfocats per les llàgrimes.


Documents

VINT-I-NOU CONTES · 456. james salter això és tot ... l’oblit vint-i-nou relats i ha reescrit i reordenat els trenta-dos restants. El resultat és aquest llibre excepcional,