Visió i percepció

1

TREBALL DE RECERCA:

VISIÓ I PERCEPCIÓ

Marc Martínez Mascarell

2on Batxillerat 2

Curs 2014/15

Tutora: Mª Pilar Ricol

2

ÍNDEX

1. Introducció.

2. Història de la màgia i l’il·lusionisme.

3. L’ull humà.

3.1 Parts de l’ull.

3.2 Experiment per detectar el punt cec de l’ull.

3.3 Breu explicació del funcionament de l’ull.

4. El cervell.

4.1 Parts del cervell.

4.2 Funcionament del cervell.

5. Les lleis de Gestalt.

6. Les il·lusions òptiques.

6.1. Il·lusions geomètriques.

6.2. Percepció errònia de la mida d’un element.

6.3. Artístiques.

6.4. Il·lusions ambigües.

6.5. Amb moviment.

6.6. Il·lusions cognitives.

7. Experiència.

8. Conclusió.

9. Bibliografia.

3

1. INTRODUCCIÓ:

Els tres filòsofs grecs de Mileto, Tales, Anaximandro i Anaxímenes, pensaven

que havia d’haver una, i pot ser només una, única matèria primera de la que

estava fet tota la resta. I d’aquesta idea, es derivava que tot l’univers estava

fet d’aquesta matèria. Deia Parmènides d’Elea: “Tot el que hi ha, ha existit

sempre. Res no pot sortir del no res. I el que existeix, tampoc es pot convertir

en no res.”

Molts filòsofs presocràtics defensaven que els canvis que veiem al nostre

voltant son enganys dels nostres sentits, ja que la raó ens diu que si lo que

hi és, és, i el que no hi és, no hi és, qualsevol canvi del ser –immutable,

etern, únic i perfecte- només pot anar cap al no ser, i això es impossible. Si

no hi ha canvi, però, tampoc hi ha moviment i d’això podem deduir que el

que veiem es un engany dels nostres sentits.

Les contradiccions sobre aquesta hipòtesi son múltiples. Aristòtil diu que

només existeix un món: el sensible, i Plató defensa amb la faula de la

caverna, que la veritat està només en el mon de les idees, i tot el demés son

il·lusions dels nostres sentits.

Segles desprès, el filòsof francès René Descartes dona una nova empenta al

racionalisme de Parmènides, i torna a posar la raó per davant dels sentits ja

que aquests li semblen poc fiables i influenciables per molts factors externs.

Per la majoria de la gent els sentits son la principal font d’informació tot i

que som conscients que de vegades aquests et juguen una mala passada.

Aquest és el tema del que em proposo parlar en aquest treball i dels petits

errors o imperfeccions que es produeixen tant en el nostre cervell o

directament en el nostre ull.

Pretenc també explicar com aquests errors es poden aplicar en certs àmbits

de la nostra vida com pot ser el de l’entreteniment ja que la màgia o

il·lusionisme es basen en aquestes imperfeccions.

4

Per tal de fer-ho intentaré definir breument les parts i el funcionament dels

dos òrgans –l’ull i el cervell- per així poder demostrar mitjançant exemples

pràctics les situacions que es produeixen quan el cervell té una percepció

errònia de la realitat i genera elements del no res o n’elimina alguns que si

que existeixen.

D’altra banda també vull tractar sobre l’il·lusionisme: que és, quina ha estat

la seva evolució al llarg de la història i els diferents tipus d’il·lusions òptiques

que s’utilitzen en aquest art així com també en altres àmbits com la pintura

o la escultura.

5

2. HISTÒRIA DE L’IL·LUSIONISME:

La humanitat ha utilitzat l’il·lusionisme des dels seus principis utilitzant-lo de

diferent manera depenent de la època o el moment en que es trobaven les

societats. Tot i que es creu que ja s’emprava abans, el primer document

escrit en que es veu representat un truc d’il·lusionisme es va fer fa més de

4000 anys, en l’antic Egipte. Es va trobar en una cambra mortuòria i es

veuen dos homes practicant un truc d’il·lusionisme amb dos vasos i una

pilota que, es suposa, passa d’un vas a l’altre. Els sacerdots de les tribus

primitives utilitzaven els seus coneixements sobre la física o la química per

tal de fer creure que tenien poders sobrenaturals, ja que en aquella època

l’home li atribuïa connotacions sobrenaturals a allò que, a causa de la seva

inexperiència, no podia trobar-li una explicació directa.

En la Europa medieval, per exemple, la màgia va estar més relacionada amb

la alquímia i la astrologia, considerades activitats demoníaques per la

Inquisició. No va ser, però, fins els segle XVIII que l’il·lusionisme es va

convertir en una art escènica practicada en els teatres.

Al segle XIX l’il·lusionisme segueix amb la mateixa tònica que en els anys

anteriors però agafa més protagonisme gràcies a la figura de Harry Houdini,

el principal promotor d’aquest art en aquell segle, i un dels millors

escapistes de tots els temps. L’il·lusionisme va passar a ser un dels medis

d’entreteniment més populars de la època, fins l’arribada de la televisió

quan va passar a segon pla i poc a poc es va deixar de practicar.

A finals del segle XX, però, i amb l’arribada de David Copperfield als

escenaris, l’il·lusionisme torna a tenir un auge molt important en la societat

i es torna a posar de moda fins ara en l’actualitat. El poeta català Joan

Brossa va definir l’il·lusionisme com “l’art de mentir per entretenir” i

personalment crec que és una definició molt encertada ja que l’il·lusionisme

és l’art d’entretenir al públic mitjançant il·lusions per tal de crear al

espectador una percepció errònia de la realitat.

6

Els il·lusionistes utilitzen els petits errors dels diferents sentits que posseïm

els humans (normalment la vista) i els errors en la percepció que té el

cervell de la realitat per tal de fer-nos veure coses que haurien de ser

impossibles.

La majoria d’aquests trucs o efectes visuals es produeixen perquè el cervell

no processa la informació que li transmeten els ulls tal i com és en realitat.

El que fa és omplir els buits de la imatge amb objectes semblants als reals i que

ha vist abans. Per exemple, estàs observant un bosc i de repent una guineu

es col·loca just darrera d’un arbre el qual li tapa una part del tronc i el cap.

La majoria de gent afirmaríem que sense cap mena de dubte l’animal té cap,

però, com ho podem saber si no el veiem? El cervell et podria informar de,

aproximadament, la forma i la mida del cap d’aquella guineu. El que fa

aquest centre nerviós, és recórrer a experiències viscudes en el passat que

l’informen de com és aquell cap aproximadament.

Què passaria, però, si en contes de la guineu, el que estigués darrera de

l’arbre fos un rectangle? En aquest cas no podries recórrer a la experiència

per saber la grandària de la part del rectangle amagada ja que, a diferència

de les guineus, els rectangles poden tenir qualsevol mida. Seria diferent si el

rectangle es veiés pels dos costats i poguessis veure els quatre angles que

posseeix, el cervell tindria una impressió més clara de la mida i la forma de

l’objecte encara que mai podria saber exactament com és la superfície

amagada.

En el cas de la guineu el cervell ha dibuixat un mapa en tres dimensions del

cos de la guineu i ha suposat que li falta una part amagada darrera de

l’arbre. En el cas del rectangle passa el mateix, però com que el rectangle no

té una mida predeterminada, només es podria tenir una percepció

depenent de la informació que es te.

Aquest procés que fa el cervell a l’omplir els buits, s’anomena bona

continuïtat i es produeix quan el cervell fa que els objectes semblin

complets a partir d’escassa informació. Per exemple quan mirem un bosc

replet d’arbres, el nostre cervell no es dedica a analitzar cadascun d’aquests

arbres, bàsicament perquè no tenim suficients cèl·lules en la retina per tal

de poder-ho fer. El que fem és observar una petita part del bosc i omplir la

resta tenint en compte les experiències viscudes anteriorment. Aquesta

bona continuïtat constitueix una gran part de tota la sèrie de mecanismes

cerebrals molt utilitzats en la màgia en general.

