TEMA 3: APRENENTATGE NO ASSOCIATIU: HABITUACIÓ I SENSIBILITZACIÓ Exemples previs d’alguns experiments: Atenció visual en els bebès humans Els bebès obtenen gran part de la informació mitjançant la observació de les coses del món. En l’experiment, al presentar-li repetidament a un bebè l’estímul 4x4, la atenció visual es va reduir progressivament. El temps que els bebès miraven l’estímul 12x12 va incrementar en el segon assaig en que es va presentar, però després d’això, l’atenció visual a aquesta estímul es va reduir. Els resultats mostren que l’atenció visual provocada per un estímul innovador canvia a mida que el bebès es familiaritza amb l’estímul. Així, podem concloure, que els bebès van poder distingir els diferents patrons.

Estímul4x4 Estímul12x12 Salivació i avaluació del sabor en éssers humans El sabor del menjar elicita la salivació com a resposta reflexa. En un experiment en que se’ls donava als subjectes suc de llimona o llima (depenent del grup), la salivació es va incrementar a als primers assaigs en que es presentava l’estímul, però la resposta va anar disminuint des del segon assaig fins al desè. En la avaluació hedònica es va obtenir la mateixa reducció. En l’assaig 11 es va canviar el sabor (si l’anterior era llima, se’ls donava llimona i a la inversa). Això va produir una recuperació tant del reflex salival com de l’avaluació hedònica del sabor. Curiosament, aquesta recuperació va persistir fins a l’assaig 12, en el que es presentà el sabor original. Un exemple d’això, conduit a la vida real, és que les persones trobem el sabor d’un sol menjar menys agradable, que si tenim varietat. De totes maneres, el sabor d’un menjar diferent és suficient per restablir la valoració hedònica d’un menjar familiar. Resposta de sobresalt en rates Aquesta resposta és una resposta defensiva que apareix en moltes espècies. Consisteix en un salt sobtat i una contracció dels músculs de la part superior del cos, amb freqüència acompanyat de l'elevació de les espatlles. En les rates, aquesta resposta es pot mesurar situant l’animal en una

càmera estabilimètrica (quan l’animal salta, la càmera es mou). Aquesta resposta, es pot elicitar mitjançant una gran varietat d’estímuls, incloent tons i llums breus. En un estudi, Davis, ho va fer mitjançant sons breus i intensos. Cada grup va rebre 100 presentacions del to separades per 30 segons, a més, es va aplicar soroll ambiental semblant al de l’aigua. Per un dels grups el soroll ambiental era suau i per altres més fort. La resposta no va ser sempre la mateixa i per les rates exposades al soroll ambiental suau, les repeticions del to van provocar respostes cada vegada més dèbils; en l’altre grup, les repeticions van provocar reaccions de sobresalt més fortes cada vegada. 3.1. CONCEPTE D’HABITUACIÓ 3.1.1. DEFINICIÓ L’habituació és la disminució de la força d’una resposta reflexa per la presentació repetida d’un estímul elicitador. La disminució de la resposta no és regular; a mesura que transcorren els assaigs la disminució és cada cop menor. A més, no és infreqüent que en els primers assaigs aparegui un petit increment de la resposta (sensibilització) i tot seguit comenci el procés d’habituació. L’habituació apareix quan un estímul no és rellevant.

Aquesta és la corba teòrica de l’habituació. Com podem veure, en els primers assaig, la magnitud de resposta varia molt i a mesura que els assaigs van avançant, disminueix cada vegada menys, fins que la magnitud és mínima i deixa de variar. La variació en l’habituació és exponencial.

