La grafologiaElena Giner i Teresa Girona

L'edició d'aquesta obra ha comptat amb el suport del Departament de Cultura de laGeneralitat de Catalunya i la col laboració del Departament d'Universitats, Recerca iSocietat de la Informació.

Coordinació editorial: Lluís LópezEdició: Jordi Pérez ColoméDirecció editorial: Lluís Pastor

Disseny del llibre i de la coberta: Natàlia SerranoLa UOC genera aquest llibre amb tecnologia XML/XSL.

Primera edició en llengua catalana: 2006© Elena Giner i Teresa Girona, del text© Editorial UOC, d'aquesta edicióAv. Tibidabo, 47, 08035 Barcelonawww.editorialuoc.comImpressió:ISBN:84-9788-505-8Dipòsit Legal:

Cap part d'aquesta publicació, inclòs el disseny general i la coberta, pot ser copiada,reproduïda, emmagatzemada o transmesa de cap forma, ni per cap mitjà, sigui aquest electrònic,químic, mecànic, òptic, gravació, fotocòpia o qualsevol altre, sense la prèvia autorització escritadels titulars del copyright.

2

B-39.924-06

Què vull saber

Lectora, lector, aquest llibre li interessarà sivostè vol saber:

· Com es va iniciar la grafologia.· Com s'analitza l'escriptura d'un text.· Què diu la nostra signatura.· Quins són els usos principals de la grafologia.· Com podem utilitzar-la en la nostra vida quotidiana.

3

4

Índex de continguts

Què vull saber 3

El gest d'escriure 6

UNA BREU HISTÒRIA 10

L'escola mímica 13La psicoanàlisi i l'escola simbòlica 17L'escola emocional 19L'escola inductiva alfabètica 21

ELS MÈTODES D'ANÀLISI 23

L'ambient gràfic o harmonia 30El paper en blanc 33Els gèneres de l'escriptura 38Els gestos tipus 52

LA SIGNATURA 60

Un nom i uns cognoms 63La rúbrica 72

COM S'UTILITZA LA GRAFOLOGIA 81

Bibliografia 87

5

El gest d'escriure

Escriure és fixar sobre el paper una sèrie degestos menuts. El llenguatge escrit és una modalitatde tractament de la informació, però escriure és unfet tan comú i interioritzat, que rarament pensem enla complexitat i la precisió que implica realitzar-lo.El model gràfic apareix per la necessitat detranscriure un missatge que prové del pensament ide la memòria, de la imaginació i de l'entorn queenvolta l'individu, i que és percebut mitjançant algundels canals sensorials.

Cada escriptura és un acte intrínsec, íntim iindividual que reflecteix la personalitat, lesinquietuds, les habilitats i les mancances que laconformen. Cap grafisme és igual a un altre, ni potser totalment reproduït, perquè ningú no potdesterrar els trets propis d'escriptura ni adoptar elsd'un altre individu de manera absoluta i plena.

En aquest sentit, la grafologia és un testprojectiu que permet extreure característiquespsicològiques de l'individu analitzat.

Si bé durant l'aprenentatge de l'escriptura calimitar un patró cal ligràfic, a mesura que augmentael domini del procés escriptural, aquest patró es va

6

transformant, segons la personalitat de l'autor, laseva maduresa i el seu inconscient.

Finalment, apareix un estil propi de grafismeamb la personalitat ja individualitzada. Aquestatransformació del patró cal ligràfic escolar es faevident en les lletres d'adolescents que tot justcomencen a formar el nou model individualitzat dequè parlem, i que presenten escriptures normalmentamb manca d'harmonia i ordre, com la resta defacetes de la vida adolescent. Psicològicament,l'escriptura és en bona part un retrat de l'evoluciópersonal de l'individu.

També un text escrit reflecteix l'estat d'ànim i lasituació psicològica del moment en què s'escriu.Tots sabem que no és el mateix escriure una cartaper a un amic que per a una empresa, fer un llistatper a la compra o una reflexió filosòfica, ni escriureen una posició confortable i relaxada, que fer-hopassant fred, nervis, angoixa, mandra o emoció. Pertant, no podem oblidar la influència que exerceixl'ambient físic (postura, temperatura, soroll, einaamb què s'escriu), i psicològic (estat emocional imental), a l'hora de crear el grafisme, perquè sónfactors que influeixen al moment d'escriure. Totaixò implica que com més mostres d'escripturatinguem d'un mateix individu, més fiable resultarà laseva anàlisi.

Escriure és un gest cerebral, una execucióindividual, que posa de manifest els aspectes més

7

íntims del psiquisme humà. El que els psicòlegsinvestiguen en les paraules i en els somnis és, enpart, el que els grafòlegs –també amb límits imancances– -afirmem trobar en l'anàlisi delgrafisme. És possible que aquest component íntimdel psiquisme estigui representat per les estructuresde les circumvolucions cerebrals més arcaiques, allàon neixen les emocions, les motivacions, elssentiments, i també les neurosis.

Escriure requereix el control de l'espai i de laproporcionalitat entre lletres. Abans de l'inici delgest hi ha la intenció, la necessitat i la voluntatd'expressar un pensament traslladant les idees queelaborem mentalment a grafismes, és a dir, a lletresconcretes i individuals que encadenades formaranles paraules. Cada paraula escrita s'ha dibuixat abansen la nostra ment, el nostre cervell l'ha"preprogramada" conceptualment i l'ha integradaper transformar-la mitjançant un moviment motoren un missatge. En certa forma, allò que escrivim ésuna fotografia del que acabem de pensar.

Des del punt de vista cerebral, la concepció delmissatge gràfic, és el punt més enigmàtic del procés.En aquest moment l'àrea motora suplementària–interfase entre el cervell emocional i el motor–, téun paper primordial, perquè després de lapreprogramació del gest, estableix la seva execució,que requerirà alhora un control del to muscular, dela postura. El resultat és una escriptura diferent i

8

única per a cada individu.Mentre s'escriu, el control visual supervisa els

possibles errors i, en els perfeccionistes, tornaenrere i modifica les lletres que no han quedat prouclares. Tot aquest procés es produeix en dècimes desegon, durant les quals es coordinen activitatsprocedents de les zones més allunyades del cervellamb la intervenció successiva i breu de milions deneurones en connexió. Unes àrees cerebrals tenen lafunció de rebre el missatge i de registrar-lo, i d'altres,la de codificar-lo i descodificar-lo.

En el gest gràfic, els elements verbals provenende l'hemisferi esquerre i els espacials de l'hemisferidret, conjuntament amb la visió global i semànticade la paraula escrita. La concreció del gest gràfics'efectua essencialment mitjançant l'activitat delcervell frontal programador, i la del cervell queanomenem límbic –especialment l'àrea cingular–, elqual, relacionat amb les conductes emocionals,afectives i motivacionals, també intervé enl'execució del tret gràfic.

Segons el metge i psicòleg Max Pulver, "no hemde creure que l'escriptura és un producte de la mà,sinó de determinades parts de l'escorça cerebral,d'on surten els impulsos motors per moure laploma. És doncs, el cervell el que escriu. El braç, lamà i els dits no constitueixen els veritables factorsde les peculiaritats essencials i individuals del'escriptura".

9

UNA BREU HISTÒRIA

L'interès per l'escriptura és molt llunyà en eltemps. Ja trobem textos sobre els escrits depersonatges cèlebres de diferents èpoques, des de laXina del segle IV aC, fins a l'antic Egipte. Una de lesprimeres citacions, que resumeix molt bé tota lafilosofia grafològica, prové justament d'un filòsofd'Atenes, Demetri de Falera (345-283 aC) que vadir: "La lletra expressa l'ànima". A Aristòtil se liatribueix la frase "l'escriptura es un símbol de laparla, i aquesta un símbol de l'experiència mental".

Suetoni, per exemple, deia de l'emperadorAugust que no separava les paraules i no passava ala línia següent les paraules que no li cabien sinó queles col locava a sota, embolicades amb un tret (elque ara anomenem "cua de guineu") normalmentrelacionat amb la por a perdre el fil de les idees iamb dificultats per a la planificació.

En 1622 Camilo Baldo, professor de filosofia dela Universitat de Bolonya, publicarà Trattato como deuna lettera missiva si cognosca la natura e qualita delloscrittore que es convertirà en un autèntic èxit i que téel mèrit de ser la primera obra que publica un estudisobre la lletra.

10

Tenim també en el desenvolupament de lagrafologia aventures com les de J. Ch. Grohmann,catedràtic de teologia i filosofia de la Universitat deWittenberg, que amb el seu llibre del 1792 Examende la possibilitat de deduir el caràcter a partir de l'escriptura,pretén reconèixer la constitució física a través delgrafisme. Avui estem molt lluny d'aquestesaventures.

Com a precursor de la grafologia trobemEdouard Hocquart (1787-1870), que el 1814 escriuL'art de jutjar el caràcter dels homes per la seva escriptura,que plasma la relació de l'escriptura amb el gest.

Jean-Hippolyte Michon (1806-1881) publicaràel 1872 Els misteris de l'escriptura. Diari de la grafologia(1873) i també el 1875 Sistema de grafologia en el qualhi ha gran aportacions grafològiques. Hi destaca unaforma de raonament clara que fuig dels criterisocultistes i que es basa en un estudi profund de lamorfologia del signes gràfics, als quals classifica enfamílies, desprès d'haver analitzat minuciosamentmilers de mostres.

Se li atribueix un error fonamental en ladescripció del signe "fix" –superat en l'actualitat–que atorgava una qualitat determinada si apareixiaun signe en un escrit, i la contrària si no apareixia.Però més enllà d'això, se li reconeix el gran mèritd'haver iniciat la sistematització de l'estudiescriptural i d'haver estès el terme grafologia arreudel món.

11

Manuscrit de J. H. Michon. Cal destacar el gran moviment i els colligamentsoriginals. Vegeu l'última línia i les barres de la "t".

Jules Crépieux-Jamin (1859-1940), deixeble deMichon, demanarà al metge i psicòleg Binet quecompari la fiabilitat de la grafologia i la relacioniamb els mètodes psicològics dels tests caracterials,que va obtenir excel lents resultats. Crépieux-Jamin,que escriurà obres com Escriptura i caràcter i ABC dela grafologia, atorgarà rigor a la grafologia, ja quesuperarà els errors del seu mestre i establirà unateoria viable i pràctica de l'anàlisi de l'escriptura, enla qual s'estudia l'individu des del punt de vista delconjunt: personalitat, objectius, processossubconscients del pensament i trets del caràcter.Estableix la teoria de les resultants, segons la qual lasuma de dos o més trets de caràcter donen lloc a unnou tret de la personalitat.

Així, doncs, el fet de trobar trets de tendresaunits a trets de moviments d'apropament als altresdefinirien una persona bondadosa. D'aquesta forma

12

Crépieux-Jamin, que establirà els set gèneres de lagrafologia, crearà "famílies", com ara la de lafermesa, l'amor propi, i sobretot la de laintel ligència. A banda, estableix que per trobar unapersonalitat harmònica hi ha d'haver equilibri entreintel ligència, moralitat i voluntat. Si detectemaquest equilibri estarem davant el que ell anomenarà"superioritat gràfica" i en cas contrari, "inferioritatgràfica". Tots dos conceptes trobaran el seuequivalent en el que Ludwig Klages denominaràposteriorment "sentit positiu" i "sentit negatiu" del'escriptura.