Un gran exemple d’un truc de màgia que fa servir aquest efecte, és el típic

del home/dona serrat. En aquest efecte es mostra com l’ajudant de

l’il·lusionista entra en una caixa, més gran del que sembla pels espectadors,

i, amb l’ajuda d’una serra, es talla aquesta caixa en dues parts. Per dalt es

veu el cap de l’ajudant i per baix els peus, per tant sembla que la persona

també s’hagi partit en d

veure els peus i el cap, el

anteriorment crea una omple els buits entre el cap i els peus amb el cos vist

anteriorment de l’ajudant.

L’efecte es pot realitzar de

dues persones com es pot veure a l’ imatge.

Hi ha moltes variacions del mateix truc, clavant espases o paraigües, etc...

però totes tenen en comú l’ utilització de aquest mecanisme del cervell que

completa mentalment la part amagada de la caixa.


ho fer. El que fem és observar una petita part del bosc i omplir la


uïtat constitueix una gran part de tota la sèrie de mecanismes

cerebrals molt utilitzats en la màgia en general.






també s’hagi partit en dos. La majoria de gent pensa que és així ja que, en

veure els peus i el cap, el propi cervell a través del procés explicat


anteriorment de l’ajudant.

L’efecte es pot realitzar de moltes maneres, però una d’elles és utilitzant

dues persones com es pot veure a l’ imatge.



pleta mentalment la part amagada de la caixa.

7


ho fer. El que fem és observar una petita part del bosc i omplir la


uïtat constitueix una gran part de tota la sèrie de mecanismes






os. La majoria de gent pensa que és així ja que, en

propi cervell a través del procés explicat


moltes maneres, però una d’elles és utilitzant



8

3. L’ULL HUMÀ:

3.1 Parts de l’ull

L’ull humà és un òrgan petit però amb una funció molt important com es la de

la percepció visual. El 50% de la informació que rebem de l’entorn la rebem

a través de l’ull, però la gran majoria es queda guardada durant pocs segons

en la nostra memòria, i després la oblidem.

Els ulls són una part molt complexa del cos humà i a més molt sensible. L’ull

està format per diferents capes amb una funció diferent per cadascuna

d’elles.

La capa més externa és l’escleròtica i és la que li dona forma. Aquesta

primera capa està formada per la còrnia que és la part més externa de l’ull i

s’encarrega de deixar passar la llum i protegir el cristal·lí i l’iris. És

transparent però com que està situada a sobre de l’iris, que és una zona

pigmentada, sembla que sigui del color d’aquest.

La segona capa és la coroides, on es troben els vasos sanguinis que envien la

sang a tot l’ull. Aquesta capa, alhora, està formada per dues parts: el múscul

ciliar i l’iris. El primer és un sistema muscular unit al cristal·lí i que

s’encarrega de contraure i relaxar els músculs per tal d’enfocar la vista.

Quan mires objectes a una distància bastant elevada el múscul es relaxa, fet

que provoca la disminució de la curvatura del cristal·lí que és una lent

biconvexa la funció de la qual és variar la direcció dels raigs de llum. En

canvi quan vols enfocar objectes més pròxims el múscul ciliar es contrau i

per tant augmenta la

curvatura del cristal·lí.

A mida que et fas gran la

mida d’aquest cristal·lí

augmenta considerablement

fins a augmentar unes tres o

quatre vegades la seva mida

inicial i això provoca el que

s’anomena vista cansada ja

9

que els músculs que l’envolten no són capaços de contraure’l.

L’iris, en canvi, és un diafragma circular que s’encarrega de regular la

quantitat de llum que entra al nostre ull. Aquest regulador de la llum va ser

imitat de manera artificial a les càmeres fotogràfiques, permetent graduar

l’obertura d’aquest diafragma amb un mecanisme manual. L’iris presenta un

orifici al centre d’uns 3mm de diàmetre anomenat pupil·la. L’iris és el que

defineix el color del nostre ull i també el que controla totalment el diàmetre

de la pupil·la que quan és dilata permet que hi entri més llum, ja que el seu

diàmetre augmenta, i al inrevés, quan es contrau redueix el seu diàmetre i,

per tant, no hi entra tanta llum. Normalment la pupil·la es contrau de forma

reflexa quan augmenta la lluminositat exterior i es dilata quan disminueix.

L’ultima capa de l’ull és la retina que és un teixit sensible a la llum situat a la

part interior de l’ull. Està formada per els cons i els bastons, que son les

úniques cèl·lules sensibles directament a la llum. L’ull té aproximadament

uns 6 milions de cons, adaptats a les situacions amb molta lluminositat, ja

que la seva funció és la de determinar la informació sobre la nitidesa i el

10

color de l’exterior. En canvi els bastons són uns 120 milions i són molt

sensibles ja que la seva funció és percebre la brillantor i el blanc i negre.

Aquestes cèl·lules s’estimulen en funció de la llum que reben i envien la

informació al nervi òptic. A més la retina també conté redopsina, una

substància química, que s’encarrega de convertir la llum en senyals elèctrics

que després el cervell interpreta. Aquestes cèl·lules són més presents a la

part central de la retina que a la perifèria per tal de donar-li a l’ull una millor

definició.

Ja al final de tot de l’ull es troba el nervi òptic, que rep els impulsos

nerviosos dels cons i els bastons i els condueix fins al cervell. Aquest últim

transformarà aquests impulsos elèctrics en sensacions visuals. El nervi òptic

està connectat a la retina per un punt on no hi ha cap tipus de receptors, ni

cons ni bastons, anomenat punt cec, del que parlarem més endavant.

3.2 Breu explicació del funcionament de l’ull

L’ull funciona d’una forma molt complexa i difícil d’explicar ja que hi

intervenen molts processos. Per explicar-ho d’una manera senzilla i reduïda

diríem que la llum que colpeja en els objectes es reflectida cap al nostre ull

on aquests rajos lumínics passen primer per la còrnia (capa transparent

situada a sobre de l’iris) i van directament al centre de l’iris, la pupil·la.

Aquesta es dilata o es contrau depenent de la intensitat d’aquests rajos

lumínics. La llum segueix avançant fins arribar al cristal·lí, que és

l’encarregat de projectar les imatges enfocades a la retina. Aquest última,

Cons i bastons a la retina

11

però, rep les imatges invertides en les seves parets. Aleshores és quan els

cons i els bastons comencen a fer la seva funció, la llum els estimula i fa que

aquests la transformin en impulsos nerviosos que seran enviats directament

als lòbuls occipitals del cervell a través del nervi òptic. Realment, el cervell

és l’encarregat de rebre aquests impulsos, convertir-los en imatges i tornar-

los a invertir per després interpretar la informació del color, la forma, la

mida, la posició...

Una curiositat, és que la imatge que és forma a la retina és en dues

dimensions però nosaltres veiem les imatges en tres gràcies als,

aproximadament, sis centímetres que hi ha entre els dos ulls, que donen

una perspectiva en tres dimensions.

3.3 Experiment per detectar el punt cec de l‘ull

Per demostrar l’existència d’aquest punt cec o disc òptic es pot realitzar un

experiment molt senzill. Per realitzar aquest experiment només es necessita

un full de paper on s’ha de dibuixar una creu, i a una certa distància

d’aquesta, un punt; tal i com mostra la imatge de baix. A continuació s’ha de

Com aquí es pot observar l’ imatge observada s’inverteix en la retina i és el cervell el que la torna a

invertir i la posa dreta.

