IES. Nicolau Copèrnic. Història de la Filosofia, 2n BATX.Examen

Nom i Cognoms:…………………………………………………………………………………………………… Data:…………………………………….

Sóc, doncs, una cosa de veritat, i que existeix de veritat; però, quina cosa? Ja ho he dit: una cosa que pensa. I què més? Miraré de buscar més intensament en la imaginació per a esbrinar si no sóc alguna cosa més. Certament, no sóc aquesta combinació de membres que anomenem cos humà [... ] perquè ja he suposat que [... ] això no era res; i, tanmateix, sense canviar aquesta suposició m’adono que no deixo d’estar segur que jo sóc alguna cosa.

[... ] Sé que jo existeixo, i vull saber què és aquest ―jo que sé que existeix. És clar que la concepció de mi mateix a la qual he arribat no depèn de les coses que encara no sé si existeixen i, per consegüent, encara amb més motiu no depèn de cap de les coses que la meva imaginació es figura. I els mateixos termes ―figurar-se‖ i ―imaginar‖ m’adverteixen el meu error: en efecte, estaria inventant si imaginés ser alguna cosa, perquè imaginar és contemplar la figura o la imatge d’una cosa corpòria. Ara bé: sé del cert que jo existeixo i sé també que totes les imatges (i, en general, totes les coses que es refereixen a la naturalesa dels cossos) potser són només somnis o quimeres. En conseqüència, veig clarament que és tan absurd dir ―usaré la meva imaginació per a conèixer més distintament què sóc‖ com ho seria dir ―ara estic despert i percebo una cosa real i vertadera, però com que no la percebo encara prou nítidament, m’adormiré per tal que els meus somnis me la presentin amb més veritat i evidència‖. Així doncs, sé amb certesa que res del que puc comprendre per mitjà de la imaginació no pertany al coneixement que tinc de mi mateix, i que cal que allunyi el meu esperit d’aquesta manera de concebre, per tal que ell mateix pugui conèixer distintament la seva pròpia naturalesa.

Meditacions metafísiques, II. René Descartes.

1.Expliqueu breument –entre cinquanta i vuitanta paraules- les idees principals del text i com hi apareixen relacionades [2 punts].

Per ordre d’aparició són les següents: Primera: Descartes ha arribat a que sap que ell existeix, que és una cosa que pensa i que no és una cosa corpòria; segona: la imaginació permet imaginar només allò que és corpori; i finalment, que la imaginació no ens permet saber res sobre quina és la naturalesa del ―jo.

2.Expliqueu breument –entre cinc i quinze paraules en cada cas- el significat que tenen en el text els mots o expressions següents:[1 punt]

a) ―imaginació: procés pel qual podem contemplar una figura o imatge material. b) ―cosa corpòria: objecte físic, que es pot traduir a extensió i mesurar (res extensa)

3.Expliqueu el sentit de la frase següent del text i de la comparació que s’hi estableix: “―és tan absurd dir ―usaré la meva imaginació per a conèixer més distintament què sóc com ho seria dir ―ara estic despert i percebo una cosa real i vertadera, però com que no la percebo encara prou nítidament, m’adormiré per tal que els meus somnis me la presentin amb més veritat i evidència”. (En la resposta, heu de referir-vos als aspectes del pensament de Descartes que siguin pertinents, encara que no apareguin explícitament en el text.) [3 punts].

CONSIDERACIONS/OBSERVACIONS PRÈVIES A L’HORA DE RESPONDRE:

Aquesta pregunta és el cor del comentari de text, on l’alumne/a ha de demostrar la seva maduresa, tant en la visió de conjunt, com en la redacció. L’estratègia és ben simple: Primerament, cal respondre a la pregunta, de forma directa i no massa extensa. I més endavant, a ―aquells aspectes del pensament de l’autor que siguin pertinents . Però ¿què vol dir això? Doncs vol dir que ens hem de referir, en aquest cas, a allò que provoca que Descartes es posicioni de la manera com ho fa: és a dir, per què diu que és una ―cosa pensant? Per què es refereix al cos físic com quelcom més irreal que el ―cos mental o cogito (PENSAMENT).?