L’ús de models animals per estudiar l’habituació ens dóna força avantatges, com per exemple que en coneixem l’experiència prèvia amb l’estímul, tenim control de les condicions ambientals, hi ha menys problemes d’interacció subjectes-experimentador i també menys problemes ètics. Els aprenentatges sobre habituació són aplicables, per exemple, en proves d’aparició d’autisme; avaluació de les disfuncions atencional; en publicitat, cercant respostes atencionals de difícil habituació; estudis sobre percepció d’estímuls; tractament del trastorn obsessiu-compulsiu... 3.1.2. ALTRES FENÒMENS DE DECREMENT DE RESPOSTA En l’habituació, l’organisme deixa de respondre a un estímul encara que manté la capacitat de percebre’l i realitzar, per exemple, els moviments musculars requerits per la resposta. En canvi, en altres fenòmens la resposta és impedida a nivell dels òrgans sensorials i els músculs sense la intervenció del Sistema Nerviós. Dos exemples d’aquest fenomen son l’adaptació sensorial (pèrdua temporal d’un dels sentits cap a un estímul o diferents estímuls, degut a l’exposició repetida a aquest estímul; es deixa de captar la informació) i la fatiga (incapacitació dels músculs involucrats en alguna acció).

Aquests dos fenòmens i l’habituació tenen causes d’orígens diferents. En l’adaptació sensorial, els receptors sensorials disminueixen la seva sensibilitat i queden provisionalment inactius. En la fatiga, l’exercici excessiu dels músculs implicats en la resposta és el responsable de les dificultats en respondre. En l’habituació, la disminució de la resposta és atribuïda a fenòmens que tenen lloc a l’espai intersinàptic.

3.2. PROPIETATS DE L’HABITUACIÓ

• Especificitat estimular: la disminució de la resposta apareix sempre que l’estímul que es presenta repetidament sigui el mateix en cada assaig. Ens habituem a un estímul amb les seves característiques; si aquestes canvien, ja no ens hi habituem, perquè no es tractarà del mateix estímul. Això es va demostrar en l’experiment d’habituació de la salivació i de l’avaluació hedònica en la resposta a un sabor (vist a la introducció del tema). Per tant, aquesta característica és definitòria de l’habituació.

• Generalització: tot i que ens habituem a un estímul amb les seves característiques específiques, un cop feta l’habituació, si se’ns presenta un estímul semblant al que ens hem habituat, la resposta a aquest estímul serà menor que la que mostraríem si no haguéssim fet l’habituació amb un estímul semblant. Aquesta disminució de resposta (habituació) serà tant més gran com major sigui la similitud entre aquests estímuls. Exemple: si ens hem habituat al so d’un rellotge és possible que tampoc responguem davant del so d’un altre rellotge.

• Retenció: la retenció de l’habituació és variable. Hi ha dos tipus d’efecte d’habituació. L’habituació a curt termini (s’assembla a la majoria dels casos de sensibilització en que es dissipa relativament ràpid) i l’habituació a llarg termini que persisteix durant dies. Aquests efectes queden il·lustrats en un experiment de Leaton sobre la resposta de sobresalt en rates. En primer lloc es permetia que s’acostumessin al recinte experimental. Després, cada rata rebia un únic assaig de prova amb un to un cop al dia durant 11 dies. Degut a la longitud (24 hores) de l’interval entre assajos, se suposava que qualsevol disminució en la resposta al presentar l’estímul era deguda a l’habituació a llarg termini. La següent fase consistia en que les rates rebien 300 presentacions seguides (cada 3 segons) del to. Aquesta fase mostra un procés d’habituació a curt termini. Finalment van rebre una única presentació del to cada un dels tres dies següents per mesurar la recuperació de l’efecte d’habituació a llarg termini. Un fenomen relacionat amb el procés de retenció és la recuperació espontània, en que, un cop habituada la resposta, si es deixa passar un temps sense presentar l’estímul elicitador i posteriorment es torna a presentar, la resposta sol mostrar una magnitud superior a la que tenia abans (com més temps, més augmenta el grau de resposta). Aquest fenomen és la principal característica de l’efecte d’habituació a

curt termini.

• Potenciació: al tornar a habituar un estímul que ja s’ha habituat anteriorment el procés serà cada vegada més fàcil i les respostes més duradores, requerirà menys assaigs i s’endarrereix la recuperació espontània de la resposta. Aquest procés només s’associa amb la recuperació espontània, no amb la deshabituació (que veurem a continuació), és a dir que després de que es doni un procés de deshabituació, no es té en compte que es pugui donar un procés de potenciació, aquest, només es considerarà potenciació en el cas que es presenti el mateix estímul.