12

col·locar el foli a uns 20 cm dels ulls, tancar el dret, i fixar la vista a la creu

amb l’ull esquerre. Seguidament s’ha d’anar apropant l’ull cap al paper fins

arribar a un punt on s’entra a l’àrea sense sensibilitat òptica i per tant el

punt de la esquerre desapareix. Si es segueix avançant se surt de l’àrea

sense sensibilitat i el punt torna a aparèixer. Aquest experiment no sempre

funciona ja que a vegades el cervell s’autoenganya i al arribar al punt cec,

creu que encara veu el punt, tot i que en realitat no sigui així.

Si et tapes l’ull dret i allunyes i apropes el full mentre mires la creu, veuràs que hi ha un punt on

el cercle no es veu. Aquesta zona s’anomena punt cec.

13

4. EL CERVELL HUMÀ:

4.1 Parts del cervell

El cervell humà és el centre nerviós del nostre cos, sent així l’òrgan més

complex, per tant només explicarem les seves parts i els seu funcionament

breument. Com tots sabem està situat dintre del crani, que el protegeix, i

pesa uns 1,4 quilograms dintre dels quals hi ha unes cent mil milions de

neurones. És l’òrgan encarregat de controlar i coordinar el comportament i

les funcions mentals com les emocions, l’aprenentatge, la cognició, la

memòria, l’atenció i, del que es basa aquest treball, la percepció.

Normalment el cervell es divideix tenint en compte dos factors.

Estructuralment es divideix en tres parts: el cervell anterior, el cervell mitjà i

el cervell posterior. Aquest tipus de divisió, però, no és gaire usual, ja que

normalment, s’utilitza la divisió funcional. També es divideix en tres parts.

Les tres parts funcionals principals son: el prosencèfal, el mesencèfal i el

romboencèfal. Cadascuna d’aquestes tres parts funcionals es divideix en

altres subdivisions que ara veurem.

El prosencèfal equival al cervell anterior en la divisió estructural i es divideix

en el diencèfal i el telencèfal. El diencèfal esta format per petits òrgans

cadascun dels quals fa un funció. Un d’aquests òrgans és l’ hipotàlem, el

qual, té també quatre subdivisions: l’epitàlem, el tàlem, el subtàlem i l’

hipotàlem. les funcions principals del qual són la de regular la gana

mitjançant hormones i pèptids i la glucosa en sang. Una altra funció és la de

dissipar la calor i controlar la temperatura corporal augmentant o disminuït

la respiració i la sudoració. També s’encarrega de regular el cicle de la son i

de la vigília. Per últim és el responsable de la expressió fisiològica de les

emocions. Per a fer això necessita regular el sistema nerviós a través de la

seva influència amb l’encèfal. Es considera que en l’ hipotàlem es formen les

substàncies de la tristesa, la ràbia o l’amor.

Un altre petit òrgan és el tàlem, de la paraula grega Thalamos que vol dir

“càmera interna”. És l’estructura més gran de la zona i es troba just al

14

centre del cervell, just a dalt de l’ hipotàlem. La seva principal funció és la de

recollir tots els estímuls sensorials que arriben des de tot el cos al cervell i

enviar-les a l’escorça cerebral on seran processades. Aquest procés també

es realitza a la inversa on l’escorça envia informació al tàlem i aquest la

transmet a les altres parts del cos. El telencèfal és la part més

desenvolupada del cervell i està dividida en dues parts o hemisferis:

l’hemisferi dret i l’esquerre. Aquests dos hemisferis estan coberts per la

l’escorça cerebral, els ganglis basals i el sistema límbic.

L’escorça cerebral és concretament la part més desenvolupada del cervell i

la que ens diferència de les altres espècies. Està molt plegada sobre si

mateixa i s’ha vist que 2/3 d’aquesta (aproximadament 2.360 cm) estan

amagats en els plecs. En l’escorça es troben tres zones diferenciades:

l’escorça visual, l’auditiva i la somatosensorial. La primera rep la informació

visual, la segona l’auditiva i la última rep la informació del tacte i les

sensacions somàtiques.

El sistema límbic és un conjunt d’estructures interconnectades entre si la

funció primària de les quals és la de controlar la motivació i l’emoció. Una

d’aquestes estructures és l’amígdala, encarregada tant dels sentiments i la

expressió d’aquests, com de recordar les emocions i interpretar i reconèixer

les dels demes.

Els ganglis basals tenen una funció molt bàsica i concreta que és la de

controlar el moviment. Estan formats per acumulacions de cossos de

cèl·lules nervioses i està connectat tant amb la cortesa cerebral com amb el

tàlem explicat anteriorment.

El mesencèfal, que correspon al cervell mitjà, connecta el pont tronc

encefàlic i el cerebel amb el conjunt del diencèfal. Podem dividir-lo en dues

parts: el tèctum i el tegmèntum.

Les principals estructures del tèctum son unes protuberàncies anomenades

peduncles cerebrals que semblen quatre petits bonys en la superfície del

tronc encefàlic. La meitat d’aquests peduncles s’encarreguen dels reflexos

15

visuals i de les respostes als estímuls del moviment i l’altre meitat forma

part del sistema auditiu.

El tegmèntum també està compost per varies estructures com la formació

reticular, diversos nuclis encarregats de controlar els moviments oculars, la

substància gris, el nucli roig i la substància negra.

La formació reticular està composta, en un noranta per cent, de nuclis i es

caracteritza per el seu aspecte de xarxa de neurones. La seva funció és la de

recaptar la majoria de la informació sensorial a través de diferents vies i

projectar-la tant a l’escorça cerebral com al tàlem o la medul·la espinal. A

més a més participa en el control de la son, el nivell d’activació del to

muscular, el moviment i alguns reflexes vitals com el parpelleig.

La substància gris està formada per grans conjunts de neurones i alguns

circuits de connexió neuronal encarregats de controlar conductes

prototípiques de cada espècie com l’aparellament o la lluita (moviments de

defensa, moviments d’esquiva, etc...).

El nucli roig i la substància negra tenen un paper fonamental en el sistema

motor. Controla, bàsicament, els músculs de la espatlla i del braç tot i que

també té un cert control del avantbraç i de la mà. Les seves funciones

motores, però, no son tant importants en els essers humans com en altres

espècies, tot i això, el gateig dels bebès o el balanceig dels braços al caminar

es controlat pel nucli roig.

El romboencèfal, equivalent al cervell posterior en la divisió estructural, està

situat entre la medul·la espinal i el mesencèfal. El romboencèfal es

considera la part més primitiva del sistema nerviós ja que, comparant amb

espècies molt separades filogenèticament com peixos o amfibis, és la regió

més semblant. Es pot dividir en el bulb raquidi, el pont troncoencefàlic i el

cerebel. El conjunt d’aquestes tres parts té un paper molt important en el

manteniment de les funcions vitals per la supervivència de qualsevol

vertebrat com la respiració, la pressió sanguínia i el ritme cardíac. Funcions

que si no es portessin a terme l’organisme no sobreviuria.

16

El bulb raquidi es situa entre el pont troncoencefàlic i la medul·la espinal.

Les seves funcions primàries són la respiració, la deglució (acció de tragar),

el to muscular, la digestió i el ritme cardíac.

El pont troncoencefàlic es troba entre el bulb raquidi i el mesencèfal i es

l’encarregat de connectar la medul·la i el bulb amb el cerebel i altres

estructures superiors com els hemisferis del cervell. Les seves principals

funcions són les de controlar el nivell d’atenció, el control motor, el

moviment ocular, la consciencia i la son.