Fer de Descartes i de les ―Meditacions un text que ―respiri, ―viu... Explicar només el recorregut del dubte fins al cogito, i després del cogito fins a la naturalesa com quelcom real i matematitzable –ja sí plenament creïble- gràcies a la presència d’un ―Déu no enganyador , com si fos un divertiment... (com aquell que juga a la PLAY i supera pantalles), és que està empetitint Descartes.

Hem de donar, doncs, al comentari, una dimensió de conjunt; hem d’indicar, tot i que sigui de forma breu, que darrera d’aquests meandres argumentals es troben unes vicissituds històriques intel·lectuals de l’època, religioses i personals. No caiguem en el recurs de la recitació del lloro, perquè sinó al Descartes innovador, trencador, que dóna pas, juntament amb Galileu i a tants d’altres, a la física quantitativa, que tant utilitza elmetge quan demana una anàlisi de sang fins a l’arquitecte o enginyer quan calcula la resistència de materials

Proposta:

Descartes vol donar a entendre que tan invàlida és la font de la imaginació, molt donada a distorsionar la informació que provenen dels sentits, com la suposada ―realitat‖ dels somnis. Ni la imaginació ni els somnis són cap base segura per assolir una veritat tan sòlida com la del COGITO, inqüestionable i base segura per avançar.

Aquest fragment pertany a la segona ―Meditació segona de ―Les ―Meditacions metafísiques, on Descartes vol demostrar l‘existència d‘una veritat segura i indubtable, després que a la Primera Meditació hagi posat en marxa el seu dubte metòdic (que no escèptic) per tal de superar l‘escepticisme propi de l‘època del Barroc.

Aquest escepticisme, originat, entre d‘altres factors, per la crisi de la Escolàstica i el seu criteri de veritat basat en l‘autoritat, crisi de la visió aristotèlico-medieval del món, i de la insuficiència del mètode inductiu i ―empirista de Bacon, com alternativa a l‘Escolàstica: És clar que la concepció de mi mateix a la qual he arribat no depèn de les coses que encara no sé si existeixen i, per consegüent, encara amb més motiu no depèn de cap de les coses que la meva imaginació es figura‖.

En el món de la intel·lectualitat del segle XVII, l‘escepticisme i pessimisme existencial havia guanyat molt de territori i expressa la incertesa d‘aquella època de transició, doncs lo vell no acabava de morir i lo nou encara no acabava de néixer.

Descartes, doncs, convençut que les matemàtiques sí que eren una ciència segura, molt més que la física antiga aristotèlica, considera que aquest àmbit del saber sí que és apte per a proporcionar-nos les eines necessàries per refundar la ciència sobre bases prou sòlides.

Les matemàtiques no provenen de l‘experiència, formen part de les nostres capacitats innates. Si aconseguim que la intel·lectualitat es convenci d‘això, podem construir una física basada en criteris quantitatius més que no pas qualitatius. Així ho havia intentat Galileu, en expressar que la naturalesa estava escrita en llenguatge matemàtic i amb la seva distinció entre qualitats primàries objectives (matemàtiques) i qualitats secundàries (subjectives i provinents dels sentits enganyosos i equívocs).

Descartes, conscient també que la tradició del saber hermètic i màgic -un altre adversari a superar-estava impedint la democratització de la ciència, considerarà una tasca prioritària guanyar-se el crèdit dels escèptics. I és per això que emprarà el recurs de la meditació, exercici propi dels jesuïtes de la Flèche, per tal de sotmetre a la raó a un test exhaustiu.

De les 6 Meditacions, la primera està destinada a aquest procés de dubte intensiu: dubtarà dels sentits, de la realitat, del mateix Déu, de les matemàtiques...., de tot... Però arribarà a un punt delqual no és possible dubtar: del propi dubte, que és una modalitat del pensar.

