PRESENTACIÓ DE LA LLEI DE LES ASSOCIACIONS DE CONSUMIDORS DE CÀNNABIS.

Parlament de Catalunya, 28 de juny de 2017.

A càrrec de David Pere Martínez Oró. Doctor en Psicologia Social. Coordinador de la Unitat de

Polítiques de Drogues de la Universitat Autònoma de Barcelona. En representació de la comissió

promotora de la ILP «La Rosa Verda».

Agraïments

En primer lloc agrair a totes les persones que han fet possible la tramitació d’aquesta llei, durant el

llarg camí que ha suposat arribar fins el dia d’avui. Agrair a la comissió promotora per la ingent tasca

executada.

A la Comissió de Salut i als diputats que la conformen, per escoltar tantes veus i fer possible que

aquesta llei arribi a bon port. Una especial menció a la presidenta de la comissió, la diputada Alba

Vergés.

A l’Observatori Civil de Polítiques de Drogues per ser-ne l’alma mater i impulsar la ILP “La Rosa

Verda”. Al moviment cannàbic, associacions, clubs i usuaris/es de cànnabis pel suport donat.

Un record especial a la gent de Rasquera per la seva capacitat d’innovació i com no al que fou el seu

alcalde Bernat Pellissa.

Moment de canvi

Avui és un dia d’enhorabona per la societat catalana. Avui realitzem un pas ferm per aconseguir una

societat més justa i igualitària. Amb la llei de les associacions de persones que consumeixen

cànnabis apuntalem més fermament la democràcia perquè el Parlament de Catalunya mitjançant

l’impuls d’una ILP de consens, comença a esmenar l’error històric que han suposat les polítiques

prohibicionistes en matèria de drogues.

Confiem que aquesta llei sigui el primer impuls en el nostre país per defensar els drets de les

persones consumidores de drogues i vetllar per les seves llibertats, entre elles la llibertat

farmacològica, però també per delimitar-los-hi les obligacions i els deures que implica exercir tal

llibertat.

La present llei té un talant netament democràtic que aparca la via penal i criminalitzadora i comença a

circular per la via de la regulació.

Catalunya pren l’únic camí possible en matèria de polítiques de drogues: la seva reforma en clau

normalitzadora, que no s’ha de confondre amb la banalització.

El cànnabis és una realitat social innegable i indeleble.

Tots els esforços realitzats per eradicar-ne el seu ús han fracassat estrepitosament. La lògica

prohibicionista compta en el seu haver uns minsos resultats satisfactoris, però ingents fracassos en el

seu deure. I això ho sabem perquè la evidència científica és aclaparadora, tot i els esforços per

dinamitar qualsevol intent seriós d’avaluació d’impacte de les seves polítiques.

Les conseqüències no previstes pel prohibicionisme, reconegudes des de 2008 per l’Oficina de les

Nacions Unides contra la Droga i el Delicte, fan insostenible perpetuar-lo i representa una vulneració

dels Drets Humans la persecució, l’estigmatització i l’expulsió als marges socials de les persones

usuàries.

Redoblar els esforços en polítiques prohibicionistes, com així ho demanen les veus més intransigents,

redobla també els danys, com per exemple, en el reforçament del crim organitzat, el rentat de

capitals, la corrupció policial, l’erosió del fonaments de l’Estat de Dret, com estem observant

esparverats a Mèxic. Vulneració dels drets humans i les llibertats individuals en forma de condemnes

desproporcionades de presó i també tortura i pena de mort, el cas més dramàtic en l’actualitat és la

Filipines de Duterte. Estela de fracàs que per sort els països netament democràtics estant deixant

enrere.

En l’actualitat són multitud els agents, des dels representants del món local fins a organismes

internacionals, que clamen per la reforma de les polítiques de drogues. El camí que emprenem

segueix l’alternativa política dels països que ja han començat a esquerdar el mur prohibicionista.

Més enllà del model imperfecte del Països Baixos. Uruguai i vuit estats dels Estats Units ja han

regulat el cànnabis amb finalitats recreatives i 29 estats dels Estats Units ho han fet amb finalitats

exclusivament terapèutiques, així com els Països Baixos i Alemanya, entre d’altres països europeus.

En aquest sentit, l’esmentada Oficina de les Nacions Unides contra la Droga i el delicte, en el seu

recent «Informe sobre drogues 2017», publicat fa just una setmana, reconeix explícitament la viabilitat

de les noves de formes de regulació del cànnabis, per tant, enterra la bel·ligerància contra les

propostes reformistes. Això ens evidència, que tot i que tímidament les agències internacionals

responsables de la fiscalització, són conscients que la innovació en les polítiques de drogues

esdevenen una necessitat.