Per acabar, el cerebel, el terme en llatí que significa cervell petit, es troba

just darrere del tronc encefàlic i està format, en la seva part externa de

substància gris, i en la interna, de substància blanca. Te la funció de dirigir la

part motora i sensitiva del cos. Controla els moviments musculars, com per

exemple caminar, però també moviments més específics com ficar una clau

dintre d’una serradura. S’encarrega també de la coordinació dels moviments i

de la precisió d’aquests, a part de mantenir l’equilibri i la postura.

En aquesta imatge es veu

clarament la posició del bulb

raquidi.

17

4.2 Funcionament del cervell

Com tots els òrgans de tots els organismes, el cervell està format per

milions de cèl·lules. La diferència entre ell i els altres òrgans, és la diversitat

de cèl·lules per les que està format. Les neurones formen xarxes

immensament grans que comuniquen totes les cèl·lules entre elles. Una

característica clau sobre la unió d’aquestes neurones, és que gairebé mai es

toquen. Estan separades per un espai molt petit anomenat sinapsis i els

senyals que es transmeten per aquest petit espai es produeix gràcies a una

substància química anomenada neurotransmissor, que ara mateix se’n

coneixen més de 20 tipus diferents.

El cervell utilitza energia pura per produir la seva funció clau, enviar

missatges en forma de senyals a tot el cos. Per exemple quan estàs cuinant i

et cremes la mà, el cervell rep una senyal de que la teva mà està exposada a

una temperatura massa elevada i que et pot fer mal. El cervell reacciona

immediatament enviant una ordre als músculs de la mà per retirar-la

immediatament. Aquest fet es produeix en mil·lèsimes de segon i per fer-lo

el cervell fa servir dos tipus d’energia. La energia química i la elèctrica.

18

Si ens fixem en el dibuix negre es pot observar un home

tocant un instrument, en canvi, si fixem la nostra atenció

en el fons blanc passa a ser el rostre d’una dona.

5. LES LLEIS DE GESTALT:

Les lleis de Gestalt són una sèrie de raons que van ser enunciades per tres

psicòlegs anomenats Wolfgang Köhler, Kurt Koffka i Max Wertheimer.

També s’anomenen les lleis de la percepció i descriuen l’organització de les

percepcions del cervell. Aquestes lleis trobades de manera practica al

laboratori de psicologia experimental demostren que el cervell intenta fer la

millor organització possible dels elements que percep.

Tot i que aquestes lleis s’enuncien de manera separada, no actuen

independentment si no que ho fan simultàniament i s’influeixen entre elles.

A part d’això aquestes lleis també són sensibles a l’aprenentatge ja que si

algú s’entrena per captar l’art abstracte poden canviar.

- La llei de la figura i el fons: Aquesta llei es basa en les zones on

centrem la visió del camp visual, aquesta zona s’anomena “figura” i

l’espai que queda en menor jerarquia s’anomena “fons”. Aquest

fenomen té a veure amb l’anatomia de l’ull ja que, com hem explicat

abans, la part central de la retina posseeix una major quantitat de

receptors que la zona perifèrica. Aquest fet li dona una millor

definició però un camp visual més petit. El conjunt “figura-fons”

constitueix la totalitat ja que la figura no pot existir sense el fons que

la mantingui tot i que estigui constituït per un espai en blanc, existeix

una percepció de ell. Depenent del lloc on fixem l’atenció poden

aparèixer diferents figures com es pot comprovar en la figura

següent:

19

El que passa en aquestes ocasions és que el conjunt de la imatge està

compost per dues figures d’igual intensitat i per tant dificulta molt

l’aïllament d’una de les figures i això confon a la ment. Com menys

clara és la figura, més gran és la quantitat de continguts inconscients

que intentem projectar en ella per tal d’organitzar-la i donar-li un

significat.

- La llei de la bona forma: Aquesta llei es basa en l’intent del cervell

d’organitzar tots els elements percebuts de la millor manera possible

tenint en compte el volum, la perspectiva, la profunditat...

Les imatges difuses o ambigües transmeten sensació de

desconeixement i el cervell intenta resoldre-les mitjançant figures

conegudes com en el cas de la imatge 1 un elefant o en la imatge 2

que en tres dimensions es físicament impossible i per tant la seva

representació en dues dimensions ens obliga a canviar la perspectiva.

Imatge 1

Imatge 2

20

- La llei de la completesa: Les figures tancades visualment són més

estables que les obertes i per això el cervell tendeix a completar-les

buscant la millor organització possible. Tenint en compte aquesta llei

es produeixen una gran quantitat de trucs de màgia ja que també es

pot aplicar en alguns funcionaments psíquics, per exemple, quan es

treu alguna conclusió encara que no es sàpiguen tots els detalls de la

situació.

- La llei del contrast: segons aquesta llei, depenent de la posició dels

diferents elements en el fons, se’ls atribueixen unes qualitats o unes

altres (per exemple la mida). El que diu aquesta llei és que sense

contrast no hi pot haver percepció, per exemple si escrius amb tinta

blanca en un full blanc, no podràs percebre cap figura ja que no hi

haurà cap tipus de contrast. Aquesta llei també es pot traslladar al

terreny psíquic quan es compara una situació amb d’altres de més

greus per tal de relativitzar i que sembli menys del que en realitat és.

Un exemple de llei del contrast és la imatge següent:

En aquesta imatge tot, i que

estigui inacabat, es pot observar

un triangle que el nostre cervell

crea mitjançant aquesta llei

En aquesta imatge, en canvi, es pot

observar un cub en tres dimensions

21

- La llei de la proximitat: aquesta llei és molt simple i bàsicament diu

que el cervell tendeix a agrupar tots els elements que es troben a

menor distància i formen un “tot”. Aquest procés es complica quan hi

ha profunditat ja que els elements que es veuen a prop podrien no

estar-ho. Per exemple si una nit qualsevol mires al cel podries veure

dues estrelles que es veuen molt a prop una de la altra i en canvi en

realitat es troben a anys llum.

- La llei de la similitud: aquesta és una altra llei molt senzilla i diu que

les figures semblants també tendeixen a agrupar-se i a veure’s com

un mateix bloc. Aquest bloc està format per totes les figures amb

propietats semblants que poden ser des de la forma, el color o la

direcció cap on es dirigeixen.

En aquesta imatge es pot apreciar que

depenent dels elements que tenen al

voltant les circumferències centrals no

semblen de la mateixa mida quan en

realitat ho son.

En aquestes imatges es pot comprovar com automàticament el cervell agrupa les figures

més pròximes entre elles.

22

6. LES IL·LUSIONS ÒPTIQUES:

Ja fa molts segles que es discuteix si els nostres sentits i el nostre cervell són

òrgans perfectes sense cap error però amb el temps s’ha evidenciat que,

com a mínim, el sentit de la vista, que és el que hem treballat més en aquest

treball, no és ni molt menys perfecte i no capta correctament el que

correspon a la realitat.

Actualment se sap que posseïm uns mecanismes en el sistema visual que

generen unes il·lusions molt diverses que no corresponen a la realitat. Tot i

que alguns estan situats a la retina la majoria es troben en el cervell i per

tant es pot afirmar que el que capta la vista i el cervell transforma en

imatges no es realment el que existeix. La funció del cervell és la de dedicar-

se a omplir les pèrdues d’informació que es produeixen mentre la imatge

viatja de la retina fins al cervell a través del nervi òptic. Aquestes pèrdues es

produeixen ja que tot i que la retina posseeix uns 125 milions de

fotoreceptors entre cons i bastons, el nervi òptic només en conté uns 1,25

milions. El que fa el cervell és omplir els forats amb una nova realitat a

vegades inexistent per tal d’amplificar la visió basant-se en experiències

viscudes anteriors i que seria coherent que es produïssin quan en realitat no

ho és.

