Josep-Manel Alarcó

https://sites.google.com/site/jmalarco/

https://sites.google.com/site/catalapacfgs/

jmalarco@gmail.com

ORTOGRAFIA

2. U feble

2.1 So de u feble i lletres

que el representen

Cal fixar's-hi en el canvi de so

que es produeix amb la o tònica d'un mot primitiu

quan passa a sonar o feble en un mot derivat:

en els parlars orientals del català

passa a sonar u,

però s'escriu amb la mateixa lletra.

Per això,

el so de u feble pot ser representat

per les lletres o o bé u,

depenent del fet que provingui

d'una o tònica o d'una u tònica,

respectivament.

Així, en els parlars orientals del català

-excepte el mallorquí-,

tota o tònica, oberta o tancada,

sona u quan passa a ocupar una posició àtona.

En canvi, els parlars occidental

–i el mallorquí-

mantenen el so,

amb un únic canvi:

la o oberta passa a sonar

o tancada en posició àtona.

2.2 Ortografia

del so de u feble

1. A fi de mot

El so de u feble final s'escriu generalment o,

però si el femení fa –ua

o bé es tracta d'un diftong -eu, aleshores s'escriurà u.

Cal fixar-se que la o final catalana, pronunciada u feble,

es correspon sovint amb una o final del castellà;

en canvi, una u final en català sol coincidir

amb alguns mots que acaben en -uo, -eo en castellà.

Així: carro, mico, continu, assidu, trineu, trofeu.

No s'ha d'escriure,

per tant "uu" final en els casos

en què un mot castellà acabi en uo.

2. Al mig d'un mot

Si el mot té una forma primitiva

en que es pot trobar el so de u feble

en posició tònica, s'escriurà o

o bé u segons com soni en aquesta posició.

Així, de "pont" o de "punt“

es tindrà "pontet" o "puntet".

En verbs, es buscarà la posició tònica

a la tercera persona del present d'indicatiu.

Així, de "això put" o "ell pot"

es tindrà "pudent" o"podent".

Quan no es pugui trobar una posició tònica,

aleshores caldrà que es memoritzi la grafia correcta.

En aquest cas,

també es podrà comparar amb el castellà,

ja que hi solen haver força coincidències.

Així, "un mural" o "la moral".

Comentari

1. El plural dels mots

que acaben en consonant

és os.

Així: reflex, reflexos;

text, textos;

feliç, feliços.

2. La primera persona del present d’indicatiu

dels verbs de la primera conjugació

presenta una variació dialectal.

Així, sona u en català central,

o en nord-occidental o lleidatà,

e en sud-occidental o valencià,

i en rossellonès o nord-oriental

i va sense terminació en balear i alguerès.

Així, de "mirar", es pot trobar les variants:

"jo miro, mire, miri, mir".

2.3 Excepcions

i

casos especials

1. Alguns cultismes no segueixen

la vocal corresponent del mot popular

i per això s'anomenen

pseudo-derivats.

D'entre el més corrents:

bUcal, jUvenil,

hUmà, mUndial,

un titUlar, un cos consUlar,

, concUrrència,

dUlcificar vUlcanisme.

2. Formes verbal irregulars.

a) S'escriu o el so de u feble

dels verbs sOrtir, tOssir,

escOpir, cOllir, cOsir,

malgrat que les formes tòniques

d'aquests verbs duguin "u":

"surt, tus, escup, cull, cus".

b) S'escriu u el so de u feble

de les formes

pUguem, pUgueu, vUlguem, vUlgueu.

Aquestes formes segueixen la u tònica del subjuntiu

"ell pUgui" o "ell vUlgui" i no les de l'indicatiu

"ell pOt" o "ell vOl",

com en el cas de les altres formes verbals:

"pogués, volgueren, pogueres, volguessis", etc.

3. Casos especials.

Alguns cultismes

que en castellà acaben en o,

en català mantenen

la forma llatina acabada

en us o bé um.

Així: MàriUS, PiUS,

focUS, porUS,

fetUS...;

fòrUM, decòrUM, harmòniUM...