La segona meditació, a la qual pertany aquest fragment, està destinada a demostrar que el JO PENSANT és més autèntic i vertader (segur) que el propi jo físic: ―Certament, no sóc aquesta combinació de membres que anomenem cos humà... ―

A la Tercera Meditació i successives, Descartes es dedicarà a que, un cop demostrada l‘existència i veritat del cogito i dels seus continguts, queda provada l‘existència d‘un Déu no enganyador que sí que em permet confiar en la realitat que m‘envolta, sempre i quan jo en tingui evidència –idea clara i distinta- i traduir-la a termes geomètrics i matemàtics. D‘aquesta manera, allò físic és mesurable quantitativament (res extensa).

Neix així la ciència moderna, amb dos grans pilar: l‘optimisme en la capacitat individual per dominar i controlar el món a través de les matemàtiques, i també en que Déu, si bé ha creat el món, ja no intervé en ell, sinó que el món funciona automàticament, i ja no és necessari recórrer a la participació divina per explicar el món.

4.Compareu la concepció de Descartes del coneixement amb una altra concepció del coneixement que es pugui trobar en la història del pensament occidental [2 punts ].

Descartes és un filòsof racionalista. Defensa que hi ha idees innates. Per a ell, els sentits no poden ser la font última de coneixement. No podem trobar en el que ens diuen els sentits res que ens garanteixi plenament que no ens enganyen. Això no vol dir que Descartes no troba la manera de refiar-se dels sentits. El seu argument és que, partint de la meva pròpia existència i del fet que tinc la idea de Déu, és possible demostrar que en certs casos bàsics –quan fem la observació tenint en compte la millor evidència possible, quan seguim els principis i les regles de la millor ciència possible- tenim dret a refiar-nos dels sentits: altrament, Déu ens estaria enganyant. I això no pot ser, ja que Déu és infinitament omniscient, bo i poderós.

La comparació òbvia que es podria fer: amb la concepció empirista del coneixement (Hume).

Altra possibilitat: la comparaci ó amb Plat ó . Aleshores caldria exposar alguna diferència entre el racionalisme de Plató i el de Descartes. Per exemple algunes vies d´argumentació a desenvolupar:

a) La manera en qu è D é u és, per a Descartes, garantia el coneixement Vs demiürg creadorb) Teoria del coneixement: El coneixement que obtenim mitjançant els sentits cau dins de la mera opinió i el coneixement que s'obté mitjançant la raó (Matemàtiques i dialèctica) és la veritable ciència. Aquesta visió del coneixement que ja es trobava en Parmènides és l'origen del racionalisme que pot trobar posteriorment en pensadors com Descartes o Kant. La reminiscència platònica i les idees innates de Descartes estan molt relacionades.

L‘abast diferent de l‘innatisme. El que es demana és que l‘alumne compari la concepció de l‘autor amb altra –una qualsevol. Per tant, el fet que l‘alumne triï qualsevol altra -.diferent de les suggerides- no pot comptar mai en

contra seu.

C) Antropologia: Coincidència amb el racionalisme de Descartes . El plantejament dualista de Plató tornarà a repetir-se en la Modernitat dins del corrent filosòfic anomenat racionalisme. Tant Descartes com Kant defensaran l'existència d'un ànima separada del cos.

5.Expliqueu si esteu d’acord o en desacord amb l’afirmació següent: ―Per a conèixer-me a mi mateix, per a saber quina mena d’entitat sóc, només em cal usar la reflexió i el raonament‖. Raoneu la resposta [2 punts ]La resposta dependrà de la vostra postura a favor o en contra, però sempre heu de justificar el vostre raonament amb el conceptes propis de l´autor. Concretament en aquesta pregunta oberta heu de raonar, en context amb tot l´examen, si esteu d´acord o no en què és més fàcil conèixer el meu esperit (res cogitans) que les coses externes (res extensa)