Tenint en compte això hi ha diferents tipus d’il·lusions òptiques les quals he

resumit en: il·lusions geomètriques, il·lusions amb una percepció errònia de

la mida, artístiques, ambigües i per últim amb moviment.

6.1 Il·lusions geomètriques:

Una il·lusió òptica geomètrica, és aquella en la que les figures geomètriques

dibuixades generen errors d’estimació en els objectes.

Hi ha milers d’il·lusions òptiques geomètriques però

he escollit les més visuals:

6.1.1 Deformació: és una senzilla manera d’enganyar

la vista i fer creure que els cercles estan deformats

quan en realitat no ho estan.

6.1.2 Figures impossibles:

físicament impossibles igual que la escala de Escher de la

qual parlarem més endavant.

6.1.3 Inclinació: tant les ratlles diagonals com

l’associació a una balança crea una il·lusió de que

les dues figures estan inclinades quan en realitat

són paral·leles entre les dues.

6.1.4 Il·lusió de Zöllner:

paral·leles.

6.1.5 Verticalitat: la línia vertical sembla clarament més llarga que la

horitzontal quan en realitat tenen la mateixa mida.

es impossibles: es dibuixen figures que son

físicament impossibles igual que la escala de Escher de la

parlarem més endavant.

tant les ratlles diagonals com

l’associació a una balança crea una il·lusió de que

les dues figures estan inclinades quan en realitat

són paral·leles entre les dues.

.4 Il·lusió de Zöllner: les rectes semblen inclinar-se a la dreta i no ser

la línia vertical sembla clarament més llarga que la

horitzontal quan en realitat tenen la mateixa mida.

23

se a la dreta i no ser

la línia vertical sembla clarament més llarga que la

24

6.1.6 La divisió de l’espai: Un espai dividit o ocupat sembla més gran que el

mateix espai buit com es pot comprovar en la imatge següent. La distància

entre A i B sembla més gran que la de B i C.

6.2 Percepció errònia de la mida d’un element:

Hi ha un tipus d’il·lusió òptica que té a veure amb la relació de la mida del

subjecte ja que es valora malament la mida d’aquest. Això succeeix perquè

es produeix la llei del contrast, explicada anteriorment, i que diu que quan

observes un objecte tendeixes a comparar-lo amb altres elements pròxims a

ell. Aquests elements pròxims s’anomenen elements test i quan són d’una

mida més gran que la del subjecte, es tendeix a subestimar la mida d’aquest

últim, i al contrari, si aquests elements test tenen una mida més petita, es

sobreestima la del subjecte.

En aquesta imatge es pot apreciar

perfectament com el cercle central

de la esquerra sembla més petit

que el de la dreta tot i que són

iguals.

25

En la vida real hi ha un exemple molt clar d’aquesta il·lusió òptica, anomenada

il·lusió lunar, i es basa en la mida de la lluna depenent de la posició on es

troba respecte a l’horitzó. Si algun cop ens hi hem fixat, la lluna plena quan

surt, i per tant està molt a la vora de l’horitzó, sembla més gran que quan

està més enlairada del punt de visió. Aquest curiós fet es produeix per dos

motius. El primer es per la llei explicada anteriorment on es compara la

lluna amb els arbres, per exemple, que hi ha al horitzó, i això fa que el

cervell la transformi i es vegi més gran, i el segon és que el nostre cervell ja

te integrat que l’horitzó és un punt molt llunyà i per tant un objecte situat

en aquell punt ha de ser molt gran. En canvi quan la lluna s’enlairà es

perden els punts de referència o elements test i per tant el cervell no veu

necessitat d’engrandir-la.

6.3 Artístiques:

La majoria de les il·lusions òptiques no han estat creades o descobertes per

els científics com molta gent podria pensar, si no que ho han estat pels

pintors d’una manera més intuïtiva juntament amb els mags, que han

descobert gran part de les il·lusions cognitives. En aquest apartat parlaré

sobre les il·lusions visuals emprades pels artistes en les seves obres d’art.

Els artistes han utilitzat aquestes il·lusions des del segle XV on els pintors

renaixentistes utilitzaven algunes tècniques per enganyar el cervell fent-li

creure que un teixit era tridimensional o utilitzant la perspectiva lineal per

tal de proporcionar profunditat i distancia

en un pla. Aquesta tècnica es pot veure

reflectida en l’església de Sant Ignasi de

Roma. L’arquitecte d’aquesta església

l’havia dissenyat per tal de que tingués un

cúpula però la mort prematura d’aquest

va fer que les obres es paressin i els diners

destinats a la cúpula van desaparèixer.

L’any 1685, trenta anys després es va

Església de Sant Ignasi, Roma.

26

contractar l’artista barroc Andrea Pozzo que va pintar una falsa cúpula en el

sostre de l’altar.

Un dels il·lusionistes més importants del segle XX fou el litògraf Maurits

Cornelis Escher, famós per les seves litografies i il·lustracions a tinta on

representava construccions impossibles. Una de les seves obres més

famoses és l’anomenada “Ascendint i descendint” de 1960 en la que hi ha

dibuixada una escala interminable en la que uns monjos pugen i baixen

sense parar. La raó d’aquesta il·lusió, és que la visió només es capaç de

processar els detalls d’una part determinada del objecte i no de la totalitat

d’aquest.

Aquest efecte demostra que el cervell construeix la percepció global unint

les diferents percepcions locals. Podria estar explicant il·lusions d’aquest

tipus durant hores, ja que n’hi ha hagut moltes al llarg de la història. Fins i

tot pels grans artistes de la història com Leonardo Da Vinci que al dibuixar el

somriure de “La Mona Lisa” va crear un efecte on si mires el quadre en

general es veu somrient, però si et fixes en la boca de la “Gioconda” el

somriure desapareix. Això es deu al fet ja explicat anteriorment de que cada

ull consta de dues regions diferenciades. L’àrea central, la fòvea, es

Litografia feta per M. C. Escher l’any 1960. En ella es

veu una escala que mai s’acaba i que, depenent de

com es mira, sempre puja o sempre baixa, d’aquí el

seu nom “Ascendint i Descendint”.

27

produeix una visió detallada de les coses per en canvi l’àrea perifèrica, que

rodeja la fòvea, percep el moviment i els grans trets.

Explicat tot això podríem dir que les il·lusions òptiques artístiques són les

quals l’autor introdueix a consciència elements que poden ser interpretats

de diferent manera per l’espectador o que crea una imatge d’un objecte

que és físicament impossible que existeixi en la realitat.

6.4 Il·lusions ambigües

Aquest tipus d’il·lusions inclouen una certa ambigüitat i per tant la figura o

el dibuix pot ser interpretat de diferents maneres. Això es produeix perquè

la majoria d’aquests dibuixos tenen una relació simètrica que permet el

doble sentit. Durant la percepció les diferents interpretacions possibles

s’alternen espontàniament entre elles però mai es pot percebre

simultàniament. El dibuix d’aquestes imatges posseeix unes condicions

específiques que permeten l’alternança de la percepció.

Per la seva ambigüitat, aquesta

imatge es pot interpretar de dues

maneres diferents per la falta de

punts de referència com ombres o

28

6.5 Il·lusions amb moviment:

Hi ha algunes imatges que poden provocar la il·lusió de que els seus

elements es mouen en funció de la posició de l’observador. En aquest cas el

“problema” o error no es produeix en el cervell com en la majoria de les

il·lusions anteriors, si no que es produeix en la retina. Aquests tipus

d’il·lusions òptiques es basen en el mateix mecanisme que el cinema: la

persistència de la visió. Aquesta persistència es un fenomen molt

interessant que es produeix, com ja he dit, a la retina. Diu que si en un

instant es col·loca un objecte davant dels ulls, i després d’un cert interval de

temps aquest es retira, l’ull té la sensació de seguir veient l’objecte durant

una petita fracció de segon encara que aquest no hi estigui.