• Deshabituació: al presentar un estímul nou just abans de l’estímul que està sent habituat, desapareix parcialment l’habituació i s’observa un increment en la resposta a l’estímul. Pot haver-hi un nou procés d’habituació de la deshabituació en la que aquest estímul nou s’habitua.

3.3. VARIABLES DE L’HABITUACIÓ

• Intensitat de l’estímul: com major és la intensitat, més costa habituar un estímul i a més intensitat, més retenció de l’habituació. S’ha de tenir en compte que quan els estímuls tenen massa poca intensitat o aquesta és massa alta, l’habituació tampoc es dóna amb facilitat.

• Freqüència de l’estímul: a major freqüència, més ràpida és l’habituació. Tot i així, quan és a llarg termini la retenció és menor.

3.4. CONCEPTE DE SENSIBILITZACIÓ La sensibilització és un increment en la resposta reflexa, causat per la repetida presentació de l’estímul elicitador. En general, els estímuls que provoquen sensibilització són estímuls que assenyalen perill; es produeix quan l’estímul té interès pel subjecte. Això demostra que el sistema de sensibilització formi part del sistema de defensa i adaptació dels individus. La resposta dependrà del tipus d’estímul (rellevant, intens, aversiu...) i de l’estat d’activació de l’organisme. En els experiments que hem vist a la introducció el procés de sensibilització es correspondria amb el que es tenia al presentar l’estímul 12x12 de l’experiment amb bebès, i amb el reflex de sobresalt de les rates. 3.5. PROPIETATS I VARIABLES DE SENSIBILITZACIÓ

• Especificitat de l’estímul: no afecta a la sensibilització. Per exemple, la inducció del dolor amb descàrregues elèctriques incrementa la reactivitat de les rates tant en claus visuals com auditives.

• Generalització: és fàcil observar una resposta de magnitud més gran de l’habitual davant molts de la resta d’estímuls. Si ja estem sensibilitzats a un estímul, estem en estat d’alerta i la resposta a la resta d’estímuls serà més gran.

• Retenció: generalment, la sensibilització té efectes temporals. L’increment en la tendència a respondre té normalment una vida curta. Aquesta duració depèn de la intensitat de l’estímul. Si la sensibilització inicial és més forta, perdurarà més en el temps.

• Evolució temporal: en algunes ocasions, a partir d’un cert moment, el valor de la resposta comença a declinar i es produeix una habituació. Aquesta ocorrerà més fàcilment si l’estímul té una durada llarga, una baixa intensitat i una alta freqüència de presentació.

Quant més freqüentment i més intensament es presenta l’estímul, més fàcil és la sensibilització.

3.6. TEORIES SOBRE L’APRENENTATGE NO ASSOCIATIU 3.6.1. TEORIA DEL DOBLE PROCÉS (Groves i Thompson, 1970) Aquesta teoria es basa en processos i mecanismes fisiològics. Suposa que diferents processos nerviosos són responsables d’augments i de disminucions en la receptivitat a l’estimulació. El procés nerviós que produeix la disminució de la responsivitat es denomina procés d’habituació i el seu responsables és el sistema E-R, format per les estructures neurals implicades en l’arc reflex. Aquest sistema és activat cada vegada que es presenta un estímul. El resultat d’aquest procés és la disminució de la resposta; un efecte d’habituació. El procés nerviós que produeix increment de responsivitat és el procés de sensibilització. El seu responsable és el sistema d’estat, format per tots els processos neurals que no són part integral del sistema E-R. Aquest sistema només s’activa per la presentació d’esdeveniments rellevants, intensos, amenaçadors... El resultat d’aquest procés és un increment de la resposta; un efecte de sensibilització. És important distingit els processos dels efectes. Els processos fan referència als mecanismes subjacents i els efectes, a la conducta observable. Per tant, els processos d’habituació i sensibilització no són directament observables. Aquests dos processos no s’exclouen l’un de l’altre i poden activar-se al mateix temps. La conducta que observem és el resultat dels dos processos i depèn de quin procés sigui més fort. Per tant, els dos processos competeixen pel control de la conducta.

