BIG CRUNCH

Ens han parlat d’un Univers

en permanent expansió.

I vet aquí que hem volgut, sempre,

abastar-ho tot.

Ens afanyem

a saber-ho tot.

Ens desvivim

per tenir-ho tot.

No en tenim mai prou:

els límits se’ns escapen.

Ens fugen de les mans.

Tanmateix no arribarem mai

a abastar l’Infinit.

Potser no calia

escarrassar-s’hi tant.

Ara ens diuen —els que en saben—

que anàvem ben errats.

No es tractava pas de créixer

sense mesura,

ben inflats, com globus

de vanitat.

Potser ens caldrà, més aviat,

saber

dir

prou.

I, si de cas, haurem d’aprendre

a desfer el camí.

I desprendre’ns

de les coses

—de les noses—

per fer-nos

de nou

ben petits

petits

petits

petits

petits...

JÚPITER

Sóc el teu pare gegantàs.

Et guardo el son, i tu no ho saps.

Em fas molt lluny, em creus distant.

Però jo vigilo el teu alè.

Entomo els cops, aturo els dards

et sóc escut i guardià.

Terra tan fràgil i estimada,

només tens ulls per al teu Sol...

Mentre somies confiada,

i tu no ho saps, jo et guardo el son.

Cristall i espurnes: porta anuncis de festa l’aigua que dansa.

ODA A LA TERRA Perquè ens perdoni la guerra, que l’ensagna, que l’esguerra, abans de passar la ratlla m’ajec i beso la terra i l’acarono amb l’espatlla. Pere Quart Em descalçaré per trepitjar Terra sagrada. Deixaré que la sorra penetri dits i ungles i que em llepi l’escuma de l’onada jacent. Desfaré flocs de neu amb les meves mans balbes i obriré els llavis secs per omplir-me’ls de pluja. Caminaré de puntes trepitjant l’herba humida. Remuntaré carenes de cimals escarpats, davallaré a fondàries on no arriba la llum. M’enlluernarà el sol de blanca resplendor i jugaré a l’acuit amb la lluna, de nit. Em bressolarà el mar amb la seva cançó i el vent l’escamparà, salvatge com un crit. Escoltaré el batec de la saba que frisa, abraçada ben fort a la soca d’un pi. I en el meu silenci fervent m’ajupiré i faré aquest prec: Terra beneïda, vell planeta blau, fes-nos el present d’una vida en pau.

FORAT DE CUC

El potent telescopi ens porta

a l’origen del Temps.

Només cal mirar per veure

la llum primigènia.

Sense moure’ns de lloc, viatgem

centenars de milions

d’anys enrere.

Quin estrany privilegi,

gaudir de l’espectacle!

No s’ha perdut res.

Ni la més ínfima de les partícules

no s’ha extraviat pel camí.

Tot es manté encara

i alhora evoluciona,

sense aturar-se mai

ni recular.

El passat ens perfà.

El present ens conforma.

El futur es desclou

a cada instant.