Manuscrit de Crépieux-Jamin en el qual destaquen la claredat, la velocitat,l'elevació dels signes de puntuació i el tret descendent de la rúbrica, que estariacompensat per les línies ascendents, entre d'altres factors.

L'escola mímica

Michon i J. Crépieux-Jamin donaran lloc al'escola clàssica francesa, anomenada "escolamímica" que parteix de la idea que l'escriptura

13

reflecteix fidelment els gestos inconscients que fempel fet de ser "animals gesticuladors". Altres estudisvan comprovar mitjançant tècniques de suggestió ihipnosi la influència dels estats anímics sobre el gestescriptural.

Amb els seus estudis Crépieux-Jamin va feraparèixer la primera divisió dels moviments gràficsen "modes" o gèneres: ordre, mida, forma, direcció,inclinació, velocitat, cohesió i pressió, que sesubdivideixen en 181 gèneres gràfics.

Els gestos bàsicsL'escola mímica classificarà els gestos primaris de l'home iel seu significat:- Cap amunt: eufòria, optimisme, alegria. En l'escriptura:línies ascendents.- Cap avall: tristesa, pessimisme, cansament, depressió. Enl'escriptura: línies descendents.- Cap endavant: cordialitat, afectivitat, valor, decisió. Enl'escriptura: inclinació cap a la dreta.- Cap enrere: por, temor, covardia, indecisió, frustració. Enl'escriptura: inclinació cap a l'esquerra.- Al centre: control sobre l'estat d'humor i els afectes. Enl'escriptura: recta i de línies horitzontals.

El 1905 Wilhelm Prever, catedràtic d'anatomia ifisiologia de la Universitat de Jena serà el primer enestablir que l'escriptura emana del cervell i que, pertant, és un autèntic auxiliar de la psicologia. Elabora

14

una autèntica anatomofisiologia del grafisme, en laqual analitza l'espontaneïtat, el ritme i el moviment.Al llibre Sobre la psicologia de l'escriptura (1905) conclouque un mateix escrit fet amb la mà o el peu drets oesquerres, o amb la boca, tenen sempre formessimilars.

Diuen que el pare Girolamo Moretti(1879-1963), en veure una escriptura, aconseguiagesticular i caminar com l'autor de l'escrit. Quan lipreguntaven com era capaç d'imitar algú que mai nohavia vist, no sabia respondre. Ens trobem doncsdavant la figura d'un grafòleg d'una gran intuïció quefa de l'escriptura un estudi de l'expressió delmoviment i del gest que individualitza i diferenciaun individu de la resta.

El 1914 Moretti escriu Tractat de grafologia.Intel ligència. Sentiment i dóna llum a un mètodegrafològic molt personal i eficaç que tindrà un granèxit a tot Itàlia. Amb aquest mètode estableix elssignes substancials (propietats fonamentals),modificants (que accentuen o redueixen elssubstancials) i accidentals (singulars que manifestenpotencialitats interiors). Alhora, considera que elssignes són simples (contenen una sola propietat) ocomplexes (amb diferents signes complementaris oconfluents), i poden tenir caràcter augmentatiu,diminutiu, contrari o indiferent. Cada signe s'avaluapel que fa a la qualitat i a la quantitat.

15

Manuscrit de Girolamo Moretti. Escriptura en garlanda, de línies ascendents ide ritme destacat.

Una altra figura de gran importància seràLudwing Klages (1872-1956), químic i filòsof, que el1917 amb l'obra Escriptura i caràcter, desenvoluparà el"sentit positiu" i "negatiu" de l'escriptura i ésconsiderat el creador de la psicologia expressiva.Klages substituirà el que Crèpieux denominavaharmonia pel concepte de ritme, i en concret, perforniveau o grau d'originalitat de l'escriptura.

16

Manuscrit de Ludwig Klages, en què destaquen l'angulositat, fruit del patróalemany d'escriptura, l'ordre, la proporcionalitat, l'esforç per fer cada lletraamb tots els seus trets (capacitat de treball) i el ritme.

La psicoanàlisi i l'escola simbòlica

Max Pulver (1889-1952), psicòleg nascut aSuïssa, publica el 1931 El simbolisme de l'escriptura i ésel primer autor que introdueix la psicoanàlisi enaquest àmbit. La seva gran aportació és laincorporació del simbolisme de l'espai a l'escriptura.Divideix l'espai en alçada, amplada i profunditat.Partint de la línia horitzontal ideal divideix l'espai eninferior, superior i, en una altra línia, en espai dret iesquerre. Al centre trobem el "jo".

17

Manuscrit de Max Pulver de gran senzillesa i elegància. En certa mesura, és untipus de lletra semblant al que hem vist de Crèpieux, però amb menys vibraciói velocitat, la qual cosa indica, en principi, un temperament més pausat.

Max Pulver fundarà i desenvoluparà a Suïssal'escola simbòlica. Segons el seu simbolisme enmoure's sobre el paper, l'home es mou també "entreel cel i l'abisme, entre el passat i el futur".

Des del punt de vista espacial és tambéimportant destacar que a l'inici de qualsevolexpressió gràfica, el conscient actua molt més que alfinal. La persona controla molt més els seusmoviments, i a mesura que avança l'escriptura, vanapareixent espontàniament els trets inconscientspropis i més involuntaris de cada persona.

Així doncs les parts més conscients d'un textseran les superiors i les de la banda esquerra(quadrant superior esquerre), i les més inconscientsles inferiors i les de la banda dreta (quadrant inferiordret).

18

Entre el cel i l'abisme- El simbolisme de l'espai ens diu que:- La zona superior de l'escriptura simbolitza el món teòricde les idees, l'espiritualitat, la creativitat, l'exaltació.Predomina l'intel lecte i la tendència cap a la posició dedomini. La idea de divinitat és dalt, al cel, al món ideal.- A la zona inferior es reflecteix tot el que és material iinstintiu, pràctic i físic, la creativitat empírica, basada endades molt concretes de qüestions purament materials. Asota hi ha l'abisme i el mal. Simbolitza també la submissiódavant l'autoritat.- Tenint en compte que iniciem l'acte d'escriure d'esquerra adreta, podríem dir que "caminem" simbòlicament des delnostre jo o passat conegut, cap als altres o futur desconegut.A la zona esquerra del text, doncs, dels paràgrafs, de leslínies, paraules i lletres, associem el passat temporal i laintroversió personal, la repressió. També la figura materna,la família d'origen, la timidesa i els projectes que tenimencara només a la ment.- A la zona dreta en canvi, s'associen les expectatives vitals,els altres, l'extraversió, la iniciativa i la realització delsprojectes, el futur, el més enllà.- A la zona central, entre el cel i l'infern, entre el passat i elfutur, hi trobem el present. És on se simbolitzen lestendències egocèntriques, el jo pràctic del subjecte queescriu, el present temporal i l'autocontrol emocional.

L'escola emocional

També a Alemanya apareix l'escola emocional,

19

que sorgirà de la mà de Rafael Schermann iHonroth (1898-1966). La seva llei emocional es basaen els continguts de l'inconscient personal deSigmund Freud i interpreta les modificacions queapareixen en un moment determinat en el text escrit(una paraula, una frase) com a fruit de la càrregaemocional, i en alguns casos sexual, que tenen per alseu autor. L'escola emocional valora lesmodificacions –"accidents escripturals"–, que esprodueixen en aquestes paraules denominades"estímuls" o "reflexos".

Per aquesta escola, l'equivalent al lapsus linguaede Freud (quan algú diu, sense voler, un mot que novolia dir o canvia una paraula per una altra en el seudiscurs), en el camp escriptural, seria l'anomenatlapsus calami (quan el dibuix d'una lletra, paraula ofrase es veu alterat d'alguna manera, sense voler-hol'autor; el calamus era la canya amb què escrivien elsescolars romans). Tots dos lapsus són deguts a laimpressió subconscient que determinat mot oconjunt de mots produeix en el seu autor.

Així doncs, es percep clar, llegible, ascendent,cuidat i més gran, allò que ens resulta agradable, allòque ens inspira amor i respecte i es percep il legible,petit, descendent o confús, allò que ens disgusta oconfon. La seva norma principal queda resumida enla frase de Honroth "dubta la ment, tremola lamà".

20

L'escola inductiva alfabètica

En darrer lloc, anomenarem l'escola inductivaalfabètica, en la qual podem incloure grafòlegs detots els temps, des de J. H. Michon (que ja fa unestudi de la "M") fins al dia d'avui, amb l'estudisobre minúscules, majúscules, xifres, marges,signatures i rúbriques, per part de diferents autors.

El gran avantatge d'aquest moviment ha estatdescobrir que, en determinades lletres, es manifestendeterminats aspectes de la personalitat, figures deparentiu, ambicions, formes d'afrontar la vida i unllarg etcètera.

També per aquesta llei inductiva alfabètica espot estudiar la personalitat des de la inducció, és adir, des de la part fins al tot, i arribar a conclusionssemblants a les aconseguides pel procedimentcontrari. Analitzant petites parts trobarem aspectesmés globals de la conducta d'un individu.

Alguns autors opinen que aquesta grafologia delletres o majúscules no és més que tota la teoriagrafològica aplicada a lletres concretes. Des delnostre punt de vista, és una part interessant de lagrafologia però sense sentit si s'aplica fora delcontext general i que pot induir a greus errors si esfixa una característica de personalitat per la simpleexistència d'un tret; per tant, s'ha d'utilitzar en lajusta mesura. És millor emprar-la un cop feta

21

l'anàlisi general i comprovar que ens ajuda areafirmar l'estudi, bé enriquint-lo, bé matisant-lo.

Per acabar, citarem alguns dels filòsofs,escriptors i científics que en el seu moment vanmostrar públicament el seu interès per la grafologia:Leibnitz, Goethe, Walter Scott, Balzac, Dickens,Humboldt, Baudelaire, Dumas, Zola, Gogol,Chéjov, Jung i Einstein, entre molts altres.

22

ELS MÈTODES D'ANÀLISI

La grafologia utilitza mètodes i eines de mesurade l'escriptura (paper mil limetrat, transportadord'angles, grafòmetre), per sistematitzar l'anàlisi ireduir també, entre d'altres coses, la influènciaexcessiva de l'aspecte subjectiu, el menys controlablede les anàlisis grafològiques. El grafòleg aplicarà unabarreja de les diferents tècniques de classificació imesura per arribar a l'anàlisi final.

La pràctica continuada de la grafologia, és a dir,l'experiència, arriba fins al punt de no haver deprendre mides exhaustives, a no ser que, en unmoment determinat, es trobin aspectes dubtosos omolt exagerats. En qualsevol cas, s'ha de tenir clarsota quins criteris es pot dir que una lletra ésinclinada, molt inclinada, invertida o vertical, i encas de dubte, mesurar-la aplicant correctament lestècniques d'amidament.