Aplicacions de la teoria: el sistema d’estat es manté relativament inactiu durant el son. Les drogues (estimulants o depressors) poden alterar el funcionament del sistema d’estat i afectar a la tendència a respondre. Un altre exemple és l’augment de reactivitat que acompanya a la por, que està causat per l’activació del sistema d’estat. Aplicat a l’experiment dels taulells d’escacs 4x4 i 12x12, l’estímul 4x4 va activar el sistema E-R (habituació) i el patró 12x12 va produir un major nivell d’activació i va activar el sistema E-R i el sistema d’estat. L’activació del sistema d’estat va produir un increment en l’atenció visual. De totes maneres, no va ser suficientment fort per contrarestar els efectes d’habituació, ja que després d’uns quants assajos l’atenció visual també va declinar la resposta a l’estímul 12x12. La teoria suposa que els dos processos decreixen amb el temps. Serveix molt bé per explicar els processos d’habituació i sensibilització a curt termini, però no per explicar els mateixos fenòmens a llarg termini.

3.6.2. TEORIA DEL PROCÉS OPONENT (Solomon i Corbit, 1973, 1974) Es tracta d’una teoria homeostàtica de les RR emocionals. En la seva revisió d’exemples de respostes emocionals a diferents estímuls, Solomon i Corbit van destacar que les reaccions emocionals intenses consten de dues fases: una emoció té lloc durant la presentació de l’estímul elicitador i la oposada s’observa quan l’estímul desapareix. Per exemple, una persona es torna alegre i relaxada i experimenta sensacions de caràcter generalment agradable quan es pren una cervesa o un got de vi. Aquestes reaccions reflecteixen l’efecte sedant inicial de l’alcohol. Pel contrari, després de prendre varies begudes passa una cosa bastant diferent. Un cop que els efectes sedants de l’alcohol han desaparegut, és probable que la persona es torni irritable i experimenti mal de cap i nàusees. Amb altres drogues passen efectes semblants. Una altra característica comú de les reaccions emocionals és que canvien amb l’experiència. La reacció primària es fa més dèbil i el seu postefecte es fa més fort. Un bevedor habitual no queda tant debilitat amb unes poques cerveses com algú que en beu per primer cop. L’habituació de la primera reacció a la droga es diu tolerància a la droga (disminució de l’efectivitat de la droga amb experiències repetides). D’acord amb això, els consumidors habituals de drogues pateixen “ressaques” més intenses que els consumidors nous al acabar els efectes de la droga. Solomon i Corbit van destacar que es produeixen patrons de reacció emocional similar amb altres estímuls emocionals, per exemple, l’amor i l’ “apego” en les parelles. Les parelles que s’acaben de casar se solen sentir emocionats l’un per l’altre i es comporten afectivament quan estan junts. Aquesta reacció emocional primària s’habitua amb el pas dels anys. La parella s’acostuma a una manera còmoda d’interactuar que té carència de l’entusiasme de la lluna de mel. A més, l’habituació va acompanyada d’un enfortiment del postefecte afectiu. Les parelles que han estat juntes anys pateixen més intensament la separació per mort o malaltia que els que porten poc temps. La teoria del procés oponent de la motivació es va dissenyar per explicar aquestes característiques de les emocions. Va ser aplicada sobretot en l’estudi de drogues. La teoria postula que:

• Un estímul que produeix un estat emocional (procés a o procés primari), produeix també un efecte oposat posterior (procés b o procés oponent) l’inici del qual és posterior. S’assumeix que els canvis emocionals observats quan es presenta un estímul i després es retira reflecteixen els resultats dels processos primari i oponent.

• El procés a és el responsable de la qualitat de l’estat emocional que té lloc en presència de l’estímul, i el procés b genera la reacció emocional oposada.

• La intensitat i durada del procés a és fixa i ve determinada per les característiques de l’estímul; en canvi, el procés b és variable. Les repetides exposicions a un estímul enforteixen el procés b (s’activa més ràpidament, la seva intensitat màxima augmenta i es deteriora més lentament).

