atalunya, al llarg de la sevahistòria, ha hagut d’acostu-mar-se a conviure amb un Es-tat que no li somriu, que la

mira amb desconfiança política i que no-més la considera Estat quan es tracta d’o-bligacions catalanes.

El control previ dels pressupostos de lesautonomies per part del superMinistre DeGuindos és una maniobra per aigualir –encara més– el cafè per a tothom o és unanecessitat per aconseguir l’estabilitat !-nancera? Hi ha arguments per defensar lavalidesa d’ambdues respostes.

El mapa autonòmic de l’Estat és gaire-bé un tsunami blau –al març s’hi afegiràAndalusia–i l’argument que la decisió éscontra algú en concret no s’aguanta. Lesautonomies del PP acceptaran sense obrirboca allò que digui La Moncloa. Cap líderterritorial –excepte Esperanza Aguir re–gosarà contradir Mariano Rajoy. Per a lesbaronies del PSOE com del PP, les presi-dències autonòmiques són un campa-ment base per fer el seu cim de la políticaprofessional, que suposa l’esperança d’a-terrar al Consell de Ministres.

L’Estat de les autonomies ha derivat enun marasme laberíntic de 17 burocràciessubestatals que han anat estenent els seusespais competencials creant duplicitatsadministratives i serveis públics; TV i rà-dios autonòmiques i locals; in!nites so-cietats públiques, organismes, funda-cions... amb la inherent disbauxa !nance-ra que suposa.

Podríem afegir les Diputacions provin-cials, les Delegacions i subdelegacions del’Estat, dels Ministeris, de la Generalitat(no les ambaixades) o els Consells Co-marcals de l’àrea metropolitana de Barce-lona.

Darrere la gènesi d’aquest estat autonò-mic hi ha la clara estratègia de l’Estat du-rant la transició, de frenar i aigualir les as-piracions de la perifèria (Catalunya i Eus-kadi) creant banderes, himnes, parla-ments territorials, dibuixant fronteres ialentant sentiments autonòmics –enmolts casos– arti!cials i !cticis.

Aquell invent–decisió i la por que pre-tenia amagar és la causa principal de la si-tuació que tenim: autonomies amb undè!cit incontrolat i un deute cada copmés compromès.

El principi de subsidiarietat que defen-saven els federalistes ha estat substituïtpel castís tradicional «qué hay de lo mío».

La solució que busca el Ministre de Guin dos s’aixopluga en la tesi de l’infor-me FAES que va dirigir Gabriel Elgorria-ga i que porta per nom: Por un Estado Au-tonómico racional y viable. Serà aquest elpunt de partida d’unes reformes que esposaran en marxa aquesta legislatura en-caminades a posar ordre i a recentralitzarel mapa autonòmic.

Compte, però, que el nou ordre que esvol generalitzar, també afectarà Catalu-nya. I també, per què no dir–ho, serà uti-litzat políticament en favor d’unes ideesque, emparades per la majoria absolutís-sima, se senten més fortes que mai.

Davant aquesta situació, què pot ferCatalunya? Abans d’entrar–hi, una prèviaque ens pot ajudar a dibuixar–nos ambmés claredat la imatge de l’escaquer.

Euskadi i Navarra, règims forals, estanamb bones condicions de blindar–se a lesnormes de control previ de l’Estat delspressupostos autonòmics. El règim foralés a la Constitució i el més important,

aquests territoris recapten els seus propisimpostos.

Catalunya, per la seva banda, ni surt ala Constitució ni té eines pròpies: depènde les transferències de l’Estat.

Què pot fer, doncs, el Govern català? Elmoment polític present de casa nostra escaracteritza per una fragilitat institucionalimportant: la Catalunya política viu unmoment de wait & see. No hi ha eines re-als per dissenyar una sortida catalana –pròpia– a la crisi. Mentrestant, esperemque la troika franco–alemanya adopti de-cisions que es comencin a aplicar als dife-rents estats amb l’objectiu que el cicleeconòmic torni a arrencar i a donar fruits!ant–ho tot a què la liquiditat i el crèditcirculin altre cop.

Quan l’actual Govern era a l’oposició hotenia molt fàcil: «el Govern és incompe-tent; el Govern és el culpable de tot ple-gat». Després del primer any al Palau de laGeneralitat, es busca un nou relat per a lapresidència Mas, per als 3 anys de legisla-tura, que dibuixi a l’horitzó una estaciód’arribada per a les persones i pel País.Mentre no s’acaba de de!nir aquest nourelat, la decisió del Ministre Guindos esconverteix en munició per entretenir elpersonal.

Hi haurà una mena de negociació vir-tual on cal reconèixer que el punt de par-tida per a la Generalitat és de franca infe-rioritat. En el marc d’un mandat ampli re-ferendat per la majoria absoluta del PP,que no contempla de cap manera cappacte !scal, l’Estat rea!rma la seva posi-ció dominant imposant un element nouen la negociació per di!cultar més lesconverses i allunyar les condicions per al’acord: el control previ dels pressupostosautonòmics.

Seria desitjable que la resposta catala-na deixés de ser resistencialista, que esti-gués a l’alçada del moment històric i polí-tic, en positiu i com defensava el presi-dent Tarradellas, que passi per «no fer elridícul».

La Catalunya o!cial sap molt bé commodular la intensitat del frame del Ma-dri«t» «enemic que agredeix». Compte.Tractem la ciutadania com a adulta queés. No es tracta només de cohesionar in-ternament davant un escenari de feblesa.Aquest argument és una oportunitat delGovern per marcar paquet, però és ungest buit i de cara a la galeria, sense capconseqüència, amb un mínim marge derecorregut i que es dissoldrà com un ter-ronet de sucre a l’aigua.

O, per exemple, amenaçar amb un«tancament de caixes» quan no hi ha re-captació pròpia, quan la Generalitat de-pèn !nancerament de les transferènciesde l’Estat per arribar a !nal de mes, pagarnòmines i inversions és una demostraciómés que la classe política catalana encarano és adulta i viu en una «matrix» de laqual no vol despertar.

Catalunya té quatre elements sobre lataula:

– El primer són els drets històrics pre-ambulats de l’Estatut, com a tret diferen-cial. Malgrat no ser a la Constitució.

– Segon: «No pagarem els plats trencatsde l’estat de les autonomies, quan nosal-tres som l’argument real darrere aquestinvent. Nosaltres aquesta situació nol’hem provocada». Per tant, la resposta

passa per una reformulació profunda del’Estat. Que l’Estat redueixi i limiti aque-lles autonomies alentades des de l’arti!-cialitat amb l’objectiu de frenar la perifè-ria.

– Tercer: les consultes populars a l’en-torn del Pacte Fiscal que no hauria de re-nunciar a sortir del règim comú ni a la re-captació absoluta de tots els impostos.

– Quart: posar sobre la taula el concep-te «d’administració única» i el d’una re-fundació general de tota l’arquitectura del’Estat federal amb totes les seves conse-qüències.

Enfrontar–se al Govern de l’Estat ambuna majoria absolutíssima seria gratuït iinoperant. Més encara quan el negocia-dor català en cap es diu Duran i Lleida.Tot sembla indicar que assistirem a unaversió actualitzada del més peix al cove. Elpresident Mas s’ha tornat a oferir al presi-dent espanyol donant el suport de CiU ales primeres mesures aprovades pel Go-vern del PP. La jugada també mira l’esca-quer de la Ciutadella.

Ho intentaran tot per pactar, però ja sa-bem la resposta de Rajoy a Duran i Lleidaal Debat d’investidura i com de diferentva ser el tracte que va dispensar a Josu Er-koreka (PNB).

L’alternativa passa per construir unacord generós, ampli i de concentració aCatalunya que doti les institucions catala-nes de més legitimitat amb un doble ob-jectiu irrenunciable:

– Sortir del Consell de Política Fiscal iFinancera on l’Estat juga a casa, posar lesregles del joc on la veu catalana queda di-luïda entre la resta d’autonomies (gairebétotes blaves) i amb el totpoderós Ministerid’Economia al capdavant i on un reial de-cret del Ministeri fa tremolar tot un Esta-tut d’Autonomia.

– La recaptació de tots els impostos.– Un element que es podria posar sobre

la taula per donar oxigen a la negociació,seria agafar el concepte de deute històricamb el qual apel·lava Andalusia una ex-cepcionalitat històrica i temporal i vestir–lo i dotar–lo amb el dè!cit !scal històricamb què s’ha castigat i es castiga Catalu-nya.

Es tractaria, doncs, d’un moviment peraconseguir la unitat catalana que va fra-cassar tan estrepitosament amb la nego-ciació de l’Estatut del 2006. El PP es torna-rà a autoexcloure, malgrat que de retrucaquesta concertació catalana ajudaria alPP a què no se li pugi al cap la majoria ab-solutíssima –temporal–que no afavoreixialtre cop unes condicions per a una ente-sa de la gran coalició sociològica que vafer fora l’aznarisme de la Moncloa el 2003.No sembla que sigui l’estil Rajoy.

Per tant, menys «fer el ridícul», menystestosterona, una mica menys CiU, mésgenerositat i més Catalunya. Retornar lapolítica catalana de la «matrix» on estàinstal·lada seria una magní!ca oportuni-tat històrica i un exemple per a les futuresgeneracions.

* És soci i consultor de ComunicacióPública d’@ingenia_pr. Politòleg per laUAB i Màster en Comunicació Políticaper l’Escola de Consultors Polítics (Gra-duate School of Political Management)de la George Washington University i laUniversitat de Navarra.

C

L’autor considera que el moment polític present es caracteritza per una fragilitat institucional important:la Catalunya política no diposa d’eines pròpies per dissenyar una sortida a la crisi i viu en temps d’espera

LA CATALUNYA MÉS FRÀGIL

«Seria desitjable que la respostacatalana deixés de ser resistencialista,que estigui a l'alçada del momenthistòric i polític, en positiu»

«Enfrontar–se al Govern de l'Estat ambuna majoria absolutíssima seria gratuïti inoperant. Més encara quan elnegociador català es diu Duran i Lleida»

DIARI DE GIRONA

L’ANÀLISI

Aleix Cuberes *GIRONA

28DIUMENGE, 15 DE GENER DE 2012 | Diari de Girona

CATALUNYA