Per evitar la part subjectiva que implica l'anàlisigrafològica fruit dels anys d'evolució de la disciplina–no és la nostra intenció entrar a valorar si és o nouna ciència–, han anat apareixent nombrosossistemes i pautes de mesura i classificaciód'escriptures que faciliten l'anàlisi grafològica per

23

dur a terme el que serà l'informe i perfil grafològicfinal. Entre d'altres, cal esmentar el mètode Vels degrafoanàlisi, que obté percentatges numèrics de lesqualitats temperamentals i psicològiques de lapersonalitat de l'autor; els graus de tensió-duresa dePophal; les fórmules caracterials de HeymansLe-Senne; la grafoanàlisi transaccional d'Eric Berne,que a Espanya ha estat seguida per Viñals i Puente, ila grafologia del traç de Hedgar.

Tots aquests sistemes tenen virtuts i defectes.És important saber que existeixen, saber comfuncionen i poder-los aplicar en conjunt si ladificultat de l'escriptura ho requereix, perquè ensajudaran a confirmar la visió global i a contrastar elsaspectes conflictius.

L'anàlisi ideal seria aquella en què disposéssimde diferents mostres d'escriptura d'una mateixapersona en diferents èpoques de la seva vida,escrites sense coneixement que són per analitzar,que no siguin producte de còpia i fetes en paperblanc, sense pautes ni plantilles. Caldria tambédisposar del "joc" complert de signatures (oficial,abreujada, familiar), ubicades al final del text escrit,allà on de forma espontània les hagi situat l'autor.Això seria la situació ideal, per exemple, per fer unestudi sobre l'evolució escriptural i psicològica d'unpersonatge conegut. La realitat sovint fa difícil quedisposem d'aquest material.

Malgrat això, no caldria disposar de tot aquest

24

material per detectar la idoneïtat d'una persona perocupar un lloc de treball concret. En tindríem prouamb una carta. Sí que és important que el textestigui signat, que no sigui copiat ni dictat, amb lafinalitat que l'atenció se centri, no a reproduir unmissatge extern, sinó a comunicar els pensamentspropis, de manera que el subconscient es manifestiamb més naturalitat. S'ha de tenir en compte que enla majoria dels casos, en el camp de la grafologia, noés important què s'escriu, ja que al grafòleg no li calllegir l'escrit en la seva totalitat ni entendre'n elcontingut. De fet, tret de l'escola emocional, la restano presta cap atenció al contingut de l'escrit.

Evidentment, alguna cosa es pot inferir d'untext de quatre ratlles, però sempre cal estudiar-loamb temps i no oblidar que com menys material esdisposi, major risc d'error. No cal dir que lademanda habitual dels amics que signen o escriuenquatre ratlles en un tovalló de paper durant unsopar, no ha d'anar més enllà de passar una bonaestona, que evidentment l'experiència ajuda molt ique, en aquestes ocasions, s'ha de ser prou hàbil perevitar els conflictes, en cas de mostres, diguem-ne,poc "agraïdes".

És molt aconsellable conèixer l'edat, el sexe i elnivell cultural de l'autor de l'escrit. Malgrat que elsexe es pot intuir, ens podem trobar amb sorpresesconsiderables. Trobem sovint lletres de dones ambmajor presència d'elements tradicionalment animus

25

(o masculins), i lletres d'homes amb major presènciad'elements tradicionalment anima (o femenins), jaque les capacitats de la persona van més enllà delseu sexe, i els grafismes parlen de capacitats,actituds, tendències i formes de relació. Ens parlentambé de libido o energia vital i de formes de viureel sexe, no tant del gènere a què la persona pertany.

Tradicionalment, es consideren propis del'escriptura femenina les corbes, els bucles, lesllaçades i els adornaments, mentre que l'angle, lapressió ferma i la senzillesa en la forma de les lletreses consideren masculins. Així doncs, parlarem delletra femenina o masculina més que no pas del sexede l'autor. És evident que el canvi social i formatiuque s'ha produït en la societat el darrer segle fa queprobablement s'hagin de revisar els paràmetres quehan considerat tradicionalment uns trets típicamentmasculins o femenins.

Pel que fa a l'edat, l'escriptura reflecteix mésl'edat mental i psicològica que la cronològica. Eldeteriorament pot correspondre a una edatavançada, però també a l'aparició d'addiccions(alcohol, drogues), al curs de certes malalties,psíquiques o físiques, a l'edat molt jove de l'autor itambé a accidents sobrevinguts.

26

Escriptura que pertany a una persona de 77 anys d'edat. L'únic tret que potserdelata aquesta edat és el patró cal·ligràfic.

Potser l'aspecte més deduïble dels tres anteriors(edat, sexe, cultura) és el nivell cultural però tambéés convenient conèixer-lo, perquè no es el mateixtrobar una lletra poc evolucionada en una personaque amb prou feines va acabar l'escola primària, queen una persona amb estudis universitaris.L'existència de trets originals en una o altra lletra notindrà el mateix valor qualitatiu. Tampoc no serà elmateix un tret angulós en una escriptura que haaprès amb el patró cal ligràfic alemany –moltangulós per ell mateix– que, per exemple, amb elpatró cal ligràfic espanyol, generalment mésarrodonit.

Escriptura d'adolescent alemanya, amb l'angulositat típica d'aquest patrócal·ligràfic.

27

El patró amb el qual s'aprèn a escriure sempredeixa una empremta en l'escriptura adulta, però esva transformant a mesura que evolucional'escriptura i com més evolucionada és, menys elrecorda. Actualment, no obstant això, la progressivatendència a ensenyar un patró cal ligràfic script a lesescoles, és a dir, deslligat, fa que cada cop les lletressiguin més similars entre si. S'aprèn el patród'impremta que fa aixecar l'eina del paper a cadalletra, considerant-la de forma aïllada i sense relacióamb la que li segueix, d'allò que grafològicamentconsiderem "l'altre".

Segons alguns autors aquest patró no facilita niestimula l'evolució de l'escriptura pel que fa a lavelocitat, al ritme, a l'originalitat, ni tampoc ajuda aincrementar la capacitat de lligar idees ni adesenvolupar escriptures originals. No és el mateixaprendre a escriure amb un patró que obliga atrobar la manera de lligar una lletra amb una altra, ique, per tant, estimula la recerca de solucionspròpies, que un patró que elimina aquesta situació.Segurament, és un patró més fàcil alhora d'aprendre,però no estimula més ni l'esforç ni la imaginació, tanvitals en la infància.

Finalment, cal tenir clar que l'anàlisi d'unaescriptura feta per grafòlegs de diferents escolesarribarà a la mateixa conclusió sobre la psicologia del'autor, atès que la diferència entre elles només estroba en la base psicològica de què parteixen. No es

28

pot oblidar alhora que, en grafologia, com en totapsicologia, el grafòleg és jutge i part. Entra en joc elfactor personal, tant en el moment d'observar elsfets com en el moment de comunicar-los. Es veunomés allò que s'és capaç de veure.

El primer deure del grafòleg en la seva anàlisiserà doncs el de l'objectivitat i el de fugir de lesprojeccions personals pròpies. L'error més gran quepot cometre un grafòleg és pensar que estàanalitzant una psicologia similar a la seva. D'altrabanda, el grafòleg ha de tenir certa capacitat perrelacionar continguts psicològics i saber-lostransmetre.

Un altre aspecte bo de conèixer és la màdominant de la persona que escriu.Afortunadament, avui, el fet de ser esquerrà ja no esconsidera una malaltia ni res que s'hagi de corregirde forma especial, sinó una pura qüestió de biologiaque fa que el hemisferi dret del cervell domini mésque l'esquerre (al contrari del que és habitual) i quefa que les vies nervioses activin la part esquerra delcos amb més força que la part dreta.

29

Les particularitats dels esquerransEls matisos que s'han de tenir en compte per analitzarescriptures de persones esquerranes són els següents:Habitualment, els esquerrans mentre escriuen, tapen el queescriuen, i les seves línies solen ser una mica menys rectesdel que ho serien si escrivissin amb la dreta.La mateixa raó pot fer que la separació entre paraules illetres no sigui massa regular.La unió entre lletres es fa difícil i dóna lloc a enllaçosestranys.Les lletres tenen certa tendència a inclinar-se cap al'esquerra, en comptes de cap a la dreta.El traç acostuma a ser més fi i amb menys pressió.Sovint la lletra és una mica més gran.Els ovals fàcilment es tanquen a l'esquerra.Tendeixen a fer una lletra continguda.

Tots aquest aspectes s'han de valorar enanalitzar lletres de persones esquerranes. Les lleisque cal aplicar són les mateixes, tenint en compteque, per exemple, una lletra inclinada a la dreta enun esquerrà, tindrà una valoració de contingut derelació social més elevat que en un dretà.

L'ambient gràfic o harmonia

En l'anàlisi grafològica, és fonamentall'avaluació de l'ambient gràfic que resulta de

30

l'observació global de la mostra que s'estudia. Enparlar d'ambient gràfic d'un escrit, ens referim a laconjunció de forma, espai i moviment que oferiràun resultat final d'escriptura harmònica o noharmònica. Es tracta d'obtenir una visió de conjuntque ens permeti establir i valorar el context, i enfunció d'aquest context fer la interpretació delssignes concrets, en sentit positiu o negatiu. És a dir,cap signe té un sentit únic i absolut. La sevainterpretació, relacionada amb la intensitat,freqüència, qualitat i extensió, dependrà sempre delmitjà i el context en què es desenvolupi.

Cap concepte ha generat tantes explicacions imatisos en grafologia com l'harmonia. Per a unsimplica parlar sobretot del ritme, per a altres més deforma i per a altres, com Moretti, de desigualtatmetòdica.

Exemple de lletra no harmònica o d'espai gràfic negatiu. Lletra confusa (líniesque es confonen) poc marge i separació entre paraules, dificultat de llegibilitat.

En grafologia, podríem dir que una lletra

31

harmònica és aquella en la qual no hi ha res quedestaqui per excés o per defecte, en la qual trobemuna correlació adequada entre l'espai en buit (blanc),i l'espai ocupat (negre), en la separació entreparaules, lletres i línies, ni massa enganxades nimassa laxes, en la qual la forma evita lesexageracions i les ampul lositats, que tendeix a lasimplificació sense arribar a ser il legible, i en què elpatró cal ligràfic après no ofega l'escriptura ni laconverteix en una repetició mímica i estàtica delmodel (sense vida).

En definitiva, una lletra harmònica seria unalletra amb vida pròpia, que mostrés una desigualtatmetòdica, l'expressió d'una personalitat, un ritme iun dinamisme vitals equilibrats entre forma imoviment dins un tot organitzat, però no rígid. Elgrau d'harmonia d'una escriptura al ludeix a lacapacitat d'adaptació a l'entorn d'un individu i a laseva maduresa psicològica.

Evidentment, en l'apreciació de l'harmonia hi haun factor de subjectivitat del grafòleg. Autors tandestacats com Vels afirmen que la seva apreciaciódepèn "gairebé totalment del grau de cultura,sentiment estètic i capacitat apreciativa del que ésbell i harmònic que té cada grafòleg", però un copmés hi ha sistemes de mesura i classificacióponderats com el mateix mètode Vels degrafoanàlisi que serveix per neutralitzar aquest graude subjectivitat.

32

De tota manera, qualsevol lletra transmet algunacosa per la simple observació, i produeix unsentiment de rebuig, atracció o indiferència, fins itot a persones sense cap coneixement grafològic. Elgrafòleg sap extreure i exposar adequadament lainformació implícita.