Aquest fenomen es produeix perquè al arribar els fotons de llum a la retina i

enviar-se la corresponent senyal nerviosa al cervell, i això comporta un cert

temps ja que la senyal ha de ser processada i identificada pel cervell. El

cervell té la il·luminació durant, aproximadament, 0,1 segons després de

retirar l’objecte. Per exemple si posem un vídeo en el qual les imatges

canvien cada 0,1 segons, l’ull percep la primera imatge, però al mostrar-se

la segona, el cervell encara està processant la primera imatge i per tant no

s’adona de la segona. Aquest efecte, com he dit anteriorment, és la base de

el cinema i la televisió ja que aquests presenten milers d’imatges seguides

amb menys de 0,1 segons entre elles i això fa que el cervell generi

moviment ja que, el que fa l’òrgan és omplir els buits que queden entre les

imatges i imagina que està veient un objecte en moviment. Aquest efecte

s’utilitza també en revolts de carretera en obres per tal d’indicar la direcció

del gir.

En l’àmbit de la publicitat hi ha una sèrie de tècniques relacionades amb la

visió que van aparèixer amb l’auge de la televisió aproximadament l’any

1957 i que coneixem com el fenomen de la publicitat subliminal.

29

Una cosa semblant li passa a la següent imatge que, al moure els ulls canvia

la perspectiva de la imatge, i sembla que es mogui:

6.6 Il·lusions cognitives:

Els mags son autèntics mestres de la cognició humana. Son capaços de

controlar tots els processos cognitius més complexos, com la atenció o la

memòria, amb una combinació de manipulacions visuals, auditives, tàctils i

socials. Les il·lusions cognitives, a diferència de les visuals, que hem tractat

fins ara, impliquen un conjunt de funcions cerebrals molt complexes. Els

mags, sense saber els circuits neuronals que intervenen en el que fan,

aconsegueixen que resulti impossible per als espectadors saber què està

passant en realitat i que creguin que no hi ha una explicació física possible.

Un dels mecanismes més importants d’aquest tipus d’il·lusions és l’atenció

definida per William James l’any 1890 com “allò per el qual la ment pren

possessió de forma clara i nítida de només un dels múltiples objectes

simultanis que apareixen en la imatge observada. La seva essència és la

focalització, la concentració i la essència. Implica prescindir d’algunes coses

per tal de manejar de forma efectiva unes altres.”

L’any 2007 es va celebrar a Las Vegas les jornades sobre la màgia de la

consciència i Apollo Robbins feia una demostració del seu domini de la

Al fixar-nos en un dels punts centrals

negres, es pot observar com sembla que la

resta de cercles girin sobre si mateixos pels

fets que ja he explicat.

30

cleptomania davant de més de cent neurocientífics. Apollo li roba tot el que

porta a les butxaques al voluntari que ha sortit sense que ningun dels dos-

cents ulls que l’observen se’n adonin. Però el que més sorprèn al voluntari

és el primer que li agafa, el rellotge. El que fa Apollo Robbins per agafar el

rellotge sense que ningú se’n adoni és distreure’l o fer que centri l’atenció

en l’altre mà ja que li està tocant la butxaca de la camisa. Mentre fa això li

prem amb força el canell per sobre la corretja del rellotge. D’aquesta

manera es crea una imatge post sensorial persistent. Ja hem parlat abans

de les postimatges visuals, però les postimatges es poden donar en

qualsevol sistema sensorial, en aquest cas, tàctil. El voluntari no es dona

compte de que li falta el rellotge perquè les seves cèl·lules sensorials li

diuen que encara el porta. A qui no li ha passat mai que es passa una bona

estona buscant les ulleres fins que se’n adona que les porta posades? Això

passa perquè quan ens les posem una hora abans els nostres receptors

tàctils ens proporcionen una impressió sensorial amb molta informació

sobre la seva posició, el seu pes, etc... Al cap d’una estona aquest estímul

deixa de fer la seva funció i ja no sentim les ulleres.

La adaptació constitueix un procés molt important i omnipresent en el

sistema nerviós, tant en els processos sensorials com en tot el sistema

cerebral. El cervell redueix el metabolisme en neurones que no reben nova

informació per tal d’estalviar energia.

Encara no està clar si hi ha un centre del cervell que s’encarrega de la

atenció ja que es possible que hi hagi diferents centres que funcionen en

col·laboració uns amb els altres. Un aspecte clau en aquesta teoria és que

molts dels circuits cerebrals que controlen el moviment dels ulls també

participen en el canvi de localització de l’atenció. Això té lògica perquè

aquests circuits son els responsables d’orientar els ulls cap a les àrees

concretes de l’espai visual i semblaria lògic que també orientessin el focus

de l’atenció.

L’atenció però també està relacionada amb la nostra memòria a curt

termini. A vegades hi ha un estímul tant fort que és impossible no prestar-li

31

atenció. Aquesta informació passa pels nivells de processament més baixos i

fins els més alts d’anàlisis del nostre cervell, en un procés que s’anomena

“captació sensorial”.

32

7. EXPERIÈNCIA

Per demostrar el fet de que es pràcticament impossible centrar el focus de

l’atenció en dues coses alhora, he dissenyat un muntatge audiovisual

juntament amb una enquesta sobre aquest. Aquest muntatge es basa en

una sèrie de jocs per posar a provar l’atenció de l’espectador. El muntatge

l’he realitzat mitjançant un programa d’edició de vídeo anomenat Vegas Pro

11.

El que he fet ha estat agafar algun tros de diferents programes de televisió o

fins i tot gravar jo mateix alguna seqüència per tal de preguntar exactament

allò que m’interessava. No em va costar gaire escollir aquest programa per

editar ja que ja l’havia utilitzat abans per altres treballs o simplement per

projectes personals. És un programa molt complet i amb moltes opcions

que, tot i que la majoria no les se fer servir, ajuden a una millor qualitat de

vídeo. Quant a l’enquesta és on vaig tenir més dubtes a l’hora de trobar la

millor manera de fer-la i després passar-la ja que tenia moltes opcions. Es

podia fer utilitzant l’opció que conté el programa Microsoft Office Excel, o

be amb les eines de Google Forms o amb qualsevol de les pàgines web

especialitzades amb aquest tipus de formularis. Jo vaig escollir la última

opció ja que, després de buscar per Internet quina podia ser la millor

elecció, vaig trobar una pàgina web anomenada https://polldaddy.com/ .

Programa d’edició de vídeo

anomenat Vegas Pro 11, amb el

qual he realitzat el muntatge

audiovisual.

33

Em vaig decantar per aquesta pàgina ja que és la que em va semblar més

completa. Te moltes opcions a l’hora de realitzat les preguntes, molts tipus

de preguntes diferents, es podien inserir imatges, etc... El que em va fer

decidir-me del tot, però, va ser el fet de que et reunís tots els resultats,

calculés els percentatges de les respostes i altres eines que ajudaven molt

en la interpretació de les dades. L’únic problema que vaig tenir amb aquesta

web va ser que, al ser una pàgina gratuïta, al cap d’un mes d’obrir

l’enquesta ja no es podien veure els resultats. Em va costar una mica poder

recuperar-los però ho vaig aconseguir després d’enviar correus electrònics a

l’empresa. Quan vaig tenir acabada l’enquesta i l’audiovisual, el que vaig fer

va ser crear una pàgina web pròpia per tal de poder penjar les dues coses en

el mateix lloc, ja que era la opció més eficaç. Aquesta part va ser una mica

més complexa ja que per a poder fer-ho s’han de tenir uns certs

coneixements de programació, que jo no tenia. Gràcies al meu pare, que és

programador, vaig aconseguir crear la pàgina web que necessitava, on tenia

el vídeo i l’enquesta junts.

34

El vídeo consta de 3 jocs molt senzills:

a) En el primer es mostra un vídeo extret d’un programa de la cadena de

televisió Discovery Max on es veu un grup de ballarins que fa un espectacle.

Dos focus apunten a dos punts fixes de l’escenari i l’únic que ha de fer la

persona enquestada es, a més a més d’estar molt atenta durant la duració

del joc, és contar les vegades que els ballarins vestits de color blau,

trepitgen qualsevol d’aquells focus. Durant l’actuació de les set persones

que ballen apareix un pingüí que passa pel mig de l’escenari. Segons la

teoria sobre l’atenció que he explicat abans, si estàs concentrat i centrant

l’atenció en contar quants cops es trepitgen els focus, no s’hauria de veure

aquesta persona disfressada de pingüí. Al acabar de veure l’actuació s’ha de

respondre les preguntes del costat del vídeo que pertanyen al primer joc.

He intentat que la enquesta la respongui aproximadament el mateix

nombre d’homes que de dones i tot i que m’hauria agradat que l’hagués

respost més gent, només ha estat resposta per vint-i-dues persones, la

meitat han estat homes i l’altre meitat dones. Respecte a l’edat també he

intentat que variés en les diferents franges d’edat tot i que, com es pot

veure en la imatge, hi ha un percentatge més alt de gent dels 46-66 anys.

En aquesta imatge es poden veure els diferents percentatges de l’edat de les persones enquestades.

Aquí és veu com el percentatge d’homes i dones que han respost l’enquesta és igual.

35

La primera pregunta que es formula sobre el primer joc és “Quantes

vegades els ballarins de blau trepitgen els focus?”. La primera conclusió que

he extret d’aquesta pregunta és que només un 27% de les persones que ha

respost la pregunta ha encertat la resposta correcta: 22 vegades. Crec que

aquesta era una pregunta difícil ja que, al moure’s tant ràpid, era bastant

confús de contar les trepitjades. També crec, però, que és un percentatge

molt baix ja que, com veurem a continuació, de la gent que no ha encertat

el nombre correcte, molt poca ha vist el personatge. He arribat a la

conclusió, també, que d’aquest 27% de persones que ha encertat el

nombre, cap ha vist el pingüí. Aquest fet demostra l’afirmació feta

anteriorment que diu que l’atenció pren possessió de forma clara i nítida de

només un dels múltiples objectes simultanis que apareixen en la imatge

observada i no de diferents objectes a la vegada.

La segona pregunta d’aquest primer joc era “Has vist algun objecte o

personatge estrany durant l’actuació?” i si responies que si et dirigia

directament a la tercera que era “Quina cosa estranya has vist?”. Com es

veu en la imatge, el 68% no observa cap cosa estranya i del 31% restant que

si que observa alguna cosa estranya menys d’un 43% ha encertat la

pregunta, la resposta de la qual era: un pingüí.

15 persones no han observat res estrany i només 7 si que han vist alguna cosa.

36

El que més m’ha sorprès de la enquesta del primer joc és per començar

l’elevada cota d’error en la primera pregunta ja que, se suposa, és on es

demanava que s’havia de centrar l’atenció i no en els altres factors del

vídeo, i també que la gran majoria de la gent que no ha pogut centrar

l’atenció en les vegades que es trepitjaven els focus, tampoc ho ha fet en el

pingüí. Crec que amb aquest primer joc s’ha pogut demostrar mínimament

que no es pot centrar l’atenció en dos estímuls a la vegada ja que ninguna

de les persones que s’ha centrat en els focus, ha pogut veure el pingüí, ni al

inrevés. Aquesta part ha sortit tal i com esperava ja que, com he explicat

abans en l’apartat de l’ull humà, aquest òrgan està format per cons i per

bastons, i aquests últims estan situats majoritàriament a la part central de

l’ull per la qual cosa n’hi ha pocs a la perifèria, això fa que quan centres l’ull

en un punt, es perdi la informació de la perifèria. Aquesta pèrdua

d’informació, però, es produeix per tal de guanyar definició on es centra

l’ull. Hi ha molts exemples d’aquest fet, per exemple, quan creues un

semàfor centres els ulls en ell per tal de veure si està verd o vermell i en el

moment en el que mires el semàfor deixes de veure si ve un cotxe o una

moto. Això també passava a la prehistòria quan algú es trobava un perill

centrava l’atenció en aquest i no podia observar si n’hi havia algun altre al

seu voltant.

b) El segon joc constava de dues parts molt curtes i que es basaven en el

mateix. En les dues parts havies d’intentar dir en veu alta el color de les

paraules que apareixen en el vídeo. En la primera part apareixen noms de

diferents colors on les lletres estaven amb el mateix color que es podia

llegir, com es pot veure en la següent imatge:

Primera part del segon joc.

37

Aquesta primera part és molt senzilla ja que només serveix per a entendre

la mecànica del joc. En canvi en la segona part del joc es mostraven noms de

colors però pintats amb colors oposats o simplement diferents del que

estava escrit. Per exemple, la següent imatge:

Després de fer això se’t preguntava com t’havia semblat la segona part del

joc, més fàcil, igual o més difícil.

Aquest joc servia per demostrar que no només els ulls són capaços de

centrar la atenció en una cosa i deixar de veure les altres, si no que succeeix

en tots els sentits, tant en l’olfacte i l’oïda, com al cervell. Només es pot

centrar en un dels estímuls que veu, o el color de les lletres, o llegir-les. Jo

creia que la majoria de persones respondrien que els hi havia semblat més

difícil la segona part ja que implicava haver de prescindir d’algunes coses

per tal de centrar-te en altres, en aquest cas el color de les lletres. També

creia que la resta respondria que era igual de fàcil ja que, hi ha gent que és

més capaç de dividir l’atenció en diferents coses, ja que està més preparada,

o inclús de centrar-la molt en una cosa i per tant prescindir absolutament

dels altres estímuls.

Tot això és el que jo creia que passaria i per això els resultats d’aquesta

pregunta m’han sorprès tant. Només un 32% de les respostes ha estat que li

semblava més difícil i en canvi un 41% de gent ha respost que li havia

semblat més fàcil. L’única explicació que li trobo a aquests percentatges és

una confusió en la pregunta, ja que aquesta podria estar mal formulada.

Segona part del segon joc.

38

Crec que la gent que ha respost la enquesta al veure que la pregunta era

“Com t’ha resultat la segona part, més fàcil o més difícil” s’han pogut

confondre amb el primer i el segon joc, en comptes de la primera i segona

part d’aquest joc. Per això podríem considerar aquests resultats com a no

vàlids.

A l 35% de les persones que ha respost que la segona part del joc li ha

semblat més difícil, però, també se’ls hi ha formulat la pregunta de perquè

creien que els hi havia succeït això, i hi ha hagut respostes com: “em feia un

embolic al canviar el color de les lletres” o que “m’havia de concentrar molt

més” però la gran majoria han coincidit en que no podien centrar la seva

atenció en el color, ja que es fixaven més en el significat de les lletres.

c) Per últim en el tercer joc es mostrava un vídeo gravat per mi mateix on es

veien un total de dotze cartes que anaven passant. Cadascuna de les cartes

tenia un dibuix a l’atzar en una de les seves cares, i en quatre d’elles hi havia

un cor dibuixat. Com es veu en la imatge just al començar el joc també es

veu un cor a baix a l’esquerre de la pantalla.

Cada carta té un dibuix

en una de les seves

cares.

Aquí es veuen els resultats de la pregunta, que no considerarem vàlids.

39

La primera pregunta que hi havia a l’enquesta sobre aquest joc era quants

cors s’havien pogut observar. En un primer moment, al observar els

resultats em vaig sorprendre molt ja que només un 30% de les respostes

havien respost 4, la resposta correcte. Però al veure que gairebé un 50% de

respostes eren 5 he arribat a la conclusió de que al respondre la pregunta

també s’ha tingut en compte el cor que apareix al principi del joc, que es pot

observar en la imatge anterior.

Aproximadament a la meitat de l’acció d’anar passant les cartes hi havia tres

cartes seguides que formulaven una pregunta, la qual era: estàs atenent?

Després se’ls hi preguntava als enquestats si havien pogut observar la

pregunta que sortia en el vídeo i un 73% de les respostes van ser que si.

Això em va sobtar molt ja que al ser un joc molt ràpid era difícil observar la

pregunta. Després però es preguntava quina era aquesta pregunta i de les

16 persones que havien respost que si havien vist la pregunta només 6

havien vist correctament la qüestió.

Després d’això, i ja per anar acabant, es preguntava als enquestats si creien

que havien prestat atenció durant tota la duració del vídeo i, tot i que al inici

d’aquest se’ls hi havia demanat, un 64% de les respostes eren negatives.

En aquesta imatge es pot veure la

freqüència de respostes en el

tamany dels nombres, els més

grans més quantitat de respostes i

els més petits menys.

En aquesta seqüència d’imatges es pot observar com en la part de darrere de les cartes es formulava la

pregunta esmentada anteriorment.

40

Això es positiu perquè la majoria de la gent es conscient que no pot estar

atenta a tots els estímuls produïts en el vídeo a la vegada, encara que

s’intenti.

Durant tota la duració del muntatge, en determinats instants, es mostraven

una sèrie de cors, aparentment sense sentit, però clarament visibles.

En referència a la pregunta anterior, i més concretament a les persones que

havien respost que si que creien haver estat atentes durant tota la duració,

se’ls preguntava quants cors havien aparegut durant tot l’audiovisual i

només 3 persones han respost bé la pregunta: 9.

La veritat és que personalment, tot i ser un percentatge molt baix d’encert

(només un 13%), creia que seria encara més baix, ja que els processos

explicats anteriorment que intervenen en l’atenció fan que, al veure una

imatge o un objecte aparentment innecessari per dur a terme el que s’hagi

de fer, s’elimini, o simplement es sigui incapaç de recordar-lo. Per aquest

motiu m’ha sorprès una mica el resultat de la pregunta tot i, com ja he dit

abans, sigui un percentatge molt baix d’encert.

Aquest és un dels instants en que

apareix un cor, aparentment sense

sentit, al fons de la imatge.

41

8. CONCLUSIONS:

Ara que ja està acabada la redacció del treball a partir de la informació

bibliogràfica o experimental obtinguda, ja puc fer una valoració del que ha

significat per mi la elaboració d’aquest treball. Per a fer-ho analitzaré els

passos seguits al llarg de la realització del treball i valoraré els resultats

obtinguts comparant-los amb els proposats al inici de l’estudi. També

intentaré explicar les dificultats que s’han produït durant la redacció,

recerca o elaboració de la part pràctica.

Al principi de l’investigació, molt abans de començar a escriure, quan havia

d’escollir el tema vaig estar pensant en algun tema que, per sobre de tot,

m’interesses i que no em costés res passar-m’hi hores treballant-hi. Vaig

començar a pensar en temes interessants i apassionants i vaig arribar fins la

màgia. La màgia o l’il·lusionisme m’havia fascinat des de petit i trobava molt

engrescador trobar els mecanismes que s’utilitzen en aquest art.

Al començar a investigar i cercar informació vaig veure que era un tema

molt més ampli del que em pensava i que, si volia aprofundir-hi, no acabaria

mai. Per tant vaig decidir centrar-me en un tema més concret tot i que

sempre enfocat en l’il·lusionisme. Al veure lo extens que era i la quantitat i

diversitat de temes dels quals podia parlar vaig decidir centralitzar el meu

treball en el cervell i com aquest interpreta la realitat i, dirigit en

l’il·lusionisme, com aquestes interpretacions eren aprofitades pels mags.

Òbviament també vaig tenir que buscar informació sobre l’ull ja que estava

molt relacionat amb la percepció de la realitat que fa el cervell.

Les complicacions van començar a la part pràctica ja que sense gaires

coneixements vaig intentar fer un muntatge audiovisual amb vídeos i

imatges trobats per Internet o fins i tot gravats per mi mateix. La manca de

temps per planificar i realitzar aquest muntatge va fer que algunes

preguntes de l’enquesta feta posteriorment es poguessin mal interpretar o

fins i tot no entendre i, per culpa d’això, alguns dels resultats no els vaig

poder considerar vàlids. Tot i això, també he de dir que realitzant el

42

muntatge i fent la enquesta posterior i després interpretant els resultats ha

estat un dels moments que més bé m’ho he passat ja que, tot i la dificultat

de la interpretació per la mala formulació de les preguntes i la dificultat

d’escriure els resultats de manera redactada, m’ha agradat analitzar els

resultats de la meva pròpia enquesta comparant-los amb la meva idea

inicial de com serien els resultats.

En general, crec que m’he organitzat be al redactar i desenvolupar tots els

temes però, a l’hora de donar un cos únic als diferents apartats, m’ha

resultat difícil donar-li un aspecte de conjunt, tot i que tot estigués

relacionat. He intentat també de extreure la informació de diferents medis

com llibres, documents o Internet tot i que el més utilitzat ha estat aquest

últim, per exemple els vídeos. Una altra dificultat que vaig trobar va ser la

poca informació que hi havia en la meva llengua i per tant també vaig tenir

que traduir alguna d’aquestes informacions de l’anglès al català.

Òbviament, el meu balanç global del treball és molt positiu i m’ha semblat

una molt bona experiència ja que, tot i les indicacions i les pautes de la

meva tutora, he tingut llibertat total per treballar. Per tot això em sembla

un molt bon plantejament de treball.

43

9. BIBLIOGRAFIA:

Adel K. Afifi, Ronald A. Bergman, Neuroanatomía funcional, Texto y Atlas,

editorial McGraw-Hill Interamericana, 2006.

S.L. Macknik, S. Martínez-Conde, Los engaños de la mente (Sleights of

Mind), Divulgación Científica, editorial Destino, 2010.

http://www.ojocientifico.com/5426/como-funciona-el-ojo-humano

http://www.fotonostra.com/digital/partesojo.htm

http://es.wikipedia.org/wiki/Ojo_humano

http://teleformacion.edu.aytolacoruna.es/FISICA/document/fisicaInteractiv

a/OptGeometrica/Instrumentos/ollo/ollo.htm

http://www.ehowenespanol.com/partes-del-cerebro-funcion-sobre_90174/

http://lasaludi.info/regiones-del-cerebro-y-sus-funciones.html

http://www.guillermoleone.com.ar/leyes.htm

http://www.juegosdelogica.com/neuronas/ilusiones.htm

http://www.ilusionario.es/

http://jesalgadom.com/ilusiones_opticas/geometricas.php

44

http://bibliotecadigital.ilce.edu.mx/sites/ciencia/volumen2/ciencia3/073/ht

m/sec_14.htm

http://tuneurociencia.blogspot.com.es/2010/12/el-telencefalo-y-sus-

partes.html

http://www.ecured.cu/index.php/Telenc%C3%A9falo

http://tuneurociencia.blogspot.com.es/2010/12/mesencefalo.html

http://webs.uvigo.es/mmegias/2-organos-

a/guiada_o_a_01rombencefalo.php

Documents

Visió i percepció