Catalunya veié néixer les associacions cannàbiques, en primer instància de la mà d’ARSEC i

posteriorment de l’associació de tastadors de cànnabis de Barcelona. Des de llavors, el moviment

cànnabic ha estat persistent i perseverant per aconseguir la regulació del cànnabis. Un moviment

fortament implementat en el nostre país del qual les associacions cannàbiques en són el producte

més genuí. Associacions que entronquen nítidament amb la reificada tradició associativa catalana.

Sabem que la societat catalana ha impulsat, i també liderat molts canvis legislatius, i aquest n’és un

cas més.

A falta d’una regulació legal, els CSC a través de les seves Federacions (FEDCAC i CatFAC) han

treballat incansablement, per autoregular-se i aconseguir un consens reflecsat en les seves bones

pràctiques.

L’auto regulació ha permès fonamentar sòlidament el model de club social de cànnabis, exportat amb

èxit a d’altres països tant de forma legal com és el cas de l’Uruguai, com en la alegalitat com és el cas

de Bèlgica. Model que ja ha mostrat certa efectivitat tant per reduir riscos derivats del consum com

per defensar les llibertats dels consumidors de cànnabis.

Amb la llei que avui presentem arriba el moment d’establir un regulació de Dret dels CSC. Regulació

que elimina ambigüitats, zones grises i inseguretat jurídica. Terreny pantanosos que han estat

aprofitats per camuflar sota l’aparença de clubs socials de cànnabis pràctiques allunyades de l’esperit

genuí de les associacions cannàbiques.

Per tant, s’ha d’aplaudir al Parlament de Catalunya perquè per fi reguli les associacions cannàbiques,

i així poder esmenar, el greuge històric que han patit els conciutadans consumidors de cànnabis.

El nou escenari que possibilita la llei, ens fa preveure sense cap mena de dubte una millora

substancial en tots els àmbits.

Aquesta llei segueix la via reformista. Llei pionera a Europa i la primera del món a l’hora de regular

amb tots els ets i uts les associacions cannàbiques, condemnades fins el moment a la inseguretat

jurídica.

Llei com la que discutim avui, permet posar sota el control el cànnabis. Aquesta substància no és

inòcua i per això l’hem de regular i controlar.

Si les substàncies psicoactives les abandonem als marges socials el seu control és impossible i els

danys augmenten inevitablement. Per tant, aquesta llei permet a la societat catalana prendre el

control. Les associacions cannàbiques és convertiran, a partir d’ara, en un actor clau a l’hora de

preservar la salut col·lectiva.

Apostar per polítiques de drogues en clau normalitzadora és una oportunitat per posar llum a un

fenomen amagat en la foscor de la clandestinitat. Entre les conseqüències positives de la regulació

destaquem els avenços previstos en la recerca tant en clau biomèdica com sociocultural.

Més enllà de fonamentar l’Estat social i democràtic de dret, la llei permetrà la protecció dels drets del

conjunt de la població, i no només del 11,1% de la població entre els 15 i els 64 anys, que s’estima

que ha utilitzat cànnabis almenys una vegada en el darrer any, sinó també del 89% restant no té cap

contacte amb el cànnabis.

Possibilitarà preservar la salut pública ja sigui degut a la dispensació de productes amb totes les

garanties sanitàries, ja sigui per la implementació de programes de prevenció, sensibilització o

assistencials.

Permetrà millorar la convivència cívica, i també, la seguretat ciutadana, i confiem en què disminueixi

la delinqüència i debiliti el crim organitzat.

I quan s’estableixi els mecanismes legals oportuns serà una font de ingressos a l’erari públic, perquè

més enllà de certs gravàmens, formalitzarà feines que en aquest moments es troben en la informalitat

i la precarietat.

Procés de tramitació de la llei

Tramitar una Iniciativa Legislativa Popular, com bé sabem, no és un tasca fàcil, sense la voluntat

d’una comissió promotora potent l’empresa hagués esdevingut una quimera. Aconseguir 50.000

firmes, en un país de més de 7 milions i mig d’habitants ha precisat d’una quantitat considerable de

recursos humans i econòmics, així com d’ingents esforços per part de tots els agents implicats. I més

fer-ho amb només 9 mesos.

Es presentaren més de 65.000 firmes de les quals foren validades més de 56.000. I tenim el

convenciment que si haguéssim tingut més temps i més recursos, el nombre de firmes hagués estat

molt més elevat perquè a les persones que si els hi presentava l’oportunitat de signar a favor de la

ILP, ho feien. Només una minoria si negava.

Un clar indicador que la ciutadania catalana dóna suport a la regulació dels clubs de cànnabis, és a

dir, una mostra innegable de la voluntat social per fer un pas endavant en la reforma de les polítiques

de drogues i avançar cap a societats netament democràtiques.

I hem de reconèixer que la ILP la Rosa Verda ha estat i és un referent per altres estratègies polítiques

que persegueixen la regulació del cànnabis, com és el cas de la ILP de nivell estatal “Tu Papel

Importa” que necessita 500.000 signatures. Des d’aquí oferir l’experiència de la Rosa Verda a tots els

agents que vulguin començar un procés regulador.

Què aporta la llei de regulació dels clubs de cànnabis.

La llei de les persones que consumeixen cànnabis gaudeix d’un ampli consens i la comissió

promotora està suficientment satisfeta amb el redactat proposat avui a l’hemicicle.

La llei garanteix els drets i les llibertats fonamentals en consonància de l’article 15 de l’Estatut

d’autonomia de Catalunya on es «reconeix que les persones tenen dret al lliure desenvolupament de

llur personalitat i capacitat personal».

Posa punt i final a la inseguretat jurídica i sanitària que suposa una injusta discriminació i la vulneració

del seus drets fonamentals als consumidor de cànnabis.

Una llei que té els següents objectius:

• L’autoabastiment i la distribució de cànnabis entre els associats.

• La prevenció de riscos i la reducció de danys associats als mercats informals.

• La informació als associats relativa a la substància, al consum i als riscos.

• Control de qualitat del cànnabis.

La llei contempla unes condicions d’ingrés als clubs de cànnabis (major edat, consumidor cànnabis,

aval d’un altre soci, excepte en casos terapèutics que degut a la seves necessitats reben un tracte

diferencial en diferents moments).

Marca uns drets clars als associats, però també una deure

A més les associacions cannàbiques tindran unes obligacions documentals amb diferents llibres com

els d’associats i el d’autoabastament, transport i distribució.

Estableix quantitats màximes de producció dels clubs (150 kilos) i 60 gram per socis.

Vetlla per evitar la distribució a terceres persones amb una especial atenció als menors.

Especial protecció a la salut pública amb la prohibició de consum d’alcohol i de consumibles.

Estableix un règim sancionador.

Les pors de la reforma

Som conscients que determinades veus intentaran desvirtuar els avenços socials, polítics i sanitaris

que aquesta llei pretén aconseguir. Despertant les pors irracionals i la visceralitat de rebuig contra tot

allò que remet a drogues fins el moment fiscalitzades. En ocasions s’utilitzaran burdes caricatures

com la teoria de la escalada, que pregona infundadament que l’inici del cànnabis comporta el salt a

substàncies potencialment adictives como l’heroïna. La ciència ens evidència que això no és així.

També s’apuntarà a l’augment dels consums de cànnabis. Els primers resultats de les avaluacions

d’impacte de Colorado, on es permet el cànnabis recreatiu, mostren que la legalització no implica un

augment del consum, sinó que les tendències del darrers anys continuen en la seva línia. Es pot dir

que la major oferta augmenta el consum. Això depèn de com es produeix i es dóna l’oferta. El model

proposat per la present llei contempla una dispensació totalment controlada. A més, en el nostre

context l’oferta de cànnabis és gairebé total. Com així ens ho mostra l’enquesta a població escolar i

població general, i qui en vol consumir en consumeix, les polítiques prohibicionistes no ho han

impedit, per tant, controlar sensatament l’oferta no té perquè correlacionar amb l’augment del

consum.

L’augment de fracàs escolar i el consums dels menors també es presentarà com una conseqüència

no desitjada de la regulació dels clubs de cànnabis. No hi haurà millor manera de controlar els

menors i els seus consums en un escenari que miri de cara la realitat del consums i controli la

dispensació de cànnabis. I com bé sabem el fracàs és producte de factors contextuals on els

cànnabis només acaba se’n el punt culminant d’un context complex

Les veus contraries a la reforma a voltes invoquen a estudis científics per a desacreditar qualsevol

procés de reforma, però en el cas que es presentin tals estudis ràpidament s’observen fortes

mancances metodològiques o un clar biaix ideològic que comporta que els dits estudis científics

derivin en documents ideològics.

Tancament.