El paper en blanc

En el concepte d'harmonia és fonamental elsimbolisme zonal. El paper en blanc represental'espai vital en el qual es mou i pel qual camina elsubjecte. L'espai és un dels elements mésinconscients en l'acte d'escriure, ja que en un paperen blanc, no hi ha cap element previ que limiti ocondicioni la ubicació del subjecte ni l'espai quedecideix ocupar amb la seva lletra.

En grafologia, el simbolisme de l'espai estàdirectament relacionat amb el sentit dels movimentsde l'eina que es fa servir per escriure i quedaenglobat en un sentit més general i simbòlic del'espai que envolta tota cultura i els seus arquetips.L'espai en blanc representa el món en què ensmovem, el jo social de la nostra personalitat.

Conceptualment, la zona superior s'identificaamb l'intel lecte, l'esperit, la imaginació, el bé i lesidees altruistes. A la zona inferior resideixen lesnecessitat bàsiques, els instints, les necessitatsmaterials i terrenals, els interessos econòmics i leshabilitats pràctiques.

33

A la zona esquerra trobem el passat, elscontinguts inconscients, el món de la introversió i latimidesa, la mare (entesa, en sentit arquetípic iampli, no sexuat, com idea d'origen, d'inici, de lesnormes rebudes a la infància, del jo íntim).

A la dreta trobem el futur, el lloc encaradesconegut al qual ens dirigim, la capacitat i la formad'afrontar els nous esdeveniments, els altres i tambéels objectes i la relació que establim amb ells, el pare(entès també en sentit ampli, com el jo social ilaboral, el món cap on evolucionem, allò quedesitgem).

Al centre trobem la realitat, l'autoconcepte,l'autocontrol, el jo, la persona irrepetible amb la sevacircumstància i el seu moment concrets.

Aquest simbolisme de l'espai és aplicable a totsels aspectes de l'escriptura, és a dir, al text enconjunt, a la línia, a la paraula, a la lletra, a l'inici ifinal de cada lletra concreta.

El cos central de la lletra representa el jo i larealitat. Les seves extensions superiors es relacionenamb el món de les idees. Les extensions inferiorsamb els instints i les necessitats materials. Hi hatambé una interpretació simbòlica segons on i coms'inicien o finalitzen les lletres. L'espai entre dueslletres és el camí entre una cosa i una altra, entre eljo i el tu. La línia és l'avanç del passat al futur, i laseva base, la forma que tenim de connectar amb larealitat. La inclinació de les lletres, cap a l'esquerra o

34

cap a la dreta, ens mostra la por o la reserva enversel futur o la sociabilitat i l'optimisme per afrontar lavida, respectivament. Les lletres verticals solenrevelar una major dosi d'autocontrol emocional.

Per a alguns autors, com C. G. Jung, també elsimbolisme zonal té una significació arquetípica, es adir, cultural, que transcendeix al mateix individu.Cultures molt dispars i geogràficament moltallunyades tenen, curiosament, similituds evidentsen les seves històries mítiques i coincideixen aubicar les idees del bé, els aspectes positius, l'esperit,les idees elevades o altruistes en les zones superiors,i el mal i els aspectes físics, terrenals i menysaltruistes en les zones inferiors.

Els moviments de l'escripturaSi a aquest simbolisme espacial hi afegim els movimentsgestuals grafomotrius principals de l'escriptura, trobemquatre moviments principals:Moviment d'extensió: cap amunt (cap a les idees, de dins afora).Moviment de flexió: cap a sota (cap a l'instint, de fora adins).Moviment dextrogir: d'esquerra a dreta (del passat al futur,del jo als altres).Moviment levogir o sinistrogir: de dreta a esquerra (delfutur al passat, dels altres al jo).

35

Anant més enllà, i potser caricaturitzant unamica, pensem en el moviment que fem quan ensalimentem (de flexió, de fora a dins), i en elmoviment que fem quan oferim una cosa(d'extensió, de dins a fora). Passa el mateix amb elsmoviments de por, ens retirem i ens apartem (dedreta a esquerra, de davant cap enrere), o quanveiem algú que ens alegra saludar, ens apropem(d'esquerra a dreta, d'enrere cap endavant, del jo alsaltres).

Queda clar doncs que els gestos manifestenactituds i comportaments, i que l'escriptura no ésmés que un gest automatitzat, producte directe de lapersona que escriu amb tots els seus components iformes d'actuar i d'afrontar la vida. Per això parlemdel gest d'escriure.

Aprofitem per introduir un gràfic que situa leszones en les quals dividim les lletres:

36

· A zona superior, extensió, idea· B zona mitja, levògir o destrògir, realitat· C zona inferior, flexió, instint· D tret inicial, de lletra· E tret final de lletra

A continuació, un dels nombrosos gràfics quesintetitzen el simbolisme de l'espai:

37

Els gèneres de l'escriptura

Amb aquestes pinzellades, i conscients ja de laimportància de l'ambient gràfic i del simbolisme del'espai, podem començar a parlar dels gèneres del'escriptura. Al llarg de la història de la grafologia,han sorgit mètodes d'estudi que divideixen elsaspectes que formen l'escriptura en gèneres iespècies, que prenen mides i calculen percentatges, icreen un entorn de sistematització que permetcatalogar els grafismes i classificar-los dintre delsgèneres o espècies als quals pertany cada grafisme.L'ordre

L'ordre indica l'espai i l'atmosfera psicològica enquè viu qui escriu. L'ordre es manifesta en el dissenyglobal de l'escrit, en la seva llegibilitat, en l'espaiadequat entre paraules i lletres, i en laproporcionalitat dels grafismes. Parla de la capacitatd'organització i d'adaptació, de la tranquil litat opressió amb què es viu la vida quotidiana, delsprocessos mentals, de l'aprofitament dels recursos ide l'espai vital (s'observa en la relació entre el text,espai negre, i la pàgina, espai blanc).

38

Lletra desordenada i confusa amb exageració de la zona inferior i superior.

L'ordre està íntimament relacionat amb ladistribució de l'espai i, per tant, amb l'estudi delsmarges que tenen relació directa amb l'ambientgràfic, harmònic o no harmònic del text en general.

El marge superior és indicatiu de la distanciaafectiva o social que tenim respecte a qui escrivim ials altres. Inconscientment, manifestem aquí elrespecte i el grau de proximitat. Ens sentirem tant omés propers a la persona que escrivim com menorsigui el marge superior, però sempre que aquest ésmantingui dintre de la normalitat. Si és massa petit oinexistent, entrarem en la invasió del terreny delsaltres, en la imposició de les idees i en la necessitatde ser els protagonistes i ocupar tota l'atenció i totl'espai. Si el marge és massa gran, pot significarintroversió o timidesa, potser un excés de respecteper les normes apreses.

El marge inferior no és massa ric pel que fa ainterpretacions psicològiques i només és pot tenir encompte si el text ocupa pràcticament tota la plana omés d'una plana, perquè el marge depèn llavors

39

realment de la voluntat de l'autor i no de l'extensiódel text. Si es tracta d'un marge correcte, pot indicarsentit de l'estètica i també bon nivell d'adaptació, jaque canviar de plana implica, grafològicament,entrar en un espai nou. L'excés d'aprofitament delmarge pot està lligat a la por de perdre el fil de lesidees o bé a un esperit estalviador.

El marge esquerre representa el passat, l'origen,la família, la tradició, les normes rebudes en lainfància i la figura de la mare. Petit, és senyal deproximitat al passat, d'estalvi i de retraïment. Moltpetit, pot indicar avarícia, egoisme i excés deconvencionalisme. Si és gran, demostra capacitat decomunicació i audàcia.

El marge dret representa el futur i la manerad'afrontar-lo, la relació amb els altres i amb lescoses, el contacte social. És el lloc desconegut alqual ens dirigim, i en el qual hi ha més factorsinconscients que en la zona esquerra de l'escriptura.Un marge dret gran indica falta de confiança perafrontar el futur i inhibició com a manerad'autoprotecció. Un marge dret petit pot indicarconfiança, extraversió i entusiasme.

Els marges poden ser fonamentalment:creixents, decreixents, rectes, còncaus, convexes iirregulars i cada un d'ells té la seva interpretaciódintre del context general.

Els signes gràfics més bàsics que podemdistingir dins de l'ordre són tres: escriptura

40

organitzada, desorganitzada i no organitzada(inorganitzada). No s'ha de confondre el concepted'organització en l'escriptura amb el d'ordre, ja queaquest inclouria també escriptures confuses, clares,bigarrades.

Ens referim a escriptura organitzada quan lapersona no està pendent del moviment motriu quedibuixen les lletres, sinó que ha automatitzatl'escriptura de manera que pensa el que ha detransmetre i la millor manera de fer-ho. En tenirtotalment automatitzada l'escriptura, oblida l'actemotriu que li suposa.

Només les escriptures organitzades podenarribar a ser en algun moment escripturesdesorganitzades. El motiu de la desorganització potser momentani –escriure sense suport, o escriuresota amenaces–, i llavors no responen a canvispsicològics sinó a circumstàncies puntuals queafecten l'activitat motriu. Si la desorganització éspermanent, llavors pot ser deguda a algun tipus dedificultat motriu (accident a la mà) o malaltia(accidents cerebrals, senilitat, desordres morals).

41

Exemple d'escriptura organitzada i desorganitzada. En aquest cas, la segonaescriptura està feta per la mateixa persona però amb la boca, amb la qual vad'haver aprendre a escriure després d'un accident.

L'escriptura no organitzada (inorganitzada) ésbàsicament la infantil. Encara no pot ser organitzadani tampoc desorganitzada, perquè el nen estàaprenent el patró cal ligràfic i no ha tingut tempsd'organitzar la seva escriptura.

Lletra no organitzada d'un infant.

42

La dimensió

La dimensió d'una lletra ens la dóna la sevazona mitja, el cos central, és a dir l'alçada dels ovals.L'oval s'ha de mesurar seguint el sentit de la sevainclinació. El cos central es correspon amb la realitatdel subjecte i les seves circumstàncies, i en concret,els ovals de l'"o" i de l'"a" (és a dir, el cercle) esconsideren una representació arquetípica de lapersonalitat, del "jo sóc" (Manuel Moreno).

L'oval dóna una idea del que som, el nostre graud'introversió o extraversió, les necessitatsexpansives, d'objectivitat, l'autoestima i el culte aljo.

La mida de la lletra- L'escriptura molt petita és aquella en la qual l'oval ésmenor a 1,5 mm.- La petita és aquella en què l'oval mesura d'1,5 mm a 2,5mm.- La normal, entre 2,5 mm i 3,5 mm.- La gran, de 3,5 mm a 4,5 mm.- La molt gran és tota aquella escriptura en què l'oval superaels 4,5 mm.

43

Escriptura molt petita (mida real).

Escriptura molt gran (mida real).

La pressió

La pressió és un dels gran temes de lagrafologia, un dels aspectes que més pot afectar lainterpretació si no s'utilitzen originals. Són molts elsfactors que poden influir en la pressió: la duresa del'eina que s'utilitza per escriure, el tipus de paper(gruix o textura), la superfície en la qual s'escriu

44

(tova, dura), la postura que adoptem, i tots elsfactors ambientals (temperatura, soroll) i psíquics(ansietat, son, cansament, por).

Grafològicament, la pressió té a veure amb lagenètica de l'individu, la seva energia psíquica il'autoafirmació, és a dir, amb la libido, entesa com aforça de resistència i de realització del subjecte. Ésuna manifestació del nivell d'afirmació, deprofunditat i de relleu de les tendències, de les ideesi de la voluntat. Aporta informació sobre les actitudsde comandament, de decisió i de les aptitudscreadores, i també sobre el grau d'assertivitat,timidesa, idealisme i agressivitat, no només pel quefa al seu potencial, sinó també pel que fa a la sevarealitat o projecció.

Lletra de tensió forta.

Lletra de tensió fluixa.

45

Sense entrar en més consideracions, nomésdemanem al lector que compari les dues mostresgràfiques anteriors i és pregunti quina li sembla queté més vitalitat i energia, que faci la comparaciópensant metafòricament: ¿quina lletra s'enduria elvent amb més facilitat? ¿Quina presenta més tensió(força) entre els moviments flexors i extensors?

Hi ha diversos graus de pressió. Una de lesmaneres més fàcils de fer un "test" de pressió ràpid isenzill és passar la mà per la part de darrere delpaper escrit i notar el relleu que ha deixatl'instrument d'escriure.La forma

La forma és el vestit de la lletra. Manifesta elcomportament, l'adaptabilitat, el convencionalisme il'originalitat. Una de les lletres amb les quals més estreballa per definir la forma és la "m", que pot serque es faci en arcada ("m" en forma d'arc), llavorsindica normalment una certa reserva, o bé engarlanda ("m" oberta per dalt), que sol indicarsociabilitat.

Com més separada estigui l'escriptura del patrócal ligràfic après i més trets originals manifesti unalletra, més possibilitats d'interpretació hi haurà. Laforma ens pot parlar d'aptituds artístiques,comercials o burocràtiques.

46

Escriptura cal·ligràfica, poc evolucionada i en arcada.

Escriptura original, en garlanda i evolucionada.

La velocitat

La velocitat indica la vivacitat de laintel ligència, les reaccions, la rapidesa, la formad'acció-reacció als obstacles quotidians, l'aptitud percomprendre i resoldre problemes. Si tenim encompte que nosaltres escrivim d'esquerra a dreta(del "jo" al "tu"), la velocitat és l'actitud extravertida,la capacitat de comunicació, l'espontaneïtat o laintroversió, la resposta retardada, la cautela, lacircumspecció o el control de com es mostra lapersona.

47

Lletra ràpida i àgil, entre d'altres coses per les seves lletres senzilles d'un soltret i sense resseguiments.

Lletra lenta, inclinada a l'esquerra, amb resseguiment de les lletres que nos'aprofiten per avançar i dobles bucles innecessaris.

La direcció

Ens referim a la direcció de les línies quemanifesten les fluctuacions de l'estat d'ànim, del'humor i de la voluntat, la continuïtat i la fermesaen els propòsits.

Exemple de línies sinuoses que es corresponen amb un estat d'ànim variable icanviant.

48

Podem parlar fonamentalment de líniesascendents, descendents, horitzontals, rígides osinuoses. La direcció de les línies és un dels aspectesque es veu més afectat per l'estat d'ànim concret, pertant, si ens trobem davant d'un escrit amb líniesdescendents, cal ser cautelós alhora de matisar entre"un moment de tristesa puntual" o un "estatdepressiu".La inclinació

La inclinació de les lletres ens mostral'espontaneïtat afectiva i el grau de vinculació a lespersones i els objectes, el grau d'extraversió ointroversió i la valoració de la vida pel que fa a lescoses, a les relacions externes i a la vida interior.

És un dels aspectes en els quals, en principi, espot aplicar més fàcilment el simbolisme de l'espai. Siles lletres s'inclinen cap a l'esquerra, normalment,estarem davant d'una persona de caràcter introvertit,i si s'inclinen cap a la dreta, amb una persona ambhabilitats socials o comunicatives.

Recordem un cop més la necessitat de serprudents per no atribuir a un mateix tret sempre lamateixa interpretació.

Escriptura invertida, indicadora de retraïment.

49

Manuscrit de l'escriptor Miguel de Unamuno inclinat a la dreta.

La continuïtat o cohesió

La continuïtat fa referència als enllaços queestableixen, o no, les lletres i la resta d'elementsgràfics (punts de les "i", signes de puntuació) entresi.

En aquest cas no ens fixem tant en la forma del'enllaç com en el nombre de vegades que aixequeml'eina del paper. En aquest sentit, els tipus de lletraes poden agrupar en hiperlligades, lligades,agrupades, deslligades, molt deslligades,reenganxades, de cohesió uniforme o desigual. Espot estudiar la cohesió dels ovals, de les partsinferiors o superiors. Si per exemple, una lletra "d"està feta en dos trams, d'una banda l'oval i de l'altrael pal, parlarem de "d" dissociada. Es pot estudiartambé la cohesió de les majúscules.

50

Lletra lligada que correspon a Isaac Albéniz (1860-1909). Lliga paraulessenceres i majúscules. Observem, com a curiositat, la data deformada per laprofessió musical.

Un aspecte que dóna molta informaciógrafològica són els enllaços especials, és a dir,elements que no cal que estiguin lligats però que, siho estan, mostren trets particulars de l'autor, comels punts de les "i", els pals de les "t", els signes depuntuació, que poden ser regressius o no, unirparaules o no.

La cohesió indica el grau de constància i lacontinuïtat de les accions, el raonament lògic, laintuïció, la velocitat dels processos mentals i lareflexió.

Escriptura de lletres juxtaposades (tipus 'script'). També és una lletraregressiva, és a dir, els trets van cap a l'esquerra.

51

Els gestos tipus

Els gestos tipus (GT, o gestos escripturalstipus), són moviments característics, peculiars iidentificats en l'escriptura d'un autor concret. Totesles escriptures i tots els escriptors tenen gestos tipus.La seva significació dependrà, com sempre, de laquantitat i la qualitat. Una espiral en un escrit no enspermet qualificar l'autor de narcisista.

Si quan parlem o escoltem, fem moviments oadoptem postures que ens caracteritzen, quanescrivim també ho fem. En aquest cas, el valorafegit és que el moviment queda per a la posteritat,fix i inamovible, disponible per ser examinat enqualsevol moment sense interferències.

Hi ha gestos tipus espectaculars pel que fa a laseva exageració o "originalitat", però n'hi ha d'altresque són habituals, i que per això mateix, s'han pogutclassificar i tipificar, perquè es produeixen ambregularitat i constància en diferents tipusd'escriptures.

Els gestos tipus més habituals serien: el cop desabre, el ganxo, l'arpó, el cop de fuet, el bucle, elllaç, l'espiral, l'urpa de gat i l'inflat.

En els finals o inicis de lletra, que poden sercontinguts o regressius, són molt comuns els gestostipus que anomenem acerats i maces.

El traç seria el dibuix necessari o mínim perentendre el grafisme que escrivim.

52

El tret seria la part afegida al text per decisiópersonal i on habitualment es troben el gestostipus.

Els gestos tipus es poden classificar segons elseu grau d'angulositat, de corbes, o bé si es troben al'inici o al final del tret. Alguns dels gestos tipus mésfreqüents són:

- Cop de sabre i cop de fuet: Moviment brusccap enrere i tot seguit, de sobte, cap endavant.Acostuma a aparèixer en les barres de les "t" o enzones inferiors de l'escriptura. Si la seva forma encomptes de ser angulosa és corba, s'anomena cop defuet. Són gestos d'agressivitat que, positivament iben canalitzada, poden significar dinamisme, facilitati assertivitat per defensar-se dels atacs, inegativament impliquen irritabilitat o violència.S'han d'interpretar en funció del context.

Cop de sabre (1) Cop de fuet (2).

- Ganxos: Trets que poden aparèixer enqualsevol zona de l'escriptura, normalment al finalde lletra o paraula. Si són molt abundants podenindicar una manca de seguretat per aferrar-se a les

53

coses (zona inferior) o bé a les idees (zona superior).Indiquen també constància i fermesa, que potarribar a l'obstinació.

Els ganxos són clars a la part superior de la "t", a la part final de "tot", i a l'inicii el final de la "l" d'"aclarir", entre d'altres.

- Arpons: Són els ganxos quan tenen una midaja molt més considerable. La interpretació és lamateixa, encara que impliquen més energia i decisió,que en alguns casos pot arribar al radicalisme.

- Triangles: Són trets més o menys geomètricsque apareixen a diferents zones de l'escriptura i queacostumen a ser símptoma d'un intent d'imposar elscriteris propis als altres, com també d'un certdogmatisme, característic d'un caràcter rígid. En elsgestos tipus, com en la resta d'elements del'escriptura, s'ha de tenir en compte, el lloc, lafreqüència i la qualitat amb què apareixen els tretsen qüestió.

Exemple de clar triangle a l'"A".

54

- Puntes: Direm que una escriptura té puntes sisón abundants i clares. Si les trobem a l'esquerra sónsigne d'agressivitat contra un mateix i a la dretacontra els altres. Si les puntes apareixen en a zonainferior, indiquen una agressivitat secundària, fontde rancors. Si estan en la zona superior, rebel lia al'autoritat, més gran com major és la pressió,l'elevació i la projecció. Hi ha molts tipus de puntes,entre les més comunes trobem l'anomenada dent desenglar.

- Llaços: Són bucles enllaçats. Típics dels peusd'escriptura. Denoten intuïció, facilitat d'expressióverbal (capacitat de convicció), imaginació,sensualitat, narcisisme, habilitat manual, diplomàcia icapacitat de seducció. Aquesta darrera capacitats'explica fàcilment, donat que un llaç és una líniacorba que volta sobre si mateixa –egocentrisme–, isimbolitza la capacitat de l'autor per dur les coses alseu terreny, embolicant subtilment les persones ambquè es relaciona.

Autògraf de Thalia amb llaçades evidents.

55

- Espirals: Moviments en corba i amb gir sobresi mateixos. Les corbes poden ser complertes o totjust iniciades. Denoten egocentrisme i narcisisme,atès que l'oval simbolitza el "jo" i es tanca sobre ellmateix. Sobretot, si es troben en la zona baixa del'escriptura, poden mostrar desig d'acaparament.També denoten components de vanitat, coqueteria,desig de sobresortir. Com més clares i ampul losessiguin les espirals, més ho seran també lesintencions del seu autor en el sentit que sigui. Commés petites, més dissimulades.

Aquesta espiral passa casi totalment desapercebuda en el context general del'escrit.

- Urpes de gat: Trets que presenten una corbaen arc que traspassa cap avall la línia base i querecorden l'apèndix d'aquest animal i el gestd'esgarrapar. Pressuposa un desig d'acaparamentmaterial proporcionals a la mida del tret.

Clara urpa de gat a la "s" final.

56

- Inflats: Trets que presenten un marcatinflament en l'escriptura. Poden aparèixer enqualsevol zona. Representen una exageració de laimaginació, que pot arribar a fugir de la realitat.Apareixeran llavors també exageracions en tot tipusde manifestacions i activitats de la conducta. Eltarannà dels seus autors és optimista, i pot ser tambévanitós i exhibicionista.

- Acerats: Són trets acabat en punta a moded'agulla. Són sinònim d'un individu de caràctercombatiu, agressiu, irritable, impulsiu i d'esperitcrític. Segons el context, la quantitat i la mida,tindran més o menys significació i un caràcterpositiu o negatiu.

Acerats clars a la "y", al pal de la "t" de "teníamos".

- Maces: Són trets que augmenten la pressió i elgruix en la seva part final. Indiquen sobrecàrregad'energia que és produeix al final del traç i que escontrola. Normalment pressuposen tretsd'agressivitat continguda i brusquedat, propis depersones amb caràcter impulsiu que han decontrolar sempre. Si la pressió és molta i el gruix ésclarament més ample podem parlar de violència ibrutalitat, d'un individu inadaptat i de caràcterintempestiu.

57

Al marge del component artístic d'aquests poema i dibuix de Picasso podemobservar clarament com els pals de les "t" (observem les paraules "opuestos" i"resto") tenen clarament forma de maces.

Un cop més recordar la importància de lafreqüència, qualitat i quantitat per interpretar el

58

valor dels gestos tipus. Una urpa de gat en un textde dos fulls no pot tenir un valor definitiu.

59

LA SIGNATURA

La signatura és l'escriptura, abreujada o no, delnostre nom. Cada persona decideix si apareix ambun o dos cognoms, o només amb el nom de pila, itambé si rúbrica o no. Pot o no ser llegible i éshabitual que vagi evolucionant al mateix temps quela persona. Representa la intimitat personal.

La rúbrica és el dibuix inconscient, proper a lasignatura, que habitualment l'acompanya isimbolitza els mecanismes psicològics de defensa,sota els quals es protegeix la nostra intimitat.

Habitualment, parlem de signatura referint-nosal conjunt de signatura i rúbrica. En entrar en eldetall de l'anàlisi grafològica és quan ens referimespecíficament a cadascuna d'elles i les separem.

La signatura té molta importància en el conjuntde l'escriptura, però no hauríem d'acceptar l'anàlisid'una signatura com a única mostra escriptural,sense arriscar-nos a cometre errors importants. Elseu valor rau precisament en la comparació que espot fer entre aquesta i el cos escriptural de l'escrit.

Necessitem, per tant, tots dos elements, text isignatura, per treballar de manera fiable. Si peralguna raó ens demanen opinió només a partir d'una

60

signatura, la donarem només verbalment (mai perescrit) i sempre amb moltes reserves, ja que sónhabituals les contradiccions que posen de manifestsignatura i escriptura.

Tots els aspectes de l'espai i dels gèneres gràficsque hem comentat anteriorment per a l'estudi deltext són aplicables també a l'estudi de la signatura ila rúbrica: la forma, la mida, l'organització, lainclinació, la cohesió, la direcció. Una signatura s'had'analitzar també dintre d'un context, i per tant, icom a mínim, s'han de tenir en compte els aspectessegüents: la ubicació pel que fa al marc general de lapàgina; la ubicació pel que fa al text que laprecedeix; la similitud o disparitat en relació amb eltext que la precedeix, i la forma que l'acompanya ique forma part de la mateixa signatura, és a dir, larúbrica.

La signatura simbolitza el jo íntim (oautorepresentació) de l'autor, més que cap altra partde l'escrit. És la imatge que l'autor vol projectardavant dels altres. És l'autoconcepte. La signaturapot reafirmar o treure valor als aspectes observatsen el text i ajuda a ponderar les conclusions finals.

Una signatura senzilla i semblant al cos del'escrit seria, en principi, la representació sintetitzadagenuïna del que escriu, que no intenta amagar res nifer-se valer més del que val. Sempre que la puguemcontrastar amb el text (manifestació social i externa),també mostra els diferents "jos" (l'infantil, el

61

desitjat, el manifestat). Si l'escrit i la signaturacoincideixen vol dir que el seu autor manté en privati en públic les mateixes pautes de comportament, iserà per tant, un indicador positiu de l'autenticitat dela persona, sobretot quan tots dos són clars illegibles. La concordança en la relació signatura-textés un dels factors més indicatius que podem trobarper detectar les coherències o incoherències depersonalitat d'un autor.

Les diferències entre text i signatura indicaranjust el contrari, les discrepàncies entre la conductaprivada i la pública, una certa dissociació entre elque el subjecte mostra socialment i entre el que ésrealment.

La signatura, com a gest automatitzat, habitual iescollit lliurement, simbolitza el "jo ideal", elpotencial disponible per al que volem ser i desitgemaconseguir, les possibilitats latents, lescompensacions de complexos o d'aspectes ocults, eltipus de motivacions, la responsabilitat, el grau demaduresa, la necessitat de reconeixement, elrealisme de les aspiracions, els conflictes, l'habilitatper "vendre's" un mateix i el desig de cridarl'atenció. També les necessitats d'ocultació i leslimitacions pròpies davant l'entorn. És com volemser però també posa de manifest les defenses quecreem davant de l'entorn que ens envolta.

La signatura, doncs, és el "resum", però com atot resum, el que ens expressa és molt limitat si no

62

podem contrastar-ho o ampliar-ho, i en definitiva,posar-ho en context. No serà el mateix l'anàlisid'algú que ha de signar cinquanta cops al dia, qued'algú que ha de fer-ho un sol cop a la setmana.

La signatura, com a conjunt, és un símbol del joi si la persona altera la visió que té d'ella mateixamolt probablement la signatura variarà. De fet, eldesenvolupament de la persona pot evidenciar-se enels canvis de signatura, que es mantindràgeneralment estable en la vida adulta.

De fet, hem observat que les persones amb granvariabilitat de caràcter o inestabilitat emocionalmostren signatures molt variables.

Un nom i uns cognoms

"La signatura és una biografia abreujada"Max Pulver

En la signatura, el nom simbolitza el jo(sentiment) infantil, associat a les primeresexperiències i èpoques de la vida, al jo familiar i alnarcisisme. Quan la signatura és gran, denota undesig d'exclusivisme i de figurar. Si el nom noapareix, o en veiem només la inicial, intuïm unaactitud conservadora, o bé ganes d'oblidar el passat(rebuig de les primeres experiències desagradables).

El primer cognom representa el jo social ilaboral (l'home que s'ha fet a ell mateix), lligat al'acceptació de la figura d'un mateix i a l'èxit social

63

adult. També el que projectem de nosaltres mateixoscom a adults a la societat. Quan és més gran que elnom, pot implicar també l'orgull de pertànyer a unadeterminada família i a l'èmfasi en cert autoritarismei proteccionisme.

És evident la seva relació amb la figura paterna iamb els simbolismes d'autoritat. Quan el que noapareix és el primer cognom (patern) pot ser queens trobem davant d'un complex d'Edip, perinexistència física o psíquica del pare (relacióproblemàtica).

Un nom i cognom molt distants poden denotaruna situació de tensió entre pare i mare, un desigambivalent de ser infant i adult alhora.

Evidentment, les qüestions dels cognomss'hauran de revisar en països culturalment diferents.Per exemple, allà on el casament implica canvi decognoms. Així mateix podem tenir sorpreses ointerpretacions que indueixen a error en personesque s'hagin canviat legalment el cognom.

Les relacions de posició, alçada, mida,abreujament o no del nom i cognoms donen joc atot un ventall d'interpretacions i possibilitatsgrafològiques, entre d'altres:

Només el nom: hom se sent més segur i mésatret per la vida familiar que per la social. Hipredomina el jo familiar i la vinculació a la família.També pot ser el cas de persones que hanaconseguit un gran èxit i ja no necessiten res més

64

per a ser reconegudes o bé signatures adreçades aamics amb qui a confiança és tanta que ja no cal mésidentificació que el nom propi.

Només el cognom o amb la inicial del nom (oamb nom il legible): a l'inrevés, l'individu se sentmés segur i més atret per la vida social i laboral queper la familiar. Normalment també se li concedeixgran valor a la jerarquia social.

El segon cognom s'identifica amb la mare i moltsovint s'obvia a la signatura. Una signatura amb doscognoms o iniciant el segon, demostra un especialafecte per la mare o per la branca materna.

Es ressalta el segon cognom i s'inicia només elprimer o aquest és il legible: pot significarmenyspreu per la branca paterna però també unaactitud "snob" si el primer cognom és vulgar. En totcas és un tret poc natural.La llegibilitat

En l'àmbit de la grafologia es considera il legibleuna signatura quan resulta impossible identificarcada traç amb una lletra. En cas contrari la signaturaes considera llegible. La signatura és sovint il legibleen major o menor grau, sobretot en professionalsque l'utilitzen sovint, i pot ser un indicador positiude dinamisme.

La llegibilitat de la signatura està relacionadaamb la claredat d'idees i la precisió d'objectiuspersonals, el sentit del deure i de la responsabilitat.

65

Una signatura il legible denota reserva, i éspròpia de persones que no volen ser conegudesíntimament, unida a un ritme lent d'execució, desigd'ocultació i de por a carregar-se de responsabilitats.Si va unida a un text també il legible, ens haurem deposar alerta sobre la possible duplicitat de l'autor.

La llegibilitat o semillegibilitat d'una signaturaprofessional, sobretot en persones que signen sovinti que segueixen mantenint la disciplina de fer idibuixar totes les lletres, pot denotar, entre d'altrescoses, una gran capacitat de treball i constància.La mida

Les diferències de mida, amplada, angle o biaix ipressió entre nom i cognom –i les inicialscorresponents– simbolitzen les relacions entre elque signa i la seva família.

Signatura petita al peu d'un escrit gran:infravaloració, inseguretat, descontent o modèstiadel jo en relació amb la societat, la professió oambdues aspectes.

Signatura gran al peu d'un escrit petit: al'inrevés, sobrevaloració del jo en relació amb lasocietat, vitalitat, autoconfiança, presumpció,compensació d'un sentiment de fracàs i necessitat deser reconegut.

Lletres de la mateixa mida a la signatura i al texto amb una divergència moderada entre un text escrituna mica menor o major que la seva signatura:

66

igualtat entre l'autoestima personal i elcomportament exterior i cap als altres. L'autenticitatd'aquesta personalitat i individualitat es veurà en lainterpretació global de text i signatura.

Tot el que fa referència a l'escriptura es potaplicar a les signatures. La primera vegada ques'observa la signatura de Lope de Vega, hi cridal'atenció sobretot i sense necessitat de sabergrafologia, la mida exagerada i el gran inflat de lapart inferior de la lletra "g".

La lletra gEn grafologia diem col loquialment que la lletra "g" és lalletra del sexe. El seu recorregut s'inicia en un mateix(l'oval), per anar cap a baix, cap a la zona material iinstintiva (moviment flexor cap a l'interior), fer una inflexiói tornar cap amunt (moviment extensor cap a l'exterior) a lalletra següent, per unir-se amb l'altra. Des d'aquest punt devista, és una lletra que dóna molt joc grafològic i també, encerts contextos relaxats, de diversió.

Tornant a l'autògraf de Lope de Vega, en veure'lràpidament vam tenir la necessitat de comprovarallò que la signatura ens estava dient;afortunadament de tant en tant, els personatgesdifunts i cèlebres ens permeten aquestes petitessatisfaccions. De seguida vam trobar les frases quevolíem: "Lope de Vega Carpio va tenir una vida

67

amorosa atzarosa. Es va casar diverses vegades i vatenir nombroses amants." Ens atreviríem a afegirque això és el que sabem i el que ens ha quedat.

Autògraf de Lope de Vega Carpio

A continuació es presenten algunes de lesformes de "g" més comunes en grafologia. Lavarietat és molt important i el mateix succeeix ambcada grámma o lletra individual.

68

La ubicació- La ubicació de la signatura respecte al text ens indica tantla implicació respecte al que s'ha escrit com el lloc en el quals'ubica l'individu respecte a la societat.- A l'esquerra i lluny del text: es guarden les distàncies ambexcés, poca sociabilitat, retraïment.- A la dreta i a distància normal: sinceritat, cortesia,consideració i espontaneïtat.- Al centre i curta o petita: cohibició i sociabilitatinteressada. A l'expectativa.- Al centre i llarga o gran: coqueteria i si la lletra és gran,megalomania. "Aquí estic jo".- Signatura duplicada als dos costats de l'escrit:esquizofrènia aguda.- Invasió del text: tendència a imposar les idees i ocupacióde l'espai aliè.

La direcció

La direcció de la signatura es un dels aspectesmés importants d'aquest àmbit, com també la sevarelació amb el text. Va lligada directament al graud'ambició de l'autor, el qual, si és moderat,s'interpreta en sentit positiu.

En les signatures ascendents l'individu téenergia suficient per superar els obstacles i afrontarel desànim i les dificultats de la vida. Són personesoptimistes, predisposades a l'èxit i a superar-se en

69

tots els sentits. El seu nivell d'aspiracions és tanelevat com la seva inclinació. Si és excessiu (més de30 graus), hi ha el risc de caure en la insatisfacciópermanent i no valorar correctament els èxitspropis. Si és molt ascendent o trepadora, laimmaduresa del subjecte el porta a unes pretensionsexcessives en les seves possibilitats (desequilibri),pot ser una fugida de la realitat, un puntd'histerisme, una desorientació en l'ambició, però entot cas, és un signe d'interpretació negatiu.

Signatura amb un grau exagerat d'inclinació.

Les signatures horitzontals ens presenten unpersonatge amb estabilitat emocional, equilibrat isatisfet amb la seva situació personal, i si presentalleugeres sinuositats, està pròxim a trobar l'estabilitatesforçant-se per controlar les emocions.

Signatura horitzontal centrada amb rúbrica que s'inicia amb un llançament dedreta a esquerra, per acabar encerclant el nom.

70

Una signatura descendent s'haurà de valorarsegons la direcció del text que la precedeix. Calveure si va acompanyada d'un text amb la direccióde línies també descendents o si es tracta unasignatura descendent esporàdica i no habitual. Lainterpretarem depèn del cas com una expressió dedesànim, tristesa o depressió, de manca de confiançaen les forces pròpies habitual i permanent, o comuna situació puntual, un moment determinat de lavida.

No oblidem mai que la pressió, els trets llençats,la velocitat, la claredat, la simplificació de la rúbrica,la progressió, el to, són elements que cal tenir molten compte a l'hora de valorar una signatura, perquèpotencien o devaluen les observacions derivades del'anàlisi del text.La cohesió

La cohesió ens ajudarà a analitzar la continuïtato la dissociació entre el pensament i l'acció, entre laseva persistència i la sociabilitat. Les signatureslligades impliquen l'encadenament entre el que espensa i el que es fa, una major continuïtat en el quees realitza i una major sociabilitat. Aquest aspecte ésmolt significatiu si es presenten unides majúscules iminúscules (obviant n, p, t, v i w). A banda, en lasignatura, com en qualsevol text en general, deslligarles majúscules és signe de reflexió.

Les signatures deslligades caracteritzen

71

dissociació entre l'elaboració mental i el que desprèses posa en marxa, i normalment també reflecteixenuna menor persistència davant el que s'està fent.Acostuma a significar dificultats de relació sobretotsi les lletres estan molt separades i una certatendència a l'aïllament, fins i tot amb persones ambles quals s'hauria de tenir una major intimitat.

La rúbrica

El terme "rúbrica" prové del llatí rubrum(vermell), perquè antigament es posaven en aquestcolor i sota la signatura les paraules scripsit, signavit,recognovit per certificar l'autenticitat de la signatura.Amb el temps aquestes paraules es van anardesfigurant fins a convertir-se en uns gargotspersonals sense regla fixa dels quals sorgeix larúbrica actual.

Es tracta del dibuix inconscient que acompanya(o de vegades, substitueix) la signatura. Segons laseva ubicació, forma i mida representà el graud'autoprotecció, independència, seguretat,adaptació, maduresa, confiança, egoisme, suspicàcia,rebuig a la vida social, angoixa, sentiment de culpa,fracàs i fantasia que cada subjecte posa en marxacom a mecanisme per evadir-se, adaptar-se oconviure amb la realitat que l'envolta i que necessitaafrontar amb la seva personalitat.

Actualment, es rubrica en la major part depaïsos occidentals, trets els anglosaxons que han

72

suprimit la rúbrica (i amb aquesta un element sovintmolt revelador per al grafòleg).

Anomenem signatures simbòliques aquelles enles quals el conjunt de signatura i rúbrica adoptaformes més o menys esquemàtiques que, peranalogia, ens recorden diferents símbols i que sovinttenen a veure amb temes professionals de qui signa,amb aspectes emocionals o amb gustos (aquestessimilituds poden ser reconegudes, i l'autor potser-ne conscient o no). Per exemple: rúbrica enforma de clau de sol estirada (gust per la música,temperament sensible), rúbrica en forma de cor(profundes vivències amoroses en el sentit mésampli), en forma fetal (excés de dependència quebusca seguretat).

Autògraf de Pelé. Extret de la pàgina web de Julio Cavalli.

És irrefutable el caràcter simbòlic de l'autògrafde Pelé. Evidentment el seu món era jugar iimaginar amb la pilota, sota la qual hi ha tot el seunom; fins i tot en l'única lletra que queda una micafora de l'àmbit del gran oval de la "P", i que hauriade portar un accent, la "é" final, l'accent estransforma en una pilota petita.

73

Malgrat que l'autor d'aquesta signatura nega que tingui res a veure, li agradamolt la muntanya.

Si la rúbrica es troba propera a la signatura estracta d'una persona amb capacitat de connexiósocial, mentre que la llunyania representa una certadistància social. Si s'executa amb anterioritat implicaplanificació i reflexió abans d'iniciar les tasques a fer.Si la rúbrica envaeix el text hi ha una certa tendènciaa ocupar el terreny dels altres. En ocasions, resultadifícil, o gairebé impossible –a no ser que es vegifer– saber si la rúbrica s'ha fet amb anterioritat ono.

Diem que una rúbrica és gran quan ocupa unvolum molt superior a la signatura i significa que laquantitat d'artificis que fa l'individu per protegir-sesón molt elevats, encara que ell mateix no en siguiconscient. Al revés passa en les persones que fanrúbriques petites, que potencialment seran mésfàcils de conèixer.

Les signatures sense rúbrica s'acostumen aassociar a la ingenuïtat i la senzillesa però tambépoden significar personalitat forta o bé mediocre.També poden ser persones que, coneixent el primersignificat (grafòlegs) han eliminat la rúbrica de la

74

signatura. Per tant una firma sense rúbrica, enprincipi, no ens dóna massa informació, sobretot, sino la podem comparar amb la lletra.

La interpretació de les rubriques que ratllen enpart la signatura dependrà de la intensitat i la partdel nom que ratllin. Pot significar des de desig demillorar certs aspectes de la personalitat, fins a unrebuig important, conscient o inconscient, d'algunsdels seus aspectes. La interpretació també canviasegons la part que estigui ratllada, o si no és unalínia que ratlla sinó una espiral que encercla, perexemple.

Quan la rúbrica subratlla la signatura amb unalínia horitzontal (a una distància propera i dellargada semblant), s'interpreta com autoestima,seguretat i fermesa de caràcter, sobrietat que tambédesitja reconeixement i consideració. Denotaautoconfiança, afirmació i dinamisme. Si aquestarúbrica es va allargant i s'allunya del nom, potimplicar orgull, afany de notorietat i ganes de donarrellevància a la personalitat. També pot reflectirl'afany de mantenir distàncies amb classes socialsinferiors, la qual cosa implicaria un cert orgull decasta, del tipus "admireu-me però no em toqueu".

Si la rúbrica que subratlla la signatura amb unalínia horitzontal comença en la inicial, implica unesperit organitzador, i acompanyada d'inclinacióascendent, afany de superació d'obstacles.

Si les línies de rúbrica que subratllen el nom,

75

horitzontals o no, són més grans que la signatura iformen una mena de pòdium o tribuna, impliquennecessitat de reconeixement per part dels altres icert narcisisme.

La rúbrica amb línia horitzontal que separadamunt el nom denota orgull i ganes de guardar lavida privada lluny de la vista dels altres. També potsignificar inadaptació, immaduresa, sentimentd'inferioritat o denotar un mecanismed'autocensura, negació i càstig (el subjecte fa elpossible per fracassar).

Quan la rúbrica consisteix en dues líniesparal leles entre les quals queda el nom, anomenades"vies de tren", s'associa a una autolimitació defacultats, manca d'autoconfiança. L'autor prefereixdeixar-se dur, encara que sigui una personaintel ligent. Busca la seguretat, seguint una línia deconducta estricta, s'autoprotegeix per evitarinvasions externes. També pot significar avançarsense distreure's buscant l'objectiu proposat, obviantels temes inoportuns i perseverant en l'objectiu. Elmatís el donarà el context.

Exemple de signatura en vies de tren, que per la resta se signes –velocitat,tensió– és més propera a la segona interpretació del paràgraf anterior.

76

Les rúbriques envoltants són les queemboliquen la signatura, tancant-la. Són normals enles primeres etapes i denoten una cerca de seguretaten el pla íntim, com també l'egocentrisme quesimbolitza dibuixar un oval (símbol del jo) al voltantdel nom. És una signatura pròpia d'adolescent, quesi perdura, acostuma a perseverar trets com lainseguretat, la reserva, el recel, l'ansietat, la pocasinceritat, la cerca de protecció, la dependènciafamiliar, la immaduresa, la inseguretat, ladesconfiança o la inadaptació, pròpies d'aquestaetapa.

Les rúbriques molt complicades indicaran, enprincipi, cautela o desconfiança, un "marejar laperdiu". Són pròpies de persones que, com a mínimen un primer moment, preferiran mantenir lesdistàncies, no manifestar-se de forma massa clara niadquirir compromisos. Valorar i matisar aixòdependrà, com sempre, de la resta de la signaturaque acompanyi la rúbrica i també de la lletra deltext.

Les rúbriques en espiral, sobretot si a més sónembolicades, indiquen idees fixes i obsessives d'un

77

món fet a mida i peculiar. Una certa habilitat percomplicar les coses i enredar-les.

Els grans inflats a les rúbriques poden tenir dosinterpretacions fonamentals. Poden ser persones degran vanitat amb molta capacitat d'exageració icapaces de crear un gran "bluf" al seu voltant. Éspossible que després ens trobem amb el globus quees punxa i perd l'aire de forma molt ràpida. O bé elsinflats poden ser fruit d'una gran creativitat mental iimaginació. És possible que puguin combinar-seambdues interpretacions. La diferència entre una ialtra la trobarem si sabem diferenciar quan els inflatsformen parts de lletres que realment permeten ferinflats o si són part del dibuix de la rúbrica, i pertant, pur ornament. Reproduïm una sèrie designatures amb formes clarament inflades depersonatges coneguts per la seva creativitat.

Autògraf d'Agatha Christie.

Autògraf d'Arthur Miller.

78

Autògraf de Richard Bach.

Les rúbriques en zig-zag són pròpies depersones amb coratge, amb capacitat per a rèpliquesfulgurants, bon humor, entusiasme i energia perarribar a les fites marcades.

Autògraf en ziga-zaga de Mark Twain.

Els trets finals a la dreta de la rúbrica (són moltcomuns els punts) són característics de personesperfeccionistes, previngudes, que necessiten dir laúltima paraula i comprovar-ho tot.

Un tret en diagonal descendent, de dreta aesquerra, serà signe d'una intel ligència desperta,distinció, dots de comandament i també desigd'imposició (si és exagerat).

Els trets finals, verticals i descendents, quepoden tenir, segons el context, l'aspecte negatiu de

79

caràcter trist o gris, també impliquen orgull,autoafirmació, independència (afany de mantenir lesdistàncies), un sentit pràctic i concret, autoritarisme,coratge en les afirmacions i en la comunicació de lesconviccions.

Si la signatura té forma d'X oberta a l'esquerra,l'espontaneïtat del subjecte serà major amb elsíntims, mentre que si està oberta a la dreta enstrobarem amb una personalitat amb més facilitat perfer contactes i més adaptable en l'entorn social.

Són comunes dues ratlles que creuen o puntuenun tret horitzontal sota la signatura. En sentitpositiu demostren certa habilitat per a les relacionshumanes i afany per al detall, no exempt d'efectismeo d'esperit d'aparentar.

S'ha de tenir present que una rúbrica senzillademostra autoconfiança, naturalitat i serenitat i quela distancia entre la signatura i la rúbrica ésdirectament proporcional al grau de vinculaciópsicològica amb la família i les persones mésproperes. Com més allunyada estigui la rúbrica quesubratlla del nom, més orgull (allunyament) trobemen el subjecte.

80

COM S'UTILITZA LA GRAFOLOGIA

Per acabar ens agradaria dir que la grafologia noés cap vareta màgica ni cap mètode infal lible.Tampoc és cap art endevinador, quiromàntic oastrològic. És només una eina de treball, unatècnica, un gran complement, que s'utilitza endiferents camps.

En el món laboral, se sol utilitzar en la seleccióde personal. Ajuda a escollir el millor candidat per aun lloc de nova creació i estableix quina personareuneix les millors condicions tècniques i depersonalitat per desenvolupar-lo. També potutilitzar-se per escollir entre possibles candidats apromocionar-se internament en una mateixaempresa, o per formar grups de treball segons lescompatibilitats que hi hagi entre ells. En campsmenys habituals, que no arriben a entrar enqüestions penals o constitutives de delicte, lagrafologia pot ajudar a detectar també anònims,abusos, suplantacions.

En el món de la salut, alguns autors parlen de lagrafopatologia. És evident que una persona ambtremolors a les mans deixarà trets evidents en elsseus escrits. El que a nosaltres ja no ens sembla tan

81

clar –potser per desconeixement–, és que unamalaltia de pulmó o ronyó, com altres autorsdefensen, també ho faci. Altra cosa serien lestoxicomanies que tenen també efectes en lesconduccions dels impulsos nerviosos i per tant en lacapacitat motora. És aquest tipus de malalties el quepodem intuir en grafologia (no una patologia algenoll). Sí que és possible aproximar-nos a l'estatemocional del subjecte. Però aquest està molt méslligat al psiquisme i a la part inconscient, que és enrealitat del que més s'ocupa la grafologia, que a lapart física pròpiament dita.

Dins d'aquest món es troba el que s'anomena lagrafoteràpia (modificació de l'escriptura segons laqual modificant els trets de l'escriptura es modificala conducta). Entenem que els seus efectes no sónrealment propis sinó que pertanyen a la teràpiaconductual, molt més àmplia, a la qual normalmentestà sotmès l'individu.

És cert que pot ser molt interessant observarl'escriptura infantil i la seva evolució (grafologiainfantil o paidografia), ja que el nen és un ésser encreixement constant, fonamentalment emocional.L'observació de la seva escriptura ens pot donarinformació addicional del seu estat d'ànim.

En les malalties psiquiàtriques sovint els metgesutilitzen mostres de lletres per observar l'evoluciódels malalts.

En el món judicial la grafologia pot ser

82

utilitzada per determinar l'estat psicològic de lapersona i s'empra sovint en casos de custodia de fillsper separació o en casos de malalties mentals. Unaespecialitat molt concreta, derivada de la grafologia,però que no analitza el caràcter o la psicologia de lapersona, es la perícia judicial cal ligràfica. Aquestatècnica, d'origen clarament grafològic, noméss'ocupa de determinar l'autenticitat d'un escrit osignatura, és a dir, si aquests han estat fets o no perla mateixa persona.

Aquests són alguns dels usos de la grafologia,però també es pot utilitzar per trobar lacompatibilitat entre parelles, per identificar obresd'art. I sobretot té un ús molt valuós, que és l'úspersonal i particular de l'eina que en pot fer qui laconeix, gairebé de manera diària i inconscient; ésuna eina divertida, que permet anar "colant" dadesde les persones del voltant, com per casualitat. Hemde ser prudents i no encasellar, ni precipitar-nos enels judicis, encara que sigui utilitzant-la com a "jocsocial".

La grafologia pot utilitzar-se sola o bécombinada amb altres tècniques. El que ésindubtable és que la seva qualitat dependrà, com tot,de la formació i de la prudència del grafòleg. Comen tot també, trobem diferents escoles, tendències iteories. A tall d'exemple, les autores d'aquest llibreno comparteixen l'eficàcia de la grafoteràpia, teoriasegons la qual, corregint un gest escriptural s'acaba

83

corregint una conducta. Hi ha però, grafòlegs que ladefensen.

No hem de pensar que cada vegada que veiemuna "g" com la de Lope de Vega, estem davantd'una persona obsessionada pel sexe. Perquè el queno ens hem plantejat en cap moment d'aquest escrités la forma de la part inferior de la "g", angulosaformant triangle, lligada a la lletra següent, deslligadade l'oval, angulosa en la base... ¿De quina "g" estemparlant? Amb això només volem remarcar, un copmés, la importància del context, de la repetició i dela qualitat del signe; en una paraula, de la necessitatde fugir del signe fix.

En grafologia, com més se sap, més prudents'ha de ser, i menys s'han d'aventurar afirmacionsràpides. Ja hem comentat que el gran avantatge de lasignatura de Lope de Vega és que és mort i cèlebre, iper tant, en coneixem la vida sencera. En aquest casseria tant com disposar d'una calculadora que enspermetés comprovar, a posteriori, el resultat del'anàlisi.

Cal dir també que la grafologia analitzapersonalitats i "tendències" de la personalitat. És adir, hi ha aspectes que es poden observar en unaescriptura, però que mai no es reflectiran en els fetsd'una persona determinada. Per fer-ho més clar,podem observar en una escriptura una moderadaquantitat de gestos d'apropiació indeguda (tendènciaa apropiar-se de les coses alienes), però si les

84

circumstàncies de la vida no fan que aquella personatingui mai la necessitat de quedar-se amb res delsaltres, o si mai té una feina en què estigui encontacte amb diners de forma directa, potser mai noarribarà a agafar res que no sigui seu. Ara bé, si ensen demanen l'anàlisi, per prudència, no podremrecomanar-la, per exemple, com a caixera d'uncentre comercial.

En aquest sentit, hi ha persones amb una lletraabsolutament sorprenent per les possibilitats deportar una vida esbiaixada i que, per contra, hantrobat una activitat, un camí, fins i tot una obsessióon canalitzar la seva actitud i abocar-hi totes lesinquietuds i els turments interiors (sublimació).

Un exemple prou clar és el grafisme deSigmund Freud. De família jueva resistent a l'èpocanazi, en sabem biogràficament molt poc (ell mateixva trencar en dues ocasions els seus escritspersonals). Segur que no va tenir una infància fàcil,ni dolça i que el sexe va envair les seves teories(actualment en revisió). Si comparem només d'uncop d'ull els grafismes de la "g" de Freud i de la deLope de Vega, trobem en totes dues una partinferior molt gran, però no podem trobar-hi capaltre punt de coincidència. El grafisme de Freud ésfonamentalment dur, confús i ple de trets desensualitat no necessàriament tendra. Tampoc hodevia tenir fàcil per entendre el concepte detendresa en la infància. També està ple

85

d'intel.ligència. Segurament per aquest motiu i pelsseus estudis mèdics, enfocats a la psiquiatria, es vasalvar de canalitzar la seva agressivitat d'una formamolt pitjor.

Grafisme i signatura de Sigmund Freud.

86

Bibliografia

· Escobar, Antonio. (1993). Grafología. Barcelona:Ed. De Vecchi, SA.

· Girolamo Moretti. (1977). Chi lo avrebbe mai pensato.Autobiografia. Ancona: Curia provinciale dei FratiMinori Conventuali.

· Klages, Ludwing. (1972). Escritura y caracter.Buenos Aires: Ed. Paidós.

· Moreno, Manuel. (1999). Grafología analítica.Introducción a la Grafopsicología.Bilbao: Ed. Peñatú.

· Muñoz Espinalt, C. (1975). Guía práctica de lagrafología y grafología de la firma. Barcelona: Ed. DeVecchi, SA.

· Pulver, Max. (1953). El impulso y el crimen en laescritura. Madrid: Ed. V. Suárez.

· Serratrice, G. y Habib, M. (1997). Escritura y cerebro(mecanismos neurofisiológicos). Barcelona: Ed. Masson,SA.

· Simón, José Javier. (1992). El gran libro de lagrafología. Barcelona: Ed. Martínez Roca, SA.

· Teillard, Annia. (1974). El alma y la escritura.

87

Madrid: Ed. Paraninfo.· Torbidoni, Lamberto y Zanin, Llivio. (1991).

Grafología, texto teórico y práctico. Santander: Ed.Tantin.

· Tutusaus Lovez, Jaime. (1997). Principiosgrafoestructurales fundamentales (Propedéutica grafológica).Barcelona: Ed. Agrupación de GrafoanalistasConsultivos.

· Vels, Augusto. (1991). Escritura y personalidad.Barcelona: Ed. Herder, SA.

· Vels, Augusto. (1991). Escritura y personalidad.Barcelona: Ed. Herder SA.

· Viñals, Francisco y Puente, Mª Luz. (1999).Psicodiagnóstico de la escritura (Grafoanálisis transaccional).Barcelona: Ed. Herder SA.

· Xandró, Mauricio. (1997). Grafología para todos, 7aedició. Madrid: Ed. Xandró.

· Xandró, Mauricio. (1991). Grafología superior.Barcelona: Ed. Herder SA.

88