• La reacció emocional observable provocada per la primera presentació de l’estímul disminueix si l’estímul es presenta amb una certa freqüència. Per exemple, a les persones amb un consum regular d’alcohol no els causen el mateix efecte primari que les persones que no beuen normalment, en canvi, el procés oponent es fa més ràpid i potent amb la pràctica o amb l’experiència repetida amb l’estímul que activa l’emoció.

• Els desequilibris entre el procés a i el b explicaria l’habituació de la resposta emocional (menys sensibilitat als efectes principals de l’alcohol i més als posteriors, demostren una tolerància adquirida a l’alcohol).

• Els canvis del procés b també depenen dels temps entres successives presentacions de

l’estímul. Si les presentacions estan suficientment espaiades, no ocorreran canvis en el procés b, o seran mínims, i no s’habituarà la resposta emocional.

• Es tracta d’una teoria homeostàtica perquè el cos intenta tornar al seu estat normal.

Mecanismes oponents durant l’exposició inicial a l’estímul Quan l’estímul es presenta per primer cop, el procés a té lloc sense la oposició del procés b. Això permet que la reacció emocional primària arribi al seu nivell més alt. Després s’activa el procés b i comença a oposar-se al procés a. De totes maneres, la primera presentació de l’estímul del procés

b no és suficientment forta per compensar del tot la resposta emocional primària, que persisteix mentre està present l’estímul elicitador. Quan l’estímul es retira, el procés a es deté ràpidament, però el procés b hi resta durant més temps. En aquest moment, no hi ha res que s’oposi al procés b i la resposta característica d’aquest procés es fa evident per primer cop. Mecanismes oponents després d’una exposició prolongada a l’estímul El procés b s’enforteix amb l’exposició prolongada a l’estímul. Això es reflecteix en algunes de les seves característiques: s’activa abans, després de l’aparició de l’estímul; la seva intensitat màxima es fa major i triga més temps a decaure després de la desaparició de l’estímul. El procés a es manté inalterat. Aquest enfortiment del procés oponent redueix la intensitat de les respostes emocionals primàries observades durant la presentació de l’estímul emocional activador. Motivació i postefecte oponent Si els efectes plaents inicials d’una droga psicoactiva desapareixen en els consumidors habituals, ¿per què continuen prenent droga? Aquesta conducta és principalment un intent de reduir l’aversió produïda pel postefecte afectiu de la droga. Hi ha dues maneres de reduir els postefectes

oponents aversius de les drogues. Una és esperar el temps necessari per “passar el mono”. Pels consumidors habituals de droga, “el mono” pot durar molt de temps i pot ser molt dur. El postefecte oponent pot reduir-se molt més ràpidament prenent de nou la droga. Això reactiva el procés primari i acaba amb l’agonia de l’abstinència. D’acord amb la teoria, els addictes queden atrapats no pel plaer que obtenen amb la droga, sinó per reduir els efectes de la retirada. Valoracions en la conducta dirigida a metes Un objecte meta gratificant rep el nom tècnic de reforçador. L’efecte d’habituació fa que perdem l’interès en aconseguir una meta i l’especificitat de l’estímul fa que la pèrdua d’interès sigui cap a aquell estímul. Explicació gràfica

Un exemple de la teoria seria l’experiència de tirar-se amb paracaigudes. Una persona que es llença per primera vegada experimenta primer una sensació de por (procés a), que dura fins que l’estímul desapareix (fins que ha arribat a terra), el procés b ja hi és, però es fa notar quan els efectes del procés a ja no es noten i quan la persona arriba a terra experimenta la sensació contrària, una sensació d’eufòria. Aplicant la teoria al fenomen d’habituació podem dir que els paracaigudistes professionals, tenen un procés a invariable, en canvi, el procés b s’enforteix amb el temps, per això, tenen menys sensació de por i en canvi tenen molta més sensació d’eufòria cada vegada que s’hi llencen. Això dóna l’explicació de per què aquests tipus d’activitats enganxen.

Comparació de les dues teories: