El mite de l’Hades La geografia del més enllà

Fedó de Plató

Compromís ètic«Si l’ànima és immortal calque en tinguem cura.»

La immortalitat de l’ànima creaun compromís ètic. Si la mortdel cos fos l’acabament de tot,bons i malvats tindrien el mateixdestí final: l’anorreament.

Tanmateix, s’acaba de demostrar que això no succeeix i, per tant, caldrà tenir molta cura de l’ànima, ja que quan se’n va a l’Hades, porta amb ella «el seu bon comportament i la seva criança».

En definitiva, l’ànima serà jutjada i rebrà càstigs o recompenses segons com hagi estat la seva vida terrenal.

Daimon

El daimon és una menad’esperit o geni que, segons escreia, cadascú tenia assignat. Eldaimon (literalment, dimoni)era com un àngel de la guardaque protegia la persona ambqui estava vinculat. Plató s’hirefereix en altres obres com araApologia, Eutífron i Teetet.

Cel com a Univers

L’homogeneïtat del cel (és adir, de tot l’Univers) impediriaa la Terra de caure. I, per tant,la Terra no necessita cap medi que la sostingui. Anaximandre de Milet (~610-546 aC) ja havia formulat una explicació semblant, en dir que la Terra no necessita cap suport per mantenir-se estable.

Mite de la cavernaNosaltres no ens adonem que vivim en aquestes cavitats de la Terra sinó que pensem que vivim a dalt en la superfície,com si un home visqués enmig de la profunditat de l’oceà i es pensés trobar-se sobre la superfície del mar: veienta través de l’aigua el Sol i els altres astres, creuria que l’oceà és el cel. Un home així, per la seva indolència i feblesa, maino seria capaç d’arribar a flor d’aigua ni hauria vist emergint i girant-se des del mar envers el nostre lloc, com aquest és méspur i més bell que el seu; ni tampoc no ho hauria sentit dir d’algú que ho hagués vist.

Aquests paràgrafs mantenen un cert paral·lelisme amb elmite de la caverna de la República pel fet d’assenyalar quevivim enganyats en el fons del nostre món terrenal i no en la superfície superior de la Terra, semblantment a com aquells presoners vivien en la cavernapensant que les ombres que veien eren la realitat.

La «pilota de dotze peces» ésuna al·lusió al dodecàedre,políedre regular de dotze cares,que són pentàgons regulars.El dodecàedre és un políedresemblant o aproximat a la perfectaforma de l’esfera. Plató,en el Timeu, relaciona els cincpolíedres amb un element físic.D’aquesta manera, el cub dónalloc a l’element terra; l’icosàedre,a l’aigua; el tetràedre,al foc; l’octàedre, a l’aire; i eldodecàedre... té una funciódecorativa. Plató (Timeu, 55c)diu que el demiürg va utilitzarla cinquena composició —eldodecàedre— per a l’Universquan el pintà. Les dotze pecessón els dotze trossos de pell deforma pentagonal amb què esfabricava una pilota.

El Tàrtar era considerat,antigament, una regió moltprofunda del món subterranio inframón on hi havia tancatsels titans rebels després de servençuts per Zeus i els altresdéus olímpics. Més tard, elTàrtar passà a designar el lloc on eren recloses les ànimesmés malvades i criminals. Talcom diu més endavant enaquest diàleg: «Els qui han fetmolts i grans sacrilegis, homicidiscriminals [...]. El destí quecorrespon a aquestes personesles empeny avall cap al Tàrtard’on no sortiran mai.»

Els noms dels rius provenend’Homer i són Oceà, Aqueront(que vol dir «riu d’aflicció»), Piriflegetont (que vol dir«riu de foc ardent») i el Cocit(que vol dir «riu de planys»).Oceà, però, en Homer, no ésun riu infernal sinó un correntd’aigua que envolta la Terra.

El Tàrtar

Aquells que han tingut unavida justa són alliberats delscàstigs de viure en aquestesmasmorres subterrànies i«pugen amunt fins a arribara aquesta estada pura on hand’habitar sobre la terra».Les ànimes d’aquells que hanpracticat la veritable filosofiaassoleixen «uns habitaclesencara més bells», que difícilmentes poden descriure enpoques paraules.

El mite de l’Hades

El filòsof i matemàtic francès Blaise Pascal (1623-1662) vaformular un argument sobre l’existència de Déu semblant aaquest de Plató. Segons Pascal, és completament racionalcreure en Déu, atès que no es disposa de cap evidènciainqüestionable. Creure en Déu (teisme) és, diu Pascal, moltmés rendible i profitós que no creure-hi (ateisme). Si es creuen Déu i es porta una vida en consonància, llavors si Déuexisteix realment, el guany és immens (el cel etern); si,en canvi, Déu no existeix, el que es pot perdre per haver-hicregut és insignificant. Creure en Déu, doncs, val la pena,segons el filòsof francès.

A tots els qui s’han dedicat a la filosofia i han menystingut els reclams del cos els espera una ràpida «sortida a l’Hades», on gaudiran eternament en companyia dels déus i dels millors homes. Creure-hi és «un bell risc».

Creure-hi és «un bell risc».